Papantla, rutina i Cometa ISON

Hola a tots de nou. M'ha costat trobar el moment però avui ja us puc escriure sobre el que he estat fent els dos últims caps de setmana i donar-vos una trista notícia sobre el cometa que ens ha estat visitant aquests dies.

Però, per començar, us parlaré de la meva visita a Papantla i a les runes de la capital Totonaca “ElTajín”, altrament anomenat poble del déu del tro.

Ja havien passat les setmanes d'estrès, el CNA, l'escola de Gaia, els canvis diversos de casa, ... i finalment ja em trobava instal·lat en una casa i amb ganes de voltar per Mèxic un altre cop. Aquesta vegada tocava fer una visita a un estat que no havia visitat mai, el de Veracruz, i treure'm una espina clavada des del primer any, visitar les molt recomanables runes del Tajín. I és que aquestes restes arqueològiques, així com Papantla, el “pueblo màgico” que hi ha a la vora, van esser una de les primeres recomanacions que vaig rebre en arribar a Mèxic, tan per part de la gent del DF com de la guia que he utilitzat durant tots aquests anys, la Lonely Planet.

Així doncs, vaig buscar a la guia com arribar-hi i vaig decidir fer una sortida de cap de setmana, marxar dissabte ben d'hora i tornar el diumenge cap a la tarda.

Vaig començar el viatge el dissabte dia 16 quan em vaig llevar a les 7 del matí i em vaig dirigir amb el metro a la “Terminal Norte”. Allà, vaig comprar una mica de menjar pel camí i vaig comprar els bitllets per un autobús de l'empresa ADO (realment aquesta companyia et porta a tot arreu). El bus va sortir puntualment a les 9:45h i a partir de llavors, a veure unes quantes pel·lícules! I és que el viatge va durar ni més ni menys que 6 hores! A més, com ja comença a esser costum em va tocar de seure al seient del darrere de tot, just al costat dels lavabos i amb uns veïns del davant que van decidir estirar el seient completament endarrere sense demanar-me permís i així aixafar-me els genolls durant tot el viatge. No obstant això, el viatge va passar prou ràpid.

Vaig arribar a les 15:30 a Papantla, on m'esperava un preciosa vista d'aquest bonic poble, tot envoltat de selva tropical, amb un zócalo molt tranquil, amb mercats plens de productes locals, fruita, roba, ...

La ganga del poble però va esser que just baixar del bus una xafogor inesperada em va caure a sobre. Sí, la típica calor de selva tropical, forta i sobretot molt molt enganxosa (humitat molt alta). Un cop recuperat del xoc de calor inicial em vaig dirigir directament cap al Zócalo: seria el meu punt de referència per visitar les moltes cosetes que tenia pensat visitar. Així doncs, arribat al Zócalo vaig començar la visita admirant els famosos murals de pedra que l'envolten, després vaig anar fins a l'església, molt bonica, vaig tornar al Zócalo i llavors em vaig decidir a pujar fins dalt un turonet del darrera de l'esglèsia on hi havia una monumental estàtua dedicada als voladors de Papantla. Els voladors de Papantla són una tradició d'aquesta zona, famosa per tot el territori Mexicà i datada de l'època prehispànica, en la que cinc persones pugen fins dalt d'un pal vertical de 20 metres on quatre d'ells es lliguen els peus mentre amb una corda que està enrotllada al pal, mentre un puja dempeus just sobre del pal on es posa a tocar un ritme amb el que sembla un flabiol i un tamborí. Quan comença la música, els que s'han lligat els peus es deixen caure i mentre la corda es descaragola del pal ells van “volant” de cap per avall apropant-se mica en mica al terra, és espectacular!

Dalt del monument em vaig trobar pràcticament sol, amb tot el poble als peus, un poble ple de verd, integrat completament a la selva.

Després d'aquesta excursioneta, ja s'havia fet tard, així que vaig tornar cap al Zócalo i em vaig posar a voltar per tots els mercats haguts i per haver buscant vainilla natural. Hi havia mercats de carn, de roba, de records, de tot barrejat, ... i és curiós però em va costar prou trobar la vainilla! I quan la vaig trobar, he de dir que, com a mínim la natural (les baines) era prou cara!

I, per què dic que és curiós? Doncs perquè Papantla significa vainilla, aquest és EL poble de la vainilla! Us deixo una foto amb la llegenda de al vainilla perquè la pugueu llegir, com veureu no és gens romàntica ja que és de l'estil de les llegendes en la cultura mesoamericana, sacrificis humans i tot això vaja.

S'anava fent fosc, era tard i no havia buscat encara on dormir per tant me'n vaig anar a comprar sopar, també uns plàtans manzanos (uns de petitons dels que ja us he parlat i que són molt adictius), i després a buscar un lloc on dormir. No era massa tard (20:30h) però estava cansat de voltar tot el dia i del viatge en bus, i a més em volia aixecar aviat per poder esser dels primers visitants a les restes arqueològiques del Tajín!

Vaig rebuscar per tot el poblet i resulta que només hi ha 5 hotels! 2 d'ells relativament barats però no tant com un esperaria, de fet, tenen els preus pactats a 200 pesos la nit, no hi ha manera de baixar-los. Així que em vaig conformar amb això. Vaig sopar i a dormir.

L'endemà em vaig tornar a aixecar a les 7:00h i vaig anar a buscar el bus local que em duria al Tajín. Ja al bus i pel camí vam passar per poblets encara més petits que Papantla, tots ells enmig de la selva, fins que finalment vam arribar a una zona plana on ja s'hi veien totes les paradetes de records, era sens dubte l'entrada a la zona arqueològica. Vaig afanyar-me a baixar del bus i em vaig dirigir a la zona de paradetes les quals ja començaven a obrir.

Eren les 8:15h però em vaig endur una sorpresa en veure que obrien a les 9:00h, tocava esperar, mala sort. A més era dia lliure, és a dir, tothom podia entra sense pagar, així que vaig pensar que hi hauria moltíssima gent, quina llàstima!

Quan van esser les 9h tocades em vaig dirigir a l'entrada, vaig dir que no a tots els guies que se'm van oferir (jo amb la meva guia impresa en feia prou), i vaig entrar. Del que vaig veure només en puc dir una cosa, és espectacular, i més tenint en compte que anava sol, la resta de la gent anava a pas de guia pel que jo vaig poder avançar-me i visitar bona part de les runes en completa soledat, brutal!

El Tajín, el poble del déu del tro, amb enormes piràmides, la dels nínxols amb 365 obertures una per cada dia de l'any, la piràmide del Tajín (dedicada al déu local), el Tajín Chico, i la Gran Greca, una construcció en forma d'espiral gegant, símil d'un cargol de mar. El que més em va fascinar és que en algunes zones es conservaven encara les restes de pintura blava i vermella que havien recobert, en el passat, totes les construccions de la ciutat, però també em va encantar el fet que els dos elements bàsics de decoració eren les “grecas” (Espirals), i els nínxols (forats poc profunds a les parets), completament diferent als estils mexicas, zapotecas, mayas, toltecas, tehotihuacanos, ... que havia vist fins ara.

Un cop visitat gairebé tot, em vaig asseure a dinar, però, mala idea, em vaig asseure prop d'un riu d'on vaig sortir ben pessigat pels mosquits! Ai quin cap que tinc!

Ja era migdia i havia d'anar acabant la visita així que em vaig dirigir a la sortida, vaig visitar el petit museu local, i ja va esser hora de tornar cap a Papantla a fer les compres d'útlima hora (la vainilla).

Marxant, vaig tornar a passar per tota la zona de botiguetes i allà hi vaig descobrir que la Vainilla és una planta enfiladissa molt semblant a una orquídia (si no és que és una orquídia, ara no us ho podria assegurar). Al final de la zona de botiguetes vaig agafar el bus per tornar.

Ja de nou a Papantla vaig acostar-me altre cop als mercats de l'entorn del Zócalo, vaig comprar la vainilla (em vaig decidir per un extracte natural sense sucre i amb poc alcohol etílic, un 15%, cosa que em van dir que era el millor que podia trobar després de la baina natural que com ja us he comentat no era gens barata, costava 15 pesos cada una), i després vaig tornar al Zócalo a provar una cosa que no havia menjat mai, un raspado. El raspado bàsicament és com un granissat que obtenen de rascar un bloc gegant de gel, un cop tenen el gel hi posen per sobre la salsa que un vulgui i després llet condensada, jo vaig triar, com no, salsa de vainilla. Era boníssim!!!

Amb tot això ja va esser hora de tornar, vaig agafar un altre bus ADO, i a viure 6 hores més de bus, moltes pel·lícules, i arribada al DF a les 19:00h.

Havia estat un molt bon cap de setmana!

El període intersetmanal (de dilluns a divendres vaja), va passar com totes les altres, amb una feinada de por. De fet aquesta setmana encara va esser més dura ja que un noi que està acabant el màster i que també és estudiant del meu director (l'Octavio) es va recolzar completament amb mi per seguir amb la seva investigació. Això últim però, he de dir que tampoc és una cosa del tot dolenta ja que em va fer adonar que me'n surto prou bé tenint un estudiant sota la meva direcció! Bon senyal ara que ja s'acaba el doctorat!

Acabada la setmana, el dissabte vaig tornar a anar a treballar a l'IA ja que el noi del que us he parlat marxava aquell mateix dia i encara havíem d'acabar unes cosetes. Un cop acabades aquestes cosetes, vam anar a dinar amb uns quants amics (Rut, Mauricio, Valentina) a un Norteño, unes quesadillas ben curioses (de formatge i frijoles amb llet, fetes a la planxa), uns tacos típics del nord i unes empanades norteñas, tot molt i molt bo, sobretot les empanades. Després de dinar vam tornar a treballar una mica més i ja cap a casa.

I el diumenge el vaig dedicar a anar a comprar al super, també fruit i verdura al mercat del carrer del costat de casa i finalment a visitar el Zócalo del DF, cosa que ja comença a esser tradició en les meves visites a Mèxic. Al Zócalo però em vaig adonar que MAI havia entrat al Palacio Nacional! Un dels atractius turístics de la zona!! No podia esser! Es per això que hi vaig anar directe, i, casualitat, també era gratis. Quina sort! Vaig visitar tot el palau per dins, els famosos murals de Diego Rivera, i en acabar, just sortint em vaig trobar que a l'edifici del davant hi havia una exposició de National Geographic anomenada “50 fotos que cambiaron el mundo”. Com que tampoc s'havia de pagar, vaig entrar-hi de pet. Era una exposició fantàstica, a més, en acabar la visita justament començava un concert de coral que va estar molt bé tot i que no m'hi vaig quedar fins al final ja que es feia tard.

I així es va acabar aquest segon cap de setmana.

I durant aquesta setmana, doncs han passat diverses coses, bones i dolentes. Començo per les bones: he avançat molt en la feina, estem a punt, ara sí, d'enviar el meu segon article i m'han contactat d'una revista científica per esser revisor d'un article del meu camp. D'això últim, tot i que he declinat la invitació perquè no veia gaire clar que l'article fora viable i no volia dir-li jo al pobre noi que l'havia escrit, n'extraiem que ja començo a fer-me un nom en el camp de l'estudi de braços espirals de les galàxies! Molt bona notícia!

La dolenta és que desgraciadament la mare d'una amiga de l'IA a qui aprecio moltíssim s'ha posat malalta, de veritat que espero de tot cor que es recuperi aviat i que ens puguem tornar a veure.

I després de tot això que us explico, què estic fent ara? Doncs planejant una visita a Xochimilco per aquest dissabte (també ja tota una tradició), una pujada a la Malinche per l'altre i el viatge a Guatemala que començo d'aquí a menys de 15 dies! Ah i la festa de “Fin de año” de l'IA, que tot i que aquest any té pinta que serà molt descafeïnada, ningú té massa ganes d'organitzar res, sempre és un dia ben festiu i divertit.

I, per acabar avui us vull explicar què és això del cometa ISON o “cometa del segle”.

La història comença ja fa més d'un any, quan es va descobrir un estrany objecte procedent del Núvol d'Oort (un magatzem d'objectes fets de gel i pols que envolta per complet el Sistema Solar, i que es troba molt més lluny que l'òrbita dels planetes nans de tipus “Plutó”). Aquests objectes, si per algun motiu s'apropen al Sol el seu contingut en gel es comença a evaporar convertint l'objecte en un cometa. En el cas que ens ocupa a aquest cometa se'l va batejar amb el nom de C/2012S1 o més popularment, com a cometa ISON. Molts astrònoms es van afanyar a calcular-ne l'òrbita i a predir quina seria l'evolució de la seva brillantor i molts van coincidir que podríem estar al davant del “cometa del segle” ja que semblava que brillaria moltíssim. Tot i això, com passa sempre amb els comets, cal esser molt cauts en les prediccions ja que aquests objectes són tots diferents i no coneixem en detall les característiques ni la proporció de gel versus pols, ni els tipus de materials etc de cada un, variables que poden determinar de manera clau l'evolució de la seva lluminositat. Les primeres prediccions apuntaven a un cometa que podia arribar a magnituds semblants a les de la lluna plena (és a dir, es va arribar a pensar que el veuríem fins i tot de dia), tot i això quan va apropar-se a l'òrbita de Mart ja vam poder veure que brillava molt menys de l'esperat. A partir d'aquí, de tan en tant ens va donar alguna sorpresa, petits increments sobtats de brillantor, cosa que, d'altra banda, era un símptoma que alguna cosa no funcionava, el cometa era més inestable del que s'havia pensat. El problema però vindria sobretot de la seva òrbita, el seu punt de màxima aproximació al Sol era de només una vegada el radi del mateix, és a dir, el cometa entraria a una regió on la temperatura ronda els 5000 graus, massa a prop d'un Sol, un Sol que, a més, està just en un màxim, és a dir, contínuament produeix explosions brutals alliberant moltíssima energia cap a l'espai.

I el moment clau ha arribat avui dijous 28 de novembre al migdia de Mèxic. En aquest moment el cometa arribava al periheli (màxima aproximació al Sol) i ja només les sondes com SOHO o SDO (podeu veure un vídeo si seguiu l'enllaç) que es dediquen habitualment a observar el Sol podien seguir el camí i la evolució del cometa. Desgraciadament el que ha passat és que hem pogut veure en directe com el cometa es fonia per complet en els moments previs a la seva màxima aproximació.

El que hauria pogut esser, no ha pogut esser, ens n'hem quedat amb les ganes, un cometa així passa ben poques vegades però què hi farem! I aquí s'acaba la història del cometa ISON.

Així doncs ja coneixeu la història de l'ex-cometa ISON, destinat a esdevenir el cometa del segle però finalment esborrat del mapa després de perdre l'autèntica batalla de Gel i Foc. D.E.P cometa ISON!

I així de trist pel fet que no podrem gaudir d'un espectacle tan anunciat i anhelat us deixo per avui. Continueu mirant les estrelles que potser, només potser, en algun moment de les nostres vides tornarem a trobar un cometa com aquest!  

ACTUALITZACIÓ a 19:30h del vespre!! El cometa ISON no ha mort del tot!!! Sembla que alguna coseta ha sobreviscut, ho haurem de seguir atentament! Vegeu el vídeo clicant aquí.

Tornada a l'escola, una setmana per recordar

Hola a tots de nou. Us escric ja per tercera vegada des d'aquest magnífic país que es diu Mèxic. Aquesta vegada us vull explicar com ha anat l'escola internacional de Dinàmica Galàctica de Gaia, ara que ja s'ha acabat i que ja estic instal·lat a la casa que serà on em quedaré durant les properes quatre setmanes.

Començo doncs:

Com ja us vaig dir a l'última entrada, aquesta ha estat una escola molt intensa, moltes hores de classe, moltes hores d'exercicis, molts coffee breaks, però també molts moments per compartir amb els estudiants, moltes noves idees per discutir, cerveses per degustar, nous llocs per visitar i d'altres de ja coneguts per recordar.

També ha estat un lloc per retrobaments amb amics de congressos de ja fa molt de temps, és el cas per exemple d'una noia molt i molt simpàtica dels EUA (qui ho hauria de dir!), que és sens dubte l'alegria dels congressos i de les festes!

Pel que fa als espais on vam estar, l'escola en si mateixa es va dur a terme gairebé íntegrament en un edifici anomenat “La casita de la ciencia” a la zona del recinte del museu “Universum”. Unes camionetes ens duien i tornaven cada dia a l'Hotel Camino Real el Pedregal, l'hotel de 4 estrelles del que ja us vaig parlar en una entrada anterior i que era el lloc on estàvem tots els de l'escola. Tot i que en aquest hotel havíem de renovar cada 24 hores la contrasenya d'internet, també s'ha de dir que tenia un gimnàs gratuït (on vaig anar gairebé cada matí), i un bon esmorzar continental + un plat a escollir (des de quesadillas o chilaquiles fins a pancakes o macedònia).

Van passar els dies i després de moltes classes i exercicis va arribar el dia de la visita turística de l'escola. Ens van dur a Teotihuacan, un lloc on tot i que jo ja hi he estat 3 vegades no em canso d'anar-hi. En entrades al blog dels anys anteriors us vaig parlar molt d'aquest lloc, de les seves tres magnífiques piràmides, de les més grans del món, de la historia, els mites etc. Aquest cop però ens van sorprendre amb dues coses. Primer, vam sortir de l'hotel cap a Teotihuacan a les 5 del matí, i us preguntareu per què, doncs perquè vam anar a veure l'alineament del Sol amb la piràmide del Sol just a l'alba. Vam arribar a les 6:20h a un petit monticle als afores de la zona arqueològica, un monticle que va resultar ésser també una petita piràmide encara per excavar. Vam pujar al cim, vam aguantar el fred tot esmorzant el que ens van donar a l'hotel i entorn a les 6:45 el Sol va començar a treure el nas pel darrere de la piràmide del Sol, va ésser un moment ben màgic.

Un cop vista la sortida de Sol, vam continuar a peu fins a la zona arqueològica, i no hi havia absolutament ningú, vam gaudir d'una bona estona tot sols en aquest lloc immens. Els nostres guies durant la visita van ésser un arqueòleg professional i un arqueoastrònom. Cadascun d'ells ens va donar la seva visió del que significava aquest lloc, des de la part socio-cultural fins als mites i tradicions d'aquella gent. Tot i això, l'opinió de l'arqueostrónom era que aquella gent van construir la ciutat alineant-la amb un munt de constel·lacions i coses del firmament, la veritat però és que la majoria de nosaltres vam creure que moltes de les seves explicacions estaven una mica agafades pels pèls, molt poc científic tot plegat! Al migdia, una nova sorpresa. Resulta que els arqueòlegs van fer fa poc un gran descobriment, un túnel que s'endinsa en una de les piràmides, la de quetzalcoàtl, la sorpresa és que ens hi van deixar entrar! Brutal! Això sí, sense càmeres ni mòbils, tot està per explorar encara!

Per acabar el dia vam anar fins un restaurant amb buffet lliure on ens vam atipar com lladres (i per menys de 6 euros!), de fet, vam menjar tant (sobretot jo i un parell d'amics), que els cambrers, dissimuladament, es van anar emportant coses cap a la cuina! Quin panxot de riure que ens hi vam fer!!

L'endemà de la visita turística, va ésser un dia de rutina com els altres, però era divendres i tocava anar aviat a l'hotel, mudar-se i cap al sopar de l'escola a l'Azul y Oro, un dels llocs més selectes de la Ciutat Universitaria. Tot i això amb el mal temps que ens va fer molts vam optar per no anar a canviar-nos i anar directament a sopar. En el sopar ens van servir bunyols d'ànec amb mole poblano, tostadas de cochinita pivil, un tamal de frijol i un d'una herba semblant als espinacs i de la que no recordo el nom, per beure, aigua d'orxata (d'arròs) i de jamaica i per postres espumós de mamey, tot una delícia! Ah i vi, però qui el volia l'havia de pagar a part, i, de fet, els que en van beure diria que van acabar pagant el sopar de tots! Era caríssim!!! I només mitja copa!!

Durant el sopar vam aprofitar per parlar dels problemes dels nostres respectius països i he de dir que crec que tenim uns quants adeptes més per la causa catalana, clar que sí! Fent país!!

Després de sopar ens en vam anar a fer un toc amb uns quants amics. La idea era anar a ballar però a l'últim moment tothom es va escapolir i vam acabar intentant anar a un bar de l'Av Universidad (de fet el bar que tenia al costat de casa l'any passat), el cas és que estava tancat, al final vam anar a parar a un altre bar també sobre aquesta avinguda però una mica més lluny. Vam beure un litre de cervesa negre cada un, i em van ensenyar com michelar-la (posar sal i llima al contorn de la copa), és ben útil i queda ben bo!

L'endemà, per no perdre el ritme, i tot i que era dissabte, vam començar altre cop ben d'hora les classes, tot i això, no seria un dia normal, de fet es convertiria en un dia ben ben especial!

Al migdia, vam dinar i després cap a canviar-nos de roba: era el dia de la “Noche de las Estrellas”, un esdeveniment de divulgació amb tots els ets i uts! És una super fira d'astronomia que visiten milers de persones. Hi ha carpes de totes les organitzacions astronòmiques, i molts, molts astrònoms per allà voltant responent les preguntes dels més petits i dels més grans, i jo molt agraït n'era un més aquest any! Per tot arreu es podien llegir cartells divertits on deia “Preguntale a un astrobiólogo”, “Abraza a un astrónomo”, ..., i de carpes, doncs n'hi havia de tots tipus. A mi m'havia tocat estar a la de carpa de Gaia, però, com no, em vaig apuntar en unes quantes més, a la de “Astrónomos en acción”, que era la dels estudiants de l'IA, a la de “Preguntale a un astrònomo” i també em va tocar fer una xerrada a la carpa nº1 de conferències. Pel que fa a la dels estudiants de l'IA allà vaig fer com a la de Gaia, quedar-me per allà voltant i esperar que algú gosés apropar-se per preguntar alguna cosa, i, oi tant que n'hi havia de gent que s'hi atrevia! I quines preguntes!! A la carpa de “Pregúntale a un astrónomo”, el funcionament era diferent, l'astrònom (és a dir nosaltres), s'asseia en un sofà i la gent s'apropava formant un cercle, llavors qualsevol que volgués preguntar-li alguna cosa ho podia fer, simplement era una carpa com a les anteriors però una mica més formal. En aquesta última carpa solien haver-hi els astrònoms més famosos, tot i això, un parell de vegades també hi vam anar uns quants estudiants.
 Després de tot això vam anar a sopar a la carpa de l'staff on ens van donar un parell d'entrepans, galetes a dojo, patates, cafè, beguda, tot gratis pels astrònoms. Un cop havent sopat, tocava anar cap a la carpa de conferències 1. A les 21:30 tenia la meva xerrada, clausuraria la carpa jo!

Vaig arribar-hi puntual i encara hi havia el conferenciant del a sessió anterior. Vaig poder escoltar-lo una estona i la veritat va fer una xerrada molt avorrida, la gent marxava i jo anava pensant “quina pena la meva xerrada serà només pels quatre que aguantin fins al final". Vaig començar la xerrada amb la carpa mig buida però, no sé com, quan me'n vaig adonar ja tenia la carpa plena de gom a gom, fins i tot amb gent dreta! Quan vaig acabar, en el torn de preguntes van començar les felicitacions: que si l'havia feta molt amena, que si molt entenedora, etc etc, i al final, la més gran de les sorpreses, es van a costar a demanar-me autògrafs!!! I una senyora fins i tot se'm va apropar i em va posar davant del nas un llibre del seu fill, jo pensava que volia només un autògraf però em va dir: “Ah por cierto, mi hijo se llama Cristian”, volia una dedicatòria!! No tenia ni idea de què escriure-hi, pel que hi vaig posar: “Para Cristian, de seguro un buen astrónomo para el futuro!”, i és que mai m'hauria pensat haver d'escriure una dedicatòria!

En acabar de signar autògrafs i de fer-me fotos amb la gent, vam recollir la carpa i ja s'havia acabat la “Noche de las estrellas”. Marxava amb un molt bon regust de boca, sentint-me com un heroi, i només pel sol fet d'ésser científic i astrònom. Aquest país no deixa de meravellar-me, un país on es pot tenir com a heroi un científic, i nosaltres arrogants en diem el tercer mon ..., seria impensable que passés una cosa així a casa nostra, ans el contrari, encara et pregunten que per què serveix això que fas i perquè hauria de cobrar tan un científic (i ni saben que de cobrar cobrem ben poc!), i per l'altre costat val la pena tenir-lo present, 11 persones corrent darrera d'una pilota cada cap de setmana cobren milionades, ah, però és clar, ells aporten moltíssim a aquesta societat!...

Per acabar la vetllada ens en vam anar a fer unes cerveses, però, com que era molt tard, molts lloc ja tancaven i vam haver de tornar a l'hotel sense haver pres res.

Passada la fantàstica “Noche de las estrellas” tocava començar els projectes finals de l'escola. En el meu grup ens vam posar en Javier, en Santiago (estudiant de la Bárbara, i que estudia òrbites d'estrelles entorn de la Vía Láctea i també discos protoplanetaris), la Luisa (també estudia òrbites amb la Bárbara, tot i que ella ja és postdoc) i la Carmen (estudia l'evolució dels cúmuls oberts dins el disc galáctic i intenta esbrinar l'origen del nostre Sol, també és postdoc). El projecte era molt ambiciós però estàvem animats i vam decidir tirar pel dret. Tot i això, va passar el diumenge i després el dilluns i hi va haver una part de la feina que ens va ésser impossible de fer, els codis de la Luisa no hi havia manera de fer-los funcionar (la veritat, creiem que sabia com utilitzar-los però va resultar que no), i del resultat dels seus programes en depenia tenir la base per fer anar els de la resta. Per sort els meus els vam poder fer anar amb una altra mostra. Amb tot això, vam acabar el projecte a les 6:30 del matí del dimarts, en aquell moment jo vaig preferir anar al gimnàs per acabar-me de despertar que no pas dormir 30 minuts. A les 7, somnàmbuls tots plegats vam anar cap a esmorzar, tot per començar l'últim dia d'escola, el dia de les presentacions dels projectes.
Per fer les presentacions ens vam dirigir a un auditori diferent al de les classes i exercicis, un al segon pis del propi museu. Pel que fa a les presentacions, la veritat és que hi havia treballs molt bons, d'altres potser no ho eren tant, però el que sí s'ha de dir és que tots hi vam posar el coll i que de veritat vam aprendre molt!

Per acabar l'escola, i després de les presentacions, ens van convidar a una visita guiada a Universum. El primer que vam visitar va ésser l'exposició “The Body Worlds”, una exposició de cossos humans reals, plastificats. Aquesta primera exposició va resultar ésser molt interessant ja que hom hi podia aprendre moltíssim d'anatomia; d'altra banda, he de dir que algunes de les coses que s'hi poden veure tenen un toc ben macabre ja que s'hi fan servir alguns cossos humans tallats de maneres diferents per intentar crear art (no obstant aquest petit detall jo ja era la segona vegada que hi anava ja que gràcies a l'escola ens era gratis i qui sap quan tornaria a tenir l'ocasió d'anar-hi). Després d'aquesta visita ens van portar a veure la resta del museu, la part de l'univers, l'evolució etc etc.

Després de la visita ens vam tornar a reunir, vam omplir l'enquesta de valoració de l'escola, vam votar el millor projecte (de fet tots vam acabar votant més amb el cor que amb el cap) i va guanyar el grup dels nois de llicenciatura, que tot i no fer un projecte brillant, s'ho van currar infinit!

En acabar vam anar cap a l'hotel a descansar, jo ni sopar vaig poder fer, vaig anar directament a dormir, i és que ja portava prop de 40 hores sense dormir!

Finalment, el dimecres, va tocar esmorzar per últim cop a l'hotel, acomiadar-se de tothom, de la Cesca, la Hoda, la Erica i de la resta de gent, i després cap a l'IA a continuar treballant! I al vespre, cap a la que seria la meva casa pel proper mes! Però això ja serà una historia per una altra entrada al blog!

I aquí acabo avui, ja veieu que ha estat una setmana molt intensa!

Continueu mirant les estrelles i al cometa ISON, que en els últims dies ha augmentat espectacularment la seva brillantor i ara ja es veu a simple vista! Ja ho sentireu a les notícies!

Una setmana d'estrès: una organització desorganitzada!

Hola de nou! Vaja, no vaig poder complir la promesa d'escriure-us el dilluns però, com diu el títol, buff quina setmana!!!

Us escric però assegut en un banc del MUTEC, acabant per fi el XXV Congrés Nacional d'Astronomia de Mèxic, i enmig de contínues i inacabables interrupcions de gent del congrés preguntant-me mil i una coses sobre el mateix. I perquè a mi? us preguntareu, sabent com sabeu que fa poc més d'una setmana que sóc per aquestes terres, doncs això és el primer que us vull explicar avui.

Com us vaig dir, ja era a Mèxic, per fi, després de l'aventura per l'aeroport de París ja m'havia instal·lat a l'hostal i podia començar a treballar. El dijous ja vaig anar ben d'hora a l'Institut, em van cedir un despatx provisional ja que, entre que la següent setmana començaria el Congrés Nacional d'Astronomia, i que les dues de després d'aquesta tindria l'Escola de dinàmica galàctica, no necessitaria un despatx fins al 13 de novembre, com a mínim.

Aquest primer dia va esser el dia de retrobaments, alguns de més emotius que d'altres, entrega d'obsequis (vaig dur unes quantes petaques de ratafia, quina llàstima que no me'n vaig guardar cap per mi!), i poca feina. Poca feina perquè va esser impossible veure ni l'Octavio (El meu director de tesi) ni la Bàrbara (col·laboradora) perquè estaven molt enfeinats organitzant el congrés de la setmana següent. I això justament va esser ja un mal presagi del que havia de venir.

El divendres vaig tornar a l'institut ben d'hora, recuperant-me del “jet lag”, i aquest dia sí que vaig poder trobar tan a l'Octavio com a la Bárbara, estaven molt i molt ocupats i de seguida els vaig dir que jo els podia ajudar amb la logística del congrés. I així va començar tot, un cap de setmana treballant tot el dia a l'IA (tan dissabte com diumenge) pel congrés, fent les credencials, el programa, ... i mil i un detalls més.

Aquí ho deixo perquè he d'anar a controlar l'entrada del lloc on es dina, sí, fins i tot això faig! ...

Continuo, molts dies després, ja passat el congrés i enmig de l'escola de dinàmica galàctica de GAIA.

Com us deia, vaig passar el cap de setmana treballant i amb el neguit d'haver de canviar d'hotel ja que, tot i que ja tenia pagat l'hostal (el Cenote Azul), resulta que m'havien reservat també habitació a l'hotel Camino Real (l'hotel del congrés), i volien que em quedés allà per ajudar amb els temes logístics. Tot i això m'havien pagat només de diumenge a divendres, i l'escola de Gaia, per la que tenia pagat altre cop el mateix hotel, començava l'altre diumenge. Així doncs els meus plans hotelers van esdevenir ben complicats: arribada-diumenge del congrés, al Cenote Azul, del diumenge de congrés al divendres, Camino Real, del divendres al diumenge, altre cop Cenote Azul i del diumenge al dimarts de l'altra setmana, altre cop al Camino Real ... un cop acabada l'escola, per fi, ja tindria un lloc estable, un pis compartit, i fins a la tornada.

Arreglat el tema d'on dormiria cada nit, va arribar el dilluns, la prova de foc, el dia d'estrès màxim. Va començar el registre dels participants i, mai ho hagués fet, em vaig posar com a responsable de la taula de registre. Amb això em vaig acabar passant tota la setmana a la taula, donant informació, cobrant el sopar i els dinars,del congrés, resolent problemes, ... en definitiva, vaig veure només 3 xerrades durant tot el congrés! I ni la meva, que vaig fer el divendres, em vaig poder preparar!

Per acabar-ho d'adobar tot plegat, l'organització era pèssima, mai havia anat a un esdeveniment de gran format com un congrés on els plans de TOT es canviessin a cada instant! Els participants paraven bojos, i jo, com a persona responsable de la taula d'informació, tres quarts del mateix, i a més afegint-hi les queixes que havia d'aguantar a cada moment.

Va esser una setmana de dormir poc i treballar molt, tot i això també va esser una setmana amb moments genials, amb la companyia dels bons amics de l'IA, també atrafegats com jo, responsables de mil i una coses del congrés (l'Alejandro sobretot, pobre, coordinant-ho tot plegat, la Rut i l'Eva, ajudant-me en el registre i a més coordinant sales de conferències, en Jose Gregorio, etc). I com a millor moment, el sopar del congrés, un molt bon sopar, amb vi del millor un vi d'Ensenada espectacular, unes postres que encara em cau la bava, mariatxis, ...

I amb tot això, vam arribar al divendres, vaig fer la meva presentació, i a la tarda vam clausurar el congrés. Per fi, un cop tot acabat i recollit, cap a dormir al Cenote Azul.

El cap de setmana va esser més tranquil, encara vaig anar a l'IA a treballar una mica amb l'article científic que estem a punt de publicar i en tancar el comptes del congrés. I el dissabte al vespre, amb la Rut, l'Eva, en Mauricio i en Yaxk'in vam anar a veure les ofrenes del dia de “muertos” a“las islas” de la UNAM. Un cop visitades (espectaculars), vam anar a menjar uns tacos i cap al cine a veure Thor 2, un bon final per una setmana tan intensa.

I el diumenge a la tarda, cap a Camino Real altre cop a registrar-nos ara per l'escola de dinàmicagalàctica de Gaia. I aquí explicaré què és aquesta escola: són 9 dies intensos compartits amb estudiants de màster, doctorat i post-doctorat de tot el món, uns 40, on s'imparteixen cada dia diverses classes que dirigeixen reconeguts investigadors en el camp de la dinàmica galàctica (com es mouen les estrelles i la galàxia en general). Durant els primers 5 dies hi ha cada dia unes 5-6 classes de 45 minuts i unes 4 hores d'exercicis, i els últims 4 els dedicarem a projectes que se'ns proposaran i dels quals esperem en surtin algunes col·laboracions ben profitoses.

Tornant al registre, allà ens van entregar una llibreta, un bolígraf i una calavera de sucre, això últim perquè com ja he explicat acabava de passar la festivitat de “muertos” i és tradicional regalar calaveres de sucre, xocolata o “amaranto” als convidats i amics. Un cop tots registrats, vam anar al còctel de benvinguda on vam provar uns tacos de “cochinita pivil”, arranchera, pollastre, ... vam menjar una calavera de xocolata, vam veure mooolt suc de taronja i vam passar una bona estona xerrant amb vells amics de congrés amb els quals només ens anem trobant en aquest tipus d'ocasions.

Després d'això, va començar la rutina de l'escola: classe-coffee break-classe-coffee break-classe-coffee break-classe-dinar-coffe break-classe-coffe break-classe-coffe break-exercicis. Com podeu comprovar moooolt de coffee!!

I aquí estem, ja a dimecres, a punt per un nou dia de rutina, però nerviosos per demà!! Demà hi ha la sortida de l'escola! Ens n'anem a veure la sortida de sol des de Teotihuacan, i tot i que estar-hi ja hi he estat 3 vegades, aquesta hi anem a les 5 del matí per veure com surt el sol i a més entrarem DINS de la piràmide de Quetzalcoatl!! Pot esser espectacular!! Ja us explicaré!

I aquí acabo, espero que després de l'escola tindré un moment per explicar-vos tot com ha anat, els nous projectes, les visites, el sopar del congrés, etc etc, ah, i també els plans pels propers caps de setmana! Em queden moltes coses per visitar d'aquest bonic pais!!!

Aah i continueu mirant les estrelles, que en aquests dies que venen us podeu endur alguna sorpresa!