... i tot torna a començar!

Hola a tots una vegada més! Ja sóc a casa, després d'un llarg viatge. La sensació és extranya, res ha canviat, i a més, sense previ avís, un dia després de la platja i la caloreta, és la nit de nadal!

Vull aprofitar aquesta entrada, la prèvia abans d'una superentrada amb la selecció de les fotos d'aquestes vacancetes al sud de Mèxic per acabar d'explicar l'experiència, i dir-vos que el blog continua, i que a partir d'ara aniré escrivint sobre la vida a BCN i els congressos on vagi (segurament serà molt menys interessant, o potser no, qui vulgui seguir les noves aventures, ja ho sap, aquí em teniu!)

Som-hi doncs, l'aventura ha acabat així:

Mèrida, una ciutat acollidora, amb una catedral espectacular, i una calor ben rara tenint en compte que pel carrer hi ha gent cantant nadales i per tot arreu llums de nadal. En aquesta ciutat vam passar la última nit, tot s'ha de dir, després d'un bon sopar de pizzes, totopos i agua de fresa, tot boníssim.

Al matí, ben d'hora, ja vam anar a l'aeroport, i sense complicacions (amb una miqueta de retard, això sí) vam arribar al DF.

Al DF, corrents a comprar records al mercat d'artesania de coyoacan, a la MEGA, a fer la maleta al pis, i altre cop ràpid cap a l'aeroport. A l'aeroport també sense problemes (excepte l'excés d'equipatge que he solucionant llençant els keks vells ...), he agafat l'avio (m'ha tocat finestra i sortida d'emergéncia! Bien!!) i cap a París. A París, corrent pel poc temps que he tingut de transbord, tot ha anat també molt bé, i a l'avió París-BCN he conegut dues noies, que també s'han conegut a l'avió, que pateixen del mateix mal que jo, les ganes de tornar a Mèxic, també se n'han enamorat, es veu que deu ser alguna cosa molt comuna!

I així hem acabat l'aventura, a BCN, amb la maleta sortint de les primeres i trobant-me amb la meva mare i el meu padrí, que m'han dut fins aquí, a casa, un cop més, on tot comença i tot acaba!

Espero que aquest blog hagi transmès l'amor que sento per Mèxic, les aventures, emocions i èxits que he patit, però sobretot que hagi permès que em sentíssiu una mica més a prop aquests mesos que he estat tan lluny!

Una forta abraçada a tothom! I sí, des d'aquí, junts, us prometo que continuarem mirant les estrelles!

Quintana Roo!! I ..., acaba un viatge però ...

Hola hola! Seguim amb la crònica del viatge!

Avui us escric des de Mèrida, la última parada abans d'anar cap al DF altre cop, fer la maleta, comprar algun record i marxar, una vegada més, d'aquest fantàstic país, a les 20:30.

Els últims dies, un cop més, espectaculars, un passada!! Comencem doncs:

Reenganxo amb l'adéu a Chiapas.

Vam deixar Chiapas des de la terminal d'autobusos de Palenque, dues hores més tard del previst, l'autobus venia amb mooolt retard, cosa que ens va permetre, gracies a que portava la camiseta de Sopa de Cabra, conèixer un català que ens seguiria durant la nostra estada a Quintana Roo, en Jorge, de Vallirana, un antic banquer que va deixar la feina en l'instant precís per poder aconseguir una bona indemnització amb la qual posar-se a viatjar per tot Amèrica, tot sol, ell i la seva motxilla! Quina sort i quin valor!

Després d'un petit conflicte amb els bitllets d'autobús, ja érem camí de Tulum, ens esperaven 11 hores de bus, que vam passar dormint.

Vam arribar a Tulum cap a les 11, una mica tard pel nostre gust, ja que pensàvem visitar-ne les ruïnes a primera hora, per evitar l'hora punta del turisme. De seguida, en baixar, altre cop la xafogor tropical i els continus ruixats de curta durada, típics d'aquesta zona del planeta.

L'hostal que vam trobar, una ganga, 130 pesos per persona, amb esmorzar inclòs i també lloguer de bici.

I així cap a les ruïnes de Tulum, en bicicleta!

Les ruïnes, un cop més, espectaculars, Tulum, o ciutat del mur, és petitona, però sens dubte té les millors vistes de totes les ciutats mayes, està just al costat de la platja. És justament per això que els deus més venerats en aquesta zona són el del vent (pels huracans) i el de l'estrella de la sortida i posta del sol (venus).

Després de gaudir una bona estona de les ruïnes i les histories que ens expliquen, vam anar cap a l'hotel on vam poder llogar equips de snorkel, amb els quals vam visitar el Grand Cenote, també en bicicleta. Aquí, un petit apunt:

Els cenotes són el resultat del col·lapse de grans cavernes creades per rius subterranis, per tota la zona nord de la península del Yucatan, justament a la zona on hi ha l'empremta del cràter del meteorit que va extingir, entre d'altres espècies, els dinosaures, ara fa 65 milions d'anys. Si t'hi submergeixes, et trobes dins una caverna plena d'aigua dolça, enmig de la selva tropical, plena de peixos i estalagmites submergides, és impressionant!!

Després de tornar a gaudir com camells, perdoneu per l'expressió, amb els cenotes, vam agafar una combi, i cap a la platja d'Akumal, a aprofitar una estona més els equips d'snorkel (ulleres, tub i peus d'ànec). A Akumal vam poder nedar amb peixos, veure el segon escull de corall més gran del món (l'escull del carib), veure rajades, nedar amb tortugues marines, en definitiva, un cop més en aquest viatge i ja en van molts, sentir-nos molt molt petits i notar com també el cor se'ns tornava a encongir per la bellesa de les platges de sorra fina i blanca, el blau turquesa del mar i la proximitat d'animals tan antics i majestuosos  com les tortugues marines.

Vam marxar de la platja amb un bon regust de boca (a més del regust de la sal és clar, amb la quantitat d'aigua que ens vam arribar a empassar abans no vam saber com fer servir el tub i les ulleres ...), vam marxar ja de nit, després de veure la posta de sol i també com apareixien, com en els temps antics, els planetes Venus i Júpiter just sobre els nostres caps.

A la nit, l'ambient de l'hotel va ésser molt maco i jugant amb els gatets i cuinant se'ns va fer ben tard.

Ens vam llevar ben aviat (en Jorge més perquè havia d'anar cap a Cancún a continuar el seu viatge, ara li tocava volar a Perú!), l'objectiu del dia, tornar a Akumal a veure les tortugues i fer-nos fotos i explorar algun altre cenote, i així ho vam fer, tot i que gastant una quantitat espectacular de diners ...

Vam llogar els equips d'snorkel, vam agafar un taxi, i ens vam plantar a la platja, on encara hi havia poqueta gent. Allà vam decidir llogar una càmera de fotos aquàtica, 2 hores, per fotografiar-nos dins els cenotes i nedant amb les tortugues, no vam pensar que dues hores era realment molt poc! No teníem clar quin cenote anar a veure, n'hi ha tants, i són tan cars ...(son privats, de fet si se'n forma un a la teva propietat tens el dret d'explotar-lo). Finalment després de perdre 30 minuts vam decidir anar a veure el cenote de 2 ojos, que es troba 4 km selva endins. En arribar-hi vam pagar l'entrada i vam passar-hi 20 minuts fent fotos, altre cop espectacular, un cenote gegant on la part més important és sota l'aigua i només s'hi pot anar bucejant, no teníem temps ni diners pel que només vam banyar-nos en un dels ojos. Tot i això, espectacular!

Vam tornar corrents a Akumal on ens vam fer fotos amb les tortugues i peixos, 25 minuts més, i ja s'havia acabat el temps! Un estrès i en total 1200 pesos gastats! Però va valer la pena.

La nit, no va ésser tan maca com l'anterior, molta música tecno i molt borratxo però vam anar a dormir aviat, el dia següent ens esperava un llarg viatge cap a Chichen Izá!!

Ens vam llevar ben d'hora, vam esmorzar, vam visitar el poblet de Tulum, i al migdia vam agafar el bus que ens va portar cap a Chichen Izá. Vam arribar just a temps per trobar un alberg barat i de mala mort (cap problema només hi volíem dormir), i anar corrent cap a la zona arqueològica. A les 7 del vespre començava l'espectacle de llum i so, i el primer contacte amb la espectacular piràmide del castillo! I quin cel més espectacular! Amb Orió elevant-se darrere la piràmide! I júpiter al zenit, i l'estel polar, taaaan avall!!!

L'espectacle ens va introduir a la historia dels mayes i concretament a la de la ciutat, i tot i que hi va haver molta gent que no sabia callar i costava d'escoltar, l'espectacle va ésser molt emocionant.

Finalment, avui al matí ens hem tornat a llevar ben d'hora i hem anat a la zona arqueològica. Sense paraules m'he quedat sense paraules, El castillo, espectacular, el caracol també (el mal anomenat observatorio), l'immens cenote sagrado, i totes les altres construccions tan ben conservades! Wow, la cirereta del pastís, només em faltava veure això, de veritat que espero poder ensenyar-vos les fotos, tot i que sé que amb aquestes no us transmetré ni un 1% del que he sentit! De veritat Wow!!!!

I sí, aquí s'han acabat les visites a les zones arqueològiques, queda tant per veure! Però teníem tan poc temps! Què hi farem! Només em queda pensar en el que hem viscut i que l'any que ve possiblement hi tornaré!

Així doncs, al migdia hem agafat un altre autobús, i cap a Mèrida, on som ara, una ciutat no gaire bonica, però en el fons una ciutat de pas, una ciutat d'adéu.

Demà al matí, aeroport i Mèrida-DF, demà a la tarda, aeroport i DF-París-BCN. Tot acaba, i tot comença de nou, ni més ni menys que un reflex de les profundes i arrelades creences mesoamericanes i de tantes altres cultures antigues, el cicle de la vida!

Espero que l'enyor pel que deixem i l'impaciència pel que volem retroba no ens enterboleixi la ment i ens permeti, com ho ha estat fent durant aquesta estada de tres mesos, continuar mirant les estrelles!! Continueu! Continueu mirant les estrelles! Elles hi han estat, hi són i hi seran molt temps després que la nostra cultura, com tantes d'altes, hagi caigut el l'oblit!

Adéu a Chiapas!

Hola a tots amics!

Us escric, aquesta vegada, des de Palenque ciutat, molt a prop de la zona arqueològica de Palenque (una de les ciutats estat més importants de la regió maya). La veritat es que m'ho estic passant molt i molt be, veient coses que sempre havia somiat veure, i sobretot gaudint d'una aventura en tota regla!

Avui aprofitaré per penjar unes paraules que em van venir a la ment mentre estàvem enmig de la selva banyant-nos (a Agua Azul concretament), i després també afegiré unes impressions sobre el viatge que m'han vingut a la ment els últims dies i que vull compartir.

Comencem doncs per l'escrit del que us he parlat:

"Hi ha moments tan profunds, que t'omplen tan el cor i la ment, que no pots evitar que les emocions en sobreeixin en forma de llàgrimes. Així és com m'he sentit aquests dies, en comunió amb la natura i amb la gent d'aquests llocs. Des que vam començar a Tutxla Gutiérrez, direcció al cañón del sumidero, he tingut molt temps per pensar, hores de combis i de camión, moments per veure la vida amb uns altres ulls. Mèxic m'ha canviat, des del primer dia, i és en moments com aquests, enmig de la natura, a Agua Azul, prop d'un poblat indígena maya on la gent encara conserva un derivat de la llengua d'aquesta antiga i majestuosa civilització, on veig i recordo qui era, qui sóc i qui voldria ser. En tres dies hem estat al fantàstic cañón del sumidero, barreja de la necessitat humana i de la força de la naturalesa, que és símbol i tomba dels indis chiapas, a la tranquil·la ciutat colonial de San Cristobal de las Casas amb el seu Zócalo, catedral, palau nacional i el museu de medicina maya, i on vam passejar i conèixer molta gent i vam trobar i fer-nos amics d'uns nens indígenes d'un poble del costat, hem vist també les espectaculars coves de San Cristóbal, on se't encongeix el cor dins la seva immensitat, hem passat per Ocosingo, un poblet entre Sant Cristobal i Palenque, i ara, a les cascades d'Agua Azul, enmig de la selva Lacandona amenaçada per les ambicions del govern Mexicà, i on encara es conserva la cultura i tradicions mayes en un dels seus estats més purs.

Cada dia que passa estem més i més a prop de Palenque, cada dia que passa estem més i més immersos en la regió maya, cada dia que passa el meu cor es fa més petit i el meu cap s'omple més de pensaments contradictoris. Estic aquí, on sempre he volgut estar i me n'adono que per molt que ho desitgi mai serà el meu lloc.

Demà Palenque."

Doncs sí, avui ha tocat palenque. Hem dormit en unes cabanes enmig de la selva, escoltant-ne tots els sorolls, de nit, els insectes, de bon matí ens desperten les mones i els ocells. 

A les 7 ens hem posat a caminar, vora la carretera, però tot i això enmig de la selva, direcció a les ruïnes. Hem vist i sentit tot tipus d'arbres i animals, solitud és la paraula que m'ha vingut al cap en molts moments. Finalment a l'entrada, hem decidit no agafar guia i fer la nostra. El resultat, impressionant, un cop més. La tomba de Pakal, el Palau, el pati de les creus, ... TOT, una passada! Una de les ciutats Mayes més importants, sens dubte, i tot i això no hem pogut visitar la meitat del parc perquè estaven excavant. La veritat, no sé que més escriure perquè no es pot descriure en paraules tot el que he vist i sentit avui.

I ara, doncs a Palenque poble, esperant per agafar l'autobús cap a Tulum, una de les últimes ciutats mayes a ser abandonades, i sens dubte la ciutat amb les millors vistes, just a la costa del carib, vora el mar, emmurallada amb un gran mur per protegir-se dels atacs de les altres ciutats estat mayes en un temps inestable com el que es va produir al final de la seva era (1400-1500 n.e.).

Finalment unes reflexions:

Aquest viatge m'està fent adonar de moltes coses, imagino que es deu a totes les emocions acumulades en els últims tres mesos, a l'haver estat convisquen tres mesos amb gent molt semblant a mi i amb maneres de fer també semblants, però alhora tan diferents. Com he dit en diverses ocasions m'he enamorat de la manera de fer i de ser de la gent d'aquí, i he començat a detestar algunes maneres de fer i de pensar europees.

Un exemple clar és la manera de jutjar a les altres cultures i a les altres societats des del punt de vista europeu; això és una cosa que realment no puc suportar, i amb la que m'he topat en els últims dies, suposo que és innat però ningú pot jutjar les coses que s'estan fent en un lloc sense conèixer-ne el rerefons social i/o cultural. Una altra és una que reconec que és un defecte que també jo necessito corregir: el pressuposar que el que fem nosaltres és el correcte, i que la resta de gent/cultures és la que s'equivoca. Finalment tampoc suporto veure la falta d'educació que podem mostrar cap als símbols d'aquesta terra tan naturals com socials, que ens pot portar al riure fàcil i a la mofa sense sentit. Realment és espectacular les coses que podem fer i dir amagant-nos en la barrera lingüística que suposa el parlar una llengua diferent, i sense tenir en compte que moltes coses poden ésser interpretades sense problema tot i no entendre-les directament.

En fi, després de les dues últimes setmanes he redescobert que sóc una persona solitària. He descobert que m'alegra tenir gent coneguda a prop però també que és un xoc molt fort estar immers en una cultura com la d'aquí i de cop trobar-te amb la realitat del teu antic dia a dia.

Aquest viatge m'està agradant molt, no és res personal, però no puc evitar pensar que un viatge en solitari o amb els nous amics astrònoms que he fet aquí podria ésser molt més gratificant.

Una abraçada ben forta a tots, espero que tot i el fred continueu mirant les estrelles, i també espero poder posar fotos en la propera entrada!!

Últim dia a l'IA, i cap a Chiapas!!!

Hola a tothom, sento haber tardat tant a fer una nova entrada, però com ja vaig dir, han estat unes setmanes de mooooolta feina!!

Avui, simplement us faré un resum del que han donat de si les dues últimes setmanes, i us explicaré una mica en què consistirà l'aventura que comença avui a la nit!!


Per començar dir que els dies que han passat des de la meva última entrada es poden resumir en dos punt: La feina i l'arribada de l'Esther i la Iris.

Per començar, la feina.
Aquest punt serà molt ràpid jeje, he treballat, treballat i treballat, 14 hores al dia quan ha fet falta, caps de setmana, dies festius, TOT, per aconseguir arribar on estic ara, a punt per publicar un article!!! Sí!!! Per fi!!!! Prometo penjar-lo quan estigui acabat!

Sobre l'estada de l'Iris i l'Esther.
Van arribar el divendres 3 de desembre, i les vaig poder anar a buscar a l'aeroport, tot i que el dia abans vaig tenir un incident doméstic del que ja us parlaré en algun moment ...
La trobada, molt i molt emotiva, petons, abraçades, típic d'algú que es retroba amb vells amics! Després van arribar els consells de primera hora, i cap al pis, on ja hi tenia a punt per inflar un matalàs de matrimoni inflable. La sorpresa (o ja no tan sorpresa per estar convertint-se en tradició), va esser quan l'Esther em va entregar la bossa d'embutits i pernil que em va fer arribar la mare, a més d'uns deliciosos Ferrero Rocher! Moltes gracies marona!!!
Aquell cap de setmana el vam aprofitar per donar i posar en pràctica consells, comprar bitllets d'avió de tornada (Mérida-DF, per després de l'aventura al sud), anar a comprar al mercat, visitar Coyoacán i el museu de Frida Khalo, etc etc.
Després del cap de setmana, a mi em tocava tornar a treballar, de manera que vam decidir que als vespres les ajudaria a buscar llocs on anar i elles passarien tot el dia fent turisme. Va funcionar molt bé, com a mínim van poder veure el més important (que tot i això no és ni una desena part de tot el que hi ha al DF!!). Amb això va arribar el divendres, que vam aprofitar per anar a una de les Cantines del centre (La mascota, es deia), i vam descobrir que a les cantines pots menjar el que vulguis, i només pagues la beguda!! Això si, és ben cara ... Jo, com els peixos, vaig menjar gairebé fins a rebentar, i els cacahuets em van acabar fent mal ... golafre que sóc!!
El dissabte el vam dedicar a fer compres, i a la tarda, cap a Xochimilco, a passejar amb aquelles fantástiques barquetes que en diuen Trajineras, i on vam beure, menjar, riure, cantar, xerrar, en definitiva, ens ho vam passar mooolt bé!!!
I així de ràpid es va acabar l'estada de les nenes al DF, a les 7 del vespre les vaig acompanyar a buscar l'autobús (de la companyia OCC) a la TAPO, i pel camí vam menjar-nos l'obsequi que ens va fer en Yaxk'in (un amic de l'IA): pernil Ibéric!!
En el viatge cap a la TAPO he de comentar que va passar una cosa rara, el metro va quedar parat a una estació prop de 10 minuts, ... Més endavant vaig descobrir que hi havia hagut un terratrémol dels forts 6.8!! i no ens en vam adonar perqué estavem al metro. Va esser tan fort que van tallar la llum, la senyal dels móbils, els metros, ...! Va esser ben fort, molta gent es va espantar, però nosaltres ni el vam notar.

Finalment, d'aquestes últimes setmanes, us parlaré de la festa de fi d'any de l'IA, que és avui!
Portem ja dues setmanes preparant-la, i hi haurà un rápel ara al matí, el col·loqui de broma (pot esser mític!), el dinar, el concurs de ball, i finalment, a la tarda, les pinyates. Ha portat molta feina però sembla que anirà molt bé! Ja us explicaré en una nova entrada com ha anat tot.

I ... ara mateix ... què està passant?
Doncs ara mateix ja tinc la maleta feta, el pis ben arreglat per tal que quan tornem el 23 només haguem d'agafar els trastos i anar cap a l'aeroport, i moltes ganes de vacances. També tinc uns regalets pel meu asesor preparats per entregar (Tequila i bombons), la feina feta (ahir em vaig quedar fins quarts de 12 de la nit per acabar ...), i tot a punt per passar un magnífic dia de festa i començar l'aventura al sud!!!

L'aventura!!!!

Només us diré que seran vuit dies al sud: Chiapas, Quintanta Roo i Yucatán. I que visitarem ciutats mayes tan emblemàtiques com Palenque, Tulum o Chichen itzá, a més de playa del carmen, les cascades d'agua azul, els cenotes de Xel'ha ... serà ESPECTACULAR!!!!!

Doncs això és tot, un post ràpid i sense fotos, degut a les presses per anar a la festa, i a que ja tinc el portàtil endreçat.

Vull acabar amb una reflexió:
És molt diferent anar de turista a un lloc que viure-hi. Sens dubte l'estima i el respecte que assoleixes en 6 mesos de convivéncia amb la cultura, amb la gent, amb els nous amics, no es pot comparar amb les presses per veure coses que tenen els turistes. Per conèixer i estimar un lloc, i ho dic sense cap mena de dubte, hi has de viure!

Doncs això és tot, en el meu últim dia al DF només us puc dir, amb tristesa pel que deixo enrrera però amb il·lusió pel que ha de venir, continueu mirant les estrelles, que jo, des del sud, ho penso fer totes les nits!!!
I a veure si per fi aconsegueixo veure alfa centauri, l'estrella més propera al Sol!!!

Una mica de turisme i mooolta feina!!

Hola a tots de nou! Poc tinc per explicar-vos aquesta setmana, massa feina, però per això sóc a Mèxic no?

Va, us comentaré una mica el que vaig poder fer el cap de setmana passat, i el que he fet aquesta setmana.

El cap de setmana passat,

Després del partit de futbol del divendres, on em vaig esquerdar un dit del peu (ara ja no el tinc ni blau i ja quasi no em fa mal, ho aclareixo perquè sé que la meva mare llegirà això i es començarà a preocupar ... no, mare, no vaig anar ni al metge, estic bé, perfecte de fet, i el genoll tampoc em fa mal ja! tranquil·la!), el dissabte va esser una dia tranquil, de mercat, de neteja, de relax, que ja tocava, i també amb l'intent d'anar al cine a la tarda, i dic intent perquè es va quedar en això, m'explicaré: després de passar el matí a casa, una mica avorrit, vaig decidir anar a donar una volta al parc de Cuicuilco (que ja havia visitat en nombroses ocasions l'any passat però que continuo trobant igual de relaxant), on hi ha la gran piràmide de Cuicuilco, dedicada al déu del vent, i una de les més antigues de Mèxic; a les 5 quan van tancar el parc, em vaig dirigir a Perisur (un centre comercial amb botigues, cinema, etc etc) amb l'objectiu de trobar una peli que fessin entorn a aquella hora i que m'agradés, la sorpresa va esser que en 8 de les 12 sales feien la mateixa pel·lícula!! Crepúsculo!! mare meva! I les altres sales tampoc tenien una programació gaire atractiva fins a les 10 de la nit, ... Decebut, vaig estar dubtant si perdre el temps fins les 10 i després entrar a la peli que m'agradava, o marxar, el problema venir quan amb la depressió per no haver trobat una bona peli a l'hora que volia, vaig trobar una botiga de xocolata, una combinació fatal! Crec que no havia menjat tanta xocolata en molt temps, a més, a la sortida, hi havia un bol amb grans de cafè recoberts de xocolata, de mostra, no sé com no em van venir a fer fora, potser me'n vaig fotre mig bol!! 

Després del fart de xocolata me'n vaig anar cap a casa caminant, i a veure una pel·lícula per Internet.

El diumenge, d'altra banda, va ser molt més entretingut. Feia unes setmanes que m'havien comentat que hi havia unes ruïnes arqueològiques molt poc conegudes al DF, i molt a prop, que no havia visitat. Em vaig decidir doncs a buscar on eren i com arribar-hi (no surten ni a la guia del Lonely Planet).
Ben informat, ja sabent on anar, i de bon matí, per aprofitar el dia, vaig agafar el metro fins a la terminal ponent (TAPO) on vaig agafar un "camión" fins a Texcoco.

Aclareixo aquí que Texcoco rep el nom del llac més meridional de la Vall de Mèxic. En realitat la Vall de Mèxic contenia un sol llac gegant però els Mexicas el van dividir en diversos alguns dels quals es van convertir en llacs d'aigua dolça mentre els altres va continuar essent d'aigua salada (un llac d'aigua salada a 2200 m d'altura ...).  Texcoco, Zumpango, Xaltocan, Chalco i Xochimilco són els llacs que conformaven la conca de la Vall de Mèxic, els tres primers d'aigua salobre, els altres dos, d'aigua dolça; actualment en queda ben poc d'aquells llacs, i com a mínim, el que queda de Texcoco no és res més que unes aigües residuals i pestilents.

Arribat a Texcoco vaig anar fins a la catedral, a fer unes fotos, i després cap a una terminal de "combis", que són unes furgonetes que fan la funció dels "camiones" per regions on és complicat arribar amb un vehicle gran i on a més no hi ha gaire demanda (les terminal de combis es pot veure en una de les fotos). Vaig trobar la combi que necessitava, i cap a Tlaminca (en náhuatl "terra de guerrers"). I allà, al petit poblat de Tlaminca, em vaig trobar en una de les zones arqueològiques de Mèxic menys coneguda, però igual d'espectacular; a mesura que et vas enfilant a la muntanya (el cerro Tláloc) et comences a trobar unes llargues i antigues escales que porten fins als "banys de Nezahualcoyotl, el rei poeta dels mexicas", una zona impressionant, practicament tot arquitectura civil mexica, amb aqüeductes, sistemes de reg, banys, fonts, cisternes, etc etc, i la cirereta del pastís, el tron del rei i el temple a Tláloc, just dominant la Vall de Mèxic, al cim de la muntanya amb el mateix nom! Aquestes ruïnes són en un lloc difícil d'accedir-hi, però la pau, la tranquil·litat, el bon estat de conservació, i sobretot, el que signifiquen, valen la pena el viatge!

Aquí vull explicar que Tláloc, és el déu de la pluja i de "l'aigua que ve de dalt",`de l'aigua que ve de dalt perquè també hi ha un altre déu que és el de l'aigua que corre per la terra. Tláloc era un dels déus més venerats ja que era a qui s'havien d'encomanar per demanar la pluja o per demanar que aquesta deixés de caure, un element imprescindible per les seves collites. A Tláloc se li van dedicar quatre temples al cim de quatre muntanyes que van rebre el seu nom, una en cada un dels punts cardinals (actualment només se'n coneixen 2), i al cim de cada temple hi havia una figura enorme de moltes tones, representant aquest déu. La figura del temple de Tlaminca se la va endur el govern per situar-la davant del Museu Nacional d'Antropologia

Acabada la visita, després de veure les piscines on el rei per un costat i la reina per l'altra, es banyaven, i el magnífic temple de Tláloc, vaig baixar de la muntanyeta i vaig emprendre el camí de retorn (pel camí, com sempre, em vaig trobar amb molt bona gent amb qui parlar, la gent d'aquí són molt però que molt cordials). I així va acabar el cap de setmana.

El dilluns, tot i que era festiu (els 101 anys de la revolució mexicana), vaig anar a treballar. Em queda moltíssima feina i ja només tinc dues setmanes i mitja per fer-la!! I així tota la setmana, treballant les meves 12 a 14 hores diàries. També vaig passar així ahir dissabte, treballant. Tot i això entre setmana sempre hi ha moments de desconnexió: els col·loquis, els seminaris del DAEC (Departament d'Astrofísica Extragalàctica i Cosmologia), algun seminari que vaig intentar organitzar jo, la preparació de la festa de fi d'any de l'IA (sí, com a casa, aquí també m'emmerdo tant com puc ficant-me a organitzar coses, però què faria sinó sense tenir al cap tantes coses per fer?).

La sorpresa final va ser arribar a casa a les 10 del vespre i que la companya de pis se'm desmaiés allà mateix! Quin ensurt! La vaig agafar, la vaig estirar al llit, li vaig tirar aigua a la cara i quan va estar una mica millor (després de 20 segons per ser exactes) li vaig donar aigua amb sucre i es va refer. Tot i això vaig insistir fins a les 12 de la nit que hauríem de trucar un metge però ella va preferir posar-se a dormir i descansar. Avui al matí ja es trobava millor però l'he obligat a anar al metge, li han receptat unes pastilles i ja està ara està molt millor! Però de veritat, quin espant!!

I ara, a fer el vago tot el diumenge, descansar una mica per tornar demà a treballar amb forces renovades, i a esperar que aquest divendres arribin l'Esther i la Iris! Tot i que no podré estar tant per elles com m'agradaria, jo sóc aquí per treballar, espero que la seva estada a Mèxic sigui ben profitosa (per elles que venen a fer turisme, segur que ho serà!).

Doncs res, una abraçada ben forta a tots, abrigueu-vos ara que diuen que ve el fred, i sortiu a mirar les estrelles, nosaltres hi sortirem dissabte i intentarem fer un rècord guiness (el número màxim de telescopis apuntant un mateix objecte al mateix temps, el "Reto México 2011!!!" ).

Excursió al Nevado de Toluca

Hola de nou! Com havia promès, eus aquí la segona entrada de la setmana!

Avui us vull explicar com va anar la nostra excursió al Xinantépetl, o més conegut com a Nevado de Toluca (4690 m).

El context:

A la caminada al cerro Coyotes de fa unes setmanes em vaig animar a fer caminades una mica més serioses, així doncs vaig enviar un e-mail a tots els estudiants de l'IA per veure qui s'animava a acompanyar-me a l'Iztacchiuatl (5200 m). Em van respondre diverses persones però vam acordar que el millor, per veure l'efecte de l'altura sobre nosaltres (la majoría no haviem caminat mai a més de 4500 m), era començar per un volcà una mica més baixet. Vam decidir anar al Xinantépetl (4690 m).

Vam intercanviar diversos correus amb recomanacions per l'altura (veure molta aigua, portar aspirines, ...), la roba i sabates que s'havien de dur, els horaris, el mitjà de transport per arribar-hi, en definitiva tota la logística per fer un cim d'aquestes característiques. La data escollida, dissabte 12 de novembre, l'hora, les 6 del matí.

Va arribar el divendres 11, erem 8 persones apuntades a l'excursió (a la que es va mal anomenar "segon Santitour", el primer el vaig organitzar l'any passat per anar a veure la migració de les papallones monarca... jeje), i alguns van anar a llogar els dos cotxes que necessitàvem per arribar a la falda del volcà, que es troba a unes dues hores del DF, a Toluca, Estat de Mèxic. He de dir que llogar els cotxes va esser realment complicat, com a Catalunya aquí ningú vol posar-se al davant en l'organització d'aquestes coses i un ha de tirar del carro, ..., però arreglat això al final no hi va haver problema i la sorpresa va esser el dissabte a les 6 del matí quan els que no haviem anat a buscar els cotxes vam veure que havien llogat una furgoneta enorme! Una bona elecció, només necessitariem un conductor, només hauriem de pagar una vegada els peatges i la gasolina i podriem anar tots junts; va esser una molt bona decisió.

Va arribar el dia i sorprenentment tothom va esser bastant puntual, a les 7 ja sortiem amb la nostra furgoneta cap a Toluca. Tots molt adormits però sorprenentment xerraires vam fer el camí fins a la famosa zona de restaurants/parc natural del costat de l'autopista DF-Tolucda, anomenat La marquesa  on ens vam parar per esmorzar i agafar forces amb un bon atole de xocolata (champurrado) i unes quesadillas, a més de comprar una cocada i alguna altra cosa amb sucre per a la pujada. Cap a les 9:30 ja arribàvem al parc natural del Nevado de Toluca, després d'haver creuat tota la ciutat de Toluca. Ens vam parar just abans de començar a pujar fins a la caldera per fer unes fotos i començar l'adaptació a l'altura (Toluca és la ciutat que es troba més amunt en tot Méxic, pràcticament a 3000 m). Vam arribar a l'estacionament de sota la caldera a les 10h (resulta que ara ja no es pot arribar amb el cotxe fins allà mateix, la veritat una molt bona decisió del govern per preservar aquest magnífic paratge natural), vam fer uns estiraments, vam preparar les motxilles i vam començar a caminar.

La primera part de la caminada, d'una mitja hora, consistiria en arribar a la paret de la caldera. Sens dubte aquesta primera part va esser la part amb el final més espectacular ja que just arribar a la vora de la caldera s'obre un paissatge impressionant, dos llacunes, la del Sol i la de la Lluna i el dom central del nou volcà al que antigament se l'anomenava el llombrigo del món (tot procedeix de la cultura prehispànica dels mexicas), a més al fons ja es podia veure el cim que voliem assolir.

En aquest punt m'agradaria comentar que aquest volcà, com tants d'altres (el teide per exemple), va col·lapsar després de la última erupció fa milers d'anys. Això va passar perquè en acabar l'erupció va quedar una gran cavitat buida just on abans hi havia la lava emmagatzemada, dins el volcà, caviatat que es va enfonsar i va fer que tot el volcà s'ensorrés sobre d'ell mateix, donant lloc a aquesta estructura tan característica de parets verticals en forma de cercle i una plana just enmig. En aquesta zona central és on habitualment es formen llacunes (en el cas del Teide, la zona de "las cañadas"). També és molt característic i indicatiu de que el volcà no està extingit, la reaparició d'un pic just enmig del cràter, al que se l'anomena dom, i que indica que hi ha un augment de pressió dins el volcà degut a que la lava està tornant a ocupar un lloc en la xemeneia volcànica.

Fet aquest apunt, continuo amb l'excursió:

Vam baixar cap a la caldera, prop de les llacunes, ens vam fer unes fotos i vam començar a dirigir-nos, ara sí, cap al cim. Aquí van començar els problemes; poc abans d'arribar a la cota on començava a haver-hi neu, dos membres del grup es van començar a trobar molt malament (mal de cap, set, desorientació, ... en definitiva, mal d'altura) i van decidir abandonar, es quedarien caminant a la vora dels llacs. La resta del grup vam inentar que un altre dels membres també es quedés, amb el poc troç que haviem fet també es començava a trobar malament, i no estava acostumat a caminar, tot i això s'hi va negar, ho vam respectar i vam continuar tots junts. Ja en la zona de neu, jugant a tirar-nos boles (com nens petits, ..., però és que després de tant temps sense veure neu, a qui no li'n haurien agafat ganes?), vam començar a veure que més amunt podriem tenir problemes amb el membre que va voler continuar, però la decisió era seva, no nostra, per tant cap amunt!

Als 4200 m va començar la part més perillosa de l'ascens, amb parets verticals i una tram de grimpada bastant important, en aquest punt ja ens haviem de parar cada 5 minuts perqué hi havia qui ja no podia més, com a grup vam decidir que jo em posaria darrera de tot per ajudar en la grimpada i donar ánims i que tots aniriem al ritme que fes falta, en aquest punt era més fàcil arribar al cim i baixar que no recular pel mateix camí, per tant, junts, cap amunt! Un nou problema, en aquest punt va començar a pujar la boira!

Ens vam perdre, vam tornar a trobar el camí, vam patir, un altre membre va agafar mal d'altura, ens vam haver de parar mitja hora a recuperar forces, aigua, sucre, aspirines, ... el tram que s'havia de fer en 2 hores es va fer en 4, i ja patiem perqué no se'ns fes fosc, sort que els dos més muntanyencs duiem llanternes i això feia que no patíssim tant. Per acabar-ho d'arreglar, el membre a qui haviem intentat convèncer de que no pugés se li van trencar les botes i les vam haber d'arreglar amb cordons de les motxilles, com vam poder ... buffff (aquí, ho he de reconéixer, els dos que estem més acostumats a caminar ens vam enfadar de veritat, però no ho vam mostrar en cap moment al grup, tot i que més endavant sí que ho vam comentar entre nosaltres).

Finalment, i després d'un gran esforç per part de tots, vam arribar al cim, 4690 m, on ens esperava un missatge de felicitació per haver-ho aconseguit, eren les 15:30h. Ens vam fer fotos, vam gaudir del paissatge, tan com la boira ens va permetre, i al final el fred ens va fer fora del cim i vam anar a menjar alguna cosa a un collet just a sota.

La baixada va esser divertidíssima, tot el que vam pujar en 4 hores, es podia baixar en 10 minuts per una tartera que no exagero si dic que tenia un desnivell de 70 graus, tot i que també és cert que els que mai havien baixat per una tartera, van tardar una hora. Jo i l'altre muntanyenc ens vam avançar (aquí no hi havia més perill que algun cop de cul, per tant sí que ens podiem separar, i ja teniem ganes de córrer una mica i fer una mica el boig!), en 10 minuts erem a baix, no sense unes quantes caigues, de les cuals encara en noto les conseqüéncies (vaig fer un cop de genoll en una roca, i encara em fa una mica de dolor, tot i això ni se m'ha posat blau i la inflamació ja està baixant). A baix ens vam separar, jo em vaig descalçar i vaig arribar fins a un illot enmig de la llacuna del Sol on em vaig estirar i vaig poder gaudir del silenci més intens que he pogut percebre mai, enmig del llac, amb el cel enfosquit, la brisa, la pau, la tranquilitat, la inmensitat de la caldera, ... quin gran moment!

 

Van arribar els altres companys, i en el punt de trobada que vam marcar pels dos que van abandonar des de l'inici vam trobar un missatge on deien que s'avançaven i ja anaven cap al cotxe, i és que ja eren les 6:30h de la tarda!! I ja es feia fosc!

Ens vam posar en marxa, vam pujar altre cop per la paret inferior de la caldera (altre cop vam patir aquí, ara ja tothom menys tres tenien mal d'altura o estaven esgotats, i ja se'ns feia fosc), i per fi, a les 7 vam arribar al cotxe on ja ens esperaven, molt més recuperats, els altres.

Vam arribar just a temps per no haver d'encendre els lots, ja era pràcticament fosc, la lluna, Venus, Júpiter i Mercuri ja havien sortit. Baixant amb el cotxe ens vam veure obligats a parar en un prat per gaudir, que ja tocava després de tantes setmanes al DF on no es veu res, d'una fantàstica vista de la Vía Làctea, les constel·lacions de tardor, i un cop més de la pau de la muntanya.

En aquest moment vam decidir continuar directe al DF, sense parar a Toluca (aquí recordo que no haviem ni dinat, el pla era arribar a temps per dinar a Toluca, però a les 7 de la tarda ...). Tornaríem el cotxe i aniríem a fer un bon sopar. Pràcticament tots ens vam adormir en el viatge de tornada, i de seguida vam esser a l'aeroport on haviem de tornar el cotxe, cansats però contents vam agafar un taxi fins a una taqueria, vam sopar, riure, comentar l'experiencia, ens vam acomiadar i per fi, a les 10h, cap a dormir! Quin gran dia!!!

Més enllà del dissabte, el diumenge va esser dia de descans i de mercat, la setmana ha estat tranquila, amb dia de pizzes inclòs i també amb partit de futbol ahir al migdia, i ara, aquest dissabte i diumenge, aprofitarem per anar al cine i visitar Texcoco, acabat això, una setmana més ja haurà passat! L'Esther i la Iris arriben d'aquí a 15 dies, i d'aquí a un mes ja serà hora de tornar, com passa el temps!!

Ara, un cop comprovat que el mal d'altura no és un problema greu, com a mínim per mi, ja estic esperant a veure si em recupero del genoll a temps, i si és així, el divendres 2 o dissabte 3 de desembre intentarem per fi un 5000!

No m'agradaia acabar sense un comentari final: després de la gran experiéncia al Nevado he de dir que poques vegades he presenciat un nivell major de companyerisme, va esser realment bonic i emocionant com tots vam fer el que vam poder per ajudar, i com al final tots vam arribar al cim; vam patir, ens vam enfadar, vam riure, alguns pràcticament van plorar, però al final, junts, vam fer el cim!

Doncs res, que passeu una bona setmana (amb eleccions incloses), i espero que tot i el mal temps, encara pogueu seguir mirant les estrelles, jo, per fi, ja ho vaig poder fer!

Cap de setmana a Guanajuato

Ei!!! Quant de temps!! Buff, la setmana passada no vaig trobar el moment per escriure al blog, però com a compensació aquesta setmana en tindreu dues entregues!!!

Per començar dir-vos que tot va molt bé per aquí, que a la feina potser no avanço tan depressa com m'agradaria, i us mentiria si no digués que us trobo a faltar i que per un costat tinc ganes de tornar, però per l'altre també m'hi trobo molt bé aquí.

Dit això, començo amb la primera entrega, el cap de setmana a Guanajuato.

Però, qué és Guanajuato?

Guanajuato és un dels estats de Mèxic i també és el nom de la capital d'aquest. Aquesta, per ser a Mèxic, és una ciutat molt petita, menys de 100.000 habitants, i es troba en una zona on un no esperaria trobar una ciutat, a les vessants de les muntanyes tallades per un petit riu.

Guanajuato va nèixer quan els españols van arribar a aquesta zona de Mèxic i van descobrir que les muntanyes del voltant contenien filons molt importants de plata i or (la plata de Guanajuato és coneguda arreu del món), és a dir, va començar com una colónia minera. Els indígenes de la zona eren nómades pel que no s'en conserven grans construccions com passa en d'altres regions de Mèxic, tot i això és una ciutat amb molta cultura indígena ja que els espanyols van obligar a membres d'altres comunitats (mexicas, purépechas, toltecas, ...) a venir a viure i treballar a les mines.

La ciutat és molt semblant a les ciutats espanyoles de l'època, és d'una arquitectura escencialment colonial, molt bonica,  i s'hi celebra un festival d'art molt important (el Cervantino). A part de la plata un altre element característic de la ciutat són les mómies de Guanajuato; les mómies són completament naturals, fet que es deu a que degut a la composició del terreny, quan s'enterra a un difunt, aquest entra en un procés de momificació natural enlloc de descompondre's.

Finalment, com a últim apunt, dir que Guanajuato va esser escenari de les primeres revoltes que van conduïr a la independència de Mèxic ... quina enveja oi?!

Ara que ja sabeu qué és Guanajuato, us explicaré com va anar el cap de setmana.

Vam sortir, la Rut i jo, el divendres a la nit de l'IA cap a la terminal nord d'autobusos on vam agafar un autobús ETN (són relativament cars però molt cómodes per a persones de talla mitjana, no tant per mi ...), i vam començar el viatge de 5 hores que ens duria cap a Guanajuato. L'ETN va resultar ser una mica defectuós i ni vam poder veure la peli que van posar, ni escoltar música, ni anar a internet, la veritat, no valia la pena el que en vam haber de pagar!

Vam arribar a Guanajuato a les 2 de la nit i vam agafar un taxi fins a casa de la Rut, que m'havia ofert de quedar-m'hi durant el cap de setmana. Un cop a la porta de la casa la Rut es va adonar que les seves claus, que eren noves, no obrien, i vam haber de despertat a la seva mare, que de seguida va sortir per la finestra i ens va dir "un momento, que ahora os aviento la ventana" i ens vam quedar ?¿?¿?¿, més tard ens vam adonar que era que acabava d'arribar de sopar i que havia begut una mica ... jeje. Em vaig instal·lar a la habitació del germà de la Rut (que aquesta nit no hi era), i cap a dormir.

L'endemà al matí em vaig despertar i em van tractar de seguida com un rei, un molt bon esmorzar (frijoles, ous remenats, llet, ...), vam parlar una bona estona amb la seva mare, que tot i que està jubilada em va explicar que ara es dedica a pintar, i la veritat, ho fa molt bé, i després ella ens va dur cap al centre. És impressionant com aquesta ciutat té dos nivells, just per sota de tota la ciutat, i amb una construcció molt semblant a la dels túnels de les mines, hi ha un munt de carrers que et porten ràpidament a qualsevol punt.

Vam dedicar el matí a visitar un museu de llegendes de Guanajuato, molt divertit (Guanajuato és també ciutat de llegendes, n'hi ha moltes i de molt variades), i també el museu iconogràfic del Quijote (és un museu realment espectacular, i hi vaig descobrir un cuadre de Dalí). Vam fer un bon dinar (enchiladas mineras, típiques de la zona), i després vam anar a donar una volta per la zona antiga, començant per la Basílica de la verge de Guanajuato, la Universitat de Guanajuato, la plaça de San Roque (on es va iniciar el festival del Cervantino), els carrerons, ..., fins i tot vam ser víctimes del "Just for Laughts" quan unes nenes ens van dir si les podiem ajudar a agafar una caixa i resulta que sota hi havia una persona per espantar-nos, jo m'ho vaig ensumar de seguida i els vaig dir que no les ajudaria pas però la Rut ben bona persona les va anar a ajudar i es va endur un bon ensurt!

Cap al vespre ens en vam anar a donar una volta pel mercat (dins un edifici ben curiós) i després cap a la alhondiga on ens vam asseure a descansar mentre escoltàvem una banda de tambors i trompetes, i on ens va venir a buscar la mare de la Rut per anar a sopar i després a veure el Pípila (un monument molt important a Guanajuato, i del que si en voleu saber més haureu de seguir l'enllaç ... XD), des del que hi ha una vista impressionant de la ciutat sobretot de nit.

En acabar la visita vam anar cap a la casa on ja havia arribat el germà de la Rut pel que em vaig canviar d'habitació (avui dormiria a la de la Rut i ella amb la seva mare), i ens vam posar a xerrar sobre les relacions entre germans (la conclusió a la que vam arribar és que a tot el món aquest tipus de relacions són iguals, ..., ai els germans!), i sobre moltíssimes altres coses, va ser realment una gran vetllada, i vam anar a dormir cap a la una.

L'endemà al matí es va repetir el magnífic esmorzar del dia anterior, i la mare de la Rut ens va dur a visitar la mina de la Valenciana, la presa des d'on s'agafa l'aigua per la ciutat, i vam anar a comprar pan de muertos de Guanajauto i "cajeta de muertos" com una melmelada de Guayava o de nous que és típica, a l'igual que el pan de muertos, de principis de novembre (de pan de muertos n'hi ha a tots els estats de Mèxic però a tot arreu es fa diferent).

Després de tot això vam tornar a la casa, vam demanar unes pizzes, vam dinar, vam fer les maletes i ens vam acomiadar, moment en el cual la mare de la Rut em va regalar un cuadre, la veritat va esser una gran amfitriona, una vegada més em vaig topar amb una gran família, molt molt agradable.

Fet tot això ens en vam anar cap a buscar l'ETN, la Rut, el seu germà i jo. La tornada va esser una mica millor, com a mínim vam poder veure la peli, tot i que encara no hi havia internet ...

Vam arribar al DF a les 10, i amb el metro i un autobús cap al pis i a dormir.

Un cop més, i ja en porto diversos, vaig passar un grandíssim cap de setmana!!

I aquí acabo, espero que tot us estigui anant molt bé, i que hi continui anant!

Una forta abraçada i continueu mirant les estrelles vosaltres que podeu!

Puebla, Cholula i Tonanzintla, cultura, bon menjar i molt bona gent

Ei! Altre cop per aquí! I avui us vull explicar com ha anat aquest últim cap de setmana, ja que ha estat un dels millors des que estic per Mèxic (i crec que no vaig errat si us dic que també ha estat el millor tot i contar l'estada de l'any passat!).

Començo pel context de la sortida.

L'any passat, en l'estada anterior, vaig conèixar una amiga de la meva directora de tesi, que es diu Izbeth i que és de Puebla (un estat que està al sud est de Ciutat de Mèxic). Des d'aquell dia i gràcies a les seves recomanacions, vaig decidir que en una o altra ocasió li aniria a fer una visita. Així doncs, un cop instal·lat a Mèxic li vaig enviar un mail per veure com estava i per si li semblava bé que l'anés a veure. Va respondre de seguida que cap problema i que quan tingués un cap de setmana lliure li fes saber.

Van passar un parell de setmanes i parlant amb la Rut ella també es va voler apuntar a l'excursió, vam quedar d'anar-hi el cap de setmana del 29-30 d'octubre. Van passar els dies i en arribar al divendres, la Rut no va venir ni a l'IA, estava ben malalta i em va dir que hi hauria d'anar sol. Així doncs, vaig preparar la maleta amb el sac de dormir i quatre coses, i a les 8 del matí al metro i cap a la terminal orient d'autobusos (TAPO). He de dir que vaig marxar literalment "amb una mà a cada ou", ja que no ens haviem enviat cap més mail amb la Izbeth des de feia dues setmanes, i jo no tinc móbil, ... però cap problema, com sempre estaba convençut que em sabria espavilar (la lonely planet hi te molt a veure en tot això).

A la TAPO vaig demanar per l'autobús de primera (hi ha diferents clases d'autobús segons el preu, la clase negocis, la primera i intermitja, amb la diferència que la primera te lavabo i és més ample i que a la de negocis, a més, et donen menjar), vaig pagar els 126 pesos que costava, i a les 9:25 marxavem cap a Puebla.

El viatge es va fer relativament llarg, tot i que només va durar dues hores, i en arribar a Puebla no sabia què pensar, si la Izbeth m'esperaria a la terminal d'autobusos o no (creia recordar que així haviem quedat). Al final va resultar que no, vaig agafar un "camión" i cap al Zócalo de Puebla, i només en aquest curt trajecte vaig poder veure que l'estil de ciutat (5 milions d'habitants) és molt diferent al que havia vist fins ara: edificis baixets de molts colors, una arquitectura del tot colonial, molt bonic, i amb moltíssimes esglèsies (com ja m'havien avisat).

Arribat prop del Zócalo, vaig trobar una botiga d'aquestes on pots connectar-te a internet per un preu módic, i des d'allà vaig enviar un mail a la Izbeth per si volia quedar a la 1:30 davant de la catedral de Puebla (jo ni l'havia vist, i no m'esperava que dir davant de la catedral fora tan relatiu ...), i que com que no tenia manera de contactar-hi, si no podia, jo tornaria a esser allà mateix a les 6. Vaig passar la resta del matí fent turisme i a la 1:30 cap a la catedral.

Ja davant de la catedral vaig estar esperant i esperant i em vaig adonar que hi havia molts "davants" de la catedral, però al final ens vam trobar amb ella i amb una seva amiga que la acompanyava. Els tres, després de les presentacions vam anar cap a dinar, un diar típic de "tacos y quesadillas àrabes, y de tomar, agua de orchata". Després de dinar elles tenien feina pel que em van donar la direcció de la casa de l'Izbeth i jo me'n vaig anar cap a fer turisme. Ho vaig visitar tot, vaig recorrer tot el centre, des de la catedral (amb els campanars més alts del pais) fins als museus i esglèsies més allunyades del centre (tot recomanat per la lonely planet).

Cap a les 7 de la tarda em vaig dirigir caminant cap a la casa, que va esser relativament fàcil de localitzar, ja que els carrers porten el nom d'un número de l'1 al que sigui seguit de nord, sud, orient o occident segons on es troben respecte al Zócalo. El mateix passa en molts dels pobles i ciutats de Puebla.

En arribar em van rebre molt i molt bé, tots molt agradables, de fet mentre la Izbeth es preparava per la festa de disfresses de la nit (es va disfressar de Catrina, la protagonista del "Día de Muertos", li quedava espectacular!! de fet va guanyar el segon premi!), ens vam posar a parlar una bona estona amb la seva mare d'una mica de tot. Al final, cap a les 9 de la nit van arribar els amics de l'Izbeth, i tot i que en tenia moltes ganes, no em vaig atrevir a anar a la festaja que no se'm va posar molt bé el dinar ...

Aquell vespre vaig conèxier a le seves cosines, als seus avis, i als tiets, tots viuen a la mateixa casa, i tots són molt però que molt hospitalaris! De veritat que és de les millors experiències que he tingut en aquest país, conviure amb aquesta família, una nit.

Finalment, cansat, però ja recuperat, a la 1:30 anava a dormir en una habitació que havien preparat expressament per mi (no vaig haver ni de fer servir el sac de dormir).

L'endemà al matí em vaig llevar molt d'hora, a les 7! (havien canviat l'hora i no vaig pensar-hi), i vaig despertar mitja família quan el seu gosset em va fer córrer la marató! Quin espant que em va fotre el p**o canitxe! Però és lógic, no em coneixia i de cop surto de l'habitació ... va ser un tema que ens va fer riure tot el matí.

Vaig baixar a la cuina i em vaig posar a ajudar al seu avi (sempre es desperta molt aviat) que estava preparant una barbacoa. Em va ensenyar tot orgullós el seu hortet, em va fer un bon esmorzar, vam parlar una mica de la situació del país, vam fer molta broma, vam tenir un petit problema canviant l'hora d'un rellotge, i vam esperar que tothom s'anés despertant. Un cop tots desperts, i després de xerrar una bona estona, em vaig acomiadar donant moltíssimes gràcies mil vegades a tots i cada un, i prometent-los que els aniria a veure quan tornés, i que si ho necessitaven, tenien una casa a Barcelona. Em van donar indicacions de com arribar al següent punt del meu viatge i vaig marxar.

El meu destí ara era Acatepec i la seva preciosa església que vaig visitar ràpidament (sí ja començava a estar cansat de tantes esglèsies). Un cop visitada, em vaig dirigir caminant cap a la que és considerada l'esglèsia més bonica d'estil barroc indígena de tot Mèxic, la famosa esglèsia de Tonantzintla, i sí, realment va valer la pena.

Ja cap a les 12 del migdia vaig agafar un altre camión i cap a Cholula.

Cholula és una de les ciutats més antigues de Mèxic (més de 2000 anys), d'estils molt diferents (cosa que només es pot observar en les zones arqueològiques), mexica, totonaca, etc etc. Tot i això, en arribar els espanyols, van proposar-se (o això diu la llegenda) construïr una esglèsia sobre cada un dels temples i construccions prehispàniques de la ciutat, pel que Cholula té el trist rècord de ser la població amb una densitat més gran d'esglèsies (39!!). Una altra dada d'aquest poble és que hi havia la piràmide més gran del món, sí sí, més gran que qualsevol de les d'egipte o de Teotihuacan; ara aquesta piràmide no és més que un turó amb una esglèsia al cim.

Ja a Cholula, vaig passejar pel centre, pel mercat, vaig comprar pan de muertos, vaig fer un bon dinar, i vaig anar a visitar la piràmide i la zona arqueològica. He de dir, tot i que actualment ja no és possible, que fins fa un any l'atracció més gran de la zona era entrar i recòrrer els centenars de túnels que hi ha dins l'antiga piràmide-turó.

De la zona arqueològica, a part que a mi m'encanta poder gaudir del que queda de la gran civilització mexica, he de destacar el pati dels altars; és espectacular que tot i que en queda ben poc del que havia estat, si et col·loques enmig de la plaça i aplaudeixes sents clarament que el ressó de l'aplaudiment es converteix en una cópia calcada del crit d'un Quetzal!! És realment espectacular!

Un cop acabada la visita vaig comprar una beguda que data de l'època prehispànica (el que surt directament de la llavor de cacao), boníssima, i vaig anar cap a buscar l'autobús per tornar cap al DF (ja era força tard). En aquesat ocasió vaig voler viure una mica més el dia a dia de Mèxic, i vaig agafar l'autobús del "poble", el de categoria "intermedia" que para absolutament a tots els pobles entre Cholula i el DF, i que tarda 4 hores en fer el trajecte. L'ambient molt auténtic, sí, però he de dir que al final em vaig ben adormir.

En arribar, vaig agafar el metro, vaig tornar a intentar trobar el segon llibre de juego de tronos a la llibreria on fa un mes que em diuen que arribarà la pròxima setmana (començo a dubtar que existeixi tal llibre), vaig anar a fer algunes compres per passar la setmana i cap a casa.

I així es va acabar l'excursió del cap de setmana, un cap de setmana, un cop més, d'allò més profitós!

Per acabar, qué us he de dir, doncs que demà i demà passat és dia de Muertos! Menjarem pan de muertos, anirem a mirar les ofrenes, a treballar a l'institut, intentaré fer panellets, etc etc.

I a esperar que aquesta nit no vinguin gaires nanos a tocar el timbre per demanar caramels! 

Bona nit, que passeu un bon dia de tot sants i de castanyades i sobretot, continueu mirant les estrelles, ben abrigadets que ja comença a fer fred!

Gran cap de setmana, noves aficions i nous plans

Hola a tots i totes! A punt per llegir una nova entrada? Sí? Doncs comencem!

Avui us vull explicar bàsicament dues coses, de fet tres, la sortida del divendres a Tonanzintla (un petit poble al costat de Puebla, a 2h del D.F., regió característica pel seu gran nombre d'esglèsies, edificades sobre piràmides mexicas), l'excursió del dissabte, i plans de futur, ja que tota la resta continua igual i no m'agradaria avorrir-vos (com segurament ja he fet en alguna altra entrada ...).

Per començar, i ràpidament, comentar que el divendres passat ens vam escapar amb un investigador de l'IA i dos dels seus estudiants cap a l'INAOE (una escisió de l'Institut d'Astronomia de la UNAM), que es troba a Tonanzintla (Puebla) per poder parlar amb un investigador que fa coses semblants a les que fem nosaltres. Vam marxar cap a les 12:30 del DF i hi vam arribar cap a les 14:30 quan vam començar la reunió. Cal dir que el campus de l'INAOE és impressionant, moltíssima natura i molt ben cuidat, de veritat que val la pena anar-hi alguna vegada per gaudir del paisatge, amb el Popo i l'Izta darrere.

Sobre la reunió, doncs la veritat, tot i que és bo fer contactes i conèixer gent, no vaig aprendre gaire res de nou ... i vam acabar a les 7 de la tarda! I nosaltres sense dinar! Tot i això en acabar vam anar ràpidament a fer una visita als observatoris (un d'ells des del que Haro va fer les seves famoses observacions dels xocs als extrems dels jets que produeixen les estrelles en formació), i cap a dinar/berenar/sopar a un italià on vam menjar moooolt bé i en un ambient molt agradable. Finalment vam arribar al DF a les 10 de la nit.

 

Dissabte va ser dia de descans, de mercat, i per preparar l'excursió del diumenge.

I diumenge ... a les 5:45 del matí em vaig llevar, a punt per fer l'entrepà de pa amb tomàquet, oli, sal, formatge i pernil dolç, agafar l'aigua de la nevera, la fruita i els fruits secs, posar-me les xiruques i cap a buscar un taxi fins al punt de trobada. A les 7:25 començava l'aventura (amb el "Club Citlaltepetl de México A.C."), em presentava a tothom com "el nuevo", i de seguida ens posavem en marxa cap a la zona de l'Ajusco, per coronar 3 cims de més de 3800 metres, anant de travessa (el més important dels pics, el "cerro coyotes"). Però abans ens vam parar a una botigueta de carretera a menjar uns bons "tamales" i prendre un bon "atole de higos" per agafar força.

Vam començar a caminar a les 10:30, ja amb el sol ben alt però amb un fred important. La caminada realment va esser molt light, 5 horetes caminant, una per dinar i quatre horetes més fins arribar al "camión", sens dubte vaig poder comprovar que estic completament adaptat a la altura, en cap moment vaig notar falta d'aire, ni als 3800 metres.

Coses a destacar; els camins no estan indicats, ells en diuen "veredas" i simplement els has de buscar, estan indicats simplement pel nombre de persones que hi han passat abans que tu, la veritat és que les excursions són molt més a l'aventura; aquesta gent, com nosaltres, se saben cuidar, per dinar hi havia vi del Ribera del Duero, cafè amb anís, pastetes, llaminadures, i fins i tot portaven un fogonet per escalfar el cafè!, a més sempre ho comparteixen tot, de veritat, molt bona gent; també dir que ens vam fer bastant amics amb l'altre noi jove (menys de 35) que hi havia, i aquest és el que em va posar al cap d'anar a l'Iztaccihuatl; finalment destacar que a la baixada vam trobar mooolts bolets, rovellos i siurenys! qui ho havia de dir! Aquesta tardor n'hauré trobat més jo a Mèxic que la gent a Catalunya!

L'excursió es va acabar a les 10 del vespre quan vam arribar al DF altre cop, amb un gran somriure i amb moltíssimes ganes de tornar-hi!

I per acabar l'entrada dir que m'han agafat unes ganes enormes de començar a fer caminades una mica més serioses que fins ara, tinc ganes de comprar-me una mica més d'equip (bons pantalons i jaqueta, polaines, guants etc) i quan torni intentar buscar gent amb ganes del mateix (algun grup excursionista, la GECA potser? ...). Tot i això el repte ara (tot i que és bastant improbable que ho faci) és pujar a l'Iztaccihuatl (5200 m) d'aquí a dues setmanes, i dic que és bastant improbable perquè no és pujar i baixar sinó que és una estada de cap de setmana a més de 4900 metres, pel que el mal d'altura és molt fàcil que apareixi, i no sé si em vull arriscar. Un altra possibilitat és pujar al nevado de Toluca (4700 m), però ja es veurà! De moment, el més immediat és la sortida de turisme a Puebla, d'aquest cap de setmana! Ja us explicaré!

Doncs res, això és tot per avui!

Seguiu mirant les estrelles, que com està el Sol, és probable que vegeu alguna aurora boreal!

PD: Pel que fa a les fotos: 1-Observatori INAOE, 2-Companys de ruta, 3-En primer pla l'Ajusco, al fons a la dreta, el Popocatepetl fumejant (fen honor al seu nom náhuatl, la muntanya que fumeja), 4-Un dels tres cims, el "cerro triángulo", 5-A l'esquerra l'Iztaccihuatl, a la dreta el Popocatepetl fumejant, 6- Jo en un dels cims de 3800 metres.