Hola a tots, com va l’estiu? o més ben dit, com ha anat?! Ha passat volant oi?
Dir-vos que pel que fa a mi ha estat un estiu especial, i és que m’han passat moltíssimes coses des que vaig fer la última entrada. Sí, aquest cop més que cap altre us he de demanar disculpes, he deixat passar molt temps des de l’última entrada però m’heu de creure quan us dic que entre una cosa i l’altra no m’he sentit capaç de tornar-vos a escriure fins ara, de fet aquesta entrada la vaig començar fa mooolt temps …
Així doncs avui iniciaré avui una sèrie d’entrades on us explicaré com m’ha anat l’estiu però també com han anat canviat els meus pensaments, sentiments i plans de futur.
Començaré per on ho vaig deixar, la tornada a Catalunya juntament amb l’estada a les Planes de Son. En una segona entrada us parlaré dels congressos als que he anat aquest estiu i de les coses que vaig poder fer la setmana que vaig estar per les meves terres, després en una tercera us explicaré com m’ha anat (encara hi sóc) un nou viatge cap a les Amèriques, primer a Califòrnia, a la ciutat de Santa Cruz, des d’on us escric ara, i després cap a Mèxic DF per trobar-me amb bons vells amics.
Començo doncs aquesta entrada, assegut prop d’uns penya-segats a Santa Cruz, amb el soroll de les onades trencant a les roques, el cant de les gavines, els surfistes aprofitant les enormes onades i un trompetista que busca inspiració en aquest bucòlic paisatge.
La vida continuava a Jerusalem però després de força temps fora per fi tocava tornar cap a casa a fer-hi una estada llarga. Aquesta vegada tornaria a casa un dia abans de Sant Joan i no tornaria a posar els peus a Jerusalem fins al Setembre. I perquè una estada tan llarga? Doncs aprofitava que el meu jefe se’n va tots els estius a treballar a Santa Cruz de Califòrnia (juliol a setembre), també el fet que aquest any ens van tornar a donar el projecte de Joves i Ciència (crec que us vaig parlar ja de les entrevistes als nanos en una altra entrada), i també que m’havien donat xerrada a un congrés a Bilbao. Tot i això no passaria tot l’estiu a casa, de fet a casa hi estaria bastant poc ja que a finals de juliol agafaria un avió cap a Amèrica per estar treballant també jo a Santa Cruz de Califòrnia tot l’agost i després, cap a Mèxic DF, una visita molt esperada a la meva antiga i estimada ciutat de Méxic.
Marxar de Jerusalem aquesta vegada però va ésser diferent de les altres. Dir adéu a la ciutat em provocava aquest cop una sensació estranya, i és que feia un temps ja que tenia decidit que deixaria el post-doc a finals de setembre. La veritat és que va ésser molt estrany tot plegat, dir adéu a en Roberto, que a ell segur que ja no el tornaria a tenir pel Monestir (li han donat un post-doc a Madrid), preparar-ho tot per tal de només haver de fer una estada curta al Monestir al setembre per recollir quatre coses … i és que de fet fins i tot ja havia rellogat l’apartament i canviat de nom la companyia d’interneet a un noi italià. Això últim, com ja us explicaré en una propera entrada, m’ha acabat portant uns quants mals de cap …
Així doncs amb aquest sentiment tan estrany d’alleujament però alhora de pena per no haver sabut gestionar el meu primer (i potser únic) posdoc, me n’anava cap a casa. Al vol, a hores intempestives i que com sempre va estar marcat per l’escorcoll exhaustiu al que et sotmeten en marxar d’Israel, no hi va haver cap novetat respecte a les altres vegades, escala a Atenes i cap a casa. Vaig arribar un dia abans de Sant Joan, sí per la revetlla, tot i això arribava molt cansat i no em trobava massa bé de manera que tot i els plans que ja tenia vaig decidir no sortir de casa i descansar per l’endemà! I és que com cada any havia organitzat la quedada per fer ratafia casolana! Aquesta vegada amb herbes de Jerusalem, Palestina, el desert del Neguev i, com no, Catalanes. Desgraciadament el que em trobés malament el dia que vaig arribar era ja símptoma del que vindria, vaig agafar la passa del ventre, justament per Sant Joan! Així doncs amb el neguit i malestar d’anar contínuament al lavabo (tots hi hem passat per això oi?) vaig anar cap a Sant Privat a trobar-me amb la gent de procedència diversa que m’acompanyaria en aquesta diada tan nostrada. Tot i el malestar que tenia la jornada va anar molt bé, acompanyat de bons amics, com sempre, i de bon menjar al final, tot i que jo no en vaig poder gaudir, i no sabeu pas quina ràbia em va fer!!! I és que uns amics d’en Xevi Naspleda, de Xile, ens havien preparat un ”asado” Xilè boníssim! O això em va dir tothom … jo no el vaig tastar …
I després d’aquesta magnífica jornada ja tocava marxar cap al projecte de divulgació de “Joves i Ciència, al Pirineu de Lleida (les planes de Son, centre MonNatura Pirineus). He de dir aquí que degut a la passa no vaig poder tastar res de tots els plats deliciosos que m’havia preparat la meva mare a la tornada! Quina ràbia!!
I ja era diumenge de bon matí, amb la motxilla a punt em vaig acomiadar dels de casa (els havia vist ben poc), i amb l’Ignasi i la Laia, dos companys doctorands del Departament d’Astronomia de la UB, ens vam encaminar cap a la Vall d’Aran. A mig camí vam recollir en Víctor i la seva germana, un altre company doctorand del departament, i ja hi érem tots, a punt per acabar de preparar els últims detalls per l’estada de 15 dies amb 11 nanos de quart d’ESO, els millors dels millors, per tal d’ensenyar-los les bases de la nostra especialitat científica, l’Astronomia.
Vam dedicar el que quedava de diumenge a preparar tot el material i les classes teòriques i nerviosos vam anar a dormir tot esperant conèixer l’endemà els nostres nous alumnes.
I va arribar el dia, vam fer les activitats de coneixença (aquest any sense incidents), i ja vam començar les classes. Van esser uns dies molt intensos, plens de classes, de preguntes, de reflexions, de nits d’observació fins ben entrada la matinada, de matins de son, … i tot això amanit amb uns bons dinars i sopars! I és que preparen un menjar boníssim aquí (no es pot dir el mateix dels berenars que eren sempre a base de pastes industrials i refrescos tipus “fanta i coca-cola”, ni idea d’on treuen els menús saludables aquesta gent!). Els astrònoms (aquest any amb el malnom d’”astrocoses”) tot i que treballàvem més també gaudíem d’alguns privilegis, per exemple les galetes amb llet calenta i nesquick de mitja nit! Pel que fa a mi, la veritat és que m’aixecava ben d’hora tot i anar a dormir tard (per no perdre el costum) i me n’anava a fer un xic d’esport per la muntanya. Tornant de fer esport sempre era el primer a fer un molt bon esmorzar (repetint sense exagerar entre 3 i 4 cops …) i després em feia una bona dutxa per anar fresc a classe. I aquí us he de fer una confessió, he de dir-vos que a més dels àpats normals no era rar que em passés per la zona de menjador a pispar algunes peces de fruita entre hores, i és que si hi havia una cosa bona allà dalt era la fruita! I jo no era l’únic que ho feia això de pispar fruita eh! jeje Quin fart de menjar fruita que em vaig fer! No puc deixar de dir tampoc que tampoc faltava el grapadet de kellogs quadrats amb xocolata per dins abans d’anar a dormir (que també pispàvem jeje).
Amb els nanos, a més de les classes i de les observacions també fèiem activitats d’esbarjo a les tardes. La veritat és que els professors només en vam fer algunes ja que es repeteixen cada any i ja les havíem fet l’any passat, no obstant això no ens en vam poder estar de fer la cursa d’orientació, que vam acabar moooolt abans que tots els grups de nens jeje, i de fet tres professors també ens vam atrevir a anar a fer-ne una de més llarga just després d’acabar la curta, i tampoc la de danses tradicionals. El diumenge, just enmig de l’estada, tocava dia lliure tan per professors com per nens, els nens se n’anaven a caminar (la mateixa ruta que l’any passat) i els professors teníem pensat fer-ne una altra pels estanys de Sant Maurici, on jo encara no he estat mai. Tot i això els nostres plans es van estroncar quan per sorpresa nostra ens van dir que faltaven monitors a l’estada i que algun adult havia d’anar amb els nens. No era just però què hi farem! Vam decidir no dividir el grup de professors i anar tots a caminar amb els nanos. Ara bé, he de dir que a mig camí vam decidir abandonar els nanos amb els monitors que tenien i anar a fer una petita variant de la ruta amb un xic més de nivell i millors vistes, com a mínim que no féssim exactament el mateix que l’any passat no? I la veritat és que la ruta alternativa va estar molt i molt bé, amb bany en un estany inclòs! Tot i que jo hi estava radicalment en contra ja que ens havíem posat crema solar i trobava una barbaritat contaminar l’estany amb la nostra crema! Després del banyet i de dinar els famosos entrepans sense tomàquet que ens preparen cada any per la ruta (encara no entenem què costa posar tomàquet als entrepans), vam seguir/inventar-nos el camí per poder arribar a trobar-nos altre cop amb el grup de nois i noies, a l’altre costat de la ruta. Vam arribar puntuals com un rellotge, igual que l’any passat vam quadrar perfectament el temps, no sé com ens ho fem tu!
La segona setmana va ésser més o menys com la primera però amb algunes novetats molt emocionants, per primera vegada a la meva vida vam poder detectar el trànsit d’un exoplaneta, que, en resum i amb paraules planeres, és la baixada de la llum que fa una estrella quan un planeta li passa pel davant, és un minieclipsi vaja, sense que el planeta tapi del tot l’estrella. Quan ens vam adonar de la detecció jo i la Laia gairebé ens posem a plorar de l’emoció!! I és que no es veu al moment durant l’observació sinó que la detecció és una incògnita fins que fas el tractament de les dades! I no hi havia oportunitat de repetir les mesures ja que només hi havia una nit en que fos visible! Genial!!
Per anar acabant dir també que vam baixar un dia al poble a fer unes cerveses amb els professors, un dia en que per mal temps vam decidir no observar. També que vam viure una aventura per anar a ensenyar al grup dels de biomedicina on trobar lavanda just al costat del centre (abans l’anaven a buscar molt lluny, de fet agafaven el cotxe normalment), lloc que vaig trobar jo l’any passat, enmig de la muntanya tot buscant bolets. Pel camí vam veure molta fauna entre d’altres coses un petit escurçó pirinenc, preciós!
I ja cap al final de l’estada, de fet la última nit, tocava una cosa que ja és tradició, la nit de la ratafia. Ens vam reunir tots els professors, vam treure les ratafies russet que dúiem l’ignasi i jo i vam brindar per com de bé havien anat les estades. I és que tot i que alguns deien que havien estat un xic més fluixes que l’any passat, ens ho vam passar molt bé i creiem que els nens van aprendre moltíssim!! En acabar la vetllada ens vam prometre fer una quedada de professors per fer una Barbacoa, lluny de nens i obligacions. I la veritat és que ha estat de les poques vegades que una promesa feta així, a la nit, a l’últim moment, s’ha acomplert, com ja us explicaré sí, vam fer la barbacoa!
I va arribar l’últim dia i orgullosos vam veure com els nostres nanos feien una magnífica presentació dels resultats de les estades, tot després dels nervis i dels assajos generals. Són uns cracks! Vam anar a fer el pica-pica i després d’acomiadar-nos de tothom, cap a casa!
La setmana següent em va servir per preparar el congrés de la Societat Española de Astronomía (SEA) a Bilbao, i per gaudir una mica de la família i de la Vall. Tot i això com que l’entrada crec que ja és prou llarga ho deixaré aquí i del congrés ja us en parlaré a la propera entrada!
Us prometo aquest cop sí que em podreu tornar a llegir ben aviat! Espero que acabeu de gaudir de l’estiu, que hageu aprofitat l’agost per veure la magnífica pluja d’estels de les llàgrimes de Sant Llorenç i que continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada