L'entrada eterna: Tikal-Semuk Champey-Antigua

Hola a tots, us escric avui des d'Antigua Guatemala, la que va ésser, abans de tres desastrosos terratrèmols, la capital del país.

En aquesta entrada vull intentar condensar totes les vivències dels últims dies, però n'he passat tantes que de ben segur que no ho aconseguiré, així doncs, perdó per endavant per la seva extensió, espero no sigui una lectura feixuga.

Comencem doncs on ho vam deixar, a l'illa de Flores.

Havia passat ja la primera nit a l'hostal i tocava llevar-se d'hora, a les 4:30 sortia la combi cap a Tikal. Però, us preguntareu, què és Tikal? Doncs Tikal és una de les ciutats-estat maies que més poder van tenir durant l'època clàssica, una ciutat aliada amb una altra no-maia que ja hauríeu de conèixer prou bé de tantes vegades com us n'he parlat, Teotihuacan (al nord de la vall de Mèxic). Aquesta ciutat va entrar en decadència i va esser abandonada quan Teotihuacan va caure, pocs segles després la va seguir tot l'imperi maia.

Tornant al viatge, he de dir que ja a l'anada un se n'adona que aquesta no serà una visita a unes ruïnes com totes les altres (i mira que nphe visitat!), el fet és que a 30 quilòmetres de les ruïnes ja desapareixen totes les finques i totes les zones de selva tropical talada i comença una zona de selva abundant i contínua, només interrompuda per la petita carretera que ens porta a la zona arqueològica. Quan vam arribar el guia ens va donar 20 minuts abans de començar la visita, per anar al lavabo. Ens va explicar que són unes ruïnes molt extenses i que hauríem de caminar molt. El millor però éra que estaríem pràcticament sols, encara no era època turística, per tant podríem passejar per la selva en total tranquil·litat i soledat si això es el que volíem. Jo, que no vaig contractar guia, no vaig tardar a deixar-me perdre passejant per camins eternament humits i envoltat per la més densa i exuberant selva que us podeu imaginar. Amb la meva guia de paper em vaig orientar per poder arribar tan ràpid com fos possible a la piràmide número IV, la més alta i una de les que poden pujar-se. Arribat a dalt , estava sol, sota els meus peus, columnes de boira s'aixecaven d'enmig dels arbres mentre els cims de les piràmides I, I i III intentáven, orgulloses, rivalitzar-hi. Em vaig asseure i vaig començar a contemplar, en silenci, l'espectacle que es produïa sota els meus peus, els crits dels ocells, dels monos udoladors, dels insectes, un cor de vida saludava el dia a la selva.
Em van interrómpre, després d'una bona estona, uns altres turistes, era hora de baixar i seguir la visita. I aquí he de remarcar que sens dubte va esser una visita d'una zona arqueològica com cap altre, tot està cobert de selva, només algunes estructures restaurades sobressurten mentre la majoria de les altres resten com petits monticles coberts d'arbres i molses, allà, enmig de la selva, a cada pas. Vaig continuar caminant i caminant sense parar, ho volia veure tot, i crec que puc dir que després de 5 hores, ho vaig aconsegur, no sense alguna petita ferida després de patinar en diverses ocasions en els humits camins de la zona. Vam soritr de la zona arqueològica a les 13:00h, més que satisfet per la visita a aquesta meravellosa ciutat antiga.

Altre cop a Flores, vaig anar a passejar pel mercat de Santa Elena i em vaig deixar perdre pels petits carrerons de l'illa, acabant el dia passejant per la vora del llac. Vaig anar a dormir aviat, l'endemà a les 8 sortia la combi cap a Semuk Champey!

El Camí cap a Semuk Champey és llarg, primer per carretera fins a Coban (on vam fer una parada per dinar i on vaig conèixer un grup de Scouts de Coban, la unitat dels rovers, que tornava d'explorar unes coves i que després de les salutacions formals, em van regalar un foulard! Molt bona gent això dels scouts jeje), després de Coban, mig per carretera mig per camí de terra fins al Lanquín i després ... doncs després per un camí de rocs fins a l'hostal ... En aquest trajecte es passa de la selva tropical baixa a la selva nebulosa/plujosa, i això últim, mai millor dit! Com he dit el camí va ésser llarg, però sobretot la part final va ésser sonada! La combi ens va deixar al poble del Lanquin i allà ens esperava la pick-up que ens havia de portar fins a l'hostal "El zapote", el problema era que ja es feia fosc, s'havia posat a diluviar i a la furgo només hi cabien 2 persones a cobert, la resta havia d'anar a la part del darrera, seure al terra (moll) i cobrir-se amb el mateix plàstic humit que cobria les motxilles: el punt, nosaltres, érem 3. Com no, vaig oferir-me per anar a la part del darrere i va ésser tota una experiència! tres quarts d'hora botant darrera la furgo, cobert de la lona humida, passant fred, patint per les maletes, i endinsant-nos més i més a la selva! 

Quan vam arribar, ens esperava una cabanya de dos pisos amb 10 matalassos al pis de dalt, i un petit llençol per cobrir-nos. Em vaig canviar la roba humida i la vaig estendre tot esperant que s'assequés (il·lús de mi, assecar roba enmig de la selva...), en acabar me'n vaig anar a estirar en una hamaca mentre els meus veïns alemanys sopaven, jo estava destrossat i em vaig quedar veient com es feia fosc, des de l'hamaca. Un cop fosc, es van encendre els llums de l'hostal, peró no van durar, plovent intensament i de forma contínua, en un lloc tan aïllat, la llum ve i va quan vol. Just en aquest moment, quan la llum havia marxat, a les fosques, amb només la llum d'una espelma que il·luminava la taula dels alemanys vaig escriure:

"Poques coses poden ésser millors que aquests petits moments, a l'hostal "el Zapote", caient una pluja intensa, típica de la selva nebulosa on ens trobem. Ha marxat la llum i escric això a la llum d'una espelma mentre fora, les cuques de llum volten i volten sense, aparentment, un rumb fix. La fressa de la pluja, dels ocells, de les bèsties selvàtiques, m'envolcalla mentre em balancejo en una hamaca, intentant, alhora, protegir-me dels mosquits que m'assetjen indiferents a la pluja. Hem tardat 9 hores a arribar des de Flores, però ha valgut la pena, els paisatges, uff, només la pena per tanta selva tropical talada m'ha retornat a la realitat. Selva talada per subsistir, blat de moro, pastures, llenya, aquest és el destí de la selva Guatemalteca. Un cop a Lanquin hem canviat de combi, justament enmig de l'aiguat. Hem quedat xops, i la sorpresa és que érem tres i només hi havia dues places cobertes! Jo he cedit el meu lloc i m'he quedat al darrere (lona, seure, ... morir). Ara, les cuques de llum s'encenen i apaguen, i com els estels fugaços, molts cops només les pots veure de reüll."

Després d'això vam anar cap a dormir tot esperant que la pluja parés per poder anar l'endemà a veure Semuk Champey!

I va passar la nit i no va deixar de ploure, així que a mig matí vaig escriure:

"Uff, fred de nit a la selva tropical? Doncs sí! Amb aquesta pluja ...

Aquí anar a dormir aviat és habitual, es fa fosc aviat i la llum se'n va fàcilment per tant l'únic que queda és sopar i dormir.

M'he despertat aviat, abans de les 6, quan una forta pluja ha començat a repicar a la teulada de llauna. He estat fins les 9 del matí donant voltes al llit esperant que deixés de ploure, no ho ha fet. Així doncs, he decidit que ja que era aquí, havia de veure sí o sí Semuk Champey! He posat en bosses tots els papers i diners, una bossa d'escombraries enorme m'ha fet d'impermeable improvisat (a mi i a la motxilla) i vinga, a caminar, pel mig de la selva, els camps de blat de moro acabat de sembrar, les plantacions de cafè i cacau, i anar parant quan la pluja és més intensa (no sabeu el servei que fa una fulla de plàtan com a paraigües!). He creuat poblets on habiten maies de veritat i on els nens surten quasi-despullats a demanar Quetzals (monedes) o a vendre't xocolata.

Després d'una horeta de caminar sota la pluja, dins la bossa de plàstic/sauna, he arribat a un pont destartalat que creua un riu realment crescut per les pluges d'aquests dies, 15 minuts després arribo a Semuk Champey, i el primer que faig és pujar al mirador, així que a suar, i ben moll tan per dins com per fora. Ha valgut la pena però! Estic tot sol admirant unes vistes espectaculars de la selva i del pont de pedra calcària que cobreix el riu desbocat, mostrant un color turquesa-marronós."

Aquí vaig deixar d'escriure en veure'm envoltat d'una colla de turistes gringos, i vaig baixar a veure el riu de més a prop. 

Aquí, abans de continuar però us vull explicar què significa "Semuk Champey". Semuk Champey és un nom maia en dialecte "q'eqxí" que és el que parla tothom de la zona i significa "on el riu s'amaga en la muntanya". Aquesta estructura es va formar en esllavissar-se part de la muntanya sobre el riu formant un pont calcari natural, amb els mil·lenis, els rierols de la muntanya van anar deixant les restes de roca que portaven dissoltes (el mateix que passa quan es formen estalagmites i estalactites a les cove) i van formar aquestes piscines naturals. Ara, les piscines es continuen alimentant de l'aigua neta dels rierols (per això sempre tenen un color més o menys turquesa) mentre el riu passa per sota, blau o marronós segons el seu cabal i les pluges. Ja sabeu doncs què és això de Semuk Champey.

Continuo doncs, com us he dit em vaig acostar al riu, a la zona on aquest desapareix sota les piscines naturals (el sumidero en diuen), i em vaig quedar allà fins que em van fer marxar pel perill que el riu cresques encara una mica més i es desbordés. Vaig continuar fins a la zona de bany on em vaig quedar una bona estona parlant amb un dels guies del parc que em va explicar que hi treballen una quinzena de persones, tots habitants dels poblats de les rodalies. M'explica que la seva llengua materna (i noto que la utilitzen sempre per parlar entre ells) és el maia q'eqxí. També m'explca que pràcticament totes les "aldeas" tenen escoles on els ensenyen a llegir i escriure en la seva llengua, i aprofita per ensenyar-me'n algunes paraules. El guia es deia Marvel, que significa Katún, un dels períodes del calendari maya. I, justament enmig de la conversa amb aquest simpàtic maia vaig sentir algú parlar una llengua que m'era més que coneguda! Uns altres catalans, aquí, en un lloc tan aïllat? Doncs sí, dos "xavas" de Barcelona, altre cop! I és que estem a tot arreu els Catalans!

En acabar de parlar, es va posar a ploure fort un altre cop, vaig esperar que parés però en veure que no ho feia, em vaig tornar a equipar i me'n vaig anar per la vora del riu cap a la sortida. De tornada va deixar de ploure i vaig poder arribar a l'hostal, dutxar-me i xerrar una bona estona amb la parella d'alemanys que em segueixen des de Flores. Es va fer fosc, i cap a dormir, aquest cop amb llum. Tot i això ens va costar una miqueta més dormir ja que es van presentar 4 japoneses que no parlaven un borrall de castellà ni d'anglès i ens van muntar el seu espectacle transformant completament l'habitació en 10 minuts, són sorprenents! 

I a les 5:10 del matí, altre cop llevat, i amb la sorpresa que els alemanys, al final, també m'acompanyarien fins a Antigua, la meva propera parada! I sorpresa perquè òbviament, tornaríem a tenir el problema amb la furgoneta. Aquest cop però, ells van ésser els últims d'apuntar-se al viatge, per tant els va tocar a ells anar al darrera, tot i que jo vaig estar ben a punt de tornar-m'hi a oferir en veure que el noi feia anar-hi a la noia! I és que són ben poc cavallers aquests Alemanys!

El viatge ha tornat a esser llarg, després de diverses voltes per Coban ens hem posat en camí cap a Ciutat de Guatemala. En aquest cas el paisatge no ha estat res de l'altre món, la carretera, necessitava una altra capa d'esfalt i estava molt transitada, i a prop de Ciutat de Guatemala, unes cues immenses! Hem travessat la ciutat (ben lletja tot s'ha de dir), i hem arribat fins la bonica població d'Antigua cap a les 14.00..

Així que ja sóc a Antigua, i ja he aprofitat l'estona! Primer he anat a canviar diners, que ja n'anava faltat, després he buscat hotel (la posada Dionisio), he contractat el tour al volcà Pacaya per demà al matí (a les 6 del matí, per variar), i m'he posat a recòrrer la ciutat de dalt a baix. Primer al mirador del "Cerro de la Cruz" des d'on es veu la petita ciutat enmig dels majestuosos volcans "Agua", "Acatenango" i una mica més lluny "Fuego" els tres de més de 3500 metres (Antigua esta a 1500), tot i que ben tapats pels núvols avui, i després m'he recorregut tota la ciutat, tots els convents i esglésies en runes (pels terratrèmols del segle XVIII, els mateixos que van fer que s'abandonés la ciutat i es fundés la nova capital a Ciutat de Guatemala), el parc central, la catedral, ... tot molt bonic però molt molt turístic!

I aquí estic, a punt per la caminadeta de demà.

Doncs res, després d'aquest rotllo aquí us deixo doncs. Fins la propera!

Continueu mirant les estrelles!

Mexic DF / Flores, un viatge de mil histories

Hola a tothom, avui us escric des de l'hostal 'Los Amigos', a la illa de Flores, Guatemala. Intentare explicar-vos breument (sense accents, amb moltes faltes, i tan rapid com pugui ja que nomes hi ha un ordinador per tothom i te teclat internacional ...), com em va anar el viatge del DF fins aqui, i una mica el que ja he vist i algunes experiencies que ja he tingut.

Comenco doncs amb el comiat al DF.

Era el dia 11 de desembre i estavem de celebracio, la 'Fiesta de fin de año', aquest any pero, com ja us vaig explicar en l'entrada anterior, va esser una festa una mica descafeinada. Aquesta vegada l'unic que vam fer els estudiants va esser cantar una nadala a tot l'institut i un cop acabada (cinc minuts) vam fer la tradicional foto de l'IA i vam trencar tres pinyates enormes, dues plenes de caramels i fruita i una de broma, nomes amb bosses buides. Tot i l'austeritat de l'event, ens ho vam passar molt be i hi van participar estudiants, treballadors i tambe alguns investigadors de l'IA.

En acabar tot aixo, i amb la maleta feta (l'havia feta abans de comensar la festa) em va tocar acomiadar-me i es que aquest any no em quedaria al dinar de l'IA, el bus sortia a les 16:30 de la TAPO cap a Comitan de Dominguez i no tenia temps de tot. No obstant, no vaig deixar passar l'oportunitat d'anar a fer un ultim dinar amb alguns dels millors amics que he fet aqui (Rut, Mauricio, ...), i, en una cosa tan senzilla com anar a fer aquest dinar, una gran sorpresa! Per aquelles casualitats de la vida, alla, en un menjador de mala mort al costat del metro, em vaig trobar una noia que havia conegut a la meva primera escola de master/doctorat, a Polonia! Com be diu el topic, el mon es un mocador, oi tant que si! I mes tenint en compte que pel que em va explicar ella ara esta en un camp totalment diferent al meu, estudia la meteorologia de Mexic! Quina pena que ens trobessim 5 minuts abans que hagues de marxar pitant!

Despres d'un emotiu comiat em vaig dirigir a la TAPO on vaig comprar algunes coses de menjar pel viatge i tambe el bitllet de la tornada des de Tapachula (aprofitant aixi el descompte d'estudiant). A les 16:30 comencaven 16 hores de viatge practicament sense parades, fins a Comitan!

El viatge, mig de nit, va passar de pressa, excepte per una nena petita que no parava de cridar just al meu costat ... tot i aixo, tots, incloent la nena, vam poder dormir bona part del trajecte, la resta de viatge vam aprofitar per mirar unes quantes pelicules (no massa bones, tot sigui dit).

Vaig arribar a Comitan, on realment comencava la meva aventura. Tenia poca informacio per poder fer el que tenia planejat, creuar la frontera de Mexic amb Guatemala pel bell mig de la selva tropical. Tot i aixo, vaig aconseguir trobar unes furgonetes (les 'combis' de les que ja us he parlat) de color blau, de l'empresa "Transportes de Montebello", que arribaven fins a "Cruze Corozal", molt a prop del punt on jo volia creuar la frontera. Serien 6 hores en combi, una petita furgoneta plena a vessar de gent, per arribar a mitja tarda a l'encreuament. El viatge, un cop mes, va passar de pressa. A la combi vaig coneixer un noi que viu als 'Lagos de Montebello', una de les merabelles que ofereix l'estat mexica de Chiapas, i em va recomanar molt, com no, el restaurant que hi te la seva familia i on ell vol treballar quan acabi els estudis. Un cop el meu nou amic va haver baixat de la combi ja quedava poca gent i, de fet, encara menys gent es la que es va afegir a continuar la llarga ruta que recorre tota la 'carretera fronteriza' fins a Palenque. Pel que fa al clima, va fer fresqueta i sol durant tota la ruta fins poc abans d'arribar al nostre desti, moment en el qual es va posar a ploure a bots i barrals! I es que encara estem a l'epoca de pluges en aquesta zona! Tot i aixo la pluja va parar un moment, just per donar-me temps de canviar de combi, una que em portaria a Frontera Corozal per una carretera molt necessitada d'una bona reesfaltada, i com a unic passatger. Arribat a Frontera Corozal vaig poder comprobar com es un poble fronterer que dedica la seva activitat economica exclusivament al pas per la frontera. El senyor de la combi, molt amable, em va recomanar un parell d'hostals, ambdos amb habitacions de 150 pesos la mes barata. Em vaig quedar a l'Hostal 'la rosa', una casa completament rosa i prou acollidora.

L'endema al mati em vaig aixecar a les 6 i es que havia de fer tots els tramits per passar la frontera. Vaig arribar a les 7 en punt a migracio mexicana, pero resulta que no obria fins les 8, aixi que vaig aprofitar per donar una volta per la zona de les barques. Alla vaig coneixer un bon home, conductor de llanxa, que em va donar algunes indicacions d'on canviar moneda (pesos a quetzales), i una idea del que costava creuar amb la llanxa, aixi com dels horaris dels autobusos des de 'La Tecnica', el poble al costat oposat, ja Guatemala, del riu Usmanzinta (el riu que fa de frontera).

A les 8, puntualment, van obrir l'oficina de migracio, i quina sorpresa la meva en veure que no portava la 'forma migratoria'!, uff i quin espant!, em pensava que no em deixarien passar! Em vaig haver d'esperar una hora fins que els van confirmar que tenia permis de residencia a Mexic, i llavors, a sobre, em van cobrar una multa de 250 pesos per no portar el maleit paperot a sobre! Qué hi farem ...

Despres de tot aixo vaig anar corrents a buscar la llanxa, em van creuar en un plis plas, vaig entrar a la Tecnica d'una revolada, em van voler estafar amb el preu del bus (sort que el bon home de l'altre costat m'havia avisat del preu real), vaig canviar uns quants pesos a Quetzales (no tots ja que pensava que a Flores el canvi estaria millor, ERROR!!!), i vaig pujar a un bus atrotinat que em portaria, despres de 7 hores mes de viatge, a Flores, passant per una carretera sense esfaltar, i superenfangada per les pluges dels ultims dies. No obstant, tot i la incomoditat de la carretera, i del bus, l' experiencia d'estar enmig de la selva tropical, veure els poblats completament aillats que hi ha, la gent, l'ambient, es genial! I una cosa realment sorprenent, a tot arreu hi ha cobertura!!! Practicament no tenen electricitat pero tots amb el mobil! 

Aqui he de comentar una altra cosa, en principi se suposa que el bus para a Bethel per tal que els agents de migracio de guatemala et sellin el passaport, en el meu cas no va esser aixi, es a dir, no tinc sellat el passaport d'entrada a Guatemala. M'han assegurat que no passa res, veurem a la tornada! L'important pero es que tinc sellat el d'entrada a Mexic, aixo si!

Despres de moltes hores de bus, a mitja tarda, vaig arribar per fi a Santa Elena, i caminant, fins a l'illa de Flores. Alla el primer que vaig fer va esser anar a la oficina d'informacio turistica, on vaig trobar una noia de BCN, que fa 8 anys que viu als EUA i que cada any per nadal visita l'america central. Vam parlar una estona i de seguida ens vam acomiadar, en realitat els nostres camins no eren els mateixos, jo volia anar a veure Tikal l'endemá mentre que ella ja en tornava i se n'anava directe cap al sud. Aixi doncs, sol altre cop em vaig dirigir a un parell d'agencies turistiques per obtenir els millors preus per anar a Tikal i despres a Semuk Champei. Tot i aixo, obviament, necessitava Quetzales (la moneda guatemalteca), i vaig voltar tot Flores i tot Santa Elena buscant el millor canvi, i, la veritat, va esser molt pitjor que el que m'oferien a la frontera. Aixi doncs aqui he de dir pels no experts, CANVIEU SEMPRE LA MONEDA A LA FRONTERA! Es on el canvi es millor!

Frustrat pel mal canvi vaig reservar els viatges i em vaig dedicar la resta del dia a passejar per la tranquila Flores, que esta mig innundada degut a l'ultima crescuda del llac.

Flores es una illa molt tranquila amb un ambient genial, fantastica per passejar tranquilament abans d'anar a dormir. I justament aixo es el que vaig fer cap a les 9:30, posar-me a dormir, que l'endema sortia el tour a les 4:30 cap a Tikal! Pero, un cop mes, aixo ja es una altra historia!!

Continueu mirant les estrelles!

No us prometo res pero intentare fer una altra entrada des d'Antigua d'aqui a un parell de dies!

Méxic, epíleg

El temps, com passa el temps!

Començo avui una nova entrada, i començo recordant els anys que han passat des d'aquella primera vegada que vaig marxar de casa per anar a viure fora durant uns mesos.

Van ésser dos mesos i mig a Tenerife, l'any 2009. Va ésser una primera estada fora de casa on vaig canviar molt i on vaig aprendre moltes coses. Vaig aprendre a espavilar-me una mica més, també, com no, a trobar a faltar a la família i als amics, però també a fer amics nous tot respectant les diferents maneres de fer de cadascú. Va ésser una experiència curta però intensa, i vist en perspectiva, tota una prèvia del que havia de venir.

Després de l'estada vaig fer el màster on vaig conèixer la Cesca, la que seria la meva directora de tesi doctoral. En acabar de presentar la tesis de màster, i sense temps per respirar, vaig començar una nova estada lluny de casa, una estada que serviria d'inici al doctorat: la meva primera estada a Mèxic, de setembre a desembre del 2010. 

Tot i estar nerviós pel fet de viure tan lluny de casa tot sol, de seguida em vaig enamorar d'aquest país i de la seva gent. Vaig visitar tantes coses com vaig poder, arribant a conèixer molts racons que ni els locals coneixen, vaig conviure amb gent meravellosa, vaig fer grans amics i amigues i vaig viure experiències que mai hauria cregut que viuria. En acabar aquesta primera estada, vaig marxar trist, evidentment, però sabia que tornaria.

Va passar ràpidament el primer any de doctorat i ja hi tornàvem a ésser, de setembre a desembre de 2011, a Mèxic. En aquesta segona estada vaig tornar a viure molt intensament, però d'una manera diferent. El fet és que ja hi tenia amics, havia visitat moltes coses i la rutina de l'any era fàcil de recuperar. Aquesta segona visita també va ésser una visita per acabar de perdre la por, per primera vegada vaig decidir fer un viatge de "motxillero", amb la companyia de dues bones amigues de casa, l'Esther i l'Iris. També va ésser en aquesta visita en la que vaig adonar-me de com de fràgils podem ésser les persones quan vaig poder viure en carn pròpia una mala experiència amb el letal monòxid de carboni. Vaig aprendre moltes coses, un cop més, i quan va tocar marxar, ho vaig fer, altre vegada amb pena però amb la seguretat que tornaria.

També el segon any de doctorat va passar molt de pressa i, aquesta vegada, va tocar superar una prova difícil, l'estada la vaig fer de novembre a març, és a dir, passant el nadal en aquestes terres. En arribar, aquest cop, em vaig trobar que tot era molt més fàcil, els amics del DF ja els tenia fets, i les excursions van tornar a ésser habituals als caps de setmana, i és que un país tan gran és impossible de conèixer-lo mai del tot. El temps va passar i va arribar el nadal que, per dir-ho d'alguna manera, va ésser curiós, de fet encara ara no em faig a la idea d'haver-lo viscut fora de casa. I en aquest punt és on he de dir que m'imagino que tot i que va ésser dur per mi en algun moment, pels de casa segur que ho va ésser molt més. Jo, en resum, el vaig passar al sud de Mèxic, acompanyat d'unes molt bones amigues l'Eshter i la Núria, i després del cap d'any vaig continuar en solitari caminant per la Sierra Madre de Oaxaca, aquesta última, una experiència que mai, mai, oblidaré. Passat el nadal tot va tornar a anar molt de pressa fins que ja tornava a ésser hora de marxar, aquest cop però amb ganes de tornar a casa i sense tristesa, ja que altre cop tenia el convenciment que tornaria.

I va passar el tercer any de doctorat, i a l'Octubre, altre cop, tocava anar cap a Mèxic. 

Però, aquesta estada ha estat diferent, sense massa temps per fer coses, sense massa amics per acompanyar-m'hi. Els amics dels altres anys han acabat el doctorat i han marxat o bé estan massa enfeinats acabant-lo per poder acompanyar-me a les excursions que organitzo. Així doncs, els meus viatges han estat una mica més solitaris, no hem pogut anar a Xochimilco que ja era una tradició, i tampoc a pujar a cap muntanya. Les coses han canviat, nosaltres hem canviat, ja no és el Mèxic que coneixia.

Així hem arribat en aquest punt, l'últim cap de setmana al DF, l'últim abans d'emprendre 10 dies de viatge per Guatemala, i amb una sensació estranya, els meus dies a Mèxic s'esgoten, i aquests són com les últimes pedretes que queden en un rellotge de sorra, van caient, molt poc a poc, però sense parar. He viscut moltes coses bones aquí, he conegut gent que mai oblidaré, he vist coses que sempre recordaré, però, ara sí, un cop hagi marxat, ni sé, ni estic segur, ni estic convençut, de quan o ni tan sols, de si, tornaré.

Així doncs, i ara sí resumint el que ha passat aquesta última setmana, ha estat una setmana de rutina, només amb petites sorpreses com per exemple el fracàs de la visita a Xochimilco (ningú es va apuntar), o la visita a un irradiador de l'Instituto de Ciències Nucleares (un aparell que irradia amb radiació gamma procedent d'unes barres radioactives de cobalt, productes cosmètics o alimentaris eliminar-ne així tots els bacteris, aprofitant també  aquest efecte per fer ciència). A l'irradiador, vaig poder veure i fotografiar la famosa llum "Cherenkov" una llum blavosa que es produeix quan hi ha partícules d'aigua que viatgen més ràpid que la llum (més ràpid que la llum dins l'aigua, que no al buit, ja que d'altra banda seria impossible).
Ara, passarà aquest cap de setmana, un cap de setmana que hauré dedicat a treballar, a fer maletes, també  algunes compres, i a planejar el viatge a Guatemala (en part a causa d'un petit problema de sang al nas que m'ha impedit de pujar a la Malinche).
Al cap de setmana el seguiran dos dies de feina i un cop arribi dimecres, la "fiesta fin de año". Aquest cop però, com un símptoma que tot es va acabant, aquesta festa també serà molt menys elaborada, amb moltes menys sorpreses que els altres anys, solament una cantada de nadales i unes pinyates, cap col·loqui de broma, cap concurs de ball. Després de la festa, aquest període de la meva vida, Mèxic, quedarà tancat.

Així doncs, en les properes entrades us intentaré explicar com m'està anant per Guatemala. Guatemala, un somni d'infantesa fet realitat. Un somni que va començar aquella vegada, als 10-11 anys, quan vam fer-ne un treball de grup  l'Àurea, en Marc, en Joel, en Joan i jo.

Continueu mirant les estrelles, i no busqueu el cometa ISON, ara sí, és mort.

Papantla, rutina i Cometa ISON

Hola a tots de nou. M'ha costat trobar el moment però avui ja us puc escriure sobre el que he estat fent els dos últims caps de setmana i donar-vos una trista notícia sobre el cometa que ens ha estat visitant aquests dies.

Però, per començar, us parlaré de la meva visita a Papantla i a les runes de la capital Totonaca “ElTajín”, altrament anomenat poble del déu del tro.

Ja havien passat les setmanes d'estrès, el CNA, l'escola de Gaia, els canvis diversos de casa, ... i finalment ja em trobava instal·lat en una casa i amb ganes de voltar per Mèxic un altre cop. Aquesta vegada tocava fer una visita a un estat que no havia visitat mai, el de Veracruz, i treure'm una espina clavada des del primer any, visitar les molt recomanables runes del Tajín. I és que aquestes restes arqueològiques, així com Papantla, el “pueblo màgico” que hi ha a la vora, van esser una de les primeres recomanacions que vaig rebre en arribar a Mèxic, tan per part de la gent del DF com de la guia que he utilitzat durant tots aquests anys, la Lonely Planet.

Així doncs, vaig buscar a la guia com arribar-hi i vaig decidir fer una sortida de cap de setmana, marxar dissabte ben d'hora i tornar el diumenge cap a la tarda.

Vaig començar el viatge el dissabte dia 16 quan em vaig llevar a les 7 del matí i em vaig dirigir amb el metro a la “Terminal Norte”. Allà, vaig comprar una mica de menjar pel camí i vaig comprar els bitllets per un autobús de l'empresa ADO (realment aquesta companyia et porta a tot arreu). El bus va sortir puntualment a les 9:45h i a partir de llavors, a veure unes quantes pel·lícules! I és que el viatge va durar ni més ni menys que 6 hores! A més, com ja comença a esser costum em va tocar de seure al seient del darrere de tot, just al costat dels lavabos i amb uns veïns del davant que van decidir estirar el seient completament endarrere sense demanar-me permís i així aixafar-me els genolls durant tot el viatge. No obstant això, el viatge va passar prou ràpid.

Vaig arribar a les 15:30 a Papantla, on m'esperava un preciosa vista d'aquest bonic poble, tot envoltat de selva tropical, amb un zócalo molt tranquil, amb mercats plens de productes locals, fruita, roba, ...

La ganga del poble però va esser que just baixar del bus una xafogor inesperada em va caure a sobre. Sí, la típica calor de selva tropical, forta i sobretot molt molt enganxosa (humitat molt alta). Un cop recuperat del xoc de calor inicial em vaig dirigir directament cap al Zócalo: seria el meu punt de referència per visitar les moltes cosetes que tenia pensat visitar. Així doncs, arribat al Zócalo vaig començar la visita admirant els famosos murals de pedra que l'envolten, després vaig anar fins a l'església, molt bonica, vaig tornar al Zócalo i llavors em vaig decidir a pujar fins dalt un turonet del darrera de l'esglèsia on hi havia una monumental estàtua dedicada als voladors de Papantla. Els voladors de Papantla són una tradició d'aquesta zona, famosa per tot el territori Mexicà i datada de l'època prehispànica, en la que cinc persones pugen fins dalt d'un pal vertical de 20 metres on quatre d'ells es lliguen els peus mentre amb una corda que està enrotllada al pal, mentre un puja dempeus just sobre del pal on es posa a tocar un ritme amb el que sembla un flabiol i un tamborí. Quan comença la música, els que s'han lligat els peus es deixen caure i mentre la corda es descaragola del pal ells van “volant” de cap per avall apropant-se mica en mica al terra, és espectacular!

Dalt del monument em vaig trobar pràcticament sol, amb tot el poble als peus, un poble ple de verd, integrat completament a la selva.

Després d'aquesta excursioneta, ja s'havia fet tard, així que vaig tornar cap al Zócalo i em vaig posar a voltar per tots els mercats haguts i per haver buscant vainilla natural. Hi havia mercats de carn, de roba, de records, de tot barrejat, ... i és curiós però em va costar prou trobar la vainilla! I quan la vaig trobar, he de dir que, com a mínim la natural (les baines) era prou cara!

I, per què dic que és curiós? Doncs perquè Papantla significa vainilla, aquest és EL poble de la vainilla! Us deixo una foto amb la llegenda de al vainilla perquè la pugueu llegir, com veureu no és gens romàntica ja que és de l'estil de les llegendes en la cultura mesoamericana, sacrificis humans i tot això vaja.

S'anava fent fosc, era tard i no havia buscat encara on dormir per tant me'n vaig anar a comprar sopar, també uns plàtans manzanos (uns de petitons dels que ja us he parlat i que són molt adictius), i després a buscar un lloc on dormir. No era massa tard (20:30h) però estava cansat de voltar tot el dia i del viatge en bus, i a més em volia aixecar aviat per poder esser dels primers visitants a les restes arqueològiques del Tajín!

Vaig rebuscar per tot el poblet i resulta que només hi ha 5 hotels! 2 d'ells relativament barats però no tant com un esperaria, de fet, tenen els preus pactats a 200 pesos la nit, no hi ha manera de baixar-los. Així que em vaig conformar amb això. Vaig sopar i a dormir.

L'endemà em vaig tornar a aixecar a les 7:00h i vaig anar a buscar el bus local que em duria al Tajín. Ja al bus i pel camí vam passar per poblets encara més petits que Papantla, tots ells enmig de la selva, fins que finalment vam arribar a una zona plana on ja s'hi veien totes les paradetes de records, era sens dubte l'entrada a la zona arqueològica. Vaig afanyar-me a baixar del bus i em vaig dirigir a la zona de paradetes les quals ja començaven a obrir.

Eren les 8:15h però em vaig endur una sorpresa en veure que obrien a les 9:00h, tocava esperar, mala sort. A més era dia lliure, és a dir, tothom podia entra sense pagar, així que vaig pensar que hi hauria moltíssima gent, quina llàstima!

Quan van esser les 9h tocades em vaig dirigir a l'entrada, vaig dir que no a tots els guies que se'm van oferir (jo amb la meva guia impresa en feia prou), i vaig entrar. Del que vaig veure només en puc dir una cosa, és espectacular, i més tenint en compte que anava sol, la resta de la gent anava a pas de guia pel que jo vaig poder avançar-me i visitar bona part de les runes en completa soledat, brutal!

El Tajín, el poble del déu del tro, amb enormes piràmides, la dels nínxols amb 365 obertures una per cada dia de l'any, la piràmide del Tajín (dedicada al déu local), el Tajín Chico, i la Gran Greca, una construcció en forma d'espiral gegant, símil d'un cargol de mar. El que més em va fascinar és que en algunes zones es conservaven encara les restes de pintura blava i vermella que havien recobert, en el passat, totes les construccions de la ciutat, però també em va encantar el fet que els dos elements bàsics de decoració eren les “grecas” (Espirals), i els nínxols (forats poc profunds a les parets), completament diferent als estils mexicas, zapotecas, mayas, toltecas, tehotihuacanos, ... que havia vist fins ara.

Un cop visitat gairebé tot, em vaig asseure a dinar, però, mala idea, em vaig asseure prop d'un riu d'on vaig sortir ben pessigat pels mosquits! Ai quin cap que tinc!

Ja era migdia i havia d'anar acabant la visita així que em vaig dirigir a la sortida, vaig visitar el petit museu local, i ja va esser hora de tornar cap a Papantla a fer les compres d'útlima hora (la vainilla).

Marxant, vaig tornar a passar per tota la zona de botiguetes i allà hi vaig descobrir que la Vainilla és una planta enfiladissa molt semblant a una orquídia (si no és que és una orquídia, ara no us ho podria assegurar). Al final de la zona de botiguetes vaig agafar el bus per tornar.

Ja de nou a Papantla vaig acostar-me altre cop als mercats de l'entorn del Zócalo, vaig comprar la vainilla (em vaig decidir per un extracte natural sense sucre i amb poc alcohol etílic, un 15%, cosa que em van dir que era el millor que podia trobar després de la baina natural que com ja us he comentat no era gens barata, costava 15 pesos cada una), i després vaig tornar al Zócalo a provar una cosa que no havia menjat mai, un raspado. El raspado bàsicament és com un granissat que obtenen de rascar un bloc gegant de gel, un cop tenen el gel hi posen per sobre la salsa que un vulgui i després llet condensada, jo vaig triar, com no, salsa de vainilla. Era boníssim!!!

Amb tot això ja va esser hora de tornar, vaig agafar un altre bus ADO, i a viure 6 hores més de bus, moltes pel·lícules, i arribada al DF a les 19:00h.

Havia estat un molt bon cap de setmana!

El període intersetmanal (de dilluns a divendres vaja), va passar com totes les altres, amb una feinada de por. De fet aquesta setmana encara va esser més dura ja que un noi que està acabant el màster i que també és estudiant del meu director (l'Octavio) es va recolzar completament amb mi per seguir amb la seva investigació. Això últim però, he de dir que tampoc és una cosa del tot dolenta ja que em va fer adonar que me'n surto prou bé tenint un estudiant sota la meva direcció! Bon senyal ara que ja s'acaba el doctorat!

Acabada la setmana, el dissabte vaig tornar a anar a treballar a l'IA ja que el noi del que us he parlat marxava aquell mateix dia i encara havíem d'acabar unes cosetes. Un cop acabades aquestes cosetes, vam anar a dinar amb uns quants amics (Rut, Mauricio, Valentina) a un Norteño, unes quesadillas ben curioses (de formatge i frijoles amb llet, fetes a la planxa), uns tacos típics del nord i unes empanades norteñas, tot molt i molt bo, sobretot les empanades. Després de dinar vam tornar a treballar una mica més i ja cap a casa.

I el diumenge el vaig dedicar a anar a comprar al super, també fruit i verdura al mercat del carrer del costat de casa i finalment a visitar el Zócalo del DF, cosa que ja comença a esser tradició en les meves visites a Mèxic. Al Zócalo però em vaig adonar que MAI havia entrat al Palacio Nacional! Un dels atractius turístics de la zona!! No podia esser! Es per això que hi vaig anar directe, i, casualitat, també era gratis. Quina sort! Vaig visitar tot el palau per dins, els famosos murals de Diego Rivera, i en acabar, just sortint em vaig trobar que a l'edifici del davant hi havia una exposició de National Geographic anomenada “50 fotos que cambiaron el mundo”. Com que tampoc s'havia de pagar, vaig entrar-hi de pet. Era una exposició fantàstica, a més, en acabar la visita justament començava un concert de coral que va estar molt bé tot i que no m'hi vaig quedar fins al final ja que es feia tard.

I així es va acabar aquest segon cap de setmana.

I durant aquesta setmana, doncs han passat diverses coses, bones i dolentes. Començo per les bones: he avançat molt en la feina, estem a punt, ara sí, d'enviar el meu segon article i m'han contactat d'una revista científica per esser revisor d'un article del meu camp. D'això últim, tot i que he declinat la invitació perquè no veia gaire clar que l'article fora viable i no volia dir-li jo al pobre noi que l'havia escrit, n'extraiem que ja començo a fer-me un nom en el camp de l'estudi de braços espirals de les galàxies! Molt bona notícia!

La dolenta és que desgraciadament la mare d'una amiga de l'IA a qui aprecio moltíssim s'ha posat malalta, de veritat que espero de tot cor que es recuperi aviat i que ens puguem tornar a veure.

I després de tot això que us explico, què estic fent ara? Doncs planejant una visita a Xochimilco per aquest dissabte (també ja tota una tradició), una pujada a la Malinche per l'altre i el viatge a Guatemala que començo d'aquí a menys de 15 dies! Ah i la festa de “Fin de año” de l'IA, que tot i que aquest any té pinta que serà molt descafeïnada, ningú té massa ganes d'organitzar res, sempre és un dia ben festiu i divertit.

I, per acabar avui us vull explicar què és això del cometa ISON o “cometa del segle”.

La història comença ja fa més d'un any, quan es va descobrir un estrany objecte procedent del Núvol d'Oort (un magatzem d'objectes fets de gel i pols que envolta per complet el Sistema Solar, i que es troba molt més lluny que l'òrbita dels planetes nans de tipus “Plutó”). Aquests objectes, si per algun motiu s'apropen al Sol el seu contingut en gel es comença a evaporar convertint l'objecte en un cometa. En el cas que ens ocupa a aquest cometa se'l va batejar amb el nom de C/2012S1 o més popularment, com a cometa ISON. Molts astrònoms es van afanyar a calcular-ne l'òrbita i a predir quina seria l'evolució de la seva brillantor i molts van coincidir que podríem estar al davant del “cometa del segle” ja que semblava que brillaria moltíssim. Tot i això, com passa sempre amb els comets, cal esser molt cauts en les prediccions ja que aquests objectes són tots diferents i no coneixem en detall les característiques ni la proporció de gel versus pols, ni els tipus de materials etc de cada un, variables que poden determinar de manera clau l'evolució de la seva lluminositat. Les primeres prediccions apuntaven a un cometa que podia arribar a magnituds semblants a les de la lluna plena (és a dir, es va arribar a pensar que el veuríem fins i tot de dia), tot i això quan va apropar-se a l'òrbita de Mart ja vam poder veure que brillava molt menys de l'esperat. A partir d'aquí, de tan en tant ens va donar alguna sorpresa, petits increments sobtats de brillantor, cosa que, d'altra banda, era un símptoma que alguna cosa no funcionava, el cometa era més inestable del que s'havia pensat. El problema però vindria sobretot de la seva òrbita, el seu punt de màxima aproximació al Sol era de només una vegada el radi del mateix, és a dir, el cometa entraria a una regió on la temperatura ronda els 5000 graus, massa a prop d'un Sol, un Sol que, a més, està just en un màxim, és a dir, contínuament produeix explosions brutals alliberant moltíssima energia cap a l'espai.

I el moment clau ha arribat avui dijous 28 de novembre al migdia de Mèxic. En aquest moment el cometa arribava al periheli (màxima aproximació al Sol) i ja només les sondes com SOHO o SDO (podeu veure un vídeo si seguiu l'enllaç) que es dediquen habitualment a observar el Sol podien seguir el camí i la evolució del cometa. Desgraciadament el que ha passat és que hem pogut veure en directe com el cometa es fonia per complet en els moments previs a la seva màxima aproximació.

El que hauria pogut esser, no ha pogut esser, ens n'hem quedat amb les ganes, un cometa així passa ben poques vegades però què hi farem! I aquí s'acaba la història del cometa ISON.

Així doncs ja coneixeu la història de l'ex-cometa ISON, destinat a esdevenir el cometa del segle però finalment esborrat del mapa després de perdre l'autèntica batalla de Gel i Foc. D.E.P cometa ISON!

I així de trist pel fet que no podrem gaudir d'un espectacle tan anunciat i anhelat us deixo per avui. Continueu mirant les estrelles que potser, només potser, en algun moment de les nostres vides tornarem a trobar un cometa com aquest!  

ACTUALITZACIÓ a 19:30h del vespre!! El cometa ISON no ha mort del tot!!! Sembla que alguna coseta ha sobreviscut, ho haurem de seguir atentament! Vegeu el vídeo clicant aquí.

Tornada a l'escola, una setmana per recordar

Hola a tots de nou. Us escric ja per tercera vegada des d'aquest magnífic país que es diu Mèxic. Aquesta vegada us vull explicar com ha anat l'escola internacional de Dinàmica Galàctica de Gaia, ara que ja s'ha acabat i que ja estic instal·lat a la casa que serà on em quedaré durant les properes quatre setmanes.

Començo doncs:

Com ja us vaig dir a l'última entrada, aquesta ha estat una escola molt intensa, moltes hores de classe, moltes hores d'exercicis, molts coffee breaks, però també molts moments per compartir amb els estudiants, moltes noves idees per discutir, cerveses per degustar, nous llocs per visitar i d'altres de ja coneguts per recordar.

També ha estat un lloc per retrobaments amb amics de congressos de ja fa molt de temps, és el cas per exemple d'una noia molt i molt simpàtica dels EUA (qui ho hauria de dir!), que és sens dubte l'alegria dels congressos i de les festes!

Pel que fa als espais on vam estar, l'escola en si mateixa es va dur a terme gairebé íntegrament en un edifici anomenat “La casita de la ciencia” a la zona del recinte del museu “Universum”. Unes camionetes ens duien i tornaven cada dia a l'Hotel Camino Real el Pedregal, l'hotel de 4 estrelles del que ja us vaig parlar en una entrada anterior i que era el lloc on estàvem tots els de l'escola. Tot i que en aquest hotel havíem de renovar cada 24 hores la contrasenya d'internet, també s'ha de dir que tenia un gimnàs gratuït (on vaig anar gairebé cada matí), i un bon esmorzar continental + un plat a escollir (des de quesadillas o chilaquiles fins a pancakes o macedònia).

Van passar els dies i després de moltes classes i exercicis va arribar el dia de la visita turística de l'escola. Ens van dur a Teotihuacan, un lloc on tot i que jo ja hi he estat 3 vegades no em canso d'anar-hi. En entrades al blog dels anys anteriors us vaig parlar molt d'aquest lloc, de les seves tres magnífiques piràmides, de les més grans del món, de la historia, els mites etc. Aquest cop però ens van sorprendre amb dues coses. Primer, vam sortir de l'hotel cap a Teotihuacan a les 5 del matí, i us preguntareu per què, doncs perquè vam anar a veure l'alineament del Sol amb la piràmide del Sol just a l'alba. Vam arribar a les 6:20h a un petit monticle als afores de la zona arqueològica, un monticle que va resultar ésser també una petita piràmide encara per excavar. Vam pujar al cim, vam aguantar el fred tot esmorzant el que ens van donar a l'hotel i entorn a les 6:45 el Sol va començar a treure el nas pel darrere de la piràmide del Sol, va ésser un moment ben màgic.

Un cop vista la sortida de Sol, vam continuar a peu fins a la zona arqueològica, i no hi havia absolutament ningú, vam gaudir d'una bona estona tot sols en aquest lloc immens. Els nostres guies durant la visita van ésser un arqueòleg professional i un arqueoastrònom. Cadascun d'ells ens va donar la seva visió del que significava aquest lloc, des de la part socio-cultural fins als mites i tradicions d'aquella gent. Tot i això, l'opinió de l'arqueostrónom era que aquella gent van construir la ciutat alineant-la amb un munt de constel·lacions i coses del firmament, la veritat però és que la majoria de nosaltres vam creure que moltes de les seves explicacions estaven una mica agafades pels pèls, molt poc científic tot plegat! Al migdia, una nova sorpresa. Resulta que els arqueòlegs van fer fa poc un gran descobriment, un túnel que s'endinsa en una de les piràmides, la de quetzalcoàtl, la sorpresa és que ens hi van deixar entrar! Brutal! Això sí, sense càmeres ni mòbils, tot està per explorar encara!

Per acabar el dia vam anar fins un restaurant amb buffet lliure on ens vam atipar com lladres (i per menys de 6 euros!), de fet, vam menjar tant (sobretot jo i un parell d'amics), que els cambrers, dissimuladament, es van anar emportant coses cap a la cuina! Quin panxot de riure que ens hi vam fer!!

L'endemà de la visita turística, va ésser un dia de rutina com els altres, però era divendres i tocava anar aviat a l'hotel, mudar-se i cap al sopar de l'escola a l'Azul y Oro, un dels llocs més selectes de la Ciutat Universitaria. Tot i això amb el mal temps que ens va fer molts vam optar per no anar a canviar-nos i anar directament a sopar. En el sopar ens van servir bunyols d'ànec amb mole poblano, tostadas de cochinita pivil, un tamal de frijol i un d'una herba semblant als espinacs i de la que no recordo el nom, per beure, aigua d'orxata (d'arròs) i de jamaica i per postres espumós de mamey, tot una delícia! Ah i vi, però qui el volia l'havia de pagar a part, i, de fet, els que en van beure diria que van acabar pagant el sopar de tots! Era caríssim!!! I només mitja copa!!

Durant el sopar vam aprofitar per parlar dels problemes dels nostres respectius països i he de dir que crec que tenim uns quants adeptes més per la causa catalana, clar que sí! Fent país!!

Després de sopar ens en vam anar a fer un toc amb uns quants amics. La idea era anar a ballar però a l'últim moment tothom es va escapolir i vam acabar intentant anar a un bar de l'Av Universidad (de fet el bar que tenia al costat de casa l'any passat), el cas és que estava tancat, al final vam anar a parar a un altre bar també sobre aquesta avinguda però una mica més lluny. Vam beure un litre de cervesa negre cada un, i em van ensenyar com michelar-la (posar sal i llima al contorn de la copa), és ben útil i queda ben bo!

L'endemà, per no perdre el ritme, i tot i que era dissabte, vam començar altre cop ben d'hora les classes, tot i això, no seria un dia normal, de fet es convertiria en un dia ben ben especial!

Al migdia, vam dinar i després cap a canviar-nos de roba: era el dia de la “Noche de las Estrellas”, un esdeveniment de divulgació amb tots els ets i uts! És una super fira d'astronomia que visiten milers de persones. Hi ha carpes de totes les organitzacions astronòmiques, i molts, molts astrònoms per allà voltant responent les preguntes dels més petits i dels més grans, i jo molt agraït n'era un més aquest any! Per tot arreu es podien llegir cartells divertits on deia “Preguntale a un astrobiólogo”, “Abraza a un astrónomo”, ..., i de carpes, doncs n'hi havia de tots tipus. A mi m'havia tocat estar a la de carpa de Gaia, però, com no, em vaig apuntar en unes quantes més, a la de “Astrónomos en acción”, que era la dels estudiants de l'IA, a la de “Preguntale a un astrònomo” i també em va tocar fer una xerrada a la carpa nº1 de conferències. Pel que fa a la dels estudiants de l'IA allà vaig fer com a la de Gaia, quedar-me per allà voltant i esperar que algú gosés apropar-se per preguntar alguna cosa, i, oi tant que n'hi havia de gent que s'hi atrevia! I quines preguntes!! A la carpa de “Pregúntale a un astrónomo”, el funcionament era diferent, l'astrònom (és a dir nosaltres), s'asseia en un sofà i la gent s'apropava formant un cercle, llavors qualsevol que volgués preguntar-li alguna cosa ho podia fer, simplement era una carpa com a les anteriors però una mica més formal. En aquesta última carpa solien haver-hi els astrònoms més famosos, tot i això, un parell de vegades també hi vam anar uns quants estudiants.
 Després de tot això vam anar a sopar a la carpa de l'staff on ens van donar un parell d'entrepans, galetes a dojo, patates, cafè, beguda, tot gratis pels astrònoms. Un cop havent sopat, tocava anar cap a la carpa de conferències 1. A les 21:30 tenia la meva xerrada, clausuraria la carpa jo!

Vaig arribar-hi puntual i encara hi havia el conferenciant del a sessió anterior. Vaig poder escoltar-lo una estona i la veritat va fer una xerrada molt avorrida, la gent marxava i jo anava pensant “quina pena la meva xerrada serà només pels quatre que aguantin fins al final". Vaig començar la xerrada amb la carpa mig buida però, no sé com, quan me'n vaig adonar ja tenia la carpa plena de gom a gom, fins i tot amb gent dreta! Quan vaig acabar, en el torn de preguntes van començar les felicitacions: que si l'havia feta molt amena, que si molt entenedora, etc etc, i al final, la més gran de les sorpreses, es van a costar a demanar-me autògrafs!!! I una senyora fins i tot se'm va apropar i em va posar davant del nas un llibre del seu fill, jo pensava que volia només un autògraf però em va dir: “Ah por cierto, mi hijo se llama Cristian”, volia una dedicatòria!! No tenia ni idea de què escriure-hi, pel que hi vaig posar: “Para Cristian, de seguro un buen astrónomo para el futuro!”, i és que mai m'hauria pensat haver d'escriure una dedicatòria!

En acabar de signar autògrafs i de fer-me fotos amb la gent, vam recollir la carpa i ja s'havia acabat la “Noche de las estrellas”. Marxava amb un molt bon regust de boca, sentint-me com un heroi, i només pel sol fet d'ésser científic i astrònom. Aquest país no deixa de meravellar-me, un país on es pot tenir com a heroi un científic, i nosaltres arrogants en diem el tercer mon ..., seria impensable que passés una cosa així a casa nostra, ans el contrari, encara et pregunten que per què serveix això que fas i perquè hauria de cobrar tan un científic (i ni saben que de cobrar cobrem ben poc!), i per l'altre costat val la pena tenir-lo present, 11 persones corrent darrera d'una pilota cada cap de setmana cobren milionades, ah, però és clar, ells aporten moltíssim a aquesta societat!...

Per acabar la vetllada ens en vam anar a fer unes cerveses, però, com que era molt tard, molts lloc ja tancaven i vam haver de tornar a l'hotel sense haver pres res.

Passada la fantàstica “Noche de las estrellas” tocava començar els projectes finals de l'escola. En el meu grup ens vam posar en Javier, en Santiago (estudiant de la Bárbara, i que estudia òrbites d'estrelles entorn de la Vía Láctea i també discos protoplanetaris), la Luisa (també estudia òrbites amb la Bárbara, tot i que ella ja és postdoc) i la Carmen (estudia l'evolució dels cúmuls oberts dins el disc galáctic i intenta esbrinar l'origen del nostre Sol, també és postdoc). El projecte era molt ambiciós però estàvem animats i vam decidir tirar pel dret. Tot i això, va passar el diumenge i després el dilluns i hi va haver una part de la feina que ens va ésser impossible de fer, els codis de la Luisa no hi havia manera de fer-los funcionar (la veritat, creiem que sabia com utilitzar-los però va resultar que no), i del resultat dels seus programes en depenia tenir la base per fer anar els de la resta. Per sort els meus els vam poder fer anar amb una altra mostra. Amb tot això, vam acabar el projecte a les 6:30 del matí del dimarts, en aquell moment jo vaig preferir anar al gimnàs per acabar-me de despertar que no pas dormir 30 minuts. A les 7, somnàmbuls tots plegats vam anar cap a esmorzar, tot per començar l'últim dia d'escola, el dia de les presentacions dels projectes.
Per fer les presentacions ens vam dirigir a un auditori diferent al de les classes i exercicis, un al segon pis del propi museu. Pel que fa a les presentacions, la veritat és que hi havia treballs molt bons, d'altres potser no ho eren tant, però el que sí s'ha de dir és que tots hi vam posar el coll i que de veritat vam aprendre molt!

Per acabar l'escola, i després de les presentacions, ens van convidar a una visita guiada a Universum. El primer que vam visitar va ésser l'exposició “The Body Worlds”, una exposició de cossos humans reals, plastificats. Aquesta primera exposició va resultar ésser molt interessant ja que hom hi podia aprendre moltíssim d'anatomia; d'altra banda, he de dir que algunes de les coses que s'hi poden veure tenen un toc ben macabre ja que s'hi fan servir alguns cossos humans tallats de maneres diferents per intentar crear art (no obstant aquest petit detall jo ja era la segona vegada que hi anava ja que gràcies a l'escola ens era gratis i qui sap quan tornaria a tenir l'ocasió d'anar-hi). Després d'aquesta visita ens van portar a veure la resta del museu, la part de l'univers, l'evolució etc etc.

Després de la visita ens vam tornar a reunir, vam omplir l'enquesta de valoració de l'escola, vam votar el millor projecte (de fet tots vam acabar votant més amb el cor que amb el cap) i va guanyar el grup dels nois de llicenciatura, que tot i no fer un projecte brillant, s'ho van currar infinit!

En acabar vam anar cap a l'hotel a descansar, jo ni sopar vaig poder fer, vaig anar directament a dormir, i és que ja portava prop de 40 hores sense dormir!

Finalment, el dimecres, va tocar esmorzar per últim cop a l'hotel, acomiadar-se de tothom, de la Cesca, la Hoda, la Erica i de la resta de gent, i després cap a l'IA a continuar treballant! I al vespre, cap a la que seria la meva casa pel proper mes! Però això ja serà una historia per una altra entrada al blog!

I aquí acabo avui, ja veieu que ha estat una setmana molt intensa!

Continueu mirant les estrelles i al cometa ISON, que en els últims dies ha augmentat espectacularment la seva brillantor i ara ja es veu a simple vista! Ja ho sentireu a les notícies!

Una setmana d'estrès: una organització desorganitzada!

Hola de nou! Vaja, no vaig poder complir la promesa d'escriure-us el dilluns però, com diu el títol, buff quina setmana!!!

Us escric però assegut en un banc del MUTEC, acabant per fi el XXV Congrés Nacional d'Astronomia de Mèxic, i enmig de contínues i inacabables interrupcions de gent del congrés preguntant-me mil i una coses sobre el mateix. I perquè a mi? us preguntareu, sabent com sabeu que fa poc més d'una setmana que sóc per aquestes terres, doncs això és el primer que us vull explicar avui.

Com us vaig dir, ja era a Mèxic, per fi, després de l'aventura per l'aeroport de París ja m'havia instal·lat a l'hostal i podia començar a treballar. El dijous ja vaig anar ben d'hora a l'Institut, em van cedir un despatx provisional ja que, entre que la següent setmana començaria el Congrés Nacional d'Astronomia, i que les dues de després d'aquesta tindria l'Escola de dinàmica galàctica, no necessitaria un despatx fins al 13 de novembre, com a mínim.

Aquest primer dia va esser el dia de retrobaments, alguns de més emotius que d'altres, entrega d'obsequis (vaig dur unes quantes petaques de ratafia, quina llàstima que no me'n vaig guardar cap per mi!), i poca feina. Poca feina perquè va esser impossible veure ni l'Octavio (El meu director de tesi) ni la Bàrbara (col·laboradora) perquè estaven molt enfeinats organitzant el congrés de la setmana següent. I això justament va esser ja un mal presagi del que havia de venir.

El divendres vaig tornar a l'institut ben d'hora, recuperant-me del “jet lag”, i aquest dia sí que vaig poder trobar tan a l'Octavio com a la Bárbara, estaven molt i molt ocupats i de seguida els vaig dir que jo els podia ajudar amb la logística del congrés. I així va començar tot, un cap de setmana treballant tot el dia a l'IA (tan dissabte com diumenge) pel congrés, fent les credencials, el programa, ... i mil i un detalls més.

Aquí ho deixo perquè he d'anar a controlar l'entrada del lloc on es dina, sí, fins i tot això faig! ...

Continuo, molts dies després, ja passat el congrés i enmig de l'escola de dinàmica galàctica de GAIA.

Com us deia, vaig passar el cap de setmana treballant i amb el neguit d'haver de canviar d'hotel ja que, tot i que ja tenia pagat l'hostal (el Cenote Azul), resulta que m'havien reservat també habitació a l'hotel Camino Real (l'hotel del congrés), i volien que em quedés allà per ajudar amb els temes logístics. Tot i això m'havien pagat només de diumenge a divendres, i l'escola de Gaia, per la que tenia pagat altre cop el mateix hotel, començava l'altre diumenge. Així doncs els meus plans hotelers van esdevenir ben complicats: arribada-diumenge del congrés, al Cenote Azul, del diumenge de congrés al divendres, Camino Real, del divendres al diumenge, altre cop Cenote Azul i del diumenge al dimarts de l'altra setmana, altre cop al Camino Real ... un cop acabada l'escola, per fi, ja tindria un lloc estable, un pis compartit, i fins a la tornada.

Arreglat el tema d'on dormiria cada nit, va arribar el dilluns, la prova de foc, el dia d'estrès màxim. Va començar el registre dels participants i, mai ho hagués fet, em vaig posar com a responsable de la taula de registre. Amb això em vaig acabar passant tota la setmana a la taula, donant informació, cobrant el sopar i els dinars,del congrés, resolent problemes, ... en definitiva, vaig veure només 3 xerrades durant tot el congrés! I ni la meva, que vaig fer el divendres, em vaig poder preparar!

Per acabar-ho d'adobar tot plegat, l'organització era pèssima, mai havia anat a un esdeveniment de gran format com un congrés on els plans de TOT es canviessin a cada instant! Els participants paraven bojos, i jo, com a persona responsable de la taula d'informació, tres quarts del mateix, i a més afegint-hi les queixes que havia d'aguantar a cada moment.

Va esser una setmana de dormir poc i treballar molt, tot i això també va esser una setmana amb moments genials, amb la companyia dels bons amics de l'IA, també atrafegats com jo, responsables de mil i una coses del congrés (l'Alejandro sobretot, pobre, coordinant-ho tot plegat, la Rut i l'Eva, ajudant-me en el registre i a més coordinant sales de conferències, en Jose Gregorio, etc). I com a millor moment, el sopar del congrés, un molt bon sopar, amb vi del millor un vi d'Ensenada espectacular, unes postres que encara em cau la bava, mariatxis, ...

I amb tot això, vam arribar al divendres, vaig fer la meva presentació, i a la tarda vam clausurar el congrés. Per fi, un cop tot acabat i recollit, cap a dormir al Cenote Azul.

El cap de setmana va esser més tranquil, encara vaig anar a l'IA a treballar una mica amb l'article científic que estem a punt de publicar i en tancar el comptes del congrés. I el dissabte al vespre, amb la Rut, l'Eva, en Mauricio i en Yaxk'in vam anar a veure les ofrenes del dia de “muertos” a“las islas” de la UNAM. Un cop visitades (espectaculars), vam anar a menjar uns tacos i cap al cine a veure Thor 2, un bon final per una setmana tan intensa.

I el diumenge a la tarda, cap a Camino Real altre cop a registrar-nos ara per l'escola de dinàmicagalàctica de Gaia. I aquí explicaré què és aquesta escola: són 9 dies intensos compartits amb estudiants de màster, doctorat i post-doctorat de tot el món, uns 40, on s'imparteixen cada dia diverses classes que dirigeixen reconeguts investigadors en el camp de la dinàmica galàctica (com es mouen les estrelles i la galàxia en general). Durant els primers 5 dies hi ha cada dia unes 5-6 classes de 45 minuts i unes 4 hores d'exercicis, i els últims 4 els dedicarem a projectes que se'ns proposaran i dels quals esperem en surtin algunes col·laboracions ben profitoses.

Tornant al registre, allà ens van entregar una llibreta, un bolígraf i una calavera de sucre, això últim perquè com ja he explicat acabava de passar la festivitat de “muertos” i és tradicional regalar calaveres de sucre, xocolata o “amaranto” als convidats i amics. Un cop tots registrats, vam anar al còctel de benvinguda on vam provar uns tacos de “cochinita pivil”, arranchera, pollastre, ... vam menjar una calavera de xocolata, vam veure mooolt suc de taronja i vam passar una bona estona xerrant amb vells amics de congrés amb els quals només ens anem trobant en aquest tipus d'ocasions.

Després d'això, va començar la rutina de l'escola: classe-coffee break-classe-coffee break-classe-coffee break-classe-dinar-coffe break-classe-coffe break-classe-coffe break-exercicis. Com podeu comprovar moooolt de coffee!!

I aquí estem, ja a dimecres, a punt per un nou dia de rutina, però nerviosos per demà!! Demà hi ha la sortida de l'escola! Ens n'anem a veure la sortida de sol des de Teotihuacan, i tot i que estar-hi ja hi he estat 3 vegades, aquesta hi anem a les 5 del matí per veure com surt el sol i a més entrarem DINS de la piràmide de Quetzalcoatl!! Pot esser espectacular!! Ja us explicaré!

I aquí acabo, espero que després de l'escola tindré un moment per explicar-vos tot com ha anat, els nous projectes, les visites, el sopar del congrés, etc etc, ah, i també els plans pels propers caps de setmana! Em queden moltes coses per visitar d'aquest bonic pais!!!

Aah i continueu mirant les estrelles, que en aquests dies que venen us podeu endur alguna sorpresa!

Comiat pagà i aventures a París

Hola a tots! Quant de temps fa que no actualitzo aquest blog! I no és per falta de ganes eh, més aviat per falta de temps. Com ja sabeu, quan sóc a la meva terra, la Garrotxa i en general, Catalunya, el temps passa volant: cau, marboleny, caminades de cap de setmana, i feina, molta feina del doctorat, una rutina que es repeteix setmana rere setmana, exceptuant la petita pausa d'estiu.

En aquests últims mesos però hi ha hagut alguns canvis en la nostra vida i és que se'ns han acumulat diverses preguntes a tots els que en un any, sí, només un any, ja llegirem la tesis doctoral: I després què? I després on? I, el més important, què vull fer quan sigui gran?

Aquesta última pregunta, la maleïda pregunta, l'hem estat eludint durant molts anys, tants que finalment, cansada, se'ns ha plantat just al davant barrant-nos el pas. Ara ja no serveixen les excuses, hem de prendre la decisió, una decisió que potser molts ja van prendre als 16 o 18 anys mentre nosaltres, no sabria dir si per cobardia o per mandra, no ho hem fet fins ara.

En aquest punt del camí moltes portes se'ns obren, algunes d'elles ens porten a conèixer món, a conèixer gent, a avançar en la carrera investigadora, d'altres ens permeten fer un canvi de rumb en les nostres vides, tornar als orígens, a la terra, a la família, als amics de tota la vida. El problema és que algunes d'aquestes portes, un cop tancades costen molt de tornar a obrir. Aviat, molt aviat haurem de prendre una decisió, i depenent del que escollim la nostra vida pot canviar radicalment.

Però, tot i això, el moment de prendre la decisió encara el tenim a un any vista, per tant, com sempre, tanquem els ulls i endavant!

Així doncs, després d'aquesta breu introducció que us he fet per contextualitzar la situació en la que em trobo en aquest quart, i últim?, viatge a Mèxic, començo amb la història que realment us vull explicar avui.

Després de mig any per casa, ha tornat a arribar la tardor, moment en que, com ja és costum, faig la maleta i me'n vaig cap a Mèxic.

Tot i això, avui, escrivint-vos des de l'aeroport Charles de Gaulle de París vull començar no pel viatge sinó pel cap de setmana abans. Un cap de setmana intens com la majoría però potser una mica més: el cap de setmana de la festa pagana o del misteri de la lluna! M'explicaré, un grup d'amics de la facultat de física, de diverses promocions, va organitzar una sortida de cap de setmana a un lloc tan remot com fora possible i, com a requisit imprescindible, en un cap de setmana de lluna plena (o quasiplena). El lloc escollit va esser el llac del Montmalús, just a la frontera Catalano-Andorrana. La idea era sortir aviat el dissabre dia 19 i trobar-nos a Prullans (Alta Cerdanya) per dirigir-nos a Viliella on agafaríem una pista que s'endinsa a la Vall de la Llosa fins la última masia on començaríem a caminar. Un grup va fer exactament això, mentre que jo, enfeinat com sempre (Fira de Sant Lluc, dinar familiar, ...) vaig acabar sortint a les 4 de la tarda i arribant a Viliella a les 6. Era tard per posar-se a caminar però amb tot, vam quedar per pujar junts un altre noi, en Joan, que també anava tard. Vam començar a pujar a les 18:30h, i, tot i que ens havien dit que només tardariem 2 hores, van passar les dues hores, es va fer fosc i encara no haviem deixat la pista forestal que porta a la barraca de l'esparver (i mira que duiem un ritme ben fort!). Fosc, moments per reflexionar, i moments per perdre's, encara no havia sortit la lluna i no hi havia manera de trobar la barraca de l'esparver. Sabíem més o menys on érem i per tant vam decidir que a falta de camí, bona és direcció i ens vam emboscar pujant pel dret cap al llac del Montmalús. Quan ja erem gairebé a dalt de tot de la muntanya vam sentir uns crits, ens havien trobat, i no érem pas massa lluny del camí, la resta del grup ja era dalt, buscant llenya, fent foc i parant les tendes. Finalment vam arribar a dalt a les 21:45h, on vam trobar a tothom arraulit a la vora del foc, i és que feia molt fred! Vam decidir no parar la meva tenda (una supertenda de 6 plaçes amb un grandíssim avancer, i 10 kg de pes ...) ja que n'hi havia de sobra i vam començar un bon sopar compartit: pasta amb bolets, crema de formatge, amanida, escalivada, truites de tot tipus, torrades amb all i tomàquet, embotit ... i per postres pastís de carbassa i brownie!!! Ah i per beure, aigua, vi blanc i negre, moscatell, vi ranci, ratafia de montserrat i ratafia russet. I és que ens cuidem mooolt bé!!

Després de sopar va començar la festa pagana pròpiament dita. La música, motivats, havíem pujat un acordeó (en Ferran), una flauta travessera, una guitarra i dos uqueleles, cançons de cau, lluís llach, Gossos, ..., les danses, danses del món, danses tradicionals, ... la companyia, el foc, la lluna. Una gran nit.

De bon matí ens vam aixecar vam admirar la sortida de Sol i cap amunt! A fer el Montmalús (27??). I un cop fet, ràpidament cap avall, que alguns tenien hora per dinar a Lles de Cerdanya i d'altres havíem de tornar cap a casa. En definitiva, va esser un gran cap de setmana!

La segona aventura que us vull explicar és la que estic encara vivint en aquest moment. L'aventura dels aeroports!

Doncs sí, havia de passar, porto anys fent viatges en avió i un dia o altre, estadísticament, m'havia de trobar amb algun problema. El vol de Barcelona a París ja va anar mitja hora tard, patint per poder fer la connexió vaig arribar a París mitja hora abans que l'altre avió sortís, vaig haver de còrrer molt però al final vaig arribar sense problema. (i aquí deixo d'escriure perquè ens posem a parlar amb una companya d'aventures, sobre com de “gafe” és ella amb els aeroports i com reclamar que ens tornin alguna cosa del bitllet, llavors ja és hora de pujar a l'avió i he de parar el portàtil).

Continuo explicant-vos l'aventura ja des de l'Instiut d'Astronomia de la UNAM, acabat el viatge en avió i esperant a que els meus jefes arribin, per posar-nos a treballar.

A veure, on ho havíem deixat, ah sí, vaig arribar sense problema a l'altre avió, vaig asseure'm al meu lloc i a esperar que s'enlairés, i oi tant que vam esperar!! Dues hores dins l'avió, fins que ens van dir que cancel·laven el vol perquè hi havia una porta que no tancava bé! I després, tres hores més fent cua per tal que ens donessin un tiquet per sopar i esmorzar i un per dormir en un hotel, i és que el vol no sortiria fins l'endemà a les 10 del matí! Ara, tot s'ha de dir, es van portat prou bé, a la cua per aconseguir els tiquets ens van donar entrepans i beguda, el sopar va esser un buffet lliure, l'hotel estava molt bé i l'esmorzar també.

L'endemà, ja altre cop a l'aeroport i un cop passats tots els controls, una sensació de deja'vu flotava a l'aire mentre ens asseiem a l'avió, al mateix avió i al mateix seient que el dia anterior. Aquest cop però ja ens coneixíem amb la majoria de viatgers després de passar tantes hores junts, aquesta va esser l'única diferència amb el dia anterior ja que vam tornar a estar esperant dues hores a que s'enlairés el vol, aquest cop perquè no hi havien posat combustible!!! Com si no haguessin tingut tota la nit! Però al final, enmig d'aplaudiments, el vol es va enlairar, per fi.

12 hores després aterràvem a Mèxic, gairebé un dia més tard del previst. I després de passar tots els controls i que aquest cop sí em revisessin tooot l'equipatge (com si tot el que no m'havia passat fins ara en els tres viatges anteriors aquí a Mèxic, m'hagués de passar ara, així anunciant que probablement és el meu últim viatge a aquest país), taxi i cap a l'hostal “El Cenote Azul”, a comprar menjar, a sopar i a dormir!

I ahir, a les 6 amb uns ulls com unes taronges (jet lag), vaig aprofitar per passejar per CU i anar cap a l'IA ben d'hora on vaig aprofitanr per acabar aquesta entrada ja que, com sempre, aquí ningú arriba abans de les 9:30h! Jeje

Doncs res, això és tot per avui, a veure com van aquests primers dies! Dilluns una nova entrada!!!

I, com sempre, continueu mirant les estrelles (i els cometes, que aviat l'ISON farà acte de presència!!)