Hola a tots de nou, avui escric la tercera entrada de l'aventura de l'eclipsi total de Sol a Idaho (EUA).
Era diumenge, érem a l'aeroport de Salt Lake City on havíem intentat dormir entre cadires, passadissos i gent molt rara, i tocaven ja les 6 del matí. Era molt d'hora pero no volíem perdre el bus que pujava cap a Rexburg, el nostre destí, el punt d'observació de l'eclipsi que vaig escollir ja feia tants mesos. Així doncs la noia rara (Marijana), en Jose i jo vam anar cap a la terminal de busos tot deixant en Fernando a la terminal de l'aeroport. En Fernando es quedava per anar a buscar el cotxe que havíem deixat abandonat al mig del desert de sal, amb sort ens trobaríem al punt d'observació a la nit. Allà, a la terminal de bus que quedava al davant de l'entrada de l'aeroport vam conèixer d'altes persones que viatjaven amb el mateix objectiu que nosaltres, arribar a Rexburg per veure l'eclipsi. Puntuals vam pujar en un minibus que conduïa una senyora grossa, molt grossa, la típica americana, i molt simpàtica. La nostra noia rara es va asseure de copilot (pobre conductora!), ja que segons ella "es marejava" ... I vam arrancar. Ja fora de la zona de l'aeroport la conductora ens va explicar com funcionaria el trajecte: Era un trajecte de quatre hores i mitja amb una parada de mitja hora enmig per poder anar al lavabo i comprar quelcom per menjar (que bé! i és que amb la ximpleria ja portàvem gairebé un dia sense menjar res). Pel camí vam dormir una mica, vam intentar veure el paisatge de les grans esplanades americanes (espectacular un cop es va fer de dia) i sense gairebé adonar-nos-en ja érem a la zona on vam fer la parada tècnica. Jo, vaig baixar a fer un riu i em vaig comprar un altre d'aquells fantàstics cafès amb gust de vainilla i coco (com us vaig comentar m'estava tornant addicte!); al cap de mitja hora vam continuar el nostre viatge.
Van passar les hores, vam dormir una mica més i també vam tenir temps per conversar amb la conductora i la resta del passatge. Bona part dels passatgers eren persones dels EUA que pujaven fins a Rexburg per veure l'eclipsi solar, i és que el lloc es trobava en un punt estratègic, un punt amb poca probabilitat de núvols i amb una durada de la totalitat bastant prop del màxim, 2 minuts i 18 segons (el màxim estava a prop de la costa Est i era de 2 minuts i 30 segons aprox.), de fet el lloc era tan bo que al final quatre persones més de BCN eren molt a prop, entre elles la Cesca, la coneixeu d'altres entrades oi? Va ser la meva directora de tesi. Fet aquest petit parèntesis torno al tema del viatge, i és que finalment, després d'un dia i mig de viatge, i de moltíssimes aventures, ja érem a Rexburg. Havíem arribat molt de pressa, tothom estava molt sorprès perquè no havíem trobat trànsit a la carretera, l'anada va ser molt més tranquil·la del que tots esperàvem, a més, a la petita ciutat tampoc hi havia massa merder, tot i que més tard els locals ens van comentar que per ells sí que s'havia notat l'augment de trànsit. Després de voltar una mica per la ciutat amb el minibus per deixar baixar l'altra gent, finalment ens va tocar baixar a nosaltres. La conductora ens va portar fins ben a prop d'on teníem reservat el terreny d'acampada i allà ens va comentar, no sé ben bé si de broma o un xic molesta, que ens havia fet un servei especial, que normalment només parava en un lloc concret de la ciutat. Abans de baixar encara va tenir temps de comentar-nos que ella no veuria l'eclipsi, que enmig de la totalitat estaria conduint de tornada a Sant George, molt al sud de Salt Lake City (no semblava pas molt afectada per no poder veure'l ...).
Van passar les hores, vam dormir una mica més i també vam tenir temps per conversar amb la conductora i la resta del passatge. Bona part dels passatgers eren persones dels EUA que pujaven fins a Rexburg per veure l'eclipsi solar, i és que el lloc es trobava en un punt estratègic, un punt amb poca probabilitat de núvols i amb una durada de la totalitat bastant prop del màxim, 2 minuts i 18 segons (el màxim estava a prop de la costa Est i era de 2 minuts i 30 segons aprox.), de fet el lloc era tan bo que al final quatre persones més de BCN eren molt a prop, entre elles la Cesca, la coneixeu d'altres entrades oi? Va ser la meva directora de tesi. Fet aquest petit parèntesis torno al tema del viatge, i és que finalment, després d'un dia i mig de viatge, i de moltíssimes aventures, ja érem a Rexburg. Havíem arribat molt de pressa, tothom estava molt sorprès perquè no havíem trobat trànsit a la carretera, l'anada va ser molt més tranquil·la del que tots esperàvem, a més, a la petita ciutat tampoc hi havia massa merder, tot i que més tard els locals ens van comentar que per ells sí que s'havia notat l'augment de trànsit. Després de voltar una mica per la ciutat amb el minibus per deixar baixar l'altra gent, finalment ens va tocar baixar a nosaltres. La conductora ens va portar fins ben a prop d'on teníem reservat el terreny d'acampada i allà ens va comentar, no sé ben bé si de broma o un xic molesta, que ens havia fet un servei especial, que normalment només parava en un lloc concret de la ciutat. Abans de baixar encara va tenir temps de comentar-nos que ella no veuria l'eclipsi, que enmig de la totalitat estaria conduint de tornada a Sant George, molt al sud de Salt Lake City (no semblava pas molt afectada per no poder veure'l ...).
I ara sí, ja hi érem, per fi! Vaja, almenys 3 dels 8 membres de l'expedició.
Sorprenentment semblava que no teníem ganes de baixar del bus, i és que després de tot el que ens va passar, el bus va ser l'únic lloc en el qual vam trobar per fi la pau per poder descansar, tot i això tocava anar a buscar el lloc d'acampada i, el més important, el lloc des d'on veuríem l'eclipsi l'endemà. Així doncs vam baixar, ens vam acomiadar i amb el mòbil a la mà i el google maps obert vam caminar fins al punt on crèiem que hi havia la zona d'acampada que havíem llogat. Tot i això vam cometre un petit error. Resulta que els carrers a Rexburg tenen els noms posats com en moltes ciutats de Mèxic, bàsicament no tenen noms com els nostres carrers sinó que aquests estan donats en forma de quadrícula numerada, com si de coordenades es tractés: començant per l'1 després del carrer principal (zero), i seguint en forma de quadrícula (primer nord, segon nord ... per un costat, primer sud, segon sud, ... per l'oposat, primer oest, segon oest, ... per un tercer i finalment primer est, segon est, ... per l'altre). Amb això ens en vam anar a buscar el número 333 del carrer 2 sud, però el terreny estava al 2 nord! Òbviament no hi havia manera de trobar-lo. Finalment un noi ens va cridar i ens va dir si ens podia ajudar, li vam demanar on quedava i ens va indicar que havíem comès un error i que el carrer que buscàvem estava una mica més enllà d'una milla direcció nord ... així doncs vam agafar altre cop tendes, sacs de dormir i motxilles i quan ja marxàvem tot arrossegant els peus en direcció nord, el noi va córrer darrere nostra i ens va dir que ens hi acostava. Una altra vegada vam topar amb un bon samarità, de veritat que aquesta va ser una de les bones coses del viatge, descobrir que encara queda tan bona gent! I va ser tan bo que tot i estar a càrrec del seu nadó, simplement el va agafar, el va asseure a la cadireta darrera del cotxe i ens va portar fins a la porta de la casa. Ens va explicar que ell era militar de la marina dels EUA i que estava de permís, visitant la seva dona i fill.
Després d'una bona conversa ens vam acomiadar i ja érem a la casa/zona d'acampada. Vam arribar-hi entorn de la 1 del migdia, ells ens esperaven a les 16:00 pel que tot just acabaven de preparar el terreny, que de fet era el jardí/hort de la casa. Molta gent a la ciutat havia aprofitat l'ocasió de l'eclipsi i dels turistes que aquest atreia per fer alguns calerons. Els nostres amfitrions eren també molt bona gent, tot i que ens va costar entendre (jo encara no ho he fet) la relació entre tota la gent que vivia en aquella petita casa (una dona de Puerto Rico i el seu fill, un noi jove americà, dues noies estrangeres ...). Ens vam presentar, es van presentar, vam deixar les coses que dúiem a sobre en una petita cabana que tenien, i els vam deixar acabar de preparar el terreny. La nostra idea era, tot esperant la resta del grup, anar a dinar, i és que ja feia moltíssimes hores que no menjàvem res decent. Abans de marxar però no vaig poder evitar d'agafar una poma d'una de les seves pomeres, en aquells moments crec que tot el que fós menjar feia molt bona pinta. Vam demanar a la gent de la casa on trobar un lloc on menjar i ens van indicar que al carrer principal ("Main street") hi havia molts restaurants, la majoria tancats, ja que, com els jueus a Jerusalem, els Mormons ho tancaven absolutament tot per celebrar el dia del senyor, en aquest cas el diumenge. No us ho he dit però l'estat de Utah i Idaho estan dominats per Mormons, una "secta" cristiana. Finalment, després de marxar del terreny d'acampada i de caminar una mica vam acabar en un "Pizza Hut". Allà vam començar a demanar, jo una barra d'amanida (vaig repetir 4 cops com a mínim), i els altres (en Jorge i la noia rara), una pizza cadascú. Mentrestant vam avisar la gent de l'altre cotxe que vinguessin directament a la pizzeria, ja que el camp encara no estava a punt.
Després d'una bona conversa ens vam acomiadar i ja érem a la casa/zona d'acampada. Vam arribar-hi entorn de la 1 del migdia, ells ens esperaven a les 16:00 pel que tot just acabaven de preparar el terreny, que de fet era el jardí/hort de la casa. Molta gent a la ciutat havia aprofitat l'ocasió de l'eclipsi i dels turistes que aquest atreia per fer alguns calerons. Els nostres amfitrions eren també molt bona gent, tot i que ens va costar entendre (jo encara no ho he fet) la relació entre tota la gent que vivia en aquella petita casa (una dona de Puerto Rico i el seu fill, un noi jove americà, dues noies estrangeres ...). Ens vam presentar, es van presentar, vam deixar les coses que dúiem a sobre en una petita cabana que tenien, i els vam deixar acabar de preparar el terreny. La nostra idea era, tot esperant la resta del grup, anar a dinar, i és que ja feia moltíssimes hores que no menjàvem res decent. Abans de marxar però no vaig poder evitar d'agafar una poma d'una de les seves pomeres, en aquells moments crec que tot el que fós menjar feia molt bona pinta. Vam demanar a la gent de la casa on trobar un lloc on menjar i ens van indicar que al carrer principal ("Main street") hi havia molts restaurants, la majoria tancats, ja que, com els jueus a Jerusalem, els Mormons ho tancaven absolutament tot per celebrar el dia del senyor, en aquest cas el diumenge. No us ho he dit però l'estat de Utah i Idaho estan dominats per Mormons, una "secta" cristiana. Finalment, després de marxar del terreny d'acampada i de caminar una mica vam acabar en un "Pizza Hut". Allà vam començar a demanar, jo una barra d'amanida (vaig repetir 4 cops com a mínim), i els altres (en Jorge i la noia rara), una pizza cadascú. Mentrestant vam avisar la gent de l'altre cotxe que vinguessin directament a la pizzeria, ja que el camp encara no estava a punt.
Poca estona després ens reuníem tots 7 i féiem, per fi, un dinar junts mentre cadascú explicava la història sobre el seu viatge fins a Rexburg.
Després de dinar (i d'un xic de desconcert quan la noia rara la va tornar a embolicar a l'hora de pagar, ja que no estava d'acord en dividir el preu del dinar entre tots perquè ella havia menjat "menys patates fregides"), vam decidir deixar el cotxe allà aparcat i anar a donar una volta per buscar el millor lloc per veure l'eclipsi. Només d'arribar jo ja havia clissat uns quants llocs dalt del turó que dominava la ciutat i on hi havia una gran església dels Mormons. Ens hi vam dirigir només per descobrir que era just al costat de la universitat (Que és coneguda també per ser una universitat on bàsicament només hi estudien Mormons). Vam caminar un xic, vam fer algunes fotos i finalment vam decidir que el millor lloc era el que es trobava just al costat de l'esglèsia: amb vista al nort-oest, des d'on jo sabia segur que la ombra de la lluna arribaria. Ens vam asseure en un camp d'exuberant herba verda, dins un parc enganxat a l'església (no les teníem totes que això fóra legal però una patrulla de policia que va passar un parell de vegades per davant no ens va dir res), vam descansar una bona estona i finalment vam decidir tornar a on havíem deixat el cotxe. Un primer grup vam pujar al cotxe (en Jorge, jo i en Clayton) i vam anar fins a la zona d'acampada a començar a parar les tendes. Un dels nois a càrrec de la casa ens va donar uns cartrons per aïllar-nos, nosaltres i les tendes, del terra, i és que hi havia les puntes tallades de la tija d'unes herbes gruixudes i un xic massa dures. També ens van instal·lar un punt d'aigua i una latrina. Una estona després van arribar en Daniel i la seva dona, en Fangzhou i en Clayton. Finalment la noia rara va aparèixer, sospitosament, quan tota la feina ja estava feta. 
Pel que fa a dormir, jo vaig decidir no dormir en una tenda i dormir fent 'beback', primer perquè així la resta estava més còmode dins les tendes i segon perquè com sabeu, m'encanta dormir sota les estrelles! En Jorge va decidir fer el mateix que jo, en el seu cas perquè el preocupava roncar massa i no deixar dormir a la resta, és molt bon home! Així doncs vam estirar un parell de cartrons per aïllar-nos del terra, i de la humitat, i vam posar el sac de dormir a sobre. A la noia rara li va costar un xic decidir en quina tenda aniria a dormir, va estar una bona estona repetint que no volia dormir sola, que tenia por ... però ningú volia dormir amb ella ...
Acabades de muntar les tendes vaig anar a carregar les bateries de la càmera i el mòbil a la casa (només tenien un endoll de manera que vaig haver de fer-hi uns quants viatges) i després d'esperar que haguéssim tornat tots a la zona d'acampada, vam treure el menjar que el grup del cotxe havia anat a comprar i ens vam posar a sopar. Per sopar vam menjar pernil dolç, paó, formatge, pa, una amanida de cítrics, un burrito vegà i una amanida (això últim ho vam comprar expressament per la noia rara que es veu que no menjava res més). També van comprar unes mandarines, unes barretes energètiques i unes galetes pel berenar, i tot i que jo hi estava totalment en contra, plats, coberts i gots de plàstic, a més de tovalloletes desinfectants.
Acabats de sopar vam rentar els plats (els que tenim més consciència ecològica ... la resta els va llençar directament), i ens vam preparar per dormir, ja que es feia fosc i la ciutat es caracteritzava per tenir molt poca llum als carrers. En Fangzhou i en Clayton es van esperar una estona (fins quarts d'11) per anar a buscar en Fernando a la parada de bus, que va arribar puntualment i es va posar a dormir amb nosaltres, i ara sí, ja hi érem tots, a punt per veure l'eclipsi! Quins nervis! Vam dormir mitjanament bé, amb una mica de fred i humitat cap a la matinada, però suportable (com a mínim per mi, la resta no va comentar massa res sobre el tema tot i que vaig sentir a en Jorge remugar un xic sobre el fred que havia passat ...).
I va arribar el matí del dia tan esperat, però això us ho explicaré en la propera entrada!
Continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada