Jerusalem, Epíleg: Mèxic DF

Hola a tots, per fi us escric la tercera i última entrada de la gira americana (exceptuant les entrades que vindran sobre l'eclipsi total de Sol). Continuo doncs on ho vaig deixar, l'estada d'una setmana a Mèxic. Veureu que no vaig tenir temps de fer fotos, i és que va esser una visita llampec!

Aquest viatge a Mèxic no va esser com les altres. Primer de tot aquest cop hi anava sense recursos propis i a més el meu exjefe de Mèxic no tenia diners de cap projecte, cosa que no vaig saber fins que hi vaig arribar. I això què significava en termes de la meva estada? Doncs que em vaig haver de pagar de la meva butxaca tant l'allotjament com part del bitllet d'avió. Sobre l'allotjament la veritat és que l'Octavio em va oferir d'anar a viure amb ell i la seva dona ... tot i això jo no les tenia totes, primer perquè els conec i sé que els meus horaris no quadrarien gens amb els seus, i segon perquè també sé que tenen molts rituals que no els fa cap gràcia trencar ... així doncs vaig decidir buscar alguna altra opció que em donés més llibertat i on no molestés a ningú. Buscant buscant finalment vaig trobar un aribnb (una habitació de lloguer temporal) que no era massa car i que es trobava en una zona tranquil·la prop d'on vaig viure el primer any que vaig venir aquí a Mèxic, amb la dona francesa, recordeu? Al cuadrante de San Francisco! Allà vaig conviure amb un noi italià, un colombià, un geòleg dels EUA, l'àvia propietària de la casa, la seva néta, i el xofer, un home molt estrany que em va demanar diners, suposadament per menjar, dia sí dia també, i que no li vaig donar, per descomptat, sobretot després de saber que ja tenia un bon sou ... Sobre com va anar això de l'airbnb, la veritat és que em va decebre un xic. Per què? Doncs primer perquè quan vaig arribar, caminant des de l'estació de metro que són ben bé 15 minuts, carregat com un burro i plovent, no hi havia res preparat, no m'esperaven! Segon, l'habitació feia una pudor horrorosa a fum, no l'havien ni ventilat després de l'estada de l'últim inquilí ... i tercer, no vaig veure la noia que em va llogar l'apartament durant tota l'estada, i a la propietària (que era invàlida) només l'últim dia. Amb la resta de companys em vaig portar molt bé tot i que només els vaig veure un parell de vegades. Sobre la casa només dir que era bastant acollidora, hi havia uns quants llocs amb llums automàtics per estalviar energia, i ens donaven aigua filtrada per tal de no haver de fer servir directament la de l'aixeta.

Molt bé doncs, ara ja sabeu on em vaig estar, què us puc explicar sobre l'estada? Doncs per començar que el dilluns, ben d'hora, em vaig llevar i em vaig dirigir a l'institut tot caminant, com havia fet tantes vegades. Amb tot però em vaig trobar amb una sorpresa desagradable i que demostra que el que em va dir la Rut més endavant era cert, la inseguretat, a causa de la crisi econòmica i la inflació que està patint el pais (ha baixat molt el valor de la moneda mexicana i els preus han pujat molt), ha augmentat. El que vaig veure va esser un home tot ple de sang cridant i demanant que truquessin a la patrulla de policia, això mentre tres altres persones intentaven aturar-lo. Jo no tenia telèfon però el que sí vaig fer va esser anar a parar un cotxe de policia que passava a prop i els vaig indicar on i què passava, espero que hi arribessin a temps! Un xic després, i potser encara paint el que havia vist, no em vaig fixar que hi havia uns cargols fixos clavats a terra i els vaig xutar, crec que em vaig esquerdar un dit ... em va fer molt de mal durant tot el dia, fins que al vespre me'l vaig embenar amb el del costat (l'únic que et poden fer i fan si vas a l'hospital). Després d'això, i mig coixejant, vaig anar fins a l'entrada del metro on sabia que fan uns liquats (fruita liquada amb llet) i sucs naturals boníssims! Cada matí em prenia o un/dos d'aquests sucs, o bé un atole (beguda densa de midó d'arròs o avena, molt energètica). I així vaig arribar a l'IA. El primer dia a l'institut d'astronomia va esser com totes les altres vegades, moltes abraçades, retrobaments, alegria de veure que tots estan bé (hi tinc molt i molts bons amics!), i aquest cop també quelcom especial, era l'aniversari de la Bárbara, per això vaig anar a comprar-li un ram de flors i li vaig deixar sobre de la taula del seu despatx amb un escrit, s'ho mereix!

Pel que fa a la resta del dia, aquesta vegada es va accentuar un xic més encara una cosa que no m'agrada de venir a l'institut, probablement perquè em vaig quedar al despatx de l'Octavio en lloc d'en un despatx de convidats. No exagero si us dic que vaig estar més del 50% escoltant a l'Octavio parlar i parlar de projectes, coses personals, xafarderies de l'IA ... va esser molt poc productiva l'estada aquesta vegada! A més cada migdia anàvem a dinar a un lloc o altre, ben car i lluny de l'IA. Sort que en general em mig convidava l'Octavio ... tot i això m'hi vaig deixar ben bé 100€! La quantitat que en d'altres anys no m'hauria gastat ni en els 3 mesos que hi estava ...

Pel que fa a la climatologia local, cada dia feia un ruixadet de tarda que em trastocava els plans de tornar caminant (tot i que més d'una vegada ho vaig acabar fent igualment, arribant xop a casa). He dit ruixadet oi? Doncs vaja, el segon dia va esser un xic més que un ruixadet, de fet va caure una tromba d'aigua que va inundar mig DF i que va sortir a totes les notícies. Es van desbordar rius, inundar barris sencers ... però com que quedava lluny d'on jo vivia, no va afectar gens el meu dia a dia.

Continuant amb la climatologia, quelcom que em va afectar molt més que la tromba del dimarts va esser un fenomen que s'estava produint molt lluny del DF, uns huracans a l'atlàntic. Com probablement sabreu, cada matí em dedico a revisar els terratrèmols que han passat al món, els huracans a l'atlàntic i al pacífic, i la meteorologia espacial. És important que us recordi això perquè feia dies que seguia la formació i evolució d'un superhuracà (i de dos huracans més petits), a l'atlàntic. No va esser fins al dimarts d'aquella setmana però que em vaig adonar que el superhuracà apuntava al lloc on el meu vol de tornada a BCN feia escala, i que hi tocava terra molt a prop i en la data de la meva escala ... de seguida vaig contactar amb l'agència turística on vaig reservar els vols (kiwi.com), per saber com estava el tema. La veritat és que no em van ajudar gens, vaig intentar contactar-hi de moltes maneres i mai em van respondre eficientment, i tot va acabar ben malament ... vols cancel·lats, ells sense voler ajudar (no sé per què et cobren si al final no fan RES!!), i jo comprant uns altres vols, molt més cars i amb molt pitjors condicions (en lloc d'una escala de 5 hores, dues escales una de 8 i una de 10) ... ho vaig passar realment malament aquells dies i a més encara no m'han ni retornat els diners, un desastre. Amb tot això encara vaig cometre un altre error, vaig tornar a confiar amb kiwi.com i em van tornar a fotre ... resulta que vaig pagar una maleta per facturar i quan vaig arribar a l'aeroport de Mèxic no l'havien pagat a la companyia aèria! I vaig haver de tornar a pagar! Sí nois, us dic de veritat que NO FEU SERVIR KIWI.COM!!!

La setmana va passar volant i finalment va arribar el dia en què havíem quedat de trobar-nos en la que va esser la meva millor amiga al DF, la Rut. Sí, feia 3 anys que no ens veiem, i és que tot i que l'any passat també vaig passar pel DF no hi va haver manera de trobar el moment per veure'ns ... i sabeu què és més curiós? Doncs que resulta que ella estava molesta perquè creia que jo no havia volgut que ens trobéssim, i jo estava molest perquè creia que era ella la que no havia volgut quedar ... la veritat és que tinc molt clar en la meva ment que és ella la que va cancel·lar les trobades... serà que el meu cervell m'enganya ... i és que ella pensa exactament el contrari! Vaja, a part d'aquesta anècdota la veritat és que vam fer un bon dinar, també acompanyats de l'Octavio, a base de Huitlacotxle (aquell blat de moro amb un fong negre que m'agrada tant!). Després del dinar ella em va convidar a un té en un lloc molt especial i ens vam passar hores i hores xerrant sobre la seva feina, la seva vida, la meva vida les meves perspectives de futur ... la veritat és que semblava que el temps no hagués passat, és i seguirà essent una molt bona amiga. Ens vam acomiadar amb el compromís de veure'ns com a mínim un cop l'any, ja sigui a BCN o a Mèxic.

I ja s'anava acabant la setmana, però abans encara quedava una bona sorpresa! Abans d'explicar-vos-la però us he de donar una informació que serà rellevant en aquest relat, una cosa que va passar el dia abans que ens trobéssim amb la Rut. Era mitja tarda del dimecres, jo tornava de l'Institut d'Astronomia tot caminant i mig xop perquè feia un petit ruixat i de sobte es va posar a ploure més fort. En aquest moment vaig decidir refugiar-me a l'entrada d'un d'aquests petits restaurants de carrer tot esperant que afluixés. I allà vaig sentir com una alarma amb una veu fantasmagòrica va començar a sonar, de sobte vaig veure com la gent sortia de les cases. Vaig preguntar a la gent del restaurant què és el que passava i em van dir que era l'alarma per terratrèmol. Tot i això, no vaig notar res ... de fet els vaig preguntar "eso significa que ya ha ocurrido, que está ocurriendo o que aún está por llegar?" em van respondre amb un "sí", resposta que em va calmar ben poc les meves inquietuds. L'endemà (el dia que ens vam trobar amb la Rut) ho vaig comentar a l'Octavio i em va dir que havia estat una falsa alarma, que el senyor del servei sismològic nacional havia premut el botó per error, i quin error! Sobretot si hagués sabut el que havia de venir! I és que a la nit del dijous, quan passava algun minut de 3/4 de 12, la mateixa alarma va començar a sonar, em vaig despertar i vaig pensar, "vaja, ja l'ha tornat a liar, pobre home ara segur que el faran fora ...", vaig obrir el llum, vaig sentir com la gent de la casa es movia i de sobte, un mareig estrany, un soroll estrany, i la làmpada del sostre anant d'un costat a l'altre, i jo, allà, dins del llit, tot fascinat! I és que tot i que ja havia notat un terratrèmol quan estàvem celebrant el cap d'any a boca del cielo, Chiapas (ho recordeu?) havia estat una sensació molt vague mentre que aquesta vegada realment la terra es movia! I molt! No vaig sortir a fora però (si el terratrèmol hagués passat més a la vora, això hauria estat realment un error, una mostra de la poca cultura que tenim en temes de seguretat en casos de terratrèmol a Catalunya). Ah i també sort que no érem a Boca del cielo aquest cop! De fet el terratrèmol, que va esser de grau 8.2, va passar davant de la costa de Chiapas, i hi va haver un tsunami de prop d'un metre, ... boca del cielo no hauria estat el millor lloc per viure aquest fenomen natural que va costar la vida a centenars de persones a Oaxaca i Chiapas i que va destruir molts pobles d'aquella zona. Pel que fa al DF, la gent es va espantar un xic i l'endemà tots els edificis públics van suspendre les seves activitats per donar temps per revisar si hi havia danys estructurals als edificis (em va semblar un xic exagerat però ells sabran!). En el meu cas no és pas que m'espantés massa però sí que és cert que vaig estar una bona estona despert pensant no volia estar adormit si hi havia una rèplica forta. No va passar, ni tampoc la rèplica al cap de 2 dies que tothom esperava, i és que no es podia fer paral·lelismes amb el fort terratrèmol del 1985, ja que aquests fenòmens són altament no lineals.

L'endemà, el meu últim dia a l'IA, tothom en parlava. També parlaven de quelcom molt interessant, unes llums que es van veure just abans de la forta tremolor, d'altra banda un fenomen molt ben estudiat. Resulta que degut a l'alliberament d'energia en el trencament de les plaques, i si aquest passa de nit, es poden arribar a veure corrents electromagnètiques sortint del terra (la gent òbviament de seguida diu que són extraterrestres ...). També vam estar una bona estona fent acudits sobre si m'havien de fer fora del pais, ja que vaig arribar jo i en una setmana es van formar tres forts huracans a l'atlàntic, hi va haver inundacions i hi va haver el terratrèmol més fort a Mèxic dels últims 100 anys ... casualitats de la vida.

I així va arribar l'últim dia de la meva estada a l'IA (divendres), que vam concloure amb un dinar d'aniversari a la Bárbara, i després el meu últim dia a Mèxic que vaig aprofitar per fer la maleta, anar a dinar amb l'Octavio (que em va sorprendre proposant-me que demanés una de les places fixes que obriran a l'IA-UNAM aquest novembre), i després d'acomiadar-nos i que em regalés una ampolla d'un bon vi, vaig marxar amb metro cap a l'aeroport.

Vaig arribar a l'aeroport cansat i enfadat (em vaig equivocar de sortida del metro i vaig haver de caminar una bona estona amb les dues maletotes que no funcionen massa bé a l'hora d'arrossegar-les). I a l'aeroport encara em vaig enfadar més quan tot i els meus esforços per contactar amb els maleïts de KIWI.com, i de fer entendre als d'Aeromexico que ja havia pagat la facturació d'una maleta, em van fer tornar a pagar ...

Després d'això va començar el llarg viatge de 3.5 hores del DF a Los Àngeles, l'escala de 8 hores a Los Àngeles (per recordar bells temps, veureu al que em refereixo en l'entrada sobre TheGreatAmericanEclipse), on vaig dormir, espero que per última vegada, a l'aeroport, de bon matí vol d'1.5 hores fins a Oakland, escala de 10 hores aquí (on sóc ara), i tancar el cercle d'aquesta aventura d'estiu amb un vol amb la companyia de baix cost "Level" que no t'ofereix ni menjar ni mantes per un vol transatlàntic de 12 hores ...

Vull acabar comentant que aquí, a l'escala a l'aeroport d'Oakland he conegut un noi argentí que ha tingut exactament els mateixos problemes que jo, des de la cancel·lació dels vols a causa de l'huracà Irma a florida, fins a la mala resposta dels maleïts de kiwi, la idea de reservar vols nous amb kiwi altra vegada (mateixa ruta que jo amb les mateixes escales i tot), i els problemes amb l'equipatge! Com més parlem més paral·lelismes trobem entre nosaltres, només difereix que ell acabarà a Nova Zelanda d'aquí a un parell de setmanes amb la seva xicota, després d'una estada de dos anys a l'Argentina, i jo acabaré a casa després d'una estada de dos anys a Jerusalem! Quin món més estrany!

I això és tot, us deixo avui, exhaust, cansat i fart de tantes escales, canvis de vol i recollides i facturació de la maleta (a cada escala ho he hagut de fer), a punt per agafar el vol que em portarà a casa! Una setmaneta de descans, una estada llampec d'una setmana a Jerusalem, i per fi, comença una nova vida! Quins nervis!

Continueu mirant les estrelles, que aviat ho podrem tornar a fer tots junts!

PD: Aquesta entrada la vaig escriure una setmana abans del terrible terratrèmol que va sacsejar el centre de Mèxic, que va fer caure diversos edificis i va matar centenars de persones. He mantingut tot el que vagi escriure sobre la meva experiència amb el terratrèmol que va sacsejar Chiapas tal com ho vaig redactar inicialment encara que tret de context pugui semblar cruel o una broma de mal gust. Si-ús-plau, no ho tragueu del context on va estar escrit. Per acabar només recordar i donar les gràcies a tots els serveis d'emergències que estan fent una feina tan important, encara ara, per intentar trobar supervivents. També una abraçada molt gran i ànims a tots els amics i coneguts que estan passant uns moments tan difícils.

Jerusalem, Epíleg: Santa Cruz, Califòrnia

Hola a tots perdoneu una vegada més per haver tardat tant a escriure, massa feina! Encara que pensant-ho bé potser la feina no ha estat l'únic problema..., de fet si us he d'esser sincer tinc pàgines i pàgines escrites sobre coses que m'han passat aquest estiu! Un llibre podria escriure! Potser ho faré ...

Dit això començo aquesta entrada, la segona que faig des dels EUA aquest any. Serà una entrada un xic especial, l'he escrita en dues tirades, la primera des de Santa Cruz a mitjans d'agost i la segona ja tornant cap a Barcelona a principis de setembre. La segona part, la que he escrit en la tornada, l'he escrita part a Los Àngeles, part a Oakland i part des de l'estació de Bus de Vic tot esperant que vinguessin a buscar-me. Qui hauria dit que em passarien tantes coses des que vaig començar a escriure fins que vaig arribar finalment a casa!

Continuaré doncs aquí amb les meves històries i reflexions de l'estada als EUA, una estada ben intensa que com potser recordareu va començar amb un vol des de Barcelona fins a Oakland amb la companyia de baix cost d'Iberia, Level, i que inesperadament també hi va acabar, anant en la direcció contrària òbviament...

Com us vaig dir el viatge va començar molt bé, massa bé de fet: sincronització perfecte en les connexions de busos i trens, cap problema a la facturació, un control de seguretat a l'aeroport ràpid i còmode... I va anar tot bé fins al moment d'embarcar. A partir d'aquest moment, el de l'embarcament, tot el que estava relacionat amb vols en aquest viatge ha estat poc menys que un malson. Continuo doncs amb el relat de què va passar.

Ja feia una estona que esperava a la fila d'embarcament. La gent anava pujant a l'avió tranquil·lament, i així fins que va arribar el meu torn. I llavors quan ja treia la targeta d'embarcament de la motxilla, vaig veure com trucaven a l'hostessa i li deien que aturés l'embarcament. Primer vaig pensar que seria un petit problema tècnic, vaja, cosa de poca estona, l'espera però es va anar allargant i ens hi vam acabar asseient. Al cap d'una bona estona vam sentir com el personal d'Iberia es deien entre ells que farien desembarcar a la gent que ja havia embarcat. El problema? Doncs que un dels elements de seguretat de l'avió no havia passat les proves pre-vol ... i la solució? Doncs ens van dir que s'havia de canviar una peça de l'avió però que "tranquils" que volaríem amb el mateix avió quan en trobessin una de recanvi, que la buscarien o bé allà a Barcelona o que la farien enviar des de Madrid. Ja us podeu imaginar amb quina cara ens vam quedar ... creuar l'atlàntic amb un avió on han hagut de canviar una peça ... i sí, així ho van fer, a nosaltres simplement ens quedava esperar. I per fer l'espera un xic més còmode ens van pagar un dinar a una de les cafeteries de l'aeroport, tot un detall. Al cap de 3 hores ens van tornar a cridar per anar a embarcar. Aquest cop sí que vam poder embarcar i finalment l'avió es va enlairar amb més de tres hores de retard. Després d'un llarg vol sense menjar (així són ara les companyies de baix cost, pots creuar l'atlàntic sense que et serveixin res de res), vam aterrar amb 2 hores i 50 minuts de retard (si el retard no supera les 3 hores, no t'han de pagar cap indemnització ...). Aquest retard però no era el real ja que vam arribar a la zona de desembarcament més de 3 hores tard, i a més, allà, ens van fer esperar gairebé una hora extra perquè el control de seguretat d'Oakland estava saturat (si haguéssim arribat a l'hora que tocava això no hauria passat). Amb tot això, entre pitus i flautes ja s'havia fet ben tard i vaig sortir de l'aeroport just per agafar l'última combinació de tren/bus per arribar fins a la ciutat de San Jose. Ja a San José però em vaig adonar que havia perdut l'últim bus cap a Santa Cruz, vaig pensar que una opció era dormir a l'estació de busos però la veritat és que no era massa agradable, així doncs al final em vaig dedicar a voltar per la ciutat fins que vaig trobar un Motel (gens barat) per quedar-me aquella nit. De seguida que vaig tenir internet em vaig informar sobre què podia reclamar, jo estava convençut que com a mínim m'havien de pagar la nit que vaig haver de pagar d'hotel, a més de potser alguna compensació pel retard. Vaig fer tots els tràmits però ja us puc dir ara que al final res, com que l'avió va aterrar amb menys de 3 hores de retard no tinc dret a res! Hom sent una indefensió total en aquestes coses ...

Finalment, un dia més tard de l'esperat, vaig arribar a Santa Cruz, i ho vaig fer ben d'hora al matí, amb el primer bus. Prèviament havia contactat amb el noi de la casa on m'estaria i ja em va dir que em passaria a buscar a la parada central d'autobusos. Van venir ell i la seva xicota/esposa (encara no ho tinc clar), i ja us puc dir que van resultar esser molt bona gent, uns joves, amants de la natura i de l'escalada (això de l'escalada m'està perseguint últimament, serà un senyal?). Vam arribar a la casa, un apartament de dues plantes, en bona part de fusta, enmig dels boscos de fusta vermella (arbres emparentats amb les majestuoses sequoies). La casa es trobava a la zona d'habitacions per famílies que proporciona la Universitat de Santa Cruz a Califòrnia (UCSC). Sí, viuria dins el campus, a 30 minuts de l'institut de recerca on treballaria.

Sobre la casa només puc dir que la planta baixa era molt freda i la de dalt molt càlida (segurament degut als materials amb els quals estava construïda, i també us puc dir que la meva habitació donava al nord i mai li tocava el Sol). De fet era tan freda que vaig tenir sort de trobar un escalfador elèctric de segona mà, que tot i que només el vaig fer servir els primers dies em va anar prou bé per aclimatar-me a les temperatures frescotes de Santa Cruz. I sobre els habitants de la casa? Doncs bàsicament eren el noi que me la va llogar i la seva filla de 3 anys, acompanyats de dos conillets d'índies (que feien soroll dia i nit amb la seva bevedora i que al principi no em van deixar dormir massa bé) i d'una gata que me la va tenir jurada durant les primeres setmanes però amb qui ens vam acabar fent bons amics. A més dels habitants permanents ens visitava també molt sovint la xicota/esposa del noi, que no era la mare biològica de la nena però sí legal, crec (mai em vaig atrevir a preguntar sobre la mare biològica). Aquesta noia tenia una història molt interessant, ja que va néixer al Congo, on va viure durant 8 anys i després va emigrar amb els seus pares cap als EUA, a Arizona (un dels llocs més "Trumpistes", és a dir més de dretes), finalment es va establir a Califòrnia, l'estat més progre dels EUA si no es conten les regions internes que també són plenament Trumpistes. Finalment a la casa també hi havia gran quantitat de plantes entre elles molts bonsais.

La convivència amb aquesta família va esser també molt bona: el primer dia em van convidar a dinar/sopar, ja que jo no tenia res i el supermercat estava tancat (era diumenge); més endavant jo els vaig preparar un sopar català, que va constar bàsicament d'una truita de patates/ceba, torrades amb all i tomàquet, acompanyades de formatge i de postres unes galetes. En el sopar català hi havia també la mare i el padrastre del noi. Van flipar sobretot amb el pa amb tomàquet i all! Una cosa tan senzilla i no hi havien pensat mai! Els va encantar sobretot el com s'incrustava de bé l'all amb la torrada. Em van fer riure i tot de tant com es van emocionar. En aquest sopar vam parlar molt de política dels EUA i la veritat he de dir que entre aquestes converses i les que vam tenir amb els habitants habituals de la casa, la meva visió sobre aquest país ha canviat un xic, com sempre hom no pot xerrar massa fins que viu en un pis i escolta tots els punts de vista! Per acabar amb el tema de la convivència només dir que ens vèiem poc amb la noia, el noi i la nena, ja que fèiem horaris molt diferents, a més em sentia un xic intrús en aquesta petita família pel que sempre que podia me n'anava a baix a l'habitació a mirar alguna sèrie, després de sopar, per no molestar.

Pel que fa a la meva vida a Santa Cruz, després d'uns primers dies de malestar/baix ànim, finalment em vaig començar a recuperar. Curiosament la meva recuperació es pot relacionar amb el moment en què em vaig anar a inscriure al gimnàs de la universitat, un gimnàs situat en una zona fantàstica, amb unes sortides de Sol brutals i envoltat de natura. Així doncs a la segona setmana ja tornava a estar animat, tot i que també molt cansat de tantes reunions, i és que des que va arribar l'Avishai, tres dies després que jo, en teníem cada dia! No es podia treballar d'aquesta manera...

Dit això, i per si us en voleu fer una idea de com era la meva vida a Santa Cruz, us descric a continuació com era un dia normal per mi:

Començava ben d'hora, a les 5 del matí. Esmorzava llet amb cereals i un rajolí de xarop d'"erable" i cap a l"east field house" on feia una horeta i mitja d'esport 45 minuts de cardio i la resta de maquines/peses. Acabat l'esport em dutxava i cap a l'oficina. A l'oficina preparava l'ordinador, feia un cafè/segon esmorzar (fruita iogurt i pa). Després del cafè, dia sí dia no, trucava a casa per skype (de fet 2 cops per setmana i a aquesta hora del matí, que eren les 5-6 de la tarda a casa), una trucada que se solia acabar de sobte quan se'ls tancava l'ordinador (això es va convertir en quelcom habitual i un xic irritant). Després de tot això ja eren les 9 del matí i em posava a treballar fins que arribaven els companys de despatx i em començaven a distreure amb infinitat de preguntes i comentaris, a més de convidar-me a anar a fer el meu segon cafè (que es va acabar convertint en un te amb llet, i és que tanta cafeïna no era bona ...). Després, i de seguida que podia, o em deixaven, tornava a la feina i així fins a les 12:30h. A aquesta hora ens trobàvem amb l'Avishai (el jefe) i ens posàvem a fer una primera reunió-dinar. I amb aquesta reunió-dinar s'acabava el treballar, ja que tota la tarda estàvem reunits amb la gent de la UCSC. Després de les reunions tornava a l'oficina, revisava alguns correus i ja eren les 7-8 del vespre per què tornava cap a casa. Ja a casa preparava la roba de l'endemà, feia el sopar i també el dinar de l'endemà, sopava mirant el capítol d'una sèrie i cap a dormir!

Ja veieu que no era una rutina especialment interessant. Us he de dir però que aquesta rutina només la vaig poder seguir les dues primeres setmanes i les dues últimes en la meva estada als EUA, durant les setmanes d'enmig van passar moltes coses, coses que anireu descobrint en les properes entrades en aquest blog.

Pel que fa als caps de setmana lliures (només en vaig tenir 2), aprofitava per descansar, fer rentadores/assecadores (sí, feia servir assecadora, ja que no hi havia cap lloc on estendre la roba ...), i també, quan tenia temps, anava a fer alguna petita caminadeta. També en alguna ocasió vam anar a sopar amb els companys de Jerusalem i vam fer també un sopar de grup amb l'Avishai. El sopar de grup, un any més, el vam fer en un tailandès on ja anem per tradició, una tradició que acaba amb la visita a una bona gelateria de gelat tradicional. Aquest sopar, el de grup, crec que va esser el que ho va canviar un xic tot, el que em va donar energia renovada per continuar les setmanes que em quedaven allà.

Després de dues setmanes de rutina va arribar l'intensiu de congressos. I quin intensiu! 10 dies sense descans. Per començar vam tenir el congrés de CANDELS, una trobada dels investigadors que treballen en l'observació de galàxies molt llunyanes (a redshift mig que en diem nosaltres). CANDELS és de fet una "campanya" d'observació en la qual s'han observat uns quants milers de galaxies. El grup de l'Avisahi vam anar-hi simplement per no perdre el fil de què s'està veient en el món real, i així saber quines dades podem fer servir per contraposar amb les nostres teories/simulacions. Aquest congrés va durar tres dies (divendres, dissabte i diumenge). La veritat és que la major part del temps em vaig avorrir com una ostra ... de fet vaig aprofitar per treballar en el que treballo habitualment. De la part més lúdica del congrés només vull comentar que vam fer un bon sopar el dissabte. Aquest sopar el vam anar a fer en una caseta just sobre del lloc on habitualment anava a córrer. Per sopar hi havia bon menjar: carn, amanida, peix, tofu ... i uns pastissos boníssims de postres; i bon beure: selecció de vins, cerveses, suc de llimona natural cafè i té a dojo. El diumenge es va acabar el congrés de CANDELS i el dilluns ja començava el "Santa Cruz Galaxy Workshop 2017". 

Aquest segon era el congrés per què realment érem allà, a Califòrnia, amb tot el grup de l'Avishai (de fet l'organitza ell, o per esser més precisos un seu ex-estudiant). El congrés va durar 5 dies, de dilluns a divendres. Va esser un congrés molt intens amb moltes xerrades i discussions, algunes d'elles molt interessants; els que sou investigadors m'entendreu quan dic que és un d'aquests congressos generals on s'hi parla de tots els temes clau del camp de recerca tractat, així que hom pot veure quins nínxols queden lliures per la pròpia investigació. En aquest cas es van tractar molts temes dins el camp de la formació i evolució de galàxies, des de la formació i propietats de galàxies grans a través de simulacions numèriques fins a propietats de galàxies més petites i properes obtingudes a partir d'observacions, i també un tipus molt estrany de sistemes estel·lars que es van descobrir fa poc en algunes observacions i que encara no hem pogut reproduir mitjançant simulacions, les anomenades galàxies ultra difuses (UDGs de les seves sigles en anglès). Pel que fa a mi, aquesta vegada, per sorpresa, em va tocar donar la xerrada fora de la sessió de simulacions i és que és veritat que la meva feina a Jerusalem s'ha anat movent cap a una comparació amb observacions, més que en generar noves simulacions (bàsicament per falta de recursos.)... De fet, com sabeu, aquesta frustració per no tenir equips prou bons per crear les meves simulacions ha estat un dels detonants a l'hora de decidir deixar el post-doc. Una cosa interessant d'aquest congrés és que en el preu del registre no s'hi incloïen només les pauses per cafè (on s'hi donava des de fruita fins a panets amb formatge d'untar, cafè, té, magdalenes, galetes ... no tot de cop però eh, unes quantes d'aquestes coses en la pausa del matí i unes quantes en la de la tarda), sinó també els dinars, uns dinars no massa sans (la meitat de dies una enorme varietat de pizza, qui no es conformava era perquè no volia, amb l'opció d'amanida, uns altres dies entrepanets untats amb mantega i finalment un dia una barbacoa amb macedònia de postres). També vam tenir un sopar de congrés, en aquest cas amb un entrant de formatge i fruits secs, tast de vins i com a plat fort una selecció d'amanida de pasta i carn de pollastre, salmó i tofu. Per postres unes pastetes de rebosteria i mentrestant una xerrada dedicada a un investigador que es jubilava (un xic avorrit la veritat, però s'havia de fer el paperet ...). 

El congrés es va acabar el divendres al vespre i l'endemà, dissabte, començava l'últim, la trobada de la col·laboració AGORA. Aquest és un projecte completament basat en simulacions, és un projecte on es comparen tots els codis/tècniques de simulació per comprovar que el resultat no depèn del tipus de llenguatge de programació/ordinador. En aquest petit congrés de dos dies sí que vam menjar bé i sa, verdura, fruita, esmorzar de pagès (amb truita, ou dur, bacó, ous remenats, panets, suc de taronja natural ...), excepte el diumenge per dinar que altre cop vam tenir pizza ... aquests americans ... Ah, per cert, també vam tenir sopar "informal" de congrés a casa d'un dels investigadors principals del projecte, sopar de barbacoa, un sopar que ja és tradició. El congrés d'AGORA va esser especialment productiu i em vaig motivar tant que em vaig postular com a líder de diversos dels projectes ... i mira que estic deixant la ciència eh ... pel que fa al meu jefe, va enviar un mail molt dur a l'organitzador principal perquè no l'havia inclòs com a col·laborador d'algun dels projectes ... i després d'això va tenir la barra de no presentar-se a la reunió, ... de veritat que aquestes coses en la ciència em rebenten! I tanta gent que hi ha que sense fer res, simplement perquè tenen renom, creuen que se'ls ha d'incloure a tot arreu ... així va ...

Per fi es va acabar la setmana de congressos, després d'això ens vam poder relaxar una mica, ja que l'Avishai va venir només un parell de dies i ja va marxar cap al nord a visitar la seva família (les seves nétes havien vingut de visita uns quants dies abans i ara se n'anaven tots a veure el seu fill). També va esser en aquest moment en què vam viure l'aventura del "GreatAmericanEclipse2017" del que us parlaré en les properes entrades, i sí, en plural, entrades, i és que he escrit unes 16-17 pàgines! Van passar moltes coses en aquest viatge.

Després de l'eclipsi l'Avishai va tornar, vam tenir uns dies de rutina on ens va obligar a dinar amb ell per discutir la nostra feina (jo personalment cada cop em sento menys interessat, no ho faig expressament però suposo que psicològicament ja em sento amb un peu i mig a fora). I va arribar l'últim dia.

Així doncs, el dissabte dia 2 de setembre vaig fer la maleta, em vaig acomiadar dels meus companys de casa, que estaven ben atabalats fent mudança, i vaig baixar amb tot plegat cap al centre de Santa Cruz on vam quedar amb els altres membres del grup de l'Avishai, el mateix Avishai i la seva dona per provar uns bols de fruita boníssims en un restaurant que feia temps que ens recomanava l'Avishai, el SambaRock. La veritat és que va valer molt la pena. Acabats d'esmorzar-dinar (diem que vam fer un brunch de l'anglès breakfast-esmorzar i lunch-dinar), vam agafar un taxi/uber i ens vam dirigir a Sant Francisco. Allà vam visitar un petit museu de Diego Rivera (poca cosa hi havia a veure), una sala de màquines escurabutxaques antigues, molt antigues, un submarí militar americà (si sí, de la segona guerra mundail) i vam anar a admirar la posta de Sol des del port, posta que va esser desgraciadament molt vermellosa a causa de la cendra i el fum procedents d'incendis forestals que hi havia terra endins. Vam acabar sopant (i molt!) en un restaurant xinès de veritat, no dels típics que tenim a Catalunya sinó en un amb una estrella Michelín i tot! Ens hi va portar el nostre amic post-doc Xinès, en Fangzhou. Ell va esser també el que ens va demanar els plats, una bona pila, i la va ben encertar, excepte la sopa i un xai que xaiejava molt. Ens va agradar sobretot l'ànec a la pequinesa, i un porc amb salsa agredolça, boníssim! I el millor de tot és que en acabar en Fangzhou ens va convidar a tots!

Després de sopar vam passar per l'hotel que havien reservat els altres que van venir a Sant Francisco (en Jonathan, que és el noi francès de què ja us he parlat, la Sharon, una estudiant de doctorat israeliana, i en Fangzhou), i després jo ja vaig marxar cap a l'aeroport de San Francisco. La veritat és que tenia el vol al migdia del diumenge però preferia anar a l'aeroport que quedar-me en un hotel superluxós ... així doncs, i ja li començava a agafar el gustet (no seria l'última vegada del viatge que ho faria), vaig dormir a l'aeroport.

L'endemà sense més problemes va sortir el vol cap a Mèxic, l'aventura continuava. Però això us ho explicaré en la propera entrada!

Continueu mirant les estrelles!

De Jerusalem als EUA, passant per BCN

Hola a tots, us escric ja des de Santa Cruz, Califórnia. Sí, un any més (i l'últim), anem tot el grup d'investigació de la Universitat Hebrea de Jerusalem a treballar des d'un lloc un xic més fresc: màximes de 23-24 graus i mínimes de 12-13, tot un luxe amb les onades de calor que esteu patint per Europa!

He arribat aquí a Califòrnia després d'una estada prou interessant per casa i rodalia. Per començar, l'endemà d'arribar, ben d'hora, vaig anar a buscar quatre herbes que ens faltaven per fer la Ratafia 2017, no va esser pas difícil trobar-les així que ben puntual vaig arribar a casa d'en Jordi i l'Anna (Can Guilla). Va esser una jornada tranquil·la, de retrobaments, bon dinar i bona companyia. Amb la ratafia ja feta, i sense gairebé poder passar per casa, ja era hora de marxar cap als Pirineus de Lleida a passar 2 setmanes amb un grup de 10 nanos molt espavilats i acompanyat de tres bons amics. I a què fer? Doncs a hores d'ara ja hauríeu de recordar que a principis de cada estiu participo en un projecte del programa "Joves i ciència" finançat per la Fundació Catalunya La Pedrera, on juntament amb l'Ignasi, la Laia i en Víctor ensenyem als 10 millors estudiants de 4rt de secundària de Catalunya, una mica (o molt) d'astronomia.

El projecte va anar molt bé, vam ensenyar molt (tot i que vam tenir uns primers dies complicats amb problemes en el control del telescopi i de la càmera) i també vam aprendre molt, tan dels altres professors com també dels nens. A part de les classes i les pràctiques també vam tenir temps de fer un xic d'esport. I què vam fer d'esport? Doncs de bon matí, com cada any, m'escapava a córrer per la muntanya; si us he d'esser sincer no em sol agradar anar a córrer (crec que encara em dura el trauma de primària, quan els càstigs a l'hora d'educació física eren anar a fer voltes al pati corrent ...) però allà dalt és diferent, em ve molt de gust! A part d'anar a córrer al matí, algunes tardes la Laia ens va introduir al món del "Crossfit" i després, per relaxar-nos (a mi la veritat és que no em relaxa pas, de fet crec que hi pateixo més que amb el corssfit ...) ens va fer algunes classes de ioga. Molts nois i noies dels altres grups ens miraven mentre féiem tot això, al principi es reien de nosaltres però al final vam acabar essent l'enveja de tots els altres grups! Ment sana in corpore sano! Per acabar d'arrodonir l'estada vam aprofitar el dia lliure que se'ns dona (vaja que se'ns dona ... com a mínim això posa al contracte ... crec que ja us ho vaig explicar l'any passat els problemes que solem tenir per tenir aquest dia lliure) per iniciar-nos (la Laia i jo) a l'escalada! I vam tenir uns molt bons monitors, en Víctor i Ignasi (o com a mínim mig Ignasi, i és que no es trobava massa bé el pobre). L'aventura ens va portar ni més ni menys que a la riba de l'estany de Sant Maurici, a la Vall d'Aran. On vam anar? Doncs vam pujar/escalar, l'encantat gran. A continuació us faré un petit resum de com va anar, podeu trobar una ressenya completa al blog d'escalada d'en Víctor clicant aquí.

La sortida va començar ben d'hora al matí, tan d'hora que gairebé no vam ni poder esmorzar. Vam agafar les botes, les cordes, els cascs i vam robar quelcom de fruita i pa sense gluten (per la Laia), de la cuina del centre on fèiem les estades. Ja al cotxe vam decidir que pararíem a Espot per comprar alguna cosa per dinar. I vam tenir sort! Acabàvem d'arribar quan obria el primer supermercat. Vam entrar-hi i 5 minuts més tard li portaven el pa acabat de fer. Així doncs vam comprar una barra de pa, una llonganissa, uns quants tomàquets, i ja estàvem a punt, vaja, no del tot, encara ens faltava fer el cafetó. Però, a aquella hora, on podíem anar? Li vam demanar al senyor del supermercat i ell ens va recomanar un bar, el problema però era que obria un xic més tard (no pas dramàticament més tard, 15 minuts de fet). Li vam demanar per un hotel que havíem vist que ja estava obert (teníem pressa, volíem arribar de seguida a dalt per començar l'excursió) però ens en va dir pestes, de fet ens va dir que no ens servirien i que a més ens farien fora de males maneres. Sortint del supermercat vam comentar tot rient que era molt típic dels pobles això de fer mala propaganda d'altres botigues, i que sempre hi ha aquestes petites baralles entre veïns. Així doncs no ens el vam creure i vam anar a provar sort a l'hotel. I què ens vam trobar? Doncs exactament amb el que el simpàtic senyor del supermercat ens havia dit ... una senyora amb molt males puces ens va fer fora sense voler-nos servir ... així que amb la cua entre cames vam marxar cap al bar que ja estava a punt d'obrir. Van obrir, vam demanar uns cafetons i ara sí, carregats d'energia i ganes de muntanya, cap a caminar!

Vam arribar a l'entrada del Parc Natural prou aviat. Allà, a l'aparcament, ens vam equipar (cordes, arnesos, mosquetons, cascs, ...) i vam començar a pujar fins a un refugi de la vora de l'estany. Allà vam demanar informació sobre si la pujada per on volíem anar era accessible. I és que no les teníem totes. Des de lluny havíem vist que hi havia algunes congestes de neu, a més, un senyor que ens vam trobar a mitja pujada ens havia avisat que sense grampons ens seria complicat, no obstant això, com que aquest senyor ens va fer aquest comentari enmig d'una xerrameca enorme no li vam acabar fent massa cas. De tot plegat al refugi tampoc en vam poder treure l'aigua clara, la veritat és que el guarda acabava d'arribar i tampoc tenia massa ganes d'atendre'ns. Així que altra vegada vam decidir provar sort, el no ja el teníem. Vam dirigir-nos doncs cap a la canal on començava el camí, i després d'una pujada extenuant vam acabar davant d'una gran congesta. Primer vam pensar que hi podríem pujar pel mig, simplement clavant les puntes dels peus, la neu però estava molt compacta de manera que aquesta primera idea va quedar descartada (i tot això malgrat el magnífic piolet de fusta que es va fer en Víctor pel camí). Teníem ganes de pujar, així que un entrebanc com aquest no ens aturaria. Vam buscar una alternativa, ens vam encordar i cap amunt! Aquí em vull sincerar una mica, la veritat és que no les tenia totes i és que els meus records d'escalada es remuntaven a algunes males experiències de quan tenia uns 11-12 anys al rocòdrom d'Olot amb l'esplai. Recordava que les altures em feien un xic de por i la idea d'haver de baixar rapelant algun tros de muntanya no em feia gens de gràcia. Després d'aquesta experiència però ja puc dir que de por a les altures res de res! I això de rapelar és divertidíssim, ara us ho explico!

Així doncs, ja encordats vam començar a pujar. En Víctor i l'Ignasi ens van començar a explicar algunes normes de seguretat i coses a tenir en compte per escalar més còmodament. La veritat però és que bona part del camí va esser molt senzill, més proper a una grimpada que a una escalada, excepte dos petits passos on vam patir una mica i on la Laia va quedar un xic "penjada". La veritat és que jo em sentia molt còmode però també és cert que en faig 2 com la Laia de manera que m'és molt més fàcil arribar a punts per agafar-me on ella no arribava. Vam continuar pujant i a mitja pujada vam parar, l'Ignasi es trobava molt malament. En aquest punt vam patir una mica, sobretot en Víctor que s'havia carregat a les espatlles la responsabilitat de portar-nos sans i estalvis a casa. El problema era que tot i que l'Ignasi es trobava malament, allà ja no era viable tornar endarrere, s'havia de fer cim i baixar amb un ràpel per l'altre costat. Sortosament després d'un suc i una mica de fruita es va trobar millor i vam poder continuar. Propera parada, l'enforcadura. Vam arribar a l'escletxa que separa els dos encantats gairebé sense haver de tornar-nos a encordar (de fet es van encordar en Víctor, la Laia i l'Ignasi, simplement perquè la Laia se sentia més segura i amb l'Ignasi no les teníem totes, ja que el seu equilibri no estava al 100%.). Allà, a l'enforcadura una sensació de llibertat ens va envair. El paisatge era espectacular! Teníem les cornelles voltant per sobre els nostres caps, i al davant la vista de l'encantat petit amb les seves parets verticals, a darrera, la pujada a l'encantat gran, mentre que el cim encara no era visible. La veritat és que em van quedar ganes de fer escalada real i pujar a l'encantat petit, si tot va bé a veure si ho podem fer l'any que ve! En aquest punt vam decidir que, tot i que ja era força tard, dinaríem després del ràpel i és que no ens podíem relaxar, encara quedava una part complicada. Així doncs, descansats però ja amb una mica de gana vam reprendre la pujada, cap a l'encantat gran. Tot i que des de l'enforcadura fins al cim no quedaven gaires metres de pujada, vam haver de tornar-nos a encordar, i és que vam haver de passar per una cresta que enrriu-te'n del pas de Mahoma de l'Aneto! Després de la cresta però, ja hi érem, el cim! Allà dalt, envoltats de la natura més salvatge, d'unes muntanyes majestuoses i esquitxades de llacs només vam trobar a faltar una cosa, el que ja coneixem com a "aigua d'emergència" o els que em coneixen bé, "la petita cantimplora blava". Tot i això, mirat amb perspectiva, no hauria estat massa bona idea això de beure abans de fer un ràpel oi? Així doncs simplement vam gaudir de les vistes, vam intentar identificar alguns dels pics que ens envoltaven, ens vam fer una foto de cim, i em vaig adonar que aquest era el primer cim que feia on no es pot accedir d'altra manera que escalant! Genial!!!

Després de tot això va venir la segona prova, i és que un cop superat el meu trauma de la por a les altures només em quedava superar el dels ràpels. La veritat, no les tenia totes ... de fet estava cagadíssim! i més quan vaig estar encordat i assegurat i en Víctor em va dir "venga, te toca, mantén el culo abajo i intenta caminar sobre la pared"... caminar sobre la pared!! La veritat és que no va esser en absolut tan difícil com em pensava, al principi estava un xic incòmode però al final, amb l'Ignasi cridant des de baix "segueix on et porti la gravetat!" m'ho vaig passar bé i tot! També he de dir (i aquí els experts en escalada us riureu de mi) és que vaig carregar moltíssim els bíceps dels dos braços ... vaig fer el que diuen que mai s'ha de fer, em vaig agafar moltíssim, si sí, moltíssim moltíssim i molt fort, a la corda de dalt, a la que suporta el pes, enlloc de fer servir només la que et permet anar baixant a poc a poc.

Ja tots a baix vam acabar d'arribar a un collet amb bones vistes, vam fer un bon dinar de pà amb tomàquet i llonganissa d'Espot (boníssima, tot i que no com la de casa), vaig perdre la navalla (sóc un desastre però ja me n'he comprat una altra), i vam baixar per una tartera infernal fins a l'Estany. A l'Estany, de fet a un rierol que passa a la vora, vam posar els peus a l'aigua per relaxar-nos (no ho dieu a ningú! Que està prohibit!), i vam anar a veure una cascada impressionant que cau gairebé fins a l'estany. Després de tot això ja se'ns havia fet tard pel que vam decidir tornar ràpidament cap al cotxe i cap al centre de Planes de Son, on ens esperava una actuació del Dansàneu. Sí, va esser una molt bona jornada, ens ho vam passar molt bé i vam fer un xic més (si és que es pot) de pinya amb en Víctor, la Laia i l'Ignasi.

Molt bé, després d'un diumenge intens d'iniciació a l'escalada ens quedava encara una setmana amb els nostres petits projectes d'astrònom. La veritat és que ens ho vam passar molt bé, i és que és la segona setmana en què ja has agafat prou confiança amb els nanos per deixar-te anar i esser, més que un professor, un amic. Ens vam divertir molt, vam analitzar simulacions de formació de galàxies, vam observar asteroides i vam fer fotos molt bones de regions de formació estel·lar, fins i tot vam veure partícules subatòmiques sortint d'un àtom d'urani que va dur l'Ignasi. Això últim fent servir una càmera de boira que vam construir nosaltres mateixos! Ah i ens van venir a gravar els de TV3, si sí, sortirem al Què, Qui, Com!

Un any més l'estada es va acabar amb les presentacions de la feina. Com sempre, tot i els nervis passats (tan els nens com nosaltres) van anar molt i molt bé i ens vam sentir com uns pares orgullosos dels seus nens (alguns fins i tot ens vam emocionar un xic quan els nostres nens ens van dedicar unes paraules precioses). Després del pica-pica de rigor, i de xerrar amb alguns dels pares ja era hora de tornar cap a casa. En Víctor, l'Ignasi i jo ens vam acomiadar de tothom i ens en vam anar (la Laia havia marxat abans, que tenia actuació castellera). A mig camí vam parar per comprar unes coques de recapte boníssimes a un poblet del qual ara no recordo el nom, i després d'això ja vam arribar fins a casa.

De les estades d'aquest any només em queda comentar un parell de cosetes. Primer que vam menjar com reis (aquesta gent del centre de planes de Son cuina molt bé i variat), segon, que vaig haver d'anar d'aventura fins a Vielha, on no havia estat mai, per aconseguir un certificat d'antecedents penals de naturalesa sexual, negatiu és clar, que no va acabar servint de res ... vaja, mirat pel costat positiu com a mínim ara ja puc dir que he estat a Vielha! I tercer, que vam aprofitar un dia per anar a comprar pastís de formatge d'Ainet de Cardós, i alguns iogurts. Això últim ja és tradició (una tradició que ens van inculcar la Rosa i en Pere, dos companys del DAM), i quina bona tradició! És que són taaaan bons!!!!

Acabades aquestes fantàstiques estades vaig passar una setmaneta per casa. Allà vaig haver de treballar però òbviament a un ritme diferent que des de Jerusalem. També vaig aprofitar per anar a fer cafetons/sopar/dinar amb uns quants amics, per anar a dinar amb la meva mare i a veure una seva cosina, que és com si fos la meva tieta (i que sempre m'agrada anar a visitar) i també a una bona amiga, la Rosor, que desgraciadament fa poc va perdre el seu marit, un molt bon home, en Pepet de Ca la Emília. A més a més vaig passar un parell de dies per Barcelona a treballar i també vaig passar un dia genial amb la Laura i l'Àurea a Castellar del Vallès. Ah i me n'oblidava, també vam fer un dinar de família amb el meu padrí i els cosins. Ja veieu, vaig estar molt enfeinat. Després de tot això, ja tornava a esser hora de marxar.

Així doncs, aquesta vegada amb un xic d'ànsia no us ho negaré pas (tot ha canviat des que vaig dir al meu jefe que deixava el post-doc), vaig agafar el bus i el tren per anar cap a l'aeroport carregat amb tres motxilles. I tot va anar bé, els trens, els busos, la facturació i el control de seguretat, sorprenent oi? Però la sort no podia continuar per sempre oi... de fet es va acabar a l'hora d'embarcar. Però això és una altra història, i us l'explicaré en la propera entrada!

Continueu mirant les estrelles en aquestes nits d'estiu que costa tan de dormir!

Israel: De Masada a En Gedi (2ona part)

Hola, bon dia, avui per fi continuo amb una entrada que vaig començar ja fa uns mesos i que mai vaig acabar. La caminada de Masada fins a Ein Gedi, enmig del desert de Judea.

A l'entrada que vaig titular "De Masada a Ein Gedi (1era part)", ja us vaig explicar per què (i com) vam organitzar aquesta sortida. Com que fa molt de temps d'això us convido a repassar aquesta entrada introductòria, ja que avui començaré directament amb el primer dia de la caminada.

El dia havia arribat. Feia temps que esperava poder fer aquesta caminada i viure aquesta experiència de dos dies al desert.

Com sempre vam quedar per trobar-nos d'hora, tot i que no tant com a mi m'agradaria, prop de l'aparcament on el noi francès que treballa en la construcció del tramvia de Jerusalem (en Maxime) té el cotxe. Quan vaig arribar encara no hi havia ningú, aquest cop no perquè ells anessin tard sinó perquè jo vaig arribar massa aviat, així que vaig haver d'esperar una estona allà tot sol. A l'hora acordada van arribar tots els altres, sorprenentment puntuals. Vam carregar el cotxe i vam anar a buscar l'últim membre del grup, un dels jefes d'en Maxime, l'Eve. Aniríem amb dos cotxes, el d'en Maxime i el del seu jefe, i seríem tres nois i 5 noies.

Quan tothom va estar a punt vam decidir anar per feina i començar a baixar cap al Mar Mort per l'autovia número 1. Just després de travessar la frontera Israel-Palestina (anar d'Israel a Palestina mai és un problema, de fet no hi ha ni casetes de control) ens vam aturar a la gasolinera que pel que m'han dit és punt de trobada pels negocis mixtos Israel-Palestina, diuen que és un lloc neutral. Aquesta gasolinera també és el lloc on la majoria de tours per la zona del Mar Mort / Jericó-Ramalah s'inicien. Nosaltres simplement vam parar per revisar l'aire de les rodes dels cotxes i per fer un cafè, després d'això ja no vam fer cap més parada fins al punt d'inici de la caminada. Durant la ruta en cotxe vam tenir una bona conversa amb el jefe d'en Maxime (jo era l'única persona del grup que coneixia pel que en Maxime em va demanar que anés al seu cotxe). Vam parlar bàsicament de si seria convenient o no tornar a implantar el servei militar a França i a Espanya. Jo li vaig dir que no estava d'acord amb el servei militar però que sí que creia que seria molt bo tenir alguna cosa equivalent pels joves que no involucri l'exèrcit. I per què? Doncs perquè aquí a Israel he confirmat quelcom que ja m'havia passat pel cap abans: el servei militar (o equivalent) és una peça clau per l'evolució i creixement personal dels joves, en aquest cas israelians. Aquest tipus d'activitat és on per primera vegada els joves s'han d'espavilar (aprendre a rentar-se la roba, comprar, cuidar-se ...), i ho han de fer tots. Aquí podríeu dir-me que aquest mateix paper el fa el fet d'haver de canviar de casa per anar a la universitat, penseu però que la fracció de gent que va a la universitat, i que no és de la mateixa ciutat on està la universitat, és molt baix. A més, a diferència de la universitat, en aquest tipus d'activitats que són obligatòries per tothom els joves hi coneixen persones de tots els nivells econòmics, socials i culturals. Probablement durant el servei militar sigui l'única vegada en la seva vida en la qual tractaran de tu a tu, sense distinció de cap tipus, amb gent amb ideals, capacitat econòmica, intel·lectual i entorn social molt diferent del seu. Ja veieu, un tema que genera molta controvèrsia i que va portar a una conversa ben interessant.

Vam arribar doncs a un Wadi proper a Masada al voltant de les 10 del matí (Masada és la zona arqueològica de la que ja us he parlat alguna vegada). Allà hi havia un aparcament/zona d'acampada i és on vam descarregar els cotxes. Tot i això no vam pas començar a caminar de seguida, hi havia quelcom que encara havíem de fer. Des d'allà en Maxime i el seu jefe van haver de tornar a agafar els cotxes i anar-ne a deixar un Ein Gedi, el lloc d'arribada (la runa no era circular). Els que ens vam quedar prop de Masada vam esperar una bona estona, vam esmorzar, fer fotos, i quan ja estàvem un xic preocupats per fi els conductors van tornar. Havien tingut un petit problema, l'aparcament d'En Gedi estava tancat a aquella hora encara i van haver d'esperar uns 10 minuts a què l'obrissin per poder entrar-hi el cotxe.

Ja tots a lloc cap a les 11:00h vam començar la caminada. Vam començar seguint una vall ampla que es va anar estrenyent fins a convertir-se en una gorja estreta i profunda. Avançàvem molt a poc a poc, més de l'esperat, i és que pel fons de la gorja encara hi circulava una mica d'aigua i ens vam veure obligats a no parar de buscar els millors passos per no acabar dins un gorg, tot saltant de roca en roca. En un punt on la gorja es feia gairebé impracticable el camí sobtadament els bifurcava i vam decidir seguir el que s'enfilava cap dalt al següent nivell del desert quedant-nos la gorja just a sota. Vam continuar caminant una estona i vam poder veure com més endavant la gorja es feia encara més estreta fins a convertir-se en una impressionant esquerda enmig del desert. Tot gaudint de la vista d'aquest escenari tan impressionant vam conèixer un grup de joves isrealians que havien pensat fer la mateixa ruta que nosaltres, de fet ens van demanar consell pel lloc on dormir aquella nit. Més tard també un grup de guies que estaven explorant el camí per portar-hi, uns dies després, un grup d'alumnes de secundària. Vam tenir també una conversa molt interessant amb aquest grup de guies i és que un d'ells, una senyora d'uns 50 anys llargs, havia estat investigadora i havia deixat la feina per dedicar-se a fer de guia en adonar-se que gaudia molt més quan estava enmig de la natura que dins el laboratori ... no sé per què em sona aquesta història ...

Aquest primer dia de caminada va esser intens, vam fer moltes pujades i baixades a gorges estretes, algunes encara amb aigua, però va valer la pena, ja que les vistes sobre el desert de Judea van esser espectaculars. En els llocs on vam trobar aigua ens vam arribar a plantejar de banyar-nos però la veritat és que quan ens hi vam apropar vam veure que l'aigua no era tan neta com pensàvem, a més tampoc anàvem massa bé de temps, així doncs que vam decidir continuar caminant. Al migdia vam parar en un lloc on hi havia unes bones vistes (i cap ombra) i allà vam gaudir un cop més del cafè turc preparat per en Maxime (sempre porta a sobre un fogonet, gots i cafè). Sobre el clima, la veritat és que vam estar de sort, feia molt de Sol (sort de la gorra i la crema solar) però no pas calor, i és que vam enganxar uns dies frescos per l'època en què estàvem. De fet, i és per això que vam trobar aigua en alguna de les gorges, el dia anterior a la caminada hi havia hagut pluges terra endins que havien provocat que en totes les gorges s'hi produís el temut efecte de les "flash floods". I què és això? Doncs res més que la vinguda sobtada d'una riuada. Aquest efecte es produeix en totes les valls del desert sempre que hi ha pluges terra endins o a la zona de les muntanyes de Jerusalem, i es deu al fet que no hi ha vegetació que absorbeixi l'aigua de la pluja, i la terra tampoc és capaç de fer-ho, ja que és massa compacta. Aquí és important que recalqui que és imprescindible estar al cas de la previsió meteorològica i no sortir a caminar per les valls del desert quan hi ha previsió de pluges a Israel/palestina, per lluny que sembli el lloc on ha de ploure! Cada any hi ha algunes morts degudes a aquestes riuades en les valls del desert.

Després d'unes hores més de caminada, i de molt bones vistes, es va començar a fer tard, i és que anàvem a un ritme bastant lent. Anàvem a poc a poc perquè per alguna de les noies era la primera vegada que feien una caminada llarga (no hi estaven acostumades), a més algunes patien vèrtic cosa que convertia la baixada a les gorges en un procés molt més complicat de l'habitual. En aquest context i veient que se'ns faria fosc, vaig decidir mirar el mapa per buscar alguna alternativa a la ruta que teníem pensada. I sí, ràpidament em vaig adonar que hi havia una manera de fer drecera cap a la zona d'acampada, una drecera que escurçaria el recorregut ben bé un parell de quilòmetres i ens evitaria una última pujada i baixada. Per comprovar que era factible fer la drecera vaig decidir abandonar el grup i avançar-me. Sol vaig comprovar que es podia arribar bé prop de la zona d'acampada i ràpidament vaig tornar cap on els havia deixat. Els vaig retrobar just en el punt on el camí es bifurcava entre la drecera que havia trobat i el camí original. En aquest moment els vaig comentar també que uns 10 minuts abans de la zona d'acampada hi havia un lloc, un antic campament beduí (es podia reconèixer per les cagarades de camell), on podíem plantar les tendes i on probablement estaríem més tranquils. Hi van estar d'acord, preferíem un lloc un xic més aïllat que no pas una zona oficial d'acampada amb altres grups de gent. Així doncs vam caminar fins al lloc que els havia indicat i allà vam descarregar motxilles i vam començar a preparar el campament. Teníem ganes de fer un foc de camp, i jo encara em sentia bastant fresc i volia caminar un xic més, així que els vaig anunciar que acabaria d'arribar fins a la zona d'acampada on buscaria llenya oblidada per altres grups, i aprofitaria també per veure la posta de Sol des d'algun dels penya-segats que donen a la Vall del Mar Mort.

La veritat és que no vaig trobar massa llenya però el que sí que vaig fer és conèixer un grup de beduïns. La cosa va anar així: després de recórrer tota la zona d'acampada buscant llenya vaig decidir anar fins a una zona prop dels penya-segats a gaudir de les vistes. Just al lloc amb les millors vistes sobre el Mar Mort hi havia un grup de tres homes que vaig identificar directament com a beduïns, ja que estaven fent un cafè turc amb una petita foguera, i portaven mocadors palestins al cap. Al primer moment vam mantenir la distància, la veritat és que no semblaven massa amigables, tot i això quan es van atrevir a preguntar-me d'on era i els vaig respondre que de Barcelona, de seguida es van animar i em van oferir fins i tot cafè i té. El que va passar, més enllà del fet que en aquesta zona segueixen molt la lliga espanyola (i la majoria de palestins són del Madrid), és que al principi es pensaven que era israelià. Em van explicar que tenen molts problemes amb les joves israelians que fan rutes per aquesta zona, que els beduïns consideren casa seva (estan orgullosos de dir que el desert és casa seva). Els problemes es donen perquè aquests joves solen anar armats i des d'aquesta posició de superioritat es veuen forts per tractar malament als beduïns. A més de tot això, a aquests àrabs beduïns sempre els quedarà el record de la divisió artificial del desert que es va imposar quan es va crear l'estat d'Israel.

El temps va passar molt de pressa tot parlant amb aquesta gent tan interessant, i mentre s'anava fent fosc. Finalment, quan em vaig adonar que s'havia fet tan tard i vaig començar a pensar que els meus companys patirien per mi, vaig decidir acomiadar-me. En aquell moment però ja ens havíem fet molt amics i la veritat és que no em volien deixar marxar, volien que em quedés a fer un altre té allà amb ells. Tot i això els vaig esser sincer i els vaig dir que em feia por fer patir als meus amics. Quan els vaig dir això el primer que em van dir és que els anés a buscar i que féssim allà el cafè tots junts. Vaig valorar la proposta però no estava segur que els meus amics hi estesin d'acord així que vaig pensar que el millor que podíem fer és que quan es fes de nit ells vinguessin al nostre campament a fer-nos un té típic beduí. Finalment em vaig acomiadar i vaig marxar cap al nostre campament. La veritat és que em va passar pel cap que no vindrien però van fer honor a la seva paraula (pel que m'han dit sempre compleixen el que diuen). 
Així doncs, mitja hora després d'arribar al nostre campament, i quan ja teníem totes les tendes muntades i havíem aconseguit arreplegar una mica de llenya (que no ens hauria donat ni per un foc de 10 minuts), un jeep es va acostar a tota marxa i es va parar allà al costat, eren ells. Van baixar, els vaig presentar a la resta del grup, i en 5 minuts van recollir, sense exagerar, 50 vegades més llenya que la que havia recollit el nostre grup en 1.5 hores. Sí, sens dubte el desert és casa seva ... i a més ens van preparar un cafè boníssim. Mentre van esser allà, i tot i que només un d'ells parlava anglès (era el director d'una escola de secundària) vam tenir una conversa llarga i distesa sobre política en el món musulmà. Amb tot això es va fer tard, i quan ja havíem begut més de 4 tasses de tè cadascú, van decidir marxar. Abans de marxar però encara van oferir-se a anar al poble a buscar qualsevol cosa que ens fes falta, i fins i tot ens van voler regalar la seva tetera! Els vam dir que no calia i que moltes gràcies (la veritat és que no en faríem de res d'una tetera, a més segur que a ells els feia molta més falta!), tot i això encara van acabar regalant-me una bossada de cafè. D'aquesta experiència, juntament amb les altres que vaig tenir a Mèxic, us puc assegurar que el tòpic que diu que la gent que té menys és la que està més disposada a donar/compartir és ben cert!

Ja era de nit quan els beduïns van marxar, i ja sols vaig decidir que els faria una petita vetlla d'estels (havia aconseguit un làser verd d'un amic de la universitat). Després de la vetlla, tenint en compte que ens havíem de tornar a llevar ben d'hora, vam anar directament a dormir. La majoria es va posar a dormir dins les tendes però jo i l'Eve ens vam quedar a fora a fer bivac, sota les estrelles i a la vora del foc. La nit no va esser especialment freda però sí que va fer falta posar-se dins el sac de dormir, de fet l'Eve va acabar entrant en una de les tendes a dormir, ja que el seu sac no era tan bo com el meu i no podia dormir. L'endemà em vaig llevar tot sol, la resta dormia com un soc dins les tendes.

El segon dia també va començar ben aviat. Jo em vaig aixecar el primer i vaig anar a fer una caminada matinal per veure sortir el Sol (el Sol sortia cap a les 6:00). Cap a les 9:00h, després d'esmorzar i d'apagar bé el foc ens vam posar en marxa altra vegada. Va esser un dia un xic més calorós que l'anterior però la ruta va esser molt més senzilla, amb moltes menys pujades i baixades. Les vistes no van esser tan espectaculars com les que vam trobar el primer dia però a canvi vam poder gaudir d'una altra cara del desert. També gràcies al fet que no era una ruta dura vam tenir molt més temps per parlar i conèixer-nos tots plegats. Vam decidir parar a dinar en unes coves que vam trobar a mig camí. Altra vegada anàvem tard de manera que vam decidir parar només mitja horeta i no hi va haver temps per fer un cafè. I perquè dic que anàvem tard? Doncs perquè a les 16:00h tancaven el parc natural d'En Gedi (en l'horari d'hivern), i la nostra idea era arribar abans que tanquessin per poder banyar-nos en les aigües cristal·lines dels seus gorgs. Sobre el tema de l'horari d'hivern ho he especificat perquè el dia anterior a l'inici de la caminada s'havia canviat d'horari d'hivern a horari d'estiu i no les teníem totes de si això havia afectat també l'horari d'obertura i tancament dels pacs naturals (val més prevenir que curar).

Els últims quilòmetres es van fer durs per algunes de les noies i la cosa es va complicar encara un xic més quan ens vam adonar que una d'elles tenia molt de mal als peus, de fet els duia plens de butllofes! Us podeu imaginar què va passar? Doncs que va cometre un error que molts de nosaltres hem comès. Un error de novell. Resulta que es va comprar unes botes de caminar just el dia abans de la caminada i les estrenava allà ... tots sabeu que les sabates noves s'han de dur unes quantes vegades abans de dur-les en caminades llargues de muntanya oi? En aquesta situació l'única solució que se'm va acudir per accelerar el pas va esser carregar jo la seva motxilla a més de la meva. Així doncs vaig agafar la seva motxilla, la vaig lligar com vaig poder amb la meva, i vinga amb 30 kg a l'esquena, cap a En Gedi!

Vam arribar a l'entrada del parc a les 15:00h. L'entrada no era res més que la vora d'uns penya-segats enormes just a sobre de la vall d'En Gedi. Allà les vistes sobre el mar mort i la gorja eren espectaculars. Vam fer-nos una foto de grup i sense perdre temps vam començar el descens. La baixada era considerable, uns 800 metres de paret vertical, des dels +500 als -300 metres respecte al nivell del mar. El grup es va tornar a dividir: un grup avançat format per l'Eve, una noia i jo, i un de més lent (la resta). Durant la baixada el grup avançat vam guanyar més de mitja hora respecte al grup més lent, i sorprenentment, tot i que vaig patir un xic de genolls, vaig anar bastant còmode carregant les dues motxilles. A les 15:45 érem, el primer grup, a baix, a la vora del riu, on ja maldàvem per banyar-nos. Banyar-nos ... un somni després de 2 dies de desert! i desgraciadament un somni que no vam poder complir. Per què? Doncs perquè just quan vam arribar al fons de la vall vam sentir com un guarda del parc cridava visiblement enfadat que ens hi apropéssim. Així ho vam fer, quin remei! 
Quan vam arribar al seu costat ens va explicar, un xic més calmat, que era molt tard i que havíem de sortir del parc abans de les 17:00h (és a dir sí que havien actualitzat l'horari a horari d'estiu). Eren les 15:45h però ens va explicar que des d'alla ens quedava com a mínim una hora i mitja fins a la sortida (com veureu crec que va contar a ritme d'avi ... i és que vam tardar molt menys!). Li vam intentar explicar que estàvem esperant uns amics que s'havien endarrerit, però parlava molt poc anglès i va semblar que no ens entenia massa bé. De sobte va marxar sense dir res més. Al cap de 10 minuts va arribar una noia tot enfadada, un altre guarda del parc. Aquesta, tot i esser molt malcarada, parlava millor en anglès i va aprofitar per tornar-nos a fer crits. Aquesta però, a més de fer-nos crits per arribar tard també me'n va fer a mi personalment per estar menjant una poma (va dir que no es podia menjar res dins del parc ... Quina tonteria oi?!). Tot nerviosa ens va dir que comencéssim a tirar, que no hi fèiem res allà esperant, no li vam poder fer entendre que volíem esperar als amics, de fet ens va dir literalment que si no arribàvem abans de les 17:00h a la sortida del parc ens faria pagar una bona multa i que nosaltres decidíem si volíem pagar 8 multes o només les 5 dels que encara no havien arribat. Ara sabem que això de la multa s'ho va inventar i que el que volia era no acabar tard de la feina, però allà, amb el cansament i tot plegat ens ho vam ben empassar i li vam fer cas, vam continuar avall mentre ella esperava a la resta del nostre grup (i d'altra gent que també tot just baixava per la paret de la gorja). Abans de marxar però encara va tenir temps per advertir-nos que no ens aturéssim enlloc a refrescar-nos, que anéssim directament a la sortida. Vam baixar tot seguint el riu i amb la vista als gorgs d'aigua cristal·lina, a molt bon ritme i de fet pràcticament mitja hora després ja érem gairebé a la sortida. En el descens vam avançar molta gent que havia entrat al parc al matí només per banyar-se. Veient que havíem deixat tanta gent darrere, que arribarien encara més tard que nosaltres, vam decidir desobeir a la guarda i posar els peus i refrescar-nos el cap i la cara a un dels gorgs, potser no podríem banyar-nos tal com havíem planejat (i mira que els gorgs feien molt bona pinta després de 2 dies de desert!) però ningú podria dir que no ens havíem ficat dins les aigües d'En Gedi.

Finalment vam arribar a l'entrada on vam aprofitar per anar al lavabo i netejar-nos un xic millor que al gorg. Vam tornar a l'entrada i vam esperar a la resta del grup. Després de gairebé una hora (ja ben passades les 17:00h) van arribar dues de les noies, la resta encara van tardar 45 minuts més. Mentre esperàvem a l'entrada vam fer estiraments, vam donar una volta a la zona de pícnic i vam adonar-nos que molta altra gent sortia més tard de les 17:00h sense que ningú els fes pagar una multa.

A les 17:45h, finalment, ens vam reunir tots a l'entrada del parc. Mentre les noies es refrescaven i descansaven, en Maxime i el seu jefe van decidir anar a buscar el cotxe que havíem deixat a Masada. Al cap d'una estona d'esperar va arribar la guarda del parc malcarada, i un cop més ens va fer crits per estar allà. Aquest cop ens va dir que tancarien l'entrada a la carretera que duia al parc i que els cotxes no podrien entrar fins on érem, ens va dir que havíem d'anar caminant fins a l'entrada dels cotxes (a 1.5km). Estàvem massa cansats per discutir així que vam carregar les motxilles, i cap a la carretera principal. Un cop més quan vam arribar a l'entrada ens vam adonar que la noia ens havia enganyat, no tancaven la porta ... per algun motiu no vam caure bé a la guarda i ens ho va fer pagar d'aquesta manera ... A l'entrada encara vam haver d'esperar 10 minuts més a què arribessin els cotxes. Quan van arribar simplement ens vam acomiadar tots plegats i cap a casa. A les 21:00h arribàvem a Jerusalem després d'afegir una nova i boníssima experiència a la motxilla i també amb un nou grup d'amics!

Molt bé doncs aquí acabo avui l'entrada sobre una de les millors caminades que he fet en aquest país. Abans d'acomiadar-me però vull acabar anunciant-vos que per fi he pres una decisió, i és una decisió ferma, sobre el meu futur. De fet, finalment em vaig atrevir a parlar amb el meu jefe i li vaig dir que no continuaré un tercer any aquí a Jerusalem. Crec que ha estat de les coses més difícils que he fet en aquesta vida, però m'he tret un pes enorme de sobre! Així doncs, d'aquí a tres mesos (després d'una estada als Pirineus de Lleida, una estada a casa i 2 mesos a Califòrnia), torno a casa! Vaja, torno per tornar a marxar, ja que preparo una bona aventura a Kènia amb el meu germà! Estigueu atents que de ben segur que escriuré noves entrades al blog sobre totes aquestes experiències!

Bon solstici d'estiu i continueu mirant les estrelles!