Com passa el temps! Sense adonar-nos-en ja hem arribat al maig, de fet, gairebé al juny, i després d’una setmana treballant des de BCN i una altra de mig vacances a casa, ja tornava a estar a l’aeroport, aquest cop en una escala de 22 hores a Istambul. Justament en aquesta entrada us parlaré d’això, de la visita a casa i de la minivisita a Istambul.
Per començar doncs, la visita a la meva (i vostra) estimada terra.
Com us he dit, la primera setmana la vaig dedicar a treballar des de BCN. Vam arribar d’Israel (amb la meva mare) al diumenge a la nit, el dilluns vaig descansar un xic i el dimarts ja vaig anar, de bon matí, cap a BCN. I què vaig fer a BCN doncs bàsicament intentar treballar en algun dels projectes que tenim començats amb el grup en el que vaig fer la tesi (sempre costa això, a tot arreu estem tots molt enfeinats), i les tardes ens les vam passar entrevistant els joves de quart d’ESO més brillants, acadèmicament, de Catalunya (26 aquest cop). I a què ve això de les entrevistes? doncs resulta que n’hem d’escollir 10 per tal que passin a formar part del nostre projecte “Finestres al Cel” dins del programa Joves i Ciència. Van ésser uns dies molt intensos i vam acabar rebentats però al final, per skype, el divendres a la tarda (que jo ja tornava a ésser a treballar des de casa, o des de la biblioteca d’Olot, o des del local de la Marboleny, … depèn del dia) vam consensuar quins serien els nostres 10 nens i nenes / nois i noies. Aquest procés ja el vam viure l’any passat i sincerament crec que aquest any hem tornat a crear un bon equip, ara bé, com l’any passat de ben segur que ens sorprendran!!
Durant el cap de setmana em vaig dedicar a estar una mica per casa i el diumenge vaig anar a la caminada de Bosc de Tosca, i és que necessitava sentir a la pell l’aire de la Garrotxa de bon matí, com a mínim un dia, en aquesta primavera tan bonica que està fent! Després de la caminada, que he de dir que la vaig fer prou de pressa tot i no estar massa en forma, vam anar a fer un dinar de família per celebrar els 31 anys del meu germà, els meus 29 i els 34 de casats dels pares. El restaurant no el teníem clar, vam improvisar i vam acabar a Besalú, abans de dinar però vam passar pel Santuari de la Mare de Déu del Mont on vam gaudir del vent, les vistes i de la preparació i salt al buit de tres joves que feien ala delta.
I la segona setmana? Doncs bàsicament vaig treballar des de casa, vaig anar a dinar i sopar amb alguns de la colla (dimecres i dijous), i a dinar amb la meva mare després de visitar amics i amigues. El dinar amb la mare el vam fer a “El ginjoler”, per provar un lloc nou, aquest cop però no ens va sortir del tot bé, la veritat és que no ens va acabar d’agradar, i mira que vam tardar a triar un lloc!
I el divendres va arribar un dia molt esperat! Anar a caçar bolets amb el pare! Quant temps feia que no ho podia fer! I a més en vam trobar força, un dia rodó.
Va tornar a arribar el cap de setmana i aquest cop vaig dedicar el dissabte a una festa d’aniversari d’un bon amic, en Pujo, que ja en fa 30. A la festa érem 40 persones, entre Marboleny, colla, amics de la universitat. Va ésser un molt bon dinar, i és que ens el va preparar la tieta Rosa! Un arròs boníssim, carn a la brasa i pastís de postres, vam acabar ben tips i satisfets! Res feia preveure el que passaria a la nit. Sí, no va ésser una experiència massa agradable i ara no us vull avorrir amb massa detalls (potser us ho explicaré més endavant) simplement us diré que vaig tenir un petit ensurt i que això va fer que l’endemà no pogués anar a fer la caminada que més m’agrada de l’any! La lletissonada! I mira que tenia bona pinta! Vaja, haurem d’esperar un any més.
El diumenge vaig aprofitar per quedar-me a casa amb la meva mare i vam fer pa de vidre i un pastís boníssim de plàtan i formatge.
I el dilluns de bon matí, l’últim dia d’estar a casa, vam visitar uns bons amics, els de Ca la Emília, i poc després ja era hora de marxar. Aquest cop no vaig haver d’agafar trens ni busos, una bona amiga, l’Esther, em va dur a l’aeroport. Que bé que va quan algú et pot acompanyar i et pots estalviar les hores de tren i bus!
A l’aeroport, els controls van passar sense pena ni glòria, els que viatgeu ja sabreu com va això, després, per variar, el vol es va endarrerir una horeta, i al final vam sortir cap a Istambul (realment em feia anar malament això que s’endarrerís, i és que tenia tot quadrat per poder visitar Istambul en transport públic, però vaja).
Vaig arribar a les 10:30PM hora local, vaig pagar religiosament els 25 euros de la visa d’entrada (els vaig dir que no hi estaria ni 24 hores però em van fer pagar igual, i, ara que hi penso crec sincerament que em van fotre, i és que havia de sortir per força de la zona de l’aeroport on era ja que havia de tornar a fer el check-in …), i vaig anar a buscar el bus que em portaria directament al centre d’istanbul, la plaça Taksim. La idea era arribar abans de les 12 de la nit i així agafar el metro per anar a l’hostal, no obstant, degut al retard acumulat a l’avió vam arribar a les 12 menys 5 i em van tancar el metro als morros (literalment). Així doncs vaig haver d’agafar un taxi cap a l’hostal, en aquest cas la “Mavi Guesthouse”, a 2 minuts de la mesquita blava i de l’església/mesquita de Santa Sofia. L’hostal era un lloc un xic claustrofòbic, una casa vella de 4 plantes on la última era una gran sala plena de lliteres sense una ubicació definida, jo havia llogat un d’aquells llits, podeu imaginar que no va ésser el millor lloc que podria haver triat per dormir, tot i que era molt molt barat. Per cert el taxi em va cobrar 25 lires turques (uns 8 euros), i això és molt, un altre error meu el de no haver-ho regatejat una mica més … falta de costum!
L’endemà al matí em vaig llevar molt d’hora, feia fred i plovia, vaig anar a esmorzar (inclòs en els 6 euros que costava el llit a l’hostal), ens van donar una mica de mel, mantega, un trosset de formatge, tomata, cogombre, un ou dur i pa, acompanyat de cafè o te. Vaig xerrar una estona amb d’altres “motxilleros” i abans de les 9 del matí (que és quan obren) vaig anar cap a Santa Sofia, volia aprofitar el dia i anar-hi a una hora sense cues, ho vaig aconseguir, a primera hora hi havia poquíssima gent!
Vaig pagar el preu de l’entrada (excessiu crec jo, unes 50 lires turques), i vaig fer la visita a la catedral/mesquita, ara reconvertida en museu. La veritat és que és una catedral enorme, amb decoració islàmica, una barreja d’estils molt curiosa, completament diferent de les mesquites actuals, molt més lluminoses. L’estil de Santa Sofia recorda molt el nostre romànic: fosc, de murs gruixuts, … tot i això la veritat és que la nau central és enorme i esvelta. Quan passeges per dins de l’edifici sorprèn també que s’hagin conservat mosaics bizantins amb figures humanes, sense que els hagin esborrat els rostres, i perquè sorprèn? doncs perquè és quelcom habitual (o com a mínim ho era fa uns quants segles) que quan un poble de religió islàmica conquereix un territori aquests destrueixin sistemàticament totes les representacions d’animals o persones, i és que a l’islam no estan permeses aquest tipus de representacions. 
Com us he dit, degut a que hi vaig anar ben d’hora però també perquè la situació a Turquia no és la millor pel turisme ara mateix, dins l’edifici no hi havia massa gent, tot i això, la varietat de cultures que hi havia representades era sorprenent: àrabs, dones amb burca, estrangers europeus, xinesos, … tots admirant aquest enorme i antic edifici. Sí antic, molt antic, i la veritat és que hi ha una altra cosa que em va sorprendre, només alguna columna permet entreveure alguna de les coses que ha passat aquí, des de guerres diverses com la que va portar a la caiguda de l’imperi Bizantí, les invasions successives d’altres civilitzacions, fins al més sorprenent, els forts terratrèmols que en diverses ocasions han reduït la resta de la ciutat a poc més que un munt de pedres i pols. I de tot això només n’hi ha senyals en algunes columnes, les que s’han hagut d’apuntalar amb discrets anells de ferro, aquesta església/mesquita/museu ha sobreviscut de tot! 
En acabar la visita a Santa Sofia em vaig dirigir a la mesquita blava, un edifici germà de Santa Sofia però diria que molt més majestuós, simètric, esvelt. Per arribar-hi s’ha de creuar un parc molt bonic ple de flors i bancs on seure (poques papereres però, per no dir que cap, i tot i això sorprenentment net). A diferència de Santa Sofia, a la mesquita blava no es pot entrar pel mateix lloc que els musulmans, i només s’hi pot accedir unes hores concretes. Abans d’entrar, com sol ésser habitual en els temples musulmans, t’has de treure les sabates (et donen una bossa de plàstic on posar-les), i només d’entrar t’adones que aquest edifici no té res a veure amb Santa Sofia, tot i que des de fora es puguin assemblar. Una nau central molt ampla i lluminosa amb un gran nombre de vitralls i un terra emmoquetat li donen un aire de reialesa, i indubtablement indiquen que la mesquita està en ús actualment. Després de disfrutar de la tranqui·liitat del lloc i de fer algunes fotos vaig decidir continuar la visita a la ciutat, per acabar però, en sortir vaig agafar un corà en castellà, els regalaven a la sortida, la veritat és que pot ésser curiós llegir a veure què diu!
Finalment, vaig encaminar-me al famós basar d’Istambul. A mig camí es va posar a ploure de manera que em vaig afanyar, ja em pensava que no podria fer la visita, tot i això, per sorpresa meva em vaig trobar que el basar és un edifici baix (una planta o dues) molt extens i tot cobert. Vaig entrar tot passejant i vaig veure un mapa que indicava que hi ha mesquites dins, restaurants, fonts, parcs, i óbviament moltíssimes botigues, diria que milers. Les botigues són sobretot de roba, però també n’hi ha de records, de joies… tot i això no vaig saber trobar la zona dels productes frescos o de parament per la llar, i és que és un mercat molt i molt gran, al final em vaig cansar i tot de tan caminar! L’experiència realment val la pena, encara que pel que vaig poder veure no era el dia més intens, hi havia molt poca gent comprant.
Sortint de l’enorme i sorollós mercat vaig decidir anar-me’n caminant cap a la plaça Taxim, on em tornaria a recollir el bus per anar a l’aeroport. Pararia a dinar camí de la plaça. De camí a la plaça he d’esser sincer, em vaig perdre una mica, tot i això no hi ha mal que per bé no vingui (com diuen els castellans) i gràcies a perdre’m vaig visitar una bona part de la zona humil i de pescadors de la ciutat. El fet de perdre’m però, i no és una excusa, es va deure a que realment és una ciutat on és difícil orientar-se, plena de turonets, mar per tots costats, … Com segurament sabreu Istambul es troba just en l’únic punt que uneix el mar negre amb el mediterrani, un canal bastant estret que de fet creuen diversos ponts. A banda i banda del canal hi ha la ciutat que s’enfila per uns turons amb un desnivell considerable. Sobre del turó del costat Europeu hi ha Santa Sofia i la Mesquita Blava, a l’altre costat, a la part Asiàtica, hi ha la plaça Tacsim i bona part de la ciutat més moderna.
Finalment després de molt caminar em vaig tornar a orientar, vaig creuar altre cop per la zona de Santa Sofia i la Mesquita Blava i baix baixar fins a un dels ponts que travessen el “canal”. El pont es pot travessar a peu, i és molt agradable, ple de pescadors a les vores que pel que es veu aconsegueixen una molt bona pesca, de fet tots tenien un mínim de 3 peixos a les galledes, i mira que el mar estava pleníssim de meduses!
Ja a l’altre costat em vaig endinsar pels carrerons de la ciutat fins que vaig trobar un lloc per dinar. Vaig dinar una pizza turca, que no és res més que pa de pita amb espècies a sobre i formatge. Amb el menú de la pizza hi anava inclosa una beguda típica d’aquí feta a base de llogurt, tot per 10 lires turques, bon preu i bon dinar.
Finalment a mitja tarda vaig arribar a la plaça Taxim, famosa per les grans manifestacions de fa uns anys, em vaig deixar perdre pels voltants, vaig anar a comprar alguna cosa per picar a l’avió i a buscar el bus. Al cap d’una estona ja tornava a estar a punt a l’aeroport per anar cap a Tel Aviv. L’aventura però no s’havia acabat, ja anant cap a l’aeroport em vaig fixar que el cel s’estava enfosquint (i mira que eren les 4 de la tarda), s’estava acostant una nuvolada important, i justament mitja hora abans de la sortida del vol el cel va esclatar en un continu de llampecs i fort vent, tot això quan ja havíem embarcat. Va ésser una tempesta tan forta que van tancar l’espai aeri i tot! Res, va tocar esperar a que passés la tempesta, un altre cop una horeta dins l’avió. Finalment vam poder sortir i vaig arribar a Tel Aviv, on vaig anar a buscar el tren fins a Tel Aviv ciutat (després que els senyors dels taxis compartits em fessin esperar una bona estona, de fet tanta que al final els vaig enviar a pastar fang), i després corrent vaig arribar just a temps per agafar el bus que em portaria fins a Jerusalem, dic corrent perquè a la parada del tren un senyor em va enganyar i em va enviar en la direcció equivocada per anar a agafar el bus, gairebé el perdo!
Vaig arribar al monestir cap a les 12 de la nit.
I això és tot! La propera setmana us explicaré què ha passat aquestes últimes setmanes, i el que he fet aquest cap de setmana (d’aquí a mitja hora agafem el cotxe cap al desert on acamparem, farem barbacoa …).
Fins la propera! Continueu mirant les estrelles!
