Feina i turisme en una estada de 15 dies

Hola a tothom, segona entrada al blog sobre la meva curta estada a Holanda.

Primer de tot, i ara que ja hi tinc una mica d'experiència, us he de dir que aquestes estades que fem els investigadors no són un caprici sinó que realment són molt bones per accelerar la feina que fem en el dia a dia i per establir noves col·laboracions.

Aquesta setmana ha estat bàsicament una setmana de feina, reunions i més feina. Hem avançat moltíssim en un dels temes en que estic treballant en el doctorat, i dilluns començarem a pensar en escriure ja un primer esborrany d'un article científic sobre els resultats que estem obtenint. Sens dubte és una bona notícia, bona sobretot pel desànim que un arriba a patir quan veu que el futur de la investigació és tan negre.

Per altra banda el cap de setmana un cop més m'ha servit per fer turisme, rentar roba, anar a passejar pel mercat i per les botigues del centre, fer les compres de la setmana, etc. Sempre en bicicleta, és clar! I tenint al cap que és l'últim cap de setmana que sóc per aquí  i que he d'aprofitar per veure totes les coses que em falta visitar!

Aquesta tarda-nit, m'he dedicat a passejar per carrers i botigues del centre, mentre es feia fosc (5-6 de la tarda) i ja s'encenien els llums de nadal. Durant la passejada m'ha sobtat que les botigues tanquéssin tan aviat, a les 5, sí sí, a les 5, i que quan ha passat aquesta hora, que ni se t'acudeixi intentar entrar a la botiga! Pleguen a les 5, i punt! Una altra cosa que m'ha sobtat i que m'ha fet continuar el passeig amb un somriure a la cara, és que hi havia mooolts nens pel carrer amb un fanalet com el que porten els nens a casa nostra quan van a esperar els reis, i a l'entrada de les botigues els botiguers els donaven alguna cosa (crec que caramels i xocolatines, però no ho sé segur), ara em queda pendent esbrinar què se celebra el 10 de novembre! Quin misteri!

Finalment també tinc lloc per explicar un petit contratemps que he tingut, però amb un punt d'humor. Durant tota la setmana, anant en bici, he anat veient que per terra, de tant en tant, es veien guants perduts, jo estava completament desconcertat per aquest fet: com pot ser que algú perdi un guant? I més que això, com pot tanta gent perdre els guants?

Doncs justament avui, quan he agafat la bici, enlloc de posar-me els guants me'ls he guardat a la butxaca (no feia massa fred a diferència d'altres dies). Quan he arribat al lloc on deixo sempre la bici, he baixat, l'he lligada amb els candaus i en posar-me les mans a la butxaca per comprobar si duia la cartera, m'he adonat que un guant m'havia caigut! En definitiva, ara ja sé perquè hi ha tants guants perduts pel carrer! 

I amb aquesta anècdota acabo. Suposo que aquesta serà la última entrada del blog des d'Holanda. Demà toca dinar de catalans a Gröningen i jocs de taula, la setmana que bé, més feina i una xerrada a l'insitut (dimecres al migdia), que espero que vagi prou bé, i divendres al matí, cap a Amsterdam a buscar l'avió per tornar! I ja s'haurà acabat! Només espero que quan arribi a casa faci un bon sol, que ja toca!!

Records a tots i ja ho sabeu, continueu mirant les estrelles!!

Pluja i bicicletes

Hola a tothom!

De nou, el doctorat em porta a voltar pel món i continuar mirant les estrelles. Aquest cop, a Gröningen, una petita ciutat al nord d'Holanda. L'estada és de només 15 dies, de l'1 al 15 de novembre, és a dir, ara mateix tot just m'estic situant. Tot i això, tinc la sort de comptar amb la companyia de la Teresa (el contacte amb qui treballo, i que també va fer el doctorat a cavall de Mèxic i Barcelona), el Javi i la Carme, els tres post-doctorands que van fer el doctorat al Departament d'Astronomia de la UB. Dic la sort perquè a aquí dalt les hores de llum són escasses, el fred intens i la pluja no deixa de caure, un cúmul de circumstàncies que et pot fer caure fàcilment en l'enyor i en el sentiment de solitud.

I què dir d'aquesta ciutat? Doncs que és la típica ciutat Holandesa, amb casetes molt verticals i estretes, fetes de maons, i amb unes escales per anar d'un pis a l'altre que amb prou feines superen els 10 cm d'ample (un perill pels que tenim els peus llargs). El mitjà de transport més típic és ..., a que no ho endevineu? Doncs sí, la bicicleta, i n'està ple, n'hi ha per tot arreu, i tenen sempre preferència, per davant dels cotxes i dels vianants. La gent va en bicicleta faci el temps que faci, moltes vegades fins i tot sense paraigües ni capelina, tot i que també es veu gent amb paraigües (també he de dir que anar amb bici i paraigües és una cosa ben curiosa), i fins i tot gent amb uns paraigües aerodinàmics, més llargs de la part del darrera que de la del davant i més tancats de les vores que suporten perfectament el vent i fan que no et mullis l'esquena. Pel que fa als cotxes, n'hi ha ben pocs, i és que es veu que les taxes per tenir un cotxe són molt altes, per tant val més utilitzar el transport públic o la bicicleta. A mi, la Teresa me n'ha deixat una i ara ja em moc com un Holandès més!

El temps, com ja he avançat, és molt variable. Estem en una zona mooolt plana, sense cap muntanya, de manera que els núvols i el vent poden viatjar tranquil·lament sense topar-se amb cap muntanya, és per això que el temps canvia rapidíssimament ja que el fort vent empeny els núvols sense parar. Tot i això, el fred és intens (-1 a 8 graus com a molt moltíssim al mig del dia), i no cal que se't passi pel cap de deixar el paraigües a casa, cada dia plou!

I què més puc dir? Doncs que ahir ja vaig començar a treballar, avui hem passat el dia amb la Teresa i el Javi, comprant pel centre de la ciutat, i pel mercat del dissabte que és un lloc ben curiós i agradable, i que demà tocarà donar un tomb pel centre de la ciutat, pels parcs, i a la tarda-vespre a un sopar de gent de l'institut d'astronomia (Kapteyn institut), un sopar de sushi (ens el prepararà una noia japonesa) i menjar indonesi (que prepararà un noi d'indonèsia). I després, a treballar, anant cada matí i vespre amb bicicleta a l'institut (si no em perdo és clar!).

Ah i em deixava una cosa! Aquí la delinqüéncia és mínima, i pots deixar la bicicleta al carrer sense patir massa que te la fotin! És genial!

I fins aquí el petit resum de l'inici d'aquesta estada, ara que he tornat a començar a escriure-hi, no penso deixar el bloc com a mínim fins al febrer, ja que després de tornar d'Holanda tocarà la tercera part de l'aventura a Mèxic, que promet ser tan bona, o més, que les altres dues!

Una abraçada, i ja ho sabeu, continueu mirant les estrelles!!!