Post-Jerusalem: Estiu atrafegat, 4rta part (final)

Hola de nou, avui començo amb l’última entrada d’aquest estiu, la meva visita al que vaig arribar a considerar el meu segon país, la meva segona casa, Mèxic. Una visita amb alguns desenganys però també amb molts retrobaments i això sí, amb molts i molt bons records.

Començo doncs on ho vaig deixar a l’última entrada. Com us vaig dir, el vol era de matinada pel que vaig decidir anar a dormir a l’aeroport, tot esperant l’hora per facturar. Per arribar-hi vaig haver d’agafar dos busos i un tren, l’últim bus era el que fa el recorregut gratuït ciutat-aeroport i com que desconeixia completament com funcionava al final vaig fer dues voltes a tot el recorregut fins que el conductor em va dir que havia de baixar a algun lloc … amablement em va indicar quina parada era la de la terminal. Ja a l’aeroport vaig preguntar per una zona tranquil·la per dormir-hi una estona i una bona dona em va indicar el lloc on la gent acostuma a esperar els vols. Un cop arribat allà he de comentar que això que hi vaig anar a dormir va esser un dir ja que òbviament en un aeroport (com qualsevol lloc públic) mai t’acaves de refiar que no et fotin res mentre dorms! Les llargues hores van passar entre capcinades i finalment va arribar l’hora de facturar, ho vaig fer sense problema, vaig passar els controls i finalment ens vam enlairar. No era tampoc un vol directe, això és el que passa si viatges amb un pressupost ajustat. Vaig fer escala a los Àngeles on vaig estar una horeta, vaig tornar a passar els controls de seguretat i finalment vaig arribar al DF, molt cansat. Després de recollir l’equipatge vaig sortir de l’aeroport i vaig anar fins a la parada de metro, en principi més propera, que em va indicar un policia en sortir de l’aeroport (crec que en realitat em va indicar la més llunyana possible, no recordava que el metro et deixés tan lluny …). Ja al metro em vaig dirigir cap a l’hotel, que es trobava al sud de la Ciutat Universitaria. Vam quedar amb el meu antic jefe i ara col·laborador, l’Octavio, allà mateix. Per arribar-hi vaig fer transbordament a un autobús (“camión”) que recordava de tantes altres vegades, quan vivia justament a l’”avenida del Imán” al sud de CU (podeu veure’n històries en les entrades més antigues del blog). Com sempre el trànsit era horrorós pel que vaig decidir baixar del bus i continuar a peu, fins a l’hotel.

Ostres! Perdoneu! Ara que hi penso, abans de continuar crec que val la pena que deixi el relat per un moment i copii tot el que va passar aquests primers dies tal i com ho vaig escriure assegut en un banc de Coyoacán, allà mateix, a Mèxic. Millor així que no pas recordant-ho assegut a un banc vora el riu Fluvià, a Olot no? Som-hi:

“Quantes coses! Quants records. Només de baixar de l’avió ja sento una olor, un ambient, no sabria com descriure-ho millor però em sento com a casa. Surto de l’aeroport i m’arribo fins al metro més records de tots aquells mesos anant amunt i avall amb metro pel DF. Els venedors ambulant que pugen a cada estació venent de tot per 5, 10 o 20 pesos (voleu dir que no és més car tot ara?), i de tot vol dir de tot. L’hotel on m’estaré els 3 primers dies és a prop de Perisur un centre comercial al sud del DF i de la ciutat universitària, prop d’on vaig viure la meva particular experiència propera a la mort (ho podeu llegir en les entrades anteriors,crec que les del 2012-2013). Així que surto del metro a la parada de la universitat i agafo el mateix “camión” que tantes vegades havia agafat, passem pel davant la meva antiga casa i seguim fins on un embús ens fa parar una bona estona. Allà, el conductor fa gala de les seves habilitats i poc respecte per les normes de circulació i surt de l’embús portant-nos per un altre camí (quan el “camión ja està gairebé buit perquè la gent desesperada ha pensat que seria més ràpid continuar caminant). El camí passa prop de Cuicuilco, un parc amb una piràmide circular dedicada al Déu del vent d’una antiga cultura prehispànica. L’hotel és al costat. Quan arribo intento fer el registre d’entrada però, sorpresa! No puc, els típics problemes burocràtics Mexicans (només van esser els primers no pas els últims d’aquesta estada), així doncs em quedo tot esperant l’Octavio, que per variar aquest cop sí que arriba puntual! Perfecte! Ho arreglem tot plegat, pujo a l’habitació, em canvio i sense desfer la maleta ens n’anem ja cap a l’Instituto de Astronomia (IA). És divendres a la tarda i no hi ha gaire ningú a l’IA, tot i això puc saludar al “playa”, el conserge del que ja us havia parlat, i a un parell més de bons amics. Fem un xic de discussió científica i l’Octavio em convida a sopar amb la seva companya a un restaurant japonès d’estil Mexicà, la veritat és que la combinació resulta esser molt bona, un restaurant a Coyoacán que val la pena recordar. La vetllada és molt agradable i es podria dir que hi acabem arreglant el món. Ah i me n’entero que l’Octavio es va casar fa un any amb aquesta noia i a més estan buscant tenir un fill!! Wow!, qui ho hauria dit de l’Octavio!! És tard de manera que em porten en cotxe fins l’hotel on per fi puc desfer la maleta (Després de demanar una altra targeta ja que me la havia deixat dins l’habitació, quin desastre!), i cap a dormir! 

És estrany en mi però dormo com un sóc, i és que el dia abans entre el viatge i tot plegat no ho havia pogut fer gens. Decideixo dedicar-me el dia a mi, a recordar aquells anys de doctorat. De  veritat  us dic que no recordava haver viscut moments tan agradables durant la tesi, o serà que el temps ho endolceix tot? Vaja, agafo la motxilla i a peu me’n vaig a creuar tota la Ciutat Universitària, recordant cada racó, cada moment que hi havia passat. Passo pel Walmart (supermercat) a fer algunes compres i com no a esmorzar dels productes que et deixen tastar (recordareu que era una pràctica comuna en els meus anys de tesi, els diumenges, l’esmorzar de les mostres gratuïtes del súper). Després d’això em dirigeixo a Coyoacan per l’Avenida Universidad i el carrer Mariángel de Quevedo, un camí que vaig fer moltes vegades el meu primer any al DF, quan vivia amb la senyora francesa al “Quadrante de San Francisco”. No puc estar-me de passar per davant de la casa que em va acollir aquell primer any, desgraciadament no hi havia ningú per saludar. Després em decideixo a anar al mercat de Coyoacán i és que hi ha tantes coses que vull tornar a tastar i veure!! Mango de manila, platanets de chiapas, coco, paletas, raspados, cocadas, dulce de leche, enchiladas, totopos,  choriqueso, licuados, aguas de frutas, …, de moment ja ha probat els raspados (gel ratllat amb xarops diversos, que pots escollir, jo escullo orxata mexicana, que és una beguda d’arròs amb llet en realitat), mango de manila i d’altres fruites, ara assegut a un parc on solia venir a reflexionar. Des d’aquí faig més plans, vull visitar els viveros de Coyoacán, i estudiar un xic d’hebreu.” (la veritat és que no acabaré fent ni una cosa ni l’altra). “Ah per cert, al súper m’he trobat a una bona amiga, de quasualitat, la Paloma!” (me la tornaré a trobar més endavant a l’institut d’astronomia i és que em diu que vol tornar a estudiar-hi). “Ara, m’aixeco i de nou em poso en ruta, nerviós pel dilluns, vull retrobar-me amb tothom! (però no amb els pallassos de les places que un cop més, com havien fet tantes vegades, de lluny, em tornen a increpar.”

Molt bé doncs, això és el que vaig escriure tot tranquil a Coyoacán, em reenganxo aquí amb la resta de la història.

Vaig continuar caminant, vaig comprar coco fresc i acabat d’obrir, amb l’aigua i tot, boníssim, i vaig tornar a travessar tota la ciutat universitaria. Abans de tornar cap a l’hotel vaig passar pel centre comercial de Cuicuilco (hi havia anat diverses vegades durant les meves estades de doctorat, al cine amb l’Octavio i la Bárbara), i passejo per una fira de venda de cotxes de segona mà. Finalment torno a l’hotel a descansar.

I arriba el dilluns, dia en que he de canviar d’hotel. De bon matí deixo el meu hotel i vaig directament a l’IA (a l’hotel nou hi aniré al vespre). Passa el dia, em retrobo amb molta gent i al final es pot dir que no em puc posar a treballar en tot el dia de tanta gent que he de saludar, a més, al migdia, l’Octavio i la Bárbara em conviden a dinar a Coyoacán, juntament amb l’Héctor, un altre col·laborador, a un restaurant italià (hi estem ben bé 4 hores!). Tornant de dinar tenim reunió (a la que arribem una hora tard, molt mexicà tot plegat), i després, ja tard, a agafar el metro i cap al nou hotel. Resulta però que aquest nou hotel és un xic desastre, no arriba la wifi a l’habitació i no té el servei d’habitacions que tenia l’altre, però vaja això és el que menys importa, el que acaba essent realment preocupant és el problema amb el pagament. 

A què em refereixo amb problema amb el pagament? Doncs que cada dia, fins al penúltim de la meva estada allà, que va esser quan em van donar un ultimàtum, em desmagnetitzen la targeta de l’habitació. Per què? Doncs perquè així he de baixar expressament a recepció on m’informen que no tenen notícies de la universitat i que no han rebut cap pagament … ja us he dit al principi que els problemes burocràtics no s’havien acabat amb l’altre hotel … També vull afegir sobre aquest segon hotel que la seva localització no era ni de lluny la millor, i és que no era massa agradable haver d’agafar el metro (està a 10 km de l’institut) a hores punta quan milers i milers de persones l’agafen. Per evitar les hores punta doncs intentava marxar ben aviat (5:30am), quan encara no hi havia massa gent (tot i això, Deu n’hi dó la que hi havia!) i també marxar de l’institut a una hora raonable (cap a les 9pm) tot i que encara era hora punta. Amb tot, ja tenia experiència en trobar la manera de quedar ben situat en el vagó per tal que no t’aixafin massa i passar una mica bé el trajecte.

Després del dilluns, quan també vam planejar els 15 dies de la meva estada (així per sobre), la setmana va passar molt depressa. Vaig treballar molt però també vaig tenir estones de descans ja que als migdies l’Octavio em solia convidar a dinar, un dia a casa seva (s’han comprat una casa amb la seva dona), un altre a un centre comercial tot anant a cobrar el xec en el que em pagaven el bitllet d’avió (un marrón important ja que sempre es perden diners en el canvi de moneda i a més no eren ni més ni menys que 1000 euros!), un tercer juntament amb els post-docs a la facultat de Veterinaria (resulta que actualment la majoria de post-docs són espanyols, bona gent tots plegats), etc. Finalment els meus dies es van convertir en rutinaris: de bon matí agafava el metro, arribava a la universitat, em comprava un suc de taronja/mandarina/altre cítric (em sentia un xic refredat) i un batut de fruita tropical (llet+mango/papaia/mamey/guayava/ … liquada), per menys de 2 euros!, arribava a l’institut, aprofitava per treballar i cap a les 10 arribava l’Octavio que em convidava a un cafè, ens reuníem amb col·laboradors, anàvem a dinar, més reunions i cap a casa. La veritat és que en aquesta setmana vaig començar moltes col·laboracions i vaig fer molta feina, i sort ja que la segona setmana la vaig haver de dedicar a feines de l’Avishai i a preparar 2 xerrades a les que m’havia compromès, una dimarts i l’altra dijous.

I aquí va arribar una gran decepció, al cap de setmana, l’únic que tindria a Mèxic, tot i planeja la trobada amb molta antelació, cap dels meus antics companys de doctorat no va ni confirmar-me ni “desconfirmar-me” la seva assistència, … així doncs vaig acabar aprofitant per treballar i només vaig escapar-me el dissabte al matí per fer una caminada des de l’hotel fins a l’institut (uns 15 km). Em va saber molt greu no poder-me trobar amb pràctiament cap d’ells!

La segona setmana va esser tan o més intensa que la primera ja que vaig haver d’afegir a la meva agenda les dues xerrades, la primera que era un seminari de departament, el dimarts, i la segona el col·loqui general de l’institut dels dimecres, que aquesta vegada va esser el dijous ja que hi havia una reunió important de tot l’IA (hi ha un problema greu amb el sistema de doctorats/màsters que està ara en discussió). Amb tot això el penúltim dia (dimecres), jo ja estava destrossat, massa feina, poc dormir, però vaig acabar una part de la feina de l’Avishai i vaig poder assistir també a una xerrada de l’Octavio a l’institut de física, un tipus “cosmolunch” dels de Jerusalem, on la gent menja pizza mentre fan la xerrada. Després de la xerrada de l’Octavio vam anar a cobrar el xec per pagar l’hotel i resoldre per fi el problema (la veritat és que no va esser massa agradable que em fessin fer això a mi, … jo era l’investigador convidat, en principi), i a la nit per fi vaig poder acabar la xerrada de l’endemà.

Sobre les xerrades, em van anar prou bé. A la de dimarts vaig parlar de la col·laboració d’AGORA, mentre que en la de dijous vaig presentar un projecte de comparació de simulacions amb el gas intergalàctic i circumgalactic (podeu veure el projecte AGORA i la presentació del dijous aquí i aquí). 

I finalment, com que el diumenge anterior era l’aniversari de la Bárbara, després de la xerrada vam anar a dinar en un lloc molt agradable fusió japonés-argentí, on jo vaig menjar un xorís argentí boníssim i un milfulls de fruita tropical i de beure la meva beguda preferida de Mèxic, la llimonada amb aigua mineral, a més d’una aigua de maracuyà.

El dinar va acabar tard però encara vaig tenir temps de reunir-me amb un compatriota, en Jose Antonio de Diego, del que vaig parlar en una de les meves entrades al blog (fa 2 o 3 anys) quan em va convidar a una arrossada a casa seva. En Jose Antonio és un senyor de Girona casat amb una mexicana i que van adoptar un nen a qui li han posat Pau, una família molt agradable, llàstima que havia estat a canàries fins el dia 2 i no vam tenir temps de trobar-nos fins l’últim dia.

Després d’això ens vam acomiadar amb l’Octavio, vaig anar a fer la maleta i a dormir. L’endemà al matí ben d’hora vaig anar cap a l’aeroport, vaig buscar com un desesperat un lloc on em venguessin un atole (beguda de blat de moro) i una barra d’amaranto per esmorzar (vaig trobar atole de dos tipus, de cajeta i de xocolata, mentre que l’amaranto me’l volien vendre a 3 vegades el preu, com si fos la primera vegada que era a Mèxic … no el vaig comprar, em vaig conformar amb l’atole), vaig canviar els 1000 euros en les cases de canvi de l’aeroport (després de preguntar una bona estona per saber on em farien el millor tracte), i després de tot plegat va començar un viatge de 29 hores (dues escales, una a Cancún i una a Brusseles on hauria de anar a buscar la maleta i tornar-la a facturar, en els dos llocs! Bufff) que em portaria a Barcelona.

Molt cansat (portava més de 34 hores sense dormir) al final vaig arribar a casa, on vaig passar tres dies abans de tornar a marxar cap a Jerusalem. 

I en aquest punt és on avui ho he de deixar, simplement dir-vos que la propera entrada ja tornarà a parlar de la meva vida a l’orient mitjà! Quin estiu més intens!!

Vinga doncs, continueu mirant les estrelles!!!

Post-Jerusalem: Estiu atrafegat, 3era part

Bon dia, tarda, o nit a tothom, continuo amb una nova entrada sobre el meu estiu voltant pel món. Avui us parlaré de la meva estada a Califòrnia, a la Universitat de Santa Cruz.

El viatge va començar amb un llarg vol en un avió de la companyia Norwegian, una companyia que tot i ésser de baix cost té uns avions equipats amb la tecnologia més puntera. Per començar han establert un servei espectacular de cobrament d’”extres” a bord, i la veritat és que per extres ells entenen que ho és tot, literalment tot, i és que encara que és un vol de més de 6 hores de durada no et serveixen absolutament res per menjar si no ho has pagat abans o ho pagues al moment, tampoc et donen manta (te l’has de comprar allà o portar de casa, i ja sabeu que als avions sol fer fred! val 5 euros), tampoc et donen coixí, ni auriculars, ja veieu, baix cost total! A part dels cobraments, a les pantalles individualitzades també hi pots veure pel·lícules i sèries (limitades, si en vols més, has de pagar), jugar, veure l’estat del vol … els que estigueu acostumats a fer vols transatlàntics no ho trobareu pas sorprenent tot això ja que la majoria de vols de llarga distància disposen de tots aquests serveis. Finalment i això potser és el més sorprenent, les finestres no tenen els típics porticons verticals per tancar-les a la nit. Per què? i, com s’ho fan per aconseguir enfosquir l’interior de l’avió quan se suposa que s’ha de dormir? Doncs les finestres estan equipades amb tecnologia de polarització, poden fer que els vidres passin de transparents a opacs en pocs segons! Espectacular! Una tecnologia que aviat veurem en moltes cases, presumtament.

El vol va durar les 6 horetes que havia de durar (Estocolm, on havia fet escala - Los Àngeles) i després d’una curta escala, fins a Oakland (un aeroport secundari al de Sant Francisco). I aquí, a l’arribada a Oakland es va acabar la part “normal” del viatge. M’havien avisat ja altres vegades: “no et passis de llest als controls de seguretat dels estats units, digue’ls tota la veritat!”, i vaja, no se’m va acudir res més que dir-los que anava a veure el meu jefe una setmana i després de turisme amb uns amics (em feia por dir-los que anava a un congrés, ja que la ESTA, el document d’immigració que s’ha de fer per entrar als EUA, havia posat que anava de turista), i no va colar, van veure que alguna cosa no quadrava: Perquè viatjava sol si anava amb uns amics? On trobaria els meus amics? Perquè no arribaven al mateix temps que jo? etc etc, de manera que em van retenir el passaport i em van enviar a una sala secundària on em van fer esperar dues hores abans no em van tornar a venir a fer més i més preguntes (com a mínim, això sí, es van dignar a anar-me a buscar la maleta a les cintes d’equipatge …), finalment, després de donar-los infinits detalls de la meva vida personal, a tres agents diferents, em van deixar marxar. 

Havia perdut tots els trens i busos on tenia previst pujar per tal d’arribar a Santa Cruz (havia de sortir de l’aeroport, anar a la ciutat de San José, agafar un bus fins a Santa Cruz i finalment un bus fins la casa on havia trobat lloc (habitació compartida) per un preu raonable i molt a prop de la Universitat. Tot i això vaig aconseguir agafar els últims de la tarda i sorprenentment arribar abans de les 9 del vespre (el vol havia aterrat a les 3) a la casa on ja m’esperaven. A mig camí, abans d’arribar a la casa, però, em vaig parar a intentar treure diners dels caixers per pagar els 800 $ que costava el lloguer de l’habitació per 4 setmanes, i aquí vaig tenir un altre problema, només es poden treure 300 $ cada dia, com a màxim, en els caixers dels estats units. Així doncs vaig confiar en que els de la casa ho entendrien, i que ja els aniria pagant la resta en els dos dies següents.

Finalment vaig arribar a la casa, vaig conèixer un parell dels estudiants amb qui compartiria pis (molt joves), li vaig explicar el problema a la noia que s’encarregava de cobrar als llogueters (una noia amb trets orientals), ho va entendre, li vaig pagar els primers 300$, i cap a dormir (després que em digués la contrasenya i m’ensenyés on era l’habitació, a part d’això no em va donar massa més informació, era més aviat poc sociable aquesta noia …). L’endemà, divendres, i tot i el jetlag, ja em vaig acostar a l’institut on ja hi havia el meu jefe de Jerusalem i vam començar a treballar. Vaig descobrir (de fet ja ho havia vist l’any passat) que tot i que des de la casa fins a l’institud de recerca hi havia 45 minuts caminant, i de pujada, el passeig era molt agradable ja que passava pel mig del bosc d’”arbres vermells”, enmig d’uns prats amb cérvols, esquirolets, … a més també passava pel costat d’una granja on em podia atipar  cada matí de móres així com pel costat d’un pomer amb unes pomes boníssimes! 

Al cap de setmana vaig aprofitar per caminar per tota la ciutat (a més d’anar a treure diners al banc i a comprar al súper el menjar de la setmana, a un preu semblant a l’europeu). També, vaig passar per un parc on vaig descobrir-hi una gran quantitat de cirerers d’arboç. Fins al moment no n’havia vist mai cap d’aquests arbres i de fet allà vaig descobrir que ho eren perquè estaven plens del fruit. Sorprenentment aquí aquí no les coneixen i per això no les cullen! Vaig decidir collir-ne una bona bossada, també móres, llimones i pomes en el camí a casa (aquesta ciutat està plena de parcs amb arbres fruiters, i a principis d'agost és just l’època de la fruita, molt estrany que a l’agost sigui l’època!). Quan vaig arribar a la casa, vaig decidir fer un batut de cireres d’arboç, móres i llimones de Califòrnia, en vaig fer una ampolla de 5 litres i em va quedar boníssim! Ah i encara em va sobrar fruit per fer-ne gelat! Genial! 

Tot això de la fruita em porta a parlar-vos del clima al nord de Califòrnia. Segurament tots heu sentit a parlar de com de càlid és, de les platges, dels surfistes, de les sequeres i incendis … doncs la veritat és que al nord de Califòrnia només és cert que hi ha surfistes i que hi ha sequera perquè de calor res de res! La qüestió és que en aquesta zona hi arriben uns corrents marins del pacífic molt freds que fan que la temperatura a l’agost no pugi més amunt dels 21 graus, que la nit sigui francament fresca i que als matins sempre hi hagi boira ploranera que dura fins gairebé migdia, vaja un clima ben estrany!

La setmana va anar passant i vaig començar a acostumar-me (o simplement a aprendre a suportar) l’ambient de la casa. Era una casa de les típiques americanes, unifamiliar, amb un jardí amb un pomer i un alvocat, malcuidat, i amb 4 habitacions i un gran saló-cuina. El problema amb la casa és que encara ara no sóc capaç de dir amb quanta gent estava jo compartint pis, cada dia veia algú diferent (crec que la noia asiàtica que em va cobrar està fent servir la casa com a “pis turístic” i en treu una bona picossada …), degut a aquest moviment de gent sempre estava tot desordenat, amb plats bruts, … i quan vaig demanar quan em tocava netejar em van dir que en aquella casa només es netejava si es veia que estava bruta … vaja, mai. El pitjor però era que cada nit hi havia festa i les parets eren molt fines, sort que vaig dur els taps de les orelles però tot i això … he de dir però que al final de la meva estada vaig poder conèixer una mica millor un dels companys reals de pis, un noi americà, biòleg marí, molt agradable i que cada nit trobava al sofà arreglant el seu vestit de buceig. Amb tot això, com podreu comprendre, vaig passar poc temps a la casa, de fet marxava cap a les 6 del matí i no tornava fins ben passades les 9 del vespre. Ja sóc massa gran per aquestes coses! 

Per acabar el tema de la casa, dir que en aquesta ciutat és molt agradable passejar pels barris ja que estan plens de jardins ben curiosos, i també que és molt interessant veure com en una ciutat tan gran funciona la recollida de deixalles porta a porta! Cada zona de la ciutat té assignat un dia concret per treure els seus cubells d’escombraries, i ja pots haver fet el reciclatge correctament que sinó et multen! Les coses, si un vol, pot! A veure quan es pensa en aplicar aquest sistema a casa nostra.

Finalment, sobre la feina he de  dir que va ésser una estada reveladora. Vaig començar amb una setmana de presa de contacte, em vaig retrobar amb els dos Aldos que havien estat companys meus de doctorat i que estaven ara a la UCSC (Universitat de Califòrnia a Santa Cruz), vaig anar a sopar amb el jefe i dos nous post-docs que s’incorporaran a Jerusalem al grup del meu jefe, i vam començar a treballar en noves possibles col·laboracions. La setmana següent va esser molt moguda, vam tenir dos congressos un de dilluns a divendres i un de divendres a diumenge. En el primer, un congrés general de formació i evolució de galàxies, derivat del que es coneixia com a “Joe fest”, ja que l’organitzador inicial era un invetigador molt bo conegut com a Joel Primack, que eren unes reunions d’”amics” investigadors aquí a la seva universitat (i ja porten més de 40 anys!). El congrés va anar molt bé i va esser molt inspirador, de fet em va fer decidir de continuar un any més a Jerusalem! I mira que ja ho tenia tot planejat per tornar cap a casa, fins i tot m’havia preinscrit a un màster! Durant el congrés em vaig retrobar amb més antics amics de Mèxic i coneguts internacionals, també vam tenir un sopar de congrés, un xic estrany ja que era un pica-pica / tast de vi i formatge,  i uns segons d’amanida i carn a l’estil americà (moltes salses), a més d’unes postres tampoc massa sanes, unes broquetes de xocolata, nata i no sé quantes històries més. El que és cert és que del segon plat i de les postres pràcticament no vaig poder tastar-ne res ja que em vaig asseure al costat d’una família d’espanyols amb dos nens petits que es van encarinyar sorprenentment ràpid de mi, i no em paraven de fer preguntes, quina mala estona van passar els pares veient totes les preguntes que em feien (i que em volien convidar a casa seva jeje), jo m’ho vaig passar molt bé. La setmana va passar amb moltes xerrades interessants i uns cofee breaks prou copiosos (pastes, fruita algun dia, magdalenes, panets amb philadelphia i melmelada ….), a més també ens donaven dinar, uns dinars que van anar des de simples pizzes i amanida fins a una barbacoa amb unes postres de fruita i pastís espectaculars! Ah i sempre acompanyat de cafè, te i a vegades suc. L’ultim dia de congrés vaig tenir la xerrada (la podeu veure aquí), va anar prou bé, i és que cada cop em sento més còmode fent xerrades a congressos. El segon congrés, conegut com a Àgora, era més aviat una reunió de treball d’uns pocs col·laboradors (uns 7 de cos present i 10 online), en aquesta reunió em vaig acabar de motivar i em vaig comprometre a liderar l’investigació d’Ágora del proper any, cosa que em pot anar molt i molt bé en la meva carrera investigadora! I és que treballaré colze a colze amb experts mundials reconeguts en el món de les simulacions de formació galàctica! Va esser una reunió molt productiva també, ja que a més a més vam acabar de redactar el primer article científic de la col·laboració! Ah i el dissabte a la tarda, com ja és costum, el Joe Primack ens va convidar a casa seva a fer una barbacoa estil americà, va anar molt bé per trencar una mica més el gel encara.

Es va acabar el congrés i van arribar dues setmanes de rutina científica, és a dir, aixecar-se aviat, anar a fer feina, dinar de treball amb l’Avishai i els pots-docs nous, reunió de treball amb el grup del Primack i col·laboradors, reunió amb l’Avishai, tornar a treballar i ja de nit cap a casa. Així va passar la setmana, i no vaig fer gaire res més extra que organitzar un sopar amb tot el grup de Jerusalem. Al cap de setmana vaig anar també a treballar i després, la última setmana, sense l’Avishai que se n’havia anat a visitar un dels seus fills que viu als EUA, em van moure a un altre despatx des d’on vaig continuar treballant una mica més tranquil. He de dir que fins al moment havia treballat a l’oficina d’un dels Aldos però em van fer fora en arribar nous post-docs a ocupar el despatx, de fet també volien fer fora a l’Aldo, i és que ha obtingut una plaça definitiva a casa seva, a Mèxic, tot i que no comença fins a l’Octubre!. Ah i la plaça l’ha obtinguda amb només 2 post-docs! A veure si jo també ho aconsegueixo! … ho dic de broma, óbviament, i és que a  Catalunya/espanya, això no és possible ni amb 20 postdocs…

Durant aquesta última setmana vaig iniciar una col·laboració amb un altre parell de científics de la UCSC, que espero que sigui profitosa també.

I va arribar el final de l’estada, de bon matí vaig deixar la casa, vaig anar a treballar a l’institut, i a la tarda vaig anar a buscar el bus i a dormir a l’aeroport, i és que el vol sortia molt aviat a la matinada. de bon matí sortia puntualment cap a Mèxic. 

La valoració d’aquesta estada als EUA ha estat molt molt positiva i tinc la convicció que he de donar una ÚLTIMA oportunitat a la ciència passant un any més a Jerusalem, a veure què passarà! I he de dir que això ho faig perquè m’he adonat que realment fer ciència és la meva vocació, ara bé, no la faré si amb això m’hi he de deixar la vida personal o la salut, ho tinc ben clar!

I aquí acabo aquesta entrada, ja m’haquedat prou llarga oi? Ah i dir-vos que la he redactada tota en el vol Mèxic DF - Cancún, la primera etapa d’un viatge de 29 hores que em portarà a passar 3 dies per casa. Sobre la meva estada de 15 dies a Mèxic que ara acabo us en parlaré a la propera entrada! Vinga ànims, recupereu-vos de festes del Tura, de la depre post-vacacional (els que heu tingut vacances, ja sabeu que no és el meu cas), i continueu mirant les estrelles!!!

Post-Jerusalem: Estiu atrafegat, 2ona part

Hola a tots, ja em torneu a tenir aquí, avui amb la segona entrada sobre els meus viatges d’estiu. En aquesta ocasió us parlaré dels dies de juliol que vaig estar per casa, del congrés de la Sociedad Astronómica Española (SEA) a Bilbao i de tots els preparatius que vaig estar fent per anar cap a Califórnia. Comencem doncs!

Després de l’estada als pirineus de lleida necessitava descansar una mica. Això no em venia pas de nou, tenia l’experiéncia de l’any passat, pel que ja tenia preparada una estada d’una setmaneta per la Vall. La veritat és que, com m’ha estat passant durant tot l’any, tot i que tornar a casa està molt bé, veure la família, passar uns dies amb ells …, m’avorreixo molt, i és que tothom està enfeinat i els que no ho estan imagino que costa tant quedar-hi perquè tothom ja té la seva rutina i la seva vida. I sobre aquest tema em vull sincerar, el cert és que tot i que seran sempre els amics de tota la vida cada cop me’n sento més lluny, ells tenen la seva vida, jo tinc la meva que és molt diferent i per això cada cop tenim menys punts de coïncidència, cada cop costa més tenir bones converses quan quedem … a més, també dir que em sap greu que pràcticament ningú dels “amics de sempre” es posi en contacte amb mi quan sóc fora … la veritat és que cada cop més em sento un estrany quan ens ajuntem per sopar quan torno (sopars que d’altra banda gairebé sempre he d’organitzar jo). Probablement part de la culpa també és meva, jo tampoc he estat mai algú a qui li agradi massa mostrar els meus sentiments i explicar les meves cabòries, també és cert que jo tampoc escric massa a la gent quan sóc fora, però, i els que heu marxat a treballar fora alguna vegada ho sabreu, quan marxes justament ets tu el que té menys temps d’escriure, i menys per escriure a tothom. És per aquest motiu que vaig començar a escriure aquest blog, precisament per mantenir a tothom informat de com em van les coses i no haver d’escriure mil e-mails cada setmana! Ara bé, poques vegades he rebut cap tipus de resposta per part dels meus “amics de tota la vida”. Vaja, ja ho veieu, avui m’ha tocat desfogar-me un xic, ja em perdonareu, simplement per concloure aquesta reflexió, i crec que probablement molts hi estareu d’acord, quan et fas gran te n’adones que d’amics per fer un cafè o organitzar un dinar en tens molts però que d’amics de veritat en tenim ben pocs! 

Dit tot això, continuo. La setmana va passar, bàsicament envoltat de la família i anant a treballar a la biblioteca d’Olot o a l’espai de dansa, preparant el congrés de Bilbao de la setmana següent, continuant amb la feina de Jerusalem (una mica amb desgana per falta de motivació i perquè ja tenia decidit deixar el post-doc d’Israel). També hi va haver temps per alguna trobada amb amics (poques) i dinars familiars. M’agradaria destacar aquí el dinar que vam anar a fer amb la meva mare, el dijous,  i és que s’està convertint en tradició que quan vinc uns dies a casa ens n’anem sols jo i la meva mare a dinar a algun lloc nou cada vegada, crec que ens va molt bé a tots dos per posar-nos al dia i passar uns moments mare-fill, moments tant preuats com escassos últimament. Aquesta vegada vam anar a l’hostal de l’Arç i en vam quedar contentíssims, molt barat, molt bo i un tracte exquisit! Us ho recomano! Ah i no puc oblidar-me de comentar que també vam quedar amb els de la colla per fer pa i pizzes al forn de llenya que en Jordi i l’Anna s’han construït a casa, ens va sortir boníssim!!

I amb tot això va arribar el congrés, tenia el vol a primeríssima hora del matí del dilluns des de Barcelona i la veritat és que no sé com vaig fer els càlculs però una mica més i perdo l’avió! Tot i que vaig agafar la primer Teisa que arribava a Barcelona vaig acabar arribant a l’aeroport mitja hora abans que sortís el vol. Una de les causes d’aquest retard va esser que no sé per quin motiu vaig decidir experimentar una mica (i mira que ja veia que anava malament de temps) i agafar la nova línia de metro, la 9, que va a l’aeroport. La experiència del metro no va esser el que esperava, no és ni barat ni còmode, ni ràpid, val més agafar el rodalies! Com us he dit vaig acabar arribant mitja hora abans del vol, i de fet, quan les portes d’embarcament es van obrir jo encara estava passant el control de seguretat! Sort en vaig tenir que em van deixar passar a la cua del control i que no havia de facturar res d’equipatge! Finalment, corrent vaig arribar al taulell d’embarcament i vaig pujar a l’últim bus que portava a l’avió juntament amb un grup de gent ben estrany, i en quin sentit us dic que era un grup estrany? Doncs en que eren gent de l’edat dels meus pares però vestits amb roba de “heavy metal”, resulta que hi havia un concert d’un grup de heavy important a Bilbao durant aquelles dates també. Ja a l’avió em vaig trobar amb tres antics companys de la facultat que seien a tres files més endavant. Quan vam arribar a Bilbao vam anar tots quatre junts a buscar el bus que ens deixaria just al costat del Museu Guggenheim, que de fet és on teníem el congrés, en un dels edificis annexes. Una cosa ens va sorprendre però, i és que tot i que tots dúiem roba més aviat pensant en un clima frescot respecte al de Catalunya, ens vam trobar amb una calorada fora del normal, i és que feia una calor i una xafogor horrorosos! Vam enganxar l’onada de calor més forta que es recorda i que es té registrada, dilluns i dimarts de la setmana del congrés es van batre tots els rècords de calor. Sort que ens vam passar bona part del dia dins l’edifici del congrés escoltant xerrades, en sales amb aire acondicionat.

Sobre el congrés en si només us puc dir que va esser el típic congrés d’astronomia general: massa xerrades i de temes massa diversos,“coffee breaks” que no eren res de l’altre món, de fet des del meu punt de vista només se’n podia aprofitar el suc de taronja natural, etc. Ara bé, si s’ha de parlar d’una cosa que no va anar gens bé en aquest congrés és l’allotjament pels doctorands/joves post-docs, l’alberg de Bilbao. Aiiii l’alberg! Habitacions compartides entre 4, sense aire acondicionat ni ventiladors (ho vam passar malament les dues primeres nits), al costat de l’autopista (cosa que vol dir molta fressa si s’intenta dormir amb les finestres obertes), un esmorzar no massa variat i el més important, a 45 minuts caminant del Palau de congressos, 20 minuts amb transport públic, que no érem al costat mateix vaja… no creiem que siguin les condicions més adeqüades per un grup de gent que justament s’ha desplaçat a Bilbao per treballar durant una setmana … però vaja, també és cert que ens el van pagar …

Amb tot això la setmana va passar, alguns dies vam anar a sopar amb els antics companys de doctorat de BCN (de tapes óbviament), d’altres amb col·laboradors, fins que va arribar el dia del sopar del congrés, el dijous a la nit. El sopar del congrés, sempre esperat, el vam fer a la planta 24 de la torre iberdrola, i la veritat és que va estar molt molt bé. Ens van rebre amb copes de vi, refresc, cervesa, … un bon pica-pica amb marisc i productes bascos, amenitzat amb danses tradicionals basques i després el sopar pròpiament dit a base d’una bona amanida i un bon segon plat a més d’unes postres boníssimes. Després de sopar vam anar de festa amb tots plegats, també els investigadors principals (hi va haver imatges que costaran d’oblidar), tot i que jo vaig marxar aviat ja que el dia següent tenia la meva xerrada i encara no la havia acabat.

Va arribar el divendres i vaig fer la meva xerrada, va anar prou bé però tot i que va passar sense pena ni glória també (un congrés massa general i a més al divendres quan ja molta gent ha marxat). I després de la xerrada ja érem al divendres al migdia, just quan tenia reservat un blabla car per tornar fins a Vic. Pels que no ho sapigueu un blablacar és un sistema per viatjar compartint cotxe. Així doncs al migdia em vaig acomiadar de tothom i em vaig dirigir al punt de trobada amb la gent amb qui compartiria el viatge.

Els meus companys de viatge van resultar esser una noia de Sant Hilari de Sacalm i el seu xicot basc (ells duien el cotxe, una furgoneta de les grans), molt molt bona gent, el més sorpenent és que coneixien molta gent d’Olot. Les sorpreses i casualitats casualitats no es van acabar aquí, resulta que un altre noi venia amb nosaltres a compartir cotxe, un noi Polac que va arribar tot coix amb unes crosses (ens va explicar que s’havia trencat els lligaments creuats jugant a fútbol). Quan el vaig veure em va semblar reconèixer-lo d’algun lloc, tot i això vaig pensar que el que passava realment era que jo coneixia a algú que se l’hi assemblava, … però rés més lluny que això! La sorpresa va arribar quan ens vam presentar, de fet quan jo vaig dir tot orgullós que era astrofísic i va resultar que ell també ho era (tot i que com ens va explicar més tard ell va deixar la ciència ja fa un temps i ara era a Bilbao en un congrés de Python, que és un llenguatge de programació per ordinador que es fa servir en molts camps de la ciència i també en el tractament de bases de dades en l’empresa privada). Vaig anar estirant del fil, ara estava claríssim que ens havíem d’haver trobat en algún lloc, i sí, finalment vaig poder connectar tota la informació, resulta que aquest noi era amic d’una noia polaca que va esser també estudiant de la Cesca, la meva supervisora de tesi doctoral a BCN, i el curiós del cas és que ens havíem conegut amb aquest noi en algun bar de Barcelona un dia que vam sortir de festa amb la gent del departament! Sí, el món és mooooolt petit! Ja ho veieu, el viatge va esser entretingut i ple de sorpreses, que de fet és com solen esser sempre els viatges amb blablacar. Durant tot el viatge no es van acabar els temes de conversa i menys quan es va posar a ploure a bots i barrals. A mig camí vam deixar el noi polac a Saragossa, vam canviar de conductors i després ja vam continuar d’una tirada fins a Vic. Ja a pocs quilómetres d’arribar a Vic va sortir el tema sobre de què treballaven la parella que conduïa. Resulta que el noi és professor d’universitat, amb plaça fixa, i tan jove! Quina sort! Està al departament de química de la Universitat de Bilbao fent recerca en l’optimització dels combustibles per automóbils. La noia per la seva banda té una empresa de cervesa artesanal, una cervesa molt bona, i ho sé de primera mà ja que me’n van regalar dues ampolles quan vam arribar a Vic (em van deixar a l’estació de busos) i ha d’esser molt bona ja que tots sabeu que a mi no m’apassiona la cervesa. 

A Vic ens vam acomiadar i de seguida ja vaig trobar l’Albert i la Mireia que m’havien passat a buscar. Vam tornar cap a casa, vam fer un bon sopar familiar i així es va acabar la meva setmana de congrés al País Basc.

Després del congrès ja quedava poc per marxar cap a Santa Cruz de Califórnia a treballar amb el grup de Jerusalem. Tot i això encara em va quedar temps per complir una promesa que vam fer feia uns 15 dies, la de trobar-nos els professors del Joves i Ciència per fer una barbacoa + banyada a la finca dels pares d’un dels professors. Només dir que aquest noi que ens va deixar la casa, juntament amb la seva xicota, fan una de les parelles que actuen dins de “Big Van científicos sobre ruedas”, un grup d’humoristes que aprofiten l’humor per divulgar la ciència, us els recomano! Així doncs amb l’objectiu de la barbacoa el dissabte vaig agafar el tren i vaig anar cap a Barcelona altre cop. Després de trobar-nos amb l’Ignasi (company del Departament d’Astronomia de la UB) a Barcelona, vam agafar un altre tren, i després de perdre’ns una mica per fi l’Oriol (el propietari de la casa) ens va trobar i ens va portar fins a la finca. Vam arribar a la finca els primers. Sobre el lloc he de dir que és genial, aïllat i enmig de la natura, a molt poca estona de Barcelona. Vam fer una molt bon dinar i banyada! Una bona barbacoa d’embotit del Moianès acompanyada d’amanida amb verdura de l’hort i pastissos casolans, i per acabar un mica de fruita i ratafia! Tot en molt bona companyia! Esperm repetir! 

Al vespre, en un ambient tan agradable (feia molt temps que no em sentia tan cómode en un dinar amb amics) el temps va passar volant i quan me’n vaig adonar ja no era a temps d’agafar l’últim bus o tren cap a casa, així que vaig anar cap a Barcelona i em vaig quedar a casa d’uns amics. El diumenge ben d’hora vaig agafar el tren i cap a casa a refer motxilla de viatje, aquest cop per anar cap a Santa Cruz de Califórnia. Ara bé, encara quedava mitja setmaneta, i la veritat és que la vaig intentar aprofitar.

Així doncs la última setmana abans d’anar cap a les Amèriques la vaig dedicar a fer una mica més de feina però també a visitar uns quants amics (entre d’altres la Marta i en Quel, que em van demanar de fer de testimoni del casament!!! Quina emoció!!!! A més en quel em va regalar una de les seves genials escultures de ferro, la veritat és que una mica més i em fan plorar!), i també a celebrar el meu sant amb els pares i el germà tot dinant a Campllong, prop de Ribes de Freser, en un restaurant que al final no ens va acabar de convèncer, sobretot perquè hi vam gastar un Smartbox per un menú que va resultar esser molt més barat del que costava la caixa regal … a més que no et donaven el que es prometia en la mateixa …No recomano en absolut el lloc a ningú. Tot i això la vetllada amb els de casa, i la visita a la zona va anar prou bé, potser no tan com altres vegades però vaja, amb els nervis de marxar i tot plegat ja se sap.

I amb això, ara sí, ja va arribar el dia de marxar. Marxaria però amb el cor un xic encongit ja que no les tenia ni tinc totes de tornar a veure la nostra estimada fura en vida … i per què? Doncs perquè la tenim molt malalta, o és diabética o té un càncer de pàncrees que es veu que és molt comú en aquest tipus d’animals… cada matí gairebé ens li agafa una baixada de sucre que la deixa gairebé morta, només la podem revifar donant-li mel, a veure si això continua servint durant un temps …

Doncs res, amb això acabo l’entrada d’avui, a punt per explicar-vos la meva estada de 3 setmanes a Santa Cruz, estada que acabo avui, de fet estic acabant aquesta entrada assegut a l’aeroport de San José esperant per facturar la motxilla. La propera setmana més! I ja des de Mèxic! Quina emoció!!!

Continueu mirant les estrelles!!

Post-Jerusalem: Estiu atrafegat, 1era part

Hola a tots, com va l’estiu? o més ben dit, com ha anat?! Ha passat volant oi?

Dir-vos que pel que fa a mi ha estat un estiu especial, i és que m’han passat moltíssimes coses des que vaig fer la última entrada. Sí, aquest cop més que cap altre us he de demanar disculpes, he deixat passar molt temps des de l’última entrada però m’heu de creure quan us dic que entre una cosa i l’altra no m’he sentit capaç de tornar-vos a escriure fins ara, de fet aquesta entrada la vaig començar fa mooolt temps …

Així doncs avui iniciaré avui una sèrie d’entrades on us explicaré com m’ha anat l’estiu però també com han anat canviat els meus pensaments, sentiments i plans de futur. 

Començaré per on ho vaig deixar, la tornada a Catalunya juntament amb l’estada a les Planes de Son. En una segona entrada us parlaré dels congressos als que he anat aquest estiu i de les coses que vaig poder fer la setmana que vaig estar per les meves terres, després en una tercera us explicaré com m’ha anat (encara hi sóc) un nou viatge cap a les Amèriques, primer a Califòrnia, a la ciutat de Santa Cruz, des d’on us escric ara, i després cap a Mèxic DF per trobar-me amb bons vells amics.

Començo doncs aquesta entrada, assegut prop d’uns penya-segats a Santa Cruz, amb el soroll de les onades trencant a les roques, el cant de les gavines, els surfistes aprofitant les enormes onades i un trompetista que busca inspiració en aquest bucòlic paisatge.

La vida continuava a Jerusalem però després de força temps fora per fi tocava tornar cap a casa a fer-hi una estada llarga. Aquesta vegada tornaria a casa un dia abans de Sant Joan i no tornaria a posar els peus a Jerusalem fins al Setembre. I perquè una estada tan llarga? Doncs aprofitava que el meu jefe se’n va tots els estius a treballar a Santa Cruz de Califòrnia (juliol a setembre), també el fet que aquest any ens van tornar a donar el projecte de Joves i Ciència (crec que us vaig parlar ja de les entrevistes als nanos en una altra entrada), i també que m’havien donat xerrada a un congrés a Bilbao. Tot i això no passaria tot l’estiu a casa, de fet a casa hi estaria bastant poc ja que a finals de juliol agafaria un avió cap a Amèrica per estar treballant també jo a Santa Cruz de Califòrnia tot l’agost i després, cap a Mèxic DF, una visita molt esperada a la meva antiga i estimada ciutat de Méxic. 

Marxar de Jerusalem aquesta vegada però va ésser diferent de les altres. Dir adéu a la ciutat em provocava aquest cop una sensació estranya, i és que feia un temps ja que tenia decidit que deixaria el post-doc a finals de setembre. La veritat és que va ésser molt estrany tot plegat, dir adéu a en Roberto, que a ell segur que ja no el tornaria a tenir pel Monestir (li han donat un post-doc a Madrid), preparar-ho tot per tal de només haver de fer una estada curta al Monestir al setembre per recollir quatre coses … i és que de fet fins i tot ja havia rellogat l’apartament i canviat de nom la companyia d’interneet a un noi italià. Això últim, com ja us explicaré en una propera entrada, m’ha acabat portant uns quants mals de cap … 

Així doncs amb aquest sentiment tan estrany d’alleujament però alhora de pena per no haver sabut gestionar el meu primer (i potser únic) posdoc, me n’anava cap a casa. Al vol, a hores intempestives i que com sempre va estar marcat per l’escorcoll exhaustiu al que et sotmeten en marxar d’Israel, no hi va haver cap novetat respecte a les altres vegades, escala a Atenes i cap a casa. Vaig arribar un dia abans de Sant Joan, sí per la revetlla, tot i això arribava molt cansat i no em trobava massa bé de manera que tot i els plans que ja tenia vaig decidir no sortir de casa i descansar per l’endemà! I és que com cada any havia organitzat la quedada per fer ratafia casolana! Aquesta vegada amb herbes de Jerusalem, Palestina, el desert del Neguev i, com no, Catalanes. Desgraciadament el que em trobés malament el dia que vaig arribar era ja símptoma del que vindria, vaig agafar la passa del ventre, justament per Sant Joan! Així doncs amb el neguit i malestar d’anar contínuament al lavabo (tots hi hem passat per això oi?) vaig anar cap a Sant Privat a trobar-me amb la gent de procedència diversa que m’acompanyaria en aquesta diada tan nostrada. Tot i el malestar que tenia la jornada va anar molt bé, acompanyat de bons amics, com sempre, i de bon menjar al final, tot i que jo no en vaig poder gaudir, i no sabeu pas quina ràbia em va fer!!! I és que uns amics d’en Xevi Naspleda, de Xile, ens havien preparat un ”asado” Xilè boníssim! O això em va dir tothom … jo no el vaig tastar …

I després d’aquesta magnífica jornada ja tocava marxar cap al projecte de divulgació de “Joves i Ciència, al Pirineu de Lleida (les planes de Son, centre MonNatura Pirineus). He de dir aquí que degut a la passa no vaig poder tastar res de tots els plats deliciosos que m’havia preparat la meva mare a la tornada! Quina ràbia!!

I ja era diumenge de bon matí, amb la motxilla a punt em vaig acomiadar dels de casa (els havia vist ben poc), i amb l’Ignasi i la Laia, dos companys doctorands del Departament d’Astronomia de la UB, ens vam encaminar cap a la Vall d’Aran. A mig camí vam recollir en Víctor i la seva germana, un altre company doctorand del departament, i ja hi érem tots, a punt per acabar de preparar els últims detalls per l’estada de 15 dies amb 11 nanos de quart d’ESO, els millors dels millors, per tal d’ensenyar-los les bases de la nostra especialitat científica, l’Astronomia.

Vam dedicar el que quedava de diumenge a preparar tot el material i les classes teòriques i nerviosos vam anar a dormir tot esperant conèixer l’endemà els nostres nous alumnes.

I va arribar el dia, vam fer les activitats de coneixença (aquest any sense incidents), i ja vam començar les classes. Van esser uns dies molt intensos, plens de classes, de preguntes, de reflexions, de nits d’observació fins ben entrada la matinada, de matins de son, … i tot això amanit amb uns bons dinars i sopars! I és que preparen un menjar boníssim aquí (no es pot dir el mateix dels berenars que eren sempre a base de pastes industrials i refrescos tipus “fanta i coca-cola”, ni idea d’on treuen els menús saludables aquesta gent!). Els astrònoms (aquest any amb el malnom d’”astrocoses”) tot i que treballàvem més també gaudíem d’alguns privilegis, per exemple les galetes amb llet calenta i nesquick de mitja nit! Pel que fa a mi, la veritat és que m’aixecava ben d’hora tot i anar a dormir tard (per no perdre el costum) i me n’anava a fer un xic d’esport per la muntanya. Tornant de fer esport sempre era el primer a fer un molt bon esmorzar (repetint sense exagerar entre 3 i 4 cops …) i després em feia una bona dutxa per anar fresc a classe. I aquí us he de fer una confessió, he de dir-vos que a més dels àpats normals no era rar que em passés per la zona de menjador a pispar algunes peces de fruita entre hores, i és que si hi havia una cosa bona allà dalt era la fruita! I jo no era l’únic que ho feia això de pispar fruita eh! jeje Quin fart de menjar fruita que em vaig fer! No puc deixar de dir tampoc que tampoc faltava el grapadet de kellogs quadrats amb xocolata per dins abans d’anar a dormir (que també pispàvem jeje).

Amb els nanos, a més de les classes i de les observacions també fèiem activitats d’esbarjo a les tardes. La veritat és que els professors només en vam fer algunes ja que es repeteixen cada any i ja les havíem fet l’any passat, no obstant això no ens en vam poder estar de fer la cursa d’orientació, que vam acabar moooolt abans que tots els grups de nens jeje, i de fet tres professors també ens vam atrevir a anar a fer-ne una de més llarga just després d’acabar la curta, i tampoc la de danses tradicionals. El diumenge, just enmig de l’estada, tocava dia lliure tan per professors com per nens, els nens se n’anaven a caminar (la mateixa ruta que l’any passat) i els professors teníem pensat fer-ne una altra pels estanys de Sant Maurici, on jo encara no he estat mai. Tot i això els nostres plans es van estroncar quan per sorpresa nostra ens van dir que faltaven monitors a l’estada i que algun adult havia d’anar amb els nens. No era just però què hi farem! Vam decidir no dividir el grup de professors i anar tots a caminar amb els nanos. Ara bé, he de dir que a mig camí vam decidir abandonar els nanos amb els monitors que tenien i anar a fer una petita variant de la ruta amb un xic més de nivell i millors vistes, com a mínim que no féssim exactament el mateix que l’any passat no? I la veritat és que la ruta alternativa va estar molt i molt bé, amb bany en un estany inclòs! Tot i que jo hi estava radicalment en contra ja que ens havíem posat crema solar i trobava una barbaritat contaminar l’estany amb la nostra crema! Després del banyet i de dinar els famosos entrepans sense tomàquet que ens preparen cada any per la ruta (encara no entenem què costa posar tomàquet als entrepans), vam seguir/inventar-nos el camí per poder arribar a trobar-nos altre cop amb el grup de nois i noies, a l’altre costat de la ruta. Vam arribar puntuals com un rellotge, igual que l’any passat vam quadrar perfectament el temps, no sé com ens ho fem tu!

 
La segona setmana va ésser més o menys com la primera però amb algunes novetats molt emocionants, per primera vegada a la meva vida vam poder detectar el trànsit d’un exoplaneta, que, en resum i amb paraules planeres, és la baixada de la llum que fa una estrella quan un planeta li passa pel davant, és un minieclipsi vaja, sense que el planeta tapi del tot l’estrella. Quan ens vam adonar de la detecció jo i la Laia gairebé ens posem a plorar de l’emoció!! I és que no es veu al moment durant l’observació sinó que la detecció és una incògnita fins que fas el tractament de les dades! I no hi havia oportunitat de repetir les mesures ja que només hi havia una nit en que fos visible! Genial!!

Per anar acabant dir també que vam baixar un dia al poble a fer unes cerveses amb els professors, un dia en que per mal temps vam decidir no observar. També que vam viure una aventura per anar a ensenyar al grup dels de biomedicina on trobar lavanda just al costat del centre (abans l’anaven a buscar molt lluny, de fet agafaven el cotxe normalment), lloc que vaig trobar jo l’any passat, enmig de la muntanya tot buscant bolets. Pel camí vam veure molta fauna entre d’altres coses un petit escurçó pirinenc, preciós!

I ja cap al final de l’estada, de fet la última nit, tocava una cosa que ja és tradició, la nit de la ratafia. Ens vam reunir tots els professors, vam treure les ratafies russet que dúiem l’ignasi i jo i vam brindar per com de bé havien anat les estades. I és que tot i que alguns deien que havien estat un xic més fluixes que l’any passat, ens ho vam passar molt bé i creiem que els nens van aprendre moltíssim!! En acabar la vetllada ens vam prometre fer una quedada de professors per fer una Barbacoa, lluny de nens i obligacions. I la veritat és que ha estat de les poques vegades que una promesa feta així, a la nit, a l’últim moment, s’ha acomplert, com ja us explicaré sí, vam fer la barbacoa!

I va arribar l’últim dia i orgullosos vam veure com els nostres nanos feien una magnífica presentació dels resultats de les estades, tot després dels nervis i dels assajos generals. Són uns cracks! Vam anar a fer el pica-pica i després d’acomiadar-nos de tothom, cap a casa! 

La setmana següent em va servir per preparar el congrés de la Societat Española de Astronomía (SEA) a Bilbao, i per gaudir una mica de la família i de la Vall. Tot i això com que l’entrada crec que ja és prou llarga ho deixaré aquí i del congrés ja us en parlaré a la propera entrada!

Us prometo aquest cop sí que em podreu tornar a llegir ben aviat! Espero que acabeu de gaudir de l’estiu, que hageu aprofitat l’agost per veure la magnífica pluja d’estels de les llàgrimes de Sant Llorenç i que continueu mirant les estrelles!

Jerusalem: Cap al sud, Gaza de reüll

Hola a tothom! Ja ha arribat l'estiu! Sí, sí, no sé si ha passat el mateix a Catalunya però sens dubte això és el que ha passat a Israel, i ja era hora! No sabeu que dur que és el període entre la primavera i l'estiu aquí, i em refereixo al clima, hem passat moltíssima calor fins que ha arribat! M'explico. Com us he anat comentant, aquí a l'hivern fa bastant fred i és molt sec, aquesta situació s'allarga fins a finals de febrer quan sobtadament arriba la primavera amb temperatures molt més agradables i pluges que fan que tot agafi un color verd preciós. De cop i volta però les pluges s'acaben i comencen a arribar onades de calor periòdiques, d'una durada d'entre 2 i 6 dies, que ho assequen tot, el verd passa ràpidament a groc i les temperatures d'agradables a extremadament càlides. Durant les onades de calor la temperatura puja fins als 40 graus durant el dia i moltes vegades no baixa dels 28 durant la nit! Sort que al Monestir, degut a tenir uns murs molt gruixuts, la temperatura es manté prou agradable. D'altra banda, quan les onades de calor passen sol venir un curt període de temperatures baixes de nit (com per anar amb jaqueta) i fresquetes de dia. Això últim és el que ha estat passant des de principis de maig fins just fa uns dies. I a què es deu que arribin aquestes onades de calor? Doncs al mateix que fa que hi hagi llevantades a la nostra costa, durant aquesta època de l'any la posició d'anticiclons i depressions sobre Europa, Àsia i Àfrica fa que de tant en tant els vents vinguin cap a Israel des del sud, reescalfats, carregats de pols i molt molt secs (humitats de menys del 10%). Tot això s'acaba (i quan passa es diu que ha arribat l'estiu) quan se situa un fort anticicló que fa arribar vents més humits i no tan càlids. Aquesta situació d'humitat alta i temperatures no extremes dura tot l'estiu, sense una gota de pluja però. En aquest últim període és en el que acabem d'entrar, i cal dir que als meteoròlegs se'ls ha acabat la feina fins la tardor, la previsió a partir d'ara és la mateixa per cada dia fins a finals d'agost: temperatura diürna a Jerusalem d'entre 30 i 33 graus i  nocturna d'entre 17 i 20 (a Tel Aviv fa molta més calor i amb aquesta humitat, ... quin estiu tan xafogós!).

Degut a l'arribada de la calor, i seguint en la línia tan poc ecològica que porta la gent d'aquest país, a tot arreu ja han engegat els aires acondicionats i ningú té cap mena de preocupació de si tenen la finestra oberta al mateix temps que tenen l'aire a tope per exemple ... i òbviament tothom agafa uns refredats! La veritat és que veure aquesta despesa innecessària d'energia em fa un mal enorme al cor!! Ara bé també he de dir que això contrasta amb el fet que a absolutament tots els jardins de la ciutat hi ha rec de gota a gota, és a dir, l'administració com a mínim amb l'aigua si que sembla que vigila ... ah, per cert en un d'aquests jardins, que tot s'ha de dir són preciosos, un dia esperant per entrar al gimnàs vaig veure que hi ha colibrís! Aquells ocells que baten molt ràpid les ales i que poden quedar parats a l'aire mentre veuen el nèctar de les flors.

Molt bé, després d'aquest apunt meteorològic, entro en matèria, avui us vull parlar d'una sortida que vam fer la setmana passada al sud amb una noia gallega de la que ja us he parlat algun cop, la Carla, i un noi d'Arkansas, Estats Units.

Tot va començar fa unes setmanes quan vaig proposar al grup de whatsapp dels amics d'aquí a Israel anar al Mizpe Ramon (un cràter d'erosió molt famós aquí) que hi ha al desert del Negev. Tenia ganes d'anar-hi aprofitant un dels períodes entre onades de calor, que serien les últimes oportunitats per visitar-lo sense passar massa calor (com us he dit entre onades de calor els dies eren molt més frescos). El meu pla era anar al Mizpe Ramon, fer una petita ruta a peu i després anar a dinar a la platja, concretament a unes boniques platjes prop de la ciutat d'Ashkelon, a pocs quilòmetres de la franja de Gaza (d'alguna manera m'atreia la possibilitat de veure la ciutat encara que fos de lluny). Tot i que el pla crec que era prou atractiu i la meva bona predisposició a organitzar-ho, ningú va respondre, excepte la Carla, que és amb qui ja havíem parlat del tema un dia que vam quedar per dinar.

Van passar els caps de setmana i aprofitant que en va coincidir un amb uns dies frescos vam decidir tornar-ho a provar i si la gent no responia organitzar-ho igualment, vingués qui vingués. I de fet més o menys això és el que va passar, al final ens vam apuntar només nosaltres dos i uns amics seus de les classes d'Hebreu (o com es coneixen aquí aquest tipus de classes, les "Ulpan"). Així doncs un dissabte de bon matí vam quedar a les 7:30h al davant de l'Abraham Hostel i des d'allà ens en vam anar caminant cap al lloc de lloguer de cotxes Àrab que hi ha prop de la porta de Damasc (on sempre he anat de fet a llogar el cotxe). Aquí puntualitzaré que vaig haver d'esperar mitja hora a que arribés però vaja, al final va resultar que era perquè estava fent una truita per dinar, se li perdona doncs. Ja a la botiga de lloguer de cotxes vam esperar a que obrissin, tot xerrant. Era estrany que no fos obert encara ja que solen obrir a les 8:30, i ja eren prop de les 9 però vaja vam imaginar que es devia a que justament ara és el Ramadà i tot en el món àrab funciona un xic diferent. Quan van obrir vam esperar una estona de cortesia i ja vam entrar a negociar el lloguer d'un cotxe de mida mitjana per 200 shekels, 1 dia (no teníem ganes de regatejar, tot i que probablement ho haguéssim pogut aconseguir un xic més barat). Després de llogar el cotxe (jo em vaig posar de conductor i, de fet, vaig conduir tot el viatje), vam anar a buscar els amics de la Carla a l'entrada del campus "Mont Scopus", el qual té unes vistes impressionants sobre la ciutat antiga. Quan ja érem al cementiri anglès on ens havien d'esperar la sorpresa va ésser que un dels seus amics estava malalt i només en va venir un, així doncs seríem només tres. I ja hi érem tots doncs, així que vam anar per feina i ens vam dirigir ja a la nostra primera parada, el Mizpe Ramón. 

Ja al cotxe i de camí ens vam presentar amb l'amic de la Carla, un noi de qui ara no recordo el nom (sóc superdolent recordant noms ...), però recordo que és dels EUA, d'Arkansas de fet, i que és un noi molt religiós, cristià evangèlic, tot i que accepta els resultats científics i segueix els ensenyaments originals de Jesucrist cosa que va fer que es posés en contra de l'església evangèlica (tot i que ell està estudiant la història de la bíblia en aquest context). I per què es va posar en contra de l'església evangèlica fins al nivell de deixar el seminari? Doncs perquè aquesta va donar suport oficial a Donald Trump, que pels que no ho sapigueu, és un polític del partit republicà dels EUA, candidat a la presidència, un senyor que és favorable entre d'altres coses a la pena de mort, a les guerres preventives, a les armes, està en contra els homosexuals, etc etc. La conversa amb ell va ésser tan interessant que tot i que jo m'havia estudiat perfectament la ruta per carretera (molt senzilla: autopista 1 cap a Tel Aviv, connexió a la 431 i després baixar per la 6 fins a trobar la 40), quan ens en vam adonar ja érem camí del nord, dels Alts del Golan! Ens havíem ben perdut! Tot i això ens en vam adonar a temps i al final només vam perdre una mitja hora (enlloc de tardar 2 hores en tardaríem 2,30h, així que cap drama). Corregida la ruta i seguint el GPS del mòbil aquest cop, vam continuar xerrant i altre cop, era tan interessant la conversa que quan ens en vam adonar l'entorn ja havia canviat del verd dels arbres al marró de la sorra i pedres del desert, i ens estàvem quedant sense gasolina! Per sort poc després d'adonar-nos-en vam veure una gasolinera, una que es trobava just sota d'una petita muntanya al cim de la qual hi havia el que vam descobrir que eren les ruïnes d'una ciutat romana-bizantina-àrab, vam dubtar si visitar-lo no però anàvem justos de temps i vam decidir que hi ha tantes ruïnes i història en aquest país que no ens venia massa de gust veure'n un altre trosset. Això sí, vam aprofitar per fer un petit refrigeri a la gasolinera abans d'acabar d'arribar al poble de Mizpe Ramón, el qual es troba just a la vora dels cingles del cràter.  Ja al poble vam decidir anar amb el cotxe fins ben a la vora dels cingles, al que es coneix com a el mirador del camell (no vam saber fins la tornada que aquest nom es deu a que vist des de baix la forma del mirador recorda a un camell assegut). Fent això, i no essent-ne del tot conscients, però no us enganyaré, sí un xic, vam evitar passar pel centre de visitants i per tan ens vam estalviar els 40 shekels de l'entrada al parc. Les vistes des del mirador eren espectaculars, uns penyassegats enormes i al fons, el desert, travessat pel llit d'un riu sec. Érem allà, amb aquell magnífic paisatge, i tot i això, després de més de 2 hores de cotxe la mandra era important i no teníem massa ganes de baixar caminant fins al fons del cràter. Vam decidir baixar del mirador i apropar-nos als cingles, des d'allà vam gaudir encara més de les vistes i vam veure també com a baix, just sota els cingles hi havia moltíssims objectes que havien perdut els turistes voluntàriament o involuntària (gorres, bosses de plàstic, ...) cosa que indicava que probablement allà hi fos habitual el vent fort, aquell dia no n'hi feia gens però. També allà, a tocar del cràter vam decidir que no podíem marxar sense baixar al fons, a més jo els havia preparat una petita ruta de 2 hores que baixava fins al fons del cràter i pujava per un altre costat per acabar al cotxe altra vegada. Així doncs vam fer fora la mandra i ens vam posar a caminar, però no sense abans posar-nos crema solar i gorres (jo m'havia tornat a rapar al 0 i no volia acabar amb el cap escaldufat!), tot i això el noi americà va preferir no posar-se gorra, cosa que lamentaria més endavant com veureu. 

Vam començar a baixar i ens vam posar a discutir sobre religió, sobre el paper de l'església, sobre els ensenyaments reals de Jesucrist i sobre com normalment ningú els segueix correctament (cap de les versions del cristianisme), o com simplement els reinterpreta. Enmig d'aquesta interessant conversa i en un tres i no res ja érem al fons del cràter. Aquest era un lloc sec, calorós, amb un llit de riu molt ample però ben sec, alguns arbustos i moltes sargantanes completament mimetitzades amb el color de la sorra que marxaven corrent tot aixecant el cap quan ens hi apropàvem. Vam caminar una bona estona pel mig del cràter envoltats dels cingles, fins que el camí es va tornar a enfilar per la vora (sempre seguíem la ruta blava, una ruta pintada amb marques blanca-blava-blanca, fins al final que vam agafar la verda). I va ésser durant la pujada quan el noi americà va començar a notar els efectes del Sol i la calor, i de no portar gorra, per acabar-ho d'adobar, només portàvem un litre d'aigua per tots tres (i tot i que jo mai no bec quan camino, amb la calor que feia ells es van beure el litre d'aigua ràpidament), i aquí pensareu: "ostres aquest en Santi, està perdent facultats ... ara ja fins i tot no porta prou aigua quan va a caminar!", i potser teniu raó, i és que de fet dúiem tan poca aigua perquè jo m'havia deixat la meva la nevera de casa, però també perquè simplement el noi americà no en duia. Amb tot això a mitja pujada ja vaig veure que alguna cosa no anava bé, que el noi s'aturava cada 2 minuts i que realment no podia pujar. En aquesta situació vam decidir parar, jo li vaig donar una taronja que duia i algunes prunes, i quan va estar una mica millor, poc a poc vam tornar a pujar. Ja em temia que l'hauria de carregar a coll! Finalment però es va començar a trobar una mica millor i vaig decidir avançar-me a buscar el cotxe i acostar-lo al lloc on arribaríem a dalt (prop del centre de visitants), i si feia falta baixar-los aigua. Així doncs vaig deixar el camí i vaig pujar el cingle pel dret, vaig anar corrent fins al cotxe i vaig arribar al lloc on poc després ells van arribar sense més problemes.

Vam posar l'aire acondicionat, vam veure aigua i com que ja era tard vam decidir anar a dinar a la gasolinera. Allà, vam comprar més aigua i vam parar la taula: jo duia prunes, galetes i ametlles, la Carla pastanaga, truita de verdures, olivada i pa de pita i el noi més pa de pita i hummus. Vam fer un bon dinar, tot xerrant sobre transgènics, homeopatia i d'altres problemes actuals de la ciència,  en acabar la Carla es va comprar un gelat, vam agafar el mapa i vam decidir dirigir-nos cap a la platja tot passant per un parc natural, i marxar de seguida ja que se'ns havia fet tard (com us he dit la caminada s'havia allargat i havia durat 3 hores). 

De camí a Ashkelon va passar, el noi americà va fer la pregunta prohibida en presència d'un català i una persona de la resta d'Espanya: què passa amb la independència? I ja la vam tenir liada, un català i una gallega, donant els seus punts de vista. Va ésser una discussió intensa. Resumint, jo defensava la independència per motius culturals, protecció de la llengua etc, mentre la Carla defensava que els independentistes som nacionalistes i que per definició els nacionalismes mai són bons. Vam discutir sobre la definició de nacionalisme, la de violència, ... i tot i que al final no vam arribar a cap acord la discussió va ésser molt interessant i inspiradora. He de dir que durant la discussió la cara del noi ho deia tot, de fet feia cara de "merda! en quin merder m'he posat!" jeje. Amb tot, quan ens en vam adonar ja ens havíem tornat a passar la cruïlla que duia al parc natural, i de fet ja érem a 10 km de la franja de Gaza. Poca estona després ja arribàvem a la platja, al principi ens va envair la decepció ja que es trobava al costat d'una gran fàbrica, amb unes enormes xemeneies, tot i això un cop ens la vam haver mirat bé vam comprendre perquè hi havia tanta gent i és que era una platja preciosa. Vam aparcar i just quan tancàvem les portes del cotxe els socorristes van començar a anunciar que marxaven i que per tant tothom sortís de l'aigua. Quina mala sort! Tot i això ja era tard i tampoc teníem ganes de banyar-nos pel que vam decidir simplement treure'ns les sabates i passejar per la vora de la platja tot remullant-nos peus i cames (i amb alguna onada traïdora fins i tot els pantalons).

Vam caminar una bona estona, a vegades enmig de tones de closques de petxina, si sí, n'hi havia moltíssimes! De fet encara en porto algunes a la butxaca que li anava guardant a la Carla, en algun moment haurem de quedar per tornar-les-hi. La sorra en general era molt agradable, no era ni d'aquella tan fina que no et pots treure de cap manera i que es posa per tot arreu ni de la gruixuda que fa mal fins i tot el caminar-hi, tot i això degut a l'alt contingut en petxines aquesta s'enfonsava moltíssim en posar-hi el peu cosa que feia molt dur el caminar-hi (es pot dir que vam ben exercitar les cames). Al cap d'una estona de caminar vam deixar la zona de bany i vam passar a una zona on una dotzena de pescadors àrabs tenien les canyes posades a la sorra per pescar petits peixos. Feien servir una tècnica ben estranya, llançaven l'ham i clavaven la canya a la sorra, després esperaven una estona  abans de recollir el fil i veure si havien pescat alguna cosa. Amb aquesta tècnica podien tenir fins a 15 canyes pescant alhora, una molt bona idea! Allà, un grup de joves pescadors ens va veure arribar i enmig de rialles ens van demanar fer-se fotos amb nosaltres, a més que ens van avisar que poc després de les seves canyes de pescar ens trobaríem una tanca. Ens van dir que sobretot no la sobrepasséssim ja que era la pre-frontera amb la franja de Gaza. I així va ésser, vam trobar la tanca i una alta torre de vigilància, molt amenaçadora, amb els vidres tintats, des d'on segur que ens vigilaven soldats israelians. Al fons, a uns pocs quilòmetres, es podien veure gran quantitat d'edificis grisos i de moltes plantes, era la ciutat de Gaza, i és que la ciutat de Gaza és un dels llocs més densament poblats del món. El lloc era molt bonic però la situació, amb la torre vigilant-nos, no era massa agradable pel que de seguida vam girar cua i vam desfer tot el camí. Pel camí vam saludar els joves i simpàtics pescadors àrabs i vam arribar altre cop a la zona de bany on la gent ja preparava les barbacoes per sopar (alguns semblava fins i tot que s'hi quedarien a dormir). Per acabar la visita a la platja, just abans de marxar, vam tenir un altre petit incident amb el noi americà, resulta que hi havia un clau sortit en unes fustes i ell el va trepitjar tot fent-se un tall al peu, pobre noi estava ben gafat! Vam intentar trobar un lloc on curar-lo però els socorristes com us he dit ja havien marxat, així que simplement li vam ben rentar i cap a casa. 

Ja al cotxe, sortint de la platja, ens vam trobar un policia que feia parar a tots els cotxes. El primer que vam pensar era que aquest era un control per vigilar que no es colés ningú de Gaza a territori Israelià (ja sabeu tota la problemàtica que hi ha amb els túnels i el bloqueig de la franja), tot i això per sorpresa nostra va resultar ésser ni més ni menys que un simple control d'alcoholémia! Vaig marcar 0.0 òbviament. Ah i he de dir que l'aparell era molt diferent als que fan servir els mossos. Em va fer bastanta gràcia que em fessin un control aquí, una nova experiència vaja!

Ràpidament vam tornar a Jerusalem (vam tardar menys d'1 hora), ja que la Carla havia quedat per celebrar una festivitat Jueva de la que us parlaré a continuació. Així doncs vaig dur a la Carla i al noi Americà prop de les seves respectives cases, vaig anar a deixar el cotxe i vaig tornar caminant al Monestir. I així va acabar un altre molt bon dia al sud d'Israel.

I el dia després, diumenge, com us he dit, era festa! Sí, una festivitat jueva anomenada Shavuot (setmanes en hebreu) que commemora el dia en que Moisès va rebre la Torà de mans de Déu al mont sinaí (o les taules dels 10 manaments tal i com nosaltres coneixem la història). Aquest és un dels dies més sagrats pels jueus i és un dia que tracten com a un Sabbat (és a dir tot està tancat i no hi ha transport públic, així doncs aquest cap de setmana vam tenir dos dies seguit amb tot absolutament tancat). Una particularitat d'aquesta festivitat és que els jueus religiosos s'han de passar tota la nit desperts estudiant la Torà, i l'únic que difereix dels Sabbats és que durant el Shavuot se'ls permet cuinar i fer foc. I ja que se'ls permet cuinar, quins són els menjars típics? Doncs bàsicament productes làctics (pastissos de formatge, llogurts, formatge...) i productes de la terra ja que de fet és també una festivitat per celebrar la collita. 

Pel que fa a mi, tenia pensat aprofitar que era festa per anar a visitar l'explanada de les mesquites, que va resultar estar tancada. No tenia massa ganes de voltar per la ciutat antiga ja que hi havia una alta probabilitat d'incidents degut a que coincidia una festivitat jueva amb el Ramadà àrab (és per això que hi havia moltíssima seguretat a la ciutat antiga). El que vaig acabar fent doncs va ésser descansar a casa i passejar una mica per la ciutat antiga (també volia anar a veure una església que m'ha recomanat en Roberto, l'església Armènia, però també estava tancada). Vaig dinar en un lloc d'hummus que em van dir que era el millor de Jerusalem, que la veritat no em va convèncer bàsicament perquè era d'hummus àrab, i amb això no vull dir que el motiu era que fos dels àrabs sinó simplement al fet que hi ha dos tipus d'hummus, l'àrab que està fet bàsicament de cigrons i que només es menja per esmorzar, i el jueu on s'hi posen tahina, oli d'oliva i all, cosa que el fa molt més gustós, i es pot menjar durant tot el dia. A mi m'agrada més el segon. I així va passar també el diumenge. La setmana va ésser una setmana curta, de rutina, i ara aquí em trobo, a l'Abraham Hostel aprenent un xic d'hebreu i escrivint-vos.

Només em queda dir-vos que ara ja tinc la vista posada cap a Sant Joan, i és que torno a casa per fer Ratafia! Així doncs d'aquí a pocs dies em veureu per aquí! Però per poc temps ja que després tinc una estada a les Planes de Son, on faré de professor al projecte "Finestres al Cel" dins el programa "Joves i Ciència" de la Fundació la Pedrera, en acabar aquesta estada tinc un congrés a Bilbao, després un a Berlín, després me'n vaig tot l'agost a Santa Cruz de Califòrnia a treballar amb el grup de Jerusalem (tots van cap allà) i a principis de setembre acabo amb 15 dies a Mèxic, per tornar cap a Jerusalem on decidiré si m'hi quedo un any més o no! Ja es veurà! 

Ja ho veieu, tinc un estiu molt ocupat! Ja us aniré explicant com van els meus viatges!

Aquí acabo, desitjant-vos que us vagi tot molt bé, que tingueu un bon solstici d'estiu i que aprofiteu les poques hores de foscor (la nit del 21 serà la més curta de l'any) per continuar mirant les estrelles!