Hola a totes i tots, fa mesos us vaig deixar amb una entrada en aquest blog marcada pel desànim i les poques perspectives de futur. De fet, en aquell moment no tenia pas clar que us tornés a escriure. Aquest blog va començar al mateix temps que la meva carrera investigadora i creia que ambdós acabaven també aquell dia. La meva vida però ha canviat molt des d’aleshores. Espero que aquesta entrada reflecteixi tots aquests canvis, i que potser serveixi també com a símbol del meu renaixement. Som-hi!
Han passat més de quatre mesos des que us vaig escriure per última vegada. No us mentiré, sabeu que no acostumo a fer-ho, vull que sapigueu que aquests mesos han estat molt durs, tan durs com us pugueu imaginar. He viscut sense rumb i sense il·lusió per pràcticament res a la vida durant moltes setmanes. Vaig arribar a un estat tan crític que podria haver passat qualsevol cosa. Tot i això, mica en mica, amb ajuda (moltes vegades possiblement involuntària) de la gent del meu entorn, i en bona part de gent que fins aleshores tenia només per coneguts i que ara són bons amics, tot això no va arribar a les últimes conseqüències. No podré agraïr mai prou a tota la gent que m’han ajudat a superar aquesta etapa tan dura de la meva vida, no ho hauria aconseguit sense ells, com tampoc ho hauria aconseguit sense el suport incondicional de la meva mare. No entraré en els detalls però el tornar a trobar-me amb grups de gent com els del Pessebre Vivent de Joanetes, els del GECA Aventura’t, amb alguns dels amics de les antigues colles de joventut, i els bons amics de Madrid, m’ha fet tornar a agafar ganes de fer coses i a pensar que encara em queden algunes coses i aventures per viure!
Deixant a banda el dramatisme, aquest també ha estat un període interessant de la meva vida, de creixement personal i d’autoconeixement. Trencar amb tot et permet veure el món des d’una altra perspectiva. A més, aquesta situació em va empènyer a fer una cosa que hauria d’haver fet molt abans, vaig començar a anar al psicòleg. I veient els resultats, de veritat us ho dic, per favor si us sentiu malament psicològicament feu el pas, us estalviareu arribar a situacions tan extremes com a les que vaig arribar jo. En poques sessions vaig descobrir quines són les meves prioritats a la vida i l’origen de molts dels meus conflictes interns. I quines són aquestes prioritats? Doncs, estabilitat, natura, tenir una vida fora la feina, i fer ciència, en aquest ordre, essent la última la més prescindible.
Enmig de tot aquest procès de reflexió, el món que em rodejava tampoc no va deixar de moure’s, vaig intentar ignorar-lo. En aquests últims mesos he intentat deixar-me clar a mi mateix que aquest “món exterior” mai pararà de moure’s ni s’adaptarà a nosaltres, que és un món no podem controlar i que, per tant, no pot condicionar la nostra vida. He après que ens l’hem de mirar de lluny i fer-ne cas només quan ens vingui de gust o quan pensem que ens pot esser beneficiós, un mateix ha de controlar la seva propia vida, no deixar-se endur per la marea. I és que és justament quan ens deixem endur que la nostra vida queda immersa en una espiral incontrolable d’esdeveniments, moltes vegades indesitjats.
Una de les coses més importants que van passar en aquest “món exterior” va esser que, després d’anunciar la meva intenció de deixar la ciència, molts col·legues científics d’arreu del món em van oferir feina. Em vaig sentir molt afalagat, però ells no sabien que realment el que necessitava era parar-me i pensar, sense pressions de cap tipus, i és que cap de les ofertes em venia gens de gust, no volia sentir ni a parlar de la ciència. Va esser en aquesta època que vaig temptejar la opció de fer de professor de secundària, tot i que ho vaig descartar ja que no em motivava prou, i l’últim que necessiten els estudiants és un altre professor desmotivat. També vaig pensar en la opció d’anar a treballar a l’empresa privada, però la por a no esser prou bo em tirava endarrere. Finalment però, ja en procès de recuperació de la meva crisi, al novembre, va passar una cosa totalment inesperada, una cosa que em tornaria a canviar la vida: l’Agencia Espacial Europea ens va aprovar la missió espacial ARRAKIHS. Recordareu que al gener de 2022 vam estar a Florida amb l’investigador Rafael Guzmán i la Mariángeles Gómez Flechoso escrivint dues propostes de missió espacial? Doncs ens van aprovar la europea! Seria la primera missió espacial que lideraría un equip espanyol. Jo inicialment no tenia clar de participar-hi, i és que no hi havia cap font de finançament per contractar-me, i en aquell moment no volia moure’m de cap manera de la Vall. Vam parlar amb els altres membres de l’equip i vam decidir que per part meva quedava tot en “pausa”, tot i que vaig prometre que hi aniria treballant mica en mica, en els moments que realment em vingués de gust. Tot i això, vaig anar a Madrid a la presentació de la missió, allà vaig tornar a sentir, després de mesos, la guspira de la ciència al fons del meu cervell, potser no la havia perdut del tot. Vaig aprofitar també aquella ocasió per passar uns dies acompanyat de bons amics just abans de nadal.
Amb tot això va arribar el nadal. Va esser un nadal estrany, amb encara molts dubtes sobre la meva vida i el meu futur, i tot just començant a treure el cap del pou on havia caigut. En aquell moment no va ajudar-me gens que des de Mèxic m’enviessin nous correus insistint que no renunciés a la plaça i que els donés una altra oportunitat.
Durant les festes de nadal em vaig limitar a anar a fer el pessebre vivent, i a trobar-me amb alguns amics. Començava però ja a estar saturat de trobades, jo encara no estava del tot bé psicológicament, i no ajudava gents el que tothom volgués que els anés a veure aprofitant que estava a la Vall. Vaig decidir trobar-me només amb qui realment em vingués de gust, i quan em vingués de gust a mi (sé que és un pèl egoïsta, però una altra cosa que he après en aquests mesos és que, en aquest sentit, l’egoïsme es converteix en cuidar-se a un mateix, i no és dolent). En tot això tampoc hi va ajudar gens el que sortís en la revista Verntallat, amb un reportatge enorme sobre la meva vida, o al butlletí de l’ajuntament, amb un escrit que vaig fer sobre el meu avi, no vaig parar de rebre whatsapps i felicitacions durant dies… i és que m’havia deixat de mencionar que durant aquests mesos també he estat fent una mica de recerca sobre què li va passar al meu avi durant la guerra civil (us en puc parlar en una altra entrada en el blog si us ve de gust).
I va arribar el cap d’any. I quin cap d’any!!!
Feia mesos que havia decidit que necessitava un cap d’any tranquil, amb poca gent, i lluny de la civilització. Un dia, per casualitat, anant a la Marboleny (sí, també és una de les altres coses que vaig fer, tornar un dia a un assaig de Marboleny), vaig parlar amb la Núria Mayá sobre el tema. Ella em va comentar que amb en Manel, la seva parella, i bon amic meu de quan érem petits, també els feia gràcia un plà així. Més endavant també s’apuntarien a aquest tipus de cap d’any la Núria Feixes, en Quel Bayona, i la familia Trias-Costa. Vam organitzar-ho doncs i vam decidir anar al refugi de la Cabanya Sorda, a Andorra. Va arribar el dia i, carregats amb tot el que feia falta vam anar cap allà. El resultat no podria haver estat millor.
Vam sortir tard el dia 30 i vam arribar a on deixaríem el cotxe bastant tard a la tarda. Vam començar a pujar i, com era d’esperar, se’ns va fer fosc a mig camí. Per acabar-ho d’adobar vam trobar moltíssima neu, ens enfonsàvem gairebé fins al genoll (no dúiem raquetes). Arribar fins al refugi va esser un suplici, i, a més, quan vam arribar ja hi havia gent. Dins del refugi hi havia un grup de vuit nois joves. La veritat és que inicialment ens va decebre molt, i és que teníem ganes de fer un cap d’any tranquil, nosaltres sols, però no hi havia res a fer, ens ho hauríem d’arreglar com puguéssim! El problema era però que faltaven la família Trias-Costa, és a dir, l’Anna, en Jordi, i els nens, i el grup que ja hi havia també esperaven una altra noia. Aquella nit però vam dormir a les lliteres sense problema. Ens vam llevar, vam esmorzar i vam començar a conèixer aquell grup de nois. La veritat és que eren molt simpàtics, molts semblants a nosaltres, de fet. Desprès d’esmorzar però vam tenir una altra sorpresa, va arribar un altre grup! Era realment inviable dormir tots allà, o això pensàvem! Amb molts de dubtes sobre què fer (vam arribar a pensar en canviar de refugi, o dormir a les furgonetes) vam decidir baixar al poble de Soldeu a buscar wifi per trucar a l’Anna i família, saber com estaven, i pensar quines alternatives teníem. Vam acabar decidir que ens quedàvem al refugi, i que al final ells no vindrien perquè la Ona estava malalta. Amb això resolt vam decidir tornar a pujar i aprofitar per fer llenya. Afegir aquí que baixant ja vam fer una mica de llenya, fins que vaig trencar el xerrac d’en Manel … vam intentar comprar-ne un de nou però no en vam trobar cap (després de cap d’any en vaig anar a comprar un a Olot i li vaig portar a casa). Pujant vam veure que la neu tornaria a estar molt tova … així que ja sabíem el que ens esperava en la última part de la pujada! A mig camí vam recollir tota la llenya (jo em vaig carregar amb una bestiesa de troncs) i cap amunt! A punt d’arribar al refugi però, vaig enfonsar-me a la neu i vaig picar el pit contra una pedra, també la cama em va fer un cruixit estrany, però no hi vaig donar massa importància. Ja al refugi, vam tenir una nova sorpresa, el grup dels nois joves havia decidit fer una activitat interessant, construir un iglú! El seu plà inicial era dedicar el dia a fer equilibrisme amb un cable que havien penjat d’un costat a l’altre de la vall (són experts i famosos equilibristes!) però feia massa vent, així que van buscar una activitat alternativa, una bona i interessant activitat!! Vam deixar la llenya, i ens vam posar a ajudar-los. Al final ens va quedar un iglú espectacular!!!! Mentrestant els membres de l’altre grup que havia arribat al matí ens van ajudar a xarracar la llenya en trossos petits que entressin a l’estufa del refugi, amb l’ajuda del xerrac del mateix refugi. Aquí deixeu-me fer l’apunt sobre l’estat dels refugis lliures d’Andorra. A Andorra es cuiden moltíssim els refugis lliure, res a veure amb el que passa a casa nostra. Hi ha lliteres, taules, bancs i estufes de ferro colat en perfectíssimes condicions. Hi ha emissora de radio i eines per fer llenya, i també una farmaciola completa. Quina enveja tenir un païs amb aquest respecte per la muntanya i pels excursionistes!
He de dir aquí que el moment de la construcció de l’iglú, de xarracar la llenya, de conèixer aquesta gent fantàstica, van esser màgics, ens van unir a un nivell que no m’havia passat mai. Els nostres grups es van unir en una sola colla i vam celebrar el cap d’any tots junts, compartint sopar, històries, jocs de taula, i una mica de beguda. Vam fer les campanades, vam cremar desitjos de paper en un petit foc que vam fer a fora, i ens ho vam passar molt bé. Com a nota divertida de la nit és que vaig tornar a caure després de relliscar amb una placa de gel (en principi sense conseqüències), i que em vaig cremar la cuixa quan em va caure el fogonet encès sobre dels pantalons mentre cuinava el sopar (també en principi sense més conseqüéncies).
Fetes les campanades, i després d’una classe exprés d’astronomia, i d’algunes fotos nocturnes amb el móvil, prou bones, vam anar a dormir. L’endemà només vam netejar, vam esmorzar i ens vam acomiadar d’un grup de gent que, per un dia, van convertir-se en la nostra nova colla.
El resultat del cap d’any va esser que jo em tornava a trobar molt bé anímicament, molt millor del que m’havia trobat fins i tot abans de marxar a Mèxic. Físicament no tant, resulta que m’havia trencat dues costelles, m’havia esquerdat el peroné i el canell, i m’havia fet una bona cremada a la cuixa … En tot cas, últimament crec que m’és més fàcil que se’m curin les ferides físiques que les psicològiques! Ah, i dir que per primera vegada vaig fer servir l’assegurança de la FEEC perquè m’atenguessin més ràpid, ja tocava després de tants anys de pagar-la i no fer-la servir! Va anar prou bé.
El cap d’any va esser el canvi que necessitava, a partir d’aquell moment em vaig trobar molt millor, i, de fet, vaig decidir acceptar entrar de ple al projecte ARRAKIHS, i tornar a liderar AGORA. Per fer-ho (recordeu que a Espanya no ens han donat encara finançament) vaig acceptar una de les ofertes de feina dels meus col·legues científics, així que tornaria a marxar, per última vegada, i per només un any. La feina començaria al 6 de febrer.
El gener va passar volant. Vaig estar acabant-me de recuperar, em vaig anar posant al dia amb la feina, i vaig gaudir moltíssim de les caminades i trobades amb la gent del pessebre vivent i del Gecaventura’t. Alguns exemples en són el dinar del pessebre vivent, durant el que em van fer ambaixador del pessebre al món!!! Com m’estimo aquesta gent! També, vaig retrobar-me amb els antics companys de promoció de física, que molts d’ells no veia des de feia potser 10 anys! I vaig anar de festa amb ells a una discoteca una cosa que no feia des de fa més de 10 anys! Fins a les 6 del matí!
Aquest gener m’ha recordat que hi ha moltes coses boniques a la vida i que encara m’ho puc passar bé, que la vida segueix, i que probablement aquesta em tingui encara moltes sorpreses agradables amagades.
I aquí estic, ja escrivint-vos des del meu nou país de residència, hi estaré només un any (en principi) i espero que aquesta vegada sí, l’aventura sigui bona de debó!
Ens veiem a la propera entrada,i , una vegada més, continueu mirant les estrelles! Jo des d’aquí dalt ja ho faig, i l’estel polar és molt molt amunt al cel!
