Bon viatge i bona ruta!

Hola a tots, benvinguts al meu blog!
Espero que aquest sigui un espai on pugueu seguir-me en els meus viatges, i que en un futur es converteixi en un espai d'aventures, de viatges, de ciència i de debat!

dimarts, 27 de març de 2018

Sis mesos lluny de la recerca

Hola a tots! Ostres com passa el temps! I amb la feinada que he tingut no m’he pogut dedicar a escriure-us aquesta entrada que fa tant de temps que us dec, una entrada curta sobre la tardor de 2017, una tardor de decisions, novetats i un petit viatget de nadal al Marroc. Altra vegada moltes coses i poc espai per explicar-les. Som-hi!

En la última entrada us vaig explicar la aventura amb el meu germà fins a Istanbul (que no Kènia), però no sabeu encara res del que em va passar després. Just després de tornar.
Primer de tot, vaig començar el màster de formació al professorat. Un màster interessant però que m’ha portat una feinada horrorosa, crec que mai, ni en els cursos de la carrera de física, havia treballat tant … o serà perquè els temes d’estudi no em motiven com ho fa la física? La veritat és que he tingut moments en els quals he pensat de deixar-ho, i és que m’havia promès a mi mateix de tenir sis mesos de descans!! Ja veieu, no sóc capaç de desconnectar …
A part del màster (del que us parlaré una mica més d’aquí a una estona), també em vaig trobar que de cop i volta en que em van oferir moltes feines, tan a la empresa privada com a la pública. Però el que va fer que la meva vida tornés a donar un tomb va esser que em vaig guanyar un contracte d’investigació que no m’hauria imaginat mai: una “Talentos” de la comunitat de Madrid, que és equivalent al millor contracte d’investigació de l’estat Espanyol, una Ramon y Cajal. Em va costar decidir-me, i és que són quatre anys a Madrid, però després que ells acceptessin totes les meves condicions (fins i tot la de començar a l’abril), no vaig poder dir que no. Així doncs, tornava a la recerca. 

I qui ho havia de dir! Com ja sabreu, els tres països que menys gràcia em feia visitar, i menys viure-hi (de fet m’havia promès no posar-hi els peus) eren: Estats Units, Israel i Espanya … així que ja veieu, en aquesta vida no es poden fer plans ja que resulta que he passat els meus últims tres anys entre els EUA i Israel i possiblement els propers quatre a la Espanya més profunda, Madrid! Mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré!
La tardor va passar volant, vam anar a caçar bolets, a caminar, i va arribar el nadal. Durant el nadal vam muntar i fer el pessebre vivent, i també la quina de Sant Esteve d’en Bas, i, a partir d’una decisió gairebé d’última hora, vam marxar cap a Marroc a passar el cap d’any.
El viatge al Marroc el vam acabar de lligar ben bé a última hora, aprofitant un bitllets d’avió relativament barats. Vam anar-hi la Núria Feixas, la Laura Gelis, una amiga de la Laura que també es diu Laura, molt bona noia, en Marc Valls i en Jordi Soy. Tot i que amb els problemes que comporta anar en un grup tan gran, el viatge va anar prou bé (tenint en compte la mala ratxa de viatges que duia, i també que portava un refredat de cavall a sobre).
Simplement, per resumir, us deixo aquí alguns comentaris sobre el viatge: 
  • Vam arribar i ens vam adonar que ens havien enganyat sobre el lloc on havíem d’anar a dormir i a les tantes de la matinada vam haver de trobar un hostal a corre-cuita, sort que el taxista ens va portar a un de baratet d’uns seus amics.
  • A Asilah ens van intentar colar el lloguer d’un apartament que tenia pinta no esser massa legal, vam acabar en un hotel prou acollidor, vam visitar tota la ciutat, fer una peixetada per quatre duros i fer una visita a un poblet (on vam arribar tot caminant) d’alló més autèntic, i on vam fer un amic, un senyor que s’havia passat la vida treballant a Catalunya i que ara, jubilat, se n’havia tornat com un nou ric al seu poble.
  • Després d’Asilah vam tornar a Tànger on vam canviar de bus i en vam agafar un fins a Chefchouen, un viatge molt llarg amb uns adolescents insuportables al darrera del bus.
  • I a Chefchouen … per començar, cansats, vam emprendre la dura tasca de buscar un hotel. Va resultar que eren molt més cars del que ens havia dit la Laura, de fet valien més del doble del que creiem. Després d’una bona estona en vam trobar un de relativament barat, però era tan barat que alguns del grup s’hi van sentir fins i tot incòmodes (no tenia panys a les portes, estava brut, hi havia un sol lavabo …), i és que en Marc Valls no duia sac de dormir i els llits no estaven pas prou nets com per dormir-hi sense sac … al final, una mica barallats, vam decidir canviar d’hotel i vam acabar en un molt bon lloc, tot i que com a tot arreu, superfred (i jo amb el meu bon refredat). Vam passar la resta de dies que ens quedaven en aquest poblet pintoresc de les muntanyes del Rift. Vam visitar el poble de dalt a baix, vam fer caminades, visites culturals, les noies van anar al Hammam (els nois no, tot i que també ho volíem, però va resultar que no feien sessió de hammam per homes …), vam celebrar el cap d’any en un hotel de quatre estrelles fent les campanades com vam poder (vam intentar veure-les pel 324 i menjar raïms que havíem comprat, però anava amb retard i quan nosaltres començàvem la resta de l’hotel ja feia estona que celebrava l’any nou). Ah i no em vull deixar que vaig la nit de cap d’any vaig demanar un cafè amb llet (com sabeu no puc veure cervesa), i me’n van cobrar 6 euros!!! Sabeu perquè? Doncs perquè m’hi van posar mitja tassa de Marie Brizard!!! Uff que dur!
  • Finalment, després d’aquests dies de relax, i mil experiències per explicar, vam tornar cap a casa el dia abans de reis.
 I amb això ja érem al 2018, un any que començaria amb dos mesos de pràctiques com a professor de secundaria a Ribes de Freser! Vivint amb en Marc Valls i gaudint de la feina de professor. Vaig fer classes a tots els grups, des de primer fins a quart d’ESO, i la veritat és que em va agradar moltíssim.

I arribem a avui, enmig de la Setmana Santa, preparant-me ja per la meva propera aventura, ara a Madrid, tan a prop de casa físicament però tan lluny mentalment. Veurem com va!


Bona primavera i continueu mirant les estrelles!

diumenge, 11 de març de 2018

Això encara no s'ha acabat: Un viatge a "no Kènia" (2ona part)

Hola de nou, avui continuo (i acabo) amb la aventura que vaig compartir amb el meu germà a Kènia, ai no, a Istanbul! ;-) Ah, però ho faré innovant una mica, primer us explicaré la història des del meu punt de vista i a continuació afegiré la visió del meu germà.
Som-hi!

Santi:
Ens vam llevar i teníem la impressió que havia estat tot un somni, però no, érem a Istanbul, jo havia perdut el passaport i una bona quantitat de diners, i encara no sabia si em deixarien tornar cap a casa. Però ja no s’hi podia fer res, només ens quedava aprofitar que érem allà i gaudir de Turquia.
Un punt a favor d’aquesta visita (com a mínim pel meu germà) era que jo ja hi havia estat i que a més tinc una molt bona memòria, i és que feia un any i mig que ho havia visitat jo tot alló (ho podeu revisar en una de les entrades antigues d’aquest blog), i encara recordava absolutament tots els carrers i racons de la ciutat antiga i part de la moderna.
Ens vam llevar, en un llit de matrimoni un xic estret, en una habitació encara més estreta, i vam decidir planejar bé el que volíem veure. Jo li vaig recomanar al meu germà que comencéssim per la catedral de Santa Sofia, o per la Mesquita blava, i que després anéssim caminant fins al Gran Basar, li vaig proposar també que al segon dia dediquéssim el matí a anar a un hammam (bany turc), caminar pel port per veure la zona del “Bòsfor” (on el mediterrani i el mar negre es connecten a través d’un istme molt estret), i després, a la tarda, anéssim fins a la famosa plaça Taksim, centre neuràlgic de la primavera àrab a Turquia i cor de la ciutat moderna d’Istanbul. Finalment el dilluns jo sortiria ben d’hora, aniria a l’ambaixada, intentaría resoldre el tema del passaport, tornaríem cap a l’aeroport i, amb sort, cap a casa.

Així doncs el nostre primer dia a la antiga capital de l’imperi romà d’orient va començar amb un bon esmorzar, i amb les flaires a castanyes turques torrades (en venien per tot arreu) que ens va fer adonar que ja teníem la tardor a sobre. Passejant vam veure una miríada de paradetes amb els dolços típics turcs (no massa diferents als d’Israel/palestina) i vam anar visitant tota la ciutat antiga. Com que jo ja l’havia vist per dins, i el meu germà em va dir que no hi tenia pas cap interès, ens vam saltar la visita de la catedral/mesquita/museu de Santa Sofia i ens en vam anar directament, tot passant per uns quants monuments de l’época romana, fins a la gran mesquita blava. Ens vam haver d’esperar una estona ja que era hora d’oració i per respecte a aquella hora no deixen entrar als turistes, així que ens vam asseure a les escales d’entrada i ens vam posar a llegir la guia de viatges que havíem agafat de l’hostal. I allà, asseguts, una sorpresa, o més ben dit una cosa a la que jo ja estic acostumant, vam trobar un noi parlant català, estava assegut just al nostre costat. Com us he dit més d’una vegada de catalans se’n troben per tot arreu! El noi, després de la sorpresa inicial, ens va explicar que era un xicot enamorat d’una noia turca (conseqüència d’un erasmus) que visitava per primera vegada la família de la seva enamorada. Estava ben nerviós pobre! La seva xicota parlava poc en català però pel que ens va dir l’havia après molt de pressa i tenia ganes de continuar-lo aprenent. Tots junts vam, xerrant i explicant-nos les nostres batalletes vam entrar cap a la Gran Mesquita Blava i just en aquell moment van tornar a obrir les portes al públic. Sobre el que vam trobar a l’interior, doncs la veritat és que, un cop més, ens va meravellar, no em cansaré mai d’entrar a aquesta mesquita, quina bellesa en un espai tan enorme! Crec que al meu germà també el va impressionar, tot i que, ja el coneixeu, només m’ho feia pensar el fet que estava una mica més observador de l’habitual. Després d’això ens vam acomiadar del nostre nou amic, que tenia feina a preparar la trobada amb la família turca, i xino-xano ens vam dirigir cap al Grand Basar. 
Abans de deixar l’enorme plaça que separa Santa Sofia de la Mesquita Blava però, vam aprofitar per fer-nos, i fer-nos fer, unes quantes fotos de record, tot fent el típic comentari (i que mai no ens passi) que els nois agafarien la càmera (una bona reflex) i marxarien corrent. Fetes les fotos de rigor vam travessar mitja ciutat i al final vam arribar a l’entrada del Grand Basar, era ja migdia i vam decidir que calia fer una parada per dinar. Vam dinar   a la primera planta d’un petit restaurant amb vistes a l’entrada principal d’aquest gran centre comercial de l’antiguitat, mentre fora queia un petit ruixat (semblava que no tindríem massa bona sort amb la meteorologia tampoc en aquest viatge tan accidentat). Per dinar vam menjar coses típiques de la zona, amanida i carn a l’estil kebab. Vam anar ràpid, teníem pressa  per visitar-ho tot així que vam pagar i cap dins, per l’entrada principal. La veritat és que aquesta vegada més que l’enormitat del lloc el que em va sorprendre va esser que estava molt buit, en comparació amb l’última vegada que hi havia anat, i és que us haig de confessar que ja m’havia adonat que moltes coses havien canviat a Turquia des de la meva última visita. Els  canvis, i és un tema que vaig discutir amb un bon amic turc que vaig fer a Jerusalem, eren evidents sobretot en petits detalls, per exemple el fet les dones anaven molt més cobertes. Tot això es devia al canvi en la situació política del país, com molts sabreu Turquia passa per una època molt inestable amb un govern autoritari, gairebé dictatorial, i religiós, tot arran de la primavera àrab. I aquí em faig una reflexió/comentari: com poden canviar les coses en només un any! I quina por que em fa la direcció que està prenent la política/justícia en el nostre país! 
Tornant a la nostra visita a Turquia, després d’entrar al Gran Basar vam passejar-hi per tot arreu, des de la secció de joies a la de roba i a la d’espècies, mentre a fora queia un bon ruixat. Després de molt mirar i remirar, de regatejar i de comparar preus en diferents botigues, el meu germà va acabar comprant alguns records i jo un paquet de diferents espècies. Després d’haver-ho comprat tot el meu germà em va retreure que jo dediqués tant de temps a regatejar, no li agradava gens haver de discutir el preu a cada pas … però vaja, és així com funcionen aquests països! Acabades les compres ens en vam anar altre cop caminant, i ja bastant cansats de voltar vam arribar fins a l’hotel. A l’hotel vam descansar una horeta i ja era hora d’anar a sopar així que vam sortir al carrer del davant i, sense massa ganes de voltar, vam buscar un bon restaurant allà mateix. No ens va costar gaire trobar-lo, de fet un noi ens va cridar des de lluny, ens hi vam acostar una mica suspicaços, i quan hi érem ben a la vora ens va preguntar d’on érem. El que va passar després ens va sorprendre gratament, i és que quan li vam dir que érem catalans, quina alegria tu! ens va comentar que ell era kurd i que sentia que els catalans érem com germans, lluitant també per la causa noble d’aconseguir un nou país per la nostra nació. Alegrement ens va convidar a seure i ens va dir que ens convidava també al té i a un pa turc boníssim. Ens va recomanar (i ens va fer un bon preu) un plat típic, carn cuita dins d’uns recipients de terrissa hermètics que només es podien obrir trencant-los. Vam demanar-ne un de xai. Ens preguntàvem com obrien el recipient i no vam tardar a descobrir-ho quan un cambrer es va acostar, i amb una petita espasa va fer un cop sec a la punta del recipient i aquest es va trencar amb un tall net, a continuació va buidar-ne el contingut, que feia una olor deliciosa, en una font. Era deliciós, un dels plats més bons que he tastat, també ho era el pa que ens van portar. De postres, una pasta turca a la que també ens van convidar i el té, tot boníssim, i com us podeu imaginar per un molt molt bon preu. I així va acabar el primer dia, no pas gens malament oi tenint en compte tot el que havia passat?
Diumenge va començar una mica rúfol però els núvols es van anar trencant i ens van permetre, més tard, anar a passejar tranquil·lament pel port. Tot i això el dia no va començar amb una passejada sinó amb moments de relaxació, i és que just després de llevar-nos vam demanar al senyor de l’hotel que ens reservés el hammam, i és que teníem ganes d’anar a provar-lo, que ens netegessin i fessin un bon massatge. He de dir que al principi em feia una mica de cosa (vergonya?), i n’estic convençut que al meu germà també, però ho havíem de provar! Vam esperar una estona i finalment ens van venir a buscar, va venir un noi que no parlava ni un borrall d’anglès, el vam acompanyar intentant entaular una conversa, cosa que no vam aconseguir, i ens va portar fins el hammam, un autèntic hammam turc tradicional, antic, amb unes parets gruixudes i uns sostres florits per la humitat, això però només era dins l’habitació del hammam (bany turc), fora hi havia una rebedor que no era res més que el pati de la casa, cobert amb una claraboia i envoltat de petites habitacions, al primer pis, i amb unes petites sales per massatges al segon. Després d’una bona estona parlant (o intentant-ho) amb els nois que treballaven allà, vam aconseguir fer-nos entendre: volíem la sauna, la neteja i el massatge, tot plegat, i és que com us he dit, ja que hi érem no quedaríem pas! Mirat amb perspectiva ara m’adono que el fet que no parlessin anglès era un molt bon senyal, ja que significava probablement que era un bany turc autèntic, molt poc turístic. Així doncs, després de pagar ens van fer entrar de seguida en una petita habitació, una per cada un, on vam deixar les coses, ens vam despullar i ens vam posar a la cintura una petita tovallola, als peus ens vam posar les xancletes que ens van donar. Després d’això (i de demanar-los que em deixessin endur un moment el mòbil dins del bany turc per fer-hi una foto, cosa a la que primer es van oposar i després simplement em van mirar amb cara de sorpresa/desaprovació), vam entrar-hi. Hi estàvem completament sols, quin luxe! 


El hammam pròpiament consistia en una sala gran amb un sostre acabat en una cúpula de pedra, amb tres habitacions més petites on hi havia llits de pedra, i amb fonts d’aigua freda/calenta a tot vol. Al bell mig de la sala gran hi havia una plataforma gran de pedra, com un altar, on ens van dir que havíem d’estirar-nos i esperar. Ens van deixar sols i la temperatura de la sala va anar pujant així com la humitat,  ens vam adonar al cap d’una estona de suar que aquesta era de ben segur l’estona de sauna. Feia calor i suàvem molt, així doncs, sense que ningú m’ho digués, em vaig aixecar i acostar a una de les fonts d’aigua freda que hi havia allà al costat i vaig començar a tirar-me aigua per sobre les espatlles, en veure que no entenia el que feia, li vaig indicar al meu germà que fes el mateix. Després d’una bona estona de sauna, i quan ja pensàvem que s’havien oblidat de nosaltres i que ens agafaria alguna cosa, va entrar per fi un noi i em va fer anar a una de les sales més petites,  allà em va fer estirar en el llit de pedra i em va començar a rascar amb una esponja molt dura. Al cap d’una estona de rascar em va ensenyar la quantitat de pell morta que m’estava traient (al principi creia que m’ho ensenyava en plan dient-me “mira que guarro que ets”, i és que em feia vergonya de tanta “merda” que sortia! però crec que simplement m’ensenyava com de bé feia la seva feina), em va rascar per tot arreu, molt fort, mentre m’anava tirant aigua, i al final em va rentar amb un sabó que feia una olor boníssima. La veritat és que aquesta part va esser una experiència molt interessant, tot i la vergonya inicial i incomoditat que em feia l’estar així despullat i que un altre home que no coneixia de res m’anés rascant per tot arreu (vaja no tot arreu eh!), nois només puc dir que “maleïda educació cristiana”! Quan va haver acabat em va donar dos cops prou forts amb la palma de la mà a l’esquena (sembla que això és el senyal típic que ja s’ha acabat) i ràpidament (no volia que em tornés a pegar) vaig sortir de la petita habitació. En sortir vaig indicar al meu germà que li tocava i el vaig abandonar tot i les seves protestes (li feia por quedar-se allà sol sense entendre ell tampoc un borrall d’anglès, però vaja, quina diferència hi hauria? ni l’un ni l’altre en sabien…).

Sortint de la sala del hammam em van fer pujar directament al segon pis on em van fer un bon massatge (un xic curt pel meu gust) amb olis essencials. Després d’acabar amb el massatge vaig veure que el meu germà ja esperava a baix tot fent un te al que l’havien convidat. Vaig baixar, vaig dir al meu germà que ja podia pujar, em vaig anar a vestir i també vaig anar a fer un te, al que també em van convidar, tot esperant que acabés. I així, nets i relaxats, vam acabar l’experiència al hammam, fèiem una olor boníssima!

Sortint del hammam vam decidir no perdre temps i ben relaxats vam anar a passejar pel port. Allà, passejant, vam decidir que al vespre aniríem a menjar peix en algun local tradicional. Vam fer una   bona caminada tot admirant el lloc on el mediterrani es connecta amb el mar negre (el Bòsfor), i al final vam arribar al pont que connecta la part antiga amb la moderna d’Istanbul. A prop d’allà vam trobar un restaurant que ens va semblar prou acollidor i hi vam fer un bon dinar: jo una superamanida, i el meu germà un plat de carn fet a la manera típica de la regió. Després de dinar, volíem anar directament a la ciutat moderna però pel camí vam descobrir un petit mercat tradicional i vam decidir passejar-hi una estona. Allà vam veure-hi de tot, hi venien tota mena d’animals i el que potser ens va sorprendre més va esser que hi venien sangoneres; n’hi havia per tot arreu, de totes mides i a totes les paradetes. No ho sabem del cert però creiem que eren d’ús medicinal. Vist això, ara sí, vam creuar caminant el pont del Bòsfor, ple de pescadors pescant uns peixets ben petitons, i vam arribar a la part moderna. Allà el primer que vam fer va esser on pujar per un carrer molt dret fins a una torre de vigilància antiga molt famosa també i de la que ara no recordo el nom. Des d’allà vam caminar gairebé en línia recta per un carrer ple a petar de gent fins que jo, amb el meu problema amb les multituds, li vaig proposar al meu germà d’agafar algun carreró contigu. Així ho vam fer. Gràcies a passar pels petits carrerons i no per l'avinguda principal, vam descobrir parts molt autèntiques de la ciutat moderna, des de botigues, a petits restaurants i cafès i fins i tot una església cristiana russa ortodoxa on no vam poder entrar, tot i que a la porta posava que en aquell moment havia d’estar oberta a visites; tinc la sospita que també això es deu a la situació d’inseguretat que es viu al país, per què? doncs perquè a l’entrada hi havia un arc detector de metalls, i a més com probablement sabreu no fa massa hi va haver uns quants atemptats en esglésies cristianes a la zona. Després d’una bona estona caminant el carrer es va obrir i vam arribar a l’enorme plaça Taksim, el centre de la primavera àrab turca, que com ja us he comentat va acabar malament, per desgràcia com a la majoria de països. Amb tot això estàvem ben cansats pel que vam decidir no tornar caminant fins a la ciutat antiga sinó agafar un tramvia que ens deixaria pràcticament a la porta de l’hotel. 
Ja altra vegada a l’hotel vam decidir descansar durant una horeta i després vam anar directament a la zona del port per buscar un bon restaurant. El vam trobar, oi tant que el vam trobar! Gairebé per casualitat vam trobar un lloc que recordava que el recomanaven totes les guies de viatges  de Turquia, un restaurant molt petit, amb 15 llocs per menjar, i on no es pot reservar taula. Vam tenir  molta sort ja que en aquell moment hi havia lloc. El restaurant era una petita empresa familiar que duien dos homes d’avançada edat i on t’havies d’aixecar per anar a triar tu mateix quin dels peixos frescos del dia volies que et cuinessin per sopar. Ens va costar decidir-nos però al final vam demanar uns entrants fets d’albergínia i patates amb salses diverses (aquí vaig descobrir que amb el meu germà compartim una cosa, per fi!! resulta que a tots dos ens agrada molt l’albergínia!) i de segon dos bons peixos, peixos d’un nom ben estrany que ara no recordo, que eren deliciosos. El preu, doncs molt barat, baratíssim de fet tenint en compte el que vam menjar i la qualitat del producte. 
Us asseguro que com diuen les guies és un lloc molt recomanable, un lloc tranquil, amb bon menjar i molt barat. Tips i satisfets vam decidir que era hora d’anar a dormir, l’endemà podia esser un altre dia dur, volíem intentar anar ben d’hora a l’aeroport, després de passar per l’ambaixada, per assegurar-nos de poder agafar un vol cap a Barcelona. Abans de dormir però encara vam tenir temps de tenir una petita discussió amb el meu germà, potser la única seriosa del viatge, i és que jo li vaig prohibir que m’acompanyés a l’ambaixada, per què? doncs perquè volia que es quedés a l’hotel, tan per la seva comoditat (pobre ja havia patit prou) com perquè per mi era molt més fàcil moure’m sol per la ciutat i fer tots els tràmits que s’haguessin de fer. Al final ho va entendre i per fi ens vam poder adormir.
I va arribar dilluns, el dia en que sabríem si podia tornar a casa o no. Així, nerviós, em vaig llevar molt d’hora i me’n vaig anar directament cap a l’ambaixada sense despertar al meu germà. Em va costar una mica de trobar l’ambaixada espanyola, que de fet era un consolat ja que com hauríeu de saber la capital de Turquia no és Istanbul sinó Ankara, i les ambaixades només es troben a les capitals del país en qüestió. I em va costar tant perquè per arribar-hi vaig haver d’agafar el tramvia i després un autobús, a més de caminar una mica per carrers totalment desconeguts. Tot i les dificultats, i gràcies a que tinc bona orientació, encara hi vaig arribar un quart d’hora abans que obrissin (i així i tot em van passar al davant unes quantes persones). Aquí us vull confessar un petit furt que vaig cometre en el camí fins a l’ambaixada, i és que estava tan mort de gana que no vaig dubtar de robar quatre figues d’una figuera del jardí d’una casa que n’estava plena, no vaig resistir la temptació i és que a part de la  gana, m’encanten les figues! 
Dit això, ja era a l’ambaixada, i allà, amb Espanya em vaig tornar a topar … com ja us vaig dir el dia fatídic del robatori a l’aeroport no em van atendre massa bé quan vaig trucar al “número de emergencias”,  de fet simplement em van dir que no podien fer res fins el dilluns … allà però, a l’edifici de l’ambaixada no va anar pas massa millor. Per començar em van deixar assegut tot sol durant una hora, esperant, patint pel meu germà i patint per si podríem agafar algun vol o no. Un cop em van deixar que els expliqués la situació em van agafar el DNI (l’únic document d’identificació que em quedava) i van tornar a desaparèixer, una hora més. Quan ja n’estava cansat d’esperar, i crec que era evident el meu disgust i desesperació, de fet ho devia esser tant que una de les policies nacionals de l’entrada em va venir un parell de vegades a demanar com estava, van aparèixer, només per dir-me que no em podien donar CAP document ja que m’asseguraven que amb el dni havia de poder volar. Vaig dir-los, totalment desesperat, que només amb el dni no m’havien deixat comprar cap altre vol el divendres, ells em van dir que no hi havia volta de full, que m’havien de deixar volar, i que si volia podia esperar una estona més a veure si podien contactar amb la meva aerolínia.. N’estava tan fart, estava tan enfadat, decebut, emprenyat, i convençut de no voler formar part d’aquest país on ni les ambaixades funcionen, que sense acomiadar-me vaig marxar cap a l’hotel. 
Quan vaig arribar de nou a l’hotel em vaig trobar el meu germà que ja m’esperava. Per no preocupar-lo no li vaig comentar res del que m’havia passat, només li vaig dir un “ja està arreglat”. Dit això vam anar a demanar que ens guardessin plaça a un dels taxis compartits (molt més barats) fins l’aeroport. El meu germà em va insistir molt en agafar un taxi normal, i jo li vaig dir que no, que millor estalviar. Tant de bo li hagués fet cas! Això de viatjar sol i voler estalviar al màxim al final només serveix per passar més nervis i acabar gastant més. El taxi compartit va donar voltes per tota la ciutat recollint gent, i al final, el trajecte que hauria d’haver estat de només mitja hora en va durar una i mitja, temps suficient per perdre tots els vols del matí.
Per fi vam arribar a l’aeroport, el maleït aeroport on tot va començar i tot havia d’acabar. Em vaig dirigir, primer de tot, a l’oficina d’objectes perduts, i és que encara tenia l’esperança que haguessin trobat el meu passaport, cosa que òbviament no va passar. Després, mentre el meu germà esmorzava/dinava, vaig anar fins a l’oficina de la nostra aerolínia i vaig intentar que ens fessin algun descompte pels bitllets perduts, tampoc va esser possible. Finalment vaig decidir comprar els primers vols que sortissin fins a Barcelona, tot i que a un preu desorbitat. Va costar que m’acceptessin el DNI com a document identificatiu, però després de molt insistir i amb la meva cara de desesperació, van acabar cedint. L’aventura però no s’havia acabat encara, i és que faltaven passar tots els controls de seguretat i al final que em deixessin entrar a l’avió només ensenyant el DNI. 
Vam esperar fins que arribés l’hora que obrien els taulells de facturació, i, per fi, va arribar l’hora de la veritat, podríem marxar? I per sort al taulell de facturació gairebé no vam tenir cap problema, sí que els va estranyar que els ensenyés només el DNI, i van tardar una mica més del compte  a imprimir els bitllets, però finalment ens van facturar les maletes. En aquest punt jo ja estava completament tranquil, com a mínim el meu germà ja podria marxar. I és quan li ho vaig comentar que em va fer enfadar una mica, i és que quan li vaig dir “aquest vol tu l’agafes eh, encara que jo m’hagi de quedar!”, sabeu quina va esser la seva resposta? Doncs va esser una cosa més o menys així: “Ostres, però… i quan arribi a Barcelona què faré tot sol, no sé pas on és el cotxe!”, us ho podeu creure! A BCN, on parlen català, a dues hores de casa!!! Em vaig empassar les paraules i l’emprenyada (prou que havia aguantat pobre ja) i vam continuar cap als controls de seguretat. Allà tot va anar sorprenentment bé, vam pode passar tranquil·lament fins a tornar a esser a la zona d’embarcament, on feia dos dies que m’havien robat el passaport i els diners i que m’havien deixat completament atrapat. Per si de cas, mantenint una esperança que per sorprenent que sembli encara tinc, vaig recórrer altra vegada tots els llocs on havia estat feia dos dies, intentant trobar el passaport i els diners, òbviament no hi va haver èxit. I amb tot això, ja era hora de marxar, la hora de la veritat, em deixarien entrar a l’avió? Doncs sí, sense cap problema! Per fi!!! Passats tots els nervis, els mals moments, i també els bons a Istanbul amb el meu germà, ja tornàvem cap a casa. El vol va passar rapidíssim, en un avió completament buit on només anàvem una quinzena de persones (encara ara estic sorprès, de ben segur que  això no els surt a compte) i, finalment, després de les quatre hores de vol, ja érem a Barcelona, gairebé a casa. Les maletes facturades van arribar també amb nosaltres i un cop les vam haver recollides vam agafar un petit autobús llançadora fins a l’aparcament d’”aparc&Go”, on ens vam trobar la furgo. Dues hores més tard arribàvem a casa, cansats, farts de viatjar, i, tot i que un xic frustrats, també contents que la part del viatge que havíem fet hagués anat bé. Arribats a casa el meu germà em va demanar per favor que deixés de demanar-li perdò, i és que em sentia tan malament per no haver-lo pogut portar fins a Kènia! A més de la pasta que hi havia perdut jo… 
I així va acabar l’aventura dels germans Roca, una aventura que ara, mig any després, he decidit explicar-vos aquí al blog, però que vam haver de repetir milers de vegades a tots els amics i coneguts (entre els quals probablement també hi sigueu molts de vosaltres).

Molt bé doncs, amb això acabo la meva part de la història. L’entrada però no s’ha acabat aquí! Què n’ha de dir el meu germà? A continuació la seva versió!

Albert:
El primer viatge amb el meu germà va esser tota una aventura. Vam sortir de l’aeroport de Barcelona fins a Istanbul on allà havíem de fer escala per arribar a Kènia, lloc on no vam poder arribar.
Després de fer una escala de moltes hores esperant a l’aeroport quan finalment anàvem a agafar l’avió per anar a Kènia, el meu germà es va adonar que li havien robat el passaport, diners, visats, etc.
Ell, es va posar molt nerviós i em va dir que jo pugés a l’avió que ell anava a mirar si ho trobava en el lloc on érem abans i sinó aniria a la policia i ja vindria, que jo pugés que no marxaria pas sense ell..
Jo tenia molt clar que no pujaría a l’avió sense ell. Estava en un país que no coneixía a ningú i sabia cap idioma per poder-me comunicar, tenia sort d’ell i si agafava aquell avió jo sol, hagués arribat a Nairobi sol i sense poder-me comunicar amb ningú.
Em vaig quedar davant la porta d’embarcament cap a Nairobi esperant-lo. tothom va anar pujant al bus que et porta fins l’avió i en Santi no venia, el bus va marxar i res, encara no apareixia enlloc. Llavors si que em vaig començar a posar nerviós, pel cap em passava la possibilitat que hi havia en que mentre jo estava esperant allà ell havent anat a la policia podía haver sortit per alguna altra porta i ja podia haver pujat a l’avió i jo allà, esperant amb l’incertesa de què passaria.
Al cap d’una bona estona el vaig veure que venia i ja em vaig quedar tranquil.
Llavors em va dir que res, que no podia marxar, que anéssim amb els de la companyia a veure què hi podíem fer. Mentre anàvem cap allà, no parava de dir-me que li sabia molt greu lo que havia passat que per culpa seva el viatge se n’havia anat en orris. Jo vaig intentar calmar-lo i li vaig dir que no passava res, que això li podia passar a tothom i que el viatge era el de menys, el que comptava era que estàvem bé i ja estava.
Vam anar a la companyia i després d’esperar i esperar, són una colla d’incompetents, ens van dir que sense passaport no podíem fer res, llavors vam anar a la policia de l’aeroport i tampoc hi podien fer res. Estàvem sitiats a l’aeroport d’Istanbul sense poder ni anar a la nostre destinació ni poder tornar a casa.
Al final després dunes quantes hores de semblar titelles anant de al companyia a la policia i al revés, ens van deixar fer el visat per poder sortir de l’aeroport.
Havent passat la mitja nit anàvem carregats amb les maletes voltant per carrers foscos buscant on era la policia d’allà per posar una denúncia conforme ens havien robat el passaport.
Al final ho vam trobar, vam arribar i el policia de l’entrada estava dormint. Vam entrar i en van fer esperar, llavors van cridar al meu germà i se’l van endur, vaig tornar a quedar allà sol i amb l’incertesa de què passaria i què li podien fer a ell. Al cap de poca estona el van fer venir on era jo, li van fer els papers de la denúncia i ens van deixar marxar.
Vam agafar un taxi fins cap al centre per buscar algun lloc on poder anar a dormir. Després de caminar molta estona carregats amb les maletes, fent mes de 24 hores que estàvem desperts i havent menjat molt poc, les forces se’m estaven acabant i no paràvem de caminar per carrers foscos i plens de pujades.
Al final li vaig dir que no podia mes, que ens quedéssim al primer lloc on trobés, que m’era igual el que ens costés, però jo necessitava descansar.
Vam trobar un hostel on la nostra habitació era tan petita que només hi havia un llit de matrimoni i no es podia acabar d’obrir la porta perquè tocava al llit, però per mi ja m’anava bé, només volia poder dormir.
L’endemà al matí quan em vaig despertar en Santi ja era fora, havia anat a esmorzar i llavors va venir a veure si m’havia despertat. Llavors vam anar a fer turisme per allà, ja que havíem trucat a l’ambaixada espanyola a veure quina sol·lució ens donàven i ens havien dit que a lser divendres no podien fer res fins dilluns, uns altres incompetents.
Vam estar allà de divendres fins a dilluns, vam fer turisme visitant un mercat preciós, una plaça molt important, una mesquita, uns banys autèntics turcs, sincerament era un país que no hi hagués anat mai de viatge però em va encantar. Van ser uns dies intensos però m’ho vaig passar molt bé.
Va arribar el dilluns i en Santi a primera hora del matí ja era a l’ambaixada a veure si li feien un passaport provisional o algo, i es va emportar una gran sorpresa. Imagina’t si arriben a ser incompetents que li van dir que amb el dni podia tornar cap a Barcelona sense cap problema. No ho podien haver dit el divendres quan els va trucar? En fi, llavors va tornar al hostel, ho vam recollir tot, ens vam despedir del noi que hi havia a recepció que semblava bastant bon noi i vam tornar a l’aeroport amb l’incertesa altre vegada present, a veure si podríem tornar cap a casa. Vam entrar, vam anar a comprar els bitllets ja que els altres no valien per res ja i per això en varem haver de comprar de nous i varem anar a menjar alguna cosa tot esperant l’hora de marxar.
Va arribar l’hora i va tornar a aparéixer una mica la incertesa a veure si abans de pujar a l’avió el deixarien pujar o no, però tot va anar bé, vam pujar a l’avió, vam menjar, vam mirar pel·lícules i vam arribar a Barcelona, per fi podíem dir que havíem tornar a casa.
Sincerament, el viatge tot i haver passat moments d’incertesa, nervis i tenir una petita enganxada amb en Santi el dia que vam arribar allà per culpa del cansament i no haver dormit, el viatge em va encantar, de veritat.

I ara sí, després de donar-vos les dues visions acabo aquesta llarga entrada sobre el no viatge a Kènia!

Continueu mirant les estrelles!

dimecres, 24 de gener de 2018

Això encara no s'ha acabat: Un viatge a "no Kènia" (1era part)

Hola a tots, després d’uns mesos en els que he dedicat el blog a explicar-vos un únic viatge, el viatge/aventura que vam viure per anar a veure un eclipsi total de Sol atravessant els Estats Units, en les tres properes entrades us parlaré del que m’ha passat aquesta tardor i hivern, des d’un viatge fallit a Kénia, passant per la decisió de deixar o no la recerca i acabant l’any amb un viatge al Marroc. Com veieu tinc Moltes coses noves per explicar-vos així que no perdo més el temps i m’hi poso, som-hi!

S’havia acabat la meva aventura pel pròxim orient, ja era a casa, a la Garrotxa, però no per massa temps. Vaig arribar just per viure els fets de l’1 d’Octubre, i vaig marxar just després, el dia 4, a una nova aventura. La nov aventura s’havia gestat dos anys endarrere quan vaig regalar al meu germà (pel seu trentè aniversari) un viatge a l’àfrica, un viatge per fer un safari a Kènia.

Tot i que feia temps que li tenia promès, encara no havia trobat el moment per agafar-me vacances i organitzar el viatge, la decisió de deixar Jerusalem però ho va canviar tot. Just després de prendre aquesta decisió vaig pensar que una bona manera de començar la meva nova vida era fer-ho amb un bon viatge, i quin millor que el viatge a Kènia que havia promès al meu germà? Així doncs al juliol em vaig posar a organitzar-ho tot. Va passar l’estiu i al setembre ja ho tenia tot ben lligat, però no va esser fàcil, de fet crec que va esser amb aquest viatge amb el que va començar la meva “maledicció dels viatges 2017”. A part de tot el que passaria en el viatge per anar a veure l’eclipsi total de Sol als EUA, del que ja us he parlat, i del que passaria més tard amb el meu viatge a Mèxic, i la tornada a Barcelona (del que també us vaig parlar, recordeu els terratrèmols, huracans … oi?), també vaig tenir uns quants problemes per aconseguir comprar els vols cap a la capital de Kènia (Nairobi). El fet és que els primers vols que vaig comprar em van sortir molt barats, i en aquest cas es va complir aquella dita que diu: “lo barato sale caro”. Què va passar= doncs que vaig comprar uns vols amb la companyia Air Marroc, companyia de vols amb la que de veritat us dic (i recordeu que he volat molt en la meva vida) recomano no comprar mai bitllets, i és que resulta que per ells és molt habitual cancel·lar-te la reserva si més endavant troben que hi ha gent que els ofereix més diners o si veuen que l’avió no s’omplirà en les dates que tu has reservat.  Amb tot això, a tres setmanes del viatge em van enviar un correu electrònic on em deien que em cancel·laven el vol i no em donaven cap altra opció. Vaig tardar mesos a recuperar els diners dels bitllets i em vaig haver de buscar la vida per trobar bitllets nous, ara molt més cars, de fet molt més  cars del que haurien set si inicialment hagués reservat els vols en una companyia aèria de confiança. Amb desgana vaig reservar uns bitllets ben cars amb la companyia “Turkish Airlines”, companyia amb la que havia volat moltes vegades abans per anar a Israel i que no m’havia portat mai cap problema. Els nous vols eren molt pitjors que els primers ja que incloïen una llarguíssima escala, cos que no passava amb els primers. El nou recorregut que faríem per anar a Nairobi era el següent: sortíem de Barcelona, fèiem una escala de 9 hores a Istanbul i després directe a Nairobi. Allà a Nairobi ens havíem de trobar amb un noi que vaig conèixer en un fòrum de la famosa guia de viatges “Lonely Planet”. Aquest noi, l’Ivan, arribava un dia més tard, això ens donava a mi i al meu germà temps per anar a llogar un 4x4 i visitar la ciutat. Després, junts, visitaríem diversos parcs naturals fins el dia 13 d’Octubre. De tot això, de les dates i del viatge, només m’inquietava una cosa: al dia 10 d’Octubre hi havia la segona volta de les eleccions estatals a Kènia, i feia poc, un parell de mesos, en la primera volta hi va haver actes violents durant la jornada electora.
Aquest era el plà inicial, la realitat no va esser en absolut aquesta.
Va arribar el dia 4 d’Octubre, jo ja havia deixat endarrere la meva estada a Jerusalem i amb el meu germà vam agafar les motxilles i ben d’hora (de nit de fet) vam anar amb cotxe fins l’aeroport. Allà, al costat de l’aeroport, vam deixar el cotxa en un “Aparc and Go”. Aparcat al cotxe vam agafar un autobús llançadora i cap a la Terminal 1. I va començar el viatge.
La primer part del viatge va anar molt bé, el vol va sortir a l’hora de Barcelona i sense ni adonar-nos-en (tot i que jo no vaig pas poder dormir a l’avió) ja érem a Istanbul. Allà tocava esperar 9 hores fins que sortís el vol cap a Nairobi. Vam voltar una bona estona per l’aeroport, vam menjar alguna cosa, vam dormir, van passar les hores, i poc abans de la sortida del nostre vol cap a Nairobi, sense pensar-ho massa, probablement pel cansament, vaig decidir anar a canviar els diners a una oficina de canvi. I aquí vaig cometre l’error més gran de la meva vida en un viatge, un cop canviats vaig posar els diners en el mateix lloc que el passaport, i tot plegat, sense vigilar gens, directament a la motxilla que portava penjada a l’esquena. Ara, mesos després que passés tot això, i amb tot el temps que he tingut per pensar-hi, veig ben clar que aquest error el vaig cometre per dos motius, el primer, perquè estàvem molt cansats del viatge (8 hores esperant dins l’aeroport, voltant per botigues i menjant dolços gratis …), i segon perquè no estic acostumat a viatjar en grup, això va fer que baixés la guàrdia i que no parés atenció a les coses que portava a sobre. En resum, el que va passar després del canvi de moneda és que ens en vam anar a seure a una porta d’embarcament per esperar que acabés de passar la hora que faltava per la sortida del nostre vol (porta d’embarcament que poc després acolliria als viatgers que anaven cap a Tel Aviv, quantes vegades havia passat per aquella porta!), allà, sospitosament, un senyor vestit de monjo budista, a qui no li anava ni li venia el què fèiem, se'ns va acostar i ens va demanar que què fèiem, on anàvem i perquè hi anàvem… em va semblar estrany però desgraciadament no hi vaig fer cas; mitja hora abans de la sortida del vol ens vam aixecar, vam anar a la nostra porta d’embarcament on un panell anunciava “Nairobi” i llavors el desastre, poc abans de l’obertura de la porta vaig obrir la motxilla i em vaig adonar que ja no hi havia la carpeteta amb els diners, el passaport i el bitllet d’avió! 
Espantat vaig dir al meu germà que continués el viatge, que pugés a l’avió quan comencés l’embarcament, que jo anava corrent a mirar si m’havia caigut el passaport a la porta on ens havíem assegut abans (estava convençut que la trobaría, il·lús de mi!). Vaig córrer per tot l’aeroport, vaig passar per la policia de l’aeroport, per l’oficina d’informació (em van atendre molt malament), i allà em van enganyar per sortir de la zona de portes de l’aeroport per demanar si havien trobat res a objectes perduts, allà no havien trobat res tampoc, i a més, després de preguntar-los això i intentar tornar a la zona de portes ja no em deixaven tornar! Clar, no tenia ni bitllets ni passaport! Després de gairebé posar-me a plorar, finalment vaig aconseguir que em fessin un passi temporal i vaig poder arribar on m’esperava el meu germà. Ja era tard, no havia trobat el passaport i havíem perdut el vol. El meu germà no m’havia fet cas i s’havia quedat allà, esperant-me mentre tothom pujava a l’avió.

Junts una altra vegada vam tornar a revisar tots els lloc pels que havíem passat, vam tornar a la policia de l’aeroport i finalment vam decidir sortir de la zona de portes i anar a la policia de duanes per veure si podíem aconseguir un passaport o passi temporal. Mentre esperàvem que els policies parlessin amb els seus superiors vam anar a l’oficina de la companyia aèria. Allà ens van fer esperar unes 2 o 3 hores llarguíssimes, només per acabar dient-nos que no em podien deixar volar a Nairobi, ni tampoc tornar a Barcelona! A més no ens tornarien els diners dels bitllets. Us podeu imaginar la situació? Atrapat a l’aeroport! Tothom diu que igual que la peli, si-us-plau no m’ho torneu a repetir més, jo NO HE VIST AQUESTA PELI! Desesperat, sense saber què més fer, els vaig dir que jo tenia el DNI, que amb el DNI m’havien de deixar tornar. Em van dir que no, que aquest document que els ensenyava no servia per poder volar des d’Istanbul a la Unió Europea.
Després d’això vaig tornar a l’oficina de la guàrdia de fronteres i allà em van fer esperar una hora més fins a dir-me que el millor que podia fer era trucar a l’ambaixada ja que tampoc em podien deixar passar la frontera (no em podien fer una Visa d’entrada sense tenir un passaport). Sí, definitivament estava atrapat a l’aeroport. Vaig trucar doncs a l’ambaixada (la broma em va costar 20 € per una trucada de 2 minuts totalment improductiva). Quan vaig trucar al mòbil de l’ambaixada em van redirigir a una altra línia, la d’emergències ja que era divendres a la nit i ja estaven de cap de setmana. Des de la línia d’emergències em va respondre una senyora gran, adormida, que l’únic que em va dir és que era cap de setmana i que no podia fer res, que m’havia d’esperar fins el dilluns … molt fort oi? Era la línia de telèfon que tenia l’ambaixada per EMERGÈNCIES!!!! Li vaig intentar fer entendre que era una emergència, que jo no podia sortir de l’aeroport ni per terra ni per aire, ella gairebé em va penjar el telèfon …  no en vaig treure res més … maleïdes ambaixades espanyoles …
En aquest punt els guàrdies em van veure tan desesperat que em van permetre entrar a la zona de portes de l’aeroport a esperar mentre m’aconseguien una visa temporal (pagant els 20€ per cap és clar). Amb la visa temporal podria sortir de l’aeroport, caminant, arribar a una comissaria de policia, allà fer una denúncia pel robatori del passaport, tornar a l’aeroport i amb la denúncia intentar comprar un vol per tornar, o, en cas que no pogués, fer una visa oficial per entrar a Istanbul i esperar a dilluns per anar a l’ambaixada. Després d’una bona estona, i que mengéssim alguna cosa en un dels restaurants de l’aeroport (de fet només el meu germà va menjar, jo no tenia gens de gana), el policia va aparèixer tot suat dient que ens havia estat buscant per tot l’aeroport. Se’l veia feliç d’haver-nos trobat i d’anunciar-nos que podíem sortir a fer la denúncia.
Amb tot això el meu germà em seguia per tot arreu donant un suport passiu però continu. 
Vam caminar des de l’aeroport fins a la comissaria de policia més propera (ens va costar prou trobar-la, sobretot perquè em costava confiar en les indicacions que ens van donar els taxistes que hi havia fora de l’aeroport… i és que en aquests països és habitual que t’enganyin per dur-te ells amb taxi als llocs). Després de caminar per carrers foscos, creuar controls de l’exèrcit i endinsar-nos en una zona d’edificis aïllats i silenciosos, finalment vam trobar la comissaria, hi vam entrar. Allà dins un parell de policies mig (o totalment) adormits, ens vam fer passar el control de seguretat i em van fer acostar a una finestreta on vaig presentar-los la nostra situació. Ens van fer seure i esperar. Al cap d’una estona va arribar el director de policia, em van treure a fora (tres policies i jo), i jo espantat els vaig respondre totes les preguntes que em van fer (resulta que això de fer-me sortir a fora només era perquè volien fumar …). Vam tornar a entrar, vaig tornar a seure i després d’una bona estona, de revisar el document de la denúncia (escrit en turc) fer-los canviar el meu nom i cognoms, que havien escrit malament, i firmar tots els documents que havien redactat, vam poder deixar la comissaria i tornar a l’aeroport. Ja amb la denúncia vam intentar comprar bitllets de tornada (esperant 2 hores més al lloc de la companyia aèria, i és que aquella oficina era un desastre de desorganització), i no ho vam aconseguir. Amb això, vam tornar a la policia de fronteres, els vam agraïr l’ajuda, els vam explicar la situació i ens van fer la visa per poder entrar a Istanbul i així, el dilluns, anar a l’ambaixada per aconseguir un nou passaport o un document que ens permetés tornar a casa.
Així doncs, ja ens teníeu, cansats, frustrats per no poder arribar a Kènia, vam agafar un taxi i cap al centre d’Istanbul,. En lloc d’anar a Kènia (ara ja teníem clar que no hi arribaríem), estaríem 3 dies per Istanbul. Ens hi havíem de resignar, i aprofitar al màxim la visita a aquesta ciutat. Jo ja hi havia estat però el meu germà no, així doncs encara podia esser, almenys per ell, una experiència del tot nova i interessant.
Vam arribar a les 3 de la matinada a la zona d’hostals que jo em coneixia, al costat de la catedral de Santa Sofia, i ens vam posar a buscar. Vam estar una bona estona caminant, buscant hostals. El meu germà estava cansadíssim i començava a estar fart de dur la motxilla (li feia mal l’esquena), i em demanava que agaféssim la primera cosa que trobéssim. No era tan fàcil. Finalment vam trobar un lloc, un lloc amb una habitació petita, cutrilla, amb un llit de matrimoni, a 2 minuts de la catedral de Santa Sofia i de la Mesquita Blava. Aquesta petita habitació es va convertir en el nostre lloc de repòs després d’un dia tan esgotador. El dissabte seria un nou dia. El primer viatge dels germans Roca no seria a Kènia seria a Istanbul.
Ja instal·lats, amb els sacs de dormir desplegats i a punt per anar a dormir, vam contactar amb la nostra mare per explicar-li (d’una manera una mica menys dramàtica de com l’havíem viscut) l’experiència, i que com a conseqüència arribaríem abans del previst. També vaig contactar amb el nostre company de viatge per dir-li que no podríem llogar ni compartir el 4x4 a Nairobi.
Fet tot això, i de veritat que ens ho mereixíem, cap a dormir i a punt per viure 3 fantàstics dies per Istambul!

En la propera entrada us explicaré què vam fer i què hi vam veure!
Continueu mirant les estrelles!

diumenge, 14 de gener de 2018

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (7ena part, i última!)

Hola a tots, ha arribat el dia, l'última entrada sobre el viatge pels EUA per anar a veure l'eclipsi total de Sol del 2017. Som-hi!

El bus va arrancar i vam deixar la ciutat, encara de nit. En la primera part del viatge vam travessar una zona molt extensa de camps de cultiu, verda, on vam fer una primera parada (aquest tros vaig passar-me'l dormint pràcticament tot). A la parada vaig aprofitar, com no, per reemplenar una copa d'aquestes de "plàstic tou" que tenen aquí, amb el meu cafè preferint, amb gust a vainilla francesa, i sí, dic reemplenar, i és que vaig descobrir que si demanaves per reemplenar, el preu era de mig dollar menys (molt català tot plegat). La parada va durar mitja hora, en un lloc idíl·lic, enmig del no-res, envoltat de camps i petites granges, i amb un cel blau profund només tacat amb alguns núvols molt fotogènics. El temps em va passar volant i vaig tornar ben just, massa just! Sort en vaig tenir d'en Jorge que va intentar convèncer el conductor que no marxés! M'havia endarrerit mig minut i el senyor ja em volia deixar! Us imagineu que m'haguessin deixat? Enmig del no-res? Llavors això sí que s'hauria convertit en una història digna d'escriure un llibre, si és que no ho és ja. Tot i això no vaig ser l'últim d'arribar al bus, i, de fet, dues persones van sortir corrent de la cafeteria de l'estació de servei i van atrapar el bus ja a camí de l'autopista! Encara no tinc clar si no vam deixar algú ...


El viatge va continuar. El paisatge va canviar progressivament del verd dels camps de cultiu al terròs del semidesert que hi ha en la transició amb Utah, creuant part d'Arizona i entrant finalment a Nevada. Després del terròs el paisatge va canviar fins al marró/vermellós del desert de Nevada. Vam passar molt a prop de l'entrada al parc natural del Grand Canyon, i finalment, després de molts quilòmetres de desert, vam arribar a Las Vegas. La ciutat de Las Vegas es veia ja de molt lluny, era una gran ciutat enmig del desert, sembrada de casetes baixes i amb un centre amb enormes edificis (la majoria hotels/casino). Vam tenir la sort que la parada de bus era just enmig de la zona central de la ciutat pel que o bé a l'entrada o bé més tard a la sortida vam poder admirar de ben a prop tots els casinos de la ciutat, molts d'ells reconeixibles de les pel·lícules de Hollywood. Vam baixar del bus, i és que aquí hi havíem de fer transbord. Per variar el bus que havíem d'agafar anava amb retard, ens hauríem d'esperar. Amb mitja hora de retard ens van fer posar en fila per començar a pujar al bus. La senyora que organitzava els busos, a diferència de la de Salt Lake City, era una dóna molt energètica, amb un xic de mala llet, i que no parava de treballar. Sorprenentment vam veure que es cuidava tant de netejar els vidres del bus, com de carregar-los de benzina, a més de fer que la gent es posés en fila, també va ser ella qui va moure el bus d'un estacionament a un altre. Era tot un fenomen! I amb una energia inacabable!



El bus però no va sortir de seguida (ni amb la mitja hora de retard), de fet vam estar esperant mitja hora més drets, mentre una senyora i un senyor donaven voltes al bus comprovant vés a saber què. I no sabeu pas quin bus era el que comprovaven? Doncs del mateix que ens havia portat des de Salt Lake City ... sí senyores i senyors, vam tornar a agafar el mateix bus, bus que se suposava que anava tard tot i que nosaltres havíem arribat gairebé a l'hora. Efectivament vam sortir tard, al final amb una hora de retard. I aquí ja ens vam tornar a posar nerviosos, l'escala següent, a Los Ángeles, era de només una hora de durada... ens tornaria a tocar patir per si el perdíem... a més el bus va començar a fer un soroll estrany que em va inquietava moltíssim, no podia ser que s'espatllés també, només ens faltaria acabar parats enmig del desert de Nevada! Amb tot això finalment vam pujar altra vegada al bus i som-hi, a creuar el desert, passant prop de la zona de l'àrea 51 (sí aquell lloc tan misteriós que surt a totes les pel·lícules i on diuen que el govern americà hi guarda/estudia els ovnis), i també de la Vall de la Mort. El paisatge va canviar ben poc mentre es feia fosc, i vam acabar fent una parada tècnica just en el moment de la posta de Sol. Vam parar en un petit poblet on hi passava un tren de mercaderies llarguíssim (no us enganyaria si us digués que feia més de mig quilòmetre), uns trens que es veu que són típics aquí als EUA. Allà a la parda vaig fer un altre dels meus cafès preferits i ja era hora de continuar el viatge, ara sí directament fins a Los Àngeles, no a la nostra parada però sinó a la primera de les moltes que vam fer dins la ciutat.





Enmig de la foscor vam deixar el desert i ens vam endinsar en la zona boscosa que queda prop de la costa Californiana. Anàvem tard però al conductor no se'l veia pas amb ganes d'afanyar-s'hi (la parada que vam als afores de Los Àngeles fer va ser ben llarga tu!). Eren les 10 de la nit i teníem l'altre bus a les 1, i tot i que semblava que ja érem ben a prop de Los Àngeles, pel que jo estava esperançat tot mirant el google maps tota l'estona, la veritat és que ens quedaven una quantitat enorme de parades enmig, i a cada parada ens hi passàvem ben bé 10 minuts, encara no sé per què (o simplement potser no eren tan llargues però amb els nervis per no perdre el bus se'ns hi feien, tant a mi com a en Jorge). Quan va ser evident que no arribaríem a temps vaig deixar d'estar nerviós, és curiós que ràpid vaig acceptar que el viatge es podia allargar encara unes 8 hores més de les previstes (que era quan sortia l'altre bus des de Los Àngeles fins a Santa Cruz), però amb tot el que ja havíem passat ... tot i això en Jorge no ho portava tan bé com jo. Vam arribar a los Àngeles, a la nostra parada de bus que tornava a ser al centre, enmig dels enormes edificis d'oficines típics de les pel·lícules americanes. Vam baixar corrent i vam demanar a uns quants treballadors de l'estació de busos on era el lloc on s'agafava el que sortia cap a Santa Cruz. Després d'uns minuts de confusió en els quals vam creure que ens deien que ja havia marxat, un home ens va indicar que anéssim al final de l'estació de busos, que el bus sortia d'allà. Corrent vam arribar a l'últim bus però no hi havia conductor pel qual vam suposar que no era aquell sinó el penúltim. Ho vam demanar al conductor i ens va dir que no, que ell no anava a Santa Cruz ... ens va caure el món a sobre ... vam creure ara sí que se'ns havia escapat, tot i això, després d'uns minuts de depressió es va acostar altre cop el treballador que ens havia dit que anéssim al final de l'estació i ens va dir enèrgicament que era l'ÚLTIM bus, que esperéssim allà que ja venia el conductor. I efectivament, un senyor molt simpàtic, a qui li va fer molta il·lusió que fóssim d'Espanya, ens va dir que sí que el bus anava a Santa Cruz. Ens va comentar també que hi aniríem sense ell, tot rient, al principi vam quedar ben sorpresos, no enteníem res, però de seguida ens va dir que el que passava és que faríem parada a Santa Bárbara i que allà hi hauria un canvi de conductor. Per fi! Per fi una cosa va sortir bé en aquest viatge! Vam poder agafar el bus de connexió! Estàvem eufòrics! I és que per fi podríem seure i relaxar-nos fins a arribar a casa! Com desitjàvem arribar a la nostra casa a Santa Cruz! Qui ho hauria dit! Així doncs vam deixar Los Àngeles, una hora més tard del previst, com era habitual amb aquests autobusos públics. És bo saber que els retards són habituals aquí, sobretot per tenir-ho present en la propera aventura als EUA!

Sortint de Los Àngeles vam poder admirar, ara sí, els majestuosos edificis de la seva zona central, després ens vam dirigir ràpidament cap al nord. Vaig dormir un xic, no massa, vam fer una parada per canviar de conductors a Santa Bàrbara, després una altra on vaig aprofitar per fer el meu últim cafè de vainilla, i finalment vam enfilar cap a Santa Cruz. Per fi arribàvem a la badia de Santa Cruz. Allà vam parar a Monterrey i a un parell de llocs més, i quan semblava que l'aventura s'estava acabant ... altra vegada retencions, llarguíssimes cues de cotxes per pujar per l'autopista que recorria la badia i arribava fins a San José, a San Francisco i finalment a Oakland ... vam estar una bona mitja hora parats enmig de camps de maduixers, cols, patates ... a la zona agrícola de Califòrnia. En aquests moments però, i amb l'espectacle del Sol sortint per l'horitzó, ja res ens preocupava, i és que ja gairebé érem a casa. Finalment, després de superar les retencions vam començar a reconèixer aquells carrers que sentíem tan familiars, els petits carrers del centre de Santa Cruz. Vam arribar a les 8:15h del matí a l'estació d'autobusos de Santa Cruz, més de 43 hores després d'haver deixat Rexburg, era dimecres al matí, i a les 9:00h tenia una reunió a l'institut. Com si res em vaig acomiadar d'en Jorge, vaig agafar un bus local fins a la casa on vivia, allà vaig deixar les coses i el meu company de pis em va entretenir, volia saber com m'havia anat i el perquè que arribés un dia més tard de l'esperat. La poca estona que vam dedicar a posar-nos al dia amb el meu company de pis em va fer perdre el bus del campus (ja no m'importaven aquests petits contratemps), pel que vaig pujar caminant fins a l'institut. Allà vaig aprofitar que hi havia una dutxa en un dels lavabos del nivell inferior, em vaig dutxar (43 hores en un bus sense canviar-se de roba et converteixen en una font d'olors desagradables), i ja net vaig anar cap a la reunió. S'havia acabat l'aventura de l'eclipsi solar! O potser no? Doncs no, quedava un petit detall, havíem de passar comptes! I compartir fotos és clar.

La reunió va durar unes quatre hores, després, amb il·lusió (i molt cansat), vaig enviar un mail a tots els companys de viatge per fer-los saber que ja havia arribat (vaja no a tots, ja que en Fernando no arribaria fins al divendres pobre, i és que encara estava arreglant tota la paperassa per desfer-se de la carcassa del cotxe). Encara vaig tenir temps per obrir un google drive on compartir les fotos (fins al moment només en Fangzhou i la noia rara ho han fet), i també per convocar a tothom per dinar l'endemà per passar comptes. La veritat és que estava un xic nerviós, ja que no tenia clar que la gent estigués d'acord en pagar-nos els bitllets de bus a mi i en Jorge (en el meu cas dos bitllets, ja que havia hagut de comprar els nous després de perdre el primer bus). També els vaig dir que creia que en Fernando no havia de pagar res del viatge, ja que prou gran seria la despesa de pagar un cotxe nou ... no les tenia totes que tothom hi estigués d'acord ... la veritat és que tot i el cansament aquella nit vaig dormir malament, pensant en tot això.

I va arribar el dinar del dijous, el moment de tancar el viatge. Per sorpresa meva sortosament tothom estava conforme amb la manera en la qual vam fer els comptes. La veritat és que a aquest dinar jo hi anava preparat amb les còpies de les factures dels busos i amb arguments sobre el perquè tothom se n'havia de fer responsable. D'entre d'altres arguments, els obvis: érem un grup i tan jo com en Jorge no ho havíem pas fet per gust d'agafar un bus de 43 hores, a més també s'havia de tenir en compte que nosaltres pagàvem part de l'airbnb del primer dia i del motel de Rexburg on mai vam dormir, .... recordareu que vam dormir a l'aeroport, i al bus. Així doncs ja gairebé estava tot clar quan algú va fer l'únic comentari contrari a tot plegat, qui podia ser?, doncs sí, la noia rara, la persona que em feia més por, tot i que encara crec que algú més no ho veia bé tampoc, i que en veure que la resta de la gent em donava suport no es va atrevir a parlar. I sabeu que ens va venir la noia rara? Doncs amb què no li semblava bé pagar el mateix pel menjar que el que pagava la resta de gent, ja que ella havia menjat menys!! Us ho podeu creure?! I això tenint en compte que segurament el seu menjar era més car, ja que ens va fer comprar coses orgàniques, veganes i no sé amb quants adjectius més. Volia que li cobréssim 10 dollars menys! En Jorge, el prototip d'home calmat, i bona persona, no ho va poder aguantar i li va deixar anar: "We have been tens of hours in a bus ...", és a dir, "Nosaltres hem estat desenes d'hores en un bus ...", ella no el va deixar ni acabar i li va deixar anar un "I do not want to speak about that now ..." (No vull parlar d'això ara), us ho podeu creure?! Vaja, jo vaig aguantar, li vaig fer bona cara, ella no va insistir més, va pagar, ens va donar l'excusa que tenia una altra reunió i va marxar sense ni dinar. La resta vam acabar de dinar tots junts mentre, tot i que sap greu dir-ho, la deixàvem verda.
I així es va acabar tot, una grandíssima aventura, milers de quilòmetres, hores i hores de bus, 260 dollars (uns 220 euros, barat oi?) i molta, molta, paciència, tot per gaudir d'uns 2' i 18'' d'eclipsi total de Sol. I sí, va valer la pena!!!!


Continueu mirant les estrelles!