Bon viatge i bona ruta!

Hola a tots, benvinguts al meu blog!
Espero que aquest sigui un espai on pugueu seguir-me en els meus viatges, i que en un futur es converteixi en un espai d'aventures, de viatges, de ciència i de debat!

dimarts, 26 de desembre del 2017

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (5ena part)

Bon dia! Per fi, va arribar el dia, el meu primer eclipsi de Sol total! S'havia fet esperar 30 anys, però ja hi érem, a Rexburg, Idaho, amb tot a punt. Avui us explico com vam viure aquells minuts màgics i les sensacions que vam tenir durant i després de l'eclipsi. Som-hi!

Des que va sortir el Sol havia brillat amb justícia sobre la petita ciutat d'Idaho, no hi havia gairebé ni un núvol al cel excepte uns pintorescos núvols alts a l'horitzó. Tots estàvem expectants i per fi va arribar el moment, a l'hora indicada ens vam posar les ulleres de vidres foscos i vam dirigir la mirada al Sol. Va costar de veure però de seguida algú es va adonar que hi havia alguna cosa al disc solar. Al principi era una petita mossegada que va aparèixer per la part de dalt a la dreta de l'astre rei. La veritat és que després de viure un bon nombre d'eclipsis parcials aquesta part no era pas massa interessant, i de fet no va ser fins a assolir un bon 30% de cobertura del Sol per la Lluna que no vaig començar a disparar imatges. Volia disparar imatges cada 30 segons en una mateixa direcció per fer després un reportatge de l'arribada de la ombra de la lluna, aquest tipus de vídeo fet amb imatges individuals es diu time-lapse. Per cert, crec que no cal que digui (o si?) que un eclipsi total de Sol és quan la lluna es posa entre el Sol i la Terra de manera que la Lluna projecta la seva ombra sobre una fina línia de pocs quilòmetres sobre la superfície de la Terra, ni tampoc que és just en aquesta petita línia de pocs quilòmetres on ens trobàvem nosaltres, oi? Vaja, per si de cas ja ho he dit.

Ja hi havia més d'un 30% del Sol tapat per la lluna i en aquest moment ja començava a fer-se evident en les ombres dels arbres que alguna cosa passava, i és que el terra es va començar a omplir de llunetes. Una altra cosa que vam notar, tot gràcies al fet que vam estar de sort i el dia s'havia despertat prou càlid, és que de mica en mica vam notar que refrescava. Esperant el moment àlgid de l'eclipsi vam tenir temps de parlar molt i fins i tot vam acabar encetant discussions de l'estil: en quin punt l'eclipsi ha superat el 50%? depèn això de la curvatura de l'ombra de la lluna projectada sobre el disc solar? La veritat és que no vam arribar a cap conclusió, tothom tenia la seva opinió i no teníem ganes de posar-nos a calcular. Ara, mirat amb perspectiva trobo molt graciós que en Jorge i jo sempre discutíem sobre aquests detalls, i encara ho és més el fet que sempre acabàvem reconeixent que els dos teníem raó, crec que tot això passava perquè ell era l'altre astrònom aficionat del grup, la resta mai s'havien dedicat a mirar el cel per afició. Amb totes aquestes discussions, i sense que ens n'adonéssim, la noia rara va desaparèixer i no la vam veure més fins després de la totalitat, es va perdre totes les nostres explicacions i comentaris, i a risc de perdre la modèstia, us diré que crec que valia la pena sentir-los! Una altra cosa que vam fer durant l'espera va ser aconseguir uns diaris on parlava de l'eclipsi i sobre les hores exactes en què es donaria cadascun dels "contactes" del disc lunar amb el disc del Sol, just allà, a Rexburg; d'aquests, els moments més importants sens dubte eren els que marcaven l'inici i el final de la totalitat: les 11:32:11 i les 11:34:29 am, temps de les muntanyes (MST), respectivament. Era important saber que MST significa una hora més que a Santa Cruz (sí, havíem canviat de zona horària i tot, mireu si vam fer un viatge llarg! Vam creuar tot estats units per poder veure una cosa que durava 2 minuts i 18 segons! Però valia la pena!).

L'eclipsi va seguir, vam fer-nos algunes fotos de grup aprofitant el disparador automàtic de la meva càmera, que estava fent el time-lapse (va ser molt graciós veure'ns a nosaltres aguantant el tipus durant 30 segons... i és que vaig posar la càmera a fer fotos cada 30 segons, amb temps d'exposició variable però obertura fixada al màxim). També en Fangzhou va començar a fer fotos amb la seva càmera amb un objectiu de 10.000$ (prop de 8000 €), i un filtre solar. No em fa vergonya dir que va fer unes fotografies que li donen milers de voltes a qualsevol de les meves. Ah afegir però que es va aprofitar d'una cosa molt curiosa que tenen aquí als EUA, i és que pots tornar qualsevol cosa que compris fins un any després d'haver-ho comprat, simplement dient que no t'ha agradat, ho pots fer sempre i et tornen els diners sense posar cap pega! De fet, després de l'eclipsi va tornar el trípode i la lent de 10.000$ tranquil·lament.

Tornant a l'eclipsi, en aquest moment vam començar a notar que alguna cosa estranya passava a les ombres, no només en les petites escletxes on fins a aquell moment havien aparegut llunetes (recordeu el que us vaig explicar en l'última entrada sobre l'efecte de la càmera fosca) sinó que totes les ombres van començar a perdre definició, van deixar de tenir perfil, era un perfil irregular, es començava a notar que la font de llum que les creava ja no era un cercle, i això es va anar accentuant com més a prop de la totalitat ens trobàvem.
Després d'una hora d'eclipsi ja era evident que la temperatura havia baixat moltíssim, de fet la gent es va començar a abrigar més i més. Ara les ombres dels arbres mostraven llunetes cada cop més petites i la gent (però sobretot jo) es posava més i més nerviosa, i és que s'acostava la totalitat! El moment tan esperat! 18 anys somniant-hi!

I llavors tot va anar molt de pressa. En un moment el cel es va començar a enfosquir, com si un gran tel de núvols alts cobrís el Sol, i això passava en un cel era completament seré. En aquest moment vaig treure'm les ulleres i vaig anar corrent cap a la càmera per veure que tot funcionava correctament. Feta la comprovació vaig deixar de mirar el Sol i vaig fixar la mirada en la direcció oposada, esperava l'arribada de la ombra de la lluna, i és que estava a punt, a punt d'arribar! No sabia exactament què esperar, mai ho havia vist, però me n'havien parlat i m'havien dit que era espectacular. Eren les 11:31 al meu rellotge i quan va canviar a les 11:32 de cop vaig exclamar: Que tothom es tregui les ulleres! Mireu cap al nord-oest! Arriba la ombra!!! I així va ser, de cop, sense previ avís, l'horitzó nord-occidental es va enfosquir notablement i va canviar a un color vermellós, com una sortida/posta de Sol, tot i que el Sol encara era clarament visible enmig del cel, un efecte brutal! Era el moment, ara sí! Em vaig girar automàticament i vaig dirigir la mirada al Sol, estava a punt de passar, i és que ja era allà, el disc fosc de la lluna, complet, a punt de cobrir el Sol. Emocionat vaig tornar a exclamar! El Sol!! Mireu al Sol! Traieu-vos les ulleres!!!

I pocs segons després, de manera totalment sobtada la llum es va apagar i un Sol negre amb uns raigs fantasmagòrics va aparèixer enmig del cel. El que vam veure, els que no ho hàgeu vist mai, no us ho podeu imaginar: un Sol negre, uns raigs en forma de casquets escapant d'aquest estrany objecte ... era una imatge totalment irreal, si us he de ser sincers el meu cervell encara no ho ha processat, ni tinc l'esperança que ho faci, era una imatge tan irreal que la recordo com si no hagués passat de veritat. Només eren 2 minuts i 18 segons però hi havia moltes coses per veure, per sentir, per viure. Primer, un cel fosc, tot i que no de negra nit, amb els planetes Venus i Mercuri clarament visibles, segon, el Sol negre envoltat d'uns rajos estranys, que no eren ni més ni menys que la corona Solar, una corona que aquells dies no era ni molt menys simètrica, tercer, envoltant-nos i cobrint l'horitzó per complet, una barreja de sortida i posta de Sol, una sortida/posta de 360 graus, tot l'horitzó, de nord a sud, d'est a oest, encès en una tonalitat vermellosa. De tot el que va passar en aquells moments, i que m'havien comentat que havia de tenir present i fixar-m'hi, l'únic que no vam poder gaudir va ser el silenci i la inquietud dels animals, i és que hi havia molta gent al nostre voltant, i en tot moment n'hi havia que estaven exclamant "Oh Déu meu!", "Impressionant", o simplement expressions sense sentit que no podíem entendre. I he dit que "hi havia gent", però he de reconèixer que jo vaig ser un dels primers a emetre aquests sons. 
Van ser 2 minuts i 18 segons màgics, tot el que havíem passat, i tot el que encara ens havia de passar..., va valer la pena només per poder viure aquests 2 minuts i 18 segons que ens van deixar sense paraules, i és que vaig acabar plorant de la bellesa que ens pot arribar a oferir la natura.
A punt d'acabar-se aquells 2 minuts i 18 segons es va aixecar una lleugera brisa, i tan aviat com havia arribat, va marxar, vam veure com les muntanyes del fons es tornaven a il·luminar i com de cop i volta el Sol negre va desaparèixer per deixar pas, ja definitivament, al nostre vell conegut, el Sol brillant que ens desperta cada dia. Les estrelles van desaparèixer tan de pressa com havien aparegut i el cel rogent va recular cap a l'horitzó est, cap on la ombra de la lluna es dirigia a tota velocitat. Després del que acabàvem de viure la resta de l'eclipsi ja no tenia interès, havíem viscut uns moments tan intensos que la resta ja no valia la pena, tot el que havíem fet abans de la totalitat, les ombres dels arbres plenes de llunetes, jugar creant petites escletxes de llum en la nostra ombra que es convertien automàticament en llunetes ... tot això no es podia ni comparar amb el moment màgic de la totalitat, i no calia repetir-ho. Així doncs, amb la lluna encara sobre el disc solar, la gent del nostre entorn va començar a recollir les cadires, els telescopis i les càmeres i a marxar cap a dinar. Nosaltres (mala idea) vam decidir d'asseure'ns a dinar allà mateix, acabant-nos les sobres del que havíem comprat per sopar. Tot dinant vam comentar les nostres impressions sobre el que havíem vist, i va ser en aquest moment que ens vam adonar que la noia rara havia tornat. Ella, ens va comentar que no havia pogut veure l'arribada de la ombra i que només havia vist la totalitat però que tampoc havia reconegut els planetes... la veritat és que sento un xic de llàstima per ella tot i que també crec que li convenia perdre's tot això després de fer -nos passar pel que va fer-nos passar, de veure que ella era l'entesa i de dir que tot estava mal organitzat ..., en acabar de fer aquest comentari ningú del grup va gosar dir-li que nosaltres sí que ho havíem vist tot, i molt bé, tampoc jo no vaig gosar explicar-li que de ben segur havia vist els planetes i a arribar la ombra i que el que passava era que no havia entès què era el que havia de veure.

Ja havíem vist l'eclipsi total, podia ratllar una de les coses de la meva llista vital (tot i que tinc moltes ganes de poder-ne veure un altre), però no hi havia temps per pensar-hi massa! Encara havíem de tornar, i aquesta sí que va ser una bona aventura! Us ho explico a la propera entrada!

Continueu mirant les estrelles!

dilluns, 18 de desembre del 2017

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (4rta part)

Hola a tots, ja torno a ser aquí i avui vinc amb la quarta entrada sobre l'aventura al nord d'Idaho!


Recordareu que a l'última entrada em vau deixar dormint fent "bivac" a la petita ciutat universitària de Rexburg, on vam arribar amb penes i treballs. Així doncs avui començaré aquesta entrada pel moment en què em vaig despertar, moment decisiu per saber si finalment el cel serè ens acompanyaria, i és que tot i que les previsions eren boníssimes ja no volia donar res per suposat, amb tot el que ja ens havia passat en aquest viatge ... Som-hi!

Era aviat al matí i jo estava totalment dins del sac, talment com una mòmia, de fet, estava tan enroscat allà dins que només me'n sortia el nas per poder respirar. Em vaig despertar després d'haver dormit relativament bé durant 8 hores (tot un rècord per mi), tot i que si us haig de ser sincer, havia passat una mica de fred de peus. A aquelles hores, entorn de les 6 del matí, i amb un bon fred, feia molta mandra aixecar-se, però l'emoció d'estar només a unes hores de l'alineament perfecte del Sol, el nostre satèl·lit natural (la Lluna) i el punt precís sobre la superfície de la Terra on ens trobàvem, em va fer començar a buscar la manera de sortir del sac. De fet era important que ens aixequéssim aviat (potser no tan aviat...) per arribar reservar-nos el millor lloc per veure l'eclipsi, el lloc que havíem escollit el dia anterior. El primer que vaig fer va ser intentar eixamplar el forat de sortida del sac, l'únic que necessitava en aquell moment era comprovar que, com estava previst, no hi havia ni un sol núvol al cel. Esperava poder espiar pel forat del sac de dormir i veure un cel completament estrellat, tot i això la realitat no va pas ser aquesta. Així doncs, un cop eixamplat el forat, molt nerviós, i de fet amb els ulls tancats, vaig treure el cap. De cop el fred de l'alba em va colpejar i em va acabar de despertar. Vaig esperar uns minuts per calmar-me i gaudir de la brisa pura d'aquest poblet de les grans esplanades americanes, fins que em vaig decidir a obrir els ulls. I en aquell moment, sorpresa! Em va caure el món a sobre! No podia veure cap estrella! Just a sobre del meu cap hi havia quelcom totalment inesperat, un cel d'un color grisós que ho omplia tot. Era núvol? No podia ser!!!
I no, no era.
La foscor de la nit ja s'havia trencat i el cel ja era un xic massa brillant perquè es veiessin les estrelles. Em va costar una estona adonar-me'n, i de l'esglai no vaig ser capaç de continuar dins el sac ni un minut més. Així doncs vaig sortir del sac, em vaig vestir, vaig recollir silenciosament totes les meves coses i me'n vaig anar a donar una volta per fotografiar la sortida de sol. També vaig aprofitar per anar fins a una gasolinera propera a fer un cafetó d'aquells de litre amb gust de vainilla i coco, sí, m'havia tornat addicte. Quan vaig tornar em vaig trobar pràcticament tothom llevat, i després dels "bon dies" (de fet "good mornings") protocol·laris vam decidir tots plegats de deixar les tendes muntades i les motxilles a dins, i anar ràpidament a reservar lloc. Esmorzaríem "in situ", tot esperant que l'ombra de la lluna ens atrapés.
Per anar fins al lloc, com ja vam fer el dia abans per tornar-ne, vam fer dues tongades de cotxe. Al primer grup hi vam anar els més matiners: jo, en Jorge i en Daniel i la seva dona. Vam arribar al lloc i encara hi havia molt poca gent (encara quedaven 3-4 hores per l'inici de l'eclipsi). Vam deixar les coses al lloc on havíem decidit quedar-nos, i vam anar, uns quants, a donar una volta i a fotografiar la sortida de sol. Anava arribant gent, també va arribar el nostre segon grup, i poca estona després ja vam començar a veure gent provant les seves càmeres, els drons, etc. Vam tenir molt temps per inspeccionar millor la zona, i jo, en una de les sortides de reconeixement que vaig fer em vaig adonar que hi havia llocs des d'on veuríem millor l'eclipsi que el que vam escollir el dia abans. De fet, el lloc que vam escollir era bo perquè es veia tot l'horitzó, però allà les ombres dels arbres eren molt indefinides (ara us explicaré perquè això era important), i també hi teníem una gran carretera i una reixa de ferro molt gran i lletja just davant, molt poc fotogènica. El fet és que el meu objectiu era fer un "timelapse" de l'arribada de la ombra de la lluna, i tenir un pla amb una carretera i una reixa metàl·lica mentre l'ombra s'acostava no era precisament el muntatge que jo tenia al cap. Així doncs de tornada al punt de trobada em vaig reunir amb tothom, vam esmorzar i els vaig comentar que tornava a sortir per remirar-me un lloc que m'havia semblat molt més adient. La veritat és que la noia rara m'havia estat fent posar molt nerviós durant l'esmorzar (i mira que costa eh!) i desitjava allunyar-me del grup una estona tot valorant tranquil·lament altres llocs on posar la càmera, sol. Però sabeu què? Que ella sense demanar-ho va dir que també venia. Jo vaig posar l'excusa que no calia, que aniria molt més ràpid sol (intentant donar a entendre que el que volia era caminar sol). I sabeu què va fer? Doncs com una nena petita es va arrencar a córrer tot dient, "vaig més de pressa que tu" .... uffff. Així que em va seguir. Em vaig posar a buscar llocs des d'on l'enquadrament era millor que el que teníem en el lloc on ens havíem instal·lat, i ho vaig fer com si ella no hi fos. Finalment en vaig trobar un que em va agradar, amb bones vistes a l'horitzó, enmig d'un parc i amb una església a primer pla (segurament ho haureu vist en alguna de les fotos del blog). A més a més, com a punt positiu addicional hi havia uns lavabos allà mateix. 

Un cop em vaig haver decidit per aquell lloc li vaig dir a la noia que ja podíem tornar, ella però, tota boja, em va començar a dir que ella creia que aquell no era millor que el primer lloc i es va començar a inventar coses sobre com la ombra de la lluna vindria, d'on ... com si ella s'ho hagués preparat i en fora una experta! El fet és que abans del viatge ni sabia que existís tal ombra i el que feia era només reinterpretar les informacions que jo els havia donat! Em va començar a interrogar sobre el pequè aquell era millor lloc. Vaig intentar fer-li entendre els motius però ella va continuar dient que des d'allà no veuríem la ombra de la lluna, com si en fos una gran entesa, i em va dir que no ens mouríem de lloc ... en aquell moment vaig explotar, mai m'havia passat amb una persona desconeguda o que fes poc que conegués! Li vaig dir exactament tot el que pensava, que n'estava fart d'ella, que tot i que s'havia unit a l'últim moment i que no havia ajudat a organitzar res es passava tota l'estona criticant i posant traves, que no tenia gens de sentiment de grup i que només feia que molestar a la resta. No la vaig esperar i me'n vaig tornar al lloc de trobada. Allà la resta del grup descansava tot esperant l'inici de l'eclipsi. Just arribant, i sense esperar que arribés la noia rara, els vaig comentar la meva idea de canviar de lloc, vaig recollir les meves coses i me'n vaig tornar cap al lloc nou. Es veu que mentre vaig ser fora la noia va arribar i es va posar a criticar-me. Pel que em van comentar més tard va dir-los que tot el viatge estava molt mal organitzat i que a Sèrbia ho fan molt millor ... sort que no hi era jo, no sé pas com hauria reaccionat... vaja, ja no hi podia pas fer res més, jo ho havia organitzat tan bé com havia pogut, ningú m'havia demanat que ho fes, i de fet la meva idea original sempre havia estat anar-hi sol ...


Vaig estar esperant una estona a la nova ubicació, provant la càmera, diferents enquadraments, fins que va arribar en Daniel i la seva dona i em van dir que alguns pensaven quedar-se a l'altre lloc per fer algunes fotos de la totalitat amb l'església gran de primer pla. En aquest moment vaig entendre també que havia pres algunes decisions sense consensuar-les amb el grup, i que potser m'havia excedit un xic en la meva condició de líder de l'expedició. Vaig tornar i els vaig dir que per descomptat es podien quedar al lloc que volguessin per veure la totalitat, i que només havíem de tenir clar on ens trobaríem quan s'acabés. En aquell moment però no hi havia ni en Fangzhou ni la noia rara, que havien anat a donar una volta. És per això que la resta em van explicar el que els havia estat dient la noia, de mi i de l'organització ... Vaig tornar a la nova ubicació una mica molest/ofès/trist i poc després la resta del grup es va acabar reunint allà amb mi.



Ja al nou punt de trobada en Fangzhou va treure un trípode que va dir que no faria servir i me'l va deixar, es veu que li vaig fer pena quan va veure que em barallava amb un arbre tot intentant fixar-hi la meva càmera per prendre les fotos del timelapse. Amb el trípode vaig poder posar la càmera en un lloc amb un pla molt més fotogènic que incloïa unes muntanyes al fons des d'on es veuria arribar l'ombra de la lluna, una església blanca en segon pla, església que canviaria de color en fer-se fosc, i un parc en primer pla amb la ombra clara d'alguns arbres sobre un passeig de ciment (ara us explicaré el perquè era tan important això de les ombres, tal com ja us he promès abans), a més a més també enganxaria a la gent que passegés pel parc.
Amb tot a punt, l'estona que faltava per l'inici de l'eclipsi la vam passar xerrant amb la gent de l'entorn (el parc s'havia començat a omplir), acabant de preparar les càmeres i distribuint les ulleres per veure l'eclipsi. D'ulleres al final en vam tenir prou, ja que jo en duia un parell que em va regalar una antiga estudiant de l'Avishai (de fet aquesta me n'havia regalat tres però en vaig donar unes a l'Avishai que se n'havia anat a veure la seva família a Seattle) i la resta de gent o se les van dur de casa o les van comprar allà mateix, a la gasolinera on vaig anar a fer el cafè al matí, per 1,5 $. També vam estar una bona estona xerrant entre nosaltres sobre temes de ciència, de política, ... mentrestant la noia rara no parava de repetir que ella aniria a un altre lloc per veure la ombra, un lloc que ella creia que era millor (no sabia de què parlava pobra ...).
Durant aquesta estona d'impàs, i de llarga i lenta espera, també vam intentar trobar la manera de tornar a Santa Cruz després de l'eclipsi, i és que d'això encara no us n'he parlat, oi?! Recordareu que quan va arribar el segon grup amb el cotxe a Rexburg vam fer una petita reunió i vam comentar que en aquell moment allà érem 8 i que teníem només un cotxe on hi podien anar 5 persones, vaja, que 3 de nosaltres s'haurien de sacrificar i tornar amb transport públic. Vam insistir també que érem un grup i que per tant no hi havia cap motiu pel qual la mateixa gent que havia patit a l'anada hagués de tornar a patir a la tornada. De fet, el més lògic, just, i el que hauria fet jo, és que la gent que va anar còmodament fins a Rexburg, i que va dormir bé en una casa en lloc del terra de l'aeroport, ara tornés amb cotxe i dormís al motel que havíem reservat a Reno, no ho veieu així també vosaltres? Doncs com potser us podeu imaginar, ningú es va oferir a part d'en Jorge i jo, a més en Fernando va rebre la confirmació que s'hauria de quedar més temps a Salt Lake City, ja que el cotxe estava completament mort i era millor vendre'l com a ferralla que no instal·lar-li un nou motor, ... si gent, pobre Fernando, quin merder! I ningú li donava suport, només jo em vaig oferir a quedar-me amb ell, tot i que tenia tanta o més feina que la resta de gent... entenia però que jo era l'organitzador i que per tant tenia la responsabilitat de fer front als problemes que van sorgir.
Assumint que ningú no se sacrificaria per la resta, i que es creien que jo era una agència de viatges que ells havien contractat per dur-los a veure l'eclipsi cobrant-los 0 € ... en Jorge, en Fernando i jo vam cancel·lar la reserva d'una habitació al motel de Reno i vam posar-nos a buscar busos. Estava clar però, i no els en deixaríem passar ni una, que tot el grup pagaria els nostres busos i les despeses del viatge. Aquesta decisió però, com veureu a la part final d'aquesta sèrie d'entrades, no la va acceptar pas tothom, per sorprenent que sembli, si nois, quina barra que tenen alguns! Referent al lloguer dels busos, en Jorge n'estava fart de tants contratemps i sense reflexionar-ho massa, va dir que no volia patir més, es va llançar a comprar els primers bitllets de bus que va trobar que el portaven directament des de Rexburg fins a Santa Cruz, en un viatge de 32 hores amb parada a Salt Lake City, Las Vegas i Los Àngeles. Per part meva jo encara estava dubtant si em quedaria o no amb en Fernando, a més esperava resposta d'uns amics/coneguts de BCN que estaven per la zona i a qui havia demanat ajuda; així que, tot i la insistència d'en Jorge perquè l'acompanyés, de moment no vaig reservar res. Una horeta més tard i ja a punt per a l'eclipsi vaig tornar-me a mirar el trajecte que havia reservat en Jorge i em vaig adonar que hi havia un problema, amb les presses aquest es va equivocar i va reservar els bitllets en un bus que sortia dos dies després de l'eclipsi en lloc de l'endemà, arribaria a Santa Cruz el dijous, massa tard perquè perdria tota la setmana! I perquè m'estava tornant a mirar els trajectes de tornada amb bus? Doncs perquè en Fernando em va animar a marxar en lloc de quedar-me amb ell, sabia que jo tenia reunions el dimecres i que ja les havia canviat de data quan vaig decidir que no tornaria amb el cotxe; a més, ja m'havien respost els meus amics de BCN i ningú tenia espai al cotxe per tornar-me cap al sud. Finalment vaig decidir agafar un bus de Rexburg a Salt Lake a les 14:00 (l'eclipsi acabava a les 12:45) i des d'allà connectar amb un bus fins a Reno, allà connectar amb un altre fins a Oakland i després amb tren fins a San José i bus fins a Santa Cruz (complicat oi?), si anava tot bé (que en aquest viatge no era pas el més probable) arribaria el dimarts a la tarda. El bus de Rexburg a Salt Lake era el mateix que havia reservat en Fernando, i agafar-lo va ser una mala idea! Ja ho veureu ja ... Per la seva banda en Jorge va pagar un altre bitllet, semblant al primer però que sortia a la nit després de l'eclipsi i en principi faria també la tornada sol, qui hauria dit que passaria el que va acabar passant...
I ja érem al moment just abans de començar l'eclipsi. Ara sí que crec que toca que us expliqui què és tot això de buscar les ombres dels arbres del que us he parlat ja en diverses ocasions. Resulta que per poder veure un eclipsi solar hi ha diverses maneres. Primer de tot, i espero que tothom ho tingui molt clar, el més important és que mai s'ha de mirar el Sol directament, és a dir sense protecció. Per mirar-lo es pot mirar fent servir un filtre solar (molt potent, no s'hi val fer servir unes ulleres de Sol, un vidre fumat o radiografies), o bé per projecció. I què és això de la projecció? Doncs és una manera de mirar el Sol fent servir una tècnica anomenada de la càmera fosca. I què és això de la càmera fosca? Doncs el principi bàsic d'una càmera fosca és el de fer que la llum del Sol passi per un petit forat fet en una cartolina, un cartó, o un altre tipus d'objecte extens que projecti una bona ombra, i que permeti veure clarament la imatge de la llum que es filtra pel forat (en aquest cas la llum del Sol), perfectament enquadrada enmig de l'ombra. Idealment l'objecte amb el forat s'ha de poder moure més a prop o més lluny de la superfície on es projecta l'ombra de manera que variant aquesta distància es pot enfocar la imatge de la font de llum. Sí, ho sé, un xic complicat tot plegat. Aquest efecte de la càmera fosca es dóna de manera natural amb els petits forats que es formen entre les fulles dels arbres, sempre que la distància fulles-projecció de l'ombra sigui la correcta. Potser us hi heu fixat, o potser no, però gràcies a aquest efecte es veuen cercles o altres figures ovalades en lloc de formes amb arestes clares a l'ombra dels arbres. Aquests petits cercles que podeu veure a les ombres (si no us hi heu fixat mai, us recomano que ho feu) no són res més que la imatge del Sol. Veureu en algunes de les fotografies que us poso en aquest blog que quan hi ha un eclipsi, les rodones a les ombres dels arbres es converteixen en petites llunetes, no és res més que la imatge del Sol parcialment eclipsat per la lluna. Aquest efecte es dóna sempre que generem situacions on hi hagi petites escletxes que deixin passar la llum del Sol, també en la nostra ombra, i hi podem jugar tot fent servir els dits de les mans, els nostres braços, el cos sencer, etc, per generar més i més llunetes petites (ho podeu veure en algunes fotografies del blog també).
Molt bé doncs, després d'aquesta petita explicació de l'efecte de la càmera fosca, només em queda dir que l'espectacle va començar!
Això però us ho explicaré a la propera entrada del blog!


Continueu mirant les estrelles, ben abrigats en aquestes nits de desembre!

dimarts, 12 de desembre del 2017

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (3era part)

Hola a tots de nou, avui escric la tercera entrada de l'aventura de l'eclipsi total de Sol a Idaho (EUA).

Era diumenge, érem a l'aeroport de Salt Lake City on havíem intentat dormir entre cadires, passadissos i gent molt rara, i tocaven ja les 6 del matí. Era molt d'hora pero no volíem perdre el bus que pujava cap a Rexburg, el nostre destí, el punt d'observació de l'eclipsi que vaig escollir ja feia tants mesos. Així doncs la noia rara (Marijana), en Jose i jo vam anar cap a la terminal de busos tot deixant en Fernando a la terminal de l'aeroport. En Fernando es quedava per anar a buscar el cotxe que havíem deixat abandonat al mig del desert de sal, amb sort ens trobaríem al punt d'observació a la nit. Allà, a la terminal de bus que quedava al davant de l'entrada de l'aeroport vam conèixer d'altes persones que viatjaven amb el mateix objectiu que nosaltres, arribar a Rexburg per veure l'eclipsi. Puntuals vam pujar en un minibus que conduïa una senyora grossa, molt grossa, la típica americana, i molt simpàtica. La nostra noia rara es va asseure de copilot (pobre conductora!), ja que segons ella "es marejava" ... I vam arrancar. Ja fora de la zona de l'aeroport la conductora ens va explicar com funcionaria el trajecte: Era un trajecte de quatre hores i mitja amb una parada de mitja hora enmig per poder anar al lavabo i comprar quelcom per menjar (que bé! i és que amb la ximpleria ja portàvem gairebé un dia sense menjar res). Pel camí vam dormir una mica, vam intentar veure el paisatge de les grans esplanades americanes (espectacular un cop es va fer de dia) i sense gairebé adonar-nos-en ja érem a la zona on vam fer la parada tècnica. Jo, vaig baixar a fer un riu i em vaig comprar un altre d'aquells fantàstics cafès amb gust de vainilla i coco (com us vaig comentar m'estava tornant addicte!); al cap de mitja hora vam continuar el nostre viatge. 
Van passar les hores, vam dormir una mica més i també vam tenir temps per conversar amb la conductora i la resta del passatge. Bona part dels passatgers eren persones dels EUA que pujaven fins a Rexburg per veure l'eclipsi solar, i és que el lloc es trobava en un punt estratègic, un punt amb poca probabilitat de núvols i amb una durada de la totalitat bastant prop del màxim, 2 minuts i 18 segons (el màxim estava a prop de la costa Est i era de 2 minuts i 30 segons aprox.), de fet el lloc era tan bo que al final quatre persones més de BCN eren molt a prop, entre elles la Cesca, la coneixeu d'altres entrades oi? Va ser la meva directora de tesi. Fet aquest petit parèntesis torno al tema del viatge, i és que finalment, després d'un dia i mig de viatge, i de moltíssimes aventures, ja érem a Rexburg. Havíem arribat molt de pressa, tothom estava molt sorprès perquè no havíem trobat trànsit a la carretera, l'anada va ser molt més tranquil·la del que tots esperàvem, a més, a la petita ciutat tampoc hi havia massa merder, tot i que més tard els locals ens van comentar que per ells sí que s'havia notat l'augment de trànsit. Després de voltar una mica per la ciutat amb el minibus per deixar baixar l'altra gent, finalment ens va tocar baixar a nosaltres. La conductora ens va portar fins ben a prop d'on teníem reservat el terreny d'acampada i allà ens va comentar, no sé ben bé si de broma o un xic molesta, que ens havia fet un servei especial, que normalment només parava en un lloc concret de la ciutat. Abans de baixar encara va tenir temps de comentar-nos que ella no veuria l'eclipsi, que enmig de la totalitat estaria conduint de tornada a Sant George, molt al sud de Salt Lake City (no semblava pas molt afectada per no poder veure'l ...).
I ara sí, ja hi érem, per fi! Vaja, almenys 3 dels 8 membres de l'expedició.
Sorprenentment semblava que no teníem ganes de baixar del bus, i és que després de tot el que ens va passar, el bus va ser l'únic lloc en el qual vam trobar per fi la pau per poder descansar, tot i això tocava anar a buscar el lloc d'acampada i, el més important, el lloc des d'on veuríem l'eclipsi l'endemà. Així doncs vam baixar, ens vam acomiadar i amb el mòbil a la mà i el google maps obert vam caminar fins al punt on crèiem que hi havia la zona d'acampada que havíem llogat. Tot i això vam cometre un petit error. Resulta que els carrers a Rexburg tenen els noms posats com en moltes ciutats de Mèxic, bàsicament no tenen noms com els nostres carrers sinó que aquests estan donats en forma de quadrícula numerada, com si de coordenades es tractés: començant per l'1 després del carrer principal (zero), i seguint en forma de quadrícula (primer nord, segon nord ... per un costat, primer sud, segon sud, ... per l'oposat, primer oest, segon oest, ... per un tercer i finalment primer est, segon est, ... per l'altre). Amb això ens en vam anar a buscar el número 333 del carrer 2 sud, però el terreny estava al 2 nord! Òbviament no hi havia manera de trobar-lo. Finalment un noi ens va cridar i ens va dir si ens podia ajudar, li vam demanar on quedava i ens va indicar que havíem comès un error i que el carrer que buscàvem estava una mica més enllà d'una milla direcció nord ... així doncs vam agafar altre cop tendes, sacs de dormir i motxilles i quan ja marxàvem tot arrossegant els peus en direcció nord, el noi va córrer darrere nostra i ens va dir que ens hi acostava. Una altra vegada vam topar amb un bon samarità, de veritat que aquesta va ser una de les bones coses del viatge, descobrir que encara queda tan bona gent! I va ser tan bo que tot i estar a càrrec del seu nadó, simplement el va agafar, el va asseure a la cadireta darrera del cotxe i ens va portar fins a la porta de la casa. Ens va explicar que ell era militar de la marina dels EUA i que estava de permís, visitant la seva dona i fill. 
Després d'una bona conversa ens vam acomiadar i ja érem a la casa/zona d'acampada. Vam arribar-hi entorn de la 1 del migdia, ells ens esperaven a les 16:00 pel que tot just acabaven de preparar el terreny, que de fet era el jardí/hort de la casa. Molta gent a la ciutat havia aprofitat l'ocasió de l'eclipsi i dels turistes que aquest atreia per fer alguns calerons. Els nostres amfitrions eren també molt bona gent, tot i que ens va costar entendre (jo encara no ho he fet) la relació entre tota la gent que vivia en aquella petita casa (una dona de Puerto Rico i el seu fill, un noi jove americà, dues noies estrangeres ...). Ens vam presentar, es van presentar, vam deixar les coses que dúiem a sobre en una petita cabana que tenien, i els vam deixar acabar de preparar el terreny. La nostra idea era, tot esperant la resta del grup, anar a dinar, i és que ja feia moltíssimes hores que no menjàvem res decent. Abans de marxar però no vaig poder evitar d'agafar una poma d'una de les seves pomeres, en aquells moments crec que tot el que fós menjar feia molt bona pinta. Vam demanar a la gent de la casa on trobar un lloc on menjar i ens van indicar que al carrer principal ("Main street") hi havia molts restaurants, la majoria tancats, ja que, com els jueus a Jerusalem, els Mormons ho tancaven absolutament tot per celebrar el dia del senyor, en aquest cas el diumenge. No us ho he dit però l'estat de Utah i Idaho estan dominats per Mormons, una "secta" cristiana. Finalment, després de marxar del terreny d'acampada i de caminar una mica vam acabar en un "Pizza Hut". Allà vam començar a demanar, jo una barra d'amanida (vaig repetir 4 cops com a mínim), i els altres (en Jorge i la noia rara), una pizza cadascú. Mentrestant vam avisar la gent de l'altre cotxe que vinguessin directament a la pizzeria, ja que el camp encara no estava a punt.
Poca estona després ens reuníem tots 7 i féiem, per fi, un dinar junts mentre cadascú explicava la història sobre el seu viatge fins a Rexburg.
Després de dinar (i d'un xic de desconcert quan la noia rara la va tornar a embolicar a l'hora de pagar, ja que no estava d'acord en dividir el preu del dinar entre tots perquè ella havia menjat "menys patates fregides"), vam decidir deixar el cotxe allà aparcat i anar a donar una volta per buscar el millor lloc per veure l'eclipsi. Només d'arribar jo ja havia clissat uns quants llocs dalt del turó que dominava la ciutat i on hi havia una gran església dels Mormons. Ens hi vam dirigir només per descobrir que era just al costat de la universitat (Que és coneguda també per ser una universitat on bàsicament només hi estudien Mormons). Vam caminar un xic, vam fer algunes fotos i finalment vam decidir que el millor lloc era el que es trobava just al costat de l'esglèsia: amb vista al nort-oest, des d'on jo sabia segur que la ombra de la lluna arribaria. Ens vam asseure en un camp d'exuberant herba verda, dins un parc enganxat a l'església (no les teníem totes que això fóra legal però una patrulla de policia que va passar un parell de vegades per davant no ens va dir res), vam descansar una bona estona i finalment vam decidir tornar a on havíem deixat el cotxe. Un primer grup vam pujar al cotxe (en Jorge, jo i en Clayton) i vam anar fins a la zona d'acampada a començar a parar les tendes. Un dels nois a càrrec de la casa ens va donar uns cartrons per aïllar-nos, nosaltres i les tendes, del terra, i és que hi havia les puntes tallades de la tija d'unes herbes gruixudes i un xic massa dures. També ens van instal·lar un punt d'aigua i una latrina. Una estona després van arribar en Daniel i la seva dona, en Fangzhou i en Clayton. Finalment la noia rara va aparèixer, sospitosament, quan tota la feina ja estava feta. 
Pel que fa a dormir, jo vaig decidir no dormir en una tenda i dormir fent 'beback', primer perquè així la resta estava més còmode dins les tendes i segon perquè com sabeu, m'encanta dormir sota les estrelles! En Jorge va decidir fer el mateix que jo, en el seu cas perquè el preocupava roncar massa i no deixar dormir a la resta, és molt bon home! Així doncs vam estirar un parell de cartrons per aïllar-nos del terra, i de la humitat, i vam posar el sac de dormir a sobre. A la noia rara li va costar un xic decidir en quina tenda aniria a dormir, va estar una bona estona repetint que no volia dormir sola, que tenia por ... però ningú volia dormir amb ella ...
Acabades de muntar les tendes vaig anar a carregar les bateries de la càmera i el mòbil a la casa (només tenien un endoll de manera que vaig haver de fer-hi uns quants viatges) i després d'esperar que haguéssim tornat tots a la zona d'acampada, vam treure el menjar que el grup del cotxe havia anat a comprar i ens vam posar a sopar. Per sopar vam menjar pernil dolç, paó, formatge, pa, una amanida de cítrics, un burrito vegà i una amanida (això últim ho vam comprar expressament per la noia rara que es veu que no menjava res més). També van comprar unes mandarines, unes barretes energètiques i unes galetes pel berenar, i tot i que jo hi estava totalment en contra, plats, coberts i gots de plàstic, a més de tovalloletes desinfectants.
Acabats de sopar vam rentar els plats (els que tenim més consciència ecològica ... la resta els va llençar directament), i ens vam preparar per dormir, ja que es feia fosc i la ciutat es caracteritzava per tenir molt poca llum als carrers. En Fangzhou i en Clayton es van esperar una estona (fins quarts d'11) per anar a buscar en Fernando a la parada de bus, que va arribar puntualment i es va posar a dormir amb nosaltres, i ara sí, ja hi érem tots, a punt per veure l'eclipsi! Quins nervis! Vam dormir mitjanament bé, amb una mica de fred i humitat cap a la matinada, però suportable (com a mínim per mi, la resta no va comentar massa res sobre el tema tot i que vaig sentir a en Jorge remugar un xic sobre el fred que havia passat ...).
I va arribar el matí del dia tan esperat, però això us ho explicaré en la propera entrada!

Continueu mirant les estrelles!

dilluns, 4 de desembre del 2017

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (2ona part)


Hola de nou, continuo amb aquesta entrada sobre la gran aventura de l'Eclipsi de Sol als EUA, 2017!
Va arribar el dia! I quin dia!
Em vaig llevar ben d'hora (de fet a la mateixa que habitualment, una mica més tard de les 5 del matí), vaig acabar de preparar la motxilla (una muda de roba, el sac de dormir, la tenda que em van deixar els meus companys de pis, el coixí inflable, el moneder, el mòbil i per descomptat les ulleres per veure l'eclipsi), i vaig sortir al carrer a esperar en Fernando. Havíem quedat a les 6 del matí però vaja, van acabar essent les 6:20h, ja estic acostumat a esperar. Després de recollir-me a mi vam anar cap a buscar a en Jorge. La veritat és que la segona havia de ser la noia rara però no ens va indicar massa bé on anar-la a buscar i no ens agafava el telèfon pel que vam preferir anar per feina. Després de recollir a en Jorge sí que vam tornar cap a la zona on la noia ens havia dit que ens esperaria. La vam trucar, ens va agafar el telèfon i li vam dir que s'acostés a la carretera principal. No hi havia manera de trucar-la així que vam decidir aventurar-nos cap a uns carrerons secundaris, i allà la vam trobar ... no s'havia mogut del lloc, res d'acostar-se a la carretera principal ... i és que n'era de rara la noia!! Això desgraciadament només seria un tastet de què vindria.

Ja tots al cotxe vam comprovar per WhatsApp que l'altre cotxe també estava en marxa i vam decidir de trobar-nos a Sacramento a casa d'en Clayton on recolliríem el material d'acampada (3 hores de conducció). El primer conductor va ser en Fernando, i després de posar gasolina a tot gas ens va portar fins a Sacramento (volíem atrapar l'altre grup que havia estat un xic més puntual i havia marxat abans). Vam arribar gairebé al mateix temps que l'altre grup (com devia patir el cotxe! Un cotxe de principis dels 90 ... quina por ...). A casa d'en Clayton vam conèixer la seva mare, la seva germana i dos gossets molt simpàtics. La seva mare planejava també una aventura per anar a veure l'eclipsi, de fet, en principi, una aventura més gran que la nostra, hi anava amb avioneta! Després d'una estona de descans i d'intercanvi d'opinions sobre el millor lloc i la millor manera de veure l'eclipsi ens vam acomiadar i vam marxar cap a la següent parada, pararíem a posar gasolina prop de Reno, 200 milles (uns 300km) de Sacramento. La parada però la vam fer un xic abans, la noia rara es trobava malament ... primer es va marejar, cosa que pot passar, així que la vaig deixar posar de copilot (tot i que no actuava pas com a tal), i li vam recomanar deixar d'escriure al whatsapp i de tirar fotos, no ens va fer cas ... òbviament una estona després vam haver de parar. Després de parar en un lloc bastant pintoresc, de fet la viva imatge de l'oest americà, amb unes granges enormes enmig d'extensions infinites de terreny vam aprofitar per posar gasolina i vam canviar de conductor, ara seria jo. Vaig demanar amablement que si la noia ja es trobava millor que deixés a en Fernando ser el copilot (necessitava a algú que realment tingués el mapa a mà). Vam acordar amb l'altre grup de trobar-nos a Lovelock, 200 milles més enllà per posar altre cop gasolina (aquest cotxe gastava una barbaritat!) i aprofitar per dinar. També he de dir aquí, i serà important per la resta de l'aventura, que vaig provar per primera vegada un cafè aigualit (de 1litre!) amb gust de vainilla i coco que em va entusiasmar ...

Dit això, ja érem altra vegada a la carretera, vaig intentar seguir a l'altre cotxe però vaig veure que el nostre s'escalfava massa si anava de pressa i vaig preferir no prémer tant l'accelerador i gaudir del paisatge, un paisatge d'altra banda espectacular, i molt molt canviant, des de l'alta muntanya al principi fins a extenses planes salades més tard. Sobre la conducció només un parell de cosetes, primer que tot està en unitats imperials (milles, milles per hora, etc), i segon que cada cop que canviàvem d'estat canviaven també les normes de circulació i els límits de velocitat, s'havia d'estar al cas! Finalment vam arribar a Lovelock i vam entrar al primer restaurant que vam trobar, un d'estil Mexicà (quina novetat! Ho dic irónicament, ja que en aquest sector dels EUA moltíssimes coses són d'estil mexicà, tenen la cultura mexicana a la sang aquesta gent! I ara volen fer un mur per separar-se de Mèxic, maleït Trump ...). Allà, al restaurant cadascú va demanar una cosa diferent però bàsicament amanida/hamburguesa/llimonada o cervesa + cafè pels conductors. Després de dinar ja se'ns havia fet tard, de fet tan tard que no crèiem possible arribar prou d'hora a Salt Lake City per fer-hi una petita visita (oi tant que no hi arribaríem! Amb el que ens esperava!). Vam posar gasolina i vinga, carretera i manta! I vam continuar 200 milles més fins a West Wendover, un petit poblet amb un gran casino. Allà vam veure la posta de Sol, vam posar gasolina (tota reticent aquest cop va pagar la noia, vaja, vam pagar amb la targeta de la noia, ja que ella no sabia com fer-ho) em vaig veure un altre d'aquests bons cafès de litre dels que us he parlat i vam cometre el que seria L'ERROR del viatge / l'inici de l'aventura: en Fernando va tornar al volant. Es feia fosc, vam travessar una grandíssima esplanada salada, que havia estat un mar interior fa milers d'anys i del qual en resta només el llac conegut com a "Salt Lake" (llac de sal en anglès), i del nom del llac, el nom de la ciutat més gran que hi ha a la seva riba "Salt Lake City" (molt original el nom, bàsicament la ciutat llac salat). En Fernando premia a fons l'accelerador per seguir l'altre cotxe, que havia marxat un xic abans de la gasolinera. I, en una pujada, el desastre! Primer el cotxe va començar a anar més i més a poc a poc, però en Fernando tot i això pitjava el gas a fons, fins que finalment el cotxe es va aturar. Ai si hagués estat jo el conductor! Però vaja, ja sabeu que és pervers això de pensar en l'"i si ...". Quan vaig mirar cap al panell del cotxe vaig veure la broca de la temperatura del motor fora d'escala! Com havia permès en Fernando que això passés? Doncs pel que em va dir més tard no tenia ni idea de perquè servia aquella broca ... mare meva ... què hi farem! 
Quan el cotxe es va aturar en Fernando el va dirigir al voral aprofitant la inèrcia, i tot just arribar al voral un munt de vapor va començar a sortir del motor. La noia rara, tota boja va obrir la porta (la del costat de l'autopista) i va sortir corrent sense mirar si venien cotxes, per un miracle no se la van endur! No us podeu imaginar els crits que li vaig arribar a fer! Després d'això vam mirar si teníem triangles i armilles reflectants, i com que no en teníem vam sortir igualment (quin remei) a mirar com obrir el capó (ens va costar prou) i quan ho vam aconseguir vam afegir tanta aigua com teníem en un pot que hi havia al costat dret del motor i on posava "cooler" és a dir refrigerant (un altre error, i més endavant us explico el perquè). En aquest moment jo tenia tota l'esperança que només havíem d'esperar que es refredés, que després tornaria a funcionar. El temps va passar i molt molt a poc a poc es va començar a refredar. Vam intentar arrancar diverses vegades i res de res. Al principi, il·lusos de nosaltres, vam pensar que hi havia un mecanisme de seguretat que no permetia engegar el cotxe fins que la temperatura del motor baixés, i cada cop que fallàvem en els nostres intents per engegar-lo pensàvem que havia de baixar encara un xic més ... i això fins que la broca de la temperatura va baixar de la meitat. En aquest moment vam assumir que no es tornaria a engegar. Entre pitus i flautes, mentre esperàvem que baixés la temperatura va passar vora d'una hora. Mentrestant vam tenir temps de mirar el cel, reconèixer constel·lacions, la Via Làctia, Andròmeda ... astrònoms havíem de ser ... Quan vam reconèixer que hauríem de buscar un pla B ens vam adonar que la sort ens havia somrigut almenys en una cosa, el cotxe havia deixat de funcionar a 50 metres d'una estació de servei! I dic que és una sort, ja que durant molts quilòmetres enmig del llac salat no hi havia res de res, ni rastre de civilització, hauria estat molt pitjor quedar allà atrapats. Vam donar un cop d'ull i vam valorar les nostres opcions, primer si era millor empènyer el cotxe de recules fins a l'entrada de l'àrea de servei (era més lluny i probablement més perillós, però feia baixada ...) o empènyer endavant fins a la sortida i després entrar a contra direcció. En Jorge va anar a mirar l'entrada i la sortida de l'àrea i va tornar totalment convençut que el millor era empènyer endavant. 
Ens hi vam posar. Jo em vaig posar a guiar el cotxe, la resta darrera empenyent. Crec que feia temps que no feia tant exercici! Com van costar aquells 50 metres! Vam canviar un parell de cops de persona al volant, per descansar un xic, i finalment vam arribar a un lloc on podíem creuar fins a la via de sortida de l'àrea. Vam empènyer fort i vam fer passar el cotxe pel mig de l'herba fins a la via de sortida, encarant-lo en direcció a l'àrea (direcció contrària). Fet això el cotxe es va començar a moure sol (baixada!!!) pel que vaig saltar al seient del conductor a guiar-lo. El cotxe anava tan de pressa que em pensava que encara m'empenyien, així que vaig estar una bona estona parlant tot sol i demanant si volien un canvi ... quan me'n vaig adonar ja arribava a l'àrea de servei (de fet n'hauria de dir àrea de descans, ja que no hi havia cap tipus de botiga/gasolinera sinó només uns lavabos i unes màquines de begudes/menjar). Lluny, vaig veure la resta del grup com s'acostava. I ara potser us preguntareu, i què se'n va fer de l'altre cotxe de l'expedició, els que havien continuat sense problema? Doncs la veritat és que les nostres informacions eren bastant vagues, només la noia rara tenia connexió al mòbil i aquesta no era massa comunicativa ... només vam ser capaços d'esbrinar que ells també havien tingut algun petit problema (la dona d'en Daniel es va trobar malament i van haver de parar prop de Salt Lake City), tot i això van poder continuar en ruta fins a la casa d'Airbnb que havíem llogat. Tornant als nostres problemes, encara a l'àrea de servei, un parell de persones ens havien vist patir i se'ns van acostar. El primer, un camioner que s'havia parat a dormir, simplement ens va demanar què ens havia passat i un cop informat va marxar. El segon, un noi jove, probablement de la nostra edat, ens va demanar què ens passava i si podia ajudar. De fet aquest segon ens havia vist apretant el cotxe, havia anat a donar la volta a un canvi de sentit de l'autopista i havia vingut expressament per ajudar-nos. Encara queda bona gent en aquest món! Amb ell vam tornar a obrir el capó i ens va preguntar pel que havíem fet des que el cotxe s'havia parat, li ho vam explicar tot fil per randa, en acabar es va posar les mans al cap i ens va comentar que al lloc on havíem posat l'aigua no era el correcte, allò era el sobreeixidor... el que hauríem hagut de fer era obrir el tap del radiador i afegir l'aigua allà! Sobretot però anant amb compte a l'hora d'obrir, ja que podria sortir vapor a alta temperatura i pressió (la veritat, sort que no sabíem el que s'havia de fer, estic convençut que si ho haguéssim fet, hauríem acabat tots a l'hospital). Allà, en obrir el tap del radiador vam trobar-nos amb un primer senyal que tot anava malament, resulta que el mateix tap del radiador s'havia fos parcialment! Corrents vam anar a buscar aigua i més aigua (vam posar-hi probablement unes 5 ampolles de 2 litres) fins a emplenar el radiador del tot. Un cop ple vam tornar a intentar engegar el cotxe, res de res, malament rai! Vist que no hi hauria manera d'engegar el cotxe el noi, molt amable, ens va oferir d'acostar-nos fins a l'Aeroport de Salt Lake City, allà podríem intentar llogar un altre cotxe, i és que l'objectiu no havia canviat, havíem d'arribar a Rexburg a veure l'eclipsi!! 

Així doncs vam tornar a empènyer el cotxe un bon tros per aparcar-lo correctament (els aparcaments quedaven a l'altre costat d'un edifici, edifici que quedava bastant lluny la veritat, i ja estàvem exhausts ... la veritat és que ens va caure l'ànima als peus quan vam veure que hauríem de tornar a empènyer!) i un cop aparcat i transferits tots els sacs, tendes i motxilles al cotxàs del nostre salvador (el típic tot terreny americà), vam marxar cap a Salt Lake city. Sobre el nostre salvador dir que era un treballador de la construcció que treballava a Sacramento (la veritat tenia tota l'aparença dels típics americans fornits 100% carnívors que surten a la TV), i que anava a visitar als seus pares a Salt Lake City. Tenia un cotxe enorme, una d'aquestes grans pick-up d'aquí als USA, millorada per ell mateix. Durant el trajecte en Jorge es va asseure de co-pilot, en Fernando i la noia rara als seients del mig i jo al darrere. I per si creieu que encara no havia fet prou el noi ens va donar aigües, tantes com volguéssim (duia un pack enorme d'aigua al cotxe). I va ser durant el trajecte fins a l'aeroport que vam tenir una primera enganxada amb la noia rara. La veritat és que durant tot el viatge i amb tots els problemes que havíem tingut s'havia mostrat totalment passiva, no havia ajudat ni havia proposat cap solució, de fet en prou feines havia apretat el cotxe a l'autopista. I això us ho dic perquè va arribar el moment d'actualitzar a la resta del grup sobre la nostra situació. Com us he dit ella tenia l'únic mitjà disponible per comunicar-nos, així que li vam demanar si em podia donar el mòbil per trucar l'altre grup i explicar-los-ho. Ens va dir que no, que el mòbil era seu i que només ella parlava ... li vam intentar fer entendre que era molt més fàcil que parlés jo que ho tenia tot clar i podia aconsellar l'altre grup sobre què fer (per això jo era l'organitzador no?) ella ens va dir que no, que li diguéssim el que havia de dir ... amb tot vam intentar a veure si ens deixava com a mínim escriure'ls un missatge, també ens ho va negar, va dir que li diguéssim el que havia d'escriure i que ho faria ella ... em vaig enfadar tant que li vaig dir que d'acord, que escrigués ella el que li semblés ... i la veritat és que quan ens vam trobar amb l'altre grup ens van confessar que no havien entès res de la nostra situació fins que en Fernando va poder carregar el mòbil a l'aeroport i parlar amb ells directament ...
Després d'aquest moment de tensió vam arribar a l'aeroport de Salt Lake city. El noi ens va dur fins a la porta de la terminal, just en la secció del lloguer de cotxes. La veritat és que va ser extremadament amable! Va ser la llum dins la foscor de tot el que va passar aquella tarda-nit ... i és que encara no s'havia acabat. Ens vam acomiadar i vam entrar cap a la zona de lloguer de cotxes.
La cosa no pintava massa bé. Per començar en Fernando estava preocupat per haver deixat el cotxe allà a l'àrea de servei, enmig del desert d'Idaho, tot i que s'ho agafava amb tan bona cara com podia. Per altra banda la noia rara divagava contínuament, i només en Jorge i jo estàvem realment pendents de buscar un cotxe de lloguer. I us he dit que la cosa pintava malament, i és que degut a l'eclipsi solar (que era l'esdeveniment del segle aquí als USA) pràcticament no quedaven cotxes a cap companyia de lloguer, i en les que en quedaven eren caríssims (de l'ordre de 700 euros per dos dies). Ens vam col·lapsar, no sabíem què fer, en aquest moment ens vam posar a parlar en castellà, ja que ens sentíem més còmodes mirant de resoldre tots aquests problemes en aquest idioma. Vam discutir i discutir sobre les alternatives, vam mirar els lloguers per internet (amb l'ordinador portàtil d'en Fernando que en aquell moment era el nostre únic aparell amb connexió a internet), vam mirar si seria més barat anar fins a Salt Lake City ciutat, etc. I enmig de les discussions de cop i volta una de freda i una de calenta. Primer, en un moment de lucidesa la noia va proposar d'anar amb bus. D'entrada vam descartar l'opció, però més endavant, com veureu, va ser l'única manera d'arribar a veure l'eclipsi. Just després d'aquest comentari que acabaria essent de tanta ajuda, la noia es va tornar mig boja, un xic violenta, i ens va començar a recriminar que parléssim en castellà, que ella no l'entenia i que era molt poc cortès per part nostra ... li vam intentar fer entendre que per prendre algunes decisions ens sortia automàticament, ja que ens era més còmode en aquells moments d'estrès, no ho va entendre i va marxar tot enfadada. Van passar les hores, era tard, estàvem cansats, i finalment vam cedir i vam decidir resoldre només la part de l'anada fins a Rexburg, sobre la tornada ja en parlaríem amb els altres (de fet érem un grup oi? No teníem per què ser nosaltres els que es busquessin la vida per tornar, ... sí, això és el que hauria estat més raonable, desgraciadament pel que vam poder comprovar el sentiment de grup no tothom el té i vam acabar essent nosaltres els que ens vam buscar la vida, ja ho veureu més endavant). Així doncs vam anar per feina i vam decidir comprar tres bitllets de bus Salt Lake City Airport - Rexburg amb la companyia "Sant George Shuttle", sí només tres, ja que en Fernando es quedaria a Salt Lake City, aniria a buscar el cotxe (havia aconseguit un servei de grua gratis a través dels contactes d'un amic) i el portaria a algun mecànic, a temps per venir amb l'últim bus de la nit fins a Rexburg, i finalment veure l'eclipsi. Fet això ens en vam anar cap a la terminal i ens vam asseure a terra/unes cadires, per intentar dormir una mica (el bus sortia l'endemà a les 7 del matí i arribava a Rexburg al migdia). Per cert, aquestes cadires acabarien essent com la meva casa, no va ser l'última vegada que hi vaig intentar dormir en aquest viatge. Les hores van passar, vam dormir poc, molt poc, vam xerrar amb gent, gent estranya ens va parlar a nosaltres, en Fernando es va passar la nit buscant informació sobre com podia arreglar el cotxe ... i així finalment va arribar l'hora d'anar a buscar el bus. I en aquest punt potser us preguntareu, i l'altre grup? Doncs els altres, després d'uns primers moments de tensió en no poder obrir la porta de la casa que havíem llogat (anava amb un codi, no amb clau), finalment van poder entrar i van dormir còmodament en uns bons llits.

Així s'acabava el primer dia i començava el segon de la nostra aventura, el segon però us l'explicaré en la propera entrada al blog!

Continueu mirant les estrelles!