Jerusalem: El Neguev

Hola de nou! Ja em torneu a tenir aquí disposat a explicar-vos com ha estat la tornada a Jerusalem i les sortides que hem fet les últimes setmanes!

Per començar dir que després de tornar a Jerusalem simplement i ràpida em vaig reenganxar a la rutina: els dies de cada dia de bon matí al gimnàs, després a la feina i al vespre cap a casa, i al cap de setmana doncs aquí és on potser hi ha hagut alguns canvis ja que he començat a tenir sopars de Sabbat amb els amics de les classes d’Hebreu (un noi Rus i la seva xicota Madrilenya, molt bona gent, una noia Polonesa, un noi xec i una brasilenya, una colla ben peculiar).

Algunes altres coses interessants que us puc explicar és que fa tres setmanes es va celebrar aquí a Israel el dia de memòria (per recordar l’holocaust) i una setmana després el dia del record als caiguts i el de independéncia. Sobre el dia de la memòria només dir-vos una cosa que em va sorprendre molt i és el fet que a les 10 del matí a tot el país va sonar una sirena molt fort, contínua, durant 2 minuts, i mentre va estar sonant tothom va deixar la seva feina i es va posar dret en silenci, completament immòbil, fins i tot els cotxes a l’autopista es paren i la gent en surt per quedar en silenci, tot per recordar el milió de morts que hi va haver durant l’holocaust, és quelcom espectacular, això demostra la unió que existeix entre la gent d’aquest poble que és el jueu. Ah aquí cal que digui, i de veritat que és important, que aquesta sirena es diferencia de les que sonen en cas que hi hagi un atac amb coets perquè les d’avís d’un atac són intermitents, no contínues (per sort no m’ha tocat escoltar-ne cap d’aquestes tot i que es veu que com a mínim un cop a l’any passa). Sobre el dia del record als caiguts nom´s dir que totes les banderes del país estan a mig pal i també tenen, aquest cop a les 8 del vespre un minut de silenci com el del que us he parlat, amb sirena i mobilització de tot el país inclosos. La nit del dia del record als caiguts (recordeu que els dies jueus comencen al vespre) canvia el dia de reflexió i tristesa per un dia de festa, el dia de la independència. Així doncs a la nit s’aixequen les banderes i comencen festes per tots els carrers i places de la ciutat. Com no, amb un ambient tan festiu nosaltres els postdocs també vam decidir celebrar el dia de la independència tot anant a sopar fora. Així doncs sortint de la feina, amb uns companys de la facultat, vam anar caminant cap al centre on vam passejar per veure l’ambient i els focs artificials, vam anar a fer unes cervesetes i sopar una mica i cap a casa. He de dir que hi va haver una cosa que no em va agradar d’aquesta nit, i era l’ambient, un ambient hiper-nacionalista, nacionalisme desbocat, banderes, crits, proclames, … sé que també passa això a casa durant l’11 de setembre i us he de dir que vist des de fora fa una mica de basarda … 

Pel que fa al dia de la independència pròpiament, tothom se’n va a fer barbacoes als parcs, de fet diuen que comença la temporada de barbacoa (realment és així, ara cada cap de setmana els parcs estan plens de gent amb barbacoes d’un sol us, … molt ecològic tot plegat, … ara bé, no em sorprèn pas, desgraciadament tenen una visió nul·la pel que fa a la ecologia i la protecció del medi ambient aquesta gent … I vaja, tothom era als parcs però jo vaig anar a treballar igualment (massa feina, pocs resultats, un jefe que pressiona, …), i a les 10 em va tornar a sorprendre la sirena de la que us he parlat, per tercer cop la gent s’aixeca i queda immóbil, aquest cop per recordar el dia de la proclamació de la independència. El dia va passar i quan va arribar el vespre i el dia de la independència va haver acabat vaig tenir la sensació de buidor que tants altres cops he sentit, i és que com ja m’havia passat a Mèxic quan van celebrar el bicentenari de la seva independència (potser els que fa més temps que seguiu el blog ho recordareu), no  vaig poder deixar de pensar com i quan serà el dia en que nosaltres, el nostre poble, també podrà celebrar un esdeveniment semblant.

Després de tot això van passar els dies i va continuar la rutina, només algunes petites sortides i sopars de cap de setmana la van trencar. Per començar dir-vos que vam fer un sopar de Sabbat al pis, de fet vam fer un bon i gran sopar pel que vam aprofitar la gran sala-menjador que tenim. Van cuinar el nostre company de pis israelià i la seva xicota, i van venir també la seva germana i cunyat que van portar una amanida i vi. Nosaltres vam posar la casa, una truita de patates i un meló de postres. Va ésser una bona vetllada. 

El dijous després del sopar vam tenir una nova trobada de post-docs (de l’estil de les que ja us he parlat), en aquest cas era un sopar + xerrades curtes, una xerrada per institut de recerca, i sabeu a qui li va tocar fer la del nostre institut? Doncs a mi! I he de dir que em va sortir prou bé, tothom em va dir que havia estat la millor, i era tot un repte ja que teníem 5 minuts i havia d’esser per públic general! Com es pot explicar una feina tan específica com la que fem els post-docs, en 5 minuts i a un públic general? Doncs no ho sé però sembla que em va anar prou bé. 

El dilluns després de la xerrada vam tenir una altra trobada de post-docs, aquest cop ens van convidar (pagant només 50 shekels) a una visita a Haifa. La sortida tenia molt bona pinta però va acabar essent un desastre, m’explicaré, resulta que només vam poder visitar uns mosaics romans i un aqüeducte a Caessaria (una ciutat romana molt antiga), després vam anar fins al Mont Carmel (origen de les monges carmelites, i on predicava el profeta Elies), on no vam poder entrar als jardins ni al temple d’una estranya religió molt recent que venera la vida en totes les seves formes, i mira que resulta que només tenen tancat dos dies l’any! Com pot ésser que els organitzadors no ho preveiessin? però vaja, no s’hi podia fer res … Per acabar-ho d’adovar, mentre erem sobre els jardins admirant-los des de fora es va posar a ploure, pel que tampoc ens van voler dur al Monestir del profeta Elies per por que ens mulléssim … així doncs vam anar directament a dinar a un lloc sincerament molt cutre amb un menjar molt mediocre (i mira que jo no sóc gens primmirat), i vam acabar la visita anant a un poble Drus on se’ns havia promès que visitaríem un mercat molt bonic i tradicional mentre que el que va resultar ésser és un carrer de botigues com el que pots trobar a qualsevol lloc … vaja un desastre! Tot i que no es van complir ni de lluny les nostres expectatives i que tots vam tornar cap a casa ben decepcionats, cal dir que sempre és bo aparcar la feina per un dia!

Després de la sortida de post-docs, i la veritat és que ja tocava, em va arribar la proposta d’anar a fer una acampada, una acampada + caminada pel desert del Neguev, aprofitant els últims dies abans de l’arribada de fortes onades de calor (i oi tant que han arribat! Hi ha dies que estem a 40 graus!). Com m’hi podia negar?! Quines ganes tenia de fer excursions i d’estar enmig de la natura altre cop! Òbviament no seria el mateix que estar al mig de l’Alta Garrotxa o en un pic dels Pirineus, però el desert té un encant molt especial!

La sortida, un cop més, l’organitzava el noi Francès que vaig conèixer ja fa uns mesos, en Maxime, juntament amb els seus dos jefes (treballa en l’ampliació del tramvia de Jerusalem). També vindrien els dos nois italians, l’Edoardo i el seu amic, amb qui ja vam compartir l’altra aventura al desert, fa uns mesos.

Vam sortir el divendres havent dinat, jo estava molt cansat ja que la nit anterior no havia pogut dormir. Perquè no havia pogut dormir? Doncs perquè resulta que els jueus celebraven alguna cosa, la veritat és que no és fàcil d’explicar, simplement dir-vos que era el dia 33 després del pessah, i per això durant tota la nit els escoltes del costat del Monestir van estar fent una festassa amb la música a tope, una musica no molt de cau …, tot s’ha de dir …, els vaig estar maleint tota la nit! Però vaja, deixeu-me tornar al que us volia explicar. La idea d’aquesta sortida era arribar al lloc de l’acampada, enmig del desert, plantar tendes, fer un bon foc, sopar, vetlla d’estrelles i cap a dormir. 

I l’aventura va començar. Vam quedar a una parda de bus prop del Monestir a les 14:00h, on em passaria a buscar el noi italià, i com l’altra vegada, no va fallar, aquest noi italià sempre és super puntual cosa que és d’agraïr en aquest món! Quan va arribar vaig posar les coses al maleter i em vaig adonar que duia un telescopi, genial! tindríem una vetlla d’estels com Déu mana, encara que la meva experiència em deia que el cel del desert no era el millor del món, massa pols en suspensió. Ja estàvem en marxa quan ens vam adonar que ens havíem deixat la carn, (els italians i jo ens encarregàvem de dur la carn, el vi i llenya), i vam haver de recular a casa del noi italià, tot i això no vam perdre més de 5 minuts, ens venia de pas. Vam recollir a l’Edoardo i després de barallar-nos una bona estona amb el GPS del mòbil per saber quina era la millor ruta (intentàvem evitar anar per la carretera 90 que és la que passa per Cisjordània, resseguint el mar mort, i que ja hem fet tantes vegades), vam acabar cedint i vam agafar la ruta de la carretera 90. Vam conduir 3 horetes, vam parar a posar gasolina (ens vam tornar a discutir perquè jo li volia pagar la gasolina al noi italià, mentre que ell m’assegurava que no la paga ell, que és el cotxe d’empresa, per tant el viatge ens sortia gratis, … no sé com de legal és tot plegat però vaja, al final vaig cedir) i quan ja érem a prop del nostre destí vam veure un arbre mort i tallat al costat de la carretera que ens va anar perfecte, tindríem llenya, i és que a Jerusalem no en vam trobar (la festivitat jueva de la que us he parlat es caracteritza també per gran quantitat de focs de camp, de fet diuen que és la data oficial per l’inici de la temporada de barbacoes als parcs). En vam carregar un parell de braçades i vam acabar d’arribar al lloc d’acampada.

El lloc d’acampada es trobava al bell mig del desert, uns quants quilòmetres lluny de la carretera. Era un lloc totalment preparat per acampar, amb una zona destinada a aparcament i unes zones encerclades amb pedres i plenes de grava, per plantar les tendes. També hi havia una mena de barbacoes fetes amb llantes de camió. Érem els primers d’arribar, no hi havia ningú més, de fet havíem quedat allà amb els nois francesos que anaven amb un altre cotxe. Mentre esperàvem vam descarregar i vam fer algunes fotos, i mentre inspeccionava el terreny em vaig trobar una nevera d’aquestes portàtil, abandonada, i ens va anar perfecte per guardar la síndria i les begudes en fred.

Finalment, al cap d’una mitja horeta i quan ja començava a fosquejar van arribar els francesos, i dic els francesos però en realitat no ho eren tots, en Maxime i el seu jefe sí, tot i que aquest últim havia viatjat molt i sabia parlar castellà, però els acompanyava un altre noi, un espanyol de Sevilla. Ens vam presentar i tot seguit, sense perdre temps ja va començar a plantar les tendes. Ja havent acabat de plantar tendes i fer algunes fotos més vam començar a preparar el sopar. La posta de sol va ésser espectacular, va ésser un moment interessant, amb aquesta bonica posta mentre tots xerràvem tranquil·lament i intentàvem fer baixar un vi que vaig dur jo, un vi d’hebrón, no us diré com el vaig aconseguir, dolentíssim! Ja gairebé era fosc quan vam començar a encentre la barbacoa. Mentre es feia el caliu vam posar una lona al terra i vam començar a sopar, hummus, pita, amanides, olives de Jerusalem, i quan ho vam tenir cuit, pollastre a la brasa i carn de kebab. Un molt bon sopar! Tot regat amb uns vins molt bons (no els meus) que van dur els francesos. Tips vam decidir esperar a fer postres després de la vetlla d’estels (o durant), ens esperava síndria, pastís de xocolata i vodka polac. 

Vam encendre el foc gran i vam plantar el telescopi lluny de la zona de tendes (vigilant no trobar-nos amb cap serp o escorpí tal com indicaven els cartells que hi havia a la zona d’acampada). I quan em vaig acostumar a la foscor em vaig adonar que l’altra vegada havia tingut mala sort, la veritat és que aquesta vegada el cel era espectacular, mai havia vist un cel tan net i clar ni amb tantes estrelles, mare meva! Els vaig fer una bona vetlla d’estels i finalment vam decidir anar a dormir, no feia fred, gens, pel que tot i que havíem quedat que jo dormiria a la tenda de l’Edoardo (una tenda que de fet era mooolt petita), vaig decidir quedar-me a fer vibac per admirar una estona més les estrelles, i la veritat és va valer la pena, no vaig passar gens de fred i vaig gaudir d’un bon espectacle nocturn! Tot i això, no tot va anar així de bé, de fet quan ja estava a punt d’adormir-me em va despertar una llanterna enfocada a la meva cara, havia arribat un altre cotxe a aquelles hores de la nit, i no se’ls va ocórrer res més que venir a veure qui hi havia allà dormint i enfocar-me la cara amb la llanterna, sense dir res ni demanar perdó … després d’això simplement van anar a un altre costat i van plantar-hi la seva tenda. Finalment em vaig poder adormir.

De bon matí em vaig despertar amb el sol (a les 6) que de fet era la hora que havíem decidit despertar-nos per poder caminar sense tanta calor. Ens vam llevar tots, vam esmorzar, vam desparar les tendes i netejar la zona i vam tornar a agafar els cotxes per endinsar-nos més al desert del Neguev.

Uns 10 quilòmetres després vam deixar el cotxe i ens vam preparar per la ruta. La ruta començava al final d’una gorja, una gorja que s’anava fent més i més estreta fins acabar en un pas molt estret. A la primera part vam passar per una vall oberta amb parets verticals a costat i costat i amb vegetació d’oasis, a més de molts animals (papallones, ratolins, …), vam seguir la vall fins un punt en el que de cop es feia molt estreta i on se’ns donava l’opció de pujar i veure-la per sobre o de passar-hi per dins, vam decidir passar per dalt a l’anada i, a la tornada, era ruta circular, passar per dins (tot i això ens vam confondre de camí i gairebé hi acabem entrant igualment). Vam pujar per les parets abruptes de la Vall i vam arribar a una gran esplanada que vam travessar. En aquest punt ja ens trobàvem de ple enmig del desert, no hi havia rastre de vida excepte en els petits oasis, tot i que es veia la sorra humida, i és que segurament hi havia plogut la setmana anterior (la última pluja de l’any!).

 Vam continuar per enmig del desert, pedres de diferents colors, calor (sort de portar la crema solar i alguna cosa per tapar-me el cap aquest cop ja que m’havia tornat a rapar al 0), i finalment vam arribar al nostre destí, un mirador espectacular a tota la zona nord del Neguev, en direcció al mar mort i també a la sud, direcció a Petra, de fet es podia veure la zona de Petra tot i que no les estructures ja que aquestes es troben dins una vall com la que vam seguir nosaltres al principi de la ruta. Allà vam dinar. I després de dinar, la tornada, per un altre camí vam tornar a gaudir d’aquesta bellesa tan especial del desert, trencada de tan en tant per algun 4x4, i és que és molt típic pel que sembla anar al desert a fer rutes amb aquest tipus de vehicle (n’hi ha restes per tot arreu, i quan dic restes vull dir literalment això, trossos de cotxe que no han sobreviscut els sotracs i les condicions del desert). 

Finalment vam arribar altre cop a la gorja del principi de la ruta i aquí va començar una bona aventura! Normalment la gorja està ben seca però com us he dit hi va ploure la setmana passada (i la veritat no és un moment en el que m’agradaria estar dins d’aquella gorja quan es posa a ploure! Es veu que les riuades són espectaculars i molt molt sobtades). Degut a les pluges doncs els llocs més profunds estaven encara inundats! Tocaria nedar, o com a mínim remullar-se un xic, i jo amb la meva càmera canon! i els mòbils! i carteres! Ens vam preparar, vam embolicar tots els aparells que podien fer-se malbé amb bosses de plàstic i cap a l’aventura. 

El primer pou era relativament senzill, una escala gens ferma ni estable però si confiable (era molt nova i feta de ferro) portava dos metres avall just a la vora de l’aigua. La veritat és que en baixar no les tenia totes ja que l’escala s’arrapava a la roca en baixar-hi i els graons no feien més de 3 cm d’ample, i jo amb els meus peuots! Tot i això ho vam superar prou bé (anàvem el jefe francès i jo al davant, obrint camí i provant que tot anés bé, la resta esperaven a seguir-nos fins que els donàvem pas). El primer pou va resultar no ésser massa complicat, l’aigua ens arribava a mitja cama així doncs simplement traient-nos les sabates vam poder-lo creuar. No va ésser tan senzill el segon. En el segon pou una altra escala semblant a la primera però 4 vegades més llarga (uns 8 metres), es despenjava al buit (a part del principi en el que s’arrapava a la roca fent molt difícil el recolzar-hi els peus), i arribava just dins de l’agua, aquest cop no en faríem prou de treure’ns les sabates de fet era massa perillós baixar per l’escala sense sabates. Com a extra no teníem ni idea si era molt profund o no, ho sabríem en arribar a baix on potser ens veuríem obligats  a nedar en una aigua que no feina massa gràcia (completament negra i feia una pudor!). 

El jefe francès va ésser el primer a baixar i enmig de crits de fàstic va arribar a baix i es va adonar que l’aigua li arribava fins al pit, però com a mínim al terra hi havia roques, ni llot ni coses rares, per tant simplement ens hauríem de remullar en una aigua molt poc agradable. Jo vaig ésser el segon de baixar, em vaig ben remullar, jo i part de la motxilla però el mòbil, la càmera, la cartera i el passaport en van sortir il·lesos. No va tenir la mateixa sort en Maxime, quan va ésser el seu torn (ell és molt més baix que jo) va submergir completament la motxilla pel que el mòbil li va quedar xop i no va ésser fins uns dies després que el va poder tornar a fer funcionar.  

I aquí us vull donar un consell que em van donar a mi, si se us mulla qualsevol aparell electrònic no l’intenteu engegar fins que estigui sec! El fet d’intentar-lo engegar és el que pot provocar un curt-circuit i que s’espatlli. Espereu que s’assequi i després intenteu engegar-lo, d’aquesta manera molt probablement torni a funcionar! 

La última part de la gorja va ésser molt més senzilla, un simple tubogant de roca (que relliscava moltíssim amb les sabates molles, de fet em vaig fotre una bona patacada), acompanyat d’una corda. Ja al final de la zona d’aigua la gorja estreta seguia un xic més fins a obrir-se en la ampla vall on havíem començat la ruta, abans de sortir de la gorja però es podia gaudir d’un entorn magnífic, molt semblant al de les pel·lícules del desert a les que estem acostumats. Vam sortir de la gorja i els dos nois italians ja ens esperaven (no s’havien atrevit a entrar la gorja i havien tornat pel mateix camí que havíem fet a l’anada), allà, sota una acàcia vam picar una mica de formatge francès i xocolata (boníssim) i finalment ens vam dirigir ja cap al cotxe, tot passant pel costat d’un ramat de camells salvatges. 

I aquí es va acabar l’aventura del desert (vaja, la part que implicava caminar, ara quedava netejar tota la roba i dutxar-se … que amb aquella aigua en la que ens havíem banyat agafaríem qualsevol malaltia rara!). Ja tornant amb cotxe l’Edoardo em va proposar que passés per casa seva, em dutxés i que em convidava a sopar juntament amb un parell d’amics músics seus (ell té un grup de música de tipus “metall” i coneix molta gent del “mundillo”), després de sopar ens n’aniríem a visitar el “Festival de les Llums” de Jerusalem, que tenia molt bona pinta. I així ho vam fer, vaig acceptar la proposta pel que després de les 3 hores de cotxe on els vaig posar una mica de música catalana (a més d’adormir-me una estona), vam arribar a casa l’Edoardo, em vaig dutxar i vam preparar una mica de pasta a la carbonara amb cansalada Sèrbia i unes creppes de xocolata per postres.

 Vam sopar i ens vam dirigir a la ciutat antiga, jo carretejant la motxilla amb la roba (quina bona pensada vaig tenir quan vaig decidir portar roba de recanvi!!) i la nevera que havia trobat al desert. Vam arribar a la zona de la porta de Jaffa on vaig decidir que podria amagar la nevera en algun lloc i recollir-la després de la visita al festival (mala idea). Abans d’explicar-vos la visita al festival però, us en vull fer cinc cèntims.

El festival de les llums de Jerusalem és un festival que es fa cada any la primera setmana de juny. I en què consisteix? doncs durant una setmana s’obren diversos recorreguts dins la ciutat antiga, indicats per llums de diferents colors (ruta blava, verda, blanca …) on es poden admirar diverses escultures de llum, aigua i música. I quin tipus d’escultures hi pots trobar? Doncs hi ha des de projeccions de pel·lícules als murs de la ciutat fins a estranys personatges que volten pels carrers  vestits amb roba plena de làmpades i tocant diversos instruments, i també fonts d’aigua i llum com les de Montjuïc. La veritat és que val la pena passejar per la ciutat antiga durant una de les nits del festival.

Nosaltres vam decidir fer un parell de rutes, de fet no teníem massa temps per veure més coses ja que els horaris d’obertura del festival són de 8 a 11 del vespre i en aquell moment ja eren les 10:30h. Vam agafar doncs la ruta blava i després vam anar a fer la verda, que començava a la porta de Damasc i que l’Edoardo deia que era la que li havia agradat més l’any passat. La veritat és que va estar molt bé, tot i que quan vam arribar a la zona de la ruta verda la majoria d’escultures ja estaven apagades. Tot i això, de la ruta verda en vam poder veure la millor de totes, una que estava dins una enorme cova natural que penetra sota la ciutat antiga i a la que s ‘ha de pagar per entrar durant la resta de l’any, mentre que pel festival és gratuït. Un sistema de coves espectacular!

Sortint de la ruta verda vam intentar veure un tram de la rosa però ja era tot tancat pel que ens vam acomiadar i jo vaig passar a buscar la meva nevera. Us he dit que va ésser mala idea això d’intentar amagar-la oi? Doncs sí, i és que desgraciadament me la van fotre, ara bé, pensant-ho fredament … què n’havia de fer jo d’una nevera d’aquets tipus si total d’aquí a quatre dies me’n vaig?

Dir-vos que al festival de les llums no hi vaig anar només un cop, de fet hi vam tornar una setmana després (l’últim dia) amb un postdoc Japonès i un de grec, i vam resseguir la resta de camins de llum que jo no havia vist, el que ens va impressionar més va ésser una torre eifel de llum al carrer de jaffa i una protecció d’una pel·lícula en 3D als murs de les cases del barri jueu. Després d’això vam anar a sopar a un restaurant que es diu “La focacchia”, que de fet és el primer al que vaig anar amb en Roberto quan vaig arribar aquí a Jerusalem i també al que vam anar amb en Pere i la meva mare quan em van visitar.

Molt bé, moltes coses no? doncs ja per anar acabant dir-vos que a més de tot això també vaig tornar a anar a visitar el mont de les oliveres amb l’objectiu de visitar l’esglèsia de Maria Magdalena, que m’havia recomanat la meva mare (va valer la pena, és molt bonica), la del pare nostre (a la que no vaig entrar ja que s’havia de pagar, però des de fora es podia veure com hi havia per totes les parets el pare nostre escrit en totes les llengües, també en català), i finalment vaig intentar trobar la manera d’arribar a la torre de l’ascenció que es pot veure des de tot Jerusalem, cosa que no vaig aconseguir, tot i que pel camí vaig fer uns quants amics àrabs. Per acabar vaig passar per l’hospici austríac i per una cisterna grega que hi ha sobre l’esglèsia del Sant Sepulcre (de fet l’entrada és dins una esglèsia). És espectacular que hi hagi aquest tipus de coses dins mateix de la ciutat antiga de Jerusalem, una cova immensa i plena d’aigua, fa un xic de  basarda la veritat i és que les escales rellisquen molt i acaben dins de la cisterna …

I ara sí, acabo comentant-vos que d’aquí a un parell de setmanes deixo el Monestir, com a mínim fins al setembre. Al meu lloc hi entra un noi italià amb qui ja hem fet el pacte que em deixarà quedar les setmanes de setembre que jo estigui per aquí, a l’habitació petita, a canvi que li doni el meu forn, estufes, paelles, etc etc. Aviat ens acomiadarem doncs de’n Roberto, un bon amic i company de casa, i de la Blanca, la gateta. Pel que fa a l’estiu, aquest es presenta mogudet, ja us ho explicaré a la propera  entrada però només avançar-vos que em cansaré d’agafar avions! I abans de l’estiu tornaré un parell de dies a casa per fer Ratafia i després al Pirineu al projecte Joves i Ciència, ufff moltes coses! Només em queda acabar d’aprofitar aquest parell de setmanes a Terra Santa! Començant per demà mateix que vaig altre cop al desert! Ja us ho explicaré!

Que vagi tot molt bé i ja ho sabeu, continueu mirant les estrelles!

Istambul

Com passa el temps! Sense adonar-nos-en ja hem arribat al maig, de fet, gairebé al juny, i després d’una setmana treballant des de BCN i una altra de mig vacances a casa, ja tornava a estar a l’aeroport, aquest cop en una escala de 22 hores a Istambul. Justament en aquesta entrada us parlaré d’això, de la visita a casa i de la minivisita a Istambul.

Per començar doncs, la visita a la meva (i vostra) estimada terra.

Com us he dit, la primera setmana la vaig dedicar a treballar des de BCN. Vam arribar d’Israel (amb la meva mare) al diumenge a la nit, el dilluns vaig descansar un xic i el dimarts ja vaig anar, de bon matí, cap a BCN. I què vaig fer a BCN doncs bàsicament intentar treballar en algun dels projectes que tenim començats amb el grup en el que vaig fer la tesi (sempre costa això, a tot arreu estem tots molt enfeinats), i les tardes ens les vam passar entrevistant els joves de quart d’ESO més brillants, acadèmicament, de Catalunya (26 aquest cop). I a què ve això de les entrevistes? doncs resulta que n’hem d’escollir 10 per tal que passin a formar part del nostre projecte “Finestres al Cel” dins del programa Joves i Ciència. Van ésser uns dies molt intensos i vam acabar rebentats però al final, per skype, el divendres a la tarda (que jo ja tornava a ésser a treballar des de casa, o des de la biblioteca d’Olot, o des del local de la Marboleny, … depèn del dia) vam consensuar quins serien els nostres 10 nens i nenes / nois i noies. Aquest procés ja el vam viure l’any passat i sincerament crec que aquest any hem tornat a crear un bon equip, ara bé, com l’any passat de ben segur que ens sorprendran!!

Durant el cap de setmana em vaig dedicar a estar una mica per casa i el diumenge vaig anar a la caminada de Bosc de Tosca, i és que necessitava sentir a la pell l’aire de la Garrotxa de bon matí, com a mínim un dia, en aquesta primavera tan bonica que està fent! Després de la caminada, que he de dir que la vaig fer prou de pressa tot i no estar massa en forma, vam anar a fer un dinar de família per celebrar els 31 anys del meu germà, els meus 29 i els 34 de casats dels pares. El restaurant no el teníem clar, vam improvisar i vam acabar a Besalú, abans de dinar però vam passar pel Santuari de la Mare de Déu del Mont on vam gaudir del vent, les vistes i de la preparació i salt al buit de tres joves que feien ala delta. 

I la segona setmana? Doncs bàsicament vaig treballar des de casa, vaig anar a dinar i sopar amb alguns de la colla (dimecres i dijous), i a dinar amb la meva mare després de visitar amics i amigues. El dinar amb la mare el vam fer a “El ginjoler”, per provar un lloc nou, aquest cop però no ens va sortir del tot bé, la veritat és que no ens va acabar d’agradar, i mira que vam tardar a triar un lloc! 

I el divendres va arribar un dia molt esperat! Anar a caçar bolets amb el pare! Quant temps feia que no ho podia fer! I a més en vam trobar força, un dia rodó.

Va tornar a arribar el cap de setmana i aquest cop vaig dedicar el dissabte a una festa d’aniversari d’un bon amic, en Pujo, que ja en fa 30. A la festa érem 40 persones, entre Marboleny, colla, amics de la universitat. Va ésser un molt bon dinar, i és que ens el va preparar la tieta Rosa! Un arròs boníssim, carn a la brasa i pastís de postres, vam acabar ben tips i satisfets! Res feia preveure el que passaria a la nit. Sí, no  va ésser una experiència massa agradable i ara no us vull avorrir amb massa detalls (potser us ho explicaré més endavant) simplement us diré que vaig tenir un petit ensurt i que això va fer que l’endemà no pogués anar a fer la caminada que més m’agrada de l’any! La lletissonada! I mira que tenia bona pinta! Vaja, haurem d’esperar un any més.

El diumenge vaig aprofitar per quedar-me a casa amb la meva mare i vam fer pa de vidre i un pastís boníssim de plàtan i formatge.

I el dilluns de bon matí, l’últim dia d’estar a casa, vam visitar uns bons amics, els de Ca la Emília, i poc després ja era hora de marxar. Aquest cop no vaig haver d’agafar trens ni busos, una bona amiga, l’Esther, em va dur a l’aeroport. Que bé que va quan algú et pot acompanyar i et pots estalviar les hores de tren i bus!

A l’aeroport, els controls van passar sense pena ni glòria, els que viatgeu ja sabreu com va això, després, per variar, el vol es va endarrerir una horeta, i al final vam sortir cap a Istambul (realment em feia anar malament això que s’endarrerís, i és que tenia tot quadrat per poder visitar Istambul en transport públic, però vaja).

Vaig arribar a les 10:30PM hora local, vaig pagar religiosament els 25 euros de la visa d’entrada (els vaig dir que no hi estaria ni 24 hores però em van fer pagar igual, i, ara que hi penso crec sincerament que em van fotre, i és que havia de sortir per força de la zona de l’aeroport on era ja que havia de tornar a fer el check-in …), i vaig anar a buscar el bus que em portaria directament al centre d’istanbul, la plaça Taksim. La idea era arribar abans de les 12 de la nit i així agafar el metro per anar a l’hostal, no obstant, degut al retard acumulat a l’avió vam arribar a les 12 menys 5 i em van tancar el metro als morros (literalment). Així doncs vaig haver d’agafar un taxi cap a l’hostal,  en aquest cas la “Mavi Guesthouse”, a 2 minuts de la mesquita blava i de l’església/mesquita de Santa Sofia. L’hostal era un lloc un xic claustrofòbic, una casa vella de 4 plantes on la última era una gran sala plena de lliteres sense una ubicació definida, jo havia llogat un d’aquells llits, podeu imaginar que no va ésser el millor lloc que podria haver triat per dormir, tot i que era molt molt barat. Per cert el taxi em va cobrar 25 lires turques (uns 8 euros), i això és molt, un altre error meu el de no haver-ho regatejat una mica més … falta de costum!

L’endemà al matí em vaig llevar molt d’hora, feia fred i plovia, vaig anar a esmorzar (inclòs en els 6 euros que costava el llit a l’hostal), ens van donar una mica de mel, mantega, un trosset de formatge, tomata, cogombre, un ou dur i pa, acompanyat de cafè o te. Vaig xerrar una estona amb d’altres “motxilleros” i abans de les 9 del matí (que és quan obren) vaig anar cap a Santa Sofia, volia aprofitar el dia i anar-hi a una hora sense cues, ho vaig aconseguir, a primera hora hi havia poquíssima gent!

Vaig pagar el preu de l’entrada (excessiu crec jo, unes 50 lires turques), i vaig fer la visita a la catedral/mesquita, ara reconvertida en museu. La veritat és que és una catedral enorme, amb decoració islàmica, una barreja d’estils molt curiosa, completament diferent de les mesquites actuals, molt més lluminoses. L’estil de Santa Sofia recorda molt el nostre romànic: fosc, de murs gruixuts, … tot i això la veritat és que la nau central és enorme i esvelta. Quan passeges per dins de l’edifici sorprèn també que s’hagin conservat mosaics bizantins amb figures humanes, sense que els hagin esborrat els rostres, i perquè sorprèn? doncs perquè és quelcom habitual (o com a mínim ho era fa uns quants segles) que quan un poble de religió islàmica conquereix un territori aquests destrueixin sistemàticament totes les representacions d’animals o persones, i és que a l’islam no estan permeses aquest tipus de representacions. 

Com us he dit, degut a que hi vaig anar ben d’hora però també perquè la situació a Turquia no és la millor pel turisme ara mateix, dins l’edifici no hi havia massa gent, tot i això, la varietat de cultures que hi havia representades era sorprenent: àrabs, dones amb burca, estrangers europeus, xinesos, … tots admirant aquest enorme i antic edifici. Sí antic, molt antic, i la veritat és que hi ha una altra cosa que em va sorprendre, només alguna columna permet entreveure alguna de les coses que ha passat aquí, des de guerres diverses com la que va portar a la caiguda de l’imperi Bizantí, les invasions successives d’altres civilitzacions, fins al més sorprenent, els forts terratrèmols que en diverses ocasions han reduït la resta de la ciutat a poc més que un munt de pedres i pols. I de tot això només n’hi ha senyals en algunes columnes, les que s’han hagut d’apuntalar amb discrets anells de ferro, aquesta església/mesquita/museu ha sobreviscut de tot! 

En acabar la visita a Santa Sofia em vaig dirigir a la mesquita blava, un edifici germà de Santa Sofia però diria que molt més majestuós, simètric, esvelt. Per arribar-hi s’ha de creuar un parc molt bonic ple de flors i bancs on seure (poques papereres però, per no dir que cap, i tot i això sorprenentment net). A diferència de Santa Sofia, a la mesquita blava no es pot entrar pel mateix lloc que els musulmans, i només s’hi pot accedir unes hores concretes. Abans d’entrar, com sol ésser habitual en els temples musulmans, t’has de treure les sabates (et donen una bossa de plàstic on posar-les), i només d’entrar t’adones que aquest edifici no té res a veure amb Santa Sofia, tot i que des de fora es puguin assemblar. Una nau central molt ampla i lluminosa amb un gran nombre de vitralls i un terra emmoquetat li donen un aire de reialesa, i indubtablement indiquen que la mesquita està en ús actualment. Després de disfrutar de la tranqui·liitat del lloc i de fer algunes fotos vaig decidir continuar la visita a la ciutat, per acabar però, en sortir vaig agafar un corà en castellà, els regalaven a la sortida, la veritat és que pot ésser curiós llegir a veure què diu!

 Després de la visita a la mesquita blava, vaig passejar pel que havia set l’avinguda principal de la  ciutat de Constantinople, allà hi ha un enorme obelisc egipci que es conserva molt bé i que algun dels emperadors de Bizanci va fer portar des d’Egipte, i un parell més d’estructures igual d’antigues. Després d’això em vaig deixar perdre pels carrers de la ciutat antiga fins arribar a la petita Santa Sofia, una petita i antiga esglèsia, del mateix estil que Santa Sofia, que també va ésser reconvertida en una mesquita. A diferència de Santa Sofia, la petita Santa Sofia és una mesquita que encara està en ús, per tant el terra està emmoquetat (també t’has de treure les sabates per entrar). És un edifici petit però molt lluminós i molt bonic.

Finalment, vaig encaminar-me al famós basar d’Istambul. A mig camí es va posar a ploure de manera que em vaig afanyar, ja em pensava que no podria fer la visita, tot i això, per sorpresa meva em vaig trobar que el basar és un edifici baix (una planta o dues) molt extens i tot cobert. Vaig entrar tot passejant i vaig veure un mapa que indicava que hi ha mesquites dins, restaurants, fonts, parcs, i óbviament moltíssimes botigues, diria que milers. Les botigues són sobretot de roba, però també n’hi ha de records, de joies… tot i això no vaig saber trobar la zona dels productes frescos o de parament per la llar, i és que és un mercat molt i molt gran,  al final em vaig cansar i tot de tan caminar! L’experiència realment val la pena, encara que pel que vaig poder veure no era el dia més intens, hi havia molt poca gent comprant.

Sortint de l’enorme i sorollós mercat vaig decidir anar-me’n caminant cap a la plaça Taxim, on em tornaria a recollir el bus per anar a l’aeroport. Pararia a dinar camí de la plaça. De camí a la plaça he d’esser sincer, em vaig perdre una mica, tot i això no hi ha mal que per bé no vingui (com diuen els castellans) i gràcies a perdre’m vaig visitar una bona part de la zona humil i de pescadors de la ciutat. El fet de perdre’m però, i no és una excusa, es va deure a que realment és una ciutat on és difícil orientar-se, plena de turonets, mar per tots costats, … Com segurament sabreu Istambul es troba just en l’únic punt que uneix el mar negre amb el mediterrani, un canal bastant estret que de fet creuen diversos ponts. A banda i banda del canal hi ha la ciutat que s’enfila per uns turons amb un desnivell considerable. Sobre del turó del costat Europeu hi ha Santa Sofia i la Mesquita Blava, a l’altre costat, a la part Asiàtica, hi ha la plaça Tacsim i bona part de la ciutat més moderna.

Finalment després de molt caminar em vaig tornar a orientar, vaig creuar altre cop per la zona de Santa Sofia i la Mesquita Blava i baix baixar fins a un dels ponts que travessen el “canal”. El pont es pot travessar a peu, i és molt agradable, ple de pescadors a les vores que pel que es veu aconsegueixen una molt bona pesca, de fet tots tenien un mínim de 3 peixos a les galledes, i mira que el mar estava pleníssim de meduses!

Ja a l’altre costat em vaig endinsar pels carrerons de la ciutat fins que vaig trobar un lloc per dinar. Vaig dinar una pizza turca, que no és res més que pa de pita amb espècies a sobre i formatge. Amb el menú de la pizza hi anava inclosa una beguda típica d’aquí feta a base de llogurt, tot per 10 lires turques, bon preu i bon dinar.

Finalment a mitja tarda vaig arribar a la plaça Taxim, famosa per les grans manifestacions de fa uns anys, em vaig deixar perdre pels voltants, vaig anar a comprar alguna cosa per picar a l’avió i a buscar el bus. Al cap d’una estona ja tornava a estar a punt a l’aeroport per anar cap a Tel Aviv. L’aventura però no s’havia acabat, ja anant cap a l’aeroport em vaig fixar que el cel s’estava enfosquint (i mira que eren les 4 de la tarda), s’estava acostant una nuvolada important, i justament mitja hora abans de la sortida del vol el cel va esclatar en un continu de llampecs i fort vent, tot això quan ja havíem embarcat. Va ésser una tempesta tan forta que van tancar l’espai aeri i tot! Res, va tocar esperar a que passés la tempesta, un altre cop una horeta dins l’avió. Finalment vam poder sortir i vaig arribar a Tel Aviv, on vaig anar a buscar el tren fins a Tel Aviv ciutat (després que els senyors dels taxis compartits em fessin esperar una bona estona, de fet tanta que al final els vaig enviar a pastar fang), i després corrent vaig arribar just a temps per agafar el bus que em portaria fins a Jerusalem, dic corrent perquè a la parada del tren un senyor em va enganyar i em va enviar en la direcció equivocada per anar a agafar el bus, gairebé el perdo!

Vaig arribar al monestir cap a les 12 de la nit.

I això és tot! La propera setmana us explicaré què ha passat aquestes últimes setmanes, i el que he fet aquest cap de setmana (d’aquí a mitja hora agafem el cotxe cap al desert on acamparem, farem barbacoa …). 

Fins la propera! Continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Una visita que canvia la vida

Hola de nou! Espero que hagin anat bé aquestes setmanes d’inici de primavera! Sant Jordi, caminades populars, … sembla que tot torna a despertar després de l’hivern! I us ho dic escrivint-vos des d’aquí, de casa, ja que he aprofitat uns dies de vacances jueves per venir a visitar la família i, com no, també a vosaltres.

Avui aquesta entrada serà molt especial, serà una entrada escrita a quatre mans, les meves i les de la meva mare, i és que us explicaré la visita que em va fer a Jerusalem!

Primer de tot però simplement us vull posar en context perquè vegeu com n’ha estat d’especial aquesta visita. Us parlaré una mica doncs de la meva mare abans de començar amb l’entrada pròpiament.

La meva mare és una dona de poble. Va néixer a Sant Esteve d’en Bas, al mas de “La Canova”, on amb el seu germà (el meu padrí), la meva àvia i avi i una cosina va passar la seva infantesa. No va pas ésser una vida fàcil i és que no era pas una família de diners. La vida de camp com molts sabreu, i sobretot en aquella època, era molt dura. Va treballar molt i dur i és que mentre els seus pares treballaven ella havia de fer tota la feina de la casa. Sobre els estudis, només es pot dir que mai li va agradar estudiar, de fet creia que fer-ho era quelcom sense utilitat en la seva vida de camp, tan atrafegada, de manera que ben aviat els va deixar i es va posar a treballar. Treballar ho va fer molt, pràcticament sempre al mateix poble, primer en l’empresa tèxtil, més tard en la neteja de llars de particulars i després a la indústria de plats cuinats. Durant aquests anys de treball va conèixer un noi de Pruit, el meu pare, poc després es van casar. I va ésser aquí, en el casament quan van fer el seu primer i únic viatge llarg, el viatge de noces a Canàries. I després d’això ens van tenir al meu germà i a mi. Treballant dur van aconseguir fer-se una casa i pagar-nos els estudis a mi i al meu germà, amb tot això però mai van tenir temps per fer un altre bon viatge, les vacances eren sempre petites sortides d’un dia a Empúries o a Setcases.

A través d’aquest petit resum de la biografia de la meva família, i en especial de la meva mare, ja podeu veure que els meus pares han treballat dur tota la vida i que degut a això mai han pogut veure més món que el seu entorn més local. Tot això ha canviat una mica des que el meu pare es va jubilar i ara intenten fer algunes sortides de tres o quatre dies cada any, però sempre a prop, mai sortint de Catalunya o de l’Espanya més propera. I és que quan et fas gran cada cop costa més fer el pas i deixar la teva zona de confort, a més les pors s’accentuen. Aquest és el cas del que la meva mare creia que era por a volar i que no era res més que el resultat d’una mala experiència de fa 34 anys (quan van anar a Canàries).

Dit tot això, i posats en context, ara ja us puc començar a explicar la visita de la meva mare. Abans però, i perdoneu que tardi tant a entrar en matèria, us vull escriure unes paraules sobre el perquè d’aquesta visita. Sabeu per aquest blog que he viatjat molt degut a la feina (Mèxic, congressos arreu del món, ara a Jerusalem, …), i com podeu imaginar, també pel desconeixement de què és això de viatjar, els meus pares ho han patit molt. Degut a tots aquests viatges i a la possibilitat que jo hagués de marxar a viure un llarg temps fora, a la meva mare se li va anar posant al cap que hauria de viatjar si em volia veure. Més que això de fet, i és que per sorpresa meva fa uns mesos es va posar a aprendre anglès. Finalment en una visita que els vaig fer em va dir que tenia l’intenció de venir-me a visitar, que superaria la por a volar i que es llençaria a la piscina fent un viatge totalment fora del comú, a un país que de ben segur no seria el primer que hom escolliria per començar a viatjar, ni més ni menys que Israel. És espectacular el que poden arribar a fer els pares pels fills!! 

A partir d’aquella decisió van aparèixer diverses opcions de viatge: venir tota sola, venir acompanyada de l’antic mossèn del poble o finalment, opció que va acabar quallant, venir acompanyada d’un meu antic monitor d’esplai. Ens vam posar en contacte, vam reservar els vols, vam fer una assegurança de viatge i ja estava tot a punt, ella va fer la maleta, i a principis d’abril cap a Israel!

Ara sí, començo aquí aquesta entrada al blog tan especial, escrita a quatre mans, les de la meva mare i les meves:

La visita va començar molt tard, a les 10 de la nit del dimarts, i a Jerusalem, on vaig agafar un bus que em va portar a Tel Aviv i des d’allà un tren fins a l’aeroport. Vaig arribar-hi a la una de la nit. Allà, patint com ho havia estat fent tot el dia (no sabia si els estava anant bé el vol, i és que havien de fer escala a Istambul i no tenien massa temps per fer-la), els vaig esperar fins les 4:00h, quan, puntualment, va arribar el seu avió. Només d’arribar ens vam abraçar, que estrany era això de rebre la meva mare en un aeroport, i a Israel! Sense perdre temps vam anar a buscar el taxi compartit que ens va dur al Monestir. Amb aquest primer contacte començava una visita de 12 dies. En arribar al Monestir (jo ja els havia preparat l’habitació), els vaig donar algunes indicacions sobre on tenia el meu menjar, què és el que es podia gastar etc (això del menjar no va acabar de quedar clar, ni el que s’havia d’acabar perquè es podia fer malbé ni el que era meu o dels meus companys de pis … però vaja), els vaig deixar els diners en moneda local que podien necessitar durant la seva visita, els vaig deixar descansant i me’n vaig anar a treballar a la universitat. Al dimecres i al dijous només els vaig poder veure al vespre (el mateix que va passar de diumenge a dijous de l’altra setmana) ja que jo cada matí marxava a les 6 del matí a treballar i no tornava fins tard. No obstant això aquests primers dies tampoc es van avorrir ja que els van aprofitar per conèixer la zona i als meus companys de pis. En Roberto es va estar al Monestir els tres primers dies, abans de marxar cap a Madrid per aprofitar les vacances jueves, de manera que ell i la gata van poder-se conèixer amb la meva mare. Jo també marxaria uns dies més tard cap a casa, i és per això que us he dit que hi havia menjar que es podia fer malbé i que s’havia d’acabar. Dit tot això, com va viure la meva mare l’estada?

El meu primer objectiu del viatge era viure el dia a dia d'en Santi, l'entorn on viu i el lloc on treballa. El Monestir està molt bé, te un jardí molt tranquil per passejar i és molt maco. Aquest primer objectiu ja l’he assolit. El segon era passar el màxim de temps amb ell, el poquet que tenia, i realment l’hem aprofitat al màxim.

La part de fer turisme també va anar molt bé, amb l'amic d'en Santi que sap més anglès que jo i que a més ha viatjat molt se sap moure molt bé. Quan en Santi treballava nosaltres fèiem turisme.Vam anar e la ciutat vella, al mercat, a l'esplanada de les mesquites, al mont de les oliveres, a l’esglèsia de Maria, Maria Magdalena, al parlament, al museu de l’holocaust, al museu de Jerusalem, a la via dolorosa, a la tomba de David,… i al cap de setmana, ja amb en Santi, al mur de les lamentacions, al sant sepulcre, al desert de judea, al mar mort, a l’esglèsia de l’anunciació, al mar de galilea, al riu jordà, a l’esglèsia de la nativitat… i segur que em deixo moltes coses. En general tot va anar molt bé. 

Doncs sí, com us ha explicat ella, entre setmana van visitar moltes coses, de fet més coses que les que he visitat jo!

Sobre el primer cap de setmana que vam poder compartir, he de començar dient que el dijous a la nit els vaig convidar a sopar en aquell lloc d’hummus del que ja us he parlat tantes vegades, va ésser un primer tast de la cultura gastronòmica de la zona. El divendres els vaig portar a la ciutat antiga, així ja van començar a conèixer els carrers i carrerons pels quals passejarien tantes vegades durant la següent setmana (i és que feien més de 20 km cada dia caminant!!!), els  vaig dur al Sant Sepulcre i al mur de les lamentacions, a dinar a un restaurant del famós carrer “Hilel” i després a passejar pel mercat, tot per acabar a l’hospici austríac a fer un suc. El dissabte ens vam llevar ben d’hora i els vaig dur a visitar Betlehem, però abans, de camí a la parada d’autobusos àrabs de la porta de Damasc, vam parar també a l’esglèsia cristiana Etíop. A Betlehem vam veure l’esglèsia de la nativitat, la de la cova de la llet i ells van poder visitar el mercat i comprar records. Vam tornar a Jerusalem on vam fer una volteta per la ciutat antiga, passant per la famosa porta de Damasc, on els vaig dir que millor no s’apropéssin massa que era el lloc on sol haver-hi merder, vam dinar en un petit restaurant que hi ha allà mateix i que vaig descobrir les primeres setmanes que vaig ésser aquí, i ja vam tornar cap a casa.

Durant la setmana, com us ha dit la meva mare, ells van anar molts dies al mercat a comprar, van passejar per tot Jerusalem, i als vespres sopàvem tots junts, improvitzant un sopar amb el que tenia al Monestir. Després de sopar vèiem un capítol del foraster o d’afers exteriors i cap a dormir ben d’hora (he de dir que vaig dormir a terra tots els dies ja que només teníem dos matalassos però vaja, com sabeu em llevo ben d’hora per anar a treballar per tant va passar prou de pressa la setmana).

I finalment va arribar l’últim cap de setmana. Dijous al vespre vam anar a dormir aviat (de fet un xic més tard que entre setmana però aviat de totes maneres) i el divendres ben d’hora jo vaig anar a llogar un cotxe amb el que els duria a visitar el país. L’empresa de lloguer era prop de la porta de Damasc i hi vaig estar una bona estona esperant que obrissin ja que vaig arribar massa aviat. Vaig anar a fer un cafè turc i tornant ja estava obert. Després d’una forta discussió amb el senyor dels cotxes que em volia cobrar molt més que l’última vegada per un cotxe molt més petit, cosa que al final va aconseguir, vaig agafar el cotxe (desgraciadament un d’automàtic al que no estic gens acostumat), i cap al Monestir.

Al Monestir els vaig recollir a ells i a totes les motxilles (ja no tornaríem ja que el dissabte els duria directament a l’aeroport i així ens estalviaríem el preu del taxi), i cap al Mar Mort!! He de dir amb un xic de vergonya que ens vam perdre per sortir de la ciutat (la veritat és que no em conec massa les carreteres de per aquí) però finalment ho vam aconseguir, vam veure un cartell que posava Mar Mort i per tant ja teníem la direcció, només quedava anar cap avall! A 400 metres sota el nivell del mar. Després de passar el límit del nivell del mar i continuar baixant vam arribar a les plantacions de datilers del Mar Mort i després vam continuar vorejant-lo fins al seu extrem sud, patint per si tindríem prou gasolina … i és que l’agulla anava baixant i no hi havia cap gasolinera enlloc. Vam conduir enmig de paisatges desèrtics, petits oasis i al final vam acabar a les platges públiques d’Ein Bokek. Vam deixar el cotxe en un lloc que creiem ara que no era pas un aparcament públic sinó el d’un hotel (a l’hora de sortir vam accelerar quan el guarda de la sortida ens deia alguna cosa) … i ens en vam anar a banyar al mar, carregats de menjar i ampolles d’aigua fins a unes platges que tampoc tinc clar que fossin les públiques que buscàvem. Vam buscar un lloc sense gaire gent i ens vam considerar afortunats quan vam trobar un lloc on estranyament no hi havia ningú. Sense llegir els cartells ens vam començar a banyar fins que vam descobrir que en aquella zona hi estava prohibit el bany. En adonar-nos de l’equivocació vam canviar de lloc i ens vam posar a la platgeta on es banyava tothom. Mentre uns es banyaven l’altre es quedava vigilant les coses, assegut en unes cadires que vam agafar de prop del mar sense demanar res (més tard va venir un senyor amb uns tiquets a cobrar-nos les cadires, el que vam fer però és tornar-les-hi i seure a la tovallola, molt catalans). He de dir que va ésser un matí genial, ens ho vam passar molt bé, fins i tot la meva mare que li fa por el mar s’hi va ben banyar, primer agafada a mi, després ja amb confiança, tota sola! I és que aquesta part del mar mort (l’extrem sud) és molt més salada que la del nord on ja m’havia banyat amb uns amics, i flotes molt més!

Quan ens en vam cansar, vam agafar els trastos, vam agafar una mica de sal de record i vam anar a posar gasolina a una gasolinera que ens van dir que era a prop (no tenia clar que arribéssim, i és que com us he dit no hi ha CAP gasolinera des de l’inici del mar mort fins a l’extrem sud!! I jo ja anava amb reserva!). Amb penes i treballs vam arribar-hi, i dic que amb penes i treballs perquè a més, com us he dit, el cotxe era de canvi automàtic i no és senzill de fer anar si has anant tota la vida amb un de manual; pels que no ho sapigueu els cotxes automàtics només tenen dos pedals, el fre i el gas, i degut a això la cama esquerra no es necessita per a res, vaja per a res excepte per fotre’t un susto quan confons el fre amb l’embrague …).

Ja carregats de gasolina vam decidir anar cap amunt, cap al nord, tot i que la gana ja apretava. L’objectiu final del dia era Natzaret on ja teníem reservat un hostal en una habitació compartida amb 8 persones més i on havíem d’arribar abans de les 6 de la tarda. Com us he dit la gana ja apretava però de fet podíem parar on volguéssim ja que dúiem el dinar preparat de casa en un tupper (també dúiem tonyina, pa i embotit per fer entrepans per sopar). Al cap d’una estona de conduir vam decidir parar-nos a la zona on es diu que Joan Baptista va batejar a Jesucrist, a la riba del riu Jordà, un xic més amunt de Jericó. Després de trencar en un parell de trencants que no duien enlloc (jo sabia més o menys on havia d’esser però no el lloc exacte), vam arribar a un encreuament amb moltes indicacions, era allà, de fet al fons es veia tot un grup d’esglèsies, element que identifica sens cap mena de dubte tots els llocs per on es creu que va passar Jesucrist. Vam seguir una carretereta on passaven molt just dos cotxes de costat (i ja no us dic autocars), vam creuar un control de seguretat, i ens va sorprendre com de desolat i lluny de tot es trobava aquell lloc, de fet era simplement un aparcament de sorra, una botiga de records amb uns lavabos i un conjunt d’esglèsies enmig del desert. Vam aparcar, vam agafar la bossa amb el dinar i vam anar cap a la riba del riu on ens va sorprendre la presència de dues noies militars Israelianes que vigilaven atentament a un parell de soldats a l’altra riba, soldats Jordans, i és que el riu és la frontera entre Jordània i Israel. Vam esperar una estona a veure què feia la gent, alguns resaven, d’altres cantaven i d’altres agafaven com d’amagat aigua del riu Jordà. Vam fer unes primeres fotos i quan ens vam haver assegurat que no hi havia cap impediment (fins i tot hi havia bosses de menjar pel terra), discretament vam treure el tupper de cigrons amb amanida, formatge, tomata, pa, … un barrig barreig estrany … vam repartir-ho entre un plat de plàstic que dúiem, la tapa del tupper i el propi tupper i ens vam posar a dinar allà a la vora del riu jordà. Hi havia gana i sense dir res ens vam polir el dinar que eren les sobres del que havia quedat al Monestir. Després de dinar vam acabar de visitar la zona, vam tocar l’aigua (totalment bruta i marronosa, encara no sabem si degut a les pluges que hi havia hagut durant la setmana) i vam comentar com de petit és aquest riu, ens esperàvem que fos un riu gran d’aigues cristal·lines i en realitat és un riu petit (com el Fluvià) i d’aigues marronoses. Després d’una estona, curta ja que el lloc tampoc dona per més, vam donar per acabada la visita i a tornar-hi cap amunt!

Després d’unes hores de conducció i de veure com el paisatge canviava de desert a fèrtils camps i  de muntanyes despullades a boscos, ja érem prop de Natzaret. Arribar a Natzaret però no va ésser tampoc una tasca fàcil, com ja us he comentat alguna vegada la bona senyalització no és una qualitat que destaqui en aquest país així que, altre cop, ens vam perdre una mica (sort que anàvem amb temps!). Finalment, després de fer i desfer algunes carreteres vam trobar les indicacions correctes i per fi vam poder arribar a Natzaret. Arribats a la ciutat el primer que vam poder viure i entendre (jo ja ho havia vist un cop) és el perquè es diu que Natzaret és la ciutat més caòtica i on hi ha més problemes de transit de tot el país (només falten els rikshaws i taxis de la Índia i ja seria com Delhi). Després d’una bona estona d’esperar per poder entrar al centre de la ciutat, i també d’aguantar més i més cotxes tocant el clàxon, vam aconseguir arribar prop de la zona de l’hostal i allà ens vam endinsar en els carrers i carrerons del casc antic, alguns dels quals tenien encara els forats que antigament es feien servir de clavegueres obertes a l’aire lliure i on realment podies deixar-hi part del cotxe … Finalment vam trobar l’hostal i un senyor ens va indicar on podíem anar a aparcar, amb sort seria a prop de l’hostal. I sí, vam tenir sort, just la primera plaça que ens havia indicat el senyor, a 2 minuts caminant de l’hostal, hi havia un forat on encaixava perfectament el nostre cotxe, que com sabeu era molt petit. Ja ben aparcats i després de decidir que podíem deixar les motxilles grans amb la roba, al cotxe, vam anar a l’hostal, no sense patir que durant la nit ens robessin les motxilles. A l’hostal vam fer el check in (la propietària era una senyora alemanya molt simpàtica que ens va explicar tot el que podíem veure de la ciutat, i que hi havia un festival aquella mateixa nit). Vam fer un te, vam agafar les mantes i cobrellits i ens vam dirigir a l’habitació on vam poder comprovar que només la compartiríem amb una altra persona, persona que va resultar ésser un senyor gran alemany, molt refredat, i que no callava… molt simpàtic però eh! Era simpàtic però potser excessivament, és per això que vam decidir que per deixar de sentir-lo ens n’aniríem a fer una passejada nocturna per Natzaret i potser fins i tot al festival del que ens havia parlat la propietària. Era fosc i tard i vam descobrir que el festival en quedava molt lluny així que vam decidir que la millor idea era tornar a l’hostal, fer el sopar i descansar (de fet no coneixíem res i tampoc sabíem on anar a aquelles hores, que fos a prop). Així doncs mitja hora després de marxar ja tornàvem a ésser a l’hostal, i tot i que ho desitjàvem, el senyor alemany encara no era al llit i ens va donar la tabarra una estoneta més. Mentrestant vam fer un te i ens vam posar a preparar el sopar, unes torrades (fetes al forn) amb all i tomata, acompanyades de tonyina i embotit de vedella. Com haureu vist era el segon te que fèiem i és que en els hostals, pels que no ho sapigueu, sol haver-hi cafè i te gratuïts pels hostes. Després de sopar vam netejar i després de revisar el mail de la feina, d’hora, vam anar a dormir (jo estava esgotat de tan conduir). Feia dies que no dormia en un bon llit però tot i això degut als roncs diversos i a la crida a la oració musulmana a les 5 del matí tampoc aquesta nit vaig dormir massa bé.

L’endemà ens vam llevar altre cop d’hora per aprofitar el dia. Vam recollir i vam anar a mirar si el cotxe estava al lloc on l’havíem deixat (amb totes les motxilles dins). Un cop vam haver comprovat que tot estava correcte vam anar a buscar el lloc d’esmorzars que ens havia recomanat la propietària de l’hostal, un lloc prop de l’hostal i just a l’inici del mercat. Per esmorzar vam provar uns dolços àrabs típics de Natzaret, fregits amb mel i oli, cafè i te. Després d’aquest bon esmorzar vam anar a visitar i passejar pel mercat, a visitar la sinagoga on se suposa que Jesucrist va aprendre sobre la Torah i després cap a la Basílica de l’anunciació/casa de la verge Maria. I què dir sobre la basílica? Doncs bàsicament que és espectacular, és molt més bonica que qualsevol de les esglésies que havíem vist fins al moment, envoltada de mosaics de tot el món, entre ells un de la moreneta i una de la patrona de valència, i amb les restes de la casa de maria just dins, al centre de la basílica. Després de mirar i fotografiar-ne tots els racons, i aprofitant que també es troba dins del recinte de la basílica, vam anar a visitar l’esglèsia que es troba sobre el lloc on hi havia el taller de fusteria de Sant Josep. Animats d’haver vist per fi una església bonica de veritat vam sortir del recinte de la basílica i vam entrar just al costat, a un un museu regentat per una congregació catòlica francesa. En aquest museu s’hi ensenyaven les restes de cases jueves de l’època de Jesucrist i s’hi passaven documentals sobre la vida de Maria. Vam decidir que valia la pena veure aquests documentals, a més ens els passarien expressament per nosaltres tres, en espanyol. El documental durava una hora i es veia en quatre parts, cadascuna en un sala diferent, 15 minuts en cada sala, era espectacular de veure, molts efectes especials i molta interacció dels elements de la sala amb la projecció. En el documental com us he comentat s’hi resumia la vida de Jesús des del punt de vida de la seva mare. Va ésser molt il·lustratiu i ens va servir per refrescar  conceptes de la bíblia que havíem oblidat. Quan es va haver acabat vam pujar a visitar uns jardins que hi havia a la teulada del museu amb vistes a la basílica de l’anunciació, i abans de marxar vam donar una mica de propina (el museu funciona amb les propines dels turistes). Després d’aquesta visita tan il·lustrativa ens vam dirigir a un famós molí/casa d’espècies, que es veu que és molt antic i on tenen molts tipus diferents d’espècies de molt bona qualitat. El lloc és interessant però tampoc ens va sorprendre massa, tampoc hi vam comprar res. Després d’aquesta visita llampec a la casa de les espècies ens vam dirigir a l’esglèsia de l’anunciació segons els ortodoxos, que es troba a la font on maria anava, suposadament, a buscar aigua, i que és el símbol de Natzaret. No puc dir massa res sobre aquesta església més enllà de que tornava a ésser com les de Betlehem i Jerusalem, estreta, fosca, … Ja tornant cap al cotxe i per acabar la visita de Natzaret vam visitar unes coves que hi ha enmig de la ciutat i que encara no entenem massa bé què significaven.

Encara era aviat per dinar pel que vam decidir agafar el cotxe i fer camí cap al mar de Galilea, a més els restaurants enmig de la zona turística de Natzaret són molt cars. Així doncs ens vam carregar de paciència, vam sobreviure al trànsit infernal de la ciutat i finalment vam sortir ja en direcció al mar de Galilea. A mig camí vam parar en un bufet àrab que hi havia al costat de la carretera i on menjaves una baguet amb carn de kebab al que podies afegir tots els complements que volguessis (Verdura al forn, amanida, …), tot per un molt bon preu. Després de dinar vam acabar d’arribar fins a Tiberíades on vam parar al mirador del mar de Galilea que em va ensenyar el meu jefe quan vam visitar el nord fa uns mesos (podeu trobar la història en una de les anteriors entrades al blog). Després d’admirar el mar des de dalt vam baixar-hi, tornant a creuar la línia del nivell del mar, aquest cop vam baixar a només -200m. Teníem ganes de refrescar-nos (feia moltíssima calor, quelcom que arrossegàvem durant tot el viatge) així que vam parar en una petita platgeta on la meva mare va posar els peus a l’aigua, aigua dolça aquest cop. Cal que mencioni aquí que aquest és el mar on es diu que Jesucrist va caminar per sobre l’aigua, la meva mare d’altre banda va comprovar que ella no ho pot fer. Finalment vam tornar a agafar el cotxe i vam anar fins a Cafarnaüm, al lloc on va néixer Sant Pere i on Jesucrist va fer gran part dels seus miracles (o a les rodalies). Un cop més ens vam perdre una mica però de seguida vam trobar el camí correcte. Sobre Cafarnaüm, és un lloc arqueològic molt tranquil i interessant, amb les ruïnes de l’antic poble i una església moderna just sobre del que era la casa de Sant Pere, tot a la riba del Mar de Galilea. També he de dir que és l’únic lloc en el que ens vam trobar que feien pagar per entrar. Després de voltar una mica i de descansar i xerrar una estona a la ombra ja s’havia fet tard,  i és que els dissabtes al vespre, acabat el Sabbat, l’entrada a Jerusalem és horrorosa per la gran quantitat de cotxes que volen entrar de cop. És per això que vam decidir donar per acabada la visita i dirigir-nos cap a l’aeroport on els deixaria a ells per esperar el vol (la veritat és que em sabia molt de greu deixar-los allà ja que eren les 6 de la tarda, 12 hores abans del vol, però vaja, no hi havia massa alternatives). Sense més problemes vam arribar a l’aeroport on els vaig deixar i jo em vaig dirigir a Jerusalem. A l’entrada, com em pensava, em vaig menjar un xic més d’una hora de les cues d’entrada, tot i això podria haver estat pitjor si hagués arribar una hora més tard. Finalment vaig poder arribar a la porta de Damasc on vaig deixar el cotxe (tot i que em va  costar moltíssim trobar aparcament prop de la zona de lloguers), vaig anar caminant fins la parada d’autobusos, aprofitant per comprar una mica de pa i tonyina per sopar, i vaig agafar un bus cap a l’Aeroport (vaig tenir sort ja que va sortir 2 minuts després que jo arribés), vaig fer un transbord (aquí no vaig tenir tanta sort ja que el segon bus va tardar més de mitja hora a passar), vaig suportar un primer control de seguretat encara assegut dins del segon bus i després un segon control de motxilles i preguntes justa a l’entrada de l’edifici, i finalment  vaig arribar on estava la meva mare un xic abans de les 12 de la nit. 

Ens vam asseure a un racó a esperar una estoneta més, vam sopar pa amb tonyina i després d’una bona estona (obren les finestres de facturació 3 hores abans del vol, i el meu, que era diferent al de la meva mare i el meu amic, sortia a les 5:30, una hora abans que el seu), vam anar a passar els controls de seguretat. I aquí una sorpresa molt agradable, no sé perquè però crec que pel fet d’anar amb la meva mare em van donar un 2!!! Si sí, no sé si recordeu que us vaig dir que al primer control, al que només fan preguntes, enganxen un adhesiu al passaport que conté un codi de barres que comença amb un número que pot anar de l’1 al 6. Bàsicament donen un 1-2 als jueus residents, un 3-4 als turistes i un 5-6 als estudiants/treballadors estrangers. Cadascun d’aquests números està associat a un nivell de control de seguretat diferent, des del més baix (1-2) on gairebé ni et revisen l’equipatge fins al més alt (5-6) on et poden, fins i tot, tancar en una sala d’interrogatori. A mi normalment em donen un 5, cosa que vol dir un control molt estricte i una bona estona d’esperar. En aquest cas però, com us he dit, em van donar un 2 pel que vam passar els controls molt ràpid, gairebé sense que ens revisessin res (això a mi i a la meva mare, al meu amic li van donar un 5 …). I amb això ja érem dins, em van acompanyar a la meva porta d’embarcament (després de voltar una estona pel dutyfree) i de seguida ja vaig agafar el meu vol. Una hora més tard ells van agafar el seu, un vol molt millor ja que a ells els van donar menjar, tenien pantalla a tots els seients … a mi mai m’han tractat així de bé, haure de començar a agafar Turkish Airlines. Sense problemes a les escales respectives (jo Atenes ells Istambul) vam arribar a Barcelona puntualment (jo una hora abans que ells), vam recollir les maletes facturades, la de la meva mare va sortir la primera! Inaudit! i va arribar l’hora de separar-nos, el meu amic es va quedar a Barcelona amb uns amics i jo i la mare vam anar a agafar, corrents, el tren a Sants Estació, cap a Vic on ens va recollir el meu germà. I així es va acabar la visita. 

Per acabar, unes reflexions i la valoració de la meva mare!

Curiositats sobre la visita: doncs la ciutat vella es molt maca i el mercat és molt divertit. L’explanada de les mesquites està molt bé i és molt maca. L’esglèsia de Maria em va agradar molt perquè era una gruta que és més semblant al que ens havien explicat de petits. Maria Magdalena era una església com totes, molt maca i està molt bé, és d’estil rus. Al museu de l’holocaust hi ha coses que estan bé però quan veus el que van fer amb aquella gent surts bastant tocat. El desert també em va agradar, sobretot veure barraques petites amb quatre xais i em va sorprendre que ells viuen allà on no s’hi veu ni herba.

Al mar mort hi ha molta sal i quan et poses a l’aigua flotes, des de l'aigua aixeques el cap i veus el desert, és una passada. Al mar de Galilea hi ha un aigua transparent però el riu jordà em va decepcionar ja que em pensava que era d’aigua cristal·lina i molt ample, en canvi és un riu petit i amb una aigua bastant bruta.

A Natzaret, també on va viure Maria, hi ha una font on anava a buscar aigua, la basílica de la anunciació que també és molt maca, i també hi ha unes coves que són molt maques. 

En general tot va anar molt bé a més he vist que viatjar tampoc és tant complicat com em pensava i he perdut la por als aeroports. Gràcies Santi per aquests dies meravellosos.

I aquí acabo l’entrada d’avui, i la vull acabar amb una reflexió: aquesta visita ha anat molt bé i és que m’ha servit a mi i a la meva mare, però també al meu germà i al meu pare que es van quedar a la Vall, a veure la vida des d’un punt de vista diferent, a perdre les pors, a valorar les coses d’una manera que no havíem fet mai abans, ens ha servit en definitiva a conèixer-nos tots més i millor! Vull deixar escrit aquí que només per com ens ha canviat aquest viatge a mi i a la meva família ja crec que ha valgut la pena anar a viure a Israel, tan si al final només m’hi quedo fins al proper octubre com si hi passo els 3 anys de post-doctorat.

Ah i a tu mare només dir-te que no m’has de donar les gràcies a mi, tot el contrari, gràcies a tu per acompanyar-me en aquest viatge tan complex i ple de dificultats que és la vida! Ets molt valenta, gràcies per ésser una persona tan íntegra, sincera, honesta, pacient i per estimar tant als teus, m’atreviria a dir que fins i tot amb bogeria. T’admiro per tot el que fas i per tot el que has fet per nosaltres! Ets la millor!

I a tots vosaltres us espero a la propera entrada! Continueu mirant les estrelles!