Nadal, lluny de casa (Boca del Cielo)

Hola a tots de nou! Començo aquí la tercera entrada d'aquesta sèrie de nadal!

Després de la pujada al Tacanà van arribar uns dies de descans i de reflexió en un paratge costaner fantàstic, Boca del Cielo.

D'aquest lloc n'havia sentit parlar molt, i molt bé, per boca de l'Esther i la Iris que hi van ésser durant les vacances de l'any passat. Les havia sentit parlar de les cabanyes "Guiri-Guiri" gestionades per uns catalans no com un negoci qualsevol sinó com una cooperativa, i amb molt bon rotllo, i és on també aquest cop aniríem a parar.

Així doncs, el dia 29 de desembre vam agafar l'autobús i ens vam dirigir cap a Tonalà, un petit poble des d'on surten les combis cap a la zona costanera de Boca del cielo. Aquest viatge però no el vam fer tots junts, hi vam anar en dos grups, en el primer erem les Núries, l'Esther i jo, en el segon en Víctor i els seus amics. Durant tot el camí vam poder veure als marges de l'autopista camps i camps d'arbres de mango (que recentment he descobert que no són autòctons de Mèxic) i d'altres espècies, i també, com no, vam dormir una mica.

Ja a Tonalà vam dinar i vam esperar l'altre grup que arribava, en principi, molt més tard. Un cop van haver arribat, abans del que ens pensàvem ja que ens van enxampar just acabats de dinar, ens vam tornar a dividir per acabar de comprar el menjar pels dies d'estada a Boca (allà només hi dinaríem, el sopar i esmorzar ens el portàvem), i després vam intentar arribar a Boca sense haver de pagar res, és a dir, fent autoestop, això va ésser tota una aventura:

-L'aventura de l'autoestopista: Ja us puc avançar des d'un principi que sí, vam arribar a Boca del Cielo fent autoestop, tot i que va ésser una mica més complicat del que pensàvem: 

1- Per aconseguir que ens recollissin per primer cop vam intentar la típica tècnica d'amagar els nois (jo) i que les noies intentessin fer parar alguna camioneta, no va funcionar, vam desistir de la tècnica i al final., fent autoestop tots junts vam aconseguir que es parés una camioneta on hi anava una parella. Aquests ens van dur fins a mig camí. 

2- El segon cop va ésser més fàcil, ja es feia fosc i uns nois joves ens van acostar fins al següent poble ja que no és molt segur estar en llocs foscos caminant, així doncs podem dir que bàsicament ens van recollir per pena. 

3- En el poble on ens van deixar el segon cop és on vam trobar-nos amb la aventura més divertida. Gairebé immediatament després d'arribar, un grup d'homes adults que anaven a ballar a una festa a Puerto Arista ens van oferir de portar-nos fins al trencall de Boca del Cielo. La qüestió és que ens van dir que ja marxàvem "ahorita mismo", però l'ahorita mismo mexicà ja sabem el que vol dir ... vam estar xerrant amb diversos dels homes de la camioneta, va passar mitja hora, i mica en mica veiem com ells anaven desapareixent, el motiu que ens donaven era que anaven a buscar al conductor que pel que semblava havia anat un moment a prendre alguna cosa, les nostres sospites eren que se n'havia anat a sopar, i el que més ens divertia és que cada vegada que un dels homes de la furgoneta deia que l'anava a buscar, ja no tornava ... al final vam començar a intentar fer parar d'altres camionetes, però quan ho intentàvem ens deien "tranquilos tranquilos ahorita mismo nos vamos", sí, ahorita mismo .... En un moment donat va passar una combi, i sorpresa! Era la resta del nostre grup, i tot i que havien hagut de fer diverses gestions a Tonalà, cosa que feia que anessin ja molt preocupats per fer-nos esperar, ja ens havien atrapat! Els vam dir adéu, i a esperar altre cop, i finalment, una hora i mitja després d'haver arribat en aquell poblet, per fi va tornar el conductor i la resta d'ocupants de la furgo, realment es veia que havien estat bevent (no el conductor), quina barra!! Tot i això com excusa per l'espera vam aconseguir que ens portessin directament a Boca del Cielo i no només al trencall! El camí fins allà va ésser ben divertit, amb tots aquells semi-borratxos fent broma i dient tonteries. Finalment doncs vam arribar a Boca!

Ja arribats a boca vam trobar-nos amb la resta del grup, però tocava tornar a esperar, ens faltaven dos membres que s'havien perdut. Al cap d'una bona estona els vam poder localitzar per telèfon i ens van dir que arribarien el dia següent, que havien tingut problemes per trobar transport. Així doncs, vam regatejar amb el barquer que ens havia de portar a la illa on hi ha totes les cabanes i vam aconseguir que ens baixés el preu a 10 pesos per persona! Quan ens en demanava 20! Perfecte! Cinc minuts després arribàvem a les cabanes. Ens vam instal·lar en una Palapa (bàsicament una estructura de fusta oberta per tots costats amb teulat de fulles de palmera) molt propera al mar, vam a sopar, i a dormir! Aquí vaig prendre una bona decisió, em vaig apropiar d'una hamaca i vaig decidir que aprendria a estar-hi i a dormir-hi fos com fos! I així ho vaig fer, vaig aprendre la tècnica de la diagonal, una tècnica que funciona moolt bé i que permet no despertar-te caient a terra durant la nit. Les hamaques, un cop t'hi acostumes, són ben còmodes! I sobretot, fresques!

L'endemà al matí ens vam llevar amb els rajos de sol a la cara, tot feia la impressió que seria un bon dia, i un bon dia va ser.

Ens vam aixecar, vam esmorzar, ens vam anar a banyar al pacífic (aquí ens van avisar que feia un parell de dies un noi s'havia ofegat just en aquell punt, en aquella platja, el consell a seguir, no entrar més endins d'on l'aigua t'arribi a la cintura, i és que al pacífic hi ha moltíssima mar de fons i moltes corrents perilloses), i desprès d'una petita anècdota amb un home que es dedica a collir i vendre cocos (es veu que l'atreia enormement l'Esther, o com a mínim una part d'ella ...), ens vam passar la resta del matí menjant coco, bevent aigua de coco, menjant més coco, obrint cocos amb els matxets, i fent vasos de coco, bàsicament vam passar un matí de menjar i de tallers. I per mi, va esser un grandíssim matí ja que com molts sabreu sóc un gran fan del coco i aquí vam poder tastar tan els cocos "joves" que tenen la polpa gelatinosa que es desfà a la boca, i són justament aquests els que es venen, i també els "vells" que són els que ens va regalar l'home ja que no es poden vendre (sorprenentment són també els que arriben als nostres mercats).

Just abans de dinar ens vam tornar a banyar i vam anar a veure els corrals de les tortugues, a la zona de recuperació. Allà ens van donar la mala notícia que per problemes de personal (són tots voluntaris) no tenien nius en que haguessin de néixer tortugues en aquells dies, ens perdríem doncs els alliberaments, què hi farem!

I amb tot això ja era hora de dinar, i quin dinar! Vam menjar fideuà amb all i oli! I això enmig de l'Amèrica més profunda!! Tot un luxe! I de segon un peix boníssim, que pel que em van dir és un peix anomenat Llisa.

En acabar de dinar, a fer migdiada a l'hamaca, i és que això sí que eren unes vacances de veritat! Vida de gos completament!

I a la tarda, com nens petits, ens vam dedicar a enterrar gent a la sorra, i quan dic gent vull dir a mi, i quan dic ens vam dedicar, vull dir es van dedicar, com podreu comprendre jo no podia fer més que estar enterrat. Ara bé aviso als que no els han enterrat mai, un cop surts de sota de la sorra la sensació és molt desagradable, et pica tot el cos d'una manera espantosa ja que la sorra bloqueja el rec sanguini d'alguns vasos de la pell! Quedes tot ben pigallat de vermell!

El dia es va acabar així, vam fer un sopar ràpid i unes cahuames (el que en diríem nosaltres unes xibeques), però va passar una cosa inesperada, mentre fèiem sobretaula tranquil·lament asseguts vam notar una cosa estranya, uns moviments de cisalla i una sensació molt rara al cos, era un terratrèmol, si sí, el primer terratrémol que he sentit mai va ésser aquí a Boca del Cielo, un terratrèmol de 5.2 graus a l'escala de Richter a les 19:18 minuts del dia 30 de desembre de 2012. Va ésser un altre detall curiós del dia.

Finalment i abans d'anar a dormir vam anar a fer una petita vetlla d'estels a la platja abans que sortís la lluna, que havia estat plena uns dies abans. Vam poder veure les constel·lacions del Peix austral, el Fènix, la Gralla, la Creu del sud altre cop, el Centaure,  i finalment la lluna. I he de dir una cosa curiosa sobre la lluna, aquí, a Mèxic, en estar a una latitud molt més baixa que Catalunya, a la lluna plena no s'hi veu una cara, s'hi veu clarament un conill!! Hi ha moltes llegendes de les antigues cultures mesoamericanes on es diu que el conill és un animal símbol de la lluna, d'entre aquestes n'hi ha on s'intenta explicar el perquè hi ha el conill gravat a la lluna.

I ja havia arribat l'últim dia de l'any, sense fer referència a la broma de l'home dels nassos va començar el dia. Va ésser un dia semblant a l'anterior, al principi com a mínim. Vam continuar anant tot el dia en banyador i prou, ens vam banyar, vam fer un taller de trenes amb fils enlloc del de vasos de coco, ens vam tornar a banyar, vam dinar guacamole (alvocat, tomàquet, ceba i llima, tot amanit amb sal i oli) amb totopos, amanida i sardines en llauna. Vam fer migdiada i a mitja tarda me'n vaig anar fins al tortugari on em van dir que era possible que al cap d'una hora (a les 17:30) se sabria si finalment aquell dia hi hauria alliberament de tortugues ja que bàsicament aquestes només surten de la sorra en dos moments molt concrets del dia, just a la posta de sol o just abans de sortir. Per esperar vaig decidir anar a fer un passeig en solitari per la platja. I mentre el sol anava baixant cap a l'horitzó i jo caminava per la platja cap als punts menys habitats de la illa, no podia deixar de pensar en Catalunya, què estarien fent els de casa? I la colla? I just a les 17:00 em vaig parar i vaig fer-me una foto amb el sol ponent-se i amb un Bon any nou 2013 escrit a la sorra, i és que en aquell moment ja eren les 24:00 a casa.

Havent fet la foto vaig girar cua i vaig tornar al tortugari. I allà vaig asseure'm just fora del corral per esperar a que fossin exactament les 17:30 ni un minut més ni un minut menys. I qui ho havia de dir que els cuidadors voluntaris m'estaven veient com vigilava els nius des de fora? Quan vaig entrar hi havia molta gent esperant per allà, mentre una de les voluntàries, una noia francesa, obria un per un els nius que ja haurien d'estar buits per veure si quedava alguna tortugaq mandrosa que encara no havia sortit i també per fer recompte de quants ous no eclosionarien mai. Entre totes les closques que va anar traient va trobar un ou que era bo i encara no havia eclosionat, ens va informar que era el d'una tortuga albina, les quals tardaven uns quants dies més a eclosionar (55 enlloc dels 45 habituals), cosa que els feia inviables ja que les tortugues necessiten l'ajuda de les seves germanes per poder travessar els 40 cm de sorra que els separen de la superfície. També s'hi va trobar el cadàver d'una petita tortugueta que no va aconseguir arribar a la superfície. Mica en mica la gent va anar marxant, perdent la esperança d'alliberar tortugues en aquell mateix dia, però jo em vaig quedar a observar, i això va portar a que, quan ja només quedava jo, i excepcionalment, l'encarregat em deixés entrar dins al recinte a ajudar amb les tasques d'obertura de nius i recompte d'ous eclosionats i no eclosionats, la veritat, va esser tota una experiència i un privilegi!

I enmig de la feina, una nova i grandíssima, i també tràgica, notícia: d'un niu natural no catalogat havien començat a sortir tortuguetes, però ho havien començat a fer massa d'hora i algunes s'estaven morint cremades a la sorra. Vam recollir i hi vam anar corrents (de fet tan corrents que tot i que vaig trobar-me pel camí a tots els meus companys de viatge només m'hi vaig tirar una foto i vaig prosseguir amb el camí de salvament). Quan vam arribar al lloc en qüestió ja hi havia mitja dotzena de tortuguetes mortes, tot i això en obrir el niu n'hi vam trobar una trentena d'encara vives i acabades de sortir de l'ou, més uns quants ous a punt d'eclosionar. Les tasques per obrir el niu van durar ben bé una hora i va ésser una hora molt i molt emotiva, per cada tortuga viva que sortia i per cada tortuga morta també. En acabar, vam enterrar amb delicadesa les restes de les que no ho havien aconseguit al matex lloc d'on havien sortit, allà és on havien de romandre, on la natura les hauria deixat per tal que formessin part, altre cop, del cicle de la vida. La resta de tortuguetes, les supervivents, serien enterrades un dia més a la sorra, en un ambient controlat, i és que encara tenien les panxes plenes d'aliment de l'ou, i en aquest estat no podien ser directament alliberades, no seria natural. Així doncs, tot i no poder veure com les alliberaven vaig poder tenir la satisfacció de veure com unes tortuguetes sortien de l'ou i del niu. Amb tot això vaig parar ben poca atenció a la última posta de sol de l'any, i és que va ésser una experiència que, crec, d'alguna manera m'ha canviat.

En tot el que va passar en aquesta tarda vaig poder reflexionar-hi una bona estona, la veritat em va deixar tan trastornat que no vaig poder gaudir tan com ho hauria fet en condicions normals de tot el que vindria aquella nit. De fet em vaig asseure en un moment concret de la nit i vaig escriure el que segueix:

"I aquí estem de nou, prop del mar, a Boca del Cielo, natura, pau, amics d'ara i d'abans, són moments de felicitat, per prendre decisions, pensar en la vida i en el que volem ser. La vida t'arrossega com la mar de fons i has de fer força, perseverar i decidir per aconseguir arribar on realment vols arribar, el que et portarà a la felicitat. Jo ha decidit, serà difícil però és el camí que vull, i només depèn de mi el seguir-lo. Biologia és la meva elecció. Un post-doc no és el meu futur, no ara.

És en moments de pau i amb poques coses al cap en el que som més conscients del que més ens importa."

Ho tenia clar en aquell moment, i molt present en els dies que van seguir, però també sóc conscient que precipitar-se no és bo i tot s'ha de sospesar. Aquestes paraules han quedat gravades en el meu cap i el que tinc clar i romandrà de tot això és que ja n'hi ha prou que la vida m'arrossegui, és hora de prendre decisions (o ho serà d'aquí a un any i mig quan acabi el doctorat), poc importarà el que desitgin els altres, el que importarà serà, per sobre de tot, i a diferència del que he fet fins ara, el que jo desitgi de veritat.

Va continuar la nit, els propietaris de les Palapas van preparar un bon sopar de cap d'any on hi havia de tot, per fer tacos, i també hi havia truita de patates en definitiva va ésser un molt bon sopar. I arribada l'hora de les campanades, doncs no teníem raïms i tampoc campanar, així que vam improvitzar i vam fer els quarts amb una paella i les campanades amb una olla (no sabem ni sabrem mai en quin moment van ésser les 12 de la nit de veritat ja que tots els rellotges que teníem anaven diferent), i a cada campanada, enlloc d'un raïm, un peto a algú dels que érem per allà. Va ésser un cap d'any ben curiós. Vam fer uns quants jocs de cau i per acabar vam anar a una foguera a la platja. Tot i això, com ja he comentat, jo no estava en les millors condicions per estar de festa de manera que me'n vaig anar a dormir aviat per aixecar-me a veure sortir el sol i fer la primera passejada de l'any.

Després d'haver dormit dues hores em vaig aixecar, just quant els últims companys anaven a dormir, i amb l'Esther i en Roger vam anar a veure la primera sortida de sol de l'any.

Després de la sortida de sol i de felicitar l'any a en Blas (antic co-propietari) me'n vaig anar a passejar per la platja, aquest cop en direcció nord, per anar a veure un bosc de manglars. Pel camí, amb els peus al rompent de les onades em vaig dedicar a espantar els petits crancs que es movien per la zona terra-aigua, i sorpresa, em vaig trobar una síndria que havia portat el mar! El primer regal de l'any! Vaig arribar al bosc de manglars, molt bonic, i vaig girar cua. En arribar a la Palapa la gent ja es començava a llevar, vaig esmorzar i vaig començar a fer la motxilla. Quan tothom es va haver llevat els vaig entregar la síndria, la vam encetar (tenia un estrany regust a mar però era prou bona), i al cap de poca estona ja m'estava acomiadant, ja era hora de començar la tercera i última part de l'aventura! El comiat però va ésser tan ràpid que em vaig oblidar de pagar una part de les despeses (les del beure), he de pensar a tornar els 95 pesos que dec a la Núria Feixas!

 

Així doncs després d'acomiadar-me de tothom vaig agafar una llanxa i cap al poble de Boca del Cielo. Allà vaig caminar una mica i fent autoestop (aquest cop també van haver d'esser tres vegades, però amb això va quedar demostrat que fer autoestop és una bona manera de viatjar pel sud de Mèxic, i que és segura i ben econòmica!) vaig arribar fins a Tonalà i fins a la parada de bus. A punt per començar la última part del viatge, una part que seria de reflexió, un petit viatge en solitari, només jo i la motxilla! 

Després de la grandíssima experiència a Boca del Cielo poques coses podien superar-ho però qui sap!

Així doncs, a la propera i última entrada de l'especial de nadal: Oaxaca!!

Continueu mirant les estrelles, i per d'aquí a uns dies a veure si em sabeu dir si veieu una cara o un conill a la lluna plena!!!

Nadal, lluny de casa (Tapachula)

I el viatge va començar.

Enrrera deixava la ciutat de Mèxic i al davant m'esperaven 17 hores d'autobús travessant els estats de Puebla,  Oaxaca, i pràcticament tot el de Chiapas. Punt d'arribada, Tapachula. Un viatge llarg en un autobús no sempre còmode, amb tres televisors on es reproduïen pel·lícules només fins a la meitat degut a algun problema del reproductor. Vaig intentar dormir i vaig intentar mirar alguna pel·lícula, el temps va passar prou ràpid i abans que me n'adonés fèiem una última parada, just a l'alba, en una àrea de servei perduda enmig de les carreteres de Oaxaca. Vaig menjar alguna cosa, encara quedaven coma mínim 5 hores abans d'arribar, vaig gaudir de l'aire fresc i la sortida de sol i a tornar-hi.

I així cap al migdia vaig arribar a Tapachula. Tapachula és una petita ciutat costanera gairebé a la frontera amb Guatemala, a una latitud d'uns 15 graus nord, és a dir ja ben entrada la zona tropical del nostre planeta (d'aquí que tot i ésser en aquestes dates hi faci igualment mooolta calor i hi hagi molts mosquits!).

En arribar ja gairebé m'esperaven la Núria i l'Esther: petons, abraçades i moltíssima il·lusió de tornar-les a veure. Per fi ja hi era i amb això començava un nadal ben especial.
Just després d'arribar i abans d'anar a deixar les maletes a la seva casa vam anar a prendre junts  un suc de fruites naturals (tropicals i no tropicals), una cosa tan típica aquí a Méxic i que tan es troba a faltar quan es torna a Catalunya, i ens vam posar al dia. Després vam passar pel mercat, i finalment vam anar a la casa on em vaig instal·lar a l'habitació de la Núria, juntament amb l'Esther, i vaig conèixer els seus companys de pis (també catalans), en Víctor i la Núria (Nú). A la tarda ... doncs tocava no adormir-se i anar a comprar tot el que fes falta per celebrar el nadal com si fóssim a casa! Ah i també a acabar de preparar les coses per fer cagar el tió, que ja érem dia 24!!

En aquest moment però, i abans d'anar a comprar, els vaig fer una petita sorpresa, vaig entregar el que em van regalar els amics de la colla i del cau justa abans de marxar: torrons, neules, bombons, galets i ratafia per passar un bon nadal! I també un pastís típic d'aquí que em va regalar una dels meus supervisors aquí a Mèxic just abans de marxar de vacances. Això sí que era bon material per passar un bon nadal!

A la nit del 24, tal com toca, vam fer el sopar de nadal (res de l'altre món, guacamole amb totopos i pa amb tomàquet i carn), i després a fer cagar el tió! Un tió que ja havien estat alimentant els últims dies i que estava disposat a cagar regals per un valor no superior a 50 pesos (uns 3.5 euros). Ho vam passar molt bé i va cagar mooltes coses! A mi un punt de llibre molt xulo i un ninotet Chiapanenc!

I va arribar el nadal, i de bon matí ja ens vam posar a preparar l'àpat del migdia, no podia ésser més tradicional: Escudella i carn d'olla!! Ens va quedar boníssima, tot i que a uns 30 graus menjar sopa es pot fer una mica complicat. I per postres, torrons!! Vam quedar tan tips que no vam poder ni sopar!

A la nit, tot i la infinitat de mosquits que em van deixar les cames fetes un mapa (aquella casa és un criador de mosquits!), vam mirar una pel·lícula  i cap a dormir. Perquè fos un dia perfecte només van faltar dues coses, la xocolata desfeta de bon matí, i poder trucar per videoconferencia a casa, però era festiu i no obrien enlloc, què hi farem, ens vam haver de conformar amb una trucada de les tradicionals!

I va arribar Sant Esteve, dia que aquí no se celebra i per tant tot està obert, pel que sí que vam poder videotrucar a casa i felicitar-los el nadal. També ens vam passar tot el matí a la cuina, i és que l'objectiu d'aquest dia era menjar uns bons canelons! I així van sortir! Uns canelons de peix i de verdura espectaculars! I altre cop torrons i bombons! Buff un dia més no vam poder ni sopar!

Després de tots aquests àpats era necessari fer una mica d'exercici, i feia molt temps que en Víctor tenia ganes d'anar a caminar i pujar a un volcà d'uns 4100 metres que es diu Tacanà, i que està just a la frontera amb Guatemala. Ens vam animar a anar-hi uns quants: en Víctor, la Núria Feixas, jo i un amic d'en Víctor que va arribar el mateix dia 26 al vespre-nit, en Tonet.

Així doncs vam fer la maleta, vam calçar les xiruques i en combis vam dirigir-nos a un poblet a uns 1100 metres d'alçada que es diu Unión Juárez. En aquest poblet hi viu un noi que es diu Romeo, que es dedica a fer de guia de muntanya per pujar al volcà però també per altres excursions per la Sierra Madre. Resulta que aquest noi es va fer molt amic d'en Víctor i la Núria en una excursió de feia uns mesos, pel que ens faria de guia per pujar al volcà sense cobrar-nos res, i fins i tot ens va convidar a sopar a casa seva! I és que a la gent aquí a Méxic no els costa res convidar-te a dinar, sopar o el que sigui, quina cultura tan diferent!

Just en arribar però, i abans del sopar, vam fer una petita excursió d'escalfament a un pic que es diu Pico del Loro, amb molt bones vistes. Per pujar-hi vam haver de creuar el bosc tropical cobert de plantes de cafè i altres plantes per mi desconegudes, en fi, un paradís. Després de menjar alguna cosa a dalt, i ja baixant, vam fer una parada a un riu on ens vam banyar en calçotets, el que fins a cert punt podia ésser una mala idea ja que no en portàvem de recanvi, però banyar-se en un riu aquí era una cosa que no ens podíem perdre, per tant, vam decidir que pujaríem al Tacanà sense calçotets si aquests no s'eixugaven per la nit! I de fet, això és exactament el que va passar! Vam pujar al Tacanà, sense calçotets, una experiència ben estranya.
Al vespre-nit va començar la excursió, i és que la idea era arribar a veure sortir el sol des del cim. A les 19:00 sortíem d'Unión Juárez, i després d'una estona de camioneta vam arribar al punt de sortida. La nit era clara, amb lluna gairebé plena, pel que vam poder caminar sense llanterna bona part del camí. A les 23:30 vam arribar a una zona de cabanes on vivia gent molt humil, en realitat podríem dir que indígenes, els ingressos dels quals provenen bàsicament dels caminants que pugen al volcà, tot i que del que viuen i per tant el seu tresor més apreciat és la terra que els envolta.

I en aquest punt, va arribar un d'aquells moments màgics que tenen aquests viatges: silenci, a la vora del foc, amb només la llum de la seva flama, una cafetera escalfa aigua sobre del foc mentre nosaltres ens anem prenent un cafè acabat de fer, un cafè natural de veritat, en companyia d'aquesta gent tan tan humil, i a poc a poc s'inicia una conversa sobre la situació dels indígenes, sobre com està el món, i sobre què es pot fer per canviar-lo. Ens vam estar allà fins les 2 de la matinada, moment en el qual vam decidir anar a dormir una horeta per tornar a posar-nos a caminar a les 3. I just a les tres un gall ens va despertar, ens vam posar a punt, i quan vaig sortir de la cabanya, una nova sorpresa, per fi vaig veure una cosa que feia molts anys que volia veure, i és que a 15 graus de latitud nord ja es veuen moltes constel·lacions de l'hemisferi sud: just en sortir i mirar el cel allà la vaig veure i la vaig poder reconèixer clarament, la famosa constel·lació de la  creu del sud, i una mica més avall, per fi, alpha centauri l'estrella més propera al nostre sistema estel·lar! Una visió, per mi, espectacular i inspiradora, un bon començament per la pujada que ens esperava!

Desgraciadament en aquest punt vam tenir una baixa, la Núria portava tota la primera part de la ruta no trobant-se massa bé i no va poder continuar, es va quedar a dormir a la cabanya, allà ens esperaria per quan baixéssim. I és que la pujada va ésser molt dura, el volcà és el típic volcà en forma de con, per tant no pares mai de pujar, no hi ha descans, i un cop passats els 3000 metres es comença a trobar a faltar un bon amic, l'oxígen!

Venus va sortir a l'horitzó, les primeres llums de l'alba van treure el nas darrera un paisatge espectacular de volcans enrraviats que deixaven anar udols i grans fumeroles, boscos tropicals i pins de les altures, i nosaltres amunt amunt. I per fi, just abans de sortir el sol vam arribar a la caldera volcànica, que no el cim, i des d'allà, vam gaudir d'una espectacular sortida de sol a més de 4000 metres!

Després de veure sortir el sol, vam anar a fer un cafè, un arròs amb llet, unes quesadillas, unes galetes, ... en les paradetes improvitzades que hi havia dins del cràter (i és que aquesta gent arriben a tot arreu per fer negoci!), i a descansar una miqueta abans d'acabar de pujar al castillo, que és com li diuen al cim.

I cap a les 9:30, ja érem a dalt! Al cim del Tacanà, 4092 metres! I aquest és un d'aquells llocs en els que no saps què dir, de fet, ni tan sols en quin país et trobes ja que la frontera imaginària entre Mèxic i Guatemala passa just per aquest pic. Ens vam fer les fotos de rigor, amb estelada, amb foulard, amb uns amics Guatemaltecs molt simpàtics, i vam gaudir del paisatge després del gran esforç de la pujada.

Ens hi vam estar una bona estona, però la sensació d'estar al cim no pot durar per sempre i finalment vam decidir que ja era hora de començar a baixar, i és que ens quedava una bona baixada!

Passant per les cabanyes vam recollir a la Núria que ja es trobava millor, i ens vam posar a endur-nos totes les deixalles escampades pel camí que vam poder (en aquest país, excepte alguns llocs com la Sierra Norte de Oaxaca, de la que us parlaré a la última entrada d'aquesta sèrie de nadal, no hi ha gens de consciència en el tema de no tirar la brossa a qualsevol lloc!).

En arribar a baix teníem diverses opcions per tornar a Unión Juárez (el punt d'arribada era bastant lluny del poble), algunes molt més cares que d'altres, però vam tenir la sort de trobar un altre grup de nois de Tapachula que també havia pujat al cim aquell dia i que es van oferir a portar-nos fins a la ciutat, estalviant-nos així uns quants pesos. En arribar a Unión Juárez ens vam aturar a deixar a en Romeo, de qui ens vam acomiadar apropiadament agraint tot el que havia fet per nosaltres. I just abans de marxar, un nou xoc cultural. Els nois de Tapachula es van posar a parlar amb en Romeo sobre llegendes molt estranyes de gent que es converteix en gats per fer malifetes, i de bruixes del bosc que fan que la gent es torni boja. El més xocant és que ho deien completament convençuts que era cert! I el xoc va ésser molt més fort encara en adonar-nos que en realitat no reconeixien que existissin malalties mentals sinó que creuen que la gent que està "boja" ho està degut a algun malefici d'algun esperit del bosc! I amb tot això també vull dir que ni els vull criticar ni els vull jutjar, simplement cal entendre que és una cultura diferent, i que segurament aquestes llegendes provenen de temps remots quan no existia cap dels medicaments ni diagnòstics moderns.

Finalment vam arribar a Tapachula després d'una bona estona en companyia dels nois que ens van acompanyar amb la seva antiga combi privada (eren pràcticament tots família, el conductor, era el seu tiet). Just després d'arribar nosaltres i d'acomiadar-nos dels nostres acompanyants, vam anar a una altra terminal de combis on van arribar més amics d'en Víctor i en Tonet, i que ens acompanyarien en la següent part d'aquest gran viatge!
En arribar a casa ens esperava un desordre complet, i no és que haguessin entrat a robar sinó que l'Esther i la Nú havien fet de les seves i hi havia una gran quantitat de llufes repartides per la casa, i és que sense adonar-nos-en estàvem de ple al dia de Sants Innocents!

Tots junts, un grup de 9 persones, vam anar a sopar en una parada de quesadillas i després a concert amb uns amics músics de la Núria, en Víctor i la Nú. Va ésser una bona nit tot i el cansament acumulat per la pujada al volcà.

I l'endemà, dia 29, objectiu Boca del Cielo! Però això és una altra història, una història que us explicaré en la propera entrada d'aquest blog!!!

Continueu mirant les estrelles en aquestes fredes nits d'hivern!!

Nadal, lluny de casa

Hola a tots, ja han passat les festes de nadal. Experiències noves, experiències perdudes, dies al costat de bons amics i dies de solitud, tot això és el que m'ha aportat aquest nadal. Amb aquesta entrada en vull començar una sèrie de 4 on explicaré com han estat aquestes vacances, el que he fet, què he sentit, què he viscut.

Així doncs, comencem.

25 anys signifiquen 25 nadals viscuts dels quals en puc recordar no menys de 20. D'aquests, alguns han estat il·lusionants, d'altres plens de sorpreses, també n'hi ha hagut de més tristos, alguns de rutina i fins i tot alguns de decepcionants. Tots però els he viscut a casa prop de la família, prop dels amics de tota la vida, vivint any rere any experiències a vegades noves i a vegades semblants a les d'anys anteriors.
Així, i amb el temps, quan m'he anat fent gran, he trobat que els nadals s'han anat tornant més i més rutinaris  i cada cop menys il·lusionants, i no sé si ha estat cosa de la perspectiva (nen-adult) o d'altres factors com  per exemple que des de fa uns anys en aquestes celebracions hi falten dues persones que van esser molt importants per mi, les meves àvies.

Aquest any però m'ha tocat viure-ho des d'un altre punt de vista, lluny de casa, veient com dia a dia s'acostaven les festes i com pel televisor proliferaven els anuncis de nadal, de retrobaments familiars i amb amics, d'àpats comuns, de regals, d'emocions. Mica en mica l'enyor s'anava apoderant de mi i barrejant-se amb les ganes d'iniciar el viatge cap al sud per retrobar-me amb dues bones amigues, la Núria i l'Esther, amb qui passar aquests dies de festa. Ho reconec, aquests dies previs al nadal van esser durs, els records m'assaltaven a cada moment, la pena per tot el que em perdria d'aquestes festes, el nadal i el sant esteve a casa amb els deliciosos plats que hauria preparat la meva mare, les quines, els pessebres vivents, les reunions i activitats de nadal del cau, el cap d'any i el tió amb la colla, el fred, l'olor dels focs a terra, la xocolata desfeta, la cavalcada de reis als Hostalets o a En bas i finalment el dia de reis amb el tortell de reis i els regals.

Amb tot això, he comprovat en pròpia pell que en aquests moments el millor remei per l'enyor és parlar amb la família, els petits detalls, regals amagats deixats expressament per esser trobats en el moment oportú, felicitacions de nadal, regals inesperats de gent inesperada, ..., tot això ajuda, no a superar però sí a  suportar tots aquests sentiments.
Un altre punt dur d'estar en aquestes dates lluny de casa és el pensar en com ho deuen estar passant els que t'estimes i t'estimen, ells que celebraran les festes al mateix lloc que cada any però aquesta vegada sense tu.

Sé que tot el que us estic explicant sona una mica de persona massa sentimental, però del que si que m'he adonat en aquest viatge, i ja és el quart en el que passo més de dos mesos i mig fora de casa, és que sóc una persona lligada a la família i a la terra, i que tot i que no em fa res restar fora de casa unes setmanes, o fins i tot mesos, no crec que pogués marxar més temps que això, i menys si el que vaig a fer no m'omple de manera suficient.

Els dies van passar i va arribar el dia 23, moment per fer la maleta, preparar-ho tot, deixar enrrere tots aquests pensaments i començar el viatge. Moment per pensar ja no en tot el que et perdràs sinó en tot el que viuràs, la gent que coneixeràs, els llocs que visitaràs, les noves experiències bones i dolentes i en general en el món que s'obre davant teu. I aquí, en aquest moment és on comença el viatge de veritat!

I aquí, tot comença i tot s'acaba, sempre mirant les estrelles ja que en elles sempre hi podrem trobar a aquells que trobem a faltar!

Així doncs, continueu mirant les estrelles!

Mèxic 2012, primeres setmanes (2ona Part)

Hola altre vegada aquesta setmana!

Avui continuaré amb la segona part d'aquesta entrada sobre les tres primeres setmanes per Mèxic2012.

Comencem doncs:

La festa de "Fin de año" de l'Institut d'Astronomia ja comença a esser un dels moments tradicionals de la meva estada per aquestes terres, de fet és el tercer any que hi participo directament, i, la veritat, cada cop ens surt millor!

La festa d'aquest any però va esser excepcional, a diferència dels altres anys, i degut a la bona acceptació que té entre els investigadors de l'IA, i, de fet, cada cop més bona, se'ns va donar un pressupost generós per tal de poder continuar la festa en una "Sala de festes/Restaurant". I a què es deu aquesta bona acceptació? Dons molt senzill, a que és un acte que permet distreure's del dia a dia de l'Institut i refer o eixamplar llaços entre els investigadors, estudiants, tècnics i gent d'administració i serveis.

En resum la festa va constar de:

-Concert musical

-Col·loqui de broma (aquesta és la part més tradicional de la festa)

-Dinar (amb concert de cantautor)

-Demostració de ball (salsa)

-Concurs de ball (també ja tradicional, amb músiques de tot tipus i parelles fetes per nosaltres)

-Ball amb música en directe

-Sorteig de regals per tots els membres de l'Institut

-Més ball, parlament del director i fi de festa

No em posaré a valorar cadascun dels punts, simplement dir que va sortir tot molt bé i que la gent, i nosaltres (el comitè de festa) també ens ho vam passar molt i molt bé.

Tot i això sí que he de destacar una part de la festa, i és el col·loqui de broma. I per què l'he de destacar? Doncs perquè vam fer un vídeo que vam titular Big Bangnam Style (podeu veure el vídeo aquí) que ha triomfat a Mèxic i fins i tot hem sortit per les notícies de les televisions més importants del país! Qui ho havia de dir! Però és que realment va esser molt divertit (i si voleu una sorpresa, mireu fins al final! jeje).

La resta de la setmana va esser de rutina, el dimecres (el dimarts 11 va esser la festa), era festiu (la verge de Guadalupe) i per tant vaig estar tot sol a l'IA treballant, i en arribar al divendres, cap al cine a veure el Hobbit en 3D!! Una molt bona pel·lícula (però m'hi va sobrar el 3D)! Ara bé, també he de dir que és tota una experiència anar al cine amb la gent d'aquí, la veritat és que és molt diferent a com ho fem Catalunya. Aquí just abans de començar la gent compra totes les porqueries hagudes i per haver, se les posa a la motxilla i cap a dins a la sala, i durant les 3 hores que s'està dins el cine no sé si mengen o miren la pel·lícula, la veritat. Molt curiós jeje.

El cap de setmana..., doncs dissabte a treballar i diumenge a voltar per Coyoacán (mercat d'artesania i mercat de fruita i verdura) i pel Zócalo.

Sobre el Zócalo, diverses coses. La Alameda Central ha canviat completament, ara no hi ha cap venedor ambulant i la han arreglat moltíssim amb moltes fonts i bancs per seure, de cop sembla que et trobis a Europa... tot i que ha quedat molt bé també crec que ha perdut part d'aquella autenticitat que tan m'agradava!

Per altre costat, em vaig trobar una manifestació del col·lectiu 132, una versió del 15M espanyol, però amb una història molt més profunda lligada a governs "corruptes" de fa molts anys.

I finalment, el gran espectacle del Zócalo: a 25 graus i el Zócalo ple de pistes de neu per esquiar i anar amb moto de neu i de gel per patinar! Típic de cada any pel que em van dir, però per això no deixa de ser sorprenent!

I res, per acabar i com a curiositats, dir que tot i que ja sumo 7 mesos a Mèxic, encara se m'escapen algunes frases fetes i algunes coses de caire més cultural. Per exemple és millor no dir la frase "va a haber galletas", entre d'altres que he anat descobrint ...

I aquí acabo el resum de les meves primeres tres setmanes a Mèxic, en una setmana en que en principi ja són vacances i que estic pràcticament sol a l'IA, a punt per afrontar la fi del món d'aquest divendres, i per si no s'acaba el món ja tinc bitllet per passar el nadal al sud, a Tapachula on estan a 30 graus, amb la Núria i l'Esther (amigues de fa mooolts anys!), serà molt diferent a estar amb la família però segur que ens ho passarem molt bé!

Espero aviat poder fer també una entrada especial de nadal!

Així doncs, bon nadal i bones festes a tots! I durant aquestes dates assenyalades, continueu mirant les estrelles, que hi ha un estel de nadal que s'apropa i a mitjans de març ens delectarà amb la seva arribada!!