Jerusalem: Tinc visita!

Torne-m’hi doncs! 

I avui, tal com us vaig dir que faria, us parlaré de la visita que em van fer uns amics de la facultat aprofitant les “vostres” vacances de setmana santa.

Començo on ho vaig deixar, a l’aeroport.

Després d’una espera horrorosa dins l’avió de Vueling a l’aeroport de Barcelona (3 hores, entre les 12 i les 2-3 de la nit) i sense que se’ls acudís ni de donar-nos un trist got d’aigua, ens vam enlairar. Entre capcinades van passar les 5 hores de vol i a les 7:30 arribàvem a Tel Aviv. Era una hora estranya, normalment els vols a aquest aeroport arriben a les 4-5 de la matinada, és per això que res va sortir com havia previst. I és que la meva idea era arribar a les 4-5 del matí a l’aeroport de Tel Aviv, de seguida agafar un taxi compartit i que em deixés a la facultat per tal de poder avançar feina (amb el congrés a Toledo i la visita a la Vall tot s’havia endarrerit una mica). La realitat però va esser un xic diferent, i és que a l’hora en la que vam arribar hi havia molt poca gent a l’aeroport pel que els taxis compartits enlloc de sortir continuament s’esperaven fins emplenar-se, i s’esperaven moltíssim! Això últim us ho dic ara, un cop viscuda l’experiència però la veritat és que en aquell moment no ho sabíem, i no ens en vam adonar fins que feia estona que esperàvem, si ho haguéssim sabut abans hauríem agafat directament la combinació de busos, que tot i esser més complicada hauria acabat essent més ràpida, i més barata, què hi farem! Tot i això cal dir que mentre esperàvem dins el taxi, mitja hora, una hora, … vam conèixer una noia que resulta que també era catalana, i que era la corresponsal del Periòdico a Jerusalem, alguna cosa de bo en vam treure de l’espera. També, quan ja feia una bona estona que esperàvem, vam poder veure com un senyor gran jueu baixava tot enfadat del taxi i anava a parlar amb el taxista intentant que acceptés que li paguéssim un xic més a canvi de marxar de seguida (i això sense comentar-ho a cap dels altres … són així aquesta gent!), el taxista no va acceptar. Per fi, després d’una bona estona el taxista va desistir, faltava una persona per emplenar però havíem esperat ja més d’una hora per tant vam marxar, ja eren cap a les 8.

Pel que fa al trajecte, vaig tenir sort, pràcticament la meva va esser la primera parada, a la universitat, i dic que vaig tenir sort perquè els meus amics (en Pol i la Núria), i també la noia del Periódico, van estar una hora voltant per Jerusalem abans de deixar-los a lloc.

Era tard però per fi estava a la Universitat, a treballar (duríssim això d’anar a treballar sense dormir). La setmana (curta) va passar volant, de fet van esser només dos dies ja que el dijous era festiu, era la festivitat de la “Purim”. I què és la Purim? Doncs és una festivitat en la que els jueus celebren que són vius i que encara existeixen i per celebrar-ho s’han de disfressar, beure, anar de festa, … és curiós veure jueus ultraortodoxos disfressats de mil i una maneres diferents i bevent, bevent molt. En vam veure de vestits de palestins i de nazis i tot!

Gràcies a aquest dia festiu doncs el dimecres al vespre ja estava de cap de setmana. Vaig aprofitar-ho per reunir-me amb els meus amics de la facultat, que els havia deixat sols un parell de dies perquè coneguessin Jerusalem. Vam quedar prop del seu hostal (s’estaven a l’Abraham hostel) i ens en vam anar a menjar hummus en el restaurant del que ja us vaig parlar en una altra entrada, i és que hi fan un hummus boníssim! Després de sopar i xerrar una bona estona els vaig acompanyar un tros, tot creuant enmig de joves semiborratxos i disfressats que campaven per tota la zona comercial de Jerusalem, i després vaig anar cap a dormir.

L’endemà, dijous, vam decidir que era un bon dia per anar a visitar Masada i el Mar Mort. Ja era hora! Gairebé sis mesos per aquí i encara no m’havia banyat al mar mort! Així doncs vam quedar ben d’hora ben d’hora, tan per evitar la calor com per aprofitar el dia, a l’estació central d’autobusos de Jerusalem. Després d’un desconcert inicial vam comprar els bitllets del bus i vam trobar l’andana, i ja erem de camí a Massada. Però què és Massada? Doncs massada és una antiga ciutat jueva just sobre d’una muntanya rodejada de penyassegats, La ciutat està completament en ruïnes i és que fa prop de 2000 anys hi va haver una gran batalla, de fet un setge molt llarg dels romans contra els jueus. Es veu que després de la revel·lió jueva del segle I de la nostra era, en la qual els romans van destruir el segon temple jueu de Jerusalem, molts jueus es van anar a refugiar a aquesta ciutat. Els romans els van perseguir i es van trobar que aquesta fortalesa era gairebé impossible de conquerir. Van posar la ciutat en setge, van construir 6 assentaments tot a l’entorn i van començar a construir també una rampa enorme que els acostés a les muralles de la ciutat (que es trobaven ben amunt sobre els penya-segats). Finalment van aconseguir saltar les muralles i el desenllaç de tot plegat va esser que els dirigents de la ciutat van ordenar el suïcidi col·lectiu de tota la població. Només van sobreviure una dona i uns nens.

Actualment l’accés és un xic més senzill que en aquella època, ara bé, et pots fer una idea de com de dur devia esser pels romans l’intentar accedir a la ciutat si decideixes  pujar pel camí de la serp, un camí en ziga-zaga que puja per enmig del cingle a la cara oest de Massada (si prefereixes no fer-te’n a la idea sempre pots pujar amb telefèric). Nosaltres vam decidir pujar per aquest camí, i, de fet, si haguéssim estat un xic més mala gent ens haguéssim pogut estalviar fins i tot de pagar l’entrada al parc natural (ningú controla si has pagat o no).

La pujada va esser dura però al cap de prop de 40 minuts ja érem a dalt. Vam anar a seure a una ombra, on hi havia una font amb aigua ben fresca i vam menjar unes mandarines (crec que van sortir del bufet d’esmorzar de l’Abraham hostel …). I menter menjàvem, un grup de joves àrabs (Segurament d’una escola de secundària que feina una visita a la zona arqueològica) es van assegure al nostre costat, molt al costat de fet, tan de costat que un d’ells amb tota la confiança (jo crec que es va confondre de persona) es va repenjar a en Pol com si fossin amics de tota la vida. Uns minuts després, el que devia esser el professor va arribar, un senyor tot fornit, i ens va dir alguna cosa en àrab, en veure que no l’acabavem d’entendre ens va preguntar d’on érem, i en dir-li que de Barcelona … vaja, va començar a riure i a parlar en àrab a tots els seus alumnes tot assenyalant a en Pol, qui li havia dit que era del Barça. Ells eren del Madrid. Jo i la Núria ens vam anar apartant mentre el senyor continuava parlant i assenyalant a en Pol … va esser tot un espectacle veure com tots reien i l’assenyalaven, qui sap què devien dir! Després d’això, i de seguida que vam poder, ens en vam anar a continuar la visita. Vam passejar per tota la zona de les ruïnes de l’antiga ciutat seguint les indicacions d’un mapa que ens havien donat a l’entrada. Aquí he de dir però que després d’haver estat a Mèxic aquestes ruïnes no eren per mi gran cosa, ara bé, les vistes sobre el mar mort i el desert de judea eren una passada. La passejada va estar prou bé, tenint en compte també que hi havia un tel de núvols que feia que el sol no molestés tan com ho hauria pogut fer. Quan ens en vam cansar vam decidir tornar a baixar pel camí de la serp  i anar a buscar el bus fins a Ein Gedi (la zona on hi ha un oasis molt famós i, en principi, també la platja pública). Mentre baixàvem tranquil·lament vam veure com un autobús arribava a la parada, ens vam arrencar a córrer i vam arribar corrent a la parada tot pensant que el bus que estava marxant era el nostre, però no, vam haver d’esperar una bona estona. Ja al bus correcte (al que vam descobrir que hi ha wifi gratis, i de fet ja us puc dir que ara he comprovat que en tots els busos de recorregut mig n’hi ha), vam anar passant parades fins a arribar a Ein Gedi. I allà, desconcert, hi havia moltes parades amb el nom d’Ein Gedi, ni idea de quina era la nostra … vam baixar en la que semblava més propera al Mar Mort, tot i això ja ens va semblar estrany que el conductor quedés un xic desconcertat en demanar-li que parés … de fet era un lloc ben desolat, ple de cartells que indicaven perill per zona d’enfonsaments i prohibit banyar-se (sí, hi ha un perill real que s’enfonsi la terra sota els teus peus ja que el Mar mort està en retrocés i moltes zones antigament inundades àrea són molt inestables, de fet es veuen grans forats a terra per tot arreu).

Vam caminar una bona estona i no hi havia manera de trobar la zona de bany. Vam preguntar a una família àrab que feina una barbacoa allà enmig del no-res (molt estrany) i cadascú ens va donar una direcció diferent. Per intuïció més que per les indicacions vam continuar cap al nord. Al cap d’una bona estona vam veure una zona amb una gasolinera i una àrea de servei, ens hi vam acostar i va resultar que era allà, la platja pública d’Ein Gedi. Tot i això, tot estava abandonat, semblava abandonat de feia ben poc, no més d’uns mesos, com a molt un any, la veritat és que era un paisatge totalment post-apocalíptic (vam fer broma sobre com s’assemblava a “the Wallking dead” aquesta sèrie de moda que va de zombies). Tot i les indicacions de prohibit banyar-se vam decidir endinsar-nos en la zona abandonada per “explorar”, al final del passeig va resultar que realment hi havia la zona de bany, abandonada però encara en condicions, a més hi havia gent dormint en una tenda també, i senyals  clars que la gent encara s’hi banyava (alguna tovallola i banyador abandonats per exemple), cal dir però que la zona també es veia ben bruta, plena de deixalles, no em va sorprendre això ja és quelcom típic en aquest país.

Després de caminar tot el matí la veritat és que teníem moltes ganes de banyar-los al Mar Mort (jo feia molt temps que ho esperava!) així que sense vergonya i sense por, en calçotets o com fos hi vam anar de pet! No us vull enganyar, l’entrada no era agradable, de fet jo no duia xancletes i me les van haver de deixar (les vam compartir). La “platja” no tenia sorra sinó pedres, i com si no fos prou molest, pedres cobertes de cristalls de salt que tallaven com ganivets. Tot i això, un cop l’aigua et cobria una mica, aproximadament més amunt dels genolls, l’únic que havies de fer era seure i ja està, flotaves, i molt! És una sensació ben rara! A més no cal que tinguis cap por de les bèsties marines, no hi ha res viu en aquest mar excepte bacteris. Vam banyar-nos una estona i des seguida vam decidir sortir (la sortida va esser encara més complicada que la entrada pel tema dels cristalls de sal, de fet tots ens vam fer uns quants talls que picaven d’allò més degut a la sal). Ens vam assecar i amb la pell amb un tacte estrany, una mena de sensació de pell llefiscosa però no exactament, ens vam posar la roba i vam anar tirant a buscar el bus. A aquestes alçades teníem moltes ganes de trobar una dutxa per treure'ns de sobre la capa de sal, com veieu aquest era el problema de banyar-se en una zona de bany abandonada, no hi havia dutxes! He de dir que de camí a la parada de bus vam decidir fer un petit vídeo de “The walking dead”, no ens en vam poder estar, i és que la zona ho mereix.

Ja a la parada vam esperar, i esperar i esperar, fins que vam decidir fer autostop, i va funcionar! Dos xinesos, un treballador i el seu jefe, ens van recollir i ens van dir que ens podien portar fins als afores de Jerusalem, que ells tornaven cap a Tel Aviv. El viatge va esser podríem dir que curiós, els xinos parlant en xino, i parant a totes les botigues per intentar trobar un ungüent típic de la zona, i nosaltres darrere, dormint/parlant en català. Finalment vam arribar a Jerusalem on vam quedar atrapats en un embús, on agraint-los molt que ens haguessin portat fins allà vam baixar i vam anar a buscar el tren elèctric que ens portaria cap a casa. Havia estat un dia molt interessant, però, de fet, encara no s’havia acabat. Vaig anar a casa, em vaig dutxar i al cap d’una estona ja arribaven la Núria i en Pol al Monestir, i és que els vaig dir que valia la pena que s’arribéssin a fer una visita, a més, després de la visita els vaig prometre que aniríem amb el meu company de pis a sopar en un restaurant/llibreria molt curiós que hi ha al centre.  El lloc no és res més que una mena de restaurant/biblioteca i s’hi sopa molt bé, jo i en Roberto vam menjar uns entrepans molt complerts mentre que la Núria i en Pol van voler tastar un plat típic d’aquí. Després de sopar i per acabar la nit vam sortir del restaurant i ens vam dirigir a prendre alguna cosa en algun bar. La veritat és que en entrar a un dels carrers principals de la ciutat ens vam sorprendre per la gran quantitat de gent que hi havia al carrer, disfressada de mil i una coses i bevent molt (aquesta era la nit forta de la festa de la “purim”). Amb tot aquest ambient vam anar a fer el toc en un bar on ens vam trobar amb l’altre company de pis, l’israelià, i la seva germana, que anaven vestits d’instructor de busseig i de test de daltonisme, unes disfresses ben original. Finalment, cansats després d’un dia tan intens, ens en vam anar a dormir, i és que l’endemà tocava una nova aventura! Cap a Betlehem i Hebrón.

I el dia va tornar a començar ben aviat, aquest cop havíem quedat directament a l’Abraham hostel. Vam sortir d’hora, vam anar fins a la estació de busos àrabs i cap a Betlehem per la frontera 300. Just després de creuar la frontera vam visitar tota la zona on hi ha murals sobre el mur de separació (o de la vergonya), i vam arribar fins al centre on vam regatejar amb un taxista perquè ens portés a Hebrón. Vam aconseguir un molt bon preu, aquest ens va portar per 50 shekels a un dels punts més conflictius de Palestina, a 30 km de Betlehem. I per què és conflictiu? Doncs perquè és sagrat tan pels Àrabs com pels jueus i es troba al bell mig de Palestina. I per què és sagrat? doncs perquè a Hebrón és on hi ha les tombes dels profetes “Abraham, Jacob i Isaac”, i les dones dels dos primers (la d’Isaac, Rebeca, està enterrada a Betlehem, just al costat de la frontera 300). Durant el trajecte cap a Hebrón vaig practicar el meu Hebreu amb el taxista, sembla que me’n vaig sortir prou bé i és que vaig quedar ben satisfet quan en Pol i la Núria em van dir que els havia sorprès com em defensava. De seguida que vam arribar a Hebrón ens vam adonar de com de gran era, de fet és la ciutat més gran de CisJordània. Vam baixar prop del mercat només per adonar-nos que era divendres, dia festiu dels àrabs! Quina pena! La majoria de comerços estaven tancats, i mira que tenia pinta d’esser un lloc espectacular quan tot era obert, el mercat semblava molt més autèntic i dens que el de Jerusalem! Què hi farem, hi hauré de tornar! Pel camí a les tombes dels profetes molts palestins se’ns van apropar per fer-nos de guia i ensenyar-nos els assentaments jueus, tot i que era evident on eren per la presència de torres de vigilància amb soldats israelians. Ens van explicar que hi ha 4 assentaments, alguns de petits (3 famílies) just enmig del mercat, d’altres molt més grans. En els assentaments petits que hi ha enmig de la ciutat els jueus viuen als pisos superiors de les cases (bàsicament a la zona del mercat). En aquests casos es veu que de tant en tant els jueus es dediquen a tirar deixalles i pedres als àrabs que passen per baix, tot sota la mirada i inacció dels soldats israelians. L’assentament més gran ocupa una part molt important del centre de la ciutat. La història de com es va construir és ben trista, resulta que per aïllar-lo de la resta de la ciutat (zona àrab) es van posar uns murs de contenció tallant literalment carrers principals i llavors es van desallotjar les cases i tancar tots els comerços d’un carrer sencer de manera que quedés un carrer buit entre la zona àrab i la jueva, la veritat és que és molt xocant de veure. 

Vam creuar uns quants controls de seguretat i vam arribar a la plaça on s’aixeca la mesquita/sinagoga de la tomba dels profetes. A la mesquita no hi podíem entrar ja que era dia de pregària però a la sinagoga sí que ens van deixar entrar. Allà vam trobar un soldat israelià que ens va explicar on eren les tombes, en un anglès no molt fluid. Mentre fèiem la visita he de dir que em vaig sorprendre d’allò més en veure un jueu ultraortodox vestit d’àngel rosa, si sí, d’àngel rosa …, resant davant la tomba de Sara … si ja de per sí és estrany aquest país, per Purim encara molt més! Després de la vista cultural vam tornar per la zona jueva, l’assentament, i la veritat és que tot i la música de fons dels jueus celebrant la “purim”, la tensió es palpava en l’ambient. Us he d’esser sincer, des que sóc aquí mai havia tingut una sensació tan desagradable com la que vaig tenir allà. Vam sortir tan ràpid com vam poder, vam tornar a la zona àrab per buscar un lloc on dinar i després d’un petit incident amb un noi àrab que sembla que havia begut o que no hi era del tot, vam anar a dinar un arrós amb pinxos de xai ben bo. Vam agafar un altre taxi fins a Betlehem i ens vam dirigir a visitar l’única cosa que creia important que viessin, l’esglèsia de la nativitat i el mercat, tot i que com a Hebrón, la major part de les botigues (excepte les cristianes) eren tancades. 

Érem a Betlehem, sí, una vegada més i ja en van unes quantes, i segur que endevinareu, a aquestes alçades de la meva estada, què és el que no podia faltar en una visita meva a Betlehem … doncs sí, una vegada més va passar, me’l vaig tornar a trobar, el noi palestí, aquell que sempre em diu que em vol fer de guia i jo li dic que a la propera. I mireu que aquest cop vaig anar molt en compte! De fet el vaig poder evitar una bona estona, des que vam arribar a la plaça principal fins que vam acabar la visita de l’esglèsia de la nativitat i vam passejar per les botigues de records. Tot i això, un cop acabada la visita a la Núria i a en Pol els venia molt de gust un cafetò, i vam anar justa a una cafeteria (Star&Bugs, una marca pirata óbviament) de la que jo ja sabia que aquest noi n’era el propietari, i allà em va enxampar. Com va anar tot plegat? Doncs molt senzill, jo estava assegut tranquil·lament fent el cafè i vaig sentir com algú em deia, crec que ara ja amb una barreja d’ironia i conya: ostres, una altra vegada tu per aquí? Avui sí que em llogaràs per anar a veure la ciutat oi? I jo, un cop més, li vaig tornar a dir que no, però vaig afegir que en un parell de setmanes hi tornaria a anar amb la meva mare (no sé si us he explicat que em ve a visitar!). Quan el noi va marxar la Núria em va fer notar molt encertadament que jo mateix em poso a la gola del llop, com se m’acut explicar-li que hi tornaré, per què li prometo que hi tornaré? Tan costa dir-li que no i ja està? Té tota la raó, …

Després de tot això i d’una bona estona de debat estimulant amb els meus visitants (que guai tenir gent amb qui poder discutir sobre temes tan interessants i profunds com els que vam estar discutint amb aquest parell! Com ho trobava a faltar!!!), vam decidir tornar, passant per la frontera 300. Va, caminar una estoneta fins que vam arribar prop de la frontera i allà un bon home d’una botiga ens va avisar que la cosa estava complicada, que millor que no passéssim. Inicialment vam creure que ens enganyava per algun motiu ocult, i és que quant t’has trobat tanta gent que t’intenta enganyar per tal que agafis el seu taxi… i vam continuar cap a la frontera. No vam continuar massa estona però i és que no vam passar ni 3 minuts fins que ens vam adonar que havíem comés un error, ens vam trobar un grup de palestins joves tirant pedres als policies israelians i aquests disparant a l’aire. Ràpidament vam girar cua i ens vam fer creus de amb quina naturalitat vivien aquesta situació la gent de la zona, i és que es veu que és quelcom tan comú que per ells és com per nosaltres una manifestació pacífica a Barcelona. Amb tot això, i uns més espantats que d’altres (el grau amb el que un viu el perill va suscitar un altre debat durant la tornada), vam recular fins on s’agafa el bus que passa per l’altra frontera, la de l’autopista. Després d’això vam tornar cap a Jerusalem sense més problemes.

I ja érem a jerusalem, justa a temps per anar al mur a veure l’entrada del Sabbat. Allà vam esperar que entrés el Sabbat. I el Sabbat va entrar, sense pena ni glòria, com sempre, i és que l’entrada del Sabbat només suposa que els jueus no poden treballar, escriure, engegar aparells elèctrics, encendre foc, … però allà al mur, on mai es fa res de tot això, l’únic que passa és que la gent va arribant durant tota la tarda i es posen a cantar, resar, ballar … Així doncs, l’únic realment interessant que ens va passar al mur és  que vam trobar uns catalans (sempre em trobo catalans quan vaig al mur), vam trobar uns pares que visitaven la seva filla que viu en un poble del nord d’Israel (prop del mar de Galilea) on aprèn dansa contemporània.

Quan ens vam cansar de veure el que passava al mur vaig proposar a la Núria i a en Pol d’anar a buscar on era un lloc on jo no havia anat mai i que m’havien recomanat molt, l’hospici Austríac. L’ hospici austríac és bsicament un hostal amb ambient Vienès, al bell mig del barri àrab. El més característic d’aquest lloc és que té un molt bon mirador al terrat, a través del qual es pot accedir a un altre nivell de la ciutat, els terrats. Malhauradament l’accés als terrats està tancat a partir de les 6 de la tarda, i eren ja les 7 quan el vam trobar. Així doncs simplement vam demanar una cerveseta i ens vam asseure a la terrassa a discutir un xic més, aquest cop sobre com la guerra fa que l’evolució tecnològica de les societats s’acceleri, o no. Va esser una discussió llarga i profunda! Molt inspiradora! Ah i mentrestant un minaret de just al costat va posar-se a cridar a la oració, un moment molt curiós, en un lloc amb ambient Vienés, dins de Jerusalem i amb cantarella àrab de fons, tot discutint sobre la guerra.

Després de tot això vam pagar i en sortir de l’hospici vam decidir seguir la Via dolorosa i anar al sant sepulcre on suposadament farien la missa de resurrecció (era divendres sant). En arribar-hi però vam veure que hi havia molta gent cantant dins, alguna cosa passava així que vam entrar a veure què era. Per sorpresa nostra poca estona després que entréssim un senyor va començar a dir a la gent si volien sortir. La gent li va respondre que no majoritàriament (alguns sí que van sortir), nosaltres com que no sabíem què passava no vam dir res i ens vam quedar. En aquest moment ens vam sorprendre encara més quan just darrere nostre vam veure que tancaven la porta amb pany i forrellat, si sí, ningú podia entrar ni sortir de l’esglèsia. La sorpresa va durar poc, de fet de seguida ens van fer notar que aquesta situació només s’allargaria mitja hora i es debia a que estaven reproduïnt la baixada de Jesucrist de la creu (era per evitar aglomeracions). Va esser un moment molt intens, allà dins, a la penombra, amb un grup no massa nombrós de persones, cantant, amb una desfilada de capellans de diferents confessions cristianes, també cantant, amb la porta barrada … i així fins que van haver fet les últimes estacions del via crucis, fins portar la figura del Crist al sepulcre. Va esser una bona experiència per acabar un dia ben intens! Acabat tot això vam sortir de la ciutat antiga i ja prop de l’Abraham hostel  em vaig acomiadar dels meus visitants, l’endemà seria dia de neteja i descans al Monestir ja que ells aprofitarien per anar a visitar el nord fins el diumenge mentre que jo el diumenge havia de tornar a treballar. Quina sort això de tenir vacances!!

Molt bé doncs, ja gairebé he acabat amb l’explicació del que vaig fer durant la visita d’en Pol i la Núria, no vull acabar però sense explicar-vos una anècdota curiosa i un xic enrrebassada, a veure si us la puc explicar bé.

Tot va començar el divendres al matí quan em vaig aixecar i vaig tenir una sensació rara, crec, mirant-ho ara en perspectiva, que era per la poca llum que hi havia fora, no en vaig fer cas. Vaig anar a esperar en Pol i la Núria i vam anar cap a Betlehem (com ja us he explicat). Pel camí la Núria em va explicar que el seu company d’habitació s’havia aixecat exageradament aviat per anar al sud al Mar mort, tot molt estrany. Va passar el dia i en el meu subconscient alguna cosa es movia, alguna cosa no quadrava. Durant la visita a Hebrón la Núria ens va dir que se li debia haver parat el rellotge ja que marcava una hora que no era la dels nostre móbils, no en vam fer cas ja que ella ens va dir que li passava sovint. Finalment al bus de tornada cap a Jerusalem em vaig fixar que per la hora que era, comparant amb l’entrada del Sabbat de la setmana passada, hi havia molta llum, el Sol estava molt amunt … què estava passant? I en aquest moment se’m va encendre la bombeta, finalment hi vaig caure! El que havia passat, i que vam acabar confirmant, és que a Israel el canvi d’horari d’hivern a estiu es fa la nit del djous al divendres! Els nostres móbils havien canviat tots automàticament d’hora mentre que no així el rellotge analógic de la Núria. I vam fer cas als nostres móbils, no al pobre rellotge de tota la vida. És extremadament pertorbador pensar que vam viure un dia sencer sense adonar-nos que s’havia canviat l’hora, estem totalment dominats per la tecnologia! Sincerament m’estic plantejant escriure un llibre de ciència ficció basat en aquesta experiència jeje.

Va, amb aquesta anècdota del canvi d’horari ara sí que us deixo, que ja m’he allargat prou. A la propera entrada us explicaré la visita de la meva mare i d’un amic, en Pere, aquí a Jerusalem!

Que vagi molt bé i que continueu mirant les estrelles!!

No Jerusalem: Toledo i casa!

Hola de nou! Primer de tot em vull disculpar perquè fa temps que no escric. La veritat és que m’ha costat trobar un moment per fer-ho i a més el temps passa tan de pressa! I és que he fet moltes coses aquestes últimes setmanes, tantes que us les hauré d’explicar en dues entrades noves per evitar fer-ne una de moooolt llarga (vaja, com moltes de les que he fet últimament …).

En la primera entrada (aquesta) us explicaré la meva estada a Toledo. A Toledo? us preguntareu, doncs sí, pels que no ho recordeu em van acceptar per donar una xerrada en un congrés internacional a Toledo. Era un congrés de formació i evolució de galàxies i hi va anar moltíssima gent, la veritat és que no ho sabia però resulta que van donar la oportunitat de presentar resultats a través de xerrada a molt poca gent, i entre aquests pocs privilegiats a mi! Quina sort que vaig tenir! Finalment acabaré aquesta entrada explicant-vos també la meva visita llampec a casa.

En la segona entrada, que intentaré penjar durant la propera setmana, us faré un resum del que vam fer i el que vam visitar la setmana passada amb uns amics de la facultat que van venir de vacances de setmana santa (probablement ells i/o família llegeixin aquesta entrada així que aprofito per enviar-los records i una forta abraçada!)

Molt bé doncs, no perdo més el temps, que el temps és or diuen, i ja prou que us el faig perdre amb aquestes entrades tan llargues oi?

Com us he dit començo per la visita a Toledo. 

Tot va començar al gener quan vaig rebre un correu de la Societat Espanyola d’Astronomia (SEA) on s’anunciava un congrés de formació i evolució de galàxies a Toledo. Vaig llegir-me l’anunci i la veritat és que de seguida m’hi vaig interessar, era un congrés del camp de l’astrofísica en el que treballo i a més molt a prop de casa. I aquí cal que us digui, perquè us he d’enganyar?, que és un gran al·licient que el congrés estigui prop de casa: el grup et paga el viatge al congrés i un cop acabat sempre pots aprofitar per fer una visita a família i amics (no sóc ni el primer ni l’últim a tenir en compte aquest punt a l’hora de decidir a quins congressos anar). Així doncs amb tots aquests punts a favor vaig decidir provar sort i demanar al jefe si li semblava bé que demanés una xerrada en aquest congrés (la veritat és que vaig veure que ell també hi anava així que semblava fàcil que em donés permís). I si, la veritat és que sense ni gairebé pensar-s’ho em va dir que endavant. Així doncs ja amb el permís del jefe vaig agafar els resultats que tenia i els que preveia que tindria en el moment del congrés, vaig inventar un títol i un resum, i a provar sort! Al cap d’unes setmanes em va arribar la resposta, em donaven la xerrada! Així doncs sens dubte podria anar a Toledo ja que tenir una xerrada és motiu suficient per tal que el grup et pagui les despeses de viatge (s’ha de dir també que disposar de diners per congressos era part del tracte que vam fer quan em van contractar). Amb tot això doncs vaig començar a mirar vols per anar el congrés i també dates per poder fer una visita a la Vall.

Van passar les setmanes, el projecte com ja us he anat explicant no avançava (i encara no ho fa massa), i d’aquesta manera va arribar la setmana abans del viatge. En aquest moment el meu jefe em va dir que al final no participaria al congrés (crec que per problemes familiars), per altra banda, els organitzadors em van enviar un correu demanant-me la presentació en .pdf cosa que em va fer adonar que el títol i el resum que havia enviat no eren ni molt menys el que havia pogut fer en el projecte, és per això que els vaig demanar per canviar-los i presentar els resultats de l’última part de la meva tesi, la simulació GARROTXA. La veritat és que ja em temia que em diguessin que no i m’anul·léssin la xerrada però per sort va passar tot el contrari, la nova versió els va semblar encara més adequada.

I va arribar el dia del viatge. El vol sortia a les tantes de la nit (les 4:55) una hora un xic intempestiva però vaja tot i que me’l paguin sempre miro de buscar el vol més barat i les hores solen ésser aquestes. Amb això, havia d’esser a l’aeroport a la 1:55 ja que com ja us he explicat aquí s’ha d’esser a l’aeroport 4 hores abans com a mínim pel tema dels controls de seguretat. El meu pla inicial era anar-hi amb bus (l’últim surt a les 22:00 i després havia de fer alguns transbordaments rars per arribar a l’aeroport) i després esperar allà. Tot i això a mesura que es va anar acostant l’hora (era dissabte), amb el cansament que duia i pel fet que el peu encara no el tenia del tot curat, vaig pensar que total per quatre duros de més hi podia anar amb un taxi compartit (els famosos nesher), i anar-hi just a l’hora. Així ho vaig fer doncs, vaig trucar i els del taxi em van dir que em recollirien al museu d’israel a les 2 de la matinada, i així ho van fer. Probablement alguns de vosaltres us haureu sorprès per la meva decisió d’anar-hi en taxi, jo agafant l’opció més fàcil (i cara)? Sí, ho sé, fa un any hi hauria anat amb autobús tot i tenir mil coses en contra, no sé què em passa últimament, serà que m’estic fent gran … Després d’aquest petit apunt continuo. Molt bé doncs ja era a l’aeroport, i allà res de nou, els mateixos controls (em van donar el número 5, com sempre), i a esperar. Sobre el vol només cal que us expliqui que vaig fer una escala a Istambul i després directe fins a Madrid on vaig arribar prop del migdia del diumenge. Vull fer ara aquí un altre apunt, aquest cop sobre els aeroports, i és que vull deixar constància d’una queixa: sempre em toquen aeroports on s’ha d’agafar un bus per anar de la terminal a l’avió! No m’agrada gens! Tan còmodes que són els tubs aquells que encaixen directament a l’avió! Una tonteria, ho sé, de fet abans no m’hauria fet res, … altre cop he de dir que aquestes cosetes són les que et fan adonar que et fas gran …

Ja era a Madrid, vaig deixar l’aeroport i vaig agafar el metro (on no vaig haver de pagar res més que la taxa d’aeroport ja que una senyora molt simpàtica em va donar el seu bitllet on encara li quedava un viatge), i vaig anar fins a Sol, al bell centre, prop d’on tenia l’hostal. Vaig deixar les coses a l’hostal on compartia habitació amb 4 persones (de fet amb 4 llits buits) i me’n vaig anar a visitar la ciutat. Tot i que coix, vaig fer una bona caminada, vaig caminar per tot el passeig de la Castellana fins gairebé el Santiago Bernabéu, i ho vaig fer simplement per trobar un Decathlon on comprar-me unes xiruques noves … tot i això en arribar al Decatlhon que m’havien indicat em van dir que aquella era una botiga dedicada completament al golf, que no hi havia calçat i que si en volia hauria d’anar a una de les botigues grans, a l’altra punta de Madrid, la veritat és que no hi pensava anar … Davant mateix hi havia un Corte Inglés i vaig pensar que era una bona idea d’anar a mirar preus allà, tot i això la veritat és que no ho era … els preus eren molt molt alts. Vaig desistir de comprar-me unes xiruques noves i vaig decidir aguantar amb les xiruques velles durant tot el congrés (ja compraria les xiruques al Decatlhon de Vic en la meva visita llampec a casa).

Vaig tornar a l’hostal, vaig sopar i cap a dormir, que l’endemà tenia planejat agafar una combinació de busos super rara: m’havia d’aixecar a les 4, agafar bus nocturn fins la parada de busos del sud, a les 5:30 agafar un altre bus i fins a Toledo on arribaria a les 8:00 … l’altra opció era l’AVE: sortir de l’hostal, caminar mitja hora fins a l’estació, agafar l’AVE de les 7:30 i arribar a Toledo a les 8. La diferencia de preus 4.50 vs. 12.00 euros, i a més m’ho pagaven … com us dic em faig gran, vaig escollir l’opció més còmode i lògica (fa uns anys hauria escollit l’altra, simplement per estalviar una mica i, com no, per l’aventura). Així doncs vaig agafar l’AVE i a les 8 del matí ja era a Toledo. Com m’havien dit és una ciutat molt interessant i en la que hi ha molta pujada per arribar al centre històric que està construït sobre una muntanya/turó. No sabia exactament com arribar al palau de congressos pel que ho vaig demanar a una senyora que passava pel carrer. Aquesta bona dona em va dir que ella treballava a la zona històrica, que el lloc havia d’esser per allà i que si volia em podia acompanyar un tros. Tot xerrant de la seva feina i preguntant-me què hi feia jo allà em va dur per un laberint d’escales mecàniques que s’anaven enfilant al turó (és espectacular la quantitat d’escales mecàniques exteriors que han posat per poder arribar a dalt, n’hi ha molts que pagarien per tenir el mateix a En Bas). Un cop a dalt em va dir que el lloc havia d’esser per allà però que no ho sabia exactament, que hauria de tornar a preguntar. Ens vam acomiadar i just després, per sorpresa meva, em vaig adonar que el lloc era just allà, al final de les escales mecàniques, un cartell enorme ho indicava.

Em vaig acostar a la porta, era el primer d’arribar, i el vigilant de seguretat molt amablement em va dir que no obrien les portes fins al cap de mitja hora. Així doncs vaig aprofitar per anar a un parc del costat a veure la sortida de sol i admirar les vistes de la ciutat.

Finalment van obrir la porta i vaig accedir a la zona de registre on ens van obsequiar amb una acreditació, una carpeta amb el programa, un boli, un bloc de notes, una cantimplora petita (super útil per dur la ratafia quan anem a caminar) i una motxilla molt xula i de bona qualitat, una agradable sorpresa per començar el congrés.

Després d’això vaig baixar a l’auditori i vaig esperar l’arribada de la gent. Al cap de poca estona ja vaig veure arribar la Mercè, ens vam saludar i la vaig ajudar a col·locar uns pòsters. Pels que no sapigueu com funcionen aquests congressos bàsicament heu de saber que hi ha dues maneres de presentar la teva feina, la primera, i més fàcil que et concedeixin, és presentar un pòster, la segona és fer una xerrada (que sol ésser d’entre 10 i 20 minuts). Pel que fa als pòsters bàsicament hi ha una zona plena de panells que sol ésser prop de la zona on es fan els descansos del cafè (coffee breaks) en el que es col·loquen tots i així la gent els pot passar a veure, n’hi havia prop de 200! En acabar de col·locar els pósters, i per sopresa seva, també em vaig trobar amb la Cesca. Crec que ja us n’he parlat de la Cesca i la Mercè, les dues són investigadores de la Universitat de Barcelona i van estar amb mi durant tot el doctorat dirigint-me i col·laborant amb la meva tesi. Poc després del retrobament i sense gairebé temps de posar-nos al dia ja va començar el congrés. Per començár hi va haver tota la xerrameca política (regidors etc etc) i després va arribar l’hora de la ciència, la Cesca va ésser la que va obrir aquesta part amb una molt bona xerrada. En línies generals només cal que us digui que va ésser un congrés molt intens, hi havia moltes xerrades (fins a 8 de seguides pel que a la sisena ja gairebé ningú era capaç de mantenir l’atenció…), i de temes molt variats, de fet he de dir que només els dos primers dies eren interessants per la meva feina. Enmig de les xerrades hi havia els descansos en els que se servien unes petites tapes de salmó i paté i uns croissants, a més de cafè o té. La meva xerrada va ésser el segon dia al matí i va anar prou bé tot i els nervis previs que sempre m’agafen. 

A banda del congrés i la feina en sí, també vaig tenir temps de fer altres coses a Toledo. Per començar el dilluns i el dimarts vaig anar a dinar amb la Cesca i la Mercè on vam aprofitar per posar-nos al dia tan de la feina com de temes més personals. També em vaig retrobar amb antics amics de la tesi que havia conegut en les reunions de la SEA o en d’altres congressos i vam anar alguns dies a dinar i a sopar junts. El dimecres a la tarda, que teníem lliure, vaig aprofitar que la Cesca i la Mercè ja havien marxat per anar a visitar la ciutat antiga. Em vaig deixar perdre, literalment, pels antics carrers del call jueu on em vaig trobar amb inscripcions en hebreu pel terra que podia llegir! Que bé que van aquestes classes d’Hebreu jeje. i finalment vaig passar per la catedral a la que no vaig entrar perquè ja era tard. 

Al vespre, mentre sopava sol a l’hostal, vaig començar a pensar en les ganes que tenia de veure la família i els amics. Vaig reflexionar-ho amb profunditat i em vaig adonar que el dijous i el divendres les xerrades que hi havia no m’ineressaven gens, eren de temes molt diferents al que jo faig. Així doncs vaig decidir agafar un altre AVE fins a Madrid el dijous de bon matí (em perdria el sopar del congrés en un restaurant dels bons, que ja havia pagat, però vaja …) i allà, intentar agafar un blablacar (bàsicament és una opció de compartir cotxe amb desconeguts que s’ha posat molt de moda i que funciona molt bé) per anar fins a Barcelona. 

Així doncs des de l’hostal, un petit hostal familiar amb només 7 habitacions dobles en una de les quals sol viure la parella que el regenta però que a ran del congrés també havien llogat,  vaig mirar de trobar si hi havia algun blablacar de Madrid a Barcelona ben aviat al matí que encaixés amb els horaris de l’AVE de Toledo a Madrid i amb les rodalies de Barcelona a Vic. Vaig tenir sort, per 36 euros n’hi havia un! El vaig reservar i ja tenia a punt el viatge per anar a casa. Abans d’explicar-vos però la visita a la Vall vull aprofitar aquí per dir alguna cosa més sobre l’hostal de Toledo en el que em vaig quedar, i és que s’ho mereix. Com us he dit era un hostal molt familiar, amb un tracte exquisit i molt personalitzat. L’hostal té 7 habitacions dobles amb lavabo però no té cafeteria ni cuina, cosa que no es troba a faltar ja que està a 2 minuts del centre i envoltat de botigues i restaurants. Com a extra, i com exemple del tracte exquisit he de dir que cada vespre tornant del congrés em trobava un bol amb caramels i xocolatines a l’habitació, tot un detall. Vaja, que recomano l’hostal Zacodober, i és que tot que està indicat com a hostal d’una sola estrella sembla que en tingui 4 jeje.

Sobre el viatge, com us he dit vaig sortir ben d’hora de l’hostal (encara era de nit) i em vaig dirigir a l’estació de l’AVE on vaig agafar el primer tren que va sortir cap a Madrid. Ja a Madrid havíem quedat amb l’home del cotxe compartit a la sortida de l’estació d’AVE d’Atocha, prop del monument de l’11M. Va arribar ben puntual així com també els altres dos nois amb qui compartiria el viatge. Va ésser un viatge ben interessant, 5 hores acompanyat d’un pilot d’avió (el conductor i propietari del cotxe) que ara es dedica a fer volar drons, d’un noi jove que és actor i que havia començat física però se n’havia desdit, i d’un noi sirià que havia arribat a Espanya feia 3 anys, just al principi de la nefasta guerra civil que ha portat a la situació actual de refugiats. Vam parlar de tot, òbviament del tema de Síria i els refugiats, un tema que aquell noi vivia amb molta intensitat, a vegades en anglès, a vegades en castellà (el conductor, un home d’uns 55 anys, no entenia massa l’anglés), i el trajecte es va fer molt curt. De sobte ja erem a Sants Estació, Barcelona, molt a prop de casa, quines ganes de veure a tothom! Allà vaig agafar un rodalies (R3) que sorprenentment va anar a l’hora (alguna cosa està canviant a Catalunya? o va ésser només sort?), fins a Vic i a Vic una TEISA (bus) on per sorpresa em vaig trobar amb un bon amic, en Jaume Cabanyes que ara treballa de conductor. Vaig baixar a les Preses i el meu pare ja estava esperant, ja era a casa!

A casa tot seguia igual, com sempre, amb alguns petits canvis de mobiliari aquí i allà però l’escéncia és la mateixa, casa! Vaig descansar i treballar una mica durant la tarda i l’endemà de bon matí vaig aprofitar per anar a fer una volteta amb la meva mare. Vam caminar una horeta seguint la ruta que ella sol fer cada matí, una ruta que passa pels Hostalets, el meu poble d’acollida, on vaig saludar vells amics i on vam anar a comprar una mica de carn (quines ganes! tant temps sense gairebé ni tastar-la!). A la tarda vaig visitar els amics de dansa tradicional, vaja, de la Marboleny (com ho trobo a faltar tot això) però vaig preferir no quedar-me a assajar amb ells ja que el meu peu encara no estava del tot fi. Al vespre, després de passar a comprar uns regalets per la meva mare (era el seu sant), vaig gaudir d’un bon sopar en família.

El dissabte al matí vam anar amb la meva mare a Vic al Decatlhon a comprar les molt anhelades xiruques noves i al vespre cap a sopar amb la colla, havia muntat un sopar amb tothom, d’hora perquè pogués venir també la mainada, i és que hi havia gent que feia mig any que no veia! Vam sopar al bar la Plaça de les Preses, una micona de pà amb tomàquet i marisc variat, i per postres la Marta i l’Anna em van tornar a sorprendre amb una mona de pasqua! Si sí, i és que diuen que són les meves padrines i de fet potser sí que ho són jeje, de fet el que són segur és les testimonis que em van permetre fer el tan desitjat canvi de nom al DNI, de Santiago a Santi. Va ésser una vetllada genial, no tan pel menjar com per la bona companyia, la companyia de gent tan enyorada!

El diumenge, diumenge de rams, vaig descansar (sí per fi, després de tantes setmanes descansant el dissabte per fi podia tornar a gaudir d’un bon diumenge), vam dinar uns bons canalons de la mare i per postres tortell! I a la tarda a casa la Núria (Can Leies) a jugar jocs de taula i posar-nos al dia. Per acabar la meva visita, el dilluns al matí vam anar a mercat, a casa vam dinar bacallà amb panses i ous i a la tarda vaig anar a ajudar a muntar un telescopi a casa la Ceci (li havia regalat al seu xicot, en Luis, per reis). Va ésser una visita llampec, intensa i on vaig poder veure més o menys a tothom, però ja s’havia acabat, era hora de marxar, sí cap a Israel altre cop! La Nuri i la Laura em van acompanyar a Vic, i allà altre cop amb rodalies (R3) fins a BCN (aquest cop van arribar 10 minuts tard, estic tranquil, res ha canviat …), rodalies fins la T2 i després bus fins la T1. Semblava que el vol seria tranquil i podria dormir d’una tirada però com veureu no va ésser així. Abans d’agafar el vol però quedava una sorpresa a terres catalanes! Dos amics de la universitat que em venien a visitar justament agafaven el mateix vol! I no ho havíem planejat eh! Quina sorpresa més agradable, per una vegada viatjaria cap a Jerusalem acompanyat  d’amics, de la Nuria i en Pol.

Després de passar tots els controls ja érem a la zona de sortides. Ens van deixar pujar a l’avió mitja hora abans del previst, molt estrany tot plegat. Ja a l’avió va arribar la sorpresa desagradable, vam haver d’esperar, i esperar, i esperar! Finalment el comandant va parlar, tot per dir-nos que encara hauríem d’esperar 1 hora més! L’espera es debia a la vaga de controladors aeris francesos. El vol no podia sortir perquè la ruta passava per una part controlada pels controladors de l’aeroport de Marsella … així doncs van decidir de tenir-nos a l’avió unes quantes hores i no ens van oferir ni un got d’aigua … quin desastre això de Vueling … d’alguna cosa va servir però, de ben segur que no tornaré a agafar un vol amb aquesta companyia, i ni molt menys la recomanaré (tot i que a hores d’ara probablement tothom sap com son aquests de Vueling). Finament vam poder volar i a les 7:30 del matí arribàvem a Jerusalem, gairebé tres hores més tard del previst cosa que ens va dur alguns petits problemes, però això ja és una altra història!

Fins la propera entrada, que aquest cop, com us he promès serà aviat!! Continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Altre cop als Alts del Golan

Hola! Com va tot plegat per terres Catalanes? (o per terres franceses, mexicanes, russes, … i és que sé que alguns de vosaltres em llegiu des de llocs que es troben encara més lluny de casa que jo!).

Avui us explicaré una aventura improvisada a la que vaig participar ara fa una mica més d’una setmana. I a on vaig anar? Doncs per poc original que sembli vaig tornar als Alts del Golan, aquesta vegada a fer un bivac, és a dir, a dormir sota les estrelles sense tenda a la vora d’un bon foc de camp. La veritat és que val la pena aprofitar aquests dies de primavera per anar a fer caminades i activitats en aquest lloc magnífic al nord d’Israel!

Us he dit que va ésser una aventura improvisada, però perquè improvisada? Doncs perquè tot plegat es va gestar molt ràpid i just el mateix dijous al vespre, que com ja sabeu per mi ara és l’inici del cap de setmana, a partir d’uns quants whatsapps. Aquí he d’esser-vos sincer i dir-vos que tot va ésser tan ràpid que vaig estar a punt de no apuntar-me a la sortida (quin error que hauria comès!) i és que jo, com sempre, ja tenia el meu cap de setmana organitzat. I quin era el problema? Doncs que, com ja us he comentat alguna vegada, sóc una persona de costums i d’organtizació (encara que no ho sembli), i quan tinc alguna cosa decidida i ben planificada al cap em costa moltíssim trencar els esquemes i apuntar-me a qualsevol altre història improvisada que s’aparti dels meus plans, de fet em molesta moltíssim haver de fer-ho. La proposta era tan bona però (foc de camp, barbacoa, nit sota les estrelles, caminada pels Alts del Golan …) que al final no vaig poder dir que no. No obstant també és cert que el que realment em va fer decidir va ésser que, deixant a part el fet que l’excursió tenia molt bona pinta i que coneixeria nova gent apassionada per la muntanya, vaig aconseguir arribar a un acord amb la resta de companys de viatge per no marxar massa d’hora, a mig matí de fet (i quin error!). I perquè vaig acordar no sortir massa d’hora quan sabeu com m’agrada a mi anar aviat? No pas per poder-me llevar més tard! Qui us heu pensat que sóc! jeje En realitat em vaig llevar més d’hora que mai. La idea era que si marxàvem més tard encara tindria temps de dur a terme part dels plans que m’havia fet: netejar la casa, netejar l’habitació i empaquetar-ho tot fer el canvi d’habitació amb en Roberto. Si sí, canvi d’habitació, crec que us vaig comentar fa temps que havíem arribat a un acord amb el meu company de pis per canviar d’habitació cada dos mesos ja que al nostre apartament del monestir hi ha una habitació molt més petita que l’altra. Així doncs dos mesos després del canvi que vam fer per nadal, tornava a tocar (i com passa el temps!).

Així doncs va arribar el matí del divendres, em vaig aixecar ben d’hora, vaig fer tota la neteja i recollir les coses,  vaig agafar el sac de dormir, diners, roba tèrmica (aquí necessito tornar a agrair moltíssim al meu germà que em regalés els pantalons i la samarreta tèrmica per nadal! Ah i els pantalons gruixuts d’anar a caminar! M’han fet moooolt de favor!), el lot, gorro i bufanda, i vinga, caminant cap a casa d’en Marc (un dels catalans que viuen també a Jerusalem, el que és professor de català a la Universitat Hebrea). Vaig arribar puntual com un rellotge al punt de trobada, a les 10:00h. I tot i la meva puntualitat, imagino que no serà una sorpresa per vosaltres si us dic que l’hora de sortida no va ésser ni molt menys aquesta. Després d’esperar una estoneta al punt de trobada una amiga d’en Marc em va venir a buscar i em va convidar a pujar a la casa per esperar a que aquest estigués a punt per marxar. Ja a la casa, vaig fer un té, vam xerrar una estona i  vam trucar al lloc de reserva de cotxes. Ja eren cap a les 11 quan finalment vam baixar a baix al carrer per trobar-nos amb un altre membre de  l’epedició, la Carla, una noia gallega molt molt simpàtica que fa el doctorat a l’Hebrea també, un doctorat en història. Perfecte! Doncs ara ja només ens faltava anar a buscar unes màrfegues a casa l’amiga d’en Marc (quina sort que vam decidir agafar-les, de fet, quina sort que ens les deixessin, van ésser imprescindibles!), anar a llogar el cotxe a l’empresa àrab on havíem trucat (fan molt més bon preu i amb millors condicions), que es troba just darrere la porta de Damasc, i anar a buscar l’últim membre del nostre grup-cotxe. Pel que fa al lloguer del cotxe vam arribar a la sucursal de l’empresa, vam regatejar per aconseguir un bon preu i després de veure que el cotxe estava prou bé ja hi podíem anar! Cap a buscar l’altre Marc al campus de la universitat (viu en una de les residències universitàries que hi ha allà). Quan vam arribar-hi es va fer evident que la nit anterior no havia dormit massa … tot i que això no es va reflectir en les seves ganes de parlar jeje és tot un element aquest noi! I ja hi érem tots, els dos Marcs, la Carla i jo, ara només ens faltava trobar-nos amb un altre grup que sortia de Tel Aviv. I ja era tard, molt tard, jo estava desesperat. Ens vam dirigir cap a Tel Aviv, i a mig camí els de l’altre grup ens van avisar que encara no estaven a punt. Ens van recomanar doncs que per guanyar temps anéssim nosaltres a comprar el menjar per la barbacoa, l’esmorzar i el dinar de l’endemà. Vam arribar al poble on en principi ens havíem de trobar (Netanya), he de dir que per arribar-hi els que veníem de Jerusalem vam donar una santíssima volta … i és que per nosaltres el millor camí per anar al nord era passar pel West bank (Palestina), i allà vam buscar un supermercat on comprar el menjar. Al supermercat vam estar-hi una bona estona, en sortíem a les 14:00h, mooolt tard, i és per això que vam decidir no parar a dinar i que ja dinaríem pel camí (com sol ésser habitual però no vam poder evitar obrir un parell de paquets de patates…). Vam tornar a trucar l’altre grup per saber com ho portaven i per sorpresa nostra ens van dir que anaven tan tard que passarien de llarg i no pararien a Netanya, que ja ens trobaríem al nord … i nosaltres que ens havíem desviat tan per anar-los a trobar… Una mica mosquejats ens vam posar en marxa, cap al nord. Però no vam tenir en compte cap a quin nord … i és que per despiste del copilot (jo), i com veureu més endavant aquest no va ésser l’únic cop, ens vam perdre, vam anar a parar a Haifa. I quan ens en vam adonar que no anàvem per la carretera que tocava ens vam desviar per recuperar el camí correcte i ens vam fotre en una carretera de curves enmig d’un parc nacional … les vistes  van ésser molt maques però vaja … que vam perdre molt més temps! Quan vam sortir del parc i vam enfilar per fi el  camí correcte cap a Natzaret, Llac de Galilea i després Alts del Golan, eren ja prop de quarts de 5 de la tarda, arribaríem de fosc, i havíem quedat a les 10 del matí! Després d’unes hores de conducció, per fi estávem arribant i degut a l’insistencia dels nostres acompanyants vam decidir fer una petita parada en una cafeteria (ja que no havíem dinat com a mínim que poguéssim comprar unes galetetes i un cafetò). Érem a 20 minuts del destí i l’altre grup ens va trucar dient que ells també estaven arribant ja. Després de fer el cafetò ens vam tornar a posar en marxa per acabar d’arribar al lloc. I aquí va arribar la sorpresa … el punt escollit per fer la barbacoa i el bivac era justament al costat del monestir dels drusos del que us vaig parlar en l’entrada anterior! Mira que són grans els Alts del Golan i tot i així vam anar a petar exactament al mateix lloc al que ja havia estat l’altra setmana! Però vaja, el lloc valia la pena, tranquil, enmig de la natura, …, exceptuant el fet que s’havia d’atravesar un riu, estava molt bé.

Quan vam arribar el grup del cotxe de Tel Aviv ja estava inspeccionant el terreny per veure on era el millor lloc per fer la barbacoa i dormir. Quan van tornar de fer la inspecció ens vam presentar: una noia colombiana nacionalitzada espanyola, un noi de Madrid (en David, un entusiasta de la muntanya com jo), i un noi isaelià i la seva xicota Txeca, aquests dos últims una parella molt rara i molt però que molt poc muntanyera …

Després de les presentacions ràpidament (ja es feia fosc) vam fer dos grups, un que portaria el menjar i el material dels cotxes a la zona de bivac i l’altre que es dedicaria a buscar llenya i encendre el foc.

I jo, doncs em vaig erigir com a “jefe de la llenya”, de fet era l’únic que tenia experiència en això de fer foc i anar a buscar llenya, amb això ja us ho dic tot oi? vaig trobar un arbre mort, i vinga amb només la força de les mans a trencar branques, mentre la resta es dedicava a acumular-les al lloc d’acampar. En vam aconseguir prou perquè durés tota la nit, vam separar els branquillons de les branques gruixudes i ja ho teníem tot a punt. Però, … i mira que m’ho havia pensat, no duiem encenedor i ningú fumava! La unica sol·lució ens va venir al cap va ésser anar a preguntar al monestir drus si ens deixaven foc.  Aquest cop però, a diferència de la setmana anterior, no van ésser massa simpàtics pel que al final vam haver d’anar a comprar cerilles al poble drus del costat (Ein Kenia), on vam aprofitar per comprar també carbó, oli d’oliva i sal (aquests dos últims són elements que tindràn gran importància en aquest relat tal com veureu més endavant). Aprofitant el viatge i ja que ens havien tractat tan malament, vam decidir agafar “prestats” del monestir un parell de bons sòcs pel foc.

I ja ho teníem, em vaig posar a encendre el foc, i la veritat és que va costar, la llenya era humida, i el que va ésser més dur és que tot i no tenir-ne ni idea tothom volia tenir opinió de com s’encén un foc … quins nervis! Però vaja, al final el vam encendre. Era tard quan vam començar a posar les verdures enmig del caliu, i ja hi havia gana. Jo vaig fer de cuiner, com també sol ésser habitual en aquest tipus d’àpats, i és que no sé com m’ho faig per acabar “pringant” sempre jo … Tot esperant que les verdures es coguéssin vam començar a menjar-nos l’hummus amb la pita, torrades amb tomàquet, patates de bossa, … i quan tot això es va haber acabat (ben regat amb un bon vi i unes cervesetes), no vam poder evitar atacar les verdures. I aquí us he de dir que m’he fet una nota mental: NO FER VERDURES AL CALIU SI NO ESTEM SEGURS DE TENIR TEMPS DE COURE-LES! I és que finalment, com sempre passa, vam posar-nos a menjar la verdura quan encara no era ben cuita… mai he aconseguit menjar verdura al caliu ben cuita en els sopars on hem decidit fer servir un foc de camp per coure-la … Ara bé, tot i no estar al punt, banyada amb tajini era ben bona! Per acabar vam posar la carn (pit i cuixa de pollastre) a coure, i amb això vam haver acabat el sopar.

Després de sopar vam xerrar una bona estona vora el foc mentre miravem el cel i jo els donava quatre nocions bàsiques d’astronomia. I enmig de tot plegat, confosos, vam veure uns estels fugaços ben estranys, no eren estels fugaços individuals sinó que apareixien com en ràfagues, a més, anaven de baix a dalt i el color tampoc era l’habitual. L’endemà ens van confirmar el que pensàvem,  allò no eren estels fugaços sinó foc de les bateries antiaèries de l’exèrcit sirià.

Ja era tard i havia estat un dia intens. Així doncs vam decidir posar-nos a dormir, quatre de nosaltres ens vam fer els valents i ens vam quedar fent bivac a la vora del foc, dos van pensar que la millor opció era anar a dormir al cotxe i dos en una tenda en la qual no van posar ni toldo (quin pou!). Finalment, els que vam dormir millor, els del bivac ja que tot i el fred i la humitat (sort però de les màrfegues) com a mínim estàvem cómodes. Els del cotxe van passar fred i estaven incómodes i els de la tenda, que havien dut un matalàs inflable (a qui se li acut al mig de la muntanya?), es van despertar amb la tenda innundada per la humitat (óbviament, … sense posar-hi toldo…) i amb el matalàs punxat, així que també se’n van anar al cotxe on van dormir malament i van passar fred …

De bon matí en David i jo vam ésser els primers en llevar-nos, jo vaig recollir les deixalles, les meves coses i vaig revifar el foc. Quan els altres es van despertar ja estava tot recollit i amb un bon foc per escalfar-se. Ràpidament vam recollir i com que se’ns feia tard vam decidir esmorzar al punt de partida de la ruta. Ho vam portar tot als cotxes i en aquest procés de posar les coses al cotxe és on vaig tenir el meu primer accident del dia, i no seria l’únic, se’m va vessar tot el paquet de sal dins el maleter… quin merder!!! Després que tothom es rigués de mi una estona i de netejar-ho tot plegat, uns quants van intentar anar a visitar el monestir drus, aquesta vegada però, i encara no sabem ben bé el perquè, no els van deixar entrar. Seria perquè ens havien vist dormir allà al costat, en el que potser era el seu camp de vaques (si sí, no us ho he dit però vam dormir en un camp de pastura on hi havia vaques).

Després de tot això vam agafar els cotxes i vam tirar cap amunt, cap al mont Hermón, a buscar el punt de partida de la caminada. Vam aparcar en un petit poblet i mentre en David anava a buscar el lloc on començava el camí, la resta vam començar a esmorzar (llet, fruita i pastís d’aniversari de la noia Txeca, que feia anys). Quan va tornar en David, nova sorpresa, el camí estava tancat per una balla dels militars, i tot i que ja l’havien avisat i li havien dit que es podia saltar sense problema, que de fet tothom ho feia, el noi israelià, que és molt especial, va dir que de cap manera saltaria una tanca militar. Davant d’aquesta rotunda negativa vam haver de cancel·lar la ruta que teníem prevista i pensar en fer-ne una altra. Finalment però va resultar que la ruta alternativa, tot i ésser molt més curta, va ésser molt bonica també. Ah i això segur que no us ho espereu, sorpresa, la ruta curta començava ni més ni menys que al monestir drus, al costat del nostre foc de camp! Així doncs vam tornar a baixar, vam dur un dels cotxes al final de la ruta (ja que la ruta no era circular), i quan el cotxe va tornar ja ho teníem tot per començar a caminar, eren les 10 del matí.

Sobre la ruta, doncs només puc dir que va ésser una passada. El camí començava baixant a una petita gorja, després aquesta s’anava aprofundint tot baixant cap a la vall del riu Jordà. Enmig d’aquesta gorja passava un riu  que en aquesta època duia força aigua (més endavant, d’aquí a un parell de mesos, estarà completament sec), el camí seguia sempre el llit del riu pel que més d’un va posar el peu a l’aigua en algun lloc. Allà tot plegat, el cant dels ocells, el tipus de vegetació, el soroll de l’aigua, el tipus de pedra … em recordava taaant a casa, la veritat és que és un paisatge, sobretot al principi de la ruta, totalment garrotxí (de l’alta garrotxa de fet). He de dir també que la ruta no era senzilla, s’havia de baixar per enmig de salts d’aigua, creuar el riu o saltar de pedra en pedra tota l’estona, de fet era tota una aventura l’intentar  trobar el millor camí per dins del riu, el problema és que anàvem amb un grup que no estava gens acostumat, ni preparat, per aquest tipus d’aventures (en David, el que feia de guia, em va confessar que en les properes sortides intentarà ésser molt més selectiu amb la gent que convida, i és que és molt dur passar-se tot la ruta escoltant la gent com es queixa!). En David, conscient de la dificultat del camí, i més amb la quantiat d’aigua que baixava, els va donar l’oportunitat en múltiples ocasions d’agafar rutes alternatives, molt més senzilles, i de trobar-nos al final, però per orgull tothom va voler seguir (quin mal que fa l’orgull!). El que havia d’esser una ruta de 2 hores es va convertir en una caminada de 6. Tot i això, com he dit, va estar molt bé. En realitat, sense voler-ho, i com sol ésser habitual, es van conformar dos grups, un al davant amb en David, jo i un dels Marcs i el de darrera amb la resta de la gent. En el meu grup simplement es respirava aquest ambient de muntanya, amb poques paraules i molta estona de silenci i reflexió. Ara bé, tampoc en el nostre grup tot van ésser flors i violes en aquesta ruta … i és que la mala sort em va perseguir … Però abans d’explicar-vos la meva mala sort cal que us posi un xic en context. Resulta que en començar la ruta la majoria de gent va decidir no dur motxilla (si sí, sense aigua ni res, molt intel·ligent tot plegat). Amb aquest escenari i ja  tement que la ruta s’allargaria molt més de l’esperat vaig agafar tot el menjar del dinar (pà amb tomàquet, carn, fruita, la sal que havia quedat del desastre al cotxe, i una ampolla de litre d’oli d’oliva), i m’ho vaig posar tot a la motxilla. I què té a veure tot això amb la meva mala sort? Doncs resulta que el primer desastre es va deure a això, a dur tot aquest menjar a la motxilla. I és que després de caminar una bona estona, i per casualitat, vaig tocar el costat de la meva motxilla i em vaig adonar que que estava molla. El primer que vaig pensar és que en algun moment l’havia posat massa prop d’un salt d’aigua, però de seguida em vaig adonar que la textura no era d’aigua, era massa llefiscosa … i em vaig témer el pitjor, i efectivament va ésser aquest pitjor el que havia passat. Vaig descarregar la motxilla només per veure com a dins tot flotava en una bassa llefiscosa, al costat de l’ampolla d’oli pràcticament buida. Un litre d’oli d’oliva s’havia vessat dins la meva motxilla… uff!!! Ens vam aturar, vaig netejar la motxilla com vaig poder, vaig posar tot el que no s’havia tacat en bosses de plàstic (era ben poca la cosa que es podia salvar) i vinga, a continuar la ruta amb una olor a oli d’oliva brutal, quina pena! Un oli d’oliva tan bo! I he de dir que ara mateix, dues setmanes després de la ruta, i després de dos passades per la rentadora, la motxilla encara fa olor a aquell oli d’oliva …

El de l’oli d’oliva va ésser el segon desastre, el tercer es va deure al fet de no dur xiruques, i és que vaig fer la ruta amb keks de canya baixa (és tot el que tinc a Jerusalem) i això, en el meu cas sol ésser sempre sinónim de desastre … resulta que en un punt de la ruta vaig posar el peu malament i crash! Em vaig fer un petit esquinç al turmell, la veritat és que vaig poder continuar (no vaig dir res a ningú, no volia complicar encara més la ruta), però l’endemà tenia el peu ben botit i blau, mai havia vist un peu tan blau i  de fet encara ara em dura ...

Després de totes aquestes aventures i desastres ja estàvem arribant al final de la ruta. La gorja s’anava obrint i al fons ja es veia la gran vall del Jordà. En aquest punt en David ens va dir que si ens emboscàvem i pujàvem per la muntanya de la nostra dreta sortiriem just sobre d’una zona arqueológica/parc natural al que entraríem gratis (per la porta del darrera, vaja). Tot i les protestes d’alguns del grup que ja estaven cansats de tanta aventura vam decidir fer cas a en David, vam deixar el camí i vam començar a pujar bosc a través, enmig d’esbarzers, bruc i esparragueres! Moltes esparragueres, i és que quan em vaig adonar que n’hi havia tantes no vaig poder evitar de collir un bon grapat d’espàrrecs (més tard em van dir que és completament ilegal agafar coses de la natura als parcs naturals d’Israel i que si t’enganxen la multa és exemplar … ja em semblava estrany a mi que hi haguéssin tants espàrrecs sense tocar fins i tot al costat dels camins …). Com us deia, ens vam enfilar muntanya amunt i les vistes van fer-se cada cop més espectaculars, camps d’alta muntanya plens de flors silvestres amb la vall del Jordà de fons. Havia valgut la pena l’emboscar-se només per les vistes de les que vam gaudir! Vam arribar dalt de la muntanya i tal com ens havia assegurat en David just a sota ens quedava la zona arqueológica a la que vam accedir sense cap problema, i gratis (ens vam estalviar 40 shekels). La zona arqueológica bàsicament eren les ruïnes d’un antic temple romà a una deïtat relacionada amb la vida i la natura. Enmig de la zona hi quedaven les restes d’una petita cova que en el passat estava innundada i on s’hi sacrificaven animalts en honor a aquest déu. També ens van explicar que Jesucrist va ésser aquí i va donar un dels seus millors discursos (diuen que així apareix a la bíblia). El lloc és també conegut com les fonts del Jordà i és que literalment el riu Jordà neix allà, de tot un conjunt de fonts que recullen l’aigua de la fosa de la neu del cim del mont Hermón. En aquesta época tot era molt verd i el riu duia moltíssima aigua, també hi havia molts turistes.

Tots menys el noi israelià i la seva xicota que ja n’estaven farts d’excursió, vam decidir continuar un xic més la nostra ruta i aprofitar per visitar tot el parc natural de les fonts del Jordà, vam anar a veure unes cascades impressionants tot passejant per la vora del riu i finalment ens vam parar a dinar en una ombra, tot i que aquesta ja estava ocupada per uns altres turistes. Allà ens vam asseure tot el grup, al costat de la parella que també hi descansava i vam fer broma una bona estona sobre quan temps tardarien a marxar farts d’escoltar-nos. La veritat és que van marxar de seguida, el que ens va sorprendre és que quan marxaven van deixanr anar un “ya nos vamos, tranquilos”, resulta que parlaven castellà! Quina ficada de pota!

Després d’això ens vam posar a dinar,  hummus, pà amb tomàquet i la mica d’oli i sal que quedava després dels meus accidents, per postres, plàtans i mandarines. Després de dinar vam pujar a la zona d’aparcament on alguns van menjar una bona crep de xocolata, i on ens vam retrobar amb el noi israelià i la seva xicota. I després de les creps vam creure que ja era hora de tornar. Tot i això, com a decisió d’última hora vam decidir fer una última parada per veure la posta de sol al mar de Galilea. La sorpresa, en David ens va dur al costat equivocat del mar … el sol es va pondre a la nostra esquena mentre admiravem el mar … Tot i això el lloc era fantàstic, molt a prop d’on Jesucrist va multiplicar els pans i els peixos i d’on va caminar sobre les aigues. Després de veure la posta de sol/el mar mentre es ponia el sol a la nostra esquena, i de passejar una estona tot admirant la fauna local (ocells i uns mamífers petitons semblants als castors que es veu que estan estretament emparentats amb els elefants), ja era tard i volíem tornar aviat a Jerusalem, així doncs vam passar comptes i ens vam acomiadar. En David em va prometre que aquesta no seria la última caminada que faríem, i la veritat és que això espero!

Ja al cotxe, em vaig posar jo de copilot i altre cop els vaig fer perdre, quan ens en vam adonar ja tornàvem a estar de camí als Alts del Golan, al nord, quan el que havíem de fer era anar al sud … no sé que em va agafar, normalment tinc molt bona orientació! Finalment, ja a la ruta correcta vam fer canvi de conductor i vaig ésser jo qui va conduïr fins a Jerusalem. Durant el viatge tothom es va anar adormint i sense adonar-nos-en ja erem a la ciutat. Allà ens vam acomiadar, eren les 9 del vespre. Havia estat la millor sortida que he fet de moment per Israel!

Després d’aquesta sortida i de fer aquests nous amics han passat més coses. La setmana passada la Carla em va convidar a un sopar de sábat, juntament amb els dos Marcs, un noi italià que és periodista i que es diu Pascal, la seva companya de pis que és dels EUA i un noi i una noia francesos, bastant rarots, que treballen a l’ambaixada. Sobre el sopar, la veritat és que la Carla s’ho va treballar molt! Es va passar la tarda cuinant! Albergínies rellenes, quesadillas, quish, amanida de fruita, torrò amb gelat de vainilla, vi i cava català! Quin bon sopar! I després de festa al centre! Llàstima que el peu m’estava matant i vaig haver de marxar d’hora!

I amb tot això han passat els dies i ara us escric des de Toledo on hi tinc un congrés d’astronomia i on he hagut de fer una xerrada sobre la meva feina que la veritat és que ha anat molt bé. Demà marxo cap a la Garrotxa, a fer una visita llampec als meus, és a dir, a vosaltres! Espero veure-us per aquí!

Amb això acabo, espero veure-us aquests dies però si no és el cas, simplement us convido a que continueu mirant les estrelles!