Post-Jerusalem: Estiu atrafegat, 2ona part

Hola a tots, ja em torneu a tenir aquí, avui amb la segona entrada sobre els meus viatges d’estiu. En aquesta ocasió us parlaré dels dies de juliol que vaig estar per casa, del congrés de la Sociedad Astronómica Española (SEA) a Bilbao i de tots els preparatius que vaig estar fent per anar cap a Califórnia. Comencem doncs!

Després de l’estada als pirineus de lleida necessitava descansar una mica. Això no em venia pas de nou, tenia l’experiéncia de l’any passat, pel que ja tenia preparada una estada d’una setmaneta per la Vall. La veritat és que, com m’ha estat passant durant tot l’any, tot i que tornar a casa està molt bé, veure la família, passar uns dies amb ells …, m’avorreixo molt, i és que tothom està enfeinat i els que no ho estan imagino que costa tant quedar-hi perquè tothom ja té la seva rutina i la seva vida. I sobre aquest tema em vull sincerar, el cert és que tot i que seran sempre els amics de tota la vida cada cop me’n sento més lluny, ells tenen la seva vida, jo tinc la meva que és molt diferent i per això cada cop tenim menys punts de coïncidència, cada cop costa més tenir bones converses quan quedem … a més, també dir que em sap greu que pràcticament ningú dels “amics de sempre” es posi en contacte amb mi quan sóc fora … la veritat és que cada cop més em sento un estrany quan ens ajuntem per sopar quan torno (sopars que d’altra banda gairebé sempre he d’organitzar jo). Probablement part de la culpa també és meva, jo tampoc he estat mai algú a qui li agradi massa mostrar els meus sentiments i explicar les meves cabòries, també és cert que jo tampoc escric massa a la gent quan sóc fora, però, i els que heu marxat a treballar fora alguna vegada ho sabreu, quan marxes justament ets tu el que té menys temps d’escriure, i menys per escriure a tothom. És per aquest motiu que vaig començar a escriure aquest blog, precisament per mantenir a tothom informat de com em van les coses i no haver d’escriure mil e-mails cada setmana! Ara bé, poques vegades he rebut cap tipus de resposta per part dels meus “amics de tota la vida”. Vaja, ja ho veieu, avui m’ha tocat desfogar-me un xic, ja em perdonareu, simplement per concloure aquesta reflexió, i crec que probablement molts hi estareu d’acord, quan et fas gran te n’adones que d’amics per fer un cafè o organitzar un dinar en tens molts però que d’amics de veritat en tenim ben pocs! 

Dit tot això, continuo. La setmana va passar, bàsicament envoltat de la família i anant a treballar a la biblioteca d’Olot o a l’espai de dansa, preparant el congrés de Bilbao de la setmana següent, continuant amb la feina de Jerusalem (una mica amb desgana per falta de motivació i perquè ja tenia decidit deixar el post-doc d’Israel). També hi va haver temps per alguna trobada amb amics (poques) i dinars familiars. M’agradaria destacar aquí el dinar que vam anar a fer amb la meva mare, el dijous,  i és que s’està convertint en tradició que quan vinc uns dies a casa ens n’anem sols jo i la meva mare a dinar a algun lloc nou cada vegada, crec que ens va molt bé a tots dos per posar-nos al dia i passar uns moments mare-fill, moments tant preuats com escassos últimament. Aquesta vegada vam anar a l’hostal de l’Arç i en vam quedar contentíssims, molt barat, molt bo i un tracte exquisit! Us ho recomano! Ah i no puc oblidar-me de comentar que també vam quedar amb els de la colla per fer pa i pizzes al forn de llenya que en Jordi i l’Anna s’han construït a casa, ens va sortir boníssim!!

I amb tot això va arribar el congrés, tenia el vol a primeríssima hora del matí del dilluns des de Barcelona i la veritat és que no sé com vaig fer els càlculs però una mica més i perdo l’avió! Tot i que vaig agafar la primer Teisa que arribava a Barcelona vaig acabar arribant a l’aeroport mitja hora abans que sortís el vol. Una de les causes d’aquest retard va esser que no sé per quin motiu vaig decidir experimentar una mica (i mira que ja veia que anava malament de temps) i agafar la nova línia de metro, la 9, que va a l’aeroport. La experiència del metro no va esser el que esperava, no és ni barat ni còmode, ni ràpid, val més agafar el rodalies! Com us he dit vaig acabar arribant mitja hora abans del vol, i de fet, quan les portes d’embarcament es van obrir jo encara estava passant el control de seguretat! Sort en vaig tenir que em van deixar passar a la cua del control i que no havia de facturar res d’equipatge! Finalment, corrent vaig arribar al taulell d’embarcament i vaig pujar a l’últim bus que portava a l’avió juntament amb un grup de gent ben estrany, i en quin sentit us dic que era un grup estrany? Doncs en que eren gent de l’edat dels meus pares però vestits amb roba de “heavy metal”, resulta que hi havia un concert d’un grup de heavy important a Bilbao durant aquelles dates també. Ja a l’avió em vaig trobar amb tres antics companys de la facultat que seien a tres files més endavant. Quan vam arribar a Bilbao vam anar tots quatre junts a buscar el bus que ens deixaria just al costat del Museu Guggenheim, que de fet és on teníem el congrés, en un dels edificis annexes. Una cosa ens va sorprendre però, i és que tot i que tots dúiem roba més aviat pensant en un clima frescot respecte al de Catalunya, ens vam trobar amb una calorada fora del normal, i és que feia una calor i una xafogor horrorosos! Vam enganxar l’onada de calor més forta que es recorda i que es té registrada, dilluns i dimarts de la setmana del congrés es van batre tots els rècords de calor. Sort que ens vam passar bona part del dia dins l’edifici del congrés escoltant xerrades, en sales amb aire acondicionat.

Sobre el congrés en si només us puc dir que va esser el típic congrés d’astronomia general: massa xerrades i de temes massa diversos,“coffee breaks” que no eren res de l’altre món, de fet des del meu punt de vista només se’n podia aprofitar el suc de taronja natural, etc. Ara bé, si s’ha de parlar d’una cosa que no va anar gens bé en aquest congrés és l’allotjament pels doctorands/joves post-docs, l’alberg de Bilbao. Aiiii l’alberg! Habitacions compartides entre 4, sense aire acondicionat ni ventiladors (ho vam passar malament les dues primeres nits), al costat de l’autopista (cosa que vol dir molta fressa si s’intenta dormir amb les finestres obertes), un esmorzar no massa variat i el més important, a 45 minuts caminant del Palau de congressos, 20 minuts amb transport públic, que no érem al costat mateix vaja… no creiem que siguin les condicions més adeqüades per un grup de gent que justament s’ha desplaçat a Bilbao per treballar durant una setmana … però vaja, també és cert que ens el van pagar …

Amb tot això la setmana va passar, alguns dies vam anar a sopar amb els antics companys de doctorat de BCN (de tapes óbviament), d’altres amb col·laboradors, fins que va arribar el dia del sopar del congrés, el dijous a la nit. El sopar del congrés, sempre esperat, el vam fer a la planta 24 de la torre iberdrola, i la veritat és que va estar molt molt bé. Ens van rebre amb copes de vi, refresc, cervesa, … un bon pica-pica amb marisc i productes bascos, amenitzat amb danses tradicionals basques i després el sopar pròpiament dit a base d’una bona amanida i un bon segon plat a més d’unes postres boníssimes. Després de sopar vam anar de festa amb tots plegats, també els investigadors principals (hi va haver imatges que costaran d’oblidar), tot i que jo vaig marxar aviat ja que el dia següent tenia la meva xerrada i encara no la havia acabat.

Va arribar el divendres i vaig fer la meva xerrada, va anar prou bé però tot i que va passar sense pena ni glória també (un congrés massa general i a més al divendres quan ja molta gent ha marxat). I després de la xerrada ja érem al divendres al migdia, just quan tenia reservat un blabla car per tornar fins a Vic. Pels que no ho sapigueu un blablacar és un sistema per viatjar compartint cotxe. Així doncs al migdia em vaig acomiadar de tothom i em vaig dirigir al punt de trobada amb la gent amb qui compartiria el viatge.

Els meus companys de viatge van resultar esser una noia de Sant Hilari de Sacalm i el seu xicot basc (ells duien el cotxe, una furgoneta de les grans), molt molt bona gent, el més sorpenent és que coneixien molta gent d’Olot. Les sorpreses i casualitats casualitats no es van acabar aquí, resulta que un altre noi venia amb nosaltres a compartir cotxe, un noi Polac que va arribar tot coix amb unes crosses (ens va explicar que s’havia trencat els lligaments creuats jugant a fútbol). Quan el vaig veure em va semblar reconèixer-lo d’algun lloc, tot i això vaig pensar que el que passava realment era que jo coneixia a algú que se l’hi assemblava, … però rés més lluny que això! La sorpresa va arribar quan ens vam presentar, de fet quan jo vaig dir tot orgullós que era astrofísic i va resultar que ell també ho era (tot i que com ens va explicar més tard ell va deixar la ciència ja fa un temps i ara era a Bilbao en un congrés de Python, que és un llenguatge de programació per ordinador que es fa servir en molts camps de la ciència i també en el tractament de bases de dades en l’empresa privada). Vaig anar estirant del fil, ara estava claríssim que ens havíem d’haver trobat en algún lloc, i sí, finalment vaig poder connectar tota la informació, resulta que aquest noi era amic d’una noia polaca que va esser també estudiant de la Cesca, la meva supervisora de tesi doctoral a BCN, i el curiós del cas és que ens havíem conegut amb aquest noi en algun bar de Barcelona un dia que vam sortir de festa amb la gent del departament! Sí, el món és mooooolt petit! Ja ho veieu, el viatge va esser entretingut i ple de sorpreses, que de fet és com solen esser sempre els viatges amb blablacar. Durant tot el viatge no es van acabar els temes de conversa i menys quan es va posar a ploure a bots i barrals. A mig camí vam deixar el noi polac a Saragossa, vam canviar de conductors i després ja vam continuar d’una tirada fins a Vic. Ja a pocs quilómetres d’arribar a Vic va sortir el tema sobre de què treballaven la parella que conduïa. Resulta que el noi és professor d’universitat, amb plaça fixa, i tan jove! Quina sort! Està al departament de química de la Universitat de Bilbao fent recerca en l’optimització dels combustibles per automóbils. La noia per la seva banda té una empresa de cervesa artesanal, una cervesa molt bona, i ho sé de primera mà ja que me’n van regalar dues ampolles quan vam arribar a Vic (em van deixar a l’estació de busos) i ha d’esser molt bona ja que tots sabeu que a mi no m’apassiona la cervesa. 

A Vic ens vam acomiadar i de seguida ja vaig trobar l’Albert i la Mireia que m’havien passat a buscar. Vam tornar cap a casa, vam fer un bon sopar familiar i així es va acabar la meva setmana de congrés al País Basc.

Després del congrès ja quedava poc per marxar cap a Santa Cruz de Califórnia a treballar amb el grup de Jerusalem. Tot i això encara em va quedar temps per complir una promesa que vam fer feia uns 15 dies, la de trobar-nos els professors del Joves i Ciència per fer una barbacoa + banyada a la finca dels pares d’un dels professors. Només dir que aquest noi que ens va deixar la casa, juntament amb la seva xicota, fan una de les parelles que actuen dins de “Big Van científicos sobre ruedas”, un grup d’humoristes que aprofiten l’humor per divulgar la ciència, us els recomano! Així doncs amb l’objectiu de la barbacoa el dissabte vaig agafar el tren i vaig anar cap a Barcelona altre cop. Després de trobar-nos amb l’Ignasi (company del Departament d’Astronomia de la UB) a Barcelona, vam agafar un altre tren, i després de perdre’ns una mica per fi l’Oriol (el propietari de la casa) ens va trobar i ens va portar fins a la finca. Vam arribar a la finca els primers. Sobre el lloc he de dir que és genial, aïllat i enmig de la natura, a molt poca estona de Barcelona. Vam fer una molt bon dinar i banyada! Una bona barbacoa d’embotit del Moianès acompanyada d’amanida amb verdura de l’hort i pastissos casolans, i per acabar un mica de fruita i ratafia! Tot en molt bona companyia! Esperm repetir! 

Al vespre, en un ambient tan agradable (feia molt temps que no em sentia tan cómode en un dinar amb amics) el temps va passar volant i quan me’n vaig adonar ja no era a temps d’agafar l’últim bus o tren cap a casa, així que vaig anar cap a Barcelona i em vaig quedar a casa d’uns amics. El diumenge ben d’hora vaig agafar el tren i cap a casa a refer motxilla de viatje, aquest cop per anar cap a Santa Cruz de Califórnia. Ara bé, encara quedava mitja setmaneta, i la veritat és que la vaig intentar aprofitar.

Així doncs la última setmana abans d’anar cap a les Amèriques la vaig dedicar a fer una mica més de feina però també a visitar uns quants amics (entre d’altres la Marta i en Quel, que em van demanar de fer de testimoni del casament!!! Quina emoció!!!! A més en quel em va regalar una de les seves genials escultures de ferro, la veritat és que una mica més i em fan plorar!), i també a celebrar el meu sant amb els pares i el germà tot dinant a Campllong, prop de Ribes de Freser, en un restaurant que al final no ens va acabar de convèncer, sobretot perquè hi vam gastar un Smartbox per un menú que va resultar esser molt més barat del que costava la caixa regal … a més que no et donaven el que es prometia en la mateixa …No recomano en absolut el lloc a ningú. Tot i això la vetllada amb els de casa, i la visita a la zona va anar prou bé, potser no tan com altres vegades però vaja, amb els nervis de marxar i tot plegat ja se sap.

I amb això, ara sí, ja va arribar el dia de marxar. Marxaria però amb el cor un xic encongit ja que no les tenia ni tinc totes de tornar a veure la nostra estimada fura en vida … i per què? Doncs perquè la tenim molt malalta, o és diabética o té un càncer de pàncrees que es veu que és molt comú en aquest tipus d’animals… cada matí gairebé ens li agafa una baixada de sucre que la deixa gairebé morta, només la podem revifar donant-li mel, a veure si això continua servint durant un temps …

Doncs res, amb això acabo l’entrada d’avui, a punt per explicar-vos la meva estada de 3 setmanes a Santa Cruz, estada que acabo avui, de fet estic acabant aquesta entrada assegut a l’aeroport de San José esperant per facturar la motxilla. La propera setmana més! I ja des de Mèxic! Quina emoció!!!

Continueu mirant les estrelles!!

Post-Jerusalem: Estiu atrafegat, 1era part

Hola a tots, com va l’estiu? o més ben dit, com ha anat?! Ha passat volant oi?

Dir-vos que pel que fa a mi ha estat un estiu especial, i és que m’han passat moltíssimes coses des que vaig fer la última entrada. Sí, aquest cop més que cap altre us he de demanar disculpes, he deixat passar molt temps des de l’última entrada però m’heu de creure quan us dic que entre una cosa i l’altra no m’he sentit capaç de tornar-vos a escriure fins ara, de fet aquesta entrada la vaig començar fa mooolt temps …

Així doncs avui iniciaré avui una sèrie d’entrades on us explicaré com m’ha anat l’estiu però també com han anat canviat els meus pensaments, sentiments i plans de futur. 

Començaré per on ho vaig deixar, la tornada a Catalunya juntament amb l’estada a les Planes de Son. En una segona entrada us parlaré dels congressos als que he anat aquest estiu i de les coses que vaig poder fer la setmana que vaig estar per les meves terres, després en una tercera us explicaré com m’ha anat (encara hi sóc) un nou viatge cap a les Amèriques, primer a Califòrnia, a la ciutat de Santa Cruz, des d’on us escric ara, i després cap a Mèxic DF per trobar-me amb bons vells amics.

Començo doncs aquesta entrada, assegut prop d’uns penya-segats a Santa Cruz, amb el soroll de les onades trencant a les roques, el cant de les gavines, els surfistes aprofitant les enormes onades i un trompetista que busca inspiració en aquest bucòlic paisatge.

La vida continuava a Jerusalem però després de força temps fora per fi tocava tornar cap a casa a fer-hi una estada llarga. Aquesta vegada tornaria a casa un dia abans de Sant Joan i no tornaria a posar els peus a Jerusalem fins al Setembre. I perquè una estada tan llarga? Doncs aprofitava que el meu jefe se’n va tots els estius a treballar a Santa Cruz de Califòrnia (juliol a setembre), també el fet que aquest any ens van tornar a donar el projecte de Joves i Ciència (crec que us vaig parlar ja de les entrevistes als nanos en una altra entrada), i també que m’havien donat xerrada a un congrés a Bilbao. Tot i això no passaria tot l’estiu a casa, de fet a casa hi estaria bastant poc ja que a finals de juliol agafaria un avió cap a Amèrica per estar treballant també jo a Santa Cruz de Califòrnia tot l’agost i després, cap a Mèxic DF, una visita molt esperada a la meva antiga i estimada ciutat de Méxic. 

Marxar de Jerusalem aquesta vegada però va ésser diferent de les altres. Dir adéu a la ciutat em provocava aquest cop una sensació estranya, i és que feia un temps ja que tenia decidit que deixaria el post-doc a finals de setembre. La veritat és que va ésser molt estrany tot plegat, dir adéu a en Roberto, que a ell segur que ja no el tornaria a tenir pel Monestir (li han donat un post-doc a Madrid), preparar-ho tot per tal de només haver de fer una estada curta al Monestir al setembre per recollir quatre coses … i és que de fet fins i tot ja havia rellogat l’apartament i canviat de nom la companyia d’interneet a un noi italià. Això últim, com ja us explicaré en una propera entrada, m’ha acabat portant uns quants mals de cap … 

Així doncs amb aquest sentiment tan estrany d’alleujament però alhora de pena per no haver sabut gestionar el meu primer (i potser únic) posdoc, me n’anava cap a casa. Al vol, a hores intempestives i que com sempre va estar marcat per l’escorcoll exhaustiu al que et sotmeten en marxar d’Israel, no hi va haver cap novetat respecte a les altres vegades, escala a Atenes i cap a casa. Vaig arribar un dia abans de Sant Joan, sí per la revetlla, tot i això arribava molt cansat i no em trobava massa bé de manera que tot i els plans que ja tenia vaig decidir no sortir de casa i descansar per l’endemà! I és que com cada any havia organitzat la quedada per fer ratafia casolana! Aquesta vegada amb herbes de Jerusalem, Palestina, el desert del Neguev i, com no, Catalanes. Desgraciadament el que em trobés malament el dia que vaig arribar era ja símptoma del que vindria, vaig agafar la passa del ventre, justament per Sant Joan! Així doncs amb el neguit i malestar d’anar contínuament al lavabo (tots hi hem passat per això oi?) vaig anar cap a Sant Privat a trobar-me amb la gent de procedència diversa que m’acompanyaria en aquesta diada tan nostrada. Tot i el malestar que tenia la jornada va anar molt bé, acompanyat de bons amics, com sempre, i de bon menjar al final, tot i que jo no en vaig poder gaudir, i no sabeu pas quina ràbia em va fer!!! I és que uns amics d’en Xevi Naspleda, de Xile, ens havien preparat un ”asado” Xilè boníssim! O això em va dir tothom … jo no el vaig tastar …

I després d’aquesta magnífica jornada ja tocava marxar cap al projecte de divulgació de “Joves i Ciència, al Pirineu de Lleida (les planes de Son, centre MonNatura Pirineus). He de dir aquí que degut a la passa no vaig poder tastar res de tots els plats deliciosos que m’havia preparat la meva mare a la tornada! Quina ràbia!!

I ja era diumenge de bon matí, amb la motxilla a punt em vaig acomiadar dels de casa (els havia vist ben poc), i amb l’Ignasi i la Laia, dos companys doctorands del Departament d’Astronomia de la UB, ens vam encaminar cap a la Vall d’Aran. A mig camí vam recollir en Víctor i la seva germana, un altre company doctorand del departament, i ja hi érem tots, a punt per acabar de preparar els últims detalls per l’estada de 15 dies amb 11 nanos de quart d’ESO, els millors dels millors, per tal d’ensenyar-los les bases de la nostra especialitat científica, l’Astronomia.

Vam dedicar el que quedava de diumenge a preparar tot el material i les classes teòriques i nerviosos vam anar a dormir tot esperant conèixer l’endemà els nostres nous alumnes.

I va arribar el dia, vam fer les activitats de coneixença (aquest any sense incidents), i ja vam començar les classes. Van esser uns dies molt intensos, plens de classes, de preguntes, de reflexions, de nits d’observació fins ben entrada la matinada, de matins de son, … i tot això amanit amb uns bons dinars i sopars! I és que preparen un menjar boníssim aquí (no es pot dir el mateix dels berenars que eren sempre a base de pastes industrials i refrescos tipus “fanta i coca-cola”, ni idea d’on treuen els menús saludables aquesta gent!). Els astrònoms (aquest any amb el malnom d’”astrocoses”) tot i que treballàvem més també gaudíem d’alguns privilegis, per exemple les galetes amb llet calenta i nesquick de mitja nit! Pel que fa a mi, la veritat és que m’aixecava ben d’hora tot i anar a dormir tard (per no perdre el costum) i me n’anava a fer un xic d’esport per la muntanya. Tornant de fer esport sempre era el primer a fer un molt bon esmorzar (repetint sense exagerar entre 3 i 4 cops …) i després em feia una bona dutxa per anar fresc a classe. I aquí us he de fer una confessió, he de dir-vos que a més dels àpats normals no era rar que em passés per la zona de menjador a pispar algunes peces de fruita entre hores, i és que si hi havia una cosa bona allà dalt era la fruita! I jo no era l’únic que ho feia això de pispar fruita eh! jeje Quin fart de menjar fruita que em vaig fer! No puc deixar de dir tampoc que tampoc faltava el grapadet de kellogs quadrats amb xocolata per dins abans d’anar a dormir (que també pispàvem jeje).

Amb els nanos, a més de les classes i de les observacions també fèiem activitats d’esbarjo a les tardes. La veritat és que els professors només en vam fer algunes ja que es repeteixen cada any i ja les havíem fet l’any passat, no obstant això no ens en vam poder estar de fer la cursa d’orientació, que vam acabar moooolt abans que tots els grups de nens jeje, i de fet tres professors també ens vam atrevir a anar a fer-ne una de més llarga just després d’acabar la curta, i tampoc la de danses tradicionals. El diumenge, just enmig de l’estada, tocava dia lliure tan per professors com per nens, els nens se n’anaven a caminar (la mateixa ruta que l’any passat) i els professors teníem pensat fer-ne una altra pels estanys de Sant Maurici, on jo encara no he estat mai. Tot i això els nostres plans es van estroncar quan per sorpresa nostra ens van dir que faltaven monitors a l’estada i que algun adult havia d’anar amb els nens. No era just però què hi farem! Vam decidir no dividir el grup de professors i anar tots a caminar amb els nanos. Ara bé, he de dir que a mig camí vam decidir abandonar els nanos amb els monitors que tenien i anar a fer una petita variant de la ruta amb un xic més de nivell i millors vistes, com a mínim que no féssim exactament el mateix que l’any passat no? I la veritat és que la ruta alternativa va estar molt i molt bé, amb bany en un estany inclòs! Tot i que jo hi estava radicalment en contra ja que ens havíem posat crema solar i trobava una barbaritat contaminar l’estany amb la nostra crema! Després del banyet i de dinar els famosos entrepans sense tomàquet que ens preparen cada any per la ruta (encara no entenem què costa posar tomàquet als entrepans), vam seguir/inventar-nos el camí per poder arribar a trobar-nos altre cop amb el grup de nois i noies, a l’altre costat de la ruta. Vam arribar puntuals com un rellotge, igual que l’any passat vam quadrar perfectament el temps, no sé com ens ho fem tu!

 
La segona setmana va ésser més o menys com la primera però amb algunes novetats molt emocionants, per primera vegada a la meva vida vam poder detectar el trànsit d’un exoplaneta, que, en resum i amb paraules planeres, és la baixada de la llum que fa una estrella quan un planeta li passa pel davant, és un minieclipsi vaja, sense que el planeta tapi del tot l’estrella. Quan ens vam adonar de la detecció jo i la Laia gairebé ens posem a plorar de l’emoció!! I és que no es veu al moment durant l’observació sinó que la detecció és una incògnita fins que fas el tractament de les dades! I no hi havia oportunitat de repetir les mesures ja que només hi havia una nit en que fos visible! Genial!!

Per anar acabant dir també que vam baixar un dia al poble a fer unes cerveses amb els professors, un dia en que per mal temps vam decidir no observar. També que vam viure una aventura per anar a ensenyar al grup dels de biomedicina on trobar lavanda just al costat del centre (abans l’anaven a buscar molt lluny, de fet agafaven el cotxe normalment), lloc que vaig trobar jo l’any passat, enmig de la muntanya tot buscant bolets. Pel camí vam veure molta fauna entre d’altres coses un petit escurçó pirinenc, preciós!

I ja cap al final de l’estada, de fet la última nit, tocava una cosa que ja és tradició, la nit de la ratafia. Ens vam reunir tots els professors, vam treure les ratafies russet que dúiem l’ignasi i jo i vam brindar per com de bé havien anat les estades. I és que tot i que alguns deien que havien estat un xic més fluixes que l’any passat, ens ho vam passar molt bé i creiem que els nens van aprendre moltíssim!! En acabar la vetllada ens vam prometre fer una quedada de professors per fer una Barbacoa, lluny de nens i obligacions. I la veritat és que ha estat de les poques vegades que una promesa feta així, a la nit, a l’últim moment, s’ha acomplert, com ja us explicaré sí, vam fer la barbacoa!

I va arribar l’últim dia i orgullosos vam veure com els nostres nanos feien una magnífica presentació dels resultats de les estades, tot després dels nervis i dels assajos generals. Són uns cracks! Vam anar a fer el pica-pica i després d’acomiadar-nos de tothom, cap a casa! 

La setmana següent em va servir per preparar el congrés de la Societat Española de Astronomía (SEA) a Bilbao, i per gaudir una mica de la família i de la Vall. Tot i això com que l’entrada crec que ja és prou llarga ho deixaré aquí i del congrés ja us en parlaré a la propera entrada!

Us prometo aquest cop sí que em podreu tornar a llegir ben aviat! Espero que acabeu de gaudir de l’estiu, que hageu aprofitat l’agost per veure la magnífica pluja d’estels de les llàgrimes de Sant Llorenç i que continueu mirant les estrelles!