Hola a tots, ja torno a ser aquí i avui vinc amb la quarta entrada sobre l'aventura al nord d'Idaho!
Recordareu que a l'última entrada em vau deixar dormint fent "bivac" a la petita ciutat universitària de Rexburg, on vam arribar amb penes i treballs. Així doncs avui començaré aquesta entrada pel moment en què em vaig despertar, moment decisiu per saber si finalment el cel serè ens acompanyaria, i és que tot i que les previsions eren boníssimes ja no volia donar res per suposat, amb tot el que ja ens havia passat en aquest viatge ... Som-hi!
Era aviat al matí i jo estava totalment dins del sac, talment com una mòmia, de fet, estava tan enroscat allà dins que només me'n sortia el nas per poder respirar. Em vaig despertar després d'haver dormit relativament bé durant 8 hores (tot un rècord per mi), tot i que si us haig de ser sincer, havia passat una mica de fred de peus. A aquelles hores, entorn de les 6 del matí, i amb un bon fred, feia molta mandra aixecar-se, però l'emoció d'estar només a unes hores de l'alineament perfecte del Sol, el nostre satèl·lit natural (la Lluna) i el punt precís sobre la superfície de la Terra on ens trobàvem, em va fer començar a buscar la manera de sortir del sac. De fet era important que ens aixequéssim aviat (potser no tan aviat...) per arribar reservar-nos el millor lloc per veure l'eclipsi, el lloc que havíem escollit el dia anterior. El primer que vaig fer va ser intentar eixamplar el forat de sortida del sac, l'únic que necessitava en aquell moment era comprovar que, com estava previst, no hi havia ni un sol núvol al cel. Esperava poder espiar pel forat del sac de dormir i veure un cel completament estrellat, tot i això la realitat no va pas ser aquesta. Així doncs, un cop eixamplat el forat, molt nerviós, i de fet amb els ulls tancats, vaig treure el cap. De cop el fred de l'alba em va colpejar i em va acabar de despertar. Vaig esperar uns minuts per calmar-me i gaudir de la brisa pura d'aquest poblet de les grans esplanades americanes, fins que em vaig decidir a obrir els ulls. I en aquell moment, sorpresa! Em va caure el món a sobre! No podia veure cap estrella! Just a sobre del meu cap hi havia quelcom totalment inesperat, un cel d'un color grisós que ho omplia tot. Era núvol? No podia ser!!!
I no, no era.
La foscor de la nit ja s'havia trencat i el cel ja era un xic massa brillant perquè es veiessin les estrelles. Em va costar una estona adonar-me'n, i de l'esglai no vaig ser capaç de continuar dins el sac ni un minut més. Així doncs vaig sortir del sac, em vaig vestir, vaig recollir silenciosament totes les meves coses i me'n vaig anar a donar una volta per fotografiar la sortida de sol. També vaig aprofitar per anar fins a una gasolinera propera a fer un cafetó d'aquells de litre amb gust de vainilla i coco, sí, m'havia tornat addicte. Quan vaig tornar em vaig trobar pràcticament tothom llevat, i després dels "bon dies" (de fet "good mornings") protocol·laris vam decidir tots plegats de deixar les tendes muntades i les motxilles a dins, i anar ràpidament a reservar lloc. Esmorzaríem "in situ", tot esperant que l'ombra de la lluna ens atrapés.
Per anar fins al lloc, com ja vam fer el dia abans per tornar-ne, vam fer dues tongades de cotxe. Al primer grup hi vam anar els més matiners: jo, en Jorge i en Daniel i la seva dona. Vam arribar al lloc i encara hi havia molt poca gent (encara quedaven 3-4 hores per l'inici de l'eclipsi). Vam deixar les coses al lloc on havíem decidit quedar-nos, i vam anar, uns quants, a donar una volta i a fotografiar la sortida de sol. Anava arribant gent, també va arribar el nostre segon grup, i poca estona després ja vam començar a veure gent provant les seves càmeres, els drons, etc. Vam tenir molt temps per inspeccionar millor la zona, i jo, en una de les sortides de reconeixement que vaig fer em vaig adonar que hi havia llocs des d'on veuríem millor l'eclipsi que el que vam escollir el dia abans. De fet, el lloc que vam escollir era bo perquè es veia tot l'horitzó, però allà les ombres dels arbres eren molt indefinides (ara us explicaré perquè això era important), i també hi teníem una gran carretera i una reixa de ferro molt gran i lletja just davant, molt poc fotogènica. El fet és que el meu objectiu era fer un "timelapse" de l'arribada de la ombra de la lluna, i tenir un pla amb una carretera i una reixa metàl·lica mentre l'ombra s'acostava no era precisament el muntatge que jo tenia al cap. Així doncs de tornada al punt de trobada em vaig reunir amb tothom, vam esmorzar i els vaig comentar que tornava a sortir per remirar-me un lloc que m'havia semblat molt més adient. La veritat és que la noia rara m'havia estat fent posar molt nerviós durant l'esmorzar (i mira que costa eh!) i desitjava allunyar-me del grup una estona tot valorant tranquil·lament altres llocs on posar la càmera, sol. Però sabeu què? Que ella sense demanar-ho va dir que també venia. Jo vaig posar l'excusa que no calia, que aniria molt més ràpid sol (intentant donar a entendre que el que volia era caminar sol). I sabeu què va fer? Doncs com una nena petita es va arrencar a córrer tot dient, "vaig més de pressa que tu" .... uffff. Així que em va seguir. Em vaig posar a buscar llocs des d'on l'enquadrament era millor que el que teníem en el lloc on ens havíem instal·lat, i ho vaig fer com si ella no hi fos. Finalment en vaig trobar un que em va agradar, amb bones vistes a l'horitzó, enmig d'un parc i amb una església a primer pla (segurament ho haureu vist en alguna de les fotos del blog). A més a més, com a punt positiu addicional hi havia uns lavabos allà mateix.
Un cop em vaig haver decidit per aquell lloc li vaig dir a la noia que ja podíem tornar, ella però, tota boja, em va començar a dir que ella creia que aquell no era millor que el primer lloc i es va començar a inventar coses sobre com la ombra de la lluna vindria, d'on ... com si ella s'ho hagués preparat i en fora una experta! El fet és que abans del viatge ni sabia que existís tal ombra i el que feia era només reinterpretar les informacions que jo els havia donat! Em va començar a interrogar sobre el pequè aquell era millor lloc. Vaig intentar fer-li entendre els motius però ella va continuar dient que des d'allà no veuríem la ombra de la lluna, com si en fos una gran entesa, i em va dir que no ens mouríem de lloc ... en aquell moment vaig explotar, mai m'havia passat amb una persona desconeguda o que fes poc que conegués! Li vaig dir exactament tot el que pensava, que n'estava fart d'ella, que tot i que s'havia unit a l'últim moment i que no havia ajudat a organitzar res es passava tota l'estona criticant i posant traves, que no tenia gens de sentiment de grup i que només feia que molestar a la resta. No la vaig esperar i me'n vaig tornar al lloc de trobada. Allà la resta del grup descansava tot esperant l'inici de l'eclipsi. Just arribant, i sense esperar que arribés la noia rara, els vaig comentar la meva idea de canviar de lloc, vaig recollir les meves coses i me'n vaig tornar cap al lloc nou. Es veu que mentre vaig ser fora la noia va arribar i es va posar a criticar-me. Pel que em van comentar més tard va dir-los que tot el viatge estava molt mal organitzat i que a Sèrbia ho fan molt millor ... sort que no hi era jo, no sé pas com hauria reaccionat... vaja, ja no hi podia pas fer res més, jo ho havia organitzat tan bé com havia pogut, ningú m'havia demanat que ho fes, i de fet la meva idea original sempre havia estat anar-hi sol ...
Vaig estar esperant una estona a la nova ubicació, provant la càmera, diferents enquadraments, fins que va arribar en Daniel i la seva dona i em van dir que alguns pensaven quedar-se a l'altre lloc per fer algunes fotos de la totalitat amb l'església gran de primer pla. En aquest moment vaig entendre també que havia pres algunes decisions sense consensuar-les amb el grup, i que potser m'havia excedit un xic en la meva condició de líder de l'expedició. Vaig tornar i els vaig dir que per descomptat es podien quedar al lloc que volguessin per veure la totalitat, i que només havíem de tenir clar on ens trobaríem quan s'acabés. En aquell moment però no hi havia ni en Fangzhou ni la noia rara, que havien anat a donar una volta. És per això que la resta em van explicar el que els havia estat dient la noia, de mi i de l'organització ... Vaig tornar a la nova ubicació una mica molest/ofès/trist i poc després la resta del grup es va acabar reunint allà amb mi.
Ja al nou punt de trobada en Fangzhou va treure un trípode que va dir que no faria servir i me'l va deixar, es veu que li vaig fer pena quan va veure que em barallava amb un arbre tot intentant fixar-hi la meva càmera per prendre les fotos del timelapse. Amb el trípode vaig poder posar la càmera en un lloc amb un pla molt més fotogènic que incloïa unes muntanyes al fons des d'on es veuria arribar l'ombra de la lluna, una església blanca en segon pla, església que canviaria de color en fer-se fosc, i un parc en primer pla amb la ombra clara d'alguns arbres sobre un passeig de ciment (ara us explicaré el perquè era tan important això de les ombres, tal com ja us he promès abans), a més a més també enganxaria a la gent que passegés pel parc.
Amb tot a punt, l'estona que faltava per l'inici de l'eclipsi la vam passar xerrant amb la gent de l'entorn (el parc s'havia començat a omplir), acabant de preparar les càmeres i distribuint les ulleres per veure l'eclipsi. D'ulleres al final en vam tenir prou, ja que jo en duia un parell que em va regalar una antiga estudiant de l'Avishai (de fet aquesta me n'havia regalat tres però en vaig donar unes a l'Avishai que se n'havia anat a veure la seva família a Seattle) i la resta de gent o se les van dur de casa o les van comprar allà mateix, a la gasolinera on vaig anar a fer el cafè al matí, per 1,5 $. També vam estar una bona estona xerrant entre nosaltres sobre temes de ciència, de política, ... mentrestant la noia rara no parava de repetir que ella aniria a un altre lloc per veure la ombra, un lloc que ella creia que era millor (no sabia de què parlava pobra ...).
Durant aquesta estona d'impàs, i de llarga i lenta espera, també vam intentar trobar la manera de tornar a Santa Cruz després de l'eclipsi, i és que d'això encara no us n'he parlat, oi?! Recordareu que quan va arribar el segon grup amb el cotxe a Rexburg vam fer una petita reunió i vam comentar que en aquell moment allà érem 8 i que teníem només un cotxe on hi podien anar 5 persones, vaja, que 3 de nosaltres s'haurien de sacrificar i tornar amb transport públic. Vam insistir també que érem un grup i que per tant no hi havia cap motiu pel qual la mateixa gent que havia patit a l'anada hagués de tornar a patir a la tornada. De fet, el més lògic, just, i el que hauria fet jo, és que la gent que va anar còmodament fins a Rexburg, i que va dormir bé en una casa en lloc del terra de l'aeroport, ara tornés amb cotxe i dormís al motel que havíem reservat a Reno, no ho veieu així també vosaltres? Doncs com potser us podeu imaginar, ningú es va oferir a part d'en Jorge i jo, a més en Fernando va rebre la confirmació que s'hauria de quedar més temps a Salt Lake City, ja que el cotxe estava completament mort i era millor vendre'l com a ferralla que no instal·lar-li un nou motor, ... si gent, pobre Fernando, quin merder! I ningú li donava suport, només jo em vaig oferir a quedar-me amb ell, tot i que tenia tanta o més feina que la resta de gent... entenia però que jo era l'organitzador i que per tant tenia la responsabilitat de fer front als problemes que van sorgir.
Assumint que ningú no se sacrificaria per la resta, i que es creien que jo era una agència de viatges que ells havien contractat per dur-los a veure l'eclipsi cobrant-los 0 € ... en Jorge, en Fernando i jo vam cancel·lar la reserva d'una habitació al motel de Reno i vam posar-nos a buscar busos. Estava clar però, i no els en deixaríem passar ni una, que tot el grup pagaria els nostres busos i les despeses del viatge. Aquesta decisió però, com veureu a la part final d'aquesta sèrie d'entrades, no la va acceptar pas tothom, per sorprenent que sembli, si nois, quina barra que tenen alguns! Referent al lloguer dels busos, en Jorge n'estava fart de tants contratemps i sense reflexionar-ho massa, va dir que no volia patir més, es va llançar a comprar els primers bitllets de bus que va trobar que el portaven directament des de Rexburg fins a Santa Cruz, en un viatge de 32 hores amb parada a Salt Lake City, Las Vegas i Los Àngeles. Per part meva jo encara estava dubtant si em quedaria o no amb en Fernando, a més esperava resposta d'uns amics/coneguts de BCN que estaven per la zona i a qui havia demanat ajuda; així que, tot i la insistència d'en Jorge perquè l'acompanyés, de moment no vaig reservar res. Una horeta més tard i ja a punt per a l'eclipsi vaig tornar-me a mirar el trajecte que havia reservat en Jorge i em vaig adonar que hi havia un problema, amb les presses aquest es va equivocar i va reservar els bitllets en un bus que sortia dos dies després de l'eclipsi en lloc de l'endemà, arribaria a Santa Cruz el dijous, massa tard perquè perdria tota la setmana! I perquè m'estava tornant a mirar els trajectes de tornada amb bus? Doncs perquè en Fernando em va animar a marxar en lloc de quedar-me amb ell, sabia que jo tenia reunions el dimecres i que ja les havia canviat de data quan vaig decidir que no tornaria amb el cotxe; a més, ja m'havien respost els meus amics de BCN i ningú tenia espai al cotxe per tornar-me cap al sud. Finalment vaig decidir agafar un bus de Rexburg a Salt Lake a les 14:00 (l'eclipsi acabava a les 12:45) i des d'allà connectar amb un bus fins a Reno, allà connectar amb un altre fins a Oakland i després amb tren fins a San José i bus fins a Santa Cruz (complicat oi?), si anava tot bé (que en aquest viatge no era pas el més probable) arribaria el dimarts a la tarda. El bus de Rexburg a Salt Lake era el mateix que havia reservat en Fernando, i agafar-lo va ser una mala idea! Ja ho veureu ja ... Per la seva banda en Jorge va pagar un altre bitllet, semblant al primer però que sortia a la nit després de l'eclipsi i en principi faria també la tornada sol, qui hauria dit que passaria el que va acabar passant...
I ja érem al moment just abans de començar l'eclipsi. Ara sí que crec que toca que us expliqui què és tot això de buscar les ombres dels arbres del que us he parlat ja en diverses ocasions. Resulta que per poder veure un eclipsi solar hi ha diverses maneres. Primer de tot, i espero que tothom ho tingui molt clar, el més important és que mai s'ha de mirar el Sol directament, és a dir sense protecció. Per mirar-lo es pot mirar fent servir un filtre solar (molt potent, no s'hi val fer servir unes ulleres de Sol, un vidre fumat o radiografies), o bé per projecció. I què és això de la projecció? Doncs és una manera de mirar el Sol fent servir una tècnica anomenada de la càmera fosca. I què és això de la càmera fosca? Doncs el principi bàsic d'una càmera fosca és el de fer que la llum del Sol passi per un petit forat fet en una cartolina, un cartó, o un altre tipus d'objecte extens que projecti una bona ombra, i que permeti veure clarament la imatge de la llum que es filtra pel forat (en aquest cas la llum del Sol), perfectament enquadrada enmig de l'ombra. Idealment l'objecte amb el forat s'ha de poder moure més a prop o més lluny de la superfície on es projecta l'ombra de manera que variant aquesta distància es pot enfocar la imatge de la font de llum. Sí, ho sé, un xic complicat tot plegat. Aquest efecte de la càmera fosca es dóna de manera natural amb els petits forats que es formen entre les fulles dels arbres, sempre que la distància fulles-projecció de l'ombra sigui la correcta. Potser us hi heu fixat, o potser no, però gràcies a aquest efecte es veuen cercles o altres figures ovalades en lloc de formes amb arestes clares a l'ombra dels arbres. Aquests petits cercles que podeu veure a les ombres (si no us hi heu fixat mai, us recomano que ho feu) no són res més que la imatge del Sol. Veureu en algunes de les fotografies que us poso en aquest blog que quan hi ha un eclipsi, les rodones a les ombres dels arbres es converteixen en petites llunetes, no és res més que la imatge del Sol parcialment eclipsat per la lluna. Aquest efecte es dóna sempre que generem situacions on hi hagi petites escletxes que deixin passar la llum del Sol, també en la nostra ombra, i hi podem jugar tot fent servir els dits de les mans, els nostres braços, el cos sencer, etc, per generar més i més llunetes petites (ho podeu veure en algunes fotografies del blog també).
Molt bé doncs, després d'aquesta petita explicació de l'efecte de la càmera fosca, només em queda dir que l'espectacle va començar!
Això però us ho explicaré a la propera entrada del blog!
Continueu mirant les estrelles, ben abrigats en aquestes nits de desembre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada