Com que ha passat tant de temps des que us vaig escriure per última vegada, i de manera excepcional, abans de començar us vull fer una mica de memòria.
En la última entrada que vaig fer a aquest blog em vaig acomiadar de la comissió de festes de Sant Esteve d’en Bas. També us vaig explicar que estava vivint a Madrid, fent la feina que m’agrada, i motivat per treballar amb gent que realment em valora per la feina que faig i per l'empenta que tinc en iniciar i dirigir projectes. Recordareu que justament aquest sentir-me valorat era quelcom que no havia trobat a Jerusalem, on, sincerament, ho vaig passar malament a la feina, però també és cert que això NO és cert en la part personal! Doncs tot i que sembla que fos ahir que vaig agafar el tren cap a Madrid per primer cop, de tot això ja en fa més de tres anys! I amb tant de temps, com no podria esser de cap altra manera, jo de la mà del món i de la societat he canviat molt, oi tant que hem canviat! Intentaré en aquesta entrada fer-vos un resum de tot el que m’ha passat, tot i que recordeu, són tres anys per resumir en una sola entrada!! Així que segurament em deixaré moltíssimes coses. Ah, però abans, per fer-vos una mica d'enveja, us diré que us escric entre assegut en el jardinet de la fantàstica casa en la que visc ara a Califòrnia (hi estaré ut total de dos mesos), i la platja d”Aptos”, tot gaudint de la imatge de les onades trencant a la platja, onades procedents del més profund de l’Oceà Pacífic. Però d'això de Califòrnia i del què faig jo escrivint des de la platja ja us en parlaré més endavant, no ens avancem!! Dit tot això doncs, no m'enrotllo més, començo amb aquest resum dels darrers tres anys de la meva vida.
Com ja sabeu, l’any 2017 vaig deixar Jerusalem i amb això gairebé la ciència, però, sorpreses de la vida, enmig de tot aquest procés em van donar una beca d’investigació en el programa d’excel·lència de la Comunitat de Madrid. Vaig començar la a la nova feina el 6 d’abril de 2018, després de fer el màster de formació del professorat de secundària (a Ribes de Freser, recordeu?) i des de llavors he estat vivint a cavall de la Vall d’en Bas i Madrid. Als primers anys les visites a casa van esser bastant escasses degut a l’alt preu dels bitllets d’AVE (més de 200€ per un viatge d’anar i tornar), però això va canviar quan fa poc va arribar la competència a Renfe, amb això els preus es van desplomar literalment, fins al punt que ara puc anar i tornar de Madrid a Barcelona per menys del que costa anar i tornar de Barcelona a Olot amb la TEISA … En aquestes condicions doncs, durant els últims mesos he estat anant a visitar la família gairebé setmana sí setmana no. Tot això, va esser en aquelles primeres estades llargues a Madrid, incloent molts caps de setmana i ponts, en les que vaig poder fer moltíssimes coses, fins i tot conèixer la ciutat, i en general la Comunitat de Madrid, gairebé més del que conec Catalunya. En el procés de coneixença vaig fer nous amics (grans amics, d’aquells per tota la vida), i amb el temps he recorregut tota la Sierra Madrileña de dalt a baix caminant (a destacar el Pico de Abantos, a El Escorial, i Siete Picos, les dues muntanyes que més m’agraden) moltes vegades sol, tot començant el viatge amb el rodalies fins a Cercedilla o a El Escorial (que funcionen moooolt millor que les de Catalunya …), però d’altres amb aquests bons amics dels que us parlo. Per posar-vos exemples de les rutes que he anat fent, dir-vos que he travessat caminant des de Madrid fins a Segovia, he visitat la Sierra de Gredos, Toledo, Saragossa, Ávila, …, hem fet quatre viatges llargs en cotxe, el primer a Oporto amb un grup de “Catalans a Madrid”, el segon a Cuenca on vam fer una ruta on ens va nevar i vam passar la nit en una caseta molt acollidora, el tercer a Picos de Europa amb la Cris, en Luca i la Mariona (aquests grans amics de qui ja us parlaré en més detall més endavant), i el quart al País Basc també amb ells (cadascun d’aquests viatges mereixia una entrada nova al blog, no sabeu quantes coses ens hi van passar! De fet tenia les entrades mig escrites, però mai les vaig acabar … si a algú li fa gracia que les acabi, que m’ho digui i quan pugui m’hi posaré! jeje). Com us he dit, en aquests tres anys també he recorregut la ciutat de Madrid de dalt a baix, tan caminant com en bicicleta (sí, m’he comprat dues bicis amb les que he anat i tornat de la feina gairebé cada dia, incloent en aquests trajectes dos atropellaments lleus... maleïts taxis de Madrid ...), he passat moltes hores al parc del retiro, a la casa de campo, a la zona del Pardo, l’anillo verde ciclista … I on he viscut? Doncs primer en un pis compartit al nord de Madrid, a la Paz, juntament amb un noi peruà que era propietari d’un negoci de tatuatges i molt fan de les bicicletes de muntanya, i amb dos companys més que van anar canviant cada mig any / un any, i amb qui mai em vaig fer molt. En aquest pis tenia una habitació prou gran amb una terrasseta amb vistes a les “cuatro torres”, i des d’on vaig veure com creixia i s’acabava la cinquena. No sabeu pas quants matins de dissabte i diumenge vaig començar gaudint d’un bon esmorzar i d’un cafetó fet amb la nespresso que em vaig comprar per wallapop, assegut mirant la sortida de Sol mentre escoltava el Via Lliure de rac1 …!!! Després de tres anys vaig decidir canviar de pis (decisió que vaig prendre en veure que molts dels aparells de la casa eren vells i començaven a fallar, i que la propietària volia que els inquilins paguéssim els nous … això sumat a que jo ja tenia la mosca al nas pel mal tracte que va tenir envers nosaltres durant la situació difícil de l’any 2020 … i és que no viure al pis durant sis mesos, pagant el lloguer sencer (fins aquí ho podria mig entendre … tot i que no és pas una persona a qui li faci falta el lloguer d’aquest pis per sobreviure …) sinó també les despeses de llum aigua i gas …, cosa de la que els companys també en tenen bona culpa …). Amb aquest canvi de casa vaig acabar al sud de Madrid, a prop de Madrid Río, amb una senyora gran adorable (atenta com una àvia, i molt xerrameca!), la seva germana, un dels seus fills, i una gosseta vella també, i un xic pesada (també ;-)).
Pel que fa a activitats socials, la veritat és que a part de caminar, n’ha fet relativament poques. De fet molts caps de setmana sortia a caminar el dissabte, mentre que el diumenge el dedicava a conèixer la ciutat caminant, i acabava anant a comprar espècies a un lloc fantàstic al barri de Lavapiés (tenen de tot i més! i molt bé de preu), o, abans que el tanquessin, a comprar unes boletes de pasta de sèsam al restaurant xinès de Plaça España, un lloc del tot genuí! Tot i això, sí que alguna cosa social he fet, entre d’altres he anat al teatre un parell de vegades amb un subgrup de nois i noies “Catalans a Madrid”, a algunes manifestacions en suport a la causa catalana, hem celebrat el nadal i hem fet el cagatió, hem sortit de festa un parell de vegades, hem anat a concerts de folk celta i de pop-rock català (sí, a Madrid!), a fires medievals, també hem anat al cine, un parell de vegades a ballar sardanes al Parc del Retiro, on en ballen cada tercer diumenge de mes, i també al festival de la tapa (tapapiés), a la batalla naval de Vallecas (un cap de setmana d’estiu en el que el barri sencer es posa banyador i treu les pistoles i “bazokas” d’aigua i es dedica a perseguir i mullar tot aquell que s’atraveix a passar pel barri …), a una romeria d’una capelleta de la Sierra Madrilenya, a celebrar el San Isidro en el parc del mateix nom, i a veure el “cortilándia” per nadal. En els primers dos anys el meu grup d’amics es va centrar en aquest petit subgrup dels “catalans a Madrid”, però mica en mica vaig començar a sentir-me millor amb la Cris, en Luca i la Mariona, amb qui podia comptar sempre que volia anar a caminar (el subgrup de catalans a Madrid eren més de sortir de festa i d’activitats culturals a la ciutat). Per tot això al final ha estat amb aquests tres amb qui he compartit la majoria d’actes socials, des de caminades fins a sortides de tres dies, passant per tardes de jocs de taula i sopars de nadal/aniversari. A més d’aquest grup d’amics també he tingut visites. M’ha visitat la meva mare, amb qui vam passar un fantàstic cap de setmana visitant la ciutat, en Xumeu (el meu gran amic Eivissenc, des de la carrera) amb qui vam anar a veure Frozen 2 envoltats de nenes petites i dels seus pares que ens miraven de reüll amb expressions de desaprovació … XD, en Jordi Feixas, l’Elena i la seva filla Ània (vam anar amb ells a veure el cortilàndia), i l’Arturo, el meu estudiant de doctorat Mexicà. Tot això va passar però abans de l’any en el que tot va canviar, el 2020. Aquest any, per mi al igual que per tothom, va suposar un punt d’inflecció tan en la meva vida personal com en la laboral, i és el que em va permetre parar, observar la meva vida “des de fora” i prendre decisions un xic més refleccionades de com les havia pres fins ara. Però ja hi arribaré a tot això, que sembre me’n vaig per les branques. Abans deixeu que us expliqui també una mica com m’ha anat la feina en aquests últims tres-quatre anys.
Com ja us vaig comentar, en aquesta nova feina em vaig trobar amb una cosa que no tenia a Jerusalem, un suport total del que era el meu “jefe”, i amb les portes de la Universitat obertes per tal que pogués desenvolupar el meu potencial com a científic en tots els aspectes. Vaig començar a donar classes com a professor únic en l’assignatura de Formació i evolució de Galaxies, també vaig compartir l’assignatura de Dinàmica de Galaxies amb el meu jefe, i vaig ajudar en d’altres. Això em va sorprendre molt ja que aquestes assignatures a la Universitat de Barcelona estaven totalment reservades per professors amb experiència i catedràtics, i a la Universitat Hebrea de Jerusalem no en van voler ni sentir a parlar de que jo donés classes … També em van permetre dirigir treballs de final de grau, de final de màster, i vaig començar a dirigir quatre tesis doctorals, direcció que vaig decidir compartir amb un segon investigador ja que les co-direccions crec que són molt beneficioses per l’estudiant. Gràcies a tot això vaig poder acreditar-me en els programes estatals d’estabilització de professors. Mentrestant també vaig passar a formar part dels projectes del plà nacional de l’Armando i en Jesús (els meus jefes), cosa que em va permetre tenir recursos per viatges (a l’estiu he estat visitant Santa Cruz per assistir a un parell de congressos i reforçar els vincles amb els investigadors d’allà), i també per pagar a un dels meus doctorands. En aquest temps també he estat impulsant la creació de seminaris d’investigació, he lluitat “contra viento y marea” per aconseguir que aquests seminaris tinguin periodicitat setmanal ja que crec que ajuden molt a que els investigadors es reciclin i estableixin noves col·laboracions. He fracassat en establir un seminari interdisciplinari entre les seccions del nostre departament (física de la terra, física de l’aire i astrofísica), però sí que he aconseguit que es consolidin els seminaris d’astrofísica de l’institut (seminaris Iparcos, que podeu trobar a youtube). Gràcies a tota aquesta activitat, el 2019 vaig aconseguir el meu primer projecte d’investigació en el que sóc investigador principal, un projecte de 53.000€ que he pogut dedicar a comprara un superordinador pel meu grup d’investigació (grup que he batejat com a “Garrotxa”), i dos ordinadors de sobretaula (que es diuen Puigsacalm i Falgars respectivament), també amb aquests diners he pogut pagar bona part del sou d’un dels meus doctorands, i viatges d’investigació com el que estic fent ara.
Un altre dels meus grans èxits en aquests tres anys ha estat la publicació d’un article en la col·laboració AGORA que va tenir molt impacte, i del que van sortir diverses notes de premsa i em van fer entrevistes en televisions de Mèxic i Estats Units (a Espanya la noticia va entrar per l’agencia EFE, però va tenir realment molt poc impacte …), a més dels altres sis articles que he publicat el 2021, un número gens menyspreable després d’uns anys travessant el desert …
En aquests anys he estat treballant bona part del temps a la Universitat Complutense de Madrid però també he pogut iniciar una col·laboració molt interessant amb gent del Centre d’Astrobiologia, els que m’han donat accés al món de la cerca d’exoplanetes. Amb aquest grup, liderat pel professor Félix Llorente (Almagro, Castella la Manxa) i Ramiro de la Reza (Brasil), hem publicat diversos articles i també compartit bons moments, com per exemple una convivència d’una setmana amb el premi Nobel de Física 2019, el Professor Michael Mayor, bon amic d’en Félix i en Ramiro, i ara també amic/conegut meu, tot un honor!
Una altra col·laboració important i que tindrà un impacte important en un futur, és la que tinc amb la Mariángeles (de la UCM, i tan bona amiga que ja la considero com una germana gran), en David Martínez-Delgado de l’IAA (el més gran expert en l’ús de telescopis amateurs per fer recerca astronòmica de qualitat), i en Rafael Guzmán (professor de la Universitat de Florida i director d’una empresa de satèl·lits). Amb aquest grup estem treballant en dos projectes per llançar observatoris astronòmics espacials, els projectes DUNES (amb la NASA) i ARRAKHIS (amb la ESA). I, de fet, les dues primeres setmanes del 2022 les he passat a Florida (la ciutat de Gainesville) treballant en el projecte, a més de visitant els aligators i fent una excursioneta en canoa (amb accident en forma de enfonsament de canoa inclòs). No puc deixar de comentar que amb en Rafa i amb la Mariángeles ja havíem compartit abans molt bons moments, per exemple, un dinar que es va allargar 10 hores! I ens va passar volant! No ens ho podíem creure!! I va esser justament el dia en que acabava el toc de queda a Madrid, a les 24h, però ens en vam adonar a les 23h, així que directament vam esperar a sortir de la casa de la Mariángeles (on vam fer el dinar-berenar-sopar), a les 24h. Sobre la relació de germanor que tinc amb la Mariángeles també vull destacar que vaig passar una setmaneta amb ella i la seva família en una caseta que tenen a Benasque (quins dies d’estiu més bons! I quina desconnexió!!), i ella i la família (també uns bons amics de la família que ara també ho son meus) em van venir a visitar l’estiu següent a la Garrotxa), a més de compartir moltes caminades per la Sierra Madrileña també.
Finalment, afegir que també m’he dedicat a organitzar les activitats socials del grup d’astrofísica de la UCM, des de dinars de nadal, sortides de tardor a buscar fòssils a “Torremocha del Campo”, i una calçotada amb més de 400 calçots (que vaig dur en una maleta a l’AVE … el que deuria pensar la gent en sentir tanta pudor de ceba durant tot el viatge!!).
I a més de tot això, les estades de Joves i Ciència al Pirineu (a les Planes de Son) han continuat cada final de juny, confirmant el fort vincle que ens uneix a la Laia, en Víctor, l’Ignasi i a mi, sí, també seran amics d’aquells que d’aquí a 20 anys encara ens trobarem, n’estic convençut!. Ah, també he continuat les activitats per la Garrotxa com son el fer ratafia per sant Joan, l’ésdansa al final de l’estiu, el pessebre vivent de Joanetes, caminades, bivacs en pics (al Puigmal, a Santa Magdalena …) i estades a refugis. També he fet alguns altres viatgets dos exemples són l’estada d’una setmana a Eivissa amb l’Enrique i en Xumeu (mai m’hauria pensat que m’acabaria agradant la platja), o la Bordeus a visitar la Laia Casamiquela, juntament amb l’Ignasi i el xicot de la Laia, un lloc fantàstic on vagi aprendre a fer surf! Ah i també, no em puc deixar el gran esdeveniment d’aquesta tardor, l’emotiu casament de l’Esther i en Jordi, bons amics de la colla, amb els que he compartit penes i dificultats durant els mesos més durs de l’any 2020.
Sobre el fatídic any 2020 no us en diré massa res, tots ho hem passat malament, però espero que tots n’hagueu après tantes coses i que us hagi servit tan com a mi per conèixer-vos millor i veure la vida des d’una altra perspectiva. Només us diré que vaig marxar el 12 de març de Madrid en AVE amb una sensació de no tornar-hi més (com si el món s’estigués acabant), infectat de Coronavirus (sí, la primera soca) infecció lleu però que em va deixar tocat (dificultat relativa per respirar durant més d’un any), que vaig aïllar-me tres setmanes per passar la infecció sense contagiar a ningú de la família, després tancat a casa amb els pares vaig passar com una segona adolescència amb dificultats per suportar certes actituds del pare però arribant a tenir una relació d’amistat profunda amb la meva mare, de veritat que he de donar gràcies a aquest temps d’aíllament pel temps que em va donar per conèixer millor la meva família, però sobretot per aprofundir la relació que tinc amb la meva mare.
Durant la pitjor part de la pandèmia vaig continuar donant classes online, la pandèmia va obrir-nos la porta a una nova manera de fer classes, ens vam convertir tots en youtubers. Sincerament pel bé dels alumnes espero que n’haguem après tots alguna cosa de tot això, jo com a mínim tinc claríssim que tenir les classes gravades i passar-les als alumnes és una eina fantàstica per millorar el seu aprenentatge. I pel que fa a la interacció amb altres investigadors, la pandèmia ens ha permès entendre que fer seminaris que es retransmeten per youtube és una manera d’aconseguir arribar a molts més científics, i tenir les xerrades gravades ens és molt útil com a eina de consulta per futures investigacions.
La pandèmia també ens ha permès reavaluar les nostres relacions personals amb el nostre entorn d’amistats. En el meu cas m’ha servit per adonar-me que hi ha molts tipus diferents d’amistat, tan pel que fa a la relació en la direcció dels amics/coneguts cap a mi, com en la de mi cap als amics/coneguts. És bo saber en qui pots comptar en cada situació, i entendre que no en totes les situacions pots comptar amb la mateixa gent, i que no tota la gent pot comptar amb tu en les mateixes situacions … que complicades són les relacions socials, oi?!!
Finalment dir-vos que la pandèmia també m’ha permès adonar-me que la meva feina actual a Madrid no és tampoc aquest camí de flors i violes que pensava a l’inici. Venia d’una situació dura, d’una autoestima molt baixa, i sens dubte el que em donessin l’oportunitat de treballar a Madrid, amb tanta independència i amb tant suport, envoltat de persones fantàstiques tan en el personal com en el professional em va ajudar a remuntar. Ara, després de la pandèmia m’he pogut adonar però que aquesta feina no m’ofereix un futur amb el que em senti cómode. I vull deixar clar que no és pas per la gent, que són fantàstics, sinó pel sistema, per la universitat, per la UCM en particular. I és que el meu següent pas a la universitat seria aconseguir una plaça de professor, mal pagada i amb moltíssimes hores de docència. La conseqüència d’acceptar una plaça així faria que, si ve no en el paper però sí en el meu dia a día, hagués de deixar d’investigar. I sí, és així, per molt que us sorprengui, aquest país no ens ofereix cap altra alternativa d’estabilització als “joves” investigadors … vaja a no ser que siguis un superinvestigador…! El cas és que em vaig presentar en una d’aquestes places però finalment vaig acabar rebutjant-la i ja us dic que no m’hi tornarè a presentar, el meu futur o passa per la investigació (amb un petit percentatge de classes i direcció d’estudiants, que també m’agrada), o per deixar la universitat i anar a l’empresa privada.
Dit tot això, us he d’esser sincer, tinc novetats sobre el meu futur i no passen per Madrid, ni per Barcelona … però per això haureu d’esperar a una nova entrada del blog!! Aviat us explicaré quina és aquesta novetat, i també us faré un resum de com m’ha anat aquesta estada de sis setmanes per Califòrnia i de la que tinc prevista de 4 setmanes a Ciutat de Mèxic!!!
Va, això és tot per avui, segur que m’he deixat moltíssimes coses, i és que tres anys donen per molt, però crec que m’ha quedat un prou bon resum (em disculpo perquè com sempre m’ha quedat molt llarg!!!).
Que vagi molt bé i, recordeu, continueu mirant les estrelles!!
