Jerusalem: Una visita que canvia la vida

Hola de nou! Espero que hagin anat bé aquestes setmanes d’inici de primavera! Sant Jordi, caminades populars, … sembla que tot torna a despertar després de l’hivern! I us ho dic escrivint-vos des d’aquí, de casa, ja que he aprofitat uns dies de vacances jueves per venir a visitar la família i, com no, també a vosaltres.

Avui aquesta entrada serà molt especial, serà una entrada escrita a quatre mans, les meves i les de la meva mare, i és que us explicaré la visita que em va fer a Jerusalem!

Primer de tot però simplement us vull posar en context perquè vegeu com n’ha estat d’especial aquesta visita. Us parlaré una mica doncs de la meva mare abans de començar amb l’entrada pròpiament.

La meva mare és una dona de poble. Va néixer a Sant Esteve d’en Bas, al mas de “La Canova”, on amb el seu germà (el meu padrí), la meva àvia i avi i una cosina va passar la seva infantesa. No va pas ésser una vida fàcil i és que no era pas una família de diners. La vida de camp com molts sabreu, i sobretot en aquella època, era molt dura. Va treballar molt i dur i és que mentre els seus pares treballaven ella havia de fer tota la feina de la casa. Sobre els estudis, només es pot dir que mai li va agradar estudiar, de fet creia que fer-ho era quelcom sense utilitat en la seva vida de camp, tan atrafegada, de manera que ben aviat els va deixar i es va posar a treballar. Treballar ho va fer molt, pràcticament sempre al mateix poble, primer en l’empresa tèxtil, més tard en la neteja de llars de particulars i després a la indústria de plats cuinats. Durant aquests anys de treball va conèixer un noi de Pruit, el meu pare, poc després es van casar. I va ésser aquí, en el casament quan van fer el seu primer i únic viatge llarg, el viatge de noces a Canàries. I després d’això ens van tenir al meu germà i a mi. Treballant dur van aconseguir fer-se una casa i pagar-nos els estudis a mi i al meu germà, amb tot això però mai van tenir temps per fer un altre bon viatge, les vacances eren sempre petites sortides d’un dia a Empúries o a Setcases.

A través d’aquest petit resum de la biografia de la meva família, i en especial de la meva mare, ja podeu veure que els meus pares han treballat dur tota la vida i que degut a això mai han pogut veure més món que el seu entorn més local. Tot això ha canviat una mica des que el meu pare es va jubilar i ara intenten fer algunes sortides de tres o quatre dies cada any, però sempre a prop, mai sortint de Catalunya o de l’Espanya més propera. I és que quan et fas gran cada cop costa més fer el pas i deixar la teva zona de confort, a més les pors s’accentuen. Aquest és el cas del que la meva mare creia que era por a volar i que no era res més que el resultat d’una mala experiència de fa 34 anys (quan van anar a Canàries).

Dit tot això, i posats en context, ara ja us puc començar a explicar la visita de la meva mare. Abans però, i perdoneu que tardi tant a entrar en matèria, us vull escriure unes paraules sobre el perquè d’aquesta visita. Sabeu per aquest blog que he viatjat molt degut a la feina (Mèxic, congressos arreu del món, ara a Jerusalem, …), i com podeu imaginar, també pel desconeixement de què és això de viatjar, els meus pares ho han patit molt. Degut a tots aquests viatges i a la possibilitat que jo hagués de marxar a viure un llarg temps fora, a la meva mare se li va anar posant al cap que hauria de viatjar si em volia veure. Més que això de fet, i és que per sorpresa meva fa uns mesos es va posar a aprendre anglès. Finalment en una visita que els vaig fer em va dir que tenia l’intenció de venir-me a visitar, que superaria la por a volar i que es llençaria a la piscina fent un viatge totalment fora del comú, a un país que de ben segur no seria el primer que hom escolliria per començar a viatjar, ni més ni menys que Israel. És espectacular el que poden arribar a fer els pares pels fills!! 

A partir d’aquella decisió van aparèixer diverses opcions de viatge: venir tota sola, venir acompanyada de l’antic mossèn del poble o finalment, opció que va acabar quallant, venir acompanyada d’un meu antic monitor d’esplai. Ens vam posar en contacte, vam reservar els vols, vam fer una assegurança de viatge i ja estava tot a punt, ella va fer la maleta, i a principis d’abril cap a Israel!

Ara sí, començo aquí aquesta entrada al blog tan especial, escrita a quatre mans, les de la meva mare i les meves:

La visita va començar molt tard, a les 10 de la nit del dimarts, i a Jerusalem, on vaig agafar un bus que em va portar a Tel Aviv i des d’allà un tren fins a l’aeroport. Vaig arribar-hi a la una de la nit. Allà, patint com ho havia estat fent tot el dia (no sabia si els estava anant bé el vol, i és que havien de fer escala a Istambul i no tenien massa temps per fer-la), els vaig esperar fins les 4:00h, quan, puntualment, va arribar el seu avió. Només d’arribar ens vam abraçar, que estrany era això de rebre la meva mare en un aeroport, i a Israel! Sense perdre temps vam anar a buscar el taxi compartit que ens va dur al Monestir. Amb aquest primer contacte començava una visita de 12 dies. En arribar al Monestir (jo ja els havia preparat l’habitació), els vaig donar algunes indicacions sobre on tenia el meu menjar, què és el que es podia gastar etc (això del menjar no va acabar de quedar clar, ni el que s’havia d’acabar perquè es podia fer malbé ni el que era meu o dels meus companys de pis … però vaja), els vaig deixar els diners en moneda local que podien necessitar durant la seva visita, els vaig deixar descansant i me’n vaig anar a treballar a la universitat. Al dimecres i al dijous només els vaig poder veure al vespre (el mateix que va passar de diumenge a dijous de l’altra setmana) ja que jo cada matí marxava a les 6 del matí a treballar i no tornava fins tard. No obstant això aquests primers dies tampoc es van avorrir ja que els van aprofitar per conèixer la zona i als meus companys de pis. En Roberto es va estar al Monestir els tres primers dies, abans de marxar cap a Madrid per aprofitar les vacances jueves, de manera que ell i la gata van poder-se conèixer amb la meva mare. Jo també marxaria uns dies més tard cap a casa, i és per això que us he dit que hi havia menjar que es podia fer malbé i que s’havia d’acabar. Dit tot això, com va viure la meva mare l’estada?

El meu primer objectiu del viatge era viure el dia a dia d'en Santi, l'entorn on viu i el lloc on treballa. El Monestir està molt bé, te un jardí molt tranquil per passejar i és molt maco. Aquest primer objectiu ja l’he assolit. El segon era passar el màxim de temps amb ell, el poquet que tenia, i realment l’hem aprofitat al màxim.

La part de fer turisme també va anar molt bé, amb l'amic d'en Santi que sap més anglès que jo i que a més ha viatjat molt se sap moure molt bé. Quan en Santi treballava nosaltres fèiem turisme.Vam anar e la ciutat vella, al mercat, a l'esplanada de les mesquites, al mont de les oliveres, a l’esglèsia de Maria, Maria Magdalena, al parlament, al museu de l’holocaust, al museu de Jerusalem, a la via dolorosa, a la tomba de David,… i al cap de setmana, ja amb en Santi, al mur de les lamentacions, al sant sepulcre, al desert de judea, al mar mort, a l’esglèsia de l’anunciació, al mar de galilea, al riu jordà, a l’esglèsia de la nativitat… i segur que em deixo moltes coses. En general tot va anar molt bé. 

Doncs sí, com us ha explicat ella, entre setmana van visitar moltes coses, de fet més coses que les que he visitat jo!

Sobre el primer cap de setmana que vam poder compartir, he de començar dient que el dijous a la nit els vaig convidar a sopar en aquell lloc d’hummus del que ja us he parlat tantes vegades, va ésser un primer tast de la cultura gastronòmica de la zona. El divendres els vaig portar a la ciutat antiga, així ja van començar a conèixer els carrers i carrerons pels quals passejarien tantes vegades durant la següent setmana (i és que feien més de 20 km cada dia caminant!!!), els  vaig dur al Sant Sepulcre i al mur de les lamentacions, a dinar a un restaurant del famós carrer “Hilel” i després a passejar pel mercat, tot per acabar a l’hospici austríac a fer un suc. El dissabte ens vam llevar ben d’hora i els vaig dur a visitar Betlehem, però abans, de camí a la parada d’autobusos àrabs de la porta de Damasc, vam parar també a l’esglèsia cristiana Etíop. A Betlehem vam veure l’esglèsia de la nativitat, la de la cova de la llet i ells van poder visitar el mercat i comprar records. Vam tornar a Jerusalem on vam fer una volteta per la ciutat antiga, passant per la famosa porta de Damasc, on els vaig dir que millor no s’apropéssin massa que era el lloc on sol haver-hi merder, vam dinar en un petit restaurant que hi ha allà mateix i que vaig descobrir les primeres setmanes que vaig ésser aquí, i ja vam tornar cap a casa.

Durant la setmana, com us ha dit la meva mare, ells van anar molts dies al mercat a comprar, van passejar per tot Jerusalem, i als vespres sopàvem tots junts, improvitzant un sopar amb el que tenia al Monestir. Després de sopar vèiem un capítol del foraster o d’afers exteriors i cap a dormir ben d’hora (he de dir que vaig dormir a terra tots els dies ja que només teníem dos matalassos però vaja, com sabeu em llevo ben d’hora per anar a treballar per tant va passar prou de pressa la setmana).

I finalment va arribar l’últim cap de setmana. Dijous al vespre vam anar a dormir aviat (de fet un xic més tard que entre setmana però aviat de totes maneres) i el divendres ben d’hora jo vaig anar a llogar un cotxe amb el que els duria a visitar el país. L’empresa de lloguer era prop de la porta de Damasc i hi vaig estar una bona estona esperant que obrissin ja que vaig arribar massa aviat. Vaig anar a fer un cafè turc i tornant ja estava obert. Després d’una forta discussió amb el senyor dels cotxes que em volia cobrar molt més que l’última vegada per un cotxe molt més petit, cosa que al final va aconseguir, vaig agafar el cotxe (desgraciadament un d’automàtic al que no estic gens acostumat), i cap al Monestir.

Al Monestir els vaig recollir a ells i a totes les motxilles (ja no tornaríem ja que el dissabte els duria directament a l’aeroport i així ens estalviaríem el preu del taxi), i cap al Mar Mort!! He de dir amb un xic de vergonya que ens vam perdre per sortir de la ciutat (la veritat és que no em conec massa les carreteres de per aquí) però finalment ho vam aconseguir, vam veure un cartell que posava Mar Mort i per tant ja teníem la direcció, només quedava anar cap avall! A 400 metres sota el nivell del mar. Després de passar el límit del nivell del mar i continuar baixant vam arribar a les plantacions de datilers del Mar Mort i després vam continuar vorejant-lo fins al seu extrem sud, patint per si tindríem prou gasolina … i és que l’agulla anava baixant i no hi havia cap gasolinera enlloc. Vam conduir enmig de paisatges desèrtics, petits oasis i al final vam acabar a les platges públiques d’Ein Bokek. Vam deixar el cotxe en un lloc que creiem ara que no era pas un aparcament públic sinó el d’un hotel (a l’hora de sortir vam accelerar quan el guarda de la sortida ens deia alguna cosa) … i ens en vam anar a banyar al mar, carregats de menjar i ampolles d’aigua fins a unes platges que tampoc tinc clar que fossin les públiques que buscàvem. Vam buscar un lloc sense gaire gent i ens vam considerar afortunats quan vam trobar un lloc on estranyament no hi havia ningú. Sense llegir els cartells ens vam començar a banyar fins que vam descobrir que en aquella zona hi estava prohibit el bany. En adonar-nos de l’equivocació vam canviar de lloc i ens vam posar a la platgeta on es banyava tothom. Mentre uns es banyaven l’altre es quedava vigilant les coses, assegut en unes cadires que vam agafar de prop del mar sense demanar res (més tard va venir un senyor amb uns tiquets a cobrar-nos les cadires, el que vam fer però és tornar-les-hi i seure a la tovallola, molt catalans). He de dir que va ésser un matí genial, ens ho vam passar molt bé, fins i tot la meva mare que li fa por el mar s’hi va ben banyar, primer agafada a mi, després ja amb confiança, tota sola! I és que aquesta part del mar mort (l’extrem sud) és molt més salada que la del nord on ja m’havia banyat amb uns amics, i flotes molt més!

Quan ens en vam cansar, vam agafar els trastos, vam agafar una mica de sal de record i vam anar a posar gasolina a una gasolinera que ens van dir que era a prop (no tenia clar que arribéssim, i és que com us he dit no hi ha CAP gasolinera des de l’inici del mar mort fins a l’extrem sud!! I jo ja anava amb reserva!). Amb penes i treballs vam arribar-hi, i dic que amb penes i treballs perquè a més, com us he dit, el cotxe era de canvi automàtic i no és senzill de fer anar si has anant tota la vida amb un de manual; pels que no ho sapigueu els cotxes automàtics només tenen dos pedals, el fre i el gas, i degut a això la cama esquerra no es necessita per a res, vaja per a res excepte per fotre’t un susto quan confons el fre amb l’embrague …).

Ja carregats de gasolina vam decidir anar cap amunt, cap al nord, tot i que la gana ja apretava. L’objectiu final del dia era Natzaret on ja teníem reservat un hostal en una habitació compartida amb 8 persones més i on havíem d’arribar abans de les 6 de la tarda. Com us he dit la gana ja apretava però de fet podíem parar on volguéssim ja que dúiem el dinar preparat de casa en un tupper (també dúiem tonyina, pa i embotit per fer entrepans per sopar). Al cap d’una estona de conduir vam decidir parar-nos a la zona on es diu que Joan Baptista va batejar a Jesucrist, a la riba del riu Jordà, un xic més amunt de Jericó. Després de trencar en un parell de trencants que no duien enlloc (jo sabia més o menys on havia d’esser però no el lloc exacte), vam arribar a un encreuament amb moltes indicacions, era allà, de fet al fons es veia tot un grup d’esglèsies, element que identifica sens cap mena de dubte tots els llocs per on es creu que va passar Jesucrist. Vam seguir una carretereta on passaven molt just dos cotxes de costat (i ja no us dic autocars), vam creuar un control de seguretat, i ens va sorprendre com de desolat i lluny de tot es trobava aquell lloc, de fet era simplement un aparcament de sorra, una botiga de records amb uns lavabos i un conjunt d’esglèsies enmig del desert. Vam aparcar, vam agafar la bossa amb el dinar i vam anar cap a la riba del riu on ens va sorprendre la presència de dues noies militars Israelianes que vigilaven atentament a un parell de soldats a l’altra riba, soldats Jordans, i és que el riu és la frontera entre Jordània i Israel. Vam esperar una estona a veure què feia la gent, alguns resaven, d’altres cantaven i d’altres agafaven com d’amagat aigua del riu Jordà. Vam fer unes primeres fotos i quan ens vam haver assegurat que no hi havia cap impediment (fins i tot hi havia bosses de menjar pel terra), discretament vam treure el tupper de cigrons amb amanida, formatge, tomata, pa, … un barrig barreig estrany … vam repartir-ho entre un plat de plàstic que dúiem, la tapa del tupper i el propi tupper i ens vam posar a dinar allà a la vora del riu jordà. Hi havia gana i sense dir res ens vam polir el dinar que eren les sobres del que havia quedat al Monestir. Després de dinar vam acabar de visitar la zona, vam tocar l’aigua (totalment bruta i marronosa, encara no sabem si degut a les pluges que hi havia hagut durant la setmana) i vam comentar com de petit és aquest riu, ens esperàvem que fos un riu gran d’aigues cristal·lines i en realitat és un riu petit (com el Fluvià) i d’aigues marronoses. Després d’una estona, curta ja que el lloc tampoc dona per més, vam donar per acabada la visita i a tornar-hi cap amunt!

Després d’unes hores de conducció i de veure com el paisatge canviava de desert a fèrtils camps i  de muntanyes despullades a boscos, ja érem prop de Natzaret. Arribar a Natzaret però no va ésser tampoc una tasca fàcil, com ja us he comentat alguna vegada la bona senyalització no és una qualitat que destaqui en aquest país així que, altre cop, ens vam perdre una mica (sort que anàvem amb temps!). Finalment, després de fer i desfer algunes carreteres vam trobar les indicacions correctes i per fi vam poder arribar a Natzaret. Arribats a la ciutat el primer que vam poder viure i entendre (jo ja ho havia vist un cop) és el perquè es diu que Natzaret és la ciutat més caòtica i on hi ha més problemes de transit de tot el país (només falten els rikshaws i taxis de la Índia i ja seria com Delhi). Després d’una bona estona d’esperar per poder entrar al centre de la ciutat, i també d’aguantar més i més cotxes tocant el clàxon, vam aconseguir arribar prop de la zona de l’hostal i allà ens vam endinsar en els carrers i carrerons del casc antic, alguns dels quals tenien encara els forats que antigament es feien servir de clavegueres obertes a l’aire lliure i on realment podies deixar-hi part del cotxe … Finalment vam trobar l’hostal i un senyor ens va indicar on podíem anar a aparcar, amb sort seria a prop de l’hostal. I sí, vam tenir sort, just la primera plaça que ens havia indicat el senyor, a 2 minuts caminant de l’hostal, hi havia un forat on encaixava perfectament el nostre cotxe, que com sabeu era molt petit. Ja ben aparcats i després de decidir que podíem deixar les motxilles grans amb la roba, al cotxe, vam anar a l’hostal, no sense patir que durant la nit ens robessin les motxilles. A l’hostal vam fer el check in (la propietària era una senyora alemanya molt simpàtica que ens va explicar tot el que podíem veure de la ciutat, i que hi havia un festival aquella mateixa nit). Vam fer un te, vam agafar les mantes i cobrellits i ens vam dirigir a l’habitació on vam poder comprovar que només la compartiríem amb una altra persona, persona que va resultar ésser un senyor gran alemany, molt refredat, i que no callava… molt simpàtic però eh! Era simpàtic però potser excessivament, és per això que vam decidir que per deixar de sentir-lo ens n’aniríem a fer una passejada nocturna per Natzaret i potser fins i tot al festival del que ens havia parlat la propietària. Era fosc i tard i vam descobrir que el festival en quedava molt lluny així que vam decidir que la millor idea era tornar a l’hostal, fer el sopar i descansar (de fet no coneixíem res i tampoc sabíem on anar a aquelles hores, que fos a prop). Així doncs mitja hora després de marxar ja tornàvem a ésser a l’hostal, i tot i que ho desitjàvem, el senyor alemany encara no era al llit i ens va donar la tabarra una estoneta més. Mentrestant vam fer un te i ens vam posar a preparar el sopar, unes torrades (fetes al forn) amb all i tomata, acompanyades de tonyina i embotit de vedella. Com haureu vist era el segon te que fèiem i és que en els hostals, pels que no ho sapigueu, sol haver-hi cafè i te gratuïts pels hostes. Després de sopar vam netejar i després de revisar el mail de la feina, d’hora, vam anar a dormir (jo estava esgotat de tan conduir). Feia dies que no dormia en un bon llit però tot i això degut als roncs diversos i a la crida a la oració musulmana a les 5 del matí tampoc aquesta nit vaig dormir massa bé.

L’endemà ens vam llevar altre cop d’hora per aprofitar el dia. Vam recollir i vam anar a mirar si el cotxe estava al lloc on l’havíem deixat (amb totes les motxilles dins). Un cop vam haver comprovat que tot estava correcte vam anar a buscar el lloc d’esmorzars que ens havia recomanat la propietària de l’hostal, un lloc prop de l’hostal i just a l’inici del mercat. Per esmorzar vam provar uns dolços àrabs típics de Natzaret, fregits amb mel i oli, cafè i te. Després d’aquest bon esmorzar vam anar a visitar i passejar pel mercat, a visitar la sinagoga on se suposa que Jesucrist va aprendre sobre la Torah i després cap a la Basílica de l’anunciació/casa de la verge Maria. I què dir sobre la basílica? Doncs bàsicament que és espectacular, és molt més bonica que qualsevol de les esglésies que havíem vist fins al moment, envoltada de mosaics de tot el món, entre ells un de la moreneta i una de la patrona de valència, i amb les restes de la casa de maria just dins, al centre de la basílica. Després de mirar i fotografiar-ne tots els racons, i aprofitant que també es troba dins del recinte de la basílica, vam anar a visitar l’esglèsia que es troba sobre el lloc on hi havia el taller de fusteria de Sant Josep. Animats d’haver vist per fi una església bonica de veritat vam sortir del recinte de la basílica i vam entrar just al costat, a un un museu regentat per una congregació catòlica francesa. En aquest museu s’hi ensenyaven les restes de cases jueves de l’època de Jesucrist i s’hi passaven documentals sobre la vida de Maria. Vam decidir que valia la pena veure aquests documentals, a més ens els passarien expressament per nosaltres tres, en espanyol. El documental durava una hora i es veia en quatre parts, cadascuna en un sala diferent, 15 minuts en cada sala, era espectacular de veure, molts efectes especials i molta interacció dels elements de la sala amb la projecció. En el documental com us he comentat s’hi resumia la vida de Jesús des del punt de vida de la seva mare. Va ésser molt il·lustratiu i ens va servir per refrescar  conceptes de la bíblia que havíem oblidat. Quan es va haver acabat vam pujar a visitar uns jardins que hi havia a la teulada del museu amb vistes a la basílica de l’anunciació, i abans de marxar vam donar una mica de propina (el museu funciona amb les propines dels turistes). Després d’aquesta visita tan il·lustrativa ens vam dirigir a un famós molí/casa d’espècies, que es veu que és molt antic i on tenen molts tipus diferents d’espècies de molt bona qualitat. El lloc és interessant però tampoc ens va sorprendre massa, tampoc hi vam comprar res. Després d’aquesta visita llampec a la casa de les espècies ens vam dirigir a l’esglèsia de l’anunciació segons els ortodoxos, que es troba a la font on maria anava, suposadament, a buscar aigua, i que és el símbol de Natzaret. No puc dir massa res sobre aquesta església més enllà de que tornava a ésser com les de Betlehem i Jerusalem, estreta, fosca, … Ja tornant cap al cotxe i per acabar la visita de Natzaret vam visitar unes coves que hi ha enmig de la ciutat i que encara no entenem massa bé què significaven.

Encara era aviat per dinar pel que vam decidir agafar el cotxe i fer camí cap al mar de Galilea, a més els restaurants enmig de la zona turística de Natzaret són molt cars. Així doncs ens vam carregar de paciència, vam sobreviure al trànsit infernal de la ciutat i finalment vam sortir ja en direcció al mar de Galilea. A mig camí vam parar en un bufet àrab que hi havia al costat de la carretera i on menjaves una baguet amb carn de kebab al que podies afegir tots els complements que volguessis (Verdura al forn, amanida, …), tot per un molt bon preu. Després de dinar vam acabar d’arribar fins a Tiberíades on vam parar al mirador del mar de Galilea que em va ensenyar el meu jefe quan vam visitar el nord fa uns mesos (podeu trobar la història en una de les anteriors entrades al blog). Després d’admirar el mar des de dalt vam baixar-hi, tornant a creuar la línia del nivell del mar, aquest cop vam baixar a només -200m. Teníem ganes de refrescar-nos (feia moltíssima calor, quelcom que arrossegàvem durant tot el viatge) així que vam parar en una petita platgeta on la meva mare va posar els peus a l’aigua, aigua dolça aquest cop. Cal que mencioni aquí que aquest és el mar on es diu que Jesucrist va caminar per sobre l’aigua, la meva mare d’altre banda va comprovar que ella no ho pot fer. Finalment vam tornar a agafar el cotxe i vam anar fins a Cafarnaüm, al lloc on va néixer Sant Pere i on Jesucrist va fer gran part dels seus miracles (o a les rodalies). Un cop més ens vam perdre una mica però de seguida vam trobar el camí correcte. Sobre Cafarnaüm, és un lloc arqueològic molt tranquil i interessant, amb les ruïnes de l’antic poble i una església moderna just sobre del que era la casa de Sant Pere, tot a la riba del Mar de Galilea. També he de dir que és l’únic lloc en el que ens vam trobar que feien pagar per entrar. Després de voltar una mica i de descansar i xerrar una estona a la ombra ja s’havia fet tard,  i és que els dissabtes al vespre, acabat el Sabbat, l’entrada a Jerusalem és horrorosa per la gran quantitat de cotxes que volen entrar de cop. És per això que vam decidir donar per acabada la visita i dirigir-nos cap a l’aeroport on els deixaria a ells per esperar el vol (la veritat és que em sabia molt de greu deixar-los allà ja que eren les 6 de la tarda, 12 hores abans del vol, però vaja, no hi havia massa alternatives). Sense més problemes vam arribar a l’aeroport on els vaig deixar i jo em vaig dirigir a Jerusalem. A l’entrada, com em pensava, em vaig menjar un xic més d’una hora de les cues d’entrada, tot i això podria haver estat pitjor si hagués arribar una hora més tard. Finalment vaig poder arribar a la porta de Damasc on vaig deixar el cotxe (tot i que em va  costar moltíssim trobar aparcament prop de la zona de lloguers), vaig anar caminant fins la parada d’autobusos, aprofitant per comprar una mica de pa i tonyina per sopar, i vaig agafar un bus cap a l’Aeroport (vaig tenir sort ja que va sortir 2 minuts després que jo arribés), vaig fer un transbord (aquí no vaig tenir tanta sort ja que el segon bus va tardar més de mitja hora a passar), vaig suportar un primer control de seguretat encara assegut dins del segon bus i després un segon control de motxilles i preguntes justa a l’entrada de l’edifici, i finalment  vaig arribar on estava la meva mare un xic abans de les 12 de la nit. 

Ens vam asseure a un racó a esperar una estoneta més, vam sopar pa amb tonyina i després d’una bona estona (obren les finestres de facturació 3 hores abans del vol, i el meu, que era diferent al de la meva mare i el meu amic, sortia a les 5:30, una hora abans que el seu), vam anar a passar els controls de seguretat. I aquí una sorpresa molt agradable, no sé perquè però crec que pel fet d’anar amb la meva mare em van donar un 2!!! Si sí, no sé si recordeu que us vaig dir que al primer control, al que només fan preguntes, enganxen un adhesiu al passaport que conté un codi de barres que comença amb un número que pot anar de l’1 al 6. Bàsicament donen un 1-2 als jueus residents, un 3-4 als turistes i un 5-6 als estudiants/treballadors estrangers. Cadascun d’aquests números està associat a un nivell de control de seguretat diferent, des del més baix (1-2) on gairebé ni et revisen l’equipatge fins al més alt (5-6) on et poden, fins i tot, tancar en una sala d’interrogatori. A mi normalment em donen un 5, cosa que vol dir un control molt estricte i una bona estona d’esperar. En aquest cas però, com us he dit, em van donar un 2 pel que vam passar els controls molt ràpid, gairebé sense que ens revisessin res (això a mi i a la meva mare, al meu amic li van donar un 5 …). I amb això ja érem dins, em van acompanyar a la meva porta d’embarcament (després de voltar una estona pel dutyfree) i de seguida ja vaig agafar el meu vol. Una hora més tard ells van agafar el seu, un vol molt millor ja que a ells els van donar menjar, tenien pantalla a tots els seients … a mi mai m’han tractat així de bé, haure de començar a agafar Turkish Airlines. Sense problemes a les escales respectives (jo Atenes ells Istambul) vam arribar a Barcelona puntualment (jo una hora abans que ells), vam recollir les maletes facturades, la de la meva mare va sortir la primera! Inaudit! i va arribar l’hora de separar-nos, el meu amic es va quedar a Barcelona amb uns amics i jo i la mare vam anar a agafar, corrents, el tren a Sants Estació, cap a Vic on ens va recollir el meu germà. I així es va acabar la visita. 

Per acabar, unes reflexions i la valoració de la meva mare!

Curiositats sobre la visita: doncs la ciutat vella es molt maca i el mercat és molt divertit. L’explanada de les mesquites està molt bé i és molt maca. L’esglèsia de Maria em va agradar molt perquè era una gruta que és més semblant al que ens havien explicat de petits. Maria Magdalena era una església com totes, molt maca i està molt bé, és d’estil rus. Al museu de l’holocaust hi ha coses que estan bé però quan veus el que van fer amb aquella gent surts bastant tocat. El desert també em va agradar, sobretot veure barraques petites amb quatre xais i em va sorprendre que ells viuen allà on no s’hi veu ni herba.

Al mar mort hi ha molta sal i quan et poses a l’aigua flotes, des de l'aigua aixeques el cap i veus el desert, és una passada. Al mar de Galilea hi ha un aigua transparent però el riu jordà em va decepcionar ja que em pensava que era d’aigua cristal·lina i molt ample, en canvi és un riu petit i amb una aigua bastant bruta.

A Natzaret, també on va viure Maria, hi ha una font on anava a buscar aigua, la basílica de la anunciació que també és molt maca, i també hi ha unes coves que són molt maques. 

En general tot va anar molt bé a més he vist que viatjar tampoc és tant complicat com em pensava i he perdut la por als aeroports. Gràcies Santi per aquests dies meravellosos.

I aquí acabo l’entrada d’avui, i la vull acabar amb una reflexió: aquesta visita ha anat molt bé i és que m’ha servit a mi i a la meva mare, però també al meu germà i al meu pare que es van quedar a la Vall, a veure la vida des d’un punt de vista diferent, a perdre les pors, a valorar les coses d’una manera que no havíem fet mai abans, ens ha servit en definitiva a conèixer-nos tots més i millor! Vull deixar escrit aquí que només per com ens ha canviat aquest viatge a mi i a la meva família ja crec que ha valgut la pena anar a viure a Israel, tan si al final només m’hi quedo fins al proper octubre com si hi passo els 3 anys de post-doctorat.

Ah i a tu mare només dir-te que no m’has de donar les gràcies a mi, tot el contrari, gràcies a tu per acompanyar-me en aquest viatge tan complex i ple de dificultats que és la vida! Ets molt valenta, gràcies per ésser una persona tan íntegra, sincera, honesta, pacient i per estimar tant als teus, m’atreviria a dir que fins i tot amb bogeria. T’admiro per tot el que fas i per tot el que has fet per nosaltres! Ets la millor!

I a tots vosaltres us espero a la propera entrada! Continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Tinc visita!

Torne-m’hi doncs! 

I avui, tal com us vaig dir que faria, us parlaré de la visita que em van fer uns amics de la facultat aprofitant les “vostres” vacances de setmana santa.

Començo on ho vaig deixar, a l’aeroport.

Després d’una espera horrorosa dins l’avió de Vueling a l’aeroport de Barcelona (3 hores, entre les 12 i les 2-3 de la nit) i sense que se’ls acudís ni de donar-nos un trist got d’aigua, ens vam enlairar. Entre capcinades van passar les 5 hores de vol i a les 7:30 arribàvem a Tel Aviv. Era una hora estranya, normalment els vols a aquest aeroport arriben a les 4-5 de la matinada, és per això que res va sortir com havia previst. I és que la meva idea era arribar a les 4-5 del matí a l’aeroport de Tel Aviv, de seguida agafar un taxi compartit i que em deixés a la facultat per tal de poder avançar feina (amb el congrés a Toledo i la visita a la Vall tot s’havia endarrerit una mica). La realitat però va esser un xic diferent, i és que a l’hora en la que vam arribar hi havia molt poca gent a l’aeroport pel que els taxis compartits enlloc de sortir continuament s’esperaven fins emplenar-se, i s’esperaven moltíssim! Això últim us ho dic ara, un cop viscuda l’experiència però la veritat és que en aquell moment no ho sabíem, i no ens en vam adonar fins que feia estona que esperàvem, si ho haguéssim sabut abans hauríem agafat directament la combinació de busos, que tot i esser més complicada hauria acabat essent més ràpida, i més barata, què hi farem! Tot i això cal dir que mentre esperàvem dins el taxi, mitja hora, una hora, … vam conèixer una noia que resulta que també era catalana, i que era la corresponsal del Periòdico a Jerusalem, alguna cosa de bo en vam treure de l’espera. També, quan ja feia una bona estona que esperàvem, vam poder veure com un senyor gran jueu baixava tot enfadat del taxi i anava a parlar amb el taxista intentant que acceptés que li paguéssim un xic més a canvi de marxar de seguida (i això sense comentar-ho a cap dels altres … són així aquesta gent!), el taxista no va acceptar. Per fi, després d’una bona estona el taxista va desistir, faltava una persona per emplenar però havíem esperat ja més d’una hora per tant vam marxar, ja eren cap a les 8.

Pel que fa al trajecte, vaig tenir sort, pràcticament la meva va esser la primera parada, a la universitat, i dic que vaig tenir sort perquè els meus amics (en Pol i la Núria), i també la noia del Periódico, van estar una hora voltant per Jerusalem abans de deixar-los a lloc.

Era tard però per fi estava a la Universitat, a treballar (duríssim això d’anar a treballar sense dormir). La setmana (curta) va passar volant, de fet van esser només dos dies ja que el dijous era festiu, era la festivitat de la “Purim”. I què és la Purim? Doncs és una festivitat en la que els jueus celebren que són vius i que encara existeixen i per celebrar-ho s’han de disfressar, beure, anar de festa, … és curiós veure jueus ultraortodoxos disfressats de mil i una maneres diferents i bevent, bevent molt. En vam veure de vestits de palestins i de nazis i tot!

Gràcies a aquest dia festiu doncs el dimecres al vespre ja estava de cap de setmana. Vaig aprofitar-ho per reunir-me amb els meus amics de la facultat, que els havia deixat sols un parell de dies perquè coneguessin Jerusalem. Vam quedar prop del seu hostal (s’estaven a l’Abraham hostel) i ens en vam anar a menjar hummus en el restaurant del que ja us vaig parlar en una altra entrada, i és que hi fan un hummus boníssim! Després de sopar i xerrar una bona estona els vaig acompanyar un tros, tot creuant enmig de joves semiborratxos i disfressats que campaven per tota la zona comercial de Jerusalem, i després vaig anar cap a dormir.

L’endemà, dijous, vam decidir que era un bon dia per anar a visitar Masada i el Mar Mort. Ja era hora! Gairebé sis mesos per aquí i encara no m’havia banyat al mar mort! Així doncs vam quedar ben d’hora ben d’hora, tan per evitar la calor com per aprofitar el dia, a l’estació central d’autobusos de Jerusalem. Després d’un desconcert inicial vam comprar els bitllets del bus i vam trobar l’andana, i ja erem de camí a Massada. Però què és Massada? Doncs massada és una antiga ciutat jueva just sobre d’una muntanya rodejada de penyassegats, La ciutat està completament en ruïnes i és que fa prop de 2000 anys hi va haver una gran batalla, de fet un setge molt llarg dels romans contra els jueus. Es veu que després de la revel·lió jueva del segle I de la nostra era, en la qual els romans van destruir el segon temple jueu de Jerusalem, molts jueus es van anar a refugiar a aquesta ciutat. Els romans els van perseguir i es van trobar que aquesta fortalesa era gairebé impossible de conquerir. Van posar la ciutat en setge, van construir 6 assentaments tot a l’entorn i van començar a construir també una rampa enorme que els acostés a les muralles de la ciutat (que es trobaven ben amunt sobre els penya-segats). Finalment van aconseguir saltar les muralles i el desenllaç de tot plegat va esser que els dirigents de la ciutat van ordenar el suïcidi col·lectiu de tota la població. Només van sobreviure una dona i uns nens.

Actualment l’accés és un xic més senzill que en aquella època, ara bé, et pots fer una idea de com de dur devia esser pels romans l’intentar accedir a la ciutat si decideixes  pujar pel camí de la serp, un camí en ziga-zaga que puja per enmig del cingle a la cara oest de Massada (si prefereixes no fer-te’n a la idea sempre pots pujar amb telefèric). Nosaltres vam decidir pujar per aquest camí, i, de fet, si haguéssim estat un xic més mala gent ens haguéssim pogut estalviar fins i tot de pagar l’entrada al parc natural (ningú controla si has pagat o no).

La pujada va esser dura però al cap de prop de 40 minuts ja érem a dalt. Vam anar a seure a una ombra, on hi havia una font amb aigua ben fresca i vam menjar unes mandarines (crec que van sortir del bufet d’esmorzar de l’Abraham hostel …). I menter menjàvem, un grup de joves àrabs (Segurament d’una escola de secundària que feina una visita a la zona arqueològica) es van assegure al nostre costat, molt al costat de fet, tan de costat que un d’ells amb tota la confiança (jo crec que es va confondre de persona) es va repenjar a en Pol com si fossin amics de tota la vida. Uns minuts després, el que devia esser el professor va arribar, un senyor tot fornit, i ens va dir alguna cosa en àrab, en veure que no l’acabavem d’entendre ens va preguntar d’on érem, i en dir-li que de Barcelona … vaja, va començar a riure i a parlar en àrab a tots els seus alumnes tot assenyalant a en Pol, qui li havia dit que era del Barça. Ells eren del Madrid. Jo i la Núria ens vam anar apartant mentre el senyor continuava parlant i assenyalant a en Pol … va esser tot un espectacle veure com tots reien i l’assenyalaven, qui sap què devien dir! Després d’això, i de seguida que vam poder, ens en vam anar a continuar la visita. Vam passejar per tota la zona de les ruïnes de l’antiga ciutat seguint les indicacions d’un mapa que ens havien donat a l’entrada. Aquí he de dir però que després d’haver estat a Mèxic aquestes ruïnes no eren per mi gran cosa, ara bé, les vistes sobre el mar mort i el desert de judea eren una passada. La passejada va estar prou bé, tenint en compte també que hi havia un tel de núvols que feia que el sol no molestés tan com ho hauria pogut fer. Quan ens en vam cansar vam decidir tornar a baixar pel camí de la serp  i anar a buscar el bus fins a Ein Gedi (la zona on hi ha un oasis molt famós i, en principi, també la platja pública). Mentre baixàvem tranquil·lament vam veure com un autobús arribava a la parada, ens vam arrencar a córrer i vam arribar corrent a la parada tot pensant que el bus que estava marxant era el nostre, però no, vam haver d’esperar una bona estona. Ja al bus correcte (al que vam descobrir que hi ha wifi gratis, i de fet ja us puc dir que ara he comprovat que en tots els busos de recorregut mig n’hi ha), vam anar passant parades fins a arribar a Ein Gedi. I allà, desconcert, hi havia moltes parades amb el nom d’Ein Gedi, ni idea de quina era la nostra … vam baixar en la que semblava més propera al Mar Mort, tot i això ja ens va semblar estrany que el conductor quedés un xic desconcertat en demanar-li que parés … de fet era un lloc ben desolat, ple de cartells que indicaven perill per zona d’enfonsaments i prohibit banyar-se (sí, hi ha un perill real que s’enfonsi la terra sota els teus peus ja que el Mar mort està en retrocés i moltes zones antigament inundades àrea són molt inestables, de fet es veuen grans forats a terra per tot arreu).

Vam caminar una bona estona i no hi havia manera de trobar la zona de bany. Vam preguntar a una família àrab que feina una barbacoa allà enmig del no-res (molt estrany) i cadascú ens va donar una direcció diferent. Per intuïció més que per les indicacions vam continuar cap al nord. Al cap d’una bona estona vam veure una zona amb una gasolinera i una àrea de servei, ens hi vam acostar i va resultar que era allà, la platja pública d’Ein Gedi. Tot i això, tot estava abandonat, semblava abandonat de feia ben poc, no més d’uns mesos, com a molt un any, la veritat és que era un paisatge totalment post-apocalíptic (vam fer broma sobre com s’assemblava a “the Wallking dead” aquesta sèrie de moda que va de zombies). Tot i les indicacions de prohibit banyar-se vam decidir endinsar-nos en la zona abandonada per “explorar”, al final del passeig va resultar que realment hi havia la zona de bany, abandonada però encara en condicions, a més hi havia gent dormint en una tenda també, i senyals  clars que la gent encara s’hi banyava (alguna tovallola i banyador abandonats per exemple), cal dir però que la zona també es veia ben bruta, plena de deixalles, no em va sorprendre això ja és quelcom típic en aquest país.

Després de caminar tot el matí la veritat és que teníem moltes ganes de banyar-los al Mar Mort (jo feia molt temps que ho esperava!) així que sense vergonya i sense por, en calçotets o com fos hi vam anar de pet! No us vull enganyar, l’entrada no era agradable, de fet jo no duia xancletes i me les van haver de deixar (les vam compartir). La “platja” no tenia sorra sinó pedres, i com si no fos prou molest, pedres cobertes de cristalls de salt que tallaven com ganivets. Tot i això, un cop l’aigua et cobria una mica, aproximadament més amunt dels genolls, l’únic que havies de fer era seure i ja està, flotaves, i molt! És una sensació ben rara! A més no cal que tinguis cap por de les bèsties marines, no hi ha res viu en aquest mar excepte bacteris. Vam banyar-nos una estona i des seguida vam decidir sortir (la sortida va esser encara més complicada que la entrada pel tema dels cristalls de sal, de fet tots ens vam fer uns quants talls que picaven d’allò més degut a la sal). Ens vam assecar i amb la pell amb un tacte estrany, una mena de sensació de pell llefiscosa però no exactament, ens vam posar la roba i vam anar tirant a buscar el bus. A aquestes alçades teníem moltes ganes de trobar una dutxa per treure'ns de sobre la capa de sal, com veieu aquest era el problema de banyar-se en una zona de bany abandonada, no hi havia dutxes! He de dir que de camí a la parada de bus vam decidir fer un petit vídeo de “The walking dead”, no ens en vam poder estar, i és que la zona ho mereix.

Ja a la parada vam esperar, i esperar i esperar, fins que vam decidir fer autostop, i va funcionar! Dos xinesos, un treballador i el seu jefe, ens van recollir i ens van dir que ens podien portar fins als afores de Jerusalem, que ells tornaven cap a Tel Aviv. El viatge va esser podríem dir que curiós, els xinos parlant en xino, i parant a totes les botigues per intentar trobar un ungüent típic de la zona, i nosaltres darrere, dormint/parlant en català. Finalment vam arribar a Jerusalem on vam quedar atrapats en un embús, on agraint-los molt que ens haguessin portat fins allà vam baixar i vam anar a buscar el tren elèctric que ens portaria cap a casa. Havia estat un dia molt interessant, però, de fet, encara no s’havia acabat. Vaig anar a casa, em vaig dutxar i al cap d’una estona ja arribaven la Núria i en Pol al Monestir, i és que els vaig dir que valia la pena que s’arribéssin a fer una visita, a més, després de la visita els vaig prometre que aniríem amb el meu company de pis a sopar en un restaurant/llibreria molt curiós que hi ha al centre.  El lloc no és res més que una mena de restaurant/biblioteca i s’hi sopa molt bé, jo i en Roberto vam menjar uns entrepans molt complerts mentre que la Núria i en Pol van voler tastar un plat típic d’aquí. Després de sopar i per acabar la nit vam sortir del restaurant i ens vam dirigir a prendre alguna cosa en algun bar. La veritat és que en entrar a un dels carrers principals de la ciutat ens vam sorprendre per la gran quantitat de gent que hi havia al carrer, disfressada de mil i una coses i bevent molt (aquesta era la nit forta de la festa de la “purim”). Amb tot aquest ambient vam anar a fer el toc en un bar on ens vam trobar amb l’altre company de pis, l’israelià, i la seva germana, que anaven vestits d’instructor de busseig i de test de daltonisme, unes disfresses ben original. Finalment, cansats després d’un dia tan intens, ens en vam anar a dormir, i és que l’endemà tocava una nova aventura! Cap a Betlehem i Hebrón.

I el dia va tornar a començar ben aviat, aquest cop havíem quedat directament a l’Abraham hostel. Vam sortir d’hora, vam anar fins a la estació de busos àrabs i cap a Betlehem per la frontera 300. Just després de creuar la frontera vam visitar tota la zona on hi ha murals sobre el mur de separació (o de la vergonya), i vam arribar fins al centre on vam regatejar amb un taxista perquè ens portés a Hebrón. Vam aconseguir un molt bon preu, aquest ens va portar per 50 shekels a un dels punts més conflictius de Palestina, a 30 km de Betlehem. I per què és conflictiu? Doncs perquè és sagrat tan pels Àrabs com pels jueus i es troba al bell mig de Palestina. I per què és sagrat? doncs perquè a Hebrón és on hi ha les tombes dels profetes “Abraham, Jacob i Isaac”, i les dones dels dos primers (la d’Isaac, Rebeca, està enterrada a Betlehem, just al costat de la frontera 300). Durant el trajecte cap a Hebrón vaig practicar el meu Hebreu amb el taxista, sembla que me’n vaig sortir prou bé i és que vaig quedar ben satisfet quan en Pol i la Núria em van dir que els havia sorprès com em defensava. De seguida que vam arribar a Hebrón ens vam adonar de com de gran era, de fet és la ciutat més gran de CisJordània. Vam baixar prop del mercat només per adonar-nos que era divendres, dia festiu dels àrabs! Quina pena! La majoria de comerços estaven tancats, i mira que tenia pinta d’esser un lloc espectacular quan tot era obert, el mercat semblava molt més autèntic i dens que el de Jerusalem! Què hi farem, hi hauré de tornar! Pel camí a les tombes dels profetes molts palestins se’ns van apropar per fer-nos de guia i ensenyar-nos els assentaments jueus, tot i que era evident on eren per la presència de torres de vigilància amb soldats israelians. Ens van explicar que hi ha 4 assentaments, alguns de petits (3 famílies) just enmig del mercat, d’altres molt més grans. En els assentaments petits que hi ha enmig de la ciutat els jueus viuen als pisos superiors de les cases (bàsicament a la zona del mercat). En aquests casos es veu que de tant en tant els jueus es dediquen a tirar deixalles i pedres als àrabs que passen per baix, tot sota la mirada i inacció dels soldats israelians. L’assentament més gran ocupa una part molt important del centre de la ciutat. La història de com es va construir és ben trista, resulta que per aïllar-lo de la resta de la ciutat (zona àrab) es van posar uns murs de contenció tallant literalment carrers principals i llavors es van desallotjar les cases i tancar tots els comerços d’un carrer sencer de manera que quedés un carrer buit entre la zona àrab i la jueva, la veritat és que és molt xocant de veure. 

Vam creuar uns quants controls de seguretat i vam arribar a la plaça on s’aixeca la mesquita/sinagoga de la tomba dels profetes. A la mesquita no hi podíem entrar ja que era dia de pregària però a la sinagoga sí que ens van deixar entrar. Allà vam trobar un soldat israelià que ens va explicar on eren les tombes, en un anglès no molt fluid. Mentre fèiem la visita he de dir que em vaig sorprendre d’allò més en veure un jueu ultraortodox vestit d’àngel rosa, si sí, d’àngel rosa …, resant davant la tomba de Sara … si ja de per sí és estrany aquest país, per Purim encara molt més! Després de la vista cultural vam tornar per la zona jueva, l’assentament, i la veritat és que tot i la música de fons dels jueus celebrant la “purim”, la tensió es palpava en l’ambient. Us he d’esser sincer, des que sóc aquí mai havia tingut una sensació tan desagradable com la que vaig tenir allà. Vam sortir tan ràpid com vam poder, vam tornar a la zona àrab per buscar un lloc on dinar i després d’un petit incident amb un noi àrab que sembla que havia begut o que no hi era del tot, vam anar a dinar un arrós amb pinxos de xai ben bo. Vam agafar un altre taxi fins a Betlehem i ens vam dirigir a visitar l’única cosa que creia important que viessin, l’esglèsia de la nativitat i el mercat, tot i que com a Hebrón, la major part de les botigues (excepte les cristianes) eren tancades. 

Érem a Betlehem, sí, una vegada més i ja en van unes quantes, i segur que endevinareu, a aquestes alçades de la meva estada, què és el que no podia faltar en una visita meva a Betlehem … doncs sí, una vegada més va passar, me’l vaig tornar a trobar, el noi palestí, aquell que sempre em diu que em vol fer de guia i jo li dic que a la propera. I mireu que aquest cop vaig anar molt en compte! De fet el vaig poder evitar una bona estona, des que vam arribar a la plaça principal fins que vam acabar la visita de l’esglèsia de la nativitat i vam passejar per les botigues de records. Tot i això, un cop acabada la visita a la Núria i a en Pol els venia molt de gust un cafetò, i vam anar justa a una cafeteria (Star&Bugs, una marca pirata óbviament) de la que jo ja sabia que aquest noi n’era el propietari, i allà em va enxampar. Com va anar tot plegat? Doncs molt senzill, jo estava assegut tranquil·lament fent el cafè i vaig sentir com algú em deia, crec que ara ja amb una barreja d’ironia i conya: ostres, una altra vegada tu per aquí? Avui sí que em llogaràs per anar a veure la ciutat oi? I jo, un cop més, li vaig tornar a dir que no, però vaig afegir que en un parell de setmanes hi tornaria a anar amb la meva mare (no sé si us he explicat que em ve a visitar!). Quan el noi va marxar la Núria em va fer notar molt encertadament que jo mateix em poso a la gola del llop, com se m’acut explicar-li que hi tornaré, per què li prometo que hi tornaré? Tan costa dir-li que no i ja està? Té tota la raó, …

Després de tot això i d’una bona estona de debat estimulant amb els meus visitants (que guai tenir gent amb qui poder discutir sobre temes tan interessants i profunds com els que vam estar discutint amb aquest parell! Com ho trobava a faltar!!!), vam decidir tornar, passant per la frontera 300. Va, caminar una estoneta fins que vam arribar prop de la frontera i allà un bon home d’una botiga ens va avisar que la cosa estava complicada, que millor que no passéssim. Inicialment vam creure que ens enganyava per algun motiu ocult, i és que quant t’has trobat tanta gent que t’intenta enganyar per tal que agafis el seu taxi… i vam continuar cap a la frontera. No vam continuar massa estona però i és que no vam passar ni 3 minuts fins que ens vam adonar que havíem comés un error, ens vam trobar un grup de palestins joves tirant pedres als policies israelians i aquests disparant a l’aire. Ràpidament vam girar cua i ens vam fer creus de amb quina naturalitat vivien aquesta situació la gent de la zona, i és que es veu que és quelcom tan comú que per ells és com per nosaltres una manifestació pacífica a Barcelona. Amb tot això, i uns més espantats que d’altres (el grau amb el que un viu el perill va suscitar un altre debat durant la tornada), vam recular fins on s’agafa el bus que passa per l’altra frontera, la de l’autopista. Després d’això vam tornar cap a Jerusalem sense més problemes.

I ja érem a jerusalem, justa a temps per anar al mur a veure l’entrada del Sabbat. Allà vam esperar que entrés el Sabbat. I el Sabbat va entrar, sense pena ni glòria, com sempre, i és que l’entrada del Sabbat només suposa que els jueus no poden treballar, escriure, engegar aparells elèctrics, encendre foc, … però allà al mur, on mai es fa res de tot això, l’únic que passa és que la gent va arribant durant tota la tarda i es posen a cantar, resar, ballar … Així doncs, l’únic realment interessant que ens va passar al mur és  que vam trobar uns catalans (sempre em trobo catalans quan vaig al mur), vam trobar uns pares que visitaven la seva filla que viu en un poble del nord d’Israel (prop del mar de Galilea) on aprèn dansa contemporània.

Quan ens vam cansar de veure el que passava al mur vaig proposar a la Núria i a en Pol d’anar a buscar on era un lloc on jo no havia anat mai i que m’havien recomanat molt, l’hospici Austríac. L’ hospici austríac és bsicament un hostal amb ambient Vienès, al bell mig del barri àrab. El més característic d’aquest lloc és que té un molt bon mirador al terrat, a través del qual es pot accedir a un altre nivell de la ciutat, els terrats. Malhauradament l’accés als terrats està tancat a partir de les 6 de la tarda, i eren ja les 7 quan el vam trobar. Així doncs simplement vam demanar una cerveseta i ens vam asseure a la terrassa a discutir un xic més, aquest cop sobre com la guerra fa que l’evolució tecnològica de les societats s’acceleri, o no. Va esser una discussió llarga i profunda! Molt inspiradora! Ah i mentrestant un minaret de just al costat va posar-se a cridar a la oració, un moment molt curiós, en un lloc amb ambient Vienés, dins de Jerusalem i amb cantarella àrab de fons, tot discutint sobre la guerra.

Després de tot això vam pagar i en sortir de l’hospici vam decidir seguir la Via dolorosa i anar al sant sepulcre on suposadament farien la missa de resurrecció (era divendres sant). En arribar-hi però vam veure que hi havia molta gent cantant dins, alguna cosa passava així que vam entrar a veure què era. Per sorpresa nostra poca estona després que entréssim un senyor va començar a dir a la gent si volien sortir. La gent li va respondre que no majoritàriament (alguns sí que van sortir), nosaltres com que no sabíem què passava no vam dir res i ens vam quedar. En aquest moment ens vam sorprendre encara més quan just darrere nostre vam veure que tancaven la porta amb pany i forrellat, si sí, ningú podia entrar ni sortir de l’esglèsia. La sorpresa va durar poc, de fet de seguida ens van fer notar que aquesta situació només s’allargaria mitja hora i es debia a que estaven reproduïnt la baixada de Jesucrist de la creu (era per evitar aglomeracions). Va esser un moment molt intens, allà dins, a la penombra, amb un grup no massa nombrós de persones, cantant, amb una desfilada de capellans de diferents confessions cristianes, també cantant, amb la porta barrada … i així fins que van haver fet les últimes estacions del via crucis, fins portar la figura del Crist al sepulcre. Va esser una bona experiència per acabar un dia ben intens! Acabat tot això vam sortir de la ciutat antiga i ja prop de l’Abraham hostel  em vaig acomiadar dels meus visitants, l’endemà seria dia de neteja i descans al Monestir ja que ells aprofitarien per anar a visitar el nord fins el diumenge mentre que jo el diumenge havia de tornar a treballar. Quina sort això de tenir vacances!!

Molt bé doncs, ja gairebé he acabat amb l’explicació del que vaig fer durant la visita d’en Pol i la Núria, no vull acabar però sense explicar-vos una anècdota curiosa i un xic enrrebassada, a veure si us la puc explicar bé.

Tot va començar el divendres al matí quan em vaig aixecar i vaig tenir una sensació rara, crec, mirant-ho ara en perspectiva, que era per la poca llum que hi havia fora, no en vaig fer cas. Vaig anar a esperar en Pol i la Núria i vam anar cap a Betlehem (com ja us he explicat). Pel camí la Núria em va explicar que el seu company d’habitació s’havia aixecat exageradament aviat per anar al sud al Mar mort, tot molt estrany. Va passar el dia i en el meu subconscient alguna cosa es movia, alguna cosa no quadrava. Durant la visita a Hebrón la Núria ens va dir que se li debia haver parat el rellotge ja que marcava una hora que no era la dels nostre móbils, no en vam fer cas ja que ella ens va dir que li passava sovint. Finalment al bus de tornada cap a Jerusalem em vaig fixar que per la hora que era, comparant amb l’entrada del Sabbat de la setmana passada, hi havia molta llum, el Sol estava molt amunt … què estava passant? I en aquest moment se’m va encendre la bombeta, finalment hi vaig caure! El que havia passat, i que vam acabar confirmant, és que a Israel el canvi d’horari d’hivern a estiu es fa la nit del djous al divendres! Els nostres móbils havien canviat tots automàticament d’hora mentre que no així el rellotge analógic de la Núria. I vam fer cas als nostres móbils, no al pobre rellotge de tota la vida. És extremadament pertorbador pensar que vam viure un dia sencer sense adonar-nos que s’havia canviat l’hora, estem totalment dominats per la tecnologia! Sincerament m’estic plantejant escriure un llibre de ciència ficció basat en aquesta experiència jeje.

Va, amb aquesta anècdota del canvi d’horari ara sí que us deixo, que ja m’he allargat prou. A la propera entrada us explicaré la visita de la meva mare i d’un amic, en Pere, aquí a Jerusalem!

Que vagi molt bé i que continueu mirant les estrelles!!

No Jerusalem: Toledo i casa!

Hola de nou! Primer de tot em vull disculpar perquè fa temps que no escric. La veritat és que m’ha costat trobar un moment per fer-ho i a més el temps passa tan de pressa! I és que he fet moltes coses aquestes últimes setmanes, tantes que us les hauré d’explicar en dues entrades noves per evitar fer-ne una de moooolt llarga (vaja, com moltes de les que he fet últimament …).

En la primera entrada (aquesta) us explicaré la meva estada a Toledo. A Toledo? us preguntareu, doncs sí, pels que no ho recordeu em van acceptar per donar una xerrada en un congrés internacional a Toledo. Era un congrés de formació i evolució de galàxies i hi va anar moltíssima gent, la veritat és que no ho sabia però resulta que van donar la oportunitat de presentar resultats a través de xerrada a molt poca gent, i entre aquests pocs privilegiats a mi! Quina sort que vaig tenir! Finalment acabaré aquesta entrada explicant-vos també la meva visita llampec a casa.

En la segona entrada, que intentaré penjar durant la propera setmana, us faré un resum del que vam fer i el que vam visitar la setmana passada amb uns amics de la facultat que van venir de vacances de setmana santa (probablement ells i/o família llegeixin aquesta entrada així que aprofito per enviar-los records i una forta abraçada!)

Molt bé doncs, no perdo més el temps, que el temps és or diuen, i ja prou que us el faig perdre amb aquestes entrades tan llargues oi?

Com us he dit començo per la visita a Toledo. 

Tot va començar al gener quan vaig rebre un correu de la Societat Espanyola d’Astronomia (SEA) on s’anunciava un congrés de formació i evolució de galàxies a Toledo. Vaig llegir-me l’anunci i la veritat és que de seguida m’hi vaig interessar, era un congrés del camp de l’astrofísica en el que treballo i a més molt a prop de casa. I aquí cal que us digui, perquè us he d’enganyar?, que és un gran al·licient que el congrés estigui prop de casa: el grup et paga el viatge al congrés i un cop acabat sempre pots aprofitar per fer una visita a família i amics (no sóc ni el primer ni l’últim a tenir en compte aquest punt a l’hora de decidir a quins congressos anar). Així doncs amb tots aquests punts a favor vaig decidir provar sort i demanar al jefe si li semblava bé que demanés una xerrada en aquest congrés (la veritat és que vaig veure que ell també hi anava així que semblava fàcil que em donés permís). I si, la veritat és que sense ni gairebé pensar-s’ho em va dir que endavant. Així doncs ja amb el permís del jefe vaig agafar els resultats que tenia i els que preveia que tindria en el moment del congrés, vaig inventar un títol i un resum, i a provar sort! Al cap d’unes setmanes em va arribar la resposta, em donaven la xerrada! Així doncs sens dubte podria anar a Toledo ja que tenir una xerrada és motiu suficient per tal que el grup et pagui les despeses de viatge (s’ha de dir també que disposar de diners per congressos era part del tracte que vam fer quan em van contractar). Amb tot això doncs vaig començar a mirar vols per anar el congrés i també dates per poder fer una visita a la Vall.

Van passar les setmanes, el projecte com ja us he anat explicant no avançava (i encara no ho fa massa), i d’aquesta manera va arribar la setmana abans del viatge. En aquest moment el meu jefe em va dir que al final no participaria al congrés (crec que per problemes familiars), per altra banda, els organitzadors em van enviar un correu demanant-me la presentació en .pdf cosa que em va fer adonar que el títol i el resum que havia enviat no eren ni molt menys el que havia pogut fer en el projecte, és per això que els vaig demanar per canviar-los i presentar els resultats de l’última part de la meva tesi, la simulació GARROTXA. La veritat és que ja em temia que em diguessin que no i m’anul·léssin la xerrada però per sort va passar tot el contrari, la nova versió els va semblar encara més adequada.

I va arribar el dia del viatge. El vol sortia a les tantes de la nit (les 4:55) una hora un xic intempestiva però vaja tot i que me’l paguin sempre miro de buscar el vol més barat i les hores solen ésser aquestes. Amb això, havia d’esser a l’aeroport a la 1:55 ja que com ja us he explicat aquí s’ha d’esser a l’aeroport 4 hores abans com a mínim pel tema dels controls de seguretat. El meu pla inicial era anar-hi amb bus (l’últim surt a les 22:00 i després havia de fer alguns transbordaments rars per arribar a l’aeroport) i després esperar allà. Tot i això a mesura que es va anar acostant l’hora (era dissabte), amb el cansament que duia i pel fet que el peu encara no el tenia del tot curat, vaig pensar que total per quatre duros de més hi podia anar amb un taxi compartit (els famosos nesher), i anar-hi just a l’hora. Així ho vaig fer doncs, vaig trucar i els del taxi em van dir que em recollirien al museu d’israel a les 2 de la matinada, i així ho van fer. Probablement alguns de vosaltres us haureu sorprès per la meva decisió d’anar-hi en taxi, jo agafant l’opció més fàcil (i cara)? Sí, ho sé, fa un any hi hauria anat amb autobús tot i tenir mil coses en contra, no sé què em passa últimament, serà que m’estic fent gran … Després d’aquest petit apunt continuo. Molt bé doncs ja era a l’aeroport, i allà res de nou, els mateixos controls (em van donar el número 5, com sempre), i a esperar. Sobre el vol només cal que us expliqui que vaig fer una escala a Istambul i després directe fins a Madrid on vaig arribar prop del migdia del diumenge. Vull fer ara aquí un altre apunt, aquest cop sobre els aeroports, i és que vull deixar constància d’una queixa: sempre em toquen aeroports on s’ha d’agafar un bus per anar de la terminal a l’avió! No m’agrada gens! Tan còmodes que són els tubs aquells que encaixen directament a l’avió! Una tonteria, ho sé, de fet abans no m’hauria fet res, … altre cop he de dir que aquestes cosetes són les que et fan adonar que et fas gran …

Ja era a Madrid, vaig deixar l’aeroport i vaig agafar el metro (on no vaig haver de pagar res més que la taxa d’aeroport ja que una senyora molt simpàtica em va donar el seu bitllet on encara li quedava un viatge), i vaig anar fins a Sol, al bell centre, prop d’on tenia l’hostal. Vaig deixar les coses a l’hostal on compartia habitació amb 4 persones (de fet amb 4 llits buits) i me’n vaig anar a visitar la ciutat. Tot i que coix, vaig fer una bona caminada, vaig caminar per tot el passeig de la Castellana fins gairebé el Santiago Bernabéu, i ho vaig fer simplement per trobar un Decathlon on comprar-me unes xiruques noves … tot i això en arribar al Decatlhon que m’havien indicat em van dir que aquella era una botiga dedicada completament al golf, que no hi havia calçat i que si en volia hauria d’anar a una de les botigues grans, a l’altra punta de Madrid, la veritat és que no hi pensava anar … Davant mateix hi havia un Corte Inglés i vaig pensar que era una bona idea d’anar a mirar preus allà, tot i això la veritat és que no ho era … els preus eren molt molt alts. Vaig desistir de comprar-me unes xiruques noves i vaig decidir aguantar amb les xiruques velles durant tot el congrés (ja compraria les xiruques al Decatlhon de Vic en la meva visita llampec a casa).

Vaig tornar a l’hostal, vaig sopar i cap a dormir, que l’endemà tenia planejat agafar una combinació de busos super rara: m’havia d’aixecar a les 4, agafar bus nocturn fins la parada de busos del sud, a les 5:30 agafar un altre bus i fins a Toledo on arribaria a les 8:00 … l’altra opció era l’AVE: sortir de l’hostal, caminar mitja hora fins a l’estació, agafar l’AVE de les 7:30 i arribar a Toledo a les 8. La diferencia de preus 4.50 vs. 12.00 euros, i a més m’ho pagaven … com us dic em faig gran, vaig escollir l’opció més còmode i lògica (fa uns anys hauria escollit l’altra, simplement per estalviar una mica i, com no, per l’aventura). Així doncs vaig agafar l’AVE i a les 8 del matí ja era a Toledo. Com m’havien dit és una ciutat molt interessant i en la que hi ha molta pujada per arribar al centre històric que està construït sobre una muntanya/turó. No sabia exactament com arribar al palau de congressos pel que ho vaig demanar a una senyora que passava pel carrer. Aquesta bona dona em va dir que ella treballava a la zona històrica, que el lloc havia d’esser per allà i que si volia em podia acompanyar un tros. Tot xerrant de la seva feina i preguntant-me què hi feia jo allà em va dur per un laberint d’escales mecàniques que s’anaven enfilant al turó (és espectacular la quantitat d’escales mecàniques exteriors que han posat per poder arribar a dalt, n’hi ha molts que pagarien per tenir el mateix a En Bas). Un cop a dalt em va dir que el lloc havia d’esser per allà però que no ho sabia exactament, que hauria de tornar a preguntar. Ens vam acomiadar i just després, per sorpresa meva, em vaig adonar que el lloc era just allà, al final de les escales mecàniques, un cartell enorme ho indicava.

Em vaig acostar a la porta, era el primer d’arribar, i el vigilant de seguretat molt amablement em va dir que no obrien les portes fins al cap de mitja hora. Així doncs vaig aprofitar per anar a un parc del costat a veure la sortida de sol i admirar les vistes de la ciutat.

Finalment van obrir la porta i vaig accedir a la zona de registre on ens van obsequiar amb una acreditació, una carpeta amb el programa, un boli, un bloc de notes, una cantimplora petita (super útil per dur la ratafia quan anem a caminar) i una motxilla molt xula i de bona qualitat, una agradable sorpresa per començar el congrés.

Després d’això vaig baixar a l’auditori i vaig esperar l’arribada de la gent. Al cap de poca estona ja vaig veure arribar la Mercè, ens vam saludar i la vaig ajudar a col·locar uns pòsters. Pels que no sapigueu com funcionen aquests congressos bàsicament heu de saber que hi ha dues maneres de presentar la teva feina, la primera, i més fàcil que et concedeixin, és presentar un pòster, la segona és fer una xerrada (que sol ésser d’entre 10 i 20 minuts). Pel que fa als pòsters bàsicament hi ha una zona plena de panells que sol ésser prop de la zona on es fan els descansos del cafè (coffee breaks) en el que es col·loquen tots i així la gent els pot passar a veure, n’hi havia prop de 200! En acabar de col·locar els pósters, i per sopresa seva, també em vaig trobar amb la Cesca. Crec que ja us n’he parlat de la Cesca i la Mercè, les dues són investigadores de la Universitat de Barcelona i van estar amb mi durant tot el doctorat dirigint-me i col·laborant amb la meva tesi. Poc després del retrobament i sense gairebé temps de posar-nos al dia ja va començar el congrés. Per començár hi va haver tota la xerrameca política (regidors etc etc) i després va arribar l’hora de la ciència, la Cesca va ésser la que va obrir aquesta part amb una molt bona xerrada. En línies generals només cal que us digui que va ésser un congrés molt intens, hi havia moltes xerrades (fins a 8 de seguides pel que a la sisena ja gairebé ningú era capaç de mantenir l’atenció…), i de temes molt variats, de fet he de dir que només els dos primers dies eren interessants per la meva feina. Enmig de les xerrades hi havia els descansos en els que se servien unes petites tapes de salmó i paté i uns croissants, a més de cafè o té. La meva xerrada va ésser el segon dia al matí i va anar prou bé tot i els nervis previs que sempre m’agafen. 

A banda del congrés i la feina en sí, també vaig tenir temps de fer altres coses a Toledo. Per començar el dilluns i el dimarts vaig anar a dinar amb la Cesca i la Mercè on vam aprofitar per posar-nos al dia tan de la feina com de temes més personals. També em vaig retrobar amb antics amics de la tesi que havia conegut en les reunions de la SEA o en d’altres congressos i vam anar alguns dies a dinar i a sopar junts. El dimecres a la tarda, que teníem lliure, vaig aprofitar que la Cesca i la Mercè ja havien marxat per anar a visitar la ciutat antiga. Em vaig deixar perdre, literalment, pels antics carrers del call jueu on em vaig trobar amb inscripcions en hebreu pel terra que podia llegir! Que bé que van aquestes classes d’Hebreu jeje. i finalment vaig passar per la catedral a la que no vaig entrar perquè ja era tard. 

Al vespre, mentre sopava sol a l’hostal, vaig començar a pensar en les ganes que tenia de veure la família i els amics. Vaig reflexionar-ho amb profunditat i em vaig adonar que el dijous i el divendres les xerrades que hi havia no m’ineressaven gens, eren de temes molt diferents al que jo faig. Així doncs vaig decidir agafar un altre AVE fins a Madrid el dijous de bon matí (em perdria el sopar del congrés en un restaurant dels bons, que ja havia pagat, però vaja …) i allà, intentar agafar un blablacar (bàsicament és una opció de compartir cotxe amb desconeguts que s’ha posat molt de moda i que funciona molt bé) per anar fins a Barcelona. 

Així doncs des de l’hostal, un petit hostal familiar amb només 7 habitacions dobles en una de les quals sol viure la parella que el regenta però que a ran del congrés també havien llogat,  vaig mirar de trobar si hi havia algun blablacar de Madrid a Barcelona ben aviat al matí que encaixés amb els horaris de l’AVE de Toledo a Madrid i amb les rodalies de Barcelona a Vic. Vaig tenir sort, per 36 euros n’hi havia un! El vaig reservar i ja tenia a punt el viatge per anar a casa. Abans d’explicar-vos però la visita a la Vall vull aprofitar aquí per dir alguna cosa més sobre l’hostal de Toledo en el que em vaig quedar, i és que s’ho mereix. Com us he dit era un hostal molt familiar, amb un tracte exquisit i molt personalitzat. L’hostal té 7 habitacions dobles amb lavabo però no té cafeteria ni cuina, cosa que no es troba a faltar ja que està a 2 minuts del centre i envoltat de botigues i restaurants. Com a extra, i com exemple del tracte exquisit he de dir que cada vespre tornant del congrés em trobava un bol amb caramels i xocolatines a l’habitació, tot un detall. Vaja, que recomano l’hostal Zacodober, i és que tot que està indicat com a hostal d’una sola estrella sembla que en tingui 4 jeje.

Sobre el viatge, com us he dit vaig sortir ben d’hora de l’hostal (encara era de nit) i em vaig dirigir a l’estació de l’AVE on vaig agafar el primer tren que va sortir cap a Madrid. Ja a Madrid havíem quedat amb l’home del cotxe compartit a la sortida de l’estació d’AVE d’Atocha, prop del monument de l’11M. Va arribar ben puntual així com també els altres dos nois amb qui compartiria el viatge. Va ésser un viatge ben interessant, 5 hores acompanyat d’un pilot d’avió (el conductor i propietari del cotxe) que ara es dedica a fer volar drons, d’un noi jove que és actor i que havia començat física però se n’havia desdit, i d’un noi sirià que havia arribat a Espanya feia 3 anys, just al principi de la nefasta guerra civil que ha portat a la situació actual de refugiats. Vam parlar de tot, òbviament del tema de Síria i els refugiats, un tema que aquell noi vivia amb molta intensitat, a vegades en anglès, a vegades en castellà (el conductor, un home d’uns 55 anys, no entenia massa l’anglés), i el trajecte es va fer molt curt. De sobte ja erem a Sants Estació, Barcelona, molt a prop de casa, quines ganes de veure a tothom! Allà vaig agafar un rodalies (R3) que sorprenentment va anar a l’hora (alguna cosa està canviant a Catalunya? o va ésser només sort?), fins a Vic i a Vic una TEISA (bus) on per sorpresa em vaig trobar amb un bon amic, en Jaume Cabanyes que ara treballa de conductor. Vaig baixar a les Preses i el meu pare ja estava esperant, ja era a casa!

A casa tot seguia igual, com sempre, amb alguns petits canvis de mobiliari aquí i allà però l’escéncia és la mateixa, casa! Vaig descansar i treballar una mica durant la tarda i l’endemà de bon matí vaig aprofitar per anar a fer una volteta amb la meva mare. Vam caminar una horeta seguint la ruta que ella sol fer cada matí, una ruta que passa pels Hostalets, el meu poble d’acollida, on vaig saludar vells amics i on vam anar a comprar una mica de carn (quines ganes! tant temps sense gairebé ni tastar-la!). A la tarda vaig visitar els amics de dansa tradicional, vaja, de la Marboleny (com ho trobo a faltar tot això) però vaig preferir no quedar-me a assajar amb ells ja que el meu peu encara no estava del tot fi. Al vespre, després de passar a comprar uns regalets per la meva mare (era el seu sant), vaig gaudir d’un bon sopar en família.

El dissabte al matí vam anar amb la meva mare a Vic al Decatlhon a comprar les molt anhelades xiruques noves i al vespre cap a sopar amb la colla, havia muntat un sopar amb tothom, d’hora perquè pogués venir també la mainada, i és que hi havia gent que feia mig any que no veia! Vam sopar al bar la Plaça de les Preses, una micona de pà amb tomàquet i marisc variat, i per postres la Marta i l’Anna em van tornar a sorprendre amb una mona de pasqua! Si sí, i és que diuen que són les meves padrines i de fet potser sí que ho són jeje, de fet el que són segur és les testimonis que em van permetre fer el tan desitjat canvi de nom al DNI, de Santiago a Santi. Va ésser una vetllada genial, no tan pel menjar com per la bona companyia, la companyia de gent tan enyorada!

El diumenge, diumenge de rams, vaig descansar (sí per fi, després de tantes setmanes descansant el dissabte per fi podia tornar a gaudir d’un bon diumenge), vam dinar uns bons canalons de la mare i per postres tortell! I a la tarda a casa la Núria (Can Leies) a jugar jocs de taula i posar-nos al dia. Per acabar la meva visita, el dilluns al matí vam anar a mercat, a casa vam dinar bacallà amb panses i ous i a la tarda vaig anar a ajudar a muntar un telescopi a casa la Ceci (li havia regalat al seu xicot, en Luis, per reis). Va ésser una visita llampec, intensa i on vaig poder veure més o menys a tothom, però ja s’havia acabat, era hora de marxar, sí cap a Israel altre cop! La Nuri i la Laura em van acompanyar a Vic, i allà altre cop amb rodalies (R3) fins a BCN (aquest cop van arribar 10 minuts tard, estic tranquil, res ha canviat …), rodalies fins la T2 i després bus fins la T1. Semblava que el vol seria tranquil i podria dormir d’una tirada però com veureu no va ésser així. Abans d’agafar el vol però quedava una sorpresa a terres catalanes! Dos amics de la universitat que em venien a visitar justament agafaven el mateix vol! I no ho havíem planejat eh! Quina sorpresa més agradable, per una vegada viatjaria cap a Jerusalem acompanyat  d’amics, de la Nuria i en Pol.

Després de passar tots els controls ja érem a la zona de sortides. Ens van deixar pujar a l’avió mitja hora abans del previst, molt estrany tot plegat. Ja a l’avió va arribar la sorpresa desagradable, vam haver d’esperar, i esperar, i esperar! Finalment el comandant va parlar, tot per dir-nos que encara hauríem d’esperar 1 hora més! L’espera es debia a la vaga de controladors aeris francesos. El vol no podia sortir perquè la ruta passava per una part controlada pels controladors de l’aeroport de Marsella … així doncs van decidir de tenir-nos a l’avió unes quantes hores i no ens van oferir ni un got d’aigua … quin desastre això de Vueling … d’alguna cosa va servir però, de ben segur que no tornaré a agafar un vol amb aquesta companyia, i ni molt menys la recomanaré (tot i que a hores d’ara probablement tothom sap com son aquests de Vueling). Finament vam poder volar i a les 7:30 del matí arribàvem a Jerusalem, gairebé tres hores més tard del previst cosa que ens va dur alguns petits problemes, però això ja és una altra història!

Fins la propera entrada, que aquest cop, com us he promès serà aviat!! Continueu mirant les estrelles!