Califòrnia a la Hawaiana

Benvinguts de nou a aquest blog, avui us escriuré sobre una altra visita a la fantàstica ciutat de Santa Cruz, Califòrnia. Abans de començar però us aviso que és probable que en aquesta entrada noteu un deix de nostàlgia. I és que en aquests moments no puc escriure amagant-vos el que sento, aquella sensació entre desagradable i vital que espero que tots hagueu tingut alguna vegada, la sensació que et queda quan has viscut una aventura inusual, intensa, i vital que et canvia per dins de maneres que només el temps, i els que t’envolten, et poden fer notar. Ahir vaig tornar del Kungsleden.

La historia sobre Kungsleden serà una altra historia, una de més intensa que aquesta de la que us parlaré avui, i que acompanyaré d’imatges i vídeos. 

Em centro doncs avui en les dues fantàstiques setmanes que vaig passar, a principis d’agost, a Santa Cruz de Califòrnia, els Estats Units, en el que és la setena vegada que visito aquesta ciutat.

Les visites a aquest racó de món mai em deixen indiferent. Si reviseu les entrades anteriors veureu que, abans de Suècia, aquest era el lloc on em sentia més “com a casa”. És un lloc amb natura exuberant, i on hi he pogut dur a terme sempre una feina motivant i enriquidora, al costat de grans científics i bons amics. Aquesta vegada la visita era de només dues setmanes, però la vaig aprofitar, oi tant que ho vaig fer! 

Com ja he estat fent en les últimes ocasions, em vaig quedar a viure a casa de la Sara Ramírez, una dona de l’edat de la meva mare, molt simpàtica i atenta, que sempre m’ha tractat com un fill adoptiu. Sens dubte el que trobi tan agradable visitar Santa Cruz es deu en part a que la  Sara em fa sentir com un membre més de la seva família. Aquesta vegada però també jo vaig intentar fer-li una mica de família, i és que fa poc la van operar del genoll i encara li fa mal la cama, de fet vaig intentar ajudar-la en tot el que vaig poder a la casa. El començament de l’estada però va esser estrany, de fet, a la Sara li havia marxat del cap que jo arribava el dissabte a la nit, i, a més, vaig arribar molt tard, molt més de l’esperat. El bus que va des de San José fins a Santa Cruz va acumular una hora de retard per un accident a l’autopista 17 de manera que vaig arribar a casa de la Sara a quarts d’una de la nit, quan tothom ja dormia. Per sort, em conec tots els trucs de la casa així que hi vaig entrar per la porta del darrera, sense fer soroll, podria haver semblat fins i tot que era un lladre … sort que no em va sentir ningú! L’endemà al matí però sí que vaig espantar-los quan em van trobar dins de la casa jeje. De fet, l’habitació en la que em vaig quedar aquest cop era la petita de convidats, una habitació que serveix de passadís entre el garatge (on hi ha la rentadora) i la cuina, ja que durant la meva primera setmana també hi havia de visita de la família del fill petit de la Sara, incloent el seu nét de dos anys. De fet, va esser la dona del fill petit de la Sara la que em va trobar, per sorpresa, a l’habitació, quan anava a rentar els llençols, es va emportar un bon ensurt! A part d’aquesta anècdota però no vam pas interactuar gaire, com us explicaré, vaig estar enfeinat tan laboralment com socialment durant aquestes dues setmanes, en especial la primera, de fet, marxava de casa abans que tothom es llevés i tornava quan ja gairebé eren tots a dormir. L’únic dia que vam interactuar una mica més va esser el dissabte abans que marxessin, quan els dos fills de la Sara li van organitzar una festa d’aniversari pels seus 70 anys (no ho sembla ben gens que tingui aquesta edat! És molt activa aquesta dona!). De fet, no és del tot cert, un parell de vespres, tard, també vam tenir temps per xerrar amb el fill, a qui jo vaig explicar la historia del meu últim any, i ell em va explicar que també havia deixat la feina a la Universitat (un altre més als molts amics que ja ho han fet). Amb alegria però, uns dies abans de marxar, em va explicar també que li acabaven de donar feina en una empresa privada que també fa recerca, se’l veia molt content i motivat, me’n vaig alegrar molt. Tornant a la festa d’aniversari de la Sara, només dir-vos que hi vaig arribar tard, després del congrés d’AGORA i del sopar-barbacoa organitzat per en Joel Primack del que ja us parlaré més endavant. Arribar tard però al final crec que va esser bo ja que allà hi vaig conèixer la família del seu fill gran i vaig poder comprovar el que la Sara ja m’havia dit, que els dos fills són clarament diferents… el petit és amable i proper, podríem esser bons amics, el gran és un home de negocis, desconfiat i amb tota la pinta de no ser massa altruista, i encara menys la seva dona, nativa dels USA i molt estirada. La dona del fill gran, i ell mateix, de fet, em van deixar entendre, indirectament, que no els hi agradava que la seva mare em tractés tan bé… en aquesta situació em vaig quedar poca estona a la festa, no m’hi sentia cómode, i després que la Sara em donés dos tacos que havia guardat expressament per mi en una carmanyola (de veritat, és tan bona dona!) vaig anar a la casa a descansar.

Sobre el meu dia a dia a Santa Cruz, només dir-vos que com cada any m’aixecava ben aviat al matí, em feia l’esmorzar i marxava caminant fins la Universitat per tornar a casa també caminant tard al vespre. L’anara dura una horeta i mitja, i és de pujada, però sempre em passa ràpid tot escoltant la ràdio (o música) i observant la fantàstica natura del campus de la Universitat. Aquest any, en particular, gairebé cada dia vaig estar escoltant el búnquer de Catalunya Radio. Un cop arribat a la Universitat em canviava de roba, ja que arribava ben suat, i començava a treballar. Pel que fa a la tornada, i a diferència dels altres anys, no anava directament des de la Universitat fins a la casa sinó que cada fia vaig passar pel centre de la ciutat per sopar o per prendre alguna cosa amb els amics i gent del congrés. El gaudir de la part social de la feina i dels congressos és un altre dels canvis que he fet a la meva vida en aquest últim mig any, i sóc molt més feliç així! Us donaré més detalls sobre totes aquestes activitats socials, més endavant. Una altra mostra d’aquesta felicitat és la meva nova manera de vestir … cada dia vaig anar al congrés amb una camisa hawaiana diferent, i barrets, a voltes un xic extravagants. Ja no m’importa tan el que la gent digui de mi! De fet, l’Avishai em va preguntar directamnt per aquest canvi en la meva manera de vestir, jo li vaig respondre que em vestia així perquè era feliç. Va esser divertit que el dia que vaig portar una camisa hawaiana negra l’Avishai em va preguntar, en to de broma, quelcom gens habitual en ell, si estava trist. Per cert, per acabar aquesta part, només donar-vos un detall totalment sense importància però que em fa gracia comentar, en aquestes caminades anant i venint de la Universitat vaig posar-me al dia amb tots els capítols del Búnquer que em quedaven per escoltar de la tercera temporada…

Deixeu-me ara que trenqui la línia temporal d’aquesta narració i divideixi el blog en dues parts ben diferenciades, la social i d’excursions, i la de la feina. Començaré explicant-vos les activitats de natura que vaig fer en aquestes dues setmanes. 

Viure a Santa Cruz em permet fer una cosa que realment em fa feliç, caminar envoltat de gegants, gegants antics i poderosos: les sequoies marítimes o redwoods. Ja en el meu primer dia (diumenge just acabat d’arribar) em vaig escapar a fer una ruta de 5 horetes pel bosc de darrera la casa de la Sara. No us podeu imaginar (o sí) com em tornen a la vida aquestes caminades! Vaig resseguir molt dels camins que ja conec, però també hi vaig descobrir nous llocs molt interessants, amb molt bones vistes de la ciutat. Al mateix bosc hi vaig tornar l’últim cap de setmana que vaig passar a Santa Cruz, aquest cop entrant-hi per un altre costat i resseguint també algunes rutes que ja coneixia, tot per acabar al mirador del camp de golf que hi ha al centre del bosc. 

Pel que fa al cap de setmana d’enmig de la meva estada, i en particular el diumenge, que és l’únic dia que no tenim congrés, el vaig aprofitar per creuar tota la ciutat, resseguir tot el “West cliff” seguint la línia de la costa per sobre d’enormes penya-segats tot passant per zones on les tempestes de l’any passat es van menjar desenes de metres de costa fent perillar fins i tot algunes cases de la primera línia, i fins i tot danyant la carretera. Allà em vaig para a admirar les habilitats d’alguns surfistes cavalcant onades, i vaig riure una estona amb les patacades dels inexperts. Finalment em vaig endinsar en un parc anomenat “Wilder Ranch”, seguint un camí que coneixia, l’havia fet en la direcció oposada a l’hivern, fins arribar al campus de la Universitat. En total vaig caminar entorn a 40 km, la distància que m’agrada caminar quan surto el cap de setmana, i em va servir per provar les noves botes de muntanya que m’havia comprat per anar a fer el Kungsleden.

Finalment, i com no podia esser d’altra manera, també vaig organitzar una petita aventura a la natura, lluny de Santa Cruz, una aventura repetida en aquest cas. Vaig convèncer a en Corentin, un post-doc francès que treballa a Lund en el mateix grup que jo, per anar al parc natural de Sequoia i Kings Canyon. Recordareu que jo ja hi havia estat, el febrer de 2021, però em semblava divertit tornar-hi ara a l’estiu. I així ho vam fer, ens vam agafar dos dies (dijous i divendres de la segona setmana), i amb el cotxe que en Corentin tenia llogat, compartint la conducció i les despeses de gasolina, vam anar fins al parc. Allà vam resseguir gairebé les mateixes rutes que jo havia fet fa dos anys enmig de la neu, tan pel parc natural de Sequoia com al de Kings Canyon, però l’experiència va esser totalment diferent, sense neu i amb moltes més plantes. A més, aquesta vegada no vam quedar-nos a dormir en un hotel sinó que vam acampar enmig dels impressionants boscos del parc, compartint els dos una petita tenda i vigilant bé que tot el menjar quedés tancat en una de les cabines de ferro a prova d’ossos! A diferència de fa dos anys, aquesta vegada vam veure moltíssims animals. Vam veure ossos negres, grans i amb cries, diverses espècies d’esquirols, gran varietat d’ocells, marmotes, i fins i tot ens vam espantar amb una enorme serp de cascavell, que, tot i que inicialment estava tranquil·la, ens va avisar sorollosament que no ens hi acostéssim de seguida que va creure que ens hi havíem apropat massa. Espanten de veritat aquestes bèsties! Feia calor, a diferència de la última vegada, però als cims de les muntanyes encara s’hi veia molta neu. De fet, a tot arreu es notava que aquest any havia estat plujós a Califòrnia, els pantans, actualment gairebé tots plens, estaven gairebé buits l’any anterior, després de més de 20 anys de sequeres. De fet, a dalt de la Sierra Nevada es diu que hi van caure més de 25 metres de neu! Finalment, dir-vos que la única nota negativa de la fantàstica experiència de veure aquests éssers màgics que són les Sequoies de muntanya, va esser trobar que una de les zones que recordava amb més nitidesa de la meva visita anterior, un bosc d’on vaig treure un petit tronc que guardo a casa de record, s’havia cremat totalment en un dels incendis de l’any passat. La imatge d’aquell bosc gris i sense vida que jo havia vist pur i ple de neu feia tant poc em va fer escapar les llàgrimes. Per treure’m aquest mal regust de boca, i ja gairebé abans de marxar, vam decidir baixar fins al llac de “Sequoia” un lloc on no havíem anat la última vegada, i que només havíem vist des de dalt en un lloc on vam decidir para a dinar. De fet “decidir” no és la paraula, la veritat és que ens vam perdre i vam acabar a la vora del llac … en tot cas, el llac és preciós, i envoltat de càmpings i zones d’Scouts. Després d’això ja era hora de tornar. Un bon resum d’aquesta visita és que veure les sequoies i la natura de l’entorn on es troben fa que valguin la pena tota i cadascuna de les gairebé cinc hores de cotxe invertides!

Molt bé, parlem ara doncs una mica de la feina.

El dilluns, primer dia de congrés, va esser molt intens. Molts retrobaments, moltes preguntes i moltes vegades repetint la mateixa historia sobre el meu últim any. Tothom va mostrar-me molt d’afecte i comprensió i es van alegrar que no hagués deixat la ciència. De fet, no sé si és perquè jo he canviat i ara veig el món diferent, però em vaig sentir molt més a gust envoltat de tota aquest agent amb qui comparteixo professió. Les xerrades del congrés van esser interessants, es van presentar molts resultats recents obtinguts amb el nou telescopi espacial James Webb, resultats que ens han deixat a tots a fora de combat i que tot just estem intentant poder explicar amb les nostres teories i simulacions. L’astronomia s’ha tornat un camp encara més emocionant del que ja era! I és que sabem tan poc, i estem quedant tant sorpresos per les noves observacions! Pel que fa mi, jo vaig presentar el meu nou futur projecte que he anomenat ARAGORN-DM, que és la combinació d’ARrakihs (la missió espacial de la ESA de la que estic a càrrec del grup de simulacions), i AGORa, del que estic a càrrec del pojecte de comparació més gran que s’està duent a terme. La xerrada va agradar molt i em van fer moltes preguntes, vaig quedar-ne prou content. Al sub-congrés d’AGORA que es porta a terme sempre el divendres i dissabte del congrés principal, vam discutir els articles que ja tenim enviats a revistes internacionals, vam discutir també l’article que jo dirigeixo i que esperem publicar aviat, i vam presentar molts nous projectes. Un d’ells el va presentar amb éxit un estudiant meu de doctorat de Madrid, en Ramón, un bon estudiant. A més, a mi se’m va acudir presentar la opció de tenir un congrés únicament d’AGORA a Japó o Corea del Sud el proper any, i la proposta sembla que tirarà endavant! Per fi un congrés que serà realment només d’AGORA!! Com a contrapunt, crec que se’m van fer comentaris bastants durs sobre el meu article, però eren comentaris necessaris que faran que millori molt!

Pel que fa a les activitats socials del congrés, aquestes van incloure, a més d’anar a prendre algunes cerveses als vespres: 1- el sopar del congrés, on, aquest any la dona d’en Joel va acabar-nos cantant tres cançons de collita pròpia; 2- un sopar que es diu de “Potluck” que simplement és el que diríem un “sopar de traje” d’aquells on tothom porta alguna cosa, i es comparteix (molt poc suec jeje); 3- el tradicional sopar de grup de l’Avishai, on, un any més, vaig poder comprovar com d’important és per ell la comunitat que ha creat al seu entorn, i de la qual agraeixo també formar-ne part; 4- un sopar de post-docs de l’Avishai, sense l’Avishai però, on vaig poder conèixer molt millor alguns dels membres del grup amb qui mai havia tingut massa bona relació (o això em semblava), com per exemple la Joana Woo, una molt bona astrònoma observacional que va fer el doctorat amb l’Avishai, amb qui mai havíem tingut molta relació, però que de cop i volta em cau molt bé!

El sub-congrés d’AGORA també va tenir el seu contrapunt social, com sempre, en forma d’un sopar-barbacoa a casa de’n Joel i la seva dona, la Nancy, el dissabte al vespre. En aquest sopar tenim sempre temps per conèixer millor als diferents membres d’AGORA, i, sobretot, permet als estudiants interactuar amb els investigadors d’una manera més informal. Allà també em vaig adonar com m’aprecia també la dona d’en Joel, i com me’ls aprecio també jo a ells dos. Aquest apreci es va traduir també en una invitació especial només per mi, la Joana i un altre estudiant, a sopar amb en Joel i la Nancy (la seva dona), un altre dia de la setmana següent. En aquest sopar en “petit comité”, tan especial, vaig adonar-me com d’importants son aquesta gent. Ell, en Joel, va esser estudiant ni més ni menys que de l’Openheimer (sí el “pare” de la bomba atòmica), té a més contactes al govern dels EUA en molts nivells, i també ha publicat articles fantàstics que han revolucionat la cosmologia, i tot això sense convertir-se en un dels típics “divos” que és tan habitual trobar en ciència, desgraciadament. És un home senzill, que cuida els seus i que tracta molt bé als seus estudiants, un exemple a seguir. La Nancy, pel seu costat, és també una persona fantàstica, és artista, escriptora, cantant, però també consultora ambiental, i, de fet, va fer caure tot un govern suec a la dècada dels 80 amb un dels seus informes sobre energia nuclear! Ah, i per acabar-ho d’adobar, els dos s’han passejat pel congrés de la Unió Europea de la mà d’alguns dels seus líders més importants … impressionant.

En els últims dos dies abans de marxar, a part de tornar a caminar al petit bosc de redwoods com ja us he explicat, em vaig dedicar a acomiadar-me també de la gent amb qui més bona relació tinc. Per començar, vaig passar per casa de la Nancy i en Joel, on vam conversar una mica més i ens vam citar pel congrés d’AGORA al Japó el proper any. Després, vaig quedar amb un bon amic, en Clayton, que ja coneixeu de ben segur si heu estat seguint aquest blog, per dinar i acomiadar-nos. Ell, en Clayton, és una de les persones que més m’han sorprès i a qui més apreci he arribat a tenir en aquest costat de l’Atlàntic. En Clayton m’ha ensenyat que hi ha moltes versions dels Estats Units, i que encara queda esperança per aquest país si hi queda gent com ell que continua lluitant sense por per fer-lo més just i igualitari. A més, és un bon científic, i un bon amic. M’entristeix però alhora m’alegra que ara, després d’haver-se casat i d’haver presentat el seu doctorat, tot en menys de dos mesos (es va casar a principis de juliol i va presentar la tesi dos dies després que jo marxés, una pena no haver-lo pogut acompanyar en persona en cap de les dues coses) hagi decidit dirigir la seva vida a un camí diferent al de la ciència, un camí on pugui estar més a prop de la família, establir-se en un lloc, i esser feliç allà. Sens dubte això és quelcom que totes i tots hem de buscar sempre la felicitat, sigui on sigui, fent el que sigui. No us puc amagar que, en acabar la seva presentació de la tesi i mostrar una imatge amb tota la gent que ha significat quelcom per ell en aquests anys de la tesi, on jo hi era en una part prop del centre, se’m van escapar unes llàgrimes. Clayton, no sé si llegiràs això, però si ho fas, desitjo i estic convençut que la vida et portarà cap allà on siguis més desitgis, on siguis més feliç, tu i la gent que t’envolta, i que amb això tu també faràs feliç a totes les persones del teu voltant. Vull que sàpigues que sempre que ho necessitis estic amb tu, i a un únic e-mail de distància! ;-).

Després de tot això vaig tornar a casa la Sara, on vam dinar amb la família d’una nova inquilina de casa seva, una noia Colombiana que em va caure bé al moment, i a un nivell que no sé com descriure … no m’havia passat mai abans, hauria desitjat quedar-me per conèixer-la més … crec que compartíem moltes coses! Per acabar el dia, al vespre, amb aquesta família de colombians i la Sara, vam anar caminant, mentre es feia fosc, a una gelateria famosa de Santa Cruz, els gelats són bons de veritat, segur que hi tornaré! Cosa divertida, vaig agafar el mateix gelat que li encanta al nét de la Sara, d’una selecció de més de 50 …

Finalment, el dilluns, el meu últim dia als EUA, vam marxar d’hora amb la Sara, amb les motxilles carregades al cotxe, i la vaig acompanyar a fer unes compres a l’Ikea. Em vaig oferir a ajudar-la a carregar caixes i fustes, però al final no vam trobar el que volia. El que sí que vam fer va esser passar una bona jornada junts. La Sara és una bona dona, una bona persona. En acabar em va dur a l’aeroport i així es va acabar aquesta fantàstica estada a Califòrnia, un any més.

Vinga amb això us deixo avui, la propera entrada potser no serà un escrit sinó un vídeo resum del Kungsleden… a veure si tinc temps per muntar-lo! 

Perdoneu!!! M’estava deixant la millor història d’aquesta estada! El dia després del congrés d’AGORA vaig rebre un e-mail inesperat. Ni més ni menys que una cosa que portava gairebé deu anys esperant, l’Avishai em va felicitar per la feina feta. Una sorpresa agradable de veritat!!!

Va, ara sí, continueu mirant les estrelles, jo, aquesta setmana, les he vist des d’una perspectiva totalment diferent, de fet, he vist l’estel polar gairebé al zenit!