Hola de nou, continuo amb aquesta entrada sobre la gran aventura de l'Eclipsi de Sol als EUA, 2017!
Va arribar el dia! I quin dia!
Em vaig llevar ben d'hora (de fet a la mateixa que habitualment, una mica més tard de les 5 del matí), vaig acabar de preparar la motxilla (una muda de roba, el sac de dormir, la tenda que em van deixar els meus companys de pis, el coixí inflable, el moneder, el mòbil i per descomptat les ulleres per veure l'eclipsi), i vaig sortir al carrer a esperar en Fernando. Havíem quedat a les 6 del matí però vaja, van acabar essent les 6:20h, ja estic acostumat a esperar. Després de recollir-me a mi vam anar cap a buscar a en Jorge. La veritat és que la segona havia de ser la noia rara però no ens va indicar massa bé on anar-la a buscar i no ens agafava el telèfon pel que vam preferir anar per feina. Després de recollir a en Jorge sí que vam tornar cap a la zona on la noia ens havia dit que ens esperaria. La vam trucar, ens va agafar el telèfon i li vam dir que s'acostés a la carretera principal. No hi havia manera de trucar-la així que vam decidir aventurar-nos cap a uns carrerons secundaris, i allà la vam trobar ... no s'havia mogut del lloc, res d'acostar-se a la carretera principal ... i és que n'era de rara la noia!! Això desgraciadament només seria un tastet de què vindria.
Ja tots al cotxe vam comprovar per WhatsApp que l'altre cotxe també estava en marxa i vam decidir de trobar-nos a Sacramento a casa d'en Clayton on recolliríem el material d'acampada (3 hores de conducció). El primer conductor va ser en Fernando, i després de posar gasolina a tot gas ens va portar fins a Sacramento (volíem atrapar l'altre grup que havia estat un xic més puntual i havia marxat abans). Vam arribar gairebé al mateix temps que l'altre grup (com devia patir el cotxe! Un cotxe de principis dels 90 ... quina por ...). A casa d'en Clayton vam conèixer la seva mare, la seva germana i dos gossets molt simpàtics. La seva mare planejava també una aventura per anar a veure l'eclipsi, de fet, en principi, una aventura més gran que la nostra, hi anava amb avioneta! Després d'una estona de descans i d'intercanvi d'opinions sobre el millor lloc i la millor manera de veure l'eclipsi ens vam acomiadar i vam marxar cap a la següent parada, pararíem a posar gasolina prop de Reno, 200 milles (uns 300km) de Sacramento. La parada però la vam fer un xic abans, la noia rara es trobava malament ... primer es va marejar, cosa que pot passar, així que la vaig deixar posar de copilot (tot i que no actuava pas com a tal), i li vam recomanar deixar d'escriure al whatsapp i de tirar fotos, no ens va fer cas ... òbviament una estona després vam haver de parar. Després de parar en un lloc bastant pintoresc, de fet la viva imatge de l'oest americà, amb unes granges enormes enmig d'extensions infinites de terreny vam aprofitar per posar gasolina i vam canviar de conductor, ara seria jo. Vaig demanar amablement que si la noia ja es trobava millor que deixés a en Fernando ser el copilot (necessitava a algú que realment tingués el mapa a mà). Vam acordar amb l'altre grup de trobar-nos a Lovelock, 200 milles més enllà per posar altre cop gasolina (aquest cotxe gastava una barbaritat!) i aprofitar per dinar. També he de dir aquí, i serà important per la resta de l'aventura, que vaig provar per primera vegada un cafè aigualit (de 1litre!) amb gust de vainilla i coco que em va entusiasmar ...
Dit això, ja érem altra vegada a la carretera, vaig intentar seguir a l'altre cotxe però vaig veure que el nostre s'escalfava massa si anava de pressa i vaig preferir no prémer tant l'accelerador i gaudir del paisatge, un paisatge d'altra banda espectacular, i molt molt canviant, des de l'alta muntanya al principi fins a extenses planes salades més tard. Sobre la conducció només un parell de cosetes, primer que tot està en unitats imperials (milles, milles per hora, etc), i segon que cada cop que canviàvem d'estat canviaven també les normes de circulació i els límits de velocitat, s'havia d'estar al cas! Finalment vam arribar a Lovelock i vam entrar al primer restaurant que vam trobar, un d'estil Mexicà (quina novetat! Ho dic irónicament, ja que en aquest sector dels EUA moltíssimes coses són d'estil mexicà, tenen la cultura mexicana a la sang aquesta gent! I ara volen fer un mur per separar-se de Mèxic, maleït Trump ...). Allà, al restaurant cadascú va demanar una cosa diferent però bàsicament amanida/hamburguesa/llimonada o cervesa + cafè pels conductors. Després de dinar ja se'ns havia fet tard, de fet tan tard que no crèiem possible arribar prou d'hora a Salt Lake City per fer-hi una petita visita (oi tant que no hi arribaríem! Amb el que ens esperava!). Vam posar gasolina i vinga, carretera i manta! I vam continuar 200 milles més fins a West Wendover, un petit poblet amb un gran casino. Allà vam veure la posta de Sol, vam posar gasolina (tota reticent aquest cop va pagar la noia, vaja, vam pagar amb la targeta de la noia, ja que ella no sabia com fer-ho) em vaig veure un altre d'aquests bons cafès de litre dels que us he parlat i vam cometre el que seria L'ERROR del viatge / l'inici de l'aventura: en Fernando va tornar al volant. Es feia fosc, vam travessar una grandíssima esplanada salada, que havia estat un mar interior fa milers d'anys i del qual en resta només el llac conegut com a "Salt Lake" (llac de sal en anglès), i del nom del llac, el nom de la ciutat més gran que hi ha a la seva riba "Salt Lake City" (molt original el nom, bàsicament la ciutat llac salat). En Fernando premia a fons l'accelerador per seguir l'altre cotxe, que havia marxat un xic abans de la gasolinera. I, en una pujada, el desastre! Primer el cotxe va començar a anar més i més a poc a poc, però en Fernando tot i això pitjava el gas a fons, fins que finalment el cotxe es va aturar. Ai si hagués estat jo el conductor! Però vaja, ja sabeu que és pervers això de pensar en l'"i si ...". Quan vaig mirar cap al panell del cotxe vaig veure la broca de la temperatura del motor fora d'escala! Com havia permès en Fernando que això passés? Doncs pel que em va dir més tard no tenia ni idea de perquè servia aquella broca ... mare meva ... què hi farem! 
Quan el cotxe es va aturar en Fernando el va dirigir al voral aprofitant la inèrcia, i tot just arribar al voral un munt de vapor va començar a sortir del motor. La noia rara, tota boja va obrir la porta (la del costat de l'autopista) i va sortir corrent sense mirar si venien cotxes, per un miracle no se la van endur! No us podeu imaginar els crits que li vaig arribar a fer! Després d'això vam mirar si teníem triangles i armilles reflectants, i com que no en teníem vam sortir igualment (quin remei) a mirar com obrir el capó (ens va costar prou) i quan ho vam aconseguir vam afegir tanta aigua com teníem en un pot que hi havia al costat dret del motor i on posava "cooler" és a dir refrigerant (un altre error, i més endavant us explico el perquè). En aquest moment jo tenia tota l'esperança que només havíem d'esperar que es refredés, que després tornaria a funcionar. El temps va passar i molt molt a poc a poc es va començar a refredar. Vam intentar arrancar diverses vegades i res de res. Al principi, il·lusos de nosaltres, vam pensar que hi havia un mecanisme de seguretat que no permetia engegar el cotxe fins que la temperatura del motor baixés, i cada cop que fallàvem en els nostres intents per engegar-lo pensàvem que havia de baixar encara un xic més ... i això fins que la broca de la temperatura va baixar de la meitat. En aquest moment vam assumir que no es tornaria a engegar. Entre pitus i flautes, mentre esperàvem que baixés la temperatura va passar vora d'una hora. Mentrestant vam tenir temps de mirar el cel, reconèixer constel·lacions, la Via Làctia, Andròmeda ... astrònoms havíem de ser ... Quan vam reconèixer que hauríem de buscar un pla B ens vam adonar que la sort ens havia somrigut almenys en una cosa, el cotxe havia deixat de funcionar a 50 metres d'una estació de servei! I dic que és una sort, ja que durant molts quilòmetres enmig del llac salat no hi havia res de res, ni rastre de civilització, hauria estat molt pitjor quedar allà atrapats. Vam donar un cop d'ull i vam valorar les nostres opcions, primer si era millor empènyer el cotxe de recules fins a l'entrada de l'àrea de servei (era més lluny i probablement més perillós, però feia baixada ...) o empènyer endavant fins a la sortida i després entrar a contra direcció. En Jorge va anar a mirar l'entrada i la sortida de l'àrea i va tornar totalment convençut que el millor era empènyer endavant. Ens hi vam posar. Jo em vaig posar a guiar el cotxe, la resta darrera empenyent. Crec que feia temps que no feia tant exercici! Com van costar aquells 50 metres! Vam canviar un parell de cops de persona al volant, per descansar un xic, i finalment vam arribar a un lloc on podíem creuar fins a la via de sortida de l'àrea. Vam empènyer fort i vam fer passar el cotxe pel mig de l'herba fins a la via de sortida, encarant-lo en direcció a l'àrea (direcció contrària). Fet això el cotxe es va començar a moure sol (baixada!!!) pel que vaig saltar al seient del conductor a guiar-lo. El cotxe anava tan de pressa que em pensava que encara m'empenyien, així que vaig estar una bona estona parlant tot sol i demanant si volien un canvi ... quan me'n vaig adonar ja arribava a l'àrea de servei (de fet n'hauria de dir àrea de descans, ja que no hi havia cap tipus de botiga/gasolinera sinó només uns lavabos i unes màquines de begudes/menjar). Lluny, vaig veure la resta del grup com s'acostava. I ara potser us preguntareu, i què se'n va fer de l'altre cotxe de l'expedició, els que havien continuat sense problema? Doncs la veritat és que les nostres informacions eren bastant vagues, només la noia rara tenia connexió al mòbil i aquesta no era massa comunicativa ... només vam ser capaços d'esbrinar que ells també havien tingut algun petit problema (la dona d'en Daniel es va trobar malament i van haver de parar prop de Salt Lake City), tot i això van poder continuar en ruta fins a la casa d'Airbnb que havíem llogat. Tornant als nostres problemes, encara a l'àrea de servei, un parell de persones ens havien vist patir i se'ns van acostar. El primer, un camioner que s'havia parat a dormir, simplement ens va demanar què ens havia passat i un cop informat va marxar. El segon, un noi jove, probablement de la nostra edat, ens va demanar què ens passava i si podia ajudar. De fet aquest segon ens havia vist apretant el cotxe, havia anat a donar la volta a un canvi de sentit de l'autopista i havia vingut expressament per ajudar-nos. Encara queda bona gent en aquest món! Amb ell vam tornar a obrir el capó i ens va preguntar pel que havíem fet des que el cotxe s'havia parat, li ho vam explicar tot fil per randa, en acabar es va posar les mans al cap i ens va comentar que al lloc on havíem posat l'aigua no era el correcte, allò era el sobreeixidor... el que hauríem hagut de fer era obrir el tap del radiador i afegir l'aigua allà! Sobretot però anant amb compte a l'hora d'obrir, ja que podria sortir vapor a alta temperatura i pressió (la veritat, sort que no sabíem el que s'havia de fer, estic convençut que si ho haguéssim fet, hauríem acabat tots a l'hospital). Allà, en obrir el tap del radiador vam trobar-nos amb un primer senyal que tot anava malament, resulta que el mateix tap del radiador s'havia fos parcialment! Corrents vam anar a buscar aigua i més aigua (vam posar-hi probablement unes 5 ampolles de 2 litres) fins a emplenar el radiador del tot. Un cop ple vam tornar a intentar engegar el cotxe, res de res, malament rai! Vist que no hi hauria manera d'engegar el cotxe el noi, molt amable, ens va oferir d'acostar-nos fins a l'Aeroport de Salt Lake City, allà podríem intentar llogar un altre cotxe, i és que l'objectiu no havia canviat, havíem d'arribar a Rexburg a veure l'eclipsi!!
Així doncs vam tornar a empènyer el cotxe un bon tros per aparcar-lo correctament (els aparcaments quedaven a l'altre costat d'un edifici, edifici que quedava bastant lluny la veritat, i ja estàvem exhausts ... la veritat és que ens va caure l'ànima als peus quan vam veure que hauríem de tornar a empènyer!) i un cop aparcat i transferits tots els sacs, tendes i motxilles al cotxàs del nostre salvador (el típic tot terreny americà), vam marxar cap a Salt Lake city. Sobre el nostre salvador dir que era un treballador de la construcció que treballava a Sacramento (la veritat tenia tota l'aparença dels típics americans fornits 100% carnívors que surten a la TV), i que anava a visitar als seus pares a Salt Lake City. Tenia un cotxe enorme, una d'aquestes grans pick-up d'aquí als USA, millorada per ell mateix. Durant el trajecte en Jorge es va asseure de co-pilot, en Fernando i la noia rara als seients del mig i jo al darrere. I per si creieu que encara no havia fet prou el noi ens va donar aigües, tantes com volguéssim (duia un pack enorme d'aigua al cotxe). I va ser durant el trajecte fins a l'aeroport que vam tenir una primera enganxada amb la noia rara. La veritat és que durant tot el viatge i amb tots els problemes que havíem tingut s'havia mostrat totalment passiva, no havia ajudat ni havia proposat cap solució, de fet en prou feines havia apretat el cotxe a l'autopista. I això us ho dic perquè va arribar el moment d'actualitzar a la resta del grup sobre la nostra situació. Com us he dit ella tenia l'únic mitjà disponible per comunicar-nos, així que li vam demanar si em podia donar el mòbil per trucar l'altre grup i explicar-los-ho. Ens va dir que no, que el mòbil era seu i que només ella parlava ... li vam intentar fer entendre que era molt més fàcil que parlés jo que ho tenia tot clar i podia aconsellar l'altre grup sobre què fer (per això jo era l'organitzador no?) ella ens va dir que no, que li diguéssim el que havia de dir ... amb tot vam intentar a veure si ens deixava com a mínim escriure'ls un missatge, també ens ho va negar, va dir que li diguéssim el que havia d'escriure i que ho faria ella ... em vaig enfadar tant que li vaig dir que d'acord, que escrigués ella el que li semblés ... i la veritat és que quan ens vam trobar amb l'altre grup ens van confessar que no havien entès res de la nostra situació fins que en Fernando va poder carregar el mòbil a l'aeroport i parlar amb ells directament ...
Després d'aquest moment de tensió vam arribar a l'aeroport de Salt Lake city. El noi ens va dur fins a la porta de la terminal, just en la secció del lloguer de cotxes. La veritat és que va ser extremadament amable! Va ser la llum dins la foscor de tot el que va passar aquella tarda-nit ... i és que encara no s'havia acabat. Ens vam acomiadar i vam entrar cap a la zona de lloguer de cotxes.
La cosa no pintava massa bé. Per començar en Fernando estava preocupat per haver deixat el cotxe allà a l'àrea de servei, enmig del desert d'Idaho, tot i que s'ho agafava amb tan bona cara com podia. Per altra banda la noia rara divagava contínuament, i només en Jorge i jo estàvem realment pendents de buscar un cotxe de lloguer. I us he dit que la cosa pintava malament, i és que degut a l'eclipsi solar (que era l'esdeveniment del segle aquí als USA) pràcticament no quedaven cotxes a cap companyia de lloguer, i en les que en quedaven eren caríssims (de l'ordre de 700 euros per dos dies). Ens vam col·lapsar, no sabíem què fer, en aquest moment ens vam posar a parlar en castellà, ja que ens sentíem més còmodes mirant de resoldre tots aquests problemes en aquest idioma. Vam discutir i discutir sobre les alternatives, vam mirar els lloguers per internet (amb l'ordinador portàtil d'en Fernando que en aquell moment era el nostre únic aparell amb connexió a internet), vam mirar si seria més barat anar fins a Salt Lake City ciutat, etc. I enmig de les discussions de cop i volta una de freda i una de calenta. Primer, en un moment de lucidesa la noia va proposar d'anar amb bus. D'entrada vam descartar l'opció, però més endavant, com veureu, va ser l'única manera d'arribar a veure l'eclipsi. Just després d'aquest comentari que acabaria essent de tanta ajuda, la noia es va tornar mig boja, un xic violenta, i ens va començar a recriminar que parléssim en castellà, que ella no l'entenia i que era molt poc cortès per part nostra ... li vam intentar fer entendre que per prendre algunes decisions ens sortia automàticament, ja que ens era més còmode en aquells moments d'estrès, no ho va entendre i va marxar tot enfadada. Van passar les hores, era tard, estàvem cansats, i finalment vam cedir i vam decidir resoldre només la part de l'anada fins a Rexburg, sobre la tornada ja en parlaríem amb els altres (de fet érem un grup oi? No teníem per què ser nosaltres els que es busquessin la vida per tornar, ... sí, això és el que hauria estat més raonable, desgraciadament pel que vam poder comprovar el sentiment de grup no tothom el té i vam acabar essent nosaltres els que ens vam buscar la vida, ja ho veureu més endavant). Així doncs vam anar per feina i vam decidir comprar tres bitllets de bus Salt Lake City Airport - Rexburg amb la companyia "Sant George Shuttle", sí només tres, ja que en Fernando es quedaria a Salt Lake City, aniria a buscar el cotxe (havia aconseguit un servei de grua gratis a través dels contactes d'un amic) i el portaria a algun mecànic, a temps per venir amb l'últim bus de la nit fins a Rexburg, i finalment veure l'eclipsi. Fet això ens en vam anar cap a la terminal i ens vam asseure a terra/unes cadires, per intentar dormir una mica (el bus sortia l'endemà a les 7 del matí i arribava a Rexburg al migdia). Per cert, aquestes cadires acabarien essent com la meva casa, no va ser l'última vegada que hi vaig intentar dormir en aquest viatge. Les hores van passar, vam dormir poc, molt poc, vam xerrar amb gent, gent estranya ens va parlar a nosaltres, en Fernando es va passar la nit buscant informació sobre com podia arreglar el cotxe ... i així finalment va arribar l'hora d'anar a buscar el bus. I en aquest punt potser us preguntareu, i l'altre grup? Doncs els altres, després d'uns primers moments de tensió en no poder obrir la porta de la casa que havíem llogat (anava amb un codi, no amb clau), finalment van poder entrar i van dormir còmodament en uns bons llits.
Així s'acabava el primer dia i començava el segon de la nostra aventura, el segon però us l'explicaré en la propera entrada al blog!
Continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada