Jerusalem, Epíleg: Mèxic DF

Hola a tots, per fi us escric la tercera i última entrada de la gira americana (exceptuant les entrades que vindran sobre l'eclipsi total de Sol). Continuo doncs on ho vaig deixar, l'estada d'una setmana a Mèxic. Veureu que no vaig tenir temps de fer fotos, i és que va esser una visita llampec!

Aquest viatge a Mèxic no va esser com les altres. Primer de tot aquest cop hi anava sense recursos propis i a més el meu exjefe de Mèxic no tenia diners de cap projecte, cosa que no vaig saber fins que hi vaig arribar. I això què significava en termes de la meva estada? Doncs que em vaig haver de pagar de la meva butxaca tant l'allotjament com part del bitllet d'avió. Sobre l'allotjament la veritat és que l'Octavio em va oferir d'anar a viure amb ell i la seva dona ... tot i això jo no les tenia totes, primer perquè els conec i sé que els meus horaris no quadrarien gens amb els seus, i segon perquè també sé que tenen molts rituals que no els fa cap gràcia trencar ... així doncs vaig decidir buscar alguna altra opció que em donés més llibertat i on no molestés a ningú. Buscant buscant finalment vaig trobar un aribnb (una habitació de lloguer temporal) que no era massa car i que es trobava en una zona tranquil·la prop d'on vaig viure el primer any que vaig venir aquí a Mèxic, amb la dona francesa, recordeu? Al cuadrante de San Francisco! Allà vaig conviure amb un noi italià, un colombià, un geòleg dels EUA, l'àvia propietària de la casa, la seva néta, i el xofer, un home molt estrany que em va demanar diners, suposadament per menjar, dia sí dia també, i que no li vaig donar, per descomptat, sobretot després de saber que ja tenia un bon sou ... Sobre com va anar això de l'airbnb, la veritat és que em va decebre un xic. Per què? Doncs primer perquè quan vaig arribar, caminant des de l'estació de metro que són ben bé 15 minuts, carregat com un burro i plovent, no hi havia res preparat, no m'esperaven! Segon, l'habitació feia una pudor horrorosa a fum, no l'havien ni ventilat després de l'estada de l'últim inquilí ... i tercer, no vaig veure la noia que em va llogar l'apartament durant tota l'estada, i a la propietària (que era invàlida) només l'últim dia. Amb la resta de companys em vaig portar molt bé tot i que només els vaig veure un parell de vegades. Sobre la casa només dir que era bastant acollidora, hi havia uns quants llocs amb llums automàtics per estalviar energia, i ens donaven aigua filtrada per tal de no haver de fer servir directament la de l'aixeta.

Molt bé doncs, ara ja sabeu on em vaig estar, què us puc explicar sobre l'estada? Doncs per començar que el dilluns, ben d'hora, em vaig llevar i em vaig dirigir a l'institut tot caminant, com havia fet tantes vegades. Amb tot però em vaig trobar amb una sorpresa desagradable i que demostra que el que em va dir la Rut més endavant era cert, la inseguretat, a causa de la crisi econòmica i la inflació que està patint el pais (ha baixat molt el valor de la moneda mexicana i els preus han pujat molt), ha augmentat. El que vaig veure va esser un home tot ple de sang cridant i demanant que truquessin a la patrulla de policia, això mentre tres altres persones intentaven aturar-lo. Jo no tenia telèfon però el que sí vaig fer va esser anar a parar un cotxe de policia que passava a prop i els vaig indicar on i què passava, espero que hi arribessin a temps! Un xic després, i potser encara paint el que havia vist, no em vaig fixar que hi havia uns cargols fixos clavats a terra i els vaig xutar, crec que em vaig esquerdar un dit ... em va fer molt de mal durant tot el dia, fins que al vespre me'l vaig embenar amb el del costat (l'únic que et poden fer i fan si vas a l'hospital). Després d'això, i mig coixejant, vaig anar fins a l'entrada del metro on sabia que fan uns liquats (fruita liquada amb llet) i sucs naturals boníssims! Cada matí em prenia o un/dos d'aquests sucs, o bé un atole (beguda densa de midó d'arròs o avena, molt energètica). I així vaig arribar a l'IA. El primer dia a l'institut d'astronomia va esser com totes les altres vegades, moltes abraçades, retrobaments, alegria de veure que tots estan bé (hi tinc molt i molts bons amics!), i aquest cop també quelcom especial, era l'aniversari de la Bárbara, per això vaig anar a comprar-li un ram de flors i li vaig deixar sobre de la taula del seu despatx amb un escrit, s'ho mereix!

Pel que fa a la resta del dia, aquesta vegada es va accentuar un xic més encara una cosa que no m'agrada de venir a l'institut, probablement perquè em vaig quedar al despatx de l'Octavio en lloc d'en un despatx de convidats. No exagero si us dic que vaig estar més del 50% escoltant a l'Octavio parlar i parlar de projectes, coses personals, xafarderies de l'IA ... va esser molt poc productiva l'estada aquesta vegada! A més cada migdia anàvem a dinar a un lloc o altre, ben car i lluny de l'IA. Sort que en general em mig convidava l'Octavio ... tot i això m'hi vaig deixar ben bé 100€! La quantitat que en d'altres anys no m'hauria gastat ni en els 3 mesos que hi estava ...

Pel que fa a la climatologia local, cada dia feia un ruixadet de tarda que em trastocava els plans de tornar caminant (tot i que més d'una vegada ho vaig acabar fent igualment, arribant xop a casa). He dit ruixadet oi? Doncs vaja, el segon dia va esser un xic més que un ruixadet, de fet va caure una tromba d'aigua que va inundar mig DF i que va sortir a totes les notícies. Es van desbordar rius, inundar barris sencers ... però com que quedava lluny d'on jo vivia, no va afectar gens el meu dia a dia.

Continuant amb la climatologia, quelcom que em va afectar molt més que la tromba del dimarts va esser un fenomen que s'estava produint molt lluny del DF, uns huracans a l'atlàntic. Com probablement sabreu, cada matí em dedico a revisar els terratrèmols que han passat al món, els huracans a l'atlàntic i al pacífic, i la meteorologia espacial. És important que us recordi això perquè feia dies que seguia la formació i evolució d'un superhuracà (i de dos huracans més petits), a l'atlàntic. No va esser fins al dimarts d'aquella setmana però que em vaig adonar que el superhuracà apuntava al lloc on el meu vol de tornada a BCN feia escala, i que hi tocava terra molt a prop i en la data de la meva escala ... de seguida vaig contactar amb l'agència turística on vaig reservar els vols (kiwi.com), per saber com estava el tema. La veritat és que no em van ajudar gens, vaig intentar contactar-hi de moltes maneres i mai em van respondre eficientment, i tot va acabar ben malament ... vols cancel·lats, ells sense voler ajudar (no sé per què et cobren si al final no fan RES!!), i jo comprant uns altres vols, molt més cars i amb molt pitjors condicions (en lloc d'una escala de 5 hores, dues escales una de 8 i una de 10) ... ho vaig passar realment malament aquells dies i a més encara no m'han ni retornat els diners, un desastre. Amb tot això encara vaig cometre un altre error, vaig tornar a confiar amb kiwi.com i em van tornar a fotre ... resulta que vaig pagar una maleta per facturar i quan vaig arribar a l'aeroport de Mèxic no l'havien pagat a la companyia aèria! I vaig haver de tornar a pagar! Sí nois, us dic de veritat que NO FEU SERVIR KIWI.COM!!!

La setmana va passar volant i finalment va arribar el dia en què havíem quedat de trobar-nos en la que va esser la meva millor amiga al DF, la Rut. Sí, feia 3 anys que no ens veiem, i és que tot i que l'any passat també vaig passar pel DF no hi va haver manera de trobar el moment per veure'ns ... i sabeu què és més curiós? Doncs que resulta que ella estava molesta perquè creia que jo no havia volgut que ens trobéssim, i jo estava molest perquè creia que era ella la que no havia volgut quedar ... la veritat és que tinc molt clar en la meva ment que és ella la que va cancel·lar les trobades... serà que el meu cervell m'enganya ... i és que ella pensa exactament el contrari! Vaja, a part d'aquesta anècdota la veritat és que vam fer un bon dinar, també acompanyats de l'Octavio, a base de Huitlacotxle (aquell blat de moro amb un fong negre que m'agrada tant!). Després del dinar ella em va convidar a un té en un lloc molt especial i ens vam passar hores i hores xerrant sobre la seva feina, la seva vida, la meva vida les meves perspectives de futur ... la veritat és que semblava que el temps no hagués passat, és i seguirà essent una molt bona amiga. Ens vam acomiadar amb el compromís de veure'ns com a mínim un cop l'any, ja sigui a BCN o a Mèxic.

I ja s'anava acabant la setmana, però abans encara quedava una bona sorpresa! Abans d'explicar-vos-la però us he de donar una informació que serà rellevant en aquest relat, una cosa que va passar el dia abans que ens trobéssim amb la Rut. Era mitja tarda del dimecres, jo tornava de l'Institut d'Astronomia tot caminant i mig xop perquè feia un petit ruixat i de sobte es va posar a ploure més fort. En aquest moment vaig decidir refugiar-me a l'entrada d'un d'aquests petits restaurants de carrer tot esperant que afluixés. I allà vaig sentir com una alarma amb una veu fantasmagòrica va començar a sonar, de sobte vaig veure com la gent sortia de les cases. Vaig preguntar a la gent del restaurant què és el que passava i em van dir que era l'alarma per terratrèmol. Tot i això, no vaig notar res ... de fet els vaig preguntar "eso significa que ya ha ocurrido, que está ocurriendo o que aún está por llegar?" em van respondre amb un "sí", resposta que em va calmar ben poc les meves inquietuds. L'endemà (el dia que ens vam trobar amb la Rut) ho vaig comentar a l'Octavio i em va dir que havia estat una falsa alarma, que el senyor del servei sismològic nacional havia premut el botó per error, i quin error! Sobretot si hagués sabut el que havia de venir! I és que a la nit del dijous, quan passava algun minut de 3/4 de 12, la mateixa alarma va començar a sonar, em vaig despertar i vaig pensar, "vaja, ja l'ha tornat a liar, pobre home ara segur que el faran fora ...", vaig obrir el llum, vaig sentir com la gent de la casa es movia i de sobte, un mareig estrany, un soroll estrany, i la làmpada del sostre anant d'un costat a l'altre, i jo, allà, dins del llit, tot fascinat! I és que tot i que ja havia notat un terratrèmol quan estàvem celebrant el cap d'any a boca del cielo, Chiapas (ho recordeu?) havia estat una sensació molt vague mentre que aquesta vegada realment la terra es movia! I molt! No vaig sortir a fora però (si el terratrèmol hagués passat més a la vora, això hauria estat realment un error, una mostra de la poca cultura que tenim en temes de seguretat en casos de terratrèmol a Catalunya). Ah i també sort que no érem a Boca del cielo aquest cop! De fet el terratrèmol, que va esser de grau 8.2, va passar davant de la costa de Chiapas, i hi va haver un tsunami de prop d'un metre, ... boca del cielo no hauria estat el millor lloc per viure aquest fenomen natural que va costar la vida a centenars de persones a Oaxaca i Chiapas i que va destruir molts pobles d'aquella zona. Pel que fa al DF, la gent es va espantar un xic i l'endemà tots els edificis públics van suspendre les seves activitats per donar temps per revisar si hi havia danys estructurals als edificis (em va semblar un xic exagerat però ells sabran!). En el meu cas no és pas que m'espantés massa però sí que és cert que vaig estar una bona estona despert pensant no volia estar adormit si hi havia una rèplica forta. No va passar, ni tampoc la rèplica al cap de 2 dies que tothom esperava, i és que no es podia fer paral·lelismes amb el fort terratrèmol del 1985, ja que aquests fenòmens són altament no lineals.

L'endemà, el meu últim dia a l'IA, tothom en parlava. També parlaven de quelcom molt interessant, unes llums que es van veure just abans de la forta tremolor, d'altra banda un fenomen molt ben estudiat. Resulta que degut a l'alliberament d'energia en el trencament de les plaques, i si aquest passa de nit, es poden arribar a veure corrents electromagnètiques sortint del terra (la gent òbviament de seguida diu que són extraterrestres ...). També vam estar una bona estona fent acudits sobre si m'havien de fer fora del pais, ja que vaig arribar jo i en una setmana es van formar tres forts huracans a l'atlàntic, hi va haver inundacions i hi va haver el terratrèmol més fort a Mèxic dels últims 100 anys ... casualitats de la vida.

I així va arribar l'últim dia de la meva estada a l'IA (divendres), que vam concloure amb un dinar d'aniversari a la Bárbara, i després el meu últim dia a Mèxic que vaig aprofitar per fer la maleta, anar a dinar amb l'Octavio (que em va sorprendre proposant-me que demanés una de les places fixes que obriran a l'IA-UNAM aquest novembre), i després d'acomiadar-nos i que em regalés una ampolla d'un bon vi, vaig marxar amb metro cap a l'aeroport.

Vaig arribar a l'aeroport cansat i enfadat (em vaig equivocar de sortida del metro i vaig haver de caminar una bona estona amb les dues maletotes que no funcionen massa bé a l'hora d'arrossegar-les). I a l'aeroport encara em vaig enfadar més quan tot i els meus esforços per contactar amb els maleïts de KIWI.com, i de fer entendre als d'Aeromexico que ja havia pagat la facturació d'una maleta, em van fer tornar a pagar ...

Després d'això va començar el llarg viatge de 3.5 hores del DF a Los Àngeles, l'escala de 8 hores a Los Àngeles (per recordar bells temps, veureu al que em refereixo en l'entrada sobre TheGreatAmericanEclipse), on vaig dormir, espero que per última vegada, a l'aeroport, de bon matí vol d'1.5 hores fins a Oakland, escala de 10 hores aquí (on sóc ara), i tancar el cercle d'aquesta aventura d'estiu amb un vol amb la companyia de baix cost "Level" que no t'ofereix ni menjar ni mantes per un vol transatlàntic de 12 hores ...

Vull acabar comentant que aquí, a l'escala a l'aeroport d'Oakland he conegut un noi argentí que ha tingut exactament els mateixos problemes que jo, des de la cancel·lació dels vols a causa de l'huracà Irma a florida, fins a la mala resposta dels maleïts de kiwi, la idea de reservar vols nous amb kiwi altra vegada (mateixa ruta que jo amb les mateixes escales i tot), i els problemes amb l'equipatge! Com més parlem més paral·lelismes trobem entre nosaltres, només difereix que ell acabarà a Nova Zelanda d'aquí a un parell de setmanes amb la seva xicota, després d'una estada de dos anys a l'Argentina, i jo acabaré a casa després d'una estada de dos anys a Jerusalem! Quin món més estrany!

I això és tot, us deixo avui, exhaust, cansat i fart de tantes escales, canvis de vol i recollides i facturació de la maleta (a cada escala ho he hagut de fer), a punt per agafar el vol que em portarà a casa! Una setmaneta de descans, una estada llampec d'una setmana a Jerusalem, i per fi, comença una nova vida! Quins nervis!

Continueu mirant les estrelles, que aviat ho podrem tornar a fer tots junts!

PD: Aquesta entrada la vaig escriure una setmana abans del terrible terratrèmol que va sacsejar el centre de Mèxic, que va fer caure diversos edificis i va matar centenars de persones. He mantingut tot el que vagi escriure sobre la meva experiència amb el terratrèmol que va sacsejar Chiapas tal com ho vaig redactar inicialment encara que tret de context pugui semblar cruel o una broma de mal gust. Si-ús-plau, no ho tragueu del context on va estar escrit. Per acabar només recordar i donar les gràcies a tots els serveis d'emergències que estan fent una feina tan important, encara ara, per intentar trobar supervivents. També una abraçada molt gran i ànims a tots els amics i coneguts que estan passant uns moments tan difícils.

Jerusalem, Epíleg: Santa Cruz, Califòrnia

Hola a tots perdoneu una vegada més per haver tardat tant a escriure, massa feina! Encara que pensant-ho bé potser la feina no ha estat l'únic problema..., de fet si us he d'esser sincer tinc pàgines i pàgines escrites sobre coses que m'han passat aquest estiu! Un llibre podria escriure! Potser ho faré ...

Dit això començo aquesta entrada, la segona que faig des dels EUA aquest any. Serà una entrada un xic especial, l'he escrita en dues tirades, la primera des de Santa Cruz a mitjans d'agost i la segona ja tornant cap a Barcelona a principis de setembre. La segona part, la que he escrit en la tornada, l'he escrita part a Los Àngeles, part a Oakland i part des de l'estació de Bus de Vic tot esperant que vinguessin a buscar-me. Qui hauria dit que em passarien tantes coses des que vaig començar a escriure fins que vaig arribar finalment a casa!

Continuaré doncs aquí amb les meves històries i reflexions de l'estada als EUA, una estada ben intensa que com potser recordareu va començar amb un vol des de Barcelona fins a Oakland amb la companyia de baix cost d'Iberia, Level, i que inesperadament també hi va acabar, anant en la direcció contrària òbviament...

Com us vaig dir el viatge va començar molt bé, massa bé de fet: sincronització perfecte en les connexions de busos i trens, cap problema a la facturació, un control de seguretat a l'aeroport ràpid i còmode... I va anar tot bé fins al moment d'embarcar. A partir d'aquest moment, el de l'embarcament, tot el que estava relacionat amb vols en aquest viatge ha estat poc menys que un malson. Continuo doncs amb el relat de què va passar.

Ja feia una estona que esperava a la fila d'embarcament. La gent anava pujant a l'avió tranquil·lament, i així fins que va arribar el meu torn. I llavors quan ja treia la targeta d'embarcament de la motxilla, vaig veure com trucaven a l'hostessa i li deien que aturés l'embarcament. Primer vaig pensar que seria un petit problema tècnic, vaja, cosa de poca estona, l'espera però es va anar allargant i ens hi vam acabar asseient. Al cap d'una bona estona vam sentir com el personal d'Iberia es deien entre ells que farien desembarcar a la gent que ja havia embarcat. El problema? Doncs que un dels elements de seguretat de l'avió no havia passat les proves pre-vol ... i la solució? Doncs ens van dir que s'havia de canviar una peça de l'avió però que "tranquils" que volaríem amb el mateix avió quan en trobessin una de recanvi, que la buscarien o bé allà a Barcelona o que la farien enviar des de Madrid. Ja us podeu imaginar amb quina cara ens vam quedar ... creuar l'atlàntic amb un avió on han hagut de canviar una peça ... i sí, així ho van fer, a nosaltres simplement ens quedava esperar. I per fer l'espera un xic més còmode ens van pagar un dinar a una de les cafeteries de l'aeroport, tot un detall. Al cap de 3 hores ens van tornar a cridar per anar a embarcar. Aquest cop sí que vam poder embarcar i finalment l'avió es va enlairar amb més de tres hores de retard. Després d'un llarg vol sense menjar (així són ara les companyies de baix cost, pots creuar l'atlàntic sense que et serveixin res de res), vam aterrar amb 2 hores i 50 minuts de retard (si el retard no supera les 3 hores, no t'han de pagar cap indemnització ...). Aquest retard però no era el real ja que vam arribar a la zona de desembarcament més de 3 hores tard, i a més, allà, ens van fer esperar gairebé una hora extra perquè el control de seguretat d'Oakland estava saturat (si haguéssim arribat a l'hora que tocava això no hauria passat). Amb tot això, entre pitus i flautes ja s'havia fet ben tard i vaig sortir de l'aeroport just per agafar l'última combinació de tren/bus per arribar fins a la ciutat de San Jose. Ja a San José però em vaig adonar que havia perdut l'últim bus cap a Santa Cruz, vaig pensar que una opció era dormir a l'estació de busos però la veritat és que no era massa agradable, així doncs al final em vaig dedicar a voltar per la ciutat fins que vaig trobar un Motel (gens barat) per quedar-me aquella nit. De seguida que vaig tenir internet em vaig informar sobre què podia reclamar, jo estava convençut que com a mínim m'havien de pagar la nit que vaig haver de pagar d'hotel, a més de potser alguna compensació pel retard. Vaig fer tots els tràmits però ja us puc dir ara que al final res, com que l'avió va aterrar amb menys de 3 hores de retard no tinc dret a res! Hom sent una indefensió total en aquestes coses ...

Finalment, un dia més tard de l'esperat, vaig arribar a Santa Cruz, i ho vaig fer ben d'hora al matí, amb el primer bus. Prèviament havia contactat amb el noi de la casa on m'estaria i ja em va dir que em passaria a buscar a la parada central d'autobusos. Van venir ell i la seva xicota/esposa (encara no ho tinc clar), i ja us puc dir que van resultar esser molt bona gent, uns joves, amants de la natura i de l'escalada (això de l'escalada m'està perseguint últimament, serà un senyal?). Vam arribar a la casa, un apartament de dues plantes, en bona part de fusta, enmig dels boscos de fusta vermella (arbres emparentats amb les majestuoses sequoies). La casa es trobava a la zona d'habitacions per famílies que proporciona la Universitat de Santa Cruz a Califòrnia (UCSC). Sí, viuria dins el campus, a 30 minuts de l'institut de recerca on treballaria.

Sobre la casa només puc dir que la planta baixa era molt freda i la de dalt molt càlida (segurament degut als materials amb els quals estava construïda, i també us puc dir que la meva habitació donava al nord i mai li tocava el Sol). De fet era tan freda que vaig tenir sort de trobar un escalfador elèctric de segona mà, que tot i que només el vaig fer servir els primers dies em va anar prou bé per aclimatar-me a les temperatures frescotes de Santa Cruz. I sobre els habitants de la casa? Doncs bàsicament eren el noi que me la va llogar i la seva filla de 3 anys, acompanyats de dos conillets d'índies (que feien soroll dia i nit amb la seva bevedora i que al principi no em van deixar dormir massa bé) i d'una gata que me la va tenir jurada durant les primeres setmanes però amb qui ens vam acabar fent bons amics. A més dels habitants permanents ens visitava també molt sovint la xicota/esposa del noi, que no era la mare biològica de la nena però sí legal, crec (mai em vaig atrevir a preguntar sobre la mare biològica). Aquesta noia tenia una història molt interessant, ja que va néixer al Congo, on va viure durant 8 anys i després va emigrar amb els seus pares cap als EUA, a Arizona (un dels llocs més "Trumpistes", és a dir més de dretes), finalment es va establir a Califòrnia, l'estat més progre dels EUA si no es conten les regions internes que també són plenament Trumpistes. Finalment a la casa també hi havia gran quantitat de plantes entre elles molts bonsais.

La convivència amb aquesta família va esser també molt bona: el primer dia em van convidar a dinar/sopar, ja que jo no tenia res i el supermercat estava tancat (era diumenge); més endavant jo els vaig preparar un sopar català, que va constar bàsicament d'una truita de patates/ceba, torrades amb all i tomàquet, acompanyades de formatge i de postres unes galetes. En el sopar català hi havia també la mare i el padrastre del noi. Van flipar sobretot amb el pa amb tomàquet i all! Una cosa tan senzilla i no hi havien pensat mai! Els va encantar sobretot el com s'incrustava de bé l'all amb la torrada. Em van fer riure i tot de tant com es van emocionar. En aquest sopar vam parlar molt de política dels EUA i la veritat he de dir que entre aquestes converses i les que vam tenir amb els habitants habituals de la casa, la meva visió sobre aquest país ha canviat un xic, com sempre hom no pot xerrar massa fins que viu en un pis i escolta tots els punts de vista! Per acabar amb el tema de la convivència només dir que ens vèiem poc amb la noia, el noi i la nena, ja que fèiem horaris molt diferents, a més em sentia un xic intrús en aquesta petita família pel que sempre que podia me n'anava a baix a l'habitació a mirar alguna sèrie, després de sopar, per no molestar.

Pel que fa a la meva vida a Santa Cruz, després d'uns primers dies de malestar/baix ànim, finalment em vaig començar a recuperar. Curiosament la meva recuperació es pot relacionar amb el moment en què em vaig anar a inscriure al gimnàs de la universitat, un gimnàs situat en una zona fantàstica, amb unes sortides de Sol brutals i envoltat de natura. Així doncs a la segona setmana ja tornava a estar animat, tot i que també molt cansat de tantes reunions, i és que des que va arribar l'Avishai, tres dies després que jo, en teníem cada dia! No es podia treballar d'aquesta manera...

Dit això, i per si us en voleu fer una idea de com era la meva vida a Santa Cruz, us descric a continuació com era un dia normal per mi:

Començava ben d'hora, a les 5 del matí. Esmorzava llet amb cereals i un rajolí de xarop d'"erable" i cap a l"east field house" on feia una horeta i mitja d'esport 45 minuts de cardio i la resta de maquines/peses. Acabat l'esport em dutxava i cap a l'oficina. A l'oficina preparava l'ordinador, feia un cafè/segon esmorzar (fruita iogurt i pa). Després del cafè, dia sí dia no, trucava a casa per skype (de fet 2 cops per setmana i a aquesta hora del matí, que eren les 5-6 de la tarda a casa), una trucada que se solia acabar de sobte quan se'ls tancava l'ordinador (això es va convertir en quelcom habitual i un xic irritant). Després de tot això ja eren les 9 del matí i em posava a treballar fins que arribaven els companys de despatx i em començaven a distreure amb infinitat de preguntes i comentaris, a més de convidar-me a anar a fer el meu segon cafè (que es va acabar convertint en un te amb llet, i és que tanta cafeïna no era bona ...). Després, i de seguida que podia, o em deixaven, tornava a la feina i així fins a les 12:30h. A aquesta hora ens trobàvem amb l'Avishai (el jefe) i ens posàvem a fer una primera reunió-dinar. I amb aquesta reunió-dinar s'acabava el treballar, ja que tota la tarda estàvem reunits amb la gent de la UCSC. Després de les reunions tornava a l'oficina, revisava alguns correus i ja eren les 7-8 del vespre per què tornava cap a casa. Ja a casa preparava la roba de l'endemà, feia el sopar i també el dinar de l'endemà, sopava mirant el capítol d'una sèrie i cap a dormir!

Ja veieu que no era una rutina especialment interessant. Us he de dir però que aquesta rutina només la vaig poder seguir les dues primeres setmanes i les dues últimes en la meva estada als EUA, durant les setmanes d'enmig van passar moltes coses, coses que anireu descobrint en les properes entrades en aquest blog.

Pel que fa als caps de setmana lliures (només en vaig tenir 2), aprofitava per descansar, fer rentadores/assecadores (sí, feia servir assecadora, ja que no hi havia cap lloc on estendre la roba ...), i també, quan tenia temps, anava a fer alguna petita caminadeta. També en alguna ocasió vam anar a sopar amb els companys de Jerusalem i vam fer també un sopar de grup amb l'Avishai. El sopar de grup, un any més, el vam fer en un tailandès on ja anem per tradició, una tradició que acaba amb la visita a una bona gelateria de gelat tradicional. Aquest sopar, el de grup, crec que va esser el que ho va canviar un xic tot, el que em va donar energia renovada per continuar les setmanes que em quedaven allà.

Després de dues setmanes de rutina va arribar l'intensiu de congressos. I quin intensiu! 10 dies sense descans. Per començar vam tenir el congrés de CANDELS, una trobada dels investigadors que treballen en l'observació de galàxies molt llunyanes (a redshift mig que en diem nosaltres). CANDELS és de fet una "campanya" d'observació en la qual s'han observat uns quants milers de galaxies. El grup de l'Avisahi vam anar-hi simplement per no perdre el fil de què s'està veient en el món real, i així saber quines dades podem fer servir per contraposar amb les nostres teories/simulacions. Aquest congrés va durar tres dies (divendres, dissabte i diumenge). La veritat és que la major part del temps em vaig avorrir com una ostra ... de fet vaig aprofitar per treballar en el que treballo habitualment. De la part més lúdica del congrés només vull comentar que vam fer un bon sopar el dissabte. Aquest sopar el vam anar a fer en una caseta just sobre del lloc on habitualment anava a córrer. Per sopar hi havia bon menjar: carn, amanida, peix, tofu ... i uns pastissos boníssims de postres; i bon beure: selecció de vins, cerveses, suc de llimona natural cafè i té a dojo. El diumenge es va acabar el congrés de CANDELS i el dilluns ja començava el "Santa Cruz Galaxy Workshop 2017". 

Aquest segon era el congrés per què realment érem allà, a Califòrnia, amb tot el grup de l'Avishai (de fet l'organitza ell, o per esser més precisos un seu ex-estudiant). El congrés va durar 5 dies, de dilluns a divendres. Va esser un congrés molt intens amb moltes xerrades i discussions, algunes d'elles molt interessants; els que sou investigadors m'entendreu quan dic que és un d'aquests congressos generals on s'hi parla de tots els temes clau del camp de recerca tractat, així que hom pot veure quins nínxols queden lliures per la pròpia investigació. En aquest cas es van tractar molts temes dins el camp de la formació i evolució de galàxies, des de la formació i propietats de galàxies grans a través de simulacions numèriques fins a propietats de galàxies més petites i properes obtingudes a partir d'observacions, i també un tipus molt estrany de sistemes estel·lars que es van descobrir fa poc en algunes observacions i que encara no hem pogut reproduir mitjançant simulacions, les anomenades galàxies ultra difuses (UDGs de les seves sigles en anglès). Pel que fa a mi, aquesta vegada, per sorpresa, em va tocar donar la xerrada fora de la sessió de simulacions i és que és veritat que la meva feina a Jerusalem s'ha anat movent cap a una comparació amb observacions, més que en generar noves simulacions (bàsicament per falta de recursos.)... De fet, com sabeu, aquesta frustració per no tenir equips prou bons per crear les meves simulacions ha estat un dels detonants a l'hora de decidir deixar el post-doc. Una cosa interessant d'aquest congrés és que en el preu del registre no s'hi incloïen només les pauses per cafè (on s'hi donava des de fruita fins a panets amb formatge d'untar, cafè, té, magdalenes, galetes ... no tot de cop però eh, unes quantes d'aquestes coses en la pausa del matí i unes quantes en la de la tarda), sinó també els dinars, uns dinars no massa sans (la meitat de dies una enorme varietat de pizza, qui no es conformava era perquè no volia, amb l'opció d'amanida, uns altres dies entrepanets untats amb mantega i finalment un dia una barbacoa amb macedònia de postres). També vam tenir un sopar de congrés, en aquest cas amb un entrant de formatge i fruits secs, tast de vins i com a plat fort una selecció d'amanida de pasta i carn de pollastre, salmó i tofu. Per postres unes pastetes de rebosteria i mentrestant una xerrada dedicada a un investigador que es jubilava (un xic avorrit la veritat, però s'havia de fer el paperet ...). 

El congrés es va acabar el divendres al vespre i l'endemà, dissabte, començava l'últim, la trobada de la col·laboració AGORA. Aquest és un projecte completament basat en simulacions, és un projecte on es comparen tots els codis/tècniques de simulació per comprovar que el resultat no depèn del tipus de llenguatge de programació/ordinador. En aquest petit congrés de dos dies sí que vam menjar bé i sa, verdura, fruita, esmorzar de pagès (amb truita, ou dur, bacó, ous remenats, panets, suc de taronja natural ...), excepte el diumenge per dinar que altre cop vam tenir pizza ... aquests americans ... Ah, per cert, també vam tenir sopar "informal" de congrés a casa d'un dels investigadors principals del projecte, sopar de barbacoa, un sopar que ja és tradició. El congrés d'AGORA va esser especialment productiu i em vaig motivar tant que em vaig postular com a líder de diversos dels projectes ... i mira que estic deixant la ciència eh ... pel que fa al meu jefe, va enviar un mail molt dur a l'organitzador principal perquè no l'havia inclòs com a col·laborador d'algun dels projectes ... i després d'això va tenir la barra de no presentar-se a la reunió, ... de veritat que aquestes coses en la ciència em rebenten! I tanta gent que hi ha que sense fer res, simplement perquè tenen renom, creuen que se'ls ha d'incloure a tot arreu ... així va ...

Per fi es va acabar la setmana de congressos, després d'això ens vam poder relaxar una mica, ja que l'Avishai va venir només un parell de dies i ja va marxar cap al nord a visitar la seva família (les seves nétes havien vingut de visita uns quants dies abans i ara se n'anaven tots a veure el seu fill). També va esser en aquest moment en què vam viure l'aventura del "GreatAmericanEclipse2017" del que us parlaré en les properes entrades, i sí, en plural, entrades, i és que he escrit unes 16-17 pàgines! Van passar moltes coses en aquest viatge.

Després de l'eclipsi l'Avishai va tornar, vam tenir uns dies de rutina on ens va obligar a dinar amb ell per discutir la nostra feina (jo personalment cada cop em sento menys interessat, no ho faig expressament però suposo que psicològicament ja em sento amb un peu i mig a fora). I va arribar l'últim dia.

Així doncs, el dissabte dia 2 de setembre vaig fer la maleta, em vaig acomiadar dels meus companys de casa, que estaven ben atabalats fent mudança, i vaig baixar amb tot plegat cap al centre de Santa Cruz on vam quedar amb els altres membres del grup de l'Avishai, el mateix Avishai i la seva dona per provar uns bols de fruita boníssims en un restaurant que feia temps que ens recomanava l'Avishai, el SambaRock. La veritat és que va valer molt la pena. Acabats d'esmorzar-dinar (diem que vam fer un brunch de l'anglès breakfast-esmorzar i lunch-dinar), vam agafar un taxi/uber i ens vam dirigir a Sant Francisco. Allà vam visitar un petit museu de Diego Rivera (poca cosa hi havia a veure), una sala de màquines escurabutxaques antigues, molt antigues, un submarí militar americà (si sí, de la segona guerra mundail) i vam anar a admirar la posta de Sol des del port, posta que va esser desgraciadament molt vermellosa a causa de la cendra i el fum procedents d'incendis forestals que hi havia terra endins. Vam acabar sopant (i molt!) en un restaurant xinès de veritat, no dels típics que tenim a Catalunya sinó en un amb una estrella Michelín i tot! Ens hi va portar el nostre amic post-doc Xinès, en Fangzhou. Ell va esser també el que ens va demanar els plats, una bona pila, i la va ben encertar, excepte la sopa i un xai que xaiejava molt. Ens va agradar sobretot l'ànec a la pequinesa, i un porc amb salsa agredolça, boníssim! I el millor de tot és que en acabar en Fangzhou ens va convidar a tots!

Després de sopar vam passar per l'hotel que havien reservat els altres que van venir a Sant Francisco (en Jonathan, que és el noi francès de què ja us he parlat, la Sharon, una estudiant de doctorat israeliana, i en Fangzhou), i després jo ja vaig marxar cap a l'aeroport de San Francisco. La veritat és que tenia el vol al migdia del diumenge però preferia anar a l'aeroport que quedar-me en un hotel superluxós ... així doncs, i ja li començava a agafar el gustet (no seria l'última vegada del viatge que ho faria), vaig dormir a l'aeroport.

L'endemà sense més problemes va sortir el vol cap a Mèxic, l'aventura continuava. Però això us ho explicaré en la propera entrada!

Continueu mirant les estrelles!