Jerusalem: Visita a Betlehem i Ramala

Bon dia a tots, després d'uns dies molt atrafegats que no m'han permès escriure, ja em torneu a tenir aquí, i amb moltes coses per explicar-vos!

Primer de tot dir-vos que en les darreres setmanes ja he pogut començar a definir quina serà la meva rutina diària aquí a Jerusalem.  I us preguntareu, i per què vols una rutina? I probablement també pensareu: quin avorriment, és molt més interessant deixar-te sorprendre pel dia a dia! I tindreu raó, vaja, com a mínim en part, i és que això de deixar-se sorprendre està molt bé per uns dies però si t’has de posar a viure en un lloc nou on no coneixes pràcticament res ni a ningú, el primer i millor que pots fer és buscar-te rutines que t’estabilitzin la vida. En el meu cas, i els que em coneixeu prou bé ho sabeu, sóc una persona de costums, i és que per molt que m’agradi improvisar als caps de setmana per trencar una mica la monotonia del dia a dia, em costen molt d’acceptar, i de fet em molesten, els canvis de plans d’última hora. En fi, tot això us ho explico perquè vull comentar-vos quina és la rutina que estic adquirint, tot i que com veureu no és pas gens interessant … començo doncs.

Els dies d’entre setmana: pels dies que en diem “de cada dia”, que ara que hi penso és una expressió ben curiosa, m'estic muntant una rutina molt semblant a la que portava a Barcelona. Aquesta rutina consta bàsicament de quatre/cinc parts: anar al gimnàs (ben d’hora al matí, tres dies per setmana), després del gimnàs anar a treballar a la uni (de moment mooooltes hores, tantes com 12 o 13 molts dies …), després de treballar, cap a les 7-8 del vespre, passar pel mercat a comprar els productes frescos d'última hora (és llavors quan hi ha bones ofertes i quan et pots endur la fruita a un preu raonable, o fins i tot si tens sort gratis i tot!), i cap a casa a fer el sopar, després de sopar fer una ullada al vocabulari en hebreu (no sé si seré capaç d'aprendre'l mai aquest idioma!), i cap a dormir. Ja ho veieu, res de l’altre món.

Caps de setmana (divendres-dissabte): Aquests són els dies en que m’agrada improvisar, desconnectar tan com es pugui de la universitat, netejar el pis i la roba, i el que m’agrada més, visitar coses, visitar tot el que es pugui, que hi ha molt per veure! Tot i això, com també us vaig explicar en alguna entrada anterior, això de visitar llocs no és tan fàcil aquí com ho era a Mèxic i és que aquí m’enfronto cada cap de setmana amb el mateix problema: dins d’Israel a partir del divendres al migdia els transports públics deixen de funcionar i absolutament tot queda tancat (bars, botigues, …) només amb alguna excepció molt difícil de trobar. Per altre costat al divendres tot està tancat a la part àrab… sí com veieu és un embolic bastant gran tot plegat: cristians=festa diumenge, jueus=festa dissabte, musulmans=festa divendres … Degut a tot això de moment només he visitat ciutats de Cisjordània.

Molt bé, ara que ja sabeu com és la meva vida aquí al centre del món cristià i Jueu us vull explicar les dues visites que he fet fins ara a ciutats de Cisjordània, la primera a Betlem (o Betlehem com diuen aquí), i la segona a la capital, Ramala.

Betlehem: 

Per començar doncs, i anant en ordre cronològic, us parlaré de la meva visita a Betlehem.

El viatge va començar ben d’hora al Monestir d’on vaig sortir a peu per arribar a l’estació d’autobusos àrabs que es troba just a una de les entrades de la ciutat antiga coneguda com a porta de Damasc. Pel camí, i no era la primera vegada, vaig quedar desconcertat, a tot arreu, sobre els contenidors, sobre les papereres, els bancs, els murs de les cases … està tot ple de pa, sobretot el dissabte a la tarda però en general qualsevol dia de la setmana, encara no he pogut esbrinar el perquè però estem convençuts que hi ha d’haver algun motiu religiós, la veritat és que fa molt mal al cor veure la quantitat de menjar que es llença d’aquesta manera… Continuant el recorregut cap a l’estació vaig agafar una drecera que em va portar a creuar pel barri ultraortodox, i us he de dir que és tota una experiència, i una de no sempre agradable. En aquest barri/gueto tothom vesteix igual, camises blanques, americana i pantaló negre, barret negre, i moltes vegades un xal de llana blanc per sobre les espatlles. El que fa que creuar aquest barri sigui una experiència no del tot agradable, i de fet un xic inquietant, és que tothom et mira perquè vas vestit diferent, veus a les seves cares que desaproven que hagis entrat al seu barri … de veritat que és molt molt inquietant!

Per fi vaig arribar a la porta de Damasc i vaig dirigir-me a una de les dues terminals d’autobusos àrabs que hi ha, buscava el bus número 21, òbviament, llei de Murfi, em vaig equivocar de terminal i vaig haver de caminar cap a la segona, tot i això no és massa lluny, per tant cap problema. Quan vaig arribar a la segona terminal vaig voltar una estona i tot i que m’havien dit que el bus 21 era allà, no hi havia manera de trobar-lo, tots els busos tenien números del 100 per amunt … molt estrany, fins que vaig descobrir que el 21 en realitat és el 231, el 22 el 232, el 19 el 129 etc, no en tinc ni idea de perquè encara però vaja… Vaig agafar el bus (que em va costar 8 ILS, us 2 euros) i cap a Betlehem. Al bus només hi havia palestins, òbviament ja que era dissabte, molts d’ells estudiants de la universitat de Betlehem. Vam sortir de Jerusalem i al cap de molt poca estona ja veiem el mur de separació, una imatge molt impactant. Pocs minuts després l’autopista es va eixamplar en una zona on hi havia el que semblava un peatge, era la frontera. Per sorpresa meva, agradable, l’autobús no es va ni parar, es veu que sortir d’Israel no és cap problema pels Palestins.  Després de parar en un parell de llocs ja arribàvem al nostre destí, i és que Betlehem és una ciutat molt propera, gairebé enganxada a Jerusalem. Vaig baixar del bus i debia esser molt evident que anava una mica perdut ja que un noi palestí, estudiant de la universitat de Betlehem, em va preguntar on anava i es va oferir a acompanyar-me fins al centre, fins l’esglèsia de la nativitat (on suposadament va néixer Jesucrist), que era el meu primer objectiu. Quan vam arribar a la plaça de l’esglèsia vam intercanviar facebooks i abans d’acomiadar-nos em va explicar en aquell moment que se n’anava a fer un examen d’anglès, es vau que li vaig servir per fer un repàs d’última hora jeje.

Ja era al centre de Betlehem, a pocs metres d’on va néixer Jesucrist, sí, al lloc aquell que posem al pessebre on hi ha el nen Jesús, la mare de déu, sant Josep, el bou, la mula i que coronem amb un angelet i l’estrella. Amb aquest pensament (i tot s’ha de dir, amb ganes de nadal ja) em vaig dirigir a l’entrada de l’esglèsia de la nativitat. Segurament pensareu que per la seva importància aquesta és una església amb una gran portalada, a l’estil d’una catedral gòtica o alguna cosa així, doncs no, per entrar a aquest lloc que és tan sagrat per tanta gent s’ha de passar per una porta molt petita (més petita que la del Monestir on visc, que ja és dir …). L’explicació que la porta sigui tan petita és que tot i que l’original era més gran, quan van arribar els cristians de les creuades i van veure que la regió era molt inestable (hi havia moltes guerres religioses a mitjans de segle) la van reduir per poder protegir-la millor dels atacs. El resultat de tot això doncs: una porta de menys d’1.5 m d’alçada per uns 90 cm d’amplada. 

Vaig passar ben ajupit per la porta i ja a dins vaig veure amb decepció com estava tot ple de bastides, i és que es veu que des de fa anys estan restaurant tota l’esglèsia. Tot i les bastides ja només d’entrar es pot veure la nau central de l’esglèsia presidida per unes enormes columnes de marbre vermell i amb un altar molt adornat amb làmpades daurades, al fons. L’altar de les làmpades daurades indica el lloc on es troba la cova on presumptament va néixer Jesucrist, de fet hi està just a sobre. Vaig donar la volta a l’altar, i, tot i que no hi ha cap indicació vaig poder trobar el lloc d’accés a la cova sense cap problema: per entrar a la cova del naixement s’han de baixar unes escales molt dretes i passar una altra porta molt petita. Tot i que trobar l'entrada va esser fàcil, entrar-hi no ho va ésser tan, en el meu primer intent em vaig veure obligat a recular ja que estaven fent una missa grega ortodoxa matinal, em van dir que m’hauria d’esperar. Què hi farem, vaig pensar, era molt aviat, de fet ho era tan que tot i que m’havien avisat que per entrar a la cova del naixement s’havia de fer cua d’hores en alguns casos, en aquell moment no hi havia ningú. Així doncs per esperar vaig decidir anar a donar una volta. 

Vaig passar per l’esglèsia de Santa Catarina, que és la que surt a les misses de nadal de la 2 (en aquell moment també hi feien missa), em vaig passejar pels claustres i vaig tornar davant l’entrada a la cova a esperar que acabés la missa. Per fi, després d’una mitja horeta, i ara ja hi havia uns quants turistes més esperant, ens van deixar entrar. Vaig baixar les escales amb el cor una mica encongit, i és que estava entrant a un lloc tan especial! Siguis creient o no, el naixement de crist i tot el que l’envolta forma part de la nostra cultura i això fa d'aquest lloc un lloc especial. 

Vaig començar a baixar les escales poc a poc i en arribar a baix em vaig trobar ni més ni menys que dins una cova allargada al final de la qual hi havia un petit altar amb una estrella platejada just a sota, l’estrella indica el lloc del naixement de Jesucrist. M’hi vaig quedar una estona reflexionant i veient com turistes, capellans i monges (algunes d’elles realment d’edat molt avançada), arribaven, s’agenollaven i petonejaven la creu platejada. Dins d’aquesta cova vaig poder veure també els petits altars dels reis mags (on diuen que els reis van deixar les ofrenes que duien), i el de la sagrada família. Finalment, després d’una bona estona, em vaig decidir a sortir de la cova. I just a temps ja que en aquell moment arribava el primer grup organitzat de turistes (unes 100 persones), aquest és el gran avantatge de començar el dia tan aviat al matí!

Vaig sortir de l’esglèsia i em vaig dirigir a la cova de la llet, on es diu que a la verge Maria, tot donant el pit a Jesucrist li va caure una gota de llet a la roca i aquesta es va tornar blanca. Aquest lloc, com el del naixement, és també una cova, però aquí la cova és de pedra blanca, amb diversos altars i amb una església molt moderna just a sobre.

Després d’aquestes visites de diguem que turisme religiós, em vaig dirigir al mercat de Betlehem, vaig estar regatejant, mirant, comprant coses per la casa (escombra, tovalloles, …) i apuntant preus (ja començo a tenir una bona llista dels preus dels productes bàsics a diferents punts de Jerusalem, Betlehem i Ramala així que si veniu a viure aquí us podré recomanar els millors llocs on comprar!). 

Una cosa curiosa del mercat és que un noi palestí em va parar i em va convidar a un cafè típic d’aquí, cafè amb cardamom, i tot per intentar que el llogués a ell i als seu cotxe per portar-me a visitar el mur i altres llocs de Betlehem, cosa que no vaig acceptar, sí que ho volia veure tota lló però hi volia anar caminant i sol, i és que no era pas tan lluny. Acabades les compres vaig decidir que era hora d’anar a veure amb els meus propis ulls el mur. 

Vaig travessar tota la ciutat caminant, amb les compres a la motxilla i amb el pal de l’escombra fent-me de bastó, i finalment em vaig topar amb el mur, una construcció de formigó d’uns 5-8 metres d’alçada amb torres de vigilància cada pocs centenars de metres, una construcció que tot i ésser de formigó no és gens grisa sinó que està plena de pintades en contra de la política d’aïllament israeliana, fins i tot hi ha alguns grafitis d’artistes molt coneguts i en un carreró vaig trobar una pintada d’una estelada! A més bona part del mur està cobert de cartells amb històries de mil i un palestins que van haver de deixar les seves cases i terres degut a la  seva construcció. 

Per sorpresa meva just allà, al lloc on em vaig topar amb el mur per primer cop vaig veure que s’alçava una petita casa blanca, un lloc per l’esperança, un lloc on un grup de palestins ofereixen a qui vulgui una tassa de cafè i temps per explicar-los la seva visió del conflicte i de com es pot sol·lucionar, és un lloc de discussió on tothom hi està convidat. Decidit a entendre el conflicte des de la perspectiva palestina (la israeliana ja me l’han explicat més d’una vegada) vaig entrar, desgraciadament però ja estaven tancant i tot i que em van prometre que si tornava qualsevol dia seria molt benvingut i que em van convidar a cafè tot i que ja estaven gairebé a punt de marxar, no vaig poder conversar-hi massa estona; els vaig prometre que hi tornaria. 

Vaig sortir de la casa em vaig acomiadar i em vaig posar a resseguir el mur. Després d’una bona estona d’admirar els grafitis i llegir històries de vides truncades i exilis forçats vaig arribar fins al pas fronterer, un lloc molt desagradable, aquest sí gris i amb reixes de ferro. Aquest era el pas que volia creuar, un pas que portava directament a Jerusalem sense haver de donar la volta que havia donat a l’anada, no obstant això, no ho vaig poder fer, en aquest moment (això volia dir també que hauria de desfer tot el camí que havia fet caminant) la frontera estava tancada.

Carregat de paciència i amb moltes coses al cap per reflexionar (hi havia dibuixos que feien pensar molt, i no només sobre el conflicte israeliano-palestí) vaig començar a desfer camí. A mig camí em vaig parar per comprar un falafel (una croqueta de cigrons molt típica dels països de l’orient mitjà i en general també dels països àrabs), em vaig parar també a una figuera del carrer a robar unes quantes figues (per recordar vells temps al poble …) i vaig acabar d’arribar a la parada d’autobusos.

La tornada va anar més o menys com l’anada, només va tenir una cosa d’especial, a la frontera no ens van deixar passar tan fàcilment, de fet ens van fer baixar a tots del bus i ens van anar revisant el passaport o els documents, un per un, el que em va sorprendre més però és que no ens van revisar ni les motxilles ni la compra.

Una estona després arribava a Jerusalem. A l’estació d’autobusos em vaig compra un granissat (és on són més barats i molt bons! 3 ILS només!), i vaig enfilar el camí de retorn a casa, aquest cop sense passar pel barri ultraortodox.

Després de Betlehem vaig passar-me la setmana practicant la meva rutina, i va passar sorprenentment ràpid. En arribar al cap de setmana ja m’havia fet a la idea d'anar a Ramala, la capital de Cisjordània, que tot i que no té res massa interessant per veure ens van dir que el mercat és molt barat. Aquest cop no hi aniria sol però, en Roberto, el meu company de pis, també tenia ganes de venir, seria la seva primera incursió a la part palestina.

Així doncs, el dissabte ens vam llevar ben d’hora al matí (ja sabeu com m’agrada això a mi) i ens vam dirigir cap a la parada de busos àrabs. Aquest cop tal com us he explicat que vaig fer quan vaig anar a Betlehem, també vam creuar el barri ultraortodox (altre cop amb una sensació molt més estranya encara, gairebé de perill, tot i que de perill totalment infundat, una sensació que es devia al fet que tothom ens mirava de manera hostil, i és que aquest cop anàvem tots dos amb màniga curta cosa que no els agrada gens a aquesta gent …). En arribar a la parada de bus, i com no podia ésser d’altra manera, ens vam adonar que el bus sortia de l’altra terminal (maleïda llei de Murphy!) així que altre cop tocava canviar. A l’altra terminal vam trobar el bus 19 que deia “Ramala” i tot i que jo buscava el 18 (aconsellat per la lonely planet que em vau regalar) vam comprar els tiquets del primer.

Vam pujar al bus (altre cop ple d’estudiants palestins) i cap a Ramala! El trajecte va ésser una mica més llarg que el de Betlehem i ja vaig veure que la frontera era una mica més difícil de creuar, no sabíem però el que ens esperava a la tornada. Vam arribar a Ramala i ens vam deixar perdre per l’enorme mercat de la ciutat. Vam mirar preus i després de molt mirar i remirar vam arribar a la conclusió que els productes frescos més barats es troben a Jerusalem, mentre que els productes envasats són molt més barats allà (a meitat de preu o més). Després de preguntar preus a unes quantes botigues vam fer les compres al lloc més barat que vam  trobar, vam fer un cafè amb caradamom en una parada del carrer, un cafè d’aquests típics que beuen aquí que un cop te l’acabes veus que mitja tassa està plena d’una pasta molt estranya, i vam tornar cap al lloc dels busos. 

Sobre la tornada a Jerusalem … tot i que al principi ens va semblar que seria molt més ràpida (ara sí vam agafar el 18, un microbús que passa per carrerons que no coneix ningú i que són unes bones draceres), en arribar a la frontera ja vam veure que hi havia unes cues de cotxes llarguíssimes. En aquest punt, on començava la cua, la gent baixava directament dels busos (i era un bon tros abans de la frontera) i anava caminant fins al punt de control (vam fer el mateix), en fer això és quan ens vam adonar de perquè el conductor va insistir tan en que guardéssim el tiquet del bus, resulta que quan se surt del control és gairebé impossible tornar a trobar el mateix bus i si et guardes el tiquet pots pujar a qualsevol altre que vagi fins a Jerusalem. Sobre el punt de control nomé puc dir que és un lloc molt desagradable, semblant a una presó, és com un lloc fet expressament per castigar als que hi han de passar. Per acabar-ho d’adobar quan vam arribar-hi només hi havia oberta una porta de control i només deixaven passar la gent de 3 en tres, cosa que feia que el procés s’eternitzés (creiem que també fet expressament …). 

Aquest control fronterer us puc dir que és probablement més estricte i tot que el d’un aeroport, raigs X, detectors de metalls… tot i això l'estona que vam passar esperant també va servir-nos per poder parlar amb alguns palestins sobre la situació, ens van explicar que alguns d’ells havien de fer això cada dia (molts treballen a Jerusalem), i que és clar, perdien gairebé 2 hores amb tot aquest procés. Després de passar les coses pels raigs-X i de passar nosaltres pel detector de metalls, ens vam trobar amb dues noies de l’exèrcit que controlaven el passaport i que ens van tractar de males maneres, tot i això, al cap i a la fi ens van deixar passar sense més problemes. Després de tot això, en arribar a Jerusalem vam tenir el pensament que probablement a Ramala no se’ns hi ha perdut res, no és tan barat com ens havien dit i a més acabes perdent temps i els diners del bus, és difícil que hi tornem a anar, és molt millor Betlehem.

I així va passar un altre cap de setmana, primer amb la visita a Ramala i després netejant tota la casa que ja és una feinada, ah i la roba a mà, que encara no ens ha arribat la rentadora!  També vam fer una altra visita amb en Roberto al mur de les lamentacions, aquest cop just quan entrava el Sàbat, va ésser una experiència molt molt intensa, tot i que en algun moment vaig haver de fer esforços per no posar-me a riure i és que hi ha coses molt desconcertants …

Per anar acabant i després de tot el rotllo que us acabo de fotre, us vull explicar algunes curiositats que he anat veient per aquí: 

Primer de tot, com ja us he explicat, ens ha sorprès molt que hi ha pa al carrer, sobre tots els murs, bancs, … sobretot el dissabte al matí, just després de la nit del Sàbat, encara no hem descobert quin motiu tenen per fer això però creiem que és un motiu religiós … 

Una altra cosa que és interessant d’aquest pais (i personalment trobo que diu molt poc d’aquesta societat) és que gairebé no reciclen, només hi ha unes gàbies al carrer on posar els envasos i uns contenidors molt rars de paper que gairebé ningú fa servir (el vidre el deixen directament a terra al costat del contenidor). A més d’això també he de dir que són molt bruts, de fet als carrers i parcs està ple de deixalles per tot arreu. 

Sobre el barri ultraortodox del que us he parlat, és un barri molt curiós, de fet, quan entra el Sàbat (Divendres a la tarda sona una sirena per indicar-ho) el tanquen amb balles perquè no hi puguin entrar cotxes, ells creuen fermament en que no s’ha de fer cap tipus de treball, fins i tot tenen temporitzadors a les cases que tanquen el pas de l’electricitat quan arriba el Sàbat!

Per últim, sobre el clima. Aquesta setmana hi ha hagut una tempesta de sorra, la primera que vivim aquí però de ben segur no la última. Durant 3 dies hi ha hagut com una boira estranya (al primer dia em pensava realment que era boira), i ha fet molt de vent. Resulta que un temporal de vent que venia del desert ha envaït Israel deixant-ho tot cobert d’una pols fina i rogenca. Per sort que ahir es va acabar amb una tanda de tempestes fortes d’aigua! Avui tocarà netejar tota la pols de la casa, quina feinada!

Després de tot això i ara sí, per acabar, quatre coses sobre la casa/monestir: avui, en principi, ens instal·len la rentadora!!! S’ha acabat rentar a mà! Ja era hora! Ara ja només ens faltarà una cosa, que ens posin l’internet, i és que està essent un procés ben complicat eh! Han vingut 3 vegades ja i encara no ho han fet! I finalment sobre l’ambient que es respira, és tot un xic còmic, tot plegat sembla un culebrón llatinoamericà, ja us ho explicaré en detall més endavant però hi ha un lío entre les monges, els capellans i la senyora que administra els lloguers … és tot molt misteriós i alhora molt entretingut …

Després d'aquests petits apunts, acabo, em sap greu que m’hagi quedat una entrada tan llarga aquesta vegada però és que feia molts dies que no us escrivia! Perdoneu! Res, no us vull robar més temps, simplement dir-vos que espero que en aquestes nits que cada cop són més fredes us abrigueu, sortiu a fora al balcó, terrassa o carrer i continueu mirant les estrelles!