Hola de nou, avui començo una sèrie de com a mínim sis entrades on us explicaré una gran aventura que vam viure aquest estiu 8 astrònoms de diferents parts del món i que amb prou feines ens coneixíem.
Tot va començar fa un any, quan, des de San Francisco (USA) estava decidint si continuar o no amb el meu post-doc a Jerusalem, Israel, un segon any. En aquella època moltes coses em passaven pel cap, coses tan importants com el futur familiar i/o professional, però també cosetes molt menys importants però que tot i això són capaces de donar-te una empenta en una direcció o altra. Entre d'altres, una d'aquestes cosetes insignificants era l'oportunitat de per fi, després de més de 18 anys d'espera, poder veure un eclipsi total de Sol. I és que una de les primeres coses que em van passar pel cap quan al primer any el meu jefe em va dir que si acceptava el post doc a Israel, passaríem tots els estius a Califòrnia, va ser que el 2017 un eclipsi total de Sol creuava els Estats Units de costa a costa, a l'estiu.
El temps va passar i, com ja us vaig escriure en una entrada anterior d'aquest blog, després d'un viatge un xic accidentat, ja era als EUA, era Juliol de 2017 i la data de l'eclipsi tan anhelat, s'acostava.
Encara no tenia gairebé res pensat, només havia decidit que el millor lloc per anar, i un lloc on probablement no hi hauria excessiva gent, era Rexburg, un petit poblet al nord de Salt Lake city, a l'estat d'Idaho. Vaig mirar primer els bitllets d'avió però eren extremadament cars. Finalment vaig decidir que quan s'apropés la data em miraria el lloguer de cotxes i hi aniria amb cotxe (14 hores de conducció però vaja, sempre podia fer alguna paradeta i en llocs ben interessants).
I va arribar l'agost, i amb l'agost, tal com també ja us he explicat, un parell de setmanes boges amb un congrés rere l'altre. I va ser enmig dels congressos on vaig pensar "i perquè no intentes trobar a algú que ja tingui previst anar a veure l'eclipsi i t'hi ajuntes? O en el cas que no trobis a ningú, perquè no muntes tu una expedició? Segur que hi ha molta gent interessada!". Dit i fet, em vagi posar a preguntar a la gent del congrés, i també a amics de Catalunya que podrien tenir ganes de venir a venir. Finalment, després d'uns quants dies de preguntar sense massa èxit, em vaig adonar que no seria tan senzill d'organitzar, i és que en aquell moment la gent que tenia ganes d'anar a veure l'eclipsi ja estava situada en dos grups ben definits, un primer on ja tenien un pla molt tancat i estava clar que no els interessava convidar-m'hi (tan els amics i coneguts que venien des de Catalunya, com els locals), i un segon de gent que tot i tenir-ne ganes no s'havien plantejat seriosament d'anar-lo a veure fins que jo els ho vaig dir (vaja, que si algú els ho organitzava, hi anirien, i sinó, no). Per acabar també hi havia algunes persones molt motivades però que no sabien com posar-se a organitzar-ho i que per tant estaven frustrades per no saber com fer-s'ho per anar-lo a veure. Així doncs, amb aquest panorama, i motivat com sempre, em vaig posar a organitzar un viatget de 4000 km en cotxe amb un grup de gent amb orígens molt diferents i que pràcticament no es coneixien entre ells! Quina bogeria oi?!
Una decisió que vaig prendre només de començar, i que els vaig comunicar a tots, era que no intentaria consensuar tots i cadascun dels passos que faria per organitzar el viatge. Sí, és cert, no és la manera més democràtica però un viatge tan llarg amb gent que no coneixies de res pot convertir-se en un malson si no es pren el lideratge des de bon principi (i així i tot ... ja veureu en la propera entrada com va anar tot plegat...).
Així doncs, a mig agost, a punt per acabar el congrés principal on vaig estar, el Santa Cruz Galaxy Workshop 2017, el grup que m'acompanyaria en aquest viatge ja gairebé estava del tot format. Érem el post-doc xinès que treballa amb mi, una doctorand israeliana, un post-doc espanyol que va ser estudiant del meu jefe, la dona del post-doc espanyol, un investigador permanent de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), un doctorant d'aquí de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz (UCSC), un post-doc xilè que ara està treballant a París i jo, 8 en total. L'últim dia de congrés però la noia Israeliana va decidir que tenia massa feina i que preferia no venir. A canvi d'aquesta noia (i quin mal canvi!!! Mare de Déu si haguéssim sabut el que ens queia a sobre ...) ens va assaltar, literalment, una noia Sèrbia, amb la que ja havia tingut un primer contacte el primer dia de congrés i que ja m'havia semblat molt rara. Aquesta noia simplement es va acostar, ens va preguntar de què estàvem parlant i després d'explicar-li va dir, sense preguntar, que ella també venia ... vaja, com que teníem lloc al cotxe, i per com sóc jo, no vaig saber dir-li que no. Així doncs érem 8 altra vegada.
Els dies després del congrés vam quedar un parell de vegades per acabar d'organitzar l'anada i els llocs on dormir. La idea era marxar el dissabte ben d'hora, conduir fins a Salt Lake City (unes 15 hores), dormir allà, de bon matí anar a comprar menjar en un supermercat pel dinar-sopar-berenar (es preveia que tot estaria molt col·lapsat a Rexburg) i marxar de seguida per tal d'evitar el trànsit que hi havia previst, fins a Rexburg (Idaho). La tarda del diumenge la dedicaríem a buscar el millor lloc per veure l'eclipsi. I el dilluns a primeríssima hora, cap al lloc escollit i a esperar a les 10:15 hora local (una hora més que a Califòrnia), quan començaria l'eclipsi. Just després d'acabar l'eclipsi la idea era marxar ràpidament per arribar a Reno (Nevada) on dormiríem, i el dimarts ens llevaríem ben aviat i seguiríem cap a Santa Cruz amb l'objectiu d'arribar-hi al migdia, perdent així només un dia i mig de feina.
El primer que vam intentar resoldre va esser el tema del mitjà de transport. Teníem dos cotxes, el del noi que és estudiant de la UCSC i el del noi xilè. Hi havia però un problema d'horaris, el noi xilè tenia un casament el dissabte pel que només podia marxar dissabte tard al vespre i conduir de nit sense parar fins a atrapar l'altre grup a Rexburg. Jo no les tenia totes pel que em vaig oferir d'anar amb ell. La veritat és que tot plegat es feia una mica complicat, ja que pel que ens va dir el noi xilè el seu cotxe era prou gran per portar 6 persones, el que volia dir que el noi de la UCSC hauria de deixar el seu cotxe, agafar el del noi xilè, portar 6 persones fins a Salt Lake city, i nosaltres (jo i el noi xilè, que es diu Fernando,... a partir d'ara faré servir els noms que sinó és molt complicat això) agafaríem el cotxe del noi de la UCSC (que es diu Clayton) i els atraparíem a Rexburg. Amb tot aquest embolic vam començar a pensar que la millor idea seria llogar un cotxe (tant de bo ho haguéssim fet!!!! A la propera entrada veureu el perquè ...). Tot i això al final en Fernando va decidir no anar al casament pel que vam acabar decidint sortir a les 9 del matí del dissabte tots plegats. Sí tot molt enrevessat, i més que s'hi tornaria!
Un cop això decidit vam llogar el terreny d'acampada a Rexburg (tota la resta, hotels, hostals, ... estava tot ocupat o caríssim, tot com a conseqüència de l'eclipsi solar). El terreny el vam trobar a través de l'aplicació "airbnb" i era clarament de nova creació ... bàsicament una família (entre moltes d'altres) va decidir que era una molt bona idea llogar el seu jardí/hort a la gent que anava a veure l'eclipsi, i així fer algun caleró. El negoci és el negoci nois! Com que estaríem d'acampada necessitàvem doncs tendes, sacs de dormir, ... jo vaig poder aconseguir una tenda de 2 places (me la van deixar els meus bons companys de pis), i portaria el meu sac. L'home de l'IAC (Jorge), va llogar un sac, i tota la resta de gent podria fer servir algun sac/tenda de la família d'en Clayton; sí, la família d'aquest noi són grans fans de l'acampada i tenen sacs i tendes per donar i per vendre!
Pel que fa a l'estada a Salt Lake City, vam trobar un airbnb per un preu raonable al nord de la ciutat, amb 7 llits (érem 8 però recordeu que teníem una parella, el post-doc espanyol i la seva dona, en Daniel i la Maria José, ells dormien junts).
Finalment vam llogar quatre habitacions de la famosa cadena de Motels americans coneguda com a "Motel 6", a Reno, per la tornada.
I ja ho teníem tot a punt! Vam quedar per acabar de polir alguns detalls el dia abans, el divendres, a casa d'en Fernando per fer una petita barbacoa i beure un xic de vi, sidra i cervesa. El sopar va anar bé però allà ens vam adonar, encara una mica més, que la noia Sèrbia (Marijana) era molt molt, però que molt, rara eh! Ufff no us ho podeu imaginar!! Ja veure ja a la propera entrada!
Vam acabar de sopar i ja teníem decidit que enlloc de marxar a les 9 del matí marxaríem a les 6, per arribar aviat a Salt Lake City i visitar-la (il·lusos de nosaltres ...). En Jorge, la Marijana i jo aniríem amb el cotxe d'en Fernando (jo i en Fernando seríem els conductors), en Daniel, la Maria-José, en Fangzhou i en Clayton al cotxe d'en Clayton (en Daniel i en Clayton serien els conductors). Després de sopar en Fernando ens va portar a casa a mi i en Jorge (la Marijana havia marxat a peu feia ja una estona), i així ja sabia on ens havia de venir a buscar l'endemà. En Clayton va fer el mateix amb la resta. I així ja estava tota punt, només quedava fer la motxilla i a dormir! Quins nervis!!! Un eclipsi total! Per fi!!! No puc acabar però sense comentar-vos que des de casa d'en Fernando fins a casa meva vaig tenir temps més que suficient per adonar-me que alguna cosa podia fallar ... el cotxe d'en Fernando era tan vell ... i feia una fressa tan estranya!! Ai si haguéssim fet cas al nostre instint (en Jorge va pensar el mateix) i haguéssim llogat un altre cotxe!
A la propera entrada, comença l'aventura! Great American Eclipse 2017!
Continueu mirant les estrelles!!
