Hola a totes i tots,
Avui us parlaré del meu estiu, que, com ja suposareu, no inclou vacances sinó feina i només una mica de desconnexió als caps de setmana. Les vacances aquest any però sí que arribaran, al setembre, seran unes setmanes al Cercle Polar, però d’això ja us en parlaré quan arribi, avui toca parlar una mica de congressos i caminades.
Començaré parlant-vos del que va esser el tret de sortida de la missió espacial de la ESA a la que jo vaig donar nom, i en la que sóc el coordinador del grup de simulacions cosmológiques, us parlaré doncs del primer congrés del consorci.
Primer però necessito posar-vos en context, no tant sobre la ciència que pretenem fer sinó de la part més difícil, les interaccions socials entre els membres del consorci. Pels que no m’hagueu seguit en entrades anteriors, heu de saber que la missió espacial va néixer de l’amistat dels seus promotors, tres bons amics de tota la vida, i de dues noves addicions, jo, i l’estudiant de doctorat d’un d'ells. El projecte el vam redactar junts en la meva estada a Florida (2022), i va esser acceptat per la Agencia Espacial Europea al novembre de 2022. A part de la ciència, que n’hi ha molta i de molt interessant, i que està relacionada amb el descobrir què és la matèria fosca, també teníem un principi bàsic en la part més social: només participaria en la missió gent que gaudeixi fent ciència essent bona persona, gent que no vulgui acaparar el protagonisme ni trepitjar a ningú i que posi sempre al davant als estudiants i als investigadors joves. Volíem (volem) que per fi un projecte internacional potent no el dirigeixi gent amb aires de superioritat que despreci als investigadors honestos que, com nosaltres, no busquen trepitjar a ningú sinó col·laborar. La nostra filosofia és que la ciència és per la humanitat, no per a cap individual, i, com a tal, no té cap sentit competir els uns amb els altres. Per part meva, després de tot el que va passar a finals de 2022, el que volia, i vull ara encara amb més intensitat que mai, és fer només ciència si m’ho passo bé, que a la vida ja hi ha moltes altes coses desagradables que no podem evitar!
I per què us ho explico tot això? Doncs perquè un cop la ESA va acceptar la missió va començar el procès de fer créixer la col·laboració, d’acceptar nous membres i d’escollir responsables de coordinar la ciència i la tecnologia, d’establir el que anomenarem el Consorci, i és en aquest procés que tot va començar a anar pel pedregar. En particular, el problema va començar amb la una persona en concret, a qui anomenaré ara "la persona", una investigadora que, per molts, és el tipus de persona que justament volíem evitar, amb afany de protagonisme, poques ganes d’escoltar els consells de la resta, i molt poques habilitats socials. De fet, gairebé des del primer dia que em va desagradar, i, ja en aquell moment, li vaig enviar a ella un correu molt dur resumint el que creia jo que havia d’esser la missió en la part científico-social en copia a l’investigador principal. Després d’això, però, tot va empitjorar encara més. La Agencia Espacial Europea (ESA) es va posar molt dura amb les condicions per acceptar la missió definitivament. Ens va demanar que demostréssim amb tot luxe de detalls que la missió és viable, fins uns nivells absurdament rigurosos, que, de fet, només serem capaços d’aconseguir quan la missió estigui ja activa. També han fet el mateix en la part tècnica. Aquesta pressió extrema va fer que "la persona", que sense tanta pressió alguns ja consideràvem que era poc raonable, encara es tornés més desagradable, fins al punt que jo vaig acabar enviant una carta de renuncia a participar en la missió. Les coses es van rel·laxar després d’una videoconferència cara a cara amb "la persona", i d’una conversa de telèfon amb el líder de la missió, però rel·laxar no vol dir sol·lucionar. A més, tot i que podria semblar que el problema és meu (i no us enganyaré, molts cops ho he pensat) resulta que no sóc l’únic que va començar a veure per on anava tot plegat, la Mariángeles, una de les persones que van escriure la proposta a la ESA també va sentir-se totalment arraconada i despreciada, el mateix va acabar passant amb el líder de la part observacional, i més tard amb l'estudiant de doctorat. Que passi amb aquest últim és el més greu ja que ell és un estudiant de doctorat que necessita créixer professionalment i el que va fer aquesta persona va esser apartar-lo de la part del projecte que està liderant! És en aquest context, i un cop la ESA ha ja acceptat que la missió passi a fase A (les fases són 0, A i B, on la fase B ja és la de construcció), que es va decidir organitzar la primera reunió presencial del consorci, a Barcelona. La idea era que una trobada en persona podia desfer malentesos. La teoria era que el problema venia de que fins llavors mai havíem fet una trobada presencial i que les reunions en línia i els correus electrònics sempre porten a malentesos.
Així doncs, el 26 de juliol va començar el congrés. Va començar al matí però jo no hi estava convidat, només hi participaven els membres del “core team”, el “núcli de la missió”. Potser us sorprendrà però sí, jo no en formo part. Certament això és quelcom que em dol. No formo part d’aquest grup perquè en el moment en que es van distribuir responsabilitats jo encara no tenia clar si volia continuar en ciència, i, lògicament, no podien esperar a que em decidís. Ara però em sento una mica desplaçat ja que el meu paper, tot i important, és molt més secundari que el d’altra gent que ha entrat al consorci molt més recentment. En tot cas, retornant al relat, aquell matí, que eren només unes hores després d’haver aterrat a Barcelona, d’haver anat a veure els meus pares una única nit en una visita llampec que va començar amb un caos a Rodalies, vaig baixar fins a la Universitat Autónoma de Barcelona amb cotxe, passant abans per la Roca Village a comprar equip per les meves vacances al Cercle Polar. Em vaig instal·lar a l’hotel, dins del campus, i em vaig dirigir a la seu de l’Institut de Ciencies de l’Espai. Allà va començar el congrés amb un resum de l’estat de la missió. Seguint l’estil que em caracteritza aquest any, m’hi vaig presentar amb unes camises hawaianes ben extremades, aquest serà el meu “look d’estiu” a partir d’ara!
El congrés va acabar el divendres amb unes conclusions generals i amb deures per tothom, però, més important, va acabar amb unes converses entre 7 dels 12 líders dels subprojectes científics que teníem clar que l’estil imposat per "la persona" no és el que volem, i que farem el possible per canviar-lo. Ja ho veieu, la reunió no va acabar resolent el conflicte però sí que ha iniciat una petita revolució que esperem que acabi reconduït la situació! Us mantindré informats! Ah, i que quedi una cosa clara, en el moment que no gaudeixi de la feina deixaré la missió (i no seré l’únic!).
La veritat és que aquesta va esser una excursió molt improvisada després que no sortís bé la que teníem prevista al Vignemale. Resumint molt, entre problemes amb els autocars, amb les reserves als refugis, i amb els horaris, es va decidir cancel·lar la sortida original, i, els joves, van organitzar una alternativa. Això també va fer que l’altre pla que tenia jo, anar a Benasque, quedar-me a la casa que hi té la meva bona amiga, la Mariángeles, i pujar al Perdiguero pel pas del funambulista tampoc tirés endavant. Però vaja, en tot cas, no em vaig pas quedar sense una bona ruta pel pirineu lleidetà.
La sortida al final doncs es va convertir en una excursió de pocs quilómetres, però, acompanyada d’una estada en un càmping, de relax, i amb barbacoa inclose. Vam sortir dissabte cap a mig matí, amb cotxe, i vam anar fins a l’àrea de Guissona on vam parar a posar gasolina i a comprar el que ens feia falta per la Barbacoa, que en principi havíem de fer per dinar. Tot i això, com que se’ns va fer tard, vam decidir dinar allà al famós bufet de carn, i fer la barbacoa per sopar. La sorpresa va esser que el bufet és molt més car del que era, ara costa 12 euros al cap de setmana (abans 8), cosa que a mi, ara que sóc vegà, no em va pas sortir a compte … tot i que també és cert que no em vaig pas quedar amb gana, i que, a més, em vaig emportar gairebé una cabeça d’all de regal, per les torrades del sopar ;-). Després de dinar ens vam posar en marxa (érem dos cotxes, 6 persones en total). I a mitja tarda ja arribàvem al càmping. Allà vam fer el registre amb una noia que al principi no ens va tractar massa bé però que al final ens va insistir a que anéssim a la festa de la piscina del poble del costat, organitzada per la comissió de festes de la que ella era membre, tot dient que ens ho deia a nosaltres perquè es veia que érem joves … alguns més que d’altres, vaig pensar! Vam declinar amablement la oferta perquè l’endemà havíem de sortir d’hora per anar a caminar (hi havia previsió d’alguna tempesta de tarda), i ella ens va etzibar que si érem bons per matinar per anar a caminar també ho érem per fer-ho després d’haver anat una estona de festa … En tot cas, després de registrar-nos vam escollir lloc per acampar, vam muntar les tendes i ens en vam anar una estona a la piscina. Tothom es va banyar menys jo, no em venia massa de gust. Després de la remullada ens vam posar a jugar a cartes, a un joc que potser molts coneixereu i que realment és divertit, l’”exploding kittens”. Finalment quan ja es feia fosc una noia del grup va marxar a fer ioga i els altres vam anar a preparar la barbacoa, just després de passar a comprar carbó i unes cervesetes al supermercat del càmping. Allà, a unes taules al costat de la barbacoa vam preparar també els entrepans d’esmorzar de l’endemà i vam coure la carn i hamburgueses vegetals. Ja tard, i fosc, ens en vam anar a la zona de càmping i cap a dormir. La Raquel i en David van dormir a la seva petita tenda, la resta vam dormir a la tenda gran (enorme) que tinc jo, la mateixa que vam fer servir ja fa tants anys amb l’Arnau Fluviá per pujar al Carlit … quins records! Dos van dormir dins de la tenda i els altres dos vam dormir sota del sobretoldo, a l’avancer, i és que no feia gens de fred per esser al mig del Pirineu! Quin any més estrany … I res, deixant a banda que venien bafarades de pudor d’animal mort (sembla que al bosc que hi havia a prop s’hi havia mort alguna bestia), vaig dormir molt i molt bé, em vaig despertar ben d’hora (quina novetat), vaig anar a fer una volta, vaig despertar la resta, vam desparar la tenda, vam fer un cafetó i en marxa!
El camí fins a l’inici de la ruta era llarg, molt llarg, i pujàvem amb la por que el cotxe d’en Bisnu no arribés. I és que en el viatge des de la Vall d’en Bas se li havia encès el llum de l’oli. Mal senyal! Però tot i això, vam anar pujant i finalment vam arribar sense problema fins un pantà que hi ha a més de 2000 metres, l’embassament de Llaudet, amb totes les instal·lacions típiques d’un pantà gestionat per Endesa … encara no entenem a qui se li va acudir fer un pantà allà dalt … però vaja, gràcies al pantà, la carretera de pujada que porta gairebé fins al refugi de Llaudet, està en prou bones condicions.
Vam deixar el cotxe a l’aparcament i allà, enmig de moltes furgonetes camperitzades, vam esmorzar. Sembla mentida com s’ha popularitzat l’anar a dormir en aparcaments a alta muntanya! Feia una bona fresca, i va començar a pujar una boira espessa des de les valls de sota, així que de seguida ens vam posar en marxa. El paisatge era verd i ple de flors, es notava que havia plogut molt durant la primavera. Entre tanta bellesa però destacava una planta, una planta alta i plena d’unes flors blaves precioses, però amb unes fulles molt característiques. Crec que jo mai m’hi havia fixat abans que n’hi hagués tanta al Pirineu! De fet crec que mai l’havia reconegut fins ara, era, ni més ni menys, que la Tora Blava, la planta més tóxica del Pirineu. N’hi havia per tot arreu, sobretot prop de zones amb aigua corrent. Vigilant no entrar-hi en contacte (la veritat és que n’he sentit tantes coses que ja no sé on acaba la realitat i on comença la ficció), vam anar pujant cap a la nostra primera parada, el refugi de Llaudet. Pel camí vam trobar poca gent, i només al refugi vam veure un grup nombrós de persones que iniciava també una ruta. Al refugi també ens hi va enxampar el Sol, així que ens vam posar crema solar, i cap amunt! El dia no era especialment assolellat, i, de fet, com més amunt anàvem, més boira trobàvem. Costava veure el cim. A la part final, abans d’arribar al cim, ens vam trobar amb una pujada ben dreta, una pujada on em vaig adonar per primer cop que ara vaig a caminar amb gent molt més jove que jo i que tira molt més (o potser és perquè estic desentrenat de l’alta muntanya ara que visc al nivell del mar …), el fet és que em van avançar i em van treure ben bé 50 metres … ara, a dalt, jo em recupero molt més ràpid … ja ho sabeu, per alló de tenir més glòbuls vermells que la resta de la gent … En tot cas, després de la forta pujada ja érem al cim!
Creuat el pas a Cavall ja érem a la tuca Culebras, on ens vam fer unes fotos i algun vídeo per enviar a en Guillem, que aquest cop no ens havia acompanyat. I des de la tuca Culebras ja era tot baixada per tarteres, una primera una mica més perillosa amb moltes pedres de mida mitjana “sueltes”, i una segona de molt més divertida, molt semblant a com era la del Pedraforca en el passat. Tota la baixada està coberta d’una roca vermellosa i negrosa que, de fet, és roca volcànica. L’origen, doncs una cambra magmàtica creada per la fricció de les plaques Europea i Africana que mai va arribar a desbordar en forma de volcà, es va refredar, i ara la erosió ha fet sortir. En tot cas, fos com fos la pedra, vam gaudir moltíssim tot baixant! Una altra curiositat sobre la baixada és que ja des de dalt del Ballibierna vèiem una cicatriu molt evident, de color diferent al de les pedres de l’entorn. Aquesta ens tenia ben encuriosits, semblava una colada de lava, o un petit torrent format per un flux fort d’aigua … però s’iniciava gairebé dalt de tot de la muntanya … així que no semblava que cap de les hipòtesis fos lógica. El misteri es va resoldre quan vam arribar a la zona (el camí de baixada creuava aquesta cicatriu), allà, en David es va adonar que en realitat era el trau deixat per una pedra gegant que va baixar des del cim de la muntanya. Espectacular! Vam estar una bona estona fent de detectius per reconstruir el que havia passat, de fet vam seguir la rasa fins al final i allà vam poder reconstruïr la brutal caiguda de la pedra i els rebots que va fer amb les pedres del voltant, per acabar esmicolada al fons de la vall, havia d’esser tot un espectacle!
Després d’una bona estona i d’una bona discussió de com de detectable deu esser intoxicar a algú amb tora blava … que pel que sembla és fàcil, i, a més, és difícil trobar la causa de la intoxicació, vam arribar als cotxes.
Ja tornant amb el cotxe ens vam prometre que farem plans per futures caminades, aquesta vegada pensant una mica més a gran escala! A veure si fem algun bon cim el proper any!
Ah, i també dir-vos que encara vaig tenir temps de pujar a un volcà al que no havia pujat mai, amb els de Gecaventura’t, l’Aiguanegra, seguint amb la nostra tradició de fer caminades “nocturnes” les nits de lluna plena. En aquest cas va esser una caminada de vespre (encara amb el Sol al cel), per veure la posta de Sol des del cim. Ho vam aconseguir, i els núvols que hi havia ens van regalar un bon espectacle. A dalt vam sopar i ens vam acomiadar, i és que ja era hora de tornar a casa, i, aviat, cap a California!
Així doncs la propera entrada us escriuré ja des de 9 fusos horaris cap a l’oest! Continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada