Bon dia! Per fi, va arribar el dia, el meu primer eclipsi de Sol total! S'havia fet esperar 30 anys, però ja hi érem, a Rexburg, Idaho, amb tot a punt. Avui us explico com vam viure aquells minuts màgics i les sensacions que vam tenir durant i després de l'eclipsi. Som-hi!
Des que va sortir el Sol havia brillat amb justícia sobre la petita ciutat d'Idaho, no hi havia gairebé ni un núvol al cel excepte uns pintorescos núvols alts a l'horitzó. Tots estàvem expectants i per fi va arribar el moment, a l'hora indicada ens vam posar les ulleres de vidres foscos i vam dirigir la mirada al Sol. Va costar de veure però de seguida algú es va adonar que hi havia alguna cosa al disc solar. Al principi era una petita mossegada que va aparèixer per la part de dalt a la dreta de l'astre rei. La veritat és que després de viure un bon nombre d'eclipsis parcials aquesta part no era pas massa interessant, i de fet no va ser fins a assolir un bon 30% de cobertura del Sol per la Lluna que no vaig començar a disparar imatges. Volia disparar imatges cada 30 segons en una mateixa direcció per fer després un reportatge de l'arribada de la ombra de la lluna, aquest tipus de vídeo fet amb imatges individuals es diu time-lapse. Per cert, crec que no cal que digui (o si?) que un eclipsi total de Sol és quan la lluna es posa entre el Sol i la Terra de manera que la Lluna projecta la seva ombra sobre una fina línia de pocs quilòmetres sobre la superfície de la Terra, ni tampoc que és just en aquesta petita línia de pocs quilòmetres on ens trobàvem nosaltres, oi? Vaja, per si de cas ja ho he dit.
Ja hi havia més d'un 30% del Sol tapat per la lluna i en aquest moment ja començava a fer-se evident en les ombres dels arbres que alguna cosa passava, i és que el terra es va començar a omplir de llunetes. Una altra cosa que vam notar, tot gràcies al fet que vam estar de sort i el dia s'havia despertat prou càlid, és que de mica en mica vam notar que refrescava. Esperant el moment àlgid de l'eclipsi vam tenir temps de parlar molt i fins i tot vam acabar encetant discussions de l'estil: en quin punt l'eclipsi ha superat el 50%? depèn això de la curvatura de l'ombra de la lluna projectada sobre el disc solar? La veritat és que no vam arribar a cap conclusió, tothom tenia la seva opinió i no teníem ganes de posar-nos a calcular. Ara, mirat amb perspectiva trobo molt graciós que en Jorge i jo sempre discutíem sobre aquests detalls, i encara ho és més el fet que sempre acabàvem reconeixent que els dos teníem raó, crec que tot això passava perquè ell era l'altre astrònom aficionat del grup, la resta mai s'havien dedicat a mirar el cel per afició. Amb totes aquestes discussions, i sense que ens n'adonéssim, la noia rara va desaparèixer i no la vam veure més fins després de la totalitat, es va perdre totes les nostres explicacions i comentaris, i a risc de perdre la modèstia, us diré que crec que valia la pena sentir-los! Una altra cosa que vam fer durant l'espera va ser aconseguir uns diaris on parlava de l'eclipsi i sobre les hores exactes en què es donaria cadascun dels "contactes" del disc lunar amb el disc del Sol, just allà, a Rexburg; d'aquests, els moments més importants sens dubte eren els que marcaven l'inici i el final de la totalitat: les 11:32:11 i les 11:34:29 am, temps de les muntanyes (MST), respectivament. Era important saber que MST significa una hora més que a Santa Cruz (sí, havíem canviat de zona horària i tot, mireu si vam fer un viatge llarg! Vam creuar tot estats units per poder veure una cosa que durava 2 minuts i 18 segons! Però valia la pena!).
L'eclipsi va seguir, vam fer-nos algunes fotos de grup aprofitant el disparador automàtic de la meva càmera, que estava fent el time-lapse (va ser molt graciós veure'ns a nosaltres aguantant el tipus durant 30 segons... i és que vaig posar la càmera a fer fotos cada 30 segons, amb temps d'exposició variable però obertura fixada al màxim). També en Fangzhou va començar a fer fotos amb la seva càmera amb un objectiu de 10.000$ (prop de 8000 €), i un filtre solar. No em fa vergonya dir que va fer unes fotografies que li donen milers de voltes a qualsevol de les meves. Ah afegir però que es va aprofitar d'una cosa molt curiosa que tenen aquí als EUA, i és que pots tornar qualsevol cosa que compris fins un any després d'haver-ho comprat, simplement dient que no t'ha agradat, ho pots fer sempre i et tornen els diners sense posar cap pega! De fet, després de l'eclipsi va tornar el trípode i la lent de 10.000$ tranquil·lament.
Tornant a l'eclipsi, en aquest moment vam començar a notar que alguna cosa estranya passava a les ombres, no només en les petites escletxes on fins a aquell moment havien aparegut llunetes (recordeu el que us vaig explicar en l'última entrada sobre l'efecte de la càmera fosca) sinó que totes les ombres van començar a perdre definició, van deixar de tenir perfil, era un perfil irregular, es començava a notar que la font de llum que les creava ja no era un cercle, i això es va anar accentuant com més a prop de la totalitat ens trobàvem.
Després d'una hora d'eclipsi ja era evident que la temperatura havia baixat moltíssim, de fet la gent es va començar a abrigar més i més. Ara les ombres dels arbres mostraven llunetes cada cop més petites i la gent (però sobretot jo) es posava més i més nerviosa, i és que s'acostava la totalitat! El moment tan esperat! 18 anys somniant-hi!
I llavors tot va anar molt de pressa. En un moment el cel es va començar a enfosquir, com si un gran tel de núvols alts cobrís el Sol, i això passava en un cel era completament seré. En aquest moment vaig treure'm les ulleres i vaig anar corrent cap a la càmera per veure que tot funcionava correctament. Feta la comprovació vaig deixar de mirar el Sol i vaig fixar la mirada en la direcció oposada, esperava l'arribada de la ombra de la lluna, i és que estava a punt, a punt d'arribar! No sabia exactament què esperar, mai ho havia vist, però me n'havien parlat i m'havien dit que era espectacular. Eren les 11:31 al meu rellotge i quan va canviar a les 11:32 de cop vaig exclamar: Que tothom es tregui les ulleres! Mireu cap al nord-oest! Arriba la ombra!!! I així va ser, de cop, sense previ avís, l'horitzó nord-occidental es va enfosquir notablement i va canviar a un color vermellós, com una sortida/posta de Sol, tot i que el Sol encara era clarament visible enmig del cel, un efecte brutal! Era el moment, ara sí! Em vaig girar automàticament i vaig dirigir la mirada al Sol, estava a punt de passar, i és que ja era allà, el disc fosc de la lluna, complet, a punt de cobrir el Sol. Emocionat vaig tornar a exclamar! El Sol!! Mireu al Sol! Traieu-vos les ulleres!!!
I pocs segons després, de manera totalment sobtada la llum es va apagar i un Sol negre amb uns raigs fantasmagòrics va aparèixer enmig del cel. El que vam veure, els que no ho hàgeu vist mai, no us ho podeu imaginar: un Sol negre, uns raigs en forma de casquets escapant d'aquest estrany objecte ... era una imatge totalment irreal, si us he de ser sincers el meu cervell encara no ho ha processat, ni tinc l'esperança que ho faci, era una imatge tan irreal que la recordo com si no hagués passat de veritat. Només eren 2 minuts i 18 segons però hi havia moltes coses per veure, per sentir, per viure. Primer, un cel fosc, tot i que no de negra nit, amb els planetes Venus i Mercuri clarament visibles, segon, el Sol negre envoltat d'uns rajos estranys, que no eren ni més ni menys que la corona Solar, una corona que aquells dies no era ni molt menys simètrica, tercer, envoltant-nos i cobrint l'horitzó per complet, una barreja de sortida i posta de Sol, una sortida/posta de 360 graus, tot l'horitzó, de nord a sud, d'est a oest, encès en una tonalitat vermellosa. De tot el que va passar en aquells moments, i que m'havien comentat que havia de tenir present i fixar-m'hi, l'únic que no vam poder gaudir va ser el silenci i la inquietud dels animals, i és que hi havia molta gent al nostre voltant, i en tot moment n'hi havia que estaven exclamant "Oh Déu meu!", "Impressionant", o simplement expressions sense sentit que no podíem entendre. I he dit que "hi havia gent", però he de reconèixer que jo vaig ser un dels primers a emetre aquests sons.
Van ser 2 minuts i 18 segons màgics, tot el que havíem passat, i tot el que encara ens havia de passar..., va valer la pena només per poder viure aquests 2 minuts i 18 segons que ens van deixar sense paraules, i és que vaig acabar plorant de la bellesa que ens pot arribar a oferir la natura.
Van ser 2 minuts i 18 segons màgics, tot el que havíem passat, i tot el que encara ens havia de passar..., va valer la pena només per poder viure aquests 2 minuts i 18 segons que ens van deixar sense paraules, i és que vaig acabar plorant de la bellesa que ens pot arribar a oferir la natura.
A punt d'acabar-se aquells 2 minuts i 18 segons es va aixecar una lleugera brisa, i tan aviat com havia arribat, va marxar, vam veure com les muntanyes del fons es tornaven a il·luminar i com de cop i volta el Sol negre va desaparèixer per deixar pas, ja definitivament, al nostre vell conegut, el Sol brillant que ens desperta cada dia. Les estrelles van desaparèixer tan de pressa com havien aparegut i el cel rogent va recular cap a l'horitzó est, cap on la ombra de la lluna es dirigia a tota velocitat. Després del que acabàvem de viure la resta de l'eclipsi ja no tenia interès, havíem viscut uns moments tan intensos que la resta ja no valia la pena, tot el que havíem fet abans de la totalitat, les ombres dels arbres plenes de llunetes, jugar creant petites escletxes de llum en la nostra ombra que es convertien automàticament en llunetes ... tot això no es podia ni comparar amb el moment màgic de la totalitat, i no calia repetir-ho. Així doncs, amb la lluna encara sobre el disc solar, la gent del nostre entorn va començar a recollir les cadires, els telescopis i les càmeres i a marxar cap a dinar. Nosaltres (mala idea) vam decidir d'asseure'ns a dinar allà mateix, acabant-nos les sobres del que havíem comprat per sopar. Tot dinant vam comentar les nostres impressions sobre el que havíem vist, i va ser en aquest moment que ens vam adonar que la noia rara havia tornat. Ella, ens va comentar que no havia pogut veure l'arribada de la ombra i que només havia vist la totalitat però que tampoc havia reconegut els planetes... la veritat és que sento un xic de llàstima per ella tot i que també crec que li convenia perdre's tot això després de fer -nos passar pel que va fer-nos passar, de veure que ella era l'entesa i de dir que tot estava mal organitzat ..., en acabar de fer aquest comentari ningú del grup va gosar dir-li que nosaltres sí que ho havíem vist tot, i molt bé, tampoc jo no vaig gosar explicar-li que de ben segur havia vist els planetes i a arribar la ombra i que el que passava era que no havia entès què era el que havia de veure.
Ja havíem vist l'eclipsi total, podia ratllar una de les coses de la meva llista vital (tot i que tinc moltes ganes de poder-ne veure un altre), però no hi havia temps per pensar-hi massa! Encara havíem de tornar, i aquesta sí que va ser una bona aventura! Us ho explico a la propera entrada!
Continueu mirant les estrelles!