Bon viatge i bona ruta!

Hola a tots, benvinguts al meu blog!
Espero que aquest sigui un espai on pugueu seguir-me en els meus viatges, i que en un futur es converteixi en un espai d'aventures, de viatges, de ciència i de debat!

diumenge, 14 de gener de 2018

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (7ena part, i última!)

Hola a tots, ha arribat el dia, l'última entrada sobre el viatge pels EUA per anar a veure l'eclipsi total de Sol del 2017. Som-hi!

El bus va arrancar i vam deixar la ciutat, encara de nit. En la primera part del viatge vam travessar una zona molt extensa de camps de cultiu, verda, on vam fer una primera parada (aquest tros vaig passar-me'l dormint pràcticament tot). A la parada vaig aprofitar, com no, per reemplenar una copa d'aquestes de "plàstic tou" que tenen aquí, amb el meu cafè preferint, amb gust a vainilla francesa, i sí, dic reemplenar, i és que vaig descobrir que si demanaves per reemplenar, el preu era de mig dollar menys (molt català tot plegat). La parada va durar mitja hora, en un lloc idíl·lic, enmig del no-res, envoltat de camps i petites granges, i amb un cel blau profund només tacat amb alguns núvols molt fotogènics. El temps em va passar volant i vaig tornar ben just, massa just! Sort en vaig tenir d'en Jorge que va intentar convèncer el conductor que no marxés! M'havia endarrerit mig minut i el senyor ja em volia deixar! Us imagineu que m'haguessin deixat? Enmig del no-res? Llavors això sí que s'hauria convertit en una història digna d'escriure un llibre, si és que no ho és ja. Tot i això no vaig ser l'últim d'arribar al bus, i, de fet, dues persones van sortir corrent de la cafeteria de l'estació de servei i van atrapar el bus ja a camí de l'autopista! Encara no tinc clar si no vam deixar algú ...


El viatge va continuar. El paisatge va canviar progressivament del verd dels camps de cultiu al terròs del semidesert que hi ha en la transició amb Utah, creuant part d'Arizona i entrant finalment a Nevada. Després del terròs el paisatge va canviar fins al marró/vermellós del desert de Nevada. Vam passar molt a prop de l'entrada al parc natural del Grand Canyon, i finalment, després de molts quilòmetres de desert, vam arribar a Las Vegas. La ciutat de Las Vegas es veia ja de molt lluny, era una gran ciutat enmig del desert, sembrada de casetes baixes i amb un centre amb enormes edificis (la majoria hotels/casino). Vam tenir la sort que la parada de bus era just enmig de la zona central de la ciutat pel que o bé a l'entrada o bé més tard a la sortida vam poder admirar de ben a prop tots els casinos de la ciutat, molts d'ells reconeixibles de les pel·lícules de Hollywood. Vam baixar del bus, i és que aquí hi havíem de fer transbord. Per variar el bus que havíem d'agafar anava amb retard, ens hauríem d'esperar. Amb mitja hora de retard ens van fer posar en fila per començar a pujar al bus. La senyora que organitzava els busos, a diferència de la de Salt Lake City, era una dóna molt energètica, amb un xic de mala llet, i que no parava de treballar. Sorprenentment vam veure que es cuidava tant de netejar els vidres del bus, com de carregar-los de benzina, a més de fer que la gent es posés en fila, també va ser ella qui va moure el bus d'un estacionament a un altre. Era tot un fenomen! I amb una energia inacabable!



El bus però no va sortir de seguida (ni amb la mitja hora de retard), de fet vam estar esperant mitja hora més drets, mentre una senyora i un senyor donaven voltes al bus comprovant vés a saber què. I no sabeu pas quin bus era el que comprovaven? Doncs del mateix que ens havia portat des de Salt Lake City ... sí senyores i senyors, vam tornar a agafar el mateix bus, bus que se suposava que anava tard tot i que nosaltres havíem arribat gairebé a l'hora. Efectivament vam sortir tard, al final amb una hora de retard. I aquí ja ens vam tornar a posar nerviosos, l'escala següent, a Los Ángeles, era de només una hora de durada... ens tornaria a tocar patir per si el perdíem... a més el bus va començar a fer un soroll estrany que em va inquietava moltíssim, no podia ser que s'espatllés també, només ens faltaria acabar parats enmig del desert de Nevada! Amb tot això finalment vam pujar altra vegada al bus i som-hi, a creuar el desert, passant prop de la zona de l'àrea 51 (sí aquell lloc tan misteriós que surt a totes les pel·lícules i on diuen que el govern americà hi guarda/estudia els ovnis), i també de la Vall de la Mort. El paisatge va canviar ben poc mentre es feia fosc, i vam acabar fent una parada tècnica just en el moment de la posta de Sol. Vam parar en un petit poblet on hi passava un tren de mercaderies llarguíssim (no us enganyaria si us digués que feia més de mig quilòmetre), uns trens que es veu que són típics aquí als EUA. Allà a la parda vaig fer un altre dels meus cafès preferits i ja era hora de continuar el viatge, ara sí directament fins a Los Àngeles, no a la nostra parada però sinó a la primera de les moltes que vam fer dins la ciutat.





Enmig de la foscor vam deixar el desert i ens vam endinsar en la zona boscosa que queda prop de la costa Californiana. Anàvem tard però al conductor no se'l veia pas amb ganes d'afanyar-s'hi (la parada que vam als afores de Los Àngeles fer va ser ben llarga tu!). Eren les 10 de la nit i teníem l'altre bus a les 1, i tot i que semblava que ja érem ben a prop de Los Àngeles, pel que jo estava esperançat tot mirant el google maps tota l'estona, la veritat és que ens quedaven una quantitat enorme de parades enmig, i a cada parada ens hi passàvem ben bé 10 minuts, encara no sé per què (o simplement potser no eren tan llargues però amb els nervis per no perdre el bus se'ns hi feien, tant a mi com a en Jorge). Quan va ser evident que no arribaríem a temps vaig deixar d'estar nerviós, és curiós que ràpid vaig acceptar que el viatge es podia allargar encara unes 8 hores més de les previstes (que era quan sortia l'altre bus des de Los Àngeles fins a Santa Cruz), però amb tot el que ja havíem passat ... tot i això en Jorge no ho portava tan bé com jo. Vam arribar a los Àngeles, a la nostra parada de bus que tornava a ser al centre, enmig dels enormes edificis d'oficines típics de les pel·lícules americanes. Vam baixar corrent i vam demanar a uns quants treballadors de l'estació de busos on era el lloc on s'agafava el que sortia cap a Santa Cruz. Després d'uns minuts de confusió en els quals vam creure que ens deien que ja havia marxat, un home ens va indicar que anéssim al final de l'estació de busos, que el bus sortia d'allà. Corrent vam arribar a l'últim bus però no hi havia conductor pel qual vam suposar que no era aquell sinó el penúltim. Ho vam demanar al conductor i ens va dir que no, que ell no anava a Santa Cruz ... ens va caure el món a sobre ... vam creure ara sí que se'ns havia escapat, tot i això, després d'uns minuts de depressió es va acostar altre cop el treballador que ens havia dit que anéssim al final de l'estació i ens va dir enèrgicament que era l'ÚLTIM bus, que esperéssim allà que ja venia el conductor. I efectivament, un senyor molt simpàtic, a qui li va fer molta il·lusió que fóssim d'Espanya, ens va dir que sí que el bus anava a Santa Cruz. Ens va comentar també que hi aniríem sense ell, tot rient, al principi vam quedar ben sorpresos, no enteníem res, però de seguida ens va dir que el que passava és que faríem parada a Santa Bárbara i que allà hi hauria un canvi de conductor. Per fi! Per fi una cosa va sortir bé en aquest viatge! Vam poder agafar el bus de connexió! Estàvem eufòrics! I és que per fi podríem seure i relaxar-nos fins a arribar a casa! Com desitjàvem arribar a la nostra casa a Santa Cruz! Qui ho hauria dit! Així doncs vam deixar Los Àngeles, una hora més tard del previst, com era habitual amb aquests autobusos públics. És bo saber que els retards són habituals aquí, sobretot per tenir-ho present en la propera aventura als EUA!

Sortint de Los Àngeles vam poder admirar, ara sí, els majestuosos edificis de la seva zona central, després ens vam dirigir ràpidament cap al nord. Vaig dormir un xic, no massa, vam fer una parada per canviar de conductors a Santa Bàrbara, després una altra on vaig aprofitar per fer el meu últim cafè de vainilla, i finalment vam enfilar cap a Santa Cruz. Per fi arribàvem a la badia de Santa Cruz. Allà vam parar a Monterrey i a un parell de llocs més, i quan semblava que l'aventura s'estava acabant ... altra vegada retencions, llarguíssimes cues de cotxes per pujar per l'autopista que recorria la badia i arribava fins a San José, a San Francisco i finalment a Oakland ... vam estar una bona mitja hora parats enmig de camps de maduixers, cols, patates ... a la zona agrícola de Califòrnia. En aquests moments però, i amb l'espectacle del Sol sortint per l'horitzó, ja res ens preocupava, i és que ja gairebé érem a casa. Finalment, després de superar les retencions vam començar a reconèixer aquells carrers que sentíem tan familiars, els petits carrers del centre de Santa Cruz. Vam arribar a les 8:15h del matí a l'estació d'autobusos de Santa Cruz, més de 43 hores després d'haver deixat Rexburg, era dimecres al matí, i a les 9:00h tenia una reunió a l'institut. Com si res em vaig acomiadar d'en Jorge, vaig agafar un bus local fins a la casa on vivia, allà vaig deixar les coses i el meu company de pis em va entretenir, volia saber com m'havia anat i el perquè que arribés un dia més tard de l'esperat. La poca estona que vam dedicar a posar-nos al dia amb el meu company de pis em va fer perdre el bus del campus (ja no m'importaven aquests petits contratemps), pel que vaig pujar caminant fins a l'institut. Allà vaig aprofitar que hi havia una dutxa en un dels lavabos del nivell inferior, em vaig dutxar (43 hores en un bus sense canviar-se de roba et converteixen en una font d'olors desagradables), i ja net vaig anar cap a la reunió. S'havia acabat l'aventura de l'eclipsi solar! O potser no? Doncs no, quedava un petit detall, havíem de passar comptes! I compartir fotos és clar.

La reunió va durar unes quatre hores, després, amb il·lusió (i molt cansat), vaig enviar un mail a tots els companys de viatge per fer-los saber que ja havia arribat (vaja no a tots, ja que en Fernando no arribaria fins al divendres pobre, i és que encara estava arreglant tota la paperassa per desfer-se de la carcassa del cotxe). Encara vaig tenir temps per obrir un google drive on compartir les fotos (fins al moment només en Fangzhou i la noia rara ho han fet), i també per convocar a tothom per dinar l'endemà per passar comptes. La veritat és que estava un xic nerviós, ja que no tenia clar que la gent estigués d'acord en pagar-nos els bitllets de bus a mi i en Jorge (en el meu cas dos bitllets, ja que havia hagut de comprar els nous després de perdre el primer bus). També els vaig dir que creia que en Fernando no havia de pagar res del viatge, ja que prou gran seria la despesa de pagar un cotxe nou ... no les tenia totes que tothom hi estigués d'acord ... la veritat és que tot i el cansament aquella nit vaig dormir malament, pensant en tot això.

I va arribar el dinar del dijous, el moment de tancar el viatge. Per sorpresa meva sortosament tothom estava conforme amb la manera en la qual vam fer els comptes. La veritat és que a aquest dinar jo hi anava preparat amb les còpies de les factures dels busos i amb arguments sobre el perquè tothom se n'havia de fer responsable. D'entre d'altres arguments, els obvis: érem un grup i tan jo com en Jorge no ho havíem pas fet per gust d'agafar un bus de 43 hores, a més també s'havia de tenir en compte que nosaltres pagàvem part de l'airbnb del primer dia i del motel de Rexburg on mai vam dormir, .... recordareu que vam dormir a l'aeroport, i al bus. Així doncs ja gairebé estava tot clar quan algú va fer l'únic comentari contrari a tot plegat, qui podia ser?, doncs sí, la noia rara, la persona que em feia més por, tot i que encara crec que algú més no ho veia bé tampoc, i que en veure que la resta de la gent em donava suport no es va atrevir a parlar. I sabeu que ens va venir la noia rara? Doncs amb què no li semblava bé pagar el mateix pel menjar que el que pagava la resta de gent, ja que ella havia menjat menys!! Us ho podeu creure?! I això tenint en compte que segurament el seu menjar era més car, ja que ens va fer comprar coses orgàniques, veganes i no sé amb quants adjectius més. Volia que li cobréssim 10 dollars menys! En Jorge, el prototip d'home calmat, i bona persona, no ho va poder aguantar i li va deixar anar: "We have been tens of hours in a bus ...", és a dir, "Nosaltres hem estat desenes d'hores en un bus ...", ella no el va deixar ni acabar i li va deixar anar un "I do not want to speak about that now ..." (No vull parlar d'això ara), us ho podeu creure?! Vaja, jo vaig aguantar, li vaig fer bona cara, ella no va insistir més, va pagar, ens va donar l'excusa que tenia una altra reunió i va marxar sense ni dinar. La resta vam acabar de dinar tots junts mentre, tot i que sap greu dir-ho, la deixàvem verda.
I així es va acabar tot, una grandíssima aventura, milers de quilòmetres, hores i hores de bus, 260 dollars (uns 220 euros, barat oi?) i molta, molta, paciència, tot per gaudir d'uns 2' i 18'' d'eclipsi total de Sol. I sí, va valer la pena!!!!


Continueu mirant les estrelles!

dimarts, 9 de gener de 2018

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (6ena part)

Hola de nou, us escric avui la penúltima entrada sobre l'aventura per anar a veure l'eclipsi total de sol a Rexburg, Idaho. Podríeu pensar que un cop ja havíem vist l'eclipsi total la història es tornaria molt més avorrida, us diré que estaríeu equivocats, i és que, com diu la cançó, tornar és la millor part de l'aventura! Som-hi!

Ja havíem vist l'eclipsi total de Sol, havia estat fantàstic, un moment màgic, però s'havia acabat, els 2 minuts i 18 segons van passar i era hora de dinar, de recollir, i de tornar cap a "casa".
Com us vaig dir en l'entrada anterior entre tots vam decidir de quedar-nos a dinar allà mateix, al parc on havíem vist l'eclipsi, mentre vèiem com la resta de gent anava marxant. Per dinar ens vam menjar les sobres del sopar de la nit anterior: una mica de pa amb formatge i pernil dolç, i una amanideta de fruita. Vam dinar de pressa, alguns havíem de marxar amb el primer bus cap a Salt Lake City, a més encara havíem d'anar a desmuntar el campament. Així doncs, ràpidament, després de dinar, vam recollir les càmeres i un primer grup va marxar a buscar el cotxe i cap a recollir el campament. Altra vegada vam ser en Jorge i jo els que vam anar en el primer grup i que vam desmuntar i endreçar tendes i estris varis. En Fernando, crec que molest pel poc suport, i amb raó, va demanar que el deixéssim al lloc on ens recolliria el bus, volia estar una estona sol. La resta de gent va arribar en un segon grup, quan ja ho teníem tot recollit, i només em quedava acomiadar-me (amb un fals somriure, sobretot a l'hora d'acomiadar a la noia rara, i amb el gust amarg de boca d'haver de reconèixer que la gent havia vingut a veure l'eclipsi com si es tractés d'un viatge organitzat per una agència turística, és a dir, sense gens ni mica de sentiment de pertinença a un grup de viatge...). Per acabar-ho d'adobar, en lloc de deixar-me marxar en pau, encara em van exigir que m'emportés amb mi material d'acampada, que ells anirien molt apretats al cotxe! Quina barra!!! És per això que sense cap mania em vaig posar jo a carregar el cotxe i hi vaig entaforar tan fort com vaig poder gairebé tot el material, jo vaig acabar carregant només el meu sac i la tenda dels meus companys de casa. En Clayton em va portar fins a la parada de bus i allà, després d'una incursió a uns lavabos públics em vaig trobar altra vegada amb en Fenando i també d'altra gent que parlaven emocionats de la seva experiència en l'eclipsi. El bus va arribar (de fet, en plural, busos ja que a causa de l'alta demanda de transport cap al sud en van fer venir dos), i vam marxar. Ja relaxat dins el bus vaig començar a mirar les magnífiques fotos de l'eclipsi, i vaig aprofitar per fer-ne algunes més del meravellós paisatge que hi havia de baixada des de gairebé la frontera amb el Canadà.

El trajecte havia d'esser llarg, d'unes 4 hores, però ja mentre baixàvem cap a Idaho falls (mig camí), el conductor ens va avisar: segons google maps un trajecte de 45 minuts s'havia convertit en un de 2h. Quin error! No havia pensat en què les cues de baixada serien probablement molt més importants a l'hora de marxar del que van ser per pujar! I és que és lògic entendre que la gent va anar cap a les zones d'observació escalonadament, durant els 3 dies anteriors, aprofitant el cap de setmana, mentre que gairebé tothom marxava a la mateixa hora. El conductor ens va dir que faria tot el que pogués per evitar les cues però que no prometia res, ni cap hora d'arribada. Jo estava totalment tranquil, ja que el següent bus, el de connexió, el tenia a les 11 de la nit, és a dir, 5 hores després de l'hora prevista d'arribada a Salt Lake City. Així doncs, al principi, anant per carreteres secundàries ens vam saltar part de la cua, vèiem, de lluny, l'autopista Rexburg-Idaho Falls-Salt Lake City, plena de cotxes parats o circulant molt lentament. I vaig fer allò que no s'ha de fer, em vaig alegrar per mi i vaig riure'm internament dels pobres que estaven a l'autopista. No ho hauria d'haver fet, poc després la carretera secundària es va convertir també en una ratera, vam quedar totalment parats gairebé dues hores! I això tot i els esforços del conductor per agafar camins cada cop més petits enmig dels camps de cultiu d'Idaho. Allà, enmig del no-res, els nens de les granges havien muntat paradetes a la vora la carretera on venien ampolles d'aigua. De tot se'n pot fer negoci! Pel que ens va dir el conductor, que s'ho agafava amb molt bon humor, les carreteres no eren capaces d'engolir el trànsit de milers de cotxes que tornaven cap als estats de més al sud, era una bogeria. Així doncs el primer tram del trajecte que havia d'esser de 2 hores va acabar essent de 6. Amb tot això, cansats de tant de bus per fi vam arribar a la parada de "mig camí", allà vam parar mitja horeta per descansar (sobretot el conductor, pobre quin tute!). I en tornar a pujar el conductor ja ens va avisar, sempre amb humor, que els que tinguessin el vol abans de les 12, el perdrien (de fet va dir en to de broma: només els que tinguin el vol a partir de les 7h, del divendres, arribarien a agafar-lo. Recordeu que era dilluns). Més tard, ja seriosament, va recomanar a tothom que tingués vols abans de les 12 de la nit que truqués a la seva companyia aèria i busqués alternatives. Aquí jo també vaig començar a patir, eren ja les 8:30h del vespre i ens va assegurar que tardaríem entre 2:30 i 3:30 hores més, va afegir que ell faria el millor que pogués, fins i tot la il·legalitat de conduir més de 8 hores, i de trencar tots els límits de velocitat per reduir al màxim el retard, un bon home. I així ho va fer! Per sort vam arribar a un desviament on part del trànsit es desviava cap a altres destins de manera que tot va ser molt més ràpid, i sí, a les 11h érem a l'aeroport. Jo però ja havia perdut l'esperança, el meu bus sortia exactament a les 11:15h del centre de la ciutat, no de l'aeroport. 

I aquí vaig cometre un grandíssim error, també motivat pel fet que no tenia internet per comprovar-ho. Vaig preferir pensar que era una bona opció baixar a la parada de l'aeroport, que allà trobaria millors combinacions o que potser tindria sort i el bus pararia a l'aeroport abans de continuar cap a Reno. La decisió va estar motivada també pel fet que vaig preguntar al conductor sobre si creia que hi havia alguna possibilitat d'arribar a agafar el bus a les 11:15h, ell em va assegurar que no, no el puc culpar, què havia de fer el pobre? El bus va marxar i allà a l'aeroport em vaig poder connectar a internet, i sorpresa, primer vaig veure que el bus que havia d'agafar no parava allà a l'aeroport, i després que anava amb un retard de mitja hora. Si m'hagués quedat a l'altre bus, hauria pogut agafar-lo! I de fet ara, després de tota l'aventura, segur que ho hauria fet, ja que com veureu, aquests autobusos públics van sistemàticament tard. Així doncs, no hi havia res més a fer, allà em teníeu, a mi i a en Fernando (que també havia baixat a l'aeroport) altra vegada abandonats a l'aeroport, i sense trens per arribar a la ciutat com a mínim fins l'endemà ... l'única solució, tornar al nostre raconet a l'aeroport, que ja podríem dir que durant aquest viatge va ser el nostre dormitori principal. Ja instal·lats vaig buscar quines opcions tenia per arribar tan de pressa com fos possible fins a Santa Cruz, va resultar ser un altre bus, i vaig comprar els bitllets, i no sabeu pas quins bitllets eren? Doncs sí, els mateixos que havia comprat en Jorge, al final viatjaríem junts, ell no ho sabia encara però me'l trobaria l'endemà a Salt Lake City.
Amb tot resolt vaig intentar dormir una estona i quan va ser hora, quarts de 6 del matí, em vaig acomiadar d'en Fernando (ell sí que encara tenia un bon embolic a sobre amb tot el tema del cotxe) i vaig anar a buscar el tren fins al centre de Salt Lake City (ja havia comprat el bitllet el dia abans, just abans d'adonar-me que no en sortia cap més aquella nit). En arribar a Salt Lake City vaig caminar per carrers foscos fins a l'estació d'autobusos, i allà em vaig trobar amb un parell de sorpreses, primer que la companyia de busos amb la que vaig venir des de Rexburg (Salt Lake express) parava just a l'aparcament del costat de la amb què havia de fer la connexió la nit anterior (tant de bo m'hagués quedat al bus i no hagués baixat a l'aeroport!), i segon que no em retornarien l'import dels bitllets, tot i que la senyora, molt amable, em va dir que els podia fer servir durant un any, o canviar-los per un altre trajecte equivalent ... ja veus tu quina sort, no crec que ho torni a fer això d'anar en bus de Salt Lake fins a Oakland... I finalment allà, assegut, em vaig trobar en Jorge. Ens vam saludar, alegres de tornar a casa acompanyats, i llavors vaig abandonar-lo un momentet, necessitava una dosi del meu cafè de vainilla. Per trobar-lo vaig acabar donant una volta per mitja ciutat, passant per una zona no massa agradable, plena de gent sense sostre i d'altra gent molt estranya, i amb la meva canon penjant del coll ..., tot per no trobar cap lloc amb aquell cafè ... i decebut/espantat vaig tornar cap a l'estació de busos.
Tots dos, cansats, vam esperar que fos l'hora de sortir. Jo vaig passar el temps pensant en la meva mala sort, en Jorge llegint un llibre sobre un monjo mallorquí que va dedicar-se a muntar "missions"; aquest monjo es va dedicar a fundar ciutats per tota la costa oest dels EUA (Santa Cruz, Santa Bárbara, San Diego, ...) i part de Mèxic. Finalment, quan va arribar l'hora, ens vam posar en fila i vam xerrar una estona amb la resta de passatgers. Sobre els passatgers us he de dir que aquí als EUA la gent que utilitza el transport públic és gent un xic peculiar. No són pas gent de classe mitjana/alta com passa a casa nostra sinó més aviat de classe baixa, barrejats amb els típics aventurers (on jo m'hi incloc), són tots plegats gent amb una personalitat fora de l'habitual (per no dir una altra cosa) i destaca sobretot la quantitat immigrants llatins.
A més de parlar amb els passatgers vam estar una estona amb la senyora que s'encarregava d'anunciar a la gent quin bus havien d'agafar per arribar al seu destí i d'organitzar i ajudar a les persones amb problemes de mobilitat (ens va tocar portar una d'aquestes persones immenses que hi ha per aquí als EUA, la veritat, sap greu dir-ho però fan molta llàstima). Aquesta senyora va resultar ser molt simpàtica i molt bona dona, se la veia feliç de poder explicar com havia vist l'eclipsi parcial des d'allà, i d'escoltar com la resta de gent que anàvem al bus l'havíem vist total des del nord d'Idaho (en aquell bus la majoria de gent tornàvem de veure l'eclipsi, fins i tot molts havien compartit el viatge des de Rexburg amb en Jorge). I va arribar el moment d'agafar el bus, un bus un xic tronat però amb prou espai per les cames, i bastant còmode. L'únic problema del bus era l'internet, ja que tot i que asseguraven que hi havia wifi a bord pràcticament no ens hi vam poder ni connectar. Ja al bus, la segona part del viatge va començar, 43 hores i arribaríem a casa! Això però us ho explicaré en l'última entrada sobre aquest fantàstic, i estrany, viatge pels EUA!
Continueu mirant les estrelles!

dimarts, 26 de desembre de 2017

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (5ena part)

Bon dia! Per fi, va arribar el dia, el meu primer eclipsi de Sol total! S'havia fet esperar 30 anys, però ja hi érem, a Rexburg, Idaho, amb tot a punt. Avui us explico com vam viure aquells minuts màgics i les sensacions que vam tenir durant i després de l'eclipsi. Som-hi!

Des que va sortir el Sol havia brillat amb justícia sobre la petita ciutat d'Idaho, no hi havia gairebé ni un núvol al cel excepte uns pintorescos núvols alts a l'horitzó. Tots estàvem expectants i per fi va arribar el moment, a l'hora indicada ens vam posar les ulleres de vidres foscos i vam dirigir la mirada al Sol. Va costar de veure però de seguida algú es va adonar que hi havia alguna cosa al disc solar. Al principi era una petita mossegada que va aparèixer per la part de dalt a la dreta de l'astre rei. La veritat és que després de viure un bon nombre d'eclipsis parcials aquesta part no era pas massa interessant, i de fet no va ser fins a assolir un bon 30% de cobertura del Sol per la Lluna que no vaig començar a disparar imatges. Volia disparar imatges cada 30 segons en una mateixa direcció per fer després un reportatge de l'arribada de la ombra de la lluna, aquest tipus de vídeo fet amb imatges individuals es diu time-lapse. Per cert, crec que no cal que digui (o si?) que un eclipsi total de Sol és quan la lluna es posa entre el Sol i la Terra de manera que la Lluna projecta la seva ombra sobre una fina línia de pocs quilòmetres sobre la superfície de la Terra, ni tampoc que és just en aquesta petita línia de pocs quilòmetres on ens trobàvem nosaltres, oi? Vaja, per si de cas ja ho he dit.

Ja hi havia més d'un 30% del Sol tapat per la lluna i en aquest moment ja començava a fer-se evident en les ombres dels arbres que alguna cosa passava, i és que el terra es va començar a omplir de llunetes. Una altra cosa que vam notar, tot gràcies al fet que vam estar de sort i el dia s'havia despertat prou càlid, és que de mica en mica vam notar que refrescava. Esperant el moment àlgid de l'eclipsi vam tenir temps de parlar molt i fins i tot vam acabar encetant discussions de l'estil: en quin punt l'eclipsi ha superat el 50%? depèn això de la curvatura de l'ombra de la lluna projectada sobre el disc solar? La veritat és que no vam arribar a cap conclusió, tothom tenia la seva opinió i no teníem ganes de posar-nos a calcular. Ara, mirat amb perspectiva trobo molt graciós que en Jorge i jo sempre discutíem sobre aquests detalls, i encara ho és més el fet que sempre acabàvem reconeixent que els dos teníem raó, crec que tot això passava perquè ell era l'altre astrònom aficionat del grup, la resta mai s'havien dedicat a mirar el cel per afició. Amb totes aquestes discussions, i sense que ens n'adonéssim, la noia rara va desaparèixer i no la vam veure més fins després de la totalitat, es va perdre totes les nostres explicacions i comentaris, i a risc de perdre la modèstia, us diré que crec que valia la pena sentir-los! Una altra cosa que vam fer durant l'espera va ser aconseguir uns diaris on parlava de l'eclipsi i sobre les hores exactes en què es donaria cadascun dels "contactes" del disc lunar amb el disc del Sol, just allà, a Rexburg; d'aquests, els moments més importants sens dubte eren els que marcaven l'inici i el final de la totalitat: les 11:32:11 i les 11:34:29 am, temps de les muntanyes (MST), respectivament. Era important saber que MST significa una hora més que a Santa Cruz (sí, havíem canviat de zona horària i tot, mireu si vam fer un viatge llarg! Vam creuar tot estats units per poder veure una cosa que durava 2 minuts i 18 segons! Però valia la pena!).

L'eclipsi va seguir, vam fer-nos algunes fotos de grup aprofitant el disparador automàtic de la meva càmera, que estava fent el time-lapse (va ser molt graciós veure'ns a nosaltres aguantant el tipus durant 30 segons... i és que vaig posar la càmera a fer fotos cada 30 segons, amb temps d'exposició variable però obertura fixada al màxim). També en Fangzhou va començar a fer fotos amb la seva càmera amb un objectiu de 10.000$ (prop de 8000 €), i un filtre solar. No em fa vergonya dir que va fer unes fotografies que li donen milers de voltes a qualsevol de les meves. Ah afegir però que es va aprofitar d'una cosa molt curiosa que tenen aquí als EUA, i és que pots tornar qualsevol cosa que compris fins un any després d'haver-ho comprat, simplement dient que no t'ha agradat, ho pots fer sempre i et tornen els diners sense posar cap pega! De fet, després de l'eclipsi va tornar el trípode i la lent de 10.000$ tranquil·lament.

Tornant a l'eclipsi, en aquest moment vam començar a notar que alguna cosa estranya passava a les ombres, no només en les petites escletxes on fins a aquell moment havien aparegut llunetes (recordeu el que us vaig explicar en l'última entrada sobre l'efecte de la càmera fosca) sinó que totes les ombres van començar a perdre definició, van deixar de tenir perfil, era un perfil irregular, es començava a notar que la font de llum que les creava ja no era un cercle, i això es va anar accentuant com més a prop de la totalitat ens trobàvem.
Després d'una hora d'eclipsi ja era evident que la temperatura havia baixat moltíssim, de fet la gent es va començar a abrigar més i més. Ara les ombres dels arbres mostraven llunetes cada cop més petites i la gent (però sobretot jo) es posava més i més nerviosa, i és que s'acostava la totalitat! El moment tan esperat! 18 anys somniant-hi!

I llavors tot va anar molt de pressa. En un moment el cel es va començar a enfosquir, com si un gran tel de núvols alts cobrís el Sol, i això passava en un cel era completament seré. En aquest moment vaig treure'm les ulleres i vaig anar corrent cap a la càmera per veure que tot funcionava correctament. Feta la comprovació vaig deixar de mirar el Sol i vaig fixar la mirada en la direcció oposada, esperava l'arribada de la ombra de la lluna, i és que estava a punt, a punt d'arribar! No sabia exactament què esperar, mai ho havia vist, però me n'havien parlat i m'havien dit que era espectacular. Eren les 11:31 al meu rellotge i quan va canviar a les 11:32 de cop vaig exclamar: Que tothom es tregui les ulleres! Mireu cap al nord-oest! Arriba la ombra!!! I així va ser, de cop, sense previ avís, l'horitzó nord-occidental es va enfosquir notablement i va canviar a un color vermellós, com una sortida/posta de Sol, tot i que el Sol encara era clarament visible enmig del cel, un efecte brutal! Era el moment, ara sí! Em vaig girar automàticament i vaig dirigir la mirada al Sol, estava a punt de passar, i és que ja era allà, el disc fosc de la lluna, complet, a punt de cobrir el Sol. Emocionat vaig tornar a exclamar! El Sol!! Mireu al Sol! Traieu-vos les ulleres!!!

I pocs segons després, de manera totalment sobtada la llum es va apagar i un Sol negre amb uns raigs fantasmagòrics va aparèixer enmig del cel. El que vam veure, els que no ho hàgeu vist mai, no us ho podeu imaginar: un Sol negre, uns raigs en forma de casquets escapant d'aquest estrany objecte ... era una imatge totalment irreal, si us he de ser sincers el meu cervell encara no ho ha processat, ni tinc l'esperança que ho faci, era una imatge tan irreal que la recordo com si no hagués passat de veritat. Només eren 2 minuts i 18 segons però hi havia moltes coses per veure, per sentir, per viure. Primer, un cel fosc, tot i que no de negra nit, amb els planetes Venus i Mercuri clarament visibles, segon, el Sol negre envoltat d'uns rajos estranys, que no eren ni més ni menys que la corona Solar, una corona que aquells dies no era ni molt menys simètrica, tercer, envoltant-nos i cobrint l'horitzó per complet, una barreja de sortida i posta de Sol, una sortida/posta de 360 graus, tot l'horitzó, de nord a sud, d'est a oest, encès en una tonalitat vermellosa. De tot el que va passar en aquells moments, i que m'havien comentat que havia de tenir present i fixar-m'hi, l'únic que no vam poder gaudir va ser el silenci i la inquietud dels animals, i és que hi havia molta gent al nostre voltant, i en tot moment n'hi havia que estaven exclamant "Oh Déu meu!", "Impressionant", o simplement expressions sense sentit que no podíem entendre. I he dit que "hi havia gent", però he de reconèixer que jo vaig ser un dels primers a emetre aquests sons. 
Van ser 2 minuts i 18 segons màgics, tot el que havíem passat, i tot el que encara ens havia de passar..., va valer la pena només per poder viure aquests 2 minuts i 18 segons que ens van deixar sense paraules, i és que vaig acabar plorant de la bellesa que ens pot arribar a oferir la natura.
A punt d'acabar-se aquells 2 minuts i 18 segons es va aixecar una lleugera brisa, i tan aviat com havia arribat, va marxar, vam veure com les muntanyes del fons es tornaven a il·luminar i com de cop i volta el Sol negre va desaparèixer per deixar pas, ja definitivament, al nostre vell conegut, el Sol brillant que ens desperta cada dia. Les estrelles van desaparèixer tan de pressa com havien aparegut i el cel rogent va recular cap a l'horitzó est, cap on la ombra de la lluna es dirigia a tota velocitat. Després del que acabàvem de viure la resta de l'eclipsi ja no tenia interès, havíem viscut uns moments tan intensos que la resta ja no valia la pena, tot el que havíem fet abans de la totalitat, les ombres dels arbres plenes de llunetes, jugar creant petites escletxes de llum en la nostra ombra que es convertien automàticament en llunetes ... tot això no es podia ni comparar amb el moment màgic de la totalitat, i no calia repetir-ho. Així doncs, amb la lluna encara sobre el disc solar, la gent del nostre entorn va començar a recollir les cadires, els telescopis i les càmeres i a marxar cap a dinar. Nosaltres (mala idea) vam decidir d'asseure'ns a dinar allà mateix, acabant-nos les sobres del que havíem comprat per sopar. Tot dinant vam comentar les nostres impressions sobre el que havíem vist, i va ser en aquest moment que ens vam adonar que la noia rara havia tornat. Ella, ens va comentar que no havia pogut veure l'arribada de la ombra i que només havia vist la totalitat però que tampoc havia reconegut els planetes... la veritat és que sento un xic de llàstima per ella tot i que també crec que li convenia perdre's tot això després de fer -nos passar pel que va fer-nos passar, de veure que ella era l'entesa i de dir que tot estava mal organitzat ..., en acabar de fer aquest comentari ningú del grup va gosar dir-li que nosaltres sí que ho havíem vist tot, i molt bé, tampoc jo no vaig gosar explicar-li que de ben segur havia vist els planetes i a arribar la ombra i que el que passava era que no havia entès què era el que havia de veure.

Ja havíem vist l'eclipsi total, podia ratllar una de les coses de la meva llista vital (tot i que tinc moltes ganes de poder-ne veure un altre), però no hi havia temps per pensar-hi massa! Encara havíem de tornar, i aquesta sí que va ser una bona aventura! Us ho explico a la propera entrada!

Continueu mirant les estrelles!

dilluns, 18 de desembre de 2017

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (4rta part)

Hola a tots, ja torno a ser aquí i avui vinc amb la quarta entrada sobre l'aventura al nord d'Idaho!


Recordareu que a l'última entrada em vau deixar dormint fent "bivac" a la petita ciutat universitària de Rexburg, on vam arribar amb penes i treballs. Així doncs avui començaré aquesta entrada pel moment en què em vaig despertar, moment decisiu per saber si finalment el cel serè ens acompanyaria, i és que tot i que les previsions eren boníssimes ja no volia donar res per suposat, amb tot el que ja ens havia passat en aquest viatge ... Som-hi!

Era aviat al matí i jo estava totalment dins del sac, talment com una mòmia, de fet, estava tan enroscat allà dins que només me'n sortia el nas per poder respirar. Em vaig despertar després d'haver dormit relativament bé durant 8 hores (tot un rècord per mi), tot i que si us haig de ser sincer, havia passat una mica de fred de peus. A aquelles hores, entorn de les 6 del matí, i amb un bon fred, feia molta mandra aixecar-se, però l'emoció d'estar només a unes hores de l'alineament perfecte del Sol, el nostre satèl·lit natural (la Lluna) i el punt precís sobre la superfície de la Terra on ens trobàvem, em va fer començar a buscar la manera de sortir del sac. De fet era important que ens aixequéssim aviat (potser no tan aviat...) per arribar reservar-nos el millor lloc per veure l'eclipsi, el lloc que havíem escollit el dia anterior. El primer que vaig fer va ser intentar eixamplar el forat de sortida del sac, l'únic que necessitava en aquell moment era comprovar que, com estava previst, no hi havia ni un sol núvol al cel. Esperava poder espiar pel forat del sac de dormir i veure un cel completament estrellat, tot i això la realitat no va pas ser aquesta. Així doncs, un cop eixamplat el forat, molt nerviós, i de fet amb els ulls tancats, vaig treure el cap. De cop el fred de l'alba em va colpejar i em va acabar de despertar. Vaig esperar uns minuts per calmar-me i gaudir de la brisa pura d'aquest poblet de les grans esplanades americanes, fins que em vaig decidir a obrir els ulls. I en aquell moment, sorpresa! Em va caure el món a sobre! No podia veure cap estrella! Just a sobre del meu cap hi havia quelcom totalment inesperat, un cel d'un color grisós que ho omplia tot. Era núvol? No podia ser!!!
I no, no era.
La foscor de la nit ja s'havia trencat i el cel ja era un xic massa brillant perquè es veiessin les estrelles. Em va costar una estona adonar-me'n, i de l'esglai no vaig ser capaç de continuar dins el sac ni un minut més. Així doncs vaig sortir del sac, em vaig vestir, vaig recollir silenciosament totes les meves coses i me'n vaig anar a donar una volta per fotografiar la sortida de sol. També vaig aprofitar per anar fins a una gasolinera propera a fer un cafetó d'aquells de litre amb gust de vainilla i coco, sí, m'havia tornat addicte. Quan vaig tornar em vaig trobar pràcticament tothom llevat, i després dels "bon dies" (de fet "good mornings") protocol·laris vam decidir tots plegats de deixar les tendes muntades i les motxilles a dins, i anar ràpidament a reservar lloc. Esmorzaríem "in situ", tot esperant que l'ombra de la lluna ens atrapés.
Per anar fins al lloc, com ja vam fer el dia abans per tornar-ne, vam fer dues tongades de cotxe. Al primer grup hi vam anar els més matiners: jo, en Jorge i en Daniel i la seva dona. Vam arribar al lloc i encara hi havia molt poca gent (encara quedaven 3-4 hores per l'inici de l'eclipsi). Vam deixar les coses al lloc on havíem decidit quedar-nos, i vam anar, uns quants, a donar una volta i a fotografiar la sortida de sol. Anava arribant gent, també va arribar el nostre segon grup, i poca estona després ja vam començar a veure gent provant les seves càmeres, els drons, etc. Vam tenir molt temps per inspeccionar millor la zona, i jo, en una de les sortides de reconeixement que vaig fer em vaig adonar que hi havia llocs des d'on veuríem millor l'eclipsi que el que vam escollir el dia abans. De fet, el lloc que vam escollir era bo perquè es veia tot l'horitzó, però allà les ombres dels arbres eren molt indefinides (ara us explicaré perquè això era important), i també hi teníem una gran carretera i una reixa de ferro molt gran i lletja just davant, molt poc fotogènica. El fet és que el meu objectiu era fer un "timelapse" de l'arribada de la ombra de la lluna, i tenir un pla amb una carretera i una reixa metàl·lica mentre l'ombra s'acostava no era precisament el muntatge que jo tenia al cap. Així doncs de tornada al punt de trobada em vaig reunir amb tothom, vam esmorzar i els vaig comentar que tornava a sortir per remirar-me un lloc que m'havia semblat molt més adient. La veritat és que la noia rara m'havia estat fent posar molt nerviós durant l'esmorzar (i mira que costa eh!) i desitjava allunyar-me del grup una estona tot valorant tranquil·lament altres llocs on posar la càmera, sol. Però sabeu què? Que ella sense demanar-ho va dir que també venia. Jo vaig posar l'excusa que no calia, que aniria molt més ràpid sol (intentant donar a entendre que el que volia era caminar sol). I sabeu què va fer? Doncs com una nena petita es va arrencar a córrer tot dient, "vaig més de pressa que tu" .... uffff. Així que em va seguir. Em vaig posar a buscar llocs des d'on l'enquadrament era millor que el que teníem en el lloc on ens havíem instal·lat, i ho vaig fer com si ella no hi fos. Finalment en vaig trobar un que em va agradar, amb bones vistes a l'horitzó, enmig d'un parc i amb una església a primer pla (segurament ho haureu vist en alguna de les fotos del blog). A més a més, com a punt positiu addicional hi havia uns lavabos allà mateix. 

Un cop em vaig haver decidit per aquell lloc li vaig dir a la noia que ja podíem tornar, ella però, tota boja, em va començar a dir que ella creia que aquell no era millor que el primer lloc i es va començar a inventar coses sobre com la ombra de la lluna vindria, d'on ... com si ella s'ho hagués preparat i en fora una experta! El fet és que abans del viatge ni sabia que existís tal ombra i el que feia era només reinterpretar les informacions que jo els havia donat! Em va començar a interrogar sobre el pequè aquell era millor lloc. Vaig intentar fer-li entendre els motius però ella va continuar dient que des d'allà no veuríem la ombra de la lluna, com si en fos una gran entesa, i em va dir que no ens mouríem de lloc ... en aquell moment vaig explotar, mai m'havia passat amb una persona desconeguda o que fes poc que conegués! Li vaig dir exactament tot el que pensava, que n'estava fart d'ella, que tot i que s'havia unit a l'últim moment i que no havia ajudat a organitzar res es passava tota l'estona criticant i posant traves, que no tenia gens de sentiment de grup i que només feia que molestar a la resta. No la vaig esperar i me'n vaig tornar al lloc de trobada. Allà la resta del grup descansava tot esperant l'inici de l'eclipsi. Just arribant, i sense esperar que arribés la noia rara, els vaig comentar la meva idea de canviar de lloc, vaig recollir les meves coses i me'n vaig tornar cap al lloc nou. Es veu que mentre vaig ser fora la noia va arribar i es va posar a criticar-me. Pel que em van comentar més tard va dir-los que tot el viatge estava molt mal organitzat i que a Sèrbia ho fan molt millor ... sort que no hi era jo, no sé pas com hauria reaccionat... vaja, ja no hi podia pas fer res més, jo ho havia organitzat tan bé com havia pogut, ningú m'havia demanat que ho fes, i de fet la meva idea original sempre havia estat anar-hi sol ...


Vaig estar esperant una estona a la nova ubicació, provant la càmera, diferents enquadraments, fins que va arribar en Daniel i la seva dona i em van dir que alguns pensaven quedar-se a l'altre lloc per fer algunes fotos de la totalitat amb l'església gran de primer pla. En aquest moment vaig entendre també que havia pres algunes decisions sense consensuar-les amb el grup, i que potser m'havia excedit un xic en la meva condició de líder de l'expedició. Vaig tornar i els vaig dir que per descomptat es podien quedar al lloc que volguessin per veure la totalitat, i que només havíem de tenir clar on ens trobaríem quan s'acabés. En aquell moment però no hi havia ni en Fangzhou ni la noia rara, que havien anat a donar una volta. És per això que la resta em van explicar el que els havia estat dient la noia, de mi i de l'organització ... Vaig tornar a la nova ubicació una mica molest/ofès/trist i poc després la resta del grup es va acabar reunint allà amb mi.



Ja al nou punt de trobada en Fangzhou va treure un trípode que va dir que no faria servir i me'l va deixar, es veu que li vaig fer pena quan va veure que em barallava amb un arbre tot intentant fixar-hi la meva càmera per prendre les fotos del timelapse. Amb el trípode vaig poder posar la càmera en un lloc amb un pla molt més fotogènic que incloïa unes muntanyes al fons des d'on es veuria arribar l'ombra de la lluna, una església blanca en segon pla, església que canviaria de color en fer-se fosc, i un parc en primer pla amb la ombra clara d'alguns arbres sobre un passeig de ciment (ara us explicaré el perquè era tan important això de les ombres, tal com ja us he promès abans), a més a més també enganxaria a la gent que passegés pel parc.
Amb tot a punt, l'estona que faltava per l'inici de l'eclipsi la vam passar xerrant amb la gent de l'entorn (el parc s'havia començat a omplir), acabant de preparar les càmeres i distribuint les ulleres per veure l'eclipsi. D'ulleres al final en vam tenir prou, ja que jo en duia un parell que em va regalar una antiga estudiant de l'Avishai (de fet aquesta me n'havia regalat tres però en vaig donar unes a l'Avishai que se n'havia anat a veure la seva família a Seattle) i la resta de gent o se les van dur de casa o les van comprar allà mateix, a la gasolinera on vaig anar a fer el cafè al matí, per 1,5 $. També vam estar una bona estona xerrant entre nosaltres sobre temes de ciència, de política, ... mentrestant la noia rara no parava de repetir que ella aniria a un altre lloc per veure la ombra, un lloc que ella creia que era millor (no sabia de què parlava pobra ...).
Durant aquesta estona d'impàs, i de llarga i lenta espera, també vam intentar trobar la manera de tornar a Santa Cruz després de l'eclipsi, i és que d'això encara no us n'he parlat, oi?! Recordareu que quan va arribar el segon grup amb el cotxe a Rexburg vam fer una petita reunió i vam comentar que en aquell moment allà érem 8 i que teníem només un cotxe on hi podien anar 5 persones, vaja, que 3 de nosaltres s'haurien de sacrificar i tornar amb transport públic. Vam insistir també que érem un grup i que per tant no hi havia cap motiu pel qual la mateixa gent que havia patit a l'anada hagués de tornar a patir a la tornada. De fet, el més lògic, just, i el que hauria fet jo, és que la gent que va anar còmodament fins a Rexburg, i que va dormir bé en una casa en lloc del terra de l'aeroport, ara tornés amb cotxe i dormís al motel que havíem reservat a Reno, no ho veieu així també vosaltres? Doncs com potser us podeu imaginar, ningú es va oferir a part d'en Jorge i jo, a més en Fernando va rebre la confirmació que s'hauria de quedar més temps a Salt Lake City, ja que el cotxe estava completament mort i era millor vendre'l com a ferralla que no instal·lar-li un nou motor, ... si gent, pobre Fernando, quin merder! I ningú li donava suport, només jo em vaig oferir a quedar-me amb ell, tot i que tenia tanta o més feina que la resta de gent... entenia però que jo era l'organitzador i que per tant tenia la responsabilitat de fer front als problemes que van sorgir.
Assumint que ningú no se sacrificaria per la resta, i que es creien que jo era una agència de viatges que ells havien contractat per dur-los a veure l'eclipsi cobrant-los 0 € ... en Jorge, en Fernando i jo vam cancel·lar la reserva d'una habitació al motel de Reno i vam posar-nos a buscar busos. Estava clar però, i no els en deixaríem passar ni una, que tot el grup pagaria els nostres busos i les despeses del viatge. Aquesta decisió però, com veureu a la part final d'aquesta sèrie d'entrades, no la va acceptar pas tothom, per sorprenent que sembli, si nois, quina barra que tenen alguns! Referent al lloguer dels busos, en Jorge n'estava fart de tants contratemps i sense reflexionar-ho massa, va dir que no volia patir més, es va llançar a comprar els primers bitllets de bus que va trobar que el portaven directament des de Rexburg fins a Santa Cruz, en un viatge de 32 hores amb parada a Salt Lake City, Las Vegas i Los Àngeles. Per part meva jo encara estava dubtant si em quedaria o no amb en Fernando, a més esperava resposta d'uns amics/coneguts de BCN que estaven per la zona i a qui havia demanat ajuda; així que, tot i la insistència d'en Jorge perquè l'acompanyés, de moment no vaig reservar res. Una horeta més tard i ja a punt per a l'eclipsi vaig tornar-me a mirar el trajecte que havia reservat en Jorge i em vaig adonar que hi havia un problema, amb les presses aquest es va equivocar i va reservar els bitllets en un bus que sortia dos dies després de l'eclipsi en lloc de l'endemà, arribaria a Santa Cruz el dijous, massa tard perquè perdria tota la setmana! I perquè m'estava tornant a mirar els trajectes de tornada amb bus? Doncs perquè en Fernando em va animar a marxar en lloc de quedar-me amb ell, sabia que jo tenia reunions el dimecres i que ja les havia canviat de data quan vaig decidir que no tornaria amb el cotxe; a més, ja m'havien respost els meus amics de BCN i ningú tenia espai al cotxe per tornar-me cap al sud. Finalment vaig decidir agafar un bus de Rexburg a Salt Lake a les 14:00 (l'eclipsi acabava a les 12:45) i des d'allà connectar amb un bus fins a Reno, allà connectar amb un altre fins a Oakland i després amb tren fins a San José i bus fins a Santa Cruz (complicat oi?), si anava tot bé (que en aquest viatge no era pas el més probable) arribaria el dimarts a la tarda. El bus de Rexburg a Salt Lake era el mateix que havia reservat en Fernando, i agafar-lo va ser una mala idea! Ja ho veureu ja ... Per la seva banda en Jorge va pagar un altre bitllet, semblant al primer però que sortia a la nit després de l'eclipsi i en principi faria també la tornada sol, qui hauria dit que passaria el que va acabar passant...
I ja érem al moment just abans de començar l'eclipsi. Ara sí que crec que toca que us expliqui què és tot això de buscar les ombres dels arbres del que us he parlat ja en diverses ocasions. Resulta que per poder veure un eclipsi solar hi ha diverses maneres. Primer de tot, i espero que tothom ho tingui molt clar, el més important és que mai s'ha de mirar el Sol directament, és a dir sense protecció. Per mirar-lo es pot mirar fent servir un filtre solar (molt potent, no s'hi val fer servir unes ulleres de Sol, un vidre fumat o radiografies), o bé per projecció. I què és això de la projecció? Doncs és una manera de mirar el Sol fent servir una tècnica anomenada de la càmera fosca. I què és això de la càmera fosca? Doncs el principi bàsic d'una càmera fosca és el de fer que la llum del Sol passi per un petit forat fet en una cartolina, un cartó, o un altre tipus d'objecte extens que projecti una bona ombra, i que permeti veure clarament la imatge de la llum que es filtra pel forat (en aquest cas la llum del Sol), perfectament enquadrada enmig de l'ombra. Idealment l'objecte amb el forat s'ha de poder moure més a prop o més lluny de la superfície on es projecta l'ombra de manera que variant aquesta distància es pot enfocar la imatge de la font de llum. Sí, ho sé, un xic complicat tot plegat. Aquest efecte de la càmera fosca es dóna de manera natural amb els petits forats que es formen entre les fulles dels arbres, sempre que la distància fulles-projecció de l'ombra sigui la correcta. Potser us hi heu fixat, o potser no, però gràcies a aquest efecte es veuen cercles o altres figures ovalades en lloc de formes amb arestes clares a l'ombra dels arbres. Aquests petits cercles que podeu veure a les ombres (si no us hi heu fixat mai, us recomano que ho feu) no són res més que la imatge del Sol. Veureu en algunes de les fotografies que us poso en aquest blog que quan hi ha un eclipsi, les rodones a les ombres dels arbres es converteixen en petites llunetes, no és res més que la imatge del Sol parcialment eclipsat per la lluna. Aquest efecte es dóna sempre que generem situacions on hi hagi petites escletxes que deixin passar la llum del Sol, també en la nostra ombra, i hi podem jugar tot fent servir els dits de les mans, els nostres braços, el cos sencer, etc, per generar més i més llunetes petites (ho podeu veure en algunes fotografies del blog també).
Molt bé doncs, després d'aquesta petita explicació de l'efecte de la càmera fosca, només em queda dir que l'espectacle va començar!
Això però us ho explicaré a la propera entrada del blog!


Continueu mirant les estrelles, ben abrigats en aquestes nits de desembre!

dimarts, 12 de desembre de 2017

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (3era part)

Hola a tots de nou, avui escric la tercera entrada de l'aventura de l'eclipsi total de Sol a Idaho (EUA).

Era diumenge, érem a l'aeroport de Salt Lake City on havíem intentat dormir entre cadires, passadissos i gent molt rara, i tocaven ja les 6 del matí. Era molt d'hora pero no volíem perdre el bus que pujava cap a Rexburg, el nostre destí, el punt d'observació de l'eclipsi que vaig escollir ja feia tants mesos. Així doncs la noia rara (Marijana), en Jose i jo vam anar cap a la terminal de busos tot deixant en Fernando a la terminal de l'aeroport. En Fernando es quedava per anar a buscar el cotxe que havíem deixat abandonat al mig del desert de sal, amb sort ens trobaríem al punt d'observació a la nit. Allà, a la terminal de bus que quedava al davant de l'entrada de l'aeroport vam conèixer d'altes persones que viatjaven amb el mateix objectiu que nosaltres, arribar a Rexburg per veure l'eclipsi. Puntuals vam pujar en un minibus que conduïa una senyora grossa, molt grossa, la típica americana, i molt simpàtica. La nostra noia rara es va asseure de copilot (pobre conductora!), ja que segons ella "es marejava" ... I vam arrancar. Ja fora de la zona de l'aeroport la conductora ens va explicar com funcionaria el trajecte: Era un trajecte de quatre hores i mitja amb una parada de mitja hora enmig per poder anar al lavabo i comprar quelcom per menjar (que bé! i és que amb la ximpleria ja portàvem gairebé un dia sense menjar res). Pel camí vam dormir una mica, vam intentar veure el paisatge de les grans esplanades americanes (espectacular un cop es va fer de dia) i sense gairebé adonar-nos-en ja érem a la zona on vam fer la parada tècnica. Jo, vaig baixar a fer un riu i em vaig comprar un altre d'aquells fantàstics cafès amb gust de vainilla i coco (com us vaig comentar m'estava tornant addicte!); al cap de mitja hora vam continuar el nostre viatge. 
Van passar les hores, vam dormir una mica més i també vam tenir temps per conversar amb la conductora i la resta del passatge. Bona part dels passatgers eren persones dels EUA que pujaven fins a Rexburg per veure l'eclipsi solar, i és que el lloc es trobava en un punt estratègic, un punt amb poca probabilitat de núvols i amb una durada de la totalitat bastant prop del màxim, 2 minuts i 18 segons (el màxim estava a prop de la costa Est i era de 2 minuts i 30 segons aprox.), de fet el lloc era tan bo que al final quatre persones més de BCN eren molt a prop, entre elles la Cesca, la coneixeu d'altres entrades oi? Va ser la meva directora de tesi. Fet aquest petit parèntesis torno al tema del viatge, i és que finalment, després d'un dia i mig de viatge, i de moltíssimes aventures, ja érem a Rexburg. Havíem arribat molt de pressa, tothom estava molt sorprès perquè no havíem trobat trànsit a la carretera, l'anada va ser molt més tranquil·la del que tots esperàvem, a més, a la petita ciutat tampoc hi havia massa merder, tot i que més tard els locals ens van comentar que per ells sí que s'havia notat l'augment de trànsit. Després de voltar una mica per la ciutat amb el minibus per deixar baixar l'altra gent, finalment ens va tocar baixar a nosaltres. La conductora ens va portar fins ben a prop d'on teníem reservat el terreny d'acampada i allà ens va comentar, no sé ben bé si de broma o un xic molesta, que ens havia fet un servei especial, que normalment només parava en un lloc concret de la ciutat. Abans de baixar encara va tenir temps de comentar-nos que ella no veuria l'eclipsi, que enmig de la totalitat estaria conduint de tornada a Sant George, molt al sud de Salt Lake City (no semblava pas molt afectada per no poder veure'l ...).
I ara sí, ja hi érem, per fi! Vaja, almenys 3 dels 8 membres de l'expedició.
Sorprenentment semblava que no teníem ganes de baixar del bus, i és que després de tot el que ens va passar, el bus va ser l'únic lloc en el qual vam trobar per fi la pau per poder descansar, tot i això tocava anar a buscar el lloc d'acampada i, el més important, el lloc des d'on veuríem l'eclipsi l'endemà. Així doncs vam baixar, ens vam acomiadar i amb el mòbil a la mà i el google maps obert vam caminar fins al punt on crèiem que hi havia la zona d'acampada que havíem llogat. Tot i això vam cometre un petit error. Resulta que els carrers a Rexburg tenen els noms posats com en moltes ciutats de Mèxic, bàsicament no tenen noms com els nostres carrers sinó que aquests estan donats en forma de quadrícula numerada, com si de coordenades es tractés: començant per l'1 després del carrer principal (zero), i seguint en forma de quadrícula (primer nord, segon nord ... per un costat, primer sud, segon sud, ... per l'oposat, primer oest, segon oest, ... per un tercer i finalment primer est, segon est, ... per l'altre). Amb això ens en vam anar a buscar el número 333 del carrer 2 sud, però el terreny estava al 2 nord! Òbviament no hi havia manera de trobar-lo. Finalment un noi ens va cridar i ens va dir si ens podia ajudar, li vam demanar on quedava i ens va indicar que havíem comès un error i que el carrer que buscàvem estava una mica més enllà d'una milla direcció nord ... així doncs vam agafar altre cop tendes, sacs de dormir i motxilles i quan ja marxàvem tot arrossegant els peus en direcció nord, el noi va córrer darrere nostra i ens va dir que ens hi acostava. Una altra vegada vam topar amb un bon samarità, de veritat que aquesta va ser una de les bones coses del viatge, descobrir que encara queda tan bona gent! I va ser tan bo que tot i estar a càrrec del seu nadó, simplement el va agafar, el va asseure a la cadireta darrera del cotxe i ens va portar fins a la porta de la casa. Ens va explicar que ell era militar de la marina dels EUA i que estava de permís, visitant la seva dona i fill. 
Després d'una bona conversa ens vam acomiadar i ja érem a la casa/zona d'acampada. Vam arribar-hi entorn de la 1 del migdia, ells ens esperaven a les 16:00 pel que tot just acabaven de preparar el terreny, que de fet era el jardí/hort de la casa. Molta gent a la ciutat havia aprofitat l'ocasió de l'eclipsi i dels turistes que aquest atreia per fer alguns calerons. Els nostres amfitrions eren també molt bona gent, tot i que ens va costar entendre (jo encara no ho he fet) la relació entre tota la gent que vivia en aquella petita casa (una dona de Puerto Rico i el seu fill, un noi jove americà, dues noies estrangeres ...). Ens vam presentar, es van presentar, vam deixar les coses que dúiem a sobre en una petita cabana que tenien, i els vam deixar acabar de preparar el terreny. La nostra idea era, tot esperant la resta del grup, anar a dinar, i és que ja feia moltíssimes hores que no menjàvem res decent. Abans de marxar però no vaig poder evitar d'agafar una poma d'una de les seves pomeres, en aquells moments crec que tot el que fós menjar feia molt bona pinta. Vam demanar a la gent de la casa on trobar un lloc on menjar i ens van indicar que al carrer principal ("Main street") hi havia molts restaurants, la majoria tancats, ja que, com els jueus a Jerusalem, els Mormons ho tancaven absolutament tot per celebrar el dia del senyor, en aquest cas el diumenge. No us ho he dit però l'estat de Utah i Idaho estan dominats per Mormons, una "secta" cristiana. Finalment, després de marxar del terreny d'acampada i de caminar una mica vam acabar en un "Pizza Hut". Allà vam començar a demanar, jo una barra d'amanida (vaig repetir 4 cops com a mínim), i els altres (en Jorge i la noia rara), una pizza cadascú. Mentrestant vam avisar la gent de l'altre cotxe que vinguessin directament a la pizzeria, ja que el camp encara no estava a punt.
Poca estona després ens reuníem tots 7 i féiem, per fi, un dinar junts mentre cadascú explicava la història sobre el seu viatge fins a Rexburg.
Després de dinar (i d'un xic de desconcert quan la noia rara la va tornar a embolicar a l'hora de pagar, ja que no estava d'acord en dividir el preu del dinar entre tots perquè ella havia menjat "menys patates fregides"), vam decidir deixar el cotxe allà aparcat i anar a donar una volta per buscar el millor lloc per veure l'eclipsi. Només d'arribar jo ja havia clissat uns quants llocs dalt del turó que dominava la ciutat i on hi havia una gran església dels Mormons. Ens hi vam dirigir només per descobrir que era just al costat de la universitat (Que és coneguda també per ser una universitat on bàsicament només hi estudien Mormons). Vam caminar un xic, vam fer algunes fotos i finalment vam decidir que el millor lloc era el que es trobava just al costat de l'esglèsia: amb vista al nort-oest, des d'on jo sabia segur que la ombra de la lluna arribaria. Ens vam asseure en un camp d'exuberant herba verda, dins un parc enganxat a l'església (no les teníem totes que això fóra legal però una patrulla de policia que va passar un parell de vegades per davant no ens va dir res), vam descansar una bona estona i finalment vam decidir tornar a on havíem deixat el cotxe. Un primer grup vam pujar al cotxe (en Jorge, jo i en Clayton) i vam anar fins a la zona d'acampada a començar a parar les tendes. Un dels nois a càrrec de la casa ens va donar uns cartrons per aïllar-nos, nosaltres i les tendes, del terra, i és que hi havia les puntes tallades de la tija d'unes herbes gruixudes i un xic massa dures. També ens van instal·lar un punt d'aigua i una latrina. Una estona després van arribar en Daniel i la seva dona, en Fangzhou i en Clayton. Finalment la noia rara va aparèixer, sospitosament, quan tota la feina ja estava feta. 
Pel que fa a dormir, jo vaig decidir no dormir en una tenda i dormir fent 'beback', primer perquè així la resta estava més còmode dins les tendes i segon perquè com sabeu, m'encanta dormir sota les estrelles! En Jorge va decidir fer el mateix que jo, en el seu cas perquè el preocupava roncar massa i no deixar dormir a la resta, és molt bon home! Així doncs vam estirar un parell de cartrons per aïllar-nos del terra, i de la humitat, i vam posar el sac de dormir a sobre. A la noia rara li va costar un xic decidir en quina tenda aniria a dormir, va estar una bona estona repetint que no volia dormir sola, que tenia por ... però ningú volia dormir amb ella ...
Acabades de muntar les tendes vaig anar a carregar les bateries de la càmera i el mòbil a la casa (només tenien un endoll de manera que vaig haver de fer-hi uns quants viatges) i després d'esperar que haguéssim tornat tots a la zona d'acampada, vam treure el menjar que el grup del cotxe havia anat a comprar i ens vam posar a sopar. Per sopar vam menjar pernil dolç, paó, formatge, pa, una amanida de cítrics, un burrito vegà i una amanida (això últim ho vam comprar expressament per la noia rara que es veu que no menjava res més). També van comprar unes mandarines, unes barretes energètiques i unes galetes pel berenar, i tot i que jo hi estava totalment en contra, plats, coberts i gots de plàstic, a més de tovalloletes desinfectants.
Acabats de sopar vam rentar els plats (els que tenim més consciència ecològica ... la resta els va llençar directament), i ens vam preparar per dormir, ja que es feia fosc i la ciutat es caracteritzava per tenir molt poca llum als carrers. En Fangzhou i en Clayton es van esperar una estona (fins quarts d'11) per anar a buscar en Fernando a la parada de bus, que va arribar puntualment i es va posar a dormir amb nosaltres, i ara sí, ja hi érem tots, a punt per veure l'eclipsi! Quins nervis! Vam dormir mitjanament bé, amb una mica de fred i humitat cap a la matinada, però suportable (com a mínim per mi, la resta no va comentar massa res sobre el tema tot i que vaig sentir a en Jorge remugar un xic sobre el fred que havia passat ...).
I va arribar el matí del dia tan esperat, però això us ho explicaré en la propera entrada!

Continueu mirant les estrelles!