Bon viatge i bona ruta!

Hola a tots, benvinguts al meu blog!
Espero que aquest sigui un espai on pugueu seguir-me en els meus viatges, i que en un futur es converteixi en un espai d'aventures, de viatges, de ciència i de debat!

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Jerusalem: Tota aventura té un final

Hola a tots avui, després de dos anys molt intensos us escric per última vegada des de Jerusalem. Sí, avui dia 29 de setembre de 2017 deixo definitivament aquesta ciutat, aquest país i la meva feina d'astrofísic, i no penso tornar o hi penso en va, sóc pres de les ganes de marxar (permeteu-me aquesta petita llicència cómico-poètica).

Als que heu estat seguint aquest blog no us puc enganyar, sabeu de sobra que he tingut moments molt baixos (de fet tinc una entrada del blog que mai vaig arribar a publicar en la qual us anunciava que renunciava a la feina de postdoc, ja a mitjans del 2016!), però també que m'ho he passat molt bé. De fet, mirat en perspectiva només puc dir que viure a Israel ha estat una experiència vital inigualable, tant per especial com per enriquidora, i que ha canviat la meva vida i la dels que m'envolten en direccions que mai hauria sospitat. Tot i això també sabeu que professionalment ha estat una gran decepció, de fet ha estat tan gran que m'ha fet plantejar deixar la ciència. Us en parlaré un xic més endavant.
Ara és moment de fer balanç, de pensar en el que ha anat bé, el que no, i de tenir present que tant de les bones com de les males experiències se'n pot aprendre alguna cosa.
Sobre les coses positives destacar que he conegut un país nou, amb una cultura nova molt diferent de la nostra i de la que poc havia sentit parlar, i que he fet molts amics entre els quals alguns d'aquells que segur que duraran tota la vida. També m'he conegut molt millor a mi mateix, els meus límits, les meves pors, els meus vicis, les meves virtuts... He après a valorar coses que tinc quan sóc a Catalunya que mai m'havia plantejat que fossin tan importants, no us les enumeraré totes però d'entre aquestes moltes són petites coses relacionades amb les relacions familiars i amb els amics de tota la vida. Finalment, la meva família també ha canviat moltíssim, qui hauria imaginat que la meva mare podria posar-se a aprendre anglès i finalment acabar venint a visitar-me? Ni més ni menys que a Jerusalem! Agafant un vol de 7 hores tot i tenir posat al cap que li feia por volar! Increïble oi?
Com us he dit també hi ha hagut coses negatives, de totes però se'n pot aprendre. Per començar m'he adonat que hi ha quelcom en la ciència (o en la manera de fer-la) que no m'agrada, que em desmotiva, que em converteix en una persona apàtica i sense ganes de treballar. També que hi ha quelcom en la manera de fer dels Israelians que no m'agrada, és dur viure aquí si no t'acostumes al fet que la gent sigui desagradable a tot arreu, al banc, al supermercat, els conductors de bus ... i no sóc l'únic que ho penso eh, n'he parlat amb molts amics estrangers i tothom pensa el mateix.

Dit tot això encara us podria escriure molts més paràgrafs sobre totes les experiències que he viscut aquí, sobre el que hi he vist, el que hi he fet... tot i això no ho faré, ja que simplement em repetiria, tot això ja ho trobareu a les altres entrades del blog. Avui només us explicaré una mica què he fet durant aquesta setmana de comiat, la meva última setmana a Jerusalem, i us donaré algunes pistes de com pot esser el meu futur (si us he d'esser sincers les pistes que us donaré també són les que tinc jo, mai m'havia passat, és aterridor i excitant alhora, però el meu futur ara mateix és completament incert).

Així doncs, què us puc dir sobre la meva última setmana a Terra Santa? Doncs la veritat és que força cosa, i és que sempre passen coses en aquest lloc tan estrany!
Per començar, sobre on m'he quedat a dormir tots aquests dies només puc dir que tot i que vaig fer un pacte amb la noia que s'ha quedat l'apartament on em vaig allotjar els dos primers anys, per tal de poder-m'hi queda aquesta setmana de setembre a l'habitació petita, al final se l'ha passat pel forro i no li ha donat la gana de deixar-m'hi quedar tot i que la té buida i no hi havia ni entrat encara ... si és que no es pot esser bo eh ... i mira que li vaig donar totes les facilitats per tal que l'abat l'acceptés ... amb això he hagut de buscar una alternativa al Monestir. No la vaig trobar. Com pot esser? Doncs perquè ja sabeu que tot és absurdament car en aquesta ciutat. Finalment doncs he acabat demanant ajuda a l'abat, que com sempre molt amablement m'ha ofert de quedar-me al Monestir, en aquest cas a l'habitació de convidats de casa seva, tot un luxe. A part de la comoditat i del luxe de la seva casa el fet d'estar-me allà també m'ha permès, com ja havia fet en el passat, entaular converses molt interessants amb ell i amb la germana Nina, una monja d'un monestir georgià que va tot sovint a visitar el Monestir de la Santa Creu i que va arribar el dia 22 de setembre. Tot i que alguns dies (vespres de fet) hem mantingut bones converses, durat la major part de la meva estada gairebé no ens hem vist, ni amb l'abat, ni amb la monja ni amb la resta de gent del Monestir, i és que els meus horaris (anar a dormir aviat i aixecar-me cap a les 5am) no encaixen massa amb els seus. De fet, ahir al matí quan vaig marxar definitivament, no em vaig poder ni acomiadar, només vaig poder deixar-li una carta on li agraïa haver-me llogat l'apartament durant aquests dos anys. La veritat és que ja em va anar bé no veure'l, detesto els comiats! 
Abans d'acabar el tema de l'allotjament a la casa de l'abat però, vull explicar-vos que per fi he acabat entenent el perquè es gasta tanta llum al Monestir ... l'abat té tot el dia l'aire condicionat activat (o calefacció a l'hivern) i aquests dies no fa pas tanta calor a Jerusalem! De fet he hagut de dormir amb nòrdic cada dia del fred que tenia amb l'aire condicionat! Ara sí, per acabar aquesta part de l'entrada us he de confessar dues coses, primer que vaig manllevar/tastar algunes de les delícies georgianes que la germana va portar de Geòrgia i que estaven temptadorament a la vista a la nevera comuna ... però no ho digueu a ningú eh! I segon que em va provocar una gran tristesa veure que bona part del parc que hi ha al costat del Monestir està cremat, amb les oliveres i els altres arbres morts o quasi-morts a causa d'un incendi provocat per jueus ultraortodoxos. Aquesta grisor que ara envolta el Monestir s'ha convertit per mi en una metàfora de la meva vida actual però també del meu futur, i és que la vida sempre s'obre pas, i ara, un mes després de l'incendi, rebrots d'un verd intens ja es poden veure aquí i allà, rebrots que es faran forts i que aviat quan arribin les pluges convertiran el gris de la cendra en un verd frondós. Deixant a banda el paral·lelisme que es pot fer amb la meva vida, aquesta és una de les coses que em sap més greu perdre'm, el renaixement de la natura després del dur i sec estiu! És l'espectacle que més m'agradava de Jerusalem, dies en què recuperava les ganes de treballar i continuar endavant amb els projectes que duia entre mans.

Canviant de tema, ara sí, passo a parlar-vos de la feina que he fet aquests dies i de les coses que han passat a la Universitat. Un resum ràpid seria que m'he dedicat a avançar en alguns dels projectes internacionals que encara tinc, vaja que no he fet res de la feina amb l'Avishai, ... i és que l'ordinador on tinc totes les dades ha estat fora de servei tota la setmana, ... aquesta estada/feina a Jerusalem no podia acabar de cap altra manera, amb l'eina bàsica per la meva feina fora de servei ... tant de bo hagués sabut des del principi que passaria tot això durant aquests dos anys i hagués prioritzat les col·laboracions internacionals ... tot podria haver anat d'una manera mooolt diferent! Vaja, dit això només afegir que hem tingut també tres reunions d'aquestes que fèiem amb dinar inclòs (falàfel i entrepans de tonyina, ou dur o verdures al forn amb pesto), i que he aprofitat per anar a fer alguns cafetons amb amics del gimnàs (al que vaig anar cada matí per acomiadar-me'n).

Què dir sobre el dia a dia d'aquesta última setmana? Doncs simplement que he anat a l'Abraham hostel un parell de dies a treballar (el cap de setmana que vaig arribar era el cap d'any jueu i tot estava tancat), i que he aprofitat per anar a transferir els meus estalvis a una conta fora d'Israel i a tancar la conta corrent que vaig obrir fa dos anys. No ha estat massa difícil però com sempre els israelians han fet gala de la seva mala educació i poc tacte tot tractant-me bastant malament fins al nivell d'acabar tirant-me literalment els diners en efectiu que he volgut treure ... Relacionat amb aquesta mala educació dels israelians, hi ha alguna cosa que m'he resistit a explicar-vos fins ara, una opinió generalitzada en la comunitat estrangera que habita a Israel i que es pot resumir en un fet: qui ve a viure a Israel, si no és jueu, mai aguanta més de 2 o 3 anys. I per què? Doncs per moltes coses, primer perquè en general els israelians són molt tancats, res a veure amb els Mexicans per exemple, que de seguida et fan sentir com a casa ..., segon perquè són per naturalesa desagradables, amb poc tacte, poc amigables, costa molt fer-t'hi amic, et posen les coses sempre tan difícils com poden, són profundament egoistes, no són gens ni mica treballadors (tot i que ells sempre et diran el contrari), són intrínsecament victimistes i s'aprofiten del fet de pertànyer a una cultura que ha estat molts anys perseguida per excusar totes les maldats i atrocitats que cometen, ah, i a més, si poden, i et deixes, et foten amb tot el que poden. Sí, és cert, no es pot generalitzar, però quan veus que la gran majoria dels estrangers amb qui he parlat pensen el mateix, i que molt pocs han aguantat viure envoltats de gent així més de 3 anys ... i això us ho dic perquè justament aquesta setmana n'he parlat amb l'abat, amb amics de la uni i també amb un senyor francès que no coneixia de res i que he conegut a l'aeroport després de passar per tots els maleïts controls israelians (que espero no tornar a passar mai més). Cert, ho torno a dir, no es pot generalitzar i de fet vull trencar també una llança per alguns israelians que he acabat coneixent molt bé durant aquests dos anys i amb qui hem acabat essent molt bons amics. Aquests són la Sharon (recordareu que era amb nosaltres a Santa Cruz), en Tomer (estudiant de màster de l'Avishai, membre del servei d'intel·ligència de l'exèrcit i company de penes en el que fa referència a la feina), i l'Omry, un noi jove que tot just està acabant la carrera però ja treballa amb l'Avishai i qui m'ha agafat un afecte i una confiança espectacular en l'any que fa que ens coneixem. Aquest últim de fet s'ha compromès amb la seva xicota i ja m'ha dit que em farà arribar una invitació pel casament aquest estiu! Aquesta gent són tot el contrari de tot el que us he dit més amunt, bona gent, agradables i molt bons amics. També puc afegir en aquest pac d'israelians "diferents" als meus amics del gimnàs, la Sara (que un mes després de conèixer-me ja em va convidar a una celebració típica jueva amb la seva família) i en Moti, un noi molt especial, sortit d'una família ultraortodoxa (un pas molt difícil de fer), i amb una energia inacabable.

Ara que ja m'he desfogat continuo amb com ha acabat aquesta última setmana.
La setmana ha passat, he buidat el que em quedava al Monestir, al despatx, he intentat vendre'm la tenda i el forn elèctric (la tenda gairebé la venc però al final el comprador no s'ha presentat on havíem quedat tot i que m'he estat esperant una hora al carrer, de nit, passant fred), i finalment, en no aconseguir-ho, he regalat el forn al Monestir i la tenda a en Jonathan, el noi francès amb qui vam fer tantes bones caminades i a qui li he arrancat la promesa que la farà servir tant com ho hauria fet jo. Finalment l'últim dia m'he endut tot el grup de l'Avishai a sopar en un restaurant Georgià al centre de la zona de restaurants de Jerusalem. Al principi l'Avishai no n'estava massa convençut, i de fet vaig veure clarament que tot i que em deia que escollís jo, que era el meu comiat, volia anar a l'Eucaliptus, un restaurant molt car del que ja us he parlat ... no obstant jo no ho veia gens clar, ja que no tenia pas pensat convidar-los a tots, i em temia, amb raó, que ell tampoc (una altra cosa que tenen els israelians, i altra vegada és lleig generalitzar, és que són bastant garrepes), en aquesta situació no podia pas demanar als estudiants del grup (que com bé sabeu els que heu seguit una carrera investigadora cobren molt poc per treballar molt) que es paguessin un sopar així, i realment volia que estiguessin amb mi en aquest últim sopar. Finalment doncs hem anat al georgià, al Kangaroo. Què en puc dir d'aquest restaurant? Doncs que és un restaurant petit, amagat enmig de carrerons de part més antiga de la nova Jerusalem, de la Jerusalem jueva de fora les muralles. L'ambient és molt familiar, una sola sala petitota decorada amb motius Georgians. El restaurant el porta una família d'aquest país, la filla n'és la cambrera mentre que la mare i la tieta estan a la cuina. La carta no és molt llarga ni molt explicativa, està plena de noms de plats georgians, acabada amb un petit escrit sobre la història del país, molt interessant: sabeu que a la regió se la coneixia com a "Ibèria" fa 2000 anys? Quina relació deu tenir aquesta regió amb els Ibers de la península Ibèrica? Serà només una coincidència? Li ho he demanat a la cambrera i no m'ha sabut respondre, ho haurem d'investigar!
Els primers a arribar al restaurant hem estat l'Avishai, en Jonathan i jo. Allà asseguts hem començat a mirar la carta i ens hem convençut que la millor opció era que la cambrera ens portés el que ella cregués que era més típic, que ens servís un sopar Georgià de veritat. Ens ha avisat que a Geòrgia quan fan un àpat no fan primer plat, segon plat i postres sinó que porten gran varietat de plats i comparteixen. Això doncs és el que he decidit fer. També ens ha deixat tastar uns vins Georgians (blanc, negre i negre/dolç) i finalment hem optat per sopar amb un vi molt estrany, un vi dolç al qual ens ha assegurat que no s'hi afegeix sucre i que tampoc s'assembla gens al moscatell ... una cosa molt estranya a mig camí de vi negre i moscatell. La resta del grup ha arribat 20 minuts més tard (en Tomer, la Sharon, l'Omri i un nou estudiant de l'Avishai), i finalment, l'últim d'arribar ha estat en Yuval, el que està destinat a esser aviat el successor com a professor titular de la secció de cosmologia de l'institut de física de la HUJI (d'aquí a un any i mig l'Avishai es jubila). Just després d'arribar en Yuval ha arribat el primer plat, una amanida combinada boníssima. Us he de dir que organitzar el sopar li ha estat prou complicat a la pobra cambrera, ja que teníem dos vegetarians (els Georgians com molts dels països de l'est mengen molta carn), i un que menja kosher ... tot i això se n'ha sortit prou bé. Per començar ens ha portat l'amanida combinada i uns pans farcits de formatge fos i ou ferrat; després, ens ha començat a portar tot de platets: sopa de xai, fetges de pollastre, amanides diverses ... molt bo i hem quedat ben tips, l'únic que la gent ha trobat a faltar són les postres, i és que resulta que no fan postres normalment a Georgia. Ja després de sopar ens hem quedat una bona estona xerrant amb aquesta dona que la veritat és que se li notava que tenia ganes de parlar del seu país (i més quan li he comentat que jo era català ... de seguida m'ha parlat del referèndum i de com ens entenia com a cultura oprimida).
Hem pagat (jo encara tenia l'esperança que l'Avishai ens convidaria, ... no ha estat així), i hem pagat uns 150 shekels per cap, el que ve a esser uns 35€, el sopar més car que he fet des que sóc a Israel però vaja, era el meu últim dia!
Hem sortit del restaurant i ja era hora de fer allò que m'agrada menys, acomiadar-me. Ha estat molt trist i la veritat us he de dir que aquí és on m'he adonat de com de bon amics són i de com d'intensa i profunda s'ha fet l'amistat amb tota aquesta gent de la Universitat. Costa molt fer amics jueus però un cop els has fet ho són molt, i per tota la vida. La Sharon, l'Omri i en Tomer, sobretot aquest últim, es van entristir molt quan els vaig dir que marxava i el comiat no ha estat pas menys dur. Els recordaré sempre, i ara, després d'aquests dos anys, sé que si torno a Israel, sempre hi trobaré bons amics.

Després d'acomiadar a tothom, de rebre la benedicció de l'Avishai (literalment una benedicció jueva), i de jugar amb unes cadires musicals al centre de Jerusalem, ens hem dirigit a la casa d'en Jonathan (només jo i ell). Allà, al seu nou apartament hem organitzat una nit de pel·lícules amb la resta d'amics que he fet a Israel, o com a mínim amb els que queden, ja que molts han marxat o estava fora del país aprofitant les vacances jueves. Al final hem estat només en Jonathan (propietari de la casa), l'Edwin (post-doc procedent de Hong Kong), i la Manu una noia Índia de la uni de Tel Aviv. Una mala sorpresa ha estat que a l'últim moment una molt bona amiga, la Mahua (també de l'Índia i estudiant de la Universitat de Tel Aviv) no ha pogut venir. Després d'una bona estona xerrant i fent el té per tal de posar-nos al dia (i que arribés la Manu per sorpresa després d'haver-nos dit que no podria venir ...) hem decidit mirar una peli d'anime japonès anomenada "Totoro", un clàssic, una bona peli. Després d'acabar la pel i de fer postres a base d'un pastís de pastanaga boníssim que ha cuinat la Manu per desitjar-me bon viatge, ja era hora de tornar al campus, acabar la maleta i marxar cap a l'aeroport.

Aviat al matí, a les 4, he sortit del despatx amb les meves motxilles (sense dormir), i he fet el camí que em separava de la parada del bus 485. Allà a la parda de bus he tingut finalment la sensació que tot s'acaba, que s'acaba una etapa important de la meva vida que ha durat més de 12 anys i que per primera vegada començo un període totalment obert on no tinc ni idea d'on acabaré ni fent què. Després de 2 anys molt intensos deixo Jerusalem la meva tercera casa després de Catalunya i Mèxic. He enfilat doncs el camí cap a l'aeroport, he passat els ridículs controls de seguretat, controls que espero no tornar a passar i que desitjo que algun dia també se'ls apliquin als Israelians d'una manera tan "racista" com ells ens els apliquen a nosaltres, i finalment ha arribat l'hora de volar. He volat amb Turkish Airines, la millor companyia per volar a Israel, amb el millor servei i millors avions, us ho dic amb l'experiència de 2 anys i mooolts vols/companyies aèries.

No he tingut cap problema amb els vols, només em quedaven un parell de sorpreses desagradables. La primera, descobrir un cop arribat al Prat que m'havien tornat a obrir la maleta per revisar-la. Que com me n'he adonat? Doncs perquè m'han deixat un paperet a dins avisant-me i, a més, perquè tot estava molt més ben plegat i ordenat dins la maleta de com ho havia deixat ... La segona doncs que després de recollir la maleta he anat corrents a agafar el tren de Rodalies Renfe i m'han estafat en comprar la T10. L'he comprat de 6 zones, me l'han cobrat més cara del normal, i a més, me l'han imprès només d'una zona... em tocarà reclamar, quin remei! Finalment, després de patir per no trobar-me el revisor (recordeu que tenia una T10 d'1 zona i fins a Vic en són 6), i de xerrar una bona estona amb una dona molt simpàtica de Parets del Vallès, s'ha acabat aquesta aventura de 2 anys, a Vic. Allà assegut tot esperant a què la Núria Feixas em vingui a buscar m'he posat a pensar en què faré els dies que vénen. El primer que faré és anar a buscar bolets, el dia següent votaré, votaré independència, després d'això, i qui sap si ja en un estat independent, començar el màster de formació al professorat, aniré a Kènia amb el meu germà ... i moltes coses més, a part d'acabar els projectes de Jerusalem. Ah també comentar que he demanat plaça a Madrid (dubto molt que me la donin), i m'han ofert d'anar com a professor fix a Mèxic ... però és tan lluny ... vaja, ja veieu que el meu futur ara mateix és molt obert, no tinc ni idea d'on, com, ni fent què acabaré! Per primer cop a la meva vida no ho tinc tot previst i sabeu què? És una sensació que m'encanta!!!!!

Gent, ha estat un plaer compartir aquests anys amb vosaltres, no descarto fer alguna altra entrada en un futur (us dec la història de l'eclipsi solar a Amèrica, potser també una sobre el viatge a Kènia amb el meu germà), però a partir d'avui ja res serà el mateix!

Continueu mirant les estrelles, jo, com a professional, potser ja no ho faré més!


PD: Aquesta entrada la vaig escriure just després d'arribar d'Israel, encara no havia passat res del que ha passat aquest cap de setmana, no havíem viscut els fets vergonyosos que van passar durant la jornada del referèndum de l'1-O. El govern Espanyol no té excusa i ara més que mai sento que no vull pertànyer mai més a un estat com aquest. I tot i això, tot i la repressió, tot i els atacs injustificats, aquest va esser un dia brutal, un dia de germanor, un dia d'esperança, un dia en què els pobles es van unir més que mai mostrant la cara més bonica de la societat! Sí, vam estar moltes hores en tensió, patint de paranoia per si la guàrdia civil arribava al poble, per si hi havia agents infiltrats ... però en vam sortir reforçats, com a persones, com a comunitat, com a país. L'estat Espanyol no va aconseguir el que volia, ans el contrari, ens va fer més forts, més units i més determinats que mai a aconseguir allò que volem, la llibertat del nostre poble.