Jerusalem: Un any (segona part)

Tornem-hi doncs, ja em torneu a tenir aquí per parlar-vos de la segona part de la meva tornada a Jerusalem, prometo, avui sí, fer una entrada curta.

Abans però us he de demanar disculpes, i és que les fotos que hi ha a l'entrada anterior (Jerusalem: 1 any) són les que van en aquesta entrada. Llegint el text i mirant les imatges devieu pensar "són molt maques aquestes fotos però què signifiquen?". Doncs ara sí, us ho explico en aquest segon resum de la meva estada a Jerusalem! Som-hi!

La rutina ja s'havia tornat a instal·lar als meus dies en aquesta ciutat tan interessant. Tot i això, com que s'acostava el dia de tornar a passar per casa, ja de per si feia que tot fos un xic diferent.

Durant les dues setmanes que em quedaven a Israel abans d'anar a un congrés a París i de la meva visita a casa, van passar moltes coses. Per començar em va tocar viure la prova anual de les sirenes de perill per bombardeig, una prova que es fa per tot el país i que recorre de nord a sud totes les regions. A Jerusalem les sirenes van tocar a les 11 i 11 minuts del matí i altre cop a les 7 i 4 minuts del vespre, una sirena intermitent i estrident que indicava que havíem de baixar als búnquers o zones segures de la casa.

També vam tenir unes quantes coses per celebrar durant aquests dies. Primer vam fer una reunió de grup sorpresa per acomiadar a un company de grup, en Nir, que se n'anava de postdoc després d'acabar el doctorat, bàsicament vam menjar uns entrepans i brindar amb aigua amb gas, després de la reunió de diumenge. Més tard vam fer una altra festa de comiat, aquest cop de caràcter més privat i bàsicament els postdocs, en un restaurant al mercat Mahane-Yehuda, aquesta festa va servir per acomiadar la Lara, una postdoc italiana que havia trobat plaça fixa prop de casa seva, quina enveja! Una altra celebració, aquest cop un xic sonada va ser la del 33è aniversari de l'Edoardo, un noi italià del que ja us he parlat unes quantes vegades. I va ser sonada perquè vam quedar a l'entrada de la porta de Jaffa de Jerusalem i ell va arribar amb una creu de Jesucrist enorme, folrada amb paper de regal i ell vestit amb una túnica a l'estil de l'època. Amb aquesta vestimenta ens vam passejar per la ciutat antiga i vam recórrer la Via Dolorosa, despertant somriures a tort i a dret, i mira que uns quants patíem que ens llancessin pedres! Després d'això vam anar a sopar i a prendre alguna cosa en un bar del centre que estava obert (era Sabbat ja). L'únic problema que vam tenir va ser amb una dona Jueva ultraortodoxa que ens va increpar per dur el símbol blasfem de Jesucrist en una ciutat que ella va dir que era "propietat dels jueus" ...

Per acabar amb les celebracions us he de parlar de l'any nou jueu. El rosh hashanà (cap d'any en hebreu) és una celebració de dos dies, que comença al vespre del primer i acaba al vespre del tercer, i que se celebra igual que un Sabbat (tot, fins i tot el transport públic, està tancat). Durant aquesta festivitat es menja poma amb mel per demanar un any dolç, magrana per demanar un any fructífer i es brinda amb vi, tot acompanyat d'unes benediccions pel nou any. Els jueus a mès acostumen a anar tots junts amb tota la família (fins i tot els no practicants) a la sinagoga. En el meu cas vaig celebrar l'any nou primer amb un brindis i gran pica-pica de l'institut (el brindis en van fer completament en hebreu pel qual no vaig entendre massa res encara), i més tard amb un sopar molt agradable amb la família del meu jefe, l'Avishai, a casa seva. Vam xerrar, menjar poma amb mel i magrana, vam beure vi, vam menjar pastís de mel, etc. A més jo vaig aprofitar per regalar una ampolla de ratafia al meu jefe i la seva dona, sempre està bé quedar bé ... va ser una molt bona vetllada.

Per altre costat també han passat coses tristes, com per exemple la mort d'un antic primer ministre israelià, segur que ho vau veure a les notícies. El país va decretar diversos dies de dol oficial i el dia de l'enterrament van bloquejar la ciutat, ja que havien de venir en helicòpter molts caps de govern i alts càrrecs, de fet va venir l'Obama, els Bush, la Clinton, el nostre rei felip, etc. A nosaltres ens van deixar unes hores tancats a la facultat però vaja, treballant ni ens en vam assabentar, només vam sentir molt de moviment en forma de sirenes i helicòpters.

I per acabar us explicaré l'arribada de dos nous companys d'aventures a Jerusalem. Per començar, en Genís, un noi que vaig conèixer a la Facultat de Física i que ja fa uns mesos em va demanar consell per venir a fer un postdoc a Israel. Al final va acceptar i ara està treballant a l'institut de física "Weissman" que està prop de Tel Aviv. És per això que vam decidir de trobar-nos un cap de setmana.

Així doncs va arribar en Genís, que es quedaria una nit en un hostal prop de la ciutat antiga, i jo li vaig fer de guia durant aquell cap de setmana. Bàsicament vam aprofitar per veure tota la ciutat antiga, anar al mur a l'entrada del Sabbat (on vam conèixer un israelià músic que ens va dedicar una cançó molt bonica), una entrada de Sabbat multitudinària per la proximitat amb totes les festivitats jueves (Cap d'any, sukkot, yom kippur, ...). També el vaig portar a veure el mercat i el meu monestir, un cap de setmana diferent vaja.

L'altra arribada va ser la d'un nou postdoc del grup de l'Avishai, un noi xinès que es diu Fangzhou tot i que es fa dir Arthur (coses de xinos). Vaig ajudar-lo amb tot el procès d'adaptació, a obrir una conta de banc, a anar a comprar, a visitar el centre etc etc. Com m'hauria agradat tenir algu així per mi quan vaig arribar!! Justament per això estic encertadíssim d'ajudar-lo amb tot el que pugui! Fes pels altres el que t'agradaria que fessin per tu, aquesta és una molt bona filosofia a seguir. A més a més, amb ell vaig guanyar un company de viatge per visitar un lloc que feia molt temps que volia anar a veure, la ciutat de Jaffa, a Tel Aviv. És una ciutat antiga del tot mediterrània, molt bonica, l'únic que ens hi va sobrar és la calor i xafogor intensa que ens hi vam trobar. Resulta que en aquesta ciutat hi ha també les roques on diu la llegenda que van encadenar a Andròmeda i que va ser on Perseu la va anar a salvar, molt interessant tot plegat, com sempre en aquest país cada pas que fas està ple d'història!

I abans d'acabar deixeu-me que us digui una última cosa. El dia abans de tornar cap a casa era un diumenge, això significava que l'explanada de les mesquites, que és on hi ha la cúpula daurada i Al-Axa, i que és la font del conflicta jueu-musulmà ja que també és on hi va haver el primer i segon temples jueus, estava oberta de 7:30 a 10:00. A més, era any nou jueu, per tant no havia d'anar a treballar a la facultat (tot i que com sempre a mig matí hi vaig acabar anant). Així doncs vaig decidir que després d'un any ja tocava anar-la a visitar, a les 7 sortia del monestir i cap allà! I per fi, aquest cop sí, vaig poder entrar, va esser un xic xocant veure com a un costat del mur els jueus estaven resant i tocant els típics corns d'any nou, mentre a l'altre hi havia una pau i tranquil·litat gairebé sobrenaturals. L'explanada impressiona, amb els seus jardins immensos dominada per la cúpula daurada. Vaig passejar pels jardins, vaig anar a veure la porta daurada per dins (és per on s'ha d'iniciar l'apocalipsi segons l'antic testament), vaig donar la volta a la cúpula daurada, i em vaig asseure a gaudir de la pau del lloc. Teniu unes quantes fotos aquí però de veritat que no li fan justícia!  Ho heu de venir a veure! Ah i quina pena que als no musulmans no ens deixin entrar a les mesquites, es veuen precioses de fora!!

I amb la visita a l'esplanada us deixo, us he promès una entrada curta oi? A la que ve us parlo de la tornada a Europa i el meu pas per París de congrés!

Una abraçada ben gran i continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Un any.

Bon dia a tots, ja us torno a escriure des de Jerusalem, a punt per començar un nou any, el segon, en aquesta terra tan estranya. I comencem fort, amb algunes activitats de setembre ben interessants en el que ha estat un primer i ràpid contacte just abans de tornar uns dies cap a Europa a passar l'octubre (que és bàsicament el mes festiu aquí a Israel).

Així doncs, com bé sabreu, aquest primer any a Jerusalem acaba amb la meva tornada des de Califòrnia, després d'haver fet una brevíssima escala a casa, en un vol que no va tenir res més d'especial que el fet que sortia molt aviat al matí des de Barcelona, on em vaig haver de quedar a dormir per poder agafar-lo.
Ja arribat a Israel, gràcies a haver sortit tan aviat al matí, encara vaig tenir temps d'agafar un parell de busos per anar de Tel Aviv a Jerusalem en lloc d'haver dels caríssims taxis compartits, tan habituals aquí. Al cap d'una hora d'haver sortit ja era a la central d'autobusos de Jerusalem on vaig agafar la motxilla i em vaig dirigir cap al Monestir, sí, altre cop em quedo a viure en aquest lloc tan estrany! I aquí cal que us digui que fa uns mesos, quan semblava que tenia clar que no em quedaria un any més a Israel, ja vaig decidir que aquests 15 dies de setembre en els que segur que havia de tornar per fer algunes gestions (relacionades amb deixar el país) les passaria al Monestir, i ho faria compartint l'apartament amb el noi italià a qui l'havíem rellogat en marxar al juny. Tot i això, com ja us vaig comentar, quan per fi vaig prendre la decisió de quedar-me un any més la cosa es va complicar un xic, ja que el noi italià em va dir que volia viure sol, per tant em quedava jo sense lloc on quedar-me. Vaig enviar un missatge de facebook a un dels monjos, i aquest em va dir que això no podia ser, que l'apartament on volia viure aquest noi era per compartir dues persones i que jo tenia assegurada l'estada (no sé exactament perquè però l'Abat del Monestir m'aprecia molt, a l'extrem que fins i tot m'ha deixat quedar gratuïtament aquests 15 dies de setembre). Amb això vam passar uns dies buscant una alternativa pel noi italià fins que finalment vam acabar decidint que jo em quedaria al meu antic apartament compartint amb un monjo jove, de la meva edat, mentre que el noi italià se n'anava a viure sol a l'antic apartament del monjo. Pot resultat tot plegat molt interessant!
Així doncs ja ho veieu, arribava altre cop al monestir, ja amb tot arreglat excepte una cosa, hem de tornar a canviar de nom l'internet, ara està en nom del noi italià, no obstant sembla que no té massa interès a quedar per canviar-lo ... Així que continua i continuarà al seu nom fins que ell ho decideixi. Una cosa que cal que us comenti aquí, per posar-vos completament en context, és que abans d'anar cap a Israel, de fet quan encara era a Califòrnia, vaig rebre un missatge de facebook on el monjo jove em deia que ell es quedaria l'habitació gran i que jo m'hauria de conformar amb la petita, sí així mateix sense donar-me cap opció a rèplica. Tot i això, encara que soni malament i que potser no eren les millors maneres, la veritat és que no em preocupa massa, i menys quan m'han fet aquest bon tracte ara pel setembre, tampoc pago octubre ... No em puc pas queixar!

Continuo doncs amb la meva arribada. Quan vaig arribar al Monestir encara era bastant d'hora al matí i em feia por molestar, tot i això també és cert que havia d'anar a treballar a la universitat (ja havia rebut algun mail del jefe demanant que hi anés de seguida), pel que sense miraments, ja que conservava les claus, vaig entrar al monestir i després vaig anar fins al meu antic apartament. I la veritat és que va ser tota una sorpresa, moltes coses estaven canviades. Al menjador havia canviat la distribució, hi havien desaparegut un parell de butaques i la taula estava ara sota la finestra amb només dues cadires, al rebedor petit hi havia dos grans armaris, maletes i sabates, havia passat a ser una continuació de l'habitació gran, la qual havien convertida en un despatx amb un gran escriptori i les butaques que faltaven al menjador, al lavabo havia aparegut una taula amb lleixes i estava plena de productes de neteja personal, escampats, a més de la sisí plena de roba. Ja anant cap a la cuina, al rebedor que dóna a l'habitació petita hi havia aparegut un llit i una petita tauleta amb una cadira (m'ho havien arreglat perquè ho pogués fer servir com a extra de la meva petita habitació). Pel que fa a l'habitació petita, i això és el que d'alguna manera més em va molestar, havien tret tot el que jo havia guardat als calaixos preveient la meva tornada de 15 dies, i ho havien buidat tot al cim del llit, com si hi haguessin buscat alguna cosa ... i mira que els havia dit que ho havia guardat allà! Vaig haver de dedicar bona part del dia a reordenar-ho tot plegat ... Finalment, la cuina, ufff, desastre total, hi havia plats i tasses per tot arreu! I jo que ho havia mantingut tot tan ben ordenat sempre! Era un caos, a més, el menjar compartit i les coses de neteja que havíem comprat amb en Roberto també estaven per allà desordenades, els armaris plens, les neveres plenes ... Vaja, vaig dedicar també un temps a reordenar tot aquest desastre i em vaig fer un espai a l'armari on vaig posar tot el menjar que havia guardat de la primavera i el que vaig comprar més tard. Durant aquest primer dia vaig haver d'ensenyar també al monjo que jo reciclo i que per això hi havia una bossa pel plàstic/vidre/paper i una pel rebuig ... En definitiva, ja ho veieu, per ser el primer dia ja vaig tenir molta feina, tot i això estic prou satisfet del que vaig aconseguir. Amb tot això vull deixar constància aquí que penso que probablement tindrem algun problema amb la neteja en un futur, entre en Chen que li costa prou posar-se a netejar i ara el monjo que tampoc sembla que ho faci massa ... ja us explicaré ... així doncs vaig prendre una decisió radical, vaig decidir que aquests primers 15 dies m'agafava vacances de neteja, crec que ja em tocarà prou fer-ho quan torni ... a més ara el monjo ha posat una estora ben gran al menjador, ja veurem com ho netegem això ...

I així, netejant i arreglant-ho tot plegat va començar el meu primer aquí, de nou en aquesta terra. Un lloc on encara hi fa sol i calor (des del maig que no plou) i on tot ha quedat ben sec, tan sec com recordava haver-ho vist quan vaig arribar l'any passat, i amb les olives a punt per ser recollides (recordeu que poc després d'arribar l'any passat vaig anar a ajudar a un amic del monestir a recollir-ne, a veure si aquest any hi torno, tot i que recordareu que l'any passat després d'ajudar-los no m'ho van acabar agraint ...). Molt bé doncs, ara, abans de passar a explicar-vos més coses de la meva tornada us vull parlar d'algunes coses sobre la convivència al monestir i com s'han desenvolupat aquestes primeres setmanes.
Per començar, parlar-vos del monjo jove. Com us he dit aquest noi té la meva edat, és un monjo a qui van ordenar just l'any passat i és prou simpàtic. Tenia dues mascotes, dos ocells que tenim a la cuina, de fet teníem, ja que un que tenia a la terrassa (que per cert torna a estar feta un fàstic) va morir sobtadament una setmana després que jo arribés. Com us he dit és molt desordenat, i em fa por que brut, a més crec que no està massa acostumat a conviure amb ningú, ja que hi ha detalls com els de treure la roba dels estenedors quan està eixuta per deixar lloc als altres, netejar els plats després de fer-los servir, deixar lloc als armaris etc etc, que no ho fa per costum, i que li hauré de fer aprendre ... tot i que no parla massa anglès li agrada molt xerrar i tot i que és molt interessant el que diu, costa d'entendre, a més quan arrenca no calla i pot estar-se a la nit ben bé dues hores sense callar, sense deixar-te xerrar a tu i sense cap mena de ganes de deixar-te marxar (m'estic buscant excuses contínuament per tallar les llargues converses, si teniu idees, per favor feu-me-les saber!).

Pel que fa a les rutines, és fumador i ho sol fer al menjador, tot i que quan hi sóc sempre em demana permís. A vegades surt a fora a fumar amb l'abat o a vegades també l'abat entra al menjador a fumar i beure amb ell. Tot i això he de dir que respecten molt la meva intimitat i normalment quan hi sóc jo ells se'n van a la cuina comunal a fer el cafè, fumar i xerrar. Sovint tenim també visites de les monges a fer el cafè o d'amics de tots ells, tot i això com que solen parlar en grec jo em solc absentar en aquests moments (d'altra banda tampoc sóc massa per casa com ja sabeu). Finalment dir també que sempre em convida a beure vi als vespres quan obren una ampolla amb l'abat, i també em guarden sembre unes platades enormes de menjar els diumenges després de la celebració del monestir (entre altres delicatessen: pasta al pesto, pollastre amb panses i prunes, salmó amb patates al forn ...). I per acabar dir també que és un gran bevedor de cafè i que per això ara tenim una cafetera elèctrica a més d'un altre escalfador d'aigua, a la cuina.

Finalment, sobre el tema dels monjos i les monges, he de continuar amb la telenovel·la del monestir i és que nova i interessant informació m'ha arribat a través del monjo jove, sobre els fets de l'any passat, de la situació interna, de les lluites de poder i de les conxorxes entre monjos i monges. Primer de tot, tinc nova informació sobre el monjo que va desaparèixer del monestir misteriosament. Segons m'han explicat resulta que aquest monjo que ara ja no viu al monestir era el preferit de la monja principal, la que s'encarrega de cobrar-nos la llum i l'electricitat, aquesta senyora sempre ha estat molt i molt agradable amb mi però sembla que té un costat fosc. El que és interessant és la causa real que aquest deixés el monestir. La veritat és que la primavera passada vam veure com cada cop se'l veia més prim i demacrat, jo creia que estava malalt, i que per això va deixar sobtadament el monestir. Per un altre costat ens va arribar la informació que els motius podien ser uns altres... finalment però ni l'un ni l'altre eren els motius reals, el motiu real és el que us explicaré a continuació. Es veu que fa uns mesos l'Abat i el monjo jove es van adonar que desapareixien coses de valor dels seus apartaments, a més a més el monjo jove es va adonar que algú entrava sovint a casa seva, feia servir el seu ordinador, remenava les seves coses ... és per això que van decidir estar alerta i vigilar contínuament els moviments dins el monestir. Finalment un dia van atrapar a el monjo ara desaparegut dins la casa del jove. A partir d'aquí tot es va complicar perquè la monja superiora donava suport al monjo que havien atrapat, i el monjo jove i l'abat estaven convençuts de la seva culpabilitat. Finalment un dia es van reunir tots a la casa de l'abat on aquest va acusar de lladre directament al monjo ara desaparegut (també havien desaparegut alguns articles de valor de la casa de l'abat), en aquell moment el monjo va fer com que es desmaiava, malalt, però quan l'abat va dir que trucaria a la policia si no recuperava les seves coses, aquest es va aixecar miraculosament i va marxar. Així es va acabar la seva estada al monestir. Ara bé, no tot es va acabar aquí ja que les conseqüències d'això encara duren i és que es veu que ara es porten molt malament la monja gran i el monjo jove, fins al nivell que la monja ha enviat alguns missatges al monjo jove dient que ell és el problema de la seva mala relació amb l'abat (l'abat n'està fart també d'aquesta monja, i de fet en algun moment ha pensat a fer-la marxar a causa de la seva xafarderia, ja que està tot el dia mirant per les finestres dels apartaments i escoltant d'amagat el que es diu, a més sempre mana als altres monjos fer feines del monestir de les que ella és la responsable). Ara mateix la monja, el monjo i l'abat no es parlen ... ja veieu quin panorama! Cal dir també que el seu mitjà de comunicació habitual és trucar-se o enviar-se whatsaps, inclús quan estan tots dins el monestir, és ben curiós ... a més els grecs criden més que nosaltres quan es truquen ... quin escàndol! Sobretot a les nits ... vaja ... un xic molest tot plegat.

Dit tot això, continuo amb la vida al monestir. L'altra persona amb qui compartiré cuina, com l'any passat, és en Chen i la seva xicota, ja me'ls vaig trobar un dia amb el gos (la panda) voltant per la cuina. Tot i això, a causa de les vacances jueves aquests han estat fora bona part del temps que jo he estat per Jerusalem, imagino que amb ells la relació serà la mateixa que l'any passat. De moment l'únic que he fet és cuidar-los les plantes tal com em van demanar.

Molt bé doncs, crec que de moment això és tot sobre el monestir, ara continuo amb la meva arribada, de fet amb com va anar tot en tornar a la universitat.
Després d'arribar amb el vol a Tel Aviv i amb bus a Jerusalem vaig passar pel Monestir i me'n vaig anar directament a l'Institut de física a treballar. La meva sorpresa (tot i que no completa, ja que m'havien avisat abans) va ser que m'havien canviat de despatx. I va ser una sorpresa desagradable perquè sense cap mirament van agafar les meves coses i les van traslladar de males maneres a una taula bruta i plena de pols i llibres en una altra oficina, i de fet ni hi van traslladar tot el que tenia jo al meu despatx, em faltaven coses, i no podia accedir a l'antic despatx. Vaig passar-me mig dia reordenant tota l'oficina, apilonant llibres per fer-me un espai a les lleixes, i vaig tardar dies a conèixer l'investigador que estava ara al meu antic despatx per tal d'intercanviar-li una calaixera dins la qual ho havia guardat tots els meus documents importants i fins i tot una bona quantitat de diners.

En aquests primers dies també vaig haver d'anar a renovar la Visa d'estudiant, que m'havia caducat al setembre, de manera que aquest cop havia entrat a Israel com a turista. Per sort em van recomanar d'anar a una seu local del ministeri de l'interior, un lloc molt agradable i gens massificat, de fet en mitja hora em van haver resolt el problema sense posar-me traves per canviar la visa de turista a estudiant (pagant sant Pere canta).
Molt bé doncs, i per acabar aquesta entrada ja de per si prou llarga, quatre coses que vaig fer durant els primers dies.

Per començar vaig visitar la ciutat antiga, per rememorar vells temps, vaig passar per l'hospici austríac a relaxar-me una estona, i després vaig anar a veure la celebració de l'eucaristia cristiana armènia a la qual feia temps que volia anar i on vaig descobrir que a missa no es poden encreuar les cames, de fet gairebé em fan fora per seure amb les cames creuades! He de dir-vos aquí que l'eucaristia armènia és molt diferent de les nostres misses, es passen l'estona cantant i ho fan uns capellans vestits a l'estil "Emperador oscuro" d'Star Wars, amb unes caputxes enormes, vaig haver d'aguantar-me el riure més d'una vegada quan m'adonava de l'extraordinària semblança entre ells i l'Emperador.
L'endemà vaig tornar a l'Abraham hostel a fer la meva classe setmanal d'hebreu, i em vaig decidir a anar el dimarts a la nit al "Lenguage exchange", un esdeveniment d'una hora i mitja, de 9 del vespre a 10:30 h, on pots conèixer gent d'Israel i de fora i practicar idiomes, la veritat és que em va agradar molt, ho convertiré en una rutina crec.
I finalment dir també que vaig tornar a la meva rutina d'aixecar-me aviat i passar pel gimnàs, la veritat és que ho trobava a faltar!

I aquí acabo per avui! A la següent, la segona part de la meva tornada a Jerusalem. Bona setmana i continueu mirant les estrelles!

Post-Jerusalem: Estiu atrafegat, 4rta part (final)

Hola de nou, avui començo amb l’última entrada d’aquest estiu, la meva visita al que vaig arribar a considerar el meu segon país, la meva segona casa, Mèxic. Una visita amb alguns desenganys però també amb molts retrobaments i això sí, amb molts i molt bons records.

Començo doncs on ho vaig deixar a l’última entrada. Com us vaig dir, el vol era de matinada pel que vaig decidir anar a dormir a l’aeroport, tot esperant l’hora per facturar. Per arribar-hi vaig haver d’agafar dos busos i un tren, l’últim bus era el que fa el recorregut gratuït ciutat-aeroport i com que desconeixia completament com funcionava al final vaig fer dues voltes a tot el recorregut fins que el conductor em va dir que havia de baixar a algun lloc … amablement em va indicar quina parada era la de la terminal. Ja a l’aeroport vaig preguntar per una zona tranquil·la per dormir-hi una estona i una bona dona em va indicar el lloc on la gent acostuma a esperar els vols. Un cop arribat allà he de comentar que això que hi vaig anar a dormir va esser un dir ja que òbviament en un aeroport (com qualsevol lloc públic) mai t’acaves de refiar que no et fotin res mentre dorms! Les llargues hores van passar entre capcinades i finalment va arribar l’hora de facturar, ho vaig fer sense problema, vaig passar els controls i finalment ens vam enlairar. No era tampoc un vol directe, això és el que passa si viatges amb un pressupost ajustat. Vaig fer escala a los Àngeles on vaig estar una horeta, vaig tornar a passar els controls de seguretat i finalment vaig arribar al DF, molt cansat. Després de recollir l’equipatge vaig sortir de l’aeroport i vaig anar fins a la parada de metro, en principi més propera, que em va indicar un policia en sortir de l’aeroport (crec que en realitat em va indicar la més llunyana possible, no recordava que el metro et deixés tan lluny …). Ja al metro em vaig dirigir cap a l’hotel, que es trobava al sud de la Ciutat Universitaria. Vam quedar amb el meu antic jefe i ara col·laborador, l’Octavio, allà mateix. Per arribar-hi vaig fer transbordament a un autobús (“camión”) que recordava de tantes altres vegades, quan vivia justament a l’”avenida del Imán” al sud de CU (podeu veure’n històries en les entrades més antigues del blog). Com sempre el trànsit era horrorós pel que vaig decidir baixar del bus i continuar a peu, fins a l’hotel.

Ostres! Perdoneu! Ara que hi penso, abans de continuar crec que val la pena que deixi el relat per un moment i copii tot el que va passar aquests primers dies tal i com ho vaig escriure assegut en un banc de Coyoacán, allà mateix, a Mèxic. Millor així que no pas recordant-ho assegut a un banc vora el riu Fluvià, a Olot no? Som-hi:

“Quantes coses! Quants records. Només de baixar de l’avió ja sento una olor, un ambient, no sabria com descriure-ho millor però em sento com a casa. Surto de l’aeroport i m’arribo fins al metro més records de tots aquells mesos anant amunt i avall amb metro pel DF. Els venedors ambulant que pugen a cada estació venent de tot per 5, 10 o 20 pesos (voleu dir que no és més car tot ara?), i de tot vol dir de tot. L’hotel on m’estaré els 3 primers dies és a prop de Perisur un centre comercial al sud del DF i de la ciutat universitària, prop d’on vaig viure la meva particular experiència propera a la mort (ho podeu llegir en les entrades anteriors,crec que les del 2012-2013). Així que surto del metro a la parada de la universitat i agafo el mateix “camión” que tantes vegades havia agafat, passem pel davant la meva antiga casa i seguim fins on un embús ens fa parar una bona estona. Allà, el conductor fa gala de les seves habilitats i poc respecte per les normes de circulació i surt de l’embús portant-nos per un altre camí (quan el “camión ja està gairebé buit perquè la gent desesperada ha pensat que seria més ràpid continuar caminant). El camí passa prop de Cuicuilco, un parc amb una piràmide circular dedicada al Déu del vent d’una antiga cultura prehispànica. L’hotel és al costat. Quan arribo intento fer el registre d’entrada però, sorpresa! No puc, els típics problemes burocràtics Mexicans (només van esser els primers no pas els últims d’aquesta estada), així doncs em quedo tot esperant l’Octavio, que per variar aquest cop sí que arriba puntual! Perfecte! Ho arreglem tot plegat, pujo a l’habitació, em canvio i sense desfer la maleta ens n’anem ja cap a l’Instituto de Astronomia (IA). És divendres a la tarda i no hi ha gaire ningú a l’IA, tot i això puc saludar al “playa”, el conserge del que ja us havia parlat, i a un parell més de bons amics. Fem un xic de discussió científica i l’Octavio em convida a sopar amb la seva companya a un restaurant japonès d’estil Mexicà, la veritat és que la combinació resulta esser molt bona, un restaurant a Coyoacán que val la pena recordar. La vetllada és molt agradable i es podria dir que hi acabem arreglant el món. Ah i me n’entero que l’Octavio es va casar fa un any amb aquesta noia i a més estan buscant tenir un fill!! Wow!, qui ho hauria dit de l’Octavio!! És tard de manera que em porten en cotxe fins l’hotel on per fi puc desfer la maleta (Després de demanar una altra targeta ja que me la havia deixat dins l’habitació, quin desastre!), i cap a dormir! 

És estrany en mi però dormo com un sóc, i és que el dia abans entre el viatge i tot plegat no ho havia pogut fer gens. Decideixo dedicar-me el dia a mi, a recordar aquells anys de doctorat. De  veritat  us dic que no recordava haver viscut moments tan agradables durant la tesi, o serà que el temps ho endolceix tot? Vaja, agafo la motxilla i a peu me’n vaig a creuar tota la Ciutat Universitària, recordant cada racó, cada moment que hi havia passat. Passo pel Walmart (supermercat) a fer algunes compres i com no a esmorzar dels productes que et deixen tastar (recordareu que era una pràctica comuna en els meus anys de tesi, els diumenges, l’esmorzar de les mostres gratuïtes del súper). Després d’això em dirigeixo a Coyoacan per l’Avenida Universidad i el carrer Mariángel de Quevedo, un camí que vaig fer moltes vegades el meu primer any al DF, quan vivia amb la senyora francesa al “Quadrante de San Francisco”. No puc estar-me de passar per davant de la casa que em va acollir aquell primer any, desgraciadament no hi havia ningú per saludar. Després em decideixo a anar al mercat de Coyoacán i és que hi ha tantes coses que vull tornar a tastar i veure!! Mango de manila, platanets de chiapas, coco, paletas, raspados, cocadas, dulce de leche, enchiladas, totopos,  choriqueso, licuados, aguas de frutas, …, de moment ja ha probat els raspados (gel ratllat amb xarops diversos, que pots escollir, jo escullo orxata mexicana, que és una beguda d’arròs amb llet en realitat), mango de manila i d’altres fruites, ara assegut a un parc on solia venir a reflexionar. Des d’aquí faig més plans, vull visitar els viveros de Coyoacán, i estudiar un xic d’hebreu.” (la veritat és que no acabaré fent ni una cosa ni l’altra). “Ah per cert, al súper m’he trobat a una bona amiga, de quasualitat, la Paloma!” (me la tornaré a trobar més endavant a l’institut d’astronomia i és que em diu que vol tornar a estudiar-hi). “Ara, m’aixeco i de nou em poso en ruta, nerviós pel dilluns, vull retrobar-me amb tothom! (però no amb els pallassos de les places que un cop més, com havien fet tantes vegades, de lluny, em tornen a increpar.”

Molt bé doncs, això és el que vaig escriure tot tranquil a Coyoacán, em reenganxo aquí amb la resta de la història.

Vaig continuar caminant, vaig comprar coco fresc i acabat d’obrir, amb l’aigua i tot, boníssim, i vaig tornar a travessar tota la ciutat universitaria. Abans de tornar cap a l’hotel vaig passar pel centre comercial de Cuicuilco (hi havia anat diverses vegades durant les meves estades de doctorat, al cine amb l’Octavio i la Bárbara), i passejo per una fira de venda de cotxes de segona mà. Finalment torno a l’hotel a descansar.

I arriba el dilluns, dia en que he de canviar d’hotel. De bon matí deixo el meu hotel i vaig directament a l’IA (a l’hotel nou hi aniré al vespre). Passa el dia, em retrobo amb molta gent i al final es pot dir que no em puc posar a treballar en tot el dia de tanta gent que he de saludar, a més, al migdia, l’Octavio i la Bárbara em conviden a dinar a Coyoacán, juntament amb l’Héctor, un altre col·laborador, a un restaurant italià (hi estem ben bé 4 hores!). Tornant de dinar tenim reunió (a la que arribem una hora tard, molt mexicà tot plegat), i després, ja tard, a agafar el metro i cap al nou hotel. Resulta però que aquest nou hotel és un xic desastre, no arriba la wifi a l’habitació i no té el servei d’habitacions que tenia l’altre, però vaja això és el que menys importa, el que acaba essent realment preocupant és el problema amb el pagament. 

A què em refereixo amb problema amb el pagament? Doncs que cada dia, fins al penúltim de la meva estada allà, que va esser quan em van donar un ultimàtum, em desmagnetitzen la targeta de l’habitació. Per què? Doncs perquè així he de baixar expressament a recepció on m’informen que no tenen notícies de la universitat i que no han rebut cap pagament … ja us he dit al principi que els problemes burocràtics no s’havien acabat amb l’altre hotel … També vull afegir sobre aquest segon hotel que la seva localització no era ni de lluny la millor, i és que no era massa agradable haver d’agafar el metro (està a 10 km de l’institut) a hores punta quan milers i milers de persones l’agafen. Per evitar les hores punta doncs intentava marxar ben aviat (5:30am), quan encara no hi havia massa gent (tot i això, Deu n’hi dó la que hi havia!) i també marxar de l’institut a una hora raonable (cap a les 9pm) tot i que encara era hora punta. Amb tot, ja tenia experiència en trobar la manera de quedar ben situat en el vagó per tal que no t’aixafin massa i passar una mica bé el trajecte.

Després del dilluns, quan també vam planejar els 15 dies de la meva estada (així per sobre), la setmana va passar molt depressa. Vaig treballar molt però també vaig tenir estones de descans ja que als migdies l’Octavio em solia convidar a dinar, un dia a casa seva (s’han comprat una casa amb la seva dona), un altre a un centre comercial tot anant a cobrar el xec en el que em pagaven el bitllet d’avió (un marrón important ja que sempre es perden diners en el canvi de moneda i a més no eren ni més ni menys que 1000 euros!), un tercer juntament amb els post-docs a la facultat de Veterinaria (resulta que actualment la majoria de post-docs són espanyols, bona gent tots plegats), etc. Finalment els meus dies es van convertir en rutinaris: de bon matí agafava el metro, arribava a la universitat, em comprava un suc de taronja/mandarina/altre cítric (em sentia un xic refredat) i un batut de fruita tropical (llet+mango/papaia/mamey/guayava/ … liquada), per menys de 2 euros!, arribava a l’institut, aprofitava per treballar i cap a les 10 arribava l’Octavio que em convidava a un cafè, ens reuníem amb col·laboradors, anàvem a dinar, més reunions i cap a casa. La veritat és que en aquesta setmana vaig començar moltes col·laboracions i vaig fer molta feina, i sort ja que la segona setmana la vaig haver de dedicar a feines de l’Avishai i a preparar 2 xerrades a les que m’havia compromès, una dimarts i l’altra dijous.

I aquí va arribar una gran decepció, al cap de setmana, l’únic que tindria a Mèxic, tot i planeja la trobada amb molta antelació, cap dels meus antics companys de doctorat no va ni confirmar-me ni “desconfirmar-me” la seva assistència, … així doncs vaig acabar aprofitant per treballar i només vaig escapar-me el dissabte al matí per fer una caminada des de l’hotel fins a l’institut (uns 15 km). Em va saber molt greu no poder-me trobar amb pràctiament cap d’ells!

La segona setmana va esser tan o més intensa que la primera ja que vaig haver d’afegir a la meva agenda les dues xerrades, la primera que era un seminari de departament, el dimarts, i la segona el col·loqui general de l’institut dels dimecres, que aquesta vegada va esser el dijous ja que hi havia una reunió important de tot l’IA (hi ha un problema greu amb el sistema de doctorats/màsters que està ara en discussió). Amb tot això el penúltim dia (dimecres), jo ja estava destrossat, massa feina, poc dormir, però vaig acabar una part de la feina de l’Avishai i vaig poder assistir també a una xerrada de l’Octavio a l’institut de física, un tipus “cosmolunch” dels de Jerusalem, on la gent menja pizza mentre fan la xerrada. Després de la xerrada de l’Octavio vam anar a cobrar el xec per pagar l’hotel i resoldre per fi el problema (la veritat és que no va esser massa agradable que em fessin fer això a mi, … jo era l’investigador convidat, en principi), i a la nit per fi vaig poder acabar la xerrada de l’endemà.

Sobre les xerrades, em van anar prou bé. A la de dimarts vaig parlar de la col·laboració d’AGORA, mentre que en la de dijous vaig presentar un projecte de comparació de simulacions amb el gas intergalàctic i circumgalactic (podeu veure el projecte AGORA i la presentació del dijous aquí i aquí). 

I finalment, com que el diumenge anterior era l’aniversari de la Bárbara, després de la xerrada vam anar a dinar en un lloc molt agradable fusió japonés-argentí, on jo vaig menjar un xorís argentí boníssim i un milfulls de fruita tropical i de beure la meva beguda preferida de Mèxic, la llimonada amb aigua mineral, a més d’una aigua de maracuyà.

El dinar va acabar tard però encara vaig tenir temps de reunir-me amb un compatriota, en Jose Antonio de Diego, del que vaig parlar en una de les meves entrades al blog (fa 2 o 3 anys) quan em va convidar a una arrossada a casa seva. En Jose Antonio és un senyor de Girona casat amb una mexicana i que van adoptar un nen a qui li han posat Pau, una família molt agradable, llàstima que havia estat a canàries fins el dia 2 i no vam tenir temps de trobar-nos fins l’últim dia.

Després d’això ens vam acomiadar amb l’Octavio, vaig anar a fer la maleta i a dormir. L’endemà al matí ben d’hora vaig anar cap a l’aeroport, vaig buscar com un desesperat un lloc on em venguessin un atole (beguda de blat de moro) i una barra d’amaranto per esmorzar (vaig trobar atole de dos tipus, de cajeta i de xocolata, mentre que l’amaranto me’l volien vendre a 3 vegades el preu, com si fos la primera vegada que era a Mèxic … no el vaig comprar, em vaig conformar amb l’atole), vaig canviar els 1000 euros en les cases de canvi de l’aeroport (després de preguntar una bona estona per saber on em farien el millor tracte), i després de tot plegat va començar un viatge de 29 hores (dues escales, una a Cancún i una a Brusseles on hauria de anar a buscar la maleta i tornar-la a facturar, en els dos llocs! Bufff) que em portaria a Barcelona.

Molt cansat (portava més de 34 hores sense dormir) al final vaig arribar a casa, on vaig passar tres dies abans de tornar a marxar cap a Jerusalem. 

I en aquest punt és on avui ho he de deixar, simplement dir-vos que la propera entrada ja tornarà a parlar de la meva vida a l’orient mitjà! Quin estiu més intens!!

Vinga doncs, continueu mirant les estrelles!!!