Bon viatge i bona ruta!

Hola a tots, benvinguts al meu blog!
Espero que aquest sigui un espai on pugueu seguir-me en els meus viatges, i que en un futur es converteixi en un espai d'aventures, de viatges, de ciència i de debat!

dilluns, 17 de setembre de 2018

Comiats inevitables

Com passen els anys! Sí, és una frase que arribats a certa edat no ens cansem de repetir. No hi pensem pas contínuament, només faltaria, no podríem pas viure així! Hi pensem quan ens enfrontem a canvis en coses que han esdevingut rutinàries i que d'alguna manera constituïen un lligam entre el nostre present i la nostra "joventut". A risc de desviar-me del tema, i responent als comentaris que ja molts haureu començat a formular, aquí he de dir que la definició del terme "joventut" requeriria una llarga discussió, i és que sé que aquesta no és la mateixa per mi, pels meus pares o per un/a noi/a que està tot just fent ESO.
Aquesta sensació que el temps se'ns escapa de les mans, ha estat especialment forta per mi en els darrers 2-3 anys, i és que per motius personals (que molts ja coneixeu) he hagut de, mica en mica, tallar la majoria d'aquests lligams amb el passat: la parròquia, la ràdio, el cau. les visites a l'observatori de Batet, la dansa tradicional amb la Marboleny, fins i tot les reunions i rutes amb els molts amics que tinc aquí a la que sempre serà la meva terra, la Garrotxa, ...
Aquestes petites pèrdues, que per molt que un es digui a si mateix que no ho són, ho són, i és que formar part de tots aquests projectes ha definit en bona part la persona que ets actualment, tenen també una part positiva: hom veu amb orgull que d'altres persones, igual o més capaces que un mateix, prenen el relleu. El millor de tot però és reconèixer als seus ulls reflectida la mateixa motivació que tenies tu a la seva edat per continuar i millorar el projecte que heu estat compartint en els darrers anys. Aquesta visió no fa més que reafirmar la teva decisió de deixar-los pas, deixar pas a noves idees, a noves maneres de fer ... I és que si bé és cert que s'entrebancaran i algunes vegades cauran, algú a hores d'ara dubta que hi hagi una millor manera d'aprendre que caure i tornar a aixecar-se amb orgull i amb la seguretat que no tornarà a passar? (aixecar-nos mirant de reüll a veure si algú ens ha vist caure, és clar, jeje).
A alguns potser us semblarà que aquesta entrada no era necessària, que en faig un gra massa, que per molt que digui que no continuaré al peu del canó hi seré, us he de dir que ja en els últims anys no havia pogut estar tan com hauria volgut, i amics que aprecio moltíssim ho havien hagut de patir. La decisió doncs és ferma, molt meditada, i la tristesa, sincera.

Fa 16 anys vaig acceptar formar part d'un grup de joves més o menys ben avinguts (tampoc no us enganyaré, no tot han estat sempre flors i violes), que es proposava arremangar-se i amb la millor de les intencions treballar fort per proporcionar al poble uns dies d'activitats, diversió i desconnexió de la seva rutina. Van anar passant els anys i vam prendre decisions, a vegades doloroses, i probablemet a voltes equivocades, però sempre, sempre, amb el desig de fer un bé al poble. Vam treballar dur en una feina que molt poques vegades és reconeguda (s'ha de dir que tampoc era el nostre objectiu), i que per altra banda és sempre fàcilment criticada, però junts, ben avinguts, amb els nostres dons i els nostres defectes ens en vam sortir prou bé. 
Ha arribat el dia. Tot té un començament i tot té un final. Avui acaba la festa major de Sant Esteve d'en Bas 2018, jo ja no hi sóc, com una metàfora d'un comiat anunciat. Sóc a Madrid, una ciutat que des de no fa massa és la meva casa, fent una feina que m'agrada, però lluny del meu poble. Tornaré sovint (més que en els darrers anys) però dins meu sento que ha arribat el moment de deixar la última de les activitats que em lligava tan intensament amb el meu passat: la comissió de festes. Sé del cert que continuarà en bones mans, mans de gent jove amb ganes i motivació, i sens cap mena de dubte amb una enorme capacitat per fer de la festa major de Sant Esteve d'en Bas una molt bona festa, ja ho veureu!

Per acabar només em queda fer una cosa, agrair de la manera més profunda i sincera la feina feta per la persona que en els darrers anys ha estat realment l'ànima d'aquesta festa nostra, la Eva Bagó, a qui especialment en els darrers anys no he pogut ajudar tant com m'hauria agradat (i hauria hagut de fer). Moltes gràcies Eva, ha estat un plaer compartir l'estrès i emprenyades de quan les coses no sortien bé, i també tots els bons moments, que han esset molts, de riures i felicitat. També a la Aida Corpes, i la resta de la gent (no els mencionaré tots ja que en aquests 16 anys han estat molts, i els coneixeu sobradament per veure'ls durant les festes amb la nostra samarreta blava) que, junts, han fet realitat tantes i tant bones festes majors. Trobaré a faltar les nostres interminables reunions i discussions (no puc dir que trobaré a faltar els sopars de comissió ja que en aquests 16 anys crec que no ens n'hem permès pas més de 3, fora del sopar popular, sopar on també ens toca treballar!!!, i és que he estat un tresorer molt dur oi?? jeje). 
Una abraçada ben forta i sincera a tota la comissió i molts ànims per superar els reptes que us depari el futur. Sabeu sobradament que encara que no estigui a la comi podeu comptar amb mi!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada