Bon viatge i bona ruta!

Hola a tots, benvinguts al meu blog!
Espero que aquest sigui un espai on pugueu seguir-me en els meus viatges, i que en un futur es converteixi en un espai d'aventures, de viatges, de ciència i de debat!

dissabte, 12 de desembre del 2015

Jerusalem: Mirant les estrelles

Hola de nou! Ja em torneu a tenir aquí! Avui parlaré una mica de la meva feina i d'algunes activitats que se n'han derivat! Prometo que serà com a mínim igual d'interessant com les entrades anteriors!

Som-hi doncs, vaig per feina. Com segurament tots ja sabreu aquest blog el vaig començar quan vaig iniciar la meva carrera investigadora, vaja, de fet, per ésser un xic més precís ja que definir l'inici de la carrera investigadora no és senzill, vaig fer les meves primeres entrades a l'inici del doctorat. I perquè el vaig començar? doncs simplement per donar informació als de casa sobre el que anava fent durant els meus viatges. La meva idea era escriure bàsicament sobre la meva feina, tot i això, com en tantes altres coses de la vida, no tot acaba sortint com un espera. El fet és que escriure sobre feina no sol ésser molt motivador, a més és molt fàcil que els textos es tornin avorrits i que la gent no els acabi llegint, sobretot els que no treballen en el mateix que tu. És per tot això que aquest blog s'ha convertit més en un llibre de viatges que no pas en un blog de ciència. Avui, per no perdre'n del tot l'objectiu original us parlaré una mica sobre la meva feina. No no us espanteu però, serà un resum de la feina però també de les activitats he anat fent amb els companys i el jefe.

Començo doncs explicant-vos el que he vingut a fer aquí a Jerusalem, que ja toca a aquestes alçades.

Molts ja sabreu o m'haureu sentit dir que no sóc un astrònom observacional, és a dir, que no faig servir els telescopis per dur a terme les meves investigacions. Ara bé, si només us digués això probablement us preguntaríeu com es pot ésser astrònom sense fer servir telescopis. Per tal que entengueu bé aquest punt us he d'explicar que en general,en les darreres dècades i en tots els camps de la ciència s'ha posat molt de moda fer servir simulacions. Resulta que aquests mètodes, les simulacions, són una eina molt útil que ens permet veure i estudiar processos (explosions d'estrelles, formació de planetes, formació d'algunes molècules, evolució del clima a llarg termini ...) que no podem veure en el dia a dia o bé perquè passen a escales de temps molt grans (molt més grans que la vida d'una persona o molt més petites del que podem percebre), o bé tan lluny que no ho podem veure directament. Però què són les simulacions exactament? Doncs per fer-ho senzill dir-vos que el que es fa en les simulacions és dir-li a un ordinador quines són les teories científiques conegudes  que creiem que regeixen l'univers i demanar-li que ens digui com reaccionaria la natura si aquestes teories són  realment certes. Amb aquests experiments podem descartar o inventar noves teories que expliquin millor la realitat que ens envolta. Dit això, ara ja teniu els ingredients bàsics per entendre'm quan dic que jo sóc un astrònom teòric/computacional, és a dir un astrònom que fa servir simulacions per predir l'evolució de l'univers sota certes hipòtesis, que comprova si aquestes són certes o no i les modificar si cal. Per ésser una mica més concret encara, aquí a Jerusalem em dedico a simular la formació de galàxies (conjunts de milions i milions d'estrelles, gas i pols) molt grans i que es troben molt lluny en el temps (prop de l'origen de l'univers). El que intento descobrir com es van formar i com pot ésser que existeixin les galàxies que veiem avui dia i que són la conseqüència d'aquelles primeres.


Com us vaig comentar, la meva jornada laboral comença d'hora, a les 8 del matí normalment. Just acabat d'arribar al despatx faig un cafè mentre reviso el correu personal, el facebook, el correu de la feina i una pàgina web on la gent penja les últimes investigacions del meu camp d'estudi (cal estar al dia del que fa la resta de la gent per saber si el que un està fent és original o no). Després de tot això ja em poso a treballar en els objectius de la setmana que poden ésser des d'iniciar noves simulacions a analitzar-ne d'antigues. Aquesta rutina que us acabo d'explicar però no és monòtona, els diumenges i dijous tenim reunions de grup a les 12:30, unes reunions on algú del grup, cada setmana algú diferent, presenta un article interessant o la feina que ha estat fent durant les últimes setmanes. Un altre element que trenca la monotonia són les reunions/seminari de departament que tenim els dimarts a les 12:30 on un investigador convidat sol explicar els seus resultats. En totes aquestes reunions, i com a motivació per assistir-hi (i  també perquè solen durar bastant estona, just al migdia) se'ns dona dinar, els dies de reunió de grup se'ns dona pizza i el dia de reunió de departament un bon entrepà de falafel. A part de les reunions, la resta d'hores/dies les dedico als meus projectes, tan als antics que continuen amb la gent de Mèxic i Barcelona com els nous d'aquí.
Com a anècdota sobre tot això no puc deixar de dir que, imagino que com passa a tot arreu, hi ha qui passa per la zona on es deixen les pizzes o dels entrepans de falafel, se n'emporta uns quants i acaba no entrant a les reunions. També hi ha qui n'agafa molts més d els que li pertoquen i se'ls amaga a la motxilla del portàtil ... és curiós que aquest comportament el puguis trobar absolutament en tots els instituts de recerca d'arreu del món! És digne d'un estudi sociològic.

Perfecte doncs, amb això ja us he resumit la meva feina. Ara, si us heu quedat amb ganes de saber-ne més sapigueu que em podeu demanar el que vulgueu posant un comentari aquí al blog! Ja hi ha qui ho ha fet alguna vegada!

Continuo aquesta entrada explicant-vos un parell d'activitats interessants  que he fet les dues últimes setmanes i que deriven directament de la feina. En concret,  aquest parell d'activitats han nascut de la visita de dos investigadors de Zurich, un noi doctorand i una catedràtica. La primera activitat va ésser en honor a la visita del doctorand i va consistir en un sopar en un luxós restaurant prop de la ciutat antiga (i pagat pel jefe), la segona, va ésser en honor a la visita de la catedràtica, i va resultar ésser una grandíssima visita al nord  d'Israel que va acabar amb una festa de hanukkah amb la família del jefe, i el millor de tot, tot pagat pel jefe altre cop!

Començo doncs explicant-vos el sopar. Per començar he de dir que crec que mai he anat a sopar en un restaurant tan luxós com aquest, un restaurant que a més de bon menjar te'n porten en quantitat! El lloc on ens va dur el jefe es diu el restaurant l'Eucaliptus.
El sopar va començar a les 19:00h, molt aviat, però és que aquí en general se sol sopar d'hora, bé de fet això no és estrictament cert ja que degut al fet que Israel és un país que s'ha format com a combinació de múltiples cultures jueves d'arreu del món un no pot generalitzar en absolutament cap dels costums que tenen aquí. És curiós veure com cada família fa les coses a la seva manera i seguint les tradicions que han portat amb ells des dels països dels seus avantpassats (vull recordar que la majoria de la gent que hi ha avui dia a Israel són descendents dels jueus que es van veure obligats a marxar dels seus països durant la segona guerra mundial).
Un cop hi vam ésser tots (estudiants de màster, doctorands, post-docs, el convidat i l'Avishai, el nostre jefe), ens van començar a servir un vi negre Iraelià boníssim (i molt car segons hem sabut més tard ...) i unes gerres amb aigua aromatitzada amb 5 herbes típiques d'aquí, amb flors de jamaica que li donaven un to rogenc i finalment endolcida amb estèvia. Pel que fa al menjar ens van començar a servir unes amanides lleugeres, hummus, llenties, pà/coca, remolatxa,... i també nyoquis amb una salsa boníssima, caviar, confit d'ànec, tastet de sopetes de la casa, assortit de patè, hummus de peix i un munt més d'aquestes petites porcions típiques dels restaurans de luxe. E sopar però no  es va acabar aquí, després de tot això ens van dur coll de vedella estufat, albergínia farcida de salmó, figues estofades amb pollastre, i van acabar amb una tradició del restaurant, un arrós amb pollastre boníssim! I dic una tradició perquè per servir-lo porten una cassola ben gran mentre toquen un gong, la cassola la porta el cap de cuiners (també és el propietari) i quan arriba davant dels començals l'alça i la gira de cop sobre una plata, escull una persona de la taula (el jefe em va obligar a anar-hi a mi! Tot un honor!), li posen un davantal, li fan fer set voltes amb les mans sobre la cassola i després la hi fan d'alçar a poc a poc, un cop alçada l'escollit ha d'ensenyar a la gent el cul de la cassola perquè puguin veure el recremat de sota que diuen que és el més bo. La veritat és que tot i la vergonya que vaig passar estava boníssim!! Ara que, amb tot el que ja havíem menjat, no quedava gaire espai als nostres estómacs per res més ... Però quedaven les postres i la veritat és que van ésser una delícia! De postres ens en van dur 4 de diferents per cadascú: una mena de coulant de xocolata, un pastís de tahni, unes maduixes amb una salsa boníssima i una mena de crema que es veu que és molt típica d'aquí. Després d'això ens van dur tes i cafès i per acabar un licor típic d'aquesta zona (arak), tot boníssim!!
En acabar el sopar el cuiner/propietari es va acostar i ens va dir que són molt amics amb el nostre jefe. El fet és que el nostre jefe va ésser un dels primers que li va portar un grup important de gent al seu restaurant just en el moment que havia obert i en el que havia plantat l'eucaliptus que ara domina la sala principal (d'això en fa més de 30 anys!). Llavors aquest ens va explicar algunes histories que li havien passat en els països que estaven representats a la taula (fins i tot ha estat a Barcelona),  es veu que li agrada molt fer propaganda del negoci i de les múltiples seus que ha anat obrint per tot el món, tot s'ha de dir però, és una persona molt agradable i amigable!
Acabat tot això tocava pagar, i va arribar aquell moment que tothom es remena nerviós per saber si haurà de pagar o el jefe convida, ... i és que si el jefe no convidava probablement no portéssim diners suficients a sobre ..., quan el jefe es va aixecar sense dir res i va entrar a la cuina del restaurant va semblar que tothom sospirava d'alleujament! Estàvem convidats! jeje, i només us puc dir que el menú va costar bastant més de 80 euros per cap ...

Ja veieu que el jefe ens cuida molt bé, vam fer un bon sopar, tot i això la cosa no acaba aquí, durant la setmana passada ens va convidar a un cafè el dimecres la tarda (era un cafè trampa ja que va ésser una reunió camuflada d'uns quants estudiants amb una catedràtica de Zuric que es dedica a observar un gran nombre de galàxies amb telescopis molt potents), i després a una sortida, aquest cop només a mi i al seu doctorant més gran i a qui aprecia més, una sortida on anirien ell, la seva dona i la catedràtica.  Però abans de començar a explicar-vos el viatget us vull comentar la manera com em va convidar, i és que va ésser tot un exemple de com és la gent aquí a Israel. El fet és que simplement es va acostar dos dies abans de la data del viatge i em va dir si tenia ganes d'anar al nord d'Israel amb ells, li vaig dir que si i es va limitar a dir-me l'hora que havíem de quedar amb el seu doctorant, que té cotxe, per tal d'anar fins a Tel Aviv on ell viu i començar la sortida, no em va dir res més, així ras i curt, sense més informació sobre el lloc, sobre què hauria de pagar, ...

I el viatge va començar a les 8, de fet les 8:30 ja que el doctorand va arribar tard (un altre vici que està estes per tot el món, i jo sense aprendre'n, a les 7:45h era allà on havia quedat, plantat esperant que un miracle fés que es presentés abans d'hora, ... no sé perquè encara espero que passin aquestes coses després de tants desenganys!). Ja al cotxe el noi es va mostrar molt interessat en el tema català, la veritat és que no tenia massa idea ni d'història de Catalunya ni d'história d'Espanya pel que li vaig haver de fer una classe d'història accelerada sobre els últims 500 anys, dictadures, guerres, ... tot per acabar amb el procés independentista, la veritat és que em va semblar molt obert i molt disposat a entendre el perquè dels nostres anhels.
Vam arribar a Tel Aviv i el jefe ja ens esperava amb el seu Audi blanc, ens vam saludar amb la seva dona (que ja havia conegut a California aquest estiu), amb la catedràtica de Zuric (una dona molt simpàtica amant dels gats i que simplement no calla ...) i amb el jefe. I res, ja ens vam dirigir cap al nord, ens esperaven tres hores de cotxe. Pel camí vam parlar d'una mica de tot, però com si ens ho haguéssim promès no es va parlar en cap moment de feina, només de coses personals i de l'actualitat.
Després de dues hores de viatge vam fer la primera parada, parada a Tiberíades, considerada una de les ciutats més antigues d'Israel, just a la vora del mar de Galilea (que en realitat es diu, segons la bíblia, Kinneret). I la parada no va ésser res més que una parada per admirar aquest "mar", a més li va servir al jefe per donar-nos una classe de geografia i història molt interessant. Entre d'altres coses ens va ensenyar el lloc on es diu que Jesús va caminar sobre les aigües, l'esglèsia que es va erigir on es va fer el miracle dels pans i els peixos, la ciutat que es troba més amunt del país, la frontera amb Síria, els alts del Golan (els teníem allà mateix a l'altre costat del mar), ens va explicar també els problemes que hi ha encara en aquesta zona per definir les fronteres amb els estats veïns, sobretot amb Síria, i més ara amb la guerra contra l'estat islàmic a tocar. Acabada la visita al mirador (li dic mirador per dir alguna cosa ja que en realitat era una zona completament desolada i deixada i de difícil accés, era molt còmic veure la investigadora convidada amb les sabates de taló i ben vestida passant pel mig d'esbarzers i males herbes! jeje), vam tornar al cotxe i allà ens van sorprendre amb un petit pícnic de pastetes, té, i unes fruites.


Després d'aquesta parada vam baixar avall cap al llac Kinneret,  pel camí ens vam maravellar en veure un cartell que indicava que passàvem a estar sota el nivell del mar (el llac es troba a 200 metres sota el nivell del mar), i vam admirar les vistes d'aquesta grandíssima extensió d'aigua dolça, sí dolça! Sorprenent no? sorprenent perquè d'aquest llac en surt el riu Jordà que va a parar la Mar Mort, el llac amb l'aigua més salada del món! I perquè passa això? Doncs molt senzill, al llac Kinneret l'aigua si que es mou i es renova (hi arriba un riu i en surt un riu) de manera que funciona com qualsevol altre llac, les sals que hi entren en surten altre cop. En el cas del Mar mort però només hi arriba el riu Jordà i no en surt cap altre riu, l'aigua simplement s'evapora deixant les sals cada cop més concentrades al seu fons, d'aquí que sigui tan salat. Com a curiositat  sobre el llac Kinneret vull afegir que aquest és d'on surt bona part de l'aigua dolça que es consumeix al país (tot i que ha augmentat moltíssim l'ús de dessaladores per motius obvis i relacionats amb el canvi climàtic) i també que és un bon indicador de la sequera o de l¡excès d'aigua ja que el seu nivell és molt sensible a canvis en la pluviometria.
Continuant amb el viatge, ens vam dirigir altre cop cap amunt, seguint per la vall de l'alta Galilea, i el curs del riu jordà cap a la frontera amb el Líban i Síria. Al fons dominava la muntanya més alta d'Israel que és alhora un punt triple on s'uneixen les fronteres del Líban, Síria i Israel, una muntanya que queda coberta de neu a l'hivern i on fins i tot hi ha pistes d'esquí. En un cert moment ens vam començar a enfilar per el costat occidental de la profunda vall del golan, passant per boscos on pel que diuen s'hi fan molts rovellons, i vam arribar a una antiga fortalesa militar ara reconvertida en museu, un museu que va fundar el pare del meu jefe en honor als seus companys que van morir allà durant la guerra d'Israel contra els veïns àrabs l'any 1948. Vam visitar el museu i la veritat és que la història d'aquest senyor i de com pràcticament la totalitat dels seus companys van morir allà per defensar l'estat d'Israel just després de proclamar-se independent va ésser molt emotiva. Acabada la visita (que vam fer a correcuita ja que el museu tancava a les 13:00h i nosaltres hi vam arribar a les 12:55h), vam aprofitar per admirar les vistes de la vall, a l'altre costat, ben a la vora, els Alts del Golan, i va esser en aquest moment que vam escoltar com un retrunyir i vam veure fum a l'altre costat de les muntanyes, segons ens van dir eren les conseqüències de la guerra contra l'estat islàmic que hi ha just després de la frontera amb Síria. Amb el cor en un puny vam baixar i tocava córrer per dinar ja que ens esperaven a la següent parada. Vam parar a una estació de servei on vam comprar un kebab (que van tardar moltíssim a servir-nos), i ens vam dirigir cap als aiguamolls de la vall del golan, menjant-nos el kebab al  cotxe.

La història sobre aquests aiguamolls també és prou interessant com perquè m'aturi un moment per poder-vos-la resumir. Fa 70 anys riu amunt des del llac Kinneret hi havia un altre llac, un llac d'aigua poc profunda que ara ja no existeix. Llavors van arribar els primers israelians i van veure una oportunitat de tenir terres molt fèrtils ja que aquesta vall està coberta de material volcànic (els alts del Golan són un conjunt de volcans que segueixen la vall del Rift, una falla que comença al mar roig i que està separant la placa asiàtica de la placa africana) que com bé sabem és ric en minerals i permet l'existència de molt bones terres per conrear. És per això que van començar a assecar el llac i a plantar conreus a les terres emergides. Amb això van aconseguir dues coses, la primera que gran quantitat d'ocells trobessin en aquest lloc un espai perfecte per fer una parada en la seva migració cap a àfrica des de Rússia (sobretot Grues), i la segona convertir aquelles terres en un lloc molt poc fèrtil, sembla una contradicció oi? doncs resulta que quan la terra es va veure exposada a les altíssimes temperatures de l'estiu que s'assoleixen a la zona aquesta va fermentar i va produir tal quantitat de matèria orgànica que es va tornar fins i tot tòxica. La zona es va convertir en una regió tan tòxica que va començar a sortir metà (encara es pot veure com en alguns llocs l'aigua bombolleja), un gas que encara fan servir en alguns pobles del voltant com a combustible per escalfar les cases. La toxicitat creixia tan que amenaçava de contaminar el llac Kinneret. Per evitar-ho el govern va decidir recuperar part del llac i regar contínuament les zones agrícoles per evitar la fermentació. Com a conseqüència d'això van aconseguir també que cada cop més i més ocells fessin parada aquí, i va arribar el punt en que actualment més de 4000 espècies d'ocells diferents hi fan parada. Amb els ocells van arribar els turistes però també alguns problemes amb els ocells. La gran quantitat d'aus que feien parada a la zona es van començar a menjar bona part dels sembrats, i és que hi paren més de 40.000 grues a descansar durant els mesos d'hivern. Finalment la solució que s'ha trobat és cobrar als turistes una entrada al parc que serveix per comprar menjar i alimentar a les Grues. A més a més en el moment d'alimentar-les s'aprofita per portar als turistes a la zona on se'ls dona el menjar amb uns tractors i així poden gaudir de l'espectacle. Dit tot això imagino que ja teniu tots al cap que  la següent parada de la nostra visita va ésser els aiguamolls a veure ocells!


Vam començar la visita amb uns petits cotxes molt semblants als que es fan servir als camps de golf. Ens va acompanyar una biòloga apassionada pels ocells que ens va fer de guia durant la primera part de la visita. Durant el recorregut vam veure gran quantitat d'ocells de tot tipus, martinets, agrons, corbs, corbs marins, moltíssimes aus rapinyaires, ànecs, ibis, ... i també mamífers (porc senglars, kuipus, ...) i tortugues d'aigua, i ... vaja, una munt d'altres animals. Amb tot això ja es feia fosc i era l'hora justa per anar a buscar un dels tractors grans que porten els turistes a la zona on alimenten a les Grues. Vam agafar el tractor i WOW, una experiència brutal, literalment ens vam posar enmig de milers i milers de Grues que cridaven molt i fort barallant-se pel menjar, ufff una passada! Després d'una bona estona enmig d'aquesta gran quantitat d'ocells ja era fosc i feia fred de manera que vam acabar el passeig amb el tractor turístic  i vam decidir marxar. Ja era tard i teníem 2 hores per davant de cotxe, ara amb l'objectiu no de tornar a Jerusalem sinó d'anar a una festa de Hanukkah on ens va convidar el jefe, una festa de Hanukkah amb la seva família a Tel Aviv. 


Però què és el Hanukkah?
Per començar dir-vos que en la cultura jueva s'utilitza un objecte on es posen 7 espelmes  o 7 recipients amb oli i una metxa i que es manté encès en les sinagogues per a la oració d'un sàbat a l'altre, aquest objecte és la menorah. La història diu que fa molts segles durant una de les moltes guerres que han patit els jueus, un grup enemic va assetjar el Temple major (el que van destruir i del que ara només en queda el mur de les lamentacions). Van passar els dies i un dia es van adonar que que només els quedava oli per la menorah per uns pocs dies, no en tenien suficient per aguantar al següent sàbat que era quan havien d'arribar els reforços. El cas és que la llegenda diu que l'oli va aguantar 8 dies enlloc dels 7, just fins que van arribar els reforços i amb ells l'oli per tornar a omplir la Menorah. Per commemorar aquest miracle, durant 8 dies que solen coincidir a l'entorn del nadal cristià, es fa servir una menorah amb 8 braços + el 9é que serveix per encendre la resta. A aquesta se li encén cada dia un braç (1 al primer dia i 8 l'últim) fins arribar a encendre tots els braços. Durant aquest dies els nens tenen vacances de l'escola i es fan tot tipus de celebracions entorn a l'encesa de les espelmes, també es mengen uns dolços molt típics, sempre fregits amb oli, que es diuen sufganiyot, i que són com dònuts, i els avis donen diners als nens perquè se'ls juguin en un joc d'atzar que consisteix en fer girar una baldufa de 4 cares i apostar a quin costat pararà.

Així doncs vam arribar a la casa de la germana de l'Avishai i ens vam anar presentant a tota la gent que va anar arribant, vam assistir a l'encesa de la hanukkiah (menorah de 9 braços), i als càntics en hebreu i vam gaudir de la vetllada, que tot i que va ésser sempre en hebreu ens va permetre viure d'una manera molt intensa l'ambient familiar (no us podeu ni imaginar la nostàlgia que ens va agafar!). I de sopar ens van donar de tot, des d'una bona amanida, sopa, pastís de patata, vedella estofada, nyoquis amb julivert, moniatos al forn, ... i de postres pastís d'oreos i els dolços típics de hanukkah farcits de "dulce de leche", nata, xocolata, melmelada de maduixa ... un molt bon sopar i una molt bona vetllada plena de jocs (us he de recomanar un joc per fer en família, es diu kahoot i s'ha de fer servir una aplicació del mòbil però és molt divertit!) i cants i sobretot presidida per la mare de l'avishai que ja té 86 anys. La veritat és que ens van tractar com uns més de la família!
Quan va acabar la festa ens vam acomiadar i vam marxar cap a Tel Aviv on vaig agafar un taxi compartit que em va tornar a Jerusalem.


Amb això acabo, només dir-vos que com podeu veure de la feina també en surten coses ben interessants i divertides!
Només vull afegir una coseta més sobre el hanukkah. Aquí a jerusalem és una època molt bonica, del nivell de com ho és el nadal a casa nostra, i és que tot i que aquí no se celebra el nadal, els carrers s'omplen de llums i de hanukkias, totes les cases tenen la seva davant de la porta i passejar per la ciutat, sobretot els barris residencials, durant aquesta època és tota una experiència i és molt i molt bonic!

Espero que ara que arriba el nadal continueu mirant les estrelles! Jo encara ho faré uns dies més per aquí a Jerusalem però probablement la propera entrada ja la faci des de terres Catalanes! Si sí, vinc per nadal! Que vagi molt be!!

a