Jerusalem: Una visita que canvia la vida

Hola de nou! Espero que hagin anat bé aquestes setmanes d’inici de primavera! Sant Jordi, caminades populars, … sembla que tot torna a despertar després de l’hivern! I us ho dic escrivint-vos des d’aquí, de casa, ja que he aprofitat uns dies de vacances jueves per venir a visitar la família i, com no, també a vosaltres.

Avui aquesta entrada serà molt especial, serà una entrada escrita a quatre mans, les meves i les de la meva mare, i és que us explicaré la visita que em va fer a Jerusalem!

Primer de tot però simplement us vull posar en context perquè vegeu com n’ha estat d’especial aquesta visita. Us parlaré una mica doncs de la meva mare abans de començar amb l’entrada pròpiament.

La meva mare és una dona de poble. Va néixer a Sant Esteve d’en Bas, al mas de “La Canova”, on amb el seu germà (el meu padrí), la meva àvia i avi i una cosina va passar la seva infantesa. No va pas ésser una vida fàcil i és que no era pas una família de diners. La vida de camp com molts sabreu, i sobretot en aquella època, era molt dura. Va treballar molt i dur i és que mentre els seus pares treballaven ella havia de fer tota la feina de la casa. Sobre els estudis, només es pot dir que mai li va agradar estudiar, de fet creia que fer-ho era quelcom sense utilitat en la seva vida de camp, tan atrafegada, de manera que ben aviat els va deixar i es va posar a treballar. Treballar ho va fer molt, pràcticament sempre al mateix poble, primer en l’empresa tèxtil, més tard en la neteja de llars de particulars i després a la indústria de plats cuinats. Durant aquests anys de treball va conèixer un noi de Pruit, el meu pare, poc després es van casar. I va ésser aquí, en el casament quan van fer el seu primer i únic viatge llarg, el viatge de noces a Canàries. I després d’això ens van tenir al meu germà i a mi. Treballant dur van aconseguir fer-se una casa i pagar-nos els estudis a mi i al meu germà, amb tot això però mai van tenir temps per fer un altre bon viatge, les vacances eren sempre petites sortides d’un dia a Empúries o a Setcases.

A través d’aquest petit resum de la biografia de la meva família, i en especial de la meva mare, ja podeu veure que els meus pares han treballat dur tota la vida i que degut a això mai han pogut veure més món que el seu entorn més local. Tot això ha canviat una mica des que el meu pare es va jubilar i ara intenten fer algunes sortides de tres o quatre dies cada any, però sempre a prop, mai sortint de Catalunya o de l’Espanya més propera. I és que quan et fas gran cada cop costa més fer el pas i deixar la teva zona de confort, a més les pors s’accentuen. Aquest és el cas del que la meva mare creia que era por a volar i que no era res més que el resultat d’una mala experiència de fa 34 anys (quan van anar a Canàries).

Dit tot això, i posats en context, ara ja us puc començar a explicar la visita de la meva mare. Abans però, i perdoneu que tardi tant a entrar en matèria, us vull escriure unes paraules sobre el perquè d’aquesta visita. Sabeu per aquest blog que he viatjat molt degut a la feina (Mèxic, congressos arreu del món, ara a Jerusalem, …), i com podeu imaginar, també pel desconeixement de què és això de viatjar, els meus pares ho han patit molt. Degut a tots aquests viatges i a la possibilitat que jo hagués de marxar a viure un llarg temps fora, a la meva mare se li va anar posant al cap que hauria de viatjar si em volia veure. Més que això de fet, i és que per sorpresa meva fa uns mesos es va posar a aprendre anglès. Finalment en una visita que els vaig fer em va dir que tenia l’intenció de venir-me a visitar, que superaria la por a volar i que es llençaria a la piscina fent un viatge totalment fora del comú, a un país que de ben segur no seria el primer que hom escolliria per començar a viatjar, ni més ni menys que Israel. És espectacular el que poden arribar a fer els pares pels fills!! 

A partir d’aquella decisió van aparèixer diverses opcions de viatge: venir tota sola, venir acompanyada de l’antic mossèn del poble o finalment, opció que va acabar quallant, venir acompanyada d’un meu antic monitor d’esplai. Ens vam posar en contacte, vam reservar els vols, vam fer una assegurança de viatge i ja estava tot a punt, ella va fer la maleta, i a principis d’abril cap a Israel!

Ara sí, començo aquí aquesta entrada al blog tan especial, escrita a quatre mans, les de la meva mare i les meves:

La visita va començar molt tard, a les 10 de la nit del dimarts, i a Jerusalem, on vaig agafar un bus que em va portar a Tel Aviv i des d’allà un tren fins a l’aeroport. Vaig arribar-hi a la una de la nit. Allà, patint com ho havia estat fent tot el dia (no sabia si els estava anant bé el vol, i és que havien de fer escala a Istambul i no tenien massa temps per fer-la), els vaig esperar fins les 4:00h, quan, puntualment, va arribar el seu avió. Només d’arribar ens vam abraçar, que estrany era això de rebre la meva mare en un aeroport, i a Israel! Sense perdre temps vam anar a buscar el taxi compartit que ens va dur al Monestir. Amb aquest primer contacte començava una visita de 12 dies. En arribar al Monestir (jo ja els havia preparat l’habitació), els vaig donar algunes indicacions sobre on tenia el meu menjar, què és el que es podia gastar etc (això del menjar no va acabar de quedar clar, ni el que s’havia d’acabar perquè es podia fer malbé ni el que era meu o dels meus companys de pis … però vaja), els vaig deixar els diners en moneda local que podien necessitar durant la seva visita, els vaig deixar descansant i me’n vaig anar a treballar a la universitat. Al dimecres i al dijous només els vaig poder veure al vespre (el mateix que va passar de diumenge a dijous de l’altra setmana) ja que jo cada matí marxava a les 6 del matí a treballar i no tornava fins tard. No obstant això aquests primers dies tampoc es van avorrir ja que els van aprofitar per conèixer la zona i als meus companys de pis. En Roberto es va estar al Monestir els tres primers dies, abans de marxar cap a Madrid per aprofitar les vacances jueves, de manera que ell i la gata van poder-se conèixer amb la meva mare. Jo també marxaria uns dies més tard cap a casa, i és per això que us he dit que hi havia menjar que es podia fer malbé i que s’havia d’acabar. Dit tot això, com va viure la meva mare l’estada?

El meu primer objectiu del viatge era viure el dia a dia d'en Santi, l'entorn on viu i el lloc on treballa. El Monestir està molt bé, te un jardí molt tranquil per passejar i és molt maco. Aquest primer objectiu ja l’he assolit. El segon era passar el màxim de temps amb ell, el poquet que tenia, i realment l’hem aprofitat al màxim.

La part de fer turisme també va anar molt bé, amb l'amic d'en Santi que sap més anglès que jo i que a més ha viatjat molt se sap moure molt bé. Quan en Santi treballava nosaltres fèiem turisme.Vam anar e la ciutat vella, al mercat, a l'esplanada de les mesquites, al mont de les oliveres, a l’esglèsia de Maria, Maria Magdalena, al parlament, al museu de l’holocaust, al museu de Jerusalem, a la via dolorosa, a la tomba de David,… i al cap de setmana, ja amb en Santi, al mur de les lamentacions, al sant sepulcre, al desert de judea, al mar mort, a l’esglèsia de l’anunciació, al mar de galilea, al riu jordà, a l’esglèsia de la nativitat… i segur que em deixo moltes coses. En general tot va anar molt bé. 

Doncs sí, com us ha explicat ella, entre setmana van visitar moltes coses, de fet més coses que les que he visitat jo!

Sobre el primer cap de setmana que vam poder compartir, he de començar dient que el dijous a la nit els vaig convidar a sopar en aquell lloc d’hummus del que ja us he parlat tantes vegades, va ésser un primer tast de la cultura gastronòmica de la zona. El divendres els vaig portar a la ciutat antiga, així ja van començar a conèixer els carrers i carrerons pels quals passejarien tantes vegades durant la següent setmana (i és que feien més de 20 km cada dia caminant!!!), els  vaig dur al Sant Sepulcre i al mur de les lamentacions, a dinar a un restaurant del famós carrer “Hilel” i després a passejar pel mercat, tot per acabar a l’hospici austríac a fer un suc. El dissabte ens vam llevar ben d’hora i els vaig dur a visitar Betlehem, però abans, de camí a la parada d’autobusos àrabs de la porta de Damasc, vam parar també a l’esglèsia cristiana Etíop. A Betlehem vam veure l’esglèsia de la nativitat, la de la cova de la llet i ells van poder visitar el mercat i comprar records. Vam tornar a Jerusalem on vam fer una volteta per la ciutat antiga, passant per la famosa porta de Damasc, on els vaig dir que millor no s’apropéssin massa que era el lloc on sol haver-hi merder, vam dinar en un petit restaurant que hi ha allà mateix i que vaig descobrir les primeres setmanes que vaig ésser aquí, i ja vam tornar cap a casa.

Durant la setmana, com us ha dit la meva mare, ells van anar molts dies al mercat a comprar, van passejar per tot Jerusalem, i als vespres sopàvem tots junts, improvitzant un sopar amb el que tenia al Monestir. Després de sopar vèiem un capítol del foraster o d’afers exteriors i cap a dormir ben d’hora (he de dir que vaig dormir a terra tots els dies ja que només teníem dos matalassos però vaja, com sabeu em llevo ben d’hora per anar a treballar per tant va passar prou de pressa la setmana).

I finalment va arribar l’últim cap de setmana. Dijous al vespre vam anar a dormir aviat (de fet un xic més tard que entre setmana però aviat de totes maneres) i el divendres ben d’hora jo vaig anar a llogar un cotxe amb el que els duria a visitar el país. L’empresa de lloguer era prop de la porta de Damasc i hi vaig estar una bona estona esperant que obrissin ja que vaig arribar massa aviat. Vaig anar a fer un cafè turc i tornant ja estava obert. Després d’una forta discussió amb el senyor dels cotxes que em volia cobrar molt més que l’última vegada per un cotxe molt més petit, cosa que al final va aconseguir, vaig agafar el cotxe (desgraciadament un d’automàtic al que no estic gens acostumat), i cap al Monestir.

Al Monestir els vaig recollir a ells i a totes les motxilles (ja no tornaríem ja que el dissabte els duria directament a l’aeroport i així ens estalviaríem el preu del taxi), i cap al Mar Mort!! He de dir amb un xic de vergonya que ens vam perdre per sortir de la ciutat (la veritat és que no em conec massa les carreteres de per aquí) però finalment ho vam aconseguir, vam veure un cartell que posava Mar Mort i per tant ja teníem la direcció, només quedava anar cap avall! A 400 metres sota el nivell del mar. Després de passar el límit del nivell del mar i continuar baixant vam arribar a les plantacions de datilers del Mar Mort i després vam continuar vorejant-lo fins al seu extrem sud, patint per si tindríem prou gasolina … i és que l’agulla anava baixant i no hi havia cap gasolinera enlloc. Vam conduir enmig de paisatges desèrtics, petits oasis i al final vam acabar a les platges públiques d’Ein Bokek. Vam deixar el cotxe en un lloc que creiem ara que no era pas un aparcament públic sinó el d’un hotel (a l’hora de sortir vam accelerar quan el guarda de la sortida ens deia alguna cosa) … i ens en vam anar a banyar al mar, carregats de menjar i ampolles d’aigua fins a unes platges que tampoc tinc clar que fossin les públiques que buscàvem. Vam buscar un lloc sense gaire gent i ens vam considerar afortunats quan vam trobar un lloc on estranyament no hi havia ningú. Sense llegir els cartells ens vam començar a banyar fins que vam descobrir que en aquella zona hi estava prohibit el bany. En adonar-nos de l’equivocació vam canviar de lloc i ens vam posar a la platgeta on es banyava tothom. Mentre uns es banyaven l’altre es quedava vigilant les coses, assegut en unes cadires que vam agafar de prop del mar sense demanar res (més tard va venir un senyor amb uns tiquets a cobrar-nos les cadires, el que vam fer però és tornar-les-hi i seure a la tovallola, molt catalans). He de dir que va ésser un matí genial, ens ho vam passar molt bé, fins i tot la meva mare que li fa por el mar s’hi va ben banyar, primer agafada a mi, després ja amb confiança, tota sola! I és que aquesta part del mar mort (l’extrem sud) és molt més salada que la del nord on ja m’havia banyat amb uns amics, i flotes molt més!

Quan ens en vam cansar, vam agafar els trastos, vam agafar una mica de sal de record i vam anar a posar gasolina a una gasolinera que ens van dir que era a prop (no tenia clar que arribéssim, i és que com us he dit no hi ha CAP gasolinera des de l’inici del mar mort fins a l’extrem sud!! I jo ja anava amb reserva!). Amb penes i treballs vam arribar-hi, i dic que amb penes i treballs perquè a més, com us he dit, el cotxe era de canvi automàtic i no és senzill de fer anar si has anant tota la vida amb un de manual; pels que no ho sapigueu els cotxes automàtics només tenen dos pedals, el fre i el gas, i degut a això la cama esquerra no es necessita per a res, vaja per a res excepte per fotre’t un susto quan confons el fre amb l’embrague …).

Ja carregats de gasolina vam decidir anar cap amunt, cap al nord, tot i que la gana ja apretava. L’objectiu final del dia era Natzaret on ja teníem reservat un hostal en una habitació compartida amb 8 persones més i on havíem d’arribar abans de les 6 de la tarda. Com us he dit la gana ja apretava però de fet podíem parar on volguéssim ja que dúiem el dinar preparat de casa en un tupper (també dúiem tonyina, pa i embotit per fer entrepans per sopar). Al cap d’una estona de conduir vam decidir parar-nos a la zona on es diu que Joan Baptista va batejar a Jesucrist, a la riba del riu Jordà, un xic més amunt de Jericó. Després de trencar en un parell de trencants que no duien enlloc (jo sabia més o menys on havia d’esser però no el lloc exacte), vam arribar a un encreuament amb moltes indicacions, era allà, de fet al fons es veia tot un grup d’esglèsies, element que identifica sens cap mena de dubte tots els llocs per on es creu que va passar Jesucrist. Vam seguir una carretereta on passaven molt just dos cotxes de costat (i ja no us dic autocars), vam creuar un control de seguretat, i ens va sorprendre com de desolat i lluny de tot es trobava aquell lloc, de fet era simplement un aparcament de sorra, una botiga de records amb uns lavabos i un conjunt d’esglèsies enmig del desert. Vam aparcar, vam agafar la bossa amb el dinar i vam anar cap a la riba del riu on ens va sorprendre la presència de dues noies militars Israelianes que vigilaven atentament a un parell de soldats a l’altra riba, soldats Jordans, i és que el riu és la frontera entre Jordània i Israel. Vam esperar una estona a veure què feia la gent, alguns resaven, d’altres cantaven i d’altres agafaven com d’amagat aigua del riu Jordà. Vam fer unes primeres fotos i quan ens vam haver assegurat que no hi havia cap impediment (fins i tot hi havia bosses de menjar pel terra), discretament vam treure el tupper de cigrons amb amanida, formatge, tomata, pa, … un barrig barreig estrany … vam repartir-ho entre un plat de plàstic que dúiem, la tapa del tupper i el propi tupper i ens vam posar a dinar allà a la vora del riu jordà. Hi havia gana i sense dir res ens vam polir el dinar que eren les sobres del que havia quedat al Monestir. Després de dinar vam acabar de visitar la zona, vam tocar l’aigua (totalment bruta i marronosa, encara no sabem si degut a les pluges que hi havia hagut durant la setmana) i vam comentar com de petit és aquest riu, ens esperàvem que fos un riu gran d’aigues cristal·lines i en realitat és un riu petit (com el Fluvià) i d’aigues marronoses. Després d’una estona, curta ja que el lloc tampoc dona per més, vam donar per acabada la visita i a tornar-hi cap amunt!

Després d’unes hores de conducció i de veure com el paisatge canviava de desert a fèrtils camps i  de muntanyes despullades a boscos, ja érem prop de Natzaret. Arribar a Natzaret però no va ésser tampoc una tasca fàcil, com ja us he comentat alguna vegada la bona senyalització no és una qualitat que destaqui en aquest país així que, altre cop, ens vam perdre una mica (sort que anàvem amb temps!). Finalment, després de fer i desfer algunes carreteres vam trobar les indicacions correctes i per fi vam poder arribar a Natzaret. Arribats a la ciutat el primer que vam poder viure i entendre (jo ja ho havia vist un cop) és el perquè es diu que Natzaret és la ciutat més caòtica i on hi ha més problemes de transit de tot el país (només falten els rikshaws i taxis de la Índia i ja seria com Delhi). Després d’una bona estona d’esperar per poder entrar al centre de la ciutat, i també d’aguantar més i més cotxes tocant el clàxon, vam aconseguir arribar prop de la zona de l’hostal i allà ens vam endinsar en els carrers i carrerons del casc antic, alguns dels quals tenien encara els forats que antigament es feien servir de clavegueres obertes a l’aire lliure i on realment podies deixar-hi part del cotxe … Finalment vam trobar l’hostal i un senyor ens va indicar on podíem anar a aparcar, amb sort seria a prop de l’hostal. I sí, vam tenir sort, just la primera plaça que ens havia indicat el senyor, a 2 minuts caminant de l’hostal, hi havia un forat on encaixava perfectament el nostre cotxe, que com sabeu era molt petit. Ja ben aparcats i després de decidir que podíem deixar les motxilles grans amb la roba, al cotxe, vam anar a l’hostal, no sense patir que durant la nit ens robessin les motxilles. A l’hostal vam fer el check in (la propietària era una senyora alemanya molt simpàtica que ens va explicar tot el que podíem veure de la ciutat, i que hi havia un festival aquella mateixa nit). Vam fer un te, vam agafar les mantes i cobrellits i ens vam dirigir a l’habitació on vam poder comprovar que només la compartiríem amb una altra persona, persona que va resultar ésser un senyor gran alemany, molt refredat, i que no callava… molt simpàtic però eh! Era simpàtic però potser excessivament, és per això que vam decidir que per deixar de sentir-lo ens n’aniríem a fer una passejada nocturna per Natzaret i potser fins i tot al festival del que ens havia parlat la propietària. Era fosc i tard i vam descobrir que el festival en quedava molt lluny així que vam decidir que la millor idea era tornar a l’hostal, fer el sopar i descansar (de fet no coneixíem res i tampoc sabíem on anar a aquelles hores, que fos a prop). Així doncs mitja hora després de marxar ja tornàvem a ésser a l’hostal, i tot i que ho desitjàvem, el senyor alemany encara no era al llit i ens va donar la tabarra una estoneta més. Mentrestant vam fer un te i ens vam posar a preparar el sopar, unes torrades (fetes al forn) amb all i tomata, acompanyades de tonyina i embotit de vedella. Com haureu vist era el segon te que fèiem i és que en els hostals, pels que no ho sapigueu, sol haver-hi cafè i te gratuïts pels hostes. Després de sopar vam netejar i després de revisar el mail de la feina, d’hora, vam anar a dormir (jo estava esgotat de tan conduir). Feia dies que no dormia en un bon llit però tot i això degut als roncs diversos i a la crida a la oració musulmana a les 5 del matí tampoc aquesta nit vaig dormir massa bé.

L’endemà ens vam llevar altre cop d’hora per aprofitar el dia. Vam recollir i vam anar a mirar si el cotxe estava al lloc on l’havíem deixat (amb totes les motxilles dins). Un cop vam haver comprovat que tot estava correcte vam anar a buscar el lloc d’esmorzars que ens havia recomanat la propietària de l’hostal, un lloc prop de l’hostal i just a l’inici del mercat. Per esmorzar vam provar uns dolços àrabs típics de Natzaret, fregits amb mel i oli, cafè i te. Després d’aquest bon esmorzar vam anar a visitar i passejar pel mercat, a visitar la sinagoga on se suposa que Jesucrist va aprendre sobre la Torah i després cap a la Basílica de l’anunciació/casa de la verge Maria. I què dir sobre la basílica? Doncs bàsicament que és espectacular, és molt més bonica que qualsevol de les esglésies que havíem vist fins al moment, envoltada de mosaics de tot el món, entre ells un de la moreneta i una de la patrona de valència, i amb les restes de la casa de maria just dins, al centre de la basílica. Després de mirar i fotografiar-ne tots els racons, i aprofitant que també es troba dins del recinte de la basílica, vam anar a visitar l’esglèsia que es troba sobre el lloc on hi havia el taller de fusteria de Sant Josep. Animats d’haver vist per fi una església bonica de veritat vam sortir del recinte de la basílica i vam entrar just al costat, a un un museu regentat per una congregació catòlica francesa. En aquest museu s’hi ensenyaven les restes de cases jueves de l’època de Jesucrist i s’hi passaven documentals sobre la vida de Maria. Vam decidir que valia la pena veure aquests documentals, a més ens els passarien expressament per nosaltres tres, en espanyol. El documental durava una hora i es veia en quatre parts, cadascuna en un sala diferent, 15 minuts en cada sala, era espectacular de veure, molts efectes especials i molta interacció dels elements de la sala amb la projecció. En el documental com us he comentat s’hi resumia la vida de Jesús des del punt de vida de la seva mare. Va ésser molt il·lustratiu i ens va servir per refrescar  conceptes de la bíblia que havíem oblidat. Quan es va haver acabat vam pujar a visitar uns jardins que hi havia a la teulada del museu amb vistes a la basílica de l’anunciació, i abans de marxar vam donar una mica de propina (el museu funciona amb les propines dels turistes). Després d’aquesta visita tan il·lustrativa ens vam dirigir a un famós molí/casa d’espècies, que es veu que és molt antic i on tenen molts tipus diferents d’espècies de molt bona qualitat. El lloc és interessant però tampoc ens va sorprendre massa, tampoc hi vam comprar res. Després d’aquesta visita llampec a la casa de les espècies ens vam dirigir a l’esglèsia de l’anunciació segons els ortodoxos, que es troba a la font on maria anava, suposadament, a buscar aigua, i que és el símbol de Natzaret. No puc dir massa res sobre aquesta església més enllà de que tornava a ésser com les de Betlehem i Jerusalem, estreta, fosca, … Ja tornant cap al cotxe i per acabar la visita de Natzaret vam visitar unes coves que hi ha enmig de la ciutat i que encara no entenem massa bé què significaven.

Encara era aviat per dinar pel que vam decidir agafar el cotxe i fer camí cap al mar de Galilea, a més els restaurants enmig de la zona turística de Natzaret són molt cars. Així doncs ens vam carregar de paciència, vam sobreviure al trànsit infernal de la ciutat i finalment vam sortir ja en direcció al mar de Galilea. A mig camí vam parar en un bufet àrab que hi havia al costat de la carretera i on menjaves una baguet amb carn de kebab al que podies afegir tots els complements que volguessis (Verdura al forn, amanida, …), tot per un molt bon preu. Després de dinar vam acabar d’arribar fins a Tiberíades on vam parar al mirador del mar de Galilea que em va ensenyar el meu jefe quan vam visitar el nord fa uns mesos (podeu trobar la història en una de les anteriors entrades al blog). Després d’admirar el mar des de dalt vam baixar-hi, tornant a creuar la línia del nivell del mar, aquest cop vam baixar a només -200m. Teníem ganes de refrescar-nos (feia moltíssima calor, quelcom que arrossegàvem durant tot el viatge) així que vam parar en una petita platgeta on la meva mare va posar els peus a l’aigua, aigua dolça aquest cop. Cal que mencioni aquí que aquest és el mar on es diu que Jesucrist va caminar per sobre l’aigua, la meva mare d’altre banda va comprovar que ella no ho pot fer. Finalment vam tornar a agafar el cotxe i vam anar fins a Cafarnaüm, al lloc on va néixer Sant Pere i on Jesucrist va fer gran part dels seus miracles (o a les rodalies). Un cop més ens vam perdre una mica però de seguida vam trobar el camí correcte. Sobre Cafarnaüm, és un lloc arqueològic molt tranquil i interessant, amb les ruïnes de l’antic poble i una església moderna just sobre del que era la casa de Sant Pere, tot a la riba del Mar de Galilea. També he de dir que és l’únic lloc en el que ens vam trobar que feien pagar per entrar. Després de voltar una mica i de descansar i xerrar una estona a la ombra ja s’havia fet tard,  i és que els dissabtes al vespre, acabat el Sabbat, l’entrada a Jerusalem és horrorosa per la gran quantitat de cotxes que volen entrar de cop. És per això que vam decidir donar per acabada la visita i dirigir-nos cap a l’aeroport on els deixaria a ells per esperar el vol (la veritat és que em sabia molt de greu deixar-los allà ja que eren les 6 de la tarda, 12 hores abans del vol, però vaja, no hi havia massa alternatives). Sense més problemes vam arribar a l’aeroport on els vaig deixar i jo em vaig dirigir a Jerusalem. A l’entrada, com em pensava, em vaig menjar un xic més d’una hora de les cues d’entrada, tot i això podria haver estat pitjor si hagués arribar una hora més tard. Finalment vaig poder arribar a la porta de Damasc on vaig deixar el cotxe (tot i que em va  costar moltíssim trobar aparcament prop de la zona de lloguers), vaig anar caminant fins la parada d’autobusos, aprofitant per comprar una mica de pa i tonyina per sopar, i vaig agafar un bus cap a l’Aeroport (vaig tenir sort ja que va sortir 2 minuts després que jo arribés), vaig fer un transbord (aquí no vaig tenir tanta sort ja que el segon bus va tardar més de mitja hora a passar), vaig suportar un primer control de seguretat encara assegut dins del segon bus i després un segon control de motxilles i preguntes justa a l’entrada de l’edifici, i finalment  vaig arribar on estava la meva mare un xic abans de les 12 de la nit. 

Ens vam asseure a un racó a esperar una estoneta més, vam sopar pa amb tonyina i després d’una bona estona (obren les finestres de facturació 3 hores abans del vol, i el meu, que era diferent al de la meva mare i el meu amic, sortia a les 5:30, una hora abans que el seu), vam anar a passar els controls de seguretat. I aquí una sorpresa molt agradable, no sé perquè però crec que pel fet d’anar amb la meva mare em van donar un 2!!! Si sí, no sé si recordeu que us vaig dir que al primer control, al que només fan preguntes, enganxen un adhesiu al passaport que conté un codi de barres que comença amb un número que pot anar de l’1 al 6. Bàsicament donen un 1-2 als jueus residents, un 3-4 als turistes i un 5-6 als estudiants/treballadors estrangers. Cadascun d’aquests números està associat a un nivell de control de seguretat diferent, des del més baix (1-2) on gairebé ni et revisen l’equipatge fins al més alt (5-6) on et poden, fins i tot, tancar en una sala d’interrogatori. A mi normalment em donen un 5, cosa que vol dir un control molt estricte i una bona estona d’esperar. En aquest cas però, com us he dit, em van donar un 2 pel que vam passar els controls molt ràpid, gairebé sense que ens revisessin res (això a mi i a la meva mare, al meu amic li van donar un 5 …). I amb això ja érem dins, em van acompanyar a la meva porta d’embarcament (després de voltar una estona pel dutyfree) i de seguida ja vaig agafar el meu vol. Una hora més tard ells van agafar el seu, un vol molt millor ja que a ells els van donar menjar, tenien pantalla a tots els seients … a mi mai m’han tractat així de bé, haure de començar a agafar Turkish Airlines. Sense problemes a les escales respectives (jo Atenes ells Istambul) vam arribar a Barcelona puntualment (jo una hora abans que ells), vam recollir les maletes facturades, la de la meva mare va sortir la primera! Inaudit! i va arribar l’hora de separar-nos, el meu amic es va quedar a Barcelona amb uns amics i jo i la mare vam anar a agafar, corrents, el tren a Sants Estació, cap a Vic on ens va recollir el meu germà. I així es va acabar la visita. 

Per acabar, unes reflexions i la valoració de la meva mare!

Curiositats sobre la visita: doncs la ciutat vella es molt maca i el mercat és molt divertit. L’explanada de les mesquites està molt bé i és molt maca. L’esglèsia de Maria em va agradar molt perquè era una gruta que és més semblant al que ens havien explicat de petits. Maria Magdalena era una església com totes, molt maca i està molt bé, és d’estil rus. Al museu de l’holocaust hi ha coses que estan bé però quan veus el que van fer amb aquella gent surts bastant tocat. El desert també em va agradar, sobretot veure barraques petites amb quatre xais i em va sorprendre que ells viuen allà on no s’hi veu ni herba.

Al mar mort hi ha molta sal i quan et poses a l’aigua flotes, des de l'aigua aixeques el cap i veus el desert, és una passada. Al mar de Galilea hi ha un aigua transparent però el riu jordà em va decepcionar ja que em pensava que era d’aigua cristal·lina i molt ample, en canvi és un riu petit i amb una aigua bastant bruta.

A Natzaret, també on va viure Maria, hi ha una font on anava a buscar aigua, la basílica de la anunciació que també és molt maca, i també hi ha unes coves que són molt maques. 

En general tot va anar molt bé a més he vist que viatjar tampoc és tant complicat com em pensava i he perdut la por als aeroports. Gràcies Santi per aquests dies meravellosos.

I aquí acabo l’entrada d’avui, i la vull acabar amb una reflexió: aquesta visita ha anat molt bé i és que m’ha servit a mi i a la meva mare, però també al meu germà i al meu pare que es van quedar a la Vall, a veure la vida des d’un punt de vista diferent, a perdre les pors, a valorar les coses d’una manera que no havíem fet mai abans, ens ha servit en definitiva a conèixer-nos tots més i millor! Vull deixar escrit aquí que només per com ens ha canviat aquest viatge a mi i a la meva família ja crec que ha valgut la pena anar a viure a Israel, tan si al final només m’hi quedo fins al proper octubre com si hi passo els 3 anys de post-doctorat.

Ah i a tu mare només dir-te que no m’has de donar les gràcies a mi, tot el contrari, gràcies a tu per acompanyar-me en aquest viatge tan complex i ple de dificultats que és la vida! Ets molt valenta, gràcies per ésser una persona tan íntegra, sincera, honesta, pacient i per estimar tant als teus, m’atreviria a dir que fins i tot amb bogeria. T’admiro per tot el que fas i per tot el que has fet per nosaltres! Ets la millor!

I a tots vosaltres us espero a la propera entrada! Continueu mirant les estrelles!