Viatge als EUA 2022 - camí cap a un nou futur

Hola de nou, us escric avui la segona entrada d’aquesta “era post-pandemia”, en un món cada cop més incert on, desgraciadament, les prediccions d’alguns sobre cap a on aniria el món un cop acabada la crisis sanitària sembla que s’estan complint, guerres i conflictes diplomàtics (de moment “només un”, armat) s’estenen per tot el planeta.

Però sabeu que no escric per parlar del món sinó que de manera totalment egoista escric per parlar de mi i de totes les coses que em van passant a la vida des que vaig iniciar el camí de la ciència. I sóc conscient que probablement tot això només ho escric per mi, per recordar el que m’ha passat, els sentiments que he tingut en cada moment, i tot el que m’han semblat curiós o sorprenent, coses que de ben segur quan d’aquí a molts anys torni a llegir aquestes línies em semblaran trivials, o directament una tonteria. També és per tot això pel que després d’escriure la primera entrada del blog en aquest estrany retorn post-pandèmic vaig decidir no publicitar-la en cap xarxa social. Així doncs, molt probablement això quedi només entre nosaltres dos (el jo passat i el jo present), a més d’algun altre transeünt que per sort o per desgràcia haurà caigut en aquesta entrada tot cercant a google una paraula clau coincident amb alguna de les d’aquest blog.

En l’entrada d’avui us parlaré de la meva estada de dos mesos als EUA, primer a Gainesville-Florida (Universitat de Florida), desprès a Santa Cruz-Califòrnia (Universitat de Califòrnia a Santa Cruz).

Començo amb una mica de context del perquè d’aquest viatge. L’any 2019, tot just començant amb el meu contracte d’investigació a la Universitat Complutense de Madrid vaig rebre informació sobre unes beques de viatge per enfortir col·laboracions internacionals que oferia la UCM. Els companys em van animar i m’hi vaig presentar. Aquestes beques es diuen “Beques Complutenses del Amo”, i tots els investigadors “sénior” del grup l’havien obtingut fa molts anys. Ells l’havien fet servir per visitar la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, lloc on casualment ja fa molts anys que visito durant els estius, i on tinc una bona col·laboració amb el Professor Joel Primack. La resolució va sortir a finals del 2019, i me la van donar. Amb aquesta beca em pagaven una estada de dos mesos a la UCSC (juliol i agost de 2020, en principi) . Per motius obvis durant el 2020-2021 va esser impossible fer l’estada però em van permetre pos-posar fins a inicis de 2022. Seria un moment interessant ja que estaría a punt d’acabar el meu contracte amb la UCM, i estaríem enfeinats amb els nous projectes derivats del meu gran èxit, la publicació de l’article de la col·laboraciò AGORA.

A més de la “beca del amo”, el 2019 també vaig obtenir el meu primer projecte com a investigador principal. Associat a aquest projecte hi anaven molts recursos per viatjar durant el període de 2020 a 2022, mal moment per fer-ho ja sabeu, de manera que aquest recursos es van anar acumulat (gastant-ne alguns per a contractar una estudiant de doctorat) per fer-los servir a inicis de 2022. Arribat l’estiu de 2021, sabia que em quedava pendent una visita a Ciutat de Mèxic per iniciar un projecte de simulacions cosmològiques que incloguin la formació de forats negres super-massius al centre de les galàxies, pel que vaig decidir tirar-me a la piscina i organitzar el viatge per just després del de Califòrnia.

Finalment, com a últim apunt d’aquesta contextualització, durant el 2021 vaig començar a col·laborar amb un investigador de la Universitat de Florida i de l’Institut d’Astronomía d’Andalusia en dos projectes per llançar satèl·lits d’observació de galàxies molt poc brillants difícils (o impossibles) d’observar fent servir altres telescopis disponibles. Per a accelerar aquest projecte era imprescindible que fes també una visita a la Universitat de Florida.

De tot això doncs en van sortir els meus plans de visitar la Universitat de Florida primer, la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz desprès, i l’institut d’Astornomia de la UNAM finalment. De la visita a Mèxic us en parlaré en la propera entrada del blog, però aquí us faré un resum complet de la visita als EUA, una visita que defineixo com de “renaixement/recuperació/revitalització”.

La preparació per la visita als Estats Units d’Amèrica la vaig començar el dia 5 de gener a la tarda amb un test d’antígens a Olot, que va sortir negatiu (no m’estranya tampoc, la veritat és que semblava més un tràmit per pagar 40€ que no pas res realment seriós per detectar el virus …). Amb aquest document ja podia agafar l’avió el dia 6 de gener, dia de reis. El vol va anar molt bé, vaig fer escala a Londres i desprès vaig volar directament a l’aeroport de San Francisco. Les maletes van arribar bé, i sorprenentment els controls de l’aeroport van esser molt més ràpids del que recordava, no sé si era perquè en aquests temps hi ha menys gent que vola (dos terços del avió no estaven ocupats), o perquè han rel·laxat les condicions d’entrada … en tot cas per mi molt millor així! Vaig arribar de nit a San Francisco. Després de sortir de l’aeroport vaig seguir les indicacions que m’havia escrit en una llibreta i vaig dirigir-me al tren que em portaria fins a San José on havia llogat una habitació en un Airbnb no massa lluny de l’estació de tren i de la de bus que em portaria a Santa Cruz.

L’Airbnb estava bé, la veritat és que no vaig ni conèixer personalment els propietaris. L’Airbnb era una casa amb vuit habitacions numerades i directament per l’aplicació d’Airbnb t’enviaven les normes de la casa, i la contrasenya per accedir-hi (que tenia un pany electrònic), a més del codi per aconseguir les claus de l’habitació, que tenia candau amb combinació (semblava ben bé un “scaperoom”). La casa estava bé, no tenia cuina però vaja només m’hi vaig estar quatre dies, i treballant / coneixent Sant José, pel que cada dia vaig anar a menjar a fora, amb els microones que hi havia en feia prou. Van esser uns primers dies de trobar-me sol, uns dies acompanyats d’aquella enyorança que ens envaeix els primers dies que iniciem un viatge llarg tot sols, sobretot després d’unes dates amb tanta interacció social com les de nadal. Però l’enyorança i tristesa es van acabar just quan vaig agafar el bus 17 per anar a deixar la maleta gran a la casa que seria casa meva durant tota l’estada de les “Becas del Amo” a Santa Cruz. Retrobar-me amb els densos i majestuosos boscos de “Redwoods”, l’ambient tranquil de Santa Cruz, tot i els molts sense sostre que volten pel carrer, em van retornar una felicitat que feia ja anys que no sentia. Arribat a la ciutat vaig agafar el mapa (una foto que havia fet a google maps amb el mòbil) i vaig anar caminant cap a la casa, que creia un xic massa lluny de la universitat, comparat amb les altres visites que havia fet a Santa Cruz. Però la sorpresa que em vaig endur en acostar-me a la casa no podia esser més agradable. Quina casa més maca!!! Només li fallava un pèl l’entorn, ja que per un costat tenia el mur que separava de l’”autopista 1” i se sentia una fressa constant de cotxes, tot i que no molt forta. D’altra banda, al costat de la casa hi havia una alzina enorme, preciosa, i la casa en sí des de davant tenia molt bona pinta. La propietària m’havia dit que no estaria a la casa aquells dies, que era de viatge a Mèxic, però que amb tota llibertat entrés i deixés la maleta dins. M’havia enviat un codi per entrar per la porta del costat (un altre candau electrònic), i indicacions d’on trobar les claus de la porta del darrera, amagades al jardí. Vaig trobar la porta en qüestió, la del candau electrònic, i, sorpresa, el codi no funcionava!!! No sabia realment què fer en aquell moment … però desprès vaig pensar que la propietària també m’havia dit que hi havia un noi, un doctorand en musicologia alemany, que tenia llogat l’annex de la casa. Vaig anar a l’annex i vaig trucar a la porta, i sí, hi era. Vam intercanviar unes breus paraules (bàsicament em vaig presentar), i desprès em va dir el codi correcte, la propietària s’havia equivocat en un número, un 8 enlloc d’un 9… però ara si, amb el nou codi la porta es va obrir. I una nova sorpresa m’esperava darrera la porta, un jardí immens i preciós! Vaig entrar a la casa, que també era preciosa, amb un terra de fusta, i l’habitació, quina habitació!! Enorme, amb una televisió plana, i moltes finestres que donaven al fantàstic jardí, a més de quarto de bany propi (a compartir amb les visites que tingués la propietària). Era tan fantàstica que vaig pensar que no era la meva, que la meva era una altra de petita amb una finestra que donava a un celobert i al garatge, però aquest dubte no el resoldria fins que tornés ja per l’estada definitiva. Tot i això, fos quina fos l’habitació, aquella era la millor casa en la que he estat mai de lloguer! Vaig deixar la maleta i vaig tornar a la parada de bus per agafar el bus 17 de tornada a San José, amb la sensació que aquesta estada a Santa Cruz seria inoblidable.

A San José hi vaig passar un parell de dies més, vaig passejar per la ciutat (una ciutat bastant lletjota), i al quart dia vaig anar caminant cap a l’aeroport. Em vaig perdre un xic, vaig caminar bastant més del que hauria d’haver fet però al final vaig a

rribar a l’aeroport a temps. Els controls també van esser ràpids (és un aeroport petit), i amb això fet, primer vaig volar cap a Atlanta (un aeroport enorme de quatre terminals connectades intel·ligentment per un tren subterrani), i després cap a Gainesville, una ciutat totalment universitària (més de la meitat de la població són els estudiants de la Universitat de Florida). A l’aeroport de Gainsville, que és tan petit com el de la Palma, a les Illes Canàries (sembla més una estació d’autobusos que un aeroport), vaig trobar-me amb en Rafa, l’investigador amb que col·laboro en el tema que us he dit dels satèl·lits d’observació de galàxies poc brillants, que em va portar fins al motel. I al motel … aaai el motel!! Havia llegit moltes avaluacions negatives sobre la neteja de les habitacions, a més estava molt paranoic amb els insectes després que vaig tenir un petit problema amb puces el dia d’any nou a la Vall … de veritat que em feia molta por que hi haguessin “bedbugs”, xinxes de llit vaja …  i la veritat és que la primera habitació que em van donar feia por … plena d’escarbats (“cucarachas”) a sobre de les taules i del llit! Vaig sortir corrents de l’habitació cap a la recepció gairebé per demanar que em tornessin els diners i anar a buscar un altre lloc … però al final vaig recapacitar i vaig demanar una altra habitació, queixant-me de la neteja. La nova habitació estava molt bé, vaig regirar els llençols, vaig mirar a tot arreu per si hi havia alguna xinxa de llit, o ous, també si hi havia escarbats i res, tot correcte (només vaig veure’n un el dia abans de marxar). Així que allà em vaig quedar, i a dormir. L’endemà vaig baixar a esmorzar, vaig veure que només oferien cafè, suc fets a partir de “polvos”, i unes pastes que eren més sucre que pasta, i després vaig anar caminant cap a la Universitat, sense cap mapa ni indicació, només amb la intuïció del que havia vist a google maps el dia d’abans. Òbviament em vaig tornar a perdre, però ja sabeu que perdent-se és com un descobreix i coneix els llocs! Finalment vaig arribar a l’hora acordada a reunir-me amb en Rafa i el seu estudiant de doctorat, un nano que jo ja coneixia bé ja que havia estat alumne meu a la Complutense. Els dies a Florida van anar passant, molt intensos, treballant molt, també sobretot quan va arribar la Mariángeles (ja us n’he parlat, l’investigadora i bona amiga de Tres Cantos). Ella va llogar un cotxe amb el que vam poder moure’ns una mica per la ciutat, tot i que jo intentava anar sempre a peu a tot arreu (ja sabeu com m’agrada). I amb això d’anar a peu és quan em vaig adonar d’unes quantes coses peculiars de la Universitat de Florida. Primer, que està en una zona pantanosa (Florida en general és així ja que la península està feta de roca calcària, plena de forats, coves i “cenotes”), i dins d’aquests pantans hi viuen els alligators (la mascota de la Universitat), ja sabeu, els cocodrils americans. Segon, que tot l’entorn de les facultats de la Universitat està ple d’unes cases bastant luxoses amb una, dues, o tres lletres gregues; resulta que son les famoses “fraternitats” d’estudiants que també apareixen a moltes pel·lícules. I, tercer, que moltíssims arbres estan malalts plens d’una menta de molsa que els penja, que es veu que en diuen “molsa espanyola” … els boscos son bastant tètrics la veritat!

A mitja visita, i després d’una rutina interminable de reunions per preparar el projecte dels satèl·lits que havíem de presentar la setmana següent, en Rafa ens va convidar a casa seva, on vam estar de divendres a dilluns treballant. La casa era espectacular, un ranxo de cavalls amb moltíssim terreny, piscina, llar de foc … tot un luxe! A més, en Rafa va esser un amfitrió espectacular. Durant l’estada de feina de ters dies a casa seva ens va convidar a uns dinars boníssims que va preparar ell (salmó amb verdures un dia, una típica barbacoa americana l’altre), també ens va portar a una excursió amb canoa, on l’estudiant i jo vam compartir-ne una, i la Mariàngeles i ell l’altra. Vam fer una bona volta i en acabar va arribar el moment de l’anècdota de la visita. En Rafa i la Mariàngeles es van fotre dins l’aigua en bolcar la canoa just quan intentaven baixar-ne per tornar al cotxe, tot un espectacle jeje. Desprès d’això vam anar a dinar unes hamburgueses (ells xops com ànecs … i no feia calor precisament) en un d’aquests bars de carretera típics que surten a totes les pel·lícules i series, i després de canviar-se vam anar a intentar visitar un parc natural a l’est de la ciutat. Vam passejar-hi una estona però ens vam quedar a la meitat ja que les pluges de les últimes setmanes havien fet crèixer els aiguamolls fins al nivell que el camí estava totalment inundat … i al costat del camí inundat, plé d’aligators (cocodrils americans)! Una visió espectacular de naturalesa salvatge i antiga. Després de l’excursió vam anar al centre a beure unes cerveses i cap a descansar. El dilluns era festiu als EUA, era el dia de Martin Luther King, pel que vam treballar només mig dia i la resta vam anar a veure la celebració, un acte molt descafeïnat la veritat … uns parlaments, una senyora cantant gospel tota sola i amb musica enllaunada, i molt poca gent … després d’aquest desengany vam tornar a la casa d’en Rafa a fer una mica de feina i, al vespre, en acabar el projecte, vam brindar amb un cava d’aquells de prop de 100€ que tenia guardat en Rafa per una ocasió especial (li havia regalat un estudiant de doctorat francès en presentar la tesi).  Per acabar la jornada vam anar al centre de Gainesville a fer un sopar de comiat per la Mariángeles, una sopa miso boníssima a un restaurant que es diu justament “Dragonfly”, el nom del projecte competidor amb els nostres. I amb això es va acabar la visita, la Mariàngeles va marxar primer i jo un dia després, ara sí ja cap a Santa Cruz a començar de veritat aquesta gran experiència que ha estat la visita a Califòrnia el 2022. Només afegir que per motius d’afiliació (jo aviat ja no seré part de cap institució de recerca espanyola, o europea, tampoc dels EUA, ja us en parlaré més endavant d’això), no figuro com a membre dels projectes … si nois té tota la pinta que em tornarà a passar com amb Gaia, molta feina i al final el meu nom no sortirà enlloc … què hi farem!!!

Acabada l’estada a Gainesville, vaig agafar el bus cap a l’aeroport (en Rafa va estar desaparegut els dos últims dies ja que havia d’atendre altres responsabilitats, entre d’altes amb la seva empresa de satèl·lits, sí, té una empresa que es dedica a això!). El vol va anar bé, escala a Atlanta i després a San José, i allà em vaig quedar una nit al mateix AirBnB del que ja us he parlat. El dia següent, per fi, vaig agafar el bus 17 i vaig anar a la meva nova casa, a Santa Cruz. I va esser al bus on va començar el que considero un renaixement personal, un retrobament amb el jo més alegre, amb més ganes de viure i de tirar endavant, per fi després de tan de temps vaig tornar a esser feliç.

Vaig arribar a Santa Cruz al migdia, a una parada de bus no gaire lluny de la casa on em quedaria. Vaig esperar una estona per si apareixia la propietària de la casa, que m’havia dit que em vindria a buscar, però no va aparèixer, així que vaig anar tirant a peu. En arribar a la casa em vaig tornar a meravellar per com de bonica era, amb aquella alzina centenària al davant, el jardí enorme, i la meva habitació que potser tenia vistes justament a aquest jardí … Vaig trucar a la porta i la propietària, la Sara, em va rebre amb els braços oberts i es va disculpar perquè pensava que jo arribava a una altra hora (li havia enviat un whatsapp amb l’hora concreta, però ja veureu que això dels whatsapps als EUA no acaba de funcionar!). Em va ensenyar l’habitació, que sí, era la de les vistes al jardí, i a partir d’aquí, com ja aniré explicant més endavant, em va tractar com un fill. La Sara és una persona que m’ha fet recordar que a la vida hi ha coses més importants que la feina, m’ha fet entendre que esser bona persona, tot i que no sigui correspost, és la manera més fàcil per arribar a la felicitat.

En aquest primer dia a Santa Cruz també vaig anar redescobrint una part de la ciutat que encara no havia trepitjat. En les altres visites em solia quedar només entorn a la universitat pel que caminava normalment pel centre i l’oest, aquesta vegada vivia al sud-est. Vaig anar també a visitar els dos supermercats de prop de la casa, un Safeway, i un altre de molt més barat que es deia “Outlet market”. Era en aquest últim que podies trobar productes a preus semblants als europeus, difícil aquí als EUA on tot és molt més car. D’això d’anar a comprar al supermercat el que més il·lusió em va fer però va esser retrobar-me amb l’hummus autènticament israelita!

El dia després d’arribar, dissabte, vaig quedar amb l’estudiant de doctorat amb qui estaria treballant per planificar una mica la meva visita. Al final però vam acabar fent només un cafè i posant-nos al dia de les nostres vides, que feia més de dos anys que no ens veiem en persona! Dir aquí que vam quedar en una cafeteria perquè oficialment la Universitat encara estava tancada pel tema de la Covid.

I el dilluns, cap a la Universitat. Tot i que seguien les restriccions, se’ns permetía anar-hi a treballar mentre no féssim cap trobada amb d’altra gent. Per arribar-hi em vaig estar mirant busos, i em vaig comprar un abonament de 15 viatges, però al final no vaig acabar ni gastant aquests 15 viatges durant tota la visita de més d’un mes i mig… i és que tot i que era una caminada d’una hora i mitja per trajecte, em venia molt de gust fer-la. Per aquí us deixo una foto de les magnífiques sortides de sol que tenía cada dia, i també les fantàstiques postes, i de ben segur que m’entendreu… Així doncs la meva rutina de cada matí es va convertir en esmorzar a casa un cafetò del bo amb gust a vainilla de Madagascar, hummus amb formatge blau i dues torrades amb all i tomata, revisar el correu, i agafar el frontal i la motxilla per anar caminant cap a la Uni tot escoltant “el búnquer” de Catalunya radio, o l’”Islàndia” de RAC1 del dia anterior. Tot això ho feia llevant-me a les 5:00am, per no perdre la tradició! Arribava doncs cap a quarts de set del matí a la universitat, justa a temps per les reunions amb els estudiants de Madrid i Barcelona. I al vespre, doncs sortia just abans que es pongués el sol, cap a les 18:30h, i tornava cap a casa, cada dia seguint un camí diferent, explorant els fantàstics boscos de Redwoods (que són els arbres parents de les sequoies que viuen prop de la costa). Arribava a casa que ja era negra nit.

Entre reunions, feina i caminades matinals van anar passant els dies. Vaig anar coneixent la Sara, que va començar a preparar-me els tuppers del dinar, i em renyava cada vegada que arribava a casa i preferia fer-me una tassa de cereals enlloc de sopar un plat normal. També m’era molt agradable arribar a casa i trobar a algú amb qui xerrar una estona sobre l’actualitat, sobre Mèxic (la Sara és originaria de Baixa Califòrnia, Mèxic), sobre la cultura dels “Gringos” … També, a la casa, per primera vegada vaig fer servir una “smart TV”, que és el que tenia a la meva habitació, i vaig obrir per primera vegada una sessió de Netflix, d’Amazon Prime (amb l’amazon americà em van regalar un mes de prime), d’HBO … i em vaig enganxar a una nova sèrie … “the whitcher”. També, sobretot els primers dies, vaig posar-me a comprar coses per internet que feia temps que em feien falta. En concret em vaig comprar un mòbil nou, sí, després de gairebé 10 anys amb el motorola moto G (que encara funciona eh!), unes sabates per córrer i caminar a la muntanya però sentint el contacte amb el terra (five fingers es diuen) amb dos paquets de mitjons a conjunt, una motxilla per anar a fer rutes llargues, i uns gafets nous per la motxilla vella que hi vaig cosir un dia que estava desvagat.

Cada dia que passava em trobava millor, amb més ànims, de més bon humor i fins i tot tornant a sentir aquells moments de felicitat plena enmig de la natura que feia anys que no sentia.

Tornant als temes de feina, dir que la segona setmana vam tenir la primera (i única) reunió presencial amb l’investigador sénior a qui vaig anar a visitar, un senyor de més de 70 anys que acabava de passar per un càncer de pàncrees que li van curar totalment amb un tractament experimental a un hospital de Los Ángeles. Ens va convidar a en Clayton i a mi a “dinar” un dimecres, tot i que al final el dinar es va convertir en només dos trossos de pizza congelada reescalfada, res més … i això després d’esperar mitja hora fent-nos un test d’antígens … però vaja, aquesta és la hospitalitat americana! He de dir però que un parell de setmanes més tard l’investigador també em va convidar a anar a caminar amb la seva dona i a visitar un bosc de redwoods, tot un detall per part seva que realment li vaig agraïr. El bosc on em va dur és el que té els redwoods més alts i antics que es coneixen, uns arbres altíssims de més de 3.000 anys, va esser una passada!!! A més en acabar la passejada la dona d’en Joel (sí l’investigador es diu Joel) em va regalar un exemplar d’un dels seus llibres, un llibre sobre la definició de “Déu” des de la perspectiva d’un científic, encara no l’he llegit però té bona pinta

Després de tot això vam continuar tenint reunions presencials amb en Clayton ara ja sí a la Universitat, després que decaiguessin les restriccions a finals de gener. Les reunions eren normalment els dijous, i gràcies a aquestes trobades el projecte d’AGORA va anar avançant, encara que també ho va fer gracies a les tres reunions virtuals que vam organitzar amb la resta del grup de treball. Durant aquest mes i mig em van convidar també a donar dues xerrades, una al JPL de la NASA, l’altra a la ESA, la segona dins la col·laboració que està dissenyant un instrument que s’instal·larà en el telescopi més gran del món, actualment en construcció a Xile. Ja veieu que la veritat és que l’estada també en el que es refereix a la part professional va anar molt bé.

Però segur que trobeu a faltar alguna cosa en aquest relat … no? És clar que sí! Ja sabeu que jo mai faig una estada sense aprofitar per conèixer l’entorn durant els caps de setmana! En aquesta ocasió vaig anar a fer unes caminades de més de 40 km cada una en parcs de Redwoods del voltant de Santa Cruz. En la primera vaig anar a les “Nissen Marks”, i en la segona a Pogonip i el Walder Ranch. Això afegit a anar a córrer als matins del cap de setmana al parc que hi ha just darrera de la casa. Cal dir aquí que a totes les excursions i dies de “running” em vaig trobar, entrant als parcs, indicacions de perill per la presencia de pumes, aquests felins semblants als lleons però més petits. Durant tot el perío de de l’estada però només en vaig veure petjades dues vegades, mai en vaig veure cap en directe. També dir-vos que hi ha senyals de perill per la presència de xinxes, però es veu que només son realment molestes a l’estiu … Tornant a la primera caminada que vaig fer, la de “Nissen Marks” dir que la Sara em va portar al punt de sortida a les 7:00am, que vagi caminar sol durant gairebé 5 hores, i que cap al final em vaig acabar posant per un camí on hi havia un cartell que recomanava no seguir-lo perquè hi havia hagut esllavissades durant les últimes tempestes d’hivern … en aquest tram vaig acabar rescatant a dos asiàtics que s’havien perdut en el punt on el camí havia cedit fins al riu en l’esllavissada …. la veritat és que no era un camí fàcil, i en sortir-ne vaig recomanar a un grup fer mitja volta (pel costat per on vaig arribar el camí estava barrat amb fustes i posava clarament “prohibit el pas, perill de mort” … però vaja, ja em coneixeu, sense una mica de perill em falta salsa a la vida! Aquesta caminada la vaig acabar a la platja d’Aptos, que és on vaig escriure part de l’entrada anterior d’aquest blog si ho recordeu. Dir també que degut als excessos en les caminades, i a portar uns keks massa plans, em va començar a fer mal la planta del peu … “fascitis plantar” es diu … pel que em vaig haver de comprar unes plantilles per amazon. Amb això i una mica de Voltaren el problema es va gairebé sol·lucionar, però no del tot, i encara no tinc el peu al 100%, i és que no ens podem passar que ja tenim una edat!

A part de les caminades a la natura, també vaig anar a alguns actes més socials, bàsicament amb la Sara i l’Adrian, un noi alemany que tenia llogat l’annex de la casa de la Sara i del que ja us he parlat a l’inici de l’entrada. Amb ells vam organitzar un dinar-sopar de quesadillas a casa (quins records!), vam anar a un concert de música en directe al centre de Santa Cruz (feia molt de fred!), i vam compartir diversos àpats a la casa, des de barbacoes fins a uns guisats de la Sara boníssims. En el concert a l’aire lliure, a més de passar molt de fred, també vaig conèixer un parell d’amigues de la Sara, de la seva edat (que és la de la meva mare). Amb una que de seguida ens vam portar bé és amb la Vichy, que va resultar esser també amiga del director de l’institut d’astronomia de la UNAM, Mèxic, un bon amic meu des de l’época de la meva tesi! La vida sempre ens sorprèn amb aquestes casualitats.

I mica en mica la visita va anar arribant al final. Les tres últimes setmanes però van esser les més intenses.

Per començar, a la quarta setmana de la meva visita, i durant tota la setmana, vam tenir la visita d’un dels fills de la Sara amb la seva dona i el seu fill de dos anys. Aquesta visita va trencar totalment les nostres rutines, però va anar bé justament per iniciar-ne d’altres. El noi era molt simpàtic i la noia, tot i que hi vaig parlar poc, i tot i esser de l’amèrica profunda (Denver), era prou simpàtica també. Amb ells vaig compartir només un dinar i un sopar on vam parlar “largo y tendido” de molts temes d’actualitat, però gairebé no ens vam veure a part d’aquests dos dies. D’altra banda, vaig adonar-me que aquesta visita va esser un mal tràngol per la Sara. La vaig veure patir molt per preparar la casa per l’arribada del seu nét. Fins i tot va canviar-se d’habitació per dormir en un llit de nyigui-nyogui i així tenir el seu fill i la seva parella cómodes a la seva habitació … el que fan les mares pels fills!! Després que el fill de la Sara marxés, ella va organitzar una visita a San Francisco per a l’Adrian (que havia d’anar a trobar-se amb un amic que venia a visitar-lo) i per mi, però jo tenia altres plans, i els tenia des de feia anys. Vaig organitzar una visita al Parc Nacional de les Sequoies i al del Kings Canyon. A aquest viatge també s’hi va apuntar en Clayton (vam fer un remember de la anada a veure l’eclipsi a Idaho, ho recordeu? Aquella sí que va esser una bona aventura!), i, pujant amb el cotxe des de Los Ángeles, dos nois i una noia catalans que estan treballant des de fa uns anys als EUA. Un d’ells és un bon amic meu, en Roger. A en Roger el vaig conèixer en el programa de divulgació de Joves i Ciencia, del que ja us he parlat en moltes d’altes entrades, i és a partir d’aquesta amistat que vam organitzar la visita. I perquè vaig tardar tan a organitzar-lo, per què al penúltim cap de setmana de la meva estada a Califòrnia? Doncs perquè als EUA el dilluns següent era festa, era el dia dels presidents. Puntualitzar aquí que el dia dels presidents el celebren relativament poc, és una festivitat menor, i la tenen per celebrar la coïncidència en dues setmanes dels aniversaris de dos dels presidents més importants que ha tingut el país. Així doncs, com que el dilluns era festa aniríem a visitar el parc el dissabte i diumenge i el dilluns podíem descansar. 

El viatge a Sequoia el podria resumir en tres paraules: natura, espectacular, i alliberament.

Vam sortir el divendres al migdia amb el cotxe des de Santa Cruz. De fet, ens vam trobar amb en Clayton en el supermercat Safeway del que ja us he parlat i vam acordar que ell posava el cotxe i jo pagava la gasolina. També vam decidir que ell conduiria a l’anada i jo a la tornada (3.5 hores cada trajecte). Durant el camí vam parlar moltíssim i de moltes coses, des de com de malament funciona el món acadèmic, passant per les diferencies entre la societat americana i la espanyola, també sobre política (ell també és mooolt d’esquerres com jo, de fet totalment pro-comunista, però del comunisme de veritat eh! vam tenir molt bones converses). També vam tenir temps de criticar una mica algun investigador sénior d’aquí i d’allà (un del que us n’he parlat molt i que mereix la mala crítica …), i també elogiar-ne d’altres, com per exemple en Joel Primack, tot un personatge, i sobretot molt bona persona.

A mitja tarda vam arribar a la ciutat de Visalia, que és on hi havia el nostre hotel. Sobre la ciutat dir que la van fundar colons portuguesos i que està al bell mig d’una de les zones agrícoles més grans dels EUA, sobretot fruita però també cols de brusseles, escarxofes i d’altres hortalisses, a més d’unes macrogranges de vaques enormes, tan grans com mai havia vist …

L’hotel/motel estava molt bé. Tot el grup vam reservar dues habitacions, en una es quedaria la parella de catalans que jo encara no coneixia, i en l’altra en Clayton, en Roger (el noi catalá de JiC), i jo. Ells van arribar un pél més tard a l’hotel que en Clayton i jo perquè havien sortit al matí de Los Àngeles i havien aprofitat ja per anar fins l’entrada del parc, comprar el carnet anual dels parcs nacionals (així ja el tenien per futures sortides), i informar-se de les rutes que es podien fer. La veritat és que hi havia moltes rutes i carreteres tallades per la neu però també perquè van quedar malmeses amb el brutal i dramàtic incendi forestal que va cremar mig parc la tardor passada (potser ho vau sentir a les noticies). Sobre el motel només dir-vos que pel preu estava superbè, molt millor que la resta d’allotjaments temporals (exceptuant la casa de Santa Cruz) en els que havia estat. El preu també incloïa esmorzar, un esmorzar amb moltes coses per escollir però que et donaven en una bossa per emportar ja que pel tema Covid no permetien asseure’s en taules allà mateix al hall. El millor de l’esmorzar però era que obria a les 5:30am, l’hora perfecta pel meu horari normal! De fet els dos matins que vam estar allà vaig esser sempre el primer de baixar, sortir a fora i seure tot esmorzant mentre sortia el sol i escoltava el Via Lliure de Rac1, quins bons despertars! I pel que fa a l’habitació dir que també estava molt bé però tenia només dos llits, i nosaltres érem tres. No vaig dubtar gents a l’hora de decidir que en Clayton i en Roger es quedessin els llits i que jo dormiria a terra (terra de moqueta, gens malament) amb el meu sac de dormir que ja havia portat per si de cas. La veritat és que vaig estar ben cómode al terra … de ben segur que ningú que em conegui de veritat s’ha sorprès quan us he comentat això de decidir dormir a terra, veritat? Sabeu que m’encanta …

Ja ben instal·lats a les habitacions vam anar a sopar a un lloc que es veu que és molt típic als EUA, tot i que jo no ho coneixia perquè justament a Santa Cruz es una de les úniques ciutats que no en té, es diu “in-n-out”, la hamburguesa no era res de l’altre món però vaja, va fer el fet per sopar. També vam anar a comprar al supermercat pà, gall d’indi, formatge i fruita pel dinar de l’endemà, i unes cerveses per beure a la nit (sis, tot i que la Júlia no beu alcohol, bueno, de fet 5, ja que en Clayton en va trencar una sortint del supermercat). A l’hotel vam trobar-nos a l’habitació de l’Albert i la Júlia (els altres dos catalans) per beure unes cerveses i planejar el dissabte. Vam decidir que aniríem primer al Sequoia National Parc i el dia següent al Kings Canyon.  I amb això decidit, cap a dormir!

El dissabte vam començar amb un bon esmorzar, i en acabar, ben d’hora cap amunt al parc! I dic amunt perquè vam anar pujant fins més amunt dels 2000 metres sobre el nivell del mar! Les muntanyes de Sierra Nevada, que és on hi ha els parcs que visitaríem, fan més de 3000 metres! Vam sortir molt aviat perquè volíem evitar el que pensàvem sería una marabunta de gent ja que era un cap de setmana llarg … però res més lluny d’això! Hi havia molt poca gent, vam poder aparcar a tot arreu i vam trobar molt poca gent a les rutes que vam fer. També hi va ajudar que estava tot molt nevat i que nosaltres no vam tenir cap mania a fer les rutes igualment, sense grampons … la veritat és que va valer totalment la pena!

Vam començar visitant la part més allunyada del parc que era accessible amb cotxe ja que tot i que es podia anar més lluny abans dels focs de la tardor ara només s’hi podia arribar a peu. Allà vam fer un ruta de dues hores i ens vam meravellar d’algunes de les sequoies més amples del parc, uns essers vius antics i monstruosament grans … el cervell humà no és capaç de fet d’entendre aquesta mida d’arbre … en aquest cas les fotos ensenyen molt millor el que són aquests éssers del que un percep quan és allà! Després de la ruta del matí vam anar un pèl més cap a l’oest del parc, vam fer un dinar ràpid d’entrepans aprofitant també totes les historietes de menjar que vaig portar jo per compartir (pà dolç fet per la Sara, xocolatines, barretes energètiques, taronges, gall d’indi …), i a la tarda, una altra ruta que ens va portar per zones molt afectades pel foc, i fins a un dels miradors més espectaculars del parc des d’on vam veure la posta de Sol. L’anècdota final del dia va esser que pel camí vam trobar les claus d’un cotxe, pobre el que les havia perdut! Les vam deixar a la bústia de la caseta dels “Ràngers” que ja era tancada quan vam marxar (ja era fosc).

Ja de tornada a la civilització, vam anar a sopar a un “Poke Bowl”, a comprar un vi i una mica més de fruita al supermercat, i cap a l’hotel a beure’ns-el, a valorar la jornada, planejar el diumenge, i a dormir. El balanç del primer dia no hauria pogut esser més bo, absolutament tot ens va sortir rodó, totes les decisions que vam prendre van esser bones, inaudit en un viatge organitzat per mi! En resum, vam trobar a tot arreu poca gent, les rutes van esser perfectes tant de durada com de vistes, la quantitat i qualitat de menjar molt ben calculats, la companyia molt bona … vaja, un dia perfecte!

El diumenge va començar més o menys com el dissabte, només amb la diferència que vam fer motxilles i ja vam deixar l’hotel definitivament. Com el dia anterior vam decidir anar fins al parc amb només un cotxe (ens estalviàvem de pagar una entrada, a més que no teníem clar si hauríem de llogar cadenes, i en el cas que sí, millor per un que per dos!). Així que vam acostar els cotxe fins on començava la carretera del parc i vam deixar el d’en Clayton aparcat dins del poble més proper. Vam anar pujant cap al parc del “Kings Canyon” i tot i que hi havia moltíssima neu a la vora la carretera al final no van fer falta cadenes. Ja dins del parc vam fer dues rutes més, una al matí i una altra a la tarda, tot enmig de boscos de sequoies gegants, de llacs màgics, i de rastres de gran quantitat d’animals salvatges a la neu, incloent les d’un puma, que va deixar el rastre de les quatre potes i una mica de la cua també en baixar d’un marge. Altra vegada el dia va esser fantàstic. També en aquest parc és on vam comprar postals que vaig enviar a amics d’Espanya i Catalunya la setmana següent (i que sorprenentment han arribat totes a data de 10 de març). Vam deixar el parc quan ja es feia fosc, vam baixar al poble on havíem deixat l’altre cotxe i ens vam acomiadar. En Clayton i jo, amb jo al volant, vam marar cap a Santa Cruz i els altres van emprendre la tornada a los Ángeles. Vam marxar tots amb la felicitat d’un viatge rodó, i amb centenars de fotos!

A la tornada cap a Santa Cruz vam tornar a tenir una bona conversa amb en Clayton sobre milers de coses, entre d’altres en Clayton em va confessar que havia tingut un xoc cultural en veure del que parlàvem i els punts de vistes que tenim els catalans sobre alguns temes en particular. D’entre aquests en destaca una cosa de la que jo ja n’havia sentit a parlar abans però mai ho havia sentit directament de boca d’una persona dels EUA: ells no entenen la connexió tan intensa que tenim els europeus del sud amb els llocs on hem viscut, ni la relació tan intensa amb la nostra família i avantpassats. Per ells una casa, un terreny, un poble o ciutat, és quelcom que por canviar en qualsevol moment, és per això que en general no fan arrels, ells són ciutadans dels EUA, de tots els EUA. Pel que fa a les persones, tres quarts del mateix, un cop deixes els pares ja formes la teva família, i els pares continuen la seva vida per la seva banda, poques vegades (nadal?) es troben tots. És per tot això que els costa tan poc marxar a viure a un altre país quan se’ls ofereix una feina millor … tenen un gran avantatge en aquest sentit … i és d’aquesta manera que tenen sempre bones feines aquesta gent! La part familiar no els sol suposar una restricció a l’hora de buscar millors llocs de treball. Una segona cosa que em va semblar interessant del que em va explicar és que va reconèixer que moltes vegades havia pensat que era estrany el que la ciència es faci només en anglès, que segurament en d’altres llocs del món es fa ciència en d’altres idiomes, i que és una cosa en la que mai havia caigut fins ara (li vam comentar que a Barcelona fem reunions en català per exemple). 

I amb això es va acabar la fantàstica experiència al parc de les sequoies, aquesta vegada, a diferencia del viatge per veure l’eclipsi, sense absolutament cap incident!

Després del fantàstic viatge a Sequoia arribàvem ja al meu últim cap de setmana a Santa Cruz. La Sara, ja amb la pena de que jo estava a punt de marxar, em va proposar d’anar a visitar una zona a la que no havia estat encara, a l’altra punta del golf de Monterrey: les ciutats de Monterey, el Carmel, i el parc natural de “Point Lobos”. Això ho vam fer en el meu últim dissabte a Califòrnia. De bon matí vam preparar-nos uns entrepans per dinar i vam marxar amb cotxe cap al sud. A la anada va conduir ella. Arribats a l’extrem sud del golf de Monterrey vam aparcar i em va deixar a mi al parc natural per passar el matí sol caminant i veure totes les petites caletes plenes d’ocells i de lleons marins. Mentrestant ella va anar a visitar botigues a Monterrey. Al migdia va tornar per recollir-me i vam anar junts a dinar a la platja. Després de dinar vam visitar la “misión de Junípero Sierra a Monterey”, que era bàsicament el primer conjunt d’edificis que els colonitzadors van construir. Sembla esser que inicialment es va construir aquest centre per ensenyar als indígenes a cultivar els camps i a deixar la vida nòmada, tot i que van acabar fracassant i ja sabeu el que els va passar als indígenes nord americans … Afegir que en Juníper Serra, el missioner que va donar nom a molts dels llocs de Califòrnia, era Mallorquí, i que sembla esser que d’aquí en surt el nom de Califòrnia! Ve del terme mallorquí “Cala forna”, o “Cala fonda”! A la tarda vam passejar una mica més per tota la costa del Carmel, i finalment vam agafar el cotxe per fer la ruta de les 17 milles, una ruta que passa enmig de fantàstiques cases de famosos productors, actors i esportistes, que inclou un camp de golf on es fa un dels tornejos de golf més famosos, i que s’ha de pagar per fer-la servir. A la tornada la Sara estava ja molt cansada i vaig conduir jo. No us he dit fins aquí que la Sara té una malaltia que la fa tossir moltíssim, i que li ha fet passar molt malament durant la Covid ja que tothom la mirava malament … però la tos encara no sap exactament el que li provoca … hi ha metges que li han dit que és al·lèrgia, d’altres que és el que menja … però no hi ha manera que trobin la causa i la puguin curar, fa patir la veritat!

El diumenge el vaig aprofitar per anar a fer una altra de les meves caminades, i la Sara va dedicar el dia al seu fantàstic jardí acompanyada de dos ocells de color blau amb els que s’ha fet ben amiga i que cada matí venen a demanar-li us cacauets, fa moltíssima gràcia la relació que han establert! (per cert, al jardí s’hi passa hores i hores! És al que dedica més temps des que està jubilada).

I ara sí, va arribar la última setmana, una setmana intensa on vaig fer un parell de xerrades, la primera en una col·laboració de la ESA que està dissenyant un instrument per instal·lar al que serà el telescopi més gran del món, l’ELT, i una segona al JPL de la NASA, van anar prou bé! I a part d’això, doncs també vaig fer l’última reunió i de comiat amb en Clayton i en Joel. El primer per cert em va reconèixer en un correu que mai s’hauria pensat que trobaria un bon amic amb idees polítiques semblants a les seves dins del món acadèmic! És un bon nano, la veritat.

I el dia abans de marxar, (dijous) vam sopar a casa amb la Sara, la Vicky i l’Adrian. La Vicky em va regalar una bola del món antiga, i em va fer prometre que ens tornaríem a veure.

I el divendres, últim dia, vaig anar a comprar unes flors que vaig deixar de sorpresa com a regal a la Sara, i al vespre ella al vespre em va acompanyar a buscar el bus 17 que em portaria a San José, des d’on agafaria el primer dels dos trens que m’acabaria portant a l’Aeroport de San Francisco. El comiat va esser molt emotiu, i ens vam prometre que cada vegada que jo vingui de visita a Santa Cruz (solc venir cada estiu) la passaria a veure, i de fet ella em va dir que sempre tindria una habitació a casa seva. 

Després d’haver dormit a l’aeroport de San Francisco, i d’un primer vol fins a Nova York, on sóc ara esperant el vol que em portarà a Barcelona, acabo aquesta visita tan inspiradora i sanadora! 

Abans d’acabar aquesta entrada tan llarga però vull compartir alguns altres xocs culturals que he tingut més enllà dels que ja us he explicat d’en Clayton (tema família, casa, arrels, idioma …). El primer és que la gent als EUA NO FA SERVIR WHATSAPP!!! La majoria de gent que conec se’l va descarregar només per poder contactar amb mi!!! Fan servir, la majoria de gent, el servei de missatgeria de l’IPHONE, i és que gairebé tothom té iphone … El segon, que no tenen empatia cap a la resta del grup quan es fa una activitat conjunta, com a mínim no com la que tenim nosaltres. No están acostumats a compartir i menys en coses com el menjar o el beure, tampoc en les despeses de coses que s’han fet servir com a grup … Una tercera cosa que he vist és que la cultura del cotxe està tan dins l’ADN de la gent dels EUA que fins i tot descuiden moltíssim l’il·luminació dels carrers. Com a exemple dir-vos que havia de tornar a casa amb un frontal i això tot i que la casa està enmig de la ciutat!!  Passa el mateix a la majoria de ciutats, no hi ha il·luminació dels carrers a la nit!! I això és una cosa que també es pot veure quan aterres de nit amb avió, les ciutats dels EUA son molt menys evidents des de l’aire que les europees. Finalment, tot i que podria comentar moltes més coses que m’han deixat en xoc, dir-vos que aquí es prioritza tan la llibertat individual que no se sol ingressar la gent en centres psiquiàtrics encara que estigui molt malament, si la persona no ho vol. La conseqüència d’això és que hi ha molta gent amb problemes psicològics voltant pels carrers, xerrant (cridant) sola etc.

I ara sí, acabo amb una reflexió molt personal que vull fer per acabar. Des que vaig començar aquest blog he estat viatjant pel món fent ciència, explorant, i vivint moltes experiències moltes de bones i algunes de dolentes. Tot i això, quan em pregunto a mi mateix amb què em quedaria de tot això, no puc evitar pensar que justament no és amb la part de la feina, i tampoc potser amb la part de la gent. Sento que el que sempre m’ha omplert més, alló que  tenen en comú totes les situacions en les que m’he sentit ple d’energia, d’alegria, d’esperança pel futur, és l’estar envoltat d’una natura indòmita, poderosa. És per això que no puc evitar tenir sempre en el meu subconscient la pregunta de si no seria més feliç dedicant-me a alguna cosa que em permetès estar-hi més en contacte…

Que tingueu un fantàstic inici de primavera i continueu mirant les estrelles!!!

I el temps ha anat passant.

Hola a tots. Mare meva el temps que ha passat des de la meva última entrada! Sembla que fos ahir que vaig començar aquest blog tot explicant les aventures del meu doctorat i els meus primers passos en la carrera investigadora. 

Com que ha passat tant de temps des que us vaig escriure per última vegada, i de manera excepcional, abans de començar us vull fer una mica de memòria. 

En la última entrada que vaig fer a aquest blog em vaig acomiadar de la comissió de festes de Sant Esteve d’en Bas. També us vaig explicar que estava vivint a Madrid, fent la feina que m’agrada, i motivat per treballar amb gent que realment em valora per la feina que faig i per l'empenta que tinc en iniciar i dirigir projectes. Recordareu que justament aquest sentir-me valorat era quelcom que no havia trobat a Jerusalem, on, sincerament, ho vaig passar malament a la feina, però també és cert que això NO és cert en la part personal! Doncs tot i que sembla que fos ahir que vaig agafar el tren cap a Madrid per primer cop, de tot això ja en fa més de tres anys! I amb tant de temps, com no podria esser de cap altra manera, jo de la mà del món i de la societat he canviat molt, oi tant que hem canviat! Intentaré en aquesta entrada fer-vos un resum de tot el que m’ha passat, tot i que recordeu, són tres anys per resumir en una sola entrada!! Així que segurament em deixaré moltíssimes coses. Ah, però abans, per fer-vos una mica d'enveja, us diré que us escric entre assegut en el jardinet de la fantàstica casa en la que visc ara a Califòrnia (hi estaré ut total de dos mesos), i la platja d”Aptos”, tot gaudint de la imatge de les onades trencant a la platja, onades procedents del més profund de l’Oceà Pacífic. Però d'això de Califòrnia i del què faig jo escrivint des de la platja ja us en parlaré més endavant, no ens avancem!! Dit tot això doncs, no m'enrotllo més, començo amb aquest resum dels darrers tres anys de la meva vida.

Com ja sabeu, l’any 2017 vaig deixar Jerusalem i amb això gairebé la ciència, però, sorpreses de la vida, enmig de tot aquest procés em van donar una beca d’investigació en el programa d’excel·lència de la Comunitat de Madrid. Vaig començar la a la nova feina el 6 d’abril de 2018, després de fer el màster de formació del professorat de secundària (a Ribes de Freser, recordeu?)  i des de llavors he estat vivint a cavall de la Vall d’en Bas i Madrid. Als primers anys les visites a casa van esser bastant escasses degut a l’alt preu dels bitllets d’AVE (més de 200€ per un viatge d’anar i tornar), però això va canviar quan fa poc va arribar la competència a Renfe, amb això els preus es van desplomar literalment, fins al punt que ara puc anar i tornar de Madrid a Barcelona per menys del que costa anar i tornar de Barcelona a Olot amb la TEISA … En aquestes condicions doncs, durant els últims mesos he estat anant a visitar la família gairebé setmana sí setmana no. Tot això, va esser en aquelles primeres estades llargues a Madrid, incloent molts caps de setmana i ponts, en les que vaig poder fer moltíssimes coses, fins i tot conèixer la ciutat, i en general la Comunitat de Madrid, gairebé més del que conec Catalunya. En el procés de coneixença vaig fer nous amics (grans amics, d’aquells per tota la  vida), i amb el temps he recorregut tota la Sierra Madrileña de dalt a baix caminant (a destacar el Pico de Abantos, a El Escorial, i Siete Picos, les dues muntanyes que més m’agraden) moltes vegades sol, tot començant el viatge amb el rodalies fins a Cercedilla o a El Escorial (que funcionen moooolt millor que les de Catalunya …), però d’altres amb aquests bons amics dels que us parlo. Per posar-vos exemples de les rutes que he anat fent, dir-vos que he travessat caminant des de Madrid fins a Segovia, he visitat la Sierra de Gredos, Toledo, Saragossa, Ávila, …, hem fet quatre viatges llargs en cotxe, el primer a Oporto amb un grup de “Catalans a Madrid”, el segon a Cuenca on vam fer una ruta on ens va nevar i vam passar la nit en una caseta molt acollidora, el tercer a Picos de Europa amb la Cris, en Luca i la Mariona (aquests grans amics de qui ja us parlaré en més detall més endavant), i el quart al País Basc també amb ells (cadascun d’aquests viatges mereixia una entrada nova al blog, no sabeu quantes coses ens hi van passar! De fet tenia les entrades mig escrites, però mai les vaig acabar … si a algú li fa gracia que les acabi, que m’ho digui i quan pugui m’hi posaré! jeje). Com us he dit, en aquests tres anys també he recorregut la ciutat de Madrid de dalt a baix, tan caminant com en bicicleta (sí, m’he comprat dues bicis amb les que he anat i tornat de la feina gairebé cada dia, incloent en aquests trajectes dos atropellaments lleus... maleïts taxis de Madrid ...), he passat moltes hores al parc del retiro, a la casa de campo, a la zona del Pardo, l’anillo verde ciclista … I on he viscut? Doncs primer en un pis compartit al nord de Madrid, a la Paz, juntament amb un noi peruà que era propietari d’un negoci de tatuatges i molt fan de les bicicletes de muntanya, i amb dos companys més que van anar canviant cada mig any / un any, i amb qui mai em vaig fer molt. En aquest pis tenia una habitació prou gran amb una terrasseta amb vistes a les “cuatro torres”, i des d’on vaig veure com creixia i s’acabava la cinquena. No sabeu pas quants matins de dissabte i diumenge vaig començar gaudint d’un bon esmorzar i d’un cafetó fet amb la nespresso que em vaig comprar per wallapop, assegut mirant la sortida de Sol mentre escoltava el Via Lliure de rac1 …!!! Després de tres anys vaig decidir canviar de pis (decisió que vaig prendre en veure que molts dels aparells de la casa eren vells i començaven a fallar, i que la propietària volia que els inquilins paguéssim els nous … això sumat a que jo ja tenia la mosca al nas pel mal tracte que va tenir envers nosaltres durant la situació difícil de l’any 2020 … i és que no viure al pis durant sis mesos, pagant el lloguer sencer (fins aquí ho podria mig entendre … tot i que no és pas una persona a qui li faci falta el lloguer d’aquest pis per sobreviure …) sinó també les despeses de llum aigua i gas …, cosa de la que els companys també en tenen bona culpa …). Amb aquest canvi de casa vaig acabar al sud de Madrid, a prop de Madrid Río, amb una senyora gran adorable (atenta com una àvia, i molt xerrameca!), la seva germana, un dels seus fills, i una gosseta vella també, i un xic pesada (també ;-)).

Pel que fa a activitats socials, la veritat és que a part de caminar, n’ha fet relativament poques. De fet molts caps de setmana sortia a caminar el dissabte, mentre que el diumenge el dedicava a conèixer la ciutat caminant, i acabava anant a comprar espècies a un lloc fantàstic al barri de Lavapiés (tenen de tot i més! i molt bé de preu), o, abans que el tanquessin, a comprar unes boletes de pasta de sèsam al restaurant xinès de Plaça España, un lloc del tot genuí! Tot i això, sí que alguna cosa social he fet, entre d’altres he anat al teatre un parell de vegades amb un subgrup de nois i noies “Catalans a Madrid”, a algunes manifestacions en suport a la causa catalana, hem celebrat el nadal i hem fet el cagatió, hem sortit de festa un parell de vegades, hem anat a concerts de folk celta i de pop-rock català (sí, a Madrid!), a fires medievals, també hem anat al cine, un parell de vegades a ballar sardanes al Parc del Retiro, on en ballen cada tercer diumenge de mes, i també al festival de la tapa (tapapiés), a la batalla naval de Vallecas (un cap de setmana d’estiu en el que el barri sencer es posa banyador i treu les pistoles i “bazokas” d’aigua i es dedica a perseguir i mullar tot aquell que s’atraveix a passar pel barri …), a una romeria d’una capelleta de la Sierra Madrilenya, a celebrar el San Isidro en el parc del mateix nom, i a veure el “cortilándia” per nadal. En els primers dos anys el meu grup d’amics es va centrar en aquest petit subgrup dels “catalans a Madrid”, però mica en mica vaig començar a sentir-me millor amb la Cris, en Luca i la Mariona, amb qui podia comptar sempre que volia anar a caminar (el subgrup de catalans a Madrid eren més de sortir de festa i d’activitats culturals a la ciutat). Per tot això al final ha estat amb aquests tres amb qui he compartit la majoria d’actes socials, des de caminades fins a sortides de tres dies, passant per tardes de jocs de taula i sopars de nadal/aniversari. A més d’aquest grup d’amics també he tingut visites. M’ha visitat la meva mare, amb qui vam passar un fantàstic cap de setmana visitant la ciutat, en Xumeu (el meu gran amic Eivissenc, des de la carrera) amb qui vam anar a veure Frozen 2 envoltats de nenes petites i dels seus pares que ens miraven de reüll amb expressions de desaprovació … XD, en Jordi Feixas, l’Elena i la seva filla Ània (vam anar amb ells a veure el cortilàndia), i l’Arturo, el meu estudiant de doctorat Mexicà. Tot això va passar però abans de l’any en el que tot va canviar, el 2020. Aquest any, per mi al igual que per tothom, va suposar un punt d’inflecció tan en la meva vida personal com en la laboral, i és el que em va permetre parar, observar la meva vida “des de fora” i prendre decisions un xic més refleccionades de com les havia pres fins ara. Però ja hi arribaré a tot això, que sembre me’n vaig per les branques. Abans deixeu que us expliqui també una mica com m’ha anat la feina en aquests últims tres-quatre anys.

Com ja us vaig comentar, en aquesta nova feina em vaig trobar amb una cosa que no tenia a Jerusalem, un suport total del que era el meu “jefe”, i amb les portes de la Universitat obertes per tal que pogués desenvolupar el meu potencial com a científic en tots els aspectes. Vaig començar a donar classes com a professor únic en l’assignatura de Formació i evolució de Galaxies, també vaig compartir l’assignatura de Dinàmica de Galaxies amb el meu jefe, i vaig ajudar en d’altres. Això em va sorprendre molt ja que aquestes assignatures a la Universitat de Barcelona estaven totalment reservades per professors amb experiència i catedràtics, i a la Universitat Hebrea de Jerusalem no en van voler ni sentir a parlar de que jo donés classes … També em van permetre dirigir treballs de final de grau, de final de màster, i vaig començar a dirigir quatre tesis doctorals, direcció que vaig decidir compartir amb un segon investigador ja que les co-direccions crec que són molt beneficioses per l’estudiant. Gràcies a tot això vaig poder acreditar-me en els programes estatals d’estabilització de professors. Mentrestant també vaig passar a formar part dels projectes del plà nacional de l’Armando i en Jesús (els meus jefes), cosa que em va permetre tenir recursos per viatges (a l’estiu he estat visitant Santa Cruz per assistir a un parell de congressos i reforçar els vincles amb els investigadors d’allà), i també per pagar a un dels meus doctorands. En aquest temps també he estat impulsant la creació de seminaris d’investigació, he lluitat “contra viento y marea” per aconseguir que aquests seminaris tinguin periodicitat setmanal ja que crec que ajuden molt a que els investigadors es reciclin i estableixin noves col·laboracions. He fracassat en establir un seminari interdisciplinari entre les seccions del nostre departament (física de la terra, física de l’aire i astrofísica), però sí que he aconseguit que es consolidin els seminaris d’astrofísica de l’institut (seminaris Iparcos, que podeu trobar a youtube). Gràcies a tota aquesta activitat, el 2019 vaig aconseguir el meu primer projecte d’investigació en el que sóc investigador principal, un projecte de 53.000€ que he pogut dedicar a comprara un superordinador pel meu grup d’investigació (grup que he batejat com a “Garrotxa”), i dos ordinadors de sobretaula (que es diuen Puigsacalm i Falgars respectivament), també amb aquests diners he pogut pagar bona part del sou d’un dels meus doctorands, i viatges d’investigació com el que estic fent ara.

Un altre dels meus grans èxits en aquests tres anys ha estat la publicació d’un article en la col·laboració AGORA que va tenir molt impacte, i del que van sortir diverses notes de premsa i em van fer entrevistes en televisions de Mèxic i Estats Units (a Espanya la noticia va entrar per l’agencia EFE, però va tenir realment molt poc impacte …), a més dels altres sis articles que he publicat el 2021, un número gens menyspreable després d’uns anys travessant el desert … 

En aquests anys he estat treballant bona part del temps a la Universitat Complutense de Madrid però també he pogut iniciar una col·laboració molt interessant amb gent del Centre d’Astrobiologia, els que m’han donat accés al món de la cerca d’exoplanetes. Amb aquest grup, liderat pel professor Félix Llorente (Almagro, Castella la Manxa) i Ramiro de la Reza (Brasil), hem publicat diversos articles i també compartit bons moments, com per exemple una convivència d’una setmana amb el premi Nobel de Física 2019, el Professor Michael Mayor, bon amic d’en Félix i en Ramiro, i ara també amic/conegut meu, tot un honor!

Una altra col·laboració important i que tindrà un impacte important en un futur, és la que tinc amb la Mariángeles (de la UCM, i tan bona amiga que ja la considero com una germana gran), en David Martínez-Delgado de l’IAA (el més gran expert en l’ús de telescopis amateurs per fer recerca astronòmica de qualitat), i en Rafael Guzmán (professor de la Universitat de Florida i director d’una empresa de satèl·lits). Amb aquest grup estem treballant en dos projectes per llançar observatoris astronòmics espacials, els projectes DUNES (amb la NASA) i ARRAKHIS (amb la ESA). I, de fet, les dues primeres setmanes del 2022 les he passat a Florida (la ciutat de Gainesville) treballant en el projecte, a més de visitant els aligators i fent una excursioneta en canoa (amb accident en forma de enfonsament de canoa inclòs). No puc deixar de comentar que amb en Rafa i amb la Mariángeles ja havíem compartit abans molt bons moments, per exemple, un dinar que es va allargar 10 hores! I ens va passar volant! No ens ho podíem creure!! I va esser justament el dia en que acabava el toc de queda a Madrid, a les 24h, però ens en vam adonar a les 23h, així que directament vam esperar a sortir de la casa de la Mariángeles (on vam fer el dinar-berenar-sopar), a les 24h. Sobre la relació de germanor que tinc amb la Mariángeles també vull destacar que vaig passar una setmaneta amb ella i la seva família en una caseta que tenen a Benasque (quins dies d’estiu més bons! I quina desconnexió!!), i ella i la família (també uns bons amics de la família que ara també ho son meus) em van venir a visitar l’estiu següent a la Garrotxa), a més de compartir moltes caminades per la Sierra Madrileña també.

Finalment, afegir que també m’he dedicat a organitzar les activitats socials del grup d’astrofísica de la UCM, des de dinars de nadal, sortides de tardor a buscar fòssils a “Torremocha del Campo”, i una calçotada amb més de 400 calçots (que vaig dur en una maleta a l’AVE … el que deuria pensar la gent en sentir tanta pudor de ceba durant tot el viatge!!).

I a més de tot això, les estades de Joves i Ciència al Pirineu (a les Planes de Son) han continuat cada final de juny, confirmant el fort vincle que ens uneix a la Laia, en Víctor, l’Ignasi i a mi, sí, també seran amics d’aquells que d’aquí a 20 anys encara ens trobarem, n’estic convençut!. Ah, també he continuat les activitats per la Garrotxa com son el fer ratafia per sant Joan, l’ésdansa al final de l’estiu, el pessebre vivent de Joanetes, caminades, bivacs en pics (al Puigmal, a Santa Magdalena …) i estades a refugis. També he fet alguns altres viatgets  dos exemples són l’estada d’una setmana a Eivissa amb l’Enrique i en Xumeu (mai m’hauria pensat que m’acabaria agradant la platja), o la Bordeus a visitar la Laia Casamiquela, juntament amb l’Ignasi i el xicot de la Laia, un lloc fantàstic on vagi aprendre a fer surf! Ah i també, no em puc deixar el gran esdeveniment d’aquesta tardor, l’emotiu casament de l’Esther i en Jordi, bons amics de la colla, amb els que he compartit penes i dificultats durant els mesos més durs de l’any 2020.

Sobre el fatídic any 2020 no us en diré massa res, tots ho hem passat malament, però espero que tots n’hagueu après tantes coses i que us hagi servit tan com a mi per conèixer-vos millor i veure la vida des d’una altra perspectiva. Només us diré que vaig marxar el 12 de març de Madrid en AVE amb una sensació de no tornar-hi més (com si el món s’estigués acabant), infectat de Coronavirus (sí, la primera soca) infecció lleu però que em va deixar tocat (dificultat relativa per respirar durant més d’un any), que vaig aïllar-me tres setmanes per passar la infecció sense contagiar a ningú de la família, després tancat a casa amb els pares vaig passar com una segona adolescència amb dificultats per suportar certes actituds del pare però arribant a tenir una relació d’amistat profunda amb la meva mare, de veritat que he de donar gràcies a aquest temps d’aíllament pel temps que em va donar per conèixer millor la meva família, però sobretot per aprofundir la relació que tinc amb la meva mare. 

Durant la pitjor part de la pandèmia vaig continuar donant classes online, la pandèmia va obrir-nos la porta a una nova manera de fer classes, ens vam convertir tots en youtubers. Sincerament pel bé dels alumnes espero que n’haguem après tots alguna cosa de tot això, jo com a mínim tinc claríssim que tenir les classes gravades i passar-les als alumnes és una eina fantàstica per millorar el seu aprenentatge. I pel que fa a la interacció amb altres investigadors, la pandèmia ens ha permès entendre que fer seminaris que es retransmeten per youtube és una manera d’aconseguir arribar a molts més científics, i tenir les xerrades gravades ens és molt útil com a eina de consulta per futures investigacions.

La pandèmia també ens ha permès reavaluar les nostres relacions personals amb el nostre entorn d’amistats. En el meu cas m’ha servit per adonar-me que hi ha molts tipus diferents d’amistat, tan pel que fa a la relació en la direcció dels amics/coneguts cap a mi, com en la de mi cap als amics/coneguts. És bo saber en qui pots comptar en cada situació, i entendre que no en totes les situacions pots comptar amb la mateixa gent, i que no tota la gent pot comptar amb tu en les mateixes situacions … que complicades són les relacions socials, oi?!!

Finalment dir-vos que la pandèmia també m’ha permès adonar-me que la meva feina actual a Madrid no és tampoc aquest camí de flors i violes que pensava a l’inici. Venia d’una situació dura, d’una autoestima molt baixa, i sens dubte el que em donessin l’oportunitat de treballar a Madrid, amb tanta independència i amb tant suport, envoltat de persones fantàstiques tan en el personal com en el professional em va ajudar a remuntar. Ara, després de la pandèmia m’he pogut adonar però que aquesta feina no m’ofereix un futur amb el que em senti cómode. I vull deixar clar que no és pas per la gent, que són fantàstics, sinó pel sistema, per la universitat, per la UCM en particular. I és que el meu següent pas a la universitat seria aconseguir una plaça de professor, mal pagada i amb moltíssimes hores de docència. La conseqüència d’acceptar una plaça així faria que, si ve no en el paper però sí en el meu dia a día, hagués de deixar d’investigar. I sí, és així, per molt que us sorprengui, aquest país no ens ofereix cap altra alternativa d’estabilització als “joves” investigadors … vaja a no ser que siguis un superinvestigador…! El cas és que em vaig presentar en una d’aquestes places però finalment vaig acabar rebutjant-la i ja us dic que no m’hi tornarè a presentar, el meu futur o passa per la investigació (amb un petit percentatge de classes i direcció d’estudiants, que també m’agrada), o per deixar la universitat i anar a l’empresa privada.

Dit tot això, us he d’esser sincer, tinc novetats sobre el meu futur i no passen per Madrid, ni per Barcelona … però per això haureu d’esperar a una nova entrada del blog!! Aviat us explicaré quina és aquesta novetat, i també us faré un resum de com m’ha anat aquesta estada de sis setmanes per Califòrnia i de la que tinc prevista de 4 setmanes a Ciutat de Mèxic!!!

Va, això és tot per avui, segur que m’he deixat moltíssimes coses, i és que tres anys donen per molt, però crec que m’ha quedat un prou bon resum (em disculpo perquè com sempre m’ha quedat molt llarg!!!).

Que vagi molt bé i, recordeu, continueu mirant les estrelles!!

Comiats inevitables

Com passen els anys! Sí, és una frase que arribats a certa edat no ens cansem de repetir. No hi pensem pas contínuament, només faltaria, no podríem pas viure així! Hi pensem quan ens enfrontem a canvis en coses que han esdevingut rutinàries i que d'alguna manera constituïen un lligam entre el nostre present i la nostra "joventut". A risc de desviar-me del tema, i responent als comentaris que ja molts haureu començat a formular, aquí he de dir que la definició del terme "joventut" requeriria una llarga discussió, i és que sé que aquesta no és la mateixa per mi, pels meus pares o per un/a noi/a que està tot just fent ESO.

Aquesta sensació que el temps se'ns escapa de les mans, ha estat especialment forta per mi en els darrers 2-3 anys, i és que per motius personals (que molts ja coneixeu) he hagut de, mica en mica, tallar la majoria d'aquests lligams amb el passat: la parròquia, la ràdio, el cau. les visites a l'observatori de Batet, la dansa tradicional amb la Marboleny, fins i tot les reunions i rutes amb els molts amics que tinc aquí a la que sempre serà la meva terra, la Garrotxa, ...

Aquestes petites pèrdues, que per molt que un es digui a si mateix que no ho són, ho són, i és que formar part de tots aquests projectes ha definit en bona part la persona que ets actualment, tenen també una part positiva: hom veu amb orgull que d'altres persones, igual o més capaces que un mateix, prenen el relleu. El millor de tot però és reconèixer als seus ulls reflectida la mateixa motivació que tenies tu a la seva edat per continuar i millorar el projecte que heu estat compartint en els darrers anys. Aquesta visió no fa més que reafirmar la teva decisió de deixar-los pas, deixar pas a noves idees, a noves maneres de fer ... I és que si bé és cert que s'entrebancaran i algunes vegades cauran, algú a hores d'ara dubta que hi hagi una millor manera d'aprendre que caure i tornar a aixecar-se amb orgull i amb la seguretat que no tornarà a passar? (aixecar-nos mirant de reüll a veure si algú ens ha vist caure, és clar, jeje).

A alguns potser us semblarà que aquesta entrada no era necessària, que en faig un gra massa, que per molt que digui que no continuaré al peu del canó hi seré, us he de dir que ja en els últims anys no havia pogut estar tan com hauria volgut, i amics que aprecio moltíssim ho havien hagut de patir. La decisió doncs és ferma, molt meditada, i la tristesa, sincera.

Fa 16 anys vaig acceptar formar part d'un grup de joves més o menys ben avinguts (tampoc no us enganyaré, no tot han estat sempre flors i violes), que es proposava arremangar-se i amb la millor de les intencions treballar fort per proporcionar al poble uns dies d'activitats, diversió i desconnexió de la seva rutina. Van anar passant els anys i vam prendre decisions, a vegades doloroses, i probablemet a voltes equivocades, però sempre, sempre, amb el desig de fer un bé al poble. Vam treballar dur en una feina que molt poques vegades és reconeguda (s'ha de dir que tampoc era el nostre objectiu), i que per altra banda és sempre fàcilment criticada, però junts, ben avinguts, amb els nostres dons i els nostres defectes ens en vam sortir prou bé. 

Ha arribat el dia. Tot té un començament i tot té un final. Avui acaba la festa major de Sant Esteve d'en Bas 2018, jo ja no hi sóc, com una metàfora d'un comiat anunciat. Sóc a Madrid, una ciutat que des de no fa massa és la meva casa, fent una feina que m'agrada, però lluny del meu poble. Tornaré sovint (més que en els darrers anys) però dins meu sento que ha arribat el moment de deixar la última de les activitats que em lligava tan intensament amb el meu passat: la comissió de festes. Sé del cert que continuarà en bones mans, mans de gent jove amb ganes i motivació, i sens cap mena de dubte amb una enorme capacitat per fer de la festa major de Sant Esteve d'en Bas una molt bona festa, ja ho veureu!

Per acabar només em queda fer una cosa, agrair de la manera més profunda i sincera la feina feta per la persona que en els darrers anys ha estat realment l'ànima d'aquesta festa nostra, la Eva Bagó, a qui especialment en els darrers anys no he pogut ajudar tant com m'hauria agradat (i hauria hagut de fer). Moltes gràcies Eva, ha estat un plaer compartir l'estrès i emprenyades de quan les coses no sortien bé, i també tots els bons moments, que han esset molts, de riures i felicitat. També a la Aida Corpes, i la resta de la gent (no els mencionaré tots ja que en aquests 16 anys han estat molts, i els coneixeu sobradament per veure'ls durant les festes amb la nostra samarreta blava) que, junts, han fet realitat tantes i tant bones festes majors. Trobaré a faltar les nostres interminables reunions i discussions (no puc dir que trobaré a faltar els sopars de comissió ja que en aquests 16 anys crec que no ens n'hem permès pas més de 3, fora del sopar popular, sopar on també ens toca treballar!!!, i és que he estat un tresorer molt dur oi?? jeje). 

Una abraçada ben forta i sincera a tota la comissió i molts ànims per superar els reptes que us depari el futur. Sabeu sobradament que encara que no estigui a la comi podeu comptar amb mi!