Hola de nou, per fi he trobat el moment d'escriure l'última entrada d'aquesta sèrie de nadal.
Avui toca, Oaxaca.
Ja havia passat el dia de Nadal, el de Sant Esteve i també el Cap d'any, tot lluny de casa. Per sort, tot plegat havia estat una gran experiència en companyia de molt bons amics. En aquest moment però, dia 1 de gener, havia de començar una nova part de l'aventura, una aventura en solitari per la Sierra Norte de Oaxaca.
El dia 1 va esser un dia de viatge, com ja us vaig explicar en l'última entrada, vaig arribar a Tonalà fent autoestop i un cop allà vaig anar directament a la terminal d'autobusos OCC que m'havien de dur, primer a Tuxtla Gutiérrez, on esperaria 3 hores al següent autobús, i després a la capital de l'estat de
Oaxaca, que té el mateix nom que aquest.
Moltes hores de viatge després, i sense més incidents que un control dels militars on ens van fer baixar de l'autobús per revisar totes les maletes (control rutinari per buscar drogues), vaig arribar a Oaxaca. Eren les 6 del matí del dia 2.
En arribar, el primer problema que vaig haver d'afrontar era clar, volia fer una ruta de 4 dies però duia dues motxilles i molta roba innecessària, massa motxilles i massa pes. Tot i això, en un principi semblava que la solució era fàcil, ho podia deixat tot en una taquilla de l'estació d'autobusos fins que tornés, no obstant el problema va sorgir quan vaig preguntar els preus i va resultar que és caríssim deixar-hi l'equipatge més d'unes hores. Així doncs, vaig haver de fer servir l'enginy i buscar una alternativa: vaig buscar una bugaderia i hi vaig deixar tota la roba que em sobrava (només em vaig quedar amb una muda), d'aquesta manera, i per una sisena part del preu de la taquilla de l'estació d'autobusos, tindria la roba ben guardada i a més me la tornarien neta. Va esser una gran idea!
Després de descarregar la motxilla, ja estava a punt per anar a buscar informació sobre les rutes que volia fer. Vaig anar a la seu d'
Expediciones Sierra Norte, on em van explicar una mica com es treballa i la situació en que es troba la zona on volia anar, que és la zona dels
Pueblos Mancomunados de Oaxaca. Els Pueblos Mancomunados són un conjunt de 7 pobles els terrenys dels quals no tenen propietaris sinó que són de tothom qui viu en els pobles, els recursos que s'hi generen són comunals de manera que tothom treballa per un bé comú (la pobresa hi és gairebé inexistent). També els beneficis del turisme s'inverteixen directament al poble (mantes per la gent gran quan arriba el fred, per exemple). Allà em van explicar que el millor per anar-hi de ruta era agafar un guia i quedar-se a les cabanyes preparades per turistes, i que ells em podien muntar tota la excursió, des de com arribar als pobles fins a com tornar. No obstant això, el que jo buscava era aventura, per tant, ni guies, ni ruta organitzada, només els vaig comprar el mapa de les rutes i la resta ja m'espavilaria jo! I és que les millors experiències són les que et trobes quan improvises!
Així doncs, amb l'esperit aventurer renovat, me'n vaig anar a passejar una mica pel Zócalo de Oaxaca i després directament a buscar el transport que em portaria, aquell matí, a unes de les ruïnes més espectaculars de la zona, les de l'antiga capital zapoteca: la majestuosa
Monte Albán. Aquesta zona arqueològica es troba molt a prop de Oaxaca, de fet està just sobre d'una petita muntanya amb unes vistes espectaculars de totes les valls de l'entorn. Segons els estudis històrics aquesta ciutat Zapoteca va esser un centre de poder molt important després de la caiguda de Teotihuacan, i durant alguns segles va ser un punt de trobada de moltes cultures, des dels mateixos zapotecas fins a mayes, teotihuacans, mexiques, ... . Aquí a Monte Albán vaig conéixer un noi també del DF i vam fer tota la visita junts. Vam estar-hi tot el matí, fins a les 2 del migdia aproximadament, i és que són unes ruïnes espectaculars! El més interessant de tot, un edifici que trenca tots els esquemes de la ciutat: es troba enmig de la plaça dels temples però està orientat en un angle molt diferent a la resta de temples i no té una forma definida, sembla esser que era un observatori astronòmic (la estranya orientació de l'edifici no era més que l'intent d'utilitzar-lo per indicar la posició d'alguns astres en moments importants de l'any), a la vegada que també era un lloc on s'inscrivien les ciutats conquerides i les majors victòries dels Zapotecas.
Després de la visita a Monte-Albán, vaig tornar a Oaxaca, em vaig acomiadar del meu nou amic i me'n vaig anar a buscar la companyia d'autobusos que m'havia de dur a la meva primera parada a la Sierra Norte,
Lachatao. Vaig travessar tot Oaxaca, i al final vaig arribar a l'adreça on hi havia d'haver la terminal d'autobusos que m'indicava la guia "Lonely Planet", el problema és que la guia és del 2009, i just en el lloc on hi hauria d'haver hagut la companyia d'autobusos ara hi havia una empresa de repartiment d'aigua embotellada, la companyia d'autobuos havia tancat i ja no hi havia busos que portèssin a Lachatao. Així doncs, primer imprevist, no obstant això vaig reaccionar de pressa i vaig fer un canvi de plans, començaria per un altre poble,
Llano Grande, a on podia arribar mitjançant un bus d'una companyia d'autobusos de 2ona classe amb sèu a l'altra punta de la ciutat, bufff, a la terminal d'autobusos de segona classe (Flecha Zempoaltépetl és el nom de la companyia). En arribar-hi vaig demanar pel següent autobús i va resultar que sortia ben tard, a les 20:30 i que arribava a Llano Grande a les 23:15, una mica tard, però vaig pensar que no seria un problema.
El viatge va anar bé, vaig dormir una estona, i en arribar a Llano Grande, altre cop una nova sorpresa. El conductor va parar enmig del no-res, no hi havia cap farola i gairebé cap casa, i em va dir que allà era on jo havia de baixar, Llano Grande. Una mica sorprès/espantat, vaig baixar, i sort que duia el lot! Vaig voltar enmig d'aquella foscor, de lladrucs de gossos i de silencis, i vaig arribar a la sèu de Expediciones Sierra Norte, on lloguen les cabanyes, però ja estava tancat i no hi havia ningú enlloc, les cabanyes també estaven tancades. Feia fred, i no tenia on dormir, i ja eren les 24:00h, vaig pensar en posar-me a dormir en un porxo però voltant voltant vaig trobar una cabanya en construcció. La porta de la cabanya estava oberta i aquesta tenia teulada, parets, i un terra irregular: faria el fet, passaria una nit en plan okupa. Vaig dormir prou bé, dins el sac i amb roba a sota per aïllar del fred i la humitat del terra (no portava màrfega), i és que a més de 3000m d'alçada les nits sempre són fredes.
De bon matí (6:30) vaig desokupar la cabanya i vaig començar a caminar. Just abans de començar, però, vaig trobar-me els encarregats d'Expediciones Sierra Norte. No els vaig dir res d'on havia dormit, és clar, però sí que vaig haver de pagar-los amb molt de gust els 50 pesos d'entrada a la Mancomunitat (són uns d'aquells ingressos que com us he explicat repercuteixen directament en la gent dels pobles). Fet això, i amb el sol sortint ja del darrere de les muntanyes, vaig poder apreciar que Llano Grande és un poblet ben petit i que no és estrany que no hi hagi ni faroles (no crec que arribin als 200 habitants), aquí al bell mig de la Sierra Norte.
Ara sí, vaig començar a caminar, i tan sols començar ja vaig veure que seria tota una aventura seguir les rutes marcades al mapa: no hi havia pràcticament CAP indicació ni cap marca! És a dir, m'hauria de guiar únicament pel mapa, seguir els camins més transitats (en realitat no em vaig trobar ningú més fent les rutes), seguir petjades i marques de bicicleta, i orientar-me amb el sol per saber si anava en la direcció correcta.
El meu destí en aquest primer tram era arribar a
Cuajimoloyas. Vaig prendre la decisió de no ser massa agosarat i mirar de fer rutes relativament curtes cada dia (màxim 5-6 hores) de manera que en cas que em perdés tingués temps de rectificar abans no es fes fosc. La caminada era dura, com sempre quan es camina per sobre dels 3000 metres, i és que els pobles pels que volia passar estaven tots entre els 3000 i 3300 metres d'açada, a la zona més alta de la Sierra Norte. Amb tot això, els paisatges eren realment espectaculars, aquests boscos de selva nuvolosa em recordaven estranyament a casa.
Vaig arribar a Cuajimoloyas cap al migdia. Cuajimoloyas és el poble més gran de la mancomunitat, amb uns 1500 habitants, és molt tranquil, i molt indígena, hi ha gent gran que ni sap el castellà, parlen només Zapoteco, en definitiva, és genial! En aquest poble vaig anar a la oficina de turisme i vaig reservar una cabanya compartida per passar la nit a
Benito Juárez, el següent poble on volia arribar a dormir. Vaig dinar, vaig fer un suc de papaya que se'm va posar molt i molt bé, i em vaig tornar a posar en marxa. El camí de Cuajimoloyas a Benito Juárez és preciós, i et trobes en tot moment amb gent que cultiva blat de moro en els llocs més estranys possible, camps del tot inclinats, aprofitant al màxim la terra, i encara ho fan de la manera que ho feien fa segles, només amb tracció animal (llaurar per exemple) i amb les pròpies mans (sembrar, collir i tallar canyoques). El camí, encara estava més mal indicat que el primer tram, de fet només em vaig trobar UN indicador en tot el camí de 5 hores, em vaig perdre unes quantes vegades, a més només de començar em vaig adonar que havia perdut el mapa, ... quin desastre! Tot i això, seguint petjades i roderes de bicicletes me'n vaig acabar sortint, no sense moments d'estrès, ho he de reconèixer.
Esgotat, vaig arribar a El Mirador, un punt molt alt just sobre de Benito Juárez, i amb unes vistes increïbles. En aquest mirador hi han construït una torre de vigilància a la que es pot pujar, i també tot un parc d'aventura amb tirolines, ponts de mico etc etc. Un bon lloc per passar una tarda. M'hi vaig estar una bona estona descansant fins que vaig decidir baixar fins al poble.
Benito Juárez va resultar ser també un poble molt petit, amb no més de 300 habitants, i d'una bellesa indescriptible. És un poble molt indígena, on poca gent parla el castellà, de fet baixant em vaig trobar amb una senyora gran que en un castellà molt "patatero" em va preguntar d'on venia i què feia per allà, i em va explicar algunes coses del poble. Resulta que són un poble molt lligat a la natura, com els seus avantpassats, li tenen molt de respecte, i això es es pot comprovar en llegir el munt de cartells pro-natura que hi havia en tot el camí, un dels que em van agradar més deia: "La tierra ama nuestras pisadas pero teme a nuestras manos", una frase per reflexionar. En arribar al poble pròpiament dit em vaig trobar en que els d'Expediciones Sierra Norte estaven repartint mantes a tota la gent gran del poble, comprades amb els ingressos del turisme, en un acte molt bonic. En acabar l'acte, em van acompanyar a la meva cabanya "compartida" que no vaig compartir perquè era temporada baixa i era l'únic que es quedaría en una de compartida (sí que hi havia gent a les individuals). Hi havia aigua calenta, i la habitació era, pel meu gust, massa luxosa, però estava bé, em vaig dutxar i em vaig relaxar després d'un dia dur. Cap al vespre me'n vaig anar a sopar al menjador comunitari (una quesadilla i un suc, tot per 25 pesos), a observar com els nens, i alguns no tan nens, jugaven a bàsquet i a comprar alguna cosa per esmorzar l'endemà, i aviat cap a dormir.
Em vaig llevar ben d'hora, l'aire fresc del matí em va despertar i la sortida de sol va esser espectacular, sobretot amb el paisatge de bosc dens i emboirat que s'em regalava. Les teulades de les cases estaven plenes de blat de moro posat a assecar, i la gent tot just començava a treure el cap de les seves cases. Em vaig posar en camí, però no en el camí que havia previst ... La meva idea era anar fins a la Naveria i tornar, però si feia això no tindria temps de visitar uns altres punts dels Valles Centrales (ja fora de la Sierra Norte) que m'havien recomanat, per tant, sense tenir cap decisió presa vaig començar a caminar en direcció a la Naveria. I va esser just en sortir del poble que em vaig ben equivocar, vaig prendre un camí que no era ni el de la Naveria ni el de sortir de la Sierra Norte (per sortir de la zona havia d'anar fins a la carretera i agafar un bus), sinó que vaig agafar el camí de
Teotitlán del Valle. I quina gran equivocació!! Com sempre, tot el que és improvisat et porta a les experiències més interessants!
El camí de Teotitlán del Valle era un camí de 25 Km, a ple sol, per pista forestal, però amb unes vistes espectaculars. El camí va esser esgotador, caminant sota un sol de justícia i recollint les escombraries que anava trobant (com sempre, hem de deixar el món millor de com l'hem trobat! Filosofia escolta sempre!), però va valer la pena, de fet, entre deixalla i deixalla, allà, enmig del no-res, em vaig trobar un bitllet de 20 pesos, quina sort! A veure si haurem de començar a creure en això del "karma"...
En tot el camí per pista forestal em vaig anar trobant miradors, fonts, dèus d'aigua, arbres monumentals, estranys animals, i també vaig poder veure clarament com la vegetació anava canviant a mesura que baixava des de la cota 3200 a la 1400 (a baix tot era ben sec mentre que dalt de la Sierra Norte era un bosc tropical humit).
Cap a la 1 del migdia vaig arribar a un petit pantà ple de flora i fauna (fotges, ànecs, ...) i just davant, en un turonet, ja hi havia Teotitlán del Valle. Teotitlán del Valle és una petita població, ja fora dels pobles mancomunats, on també es respira un ambient molt indígena, i on sembla que el temps s'hagi aturat. La gent em saludava pel carrer, vaig anar a passejar pel centre i vaig visitar, primer de tot, la magnífica església que té aquesta població, allà, es poden veure fragments d'un antic temple Zapoteco enganxades a les parets del temple actual. Em vaig passejar pel mercat d'artesania (aquesta població és famosa per l'artesania tèxtil tota feta a mà i amb tints naturals, i pel que sembla és la de millor qualitat del país). Vaig aprofitar un moment per anar a escriure uns correus en una botiga on tenien internet (de fet era una farmàcia amb una habitació secreta on hi havia ordinadors ...) i finalment, me'n vaig anar al mercat municipal amb la intenció de fer un batut de fruites, tot i això el mercat estava gairebé tancat, eren la 1:30 i es veu que només obrien de 9 a 12. Era un mercat que tenia 3 seccions, la de fruita i verdura, la de "restaurant" i la de cacau i cafè. Tot i això vaig tenir sort i em vaig trobar una senyora a la secció de fruita i verdura que estava disposada a fer-me el batut. Era la "Doña Juana" i me'n va preparar un d'especial de plàtan, maduixa, papaya i llet pràcticament acabada de munyir. Era una senyora molt simpàtica, i vam xerrar una bona estona i una mica de tot:
-Ells parlen Zapoteco i una mica de castellà i als nens, a l'escola, encara se'ls ensenyen les dues llengües.
-Era una senyora soltera però amb 3 nebots que s'estima molt i que estan estudiant. Em va dir que li recordava molt a un d'ells.
-Vam parlar també de com de difícil és pagar-se els estudis i em va animar a continuar ja que em queda poc i que valdrà la pena.
Em va caure molt bé, i crec que jo també a ella, de fet, de cop va desaparèixer del mostrador i va reaparèixer portant-me tres mandarines que em va regalar, em va dir que si volia també em convidava a dinar. Tot i això, sabent-me molt greu li vaig haver de dir que no ja que encara volia fer moltes coses abans no s'acabés el dia. Ens vam acomiadar i li vaig prometre que li faria bona propaganda i que si mai tornava per Oaxaca, l'aniria a visitar.
Així doncs, després d'aquesta nova experiència vaig agafar un autobús, just davant del mercat (autobusos metropolitans de Oaxaca), i em vaig dirigir a la següent parada, el petit poble del Tule.
I perquè em vaig dirigir a aquest petit poble? Doncs perquè segons semblava era on podria trobar el que es considera l'arbre més gran del món (que no el més vell). I era cert, de lluny ja es podia veure com un petit bosc enmig del poble, i quan ens hi vam anar apropant ens vam adonar que no era un bosc sinó un sol arbre, just al costat de l'església. Vaig entrar al parc i em vaig posar a escriure unes paraules: "És un arbre impressionant i antic, un d'aquells éssers que et fan adonar de com de petits som els humans, 50, 100, ..., quants homes podrien abraçar-lo? això també em recorda aquell panell que vaig veure ahir on deia que a la terra li agraden les nostres petjades però tem les nostres mans. Quantes mans podrien abraçar aquest ésser, quantes mans es necessiten per protegir-lo? Que aquest arbre segueixi aquí és símbol que la terra pot témer menys les nostres mans? M'agradaria creure que sí, que no només els ingressos del turisme són els responsables que ell segueixi aquí."
Em vaig estar una bona estona a l'ombra d'aquell ésser magnífic i antic, però era hora de marxar. Tot i això vaig aprofitar uns últims moments per acabar de donar la volta. A l'altre costat de l'arbre hi vaig descobrir un fill seu, un arbre jove de no més de 50 anys, també, una mica més enllà, un altre fill, aquest més antic, d'uns 1000 anys, però encara no arribava ni a ser la meitat de gran que el seu progenitor. Me'n vaig anar amb la sensació d'haver vist una d'aquelles meravelles de la natura que has de veure com a mínim un cop a la vida, un ésser de milers d'anys d'antiguitat, enorme, més gran que qualsevol casa o església del seu entorn.
Ja era tard quan vaig arribar Oaxaca, de fet ja era fosc. Vaig buscar allotjament barat en un petit hostal, la veritat és que el que vaig trobar estava una mica destartalat però jo no necessitava comoditats, amb un llit en feia prou. Em vaig decidir per l'opció més barata, una habitació compartida, que altre cop va acabar essent no compartida perquè era temporada baixa (dels 14 llits només jo en vaig ocupar un). Em vaig dutxar i vaig sortir a passejar pel centre i a sopar. Vaig tornar d'hora per anar a dormir, l'endemà encara volia visitar unes quantes coses.
Em vaig aixecar ben d'hora i vaig fer la maleta petita, era dia 5 de gener i vaig decidir que també la nit de reis la passaria en aquell hostal. Vaig deixar la maleta gran a la recepció i me'n vaig anar a buscar un autobus de segona classe que em portés fins al meu objectiu del dia,
Hierve el Agua. Hierve el Agua és un petit poble perdut enmig de les muntanyes (per arribar-hi has d'agafar un autobús fins a Mitla i després fer una hora i mitja amb camioneta per pistes forestals), al costat del qual, just a la vora d'uns cingles, brollen aigües termals sulfuroses. És un lloc molt impressionant ja que els brolladors són molt a prop dels cingles de manera que l'aigua regantella per les parets dipositant el calci i el sofre i creant unes espectaculars cascades de pedra, a més hi ha unes quantes piscines d'aigua calenta on et pots banyar. S'ha de dir que aquest lloc ja era conegut pels antics Zapotecas, i de fet, està ple de petits canals per transportar l'aigua d'un costat a l'altre indicant també llocs on hi havia brolladors que ara ja estan secs. Una altra cosa interessant és que en alguns punts concrets t'adones, fent copets a la roca, que aquesta està buida per dins.
Després de fer una volteta de mitja hora i de fer unes quantes fotos, vaig tornar a la zona de piscines i em vaig banyar tranquil·lament, conversant amb altres turistes que també s'estaven banyant. Ben relaxat vaig dinar i ja era hora de tornar a baixar amb la camioneta. Mentre m'esperava a que la camioneta arrenqués vaig tenir temps de conèixer una parella d'EUA molt simpàtics que havien estat fent un voluntariat per Puebla (aquí vaig descobrir que no tots els gringos són tan dolents com em pensava ...), i també vaig tenir temps de veure un colibrí i unes abelles compartint flors, tot un espectacle.
Després d'unes hores ja tornava a esser a Oaxaca, i a la terminal d'autobusos de segona classe em vaig permetre el luxe de provar el cacau pur, directament la llavor de cacau. Resulta que aquesta és amarga però boníssima. Després d'això me'n vaig anar a la bugaderia a recuperar la meva roba i vaig tornar cap a l'hostal a deixar les coses.
Ja al vespre, vaig anar a fer la última passejada pel centre: el zócalo, la alameda, la catedral, la calle Alcalá, la església de Santo Domingo (una meravella de l'arquitectura i la decoració, tot i que no hi vaig poder estar gaire temps ja que hi havia un casament), ...
Ja era fosc i em vaig asseure just davant de l'església de Santo Domingo, allà em vaig posar a escriure unes paraules: "A tot arreu hi ha ambient de festa, i és que és nit de reis. A Catalunya ja han passat, segurament, allà ja són la 1:30h de la nit mentre aquí els reis encara recullen les cartes dels nens pel carrer. La gent passeja en l'ambient tranquil del capvespre Oaxaqueny, jo, també m'hi deixaré perdre en aquesta nit, la meva última nit de vacances."
Hi havia músics al carrer, i una cosa em va sorprendre, els tres reis d'orient mexicans no són com els europeus, aquí en tenen un de negre (africà, sense barba ni cabells sinó que porta un turbant, de fet aquest sí que és com el nostre), un de ros (també com el nostre) i un de pell blanca però amb barba i cabells negres, en definitiva, la diferéncia és que no hi ha rei blanc.
Aquest país no deixa de sorprendre'm.
Ja era tard i me'n vaig anar a sopar i a dormir. L'endemà, ben d'hora per no perdre el costum, em vaig aixecar, em vaig acomiadar dels propietaris de l'hostal i vaig dirigir-me a la terminal d'autobusos OCC per agafar un autobús cap al DF, a on vaig arribar a mitja tarda.
Vaig arribar al pis, tot correcte, vaig desfer les maletes i vaig descarregar les fotos del viatge.
El viatge s'havia acabat però les aventures i experiències quedarien per sempre més gravades a la meva ment. Sens dubte, aquest viatge m'havia canviat com cap altre ho havia fet abans.
I així es van acabar les vacances de nadal, unes vacances diferents, lluny de casa, però amb moltes i molt bones experiències.
I després del nadal, va tornar la rutina, petits viatges de cap de setmana i mooolta feina! Us ho explicaré tot en la propera entrada!
Salut, i continueu mirant les estrelles!!!
Tot i això, avui, escrivint-vos des de
l'aeroport Charles de Gaulle de París vull començar no pel viatge
sinó pel cap de setmana abans. Un cap de setmana intens com la
majoría però potser una mica més: el cap de setmana de la festa
pagana o del misteri de la lluna! M'explicaré, un grup d'amics de la
facultat de física, de diverses promocions, va organitzar una
sortida de cap de setmana a un lloc tan remot com fora possible i,
com a requisit imprescindible, en un cap de setmana de lluna plena (o
quasiplena). El lloc escollit va esser el llac del Montmalús, just a
la frontera Catalano-Andorrana. La idea era sortir aviat el dissabre
dia 19 i trobar-nos a Prullans (Alta Cerdanya) per dirigir-nos a
Viliella on agafaríem una pista que s'endinsa a la Vall de la Llosa
fins la última masia on començaríem a caminar. Un grup va fer
exactament això, mentre que jo, enfeinat com sempre (Fira de Sant
Lluc, dinar familiar, ...) vaig acabar sortint a les 4 de la tarda i
arribant a Viliella a les 6. Era tard per posar-se a caminar però
amb tot, vam quedar per pujar junts un altre noi, en Joan, que també
anava tard. Vam començar a pujar a les 18:30h, i, tot i que ens
havien dit que només tardariem 2 hores, van passar les dues hores,
es va fer fosc i encara no haviem deixat la pista forestal que porta
a la barraca de l'esparver (i mira que duiem un ritme ben fort!).
Fosc, moments per reflexionar, i moments per perdre's, encara no
havia sortit la lluna i no hi havia manera de trobar la barraca de
l'esparver. Sabíem més o menys on érem i per tant vam decidir que
a falta de camí, bona és direcció i ens vam emboscar pujant pel
dret cap al llac del Montmalús. Quan ja erem gairebé a dalt de tot
de la muntanya vam sentir uns crits, ens havien trobat, i no érem
pas massa lluny del camí, la resta del grup ja era dalt, buscant
llenya, fent foc i parant les tendes. Finalment vam arribar a dalt a
les 21:45h, on vam trobar a tothom arraulit a la vora del foc, i és
que feia molt fred! Vam decidir no parar la meva tenda (una
supertenda de 6 plaçes amb un grandíssim avancer, i 10 kg de pes
...) ja que n'hi havia de sobra i vam començar un bon sopar
compartit: pasta amb bolets, crema de formatge, amanida, escalivada,
truites de tot tipus, torrades amb all i tomàquet, embotit ... i per
postres pastís de carbassa i brownie!!! Ah i per beure, aigua, vi
blanc i negre, moscatell, vi ranci, ratafia de montserrat i ratafia
russet. I és que ens cuidem mooolt bé!!
Després de sopar va començar la festa
pagana pròpiament dita. La música, motivats, havíem pujat un
acordeó (en Ferran), una flauta travessera, una guitarra i dos
uqueleles, cançons de cau, lluís llach, Gossos, ..., les danses,
danses del món, danses tradicionals, ... la companyia, el foc, la
lluna. Una gran nit.
Doncs sí, havia de passar, porto anys
fent viatges en avió i un dia o altre, estadísticament, m'havia de
trobar amb algun problema. El vol de Barcelona a París ja va anar
mitja hora tard, patint per poder fer la connexió vaig arribar a
París mitja hora abans que l'altre avió sortís, vaig haver de
còrrer molt però al final vaig arribar sense problema. (i aquí
deixo d'escriure perquè ens posem a parlar amb una companya
d'aventures, sobre com de “gafe” és ella amb els aeroports i com
reclamar que ens tornin alguna cosa del bitllet, llavors ja és hora de pujar a l'avió i he de parar el portàtil).
