Jerusalem: Altre cop als Alts del Golan

Hola! Com va tot plegat per terres Catalanes? (o per terres franceses, mexicanes, russes, … i és que sé que alguns de vosaltres em llegiu des de llocs que es troben encara més lluny de casa que jo!).

Avui us explicaré una aventura improvisada a la que vaig participar ara fa una mica més d’una setmana. I a on vaig anar? Doncs per poc original que sembli vaig tornar als Alts del Golan, aquesta vegada a fer un bivac, és a dir, a dormir sota les estrelles sense tenda a la vora d’un bon foc de camp. La veritat és que val la pena aprofitar aquests dies de primavera per anar a fer caminades i activitats en aquest lloc magnífic al nord d’Israel!

Us he dit que va ésser una aventura improvisada, però perquè improvisada? Doncs perquè tot plegat es va gestar molt ràpid i just el mateix dijous al vespre, que com ja sabeu per mi ara és l’inici del cap de setmana, a partir d’uns quants whatsapps. Aquí he d’esser-vos sincer i dir-vos que tot va ésser tan ràpid que vaig estar a punt de no apuntar-me a la sortida (quin error que hauria comès!) i és que jo, com sempre, ja tenia el meu cap de setmana organitzat. I quin era el problema? Doncs que, com ja us he comentat alguna vegada, sóc una persona de costums i d’organtizació (encara que no ho sembli), i quan tinc alguna cosa decidida i ben planificada al cap em costa moltíssim trencar els esquemes i apuntar-me a qualsevol altre història improvisada que s’aparti dels meus plans, de fet em molesta moltíssim haver de fer-ho. La proposta era tan bona però (foc de camp, barbacoa, nit sota les estrelles, caminada pels Alts del Golan …) que al final no vaig poder dir que no. No obstant també és cert que el que realment em va fer decidir va ésser que, deixant a part el fet que l’excursió tenia molt bona pinta i que coneixeria nova gent apassionada per la muntanya, vaig aconseguir arribar a un acord amb la resta de companys de viatge per no marxar massa d’hora, a mig matí de fet (i quin error!). I perquè vaig acordar no sortir massa d’hora quan sabeu com m’agrada a mi anar aviat? No pas per poder-me llevar més tard! Qui us heu pensat que sóc! jeje En realitat em vaig llevar més d’hora que mai. La idea era que si marxàvem més tard encara tindria temps de dur a terme part dels plans que m’havia fet: netejar la casa, netejar l’habitació i empaquetar-ho tot fer el canvi d’habitació amb en Roberto. Si sí, canvi d’habitació, crec que us vaig comentar fa temps que havíem arribat a un acord amb el meu company de pis per canviar d’habitació cada dos mesos ja que al nostre apartament del monestir hi ha una habitació molt més petita que l’altra. Així doncs dos mesos després del canvi que vam fer per nadal, tornava a tocar (i com passa el temps!).

Així doncs va arribar el matí del divendres, em vaig aixecar ben d’hora, vaig fer tota la neteja i recollir les coses,  vaig agafar el sac de dormir, diners, roba tèrmica (aquí necessito tornar a agrair moltíssim al meu germà que em regalés els pantalons i la samarreta tèrmica per nadal! Ah i els pantalons gruixuts d’anar a caminar! M’han fet moooolt de favor!), el lot, gorro i bufanda, i vinga, caminant cap a casa d’en Marc (un dels catalans que viuen també a Jerusalem, el que és professor de català a la Universitat Hebrea). Vaig arribar puntual com un rellotge al punt de trobada, a les 10:00h. I tot i la meva puntualitat, imagino que no serà una sorpresa per vosaltres si us dic que l’hora de sortida no va ésser ni molt menys aquesta. Després d’esperar una estoneta al punt de trobada una amiga d’en Marc em va venir a buscar i em va convidar a pujar a la casa per esperar a que aquest estigués a punt per marxar. Ja a la casa, vaig fer un té, vam xerrar una estona i  vam trucar al lloc de reserva de cotxes. Ja eren cap a les 11 quan finalment vam baixar a baix al carrer per trobar-nos amb un altre membre de  l’epedició, la Carla, una noia gallega molt molt simpàtica que fa el doctorat a l’Hebrea també, un doctorat en història. Perfecte! Doncs ara ja només ens faltava anar a buscar unes màrfegues a casa l’amiga d’en Marc (quina sort que vam decidir agafar-les, de fet, quina sort que ens les deixessin, van ésser imprescindibles!), anar a llogar el cotxe a l’empresa àrab on havíem trucat (fan molt més bon preu i amb millors condicions), que es troba just darrere la porta de Damasc, i anar a buscar l’últim membre del nostre grup-cotxe. Pel que fa al lloguer del cotxe vam arribar a la sucursal de l’empresa, vam regatejar per aconseguir un bon preu i després de veure que el cotxe estava prou bé ja hi podíem anar! Cap a buscar l’altre Marc al campus de la universitat (viu en una de les residències universitàries que hi ha allà). Quan vam arribar-hi es va fer evident que la nit anterior no havia dormit massa … tot i que això no es va reflectir en les seves ganes de parlar jeje és tot un element aquest noi! I ja hi érem tots, els dos Marcs, la Carla i jo, ara només ens faltava trobar-nos amb un altre grup que sortia de Tel Aviv. I ja era tard, molt tard, jo estava desesperat. Ens vam dirigir cap a Tel Aviv, i a mig camí els de l’altre grup ens van avisar que encara no estaven a punt. Ens van recomanar doncs que per guanyar temps anéssim nosaltres a comprar el menjar per la barbacoa, l’esmorzar i el dinar de l’endemà. Vam arribar al poble on en principi ens havíem de trobar (Netanya), he de dir que per arribar-hi els que veníem de Jerusalem vam donar una santíssima volta … i és que per nosaltres el millor camí per anar al nord era passar pel West bank (Palestina), i allà vam buscar un supermercat on comprar el menjar. Al supermercat vam estar-hi una bona estona, en sortíem a les 14:00h, mooolt tard, i és per això que vam decidir no parar a dinar i que ja dinaríem pel camí (com sol ésser habitual però no vam poder evitar obrir un parell de paquets de patates…). Vam tornar a trucar l’altre grup per saber com ho portaven i per sorpresa nostra ens van dir que anaven tan tard que passarien de llarg i no pararien a Netanya, que ja ens trobaríem al nord … i nosaltres que ens havíem desviat tan per anar-los a trobar… Una mica mosquejats ens vam posar en marxa, cap al nord. Però no vam tenir en compte cap a quin nord … i és que per despiste del copilot (jo), i com veureu més endavant aquest no va ésser l’únic cop, ens vam perdre, vam anar a parar a Haifa. I quan ens en vam adonar que no anàvem per la carretera que tocava ens vam desviar per recuperar el camí correcte i ens vam fotre en una carretera de curves enmig d’un parc nacional … les vistes  van ésser molt maques però vaja … que vam perdre molt més temps! Quan vam sortir del parc i vam enfilar per fi el  camí correcte cap a Natzaret, Llac de Galilea i després Alts del Golan, eren ja prop de quarts de 5 de la tarda, arribaríem de fosc, i havíem quedat a les 10 del matí! Després d’unes hores de conducció, per fi estávem arribant i degut a l’insistencia dels nostres acompanyants vam decidir fer una petita parada en una cafeteria (ja que no havíem dinat com a mínim que poguéssim comprar unes galetetes i un cafetò). Érem a 20 minuts del destí i l’altre grup ens va trucar dient que ells també estaven arribant ja. Després de fer el cafetò ens vam tornar a posar en marxa per acabar d’arribar al lloc. I aquí va arribar la sorpresa … el punt escollit per fer la barbacoa i el bivac era justament al costat del monestir dels drusos del que us vaig parlar en l’entrada anterior! Mira que són grans els Alts del Golan i tot i així vam anar a petar exactament al mateix lloc al que ja havia estat l’altra setmana! Però vaja, el lloc valia la pena, tranquil, enmig de la natura, …, exceptuant el fet que s’havia d’atravesar un riu, estava molt bé.

Quan vam arribar el grup del cotxe de Tel Aviv ja estava inspeccionant el terreny per veure on era el millor lloc per fer la barbacoa i dormir. Quan van tornar de fer la inspecció ens vam presentar: una noia colombiana nacionalitzada espanyola, un noi de Madrid (en David, un entusiasta de la muntanya com jo), i un noi isaelià i la seva xicota Txeca, aquests dos últims una parella molt rara i molt però que molt poc muntanyera …

Després de les presentacions ràpidament (ja es feia fosc) vam fer dos grups, un que portaria el menjar i el material dels cotxes a la zona de bivac i l’altre que es dedicaria a buscar llenya i encendre el foc.

I jo, doncs em vaig erigir com a “jefe de la llenya”, de fet era l’únic que tenia experiència en això de fer foc i anar a buscar llenya, amb això ja us ho dic tot oi? vaig trobar un arbre mort, i vinga amb només la força de les mans a trencar branques, mentre la resta es dedicava a acumular-les al lloc d’acampar. En vam aconseguir prou perquè durés tota la nit, vam separar els branquillons de les branques gruixudes i ja ho teníem tot a punt. Però, … i mira que m’ho havia pensat, no duiem encenedor i ningú fumava! La unica sol·lució ens va venir al cap va ésser anar a preguntar al monestir drus si ens deixaven foc.  Aquest cop però, a diferència de la setmana anterior, no van ésser massa simpàtics pel que al final vam haver d’anar a comprar cerilles al poble drus del costat (Ein Kenia), on vam aprofitar per comprar també carbó, oli d’oliva i sal (aquests dos últims són elements que tindràn gran importància en aquest relat tal com veureu més endavant). Aprofitant el viatge i ja que ens havien tractat tan malament, vam decidir agafar “prestats” del monestir un parell de bons sòcs pel foc.

I ja ho teníem, em vaig posar a encendre el foc, i la veritat és que va costar, la llenya era humida, i el que va ésser més dur és que tot i no tenir-ne ni idea tothom volia tenir opinió de com s’encén un foc … quins nervis! Però vaja, al final el vam encendre. Era tard quan vam començar a posar les verdures enmig del caliu, i ja hi havia gana. Jo vaig fer de cuiner, com també sol ésser habitual en aquest tipus d’àpats, i és que no sé com m’ho faig per acabar “pringant” sempre jo … Tot esperant que les verdures es coguéssin vam començar a menjar-nos l’hummus amb la pita, torrades amb tomàquet, patates de bossa, … i quan tot això es va haber acabat (ben regat amb un bon vi i unes cervesetes), no vam poder evitar atacar les verdures. I aquí us he de dir que m’he fet una nota mental: NO FER VERDURES AL CALIU SI NO ESTEM SEGURS DE TENIR TEMPS DE COURE-LES! I és que finalment, com sempre passa, vam posar-nos a menjar la verdura quan encara no era ben cuita… mai he aconseguit menjar verdura al caliu ben cuita en els sopars on hem decidit fer servir un foc de camp per coure-la … Ara bé, tot i no estar al punt, banyada amb tajini era ben bona! Per acabar vam posar la carn (pit i cuixa de pollastre) a coure, i amb això vam haver acabat el sopar.

Després de sopar vam xerrar una bona estona vora el foc mentre miravem el cel i jo els donava quatre nocions bàsiques d’astronomia. I enmig de tot plegat, confosos, vam veure uns estels fugaços ben estranys, no eren estels fugaços individuals sinó que apareixien com en ràfagues, a més, anaven de baix a dalt i el color tampoc era l’habitual. L’endemà ens van confirmar el que pensàvem,  allò no eren estels fugaços sinó foc de les bateries antiaèries de l’exèrcit sirià.

Ja era tard i havia estat un dia intens. Així doncs vam decidir posar-nos a dormir, quatre de nosaltres ens vam fer els valents i ens vam quedar fent bivac a la vora del foc, dos van pensar que la millor opció era anar a dormir al cotxe i dos en una tenda en la qual no van posar ni toldo (quin pou!). Finalment, els que vam dormir millor, els del bivac ja que tot i el fred i la humitat (sort però de les màrfegues) com a mínim estàvem cómodes. Els del cotxe van passar fred i estaven incómodes i els de la tenda, que havien dut un matalàs inflable (a qui se li acut al mig de la muntanya?), es van despertar amb la tenda innundada per la humitat (óbviament, … sense posar-hi toldo…) i amb el matalàs punxat, així que també se’n van anar al cotxe on van dormir malament i van passar fred …

De bon matí en David i jo vam ésser els primers en llevar-nos, jo vaig recollir les deixalles, les meves coses i vaig revifar el foc. Quan els altres es van despertar ja estava tot recollit i amb un bon foc per escalfar-se. Ràpidament vam recollir i com que se’ns feia tard vam decidir esmorzar al punt de partida de la ruta. Ho vam portar tot als cotxes i en aquest procés de posar les coses al cotxe és on vaig tenir el meu primer accident del dia, i no seria l’únic, se’m va vessar tot el paquet de sal dins el maleter… quin merder!!! Després que tothom es rigués de mi una estona i de netejar-ho tot plegat, uns quants van intentar anar a visitar el monestir drus, aquesta vegada però, i encara no sabem ben bé el perquè, no els van deixar entrar. Seria perquè ens havien vist dormir allà al costat, en el que potser era el seu camp de vaques (si sí, no us ho he dit però vam dormir en un camp de pastura on hi havia vaques).

Després de tot això vam agafar els cotxes i vam tirar cap amunt, cap al mont Hermón, a buscar el punt de partida de la caminada. Vam aparcar en un petit poblet i mentre en David anava a buscar el lloc on començava el camí, la resta vam començar a esmorzar (llet, fruita i pastís d’aniversari de la noia Txeca, que feia anys). Quan va tornar en David, nova sorpresa, el camí estava tancat per una balla dels militars, i tot i que ja l’havien avisat i li havien dit que es podia saltar sense problema, que de fet tothom ho feia, el noi israelià, que és molt especial, va dir que de cap manera saltaria una tanca militar. Davant d’aquesta rotunda negativa vam haver de cancel·lar la ruta que teníem prevista i pensar en fer-ne una altra. Finalment però va resultar que la ruta alternativa, tot i ésser molt més curta, va ésser molt bonica també. Ah i això segur que no us ho espereu, sorpresa, la ruta curta començava ni més ni menys que al monestir drus, al costat del nostre foc de camp! Així doncs vam tornar a baixar, vam dur un dels cotxes al final de la ruta (ja que la ruta no era circular), i quan el cotxe va tornar ja ho teníem tot per començar a caminar, eren les 10 del matí.

Sobre la ruta, doncs només puc dir que va ésser una passada. El camí començava baixant a una petita gorja, després aquesta s’anava aprofundint tot baixant cap a la vall del riu Jordà. Enmig d’aquesta gorja passava un riu  que en aquesta època duia força aigua (més endavant, d’aquí a un parell de mesos, estarà completament sec), el camí seguia sempre el llit del riu pel que més d’un va posar el peu a l’aigua en algun lloc. Allà tot plegat, el cant dels ocells, el tipus de vegetació, el soroll de l’aigua, el tipus de pedra … em recordava taaant a casa, la veritat és que és un paisatge, sobretot al principi de la ruta, totalment garrotxí (de l’alta garrotxa de fet). He de dir també que la ruta no era senzilla, s’havia de baixar per enmig de salts d’aigua, creuar el riu o saltar de pedra en pedra tota l’estona, de fet era tota una aventura l’intentar  trobar el millor camí per dins del riu, el problema és que anàvem amb un grup que no estava gens acostumat, ni preparat, per aquest tipus d’aventures (en David, el que feia de guia, em va confessar que en les properes sortides intentarà ésser molt més selectiu amb la gent que convida, i és que és molt dur passar-se tot la ruta escoltant la gent com es queixa!). En David, conscient de la dificultat del camí, i més amb la quantiat d’aigua que baixava, els va donar l’oportunitat en múltiples ocasions d’agafar rutes alternatives, molt més senzilles, i de trobar-nos al final, però per orgull tothom va voler seguir (quin mal que fa l’orgull!). El que havia d’esser una ruta de 2 hores es va convertir en una caminada de 6. Tot i això, com he dit, va estar molt bé. En realitat, sense voler-ho, i com sol ésser habitual, es van conformar dos grups, un al davant amb en David, jo i un dels Marcs i el de darrera amb la resta de la gent. En el meu grup simplement es respirava aquest ambient de muntanya, amb poques paraules i molta estona de silenci i reflexió. Ara bé, tampoc en el nostre grup tot van ésser flors i violes en aquesta ruta … i és que la mala sort em va perseguir … Però abans d’explicar-vos la meva mala sort cal que us posi un xic en context. Resulta que en començar la ruta la majoria de gent va decidir no dur motxilla (si sí, sense aigua ni res, molt intel·ligent tot plegat). Amb aquest escenari i ja  tement que la ruta s’allargaria molt més de l’esperat vaig agafar tot el menjar del dinar (pà amb tomàquet, carn, fruita, la sal que havia quedat del desastre al cotxe, i una ampolla de litre d’oli d’oliva), i m’ho vaig posar tot a la motxilla. I què té a veure tot això amb la meva mala sort? Doncs resulta que el primer desastre es va deure a això, a dur tot aquest menjar a la motxilla. I és que després de caminar una bona estona, i per casualitat, vaig tocar el costat de la meva motxilla i em vaig adonar que que estava molla. El primer que vaig pensar és que en algun moment l’havia posat massa prop d’un salt d’aigua, però de seguida em vaig adonar que la textura no era d’aigua, era massa llefiscosa … i em vaig témer el pitjor, i efectivament va ésser aquest pitjor el que havia passat. Vaig descarregar la motxilla només per veure com a dins tot flotava en una bassa llefiscosa, al costat de l’ampolla d’oli pràcticament buida. Un litre d’oli d’oliva s’havia vessat dins la meva motxilla… uff!!! Ens vam aturar, vaig netejar la motxilla com vaig poder, vaig posar tot el que no s’havia tacat en bosses de plàstic (era ben poca la cosa que es podia salvar) i vinga, a continuar la ruta amb una olor a oli d’oliva brutal, quina pena! Un oli d’oliva tan bo! I he de dir que ara mateix, dues setmanes després de la ruta, i després de dos passades per la rentadora, la motxilla encara fa olor a aquell oli d’oliva …

El de l’oli d’oliva va ésser el segon desastre, el tercer es va deure al fet de no dur xiruques, i és que vaig fer la ruta amb keks de canya baixa (és tot el que tinc a Jerusalem) i això, en el meu cas sol ésser sempre sinónim de desastre … resulta que en un punt de la ruta vaig posar el peu malament i crash! Em vaig fer un petit esquinç al turmell, la veritat és que vaig poder continuar (no vaig dir res a ningú, no volia complicar encara més la ruta), però l’endemà tenia el peu ben botit i blau, mai havia vist un peu tan blau i  de fet encara ara em dura ...

Després de totes aquestes aventures i desastres ja estàvem arribant al final de la ruta. La gorja s’anava obrint i al fons ja es veia la gran vall del Jordà. En aquest punt en David ens va dir que si ens emboscàvem i pujàvem per la muntanya de la nostra dreta sortiriem just sobre d’una zona arqueológica/parc natural al que entraríem gratis (per la porta del darrera, vaja). Tot i les protestes d’alguns del grup que ja estaven cansats de tanta aventura vam decidir fer cas a en David, vam deixar el camí i vam començar a pujar bosc a través, enmig d’esbarzers, bruc i esparragueres! Moltes esparragueres, i és que quan em vaig adonar que n’hi havia tantes no vaig poder evitar de collir un bon grapat d’espàrrecs (més tard em van dir que és completament ilegal agafar coses de la natura als parcs naturals d’Israel i que si t’enganxen la multa és exemplar … ja em semblava estrany a mi que hi haguéssin tants espàrrecs sense tocar fins i tot al costat dels camins …). Com us deia, ens vam enfilar muntanya amunt i les vistes van fer-se cada cop més espectaculars, camps d’alta muntanya plens de flors silvestres amb la vall del Jordà de fons. Havia valgut la pena l’emboscar-se només per les vistes de les que vam gaudir! Vam arribar dalt de la muntanya i tal com ens havia assegurat en David just a sota ens quedava la zona arqueológica a la que vam accedir sense cap problema, i gratis (ens vam estalviar 40 shekels). La zona arqueológica bàsicament eren les ruïnes d’un antic temple romà a una deïtat relacionada amb la vida i la natura. Enmig de la zona hi quedaven les restes d’una petita cova que en el passat estava innundada i on s’hi sacrificaven animalts en honor a aquest déu. També ens van explicar que Jesucrist va ésser aquí i va donar un dels seus millors discursos (diuen que així apareix a la bíblia). El lloc és també conegut com les fonts del Jordà i és que literalment el riu Jordà neix allà, de tot un conjunt de fonts que recullen l’aigua de la fosa de la neu del cim del mont Hermón. En aquesta época tot era molt verd i el riu duia moltíssima aigua, també hi havia molts turistes.

Tots menys el noi israelià i la seva xicota que ja n’estaven farts d’excursió, vam decidir continuar un xic més la nostra ruta i aprofitar per visitar tot el parc natural de les fonts del Jordà, vam anar a veure unes cascades impressionants tot passejant per la vora del riu i finalment ens vam parar a dinar en una ombra, tot i que aquesta ja estava ocupada per uns altres turistes. Allà ens vam asseure tot el grup, al costat de la parella que també hi descansava i vam fer broma una bona estona sobre quan temps tardarien a marxar farts d’escoltar-nos. La veritat és que van marxar de seguida, el que ens va sorprendre és que quan marxaven van deixanr anar un “ya nos vamos, tranquilos”, resulta que parlaven castellà! Quina ficada de pota!

Després d’això ens vam posar a dinar,  hummus, pà amb tomàquet i la mica d’oli i sal que quedava després dels meus accidents, per postres, plàtans i mandarines. Després de dinar vam pujar a la zona d’aparcament on alguns van menjar una bona crep de xocolata, i on ens vam retrobar amb el noi israelià i la seva xicota. I després de les creps vam creure que ja era hora de tornar. Tot i això, com a decisió d’última hora vam decidir fer una última parada per veure la posta de sol al mar de Galilea. La sorpresa, en David ens va dur al costat equivocat del mar … el sol es va pondre a la nostra esquena mentre admiravem el mar … Tot i això el lloc era fantàstic, molt a prop d’on Jesucrist va multiplicar els pans i els peixos i d’on va caminar sobre les aigues. Després de veure la posta de sol/el mar mentre es ponia el sol a la nostra esquena, i de passejar una estona tot admirant la fauna local (ocells i uns mamífers petitons semblants als castors que es veu que estan estretament emparentats amb els elefants), ja era tard i volíem tornar aviat a Jerusalem, així doncs vam passar comptes i ens vam acomiadar. En David em va prometre que aquesta no seria la última caminada que faríem, i la veritat és que això espero!

Ja al cotxe, em vaig posar jo de copilot i altre cop els vaig fer perdre, quan ens en vam adonar ja tornàvem a estar de camí als Alts del Golan, al nord, quan el que havíem de fer era anar al sud … no sé que em va agafar, normalment tinc molt bona orientació! Finalment, ja a la ruta correcta vam fer canvi de conductor i vaig ésser jo qui va conduïr fins a Jerusalem. Durant el viatge tothom es va anar adormint i sense adonar-nos-en ja erem a la ciutat. Allà ens vam acomiadar, eren les 9 del vespre. Havia estat la millor sortida que he fet de moment per Israel!

Després d’aquesta sortida i de fer aquests nous amics han passat més coses. La setmana passada la Carla em va convidar a un sopar de sábat, juntament amb els dos Marcs, un noi italià que és periodista i que es diu Pascal, la seva companya de pis que és dels EUA i un noi i una noia francesos, bastant rarots, que treballen a l’ambaixada. Sobre el sopar, la veritat és que la Carla s’ho va treballar molt! Es va passar la tarda cuinant! Albergínies rellenes, quesadillas, quish, amanida de fruita, torrò amb gelat de vainilla, vi i cava català! Quin bon sopar! I després de festa al centre! Llàstima que el peu m’estava matant i vaig haver de marxar d’hora!

I amb tot això han passat els dies i ara us escric des de Toledo on hi tinc un congrés d’astronomia i on he hagut de fer una xerrada sobre la meva feina que la veritat és que ha anat molt bé. Demà marxo cap a la Garrotxa, a fer una visita llampec als meus, és a dir, a vosaltres! Espero veure-us per aquí!

Amb això acabo, espero veure-us aquests dies però si no és el cas, simplement us convido a que continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Israel, de sud a nord

Hola a tothom! Avui us escric des dels Alts del Golan assegut a la terrasseta de l'hostal "Golan Heights”. No començaré però parlant-vos d’això, de fet, per mantenir-vos atents (l’entrada és molt llarga) no us explicaré que faig aquí fins al final d’aquesta entrada. I és que sona fort això d’estar als Alts del Golan oi? 

El que faré doncs avui en aquesta entrada és quelcom que solc fer, seguiré l’ordre cronològic de tot el que he fet en les darreres dues setmanes.

Començaré per una primera aventura que vaig viure fa ben bé dues setmanes just a l'altre costat del país (ara sóc al Nord), al sud, al mar mort.

Primer però us vull recordar que en una de les entrades anteriors us vaig explicar que un company de l'institut de física on treballo, el "Racah institut of physics", que és italià però parla 9 idiomes, entre ells el castellà, em va convidar a fer una caminada al sud amb uns amics francesos seus. El que em va proposar va ésser el fer una caminada de 25 km a l'entorn del mar mort, al bell mig del desert de Judea. Molt bé doncs aquesta primera aventura va sobre aquesta sortida.

Vinga doncs,  començo. Va arribar el dia, el divendres, com bé sabeu ja a aquestes alçades el meu dissabte i com que es veu que l'última vegada que van anar a caminar van haver de fer l'últim tram de fosc i sense lot, aquesta vegada, a més de portar lot, van decidir sortir molt aviat (a ells els semblava estrany sortir “tan” aviat però nosaltres quan anem a caminar sortim SEMPRE aviat oi?). Així doncs a les 6:30h del matí del divendres sortíem de Jerusalem. Em va passar a recollir un amic italià del meu amic de l'institut, sorprenentment va arribar super puntual, quina delícia trobar gent així! Ens vam presentar i ràpidament vam passar a buscar al meu amic de l’Institut, l’Eduardo. Finalment ja de camí vam anar a trobar el segon cotxe que anava carregat de 4 francesos. I aquí la sorpresa, resulta que els dos italians també parlaven Francès i jo vaig cometre l'error de dir que no el parlava massa bé però que els entenia perfectament ... aquest comentari va fer que durant tota la caminada tothom parlés pràcticament tota l'estona en Francès, va ésser un intensiu per refrescar el que havia après al batxillerat. Vam fer una llarga ruta en cotxa i la primera sorpresa agradable, el Mar Mort, una extensió enorme d'aigua super salada, sense vida, només alguns bacteris s'atreveixen a viure-hi. La textura de l'aigua és diferent a la que estem acostumats, plana, molt més del normal encara que bufi el vent, i és que és molt més densa que l’aigua de mar normal. Vam fer via per la costa del Mar Mort fins al seu extrem sud on ens vam endinsar al desert.  I allà ens vam separar un moment per deixar un cotxe a un costat de la ruta i l'altre a l'altra ja que no era una ruta circular. Amb tot això se’ns van fer les 10:00h si sí, les 10:00h, així que per aquesta gent començar a caminar aviat és aquesta hora … aficionats! jeje. Ara sí, tard però per fi ja estàvem a punt per començar la ruta. Tot i això he d’esser sincer i dir-vos que jo començava malament, i és que sembla que hagi perdut la pràctica en això de caminar ... resulta que m'havia oblidat del lot, dels cordills i de la crema solar ... impropi de mi oi? Però vaja, com a mínim vaig pensar en dur el gorro, imprescindible per anar a caminar al desert, si m’arribo a deixar també això ja puc plegar!

La ruta va començar amb unes vistes espectaculars d'unes gorges molt profundes a les que vam decidir endinsar-nos, una cosa gens aconsellable si hi ha previsió de pluges a Jerusalem ja que l'aigua arriba de cop per aquestes gorges. En el cas que ens ocupa però el dia es preveia perfecte a tot el país pel que no ens havíem de preocupar per riuades sobtades. La ruta va continuar sota un sol de justícia i jo ja patia per quedar ben cremat, tot i això, per sort, això de caminar pel desert de Judea no és com caminar per alta muntanya, aquí hi ha molta atmosfera que filtra la radiació solar (la ruta va començar a -400m i el punt més alt era a tan sols +1250m). Vam continuar creuant paisatges totalment desconeguts per mi, paisatges als que no estic gens acostumat, llocs on la sorra ho dominava tot i on gairebé no hi havia cap arbre ni cap ombra excepte quan érem dins les gorges o als oasis. Sí ho heu llegit bé, oasis, espectaculars, enmig del desert, llocs on de cop i volta et trobaves amb un prat ple de flors i alguns arbres, amb ocells, petits ratolins, ... un paradís enmig d'un mar de sorra! Deixeu-me fer notar aquí que que aquests paisatges desolats es van fer servir per rodar una pel·lícula molt recent. 

I ara va, per trencar una mica la monotonia del blog us proposo un joc, sense fer servir google endevineu quina és la pel·lícula que es va rodar prop d'on vaig anar a fer la ruta!

Continuo. Després d'una bona estona de caminar sota el sol per llocs amb un desnivell no massa fort va començar una forta pujada. No ho vaig poder evitar, vaig haver de tornar a fer gala del meu excés de glòbuls vermells i vaig deixar el grup enrere (sóc incorregible), aquest cop em vaig passar però, els vaig treure una hora! ... vaig decidir esperar-los en el llit sec d'un riu, just al límit amb un cingle enorme que es deu convertir en una preciosa cascada en època de pluges. Era tan bonic el lloc que tot i que no hi havia ombra vam decidir aturar-nos-hi a dinar (quan van arribar). En la bona estona que vaig estar sol esperant vaig tenir l’ocasió de fer una cosa que m’encanta: tancar els ulls i posar-me a escoltar els ocells que cantaven just a baix, a l'oasis que quedava dins la gorga i a les parets del cingle, feia molts dies que no tenia un moment tan relaxant! No tot eren flors i violes però, de fet allà també em vaig adonar de 2 coses, que em començava a cremar i que les meves xiruques s'estaven esberlant ... i jo no duia ni crema solar ni cordills ... llei de Murphy ... pel que fa a la crema cap problema, me'n van deixar quan van arribar, pel tema xiruques, només podia resar perquè aguantessin la resta de la ruta, la veritat és que no vaig comentar aquest problema a ningú, em feia molta vergonya trobar-me en aquesta situació! Jo que solc ésser tan previsor quan vaig a caminar!

En aquest punt estàvem a la meitat, al punt més alt i amb unes vistes espectaculars de la gorja de sota i del Mar Mort al fons. Després de la parada per dinar (jo em vaig fer un bon entrepà d’embotit, o el que sigui, israelià i formatgets tipus “caserio”) vam decidir tornar a arrancar de seguida, ens quedava un bon tros i aquí es fa fosc molt aviat (surt el sol a les 6 però es pon a les 5:30 de la tarda). La resta de la ruta va ésser un xic més avorrida, la major part seguia una pista forestal i per molt que els vaig dir que es podien fer dreceres ells preferien seguir el camí. I aquí he de dir que de fet vaig descobrir que són bastant novells en això de l'excursionisme, van començar a caminar quan van arribar aquí a Israel (fa uns 2 anys), pel que son molt més cauts, tenen alguns vicis molt estranys ... i no han desenvolupat gaire el respecte per la muntanya .... un dels italians va anar a tirar la brossa darrera unes pedres ... Després d'una bona estona de caminar per pista i de creuar-nos uns quants motoristes de muntanya a qui vam fer la broma de fer com que els robàvem les motos (ja n’estàvem farts de caminar seguint la pista),  es va començar a fer fosc. Enmig del crepuscle però vam tenir la sort d’arribar a l'extrem dels cingles que donen a la vall del Jordà, des d'allà es va obrir una de les millors vistes de la ruta, tot el mar mort i al fons Jordània, amb la llum del crepuscle, preciós. Se'ns anava fent fosc i un parell dels companys van començar a ressentir-se dels genolls (hi havia molta baixada), tothom estava molt cansat i no hi havia manera d'arribar al cotxe. Tot i això, després d'una bona estona caminant en la foscor (semi-foscor, ja que no se'ns va fer de nit del tot), per fi vam arribar. I així es va acabar l'aventura, una aventura molt introspectiva ja que aviat em vaig cansar d'estar atent per entendre les converses en francès, tot i això els paisatges van ésser brutals i molt diferents dels que estem acostumats. Com a valoració general he de dir que va ésser una molt bona experiència, una experiència que ja m'han dit que repetírem.

Per acabar, després d'una bona estona en cotxe vam arribar a Jerusalem, em vaig fer una bona dutxa, aigua amb sal pels peus, aftersun pel coll i els braços (sí m’havia cremat una mica), i cap a dormir! Ja al llit em vaig adonar que no havia pensat més en una cosa, les xiruques! Sí van aguantar com unes campiones! I encara aguanten!

A part d'aquesta aventura al sud (i de la del nord que no us explicaré fins al final de l'entrada) també tinc algunes novetats sobre la feina per explicar-vos, potser no són tan interessants però vaja, també han passat durant aquestes dues setmanes. Primer de tot us he de dir que al final (crec que ja us ho vaig mig comentar) el meu jefe ha acceptat que el projecte que tenia a la ment no era viable i ha començat a proposar-me alternatives. Perquè us en feu a la idea, i és que no vull entrar en detalls sobre la feina,  dir-vos que el programa que volia que fes servir  jo per fer les noves simulacions de formació de galàxies que necessita el grup, no funciona, vaja, sí que funciona però els resultats que dona en alguns casos no són realistes, dit d’una altra manera, no hi podem confiar. Això ho ha acceptat després de tenir-me quatre mesos fent proves i més proves, quatre mesos perduts, sort en tinc de les col·laboracions amb els meus col·legues de la tesi! I és que aquí tinc una altra novetat, ja tinc publicat el meu tercer article, en aquest cas en sóc segon autor però vaja, val més això que res! Encara que he de dir que em sento una mica malament per no haver-hi dedicat tot el temps que hauria d’haver-hi dedicat … ara a esperar a veure quan m'accepten el quart!

Molt bé, a part de tot això, dir també que em van acceptar per donar una xerrada al congrés nacional d'astronomia d’Israel. El congrés va ésser la setmana passada i va anar molt bé, la veritat és que feia temps que no em sentia tan còmode fent una xerrada de feina! Ja tocava tu! Que les últimes vegades sempre havia sortit pensant en deixar la investigació ... Ara toca preparar la xerrada de Toledo, sí, crec que no us ho vaig comentar, també em van donar una xerrada en un congrés a Toledo que es fa del 14 al 19 de març (), o sigui que passaré una setmana per terres Espanyoles (a veure si m'escapo a Catalunya i us faig una visiteta!).

Per acabar amb aquesta part he de dir-vos que he tornat al cole. Si sí, i no ho dic pas per les classes d'hebreu (que s'han aturat durant una setmana per indisposició del professor) sinó que el meu jefe ha cregut convenient que assisteixi a classes de cosmologia avançada, i és que com li vaig dir abans de començar el doctorat aquest no és el meu camp i hi ha moltes coses bàsiques de cosmologia que no tinc precisament al cap. Les classes són mooooolt pesades (2 hores), però vaja, és el que hi ha! Tornada al cole!

I ara sí, abans d’explicar-vos el que vaig fer el darrer cap de setmana no puc deixar passar aquesta entrada sense fer-vos un comentari sobre el que ha estat, com a mínim, el descobriment de la dècada en el camp de la física: les ones gravitatòries. Molts de vosaltres m’heu estat enviant missatges preguntant-me sobre això i sobre quin efecte tindrà sobre les nostres vides, aprofitaré doncs que tinc aquest blog, i que molts em seguiu, per respondre les vostres preguntes, o com a mínim intentar-ho. Tot i això, si us sembla bé no ho faré ara i aquí sinó que ho faré en una entrada "extraordinària" la propera setmana. De fet dic si us sembla bé però vaja, no és que tinguem massa intercanvi d'opinions vosaltres i jo per tant, us sembli bé o no ho faré així jeje, que sinó aquesta entrada em torna a quedar eterna.

Sobre el cap de setmana passat no tinc massa res d’interessant per explicar-vos, només dues coses, un sopar de dijous i una caminadeta per Jerusalem. 

Pel que fa al sopar, tot plegat es va gestar molt de pressa, de fet al mateix dijous quan un company italià de l'insitut (ja el coneixeu, l'Edoardo, el mateix amb qui vaig anar a fer la caminada al mar mort amb els francesos) em van convidar a sopar a casa seva per menjar embotit i pasta italiana que havia portat de la seva última visita a casa (Roma). Em va semblar un molt bon pla i vaig acceptar de seguida. Així doncs a les 20:30 superpuntual (ja em coneixeu, això encara no ho he perdut), vaig arribar a casa seva, vaig ésser el primer d’arribar. Vam xerrar una estoneta sobre la seva família, sobre com s'ho fa per importar aquests productes … i ja van començar a arribar la resta de convidats i la veritat és que en aquest moment ja em vaig començar a ensumar que això es tornaria a convertir en una classe intensiva d'idiomes ... i és que no sé com m'ho faig últimament però sempre acabo en llocs on l'idioma comú no és ni l'anglès ni el castellà ni el català ... en aquest cas va ésser l'italià. Tot i això tampoc em puc queixar, ja que tot i que les converses comunes eren en italià (moments en els que m'esforçava tan com podia per entendre el que es deia) quan es dirigien a mi ho feien en anglès, i un noi Mexicà en castellà. Vaig conèixer molta gent nova, cosa que sempre va bé, i vam gaudir molt del sopar, de l'embotit, de la bona pasta i del bon vi i al final també d'uns bons licors italians i un aiguardent de 72 graus que, i sembla que és una tradició italiana, s'havia de veure calent, just després d'haver-lo flamejat. He de dir que aquest últim procés, el del flamejat de l'aiguardent, va estar a punt de convertir la festa en tot un xou ja que en un descuit el noi que feia la cerimònia va deixar anar la cullera i li va caure sobre la taula la qual es va encendre ... després d'uns breus instants de caos vam apagar el petit incendi i no ens va quedar més remei que posar-nos a riure … poc després d’això el sopar va acabar i tots cap a casa que ja era tard.

Al dia després del sopar (divendres) no tenia massa res a fer, només el que faig habitualment els caps de setmana, netejar la casa, mirar sèries, passejar, … és per això que vaig decidir que feia prou bon dia per anar a veure una cosa que feia temps que tenia apuntada a l'agenda, un "spring" (primavera en anglès, i aviat entendreu perquè en diuen així) que queda just darrera l'estació principal d'autobusos de la ciutat (a 20 minuts de casa). Tothom m’havia dit que era un lloc molt bonic, i la veritat un cop hi he estat ja us puc dir que no s’equivocaven, realment ho és, i és molt a prop. A més en aquesta època de l'any el lloc encara es torna més màgic i és que quan comença la primavera … Us el descriuré una mica perquè entengueu què i com és. Un cop deixada endarrere l'estació d’autobusos principal de Jerusalem, la ciutat acaba bruscament en uns petits cingles, aquests cingles baixen fins una gorja a la que s’accedeix per un camí de pedres. A mesura que baixes cap al fons et vas trobant arbres florits i prats plens de flors de tot tipus. Quan finalment arribes al fons de la gorja t’hi trobes una font d’aigua cristal·lina que alimenta una bassa artificial on la gent es va a banyar. El camí segueix cap avall endinsant-se en un paisatge de somni, un conjunt de cases antigues de pedra abandonades, adornades per les flors de la primavera, els arbres florits i amb la banda sonora de centenars d'ocells. És tan bonic que en molts racons trobes gent que en silenci llegeix o fins i tot nuvis fent-se les fotos pel casament. No vaig poder evitar quedar-m'hi un parell d'hores simplement gaudint del cant dels ocells i de la tranquil·litat de l'indret. Va ésser una experiència molt agradable, ho necessitava! No cal dir que hi tornaré ja queia més per allà hi passa el que es coneix com a "Jerusalem trail”, un camí de 40 quilòmetres que rodeja la ciutat i que tenim pensar fer en algun moment dels propers caps de setmana.

Per acabar el cap de setmana només dir-vos que el dissabte, seguint el “jerusalem trail” en el seu tram que creua la ciutat vaig descobrir que a 5 minuts del monestir tenim un parc d’observació d’ocells, m’hi vaig quedar una estona i s’hi poden veure gran varietat d’espècies. És també un lloc molt agradable per passar un dissabte.

D’acort, ara sí, ha arribat el moment d'explicar-vos el que he fet aquest cap de setmana. I crec que aquí us he d'esser sincer, aquesta entrada no l’he escrit sencera des de l'hostal del Golan del que us he parlat al principi, de fet ara mateix em trobo al que es coneix com a "Jerusalem Forest",  el bosc de Jerusalem, entre el cementiri militar (on enterren els morts en combat) i el memorial de l'holocaust. És un lloc molt tranquil ple de famílies que passegen, d’ocells, d’arbres, de jardins ben cuidats … vaja més o menys tranquil ja que de fons ara mateix sento un grup de nens que criden i canten, té tota la pinta que són escoltes. Abans de decidir posar-me a escriure aquesta part del blog aquí, assegut enmig del bosc, he passat pel cementiri militar i el cor se m'ha encongit, com us he dit està ple de tombes dels caiguts en combat i aquí a Israel en la majoria de casos significa que són joves de 18 a 23 anys, és el que passa quan es fa anar a la guerra als nanos que estan fent el servei militar, trist, molt molt trist. I també cal que us digui que em trobo aquí després de refusar la invitació d'anar a visitar unes ruïnes arqueològiques i la platja ... i és que tot i que semblava un molt bon pla per avui aquest cap de setmana encara no havia fet cap rentadora, i em convenia, i tampoc havia netejat la part de la casa que em tocava (vaig estar des de dijous a la tarda fins ahir divendres a la matinada, fora), a més, i probablement és el motiu més important, estic una mica cansat de les més de 24 hores que he passat escoltant algú parlant en àrab o italià, massa hores per estar forçant el cervell a entendre un idioma que no coneixes ... ara us ho explico tot plegat una mica millor.

Aquest cap de setmana he tornat al nord, de fet he anat molt més al nord d’Israel que la vegada que hi vaig anar amb el meu jefe a veure ocells, tan al nord que no hi podria haver anat més. He anant al Mont Hermon, el punt triple de l’orient mitjà, el punt fronterer entre Israel, Síria i el Líban. Tot va començar un cop més com una proposta del meu amic Italià, l’Edoardo. Ja feia un parell de setmanes que m’havia comentat que tenia ganes d’anar a esquiar al Mont Hermon, l’únic lloc on es pot anar a fer aquest esport dins d’Israel. Degut a això aquest lloc s’omple tots els caps de setmana de famílies d’israelians a qui agrada l’alta muntanya o que simplement volen anar a tocar neu. No obstant això he de dir que no és ni molt menys una regió com els nostres Pirineus i és que de fet l’época en la que s’hi pot esquiar dura escassament 2 setmanes i el moment exacte varia d’un any per l’altre, és imprevisible, d’alguna manera aquí el “Resort” d’esquí s’ha d’adaptar a la meteorologia i aprofitar per obrir just després que caiguin les nevades. I això mateix va passar just el dimarts d’aquesta setmana passada. Així doncs com que jo ja havia dit a l’Edoardo que si hi anaven els acompanyaria, tot i que també els vaig dir que jo d’esquiar res de res, que aprofitaria per fer alguna caminada per allà, es va afanyar a reservar cotxe i lloc per dormir en un hostal. Ja estava tot a punt per l’aventura. Vam decidir marxar el dijous a mitja tarda, a les 6, cosa que va significar que em vaig haver de saltar mitja classe de cosmologia del meu jefe (ui quina pena), per molt que a ell no li va semblar massa bé. Després de sortir ens esperaven tres hores de cotxe fins un hostal a la zona on començen els Alts del Golan, una zona molt tranquil·la i plena de natura, camps, ramats de vaques…,  i tot això tenint en compte que és una zona que als anys 60 va esser molt conflictiva i que de fet encara ara forma part d’Israel tot i que Síria sempre n’ha reclamat la sobirania. D’aquest conflicte dels anys 60, com llegireu més endavant, desgraciadament encara en queden alguns records. Deixeu-me però, abans de continuar amb l’explicació del viatge fer-vos 5 cèntims del conflicte amb Síria, del passat i del present. Als anys 60, de fet crec recordar que va esser el 67, hi va haver una guerra entre Israel i Síria que va guanyar Israel. Essent els guanyadors els israelians van exigir a Síria el control de la zona dels alts del Golan i la instauració d’una zona d’exclusió de 10 km dins territori Sirià on cap dels dos exèrcits podria entrar i que estaria sota el control de la ONU. Sota el règim de Bashar Alasad això va funcionar molt bé, tot i això va arribar la guerra de Síria i els rebels (tan els opositors al règim de Bashar Alasad com els d’estat islàmic, també conegut com ISIS, com els d’Alquaeda) van decidir no complir aquest acord. Ara, aprofitant que els soldats israelians i siris tenen prohibida la intervenció a la zona, els revels es dediquen a sembrar el terror en la zona d’exclusió, on viuen molts civils, sense que els soldats de cap dels dos exèrcits hi pugui accedir, de fet fins i tot els observadors de la ONU se n’han retirat i s’han establert a territori Israelià després del segrest de més de 50 dels seus membres (segur que ho vau sentir a les notícies).

Dit això continuo amb la sortida al nord, ja veureu que era necessari que us fes aquest petit incís. Com us he dit a les 6 de la tarda vam agafar el cotxe i ja de fosc ens vam dirigir, atravesant la regió Palestina (era la via més ràpida), cap al mar de Galilea (Kineret) i després el Golan. Per sort no vam tenir cap entrebanc en els controls d’entrada i sortida a Palestina, i és que sobre això no les teníem totes. I perquè no les teníem totes si normalment no hi ha cap problema en aquests controls? Doncs perquè l’altre amic de l’Eduardo que venia (erem tres, l’Edoardo, el seu amic italià i jo) no duia el passaport … quin un aquest també, tot un personatge! Dic que vam tenir sort perquè tot i que ens van demanar el passaport i que vam tenir una petita discussió, al final ens van deixar passar ensenyant només el carnet d’identitat, cosa no massa habitual.

El viatge es va fer llarg, anàvem molt justos de temps (l’hostal tancava a les 9, eren 3 hores de viatge i ens havíem retrassat una mitja horeta) pel que no vam fer cap parada. Després de les 3 hores, just en arribar un noi molt simpàtic ja ens esperava a la porta, ens va rebre molt coordialment i tot i que feiem mitja hora tard ens va deixar passar i a més ens tenia el sopar preparat (havíem reservat sopar, dormir i esmorzar). Després de fer tots els tràmits i de parlar amb les noies que feien de voluntàries a l’hostal vam deixar les coses a la nostra habitaciò (dormiriem sols tot i esser una habitació compartida, sembla esser que és temporada baixa) i vam anar a sopar. M’agradaria aquí fer un apunt sobre el tema del voluntariat als hostals. Sembla esser que això del voluntariat en hostals és quelcom que s’està extenent molt, els avantatges són que és una manera molt barata de viatjar i deconèixer gent. Però com funciona? Doncs resumint, el tracte és que treballes a l’hostal un cert nombre d’hores i ells et donen de menjar i et deixen dormir allà (és com un altre tipus d’activitat que també s’ha posat de moda, a la Garrotxa ho coneixem bastant bé, són els “helpers”). Dir també, abans de continuar amb el sopar a l’hostal, que l’ambient en aquest lloc era molt agradable i acollidor i és que resulta que l’hostal forma part del que aquí es coneix com a un “kibuts” uns petits pobles on es viu d’una manera que els meus pares en dirien de “hippies”, tot i que en realitat són bàsicament comunitats autosuficients i autogestionades. Ara sí ja continuo amb el sopar. Per sopar ens van donar una amanida boníssima de verdura de l’hort acompanyada de pà fet a casa i d’una pasta amb salsa picant boníssima. El responsable de l’hostal ens va dir que podíem repetir tan com vulguéssim i que hi havia té, llet, cafè i sucre que podíem fer servir sempre que ens vingués de gust. Pel que fa a l’esmorzar, el servirien a les 8: creps amb xocolata, melmelada, coco, canyella i xarop de caramel, a més de té/cafè/llet. El noi responsable de l’hostal va anar d’hora a dormir i ens va deixar sopant. Quan vam acabar de sopar vam rentar els plats i ens vam dedicar a voltar per l’hostal, llegir alguns llibres de la llibreria comuna, mirar la roba de segona mà, … i cap a les 12 ens en vam anar a dormir.

L’endemà al matí em vaig llevar ben d’hora, com de costum a les 6 estava amb els ulls com unes taronges pel que vaig decidir anar-me’n a fer un té i posar-me  a escriure la primera part de l’entrada d’aquest blog mentre veia com sortia el Sol. Cap a les 7:30 va començar a haver-hi moviment dins de la casa i a les 8 puntual l’Eduardo ja era amb mi a la cuina i les voluntàries ens estaven servint les creppes. Vam fer un bon esmorzar, vam anar a despertar l’amic de l’Edoardo (es diu Antonio), a qui se li havien enganxat els llençols, i vam anar a preguntar al responsable de l’hostal sobre els llocs que es podien visitar al Golan. Ens ho vam apuntar tot, vam xerrar-hi una estona més sobre la seva vida com a rodamón, i una mica sobre la nostra vida de motixlleros (Mèxic i tal), i cap a quarts de 10 ens vam acomiadar i vam agafar el cotxe per dirigir-nos cap al Mont Hermon (l’Edoardo i l’Antonio encara tenien l’esperança d’esquiar). Vam anar pujant i vam arribar just sota del cim (de més de 2000 metres), la decepció va esser gran, hi havia molt poca neu, de fet només n’hi havia clapes i un espai gran amb neu artificial només destinada als nens petits i els seus trineus, a més, per gran decepció meva vam descobrir també que no es pot fer cap tipus de caminada en aquesta muntanya, fins i tot està prohibit pujar caminant fins al cim i la única opció que hi ha d’arribar-hi és pagar per pujar amb el telecadires de l’estació d’esquí, cosa a la que no estàvem disposats. Decebuts vam decidir fer l’única activitat que semblava mínimament divertida allà, baixar amb una vagoneta tipus el “tubotronc” que hi ha a Andorra. Al final només l’Edoardo va decidir que valia la pena provar-ho i és que també era ben carot pels pocs segons que durava. 

Fet tot això i veient que cada cop quedava arribava més i més gent vam decidir marxar a visitar quelcom més interessant. La primera idea va esser anar a un cim on es podia veure el Líban però com que no ho vam poder trobar ni amb l’ajuda del GPS vam decidir tirar avall i anar a veure un poble Drús. I aquí us preguntareu, ¿què són els Drusos? Doncs el Drús és un poble que segueix una secta musulmana. Se’n sap molt poc de la seva religió ja que un dels seus manaments els obliga a mantenir-la en secret. De les poques coses que se’n saben és que han de dur un barret els homes i un vel les dones cobrint el cap, de color blanc, també que els seus dies de festa són el dimarts i el dijous i que la seva bandera té 5 colors (la podeu veure en le fotos). També se sap que aquesta comunitat la formen entorn a 2 milions de persones escampades arreu del món, i que la comunitat més gran viu als Alts del Golan (tan a la regió Israeliana com a la Síria). Vam seguir carretera avall i de cop vam fixar-nos en unes vistes espectaculars d’una fortalesa enorme sobre un turó amb la vall del jordà just al fons, vam decidir aturar-nos a fer-hi una foto. Vam deixar el cotxe en l’aparcament d’un lloc que semblava un Monestir i ens vam dirigir cap al lloc on era més probable que hi hagués la millor vista, tot i això per sorpresa nostra estava tot tancat amb filferros i tot i que jo vaig insistir en saltar la tanca i fer els 20 metres que ens separaven de la vista, els meus companys em van ver notar que no era a Europa i que potser a casa sí que podia saltar una tanca que em trobés enmig de la muntanya però que aquí qui sap com s’ho podrien pendre l’amo o que qui sap què era el que la tanca estava protegint … tenien raò, per això vam tornar endarrera i vam decidir entrar al Monastir on havíem aparcat el cotxe i des d’on potser les vistes serien també bones. El monastir va resultar esser un monastir Drús, de fet era una tomba d’un dels seus profetes. Vam fer unes quantes fotos de les vistes, després vam visitar la tomba i quan ja ens n’anavem, l’Edoardo que com us vaig dir parla, a més d’hebreu, italià, servi, castellà, anglès, francès, alemany i rus, una mica d’àrab (va a classes), es va posar a xerrar amb el Drús que controlava l’entrada i va fer que ens convidès a prendre un cafè. La veritat és que podria haver estat una molt bona experiència, i dic podría perquè no ens vam enterar de res de la conversa, el senyor parlava també en àrab, de manera que l’Edoardo i ell van estar més d’una hora xerrant mentre jo i l’altre noi ens els miràvem i somreiem com tontos fent veure que pillavem alguna cosa … per fi després d’acabar-nos el café (que tot s’ha de dir era boníssim) ens vam tornar a posar en marxa. Aquest cop la idea era anar fins la fortalesa que havíem vist, tot i això l’entrada era molt cara i anàvem curts de temps pel que vam decidir deixar-ho còrrer i anar directament al petit poble Drús on en senyor de l’entrada del Monestir ens va dir que vivia i on també ens havia explicat que hi havia una petita esglèsia (just davant de casa seva), que pertanyia a una antiga comunitat cristiana que havia fugit feia ja molt temps. Resulta que a principis del segle 20 hi havia un 50% de Drusos i un 50% de cristians al poble però aquests últims es van veure obligats a marxar. 

Vam arribar al poble i vam demanar com arribar a l’esglèsia, no va esser gens difícil. Un cop allà uns nens ens van obrir la porta del pati i un senyor que passava amb cotxe per allà ens va dir que esperèssim que havia trucat al responsable del manteniment del lloc i que en 5 minuts era allà a obrir-nos-la. Dit i fet, va arribar un noi que no debia tenir més de 20 anys, ens va saludar i tot i que al principi se’l veia amb ganes de fer l’esforç de parlar en anglès perquè l’entenguéssim, altre cop, en adonar-se que l’Edoardo parlava àrab es van posar a parlar àrab ells dos. Un cop més nosaltres ens vam quedar amb les ganes d’entendre la majoria de coses, i el que podria haver estat una boníssima experiència no ho va acabar essent del tot. D’aquesta interacció amb aquest nano només puc dir-vos el poc que ens en van traduïr: l’esglèsia esava dedicada a tres sants, San Antoni, San Jordi i un altre que ara no recordo però que és un sant libi; actualment només hi viu una família de cristians catòlics al poble, a més d’unes quantes famílies de mormons. L’esglèsia era dels anys 20 i molt bonica, i en preguntar-li com era que fos tan moderna ens va acompanyar a veure les ruïnes de l’antiga esglèsia. Del que vam entendre aquesta la van destruïr en una guerra a principis de segle, que és just quan tota la comunitat cristiana va decidir marxar. I després de tota l’explicació, quan ja pensàvem que aniríem a dinar, va resultar que el noi, molt simpàtic, ens convidava a casa seva. Allà ens va presentar la seva família i ens va convidar a menjar un bol de fruita amanida, galetes i bon cafè. Un cop més es van posar a parlar en àrab i es veu que van parlar de tot, mentrestant altre cop jo i l’altre noi somreiem amb cara de tontos fent veure que enteníem alguna cosa. L’únic que en vam treure és que el noi és mestre de primària, que està casat i que la seva dona també és mestra en un poble del costat.

Quan per fi ens vam acomiadar (eren molt bona gent però ja estavem una mica farts de no entendre res), vam anar a buscar un lloc per dinar, i la veritat és que l’únic lloc que vam trobar va esser un bar de pizzes al que no ens venia gens de gust anar. Amb tot això i incapaços de trobar una alternativa vam optar per esperar a sopar més d’hora, i és que ens quedaven moltes coses per veure i molt poc temps! Després d’una petita parada als afores del poble, en un riu amb unes molt bones vistes i ple de flors i ocells, ens vam dirigir a un mirador ben especial, un punt de control de la ONU en territori israelià però amb molt bones vistes sobre la zona d’exclusió. Després de mitja horeta en cotxe vam arribar al lloc (que de fet com la majoria dels turonets de la vall del Jordà és un volcà), un lloc en el que hi ha una cafeteria, una botiga de records … tot just al costat del búnquer amb torretes d’atac i els vigilants (2) de la ONU. I és que us farieu creus de la quantitat de gent i per tant diners que mou el turisme de guerra!! Quanta gent que vol anar a veure si hi ha activitat al front! Nosaltres ens vam apuntar al carro d’aquest tipus de turisme, encara que només fos per un estona, i després d’observar la tanca que fa de frontera i les tendes de la missió de la ONU (a menys de 5 km just sota en el pla dels Alts del Golan) vam anar aparlar amb els dos observadors, un australià i un noi de Benín. Ens van explicar que el front estava molt tranquil, que no hi havia activitat dels rebels aquell dia.  També ens van explicar el que ja sabíem, que ells no poden intervenir en el conflicte, que només fan d’observadors … i aquí és on em faig la gran pregunta, per què serveix doncs la ONU? La resposta la podeu trobar en el que heu vist en tants d’altres conflictes, no massa per res …

Després d’aquesta visita, l’Edoardo va dir que podíem intentar apropar-nos una mica més a la frontera, i ho vam fer. Vam baixar per una bona carretera que passava pel costat de tancs destrossats enmig dels prats, records de guerra, i ens vam sorprendre també amb el fet que tots els camps que hi ha a tocar de la forntera amb Síra són de fet camps de pomeres on la gent d’Isael pot anar a collir pomes i pagar pels quilos que ha collit … sí sí, els Israelians van sens massa por fins allà a collir pomes!!! Ens vam parar en un mirador a mig quilòmetre de la frontera (on óbviament hi havia també un senyor venent productes de la terra a la gent que baixava dels busos…) i en aquell lloc em vaig adonar que tot alló s’assemblava molt als punts de caçadors d’ovnis que hi ha per tot el món i d’entre altres llocstambé a Montserrat. Aquí però hi havia una diferència, era un punt de caçadors de jihadistes … si sí, tot un esport nacional … tot i que amb binoculars eh! vaja com mínim amb binoculars els turistes, no tinc clar que féssin el mateix el grup de militars que hi havia allà també “observant”.

Quan ens vam cansar d’observar fascinats la frontera ja s’havia fet tard i ens quedava una cosa per veure, unes famoses cascades que ens havia recomanat el noi de l’hostal. Ens hi vam dirigir ràpidament i al cap de mitja hora ja atravessavem una pista forestal que deixava a banda i banda uns camps i prats on tan aviat hi havia vaques com mines, si sí, mines (vegeu la foto). Vam arribar a lloc i vam decidir que només teníem temps per veure una de les dues cascades (la ruta circular era de 2 hores i mitja i en una hora se’ns feia fosc). Vam baixar per una pendent ben pronunciada i aquí sí que he de dir que va valer la pena fer l’esforç de baixar (i sobretot després de tornar a pujar), una cascada espectacular sorgia del no-res allà enmig dels alts del Golan, quina pau! Amb només la fressa de l’aigua caient, els ocells i el vent, espontàniament vam callar i ens vam quedar, i no exagero, mitja hora així, sense dir-nos res, mirant l’aigua com queia, i és que com el foc l’aigua caient és hipnotitzadora. 

Es començava a fer fosc, els coiots començaven a cridar i no volíem arribar massa tard a Jerusalem pel que vam decidir posar-nos en marxa (recordeu que no havíem dinat). Ens esperaven 3 hores de cotxe. I quines hores! Es van posar aquell parell a parlar en italià i jo allà, que al final vaig decidir intentar dormir, tot i que no ho vaig aconseguir. La gana apretava i aprofitant que passàvem pel costat de Natzaret l’Edoardo ens va dir que coneixia un lloc on ens farien un molt bon sopar a bon preu, vam estar tots d’acord a parar, vaja, a parar és un dir perquè el trànsit a Natzaret és un malson! Vam tardar una hora a arribar al centre! Ja eren quarts de vuit i tot i que teníem ganes de visitar també la ciutat antiga de Natzaret (la font de la verge maria, l’esglèsia de l’anunciació …) vam decidir anar directament al restaurant, el “king fish” és a dir el “Peix rei”. L’Edoardo va saludar al propietari i va suposar que ens farien el mateix tracte que li havien fet l’última vegada, … no va esser així, error nostre, no vam demanar el preu que ens farien pel menú de peix. Finalment he de dir que tot i que o ens va sortir barat (uns 25 euros per cap) ens van portat molt de menjar, de fet uns 5 peixos per cap, a més de calamarços arrebossats, gambes pelades, popets arrebossats, amanida, humus, tajina i pa àrab. Per beure vam demanar aigua. Tot va esser molt bó i la quantitat generosa però desgraciadament tot era fregit, no em vaig quedar amb ganes de tornar-hi, sincerament. Després de sopar se’ns va acostar un home gran que ens va presentar el seu fill que resulta que treballava allà al restaurant. I perquè se’ns va acostar? Doncs perquè volia practicar anglès! Per fi vam trobar un senyor que no va caure a la temptació de l’Edoardo, que ja li havia començat a parlar en àrab! Així doncs per fi vam poder gaudir d’una experiència parlant amb algú de la zona en un idioma que tots podíem entendre. Ens va explicar coses sobre la seva vida i la ciutat, que havia estudiat a l’Universitat Hebrea, que era del Barça etc etc. Després de parlar d’una mica de tot i de res ens vam acomiadar i ells van marxar. I després de pagar i quan anàvem a fer el mateix, marxar, el propietari del bar ens va preguntar: us agradar menjar dolç? Nosaltres tot estranyats vam dir que sí, i la seva respota va esser, doncs feu el favor de seure! I vam obeïr. Teníem pressa, era tard, i ens quedaven dues hores fins a Jerusalem, a més havíem de parar a posar gasolina, … però ens ho va dir d’una manera tan seca i dura … van tardar una bona estona a venir altre cop però finalment ens van portar unes postres molt típiques palestines, un formatge fresc cobert de cabell d’àngel i mel, boníssim! Va valer la pena l’espera! Acabades les postres vam marxar corrent, no vam tenir gaire temps per visitar res, de fet tot era ja tancat (eren les 10), només vam veure des de fora l’esglèsia de l’anunciació dels grecs ortodoxos (i és que com passa amb el sant sepulcre els grecs ortodoxos creuen que l’anunciació va passar en un lloc diferent al que creu la resta de cristians). Després d’això vam anar a treure diners, a comprar un red bull per l’Edoardo que era el  conductor, vam carregar-nos de paciència a la sortida de Natzaret, altre cop amb el trànsit, i dic carregar-nos de paciència tot i que l’Edoardo es va passar l’estona renegant en italià, i finalment sortint de Natzaret, tot i que amb penes i treballs ja que es veu que en moltes gasolineres només poden posar gasolina els Israelians (i així mateix ens ho van dir, … si no teníem ID israeliana no podíem posar gasolina), vam aconseguir posar gasolina.

El viatge es va acabar amb dues hores més de conversa en italià, i aquí tanco el cercle, aquí és on vaig decidir no anar a la platja amb ells l’endemà (és a dir, avui).

Arribava a Jerusalem, al Monestir, a quarts de dues de la matinada. El plà per l’endemà (avui) era senzill, netejar la casa, posar una rentadora i anar fins al bosc de Jerusalem. Això és just el que he fet, un dia de pau i tranquil·litat a casa, pau, tranquil·litat i blog (que m’ha portat tot el dia!).

Doncs res després d’aquesta entrada super eterna acabo! Direu, per fi! Doncs sí, jo també ho dic, no sabeu les hores que m’hi he passat jeje. Només em queda dir-vos que penso molt en vosaltres i en la meva terra justa ara mateix moment en el que sembla que teniu una situació interesant de possible nevada! A veure si ho acaba fent!

Ah i dir-vos també que començo a tenir una bona colla d’amics per aquí, ja era hora! De fet vaig haver de rebutjar una invitació per sopar el dijous amb el Marc que fa de professor de català aquí a Jerusalem i avui he rebutjat també l’anar a fer una caminada amb els amics francesos que vaig fer en la sortida al mar mort (necessitava un dia per mi, pensar i escriure en català, no forçar el cervell a entendre un altre idioma! Ja en vaig tenir prou ahir!). Ja ho veieu tot va sobre rodes!

Va, us deixo que avui si que us he fotut un bon rotllo! Espero que continueu mirant les estrelles i que gaudiu de la nevada, si acaba caient!!!