Bon viatge i bona ruta!

Hola a tots, benvinguts al meu blog!
Espero que aquest sigui un espai on pugueu seguir-me en els meus viatges, i que en un futur es converteixi en un espai d'aventures, de viatges, de ciència i de debat!

dilluns, 17 de setembre de 2018

Comiats inevitables

Com passen els anys! Sí, és una frase que arribats a certa edat no ens cansem de repetir. No hi pensem pas contínuament, només faltaria, no podríem pas viure així! Hi pensem quan ens enfrontem a canvis en coses que han esdevingut rutinàries i que d'alguna manera constituïen un lligam entre el nostre present i la nostra "joventut". A risc de desviar-me del tema, i responent als comentaris que ja molts haureu començat a formular, aquí he de dir que la definició del terme "joventut" requeriria una llarga discussió, i és que sé que aquesta no és la mateixa per mi, pels meus pares o per un/a noi/a que està tot just fent ESO.
Aquesta sensació que el temps se'ns escapa de les mans, ha estat especialment forta per mi en els darrers 2-3 anys, i és que per motius personals (que molts ja coneixeu) he hagut de, mica en mica, tallar la majoria d'aquests lligams amb el passat: la parròquia, la ràdio, el cau. les visites a l'observatori de Batet, la dansa tradicional amb la Marboleny, fins i tot les reunions i rutes amb els molts amics que tinc aquí a la que sempre serà la meva terra, la Garrotxa, ...
Aquestes petites pèrdues, que per molt que un es digui a si mateix que no ho són, ho són, i és que formar part de tots aquests projectes ha definit en bona part la persona que ets actualment, tenen també una part positiva: hom veu amb orgull que d'altres persones, igual o més capaces que un mateix, prenen el relleu. El millor de tot però és reconèixer als seus ulls reflectida la mateixa motivació que tenies tu a la seva edat per continuar i millorar el projecte que heu estat compartint en els darrers anys. Aquesta visió no fa més que reafirmar la teva decisió de deixar-los pas, deixar pas a noves idees, a noves maneres de fer ... I és que si bé és cert que s'entrebancaran i algunes vegades cauran, algú a hores d'ara dubta que hi hagi una millor manera d'aprendre que caure i tornar a aixecar-se amb orgull i amb la seguretat que no tornarà a passar? (aixecar-nos mirant de reüll a veure si algú ens ha vist caure, és clar, jeje).
A alguns potser us semblarà que aquesta entrada no era necessària, que en faig un gra massa, que per molt que digui que no continuaré al peu del canó hi seré, us he de dir que ja en els últims anys no havia pogut estar tan com hauria volgut, i amics que aprecio moltíssim ho havien hagut de patir. La decisió doncs és ferma, molt meditada, i la tristesa, sincera.

Fa 16 anys vaig acceptar formar part d'un grup de joves més o menys ben avinguts (tampoc no us enganyaré, no tot han estat sempre flors i violes), que es proposava arremangar-se i amb la millor de les intencions treballar fort per proporcionar al poble uns dies d'activitats, diversió i desconnexió de la seva rutina. Van anar passant els anys i vam prendre decisions, a vegades doloroses, i probablemet a voltes equivocades, però sempre, sempre, amb el desig de fer un bé al poble. Vam treballar dur en una feina que molt poques vegades és reconeguda (s'ha de dir que tampoc era el nostre objectiu), i que per altra banda és sempre fàcilment criticada, però junts, ben avinguts, amb els nostres dons i els nostres defectes ens en vam sortir prou bé. 
Ha arribat el dia. Tot té un començament i tot té un final. Avui acaba la festa major de Sant Esteve d'en Bas 2018, jo ja no hi sóc, com una metàfora d'un comiat anunciat. Sóc a Madrid, una ciutat que des de no fa massa és la meva casa, fent una feina que m'agrada, però lluny del meu poble. Tornaré sovint (més que en els darrers anys) però dins meu sento que ha arribat el moment de deixar la última de les activitats que em lligava tan intensament amb el meu passat: la comissió de festes. Sé del cert que continuarà en bones mans, mans de gent jove amb ganes i motivació, i sens cap mena de dubte amb una enorme capacitat per fer de la festa major de Sant Esteve d'en Bas una molt bona festa, ja ho veureu!

Per acabar només em queda fer una cosa, agrair de la manera més profunda i sincera la feina feta per la persona que en els darrers anys ha estat realment l'ànima d'aquesta festa nostra, la Eva Bagó, a qui especialment en els darrers anys no he pogut ajudar tant com m'hauria agradat (i hauria hagut de fer). Moltes gràcies Eva, ha estat un plaer compartir l'estrès i emprenyades de quan les coses no sortien bé, i també tots els bons moments, que han esset molts, de riures i felicitat. També a la Aida Corpes, i la resta de la gent (no els mencionaré tots ja que en aquests 16 anys han estat molts, i els coneixeu sobradament per veure'ls durant les festes amb la nostra samarreta blava) que, junts, han fet realitat tantes i tant bones festes majors. Trobaré a faltar les nostres interminables reunions i discussions (no puc dir que trobaré a faltar els sopars de comissió ja que en aquests 16 anys crec que no ens n'hem permès pas més de 3, fora del sopar popular, sopar on també ens toca treballar!!!, i és que he estat un tresorer molt dur oi?? jeje). 
Una abraçada ben forta i sincera a tota la comissió i molts ànims per superar els reptes que us depari el futur. Sabeu sobradament que encara que no estigui a la comi podeu comptar amb mi!

dimarts, 28 d’agost de 2018

Santa Cruz: Retrobaments i reflexions

Hola a tots, com us vaig prometre avui us explicaré com em va anar l'estada al congrés al que he anat els últims quatre anys a Santa Cruz Califòrnia. Us parlaré també de com vaig canviar d'opinió en si hi tornaria en un futur i en si podria continuar col·laborant amb els meus companys de Jerusalem! Som-hi!

Com us vaig dir vaig arribar a Santa Cruz un dissabte i em vaig instal·lar en un airbnb, a la casa d’una senyora gran molt entrenyable amb dos gatets també ja d’edat prou avançada. La Susan era una fotógrafa vocacional, feia unes fotografies magnífiques ara ja només amb la cámera del mobil, i tenia fins i tot unes quantes exposicions. Vaig veure diverses de les seves obres d’art i la veritat és que eren impressionants, aquesta senyora sabia molt bé el que feia a l’hora de treballar amb les diferents llums i colors que ens ofereix la natura. Sobre la casa, a part que era molt cómode, poc us en puc dir i és que cada dia sortia ben d’hora (a les 6:30 del matí) i no tornava fins ben entrada la nit. Com ja us he avançat i potser sabreu d’altes anys, el congrés sobre formació de galàxies que es fa a Santa Cruz  cada estiu és molt intens.
Després d’instal·larme vaig anar a passejar per la ciutat, me'n vaig anar a buscar cireres d’arboç en un parc públic (tota una tradició, i és que tot i que són boníssimes ningú les recull!), vaig anar a fer un d’aquests cafès de vainilla als que em vaig tornar adicte l’any passat durant el fabulós/desastrós viatge de l’eclipsi (des de la cafeteria on vaig anar vaig escriure una part d’aquesta entrada), i després cap a la casa dormir. El diumenge el vaig dedicar a preparar el congrés.
I el dilluns, nerviós, cada cop més en acostar-se l'hora d'inici del congrés, vaig dirigir-me caminant fins l’entrada de la universitat. Allà vaig agafar un dels busos de la universitat gratuïts que et porten per tot el campus i vaig baixar davant de l’entrada d’on se celebrava el congrés. Era aviat, faltava una hora, i vaig aprofitar per treballar una mica i fer un altre cafè de vainilla d'aquests de litre. Van passar els minuts i finalment van obrir la porta de l’auditori, allà ja em vaig trobar amb el primer conegut, un noi que per fer uns quants diners extra fa anys que s’encarrega de la logística del congrès (estar a l’entrada, preparar les pauses del cafè, els dinars etc.). Es va sorprende agredablement de veure’m i és que recordava perfectament que li havia dit que dexava la ciència, fa un any. Em va demanar com m’anava i tot seguit em va anunciar que presenta el doctorat d’aquí a dues setmanas i que llavors ell sí que deixa la ciència, i és que ja li han fet un contracte molt sucós a “Silicon Valley”, cobrarà molt més del que jo cobraré mai com a científic, però vaja això ja fa temps que ho sabeu oi? La ciencia, com moltes altres professions és una vocació, no ens hi farem pas rics!
Em vaig asseure a unes de les files de la meitat de l’auditori just al passadís de sortida (lloc estratègic per escoltar bé totes les xerrades, no destacar massa si no estàs atent a les que no t’interessen i et poses a treballar en altres coses amb el portàtil, i a més just en la direcció de sortida per esser dels primers a les pauses del cafè per arribar al cafè i refrigeris (sóc gat vell ja!). I llavors ja van començar a arribar els companys astrónoms, ens vam anar saludant amb els molts amics i coneguts, molts d’ells felicitant-me per la meva nova feina a Madrid i alegrant-se que no hagi deixat la ciència. El retrobament més emotiu però va esser amb els companys de Jerusalem. Després d’aquest congrés m’ha quedat molt clar que allà hi tenia, hi tinc, i hi tindré, molt bons amics. I va arribar el moment, el retrobament amb l’Avishai … i va anar … bé, vaja, no sabria com descriure-ho, no va esser emotiu però tampoc incómode, vaja, com és l’Avishai, totalment inexpresiu … i aquí m’he d’aturar i dedicar una estona a parlar d’aquesta relació amb l’Avishai:
En aquest congrés de Santa Cruz, entre d’altres coses, he pogut reflexionar molt sobre la meva estada a Jerusalem i sobre la relació que tenia amb el que va esser el meu “jefe” durant dos anys. En aquesta reflexió m'hi ha ajudat molt el conèixer el que ha estat el meu substitut en la feina de fer simulacions (de fet m'ha ajudat especialment el veure que a ell li està passant exactament el mateix que em va passar a mi). Per no allargar-me massa explicant-vos tots els meus pensaments només us diré que aquestes trobades m’han fet adonar que potser no sóc tan mal científic com em pensava, però també que el problema que no acabés de funcionar la meva feina allà no era tampoc culpa de l’Avishai: el que va passar bàsicament és que no ens vam entendre en la manera de treballar. Entre d'altres coses el que m'ha fet arribar a aquesta conclusió és que m'han comentat sobre l’Avishai que aquest es va posar molt trist quan vaig marxar i que, tot i no mostrar-ho obertament, se li notava que va estar trist durant força temps. Això em va sorprende, i va esser el descobrir això que em va fer veure que el problema que vam tenir (vaig) va esser un malentés, jo creia que no li queia bé, que l’havia decebut, que no havia complert les seves expectatives, això em va fer perdre tota l’autoestima com a científic, però m’he adonat que anava errat, el problema és que no vaig saber entendre el seu caràcter. Ara ho veig, i el més sorprenent de tot és que la manera d’esser de l’Avishai, és a dir, el fet que no vulgui mostrar les emocions,  el que mai et faci un comentari positiu sobre la feina quan l’has feta bé però sigui dur en com et diu les coses quan les fas malament, el que no et doni suport obertament però si que ho faci a través d’altres persones (perquè no vol que tu te n’adonis), em recorda molt a algú, algú de la meva família, no diré res més, només que també en aquest cas m’ha costat molt arribar-ho a entendre.
Dit això només afegir que durant la setmana vam tenir diverses ocasions per parlar amb l’Avishai: la primera va esser una conversa distesa amb ell i la seva dona durant el sopar del congrés (dilluns), on ja vaig veure que es mostrava molt cordial. La segona es va donar en una pausa del congrés (els famosos coffe breaks) quan em va demanar si volia seguir treballant amb ell. La meva resposta a aquesta pregunta va esser que sí, el que em va agafar per sorpresa és que en sentir-ho vaig veure com se li iluminava la cara, una cosa que no li havia vist mai. Ja trencat el gel, i amb la seguretat que no estava enfadat amb mi per haver-los deixat, em vaig tranquilitzar molt i fins i tot vaig organitzar un sopar el dijous a la nit amb tot el grup de gent que hem passat d’una manera o altra per les seves mans. Vam sopar a un lloc on ja comença a esser tradició, un Tailandés a la Avinguda del Pacífic. Fan un menjar boníssim, bé de preu, i sobretot a destacar unes begudes amb unes boletes de gelatina delicioses! El sopar va anar també molt bé, i vaig acabar regalant uns pots de melmelada a la dona de l’Avishai quan ja estavem fent el tradicional gelat de comiat en una bona gelataria del centre de la ciutat.
Ja acabant la setmana ens vam reunir encara un parell de vegades amb l’Avishai, per temes de feina, i la veritat és que m’hi vaig trobar molt cómode (no sabeu quin pes m’he tret de sobre!). També em van fer saber que havia demanat a un dels professors que em convidés a un sopar privat que estava organitzant per uns quants investigadors del congrés, es veu que li va dir “Envia també la invitació a en Santi Roca-Fabrega, que també és del meu grup, ha d’esser al sopar!”. Quina llàstima que el sopar coïncidis amb la ja festa tradicional que organitza en Joel Primack per tots els membres de la col·laboració “AGORA”, de la qual en sóc el nou i orgullós coordinador. Tot i això l’Avishai  també va acabar passant per la festa d’en Joel, i és que com va dir no volia quedar malament amb ningú, així que va fer un mig/mig a cada festa.

El congrés va acabar el divendres, després de moltes xerrades, molt interessants, i  de molts cafès, tés (calents i amb gel), moltes pizzes, entrepans, amanides, fruita, magdalenes i pastissets, a més d‘un petit buffet en un dels dinars. 
Després del congrés el dissabte ja començava la reunió de AGORA, aquesta vegada només duraria un dia però seria un dia molt intens. Vam començar ben d’hora amb un bon esmorzar i vam anar per feina. Em va tocar, com a nou coordinador, moderar la reunió i establir un horari bastant rígid per tal que fos productiva, i és que reunir un grup de 15 experts mundials en simulacions de formació de galáxies, tots fent servir tècniques diferents i moltes vegades compatint gairebé a mort entre ells per tal que fem un esforç colectiu per comparar les nostres tècniques, descobrir-ne les debilitats i també les fortaleses, no és fàcil. Em va tocar fer el paper de poli dolent, tallant les intervencions massa llargues (fins i tot de professors/investigadors internacionalment reconeguts …), i a vegades discutint obertament algunes de les seves idees. Va esser llarg i cansat, però va valer la pena! Ara tinc la feinada de fer-los de pedra a la sabata i empènyer-los perquè compleixin amb els terminis acordats per acabar cadascun dels passos del procès d’investigació!
La reunió, com us he comentat, va acabar a casa del Joel Primack, una d’aquestes figures internacionalment reconegudes en els camps de l’astrofísica i la física de partícules. El sopar va anar molt bé, vam xerrar molt i de tot, vam menjar bé també. Ens va fer un passeig per el seu enorme jardí i casa i ens va explicar mil i una batalletes d’ell i de l’Avishai (l’Avishai és un pou de sorpreses i no té un membre de la família que no sigui algú important, per començar hi ha una batalla de la guerra de la independència d’israel que porta el seu nom, a més a més el seu pare va esser pare fundador de l’estat, té un oncle que va inventar la cura a alguna malaltia rara, un altre que va inventar el reg per goteig, i molts més amb invents i intervencions históriques importants …). Ara, repassant la nit, crec que hi va haver tres moments interessants: 1- Una petita conversa amb l’Avishai i la seva dona en Hebreu on entre d'altres coses vaig oferir-me també a servir-los-hi vi, cafè, gelat i pastís. Va esser un moment molt especial. 2- La conversa en hebreu es va convertir en un interrogatori sobre la situació de Catalunya. No em vaig poder contenir i vaig dir exactament tot el que passava, com em sentia, el que jo havia fet l’1 d’Octubre, el que havia votat, … i com més deia més els interessava i més indignats es mostraven tots pel que havia passat. El problema és que vaig esser totalment inconscient fins al final que al sopar hi havia també un bon colaborador i amic de Madrid i la seva dona, que s’ho miraven amb mala cara i a qui després vaig haver d'escriure un mail de disculpa per haver-los fet passar una mala estona durant el sopar (més tard ens vam trobar de casualitat a l’avió de tornada i em van fer saber que no estaven pas enfadats i que de fet no era la primera persona que sentien que en parlava amb aquesta passió i que deia el mateix que dic jo, em van dir que ho entenien tot i no compartir-ho i que realment creien que enlloc d’ocultar el problema com fem tots per no buscar merder ho hauriem de parlar obertament, quanta raó!) 3- A fora feia fred i vam decidir entrar dins, allà, tot i que el sopar havia començat a les 5 de la tarda, ens hi vam estar fins les 12 de la nit, discutint un tema que va proposar l’Avishai i del qual en vol fer sortir un projecte d’investigació: Què fa especial la nostra galàxia, la Via Làctea, per tal que hi hagi aparegut la vida? Les derivadions filosófiques i científiques d’aquesta pregunta són i van esser moltes, no entraré en detalls, però va esser una discussió molt interessant.
I amb això ja arribaven els meus dos últims dies a Santa Cruz, el diumenge el vaig dedicar a passar el dia amb els meus antics companys de Jerusalem, passejant pel centre i dinant junts. I el dilluns, ben d’hora, la meva magnífica amfitriona de l'airbnb (la Susan), em va portar a fer un esmorzar típic de Santa Cruz en un bar molt concorregut del centre, em va acompanyar a donar una volta per tota la zona dels penya-segats des d’on tot sovint es veuen balenes, a més de molts surfistes, i després de regalar-me una de les seves magnífiques fotos em va acompanyar fins a la parada del bus. Ens vam prometre que al proper any si torno a California la aniré a visitar, tot i que ja no viurà a Santa Cruz sinó prop de San Francisco, per estar prop de la seva família, que viuen allà i a una ciutat del costat que es diu Oakland.
La resta de la história ja us la he explicat, l’avió, les aurores, els estels fugaços de la pluja d’estels de sant llorenç (o perseides) que acompanyaven l’aurora boreal, etc.

I aquí acabo, i per fer-ho només vull dir-vos a tall de resum que he marxat de Santa Cruz, un cop més, amb moltes ganes de fer ciència, de continuar col·laborant amb tots els bons amics que tinc en la comunitat científica, tan d’Israel com dels EUA com de la resta del món, i amb la convicció que aquestes reunions no són una pèrdua de temps sinó que s’avança molt més del que faria un en tres mesos a casa. L’any que ve, si tot va bé, i trobo finançament, hi tornaré (a més de passar per Jerusalem com li he promès a l’Avishai, i a Mèxic com tinc promès de fa temps a l’Octavio i a molts bons amics/gues d’allà).

Que vagi tot molt bé el que queda d'estiu, gaudiu de les vacances (si teniu la sort de fer-ne), i ens escrivim ben aviat!

Continueu mirant les estrelles en aquestes fantàstiques nits d’estiu!

dimecres, 15 d’agost de 2018

Mcaadlridfornia: una entrada que és un caos

(1era part: Aeroport de Frankfurt - anada a Santa Cruz, Califórnia)

Hola a tots, sí fa molt temps que no us escric, ho sé, però la veritat és que no he trobat el moment. Això d’escriure és quelcom curiós, hi ha moments a la vida en els que en tens moltes ganes, que et serveix com a teràpia per organitzar les teves idees i per adonar-te de quines són les coses importants que t’han passat, en d’altres però simplement no en tens ganes i sembla convertir-se en una obligació. Ja fa anys que escric aquest blog, gairebé ni recordo quan el vaig començar. Tot aquest temps passat indirectament amb vosaltres, davant d’un ordinador, escrivint, revisant, editant, … m’ha permès adonar-me que els moments en que sents que escriure és una obligació i no un plaer no val la pena dedicar-hi ni un minut, i és que les entrades escrites en aquests moments solen esser desordenades i difícils de llegir. I això és exactament el que m’ha estat passant els últims mesos (i que ja m’havia passat en d’altres moments en els que em vaig excusar per no haver-vos escrit tan sovint com alguns voldríeu). 
I així, després d’un temps de descans, ja em torneu a tenir aquí, motivat un cop més per explicar-vos com m’han anat els últims mesos per Madrid, i sobretot per com em va (o hauria de dir anirà ja que ara mateix estic escrivint aquesta primera part de l’entrada des de l’aeroport de Frankfurt, camí dels EUA), la meva molt probablement última estada a Santa Cruz, Califòrnia, al congrés de formació i evolució de galàxies on tot va començar, i on, tot i que la vida ja m’ha ensenyat que mai es pot assegurar res, probablement tot acabarà.

Així doncs, començo per com em va tot per Madrid, no recordo el que ja us he explicat i el que no per tant potser em repetiré un xic, disculpeu-me si és així. Us aviso també que no explicaré aquests primers mesos amb pèls i detalls  com ha fet d’altres vegades, només us vull donar unes pinzellades generals de com em va tot i de com em sento, d’alguna manera també per organitzar totes aquestes idees i sentiments també en el meu cap. 
La part final de l’entrada la dedicaré a com em va (o ha anat, depenent de si l’escric durant la setmana o en les properes llargues esperes d’aeroport, a la tornada), el congrés a Santa Cruz: retrobament amb antics companys de Jerusalem, amb el meu antic jefe, l’Avishai, amb col·laboradors etc. La veritat és que ara per ara estic un xic nerviós, no sé que esperar ni quina reacció tindran.

(2ona part: Santa Cruz, Califórnia, acabat d’arribar)

Ara, ja des de Santa Cruz, instal·lat a la casa d’Airbnb de la qual és propietària una senyora gran que fa de fotògrafa, la Susan. La Susan és una dona gran molt simpàtica amb dos gatets molt ben comportats (que solen dormir de dia al meu llit). Dit això, ara sí, començaré a explicar-vos com em va per Madrid, i ho faré assegut a una “cafeteria” a la qual ja solia anar l’any passat, la “Emily’s Bakery”, molt recomanable! Som-hi!



(3era part: 11.000 metres per sobre de Groenlàndia - vol de tornada a Frankfurt)

Vaja, aquesta entrada serà ben caótica. Vaig deixar d’escriure des de la cafeteria quan em vaig adonar que es feia tard i ja feia fresqueta i no he trobat el moment de tornar-m’hi a posar fins ara, a veure si ara sí que acabo aquesta entrada! Així doncs us escric des de l’avió, 11000 metres per sobre de Groenlàndia, amb unes fortes turbulències mentre per la finestra admiro un dels espectacles naturals més boniques que he vis mai, l’aurora boreal, un gran arc de llum, de moment tènue i difús, de color lletós (no verdós encara), que oscil·la com una cortina empesa pel vent davant un fons estrellat per on tot sovint passen unes petites i ràpides boles de foc: els estels fugaços de la pluja d’estels de San Llorenc, les perseides … Quin espectacle més inspirador! Això em recorda que sempre havia dit que un cop hagués vist un eclipsi total de sol i la aurora boreal ja em podria morir … vaja ara me n’arrapenteixo d’aquelles paraules, i és que ha estat just després d’obrir la persiana de la finestra i descobrir que es veia l’aurora que han començat aquests fortes turbulències … no voldria que per culpa meva ens hi quedéssim tots plegats jeje … encara que tampoc seríem tants ja que l’avió va mig buit. No puc deixar d’afegir aquí que anem amb una hora i mitja de retard perquè han hagut de tancar una comporta automàtica que no es tancava, “a mà”, i  un cop tancada lligar-la amb un fil-ferro, sí, literalment, amb un fil-ferro ens han dit … Tampoc vull deixar de dir-vos que el fet que vagi mig buit ha estat una sort ja que ara disposo de dos seients per mi sol de manera que puc estirar bé les cames, em puc aixecar quan vulgui per anar al lavabo o fer incursions a la part del darrere de l’avió on serveixen continuament beguda i alguna cosa per picar, i a més no m’ha fet tanta vergonya quan m’han portat el menjar especial que he demanat, ben embolicat i ple de lletres hebrees … sí, no ho heu llegit malament, ple de lletres hebrees, i és que vaig descobrir que demanar un menú “kosher”, que és el que ha d’estar certificat per un rabí d’Israel, és garantia que et portin el menjar molt abans i que sigui de molt millor qualitat! Avui per exemple, enlloc d’un emfalagós pastís de xocolata m’han portat unes lioneses, i enlloc d’aigua, un suc de taronja natural! 
Va, dit tot això, i recordeu que encara no he començat ni a parlar de Madrid, us torno a deixar, que vull continuar gaudint de l’aurora boreal. Encara em queden unes 7 hores de vol, així que qui sap, potser m’animo i acabo l’entrada abans de tocar terra a Frankfurt! Bona nit!



(4rta part - Saragossa, fent el turista a la vora del riu Ebre)

I continuo, sabeu des d’on ara? Doncs des de Saragossa! No, no em vaig veure en cor d’acabar d’escriure des de l’avió ni de fer-ho des de Frankfurt, primer perquè el vol es va endarrerir tant que vaig arribar amb el temps just per agafar la connexió Frankfurt-Madrid, i segon perquè no havia dormit gens en tot el viatge i no estava d’humor per escriure. Continuo doncs ara des de Saragossa on estic gaudint d’un dia de “relax”, tot i que no he pogut evitar treballar un xic des d’una cafeteria (hauria d’haver deixat el portàtil a la casa).
El viatge va acabar d’anar prou bé, vaig arribar a Madrid sense més problemes i va arribar la maleta puntualment. Només un petit detall em va sorprendre, dins la maleta, una vegada més i ja en van moltes de seguides, m’havien deixat un paperet que deia: “la seva maleta ha estat seleccionada aleatòriament per fer-li una inspecció a fons, i bla bla bla …”. Ja comença a creure en els miracles estadístics … i és que això que em toqui sempre a mi és molt poc probable! 
Recollida la maleta vaig sortir de l’aeroport i vaig agafar el metro fins al pis de Madrid. Ja al pis vaig desfer la motxilla, vaig posar una rentadora, em vaig dutxar, vaig sopar, vaig treballar una estona més (se m’ha acumulat la feina, i és que aquestes estades a Santa Cruz són super profitoses i molt motivadores, en marxo sempre molt content i amb moltíssima feina a fer), i cap a les 10 em vaig posar a dormir, però … aaai el “jet lag” … a les 12 em vaig despertar com si hagués fet només una migdiada, i és que a Califórnia eren les 3 de la tarda. Em vaig poder tornar a adormir fins les 2 i després altra vegada fins les 4, quan vaig decidir que ja no podia més i que havia d’aixecar-me i posar-me a treballar una mica. Dit i fet, i així files les 7 del matí quan m’he arreglat la motxilla, he tornat a agafar el metro i vinga a continuar el viatge, aquest cop amb un blablacar que m’ha portat fins a Saragossa (error: he dormit. Perquè ha estat un error? doncs perquè és just quan a Califórnia és de nit, si ho faig així em costarà molt refer-me del jet lag).
Hem arribat al migdia a Saragossa, m’han deixat en un semàfor al costat de l’estació de l’ave i de seguida he anat caminant fins la casa de lloguer compartit que vaig llogar a través de l’airbnb, una plataforma online per compartir pisos de la que ja us he parlat moltes vegades. Després d’instal·lar-me me n’he anat ràpidament a aprofitar el dia per conèixer un xic la ciutat. De moment ja he vist tot el casc antic, he dinat en un lloc típic (una paella i uns ous estrellats amb bolets), i he llegit una estona tot admirant el riu Ebre. Ara, des d’un mercat de la cuina tradicional intentaré acabar l’entrada, i espero acabar-la tot fent un gelat de vainilla i xocolata blanca mmm! I és que he d’aprofitar aquest que podria esser el meu únic dia de vacances!


(5ena part  i última, per fi! - Saragossa, des d’un Starbucks)

La veritat és que m’acabo de tornar a llegir tota la entrada i veig que avui no us parlaré ni de Madrid, ni de la estada a Califòrnia! ho deixarem per les dues properes entrades que aquesta ja m’està quedant massa llarga (que estrany oi?). 
Si us sóc sincer ja tinc escrita la part de Santa Cruz, ho he fet allà, tot fent un gelat, però crec que ja us he atabalat prou i que val més que ho deixem per la propera! La part on explico la meva estada a Califòrnia ocupa de per si tres pàgines més!

Així doncs, la setmana que ve us ho acabo d’explicar. Continueu mirant les estrelles!

diumenge, 20 de maig de 2018

Madrid: caminades i trobades

Hola de nou a tots, ostres quantes coses que han passat en molt poc temps! I és que fa poquíssim que us vaig escriure una entrada on explicava les meves primeres impressions de la vida a Madrid i on també us parlava sobre els meus plans de futur i de cop i volta ja em trobo que ho he anat fent tot i que a més va “viento en popa y toda vela!”


Per començar dir-vos que ja tinc bici, sí una bici de muntanya gairebé nova que em vaig comprar de segona mà fent servir una aplicació mòbil que es diu “Wallapop”. La bici m’ha costat 115€, un molt bon preu tenint en compte que me la van vendre amb un pneumàtic de recanvi, la manxa, els estris per reparar punxades, un candau i llums, inclosos, l’únic inconvenient és que em va una mica petita, però vaja, tampoc la vull per fer curses … A part m’he comprat un casc verd (per 5€, també per wallapop), i un candau dels bons, i és que m’han fet agafar por amb això de que me la robin!

En segon lloc, ja he trobat gimnàs, a un que està a 10 minuts de la uni, que val 29,90€ al mes, preu que inclou una gran varietat de classes. Cada dia de bon matí (no tan de bon matí com m’agradaria ja que obren a les 7 …), hi vaig una estona per començar el dia amb energia! He de dir que feia mesos que no anava al gimnàs i això es nota una barbaritat! Costa tornar a agafar el ritme.
En tercer lloc, i probablement el més rellevant pel que fa a la meva adaptació a la nova vida a Madrid, és que cada cap de setmana hem organitzat trobades de catalans a Madrid. Faré especial esment a les trobades per anar a caminar, que són les que hom viu més intensament, però també  n’hem fet per anar simplement a fer el toc i xerrar una estona, per assistir a actuacions castelleres de la colla castellera de Madrid, a fer una mica el CDR … Com us he dit m’esplaiaré especialment en dues trobades que hem fet per anar a caminar, una sortida a la famosa zona de “Pedriza”, meca dels escaladors de Madrid, i una altra de cap de setmana al “valle de Gredos”. Començo:
La primera sortida que vam fer amb el grup autoanomenat “Avorrits de l’asfalt”, va esser a la “Pedriza”, en concret el nostre objectiu era pujar a una muntanya que es coneix com a “El Yelmo”. La idea (i així ho vam fer) era no seguir el camí habitual sinó passar per una formació rocosa anomenada “El elefante”, camí molt menys transitat i on es podia admirar aquesta grandíssima estructura de roca en forma d’elefant. En aquesta sortida hi vam anar cinc persones i ens vam aprofitar que una de les components té cotxe, la “Nat”. Vam quedar al matí (a les 9h), a la zona de la plaça de toros de “Las Ventas” (sabeu que és la única plaça de toros de Madrid?), que tot i que em queda un xic lluny de casa té bona connexió de metro. Vaig arribar d’hora i vaig decidir anar a fer un cafè amb llet, la meva sorpresa és que tothom va arribar puntualíssim!!! No hi estic pas gens acostumat a això, genial! I ja hi érem tots, per tant, cap amunt! Vam conduir uns 40km i ja vam arribar a la zona, i la veritat és que la Pedriza és espectacular. Aquesta zona s’assembla moltíssim a Montserrat en el que es refereix a la forma de les estructures de roca, però existeix una diferència clara, la roca no és sedimentaria sinó granit, i això és important perquè el granit és extremadament abrasiu, és a dir, si t’hi fregues, t’hi deixes literalment la pell (us ho diuen els meus genolls i colzes, per experiència). De seguida ens vam posar a caminar, vam parar a menjar quatre fruits secs i unes taronges, ens vam perdre una mica, vam fer fotos a l’elefante, i finalment vam arribar en un lloc, just abans d’arribar al cim, on només es podia accedir a través d’una escletxa molt estreta que feia molt complicat acabar de pujar. Allà, vam haver de fer una bona estona de cua, i és que molta gent intentava passar i enmig no ho veia clar pel que havia de recular, un problema ja que era tan estret que només es podia passar d’un en un. Finalment va arribar el nostre torn però només ens vam atrevir a acabar de pujar quatre dels cinc que havíem arribat fins allà. La veritat és que no era gens fàcil passar per aquella escletxa, i no era en absolut apte per claustrofòbics, a més la paret rascava moltíssim, jo m’hi vaig deixar un genoll (burro de mi, anava amb pantalons curts …).
Finalment vam fer cim i vam gaudir una bona estona de les vistes, mentre per l’altre costat anaven apareixent escaladors, probablement era molt més fàcil pujar escalant que pel camí que havíem escollit nosaltres. Fet cim vam baixar ràpidament, ens vam trobar amb la resta del grup i vam decidir posar-nos a dinar allà mateix. No sé perquè però vam acabar parlant de coses molt escatológiques, i fent acudits d’humor negre … sempre em passa el mateix quan faig sortides amb catalans! I de seguida que vam acabar vam decidir baixar ràpidament, i és que aquell vespre jugava el Barça-Madrid i alguns del grup no se’l volien perdre de cap manera (no era el meu cas). Vam arribar a baix, i tot i les presses d’alguns, encara vam tenir temps per parar a fer un toc al poblet de sota, un toc que vam fer sota l’atenta mirada d’una enooorme bandera espanyola. Allà ens vam adonar de com ens havia tocat el Sol, gran error el no portar crema protectora! Jo tenia el coll i els braços encesos … em vaig haver d’anar a comprar “aftersun” just arribant a Madrid (sorpresa! A Madrid els supermercats estan oberts el cap de setmana! També el diumenge!! Vaja, excepte el Mercadona, que no).
La Pedriza va esser la nostra primera sortida, una sortida molt exitosa pel que de seguida vam pensar en una sortida per la setmana següent: Gredos. 

A mitja setmana ens vam posar mans a la obra. Primer vam anunciar el plà a través del nostre grup de whatsapp (Avorrits de l’asfalt), i un cop fet el grup de persones interessades (quatre aquest cop, tots del grup que vam anar a la Pedriza la setmana anterior), ràpidament vaig reservar el refugi (tècnica clau per tal que la gent no es “raji” a últim moment). Vam decidir marxar el dissabte al migdia, el mateix dia pujar fins el refugi del llac (vam pagar mitja pensió per no haver de carregar tan de menjar), i el diumenge atacar algun dels cims de la Vall de Gredos fent ús de grampons i piolet, i és que hi quedava moltíssima neu. Va arribar el dia, vam tornar a quedar a la zona de la plaça de toros de “Las Ventas”, i aquest cop vaig arribar massa d’hora, 1 hora de fet. Vaig aprofitar per anar a comprar més menjar, i de seguida va esser la hora d’anar on havíem quedat. Vam tornar a agafar el cotxe de la “Nat”. El camí era llarg, passava enmig de camps d’alzines (zona de trufes), i de prats verds i plens de flors, tot creuant Castella i Lleó, fins arribar al límit amb Extremadura (Gredos fa frontera entre les comunitats). Ens vam parar a dinar d’entrepans asseguts en un camp preciós ple de flors de tots colors, al costat d’una gasolinera. La veritat és que enguany el paisatge de les castelles és espectacular i és que sembla que ha plogut moltíssim per aquí. Sobre el menjar, com sempre ens sol passar en dúiem per parar un tren: pà, tomàquet, embotit, hummus, fruita, verdura, xocolata, donnetes, filipinos… ja ens podíem perdre que no passaríem pas gana!
Ens vam entretenir una mica massa per dinar i el temps se'ns tirava a sobre, tot i això teníem clar que el Sol es pon tard (més tard de les 9), pel que hi havia temps de sobra per pujar fins al refu. El que no teníem clar és si arribaríem a temps per sopar… així doncs, més tard de l’esperat vam arribar a la zona del parc natural de la Sierra de Gredos, vam pagar la taxa d’accés (3€), vam pujar fins a l’aparcament on vam deixar els cotxes i ens vam preparar per començar la ruta. Allà,  encara no ens havíem acabat d’equipar que en unes roques del costat del cotxe ja ens observava una sargantana autòctona de Gredos amb uns colors espectaculars, primer indicador que realment ens trobàvem enmig d’una natura exuberant. Vam començar a caminar i el que vam veure en aquell primer tros ens va desanimar una mica, i és que semblaven les rambles,  hi havia moltíssima gent de “domigueo” i el camí estava molt ben marcat i fins i tot ben empedrat amb llambordes… no va durar, de fet en arribar a les primeres clapes de neu la gent ja no s’atrevia a pujar i reculava. Així doncs a dalt del primer coll, i a la primera font que trobaríem, ja no hi havia pràcticament ningú, hi havia molta neu i la veritat és que caminar per allà tenia cert grau de dificultat, tan per la inclinació com perquè degut a esser tard a la tarda la neu ja era molt tova de manera que ni grampons ni raquetes eren massa útils. Per acabar-ho d’adobar jo no duia polaines  cosa que feia que se’m fiqués dins les botes, deixant-me els mitjons xops, fent-me agafar fred i posant-me en una situació molt incòmode. Vam arribar al refugi i jo estava enfredorit i només amb ganes d’una estufa, tot i això el refugi estava a petar de gent, totes les taules estaven ocupades i la petita estufa quedava en un racó a l’altra punta del menjador. A més, tot i que nosaltres havíem pagat mitja pensió el senyor del refugi ens va atendre amb molt males ganes i no ens va ni oferir una taquilla per deixar les coses importants (em va dir que no n’hi quedaven quan era obvi que sí que n’hi havia …). Sort en vam tenir d’un grup de sis persones, que va arribar just després de nosaltres i a qui el senyor els va donar sis taquilles enormes, aquests ens en van deixar una per, com a mínim, deixar les coses valuoses susceptibles a esser robades. Una mica molestos, després de buidar motxilles i arreglar-nos una mica, ens vam asseure a taula (una de les que estaven més lluny de la estufa …), i ja era hora de sopar. Vam compartir taula amb 7 persones més (molt apretats), i la veritat és que el sopar que ens van donar tampoc no va esser res de l’altre món: un caldo una mica trist, llom adobat i enlloc de pà unes torradetes, per postres un flam molt poc gustós … sens dubte el pitjor sopar de refu que he fet mai. Recomano que si aneu a aquest refu no agafeu mitja pensió, hi ha cuina lliure per cuinar-vos el que faci falta, segur que menjareu millor si us ho feu vosaltres!
Cap a quarts de 10 ja havíem acabat de sopar i la gent va començar a anar a dormir, nosaltres ens vam acostar al foc quan vam veure l’oportunitat, i vam decidir que el dia següent no ens arriscaríem a fer cap pic gran, i és que hi havia una noia del grup que mai havia fet muntanya amb neu i estava una mica espantada, ja només veient el que havíem fet per arribar al refu. Vam decidir doncs que faríem un pic secundari i després tornaríem cap al cotxe. Decidit tot això vam decidir anar cap a dormir. Per dormir no vam tenir cap problema, l’habitació era una habitació patera (30 persones), però vam tenir la sort que ningú roncava massa fort, l’únic problema que vam tenir és que algú, unilateralment, va decidir obrir la finestra a mitja nit de manera que a la matinada ens pelàvem de fred. Simplement algú es va aixecar a tancar la finestra altra vegada i tot sol·lucionat.
Ens vam llevar d’hora (volíem aprofitar la neu dura abans que el sol la convertís en la pasteta que ens vam trobar el dia abans), i l’esmorzar, un cop més, ens va decebre: cafè de pot, galetes maria i les mateixes torradetes que el dia anterior ara amb una mica de mantega i melmelada … per 5€ … vaja … no ens enganyarien pas una segona vegada! Vam recollir les motxilles, vam pagar el que devíem (el senyor es va disculpar per no haver-nos ofert taquilles el dia abans, com a mínim això tu …), i vam sortir amb els grampons i piolet a aprofitar el matí. Amb tot plegat, tot esmorzant vam conèixer un parell de catalans i a mitja pujada es van afegir al grup. Tots sis vam seguir la ruta. La veritat és que va anar molt bé, la neu estava perfecta per caminar amb grampons i amb poca estona ja havíem fet el cim, va esser una pena no haver-nos arriscat a fer un dels altres pics, i és que tot i que des de baix ho havíem vist molt complicat, amb les condicions de neu que ens vam trobar segur que ho hauríem pogut fer. Vam fer el cim cap a les 10 del matí i allà els vaig sorprendre a tots amb una botelleta de vi (a falta de ratafia …). Ràpidament (feia molt fred i vent) ens vam fer fotos de protocol i cap avall. I tot va anar tan ràpid que vam arribar a la zona del cotxe cap a la una, molt aviat, allà vam decidir que ja era hora de dinar. Ens vam acomiadar dels nostres dos nous amics catalans (havien d’arribar abans de les 2 al poblet de baix per tornar els grampons), i vam dinar acompanyats de cabres, voltors i d’algun petit rosegador que no vam saber identificar. Després de dinar vam remullar-nos una mica els peus al riu, vam fer una bacaineta i cap al cotxe. Encara era força aviat i ens quedava una bona estona de cotxe així que vam decidir parar a fer un cafetó. Un cop més, i sembla tradició, el vam fer sota l’atenta mirada d’una miríada de banderetes espanyoles! N’hi ha per tot arreu! I després d’això ja era hora de tornar cap a casa. Vam arribar a Madrid cap a les 6 de la tarda, just a temps per aprofitar la tarda per fer rentadores i netejar un xic el pis. Un cap de setmana rodó!

Després del cap de setmana a Gredos va arribar la festivitat de “San Isidro”, el que seria l’equivalent de la Mercè de Barcelona. Vam aprofitar el dilluns (dia previ a San Isidro) per visitar “la Pradera de San Isidro” amb la gent del departament, on és típic anar vestit de “chulapo y chulapa”, que són els vestits tradicionals Madrilenys, menjar “entresijos” (intestins fregits, molt fastigós tot plegat), i unes pastes semblants a unes rosquilles. L’endemà, festivitat de San Isidro, ens vam trobar també amb els Catalans a la Plaza Mayor on es van fer uns castells, i després vam anar a fer el toc i dinar. Després de dinar vaig marxar sol caminant, vaig travessar mig Madrid i em vaig plantar a casa d’una bona amiga de la infància, l’Anna, que des de fa anys viu a Madrid. Quina il·lusió que em va fer! Vam parlar una mica de tot i vam quedar de veure’ns més sovint ara que jo també visc per aquí.
I amb això ja gairebé us ho he explicat tot, afegir que enmig de tot això un bon amic, en Serra, va venir a fer un espectacle de circ i em va convidar a veure’l, molt bo l’espectacle, us ho recomano!Després de l’espectacle ens vam quedar una estoneta xerrant i posant-nos al dia, feia molts anys que no ens vèiem, com passa el temps!

I ara ja ha arribat un altre cap de setmana. Aquesta vegada però, i no és que no ho hagi intentat, no he pogut arrossegar massa crítica per muntar una excursió. No patiu però, no m’he quedat sense muntanya! Al final he decidit marxar tot sol cap a “El Escorial”, on he pujat a una muntanya semblant a Santa Magdalena, el “Pico de Abantos”, amb unes vistes espectaculars de la zona de Madrid i de la Sierra, i també, per horror meu, de l’encara en peu “Valle de los caídos”. Després d’un puja-baixa prou ràpid al “Pico de Abantos” (i de recollir alguns bolets pel camí), he visitat el Escorial (tot menjant uns xurros amb xocolata, que ja tocava!), i cap a casa just quan es posava a ploure.

Per acabar el cap de setmana (i de fet us escric des d’un banc del parc del Retiro), hem fet una acció CDR: hem omplert de llaços grocs unes baranes del parc del Retiro. D’aquestes accions en vindran més, no ho dubteu! Estem a tope!

I ja està, de moment això és tot, a punt per una nova setmana a Madrid, una setmana d’investigació, de nous projectes (i seminaris que estic organitzant), i aviat una nova visita a casa i a BCN on tinc un congrés d’una setmana. I és que després d’un meset ja hi ha ganes de tornar a veure-us a tots plegats!

Continueu mirant les estrelles!!

dimarts, 15 de maig de 2018

Propera parada: Madrid

Hola a tots de nou, us escric ja des de Madrid, assentat al costat d'una font després de caminar i caminar i caminar per tot arreu, i és que no crec que existeixi cap altra manera per conèixer una ciutat. I això em fa pensar en tots els llocs on he viscut seguint la meva passió, l'astronomia. Barcelona, Tenerife, Groningen, Méxic DF, Jerusalem, Califòrnia ... ciutats que vaig conèixer bé gràcies a la decisió de caminar pels seus carrers, evitant de totes totes agafar busos, metros o altres mitjans de transport. I hem arribat aquí, després de tant temps, a Madrid.

Vaig arribar ara fa justament un mes, el 6 d'abril, pràcticament sense res més que dues mudes de roba i una reserva d'Airbnb (una d'aquestes noves empreses que per internet et permeten trobar, a molt bon preu, habitacions en cases compartides). Els primers dies van esser complicats, sobretot en adonar-me que trobar pis no seria fàcil. Per què? Doncs perquè els lloguers són caríssims (vaig treure'm del cap la idea de viure sol en veure que un pis de menys de 20 metres quadrats em costaria més de 700€ al mes), a més, trobar una habitació en un pis compartit tampoc resultava fàcil, després d'un primer contacte per internet s'havia d'acordar un dia de visita, visita que incloïa una entrevista tant o més dura que una entrevista de feina, i que gairebé sempre acabava amb un "ja et trucarem", això últim sobretot en els casos en els quals després de demanar-te de què treballaves, quins horaris feies i com et definies com a persona, et preguntaven d'on venies ... no van esser pocs els casos en els quals vaig veure com després de dir-los que de Catalunya, canviaven la cara, era en aquests casos en els quals quedava clar que mai en sabria res més (i la veritat, en aquests casos, ganes per part meva tampoc n'hi havia). Tampoc em va ajudar a passar els primers dies el fet que només d'arribar vaig anar a un parell de cafeteries i en totes dues vaig sentir com gent, en to distés, feien mofa dels atemptats de Barcelona o comentaven les últimes novetats sobre la situació política de Catalunya amb uns arguments espantosament desviats de la realitat. En aquest moment vaig decidir no continuar amb les meves visites matinals als cafès i bars de la ciutat.
Tot l'anterior però es va veure compensat de sobra amb la bona rebuda que vaig tenir al "Departamento de Física de la Tierra y Astrofísica" de la Universitat Complutense de Madrid. Tot i que he passat unes tres setmanes reclamant que m'arreglessin el despatx, i que hi ha haver algun moment que em pensava que m'acabaria quedant al despatx dels doctorands on em van fer anar el primer dia, per fi aquesta setmana m'hi he pogut instal·lar i hi ha pogut entaforar els mobles que em fan falta (poc més que una taula, una cadira, unes petites estanteries i una pantalla enorme i corbada d'aquestes tan modernes). El despatx actual, tot i que petit, és suficientment gran per compartir-lo amb un noi japonès, que, com de costum, fa uns sorolls molt estranys amb la boca i la gola (estic començant a pensar que els asiàtics tenen problemes crònics de mucositats ...). A part d'aquest petit problema de despatx (i que encara no m'han fet arribar la pantalla d'ordinador ni una cadira adequada per la meva estatura), la gent és simpatiquíssima, i el meu nou "jefe" no té res a veure amb l'Avishai. L'Armando, el meu jefe actual, és un home jove que té dues filles petites, sempre disposat a ajudar, molt comunicatiu i extremadament proper, a més és sempre a la facultat i em puja a veure tot sovint per veure com em va tot (de fet dinem cada dia junts), crec que no m'equivoco si us dic que és com una Cesca (la meva jefa de doctorat i ara bona amiga), més jove i en home. De la feina només em puc queixar d'una cosa, que no he trobat que hi hagi ambient investigador, és simplement una facultat on hi ha poca interacció entre els investigadors, de fet, per no haver-hi, no hi ha ni seminaris setmanals!! En fan uns 8 A l'ANY!!! Això però canviarà, ja us ho ben asseguro. No sé si vaig fer ben fet però a la primera reunió de consell de departament (amb el meu contracte actual he d'assistir i tinc veu i vot al Consell de departament), vaig posar sobre la taula les preocupacions que tenia pel que fa a la falta d'esperit investigador del departament, i en el mes que porto ja he motivat la creació d'uns seminaris setmanals interdisciplinars entre els geofísics, meteoròlegs i astrònoms del departament, un "Journal Club" d'astrofísica on discutir sobre els descobriments recents, i estic intentant reviure els seminaris setmanals d'astrofísica, dins el programa del màster d'astrofísica. També m'he apuntat ja a diverses activitats de divulgació que hem fet al departament, i he demanat per donar classes, ja ho veieu, estic a tope!!! Feia anys que no em sentia tan viu! Esperem que duri!



Tornant al tema dels pisos, tot plegat es va fer cada cop més complicat, i molt estressant. Durant tot l'abril vaig anar d'un Airbnb a un altre, vaig passar algunes nits en hostals, i ja em pensava que no trobaria enlloc on anar a viure. Finalment però, a mitjans d'abril vaig visitar un pis al nord de la ciutat, un pis en una desena planta, molt lluminós, ben decorat i amb una habitació enorme, amb terrasseta privada, el preu, el normal aquí a Madrid, 398€ + despeses de llum, aigua i gas. Després d'esperar i patir molt al final em van dir que sí i ara ja porto dues nits dormint-hi! Encara no conec tots els companys de pis però em sembla que ens portarem bé.
I ara, sobre les meves relacions socials, la veritat és que no he tingut massa temps de fer amics al departament, tot i que sí que és cert que anem a dinar junts i a fer cafès amb els doctorands i amb un post-doc d'Etiopía, molt simpàtic. D'altra banda, només d'arribar ja vaig anar a una trobada de catalans a Madrid, i fins i tot a una manifestació on demanàvem l'alliberament dels presos polítics (manifestació encerclada per policies nacionals amb l'objectiu de protegir-nos ...). He descobert que els Catalans a Madrid es troben molt sovint (com a mínim 2-3 cops per setmana), que tenen una colla castellera i que hi ha un grup a qui agrada molt el senderisme i les activitats de muntanya! Genial! De fet demà me'n vaig amb ells a fer una petita excursioneta, per anar fent boca!
Per acabar només uns vull comentar que de moment gairebé cada cap de setmana he tornat a Catalunya, ja que he hagut de fer cursos al Pirineu de Lleida, entrevistes del programa de Joves i Ciència del que ja us he parlat alguna vegada, i, per descomptat, visites a la família. Cada un d'aquests viatges l'he fet fent servir una plataforma en línia per compartir cotxe (o blablacar o amovens), trobant-me en situacions ben peculiars, des d'un noi fanàtic de les bicis que em va tenir al cotxe despert 7 hores parlant d'això, fins a un transportista "boig" que ens va portar de Madrid a Barcelona (650 km) en ni més ni menys que 3 hores ... no seran les últimes històries que us explicaré d'això de compartir cotxe, ja en podeu estar ben segurs!
I res més, aquí us deixo, a punt per anar a fer un vermut i unes tapes (m'hi estic acostumant) amb els amics catalans, i després a continuar comprant cosetes per acabar de moblar l'habitació. Ah, i no em vull deixar de dir-vos que dilluns m'apunto al gimnàs (com ho trobo a faltar!) i que em vull comprar una bici per anar a la feina, una de segona mà, a veure si en trobo una que em vagi bé per la meva mida!
Espero poder escriure-us aviat per explicar-vos més aventures per aquí a la capital del reino de España, i rodalia!!

Continueu mirant les estrelles!!!

dimarts, 27 de març de 2018

Sis mesos lluny de la recerca

Hola a tots! Ostres com passa el temps! I amb la feinada que he tingut no m’he pogut dedicar a escriure-us aquesta entrada que fa tant de temps que us dec, una entrada curta sobre la tardor de 2017, una tardor de decisions, novetats i un petit viatget de nadal al Marroc. Altra vegada moltes coses i poc espai per explicar-les. Som-hi!

En la última entrada us vaig explicar la aventura amb el meu germà fins a Istanbul (que no Kènia), però no sabeu encara res del que em va passar després. Just després de tornar.
Primer de tot, vaig començar el màster de formació al professorat. Un màster interessant però que m’ha portat una feinada horrorosa, crec que mai, ni en els cursos de la carrera de física, havia treballat tant … o serà perquè els temes d’estudi no em motiven com ho fa la física? La veritat és que he tingut moments en els quals he pensat de deixar-ho, i és que m’havia promès a mi mateix de tenir sis mesos de descans!! Ja veieu, no sóc capaç de desconnectar …
A part del màster (del que us parlaré una mica més d’aquí a una estona), també em vaig trobar que de cop i volta en que em van oferir moltes feines, tan a la empresa privada com a la pública. Però el que va fer que la meva vida tornés a donar un tomb va esser que em vaig guanyar un contracte d’investigació que no m’hauria imaginat mai: una “Talentos” de la comunitat de Madrid, que és equivalent al millor contracte d’investigació de l’estat Espanyol, una Ramon y Cajal. Em va costar decidir-me, i és que són quatre anys a Madrid, però després que ells acceptessin totes les meves condicions (fins i tot la de començar a l’abril), no vaig poder dir que no. Així doncs, tornava a la recerca. 

I qui ho havia de dir! Com ja sabreu, els tres països que menys gràcia em feia visitar, i menys viure-hi (de fet m’havia promès no posar-hi els peus) eren: Estats Units, Israel i Espanya … així que ja veieu, en aquesta vida no es poden fer plans ja que resulta que he passat els meus últims tres anys entre els EUA i Israel i possiblement els propers quatre a la Espanya més profunda, Madrid! Mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré!
La tardor va passar volant, vam anar a caçar bolets, a caminar, i va arribar el nadal. Durant el nadal vam muntar i fer el pessebre vivent, i també la quina de Sant Esteve d’en Bas, i, a partir d’una decisió gairebé d’última hora, vam marxar cap a Marroc a passar el cap d’any.
El viatge al Marroc el vam acabar de lligar ben bé a última hora, aprofitant un bitllets d’avió relativament barats. Vam anar-hi la Núria Feixas, la Laura Gelis, una amiga de la Laura que també es diu Laura, molt bona noia, en Marc Valls i en Jordi Soy. Tot i que amb els problemes que comporta anar en un grup tan gran, el viatge va anar prou bé (tenint en compte la mala ratxa de viatges que duia, i també que portava un refredat de cavall a sobre).
Simplement, per resumir, us deixo aquí alguns comentaris sobre el viatge: 
  • Vam arribar i ens vam adonar que ens havien enganyat sobre el lloc on havíem d’anar a dormir i a les tantes de la matinada vam haver de trobar un hostal a corre-cuita, sort que el taxista ens va portar a un de baratet d’uns seus amics.
  • A Asilah ens van intentar colar el lloguer d’un apartament que tenia pinta no esser massa legal, vam acabar en un hotel prou acollidor, vam visitar tota la ciutat, fer una peixetada per quatre duros i fer una visita a un poblet (on vam arribar tot caminant) d’alló més autèntic, i on vam fer un amic, un senyor que s’havia passat la vida treballant a Catalunya i que ara, jubilat, se n’havia tornat com un nou ric al seu poble.
  • Després d’Asilah vam tornar a Tànger on vam canviar de bus i en vam agafar un fins a Chefchouen, un viatge molt llarg amb uns adolescents insuportables al darrera del bus.
  • I a Chefchouen … per començar, cansats, vam emprendre la dura tasca de buscar un hotel. Va resultar que eren molt més cars del que ens havia dit la Laura, de fet valien més del doble del que creiem. Després d’una bona estona en vam trobar un de relativament barat, però era tan barat que alguns del grup s’hi van sentir fins i tot incòmodes (no tenia panys a les portes, estava brut, hi havia un sol lavabo …), i és que en Marc Valls no duia sac de dormir i els llits no estaven pas prou nets com per dormir-hi sense sac … al final, una mica barallats, vam decidir canviar d’hotel i vam acabar en un molt bon lloc, tot i que com a tot arreu, superfred (i jo amb el meu bon refredat). Vam passar la resta de dies que ens quedaven en aquest poblet pintoresc de les muntanyes del Rift. Vam visitar el poble de dalt a baix, vam fer caminades, visites culturals, les noies van anar al Hammam (els nois no, tot i que també ho volíem, però va resultar que no feien sessió de hammam per homes …), vam celebrar el cap d’any en un hotel de quatre estrelles fent les campanades com vam poder (vam intentar veure-les pel 324 i menjar raïms que havíem comprat, però anava amb retard i quan nosaltres començàvem la resta de l’hotel ja feia estona que celebrava l’any nou). Ah i no em vull deixar que vaig la nit de cap d’any vaig demanar un cafè amb llet (com sabeu no puc veure cervesa), i me’n van cobrar 6 euros!!! Sabeu perquè? Doncs perquè m’hi van posar mitja tassa de Marie Brizard!!! Uff que dur!
  • Finalment, després d’aquests dies de relax, i mil experiències per explicar, vam tornar cap a casa el dia abans de reis.
 I amb això ja érem al 2018, un any que començaria amb dos mesos de pràctiques com a professor de secundaria a Ribes de Freser! Vivint amb en Marc Valls i gaudint de la feina de professor. Vaig fer classes a tots els grups, des de primer fins a quart d’ESO, i la veritat és que em va agradar moltíssim.

I arribem a avui, enmig de la Setmana Santa, preparant-me ja per la meva propera aventura, ara a Madrid, tan a prop de casa físicament però tan lluny mentalment. Veurem com va!


Bona primavera i continueu mirant les estrelles!

diumenge, 11 de març de 2018

Això encara no s'ha acabat: Un viatge a "no Kènia" (2ona part)

Hola de nou, avui continuo (i acabo) amb la aventura que vaig compartir amb el meu germà a Kènia, ai no, a Istanbul! ;-) Ah, però ho faré innovant una mica, primer us explicaré la història des del meu punt de vista i a continuació afegiré la visió del meu germà.
Som-hi!

Santi:
Ens vam llevar i teníem la impressió que havia estat tot un somni, però no, érem a Istanbul, jo havia perdut el passaport i una bona quantitat de diners, i encara no sabia si em deixarien tornar cap a casa. Però ja no s’hi podia fer res, només ens quedava aprofitar que érem allà i gaudir de Turquia.
Un punt a favor d’aquesta visita (com a mínim pel meu germà) era que jo ja hi havia estat i que a més tinc una molt bona memòria, i és que feia un any i mig que ho havia visitat jo tot alló (ho podeu revisar en una de les entrades antigues d’aquest blog), i encara recordava absolutament tots els carrers i racons de la ciutat antiga i part de la moderna.
Ens vam llevar, en un llit de matrimoni un xic estret, en una habitació encara més estreta, i vam decidir planejar bé el que volíem veure. Jo li vaig recomanar al meu germà que comencéssim per la catedral de Santa Sofia, o per la Mesquita blava, i que després anéssim caminant fins al Gran Basar, li vaig proposar també que al segon dia dediquéssim el matí a anar a un hammam (bany turc), caminar pel port per veure la zona del “Bòsfor” (on el mediterrani i el mar negre es connecten a través d’un istme molt estret), i després, a la tarda, anéssim fins a la famosa plaça Taksim, centre neuràlgic de la primavera àrab a Turquia i cor de la ciutat moderna d’Istanbul. Finalment el dilluns jo sortiria ben d’hora, aniria a l’ambaixada, intentaría resoldre el tema del passaport, tornaríem cap a l’aeroport i, amb sort, cap a casa.

Així doncs el nostre primer dia a la antiga capital de l’imperi romà d’orient va començar amb un bon esmorzar, i amb les flaires a castanyes turques torrades (en venien per tot arreu) que ens va fer adonar que ja teníem la tardor a sobre. Passejant vam veure una miríada de paradetes amb els dolços típics turcs (no massa diferents als d’Israel/palestina) i vam anar visitant tota la ciutat antiga. Com que jo ja l’havia vist per dins, i el meu germà em va dir que no hi tenia pas cap interès, ens vam saltar la visita de la catedral/mesquita/museu de Santa Sofia i ens en vam anar directament, tot passant per uns quants monuments de l’época romana, fins a la gran mesquita blava. Ens vam haver d’esperar una estona ja que era hora d’oració i per respecte a aquella hora no deixen entrar als turistes, així que ens vam asseure a les escales d’entrada i ens vam posar a llegir la guia de viatges que havíem agafat de l’hostal. I allà, asseguts, una sorpresa, o més ben dit una cosa a la que jo ja estic acostumant, vam trobar un noi parlant català, estava assegut just al nostre costat. Com us he dit més d’una vegada de catalans se’n troben per tot arreu! El noi, després de la sorpresa inicial, ens va explicar que era un xicot enamorat d’una noia turca (conseqüència d’un erasmus) que visitava per primera vegada la família de la seva enamorada. Estava ben nerviós pobre! La seva xicota parlava poc en català però pel que ens va dir l’havia après molt de pressa i tenia ganes de continuar-lo aprenent. Tots junts vam, xerrant i explicant-nos les nostres batalletes vam entrar cap a la Gran Mesquita Blava i just en aquell moment van tornar a obrir les portes al públic. Sobre el que vam trobar a l’interior, doncs la veritat és que, un cop més, ens va meravellar, no em cansaré mai d’entrar a aquesta mesquita, quina bellesa en un espai tan enorme! Crec que al meu germà també el va impressionar, tot i que, ja el coneixeu, només m’ho feia pensar el fet que estava una mica més observador de l’habitual. Després d’això ens vam acomiadar del nostre nou amic, que tenia feina a preparar la trobada amb la família turca, i xino-xano ens vam dirigir cap al Grand Basar. 
Abans de deixar l’enorme plaça que separa Santa Sofia de la Mesquita Blava però, vam aprofitar per fer-nos, i fer-nos fer, unes quantes fotos de record, tot fent el típic comentari (i que mai no ens passi) que els nois agafarien la càmera (una bona reflex) i marxarien corrent. Fetes les fotos de rigor vam travessar mitja ciutat i al final vam arribar a l’entrada del Grand Basar, era ja migdia i vam decidir que calia fer una parada per dinar. Vam dinar   a la primera planta d’un petit restaurant amb vistes a l’entrada principal d’aquest gran centre comercial de l’antiguitat, mentre fora queia un petit ruixat (semblava que no tindríem massa bona sort amb la meteorologia tampoc en aquest viatge tan accidentat). Per dinar vam menjar coses típiques de la zona, amanida i carn a l’estil kebab. Vam anar ràpid, teníem pressa  per visitar-ho tot així que vam pagar i cap dins, per l’entrada principal. La veritat és que aquesta vegada més que l’enormitat del lloc el que em va sorprendre va esser que estava molt buit, en comparació amb l’última vegada que hi havia anat, i és que us haig de confessar que ja m’havia adonat que moltes coses havien canviat a Turquia des de la meva última visita. Els  canvis, i és un tema que vaig discutir amb un bon amic turc que vaig fer a Jerusalem, eren evidents sobretot en petits detalls, per exemple el fet les dones anaven molt més cobertes. Tot això es devia al canvi en la situació política del país, com molts sabreu Turquia passa per una època molt inestable amb un govern autoritari, gairebé dictatorial, i religiós, tot arran de la primavera àrab. I aquí em faig una reflexió/comentari: com poden canviar les coses en només un any! I quina por que em fa la direcció que està prenent la política/justícia en el nostre país! 
Tornant a la nostra visita a Turquia, després d’entrar al Gran Basar vam passejar-hi per tot arreu, des de la secció de joies a la de roba i a la d’espècies, mentre a fora queia un bon ruixat. Després de molt mirar i remirar, de regatejar i de comparar preus en diferents botigues, el meu germà va acabar comprant alguns records i jo un paquet de diferents espècies. Després d’haver-ho comprat tot el meu germà em va retreure que jo dediqués tant de temps a regatejar, no li agradava gens haver de discutir el preu a cada pas … però vaja, és així com funcionen aquests països! Acabades les compres ens en vam anar altre cop caminant, i ja bastant cansats de voltar vam arribar fins a l’hotel. A l’hotel vam descansar una horeta i ja era hora d’anar a sopar així que vam sortir al carrer del davant i, sense massa ganes de voltar, vam buscar un bon restaurant allà mateix. No ens va costar gaire trobar-lo, de fet un noi ens va cridar des de lluny, ens hi vam acostar una mica suspicaços, i quan hi érem ben a la vora ens va preguntar d’on érem. El que va passar després ens va sorprendre gratament, i és que quan li vam dir que érem catalans, quina alegria tu! ens va comentar que ell era kurd i que sentia que els catalans érem com germans, lluitant també per la causa noble d’aconseguir un nou país per la nostra nació. Alegrement ens va convidar a seure i ens va dir que ens convidava també al té i a un pa turc boníssim. Ens va recomanar (i ens va fer un bon preu) un plat típic, carn cuita dins d’uns recipients de terrissa hermètics que només es podien obrir trencant-los. Vam demanar-ne un de xai. Ens preguntàvem com obrien el recipient i no vam tardar a descobrir-ho quan un cambrer es va acostar, i amb una petita espasa va fer un cop sec a la punta del recipient i aquest es va trencar amb un tall net, a continuació va buidar-ne el contingut, que feia una olor deliciosa, en una font. Era deliciós, un dels plats més bons que he tastat, també ho era el pa que ens van portar. De postres, una pasta turca a la que també ens van convidar i el té, tot boníssim, i com us podeu imaginar per un molt molt bon preu. I així va acabar el primer dia, no pas gens malament oi tenint en compte tot el que havia passat?
Diumenge va començar una mica rúfol però els núvols es van anar trencant i ens van permetre, més tard, anar a passejar tranquil·lament pel port. Tot i això el dia no va començar amb una passejada sinó amb moments de relaxació, i és que just després de llevar-nos vam demanar al senyor de l’hotel que ens reservés el hammam, i és que teníem ganes d’anar a provar-lo, que ens netegessin i fessin un bon massatge. He de dir que al principi em feia una mica de cosa (vergonya?), i n’estic convençut que al meu germà també, però ho havíem de provar! Vam esperar una estona i finalment ens van venir a buscar, va venir un noi que no parlava ni un borrall d’anglès, el vam acompanyar intentant entaular una conversa, cosa que no vam aconseguir, i ens va portar fins el hammam, un autèntic hammam turc tradicional, antic, amb unes parets gruixudes i uns sostres florits per la humitat, això però només era dins l’habitació del hammam (bany turc), fora hi havia una rebedor que no era res més que el pati de la casa, cobert amb una claraboia i envoltat de petites habitacions, al primer pis, i amb unes petites sales per massatges al segon. Després d’una bona estona parlant (o intentant-ho) amb els nois que treballaven allà, vam aconseguir fer-nos entendre: volíem la sauna, la neteja i el massatge, tot plegat, i és que com us he dit, ja que hi érem no quedaríem pas! Mirat amb perspectiva ara m’adono que el fet que no parlessin anglès era un molt bon senyal, ja que significava probablement que era un bany turc autèntic, molt poc turístic. Així doncs, després de pagar ens van fer entrar de seguida en una petita habitació, una per cada un, on vam deixar les coses, ens vam despullar i ens vam posar a la cintura una petita tovallola, als peus ens vam posar les xancletes que ens van donar. Després d’això (i de demanar-los que em deixessin endur un moment el mòbil dins del bany turc per fer-hi una foto, cosa a la que primer es van oposar i després simplement em van mirar amb cara de sorpresa/desaprovació), vam entrar-hi. Hi estàvem completament sols, quin luxe! 


El hammam pròpiament consistia en una sala gran amb un sostre acabat en una cúpula de pedra, amb tres habitacions més petites on hi havia llits de pedra, i amb fonts d’aigua freda/calenta a tot vol. Al bell mig de la sala gran hi havia una plataforma gran de pedra, com un altar, on ens van dir que havíem d’estirar-nos i esperar. Ens van deixar sols i la temperatura de la sala va anar pujant així com la humitat,  ens vam adonar al cap d’una estona de suar que aquesta era de ben segur l’estona de sauna. Feia calor i suàvem molt, així doncs, sense que ningú m’ho digués, em vaig aixecar i acostar a una de les fonts d’aigua freda que hi havia allà al costat i vaig començar a tirar-me aigua per sobre les espatlles, en veure que no entenia el que feia, li vaig indicar al meu germà que fes el mateix. Després d’una bona estona de sauna, i quan ja pensàvem que s’havien oblidat de nosaltres i que ens agafaria alguna cosa, va entrar per fi un noi i em va fer anar a una de les sales més petites,  allà em va fer estirar en el llit de pedra i em va començar a rascar amb una esponja molt dura. Al cap d’una estona de rascar em va ensenyar la quantitat de pell morta que m’estava traient (al principi creia que m’ho ensenyava en plan dient-me “mira que guarro que ets”, i és que em feia vergonya de tanta “merda” que sortia! però crec que simplement m’ensenyava com de bé feia la seva feina), em va rascar per tot arreu, molt fort, mentre m’anava tirant aigua, i al final em va rentar amb un sabó que feia una olor boníssima. La veritat és que aquesta part va esser una experiència molt interessant, tot i la vergonya inicial i incomoditat que em feia l’estar així despullat i que un altre home que no coneixia de res m’anés rascant per tot arreu (vaja no tot arreu eh!), nois només puc dir que “maleïda educació cristiana”! Quan va haver acabat em va donar dos cops prou forts amb la palma de la mà a l’esquena (sembla que això és el senyal típic que ja s’ha acabat) i ràpidament (no volia que em tornés a pegar) vaig sortir de la petita habitació. En sortir vaig indicar al meu germà que li tocava i el vaig abandonar tot i les seves protestes (li feia por quedar-se allà sol sense entendre ell tampoc un borrall d’anglès, però vaja, quina diferència hi hauria? ni l’un ni l’altre en sabien…).

Sortint de la sala del hammam em van fer pujar directament al segon pis on em van fer un bon massatge (un xic curt pel meu gust) amb olis essencials. Després d’acabar amb el massatge vaig veure que el meu germà ja esperava a baix tot fent un te al que l’havien convidat. Vaig baixar, vaig dir al meu germà que ja podia pujar, em vaig anar a vestir i també vaig anar a fer un te, al que també em van convidar, tot esperant que acabés. I així, nets i relaxats, vam acabar l’experiència al hammam, fèiem una olor boníssima!

Sortint del hammam vam decidir no perdre temps i ben relaxats vam anar a passejar pel port. Allà, passejant, vam decidir que al vespre aniríem a menjar peix en algun local tradicional. Vam fer una   bona caminada tot admirant el lloc on el mediterrani es connecta amb el mar negre (el Bòsfor), i al final vam arribar al pont que connecta la part antiga amb la moderna d’Istanbul. A prop d’allà vam trobar un restaurant que ens va semblar prou acollidor i hi vam fer un bon dinar: jo una superamanida, i el meu germà un plat de carn fet a la manera típica de la regió. Després de dinar, volíem anar directament a la ciutat moderna però pel camí vam descobrir un petit mercat tradicional i vam decidir passejar-hi una estona. Allà vam veure-hi de tot, hi venien tota mena d’animals i el que potser ens va sorprendre més va esser que hi venien sangoneres; n’hi havia per tot arreu, de totes mides i a totes les paradetes. No ho sabem del cert però creiem que eren d’ús medicinal. Vist això, ara sí, vam creuar caminant el pont del Bòsfor, ple de pescadors pescant uns peixets ben petitons, i vam arribar a la part moderna. Allà el primer que vam fer va esser on pujar per un carrer molt dret fins a una torre de vigilància antiga molt famosa també i de la que ara no recordo el nom. Des d’allà vam caminar gairebé en línia recta per un carrer ple a petar de gent fins que jo, amb el meu problema amb les multituds, li vaig proposar al meu germà d’agafar algun carreró contigu. Així ho vam fer. Gràcies a passar pels petits carrerons i no per l'avinguda principal, vam descobrir parts molt autèntiques de la ciutat moderna, des de botigues, a petits restaurants i cafès i fins i tot una església cristiana russa ortodoxa on no vam poder entrar, tot i que a la porta posava que en aquell moment havia d’estar oberta a visites; tinc la sospita que també això es deu a la situació d’inseguretat que es viu al país, per què? doncs perquè a l’entrada hi havia un arc detector de metalls, i a més com probablement sabreu no fa massa hi va haver uns quants atemptats en esglésies cristianes a la zona. Després d’una bona estona caminant el carrer es va obrir i vam arribar a l’enorme plaça Taksim, el centre de la primavera àrab turca, que com ja us he comentat va acabar malament, per desgràcia com a la majoria de països. Amb tot això estàvem ben cansats pel que vam decidir no tornar caminant fins a la ciutat antiga sinó agafar un tramvia que ens deixaria pràcticament a la porta de l’hotel. 
Ja altra vegada a l’hotel vam decidir descansar durant una horeta i després vam anar directament a la zona del port per buscar un bon restaurant. El vam trobar, oi tant que el vam trobar! Gairebé per casualitat vam trobar un lloc que recordava que el recomanaven totes les guies de viatges  de Turquia, un restaurant molt petit, amb 15 llocs per menjar, i on no es pot reservar taula. Vam tenir  molta sort ja que en aquell moment hi havia lloc. El restaurant era una petita empresa familiar que duien dos homes d’avançada edat i on t’havies d’aixecar per anar a triar tu mateix quin dels peixos frescos del dia volies que et cuinessin per sopar. Ens va costar decidir-nos però al final vam demanar uns entrants fets d’albergínia i patates amb salses diverses (aquí vaig descobrir que amb el meu germà compartim una cosa, per fi!! resulta que a tots dos ens agrada molt l’albergínia!) i de segon dos bons peixos, peixos d’un nom ben estrany que ara no recordo, que eren deliciosos. El preu, doncs molt barat, baratíssim de fet tenint en compte el que vam menjar i la qualitat del producte. 
Us asseguro que com diuen les guies és un lloc molt recomanable, un lloc tranquil, amb bon menjar i molt barat. Tips i satisfets vam decidir que era hora d’anar a dormir, l’endemà podia esser un altre dia dur, volíem intentar anar ben d’hora a l’aeroport, després de passar per l’ambaixada, per assegurar-nos de poder agafar un vol cap a Barcelona. Abans de dormir però encara vam tenir temps de tenir una petita discussió amb el meu germà, potser la única seriosa del viatge, i és que jo li vaig prohibir que m’acompanyés a l’ambaixada, per què? doncs perquè volia que es quedés a l’hotel, tan per la seva comoditat (pobre ja havia patit prou) com perquè per mi era molt més fàcil moure’m sol per la ciutat i fer tots els tràmits que s’haguessin de fer. Al final ho va entendre i per fi ens vam poder adormir.
I va arribar dilluns, el dia en que sabríem si podia tornar a casa o no. Així, nerviós, em vaig llevar molt d’hora i me’n vaig anar directament cap a l’ambaixada sense despertar al meu germà. Em va costar una mica de trobar l’ambaixada espanyola, que de fet era un consolat ja que com hauríeu de saber la capital de Turquia no és Istanbul sinó Ankara, i les ambaixades només es troben a les capitals del país en qüestió. I em va costar tant perquè per arribar-hi vaig haver d’agafar el tramvia i després un autobús, a més de caminar una mica per carrers totalment desconeguts. Tot i les dificultats, i gràcies a que tinc bona orientació, encara hi vaig arribar un quart d’hora abans que obrissin (i així i tot em van passar al davant unes quantes persones). Aquí us vull confessar un petit furt que vaig cometre en el camí fins a l’ambaixada, i és que estava tan mort de gana que no vaig dubtar de robar quatre figues d’una figuera del jardí d’una casa que n’estava plena, no vaig resistir la temptació i és que a part de la  gana, m’encanten les figues! 
Dit això, ja era a l’ambaixada, i allà, amb Espanya em vaig tornar a topar … com ja us vaig dir el dia fatídic del robatori a l’aeroport no em van atendre massa bé quan vaig trucar al “número de emergencias”,  de fet simplement em van dir que no podien fer res fins el dilluns … allà però, a l’edifici de l’ambaixada no va anar pas massa millor. Per començar em van deixar assegut tot sol durant una hora, esperant, patint pel meu germà i patint per si podríem agafar algun vol o no. Un cop em van deixar que els expliqués la situació em van agafar el DNI (l’únic document d’identificació que em quedava) i van tornar a desaparèixer, una hora més. Quan ja n’estava cansat d’esperar, i crec que era evident el meu disgust i desesperació, de fet ho devia esser tant que una de les policies nacionals de l’entrada em va venir un parell de vegades a demanar com estava, van aparèixer, només per dir-me que no em podien donar CAP document ja que m’asseguraven que amb el dni havia de poder volar. Vaig dir-los, totalment desesperat, que només amb el dni no m’havien deixat comprar cap altre vol el divendres, ells em van dir que no hi havia volta de full, que m’havien de deixar volar, i que si volia podia esperar una estona més a veure si podien contactar amb la meva aerolínia.. N’estava tan fart, estava tan enfadat, decebut, emprenyat, i convençut de no voler formar part d’aquest país on ni les ambaixades funcionen, que sense acomiadar-me vaig marxar cap a l’hotel. 
Quan vaig arribar de nou a l’hotel em vaig trobar el meu germà que ja m’esperava. Per no preocupar-lo no li vaig comentar res del que m’havia passat, només li vaig dir un “ja està arreglat”. Dit això vam anar a demanar que ens guardessin plaça a un dels taxis compartits (molt més barats) fins l’aeroport. El meu germà em va insistir molt en agafar un taxi normal, i jo li vaig dir que no, que millor estalviar. Tant de bo li hagués fet cas! Això de viatjar sol i voler estalviar al màxim al final només serveix per passar més nervis i acabar gastant més. El taxi compartit va donar voltes per tota la ciutat recollint gent, i al final, el trajecte que hauria d’haver estat de només mitja hora en va durar una i mitja, temps suficient per perdre tots els vols del matí.
Per fi vam arribar a l’aeroport, el maleït aeroport on tot va començar i tot havia d’acabar. Em vaig dirigir, primer de tot, a l’oficina d’objectes perduts, i és que encara tenia l’esperança que haguessin trobat el meu passaport, cosa que òbviament no va passar. Després, mentre el meu germà esmorzava/dinava, vaig anar fins a l’oficina de la nostra aerolínia i vaig intentar que ens fessin algun descompte pels bitllets perduts, tampoc va esser possible. Finalment vaig decidir comprar els primers vols que sortissin fins a Barcelona, tot i que a un preu desorbitat. Va costar que m’acceptessin el DNI com a document identificatiu, però després de molt insistir i amb la meva cara de desesperació, van acabar cedint. L’aventura però no s’havia acabat encara, i és que faltaven passar tots els controls de seguretat i al final que em deixessin entrar a l’avió només ensenyant el DNI. 
Vam esperar fins que arribés l’hora que obrien els taulells de facturació, i, per fi, va arribar l’hora de la veritat, podríem marxar? I per sort al taulell de facturació gairebé no vam tenir cap problema, sí que els va estranyar que els ensenyés només el DNI, i van tardar una mica més del compte  a imprimir els bitllets, però finalment ens van facturar les maletes. En aquest punt jo ja estava completament tranquil, com a mínim el meu germà ja podria marxar. I és quan li ho vaig comentar que em va fer enfadar una mica, i és que quan li vaig dir “aquest vol tu l’agafes eh, encara que jo m’hagi de quedar!”, sabeu quina va esser la seva resposta? Doncs va esser una cosa més o menys així: “Ostres, però… i quan arribi a Barcelona què faré tot sol, no sé pas on és el cotxe!”, us ho podeu creure! A BCN, on parlen català, a dues hores de casa!!! Em vaig empassar les paraules i l’emprenyada (prou que havia aguantat pobre ja) i vam continuar cap als controls de seguretat. Allà tot va anar sorprenentment bé, vam pode passar tranquil·lament fins a tornar a esser a la zona d’embarcament, on feia dos dies que m’havien robat el passaport i els diners i que m’havien deixat completament atrapat. Per si de cas, mantenint una esperança que per sorprenent que sembli encara tinc, vaig recórrer altra vegada tots els llocs on havia estat feia dos dies, intentant trobar el passaport i els diners, òbviament no hi va haver èxit. I amb tot això, ja era hora de marxar, la hora de la veritat, em deixarien entrar a l’avió? Doncs sí, sense cap problema! Per fi!!! Passats tots els nervis, els mals moments, i també els bons a Istanbul amb el meu germà, ja tornàvem cap a casa. El vol va passar rapidíssim, en un avió completament buit on només anàvem una quinzena de persones (encara ara estic sorprès, de ben segur que  això no els surt a compte) i, finalment, després de les quatre hores de vol, ja érem a Barcelona, gairebé a casa. Les maletes facturades van arribar també amb nosaltres i un cop les vam haver recollides vam agafar un petit autobús llançadora fins a l’aparcament d’”aparc&Go”, on ens vam trobar la furgo. Dues hores més tard arribàvem a casa, cansats, farts de viatjar, i, tot i que un xic frustrats, també contents que la part del viatge que havíem fet hagués anat bé. Arribats a casa el meu germà em va demanar per favor que deixés de demanar-li perdò, i és que em sentia tan malament per no haver-lo pogut portar fins a Kènia! A més de la pasta que hi havia perdut jo… 
I així va acabar l’aventura dels germans Roca, una aventura que ara, mig any després, he decidit explicar-vos aquí al blog, però que vam haver de repetir milers de vegades a tots els amics i coneguts (entre els quals probablement també hi sigueu molts de vosaltres).

Molt bé doncs, amb això acabo la meva part de la història. L’entrada però no s’ha acabat aquí! Què n’ha de dir el meu germà? A continuació la seva versió!

Albert:
El primer viatge amb el meu germà va esser tota una aventura. Vam sortir de l’aeroport de Barcelona fins a Istanbul on allà havíem de fer escala per arribar a Kènia, lloc on no vam poder arribar.
Després de fer una escala de moltes hores esperant a l’aeroport quan finalment anàvem a agafar l’avió per anar a Kènia, el meu germà es va adonar que li havien robat el passaport, diners, visats, etc.
Ell, es va posar molt nerviós i em va dir que jo pugés a l’avió que ell anava a mirar si ho trobava en el lloc on érem abans i sinó aniria a la policia i ja vindria, que jo pugés que no marxaria pas sense ell..
Jo tenia molt clar que no pujaría a l’avió sense ell. Estava en un país que no coneixía a ningú i sabia cap idioma per poder-me comunicar, tenia sort d’ell i si agafava aquell avió jo sol, hagués arribat a Nairobi sol i sense poder-me comunicar amb ningú.
Em vaig quedar davant la porta d’embarcament cap a Nairobi esperant-lo. tothom va anar pujant al bus que et porta fins l’avió i en Santi no venia, el bus va marxar i res, encara no apareixia enlloc. Llavors si que em vaig començar a posar nerviós, pel cap em passava la possibilitat que hi havia en que mentre jo estava esperant allà ell havent anat a la policia podía haver sortit per alguna altra porta i ja podia haver pujat a l’avió i jo allà, esperant amb l’incertesa de què passaria.
Al cap d’una bona estona el vaig veure que venia i ja em vaig quedar tranquil.
Llavors em va dir que res, que no podia marxar, que anéssim amb els de la companyia a veure què hi podíem fer. Mentre anàvem cap allà, no parava de dir-me que li sabia molt greu lo que havia passat que per culpa seva el viatge se n’havia anat en orris. Jo vaig intentar calmar-lo i li vaig dir que no passava res, que això li podia passar a tothom i que el viatge era el de menys, el que comptava era que estàvem bé i ja estava.
Vam anar a la companyia i després d’esperar i esperar, són una colla d’incompetents, ens van dir que sense passaport no podíem fer res, llavors vam anar a la policia de l’aeroport i tampoc hi podien fer res. Estàvem sitiats a l’aeroport d’Istanbul sense poder ni anar a la nostre destinació ni poder tornar a casa.
Al final després dunes quantes hores de semblar titelles anant de al companyia a la policia i al revés, ens van deixar fer el visat per poder sortir de l’aeroport.
Havent passat la mitja nit anàvem carregats amb les maletes voltant per carrers foscos buscant on era la policia d’allà per posar una denúncia conforme ens havien robat el passaport.
Al final ho vam trobar, vam arribar i el policia de l’entrada estava dormint. Vam entrar i en van fer esperar, llavors van cridar al meu germà i se’l van endur, vaig tornar a quedar allà sol i amb l’incertesa de què passaria i què li podien fer a ell. Al cap de poca estona el van fer venir on era jo, li van fer els papers de la denúncia i ens van deixar marxar.
Vam agafar un taxi fins cap al centre per buscar algun lloc on poder anar a dormir. Després de caminar molta estona carregats amb les maletes, fent mes de 24 hores que estàvem desperts i havent menjat molt poc, les forces se’m estaven acabant i no paràvem de caminar per carrers foscos i plens de pujades.
Al final li vaig dir que no podia mes, que ens quedéssim al primer lloc on trobés, que m’era igual el que ens costés, però jo necessitava descansar.
Vam trobar un hostel on la nostra habitació era tan petita que només hi havia un llit de matrimoni i no es podia acabar d’obrir la porta perquè tocava al llit, però per mi ja m’anava bé, només volia poder dormir.
L’endemà al matí quan em vaig despertar en Santi ja era fora, havia anat a esmorzar i llavors va venir a veure si m’havia despertat. Llavors vam anar a fer turisme per allà, ja que havíem trucat a l’ambaixada espanyola a veure quina sol·lució ens donàven i ens havien dit que a lser divendres no podien fer res fins dilluns, uns altres incompetents.
Vam estar allà de divendres fins a dilluns, vam fer turisme visitant un mercat preciós, una plaça molt important, una mesquita, uns banys autèntics turcs, sincerament era un país que no hi hagués anat mai de viatge però em va encantar. Van ser uns dies intensos però m’ho vaig passar molt bé.
Va arribar el dilluns i en Santi a primera hora del matí ja era a l’ambaixada a veure si li feien un passaport provisional o algo, i es va emportar una gran sorpresa. Imagina’t si arriben a ser incompetents que li van dir que amb el dni podia tornar cap a Barcelona sense cap problema. No ho podien haver dit el divendres quan els va trucar? En fi, llavors va tornar al hostel, ho vam recollir tot, ens vam despedir del noi que hi havia a recepció que semblava bastant bon noi i vam tornar a l’aeroport amb l’incertesa altre vegada present, a veure si podríem tornar cap a casa. Vam entrar, vam anar a comprar els bitllets ja que els altres no valien per res ja i per això en varem haver de comprar de nous i varem anar a menjar alguna cosa tot esperant l’hora de marxar.
Va arribar l’hora i va tornar a aparéixer una mica la incertesa a veure si abans de pujar a l’avió el deixarien pujar o no, però tot va anar bé, vam pujar a l’avió, vam menjar, vam mirar pel·lícules i vam arribar a Barcelona, per fi podíem dir que havíem tornar a casa.
Sincerament, el viatge tot i haver passat moments d’incertesa, nervis i tenir una petita enganxada amb en Santi el dia que vam arribar allà per culpa del cansament i no haver dormit, el viatge em va encantar, de veritat.

I ara sí, després de donar-vos les dues visions acabo aquesta llarga entrada sobre el no viatge a Kènia!

Continueu mirant les estrelles!