Suècia, tres mesos ja!

Hola a totes i tots,

Ja han passat tres mesos des que vaig arribar a aquest nou país, tres mesos des que vaig començar aquesta nova aventura. Durant tot aquest temps han passat moltes coses, i aquest cop totes bones. He anat descobrint mica en mica Suècia, la seva gent, la seva manera de fer i de ser, i la veritat és que m’agrada. Sé que em queda molt per veure, molt per aprendre i molt per descobrir, segur que acabaré trobant coses que no m’agraden, però també moltes d’altres que encara m’agradaran mes del que ja ho fan ara.

La vida aquí és en general tranquil·la i agradable. La gent és respectuosa, directa, introvertida però amistosa, i li encanta la natura, la veritat és que en moltes coses em recorden molt a mi mateix. Mai m’havia trobat envoltat de gent així, gent amb qui comparteixi tantes coses del dia a dia. Per donar-vos alguns exemples d’això, coses que sempre havia entès com a supèrflues ha resultat que són més importants per mi del que havia pensat, entre elles la puntualitat o d’altres coses més profundes com la necessitat de moments de solitud, la necessitat del compromís amb la societat i la seguretat que les promeses que es fan es compliran.

Pel que fa a l’entorn, la natura ha continuat adormida fins fa ben poques setmanes, llavors, mica en mica, setmana a setmana, el fred ha anat fent-se més esquiu fins gairebé desaparèixer del tot. Els dies foscos i plujosos s’han reduït i han donat pas a fantàstics dies de primavera. Amb això la natura ha anat ressorgint a poc a poc però amb energia. Primer van començar a despertar les petites plantes del sotabosc, aprofitant que els arbres encara no han fet créixer les primeres fulles per poder rebre encara la llum del Sol. Amb elles també ho van fer els ocells que ara omplen els matins dels seus cants: les merles, els tudons, les garses, i els corbs, però també ocells més petits i difícils de veure però que saps que hi són pels seus preciosos cants. Unes setmanes després van començar a despertar els arbustos, fent créixer unes primeres fulles, i també ho van fer els arbres de petites flors grogues que tant agradaven a la meva àvia. Aquests arbres m’han dit que se’ls diu “arbres salvavides” ja que són la salvació per molts insectes pol·linitzadors que ja estan esgotant les seves reserves en acabar l’hivern. I finalment, fa poc, també han començat a despertar en notar que els dies ja són més llargs, i que el Sol ha començat a escalfar. Els parcs s’han omplert d’arbres  plens de flors de tots colors, també els boscos. I tot i que aquí al sud de Suècia hi ha pocs boscos, aquests están ben conservats, són boscos antics, amb arbres majestuosos, rius abundants plens de peixos, i grans prats de pastura amb mil i una flors i amb abelles enfeinades buscant-ne el nèctar, i, per llei, són totalment accessible.

A la feina, a part de petits problemes amb persones concretes en el nostre projecte de missió espacial de la ESA, la resta va bé, molta feina, però estic aprenent a controlar l’estrès. El que no es pot fer avui ho farem demà. En particular hi ha un projecte que tinc estancat i que no trobo el moment per posar-m’hi, però ho faré, segur, en les properes setmanes, és el d’AGORA. Recordareu potser que aquest és projecte estrella de la meva carrera, un projecte que de ben segur aviat florirà i es presentarà al públic amb ni més ni menys que tres nous articles. La veritat és que, inesperadament, aquest está essent un any d’èxit per la meva carrera, sis articles ja publicats, i no menys de sis més que ho serán aviat. Però per molt bo que sigui l’any amb articles, el millor de tot és que per fi he entès que la meva vida no és la feina, gaudeixo el dia a dia, les petites coses, les persones, els cafès amb els companys de feina, els dinars, l’aprendre no només de coses de feina però de la vida, i de la gent. Desprès de molts anys torno a sentir-me com a casa amb els companys de feina, com ho feia a Barcelona durant el doctorat.

I sobre el gaudir el dia a dia, gaudeixo plantant plantes a casa i cuidant-les, gaudeixo anant al gimnàs, gaudeixo anant a escalar amb els amics, i gaudeixo les activitats que fem amb els companys de feina setmana sí setmana també, sopars, karaoke, jocs de taula, tornejos de tenis taula, astroolimpiades, caminades, campaments, barbacoes … I tot això en només tres mesos, no puc ni imaginar el que vindrà en les properes setmanes.

No puc oblidar també que crec que he pogut trobar l’equilibri entre aquesta nova vida i no oblidar les meves arrels. Viure a Suècia em permet tornar a casa sovint, una vegada al més, o cada dos mesos com a molt, mantenint així vives les amistats que tan valoro amb la gent de casa i també amb els bons amics de Madrid. És un equilibri que m’agrada, per fi.

Cert que realment no tot són flors i violes, com tot a la vida. Tinc també els meus mals dies i continuo lluitant contra els meus dimonis cada dia, però d’aquests ara sé que en tenim tots, tots tenim les nostres lluites diàries i només nosaltres les podem lluitar. El que vaig aprendre però, i que intento tenir present, és que l’important en aquesta vida és que aquestes lluites no ens superin i que no condicionin les nostres vides. Hem d’aprendre a conviure-hi, entendre que són lluites que no podem guanyar però que hem de seguir lluitant sense donar-les mai per perdudes. D’aquestes us en puc parlar d’algunes, d’altres les portaré amb mi sempre i potser mai us en parlaré, temps al temps. La lluita que m’ha acompanyat sempre i que ja he après a conviure-hi és la que tinc amb aquest diàleg interior que sempre em fa dubtar de mi mateix sobre com ha d’esser la meva interacció amb la societat, que no em permet entendre del tot el que s’espera de mi fins en les situacions quotidianes més senzilles, crec que és una cosa que mai he explicat a ningú fins avui. Sí, vull que sapigueu que molt sovint no sóc capaç d’entendre-us, coses que doneu per suposades en les interaccions socials per mi no ho són i em costa un esforç enorme saber a cada moment el que s’espera de mi. No entenc les convencions socials, i coses que vosaltres doneu per suposades o a les que no doneu importància (coses tan senzilles com, i només n’és un petit exemple, la manera de saludar a una persona que acabes de conèixer) a mi em suposen un estrès enorme, tan que de vegades em supera, i que en el passat m’ha portat fins i tot a renunciar a apuntar-me a activitats, sopars, trobades per tal d’evitar-les… D’altra banda també és per això que quan em trobo amb gent nova o amb la que no hi tinc tanta confiança em veig obligat a parlar i treure contínuament nous temes de conversa, perquè mantenir la conversa i parlar tota l’estona evita que apareguin d’altres tipus d’interacció que em costen de gestionar. I és que tampoc entenc els silencis que hi ha a vegades quan estic amb gent, per mi són molt incòmodes, no sé com gestionar-los. Sempre crec que els moments de silenci són quelcom dolent i que són culpa meva, que he fet o dit quelcom que la resta de gent no ha entès i per això s’han quedat callats, de veritat que em fan sentir incòmode perquè em sembla que també la resta de la gent s’hi sent, i que ha estat culpa meva i que és degut a que la meva companyia potser no és prou agradable. Uff, i per no parlar-vos sobre els comiats, que per mi són la combinació perfecte de convencions socials malenteses per mi, i que fan que mai hagi pogut marxar d’una trobada amb amics, coneguts, o col·legues de feina sense sentir que he fet alguna cosa malament durant el moment del comiat. Mai sé si he de marxar discretament, si el més correcte és marxar sense interrompre, o si és millor interrompre per dir adéu; tampoc sé què he de dir per acomiadar-me, com ho he de dir, quins gestos he de fer, quina resposta he de donar a les paraules de comiat que em dirigeix la gent que també s’acomiada, si és que he de respondre … el comiat és un dels moments que més temo de les trobades socials. I no us parlaré sobre la dificultat que suposa per mi el convidar o l’esser convidat a casa d’algú, o a una festa… no sé el que s’espera de mi, el que no s’espera de mi, el que he de portar, el que no he de portar, si he d’acceptar o no la invitació, ni com. Faci el que faci sempre acabaré amb la sensació que no ho he fet be, que no he dit el que havia de dir, o com a mínim que no he fet o dit el que realment s’esperava de mi… i tantes i tantes altres coses de les que us podria parlar i que fan que per mi, el dia a dia social sigui una lluita constant… i el pitjor de tot és que realment sé que ho necessito perquè després d’aquestes interaccions em sento molt millor amb mi mateix, orgullós i feliç d’haver-ho superat i d’haver pogut passar tan bons moments amb gent que considero amics (tot i que com tot el que us acabo d’explicar, tampoc és gens fàcil per mi l’interpretar el que els altres pensen o senten sobre si jo sóc o no algú que considerin amic, ni el que s’espera de mi en el cas que així sigui). Ah, i no entraré en com tot es complica encara molt més quan a més de tota la part social hi intervé la part econòmica, els diners vaja, … qui, com, quan, on, perquè, a qui, a què … convidar és dificilíssim per mi entendre-ho, i no, si algú té la sensació que sóc molt generòs, o, el contrari, que ho sóc molt poc i que no convido mai, està molt equivocat, simplement no tinc ni idea del que s’espera de mi … i ho sento molt però ho intento i ho faig tan bé com puc, però se m’escapen totalment les convencions que hi ha establertes en això, em superen i no hi puc fer res. Intento entendre-ho, i per mi no s’hi val que em diguin que he de fer “el que senti”, que si no “ho sento” vol dir que és millor que no convidi, que això ha de sortir de mi, … i és que no sortirà de mi, ni el convidar, ni el no convidar, el que faré ho acabaré fent després de prendre una decisió totalment aleatòria, tot i que intentant sempre convidar perquè així segur que no “la cago” (i això faig sempre si no és una despesa excessiva, o si no és a la mateixa persona o grup en pocs dies, tot i que he arribat a convidar a dinar a un grup de fins a 10 persones, perquè “em visitaven a la Vall” i creia que això era el que s’esperava de mi, tot i que encara no ho tinc clar …). Aquest problema que tinc fa que moltes vegades, i mirant endarrere ara me n’adono, la gent m’hagi arribat a dir moltes vegades que sóc alhora “molt intel·ligent” per algunes coses però “molt tonto” per d’altres més senzilles … i és ben cert que me’n surto prou bé amb la ciència, però em quedo encallat en coses que en principi en la nostra societat s’espera que siguin senzilles de fer … el problema no és que no ho sàpiga fer, és que moltes vegades em bloquejo en no saber si això tan senzill s’espera que ho faci d’una o d’una altra manera, i em costa adonar-me’n que el que s’espera és que ho faci, sigui quina sigui la manera …

Quina reflexió que m’ha sortit avui! i de veritat que mai ho havia explicat a ningú abans … però em sento molt bé d’haver-ho plasmat aquí, finalment. I només una última cosa, quan m’enfado perquè la gent no és puntual, no ho faig perquè sigui una “mania meva”, és que no puc entendre com pot esser que algú faci esperar a una altra persona que sap que serà allà esperant i que té coses tan importants a fer com la primera, no ho entenc, de la mateixa manera (i tenint en compte la distància que separen els dos fets) que tampoc entenc el perquè algú pot fer mal a una altra persona en qualsevol de les seves formes (psicológicament o física).

Ja veieu que en aquesta entrada no us explico res de concret del que he estat fent per aquí dalt, i és que han passat moltes coses aquestes setmanes, tantes que no les puc explicar en detall. Hem fet moltes activitats, i possiblement ja heu anat veient les fotos a l’instagram. He conegut a molta gent nova, començat projectes, la direcció d’una nova tesis doctoral, fet xerrades de divulgació, conegut Lund i el seu entorn tan en bici, caminant com anant a fer caminades pels parcs naturals del voltant, he anat d'acampada, i fins i tot he presentat un llibre de divulgació juntament amb els bons amics de Joves i Ciència! El més bo de tot però és que  n’han de venir moltes més, i més interessants. D’aquestes sí que us en parlaré amb més detall! Per començar, la visita de bons amics de la Vall amb qui vam anar a Kiruna, la terra del fred i les Aurores Boreals!! De tot això, us en parlaré en detall en la propera entrada!

Una abraçada enorme, i continueu mirant les estrelles!!!

Lund, una ciutat no tant sueca?

Hola de nou! Com va tot? Avui us escric la primera entrada sobre la meva nova aventura científica, aquest cop des de Lund, a Suècia. I com a resum us diré que ha començat bé, molt bé, de fet més que molt bé, m’ho estic passant genial! M’està encantant aquest país i la seva gent!!!

El viatge va començar el dia 6 de febrer, un dilluns, just després d’una setmana molt intensa treballant des de casa en la missió espacial ARRAKIHS. Resulta que la Agencia Espacial Europea, el dia 1 de febrer, ens va demanar que els demostréssim de manera definitiva que la missió tenia uns objectius realistes, ho vam aconseguir, però quina feinada! 

Sobre el viatge dir-vos que em vaig sorprendre a mi mateix en veure que a diferencia de totes les altres vegades que he marxat, no estava gairebé gens nerviós. I és que crec que ja us he confessat en alguna altra entrada que marxar de la Vall és sempre un trauma per mi. Els dies abans de marxar sempre estic molt nerviós, trist, enfadat, una barreja d’emocions… aquest cop però, no ho estava, la veritat és que estava bastant tranquil. Els últims dies hi he pensat molt en això, i crec que va esser una conseqüència més de tot el que m’havia passat als darrers mesos. Ara, em conec millor a mi mateix, sé quines són les meves prioritats a la vida, i també sé que no hi ha res irreversible, que tot, tot, sempre té un costat positiu.

Així doncs, en aquell ara ja llunyà dilluns 6 de febrer el meu padrí i la meva mare em van portar fins l’aeroport i allà va començar l’aventura. Per començar, la rutina típica d’aeroport: facturar maleta, passar nervis per si em pesa massa o no compleix amb les mides permeses, passar els controls de seguretat, i anar a buscar la porta on esperar l’avió per seure a escriure una nova entrada en aquest blog, res de nou.

El vol va anar bé. Vaig aterrar a Copenhaguen (Dinamarca) ben passat el migdia i allà, a la mateixa estació, vaig agafar un tren que en menys de 30 minuts em deixava ja a l’estació de tren de Lund (Suècia). I a l’estació ja m’esperava l’investigador que em va oferir venir a treballar aquí, l’Óscar Agertz, juntament amb el seu estudiant de doctorat, l’Álvaro, de Madrid, i que amb pocs dies es convertiria en un bon amic. Caminant (i arrossegant la maleta) vam anar fins a l’edifici de l’Observatori de Lund. Al carrer hi feia fred, ja era fosc, i havia caigut una petita nevada, tot molt molt idíl·lic per mi. Pel camí, l’Óscar i l’Álvaro em van anar indicant el que era cada edifici, per situar-me, la veritat però és que ara ja pràcticament no recordo res de tot allò que em van dir… en aquell moment acabava d’arribar i estava molt perdut! El que sí que recordo però és la impressió que em va fer la cúpula de l’observatori. Aquest antic observatori es troba sobre d’una altíssima torre d’aigua feta de rajols, és una imatge molt espectacular! Ja a l’edifici de la Facultat de Ciències (Departament d’Astronomia / Observatori de Lund), l’Óscar em va presentar la gent que hi havia per allà, alguns investigadors, estudiants, post-docs … i, entre d’altes, una persona molt important, la secretària, l’Eva, una facilitadora excepcional. També, em va entregar el meu nou ordinador, petit i potent! I la targeta magnètica que em serviria per entrar al departament (de moment una targeta com a “visitant”, fins avui mateix (28 de febrer) que he aconseguit la definitiva. Després d’això em va acompanyar a un petit edifici al costat del de la facultat, una petita caseta molt acollidora, la casa de convidats de l’Observatori, lloc on m’allotjaria mentre buscava casa.

Sobre la casa de convidats he de dir que reflectia moltes de les bases de la cultura sueca. Per començar, que no es pot entrar a les cases amb sabates, hi has d’entrar o bé descalç o t’has de portar les teves sabatilles. També, per mantenir la calidesa, totes les cases tenen el terra de parquet, de fet també ho és el terra del departament d’astronomia. La majoria d’interruptors dels electrodomèstics tenen temporitzadors, això perquè no et deixis res encès, i reduir així el perill d’incendi. Les cases estan molt ben il·luminades, i la calefacció és molt eficient, i les parets i finestres estan molt ben aïllades del fred. També, totes les cases aigua calenta, molt calenta! I pel que fa a l’estructura de les cases, la majoria tenen la forma típica de les cases del nord: cases de fusta o de maó vist, teulats molt inclinats i amb petits  jardins (i a dins de totes les cases s’hi poden veure gerros amb plantes, els encanten les plantes, com a mí!). Un detall que encara se m’escapa sobre l’estructura exterior de les cases és el perquè les canals que baixen de les teulades tenen un petit “respiradero” a la part de baix … quan ho descobreixi us ho diré! Tornant a la casa de convidats, tota la planta de dalt (rebedor, lavabo i habitació amb dos llits) era per mi, a la planta principal hi havia dues habitacions més i una cuina que compartia amb un altre hoste, i a baix, al soterrani, hi havia la sala de la rentadora i les assecadores. Dos detalls més, un sobre la cuina, i un sobre com es renta la roba: primer, la gran majoría de gent té cuines elèctriques, no vitroceràmica ni inducció, directament uns plats metàl·lics que s’escalfen amb una resistència; segon, que degut a que durant mig any fa fred, que és fosc bona part del dia, i que plou molt, tothom té assecadora a casa. Assecar la roba a fora no és una opció en aquest país, excepte en contades ocasions a l’estiu.

Ara que ja sabeu una mica més com són les cases aquí, torno altra vegada a parlar-vos sobre el meu primer dia a Lund. 

Ja instal·lat a la casa, vam decidir anar a celebrar la meva arribada al centre. El centre de Lund està a 10 minuts caminant des de l’observatori. Vam anar a un bar que segons em van dir és el punt de trobada del grup de formació de galàxies que lidera l’Óscar, és el bar “Inferno”. Allà l’Óscar ens va convidar a un parell de cerveses (caríssimes!! 9 euros la gerra de mig litre), i també vam sopar. Ens va acompanyar una noia alemanya, post-doc recent arribada, que treballa buscant exoplanetes. En aquest sopar, a més de passar-ho molt bé, de començar a conèixer a la gent que serien els meus companys de viatge (són tan semblants a mi, m’encanten!), i d’explicar-nos moltes anècdotes, vaig descobrir també que l’Àlvaro, i la noia alemanya són un vegà i l’altra vegetariana. Inicialment va esser una sorpresa però amb el temps he vist que molta gent d’aquí ho són, i, de fet, jo també m’hi estic tornant …  Després de sopar em van acompanyar fins a la caseta de convidats i em vaig posar a descansar, fins l’endemà.

El meu primer dia al departament va començar amb l’intent de fer tots els tràmits que pogués. Tot i això, un petit desengany que em vaig endur és que la burocràcia aquí també és complexa. Actualment tinc un número d’identificació temporal (en diuen número de coordinació) que em permet entrar a les aplicacions de la universitat, demanar baixes per malaltia, establir els meus dies de vacances (32 en total, i que, si els fas, et paguen més! I si no els fas, doncs no et paguen res extra … el món al revés! Però amb molt més sentit no creieu? Aquí sí que cuiden la salut mental!), també m’ha permès tenir la meva pàgina web, el meu correu electrònic, i em permetrà cobrar el sou a final de mes. Tot i això, el número definitiu, el número d’identificació d’estrangers o, com en diuen aquí, el “personal number”, és imprescindible per coses com obrir una conta bancaria, anar al gimnàs gratis (pagat per la universitat) o iniciar les classes de suec … i aquest número tarda com a mínim un mes a arribar-te per correu, de fet a data de 28 de febrer encara no el tinc. Pel que fa al sou, tot i que jo em pensava que seria una mica més gran, amb el que cobraré podré viure prou bé, així que no em queixo! 2400€ nets, més del que he cobrat mai!  I tot i que la vida sí que és una mica més cara (els preus s’han de multiplicar per 1.5, i ho sé del cert perquè faig la compra al Lidl, i hi ha molts productes que són idèntics als que tenim als Lidl de casa nostra …), també és cert que al departament tenim el cafè i la llet (llet normal, i suc d’avena) gratis cada dia, i també fruites variades gratis dos cops la setmana, a més dels molts drets socials que tenim gràcies a pagar els impostos que paguem. 

El primer dia al departament va esser estressant pel tema de la burocràcia però a mesura que va anar passant la setmana vaig anar coneixent a gent i participant a les activitats d’investigació (seminaris, reunions de departament, xerrades …). No em va costar gens començar a establir amistats, i amb una setmana ja vaig anar a sopar amb alguns i a escalar amb uns altres. El que més m’agrada és que a les 12h tothom va a dinar en una llarga taula de la sala d’estar del departament, i dinen tots junts. A més, a les 10h del matí, i a les 15:00 molta gent queda per fer un petit parèntesis, fer el cafetò i socialitzar una mica. I a les 17-18, és hora de plegar i a fer altres activitats fora de la feina (és cert que no tothom ho fa, però s’intenta potenciar que sigui així!). Amb aquest ambient d’interacció social és fàcil trobar gent amb gustos semblants, i és així com amb només tres setmanes ja he fet bones amistats amb gent que els agrada caminar, escalar, anar a buscar bolets, a fer un hort i créixer plantes … la gent és molt amable i m’estan fent sentir com si fos a casa, sóc un més, com si hagués  treballat sempre aquí al departament. I això en només tres setmanes!!!

Deixeu-me que aquí us confessi una cosa. Sí, Mèxic és un país que em vaig estimar, hi vaig fer amics i hi vaig viure moltes aventures, però mai, mai em vaig sentir com em sento aquí. Allà la gent sembla molt oberta i cordial, però també és molt més superficial. Potser és cert que de seguida et convidaràn a anar de festa, o que quan organitzes alguna cosa tothom s’apuntarà, però en moments difícils … la veritat és que tenen molt poca empatia. Aquí, tot i la fama que tenen de gent tancada i introvertida, només has de mostrar que vols esser un més del grup perquè t’acullin d’una manera que mai havia viscut a Mèxic, és un sentiment molt més profund. I si bé és cert que quan organitzes alguna cosa els costa molt canviar els seus plans si no ho has organitzat amb molt de temps (no els agrada gens improvisar), si decideixen venir arribaran puntualíssims a l’hora acordada i ajudaràn amb tot el que puguin per fer que tot sigui un èxit. Sí, és cert que amb això estic potser generalitzant, i que a tot arreu hi ha de tot, però, de moment, la meva experiència és aquesta, i no es pot pas dir que hi passes poc temps a Mèxic! I el tema de la puntualitat, que jo sempre he trobat importantíssim, aquí el tenen sagrat, així que també en això em sento més que com a casa!

Tornant al tema de la feina, en les meves primeres dues setmanes vaig intentar evitar tornar a les meves antigues rutines tòxiques, és a dir, passar moltíssimes hores tancat al despatx treballant. No va esser fàcil ja que no tenia gaire res més a fer, i vivint al costat només em feien falta dos minuts per arribar a la porta del despatx, però crec que ho estic aconseguint! També va esser durant aquests dies que vaig començar amb la tradició de deixar preparat el cafè dins dos grans termos per la gent que arribaría un xic més tard (jo arribo sempre cap a les 7:00am, i la resta de la gent a quarts de nou), també de buidar el rentaplats, i de fer una mica de neteja de la cuina. Sabeu que m’agrada que tot estigui net i ordenat, i també que m’agrada ajudar a la gent i fer que se senti més cómode! La veritat és que les dues noies asiàtiques que fan la neteja del departament m’ho han agraït molt, i és que prou feina tenen que a més s’hagin de cuidar de netejar la nostra cuina! També en aquests primers dies vaig establir que mai marxaria més tard de les 18:00 (tot i que algun dia de pic de feina no ho he complert …).

També sobre la feina, m’han dit que he arribat en un molt bon moment, en un moment de ressorgiment del departament després d’una etapa dura de molt mal ambient de treball. Resulta que una investigadora va convertir l’ambient de treball del departament en quelcom molt tóxic, i molta gent va arribar al punt de necessitar ajuda psicològica … això ha fet que tots estiguin molt conscienciats sobre en benestar psicològic a la feina, es fan reunions de doctorands per parlar de com se sent cadascú, i s’intenta fer activitats comunes per fer pinya. I m’han dit que estan molt contents que algú amb tantes ganes de fer coses i amb energia positiva com jo hagi arribat al departament! I jo estic contentíssim perquè ha coincidit que el departament com a grup social está en una situació molt semblant a la meva, un moment de ressorgiment després d’una època fosca …

Sobre les activitats al departament, estic començant a ajudar a organitzar una sèrie de seminaris cada 15 dies, que, a més, acaben amb un sopar al centre de la ciutat on es convida al conferenciant (ja n’hem fet un, i vam portar a la investigadora a una creperia, boníssima! I amb una sidra boníssima, i cara, també). També he proposat (i ho han acceptat!) organitzar una sortida per fer “activitats d’equip” tot el departament. La idea és anar dos dies a un spa i conèixer-nos millor. Finalment, també m’estic apuntant ja a moltes activitats de divulgació! Crec que m’ho passaré molt molt bé aquí!

De la gent que he conegut us diré que a part de l’Álvaro, vaig conèixer una noia que està fent el màster aquí, i que és del país basc, i amb ells vam anar un cap de setmana a escalar a Malmö, la capital de la regió. També he conegut un investigador ja d’edat avançada que té una casa a Sant Feliu de Guíxols, i que dona suport a la causa independentista … de fet porta una xapa de l’estelada a sobre sempre! Hi ha dos investigadors més, que jo tenia per molt famosos, que també treballen aquí i que dinem sempre junts, un d’ells coneix molt bé un bon amic de la Universitat de Barcelona, en Jordi Portell, que viu a Manlleu. I finalment he començat a conèixer també molt bé tota la comunitat de doctorands, són molt bona gent, i compartim moltes aficions, espero poder gaudir molt de la natura i de la gent durant aquest any!

Parlant ara del temps lliure, ja us he dit que el primer cap de setmana vaig anar a escalar amb els dos espanyols del departament, i amb el xicot de la noia del país basc. Això va esser el dissabte, mentre que el diumenge vaig anar a donar una volta per conèixer la ciutat. Lund és una petita ciutat universitària, tranquil·la, amb molta natura, i moltíssimes bicicletes. Tot i que es diu que la societat sueca és molt tancada, en aquesta ciutat hi ha un ambient molt multicultural  i s’hi fan motles activitats. Durant el dia, sobretot ara que s’ha allargat i ja gairebé hi ha tantes hores de llum com a Espanya, hi ha molta gent al carrer, i a les places del centre hi ha molts mercats. Als carrers hi ha sal per tot arreu per evitar la formació de gel, ja que, tot i que no fa tan de fred com a la Vall a la nit, sí que durant el dia la temperatura no puja gaire mai dels 4-5 graus. La ciutat està plena de natura, de parcs per tot arreu, d’ocells que canten tot el dia, i de flors silvestres que comencen a florir ara que ja oloren la primavera. La única cosa que m’hi falta és la neu! I és que ja m’han dit que a aquesta part de Suècia hi neva molt poc … quina decepció! Però vaja, de tant en tant sí que ho fa, i de fet ja m’ha tocat veure-ho un parell de vegades!

Durant el segon cap de setmana tenia planejat anar al nord amb un grup de quatre persones amants de la natura (desconeguts però), llogar una cabana sense llum ni aigua enmig d’un parc natural i gaudir de la natura i la tranquil·litat dels grans boscos suecs. Aquell cap de setmana però hi va haver un temporal de vent tan fort que feia dècades que no es veia (tinc un iman per els fenòmens naturals extrems … vagi on vaig hi ha terratrèmols, huracans, o tempestes fortes mai vistes … XD), i no hi vam poder anar. Ho hem aplaçat fins el cap de setmana del 23 de març. El que vaig acabar fent va esser mudança (ja us ho explicaré una mica més endavant), i el diumenge vaig anar a caminar a la reserva natural de Skrille, amb una noia Iraniana que vaig conèixer al grup de caminades de facebook al que em vaig afegir abans de venir a Suècia. Vam fer una ruta de 18 quilómetres, tots dos, i no vam parar de xerrar, ens ho vam passar molt bé i em va explicar moltíssimes coses sobre la cultura sueca que segur que em serviran. El parc natural a més és molt bonic, de fet és molt semblant als nostres boscos de muntanya, fins i tot els arbres són de la mateixa espècie, però és molt més pla, amb molta aigua i aiguamolls, i amb arbres molt més antics.

I aquest, el tercer cap de setmana, l’he dedicat a conèixer encara una mica més la ciutat (he fet la volta per la part exterior a mitja ciutat, gaudint moltíssim de la natura que l’envolta, espectacular … i tinc ja vistos un parell de llocs on segur que es fan múrgoles!), i també he anat a comprar-me un dolç molt típic del dimecres de cendra, només del dimecres de cendra, el “semla”. També em vaig anar a comprar roba d’abric de qualitat (pantalons d’esqui i jaqueta gruixuda) en una botiga de segona mà (estàn molt de moda als països nòrdics), també un casc, i unes botes de neu, i tot per 30€!. I el diumenge vaig anar a caminar, per sorpresa, al mateix lloc que el cap de setmana anterior, també amb la noia iraniana, i amb un grup de 10 persones més, tots suecs/es. A l’inici em vaig plantejar anar fins al parc natural amb bici (20 km) però feia tan de fred que només de començar ja em feien mal els dits de les mans (i portava doble guant!), així que al final em van recollir amb cotxe. La caminada va anar molt bé, i tot i que inicialment només parlàvem la iraniana i jo (la resta del grup parlaven entre ells en suec), al final vaig començar a interactuar amb la resta i vam acabar fent una bona xerrada em uns quants. També, vaig conèixer una dona que és interpret d’espanyol, de fet, filòloga de llengües romàniques, vam començar a parlar una estona en castellà (ella va estudiar-lo a Andalusia), em va ensenyar moltes paraules en suec (ja en començo a aprendre sí!) i també em va fer veure que en català tenim una paraula que no se sap d’on bé, la paraula “amb”, que es veu que no té cap relació amb la mateixa paraula en cap altra llengua romànica … sorprenent! Mai m’ho havia plantejat … Dir també que em va agradar molt quan em va dir que el meu accent no era gens espanyo, ni francés, ni italià! Sí, clarament tinc accent català, també en anglès. Acabada la ruta, em van tornar a casa, vaig passar a comprar al Lidl, i a preparar la setmana! Ah, i, per desgràcia, no em vaig adonar que hi havia una tempesta solar! Es veu que molta gent va veure aurores boreals aquella nit…

Deixeu-me ara que torni una mica enrere en el temps, i que per ja per anar acabant aquesta entrada us parli d’una de les coses que més mandra fa quan marxo a viure a un altre país i que em provocava més ansietat: buscar casa. Aquesta vegada però m’ho he agafat superbé … de fet la primera setmana em va preocupar poquíssim … i és que de fet no hi havia manera de trobar ofertes de cases, així que tampoc em podia preocupar massa. Tot va canviar quan em vaig adonar que molta gent m’estava contactant pel xat de facebook després d’haver vist els meus anuncis. Resulta que de la gent que no són amics teus no veus les converses … quan vaig fixar-m’hi ja hi tenia cinc ofertes de cases!  Aprofito aquí per dir-vos que la gent  de Suècia fa servir moltíssim el xat de facebook, gairebé més que el whatsapp … ah, i també que per pagar es paga tot amb targeta o amb una aplicació del banc, la BancID, que també serveix per identificar-te absolutament en tots els altres tràmits del govern (es necessita però el “personal number” que ja us he dit que encara no tinc).

Dels molts contactes que vaig rebre per facebook, un en especial em va cridar l’atenció. Vaig contactar doncs amb la persona i vam quedar, el segon divendres que estava a Suècia, per veure’l. Era un petit apartament de 25 metres quadrats. La visita la vaig fer quan ja fosquejava i el vaig trobar un pèl fosc, però el preu no estava malament (650€ amb tot inclòs, llum, aigua, internet …). Tenia una cuina completa, fins i tot amb vaixella, un llit, un sofà llit, rentadora i assecadora … de tot vaja. A més, el propietari, mig italià-mig suec, era molt simpàtic, i em va dir que ell buscava algú com jo, per un mínim d’un any, i que em deixava pensar-m’ho tan temps com em fes falta … a la casa a més hi havia un jardí que em va dir que podia fer servir per plantar el que volgués, vaja, per tenir-hi una mica d’hort i tot! M’ho vaig pensar molt poc temps i el dissabte mateix ja li deia que sí, i, de fet, el mateix dissabte ja m’hi mudava. Aquell cap de setmana (el segon) va esser rodó ja que també em vaig comprar una molt bona bici per 300€ … El noi que me la va vendre, un indi, va arribar mitja hora tard (jo ja marxava), però amb aquest temps vaig poder visitar la catedral de Lund, una espectacular església d’estil romànic, amb una cripta bruta! Val molt la pena visitar-la, també perquè en esser protestant, no catòlica, té una distribució molt diferent a les romàniques que coneixem nosaltres! I hi ha una cosa de la catedral que m’ha sorprès … hi ha una menorà a dins! Em va deixar totalment descol·locat aquesta imatge …

Ja per acabar, dos petits detalls més sobre la ciutat, i sobre la cultura sueca, una de dolenta i una de super bona. La primera, la dolenta és que a la ciutat m’he trobat ja diverses vegades a  persones d’ètnia gitana demanant diners, i m’han explicat que s’han establert aquí a Suècia algunes màfies que s’aprofiten d’aquesta gent i que es queden amb bona part dels diners que recullen … La segona, la superbona, és que m’han explicat que a Suècia és un dret fonamental el poder gaudir de la natura. Està permès acampar, i recollir tot el que vulguis (bolets, baies, mores …) sempre que en fer-ho no facis malbé la natura. De fet només es poden recollir bolets que no estiguin enganxats als arbres, no es poden trencar branques d’arbres vius, i no es poden arrencar flors, tot i que sí que es poden arrancar les plantes si es transplanten a un altre lloc. Es veu que aquesta llei ve d’una època en que la terra era només d’uns pocs, i la gent del poble es moria de gana. Es van revoltar, i es va “semi-col·lectivitzar” la terra. De veritat que m’està encantant aquesta cultura.

Doncs res, amb això s’acaba la meva tercera setmana a Suècia. Ja a casa meva, amb bici, amb amics i amigues, i gaudint cada día més de la meva feina, i de la vida en general! Ara sí que ja només em falta que em donin el codi d’identificació personal,  obrir una conta bancària, apuntar-me al gimnàs, i començar les classes de suec… a veure si arriba aviat! Vaja, encara em falta una altra cosa, organitzar un viatge al nord a veure Aurores! Crec que serà a finals d’abril (de fet ja tinc els bitllets ;-)). 

Va, sigueu feliços i continueu mirant les estrelles!!!

La ciència, aquesta droga tan difícil de deixar

Hola a totes i tots, fa mesos us vaig deixar amb una entrada en aquest blog marcada pel desànim i les poques perspectives de futur. De fet, en aquell moment no tenia pas clar que us tornés a escriure. Aquest blog va començar al mateix temps que la meva carrera investigadora i creia que ambdós acabaven també aquell dia. La meva vida però ha canviat molt des d’aleshores. Espero que aquesta entrada reflecteixi tots aquests canvis, i que potser serveixi també com a símbol del meu renaixement. Som-hi! 

Han passat més de quatre mesos des que us vaig escriure per última vegada. No us mentiré, sabeu que no acostumo a fer-ho, vull que sapigueu que aquests mesos han estat molt durs, tan durs com us pugueu imaginar. He viscut sense rumb i sense il·lusió per pràcticament res a la vida durant moltes setmanes. Vaig arribar a un estat tan crític que podria haver passat qualsevol cosa. Tot i això, mica en mica, amb ajuda (moltes vegades possiblement involuntària) de la gent del meu entorn, i en bona part de gent que fins aleshores tenia només per coneguts i que ara són bons amics, tot això no va arribar a les últimes conseqüències. No podré agraïr mai prou a tota la gent que m’han ajudat a superar aquesta etapa tan dura de la meva vida, no ho hauria aconseguit sense ells, com tampoc ho hauria aconseguit sense el suport incondicional de la meva mare. No entraré en els detalls però el tornar a trobar-me amb grups de gent com els del Pessebre Vivent de Joanetes, els del GECA Aventura’t, amb alguns dels amics de les antigues colles de joventut, i els bons amics de Madrid, m’ha fet tornar a agafar ganes de fer coses i a pensar que encara em queden algunes coses i aventures per viure!

Deixant a banda el dramatisme, aquest també ha estat un període interessant de la meva vida, de creixement personal i d’autoconeixement. Trencar amb tot et permet veure el món des d’una altra perspectiva. A més, aquesta situació em va empènyer a fer una cosa que hauria d’haver fet molt abans, vaig començar a anar al psicòleg. I veient els resultats, de veritat us ho dic, per favor si us sentiu malament psicològicament feu el pas, us estalviareu arribar a situacions tan extremes com a les que vaig arribar jo. En poques sessions vaig descobrir quines són les meves prioritats a la vida i l’origen de molts dels meus conflictes interns. I quines són aquestes prioritats? Doncs, estabilitat, natura, tenir una vida fora la feina, i fer ciència, en aquest ordre, essent la última la més prescindible.

Enmig de tot aquest procès de reflexió, el món que em rodejava tampoc no va deixar de moure’s, vaig intentar ignorar-lo. En aquests últims mesos he intentat deixar-me clar a mi mateix que aquest “món exterior” mai pararà de moure’s ni s’adaptarà a nosaltres, que és un món no podem controlar i que, per tant, no pot condicionar la nostra vida. He après que ens l’hem de mirar de lluny i fer-ne cas només quan ens vingui de gust o quan pensem que ens pot esser beneficiós, un mateix ha de controlar la seva propia vida, no deixar-se endur per la marea. I és que és justament quan ens deixem endur que la nostra vida queda immersa en una espiral incontrolable d’esdeveniments, moltes vegades indesitjats. 

Una de les coses més importants que van passar en aquest “món exterior” va esser que, després d’anunciar la meva intenció de deixar la ciència, molts col·legues científics d’arreu del món em van oferir feina. Em vaig sentir molt afalagat, però ells no sabien que realment el que necessitava era parar-me i pensar, sense pressions de cap tipus, i és que cap de les ofertes em venia gens de gust, no volia sentir ni a parlar de la ciència. Va esser en aquesta època que vaig temptejar la opció de fer de professor de secundària, tot i que ho vaig descartar ja que no em motivava prou, i l’últim que necessiten els estudiants és un altre professor desmotivat. També vaig pensar en la opció d’anar a treballar a l’empresa privada, però la por a no esser prou bo em tirava endarrere. Finalment però, ja en procès de recuperació de la meva crisi, al novembre, va passar una cosa totalment inesperada, una cosa que em tornaria a canviar la vida: l’Agencia Espacial Europea ens va aprovar la missió espacial ARRAKIHS. Recordareu que al gener de 2022 vam estar a Florida amb l’investigador Rafael Guzmán i la Mariángeles Gómez Flechoso escrivint dues propostes de missió espacial? Doncs ens van aprovar la europea! Seria la primera missió espacial que lideraría un equip espanyol. Jo inicialment no tenia clar de participar-hi, i és que no hi havia cap font de finançament per contractar-me, i en aquell moment no volia moure’m de cap manera de la Vall. Vam parlar amb els altres membres de l’equip i vam decidir que per part meva quedava tot en “pausa”, tot i que vaig prometre que hi aniria treballant mica en mica, en els moments que realment em vingués de gust. Tot i això, vaig anar a Madrid a la presentació de la missió, allà vaig tornar a sentir, després de mesos, la guspira de la ciència al fons del meu cervell, potser no la havia perdut del tot. Vaig aprofitar també aquella ocasió per passar uns dies acompanyat de bons amics just abans de nadal. 

Amb tot això va arribar el nadal. Va esser un nadal estrany, amb encara molts dubtes sobre la meva vida i el meu futur, i tot just començant a treure el cap del pou on havia caigut. En aquell moment no va ajudar-me gens que des de Mèxic m’enviessin nous correus insistint que no renunciés a la plaça i que els donés una altra oportunitat.

Durant les festes de nadal em vaig limitar a anar a fer el pessebre vivent, i a trobar-me amb alguns amics. Començava però ja a estar saturat de trobades, jo encara no estava del tot bé psicológicament, i no ajudava gents el que tothom volgués que els anés a veure aprofitant que estava a la Vall. Vaig decidir trobar-me només amb qui realment em vingués de gust, i quan em vingués de gust a mi (sé que és un pèl egoïsta, però una altra cosa que he après en aquests mesos és que, en aquest sentit, l’egoïsme es converteix en cuidar-se a un mateix, i no és dolent). En tot això tampoc hi va ajudar gens el que sortís en la revista Verntallat, amb un reportatge enorme sobre la meva vida, o al butlletí de l’ajuntament, amb un escrit que vaig fer sobre el meu avi, no vaig parar de rebre whatsapps i felicitacions durant dies… i és que m’havia deixat de mencionar que durant aquests mesos també he estat fent una mica de recerca sobre què li va passar al meu avi durant la guerra civil (us en puc parlar en una altra entrada en el blog si us ve de gust).

I va arribar el cap d’any. I quin cap d’any!!!

Feia mesos que havia decidit que necessitava un cap d’any tranquil, amb poca gent, i lluny de la civilització. Un dia, per casualitat, anant a la Marboleny (sí, també és una de les altres coses que vaig fer, tornar un dia a un assaig de Marboleny), vaig parlar amb la Núria Mayá sobre el tema. Ella em va comentar que amb en Manel, la seva parella, i bon amic meu de quan érem petits, també els feia gràcia un plà així. Més endavant també s’apuntarien a aquest tipus de cap d’any la Núria Feixes, en Quel Bayona, i la familia Trias-Costa. Vam organitzar-ho doncs i vam decidir anar al refugi de la Cabanya Sorda, a Andorra. Va arribar el dia i, carregats amb tot el que feia falta vam anar cap allà. El resultat no podria haver estat millor.

Vam sortir tard el dia 30 i vam arribar a on deixaríem el cotxe bastant tard a la tarda. Vam començar a pujar i, com era d’esperar, se’ns va fer fosc a mig camí. Per acabar-ho d’adobar vam trobar moltíssima neu, ens enfonsàvem gairebé fins al genoll (no dúiem raquetes). Arribar fins al refugi va esser un suplici, i, a més, quan vam arribar ja hi havia gent. Dins del refugi hi havia un grup de vuit nois joves. La veritat és que inicialment ens va decebre molt, i és que teníem ganes de fer un cap d’any tranquil, nosaltres sols, però no hi havia res a fer, ens ho hauríem d’arreglar com puguéssim! El problema era però que faltaven la família Trias-Costa, és a dir, l’Anna, en Jordi, i els nens, i el grup que ja hi havia també esperaven una altra noia. Aquella nit però vam dormir a les lliteres sense problema. Ens vam llevar, vam esmorzar i vam començar a conèixer aquell grup de nois. La veritat és que eren molt simpàtics, molts semblants a nosaltres, de fet. Desprès d’esmorzar però vam tenir una altra sorpresa, va arribar un altre grup! Era realment inviable dormir tots allà, o això pensàvem! Amb molts de dubtes sobre què fer (vam arribar a pensar en canviar de refugi, o dormir a les furgonetes) vam decidir baixar al poble de Soldeu a buscar wifi per trucar a l’Anna i família, saber com estaven, i pensar quines alternatives teníem. Vam acabar decidir que ens quedàvem al refugi, i que al final ells no vindrien perquè la Ona estava malalta. Amb això resolt vam decidir tornar a pujar i aprofitar per fer llenya. Afegir aquí que baixant ja vam fer una mica de llenya, fins que vaig trencar el xerrac d’en Manel … vam intentar comprar-ne un de nou però no en vam trobar cap (després de cap d’any en vaig anar a comprar un a Olot i li vaig portar a casa). Pujant vam veure que la neu tornaria a estar molt tova … així que ja sabíem el que ens esperava en la última part de la pujada! A mig camí vam recollir tota la llenya (jo em vaig carregar amb una bestiesa de troncs) i cap amunt! A punt d’arribar al refugi però, vaig enfonsar-me a la neu i vaig picar el pit contra una pedra, també la cama em va fer un cruixit estrany, però no hi vaig donar massa importància. Ja al refugi, vam tenir una nova sorpresa, el grup dels nois joves havia decidit fer una activitat interessant, construir un iglú! El seu plà inicial era dedicar el dia a fer equilibrisme amb un cable que havien penjat d’un costat a l’altre de la vall (són experts i famosos equilibristes!) però feia massa vent, així que van buscar una activitat alternativa, una bona i interessant activitat!! Vam deixar la llenya, i ens vam posar a ajudar-los. Al final ens va quedar un iglú espectacular!!!! Mentrestant els membres de l’altre grup que havia arribat al matí ens van ajudar a xarracar la llenya en trossos petits que entressin a l’estufa del refugi, amb l’ajuda del xerrac del mateix refugi. Aquí deixeu-me fer l’apunt sobre l’estat dels refugis lliures d’Andorra. A Andorra es cuiden moltíssim els refugis lliure, res a veure amb el que passa a casa nostra. Hi ha lliteres, taules, bancs i estufes de ferro colat en perfectíssimes condicions. Hi ha emissora de radio i eines per fer llenya, i també una farmaciola completa. Quina enveja tenir un païs amb aquest respecte per la muntanya i pels excursionistes!

He de dir aquí que el moment de la construcció de l’iglú, de xarracar la llenya, de conèixer aquesta gent fantàstica, van esser màgics, ens van unir a un nivell que no m’havia passat mai. Els nostres grups es van unir en una sola colla i vam celebrar el cap d’any tots junts, compartint sopar, històries, jocs de taula, i una mica de beguda. Vam fer les campanades, vam cremar desitjos de paper en un petit foc que vam fer a fora, i ens ho vam passar molt bé. Com a nota divertida de la nit és que vaig tornar a caure després de relliscar amb una placa de gel (en principi sense conseqüències), i que em vaig cremar la cuixa quan em va caure el fogonet encès sobre dels pantalons mentre cuinava el sopar (també en principi sense més conseqüéncies).

Fetes les campanades, i després d’una classe exprés d’astronomia, i d’algunes fotos nocturnes amb el móvil, prou bones, vam anar a dormir. L’endemà només vam netejar, vam esmorzar i ens vam acomiadar d’un grup de gent que, per un dia, van convertir-se en la nostra nova colla.

El resultat del cap d’any va esser que jo em tornava a trobar molt bé anímicament, molt millor del que m’havia trobat fins i tot abans de marxar a Mèxic. Físicament no tant, resulta que m’havia trencat dues costelles, m’havia esquerdat el peroné i el canell, i m’havia fet una bona cremada a la cuixa … En tot cas, últimament crec que m’és més fàcil que se’m curin les ferides físiques que les psicològiques! Ah, i dir que per primera vegada vaig fer servir l’assegurança de la FEEC perquè m’atenguessin més ràpid, ja tocava després de tants anys de pagar-la i no fer-la servir! Va anar prou bé.

El cap d’any va esser el canvi que necessitava, a partir d’aquell moment em vaig trobar molt millor, i, de fet, vaig decidir acceptar entrar de ple al projecte ARRAKIHS, i tornar a liderar AGORA. Per fer-ho (recordeu que a Espanya no ens han donat encara finançament) vaig acceptar una de les ofertes de feina dels meus col·legues científics, així que tornaria a marxar, per última vegada, i per només un any. La feina començaria al 6 de febrer.

El gener va passar volant. Vaig estar acabant-me de recuperar, em vaig anar posant al dia amb la feina, i vaig gaudir moltíssim de les caminades i trobades amb la gent del pessebre vivent i del Gecaventura’t. Alguns exemples en són el dinar del pessebre vivent, durant el que em van fer ambaixador del pessebre al món!!! Com m’estimo aquesta gent! També, vaig retrobar-me amb els antics companys de promoció de física, que molts d’ells no veia des de feia potser 10 anys! I vaig anar de festa amb ells a una discoteca una cosa que no feia des de fa més de 10 anys! Fins a les 6 del matí!

Aquest gener m’ha recordat que hi ha moltes coses boniques a la vida i que encara m’ho puc passar bé, que la vida segueix, i que probablement aquesta em tingui encara moltes sorpreses agradables amagades.

I aquí estic, ja escrivint-vos des del meu nou país de residència, hi estaré només un any (en principi) i espero que aquesta vegada sí, l’aventura sigui bona de debó! 

Ens veiem a la propera entrada,i , una vegada més, continueu mirant les estrelles! Jo des d’aquí dalt ja ho faig, i l’estel polar és molt molt amunt al cel!

Es tanca una porta

Hola a totes i tots, aquesta és la història d’un fracàs personal i professional, l’inici i el final del que podria haver estat, i no va esser, el com després de tota una vida dedicada a la ciència la porta al final s’ha tancat.

Molts de vosaltres ja sabreu que al juny de 2021, empès per l’experiència personal d’haver estat vivint gairebé un any a la Vall durant la pandèmia, per la desmotivació de continuar treballant a Madrid, i per les ganes d’una nova aventura, em vaig llançar a la piscina enviant la sol·licitud d’una plaça a l’Institut d’Astronomia de la UNAM en la seva seu a Ensenada. Aquesta plaça, per joves investigadors, i amb la categoria de “plaça fixa”, realment em venia molt de gust, em permetia treballar amb companys de Mèxic i alhora amb els del JPL de la NASA i de la Universitat de California, on també hi tinc bons amics i col·laboradors. La plaça era ideal, estabilitat, bon sou, bones condicions, i en un lloc tranquil i de clima mediterrani. El procés va continuar i vaig anar passant tots i cadascun dels processos d’avaluació fins que al desembre de 2021 vaig rebre la oferta de la plaça. Vaig tenir poc temps per pensar-m’ho, però al final vaig acceptar. En paral·lel a tot això els meus bons amics i col·legues de Madrid em van proposar de demanar d’altres places, ho vaig fer, però més endavant vaig cometre un error del que espero haver après alguna cosa, vaig acabar renunciant a les places a Madrid que tenia també gairebé guanyades tancant totes les opcions alternatives hauria tingut si l’experiència a Mèxic anava malament, i és que la plaça a Mèxic es veia molt segura i realment em venia de gust.

La primavera de 2022 va esser intensa. Vaig començar amb una estada a la Universitat de Florida de dues setmanes, després una estada de dos mesos a Santa Cruz de Califòrnia, a la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, un període de la meva vida que veig amb enyor ja que feia molts anys que no em sentia tan bé com em vaig sentir allà, tan personal com laboralment, per l’entorn natural però també per la gent, la casa on m’estava quedant on viu una molt bona dona, la Sara Rodríguez, que em va fer com de segona mare… va esser un període molt bonic. En acabar l’estada a Santa Cruz vaig anar a Ciutat de Mèxic a fer una estada d’un mes. La idea d’aquesta estada, entre d’altres, era d’accelerar els tràmits de la meva contractació, m’havien avisat que el procès del contracte podia esser llarg i que valia la pena intentar començar-lo com abans millor. Vaig pressionar tan com vaig poder, de fet vaig obtenir una carta certificant la meva contractació, però més enllà d’això l’administració de l’IA-UNAM, no de massa bones maneres, em van dir que no s’hi podia fer res més, que tot estava en marxa i que els deixés fer.

L’estada a Mèxic es va acabar i vaig marxar amb la sensació de no haver pogut avançar massa res en el tema de la contractació, però també amb la idea que tot estava en marxa. En aquesta situació vaig cometre un segon error, vaig comprar el bitllet Barcelona-San Diego per l’1 d’agost i el de San Diego-Barcelona pel 13 de desembre, sense opció a canvis ni cancel·lació … em va costar 1500€, i m’ho havia de pagar de la meva butxaca ja que la mudança no la cobria l’Institut d’Astronomia (cosa que em va molestar una mica ja que normalment quan t’ofereixen una feina tan lluny de casa sí que hi ha pressupost per ajudar-te en la mudança …).

Després de les visites als EUA i Mèxic vaig decidir agafar-me un descans, unes vacances de tres setmanes, una cosa que mai havia fet abans. Vaig agafar la motxilla i tot el necessari i em vaig aventurar, sol, a començar el GR11, la “transpirenaica”. Podeu veure els vídeos de l’experiència en el meu canal de youtube, el resum és que vaig fer més de 350 km en set dies, amb uns 15000 metres de desnivell acumulat, tres dies ploguent, la resta de bon temps, dormint en tenda i albergs. Vaig començar a Cabo Higer al País Basc, i vaig acabar a Jaca. Tota una experiència! I, tot i que no vaig acabar-la com hauria volgut, vaig aprendre molt sobre mi mateix. Ja havent abandonat vaig fer l’olla del Montseny per treure’m part de l’espina i demostrar-me a mi mateix que no era un problema físic el no haver pogut acabar sinó psicològic.

Les vacances es van acabar i el temps va anar passant. Amb tot, em van ampliar el contracte a Madrid fins el 31 de juliol, just fins el dia abans de marxar a Mèxic, quina bona notícia! A finals de juny vaig deixar Madrid altra vegada i vaig anar a fer les estades de Joves i Ciència al Pirineu de Lleida com cada any. El Joves i Ciència va esser el tret de sortida d’un inici d’estiu també molt entretingut, primer a un congrés als Alps, just havent acabat el Joves i Ciència. Després del congrés vaig passar dos dies per Madrid per acomiadar-me, i per confirmar que per molt que hagués intentat formar part del grup UCM realment ningú em considerava part d’aquest grup… pràcticament ningú, només l’Armando, la Patricia i alguns estudiants, va venir al comiat que jo havia organitzat (res, quatre pastetes i beure), i, a diferència del que han estat fent amb tothom que ha marxat, ningú em va fer cap obsequi de comiat … sé que això és només una anècdota però és el reflex de tot el que havia passat en la meva estada a la UCM, donar molt per rebre poc, sens dubte la decisió de marxar de la UCM era (i continuo creient-ho així) encertada. Només el petit grup de senderistes “Montañeros en Madrid”, la Mariona, en Luca, la Cris, i jo, vam fer una festa de comiat i em van regalar anar junts a un scaperoom, i diversos records amb fotos d’ells, i és que és aquest grup el meu grup d’amics de veritat a Madrid. També, una investigadora de la que crec que ja us he parlat, el seu marit, els seus fills, i us amics a qui anomenen els “castellanos”, em van convidar a sopar i vam tenir una vetllada de comiat molt bonica. Amb els bons records dels amics de veritat, i amb l’amargor de descobrir el que ja sabia sobre la UCM,  tres dies després me’n vaig anar cap a una escola d’estiu a Atenes, on vaig fer de professor convidat. Durant l’escola d’estiu d’Atenes vaig aprofitar també per dedicar moltíssim temps a escriure un projecte d’investigació que m’hauria de permetre tenir recursos a partir de la tardor per poder viatjar, contractar estudiants, etc. en la meva nova feina a Mèxic. Crec que em va acabar quedant un bon projecte, i la veritat és que crec que hi vaig posar tota la meva experiència com a investigador, i hi vaig dedicar molt del temps que podria haver passat visitant Atenes, o, ja tornat a la Vall, amb els amics i la família, però creia que valia la pena.

Tornant d’Atenes (mentre encara estava escrivint el projecte del que us he parlat) vaig passar per casa esperant poder acomiadar-me dels amics de la Vall. Ningú no recordava que del 28 de juliol al 31 estaria per allà per acomiadar-me (tampoc en tenia massa esperances, tothom té altres coses, família, parella, …, i és lògic que jo, algú que fa tant temps que ja no està per la Vall, no sigui una prioritat per massa ningú). Així doncs em vaig acomiadar dels pocs amics de la colla que van poder quedar, i el dia 1, amb el cotxe de la Laura Gelis, amb tristesa però excitació per la nova aventura vaig deixar la casa dels meus pares i vaig anar cap a l’aeroport del Prat a Barcelona. La idea era no tornar fins nadal … qui hauria dit en aquell moment que tot aniria com ha acabat anant …

Tot es va començar a torçar uns dies abans de marxar, quan encara era a casa, a la Vall, després d’escriure un correu a l’Instituto de Astronomía per assegurar-me que tot el procés de contractació estava encarrilat. Jo estava una mica preocupat perquè encara no m’havien enviat res per poder anar a el Consolat o la Ambaixada a tramitar una VISA de treball, però també estava tranquil perquè m’havien insistit sempre que tot estava control·lat. Quatre dies abans de marxar però em van respondre. Primer els administratius d’Ensenada em van dir que sí, que cap problema, que els tràmits de migració els podia fer des de la ciutat d’Ensenada mateix, però, pocs minuts després van respondre’m des de Ciutat de Mèxic amb un taxatiu “no pots venir a treballar a Mèxic sense el Visat de treball, i l’has de tramitar des d’Espanya”. Em vaig quedar glaçat, no m’ho podia creure! Quatre dies abans de marxar?! Amb els bitllets comprats i la maleta feta?! A més, jo no tenia encara cap document de migració que em permetès anar a fer-me un visat de treball, i això ho havien de fer ells des de Mèxic! Res, els vaig dir que hi anava igualment, i que ho hauríem de resoldre amb jo allà … a més el dia 14 d’agost havia d’anar a un congrés a Santa Cruz de Califòrnia, pel que tindria l’oportunitat d’anar al Consulat Mexicà a San Francisco si feia falta…

Vaig arribar a Ensenada el dia 2 d’agost després de passar una nit a Tijuana en un Airbnb. El vol va anar bé, tot i que vaig haver de pagar 150€ per la maleta gran, però vaja, era una inversió pel canvi de vida … o això pensava… 

I aquí el segon xoc fort amb la realitat, vaig arribar i em van fer saber que tot just començaven el tràmit amb el que demanarien permís a migració per contractar-me, estàvem a la casella de sortida. El tràmit tardaria entre un mes i un mes i mig, i sense aquest tràmit no podia ni demanar cita a un Consolat per fer-me un VISAT de treball, és a dir, des de Mèxic no havien fet ni el primer pas per la meva contractació!! No tindria contracte, i no em pagarien, com a mínim fins al novembre … jo en aquell moment encara tenia l’esperança d’haver-ho entès malament …

El tercer xoc amb la realitat va esser adonar-me que no podia presentar el projecte que m’havia  costat tant d’esforç, ja que encara no era treballador de la UNAM. Vaig intentar calmar-me pensant que res era feina perduda, que podria aprofitar el projecte per una altra convocatòria que obria a mitjans de setembre, la de CONACyT.

Les dues primeres setmanes van esser intenses. Vaig estar buscant casa, mentre vivia en la “casita del astrónomo visitante” al costat de l’Institut, vaig aprendre a navegar amb el veler de l’investigador i amic Luis Aguilar, vam veure dofins, lleons marins, foques, vam anar al Valle de Guadalupe a fer cata de vins, em va portar a dinar a llocs d’alta qualitat, vam fer una barbacoa en el veler, i el més interessant és que em va convidar a tot ja que jo no tenia sou encara… els caps de setmana doncs eren interessants, i la vida a Ensenada no estava malament, tot i que trobava  ja a faltar una mica els arbres i les muntanyes. A més, en aquestes dues primeres setmanes hi havia investigadors catalans que també estaven de visita, fèiem una bona pinya tots plegats.

I la tercera setmana vaig agafar el bus i cap a Santa Cruz, a trobar-me altra vegada amb l’Avishai i els amics de Jerusalem. He de dir que abans de marxar també vaig donar ja la paga i senyal d’un petit piset en el que entraria a viure directament després de tornar de Califòrnia (per fi havia trobat casa després de molt d’estrès i alguns desenganys!). A Santa Cruz va anar tot molt bé, em vaig sentir com peix a l’aigua, a més vaig tornar a la casa de la Sara Rodríguez de qui ja us he parlat abans. Vaig recuperar al serenor i la pau interior en aquesta visita, a més que em va pujar molt l’autoestima ja que vaig dirigir jo tot el congrés d’AGORA, com a coordinador de la col·laboració internacional, degut a que el coordinador principal no va poder venir des de Corea del Sud perquè va agafar Covid. Van passar els dies i el congrés va acabar, sense novetats dels tràmits de la meva contractació (estava clar que no podria aprofitar la oportunitat per passar pel Consolat de Mèxic a San Francisco), així que vaig agafar l’avió (en primera classe! I és que no quedaven vols de turista …) vaig anar de San Francisco a Ciutat de Mèxic (on vaig poder passar l’estona a la zona VIP! amb menjar i beure gratis …), i de Ciutat de Mèxic a Tijuana.

Arribat a Ensenada em vaig instal·lar a la meva nova casa (vaig pagar 450€ de fiança i 450€ del lloguer d’un mes) i em vaig posar a preparar tots els documents per un nou tràmit, un que es diu la certificació de l’SNI, i de la que depèn una tercera part del sou que hauria de cobrar el següent any. Vaig estar una setmana sencera penjant documents a una aplicació web, emplenant el currículum vitae en línea de la UNAM, i demanant certificats. Però vaig aconseguir tenir-ho tot a temps i enviar-ho. Per celebrar-ho, vaig decidir que em mereixia tenir uns dies de vacances en un futur no molt llunyà, quan ja estigués cobrant un sou, i, sense pensar-ho (error) em vaig comprar uns bitllets per l’illa de Maui, a Hawai, per la tercera setmana de novembre (350€).

I aquí va arribar el quart i pràcticament definitiu xoc de realitat, des del CONACyT (l’agència d’investigació del govern Mexicà) em van dir que la meva sol·licitud d’SNI no es podia tramitar perquè no tenia els documents de migració correctes, també em van dir que no podria presentar el projecte de CONACyT que volia presentar (el que havia preparat a finals de juliol). Amb això em va caure el món a sobre.

Enmig de tot això, finalment va arribar el document que necessitava per demanar hora al Consulat i fer-me la VISA de treball, això va passar la primera setmana de setembre. Aquí però vaig rebre el cop definitiu, no podia anar al Consulat de San Diego, havia de tornar a Madrid a fer el tràmit de migració, i, a més, m’havia de pagar jo el bitllet d’avió d’anada i tornada, i tornant, passar per Ciutat de Mèxic a firmar el contracte.

Us seré del tot sincer, aquests van esser uns dels pitjors dies de la meva vida. Alguns ja sabeu que fa un any vaig estar molt malament psicològicament, vaig millorar molt durant la primera meitat de l’any gràcies al fantàstic inici d’any a Calfòrnia i Mèxic, a la desconnexió als Pirineus, i a sentir-me valorat en congressos i escoles internacionals. Però, tot això que m’ha passat des de principis d’agost m’ha afectat moltíssim, m’ha tornat al pou d’on creia que havia sortit. Després del cop dur que va suposar el saber que havia de tornar a Madrid per anar al Consolat vaig estar dos dies intentant rumiar què havia de fer, estava bloquejat, no sabia què fer amb la meva vida. El cap no parava de repetir-me que desgraciat que era, que només em podien passar a mi aquestes coses … havia treballat moltíssim per poder encaixar a Ensenada, havia començat a donar classes, m’havia apuntat a fer activitats de divulgació … tot sense cobrar encara, i què havia obtingut a canvi? doncs el no poder presentar projecte PAPIIT, no poder demanar la certificació de l’SNI pel que el meu sou sería molt inferior del que m’havien dit, no poder presentar un projecte CONACyT… m’havia pagat el pis amb els meus estalvis, també els vols d’anada i tornada, els vols a Hawaii, i ara a més a més m’havia de pagar un bitllet d’anar i tornar a Madrid, i els diners pel tràmit de la visa de treball … ja n’hi havia prou, ja havia perdut massa temps i diners. M’havien maltractat com mai ho havien fet, ni a Jerusalem m’havia sentit així. Em sentia com si tots els anys dedicats a la investigació no haguessin servit per res, no se’m respectava com a investigador ni com a científic, però el pitjor de tot és que no em sentia respectat com a persona. Ja n’hi havia prou! En aquest moment vaig prendre dues decisions: tornar a Espanya, el dia 2 d’Octubre, però no per fer la Visa sinó per quedar-m’hi, i, amb tot el dolor al cor del món deixar la ciència per sempre. 

Ja presa la decisió vaig comprar-me el bitllet des de San Diego a Barcelona, només d’anada. Després de tot això vaig estar bloquejat davant de l’ordinador tot el que quedava de setmana, incapaç de treballar en res, sense veure cap sentit a continuar els projectes científics que tenia iniciats i que ara ja no arribarien a port ja que la ciència, per mi, seria el passat.

Quatre dies després de prendre la decisió ho vaig fer saber a amics i familia i amb això la decisió es va convertir en definitiva. I aquí es va iniciar un procès que no sé on portarà però que de ben segur iniciarà un nou canvi a la meva vida, gràcies a un bon amic de tota la vida, en Xumeu, d’Eivissa, vaig actualitzar el meu “linkedin”, vaig canviar el format del meu currículum científic a un currículum professional (de Data scientist), i vaig començar a buscar feina per Europa. 

Tot això ho escrivia el dia 11 de setembre, després de viure el pas d’una tempesta tropical el cap de setmana (res, uns 40 litres i una mica de vent, però van cancel·lar classes el dijous i el divendres … una mica exagerats la veritat), veient passar mooolt a poc a poc els dies fins el dia 1 d’Octubre quan vaig tornar cap a casa. Curiosament tot va anar malament fins que vaig posar un peu fora de Mèxic, a partir de llavors, tot va millorar, els vols van anar bé, vaig aconseguir seients en sortida d’emergència gratis, em van deixar passar el sobrepès de les maletes sense pagar extra …

Finalment a dia 13 d’octubre he enviat la carta de renúncia a l’institut i he fet saber als companys de feina de Mèxic, Barcelona i Madrid que deixo la ciència. Abans de deixar-la però em comprometo a acabar els 13 articles científics que estic escrivint, i a continuar supervisant les tres tesis doctorals que estic dirigint, fins que les acabin d’aquí a un any. Crec que tan per mi com per respecte a companys i col·laboradors ho he de fer, a més necessito mantenir un sentit al meu dia a dia mentre no m’incorporo a una nova feina.

Us seré sincer, tinc por del que ha de venir, no sé si seré prou bo per cap empresa, no sé si m’agradarà la feina fora de la investigació, no sé si surto del foc per caure a les brases, però em vaig prometre a mi mateix que si es tancava la porta de la investigació a Ensenada, obriria una finestra a un altre costat, a veure com va!!

I això és tot, espero poder donar-vos millors noticies en la propera entrada al blog (si n’hi ha!). Continueu mirant les estrelles, que jo, sembla, que ho deixaré de fer aviat.