Comença l'estiu: Canigó, Ratafia i Joves i Ciència

Hola de nou, 

Aquesta primavera-estiu està essent una època interessant de la meva vida, i com a tal, tinc moltíssimes coses per explicar-vos, i moltíssimes entrades a fer per aquest blog, en tinc tantes que no dono l’abast! Us adonareu, de fet, que moltes de les entrades no les vaig escriure en l’ordre en que estan publicades,  fins i tot algunes les vaig escriure mesos després que passessin les coses que s’hi expliquen. Al final però l’important és explicar el que va passar, i, a més, com que ho escric bàsicament per mi més que per vosaltres (si és que encara hi ha algú que s’ho llegeixi tot això), a mi ja m’està bé ;-).

Dit tot això, avui us parlaré de tres activitats que com ja sabreu si heu anat seguint el blog, s’han convertit ja en una tradició vital a l’entrada de l’estiu. Aquest any però també en aquestes hi ha hagut alguns canvis.

Primer us parlaré de la tradició de la flama del Canigó. 

Aquest any, en paral·lel amb les meves ganes d’organitzar coses a la meva nova casa a Suècia, i exemplificant d’alguna manera com de be em sento personalment, vaig decidir implicar-me més que mai amb la tradició de la flama del Canigó. Per començar, em vaig apuntar en les comissions de la flama dins d’Ómnium Cultural, i de la nova entitat de la “Flama del Canigó”. Vaig assistir a moltes reunions, algunes més productives que d’altres, i finalment, després de molts entrebancs per part de les autoritats franceses que no es volien deixar fer l’acte amb l’excusa de la sequera, vam aconseguir organitzar la jornada de la Regeneració. En realitat vam tenir sort ja que les pluges de finals de maig i principis de juny van acabar completament amb les seves excuses, sabem però que l’any que ve en tindran d’altres, estarem preparats! 

Deixeu-me que faci aquí un parèntesis abans de continuar el meu relat sobre la flama del Canigó i que aprofiti per explicar com funciona tot això de la flama del Canigó exactament, pels que no ho conegueu. La festa de la flama del Canigó consta de dues jornades principals, la de la regeneració, que es fa el dia 22 de juny a les 12 de la nit, i la del 23, la revetlla de Sant Joan. 

Al primer dia, el 22 de juny, és quan pugem al cim del Canigó la flama que es manté encesa i resguardada al Castellet de Perpinyà durant tot l’any i que simbolitza la llengua i cultua catalana. Amb aquesta flama encenem una foguera just als peus de la creu del cim del Canigó, amb llenya portada d’arreu dels països catalans, i llegim un manifest per la defensa de la llengua i cultura catalanes. D’aquesta foguera encesa al cim del Canigó s’encenen quinquers, entorxes i espelmes que multitud d’esportistes baixen de la muntanya la mateixa nit i distribueixen arreu dels territoris de parla catalana perquè tothom pugui encentre les fogueres de Sant Joan amb aquest foc que simbolitza la unió cultural catalana. La flama també tornarà a baixar fins al Castellet de Perpinyà on es guardarà un any més, encesa, fins la següent regeneració i així mentre quedi gent que parli la nostra llengua. La tradició, sorprenentment, no és molt antiga, va començar a les acaballes del franquisme però per molts és molt mes que una simple tradició, és un símbol de la vitalitat de la nostra cultura. Sé que a molta gent que viu en països on la cultura i la llengua estan assegurades veuen això com quelcom nacionalista i retrògrad, he voltat molt pel món i a aquests sempre els dic el mateix, que el dia que sentin com la llengua dels seus pares està desapareixent, i que no tinguin instruments de país per ajudar a mantenir-la en tornarem a parlar, però fins que això no passi que no em donin lliçons de què significa esser d’esquerres i ciutadà del món …

Al segon dia, el 23, la revetlla de Sant Joan, la flama, guardada al refugi de Cortalets, torna a pujar dalt del cim del Canigó on es fa una gran foguera amb llenya portada també de molts territoris de parla catalana. 

Aquesta és doncs la tradició en la que he participat moltes vegades (menys de les que m’agradaria) des de ben jovenet. Aquest any, amb la Raquel i en Guillem, bons amics de la Vall (Geca, Pessebre Vivent, Marboleny …), vam decidir pujar-hi des del refugi dels estables, més amunt de Prats de Molló. Vam decidir que aquesta vegada sortiríem havent dinat de la Vall i aniríem directament fins al refugi dels Estables des d’on pujaríem fins dalt del Canigó a participar a la regeneració, i baixaríem a dormir amb tendes (o, en cas que hi hagués lloc, al refugi lliure) just sota la xemeneia, que pels que no ho sapigueu és el nom que rep la grimpada final per pujar al Canigó per la ruta del refugi de Marialles. I així ho vam fer. Després d’una pista interminable, plena de sots, amb la Raquel conduïnt un pèl massa ràpid pel meu gust, jo patint moltíssim a cada sot i fent de copilot (de tantes vegades que he vist gent deixant-s’hi el càrter en la pujada al Canigó per Cortalets he desenvolupat un trauma), i en Guillem rient darrera, vam arribar als fantàstics paratges del refugi dels Estables, i, per sorpresa nostra, hi estàvem sols. Primer vam pensar que potser era perquè era aviat, però realment no era pas així, anàvem justos de temps! Vam posar-nos en marxa i després de passar pels refugis del collet de Roques Blanques, on hi havia una parella de francesos molt estranya que creiem que havien fet d’aquell refugi lliure casa seva, vam dirigir-nos ràpidament fins al Refugi de Marialles. Allà vam creuar-nos amb la primera gent que vam trobar, i va ser quan ens vam adonar que no anàvem tan bé de temps com pensàvem. Així doncs, sense pràcticament parar, vam continuar amunt, mentre vèiem com s’anava ponent el Sol. Vam arribar al refugi de sota la xemeneia que ja fosquejava, i allà, vam trobar-nos-hi molta gent que s’hi havia quedat a sopar. Nosaltres no teníem temps. Tot i això, sí que vam poder deixar les motxilles al refugi ja que aquest estava desocupat, i de tota la gent que hi havia per allà, ningú pensava quedar-s’hi a dormir, tothom baixaría fins a Marialles, o, fins al Coll d’Ares, a entregar la flama aquella mateixa nit. Així doncs, sense sopar, vam tornar a posar-nos en marxa. Pel camí, vam atrapar un grup de gent entre els quals hi havia un bon amic del Rafel Tresserras, l’antic cap d’agrupament dels escoltes d’Olot (que petit que és el món!). Acompanyats d’aquest grup vam anar pujant, i se’ns va fer de nit quan encara quedava ben bé una hora de camí. A la xemeneia, on ens havien avisat que hi havia perill de caiguda de roques després d’una forta esllavissada que havia passat feia menys un any, alguns es van posar casc, d’altres vam decidir que el perill no era tan gran com se’ns havia dit (inconscients … sí, ho reconec), i després d’aquesta paradeta, cap amunt! En un tres i no res érem al cim, després de me´s de 100 metres de desnivell gairebé vertical. A dalt ens vam trobar que feia un fred horrorós i bastant vent, i no sé perquè sempre em sorpren això, amb els anys que fa que hi pujo, i sempre em passa el mateix! És gairebé un 3000! En Guillem anava màniga i pantaló curt, i jo, tot i anar molt abrigat, em vaig posar a tremolar com si m’estigués congelant, vaig detectar de seguida que el que em passava era que sense haver menjat res des del dinar i que estava patint una baixada de glucosa. Em vaig prendre un parell de sobrets de sucre (sempre en porto per si de cas, tot i que això no m’havia passat mai abans … ens fem grans!), i al cap d’una estona ja em vaig trobar millor. Allà al cim, tot i la recomanació de que no hi pugessin més de dues persones per equip de foc, hi havia molta gent, és cert però que ni de bon troç la bogeria de gent de fa uns anys. Vam esperar una estona que arribés la flama que pujaven des del Castellet de Perpinyà, i ens vam distreure una estona rient amb uns joves de Manresa que, per les bromes que feien, estava clar que havien begut una mica, i més quan ens vam adonar que portaven unes pataques amb un licor d’herbes ben fort. L’acte de la regeneració va acabar amb el cant dels segadors i amb molta gent emocionada, i ràpidament, tothom va començar a baixar, i és que el fred, la gana i la son ens empenyia. La baixada va esser ràpida, fins i tot la desgrimpada, i de seguida vam arribar al refugi on havíem deixat les motxilles. Allà ens hi vam trobar un parell de persones dormint, i vam decidir anar a fora a encendre un bon foc i sopar una mica (també a veure una mica del moscatell que en Guillem havia portat, un ampolla d’un litre i mig de fet). També, ens vam acomiadar dels nous amics que havíem fet (els de la pujada), donant-los una mica de moscatell per animar-los en el camí que els quedava, ells es dirigien al Coll d’Ares pel que els quedaven encara unes quantes hores de camí. Ja amb el foc ben encès, i sopats, van arribar un altre grup de persones, que justament eren els pares dels que dormien al refugi. Aquests, després de despertar als fills, també es van acomiadar i ens van deixar el refugi per nosaltres. Es feia tard i l’endemà al matí volíem matinar per arribar aviat a casa, així que vam agafar caliu del foc i vam encendre l’estufa de ferro colat del refugi, en un tres i no res el refugi es va escalfar i nosaltres ens vam posar a dormir a les lliteres de ferro (a baix) i fusta una mica trencada (a dalt). L’endemà al matí ens vam llevar, vam esmorzar ràpidament i cap avall! La tornada va esser feixuga, amb la son acumulada, i amb parades per recollir una de les últimes herbes que em faltaven per fer la ratafia, en concret la flor de pi. Vam arribar aviat al cotxe, i, després de poc més d’una hora de patiment pels sots altra vegada, vam para a fer un vermut en un bar de Prats de Molló. Jo no hi havia estat mai però el castell que queda just a sobre, i la zona medieval del mateix poble bé que mereixen una visita en un futur! Després del vermut vam marxar i directe fins a Olot, amb temps de sobres per dutxar-nos i preparar la revetlla. Jo, però, al final vaig decidir quedar-me a casa a descansar, i, un any més, no celebrar la revetlla amb ningú.

La segona cosa de la que us parlaré avui, i aniré molt per feina, és la ja llarga tradició de fer ratafia. Aquest any vaig decidir fer-la en “petit comité” a casa, amb la meva mare, en Marc Valls i la Núria Feixas. No tenia ganes de multituds … En vaig fer 10 litres amb anís anissat i 3 litres amb aiguardent destil.lat en el pessebre vivent de Joanetes, veurem  com queda! La veritat és que fer la ratafia així en “petit comité”,  sense l’estrès de tanta gent com els altres anys, és molt més agradable, feia anys que no gaudia del procès! Em sap greu per la gent que ja contava fer-ne cada any amb mi, però, anar a recollir les herbes (més de 52!), per molt que ara ho faci gairebé tot la meva mare que ja se les ha après, encarregar l’anís, fer el suc de taronja i llimona per tanta gent, preparar el material … era un estrès massa gran per mi, i aquest any no em venia de gust passar per tot això. Així que res, va anar bé, i crec que a partir d’ara ho faré així. Estic aprenent a intentar fer només el que realment em faci feliç i de la manera que a mi m’agradi, si em ve de gust fer-ho amb gent, ho faig, sinó no! Ja us explicaré com ha sortit la ratafia d’aquest any, i, potser, en rebreu alguna ampolleta ;-).

Finalment, la tercera cosa de la que us vull parlar, i també seré breu, tot i que podria explicar-vos-en mil i una històries, és sobre les estades de Joves i Ciència al MónNatura Pirineus, a les Planes de Son. Sí, un any més, i ja en portem vuit, vam fer el projecte d’astronomia amb la Laia, en Víctor i l’Ignasi acompanyats de 10 nenes i nens fantàstics, també de quatre grups més d’investigadors, monitors de lleure i personal del centre amb qui ja hem compartit moltíssims bons moments allà dalt als Pirineus. Aquest any però hi havia diverses novetats. La primera, trista, que en Víctor no va poder esser allà amb nosaltres fins la segona setmana, era la primera vegada que no compartíem les dues setmanes tots quatre junts, i es va notar, i molt! La segona, una altra persona que ja no la tenim a les estades, la Carla, l’antiga coordinadora del programa, ella ja no treballa en el projecte i, de fet, està de viatge pel món treballant i gaudint d’altres projectes personals i professionals molt interessants. De fet, la Carla és una de les impulsores d’un fantàstic projecte anomenat Hypatia. Aquest projecte el dirigeix un equip format íntegrament per investigadores, i el que fan és simular una missió espacial a Mart, treballant durant dues setmanes aïllades en al desert de Utah. L’altre projecte de la Carla, vital, és un viatge de diversos mesos per l’Amèrica llatina, quina enveja!! I ara, per acabar amb les novetats, una de relacionada amb el propi projecte de Joves i Ciència, una de les tardes de les estades la vam dedicar a una gimcana interdisciplinar. En aquesta gimcana els nois i noies hi participaven en grups on hi havia una participant de cadascun dels projectes de Joves i Ciencia (fotosíntesis artificial, física de partícules, biologia molecular, ecologia, i astronomia), i l’objectiu que tenien era resoldre 10 enigmes científics de totes i cadascuna de les branques de la ciència representades pels projectes. Ens ho vam passar molt bé, i vam aprendre també nosaltres moltes coses, entre d’altres, la dada curiosa que si poséssim en línia l’ADN de totes les cèlules de totes les persones del planeta, aquest arribaria fins a una galàxia a 40 milions d’anys llum!! Una bestiesa!

A part del projecte multidisciplinar, com cada any, vam fer classes teóriques, i, tot i el mal temps dels primers dies, vam poder observar moltíssimes coses al fantàstic cel nocturn del Pirineu. Les noies i nois del nostre projecte ens van sorprendre molt agradablement, van esser de fet dels millors que hem tingut fins ara. I, pel que fa a la part lúdica, vam fer uns quants dies crossfit i ioga, jo vaig fer meditació, i vam anar un parell de dies a sopar a Esterri, un dia amb tots els profes, i l’altre, quan ja va arribar en Víctor, nosaltres quatre. Ah, i l’excursió del diumenge (el dia que ens donen de festa, de les dues setmanes que estem allà dalt), vam anar a pujar al Montardo, una excursió que va acabar amb una bona remullada a un llac on corria l’aigua (sabeu que no us heu de banyar en llacs del Pirineu on l’aigua no corre, ja que allà s’hi acumulen tots els tóxics que porteu amb vosaltes! Crema solar, repelent de mosquits, la propia suor …). 

Com us he dit podria explicar-vos moltíssimes més coses sobre les estades de Joves i Ciència però no vull allargar tant aquesta entrada així que us deixaré només amb dues anècdotes que considero rellevants. La primera, que va esser la meva primera prova de foc com a vegà, i va anar prou bé! Menjar vegà no vol pas dir menjar malament, to tel contrari… l’únic punt negatiu és que en el sopar amb la resta de profes a Esterri vaig haver de saltar-me el veganisme … i és que en un restaurant típic dels Pirineus és difícil trobar opcions veganes, de fet, no hauria pogut menjar res! En el cas del sopar a Esterri amb la Laia, l’Ignasi i en Víctor, sí que vaig fer un bon sopar, una pizza vegana boníssima. La segona anècdota està relacionada amb una de les activitats lúdiques que fem cada any, la cursa d’orientació. Aquest any diversos dels professors, després de motivar-nos moltíssim, vam decidir participar a la cursa d’orientació, vam anar ràpid i vam aconseguir trobar totes les fites però en acabar alguns van descobrir que se’ls havien enganxat rènacs (paparres), dos ho van detectar la mateixa tarda però el tercer va tardar una mica més, i, de fet, se li va enganxar en un lloc ben íntim … per sort tot va quedar en una divertida anèctoda, tot i les preocupacions lógiques per totes les malaties que recentment estan escampant aquests maleïts xucladors de sang… 

I així, amb tot això, un any més, es van acabar les estades al MónNatura, i, només un dia després, jo tornava ja cap a Suècia.

Ah, no puc deixar de dir-vos que tot i que el dia després de tornar del MónNatura ja vaig tornar a Suècia, encara em va quedar temps per participar en una taula rodona sobre geometria i astronomía, que va esser, com ho podria expressar sense entrar en detalls … diguem que … com a mínim curiosa. Després vam sopar de pícnic i els vaig fer una observació astronómica pública que va tenir prou éxit. L’endemà però em vaig començar a trobar malament, i és que aquest any al MónNatura va estar circulant un virus estomacal ben estrany … una nit de febre i un dia de mal de panxa … molt contagiós! De fet ho vaig contagiar als de casa només veient-los una nit! A Suècia però em vaig recuperar ràpidament.

I amb això acabo l’entrada d’avui, des d’Olot i apunt per volar cap als estats Units! Sobre això, el congrés d’ARRAKIHS, i la meva visita llampec a la Vall, amb algunes sortides del grup de Gecaventura’t, us ho explicaré en una altra entrada!

Continueu mirant les estrelles!