Jerusalem: De Jerusalem a Wadi Musa (passant per Aqba)

Hola de nou, continuo avui amb el viatge a Jordània. Si us heu llegit l’entra anterior a hores d’ara ja en quin context es va gestar, i probablement entendreu que inicialment no hi hagués massa “bon rotllo” entre els 4 que ens disposàvem a passar 5 dies junts. Tot i això, ja us avanço que tot el “mal rotllo” es va superar ràpidament després de les primeres hores.

El viatge va començar a les 5:30h del matí a l’estació central d’autobusos de Jerusalem. Allà ens vam trobar (una hora abans de la sortida del bus), la Mahua (noia índia), la Maëva (noia francesa), en Soumangsou (noi indi), i jo. I el bus va sortir ben puntual a les 6:40h. Us preguntareu perquè vam anar tan d’hora a l’estació de busos oi? Doncs bàsicament perquè ens havien dit que el bus possiblement estigués ple ja que molta gent tornava cap a casa després de les vacances jueves i que si no arribàvem d’hora no trobaríem lloc. Res més lluny d’això, el bus anava pràcticament buit. Així doncs ben còmodes (o tan còmodes com es pot estar en un bus), cadascú amb 2 seients, vam emprendre el viatge de 5 hores fins a Eilat. El bus va fer una petita parada que vam aprofitar per fer un cafetò, i després, cap avall. I quan estàvem a punt d’arribar, una ràpida mirada al google maps ens va fer decidir a no baixar a Eilat sinó una parada abans, a Eilot, que es troba a 10 minuts caminant del pas fronterer d’Aqaba. La veritat és que les guies de viatges no ho mencionen però aquesta és una molt bona opció per evitar pagar un taxi (que sempre és molt car en aquesta zona tan turística).

Ja al pas fronterer, un xic preocupats per com de dur podia esser creuar la frontera, vam començar a passar els diferents controls. Primer, al costat israelià, una noia va revisar-nos el passaport. Després d’això vam passar per la zona de pagaments, per pagar la taxa de sortida d’Israel, ni més ni menys que 100 shekels + 5 de taxes (és a dir la taxa de sortida té també una altra taxa de 5 shekels, la veritat és que no ho entenc massa bé  això que hi hagi una taxa d’una taxa… una manera més de fer calers vaja …). La veritat és que a tots ens va sorprendre l’haver de pagar aquesta taxa de 25 euros ja que crèiem que tot això estava incós en la “Jordan Pass”, el tiquet + visa que vam comprar per internet (vegeu l’entrada anterior), però sembla que no és així. Després de pagar vam passar per una altra revisió de passaport on ens van donar el targetó de sortida  d’Israel (recordeu que israel no posa marques al passaport ja que hi ha països que no et permeten l’entrada si veuen que has estat a israel) i després cap als raigs-X. Abans però d’aribar a la caseta dels raigs-X el camí ens feia passar, sense cap altra opció, per dins unes botigues de “Dutty free”, com en un aeroport vaja. Finalment, un cop passats els raigs-X, un altre control de passaport i ja erem a terra de ningú, una regió de 100 metres que s’ha de fer caminant i que no pertany a cap dels dos països. 

I així vam arribar als controls jordans. Com a benvinguda un cartell que havia perdut lletres i enlloc de posar “Welcome to Jordan” posava “el ome to Jordan”, un tast del que ens esperava. El control fronterer jordà …, què més us en podria a part que era literalment, i perdoneu per l’expressió, “can pixa”. Primer als raigs-X en dir-los als guardes que era de Barcelona em van dir que passés, que cap problema (passa passa amic em van dir …), i és que a Jordània, com a Israel, molta gent segueix la lliga espanyola, tot i que també he de dir que els Jordans, a diferència dels Israelians, són majoritàriament del Madrid. En el segon control van revisar-nos la “jordan pass”, també sense massa interès. Finalment al control de passaport, després de fer-me la broma de no deixar-me entrar perquè era de Barcelona (el controlador era fan del Madrid), vam arribar a la última part, on vam canviar alguns shekels per dínars jordans. 

A l’últim control vam aprofitar per demanar informació al guarda sobre la manera d’arribar a Aqaba on llogaríem el cotxe, i vam tenir sort de fer-ho! El cas és que només d’entrar a Jordània hi ha uns panells informatius sobre el preu dels taxis fins a diferents destinacions, el problema és que no posa si és per persona o pel taxi sencer. Importantíssim que us recordi ara que Jordània és un país odiós pel que fa al tema d’estafar als turistes, has d’estar sempre atent a absolutament tot, sempre intenten cobrar-te 4 o 10 vegades més, sense cap mania, absolutament per tot, i a vegades fins i tot s’enfaden quan no els vols pagar de més, segons ells “tu ja tens diners per pagar el preu que et demanen” sigui just o no… I justament això ens va passar ja només d’arribar, al primer taxi. Com us he dit ja havíem passat tots els controls i ja érem dins de territori Jordà, allà no hi ha altra opció que agafar un taxi fins la ciutat d’Aqaba on allà sí pots agafar un bus o llogar un cotxe. Vam acostar-nos a la zona de taxis i el primer que ens van dir és que ens volien cobrar 10 dínars jordans per persona! Sort en vam tenir que el senyor de seguretat ens havia dit que aquells 10 dínars que figuraven a les plaques de preus eren per taxi. Així doncs, quan van veure que els havíem pillat van canviar d’estratègia, ens van sortir amb la historia que no hi havia cap més opció que ells i que la única opció que teníem era pagar-los el que ens demanaven. Això per descomptat era mentida, i la veritat és que a aquestes alçades ja no ens crèiem res, per tant els vam dir que no pagaríem ni un dínar més que el que indicaven els panells, que en tot cas ja esperaríem un altre taxi. Així doncs, quan van veure que això tampoc funcionava van acceptar el tracte i ens van dur al centre.

Per fi, ja al centre d’Aqaba, vam donar una volta pel mercat tot preguntant on podíem trobar l’empresa de lloguer de cotxes “Dollar”. Sorprenentment, a diferència d’alters països, aquí son molt bons donant indicacions i de fet ho vam trobar de seguida. Ja a l’empresa de lloguer, la primera impressió no va esser massa bona, de fet ens vam quedar un xic espantats, i és que resulta que estaven de reformes. Tota la oficina estava de potes enlaire, i per acabar-ho d’adobar després de donar-los el nostre nom i el número de reserva ens van dir que que no en tenien constància … van estar fent unes trucades i resulta que tampoc s’havia confirmat el canvi en el lloguer per un dia menys (si heu llegit l’entrada anterior sabreu el perquè vam canviar la reserva per un dia menys). Sobre el canvi en la reserva la culpa no va esser de la companyia de lloguer sinó de la Maeva que no va comprovar l’email de confirmació tal i com li vaig dir, però vaja, què hi farem! Un cop desfet l’embolic inicial, un altre problema, el tema de contractar per un segon conductor, i és que tot i que ja ho havíem pagat ells deien que no … vaja vam estar discutint mitja hora fins arribar a un acord, que teníem raó nosaltres. Després d’això ens van portar al cotxe, que tampoc era el que havíem llogat (n’haviem llogat un de més alt per poder anar pel desert, i aquest era un turisme com tots els altres). Pel que fa a la gasolina, ens van entregar el cotxe amb només un quart del dipòsit, típic d’aquestes empreses de baix cost àrabs. Després d’una hora discutint, negociant i firmant documents, finalment, i ja havent-nos fet amics amb el jefe, ens van permetre endur-nos el cotxe, i a més, que jo, sense el permís internacional de conduir fos el segon conductor (ara realment crec que es pot conduir sense problema amb qualsevol permís en aquest país, no es miren absolutament res, o sigui que si hi voleu anar ja ho sabeu, cap problema amb el permís de conduir, no fa falta l’internacional). A partir d’aquest moment jo vaig assumir el paper de conductor i acabaria conduint tots els dies de la visita.

Ja era migdia quan vam deixar el lloc de l’empresa de lloguer i, tot i algunes primeres dificultats per adaptar-me al canvi de marxes semi-automàtic, ens vam dirigir ràpidament a visitar la zona antiga d’Aqba i després, a la platja.

 Pel que fa a la zona antiga no vam poder veure massa res ja que el castell i la zona arqueològica estan tancats per “reformes”, i sembla que fa mooooolt temps que ho estan …, així doncs bàsicament l’únic important que vam poder veure de la ciutat d’Aqaba és la bandera enorme que tenen allà enmig, que pel que diuen és la més gran del món i que es pot veure des de 4 Països: Jordània, Israel, Aràbia Saudí i Egipte (mireu el mapa i veureu que Aqaba està en n punt estratègic a la riba del mar roig). Vam deixar la ciutat i ens vam dirigir a la platja. I per què tant interès a anar a la platja quan sabeu perfectament que a mi no m’agrada gens? Doncs perquè sembla esser que el mar roig és un dels llocs més rics en coralls, i la Maëva ho volia comprovar. Després de voltar una estona per trobar el millor lloc per veure coralls (en diuen els jardins japonesos), vam aparcar just al costat de la carretera (ni idea de si es podia o no, per tant vam estar tota la estona amb un ull posat al cotxe) i vam baixar a la platja. Jo i la noia índia ens vam asseure en una ombra mentre el noi indi i la Maeva se’n van anar al mar a fer una mica de “snorkel”. Hi van estar una bona estona. Mentrestant nosaltres vam deixar passar el temps tot discutint sobre la vida i la mort, sobre el dret a morir, vaja coses ben profundes. Quan els banyistes van tornar per assecar-se, i és que ja era ben passat el migdia, vam menjar-nos un pomelo mentre ells ens explicaven que en realitat havia estat molt decebedor ja que el corall que havien vist estava en bona part mort o blanc (sabem que la mort i l’emblanquinament del corall és un tràgic efecte del canvi climàtic).

També cal afegir que al mar hi havia moltes meduses i per tant no els va esser massa agradable la remullada. Així doncs, complert amb el somni de la Maeva de banyar-se al Mar Roig vam decidir dirigir-nos, ara sí, cap a l’hostal de Wadi Musa, prop de Petra, el que seria la nostra base d’operacions els propers dos dies. Abans però havíem de posar gasolina. I aquí, la primera gran estafa. La cosa va anar així: vam buscar una gasolinera que fos relativament barata (comparant amb d’altres que hi havia prop de la carretera, ja que encara no teníem massa idea de com anaven els preus a Jordània, i a més amb moneda diferent), vam baixar del cotxe, vam demanar si sabien quina gasolina feia servir el cotxe, i es veu que tots els cotxes van amb una gasolina que no és ni la 90 ni la 95 … i li vam dir que emplenés el dipòsit. I aquí l’error! Quan va acabar de posar la gasolina ens va dir que valia 65 dínars jordans. El noi indi però va veure al panell que posava 56 i li ho va dir, així que vam pagar 56 JD per emplenar el dipòsit. I resulta que això és una barbaritat! Al cap de dues hores, no recordo exactament per quin motiu, vam decidir calcular-ho i ens sortia a més de 200 litres de gasolina, més de 3 vegades la capacitat d’un dipòsit normal … vaja, que ens havien estafat, encara no sabem com però sí. La moral de la història es dir-vos que aneu amb molt de compte si aneu a Jordània i llogueu un cotxe! I és que és a la tornada, quan vam tornar a posar gasolina, que a més de confirmar que ens havien estafat (amb 20JD en vam fer prou per emplenar tot el dipòsit altre cop), vam adonar-nos que la millor manera per posar gasolina i que no t’estafin és demanar una quantitat de diners concreta en gasolina, mai simplement demanar per emplenar el dipòsit!

Amb tot això, i una mica molestos, vam agafar l’única autopista del país i cap amunt. LA veritat és que és tota una aventura conduir per Jordània. Per què? Doncs primer perquè fins i tot l’autopista està plena de sots i esquerdes. Segon perquè també a l’autopista hi ha els típics “batxes”  que normalment es posen als carrers de pobles i ciutats, ah i igual que a Israel, també hi ha semàfors. Tercer perquè també et pots trobar que travéssin l’autopista beduïns amb les seves cabres. I finalment perquè fins i tot t’arribes a trobar a gent en contra direcció, marxa endarrere, camions avançant camions que avancen altres camions … ah i el límit de velocitat és de 110 km/h. Ja veieu, tota una experiència.

Després de seguir durant uns 200 km aquesta autopista (l’autopista amb més puja-baixa que he vist mai), després d’enormes pujades i baixades pels Wadis del desert, finalment vam arribar a l’encreuament per anar a Petra. Era un encreuament sorprenentment petit, sí ens va estranyar però vaja les indicacions a l’autopista ens dirigien cap allà. Ara, vist en perspectiva ja us puc dir que vam seguir la pitjor/millor ruta, una ruta que seguia una carretera secundària que travessava regions amb paisatges preciosos de muntanya i unes vistes espectaculars. La veritat és que era una mica estrany veure que no hi havia ningú a la carretera (per esser un lloc tant turístic), i també que l’única manera d’arribar a Petra fora una carretera d’aquestes de muntanya, asfaltada però de només un carril. Així doncs, tot i que ens va portar més del previst, la veritat és que va valer la pena, vam gaudir de paisatges espectaculars, després de perdre’ns per alguns poblets diverses vegades.

I finalment, ja al  capvespre vam arribar. Al principi ens va costar una mica de trobar l’hostal però finalment, entre dues botigues, una de pa artesà típic jordà, i una d’electrodomèstics, una petita escala portava a un hostal destartalat, l’Orient Gate Hostel. La primera impressió, no us enganyaré, va esser molt dolenta. Semblava un hostal brut, la sala d’estar era molt fosca i per compensar-ho hi havia uns sofàs i taules just fora, al carrer, sobre la botiga d’electrodomèstics. A més no els havia arribat la reserva de l’hostal i van estar una bona estona discutint en àrab sobre el tema mentre nosaltres estàvem allà davant palplantats, … finalment ens van donar una habitació privada de 4, enlloc del dormitori de 6 … pel mateix preu, i la veritat és que no estava malament, a part que feia encara molta olor de pintura. L’acabaven de pintar de color rosa. Ah i no em puc oblidar de dir-vos que a l’hora de pagar em van dir que no acceptaven targeta, i que hauríem d’esperar-nos, que no ens podien cobrar en aquell moment. Vam acabar pagant ben tard a la nit, abans d’anar a dormir. 

Just després d’instal·lar-nos, i esperant per pagar, ens van convidar a un te, ens van donar la contrasenya d’internet (que no arribava a l’habitació), i ens van ensenyar el pàrquing que a la pàgina web deia que estava inclòs en el preu …que no era res més que un lloc al carrer, de pàrquing res de res. Finalment, cansats d’esperar per pagar vam decidir marxar a comprar una mica de verdura (sembla que ens van cobrar un preu prou raonable, tot i que alt pels estàndards del pròxim orient, quatre pomes, taronges, tomàquets, cogombres i un meló, per 5 JD), vam anar a comprar també hummus i d’altres viandes (sorprenentment sembla que tot val 1 JD aquí), i finalment unes galetones per l’esmorzar. I just abans d’arribar a l’hostal la Maeva es va enamorar del pa àrab de la botiga del costat i, tot i que li van dir que el que hi havia a les lleixes ja estava reservat i que no en tindrien fins l’endemà al matí, va aconseguir que n’hi regalessin un (dels de dins les bosses reservades … molt jordà tot plegat). Ja a l’hotel vam planejar un xic de següent dia, vam pujar a l’última planta on hi havia el menjador, amb molt bones vistes però també molt fredot, vam menjar una mica i cap a dormir d’hora. El dia següent ens aixecaríem aviat per anar a visitar un parell de castells dels templers, al nord.

I amb això ho deixo per avui, a la següent entrada els castells templers!! Bona setmana i continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Cap a Jordània!

Hola a tothom, avui, tot i que recordo que encara no he publicat una entrada sobre una caminada de 2 dies pel desert que us vaig prometre… us vull parlar d’una escapada de 3 dies (+1 d’anada + 1 de tornada) a Jordània. I és que el temps passa tan de pressa que possiblement ja no tingui sentit que us expliqui la caminada ja que molts detalls ja els he oblidat.

Així doncs, us parlaré de quelcom més recent, aquest viatge a Jordània. Va esser un viatge curt però intens, i ple de noves experiències. És per això que he pensat que no us descriuré el viatge en una única entrada sinó que faré diverses entrades consecutives, una per cada dia passat en terres jordanes. Crec que aquesta és la millor manera per explicar-vos amb detall el que vam viure sense fer-vos una entrada eterna, i és que sabeu que m’enrrotllo com una persiana!

Aquesta serà doncs la primera entrada. Us parlaré aquí d’on va sorgir la idea de visitar aquest país i de totes les peripècies que vam haver de fer per acabar-hi anant.

Començo doncs per com vam organitzar la visita.

Ja fa un any i mig que sóc a Jerusalem, la veritat és que el temps passa volant i ben aviat arribaré al punt on decidir de nou què faig amb la meva vida (decisió que estic meditant molt i que pràcticament ja està madura). Recordareu que fa un any ja em plantejava deixar el post-doc, per motius que probablement ja us són coneguts. Arran d’aquest pensament i a falta de temps, vaig descartar la idea d’aprofitar que sóc aquí per anar a visitar aquest país veí, Jordània. La veritat és que tot i que inicialment en tenia moltes ganes, la falta de temps i alguns comentaris d’amics propers me’n van fer desdir. I perquè? Doncs tothom em deia el mateix, que és un país molt car i que no és gens agradable d’anar-hi a fer de turista ja que sempre t’intenten (i bàsicament aconsegueixen, com ja veureu) estafar. I així el temps va anar apassant fins que finalment vaig prendre la decisió de quedar-me un any més a Jerusalem. Aquesta decisió em va obrir les portes a un número infinit de possibilitats a l’hora de pensar en visitar llocs nous. I oi tant que ho vaig aprofitar (potser haureu vist la gran quantitat de fotos que vaig penjant al facebook). Per començar vaig centrar-me a fer visites locals: voltants de Jerusalem, llocs arqueològics dins la ciutat, Betlehem, Jericó, Nablus, … Més tard vaig començar amb caminades a llocs un xic més llunyans: Mar mort, desert del Neguev, alts del Golan … I finalment, també com a conseqüéncia dels molts i molt bon amics que he fet, em vaig acabar plantejant altra vegada visitar Jordània. 

Així doncs, en una de les meves sortides, una visita a Eilat i Timna (mines de coure egípcies) acompanyat d’un noi francès del que ja us he parlat i que és post-doc també del meu jefe, i d’una noia índia, biòloga (també us n’he parlat alguna vegada), vam pensar que seria una bona idea anar tots tres a visitar Petra, a Jordània. La veritat és que la idea inicial anava un xic més lluny, teníem pensat dedicar una setmana a un curs de submarinisme i després tres dies a Jordània. Per coses de la feina (hem de donar algunes classes a estudiants de màster), i també per com sóc jo que els que em coneixeu ja sabreu que no em sento mai còmode demanant dies de vacances o no treballant més de 10-12 hores al dia … al final vam haver de reduir aquest pla. De fet, inicialment el que vam fer va esser dividir-lo en submarinisme una setmana + Jordània en unes altres dates ja que volíem passar més temps a Jordània. Com veureu això últim al final tampoc va esser possible. 

Van passar els mesos i s’acostava ja la primavera amb el que vam començar a pensar en la visita a Jordània ja més seriosament. I de fet tot plegat ho vam començar a organitzar entre el noi francès i jo. Vam començar proposant a uns quants amics propers una ruta de 7 dies, a més vam buscar els llocs que es podien visitar, els llocs on dormir etc. La idea era aprofitar la setmana següent a la pasqua jueva (que coincidia amb la setmana santa cristiana) per tal d’evitar l’aglomeració de turistes de setmana santa. I així, amb aquest pla, finalment una amiga del noi francès (una noia francesa biòloga companya de feina de la noia índia) també es va afegir al grup de viatge. Ja érem 4 i es feia viable pensar en llogar un cotxe per viatjar dins Jordània i aprofitar al màxim el temps que teníem. També en aquest punt vam decidir convidar algú més per fer encara més barat el lloguer del cotxe. I així és com es va unir a nosaltres l’últim component del grup, un físic teòric indi que ja ens havia acompanyat també en alguna de les nostres caminades. El dia es va anar acostant i desgraciadament tan jo com la noia índia ens vam començar a sentir molt pressionats per la feina i no vèiem massa clar el demanar una setmana sencera de festa. Per l’altre costat el noi francès ja havia estat a Petra feia uns anys i volia poder passar més dies en aquest país per visitar coses noves que no hagués visitat encara. També la noia francesa volia estar-hi més dies, de fet es plantejava quedar-se més que nosaltres viatjant pel seu compte. Jo i la noia índia els vam dir que no teníem cap problema en pagar la part proporcional a tots els dies del lloguer del cotxe, però que realment necessitàvem tornar abans. Finalment vam prendre la decisió de dividir el viatge en 2, aquesta primera vegada visitaríem només el sud mentre que a la següent, ens dedicaríem a visitar la capital i el nord. La noia francesa per la seva banda es quedaria aquesta vegada a visitar-ho tot ja que a mitjans de maig se’n tornava a França. I és aquí on tot es va anar complicant encara més. 

Durant la setmana abans del viatge vam tenir un estressant intercanvi de mails. Per començar la noia francesa va llogar el cotxe sense esperar la resposta de tots. Va llogar el cotxe per 5 dies, del 17 al 22 d’abril, amb possibilitat de conductor extra. Això va esser un error per dos motius, primer perquè ens vam adonar que el dia que teníem pensat marxar amb bus des de Jerusalem fins a la frontera (17) era un festiu jueu i per tant no hi havia busos, segon perquè només la noia i el noi francesos tenien llicència internacional de conduir, i pel que sembla la companyia de lloguer la demanava (jo ho vaig trobar molt estrany ja que en aquests països normalment el control és baix o gairebé inexistent i pots conduir amb el carnet de conduir que sigui …). El segon punt veureu més endavant el perquè va esser un gran error. Per resoldre el primer problema li vaig demanar a la noia l’enllaç per canviar la reserva i fer-la per un dia menys. Després de fer aquest tràmit li vaig dir que revisés el mail ja que havia de confirmar la reducció del lloguer i li havien de tornar els diners (em va dir que ho havia fet, veureu que no va esser així …). Un cop fet tot això, degut a tot l’estrès de la feina i dels mails, i quan tot semblava que havia convergit finalment a una visita de 4 dies, ja teníem el cotxe llogat i també els hostals mirats (només faltava per veure si tornàvem el cotxe al mateix punt on el recollíem, la frontera sud, a Aqaba-Eilat, o bé el deixàvem al nord, cosa que era més convenient per la noia francesa que es quedava), vaig decidir desconnectar i marxar sol a caminar. 

Així doncs, per desconnectar un xic de tot això, vaig esser jo qui va cometre un error, vaig decidir d’anar-me’n tot sol en una caminada de 2 dies al nord, seguint un riu conegut com a Nahal Tavor, pujant a una muntanya on es diu que Jesucrist va transfigurar-se davant de dos dels seus apòstols (el Mont Tavor), on vaig dormir en una tenda no massa adequada, i visitar finalment una zona arqueològica fantàstica coneguda com Bet She’an (d'aquí les fotos d'aquesta entrada). I va esser durant aquest parell de dies quan tot es va complicar fins a un punt en que el viatge semblava impossible. Primer, el noi francès, que havia anat a visitar la família a França, va trobar-se amb problemes de la feina i va dir que no podria venir al viatge. Això era un canvi dramàtic ja que ell era l’únic, a part de la noia francesa, que tenia carnet de conduir internacional i per tant podia conduir (suposadament), pel que la noia francesa, si ell no venia, ens hauria de dur a la frontera abans de continuar el seu viatge… i potser ja era demanar-li un xic massa després d’haver-la abandonat en bona part del seu viatge. Segon, perquè el viatge sortiria molt més car, i a més perquè ja havíem comprat la “Jordan pass”. Que què és la “Jordan Pass”? Doncs és la combinació de la Visa per entrar a Jordània, l’entrada a la zona arqueològica de Petra (1, 2 o 3 dies segons el tipus de “Jordan Pass” que compris) i 40 zones arqueològiques i parcs naturals més, amb la condició de quedar-se un mínim de 3 nits a Jordània (en cas contrari et fan pagar una bona multa!). Tot plegat per 70 dinars jordans (uns 90 euros), que surt molt més a compte que comprar-ho tot per separat. Ah, no em vull oblidar d’avisar-vos si és que teniu pensat de fer el viatge, VIGILEU quan compreu la “Jordan Pass”, hi ha una opció que diu “afegir entrada a Betanya”, el botó de la qual sembla el de confirmar la compra. Si us equivoqueu us cobren 8 dinars Jordans de més, uns 12 euros, a mi em va passar … I finalment, tercer, també es va complicar el viatge perquè vaig agafar un bon refredat durant la meva escapada, que em va acompanyar tot el viatge! Feia anys que no l’agafava així de fort! 

Així doncs, i tornant al tema del noi francès, explicar-vos que simplement va enviar un mail dient que per motius de feina PROBABLEMENT no podria venir, i va deixar de respondre’ns a tots en mails col·lectius. Sembla esser que va estar contactant individualment amb la noia índia però a la resta mai ens va confirmar que no podria venir, la veritat és que no va esser massa elegant per part seva. Així doncs vam reprendre el nostre intercanvi de mails, tot es va complicar encara un xic més quan la noia índia va dir que no podria venir el primer dia per motius de feina, i que si no hi havia manera de solucionar-ho que no vindria tampoc. Em va tocar a mi enviar un mail d’ultimàtum, proposant que vingués amb transport públic i que ens trobéssim a Petra, un mail que vaig enviar només unes hores abans que la reserva de cotxe quedés confirmada (el dia abans de marxar!!!). Finalment la noia índia va decidir de venir i treballar des de l’hostal el primer dia. Era el dia abans de marxar, per fi semblava que tot havia convergit pel que vaig reservar un hostal per 3 nits a Wadi Musa (a l’entrada de Petra) que serviria de base d’operacions, i una nit en una tenda beduïna al nord de Wadi Ram. Vam intentar en aquest punt afegir un nou membre al viatge, per fer-lo un xic més barat, però era molt tard, i tot i que un noi xinès gairebé se’ns afegeix, per problemes de visat no va poder. Així doncs seríem 4. El pla final (encara amb alguna enganxada d’última hora sobre en quin moment agafaríem el bus a Jerusalem), era:

1er dia- Marxar de Jerusalem a les 6:30a.m. amb bus fins Eilat. Agafar un taxi d’Eilat a la frontera. Creuar la frontera. Taxi fins Aqba. Llogar el cotxe. Remullada al Mar Roig i viatge fins a Wadi Musa, a l’hostal.

2on dia- Llevar-nos ben d’hora, només el noi indi, la francesa i jo, i anar a visitar un parell de castells dels templers.

3er dia- Llevar-nos ben d’hora i visitar Petra + Petra de nit.

4rt dia- Llevar-nos ben d’hora, deixar l’hostal de Wadi Musa i anar a visitar Wadi Ram. Acabar dormint amb beduïns.

5é dia- Llevar-nos ben d’hora i anar cap a Aqba a deixar el cotxe, passar la frontera i amb bus cap a casa. Això d’anar cap a Aqba a deixar el cotxe no ho vam decidir fins l’últim moment ja que hi havia també l’opció de pagar un xic més i deixar el cotxe a Amman. Aquesta opció era molt millor per la noia francesa però a la resta ens feia anar un xic malament ja que hauríem de creuar la frontera pel pitjor i més lent pas fronterer del país, el que hi ha prop de Jericó i que usen tots els Palestins (i els Israelians ja sabeu com tracten a la gent en els check-points …). Hi ha un tercer pas fronterer però queda molt al nord, prop de Bet She’an.

I així, finalment va començar el viatge!

Més a la propera entrada! Perdoneu però aquesta ja m’ha quedat prou llarga.

Continueu mirant les estrelles!!!

Israel: De Masada a En Gedi (1era part)

Hola a tothom, sí teniu raó, fa molt temps que no faig cap entrada, més de 3 mesos de fet! La veritat és que en tinc unes quantes de començades  però sincerament mai he tingut la motivació ni el temps de posar-me a acabar-les, mai, fins avui, després d'una fantàsticasortida al desert que vull recordar. així que de manera egoïsta avui torno a posar-vos al dia sobre la meva estada a Israel.

Primer de tot però, abans de començar amb l'aventura al desert us faré cinc cèntims del que ha passat durant aquests 3 mesos.

Per començar, sobre la feina, que de fet és pel que estic aquí oi?  

A la feina tot continua més o menys igual que fa 4 mesos, vaja, de fet no exactament, hi ha una novetat, per fi estic escrivint el meu primer article amb el grup d'aquí! Un article sobre les propietats i evolució del gas que està entorn de les galàxies i que serveix com a magatzem per formar estrelles en temps futurs. Espero que com a mínim surti aquest article de la meva estada a Israel! Altres petites cosetes que han passat a l'institut de física de la HUJI: hem tingut diverses visites d'experts internacionals que ens han fet anar un xic de bólid amb reunions i trobades, i relacionat amb aquestes visites el jefe ens ha tornat a portar un parell de vegades a sopar a llocs d'aquells on no aniries si no et conviden (i.e. mooolt cars). També hem fet un parell de sortides de grup amb els membres de l'institut, una al Nord del pais (a esquiar alguns, a caminar uns altres) i una al sud, a Sde Boker (prop de Mizpe Ramon), que va incloure unes quantes xerrades i una vetllada nocturna de vi, cervesa i una mica de teatre/humor. Sobre la gent de l'institut, puc dir per fi que he començat a establir unes bones relacions d'amistat amb gent de la feina. I és que com ja us vaig dir costa moltíssim fer bons amics Israelians, són molt tancats! Ara però ja hem començat a fer sopars i tot. Finalment com a petit detall, per fi hem acabat amb els dinars de pizza, ara encarreguem entrepans de tonyina, ou o albergínia, no és res de l'altre món però segur que és més saludable!

Pel que fa al dia a dia, la vida al monastir continua tranquil·la, amb els seus alts i baixos, com sempre. Per començar la telenovel·la que va començar fa un any ha continuat. Resulta que el monjo jove amb qui compartia apartament fins el nadal es va enfadar molt fort amb la monja, arran d'aquesta discussió hi va haver problemes al patriarcat, a la ciutat vella, de manera que al final va decidir deixar el monastir. Aquesta decisió va afectar molt a l'Abat que el tenia d'afillat pel que ara se'l veu habitualment molt trist, o simplement, amb alguna copa de més a sobre. La verita l'Abat em preocupa una mica ja que a més pateix de gota i moltes vegades quan vaig a pagar el lloguer el veig molt malament. Tot i això la conseqüència que el monjo jove deixès el monastir és que ara tinc "tot l'apartament per mi", i ho poso entre cometes perquè de tant en tant tinc alguna sorpresa ... l'abat em porta companys d'apartament inesperats, sense avisar. La qüestió és que cada cop que té visites, com que sap que hi ha una habitació lliure al meu apartament, i té les claus que va deixar el monjo jove, quan arribo al vespre em trobo la casa plena de gent desconeguda ... sort que només jo tinc les claus de la meva habitació i de la cuina sinó ja em veig comprant-los el menjar i amb el meu llit ocupat i tot! Ja faig prou comprant-los el sabó, paper higiénic ... Però vaja, d'altra banda també és cert que la major part del temps estic sol,  que el lloguer és molt raonable, i que quan ve algú també és ineressant de conèixer-lo, sempre porten históries de vida ben interessants.

Una altra cosa relacionada amb el monastir és que el company de cuina Israelià ha adoptat un gos pigall, només pels mesos abans de la fase de l'entrenament. Resulta que aquí a israel es pot adoptar el gos pel primer any fins que entra a l'escola. És una gossa de fet, preciosa i molt juganera, em recorda moltíssim la Trisca (el gos d'en Jordi Trias i l'Anna que ara viuen a Riudaura).

Finalment, dir-vos també que jo també he adoptat un esser viu, en el meu cas no és exactament una adopció, de fet no sabria com dir-ne ... estic fent crèixer kiwis i kakis a partir de llavors! Ja us en faré un seguiment en les properes entrades però ja comencen a treure fulletes petitones!! N'estic super orgullós.

Finalment, anant al que potser interessa més, els meus caps de setmana. 

Crec que no us havia arribat a explicar mai que en general durant els caps de setmana aquí m'avorria bastant. Trobava a faltar moltíssim les activitats del cau, la Marboleny, ràdio, comissió de festes, colla, ... i normalment m'acabava volcant a la feina. Això però ha canviat. Vaig decidir fer un cop de cap, treure'm la son de les orelles i totes les cabòries i posar-me a organitzar, un cop més, i com ja sabeu que és natural en mi, activitats per mi i pels meus amics. I quines activitats podem fer aquí us preguntareu... Doncs moltíssimes coses! Però sobretot caminades, visites a parcs arqueològics, sopars, dinars ... Així doncs des de fa un parell de mesos no paro de sortir a caminar o a visitar coses cada cap de setmana. Podríem dir que ja he visitat la major part del pais, de sud a nord, tot i que sempre queden coses per fer i ja en tinc algunes altres de pensades!

Per començar vaig decidir fer tot el camí de Jerusalem (el Jerusalem trail és un recorregut d'uns 50 km que dona la volta a la ciutat per totes les valls de l'entorn). Ho vaig fer en tres caps de setmana acompanyat de companys de la feina (un petit grup internacional amb indis, xinesos, francesos, italians, suissos, grecs... en total uns 10). Més tard vam visitar també el Nord-Oest (Rosh Hanikra, Netanya, Acco, Haifa) i l'extrem nord (Mont Hermón, Alts del Golan i part del Golan trail). Tot i això, i que el nord és el que més em recorda a casa,  on he dedicat més temps és a Cisjordània, des de Nablus, Jericó, Betlehem, tota la vora del Mar Mort i bona part del desert de Judea. També he passat bastant temps a la zona del centre i sud, bàsicament al desert del Neguev, fent moltíssimes caminades  seguint petites valls i oasis preciosos, i fins i tot he arribat fins a Eilad on vam dormir sota les estrelles en una tenda de beduïns.

Ja veieu que ara sí, per fi, faig moltíssimes coses! No obstant això també és cer que aquestes coses no les faig pas sol (o com a mínim no sempre). Actualment tinc dos grups molt macos d'amics, un al centre del qual hi ha un noi Francès que ja vaig conèixer l'any passat i que treballa en la construcció del tramvia, i un altre on podríem dir que (amb modèstia) jo sóc el centre, i que aglutina gent que he conegut a la universitat i en diverses caminades que he fet. Sobre el primer grup és un grup bàsicament de francesos, el noi del tramvia organitza caminades (per les quals cobra 50ILS als assistents, no a mi però, 25 dels quals els destina a una organització benèfica del Nepal), i la gent s'apunta, gràcies a aquest grup crec que finalment acabaré aprenent bé a parlar francès ... és en aquest grup on he viscut algunes de les millors experiències, és un grup de caminades que podríem dir que  per la manera de funcionar s'aproxima molt a una "GECA" a la Israeliana, tot i que sense la bona organització i tradició d'aquesta associació tan nostrada! Del segon grup només puc dir que solem esser sempre un company post-doc francès, un parell de noies índies, estudiants de biologia, una noia egipcia, estudiant de la carrera de física, un físic de partícules, un físic teóric i a vegades també altres membres del nostre institut. Amb aquesta gent també fem caminades però ens orientem més a fer sortides mixtes cultura-natura, visitant llocs arqueológics i ciutats a més de parcs nacionals.

Per acabar amb el tema dels grups d'amics, sobre el meu antic grup de catalans només puc dir que ens hem distanciat bastant, fa moltíssim que no ens trobem ni fem sopars, però què hi farem, coses que passen! 

Ostres, ja em deixava una cosa, crec que tampoc puc deixar-me d'explicar que estic començant a entaular una bona amistat amb un grup de gent (israelians de fet, i alguns religiosos i tot) que vaig conèixer al gimnàs, són tots biólegs i anem a dinar junts sovint. Amb aquest grup és amb el que tinc discussions científiques, polítiques, sociológiques, ... com les que tenia al grup de dinar de la facultat de Barcelona. També en el sí d'aquest grup de gent alguns m'han convidat a sopar el dia de "pesah", la pascua jueva, que es veu que és tota una celebració i que val molt la pena viure un cop a la vida!  A més serà en una família religionsa, ja us n'explicaré els detalls, ara simplement puc avançar-vos que no es pot menjar res que porti llevat durant la setaman del pesah, això ho fan per commemorar els 40 anys que van passar al desert sense poder fer pà amb llevat.

Molt bé doncs, després d'aquest resum me n'adono que ja hi he tornat! M'ha tornat a sortir una entrada molt llarga i mira que encara no us he explicat la caminada de Masada a En Gedi! Res, què hi farem, crec que ho deixaré per una propera entrada (espero que d'aquí a una setmana).

Abans d'acabar però us vull dir que si voleu veure fotos de les meves sortides les trobareu al facebook, també que aquest cap de setmana torno a sortir amb el grup de caminades cap al sud, una caminada de 20 km pel desert, que dilluns és "pesah" i me'n vaig a Ashkelon a un sopar tradicional, que el proper cap de setmana probablement fem una sortida de dos dies amb acampada inclosa (avui em compro una tenda) i que d'aquí a una setmana i mitja ens n'anem amb el grup de la facultat cap a Jordània! A Petra! Una de les maravelles del món! Ja us ho aniré explicat tot però ja veieu que no tinc pas temps d'avorrir-me! Enteneu ara perquè no tinc temps d'escriure noves entrades?

Vinga doncs, continueu mirant les estrelles i fins d'aquí a una setmana!!!

Jerusalem: Tornem-hi

Hola, bon dia i bon desembre.

Sí, teniu raó, fa temps que no escric, em sap greu haver-vos abandonat aquests mesos però la veritat és que no tenia massa temps ni ganes de posar-me a escriure, no pas per res en concret, simplement no em venia de gust, ja sabeu hi ha moments a la vida en que no saps perquè però algunes coses no et venen de gust…

Durant aquestes setmanes, com ja us imaginareu, tot i la meva apatia a l’hora d’escriure, han passat moltes coses, he fet moltes coses, he pres algunes decisions, conegut gent nova, visitat nous i vells llocs … Amb aquesta entrada intentaré fer-vos-en un resum, no pas massa llarg, sense els detalls que solc incloure en les meves entrades i que les solen fer eternes. Aquesta entrada doncs serà segurament un xic més reflexiva i menys descriptiva.

Anem per feina. Si no ho recordo malament vaig deixar l’última entrada en el moment en que estava a punt per tornar a Europa, passant primer per París de congrés i després cap a casa a passar prop d’un mes. 

Sobre el congrés a París simplement he de dir que va anar molt bé, va esser molt intens amb molt poc temps per visitar la ciutat (només vaig veure la catedral de Notre Dame, de passada, caminant cap a buscar el tren per anar a un aeroport secundari al nord del país ja el dia de tornar).

Després del congrés vaig agafar l’avió i cap a casa. Com a visió general he de dir que l’estada a casa va estar bé però també que cada cop dubto més de si em fan un bé o un mal aquestes estades de més d’una setmana per la Vall, és fàcil caure en rutines antigues i oblidar que ara la meva vida és a Jerusalem, i això cada cop fa més difícil el moment de tornar a agafar l’avió per tornar-hi.

Sobre el que vaig fer a casa, dir que vaig començar amb el comiat de solter d’en Quel, sí el primer de la colla que es casa, amb la Marta, també de la colla. El comiat va anar prou bé, va esser un comiat com nosaltres, sense accessos, per passar-ho bé sense gastar una barbaritat de diners, a prop de casa, prioritzant estar tots junts abans que fer grans activitats, recordant la nostra joventut als Hostalets sopant tots plegats al local social.

Després del comiat de solter vaig estar uns dies per casa fins que vaig decidir que necessitava uns dies per mi. És per això que vaig agafar motxilla i tenda (me’n vaig comprar una d’individual, i és que l’altra que tinc és per 8 persones i pesa una bestiesa), i cap a Planoles on vaig començar un tram del GR11, fins a Puigcerdà. Vaig dormir en un coll prop de 2000 metres, a la vora d’un bon foc i acompanyat només dels molts animals que se senten al mig del bosc. Vaig aprofitar també per caçar uns quants bolets, rovellons i ciurenys bàsicament però també alguna baqueta, i va esser buscant bolets que em vaig trobar a l’Esther i en Jordi, uns molt bons amics que viuen a la Cerdanya i que em van convidar a dinar a casa d’uns amics seus. Va esser una bona idea la d’agafar-me uns dies de desconnexió i muntanya, i és que realment ho necessitava.

Després de tot això va arribar el primer cap de setmana i vam aprofitar per anar amb la família a dinar, tots plegats, feia molt temps que no veia els cosins i de fet hi havia alguns fills dels cosins que encara ni coneixia! Com sempre vam dinar a casa d’uns tiets a un poble aïllat prop de Camprodon.

Després d’aquest primer cap de setmana va arribar una setmana de feina, treballant dur, més que quan estic a Jerusalem, i de seguida va arribar el gran cap de setmana, el casament d’en Quel i la Marta! Va esser un grandíssim dia, jo era testimoni, un gran honor, la cerimònia va anar molt bé, la pobre Martina va plorar molt quan la van batejar, d’altra banda quelcom habitual en els batejos. Després de la cerimònia vam anar cap a la Moixina on vam fer un bon dinar (excessiu! Massa menjar, mare meva i que bo tot plegat!), va arribar l’hora dels regals, l’emoció, els bons desitjos i finalment el ball de casament que vam fer durar tant com vam poder i en el que vam acabar bàsicament l’antic nucli dur de la colla, i és que els amics, tot i que puguis sentir-te abandonat quan vas a viure fora i veus que ningú no et diu res durant setmanes i setmanes, són els amics.

Després del casament ja gairebé s’havia acabat la meva estada a casa. Vam anar a caçar bolets amb el pare, vaig anar a treballar a Barcelona, també des de casa i ja tocava tornar a marxar.

I a l’hora de marxar, com sempre, amb el cor encongit, la mare trista, el pare també tot i que no ho vol mostrar, i jo pensant ja en instal·lar-me altre cop a la meva casa israeliana, el monestir.

Sobre el meu retorn a Jerusalem, han passat força coses, tan a nivell personal com a la feina. Començaré per la feina.

Com sabeu fa temps que em queixo que no tinc resultats, que el post-doc no va massa bé vaja. És per això que em vaig plantejar de buscar altres opcions pel proper any. He de dir que després d’enviar diversos e-mails he acabat decidint presentar-me a dos nous post-docs més a prop de casa. Les possibilitats d’obtenir-ne un són molt baixes però el que tinc clar és que és això o res, si no n’acosegueixo cap dels dos, a l’octubre em tornareu a veure per aquí, m’agafare uns bons mesos de descans, també per veure món, i després ja em posaré a buscar feina. Sobre això de demanar nous post-docs he de dir que habitualment es necessiten cartes de recomanació dels teus antics “jefes” és per això que al final em vaig atrevir de demanar-ne una al meu “jefe” actual. La resposta del meu jefe d’alguna manera em va pertorbar, em deia bàsicament que ell em faria la carta i l’enviaria on fes falta, però que era frustrant veure que jo portava un any i una mica més aquí i no tenia resultats, que això no permetia justificar l’esforç que havia posat ell (no sé a quin esforç es refereix la veritat…), els diners gastats en mi i tampoc el meu temps, que valia més la pena que em quedés els 3 anys. Encara a hores d’ara tinc el cor dividit, per un costat pel tema que diu que és frustrant que no tingui resultats (sí, ho sé prou bé, també és frustrant per mi, sobretot perquè el problema no són les hores que hi dedico jo sinó la infraestructura de l’Institut), però per l’altre diu que em vol tenir aquí els 3 anys, que li sap greu que vulgui deixar el grup … no sé què pensar vaja.

Per acabar amb el tema de la feina, simplement dir que ara comparteixo despatx amb un post-doc xinès, la veritat és que em costa una mica acostumar-me a algunes de les seves manies com per exemple la d’obrir la finestra de bat a bat quan arriba (i jo ja fa dos o tres hores que hi sóc), i és que a fora fa fred, si arriba acalorat que es tregui el jersei coi! Per altre costat fa una fressa fastigosa quan menja … sempre apujo el volum dels auriculars quan es posa a menjar … però vaja, tot fós això … 

Ah me n’oblidava també dir que em va costar molt demanar uns dies per nadal i quan ho vaig fer la resposta que vaig rebre va esser que mirés d’escurçar la meva estada a casa tan temps com fes falta. I més enllà d’això, em va arribar a demanar que sigués a Jerusalem el 26 i 27, que tenim una visita important i que hi hauria d’esser! Jo li vaig dir que no podia, que no era viable que estigués a casa el 25 i el 26 tornés … al final vaig poder agafar un vol per arribar el 23 i marxar el 6, prometent treballar des de casa els dies laborables … poques vacances farem em penso!

Sobre la vessant més personal, dir que les primeres setmanes van esser de rutina, feina, gimnàs, algun sopar a casa dels amics de sempre, fins que vaig començar a tornar a estar motivat a organitzar coses i amb un post-doc Francés amb qui m’he fet molt amic, un parell d’amigues seves, una Egípcia i una India, i un noi grec, hem començat a fer excursionetes, la primera pel mig del desert de Judea, passant per un monestir grec ortodox enmig del no res i acabant a Jerichó, on encara no havia estat, una ciutat on vull tornar, sembla molt interessant i no vam tenir prou temps per visitar-la. Durant aquesta excursió la noia Índia em va explicar un munt de coses sobre les figueres (els arbres), i els seus mecanismes de polinització. Resulta que per cada espècie de figuera hi ha una única vespa capaç de polinitzar-la, i la polinitza entrant dins el fruit pel petit forat que s’hi fa a sota (probablement haureu vist moltes vegades petits animalons dins les figures quan les colliu). Vaig aprendre moltes coses, és bo anar a caminar amb gent de diferents disciplines científiques. Durant la ruta, que va esser molt interessant (pel Wadi Quelt, la vall Quelt o l’oasis Quelt, com vulgueu), també hi va haver moments per riure una estona i és que el noi grec portava un gafe inportant, va caure diverses vegades enmig del fang … i és que el dia abans havia començat a ploure a la regió (per fi ha arribat l’hivern i la època humida! Ha tardat prou!), vam riure una bona estona.

La segona excursió la vam fer aprofitant que em va venir a veure un bon amic, en Marc Valls. En Marc va venir tres dies, el primer, dijous, va arribar al vespre i el vaig dur a dinar al Mercat de Jerusalem, el Shuk. El segon el vam aprofitar per visitar el més important de Jerusalem i Betlehem i el tercer vam llogar un cotxe i vam anar des del Mar Mort fins a Betanya (on van batejar jesucrist), pujant fins al mar de Galilea (on vam dinar i vam ensenyar a fer pa amb tomàquet a la noia Egípcia, al Índia i el Francès, que també van venir), passant per l’esglèsia de les “Beatituds”, on Jesucrist va fer una de les seves prèdiques més famoses: “Beneït siguin els pobres perquè d’ells serà …, afortunats siguin els … etc etc”., i acabant a Natzaret. Vaig conduir 600 km!! Finalment el diumenge a les 3 del matí vaig acompanyar-lo a buscar el taxi compartit i aquí es va acabar el cap de setmana. He de dir aquí que la visita d’en Marc va esser genial, per fi algun amic decideix venir-me a veure! A més a més com a agraïment d’acollir-lo a casa em va convidar a tots els àpats del cap de setmana (crec que d’alguna manera sentia que havia de compensar-me el fer-li de guia turístic i acollir-lo a casa, la veritat ho entenc, jo també ho faria), durant la ruta amb el cotxe no va parar d’insistir en que també podia agafar el cotxe ell, tot i que jo m’hi vaig negar, ell era el convidat, i a mi no em fa res conduir. Una visita molt agradable la veritat!

I amb tot això hem arribat a avui, a una setmana del nadal, a punt per tornar, i després d’uns quants mesos d’apatia, altra cop amb moltes ganes de fer coses! A veure si dura! Per aquest nadal ja tinc pensat anar a fer el pessebre vivent, la quina d’en Bas, una trobada amb dues persones molt molt importants per mi, l’Àurea i la Laura, un cap d’any en un refugi d’andorra i els reis als hostalets! Moltes coses per fer, a més que, recordeu, em vaig comprometre a treballar els dies laborables! A veure com ho farem!

Doncs res, ja m’he allargat prou, un cop més gràcies per llegir-me, i continueu mirant les estrelles en aquestes fredes nits d’hivern! Bon nadal, bones festes i que el nou any us porti molts èxits tan personals com professionals!!!

Jerusalem: Un any (segona part)

Tornem-hi doncs, ja em torneu a tenir aquí per parlar-vos de la segona part de la meva tornada a Jerusalem, prometo, avui sí, fer una entrada curta.

Abans però us he de demanar disculpes, i és que les fotos que hi ha a l'entrada anterior (Jerusalem: 1 any) són les que van en aquesta entrada. Llegint el text i mirant les imatges devieu pensar "són molt maques aquestes fotos però què signifiquen?". Doncs ara sí, us ho explico en aquest segon resum de la meva estada a Jerusalem! Som-hi!

La rutina ja s'havia tornat a instal·lar als meus dies en aquesta ciutat tan interessant. Tot i això, com que s'acostava el dia de tornar a passar per casa, ja de per si feia que tot fos un xic diferent.

Durant les dues setmanes que em quedaven a Israel abans d'anar a un congrés a París i de la meva visita a casa, van passar moltes coses. Per començar em va tocar viure la prova anual de les sirenes de perill per bombardeig, una prova que es fa per tot el país i que recorre de nord a sud totes les regions. A Jerusalem les sirenes van tocar a les 11 i 11 minuts del matí i altre cop a les 7 i 4 minuts del vespre, una sirena intermitent i estrident que indicava que havíem de baixar als búnquers o zones segures de la casa.

També vam tenir unes quantes coses per celebrar durant aquests dies. Primer vam fer una reunió de grup sorpresa per acomiadar a un company de grup, en Nir, que se n'anava de postdoc després d'acabar el doctorat, bàsicament vam menjar uns entrepans i brindar amb aigua amb gas, després de la reunió de diumenge. Més tard vam fer una altra festa de comiat, aquest cop de caràcter més privat i bàsicament els postdocs, en un restaurant al mercat Mahane-Yehuda, aquesta festa va servir per acomiadar la Lara, una postdoc italiana que havia trobat plaça fixa prop de casa seva, quina enveja! Una altra celebració, aquest cop un xic sonada va ser la del 33è aniversari de l'Edoardo, un noi italià del que ja us he parlat unes quantes vegades. I va ser sonada perquè vam quedar a l'entrada de la porta de Jaffa de Jerusalem i ell va arribar amb una creu de Jesucrist enorme, folrada amb paper de regal i ell vestit amb una túnica a l'estil de l'època. Amb aquesta vestimenta ens vam passejar per la ciutat antiga i vam recórrer la Via Dolorosa, despertant somriures a tort i a dret, i mira que uns quants patíem que ens llancessin pedres! Després d'això vam anar a sopar i a prendre alguna cosa en un bar del centre que estava obert (era Sabbat ja). L'únic problema que vam tenir va ser amb una dona Jueva ultraortodoxa que ens va increpar per dur el símbol blasfem de Jesucrist en una ciutat que ella va dir que era "propietat dels jueus" ...

Per acabar amb les celebracions us he de parlar de l'any nou jueu. El rosh hashanà (cap d'any en hebreu) és una celebració de dos dies, que comença al vespre del primer i acaba al vespre del tercer, i que se celebra igual que un Sabbat (tot, fins i tot el transport públic, està tancat). Durant aquesta festivitat es menja poma amb mel per demanar un any dolç, magrana per demanar un any fructífer i es brinda amb vi, tot acompanyat d'unes benediccions pel nou any. Els jueus a mès acostumen a anar tots junts amb tota la família (fins i tot els no practicants) a la sinagoga. En el meu cas vaig celebrar l'any nou primer amb un brindis i gran pica-pica de l'institut (el brindis en van fer completament en hebreu pel qual no vaig entendre massa res encara), i més tard amb un sopar molt agradable amb la família del meu jefe, l'Avishai, a casa seva. Vam xerrar, menjar poma amb mel i magrana, vam beure vi, vam menjar pastís de mel, etc. A més jo vaig aprofitar per regalar una ampolla de ratafia al meu jefe i la seva dona, sempre està bé quedar bé ... va ser una molt bona vetllada.

Per altre costat també han passat coses tristes, com per exemple la mort d'un antic primer ministre israelià, segur que ho vau veure a les notícies. El país va decretar diversos dies de dol oficial i el dia de l'enterrament van bloquejar la ciutat, ja que havien de venir en helicòpter molts caps de govern i alts càrrecs, de fet va venir l'Obama, els Bush, la Clinton, el nostre rei felip, etc. A nosaltres ens van deixar unes hores tancats a la facultat però vaja, treballant ni ens en vam assabentar, només vam sentir molt de moviment en forma de sirenes i helicòpters.

I per acabar us explicaré l'arribada de dos nous companys d'aventures a Jerusalem. Per començar, en Genís, un noi que vaig conèixer a la Facultat de Física i que ja fa uns mesos em va demanar consell per venir a fer un postdoc a Israel. Al final va acceptar i ara està treballant a l'institut de física "Weissman" que està prop de Tel Aviv. És per això que vam decidir de trobar-nos un cap de setmana.

Així doncs va arribar en Genís, que es quedaria una nit en un hostal prop de la ciutat antiga, i jo li vaig fer de guia durant aquell cap de setmana. Bàsicament vam aprofitar per veure tota la ciutat antiga, anar al mur a l'entrada del Sabbat (on vam conèixer un israelià músic que ens va dedicar una cançó molt bonica), una entrada de Sabbat multitudinària per la proximitat amb totes les festivitats jueves (Cap d'any, sukkot, yom kippur, ...). També el vaig portar a veure el mercat i el meu monestir, un cap de setmana diferent vaja.

L'altra arribada va ser la d'un nou postdoc del grup de l'Avishai, un noi xinès que es diu Fangzhou tot i que es fa dir Arthur (coses de xinos). Vaig ajudar-lo amb tot el procès d'adaptació, a obrir una conta de banc, a anar a comprar, a visitar el centre etc etc. Com m'hauria agradat tenir algu així per mi quan vaig arribar!! Justament per això estic encertadíssim d'ajudar-lo amb tot el que pugui! Fes pels altres el que t'agradaria que fessin per tu, aquesta és una molt bona filosofia a seguir. A més a més, amb ell vaig guanyar un company de viatge per visitar un lloc que feia molt temps que volia anar a veure, la ciutat de Jaffa, a Tel Aviv. És una ciutat antiga del tot mediterrània, molt bonica, l'únic que ens hi va sobrar és la calor i xafogor intensa que ens hi vam trobar. Resulta que en aquesta ciutat hi ha també les roques on diu la llegenda que van encadenar a Andròmeda i que va ser on Perseu la va anar a salvar, molt interessant tot plegat, com sempre en aquest país cada pas que fas està ple d'història!

I abans d'acabar deixeu-me que us digui una última cosa. El dia abans de tornar cap a casa era un diumenge, això significava que l'explanada de les mesquites, que és on hi ha la cúpula daurada i Al-Axa, i que és la font del conflicta jueu-musulmà ja que també és on hi va haver el primer i segon temples jueus, estava oberta de 7:30 a 10:00. A més, era any nou jueu, per tant no havia d'anar a treballar a la facultat (tot i que com sempre a mig matí hi vaig acabar anant). Així doncs vaig decidir que després d'un any ja tocava anar-la a visitar, a les 7 sortia del monestir i cap allà! I per fi, aquest cop sí, vaig poder entrar, va esser un xic xocant veure com a un costat del mur els jueus estaven resant i tocant els típics corns d'any nou, mentre a l'altre hi havia una pau i tranquil·litat gairebé sobrenaturals. L'explanada impressiona, amb els seus jardins immensos dominada per la cúpula daurada. Vaig passejar pels jardins, vaig anar a veure la porta daurada per dins (és per on s'ha d'iniciar l'apocalipsi segons l'antic testament), vaig donar la volta a la cúpula daurada, i em vaig asseure a gaudir de la pau del lloc. Teniu unes quantes fotos aquí però de veritat que no li fan justícia!  Ho heu de venir a veure! Ah i quina pena que als no musulmans no ens deixin entrar a les mesquites, es veuen precioses de fora!!

I amb la visita a l'esplanada us deixo, us he promès una entrada curta oi? A la que ve us parlo de la tornada a Europa i el meu pas per París de congrés!

Una abraçada ben gran i continueu mirant les estrelles!