Hola de nou! Com va tot? Avui us escric la primera entrada sobre la meva nova aventura científica, aquest cop des de Lund, a Suècia. I com a resum us diré que ha començat bé, molt bé, de fet més que molt bé, m’ho estic passant genial! M’està encantant aquest país i la seva gent!!!El viatge va començar el dia 6 de febrer, un dilluns, just després d’una setmana molt intensa treballant des de casa en la missió espacial ARRAKIHS. Resulta que la Agencia Espacial Europea, el dia 1 de febrer, ens va demanar que els demostréssim de manera definitiva que la missió tenia uns objectius realistes, ho vam aconseguir, però quina feinada!
Sobre el viatge dir-vos que em vaig sorprendre a mi mateix en veure que a diferencia de totes les altres vegades que he marxat, no estava gairebé gens nerviós. I és que crec que ja us he confessat en alguna altra entrada que marxar de la Vall és sempre un trauma per mi. Els dies abans de marxar sempre estic molt nerviós, trist, enfadat, una barreja d’emocions… aquest cop però, no ho estava, la veritat és que estava bastant tranquil. Els últims dies hi he pensat molt en això, i crec que va esser una conseqüència més de tot el que m’havia passat als darrers mesos. Ara, em conec millor a mi mateix, sé quines són les meves prioritats a la vida, i també sé que no hi ha res irreversible, que tot, tot, sempre té un costat positiu.
Així doncs, en aquell ara ja llunyà dilluns 6 de febrer el meu padrí i la meva mare em van portar fins l’aeroport i allà va començar l’aventura. Per començar, la rutina típica d’aeroport: facturar maleta, passar nervis per si em pesa massa o no compleix amb les mides permeses, passar els controls de seguretat, i anar a buscar la porta on esperar l’avió per seure a escriure una nova entrada en aquest blog, res de nou.
El vol va anar bé. Vaig aterrar a Copenhaguen (Dinamarca) ben passat el migdia i allà, a la mateixa estació, vaig agafar un tren que en menys de 30 minuts em deixava ja a l’estació de tren de Lund (Suècia). I a l’estació ja m’esperava l’investigador que em va oferir venir a treballar aquí, l’Óscar Agertz, juntament amb el seu estudiant de doctorat, l’Álvaro, de Madrid, i que amb pocs dies es convertiria en un bon amic. Caminant (i arrossegant la maleta) vam anar fins a l’edifici de l’Observatori de Lund. Al carrer hi feia fred, ja era fosc, i havia caigut una petita nevada, tot molt molt idíl·lic per mi. Pel camí, l’Óscar i l’Álvaro em van anar indicant el que era cada edifici, per situar-me, la veritat però és que ara ja pràcticament no recordo res de tot allò que em van dir… en aquell moment acabava d’arribar i estava molt perdut! El que sí que recordo però és la impressió que em va fer la cúpula de l’observatori. Aquest antic observatori es troba sobre d’una altíssima torre d’aigua feta de rajols, és una imatge molt espectacular! Ja a l’edifici de la Facultat de Ciències (Departament d’Astronomia / Observatori de Lund), l’Óscar em va presentar la gent que hi havia per allà, alguns investigadors, estudiants, post-docs … i, entre d’altes, una persona molt important, la secretària, l’Eva, una facilitadora excepcional. També, em va entregar el meu nou ordinador, petit i potent! I la targeta magnètica que em serviria per entrar al departament (de moment una targeta com a “visitant”, fins avui mateix (28 de febrer) que he aconseguit la definitiva. Després d’això em va acompanyar a un petit edifici al costat del de la facultat, una petita caseta molt acollidora, la casa de convidats de l’Observatori, lloc on m’allotjaria mentre buscava casa.
Sobre la casa de convidats he de dir que reflectia moltes de les bases de la cultura sueca. Per començar, que no es pot entrar a les cases amb sabates, hi has d’entrar o bé descalç o t’has de portar les teves sabatilles. També, per mantenir la calidesa, totes les cases tenen el terra de parquet, de fet també ho és el terra del departament d’astronomia. La majoria d’interruptors dels electrodomèstics tenen temporitzadors, això perquè no et deixis res encès, i reduir així el perill d’incendi. Les cases estan molt ben il·luminades, i la calefacció és molt eficient, i les parets i finestres estan molt ben aïllades del fred. També, totes les cases aigua calenta, molt calenta! I pel que fa a l’estructura de les cases, la majoria tenen la forma típica de les cases del nord: cases de fusta o de maó vist, teulats molt inclinats i amb petits jardins (i a dins de totes les cases s’hi poden veure gerros amb plantes, els encanten les plantes, com a mí!). Un detall que encara se m’escapa sobre l’estructura exterior de les cases és el perquè les canals que baixen de les teulades tenen un petit “respiradero” a la part de baix … quan ho descobreixi us ho diré! Tornant a la casa de convidats, tota la planta de dalt (rebedor, lavabo i habitació amb dos llits) era per mi, a la planta principal hi havia dues habitacions més i una cuina que compartia amb un altre hoste, i a baix, al soterrani, hi havia la sala de la rentadora i les assecadores. Dos detalls més, un sobre la cuina, i un sobre com es renta la roba: primer, la gran majoría de gent té cuines elèctriques, no vitroceràmica ni inducció, directament uns plats metàl·lics que s’escalfen amb una resistència; segon, que degut a que durant mig any fa fred, que és fosc bona part del dia, i que plou molt, tothom té assecadora a casa. Assecar la roba a fora no és una opció en aquest país, excepte en contades ocasions a l’estiu.
Ara que ja sabeu una mica més com són les cases aquí, torno altra vegada a parlar-vos sobre el meu primer dia a Lund.
Ja instal·lat a la casa, vam decidir anar a celebrar la meva arribada al centre. El centre de Lund està a 10 minuts caminant des de l’observatori. Vam anar a un bar que segons em van dir és el punt de trobada del grup de formació de galàxies que lidera l’Óscar, és el bar “Inferno”. Allà l’Óscar ens va convidar a un parell de cerveses (caríssimes!! 9 euros la gerra de mig litre), i també vam sopar. Ens va acompanyar una noia alemanya, post-doc recent arribada, que treballa buscant exoplanetes. En aquest sopar, a més de passar-ho molt bé, de començar a conèixer a la gent que serien els meus companys de viatge (són tan semblants a mi, m’encanten!), i d’explicar-nos moltes anècdotes, vaig descobrir també que l’Àlvaro, i la noia alemanya són un vegà i l’altra vegetariana. Inicialment va esser una sorpresa però amb el temps he vist que molta gent d’aquí ho són, i, de fet, jo també m’hi estic tornant … Després de sopar em van acompanyar fins a la caseta de convidats i em vaig posar a descansar, fins l’endemà.
El meu primer dia al departament va començar amb l’intent de fer tots els tràmits que pogués. Tot i això, un petit desengany que em vaig endur és que la burocràcia aquí també és complexa. Actualment tinc un número d’identificació temporal (en diuen número de coordinació) que em permet entrar a les aplicacions de la universitat, demanar baixes per malaltia, establir els meus dies de vacances (32 en total, i que, si els fas, et paguen més! I si no els fas, doncs no et paguen res extra … el món al revés! Però amb molt més sentit no creieu? Aquí sí que cuiden la salut mental!), també m’ha permès tenir la meva pàgina web, el meu correu electrònic, i em permetrà cobrar el sou a final de mes. Tot i això, el número definitiu, el número d’identificació d’estrangers o, com en diuen aquí, el “personal number”, és imprescindible per coses com obrir una conta bancaria, anar al gimnàs gratis (pagat per la universitat) o iniciar les classes de suec … i aquest número tarda com a mínim un mes a arribar-te per correu, de fet a data de 28 de febrer encara no el tinc. Pel que fa al sou, tot i que jo em pensava que seria una mica més gran, amb el que cobraré podré viure prou bé, així que no em queixo! 2400€ nets, més del que he cobrat mai! I tot i que la vida sí que és una mica més cara (els preus s’han de multiplicar per 1.5, i ho sé del cert perquè faig la compra al Lidl, i hi ha molts productes que són idèntics als que tenim als Lidl de casa nostra …), també és cert que al departament tenim el cafè i la llet (llet normal, i suc d’avena) gratis cada dia, i també fruites variades gratis dos cops la setmana, a més dels molts drets socials que tenim gràcies a pagar els impostos que paguem.
El primer dia al departament va esser estressant pel tema de la burocràcia però a mesura que va anar passant la setmana vaig anar coneixent a gent i participant a les activitats d’investigació (seminaris, reunions de departament, xerrades …). No em va costar gens començar a establir amistats, i amb una setmana ja vaig anar a sopar amb alguns i a escalar amb uns altres. El que més m’agrada és que a les 12h tothom va a dinar en una llarga taula de la sala d’estar del departament, i dinen tots junts. A més, a les 10h del matí, i a les 15:00 molta gent queda per fer un petit parèntesis, fer el cafetò i socialitzar una mica. I a les 17-18, és hora de plegar i a fer altres activitats fora de la feina (és cert que no tothom ho fa, però s’intenta potenciar que sigui així!). Amb aquest ambient d’interacció social és fàcil trobar gent amb gustos semblants, i és així com amb només tres setmanes ja he fet bones amistats amb gent que els agrada caminar, escalar, anar a buscar bolets, a fer un hort i créixer plantes … la gent és molt amable i m’estan fent sentir com si fos a casa, sóc un més, com si hagués treballat sempre aquí al departament. I això en només tres setmanes!!!
Deixeu-me que aquí us confessi una cosa. Sí, Mèxic és un país que em vaig estimar, hi vaig fer amics i hi vaig viure moltes aventures, però mai, mai em vaig sentir com em sento aquí. Allà la gent sembla molt oberta i cordial, però també és molt més superficial. Potser és cert que de seguida et convidaràn a anar de festa, o que quan organitzes alguna cosa tothom s’apuntarà, però en moments difícils … la veritat és que tenen molt poca empatia. Aquí, tot i la fama que tenen de gent tancada i introvertida, només has de mostrar que vols esser un més del grup perquè t’acullin d’una manera que mai havia viscut a Mèxic, és un sentiment molt més profund. I si bé és cert que quan organitzes alguna cosa els costa molt canviar els seus plans si no ho has organitzat amb molt de temps (no els agrada gens improvisar), si decideixen venir arribaran puntualíssims a l’hora acordada i ajudaràn amb tot el que puguin per fer que tot sigui un èxit. Sí, és cert que amb això estic potser generalitzant, i que a tot arreu hi ha de tot, però, de moment, la meva experiència és aquesta, i no es pot pas dir que hi passes poc temps a Mèxic! I el tema de la puntualitat, que jo sempre he trobat importantíssim, aquí el tenen sagrat, així que també en això em sento més que com a casa!
Tornant al tema de la feina, en les meves primeres dues setmanes vaig intentar evitar tornar a les meves antigues rutines tòxiques, és a dir, passar moltíssimes hores tancat al despatx treballant. No va esser fàcil ja que no tenia gaire res més a fer, i vivint al costat només em feien falta dos minuts per arribar a la porta del despatx, però crec que ho estic aconseguint! També va esser durant aquests dies que vaig començar amb la tradició de deixar preparat el cafè dins dos grans termos per la gent que arribaría un xic més tard (jo arribo sempre cap a les 7:00am, i la resta de la gent a quarts de nou), també de buidar el rentaplats, i de fer una mica de neteja de la cuina. Sabeu que m’agrada que tot estigui net i ordenat, i també que m’agrada ajudar a la gent i fer que se senti més cómode! La veritat és que les dues noies asiàtiques que fan la neteja del departament m’ho han agraït molt, i és que prou feina tenen que a més s’hagin de cuidar de netejar la nostra cuina! També en aquests primers dies vaig establir que mai marxaria més tard de les 18:00 (tot i que algun dia de pic de feina no ho he complert …).
També sobre la feina, m’han dit que he arribat en un molt bon moment, en un moment de ressorgiment del departament després d’una etapa dura de molt mal ambient de treball. Resulta que una investigadora va convertir l’ambient de treball del departament en quelcom molt tóxic, i molta gent va arribar al punt de necessitar ajuda psicològica … això ha fet que tots estiguin molt conscienciats sobre en benestar psicològic a la feina, es fan reunions de doctorands per parlar de com se sent cadascú, i s’intenta fer activitats comunes per fer pinya. I m’han dit que estan molt contents que algú amb tantes ganes de fer coses i amb energia positiva com jo hagi arribat al departament! I jo estic contentíssim perquè ha coincidit que el departament com a grup social está en una situació molt semblant a la meva, un moment de ressorgiment després d’una època fosca …
Sobre les activitats al departament, estic començant a ajudar a organitzar una sèrie de seminaris cada 15 dies, que, a més, acaben amb un sopar al centre de la ciutat on es convida al conferenciant (ja n’hem fet un, i vam portar a la investigadora a una creperia, boníssima! I amb una sidra boníssima, i cara, també). També he proposat (i ho han acceptat!) organitzar una sortida per fer “activitats d’equip” tot el departament. La idea és anar dos dies a un spa i conèixer-nos millor. Finalment, també m’estic apuntant ja a moltes activitats de divulgació! Crec que m’ho passaré molt molt bé aquí!
De la gent que he conegut us diré que a part de l’Álvaro, vaig conèixer una noia que està fent el màster aquí, i que és del país basc, i amb ells vam anar un cap de setmana a escalar a Malmö, la capital de la regió. També he conegut un investigador ja d’edat avançada que té una casa a Sant Feliu de Guíxols, i que dona suport a la causa independentista … de fet porta una xapa de l’estelada a sobre sempre! Hi ha dos investigadors més, que jo tenia per molt famosos, que també treballen aquí i que dinem sempre junts, un d’ells coneix molt bé un bon amic de la Universitat de Barcelona, en Jordi Portell, que viu a Manlleu. I finalment he començat a conèixer també molt bé tota la comunitat de doctorands, són molt bona gent, i compartim moltes aficions, espero poder gaudir molt de la natura i de la gent durant aquest any!
Parlant ara del temps lliure, ja us he dit que el primer cap de setmana vaig anar a escalar amb els dos espanyols del departament, i amb el xicot de la noia del país basc. Això va esser el dissabte, mentre que el diumenge vaig anar a donar una volta per conèixer la ciutat. Lund és una petita ciutat universitària, tranquil·la, amb molta natura, i moltíssimes bicicletes. Tot i que es diu que la societat sueca és molt tancada, en aquesta ciutat hi ha un ambient molt multicultural i s’hi fan motles activitats. Durant el dia, sobretot ara que s’ha allargat i ja gairebé hi ha tantes hores de llum com a Espanya, hi ha molta gent al carrer, i a les places del centre hi ha molts mercats. Als carrers hi ha sal per tot arreu per evitar la formació de gel, ja que, tot i que no fa tan de fred com a la Vall a la nit, sí que durant el dia la temperatura no puja gaire mai dels 4-5 graus. La ciutat està plena de natura, de parcs per tot arreu, d’ocells que canten tot el dia, i de flors silvestres que comencen a florir ara que ja oloren la primavera. La única cosa que m’hi falta és la neu! I és que ja m’han dit que a aquesta part de Suècia hi neva molt poc … quina decepció! Però vaja, de tant en tant sí que ho fa, i de fet ja m’ha tocat veure-ho un parell de vegades!
Durant el segon cap de setmana tenia planejat anar al nord amb un grup de quatre persones amants de la natura (desconeguts però), llogar una cabana sense llum ni aigua enmig d’un parc natural i gaudir de la natura i la tranquil·litat dels grans boscos suecs. Aquell cap de setmana però hi va haver un temporal de vent tan fort que feia dècades que no es veia (tinc un iman per els fenòmens naturals extrems … vagi on vaig hi ha terratrèmols, huracans, o tempestes fortes mai vistes … XD), i no hi vam poder anar. Ho hem aplaçat fins el cap de setmana del 23 de març. El que vaig acabar fent va esser mudança (ja us ho explicaré una mica més endavant), i el diumenge vaig anar a caminar a la reserva natural de Skrille, amb una noia Iraniana que vaig conèixer al grup de caminades de facebook al que em vaig afegir abans de venir a Suècia. Vam fer una ruta de 18 quilómetres, tots dos, i no vam parar de xerrar, ens ho vam passar molt bé i em va explicar moltíssimes coses sobre la cultura sueca que segur que em serviran. El parc natural a més és molt bonic, de fet és molt semblant als nostres boscos de muntanya, fins i tot els arbres són de la mateixa espècie, però és molt més pla, amb molta aigua i aiguamolls, i amb arbres molt més antics.
I aquest, el tercer cap de setmana, l’he dedicat a conèixer encara una mica més la ciutat (he fet la volta per la part exterior a mitja ciutat, gaudint moltíssim de la natura que l’envolta, espectacular … i tinc ja vistos un parell de llocs on segur que es fan múrgoles!), i també he anat a comprar-me un dolç molt típic del dimecres de cendra, només del dimecres de cendra, el “semla”. També em vaig anar a comprar roba d’abric de qualitat (pantalons d’esqui i jaqueta gruixuda) en una botiga de segona mà (estàn molt de moda als països nòrdics), també un casc, i unes botes de neu, i tot per 30€!. I el diumenge vaig anar a caminar, per sorpresa, al mateix lloc que el cap de setmana anterior, també amb la noia iraniana, i amb un grup de 10 persones més, tots suecs/es. A l’inici em vaig plantejar anar fins al parc natural amb bici (20 km) però feia tan de fred que només de començar ja em feien mal els dits de les mans (i portava doble guant!), així que al final em van recollir amb cotxe. La caminada va anar molt bé, i tot i que inicialment només parlàvem la iraniana i jo (la resta del grup parlaven entre ells en suec), al final vaig començar a interactuar amb la resta i vam acabar fent una bona xerrada em uns quants. També, vaig conèixer una dona que és interpret d’espanyol, de fet, filòloga de llengües romàniques, vam començar a parlar una estona en castellà (ella va estudiar-lo a Andalusia), em va ensenyar moltes paraules en suec (ja en començo a aprendre sí!) i també em va fer veure que en català tenim una paraula que no se sap d’on bé, la paraula “amb”, que es veu que no té cap relació amb la mateixa paraula en cap altra llengua romànica … sorprenent! Mai m’ho havia plantejat … Dir també que em va agradar molt quan em va dir que el meu accent no era gens espanyo, ni francés, ni italià! Sí, clarament tinc accent català, també en anglès. Acabada la ruta, em van tornar a casa, vaig passar a comprar al Lidl, i a preparar la setmana! Ah, i, per desgràcia, no em vaig adonar que hi havia una tempesta solar! Es veu que molta gent va veure aurores boreals aquella nit…
Deixeu-me ara que torni una mica enrere en el temps, i que per ja per anar acabant aquesta entrada us parli d’una de les coses que més mandra fa quan marxo a viure a un altre país i que em provocava més ansietat: buscar casa. Aquesta vegada però m’ho he agafat superbé … de fet la primera setmana em va preocupar poquíssim … i és que de fet no hi havia manera de trobar ofertes de cases, així que tampoc em podia preocupar massa. Tot va canviar quan em vaig adonar que molta gent m’estava contactant pel xat de facebook després d’haver vist els meus anuncis. Resulta que de la gent que no són amics teus no veus les converses … quan vaig fixar-m’hi ja hi tenia cinc ofertes de cases! Aprofito aquí per dir-vos que la gent de Suècia fa servir moltíssim el xat de facebook, gairebé més que el whatsapp … ah, i també que per pagar es paga tot amb targeta o amb una aplicació del banc, la BancID, que també serveix per identificar-te absolutament en tots els altres tràmits del govern (es necessita però el “personal number” que ja us he dit que encara no tinc).
Ja per acabar, dos petits detalls més sobre la ciutat, i sobre la cultura sueca, una de dolenta i una de super bona. La primera, la dolenta és que a la ciutat m’he trobat ja diverses vegades a persones d’ètnia gitana demanant diners, i m’han explicat que s’han establert aquí a Suècia algunes màfies que s’aprofiten d’aquesta gent i que es queden amb bona part dels diners que recullen … La segona, la superbona, és que m’han explicat que a Suècia és un dret fonamental el poder gaudir de la natura. Està permès acampar, i recollir tot el que vulguis (bolets, baies, mores …) sempre que en fer-ho no facis malbé la natura. De fet només es poden recollir bolets que no estiguin enganxats als arbres, no es poden trencar branques d’arbres vius, i no es poden arrencar flors, tot i que sí que es poden arrancar les plantes si es transplanten a un altre lloc. Es veu que aquesta llei ve d’una època en que la terra era només d’uns pocs, i la gent del poble es moria de gana. Es van revoltar, i es va “semi-col·lectivitzar” la terra. De veritat que m’està encantant aquesta cultura.
Doncs res, amb això s’acaba la meva tercera setmana a Suècia. Ja a casa meva, amb bici, amb amics i amigues, i gaudint cada día més de la meva feina, i de la vida en general! Ara sí que ja només em falta que em donin el codi d’identificació personal, obrir una conta bancària, apuntar-me al gimnàs, i començar les classes de suec… a veure si arriba aviat! Vaja, encara em falta una altra cosa, organitzar un viatge al nord a veure Aurores! Crec que serà a finals d’abril (de fet ja tinc els bitllets ;-)).
Va, sigueu feliços i continueu mirant les estrelles!!!
