Jerusalem: Jordània, la cirereta del pastís

Hola a tots, avui us escriuré l'última entrada sobre la nostra visita a Jordània. Us parlaré del que va esser la millor nit/matí del viatge: una fantàstica estada en un campament beduí + un matí de cabres.

Recordareu (i si no ho recordeu, torneu-la a llegir, no sigueu mandrosos que val la pena) que us vaig dir que vam arribar super puntuals al punt de trobada amb el nostre amfitrió beduí. El punt de trobada era la gasolinera "Total", i l'hora les 20:00h. També us vaig avançar que ja ens hi esperava en Jafar i el seu germà Mohammed. No vam tenir ni temps d'aparcar bé que ja ens va localitzar (devíem fer molta pinta de turistes). Estava molt sorprès, de fet ens va felicitar, crec que exageradament, per la puntualitat amb la qual havíem arribat. Després de les felicitacions, i en veure el cotxe amb què anàvem, ens va dir tot convençut que hauríem de fer un petit canvi, ell es posaria de conductor i portaria el nostre cotxe fins al lloc on dormiríem, i jo me n'aniria amb el seu germà en el seu 4x4. Per què aquest canvi? Doncs perquè hi havia un perill real de deixar el cotxe atrapat a la sorra (com el camió que vam veure a Wadi Ram, altre cop, si no ho recordeu, a repassar l'entrada anterior). Sense més dilacions vaig dirigir-me al cotxe del germà d'en Jafar, en Mohammed, em vaig presentar, ell es va presentar i es va disculpar perquè no parlava massa bé en anglès, o això em va semblar (bàsicament només sabia dir "good good", i "my friend my friend") i ens vam posar en marxa. També em va comentar, més en el llenguatge de signes que en anglès, que a darrere dúiem una cabra, era una cabra nova pel ramat d'en Jafar. Ja veieu quina situació més curiosa, jo sol amb un estrany en un 4x4 amb una cabra al darrere ... i la cosa no va acabar aquí! Allà, dins el cotxe, i en un primer moment, vaig pensar que no em posaria el cinturó de seguretat, (conduiríem pel mig del desert que és completament pla i sense trànsit). No va esser la millor idea, de fet a mesura que conduíem i que ell anava repetint les paraules "good good" i "you, my friend", tot apartant els ulls del camí, prement l'accelerador i creuant el desert de nit a tota pastilla sortint dels camins marcats, vaig decidir que SÍ, calia posar-me el cinturó ... i més quan vaig adonar-me que el bon home anava un xic begut ... 

Al cap d'una bona estona vam rebre una trucada, una trucada que probablement em va salvar la vida (m'hauria acabat agafant un cobriment de cor...). Qui trucava era el seu germà i vaig deduir que li deia que no fes més el burro i que anés cap al campament d'una vegada (o això és el que em va semblar, ja que al cap de 5 minuts vam arribar). Al campament els meus companys de viatge ja feia 5 minuts que ens esperaven i fins i tot ja havien conegut a la companya d'en Jafar, la July, una noia Búlgara que havia acabat vivint al mig del desert.

La primera impressió que vaig tenir del campament beduí em va decebre un xic. Hi havia unes quantes construccions a l'estil bungalow, i també una caseta de ciment, que era on vivien la July i en Jafar. Tot i la decepció inicial la nit no va fer més que millorar, a més, més endavant la July i en Jaffar ens van explicar el perquè de totes aquelles construccions. Resulta que havien començat a construir tot allò perquè es proposaven viure del turisme i volien oferir totes les opcions possibles, des de tenda beduïna/dormir en una cova fins a bungalous privats (en aquell moment tot just començaven el projecte, i de fet nosaltres érem dels primers hostes que tenien). Asseguts a fora, amb una llum tènue que sortia de la caseta vam xerrar una estona amb la July, vam beure un te beduí deliciós (en aquest cas fet amb sàlvia i herbes del desert) i finalment ens van preparar el sopar. Inicialment van parar la taula dins, amb cadires i tot però els vam dir que preferíem menjar a fora, asseguts a terra. Així doncs ho vam moure tot cap a fora, amb un mocador palestí d'estovalles, quatre coixins, i un parell de frontals per fer-nos llum. La July ens va avisar que tenien gats i que a la mínima que poguessin ens saltarien a sobre del menjar. Així doncs vam sopar amb un ull posat en els gats que ens rondaven (la veritat és que els vam acabar donant un bon grapat d'ossos per escurar). Teníem ja el sopar a punt i just al davant per començar a menjar. Era un sopar beduí típic: un tipus de sopa de verdura, una amanida amb crema de iogurt i tahina, una salsa picant i un arròs amb llimona i pollastre, el pollastre cuit en un forn de sorra (un forat a la sorra on s'hi fa foc a sobre, us ho vaig explicar en l'entrada sobre la visita a Eilat i Timna), tot servit en una safata enorme. Per menjar-nos-ho a l'estil beduí simplement ho aniríem agafant amb les mans directament de la plata comuna. Ens n'havien fet moltíssim, impossible d'acabar-nos-ho tot, així que, abans de començar a remenar-ho tot amb les mans la Mahua va tenir la bona idea d'apartar-ne una part en un plat i donar-la als nostres amfitrions perquè també en gaudissin. I com us he dit això d'apartar-ne part va esser una molt bona idea, ja que el que va quedar a la safata encara ens va costar Déu i ajuda d'acabar-nos-ho, i mira que n'era de bo!

Mentre sopàvem, i després de sopar vam continuar, vam xerrar una bona estona amb en Jafar i la July sobre la seva relació, també sobre com una noia de Bulgària acaba vivint a Jordània, i finalment sobre els seus plans de futur. Després, quan ja començàvem a estar cansats (eren ja vora les 10 de la nit) vam anar a ajudar la July a rentar plats i vam jugar una bona estona amb un petit gatet que tenien per allà. Ja era tard, ells estaven cansats i nosaltres també pel que vam decidir anar a buscar el sac de dormir al cotxe i que la July ens guiés fins al lloc on dormiríem.

I el lloc era genial! Un gran avenc amb matalassos i mantes i un bon foc on es preparava un altre te/cafè. Ens van explicar que aquell era el millor lloc de la petita vall que ocupaven. Aquí he de puntualitzar que tot i que eren d'origen beduí, i els beduïns són per definició nòmades, ja el pare d'en Jafar s'havia establert allà i començat a dedicar-se a cuidar cabres, també a cultivar un petit camp i un xic al turisme. Actualment tots els germans (7) es dedicaven al turisme en major o menor mesura, alguns d'ells es dedicaven a guiar turistes en camell i d'altres a dur-los en 4x4. Tornem però al tema del lloc on dormiríem, per què era tan especial aquell avenc? Doncs perquè estava orientat de tal manera que a l'hivern hi tocava el Sol tot el dia i a l'estiu el sol passava just per sobre deixant l'avenc tot el dia a l'ombra. Era un avenc climatitzat!

Ja prenent el te beduí que havien preparat al foc ens van explicar uns quants detalls més sobre la vida al desert i sobre els animals que s'hi poden trobar. Ara sí, era tard, vam acordar que ens despertarien a les 6:00h del matí (ben aviat per variar) i la July ens portaria al millor lloc des d'on es podia veure la sortida de Sol. La July i en Jaffar van marxar, nosaltres vam preparar el nostre jas, i cap a dormir sota les estrelles! Abans d'adormir-nos però, encara vam tenir temps de veure un bon grapat d'estels fugaços. Genial! La veritat és que en general vam dormir molt bé, només va trencar-nos el son un grup de gossos que es va posar a bordar enmig de la nit, molt poca estona però.

De bon matí vaig tornar a esser el primer que es va llevar. Com m'agrada a mi, fent el mínim soroll vaig recollir-ho tot, vaig fer unes quantes fotos i me'n vaig anar a fer una passejada matinal. Ah, aquí no vull deixar d'explicar-vos amb orgull que en les fotos que vaig fer vaig captar un estel fugaç amb la càmera del meu mòbil! Sí, és cert que no ho vaig fer expressament però vaja, n'estic orgullós. Continuo ara amb el que vaig fer de bon matí. Al cap d'una estona de caminar, i quan vaig començar a tornar a treure el cap per la zona del campament els gossos que ens van despertar a la nit van tornar a posar-se a cridar. Els lladrucs crec que van despertar a la July, i la veritat és que em va saber un xic de greu haver-ho provocat, ja que era bastant aviat. Imagino que sense poder tornar-se a adormir finalment la July va sortir de la casa, ens vam dir bon dia i em va guiar fins al mirador. Allà, asseguts, vam mirar com el desert es despertava. En aquells moments de tranquil·litat i pau em va explicar un xic més els seus plans per fer créixer aquella iniciativa d'ecoturisme. Pel que em va dir allà també pateixen la burocràcia... també em va explicar que els gossos (que la nit anterior estaven tancats per tal que no entressin al tancat de les cabres i fessin mal als cabrits), havien bordat a la nit perquè el gos del veí els havia anat a visitar. Ells tenien 4 gossos, un d'ells molt jove i molt juganer, i la resta molt amigables, els vam tenir tota l'estona rondant per allà. Al cap de poca estona va anar arribant la resta del grup i finalment vam gaudir tots plegats de la sortida de Sol. Jo al principi no les tenia totes que aquell fora un bon lloc, però la veritat és que ho era, el millor lloc! El Sol va sortir just per l'escletxa d'una muntanya. Com podia dubtar jo que una persona que fa un bon temps que viu allà no sabés el millor lloc on veure sortir el Sol? ... sóc una mica ximple a vegades, sí, ho reconec. La sortida de Sol va esser espectacular, ens va deixar sense paraules, el desert es va omplir d'una llum brutal! Com m'agradaria haver tingut la meva reflex allà!

El Sol ja havia sortit i teníem una mica de gana, així doncs vam baixar a l'esplanada de davant la casa on ens esperava una taula de plàstic i unes cadires sota d'unes acàcies. Allà la July ens va servir te i cafè beduí en uns petits gotets (potser me'n vaig veure 15 ... i és que era tan bo!). Quan hi vam esser tots ens van portar l'esmorzar: ous durs, albergínia amb tahina i una amanideta de tomàquet amb bon oli d'oliva. Altra vegada ens en van dur en excés i en vam reservar una mica per tal que en tinguessin també per ells més tard. En Jafar va aparèixer a mig esmorzar i ens va dir si volíem tastar la llet de cabra, li vam dir que oi tant que sí! Tot i això, quan ho va demanar a la July aquesta li va dir que no en quedava gens i que si de cas hauríem d'anar a munyir. Dit i fet! Acabat l'esmorzar vam ajudar a portar els plats a la casa i allà ens esperava una sorpresa. Uns dies abans havien trobat un pollet de mussol (un pollet és un dir... era enorme!!), el tenien en una petita gàbia i ens van oferir de donar-li menjar. I què li vam donar per menjar? Doncs li vam donar ous durs, i també una micona de la pell dels nostres dits! Mara meva quin ensurt el primer cop que li donaves menjar, se't tirava a sobre i pessigava l'ou dur violentament, agafant els teus dits pel camí, no feia mal però el primer cop et fotia un bon ensurt!

Després d'alimentar el mussol ja tocava anar a veure les cabres. Elles ja ens esperaven! En tenien 3 de grans, que acabaven de tenir totes el seu primer cabrit (una l'havia perdut feia poc, pobreta) i la nova que era una varietat de Síria estava encara tot marginada. Els dos cabrits que els quedaven eren molt trapelles i no feien res més que intentar saltar i escapar-se del tancat. No tenien cap mascle, es veu que és molt costós i problemàtic, a més els mascles els maten per carn quan tenen entre 4-6 mesos. Una per una les vam anar traient i munyint, primer només munyia la July (que n'era tota una experta) però més tard també ho vam voler provar la Maeva i jo, ara bé, no vam durar gaire, i és que si hagués estat per nosaltres, no hauríem begut llet de cabra fins a la nit ... A més d'anar tan a poc a poc érem un xic sapastres i el problema és que en ser cabres novelles portaven molt poca llet, no es podia malgastar! Mentre munyíem també ens van explicar que les cabres es poden munyir sempre, fins i tot quan han tingut un cabrit, no és com les vaques que es deixen de munyir (o no s'aprofita la llet) quan tenen un vedell. 

Un cop vam haver acabat de munyir vam deixar-les anar a pasturar i ens en vam anar a bullir la llet i a preparar el te amb llet de cabra / llet de cabra sola. Asseguts a les escales de la casa vam gaudir moltíssim d'aquell te amb llet de cabra mentre vam parlar una mica de política palestino-israeliana. Sense previ avís en Jaffar que estava assegut allà amb nosaltres tranquil·lament va fer un bot en adonar-se que les cabres se li estaven fotent altre cop els arbres que acabava de plantar, a més els petits cabrits s'estaven allunyant massa. Així doncs va decidir d'anar a fer fora les cabres de la zona dels arbres i a buscar els cabrits. I quin problema hi havia en què els cabrits marxessin lluny?, doncs que encara eren massa petits i se solien extraviar del grup, un cop extraviats si no tornaven abans de la nit (que de tant en tant passava) era molt probable que gossos salvatges o dels veïns els matessin. De fet feia molt poquet que això havia passat a un dels cabrits del ramat. Al cap de mitja hora va tornar però amb les mans buides, no havia pogut atrapar-los. Jo en aquell moment, bocamoll de mi, em vaig oferir voluntari per anar-los a buscar, no podia esser tan difícil oi? Ens havien cuidat tan bé aquesta gent que volia tornar-los el favor. El noi indi es va afegir al repte, i la July ens va dir que ens acompanyaria. I la veritat és que tot plegat va resultar extremadament difícil! Que desconfiades que són les cabres! Quan semblava que s'havien acostumat a la nostra presència, pam, de cop i volta sortien corrent ... a més 3 persones intentant encerclar-les encara les feia posar més nervioses. Així doncs, després d'una bona estona intentant-ho li vaig dir al noi indi que ell i jo ens apartéssim, que la July en sabia molt més que nosaltres. I sí, ella tota sola, amb molt poca estona els va atrapar tots 2. Després d'atrapar-los ens els va donar perquè els tornéssim al campament. Ja al campament els vam deixar al tancat (no pas abans de fer-nos-hi unes quantes fotos), vam fer un últim te i ja era hora de marxar!

Quina llàstima que vam sentir en aquell moment! Ens havien cuidat tan bé! I eren tan bona gent!! Els vam prometre que els tornaríem a visitar. Ara, amb la perspectiva del temps però m'adono que és una d'aquestes promeses difícils de complir, i que probablement s'acabi com una d'aquelles promeses de muntar un sopar amb amics que mai s'acaben fent. Després d'acomiadar-nos i ben tristos vam pujar al cotxe i vam marxar. En Jafar de conductor altra vegada ens va dur fins a l'autopista tot travessant el desert (ara de dia), i mostrant-nos les seves habilitats creuant la sorra. Mentre travessàvem el desert ens va explicar que actualment bona part dels beduïns ja no són nòmades i que es dediquen bàsicament al turisme i a cultivar oliveres, dàtils i a criar camells. Ens va explicar també que a Wadi Ram no els falta mai aigua, ja que a sota, no pas massa avall, hi ha un llac enorme d'aigua dolça, és, d'alguna manera, com la Vall d'en Bas. També ens va dir que els israelians compren terrenys de la zona per fer-los servir quan han de deixar de cultivar els que tenen a Israel (hi ha una llei jueva que diu que els camps s'han de deixar reposar un any per cada 6, ... feta la llei feta la trampa, el que fan ells és comprar-ne de nous a un altre lloc i vendre els seus a àrabs que els cultiven durant l'any de descans, un cop passat l'any simplement els recompren i tornen a començar). Després d'una bona estona creuant el desert vam arribar a un poblet prop de l'autopista, allà és on vivia un dels germans d'en Jafar, i també allà és on es va quedar. Després de deixar-lo vam anar a buscar l'autopista, i, tot i que amb una entrada un xic complicada (en contra direcció per l'autopista) vam dirigir-nos cap a Aqba.

El viatge s'estava acabant, la primera a abandonar-nos va esser la Maeva que finalment es va quedar a la parada d'autobusos d'Aqba (després que paréssim un moment a treure diners i passéssim comptes). Allà, a la parada d'autobusos, vam tenir un nou ensurt, ens van dir que no quedaven places al bus que anava cap a Aman. Jo no sabia pas com solucionar-ho. Tanmateix, la Maeva, fent gala dels seus dots de persuasió, va aconseguir un bitllet encara no sé com. Finalment vam acomiadar-nos-en. Tot això que us explico va passar enmig d'una calor horrorosa! 40 graus! I és que les primeres onades de calor de la temporada ja havien començat.

Ara era el nostre torn d'acomiadar-nos d'Aqba, abans però havíem d'anar a deixar el cotxe. I un cop més, problemes! A l'oficina, ara completament renovada (i només en 3 dies), ens van dir que no havíem pagat el conductor extra ... jo estava segur que sí que ho havíem fet així que per confirmar-ho vam decidir tornar a la parada de busos a demanar-li a la Maheva (que estaria encara esperant, ja que el bus sortia al cap de 2 hores). La Maheva va mirar el seu compte corrent per internet i vam descobrir que, per una vegada, els jordans tenien raó i no era un truc per estafar-nos, així doncs un xic avergonyits per la desconfiança vam tornar cap a l'oficina. De nou a l'empresa de lloguer vam decidir que pagaríem el conductor extra com a part dels diners de garantia que els havíem deixat, i un cop fet i firmats els documents de retorn del cotxe ells mateixos ens van oferir de dur-nos a la frontera per 10 dínars, amb el mateix cotxe. Vam negociar que ens hi portessin per 9, i vinga, cap a creuar la frontera!

Ja a la frontera vam baixar del cotxe, vam pagar al senyor de l'empresa de lloguer amb un bitllet de 10, ens va dir que no tenia canvi així que li vam acabar pagant el que ens havia demanat iniciament..., i vinga, cap a Israel.

La frontera jordana la vam creuar sense problema, simplement ens van mirar la "Jordan pass" i van comprovar que havíem passat un mínim de 3 nits a Jordània (en cas contrari ens haurien fet pagar el preu de la visa, ja que aquesta era una condició per comprar la "Jordan Pass"). A la part israeliana va esser un xic més complicat, sobretot quan em van trobar que duia un ganivet que se m'havia colat a la motxilla de l'hostal de Wadi Musa ... però vaja no va passar d'esser una anècdota, simplement vaig estar mitja hora allà dins, esperant, amb l'aire condicionat, molt millor que estar a fora (recordeu 40 graus!!). Després del petit tràngol del ganivet finalment vam passar el control de passaport i ja érem gairebé a fora. I allà, just abans de sortir, vam veure una saleta d'espera amb aire condicionat, endolls, màquines de beguda ... i a fora feia tanta calor! Havíem d'esperar 2 hores abans no passés el primer bus que anava d'Eilat a Tel Aviv, així que vam decidir de quedar-nos allà dins. Al cap de mitja hora però se'ns va acostar una noia molt mal carada i ens va dir que què hi fèiem allà. Ens va dir que no ens hi podíem quedar i ens va fer sortir tot passant l'últim control, enmig d'aquella calor. Vam decidir doncs, ja a fora del pas fronterer, anar a seure sota la ombra d'unes palmeres. Allà vam estar-hi una horeta fins que va venir un altre noi de seguretat israelià. Jo ja em temia que ens faria fora d'allà també, i la veritat és que estava tan fart dels controls i de la seguretat israeliana que estava disposat a dir-n'hi quatre de fresques (tot i que la Mahua m'intentava calmar). La sorpresa però va esser que en lloc de fer-nos fora ens va oferir de tornar a entrar a la sala d'espera! Es veu que vam acabar fent-los pena ... ara bé, després d'una hora a 40 graus ... però vaja val més tard que mai oi? Ja de nou a la sala d'espera va sorgir una conversa interessant. Vam parlar sobre la importància de la dansa i la cultura regional i també de la gent que es dedica a conservar-les.

El temps va passar volant allà dins i de seguida va esser hora d'anar a buscar el bus. Vam carregar motxilles i vam marxar caminant fins a la parada d'Eilot. A la parada vam esperar 15 minuts veient bocabadats com uns joves israelians tiraven les escombraries a la cuneta sense cap mirament ni vergonya! Van deixar un bagul metàl·lic enorme ple de fusta allà bolcat ... encara no he pogut acostumar-me a la poca cultura ecològica d'aquest país.

El bus s'acostava, ja el veiem a la carretera i anava ben puntual. Quina sort oi?! Amb aquella calor! Doncs no! Va passar davant nostre i simplement ens va dir que anava ple, i no es va parar! I no n'hi anava cap més de suport al darrere! Això sí que no m'ho esperava, i menys essent la primera parada després de la inicial! No podia parar de preguntar-me què faria tota la gent que estigués en altres parades més endavant. La resposta era simple, esperar 3 hores fins que passés el següent. Amb això vaig confirmar que el transport públic que tenim a casa és dels millors que hi ha, per molt que ens en queixem! La Teisa mai et deixaria a la parada amb un pam de nas! Si hi ha previsió de molta gent, simplement es posa un altre bus, i punt! Aquí a Israel d'altra banda sembla que això no passa, simplement et deixen tirat. Però vaja, simplement ens va tocar esperar i vam acabar agafant un bus que no anava directe a Jerusalem sinó que passava per Tel Aviv.

Finalment ja dins del bus, amb l'aire condicionat vaig començar a pensar en tot el que havíem viscut, vaig escriure quatre apunts sobre coses que no volia oblidar (ja veieu com us cuido! Aquests apunts m'han servit per al blog eh!) i finalment em vaig adormir. Vam fer una petita parada a mig camí per anar al lavabo i fer cafè i després d'això ja no vam parar fins a Tel Aviv. Vam arribar de fosc i molt justos de temps per agafar el següent bus cap a Jerusalem. Vam baixar del bus i corrent ens vam acomiadar de la Mahua. I aquest cop, per variar, vam estar de sort i vam aconseguir agafar-lo. Ja a Jerusalem, i després d'acomiadar-me del noi indi, em plantava a casa a les 21:00h. Havia estat un viatge fantàstic, ple d'experiències i bona companyia, feia temps que no desconnectava tant i vivia una experiència tan intensament!

I per fi, amb aquestes últimes línies s'ha acabat aquesta sèrie d'entrades sobre la visita a Jordània. Només em queda donar-vos algunes dades sobre les despeses totals del viatge:

Van esser gairebé 5 dies de viatge, vam dormir 4 nits en hostals, vam llogar un cotxe, vam comprar el menjar al súper i ens van estafar diverses vegades... i quan creieu que ens vam gastar? Doncs finalment tot això no va pujar més amunt dels 300 euros! Tota una ganga tenint en compte que un viatge organitzat de 3 dies costa més de 700 euros! Genial!

Ara sí, només una última cosa abans d'acabar, m'agradaria oferir-me per donar-vos informació sobre preus o maneres d'arribar als llocs a Jordània si esteu interessats a visitar aquests llocs fantàstics de què us he parlat. Així doncs ja ho sabeu, només m'heu d'escriure un mail, ho tinc tot apuntat!

Espero que us hagi agradat! Fins a la propera i continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Jordània, cap a Wadi Ram

Hola a tots, com esteu? Espero que provi la primavera! Avui des del Monestir de la Santa Creu a Jerusalem, i enmig d'una de les primeres onades de calor de la temporada (34 graus a l'ombra) us escric la penúltima entrada sobre la meva visita a Jordània. Us parlaré del que per mi va esser el millor dia del viatge, la visita al Wadi Ram (ah i en la propera entrada us parlaré de la millor nit!).

Un cop més el dia va començar ben aviat. Aquest cop vam decidir posar els despertadors ben d'hora perquè volíem arribar aviat a Wadi Ram, per aprofitar la fresca del matí, però també, en general, per aprofitar millor el dia. Un cop més vaig esser el primer d'aixecar-me. Vaig anar com cada dia a veure com el poble despertava des de dalt de l'hostal i després vaig anar cap a buscar el cotxe. El cotxe el vaig deixar mal aparcat davant les escales de l'hostal el temps juts només per pujar a recollir les meves coses i despertar la resta del grup. I què va passar en aquest petit instant de temps? Doncs res, ja sé que us pensàveu que us diria que em van posar una multa d'aparcament però realment creieu que hi ha guardes urbans en aquest país tan boig? El que va passar simplement va esser que la resta del grup ja estava a punt i que vam baixar junts cap al cotxe. La veritat és que em van sorprendre, no els hauria pas culpat si me'ls hagués trobat dormint encara, i és que aquest cop tenien motiu d'estar més adormits que jo, ja que com probablement recordareu de l'última entrada ells es van quedar a Petra a veure l'espectacle de Petra de Nit mentre jo anava a descansar per covar el meu refredat (que per cert havia millorat moltíssim!). Sobre Petra de Nit només us puc dir que els meus companys van creure que no valia la pena pagar els 25 euros de més que demanaven. Em van explicar que simplement es camina de nit a la llum de les espelmes per dins del Siq, fins a "El Tresor", il·luminat amb llum d'espelmes i música en directe. Vaja, ara que ho escric m'adono que sona bé oi?, caminar de nit, a la llum de les espelmes, música en directe ... El problema, em van dir, és que tothom xerra i crida tota l'estona de manera que es perd totalment la màgia del moment. Així que res l'únic que us puc dir és que no us ho recomano, que no val la pena gastar-hi els diners. Després d'aquest apunt, tornem al que toca avui, el viatge cap a Wadi Ram.

Un cop recollida l'habitació vam intentar trobar els propietaris de l'hostal però, com cada dia, no ens va esser possible. Vam deixar les claus a recepció i vam marxar sense dir res a ningú. Ja dins del cotxe i a punt per marxar, un taxista ens va fer parar i ens va dir que teníem una roda un xic fluixa d'aire, això ens va fer anar de bòlid i patir una bona estona. Així doncs vam començar a estar pendents d'on podíem trobar gasolineres on comprovar la pressió de les rodes. Quina va esser la nostra sorpresa quan ens vam adonar que a Jordània no hi ha màquines per comprovar l'aire de les rodes a les gasolineres! Resulta que s'ha d'anar directament a un taller mecànic. El problema que teníem era que a aquella hora tot era tancat. Així doncs, vam encreuar els dits i amb (suposadament) les rodes desinflades, vam fer cap a l'autopista. Aquest cop vam seguir una nova ruta, diferent de la del primer o del segon dia, i que era altra vegada una "carretera de muntanya". Finalment vam arribar a l'autopista després de passar per bonics paisatges i poblets. Ja a l'autopista, ràpidament cap avall. A mig camí, sempre dins l'autopista, ens vam trobar diversos controls de policia. En un dels controls un policia inicialment mal carat ens van demanar els passaports i tot! Novetat! Tot i que només me'l va demanar a mi, ja que quan li vaig dir que era de prop de Barcelona ja no es va voler ni mirar els altres. Vaig aprofitar que hi havia aquest "bon rotllo" per demanar-li a quin lloc podíem comprovar l'aire de les rodes. El policia que m'havia revisat el passaport em va dir que l'acompanyés, i així ho vaig fer, vaig baixar del nostre cotxe i cap al seu cotxe de policia. Ens hi vam acostar tots dos (el tenien aparcat a tocar de l'autopista) i vam demanar el tema de l'aire a les rodes a l'altre policia. Aquest, morrut i inicialment sorprès, de seguida va canviar la cara i pràcticament em va oferir cafè ... va baixar, es va mirar les rodes i va dir que tot estava en ordre, que cap problema. Així doncs el taxista per un motiu que encara no entenc ens va ben enganyar. Un cop resolt aquest problema ens vam acomiadar dels policies i, ara sí, ens vam encaminar cap a Wadi Ram.

Ja arribant a l'encreuament entre la carretera a Wadi Ram i l'autopista vam buscar, i trobar, una gasolinera que es deia "Total". Aquest seria el lloc on ens trobaríem amb el nostre amfitrió de la nit, o així havíem quedat per mail (de fet JO hi havia quedat, però mai havia rebut/vist la seva resposta). Havíem quedat de trobar-nos a les 8 del vespre allà mateix, i també que ens farien sopar, típic sopar beduí. Sí, ho heu entès bé, el nostre amfitrió seria un beduí! Dormiríem enmig del desert en una tenda beduïna, sopant menjar típic beduí, sota les estrelles. La veritat és que no érem conscients de la grandíssima experiència que ens hi esperava. Però això és una altra història, una història que us explicaré en la propera entrada.
Continuo doncs amb la visita a Wadi Ram. Vam deixar endarrere l'encreuament amb l'autopista i vam fer camí, per una carretera secundària, fins a l'entrada al parc natural de Wadi Ram. Allà, a l'entrada, vam baixar del cotxe i vam anar a buscar uns mapes. També vam aprofitar per fer-hi un cafetó i esmorzar una mica (unes galetones). Tranquil·lament vam asseure'ns en unes escales a la ombra d'una olivera i després de donar un cop d'ull al mapa vam decidir que dedicaríem el nostre dia en aquest magnífic parc natural a fer una de les dues rutes de trekking (caminada) que es proposaven. Faríem la més llarga, ja que teníem tot el dia. Ens vam aixecar i vam anar a veure si podíem visitar el centre d'interpretació, un cop més però ens vam trobar que estava tancat... i per com estaven els panells informatius i pòsters que hi havia dins feia molt temps que ho estava. Un xic decebuts, i quan ja marxàvem cap a buscar el cotxe, ens van demanar que ens inscrivíssim en el registre d'entrada (suposadament per controlar qui hi havia dins del parc i que tothom tornava a sortir en algun moment, vaja, per controlar que ningú es perdia en la immensitat d'aquell semi-desert).

Abans de marxar però, ja aquí al control d'entrada, vam haver de patir, si sí, patir, als guies turistics de la zona, i la cosa seria pitjor a mesura que ens acostéssim al poble de Wadi Ram. No van parar de preguntar-nos si teníem reserva i amb qui ... al principi era un xic desconcertant perquè semblava que era obligatori tenir una reserva, però res més lluny que això, simplement era una estratègia perquè els contractéssim a ells si no teníem reserva encara. Els vam clissar de seguida, i és que després de tres dies de viatge ... Així doncs vam tornar al cotxe, vam ensenyar la Jordan Pass al control d'accés (també aquesta entrada estava coberta pel preu de la Jordan Pass) i cap al poble de Wadi Ram.

Vam arribar al poble ben d'hora i vam voltar una mica amb el cotxe tot buscant aparcament. La veritat és que ens van fer parar diverses vegades altra vegada amb la pregunta de si teníem reserva i amb qui. Finalment vam decidir que cada cop que ens paressin els respondríem que no ens calia reserva, ja que al vespre ens n'anàvem cap a Petra i que per tant no dormiríem allà. Com us he dit, inicialment vam buscar un lloc on aparcar el cotxe dins el poble, prop del punt de sortida de la ruta de trekking, finalment però vam decidir que el més segur era aparcar a l'entrada del poble, al pàrquing principal, i és que de veritat ens feia por que pel fet de no contractar-los ens fessin malbé alguna cosa (rebentar les rodes o similar). I amb tot això, just quan el sol encara era baix vam començar a endinsar-nos al fantàstic desert de Wadi Ram. I era fantàstic de veritat! Només com a anècdota abans de començar el relat sobre la ruta a peu: aquí s'hi va gravar la pel·lícula de "The Martian" o en castellà "Marte".

Érem els únics caminant enmig de la sorra, sols en la immensitat. Mentre nosaltres caminàvem, cotxes 4x4 i camells ens avançaven carregats de turistes. La veritat és que no era ni de bon tros dramàtic el nombre de turistes que hi havia, era clarament temporada baixa. També és cert que per molta gent que hi hagués a la zona, era tan immens tot que no ens n'hauríem ni adonat, els cotxes es veien com petites formigues a l'altre costat de la "Vall"!

Aviat vam descobrir però el perquè que tan poca gent s'aventurés a caminar per allà. Primer, les distàncies eren enormes. Segon, era impossible calcular el temps que portaria anar d'un punt d'interès marcat al mapa al següent, tan perquè el mapa no estava fet a escala com perquè costava moltíssim caminar en les zones on hi havia sorra acumulada (era com caminar per la neu o la platja, esgotador!). I tercer, perquè feia molta calor, tot i que també és cert que la brisa ho feia suportable. Finalment, com a afegitó, quan passava un cotxe, si feia un xic de vent, la sorra ens colpejava i se'ns posava als ulls. Encara que sembli mentida tot i aquests inconvenients vam gaudir moltíssim de la caminada: la pau, la immensitat, ...

La nostra primera parada va esser en un petit oasi. Allà vam aprofitar per carregar cantimplores (potabilitzant-les amb pastilles o el líquid que jo porto sempre a sobre des que vaig comprar-lo a Mèxic). La segona parada, a una hora i mitja de camí de la primera tot i que no semblava que fos tan lluny (com us he dit és impossible fer-se a la idea de l'escala de les coses en aquest lloc!), va esser en una gorja on encara quedava rastre d'aigua (plena de larves d'insecte) i on creixien unes quantes figueres. Si sí, figueres, i és que si alguna cosa he après aquí a Israel/Palestina/Jordània, és que les figueres creixen pràcticament a tot arreu. Allà, a la gorja, ens vam creuar amb un grup de turistes francesos, els únics amb els quals ens creuaríem en tot el dia. També allà, la Mahua, el nom de la qual significa ni més ni menys que figuera en hindi, i que com potser recordareu és biòloga, es va voler passar una bona estona catalogant les diferents espècies de figuera que hi havia. Durant aquests moments de ciència ens va explicar que la figa no és en realitat un fruit sinó que és literalment la flor de la figuera, i que les abelles que la pol·linitzen són específiques de cada espècie. Aquestes abelles entren a la figa pel petit forat que s'hi forma just a l'extrem i hi ponen un ou, alhora que s'emporten/deixen pol·len.

Després de catalogar els arbres i de descansar un xic a la seva ombra ens vam tornar a posar en marxa, una horeta més fins a la següent parada, un petit arc de roca. Allà ens vam fer les fotos de rigor i ens vam asseure a l'ombra per dinar. Per dinar ens vam acabar tot el que havíem comprat el primer dia de viatge excepte un parell de taronges i llimones. Després de dinar vam descansar una bona estona fins que vam decidir que, tant per falta d'aigua, com per l'hora que era, ens saltaríem part de la ruta que havíem planejat. Així doncs quan vam decidir que ja havíem descansat prou vam creuar en diagonal el desert i ens vam dirigir al penúltim lloc indicat al mapa, un lloc on es deia que era el millor per veure la posta de Sol. Desgraciadament no podríem quedar-nos allà a veure-la, ja que era molt lluny del poble cosa que significava que si esperàvem per veure la posta de Sol, no podríem arribar a temps a la nostra cita amb el beduí (i se'ns faria fosc enmig del desert). Vam continuar doncs el nostre camí de tornada cap al poble fins que vam veure una duna espectacular encastada en un mur de pedra colossal. Ens va impactar tant la imatge que vam decidir que havíem de pujar dalt de la duna. I un cop més no ens esperàvem que seria una duna d'aquelles dimensions! Enorme! Ens hi vam anar acostant i a l'hora de pujar al principi només jo em vaig atrevir. Vaig posar-me el xip de pujada forta, i sense zig-zag ni res, vaig pujar de dret cap al cim. El problema a l'hora de pujar una duna, com us podeu imaginar, és que per cada pas que fas en retrocedeixes mig, el mateix que passa quan puges una pujada enmig de la neu, va esser una pujada molt dura. Finalment, quan ja estava a punt d'arribar a dalt de tot, exhaust, vaig veure que un gos em controlava des d'allà... i com probablement ja sabreu, no sóc fan dels gossos que no conec. Així doncs, un xic frustrat vaig esperar una bona estona fins que el gos va marxar, llavors vaig anar a fer el cim. 
Allà, al cim, dues sorpreses: per començar, i de fet ja ho havíem vist des de lluny, el gos no estava sol, era el gos d'uns beduïns. La sorpresa però no era pas aquesta sinó que els beduïns eren dos nens, dos germans de no més de 10 anys el més petit dels quals només xampurrejava anglès i el més gran que no en parlava gens. Semblaven simpàtics, al principi, de fet em va semblar entendre en algun moment que m'oferien un te ... però quan es van cansar de la meva presència em van començar a dir que marxés i més tard en veure que no els feia cas (volia gaudir de les vistes) simplement em van ignorar. Era una situació curiosa, ells dos allà sols amb les seves cabres, gossos i el burro, jugant mentre les cabres pasturaven. Sí, les cabres pasturaven i és que aquí la segona sorpresa, la duna no estava encastada a la paret vertical de roca sinó que entre la duna i la paret s'hi havia format una vall on hi havia plantes i tot! Hi havia plantes però també moltes deixalles acumulades, bàsicament plàstics, que les cabres semblaven menjar sense cap mena de problema. Al cap d'una estona seient allà sol, només amb el soroll del vent i dels nens jugant, tot admirant les vistes i els cotxes petits com formigues recorrent les valls del desert, va arribar la Mahua, sola i sense motxilla. La Maeva s'havia quedat a baix amb la seva motxilla (no es veia en cor de pujar) i el noi indi va marxar tot sol, anant a la seva amb la seva càmera i fent fotos indiscriminadament (al final tampoc va pujar). Quan va arribar la Mahua els nens van tornar un moment intrigats per la nova visita però com que no entenien pràcticament res del que els dèiem de seguida es van avorrir i van marxar tot jugant i fent sorolls estranys de motos o cotxes (estic gairebé convençut que simplement escarneixen les bogeries que fan els turistes i els guies turístics amb les motos i cotxes a les dunes). Vam estar una estona en silenci amb la Mahua, allà dalt, gaudint de la immensitat del lloc, les roques, les dunes ..., vam xerrar una estona i finalment vam decidir tornar a baixar, que ja es feia tard. I sense més ni més a mi em va venir la necessitat de baixar corrent i saltant, tal com havia fet tantes vegades quan era petit en grederes a la Garrotxa o a la neu dels Pirineus! Va esser un minut màgic, em vaig sentir com un nen petit, i en 1 minut ja era a baix, adrenalina i joia de nen! Els beduïns en veure-ho van correr, ja que volien competir a baixar (suposo que és quelcom que fan habitualment), tot i això no hi van esser a temps i jo la veritat no tenia esma per tornar a pujar fins dalt de tot, i és que ja no tenim 15 anys ..., li van demanar a la Mahua si volia competir però ella els va dir que no, preferia va baixar tranquil·lament. I ja érem tots tres a baix, allà, amb la Mahua i la Maeva tot esperant que el noi indi tornés vam menjar-nos una taronja i vam poder veure com un enorme camió cisterna es quedava atrapat a la sorra, lluny enmig de la vall. Molt pocs cotxes es van parar a ajudar-los, i la veritat és que hi va estar una bona estona allà atrapats! Era tard, fins i tot els nois beduïns ens van avançar juntament amb tots els seus animals, probablement per ells també era ja l'hora de tornar a casa. Finalment quan ja estàvem un xic desesperats i no sabíem si l'havíem perdut, el noi indi va arribar. Ràpidament vam decidir reprendre el camí cap al poble i només parar per veure la posta de sol enmig de la vall d'entrada a Wadi Ram, mentrestant el camió continuava atrapat a la sorra. Pel camí vam deixar endarrere una munió de cotxes 4x4 portant grups de turistes a veure la posta de sol des del punt estratègic que us he parlat i que el mapa ens indicava (no us enganyo si us dic que en van passar més d'una vintena un darrere l'altre). Vam caminar tranquil·lament una estona més i finalment vam arribar a un lloc que semblava adequat per veure la posta, un lloc a prop del poble i amb bona vista cap a l'oest. Més tard vam adonar-nos que potser no era tan bon lloc, de fet allà on estàvem instal·lats era prop d'una mena de cementiri d'animals on probablement els beduïns deixaven els animals morts per tal que els animals salvatges se'ls mengessin en lloc de caçar els seus animals domèstics. I com ens en vam adonar? Doncs perquè jo estava assegut tranquil·lament directament a terra quan vam veure que hi havia rènecs corrent per allà! Si sí, és per això que vam fixar-nos més profundament en la zona on érem i vam descobrir que era un cementiri d'animals. En veure els rènecs vaig fer un bot de tal magnitud que crec que els meus companys de viatge encara riuen.

Ja assegut en una roca alta, lluny de tot animalot, vam poder gaudir tots junts de la posta de Sol al desert. Els canvis de color de les muntanyes del wadi van esser espectaculars. L'únic que va trencar el moment màgic de la posta de sol va esser el noi indi, no hi havia manera que callés una estona! Crec que encara és hora que s'adoni del perquè estàvem molestos...

Es va fer tard, molt tard, i la tornada fins al poble, a causa de la sorra, es va fer més llarga del que esperàvem. Jo no les tenia totes d'arribar al punt de trobada amb el beduí a l'hora i el gran problema és que jo no tenia internet i com us he dit abans no havia pogut veure la seva resposta sobre l'hora de trobada. Així doncs em vaig avançar, vaig arribar al poble just quan tornava el camió cisterna encallat (per fi l'havien tret!), vaig travessar per carrers desconeguts sota algunes mirades desconcertades dels seus habitants (ja era gairebé fosc), i finalment vaig arribar al cotxe. El noi indi va arribar quan jo ja el tenia en marxa. Junts vam recórrer el poble fins que vam trobar a les noies, les vam recollir i ràpidament vam marxar cap al punt de trobada amb el nostre amfitrió. Abans però, i ja era ben fosc, vam parar a la sortida del parc per notificar que sortíem, i aquí és on ens vam adonar que això del registre no servia realment per res, no els va fer ni fred ni calor que els diguéssim que sortíem del parc, no es van apuntar res i de fet va semblar que els sorprenia i tot que els ho diguéssim! Jordània ...

Ens vam posar en marxa altre cop i fent gala dels meus dots de conductor, tot esquivant/avançant cotxes de locals que anaven sense llums enmig de la nit ... molt jordà tot plegat ... vam acabar arribant al punt de trobada, gasolinera "Total", a les 8:00h en punt! I el nostre amfitrió beduí, en Jafar, i el seu germà Mohamet ja ens esperaven. Ja podíem anar cap al campament beduí, per anar-hi però hauríem de passar per una altra aventura! Una aventura que us explicaré en la propera entrada!

Fins la propera entrada, la última sobre Jordània! Continueu mirant les estrelles ara que ja fa caloreta!

Jerusalem: Jordània, PETRA!!

Hola! Avui ha arribat al dia, per fi us parlaré sobre una de les 7 noves meravelles del món, Petra. Però abans, sabeu què són les 7 meravelles del món?

Us he d'esser sincer, jo tampoc ho sabia, així que aprofitant que ho he buscat, ho comparteixo amb vosaltres.

Originalment les set meravelles del món eren 7 estructures construïdes abans de la nostra era (abans de l'any 0), al voltant del Mar Mediterrani. Actualment molt poques d'aquestes construccions sobreviuen. Les 7 meravelles del món antic eren:

1-Gran piràmide de Gizeh

2-Jardins penjants de Babilònia

3-Temple d'Àrtemis a Efes

4-Estàtua de Zeus a Olímpia

5-Tomba de Mausol (d'aquí el terme mausoleu)

6-Colós de Rodes

7-Far d'Alexandria (abans muralles de Babilònia)

Actualment parlem de les 7 meravelles del món modern, una llista actualitzada i que inclou altres cultures lluny del Mediterrani (en negreta les que ja he visitat!):

1- La gran muralla xinesa (Xina)

2- Petra (Jordània)

3- Crist Redemptor (Brasil)

4- Machu Picchu (Peru)

5- Chichen Itzá (Méxic)

6- Colisseu de Roma (Itàlia)

7- Taj Mahal (Índia)

Molt bé doncs, després d'aquest apunt històric, continuo amb la descripció del meu viatge a Jordània.

El dia va començar, com la resta de dies, molt d'hora. Volíem arribar a l'entrada de Petra abans de l'obertura, a les 6:00 h del matí. Així doncs, amb la crema solar, la gorra, ben equipats per caminar i amb moltes ganes i nervis, vam sortir de l'hotel (aquest com ja havia trobat com obrir la porta de fora sense despertar a ningú, ... hi havia la clau posada ...). Vam caminar pel poblet de Wadi Musa, encara adormit, i al cap de 15 minuts arribàvem a l'entrada. Allà ens vam esperar una bona estona mentre d'altres turistes anaven arribant. I vam esperar fins que ens vam adonar que la porta de l'entrada ja estava oberta des de feia una bona estona, que típic... en adonar-se'n, alguns dels turistes van entrar corrent, i és que tothom vol arribar al primer monument de la zona arqueològica, el que s'anomena "El Tresor", el que surt a la pel·lícula d'Indiana Jones, abans que sortís el Sol. Mentrestant nosaltres vam anar a comprar les entrades per "Petra de Nit", tot esperant a la Maheva que havia anat al lavabo. I perquè us dono aquest detall escatològic sobre el lavabo? Doncs perquè el fet que es trobava malament de l'estómac (en realitat va acabar essent un altre tipus de dolor, les noies/dones ja ho entendreu), i que jo estigués ben refredat van condicionar d'alguna manera la visita. Sobre el tema de Petra de Nit, he dit que VAM comprar però en realitat hauria de dir, VAN comprar, ja que jo, preveient que a la nit no em trobaria massa millor (segurament pitjor) no la vaig comprar.

Després d'això ens vam dirigir al control d'entrada on vam ensenyar la Jordan Pass, i sense novetat ens van deixar entrar. Cap dins! El primer que ens va passar pel cap va esser acceptar que ens portessin en burro fins al primer monument, el "Tresor" (en principi estava inclòs en el preu), tot i això vam acabar decidint que no, ja que ens feien perdre el temps, i a més ens van dir que hauríem de pagar una bona propina pel servei, així que altra vegada sentint-nos enganyats ens vam dirigir a peu i ràpidament a través de la gorja inicial de Petra, cap al monument conegut com "El Tresor". Vam anar-hi ràpidament, sense parar atenció als petits monuments que es troben dins la impressionant gorja coneguda com a "Siq", volíem arribar just a la sortida de Sol, que ens havien dit que era un moment màgic. El "Siq" ja el visitaríem més detalladament a la tornada.

La gorja es va anar obrint i de cop i volta allà, al fons, apareixia "El Tresor", una visió impressionant! I amb la llum de la sortida de Sol, sublim! I el millor és que gairebé estàvem sols. Vam gaudir fent fotos, fent amics (tothom demanava a tothom que li fes fotos, es veu que això del disparador automàtic o les selfies no es porta massa encara ...), i vam continuar la visita. Abans però, no us pica la curiositat? Perquè en diuen "El Tresor"? Doncs simplement perquè la llegenda diu que dins de l'urna de pedra que hi ha al capdamunt un faraó egipci hi va amagar un Tresor. Després de gaudir una bona estona d'"El Tresor" vam continuar la visita.

Sobre la visita, la veritat és que vam veure una quantitat enorme de temples tallats a la pedra. Vam començar pujant a un dels punts més alts de Petra, a un dels molts altars de sacrificis que hi ha sobre totes les muntanyes que envolten la ciutat. Es creu que aquests sacrificis només eren d'animals però no se'n té documentació i també es diu que podria esser perfectament que originalment fossin també sacrificis humans. Durant la pujada al mirador ens vam trobar amb un munt de botiguetes de beduïns, encara tancades a aquelles hores. També cabres, burros, gossos, turistes... Finalment des del cim vam gaudir de les vistes de Petra, ens vam recuperar una mica, jo vaig deixar eixugar el meu mocador de roba al Sol (no parava de mocar-me i ja el tenia completament xop...), i vam decidir tornar a baix per continuar la visita. El següent que vam visitar va esser un espectacular amfiteatre tallat a la roca. Sí, un amfiteatre romà aquí a Petra, i és que ell lloc va estar ocupat per un gran nombre de cultures, primer els Nabateus, després Egipcis, Romans, Bizantins, Musulmans, Otomans ... i hi queden restes de totes les cultures. Bàsicament la part més espectacular de la zona arqueològica, però, és la nabatea, la romana i la bizantina (de la Bizantina simplement les restes de dues esglésies).

Abans de continuar cap al centre de la ciutat de Petra ens vam parar a fer un cafetó i menjar un meló. Sembla que això em va fer revifar i així vaig poder continuar amb energia la resta de la visita.

Vam visitar un temple enorme amb unes columnes colossals, un carrer pavimentat per romans i nabateus, molt ben conservat per cert, uns banys romans, i finalment un temple semi-Egipci d'unes proporcions que no es poden captar en una simple foto! No havia vist mai, ni en els edificis moderns, una estructura tan desproporcionadament gran.

S'acostava el migdia i vam decidir anar a visitar l'última gran estructura i dinar allà. Aquesta última estructura és coneguda com a "El monestir". És un monument molt semblant al d'"El Tresor" però amb la particularitat que es troba molt lluny del centre de la ciutat, enmig les muntanyes, seguint un camí de més de 800 esglaons. En diuen "El Monestir" simplement perquè dins hi van trobar unes creus que es diu que indiquen que els Bizantins el van fer servir com monestir.

Però abans d'iniciar la pujada cap "El Monestir" encara vam tenir temps de perdre'ns per una vall paral·lela, on vam descobrir un petit oasi amb llimoners i altres arbres (i vam robar alguna llimona).

La pujada va esser prou llarga, i, com sempre, vaig acabar deixant la resta del grup un xic endarrere. Vaig arribar a "El Monestir" i vaig creure que, ja que estàvem en mode "pujada" valia la pena acabar d'arribar als miradors de dalt de tot. I va esser una molt bona idea! Des de dalt unes vistes espectaculars d"El Monestir" i de tot el desert i la zona muntanyosa de Petra. A cada mirador també hi havia una tenda beduïna on es venia aigua, suc, menjar ... tot i això, i encara no entenc massa perquè, a aquella hora estaven pràcticament totes tancades. Després d'una bona estona la resta del grup va arribar, vam gaudir de les vistes i vam decidir tornar una mica avall, a buscar una ombra on dinar. La calor al Sol era ja una mica intensa. Per dinar vam menjar simplement quatre verduretes, una mica d'hummus i pa de pita. Després de dinar i descansar una estona (la Maeva fins i tot se'ns hi va adormir) ja estàvem a punt per anar a visitar de prop el monestir (no abans sense passar per tots els miradors que vam poder). Pel camí que anava des dels miradors fins a "El Monestir" la Mahua em va fer una classe accelerada de botànica sobre unes plantes molt curioses aquí a Israel/Jordània que creixien al principi de les pluges quan tota la resta és sec, mentre que més tard, quan tot és verd elles s'assequen produint una flor molt interessant.

Vam arribar al Monestir just al pic de l'arribada de turistes, tots els restaurants de l'entorn estaven a petar. Mirant amb la perspectiva del temps ara crec que vam molestar molta de la gent que seia en els restaurants de la vora i que bevien un suc ben fresc tot admirant i fotografiant-lo. I és que ens hi vam posar just a sota per fer-nos fotos nosaltres, i durant una bona estona ... Ja havíem vist "El Monestir" i ja era hora de començar a baixar, ens quedava molt per veure i es feia tard (eren els 4 i Petra tenca a les 7). De baixada vam veure bassals secs, era ben clar que de pluja, en aquesta època, a aquesta regió no n'hi falta. També ens vam parar a visitar un petit temple amagat (que poca gent visitava).

La següent parada, ja a baix, i deixant a part l'obligada a un lavabo, era una que jo esperava amb candeletes: les esglésies bizantines. I per què l'esperava amb candeletes? Doncs perquè les fotos de les guies turístiques mostraven uns mosaics espectaculars en molt bon estat de conservació. I la veritat no ens va pas decebre. Per començar vam visitar una petita església que en diuen l'església blava per les columnes de marbre blau que la dominen i que van importar d'Egipte, després la basílica/monestir, amb un espectacular mosaic (vegeu fotos) i una interessant pica baptismal. Sobre els mosaics, a part de la seva complexitat i el seu estat de conservació també em va sorprendre que hi apareix una dona ensenyant un pit, com a símbol de fertilitat. I això en una església antiga!

Finament després de la visita a les esglésies ja només ens quedava una cosa per visitar, les tombes reials. Vaja, dic l'únic que ens faltava per visitar i la veritat és que no és del tot cert ... probablement tardaries setmanes a veure absolutament tots els petits monuments que es poden trobar amagats en les valls del voltant! Sobre les tombes reials simplement dir també que les vam trobar espectaculars, encara que ja estàvem un xic cansats de tanta pedra, i és que la visita ja havia durat prop de 12 hores! Cansats ens vam asseure dins la tomba més gran, també meravellats per la immensitat de la sala on ens trobàvem (i jo un xic tocat per un fort cop de cap que em vaig fotre en una porta de pedra un xic massa baixa, ... per variar ... sort que tinc el cap dur ja ...). Allà dins vam seguir l'entrada i sortida de visitants, alguns dels quals s'espantaven en trobar-nos allà asseguts a la ombra, i vam veure també com un xeic àrab travessava impunement i sense cap pudor cap a les zones on no estava permés l'accés ... com "Pedro por su casa" vaja. Després d'una bona estona vam decidir que ja podíem donar per acabada la visita.

Ens vam dirigir altra cop a "El Tresor" tot desfent el camí que havíem fet al matí. A aquesta hora aquest monument estava pleníssim de turistes i de venedors ambulant, a més dels carros de cavalls que duien gent des d'"El Tresor" fins a l'entrada del parc. Dins del Siq (gorja), ara si, vam admirar les estructures de transport d'aigua i de contenció de les inundacions de la gorja (òbviament en esser un lloc tan important tan religiosa com culturalment, els antics van inventar-se una manera per bloquejar l'entrada d'aigua a la gorja i alhora aprofitar-la tot canalitzant i contenint-la en petites preses. També ens vam sorprendre quan tot caminant per la gorja ens vam creuar amb un camió d'escombraries! Allà enmig, amb uns passos tan estrets! A més el parc encara era obert, vaja, que no els importa massa donar bona imatge als tureistes.

Finalment vam sortir just quan s'havia post el sol i ja començaven a posar les espelmes al camí que seguirien els assistents de "Petra de nit". Ja ho havia decidit, jo no en seria un, no em trobava pas prou bé per aguantar la visita nocturna i ja n'havia tingut prou d'escultures de pedra per una bona temporada. I és que Petra és fantàstic però 12 hores seguides de visita poden esser un xic massa. Abans de sortir del parc vam passar per unes muntanyetes de pedra tallades en forma de cub, sembla que eren simplement monuments als morts, i que es pensava que contenien les ànimes dels éssers estimats. Ah, només afegir aquí que la majoria d'estructures de pedra de Petra són en realitat tombes, i que la persona a qui estava destinada la començava a construir molt aviat en la seva vida.

Vam arribar a l'entrada del parc a les 7 en punt. Vam decidir que no en teníem prou de la visita "in situ" a les escultures i que havíem de dedicar una horeta més a visitar el museu del lloc, i que tot i que era petit contenia molt material. Va esser una bona idea, simplement per posar-nos en context i donar-nos informació sobre la gent que vivia allà i de com hi van anar a parar. Finalment a punt per començar "Petra de Nit" vaig deixar el grup i vaig pujar cap a l'hostal on vaig anar directament a dormir tot esperant trobar-me millor l'endemà.

En conclusió, va esser un dia intens amb unes vistes espectaculars, ja només per aquesta visita havia valgut la pena venir fins aquí. Ens esperava però el que per mi va esser el millor del viatge, la visita a Wadi Ram! Però aquesta aventura, l'última a Jordània, us l'explicaré a la propera entrada!

Bona setmana i continueu mirant les estrelles!