Última part del viatge, trekking, Kathmandú i Delhi

Continuo aquí el meu diari de viatge per India-Nepal, amb el trekking de 4 dies que vam fer per l’Himalaya.

Era el dilluns dia 15, havíem passat una nit una mica mogudeta degut a un te amb llet (massala tea) que ens vam prendre la nit anterior, i és que resulta que aquests tes d’aquí són molt forts, no és gens recomanable de prendre’ls abans d’anar a dormir. Així doncs, havent dormit poques hores i amb una mica de mal de cap (tot per culpa de l’insomni derivat primer d’haver-nos pres el  te i després d’unes fresses ben estranyes que vam sentir durant tota la nit i que jo vaig interpretar com els roncs d’algú de l’hostal mentre la Sandra va creure que eren els crits d’un animal, cosa que al final no vam poder esbrinar) ens vam dirigir cap a l’estació de busos a Beni. Era molt aviat al matí, tot just es feia clar. Hi havia boira i el mapa de la nostra guia (la lonely planet) no indicava massa bé on era exactament la parada, de fet indicava una carretera recta que en realitat tenia alguns revolts ben evidents ... és per això que vam preguntar a unes quantes persones del poble per la posició exacta de la parada. Finalment vam arribar a un lloc on semblava que els busos es paraven, quins? Ni idea. I efectivament,  aquest no era el lloc dels autobusos a Beni. Així doncs, després d’anar fins allà i de no aconseguir una resposta concreta sobre la localització de la parada per part dels locals, en un moment determinat en que vaig veure que s’apropava un bus local per la carretera vaig decidir  arrencar a córrer cap al bus i fer-lo parar al mig de la carretera per demanar directament al xofer on era la parada. Va resultar que aquesta aquell era  just el bus que buscàvem. Així doncs, després de regatejar el preu del bitllet (altre cop ens volien fer pagar el doble), ens vam asseure al bus local i cap a Nayapul. El trajecte va durar 1.5 hores, passant per una carretereta de muntanya que s’enfilava des de la vall de Pokhara fins a un cims ben alts per tornar a baixar cap a la vall de Nayapul (passant per uns quants poblets ben pintorescos amb unes precioses vistes a la vall emboirada de Pokhara).

A Nayapul, a la carretera que hi passa per sobre, concretament, és on ens va deixar el bus i on va començar el nostre trekking, un trekking de 4 dies que ens portaría a Tikedunga, Ulleri, Ghorepani, Pun Hill, Tadapani, Ghandruk i altre cop a Nayapul. Vam baixar de la carretera cap al poble per unes escales una mica precàries, vam atravessar Nayapul  pel carrer principal, on les botigues per turistes tot just començaven a obrir, i vam començar a seguir una pista forestal tot seguint les indicacions dels  locals. En un moment determinat ens vam veure obligats a canviar de camí per evitar hàbilment els guies i portadors que esperaven les seves “víctimes” just a l’inici del trekking. Amb aquest canvi de camí ens vam veure obligats a fer una volteta que ens va portar a passar pel caminet de terra d’enmig unes cases dels afores del poble on els nens ens van començar a demanar xocolatines o diners, no els vam poder donar ni una cosa ni l’altra, i vam continuar tot passant per un dels molts ponts penjants que ens trobaríem pel camí, uns ponts que d’alguna manera ens recordaven al de Rupit.

Després d’això vam arribar a un petit poblet prop de Nayapul on ens vam haver de registrar com a ‘trekkers’ i on vam indicar els pobles per on passaríem. Ens van dir que indicar els dies que estaríem de trekking així com els llocs per on passaríem era una mesura de seguretat per tal de saber on anar-nos a buscar si al final dels dies indicats no havíem tornat (també a tots els pobles importants hi ha un punt on inscriure’s per indicar que hi has arribat i així fer més fàcil la feina de recerca si et perds durant el camí). Fets els tràmits vam creuar un pont de ferro ple de banderoles d’oració Tibetanes i vam arribar a una altra taquilla on vam confirmar que havíem pagat la taxa ecològica i la d’entrada al parc natural de l’Annapurna (34 euros en total). Amb això ja podíem començar!

El primer tram del camí va esser una mica monòton. Vam haver de seguir una pista forestal  durant una bona estona ja que normalment no hi havia alternativa. Quan podíem però, sí que ens allunyàvem de la pista, tot i anar en contra dels desitjos d’un local que ens va servir de guia un bon tros i que no entenia que per anar d’un poble a l’altre no volguéssim anar pel camí més llarg. El camí durant tot aquest primer dia transcorria tranquil·lament enmig de camps d’arròs, ara secs i ja segats en la seva gran majoria, i per agradables poblets. Aquí vull aprofitar un moment per dir que en aquest primer tram (així com en l’últim) és on vam veure d’una manera més clara les conseqüències del turisme massiu  que pateix la zona durant els mesos de temporada alta (setembre-novembre): a més de la molta porqueria que hi ha pel camí,  hi ha una dèria a construir pistes  forestals per arribar a tots els poblets de la zona, destrossant els antics i bonics camins empedrats. Tornant a la descripció de la ruta, i pel que fa a trobar turistes pel camí, com que ara és hivern i per tant temporada baixa, en vam trobar ben pocs. El que sí que ens vam trobar durant tota la ruta va esser un gran nombre de locals que carregaven tot tipus de materials a l’esquena en uns cistells especials. Gossos que ens perseguien durant un bon tros per aconseguir alguna cosa de menjar, i també ens vam trobar gran nombre de portadors. Els portadors són una de les coses que potser ens van sorprendre més, normalment són homes dels poblets que es dediquen a carregar el material dels turistes que van a fer els trekkings, pel que vam veure arriben a portar a l’esquena fins a 4 motxilles de muntanya de les de 80 litres, ben carregades! És impressionant veure-ho, una passada!

Dues hores després de començar a caminar vam arribar al poblet de Tikedunga on per fi, en un pont penjant de ferro, acabava la pista forestal. A partir d’aquí ens esperaven una gran quantitat d’escales que duien del fons de la vall fins al capdamunt de les muntanyes circumdants, unes muntanyes plenes de neu als seus cims. Les escales estaven interrompudes de tant en tant per alguna casa/hostal i també per gran quantitat d’uns bancs de pedra típics del Nepal construïts expressament per descansar durant la pujada. Durant aquesta pujada ens vam creuar un parell de vegades amb una corrua de mules que carregaven unes alforges plenes de tot tipus de materials, aquesta va esser també una imatge típica de la ruta ja que pel que sembla, on no arriba la carretera, aquest és el transport típic. Una altra cosa que ens va sobtar és que de tant en tant ens creuàvem amb gent que pujava cistellats de mandarines (mandarines que aprofitava per intentar vendre’ns), encara ens preguntem d’on les treuen ja que ni a baix ni a dalt vam veure cap taronger ...).

 A una hora i mitja de Tikedunga vam parar a dinar i a descansar de la dura pujada per les escales. Després de dinar, trenta minuts més amunt, vam arribar a la nostra primera fita: el poble d’Ulleri. En arribar vam emplenar la cantimplora en una font (per si de cas, cada cop que agafàvem aigua, ja fos d’una font, d’un riu o d’una aixeta d’una casa, hi posàvem unes gotes del bactericida que faig servir a Mèxic, que no era de ioda sinó de plata, cosa que remarco perquè vam tenir una petita confusió sobre el tema durant la ruta). Aquí vam buscar un hostal amb llar de foc al menjador comú (tal com ens havien recomanat la parella de Granollers que ens vam trobar a Pokhara) i on estiguessin d’acord en fer-nos el tracte de no haver de pagar l’estada a condició que ens quedaríem a sopar i a esmorzar allà (de fet, els àpats en aquests poblets tenen uns preus molt elevats en comparació amb els de baix a la vall de Pokhara, tot i això aquí no es podien regatejar ja que venen imposats des del govern). Aquesta condició dels àpats ens la van acceptar ràpidament, així que gairebé ens vam quedar al primer hostal que vam trobar.  L’hostal, tot i no tenir una terrasseta on toqués el Sol tal com tenien alguns altres que veiem des de la finestra, ni tampoc senyal de wifi (molt fort el fet que en diversos hostals allà al mig de la muntanya s’oferís wifi gratis), estava molt bé i els propietaris eren gent molt agradable. Així doncs escollir aquest hostal va resultar esser una gran elecció, vam esser els únics turistes que s’hi van estar aquella nit pel que  vam passar-nos l’estona només acompanyats per l’escalforeta de l’estufa de llenya (de seguida que es va pondre el Sol vam demanar que ens l’encensessin ja que feia molt de fred) i la familia napalí. Ben aviat (es feia fosc cap a les sis), després de trobar-nos, tot prenent els últims rajos de Sol, un noi dels USA que havia estat estudiant alguna cosa de futbol a BCN, vam sopar: arròs i caldo de patata, jo, per intentar calmar el meu estómac al que el te del dia abans havia pertorbat. Després de sopar, i com ja començava a esser habitual, va marxar la llum i per tant abans de les 8 ja vam anar cap a dormir. Feia molt de fred però dins el sac i amb les supermantes de llana de l’hostal (que de tan gruixudes semblaven més matalassos de llana que mantes) vam dormir com turronets. Mentre ens adormíem, es veien llamps a la llunyania, de fet, durant la nit va fer una bona ploguda.

I ens vam despertar al dia 16, dimarts. Aquella nit havia estat plovent amb intensitat, el que no sabíem és el que havia passat més amunt. Així doncs, ens vam despertar just quan clarejava, i quan va sortir el sol, SORPRESA! Havia parat de ploure, s’havia començat a aclarir el cel i així vam poder veure com la neu havia caigut fins gairebé la nostra cota! Tots els cims de les muntanyes estaven ben nevats! I justament avui ens tocava pujar amunt!

Vam esmorzar una xocolata calenta amb muesli i vam iniciar el camí de pujada ben d’hora, aprofitant que feia bon temps. Avui tocava tornar a pujar per una gran quantitat d’escales cosa que semblava que seria bastant aburrida, tot i això la situació va canviar completament quan vam començar a trobar neu. Primer només en algunes raconades, després en forma de grans gotes d’aigua que es fonien de les copes dels arbres degut al Sol i que ens mullaven les motxilles, pel que vaig haver d’improvisar una coberta per la motxilla, i finalment, més a munt, neu, molta, tova , humida i nova!  Tot aquest tram era molt més bonic que el del dia anterior, vam estar caminant la major part del temps enmig de boscos que d’una manera estranya ens recordaven als boscos de la Garrotxa. El paisatge tot nevat era espectacular, i més quan passàvem pels petits hostals on els habitants havien començat a fer tot tipus de ninots de neu.

Vam arribar a Gorephani 3h i 15 minuts després de sortir d’Ulleri (vam arribar a les 11h), i ja en aquest punt la quantitat de neu era molt important i el cel estava tornant a posar-se amenaçador, així doncs,  vam suspendre el nostre objectiu de fer el cim del Pun Hill (3200m) aquella mateixa tarda. De fet, no tenia sentit fer-lo aquest dia ja que hi volíem pujar justament per gaudir de les fantàstiques vistes sobre el massís de l’Annapurna, que se’ns havia dit que era espectacular, la qüestió era que amb el cel que hi havia ens hauria estat impossible de veure res.

Així doncs, vam escollir hostal (aquest cop vam haver de fer dos intents ja que al primer que vam entrar no ens van acceptar el tracte de no pagar el dormir-hi). En l’hostal que vam escollir també hi havia una estufa de llenya al menjador comunitari, que ja estava en ple funcionament. A aquella hora també érem els únics turistes de l’hostal.  Després de deixar les coses a l’habitació, vam anar directament a la vora de l’estufa on s’estava escalfant tota la part femenina i de nens de la família (d’uns 7-8 membres), amb qui vam acabar passant tot el dia i rient una bona estona, sobretot amb un nen ben petit, d’un parell d’anys com a molt, que no tenia cap vergonya i que només volia que juguéssim amb ell, de fet ens va intentar ensenyar algunes paraules en nepalí i tot! Que recordi, per exemple, “baba” ens va dir que volia dir nen molt petit, tot i això ens va intentar ensenyar moltíssimes altres paraules. Durant la tarda vam veure com s’anava cobrint el cel i com es posava a nevar. Els nens del poble sense cap por sortien al carrer a jugar amb la neu (amb el fred que feia i que teníem nosaltres!). Altre cop, ben aviat, vam sopar, aquest cop uns fideus amb verdures (noodles) i arròs.  Just després de sopar i de tornar-nos a escalfar a l’estufa, va arribar nou turista, un noi anglès,  amb qui vam parlar una estoneta. Li vam fer saber que l’endemà volíem pujar al Pun Hill si feia bon dia. Va resultar que ell no sabia què era això d’aquest pic i un cop li vam explicar que és un mirador espectacular del massís de l’Annapurna, s’hi va apuntar sense dubtar-ho. En aquest moment, i veient el temps que feia a fora (continuava nevant) vam pactar amb la Sandra que si feia mal temps jo pujaria igualment al cim (tenia moltíssimes ganes de fer un pic de l’Himalaya en aquesta ruta, i un 3200 no estava gens malament) i ella es quedaria a l’hostal mentre que si feia bon temps i estava el cel clar, a les 6 del matí pujaríem tots junts cap amunt per veure la sortida del Sol des del cim. Decidit el pla de l’endemà i com que no hi havia llum, després d’escalfar-nos una mica a l’estufa ens en vam anar cap a dormir, altre cop abrigats amb mantes de llana (que com he comentat eren tan gruixudes que semblaven matalassos) i  el sac de dormir.

En aquest punt no puc oblidar-me de comentar que em vaig adonar, pensant a la vora de l’estufa de llenya, que la relació amb la meva companya de viatge, la meva cosina Sandra, era immillorable, ens estàvem portant molt bé, les pors inicials sobre les possibles desavinences en un viatge així de llarg en uns països tan estranys, s’havien esvaït. La veritat és que estava essent un plaer compartir un viatge com aquest amb una persona com ella! I és que tot funcionava molt bé, quan hi havia un problema el resolíem junts, quan teníem un problema entre nosaltres ens ho dèiem a la cara sense dubtar de manera que ho podíem resoldre ràpidament, i costava molt poc prendre les decisions! Ojalà pogués esser així de fàcil amb tothom! Aquest viatge, sens dubte, entre el que estàvem veient i les converses amb la meva cosina, m’estava canviant.

També em vaig adonar en aquest moment que m’encantava el país i que sens dubte hauré de tornar al Nepal per fer, com a mínim, el trekking de l’Annapurna sencer (15 o 20 dies).

I ja era el dimecres 17, el dia del pic, el dia del Pun Hill. Em vaig despertar amb el cor encongit, amb por de mirar el cel i veure que s’havia tornat a ennuv olar, i és que durant la nit m’havia estat despertant unes quantes vegades i el cel era ben serè! Amb un cel espectacular ple d’estrelles! Tot i això, en sonar el despertador les meves pors es van fondre, i és que el cel continuava ben seré: Podíem començar la pujada cap al Pun Hill!

Feia fred, molt fred i encara era ben fosc quan vam començar a caminar des del poblet. El camí, un cop més, s’enfilava per la muntanya amb una interminable escala, plena de neu i de gel. Anàvem a contrarellotge, les primeres llums de l’alba ja s’albiraven a l’horitzó. La lluna minvant presidia l’escena. A mitja pujada ens vam trobar la caseta de cobrament, si sí, aquí també ens van cobrar, simplement per accedir al cim de la muntanya, al mirador (sorprenent l’hora a la que es devien aixecar els guardes per poder esser allà a cobrar-nos l’entrada a aquella hora!). La pujada la vam fer fins a la meitat junts amb la Sandra, era feixuga i es notava l’altura, a partir d’aquí i un cop estava segur que ja era prou clar i ja no hi havia perill (hi havia molta altra gent pujant també) em vaig avançar per poder arribar a dalt a veure la sortida de sol i fer unes quantes fotos. Així doncs vaig accelerar el pas i vaig quedar sorprès en arribar al cim! Quanta gent! Es nota va que era un punt turístic important! Tot i la quantitat de gent que hi havia, les vistes de l’Annapurna et deixaven igualment sense alè, i és que des d’aquest punt s’alçava majestuós tot el massís amb diversos pics de 7000 i 8000 metres d’alçada, els primers que veia a la meva vida. Aquests cims eren uns pics imponents i a més vam poder veure com s’il·luminaven amb les primeres llums del dia, tot acompanyat i d’un fred molt intens (no sabeu com vaig arribar a agrair en aquest viatge l’haver-me comprat un gorro de llana de iak). Al cap de poca estona va arribar també la Sandra, ens vam fer unes quantes fotos i vam decidir que ja era hora de baixar a esmorzar a l’hostal, a la vora de l’estufeta.

Després d’esmorzar, vam pagar l’hostal, ens vam acomiadar de l’agradable família i vam iniciar la ruta cap al següent poble, Tadapani.

Pel que havíem vist als mapes aquest havia d’esser un dia d’una caminada suau. Res més lluny de la realitat. Vam començar el camí amb una contínua i inacabable pujada enmig de la neu, de fet, era una pujada d’escales però hi havia tanta neu que no es podien distingir. La pujada va acabar al cap d’una bona estona, en un pic que era fins i tot més alt que el propi Pun Hill, tot i que les vistes des de dalt d’aquest altre cim no eren tan espectaculars (era un cim d’uns 3400 m que ja havíem pogut veure nevat des d’Ulleri, la primera nit, de fet Ulleri era clarament visible al fons de la vall). El paisatge nevat era una passada però feia l’avanç complicat i a les baixades a voltes fins i tot perillós ja que després d’haver-hi passat  gent i mules, tot plegat s’havia convertit en una pista de gel.

A poc a poc vam anar baixant, relliscant de tant en tant però no arribant a caure (sort en vam tenir d’un bastó mig trencat que va trobar la Sandra el primer dia!) la neu va anar disminuït, sobretot als costats solei de les muntanyes  (tot i que en un principi vam estar passant tota l’estona per l’obaga), fins que va arribar a desaparèixer del tot deixant només un camí enfangat, que també, al final, va quedar endarrere per deixar pas altre cop a un camí sec empedrat. Després d’una forta baixada, seguida d’una forta pujada vam arribar per fi a Tadapani, un petit poble amb vistes espectaculars al pic Annapurna Sud i al “cua de peix”, dos pics de 7000 metres espectaculars, amb diversos rius i impressionants cascades relliscant per les seves faldes. Vam dinar gaudint d’aquestes espectaculars vistes, m’atreviria a dir que esser el dinar amb les millors vistes que he fet mai.

Després de dinar, vam tenir un petit ensurt/aventura: vam seguir un camí de baixada que resultava molt agradable per l’entorn en el que transcorria però que no semblava estar tan arreglat i empedrat com el que havíem seguit fins aleshores. Ho vam trobar estrany però la veritat és que no en vam fer cas, fins que el camí va deixar d’esser un camí important per passar a ser un  corriol de muntanya. En aquest moment ens vam adonar que potser no anàvem per bon camí. Així doncs, a una parella d’avis que vam trobar pel camí (i que no sabien parlar anglès), els vam demanar amb la llengua internacional de les mans, pel camí cap als pobles on havíem de passar per arribar a Ghorapani. La seva resposta va esser clara i inconfusible,  no anàvem gens bé! Tot i això ens van donar unes poques indicacions que em van servir per situar-me altre cop. Vaig veure un collet amb unes cases, al fons, i vaig decidir que allà és on havíem d’anar, i més sabent que Ghorapani era just darrera la muntanya que estàvem rodejant. Vam seguir per corriols de muntanya, moltes vegades gairebé gens marcats, i després d’una bona estona vam arribar a aquelles cases que havíem vist i que efectivament eren part del camí real, on el vam tornar a agafar. Al final l’aventura per corriols de l’Himalaya va sortir prou bé, a més ens vam estalviar de pujar fins dalt de la muntanya ja la vam vorejar (aquí la meva cosina em va dir sincerament que no les tenia totes enmig dels corriols, que ja es veia dormint al ras, jo per altra banda, tot i uns petits dubtes al principi, estava convençut d’arribar). A una hora d’aquest grup de cases que es trobaven en un collet, ja hi havia Ghandruk, que es veia perfectament des d’allà dalt. El poble tornava a estar enmig de camps d’arròs, deixant endarrere els frondosos boscos.  Tocava tornar a canviar de paisatge, dels boscos d’alta muntanya als arrossars. En acabar la jornada, ja a Ghandruk, vam poder notar que estàvem realment rendits i és que havia estat un dia d’una gran caminada, des de la pujada ben d’hora a Poon Hill fins l’altra pujada i després l’interminable baixada. De fet, quan vaig suggerir continuar fins al següent poble per avançar terreny del dia següent, la Sandra gairebé em mata amb la mirada ... i és que havíem fet més de 8 hores amb un desnivell acumulat d’uns 2000 metres.

Ghandruk va resultar esser el poble més gran que vam trobar en la ruta, i, tot i que no ho semblava al principi, també el més autèntic. Mentre que en tots els altres pobles la majoria de cases s’havien transformat en hostals i restaurants per donar cabuda als milers de turistes de la temporada alta, aquest conservava bona part de les cases tradicionals i pel que es veia, també dels oficis tradicionals no relacionats amb el turisme. Només alguns hostals i hotels de nova construcció apareixien a la part alta del poble. En arribar ens vam trobar tots els nens tornant de l’escola (tots ben uniformats) i també que ens demanaven contínuament una xocolatina. No vam descobrir fins una bona estona després que tot derivava de la meva mania de recollir les deixalles dels camins: duia una motxilla amb una bossa plena de papers de xocolatina, patates, ... pel que a tots els nens els semblava que duia una bossa plena de caramels i xocolatines i que no els en volia donar. En referència a això de les deixalles, he de dir que vaig esser incapaç de recollir totes les que em vaig trobar pel camí, només vaig recollir les que més mal d’ulls em feien, la veritat és que tristament els camins eren força bruts (tot i que res comparat amb el que he arribat a veure a Mèxic). A Ghandruk ens vam quedar en una casa que, de tota la sortida era la que s’assemblava més a un hotel, tot i que vam aconseguir el mateix pacte que en els altres i molt fàcilment. La pega d’aquesta població és que no vam veure cap hostal on hi hagués estufeta al menjador ni amb l’ambient familiar que havíem trobat a la resta, i això de l’estufa era important ja que tot i que ja tornàvem a esser molt avall, a la nit encara feia fred. Per aquest motiu  no vam estar gaire estona en el menjador comú, i de fet l’ambient tampoc acompanyava (aquí sí que hi havia molts més turistes, erem uns 7, i no hi havia una família tradicional sinó uns gestors). Un cop més vam anar a dormir ben aviat. He de dir que això d’anar a dormir tan aviat és una cosa que em va anar molt bé ja que per primera vegada en anys estava dormint tranquil·lament una mitjana de 9-10 hores al dia, cosa inaudita en mi!

Ens vam despertar i ja era dijous dia 18, l’últim dia del trekking. Un cop més ens vam aixecar ben aviat, la idea era poder arribar aviat a Pokhara per anar a fer una última visita a la ciutat. Vam esmorzar una xocolata calenta amb muesli i unes torrades amb melmelada que era barreja de moltes fruites i una mel pura deliciosa, aquí vam decidir que portaríem mel pura de l’himalaya com a record per casa. Després d’esmorzar vam pagar religiosament la clatellada que ens van fotre i cap avall! El camí, desgraciadament es va transformar en pista un tros més enllà del poble. Tot i això, en aquest cas bona part del camí tradicional empedrat estava conservat i vam poder evitar passar per la pista durant bona part del trajecte, de fet bona part de la baixada fins al fons de la vall la vam fer per unes interminables escales. Després de passar per diversos poblets, creuar-nos amb molts vilatans a qui ja saludàvem contínuament amb el típic “Namasté”, de trobar-nos amb pagesos emparentats amb espanyols (és el cas d’un senyor la filla del qual es va casar amb un noi d’alacant), i seguir alguns trams de pista, vam arribar a Nayapul, 3 hores i mitja després de sortir de Ghandruk (tot un rècord tenint en compte que als mapes posava que tardaríem unes 5-6 hores). Allà (de fet a un petit poblet que hi ha abans, amb un pont de ferro ple de banderes d’oració tibetanes) vam registrar la sortida del parc natural, i vam pujar a la carretera on havíem arribat i a on vam haver d’esperar una bona estona el bus. De fet, ens vam arribar a preocupar una mica ja que només veiem busos que anaven en direcció oposada i els únics que pujaven no recollien passatgers. La qüestió era que els busos locals no tenen horari sinó que surten del punt d’origen només quan van plens. Gairebé una hora d’espera després va passar un bus ple a vessar que sí que es va parar i ens va recollir. En aquest bus  vaig haver d’anar dret una bona estona tot i que, primer la Sandra i després jo vam acabar trobant seients. També en aquest bus (com de fet ja ens havia passat a l’anada) vam haver de regatejar el preu i és que per turistes ens volien tornar a cobrar el doble ...

En arribar a Pokhara ens vam dirigir altre cop a “lakeside nord”, el lloc on es concentren els hostals més econòmics, vam dinar unes pastes de canyella i ens en vam anar a l’hostal on havíem deixat les motxilles grans (ens les guardaven els propietaris a la seva habitació). Ens vam dutxar amb aigua calenta després de quatre dies de suor (aquest cop sí que n’hi havia ja que havia fet un Sol radiant que havia escalfat l’aigua) i després vam decidir anar a donar una volteta tranquil·la al llac, no ens quedaven energies per pujar a un monument anomenat “pagoda de la pau”,  que es troba a una hora de pujada de la ciutat, a més el pujar-hi era per tenir unes bones vistes de l’Himalaya, i estàvem convençuts que aquestes no podrien esser millors que les que ja havíem vist. Per acabar el dia, vam anar a sopar uns momo’s i un daal bhat, mentre la corrent elèctrica anava i venia. Després de sopar vam fer la motxilla i cap a dormir, que l’endemà havíem d’anar aviat a buscar el bus Pokhara-Kathmandú i regatejar-ne el preu!

I ja era divendres dia 19 de desembre, un dia en el qual ens vam llevar amb un bon ensurt: ens va arribar un e-mail on se’ns deia que el nostre vol Kathmandú-Delhi pel dia 21 s’havia cancel·lat! Uff ja ens veiem atrapats a Kathmandú perdent la connexió Delhi-París! Vam estar tot el dia amb aquesta por al cap.

Tot i això, el dia continuava i teníem feina per fer. Ens vam llevar aviat i ens en vam anar cap a la parada de busos turístics, evitant un cop més els taxistes pesats que oferien agressivament els seus serveis. Un cop a la parada, vam veure que hi havia una flota bestial de busos (desenes) que esperaven als turistes que havien reservat o que anaven directament allà a regatejar el preu d’un bitllet cap a Kathmandú. Vam intentar regatejar fins a pagar un preu semblant al que pagaríem si agaféssim autobusos locals plens a vessar de gent, òbviament no ho vam aconseguir. Ens vam quedar amb el primer bus que vam consultar, això sí amb un preu raonable. Tot i això, i per sort, ens vam trobar un cop més a la noia de Torelló (que ara conexiem per la “loca” de Torellò), i ens va avisar que aquell bus no parava a prop de la zona d’hostals de Kathmandú coneguda com a “Tamel”. Amb aquestes doncs, com que no havíem pagat res, vam agafar les motxilles i sota les protestes dels responsables del bus ens vam dirigir al l’altre on aquesta noia havia aconseguit seient. Tot i això, com que al final vam aconseguir un bus una mica més barat, ens vam acabar tornant a canviar de bus. Allà a la parada de busos vam aprofitar també per comprar unes pastetes (tipus croissants) de xocolata (una xocolata molt rara, de fet semblava una barreja de cacau i una massa de farina ...), que tindríem pel camí.

La flota de busos va iniciar la seva marxa a les 7:30h del matí, i després de pujar i baixar enormes muntanyes, per unes carreteres plenes de corbes, a tota pastilla, avançant sense visibilitat, i fent només dues parades per menjar alguna cosa (en una de les quals, on vaig comprar uns platanets deliciosos, una cabra una mica massa curiosa ens va estar assetjant tota l’estona perquè li donéssim menjar), vam arribar sans i estalvis a Kathmandú. La idea d’agafar el bus diürn va esser molt bona, la veritat és que ara no em veig fent aquelles carreteres de nit, segur que hauríem acabat bolcats o caient per algun precipici! I és que les carreteres de Nepal són de les carreteres amb més accidents del món! I cal que destaqui que aquesta horrorosa carretera de muntanya és la més important del país! La que connecta les seves dues capitals!

Kathmandú es va presentar com una enorme ciutat, contaminada i frenètica, així com desordenada, però amb un ritme diferent al de les ciutats de la Índia, d’alguna manera molt més agradable. Vam baixar del bus i seguint les indicacions de la gent del carrer vam anar fins a “Tamel”, un barri de Kathmandú fet només per i per al turisme, ple de botigues de records, restaurants Europeus amb preus també molt Europeus i cafeteries. Allà, vam anar a un d’aquests cafès/pastisseria a prendre alguna cosa per dinar i després ràpid a buscar un hostal, i és que volíem poder tenir un lloc on dormir i anar corrents a arreglar el tema de la cancel·lació del vol. Vam mirar diversos hotels i al final en vam trobar un que, amb diferència, oferia la millor qualitat-preu, l’hotel President, que potser era una mica més car del que esperàvem, però no hi havia més opcions.  El fet és però que la propietària era una dona molt simpàtica amb un riure eixordador, ens recordava algú de la família ...

Aprofito aquí per dir que tot i que ens ha estat molt útil, la guia Lonely Planet del 2008 està totalment desfasada pel que fa a preus i de fet alguns dels hotels i restaurants que hi apareixen ja no existeixen.

Ja amb les coses a l’hostal vam anar a un cibercafè a fer les trucades a l’agència Makemytrip i a spicyjet (la nostra companyia de vols de baix cost) per arreglar el tema dels vols. El senyor del cibercafè ens va explicar que aquesta companyia està molt malament econòmicament i que ha cancel·lat molts vols últimament, amb això ja ens temíem el pitjor, de fet ens va comentar que a partir del 23 de desembre ja no oferia cap vol.

Amb la por al cos vam intentar contactar primer amb la nostra agència de viatges (makemytrip) però un contestador ens deia que si hi havia algun problema amb el vol, doncs que ens espaviléssim, que no se’n feien responsalbes, literalment. La veritat és que aprofito per desrecomanar a tothom l’utilitzar el makemytrip per reservar un viatge així, és una companyia molt poc fiable i amb la que no pots contactar si tens cap problema! Vam passar al pla B, intentar trucar directament a la companyia, i finalment ho vam aconseguir. Després d’una bona estona al telèfon vaig aconseguir canviar el bitllet de la Sandra per un vol que sortia al mateix 21 però a la tarda enlloc de al matí, tot i això, la llum del cibercafè va marxar just quan ho estava confirmant pel que no estava clar si ja s’havia fet el canvi, i jo encara no l’havia fet! Quina desesperació! Amb els nervis a flor de pell la Sandra va anar a comprovar amb el mòbil si havia rebut el mail de confirmació del canvi de vol mentre jo, amb un altre telèfon independent de la xarxa elèctrica, tornava a intentar contactar amb spicejet. De seguida va tornar la Sandra amb bones notícies, li havia arribat la confirmació, el seu vol estava canviat. D’altra banda jo portava ja mitja hora intentant contactar amb el personal de spicejet (intentant palar amb una persona, no amb un ordinador) per canviar el meu vol, i ja estava desesperat. Finalment ho vaig aconseguir, i, tot i les dificultats d’entendre el seu anglès vaig poder canviar també el meu vol i rebre la confirmació (va esser l’únic moment del viatge en que vaig obrir el mail de la feina). Tot i els mails de confirmació, jo encara no les tenia totes pel que feia a la companyia Spicejet i sobre si el nostre vol acabaria sortint o no de manera que vaig estar amb el neguit fins el dia del vol. Després de tots aquests nervis vam decidir anar a donar una volta per aclarir la ment i vam acabar en un restaurant molt acollidor, en un carreró paral·lel a la zona turística de Tamel però molt poc freqüentat. Era una casa de quatre plantes on cada planta tenia taules i cadires mentre la de dalt de tot tenia una zona on seure a terra en coixins, i també la cuina oberta per si volies veure com cuinaven. Aquest restaurant el regenten uns japonesos i ho fan molt bé i molt barat, va esser la primera però no la última vegada que hi vam anar a menjar. En aquest cas vam menjar uns momo’s de búfal d’aigua i de pollastre acompanyats d’una sopa de bolets. Després de sopar, vam fer una volteta i cap a dormir.

Ens vam despertar el dissabte dia 20, ben d’hora, un cop més. L’objectiu era anar a passejar i fer uns quants circuits pel casc antic de Kathmandú. Era dissabte, i com a tal aquí era dia de festa (si si, aquí el dia de festa és el dissabte, no el diumenge). Partíem avisats que per entrar a les places dels temples s’havia de pagar una bona quantitat de rupies, cosa a la qual no estàvem del tot disposats. Vam esmorzar uns panets i un cafè amb llet i ens vam fer els ornis tot passejant per la plaça Durban, evitant les taquilles, la veritat és que ens va sortir bé, vam veure tota la plaça sense pagar els 7.5 euros per cap que feien pagar! Un preu que vam trobar molt abusiu! Després de fer un recorregut per tot el cas antic veient temples i més temples vam parar a comprar pa amb formatge per dinar, vam anar a l’hotel on ens vam dutxar i vam decidir que dedicaríem la tarda a anar a visitar el temple hindú més important del Nepal i un temple tibetà, un temple on viu la comunitat més gran de refugiats tibetans. Vam caminar moltíssim i ens va costar Déu i ajuda trobar el temple hindú però finalment ho vam aconseguir, tot i això el preu era elevadíssim per poder entrar a veure’l  (10 euros per cap) i vam decidir que en fèiem prou veient-lo des de fora. Després d’això vam tornar a posar-nos en ruta i altre cop, després d’una bona caminada i de comprar i menjar unes mandarines boníssimes pel camí, vam arribar fins a la zona del temple tibetà amb la seva magnífica estupa (construcció típica d’aquest tipus de temples). En aquest cas el preu era una mica més baix però tampoc estàvem disposats a pagar-lo pel que vam aconseguir entrar a la plaça del temple per un carreró lateral on no hi havia taquilla i ningú ens va dir res (pel que vam veure molta gent ho feia). Després de visitar l’estupa vam començar a passejar per carrerons laterals i vam acabar a un temple on viuen més d’un centenar de monjos just quan feien una cerimònia tibetana, ens hi vam quedar fins al final, la veritat els sons eren molt profunds i commovedors! Va esser una experiència màgica! Els tambors, les “tenores”, la cerimònia en si...

En acabar la cerimònia, ens vam calçar i vam marxar en direcció a l’hostal tot recordant l’experiència que acabàvem de viure. Es feia fosc i vam decidir fer drecera passant per carrerons on podíem  com viu realment la gent de la ciutat. Aquí, com als pobles durant el trekking, ens vam adonar que poca gent és realment pobra, viuen amb el que tenen i amb això en fan prou, tots poden aconseguir unes rúpies treballant d’una cosa o altra i pel que sembla ben pocs (a part dels que demanen pel carrer) passen gana. Després de la passejada vam arribar, just quan es ponia el Sol, a la zona de Tamel. En aquest moment és quan vaig anar a escriure l’entrada anterior del blog, mentre la Sandra descansava a l’hostal. Més tard vam anar a sopar un Daal Bhat just a un restaurant de sota l’hotel. Era tan bo que vam repetir de tot (tan del daal, llenties, com de les altres salses). Per pair vam decidir anar a fer un passeig pels carrers circumdants i va esser en aquest moment en el que ens vam adonar que el viatge tocava a la seva fi i on vam començar a fer memòria de tot el que havíem passat, concloent que havia estat un grandíssim viatge, on havíem aprés moltes coses i on havíem tingut moltes experiències, tan bones com dolentes (tot i això era clar que encara no s’havia acabat i que s’acostava el que jo vaig anomenar el dia D, el dia de descontrol en el que o tot podia sortir bé o molt malament, el dia 21). Vam anar a dormir esperant com seria el dia que estava a punt d’arribar.

I va arribar el dia 21, el dia D, el dia del vol de Kathmandú a Delhi, el dia en que tornaríem a arribar de nit a Delhi i hauríem de buscar un hotel, la veritat és que podia esser un dia molt dur. Tot i això vam començar aixecant-nos una mica més tard de l’habitual, anant a esmorzar tranquil·lament i dirigint-nos cap al famós temple dels monos, que es troba sobre un alt turó que domina la ciutat. Hi vam arribar fent drecera per carrerons i travessant antics temples ara gairebé abandonats, vam passar també enmig de zones d’artesans, fusters, ferrers, ... i finalment vam arribar sota les escales del turó on ja vam veure els primers micos. Allà vam decidir que intentaríem, un cop més, entrar fent-nos l’orni, però aquest cop ens van atrapar i vam haver de pagar, aquest cop si, gustosament, els 2 euros d’entrada per cap. Vam fer la visita i vam tornar cap a l’hotel. Pel camí, just travessant un riu brut i molt desagradable, com tots els rius que travessen aquest tipus de ciutats, uns francesos ens van demanar com arribar al temple i quan els ho vam explicar dues noies que també passaven per allà ens van notar l’accent  i ens van dir que elles també eren catalanes, una de Cardedeu i una d’Olot, la segona havia jugat a futbol al Sant Esteve d’en Bas, li deien la Soco. Ens en vam acomiadar i vam continuar fins a la zona de Tamel. En arribar-hi vam decidir anar a relaxar-nos tot prenent un cafè amb llet i just en aquest moment ens va arribar un altre mail de Spice jet, ens temíem el pitjor, tot i això només anunciaven que aniríem amb una hora de retard. Vam anar a dinar uns chowmein (noodles) al restaurant regentat pels japonesos del que us he parlat abans i després a pagar l’hostal, a buscar un taxi i cap a l’aeroport. L’aeroport va resultar esser un edifici molt rural amb controls de seguretat molt lleugers per no dir una altra cosa. Al final, després d’esperar el vol, aquest va arribar amb només l’hora de retard anunciada i a partir d’aquí, per sort, tot va anar com la seda, el vol es va enlairar i aterrar sense problema i la motxilla que vaig facturar també va arribar sense problema. Així doncs a quarts de 10 ja érem a Delhi amb les motxilles recollides.

La veritat és que després de la primera desagradable experiència que ens vam endur quan vam arribar a Delhi el dia 7 de desembre, ens feia una mandra horrorosa tornar a passar per aquesta ciutat, tot i això, aquest cop, tot va esser molt diferent. I és que ara ja teníem llarga experiència en com funcionaven aquests països pel que no ens va tornar a passar el mateix que al primer cop. Així doncs, vam evitar els taxistes de la sortida de l’aeroport i vam anar directament a buscar el metro (ojalà ho haguéssim fet així al primer dia! Tot i això, el primer dia, quan vam arribar, degut al retard en el vol, el metro ja estava tancat, és per això que hem posat una reclamació a Air France, a veure si cau alguna cosa!). Vam agafar el metro i aquest ens va sorprendre per la modernitat i l’eficiència, de fet ens va deixar directament a l’estació de trens de Nova Delhi, on, seguint les indicacions d’un bon samarità, vam dirigir-nos directament  al carrer dels hostals. Allà, no ens va costar gaire escollir-ne un de baratet, tot i que aquest tenia unes habitacions molt i sense finestres. La veritat però no ens importava massa ja que només estaríem unes hores ... El problema que sí que ens vam trobar era que allà ens van dir que no podrien guardar la motxilla pel que vam haver de pensar en una alternativa: la deixaríem a les taquilles de l’estació de trens. Vam anar a dormir després de sobreviure exitosament a aquest dia, el dia D.

I finalment ja ens trobàvem al dilluns dia 22, l’últim dia per aquestes terres. Ens vam llevar a una hora raonable (tot i que ens vam equivocar a l’hora de posar el despertador i va esser més aviat del que esperàvem) i després vam anar a esmorzar, de fet per primer cop al viatge vam fer  un bon esmorzar continental: sis torrades, suc de taronja, mantega, melmelada, caputchino ... En acabar vam canviar calers, vam pagar l’hostal i cap a l’estació de trens. Allà, vam inventar-nos el número de bitllet de tren (necessari per guardar coses al guardamaletes), vam deixar les motxilles i ens vam endinsar a peu a una ciutat grisa per una barreja de boira i contaminació deguda a la crema de les escombraries al carrer i als cotxes (de fet hi va haver un moment que ben bé podria esser que ens haguéssim col·locat de tan respirar fum de la crema de plàstics al carrer, i és que ens va agafar un tonteria ... Vam començar la visita de Delhi per la mesquita més gran de la Índia. I aquí, em permetré el luxe de definir el dia i la visita en un verb i una frase: descalçar i els museus tanquen els dilluns. A la mesquita va esser al primer lloc on ens van fer descalçar. Després d’això vam anar cap al fort roig, que estava tancat (el dilluns tanquen), després a un temple jaidista (una religió on professen un respecte immens per tot tipus de vida), on ens van fer tornar a descalçar, i al seu hospital de les aus,  i per acabar vam anar fins al ghat on van incinerar a Mahatma Ghandi, i on ens van fer tornar a descalçar. En acabar la visita ens vam dirigir cap a la plaça central de nova Delhi. Pel camí vam descobrir un restaurant en un mercat on feien molt bons plats i molt econòmics, així que ens hi vam parar a dinar. Vam menjar un thali. Vam continuar el camí, parant a pair i descansar un parell de vegades, i vam arribar al centre de la plaça on hi ha una enorme bandera Índia. Aquesta plaça és realment el centre comercial de la zona adinerada de la Índia ja que hi ha totes les botigues típiques Europees, cares. Vam  fer unes fotos i vam marxar cap al metro ja que la plaça en si estava també tancada (dilluns).

A la tarda la idea era anar a veure el temple més modern i complert de l’hinduisme a la índia, tot i això, també era tancat (dilluns) pel que ens vam conformar amb un temple petit del costat on també ens van fer descalçar. Per arribar a aquest temple, com he dit,  vam agafar el metro, el que ens va sorprendre en aquest cas és que per accedir-hi vam haver de passar uns controls de seguretat semblants als dels aeroports, molt estrictes. En acabar la visita del petit temple hindú, vam decidir no anar a veure el temple del lotus ja que era tard i igualment hi arribaríem de fosc. Així doncs ens en vam anar cap a l’estació de Nova Delhi on vam recollir l’equipatge després d’evitar que ens cobressin per tres equipatges enlloc de dos (sempre has d’estar amb els ulls ben oberts perquè no et timin en aquest país!), i després cap a l’aeroport de Delhi. I a l’aeroport vam tenir un últim problema. Resulta que no es pot entrar sense ensenyar un bitllet d’avió o la reserva del mateix, i jo, no vaig poder trobar el meu. De fet, la Sandra ja havia entrat i ara no la deixaven sortir. Així doncs em vaig haver d’espavilar i finalment vaig aconseguir que l’operadora d’airfrance me’n fés una cópia amb la que podria entrar, mentre la Sandra, pobre, intentava parlar amb la companyia AirFrance des de dins, sense saber on era jo. Amb la reserva impresa per fi, vaig anar altre cop a l’entrada, ara però,  els militars no em volien deixar entrar fins 4 hores abans del vol (en faltaven 6). Vaig insistir en que tenia una amiga a dins que feia estona que hi era i finalment em van deixar entrar. A dins, vam esperar esperar una bona estona, la Sandra llegint, jo jugant al solitari amb les cartes (ja m’havia polit el llibre que vaig dur), i 4 hores abans del vol ens van deixar facturar, després vam passar els controls de seguretat, vam anar al duty free a rapinyar mostres de xocolata, te i colònia i finalment, a buscar el vol, cap a París!

El vol va esser plàcid, nocturn, amb bon menjar i galetes per rapinyar durant el vol (altre cop en vaig agafar unes quantes per tenir per nadal, ho estic convertint en una tradició, però és que són tan bones que no me’n puc estar d’agafar-ne!), vam mirar pel·lícules, vam dormir i vam arribar a París a l’hora que tocava, amb temps de sobra per fer la connexió amb el vol a Barcelona.

Així doncs ja erem a París, dia 23, i per no acabar el viatge sense un últim ensurt,  vaig tenir un problema amb la targeta d’embarcament al control de seguretat de la connexió de vols, un cop més ens vam separar amb la Sandra, ella havia pogut passar sense problema. El problema va esser que targeta d’embarcament a Paris-BCN no estava ben impresa pel que no podia passar el control (ja em veia perdent la connexió), tot i això, al cap d’una estoneta ja tenia una nova targeta i vaig poder entrar fins al control de seguretat, on, per acabar d’arrodonir-ho tot plegat, em van fer una prova d’explosius, es veu que dec fer cara de terrorista....

Altre cop amb els horaris previstos vam fer el vol fins a Barcelona, la motxilla va arribar correctament, vaig passar a buscar el mòbil al pis de la Sandra a BCN, i va arribar l’hora del comiat, un comiat per pocs dies perquè ja vam quedar el dia de sant esteve per veure les fotos!

Després d’això vaig passar per la facultat, a veure la jefa i els companys de despatx, vam fer un cafetó, vam xerrar una estona i, sorpresa, vam anar a buscar una panera de nadal que ens ha fet el grup! I després d’això, tren i cap a casa!

I això ha estat tot, un viatge molt intens amb moltes aventures i amb la molt bona companyia de la meva cosina, un viatge per repetir! Ara us escric ben d’hora al matí, amb uns ulls com unes taronges... maleït jet-lag!

Aquest ha estat doncs el viatge de relax post-doctorat a la Índia i al Nepal, una gran aventura on hem après moltes coses, tan del món com de nosaltres mateixos, de veritat que ha valgut la pena, tot i el refredat que porto ara ...

Fins la propera i ja ho sabeu, continueu mirant les estrelles!!

Un resum molt resumit de la segona part del viatge India Nepal!

Hola a tots! Ostres, he anat justissim de temps i entre els talls de llum habituals i la falta d-internat a gairebe tot arreu, no he estat capac de posar per escrit al blog tot el que he escrit al meu diari de viatge. Es per aixo que intentare rependre el blog en el punt on ho vaig deixar en la ultima entrada i creuare els dits perque no marxi la llum i em quedi a mig escriure!

Aixi doncs, vaig acabar en que ens faltava un dia a l-India i que voliem visitar un parell de temples. Continuo des daqui doncs.

Era divendres dia 12, vam aprofitar per descansar tot el mati a l-hotel i al migdia vam deixar/lo per anar a voltar per Varanasi per ultim cop. Ens va costar molt localitzar el temple daurat i la mesquita enmig d-una ciutat tan caotica pero al final, creiem, que ho vam aconseguir. Despres d-aixo ja no vam tenir temps de res mes, vam anar directes a lestacio dautobusos amb un rickshaw (taxi/bicicleta de tres rodes), i a esperar la sortida del 'Government bus' cap a Sonauli, la frontera amb Nepal. A l'estacio ens vam adonar d'un fet curios, les estacions de busos estan construides com les europees, amb les andanes al costat dret de l'autocar, pero els autocars son com els anglesos (a l'india condueixen al reves), de manera que havies de baixar de l'andana per pujar al bus per la esquerra.
A l'hora d'agafar el bus, ens van intentar fer pagar mes del compte pero aquest cop  vam esser mes llestos i vam aconseguuir pactar directament amb el conductor un preu raonable. I aixi va comencar una aventura de mes de 16 hores.
Les primeres 8-12 hores (Varanasi/Sonauli) van esser horroroses, la Sandra no es trobava be de l'estomac i la carretera semblaba de carros, impossible dormir! I mira que el viatge era de nit (de les 7 de la tarda a les 4-5 del mati), a mes feia un fred horroros! Jo vaig arribar tremolant a Sonauli i la Sandra aguantant el mal de panxa.  Pel cami, nomes vam poder veure unes festes indies molt curioses amb tot de llumetes de colors, musica maquina i una carrossa com dels reis d'orient, no ho vam acabar d'entendre.
En arribar a la frontera (Sonauli) tot era fosc, i per sort alla ens va agafar un senyor amb rickshaw i, tot i que car, ens va dur a fer primer el tramit del visat indi (vam despertar als agents de frontera perque ens segell'essin el passaport de sortida, i per fer/ho i connectarse a internet van haver de donar la llum amb un generador de gasolina... molt curios tot plegat!), un cop fet aquest, vam anar a despertar l'agent de frontera de nepal on vam fer el visat per 15 dies i vam pagar religiosament els 25 euros que costa. I aqui, tot va canviar, un pais completament nou, amb molt menys estres i una mica menys de por que et fotin per tot (en el tema econ'omic) a mes semblava tot molt mes endresat.
Vam fer parada a un restaurant on ens van oferir un te (o no ja que despres ens el van  voler cobrar, tot i que no els el vam pagar ...) i on vam comprar el bitllet de bus fins a Pokhara.
Aquesta part del viatge, ja de dia, va esser molt diferent, els paisatges eren espectaculars, i l'adrenalita que ens feia pujar el conductor en veure com de rapid anava en unes carreteres de muntanya plenes de curves i alts precipicis, on tothom adelanta a on pot i on vol, van fer que el viatge ens passes ben rapid i despr'es de 8 hores ja erem a Pokhara, on vam agafar un bus local que ens va dur a lakeside, la regio tur'istica i plena d-hostals, del poble.
Ens va costar trobar un hotel baratet pero ho vam aconseguir, ens  vam quedar a l'hostal Sofia, on vam trobar dos catalans de Granoller que van fer el mateix trekking que nosaltres planejavem. Ens van donar uns quants detalls de la ruta i ens vam acomiadar, segurs que ens tornariem a veure. Despres de desfer maletes, vam anar a sopar en un petit restaurant just davant de l-hotel, molt barat i amb unes taules baixes a l'estil japones on s'hi estava molt be. Vam menjar uns momos (pasta rellena de carn) i una sopeta per revifar/nos del fred que ens acompanyaria totes les nits nepal'is.

I ja era diumenge 14, ens vam despertar i plovia, feia un dia totalment de diumenge, per quedarse a casa a veure una pelicula, pero no hi havia temps, haviem de fer moltes coses per preparar el trekking de l-endama. Aixi doncs, ens vam aixecar, vam anar a esmorzar un croissant de xocolata i un te amb llet (a pokhara es molt tipica la brioixeria, diuen que la hi van introduir uns alemanys), i vam anar a pagar religiosament els 35 euros d'entrada a la zona de trekkings. Pel cam'i pero, va parar de ploure i ens vam poder fer unes fotos al llac de Pokhara (el segon mes gran del nepal), i mirar preus de les botigues de roba d'esport (aquest es el poble per excelencia de l'inici de les caminades per l'Himalaya, i d'aixo se n'aprofiten) i dels productes tradicionals nepalis, per comprar de record. A la tornada de pagar les taxes ja comprem un bon grapat de records. I a l'hora de dinar (tornem a aquell petit restaurant que ens va agradar tant), sorpresa! trobem una catalana de Torell'o i una Andorrana, un bon parell de personatges. Ens expliquen que fa mesos que volten pel Nepal i l'India i que no pensen en tornar, tambe ens donen alguns ultims detalls pel nostre trekking. Ens acomiadem, i per fi podem dinar, arr'os amb curri, molt bo. Despres de dinar passejem una estona mes per les botigues fins que es fa fosc,. Marxa la llum sovint quan es fosc, i quan aixo passa nomes funcionen unes llumetes de led i les espelmes, es per aixo que anem a sopar uns momos i uns noodles (fideus prims), fem un te i anem cap a dormir!

I el dilluns 15 comenca el trekking! Ara no tinc temps per escriure sobre aquesta part, pero ho fare aviat! ho prometo!

Continueu mirant les estrelles!

Viatge India/Nepal (1era part)

Hola a tots! Per fi, per fi unes bones vacances! I es que el mon es veu d'una altra manera quan un ja ha presentat la tesi!

Com ja us vaig explicar en l'anterior entrada, el 26 de novembre vaig presentar la tesi, va esser un dia molt especial, amb molts nervis i moltes emocions contraposades. Ara, mirant aquell dia en perspectiva, repassant les fotos i recordant els moments i les sensacions, puc dir sens dubte que va esser un dia inoblidable i enormement felic: la cara de la gent a les fotos em recorda que molts van esser al meu costat i que tota aquesta gent i d'altra que no hi va poder venir per un motiu o per un altre, m'estimen o aprecien de veritat. En aquell dia fantastic, en el que em vaig posar un bon trajo tal com mana la tradicio, la presentacio va passar volant (tot i que la vaig comencar en mal peu: Welcome for coming, vaig dir!), el tribunal em va fer unes preguntes a vegades trivials pero d'altres ben complicades,  em van donar la nota 'Excel.lent, cum laude', i el pica pica amb productes de casa (la meva mare es va passar hores a la cuina perque tot sortis rodo, i oi tant que hi va sortir!!), i ratafia, que no us imaginareu com va triomfar! A mes d'un tequila bonissim que em va regalar el meu jefe, i despres els companys de departament em van fer un regal que no m'hauria esperat i que de ben segur em sera molt util, ni mes ni menys que un piolet i uns grampons! Per acabar la jornada, cap a dinar amb el tribunal a Torre Catalunya, un bon dinar i molt mes agradable del que esperava. I no es va acabar tot aqui, despres va tocar sortir de festa amb els companys del DAM, electricitat a fer uns bermuts i unes tapes, mojitos, ...

Va passar el dia de la tesi, vaig anar a treballar com de costum i el divendres vaig anar a entregar un exemplar del llibre al Bosc de la Coma, un moment emocionant.
La setmana seguent pero no em va deixar temps per descansar, tocava anar de congres, un congres estressant, amb molta feina a fer abans de marxar, moltes reunions i molta burocracia, pero tot va passar.

I finalment, el dissabte dia 6, dinar de familia per celebrar la tesi i a la tarda cap a BCN, a dormir el pis de la meva cosina Sandra a punt per anar de viatge a la India i al Nepal, que es des d'on us escric.

El viatge va comencar be, a BCN fins a Paris, un vol placid i a l'hora. La seguent part del viatge no va esser tan bona, l'avio va arribar 4 hores tard, comencava una tonica que ens seguiria durant tota la primera part del viatge.

8 hores despres de sortir de Paris arribavem a Delhi, esgotats pel viatge, i a les 2 de la matinada hora local. Vam anar a l'estacio de tren per agafar un tren cap a Agra (ens va esser impossible fer la reserva online), i alla a l'estacio ja ens van dir que ens seria impossible trobar una placa. Resulta que fins el dia 16 es un festival a Varanasi anomenat Ganga noseque. Ens van dur a una 'oficina de turisme/agencia de viatges' on ens van fer un pack (no gens barat) per anar en taxi des de Delhi a Agra, quedar/nos dos dies a Agra i despres agafar un tren fins a Varanasi on ens quedariem dos dies mes. Resignats vam pagar i acceptar, i vinga, de nit, amb taxi cap a Agra.
L'hotel d'Agra va estar be, vam visitar el Taj Majhal, el Fuerte Rojo, i ens vam adonar que aqui tothom es vol fer fotos amb nosaltres, el motiu: hi ha molt poc turisme i molta gent mai ha vist un Europeu (o aixo es el que ens van dir).
Passats els dos dies a Agra, on amb la Sandra ens vam acabar de coneixer (i es que has de conviure amb algu per saber exactament com es), ens van dur cap a lestacio de tren a buscar el tren cap a Varanasi, i aqui altre cop a esperar. Cinc hores de retard esperant a l'estacio de tren, a la zona de 'primera classe' en companyia de quatre fantastiques rates que es fotien per tot arreu, tota una experiencia ... Per fi, a les 3 del mati va arribar el tren, i cap a Varanasi, tot i aixo, un viatge que havia de durar 14 hores en va durar 22!!! Aquest es el ritme de la India ens van dir. I si, aixi ha estat!

Ja a Varanasi, vam anar a l-hotel, altre cop super/luxos comparat amb el que estic acostumt quan vaig de motxillero i cap a veure els ghats (escales que porten al riu Ganges). Despres de passejar amunt i avall, que ens intentessin vendre de tot, etc, vam dinar, vam tornar a passejar i finalment vam poder veure part del festival que va esguerrar els nostres plans, el famos festival 'Ganga noseque' que es fa cada 8 anys. En acabar vam intentar tornar a l-hotel, pero resulta que es un hotel nou, i cap taxi no 'rickshaw' (transport tipic d'aqui) sabia com arribar/hi! Va esser tota una epopeya trobar l'hotel, ja ens pensavem que dormiriem al carrer hehe (tot i que duiem tots els diners a sobre pel que segur que hauriem trobat algun lloc). Per fi vam trobar l-hotel, vam poder descansar, despres de fer un bon sopar a base de fruita, que ja tocava./

I ara ja som a l'ultim dia a l'India, volem anar a visitar la mesquita i el temple daurat i a la tarda, amb bus cap a Sonauli (frontera amb nepal) on si tot va be arribarem dema al mati. Passarem la frontera, farem el visat del Nepal i cap a Pokhara, on s'inicien tots els trekkings. A veure si aquest cop tot va com ho tenim planejat, sino, tocara viure una altra aventura! Ja us explicare!!

Ens veiem aviat! I ja ho sabeu! Continueu mirant les estrelles!!!

I el final sempre arriba! Per fi, la defensa de tesi

Hola a tothom, que en fa de temps que no faig cap entrada! Aviat un any! I no és pas que no m'hagi passat res d'interessant, simplement no he tingut massa temps per dedicar al blog. A més, com ja heu vist, aquest pràcticament s'ha convertit en un blog de viatges i la veritat és que, a part d'alguns congressos i nombroses caminades, no n'he fet cap de veritat aquest any! Però això canviarà ben aviat!

D'aquí a quatre dies, presento la tesi, sí sí, ho heu llegit bé, si tot va bé, per fi, d'aquí a 5 dies ja seré doctor! Dr. Roca-Fàbrega, qui ho havia de dir! 

Ara bé, arribar fins aquí ha costat, i molt! De fet porto mesos sense avançar massa en el meu camp de recerca i és que he dedicat molta energia i hi he perdut molta salut, en la tesi. Primer, a escriure, des del maig fins a l'agost, després a les correccions (primer només les meves ja que els directors de la tesi no se la van poder mirar fins a finals de setembre), i després, per fi, després d'insistir i gairebé plorar perquè les fessin, a les correccions dels directors. Un cop amb la versió definitiva a la mà, ja ben impresa i amb una portada de la qual estic molt orgullós, ha tocat preparar la presentació. Tot aquest procés a més ha estat ben amanit amb uns quants congressos a on he presentat la meva feina mitjançant pòsters i xerrades. Ha estat un any intens sens dubte. De fet, ha estat tan intens que just després d'acabar la versió definitiva de la tesi em vaig posar malalt, d'estómac i del queixal. Vaig passar una setmana horrorosa, i estava de congrés a Alemanya!

Ara però, tot això ha passat i d'aquí a quatre dies els nervis s'acabaran i per fi seré ja lliure de tesi!! Quatre dies!!

I després... doncs després tinc un congrés a Barcelona que ens portarà bastant feina als locals, aquest serà just la següent setmana a la presentació de la tesi. I després del congrés? Doncs de viatge a la Índia i el Nepal amb la meva cosina! Espero que des d'allà tindré alguns moments per escriure-us i penjar unes quantes fotos, que ja toca! Segur que serà, un cop més, tota una aventura, i que per fi, podré descansar!

Acabat el viatge, arribarà el nadal, i després del nadal cap a BCN altre cop fins que per fi em decideixi o m'arribi una proposta que realment m'atragui per fer un post-doc qui-sap-on. Que n'és de dura la vida de l'investigador! I és que porto ja des de principis de novembre treballant sense cobrar, ... sort que el grup em pot fer un petit contracte per uns mesos ...

Com veieu aquesta propera setmana pot esser un punt d'inflexió en la meva vida, espero que així sigui! Així doncs, em comprometo a tornar a començar amb les entrades al blog, primer des de l'índia, més tard, des de qui-sap-on!

Una abraçada a tots i continueu mirant les estrelles, jo de ben segur que ho tornaré a fer ben aviat,  quan hagi acabat aquest "malson" de la tesi!

Una tornada de malson

Hola de nou, avui arriba la meva última entrada sobre aquesta estada a Mèxic i Guatemala.

I, per acabar, he de fer servir aquesta entrada per explicar-vos breument la tonada de Quetzaltenango (Xela) a Barcelona, i és que val la pena ja que ha estat una tonada d'infart!

L'última vegada que vaig escriure el blog us vaig deixar just en el moment en que em dirigia a l'hostal de Xela a dutxar-me i dormir. Simplement, sobre aquesta part de Xela voldria afegir una petita experiència ben agradable. A Guatemala les “posadas”, tradició que també existeix a Mèxic i a molts d'altres països de llatinoamèrica, comencen el 16 de desembre i es van intensificant a mesura que arriba el nadal. A Guate, a més, mantenen el sentit més tradicional d'aquesta celebració. Això us ho explico perquè en tornar cap a l'hostal vaig sentir molt d'enrenou, i en seguir d'on provenia (em pensava que era una manifestació ...) em vaig trobar un grup de gent amb fanalets fets a mà i tocant a les portes de les cases, cantant nadales i esperant, suposo, que els deixessin entrar i els oferissin algun refrigeri. Pel que em van comentar una mica més tard resulta que cada barri/carrer organitza el seu grup de “posada” i aquests passen per totes les cases a desitjar el bon nadal i esperar que els ofereixin alguna cosa per beure/menjar.

Després de gaudir una mica d'aquesta tradició ja me'n vaig anar a dormir. Vaig posar el despertador a punt perquè sonés a les 5 del matí ja que de bon matí havia d'travessar a peu mitja ciutat fins a la terminal “Minerva”, que és d'on surten la majoria d'autobusos de segona classe (Chicken bus) de Xela.

Va sonar el despertador, i vinga, amb la motxilla a l'esquena a travessar una ciutat fantasmal, sense pràcticament ningú als carrers i amb aquesta falta de llum que caracteritza totes les poblacions de llatinoamèrica. Vaig travessar un mercat de la terminal incòmodament fosc i vaig arribar, per fi i sense cap problema, al lloc on s'agafen els autobusos. Em vaig prendre una xocolata calenta (de cacau de la zona, mmm), i vaig agafar el primer bus, Xela-San Marcos. El viatge va anar prou bé, altre cop fent amistat amb la gent asseguda al meu entorn (excepte amb un grup d'uns 15 gringos, molt poc respectuosos amb la gent i, com sempre imposant la seva manera de fer). A San Marcos, vam transbordar a un altre autobús, San Marcos- Malacatán, i vam passar del fred (a San Marcos feia un parell de dies que havien, fins i tot, vist nevar, cosa completament excepcional), a la calor del tròpic, i això perquè vam passar dels prop de 2000 metres d'alçada de la població de San Marcos (punt de partida per els excursionistes que pugen al volcà Tajumulco), als pràcticament 0 de Malacatán (costa del Pacífic). El camí va resultar altre cop prou tranquil, només vam tenir el petit ensurt que els frens de l'autobús es van encendre (literalment) a mig camí (cosa que pel que es veu és habitual degut a que la baixada és llarga i continuada), apagats els frens, vam continuar. En arribar a Malacatán vaig agafar una combi fins a “Frontera el Carmen”, tot després d'esmorzar una bosseta de mango verd amb chile i limón (salsa que em vaig vessar completament sobre dels pantalons en un dels salts que fa la carretera ...). I arribant a El Carmen, amb aquesta combi ja vaig tenir la primera mala experiència deguda a la meva pinta de turista, em van cobrar el doble que a la resta, cosa que vaig saber més tard. Una altra experiència no massa agradable va ésser trobar-me com just baixar a “El Carmen” se'm tiraven a sobre un munt de nens demanant diners mentre homes adults em volien cobrar per portar-me a migració, i d'altra gent de totes les edats em demanava si volia canviar quetzales per pesos, ... Tot i això, per mi, en aquell moment, el més important, deixant de banda la sensació d'inseguretat que hi havia en aquesta frontera, era veure què passaria amb el tema de no tenir el passaport sellat. El que va passar és que just en el moment de posar-me a fer cua vaig veure un cartell que deia que multaven amb 200 quetzales (20 euros) els que havien entrat irregularment a Guatemala, uff, seria el meu cas? Amb aquest dubte rondant-me pel cap, i per si de cas vaig colar-me cap a l'altre costat de la frontera i vaig anar directe a migració mexicana. Tot i això, les coses mi són tan fàcils i, de fet, no em va servir de res, allà també em van exigir el segell de migració de Guate per poder entrar a Mèxic,  alhora em van advertir vigilés a aquell costat de la frontera. Jo, els vaig donar les gràcies tot fent-me el suec i dient que no havia vist la migració de Guate ... Just després vaig tornar a l'altra banda de la frontera, vaig arribar a migració i em vaig intentar inventar una excusa pel fet de no tenir el passaport segellat, no va colar i en conseqüència em van exigir pagar la multa. Com que no portava tants quetzales a sobre, vaig haver d'estar una bona estona buscant la millor oferta per tal que em canviessin pesos mexicans (que sí que tenia) per quetzales, i quina mala estona! Vaig haver d'estar pendent tota l'estona que els nens no em posessin les mans a les butxaques per robar-me la cartera o el que fos que hi portés! Al final, un mexicà es va compadir de mi i em va canviar els pesos per quetzales al valor real de mercat. Vaig pagar la multa, i llavors casualment vaig descobrir que els de migració, eren la majoria seguidors del Real Madrid excepte un que era del Barça. Aquesta anècdota ens va donar un tema de conversa  i va trencar el gel,  tot i això no em van pas retira la multa. Per acabar el torment de la frontera, vaig passar migració Mexicana sense cap problema, i vaig anar a buscar una combi que em portés cap a Tapachula.

Ja a Tapachula, vaig anar fins al mercat per veure, amb gran desconcert (tot i que ja 'havia advertit la Núria) que als 30 graus a la ombra de Tapachula, havien posat una pista de gel al mig del Zócalo! Completament incomprensible! Refet de l'esglai, vaig anar a comprar alguns records, a beure un “batido” al que puc dir sense cap dubte que és el lloc de Mèxic on els fan millor (i on ja vaig anar l'any passat amb la Nuri i l'Esther), i finalment em vaig dirigir cap a la terminal ADO a buscar el meu últim bus.

El bus va sortir puntualment, ara bé, després de tots els controls de migració que ens van fer passar (i ara fins i tot n'hi ha un de duana en el que fan baixar a tothom del bus a fer passar les maletes com en un control d'aeroport), i també després que el conductor va destrossar un dels retrovisors del bus i en lloc de canviar-nos de bus el que van fer va ésser passar-se dues hores canviant-lo pel d'un altre autocar, enlloc de 18 hores en van ésser 21 per arribar al DF. Així que amb tot això, arribava al DF i ja tenia tots els plans trastocats, havia de comprar records, anar a dinar amb el meu assessor (l'Octavio) que m'havia dit que em convidava, com a comiat, fer les maletes i anar cap a l'aeroport, tot en només 3 hores. Impossible!

Tot i això, una altra cosa inesperada va passar, quan ja era a l'IA, vaig veure que tenia un e-mail d'AirFrance, el vol s'endarreria de les 20:30 a les 23:59! I l'escala que havia de fer ja no seria, per tant, la planejada inicialment, ara en seria una altra a París, així que tampoc arribaria a temps a Barcelona per fer tots els plans que tenia pensats (passar per la facultat, sopar de nadal amb amics que fa anys que no veig etc etc). Aquest últim fet però em va donar el temps suficient per refer tots els plans, fer les maletes, anar a dinar amb l'Octavio i la seva xicota a un lloc de menjar tradicional del nord-oest mexicà (costa del pacífic) basat en gambes i productes del mar, tot boníssim, i acabar anant a comprar tots els records que em faltaven al mercat de Coyoacan, on, sorprenentment, nevava (he d'aclarir que es tractava de canons de neu instal·lats per fer ambient de nadal ...). Així doncs, per fi, vaig arribar a l'aeroport del DF (hi vaig anar en metro, ufff), a les 20:30h, i sorpresa! No, per favor, una altra sorpresa no! Tornaven a endarrerir el vol, ara a la 1:45 del matí, i la connexió a París seria beeen ajustada! Aquest cop, ja una mica molest vaig protestar i això em va servir per tal que em paguessin el sopar, tot un detall (jo vaig menjar una amanida de fruites i un pastís de guayava, he de dir que entre el dinar i aquest sopar, estava a punt de rebentar!).

Finalment, el viatge transatlàntic ha passat prou ràpid, hem arribat a París 30 minuts abans del previst, hem pogut fer la connexió sense problemes i aquí estic, a París esperant el vol de tornada a BCN, que per variar, s'ha tornat a endarrerir! Espero que ara sí, després de gairebé tres dies de viatge, ja no passi res més!

Quina tornada més accidentada!

I aquí, amics meus, deixo aquesta última entrada. Ara bé, només, a tall de resum, dir que Guatemala i Mèxic són dos països que valen molt molt la pena, tan la seva gent com les meravelles que hom hi pot contemplar, de veritat que recomano a tothom de visitar-los. Ah i si teniu algún dubte al respecte, contacteu amb mi i us ho explico tot fent un cafè!

Afegeixo que per acabar aquesta sèrie d'entrades intentaré fer un resum ben breu explicant exactament el que he gastat de diners en el viatge a Guate, perquè us en feu una idea!

Una abraçada ben gran a tothom, moltes gracies per seguir-me en aquest viatge i fins la propera (que tot i que sí que probablement és la última entrada sobre Guate o Mèxic, no crec que sigui la última!).

Continueu mirant les estrelles!

En terra de volcans, Antigua-Lago Atitlán-Quetzaltenango

Hola de nou, ja ha passat la major part del meu viatge per Guatemala i ja penso que hi he de tornar!

Avui aprofitaré per explicar-vos com han anat els dies que he passat a Antigua, al Lago Atitlan i a Quetzaltenango (conegut també com Xela).

Per començar, i enllaçant amb l'entrada anterior, Antigua.

Com us vaig dir, havia arribat a Antigua i ja tenia reservada l'excursió al volcà Pacaya. El que no us havia dit encara és que patia una mica, i de què patia? Doncs patia pel temps. I per què patia pel temps? Doncs perquè tot i estar a "l'estiu guatemaltec", o estació seca, un inusualment fort front fred havia portat núvols i vent a tota la regió, i aquestes no són les millors condicions per pujar a un volcà de 2500 metres. Tot i això, em vaig llevar puntualment, vaig esmorzar i vaig sortir al carrer a esperar la combi. I allà, altre cop, em vaig trobar als meus famosos amics Alemanys! M'estaran perseguint? jeje. Tot i això va resultar que va arribar una primera combi, i estranyament aquella resultava no ésser la meva però sí la seva. Així doncs, l'excursió no la faríem junts. Un cop van haver marxat, em vaig quedar sol enmig del carrer esperant el meu transport. I vaig esperar i esperar, van passar les 6:15, després les 6:30 i jo ja em pensava que m'havien deixat. Finalment però va arribar una combi plena a vessar i va resultar que aquesta sí, era la meva, arribava 45 minuts tard perquè primer havia passat a recollir la gent altres hotels. Així doncs, quan ja eren gairebé les 7 ens vam dirigir cap al volcà Pacaya. I aquí la meva temença es va fer realitat quan va començar a ploure lleugerament i quan vam veure que tots els volcans, incloent el Pacaya, estaven coberts d'una densa boira.

Tot i això vam continuar pujant amb la combi cap al punt d'inici de la ruta. Vam recollir el guia a mig camí (un local d'algun dels poblets disseminats sota el volcà), i vam pujar fins on començava l'excursió. Aleshores, en arribar i baixar de la combi vam descobrir que érem un grup ben divers. De tot el grup jo era l'únic que parlava bé el castellà i l'anglès, la resta només parlaven anglès, i, en el cas del guia, només castellà. Així doncs, el guia em va convertir en el traductor oficial per aquell grup de 2 gringos, 7 daneses, 2 suissos, un austríac i un català (jo). Vam començar l'ascens, seguits per uns nens ben eixerits muntats a cavall i esperant la seva presa (és a dir, algú que rebentat de tan caminar volgués acabar d'arribar a dalt muntat a caball, tot per uns no gens despreciables 100 QZL). La pujada, per mi, no va ésser gens dura, més o menys una hora i mitja, l'únic que empipava realment era el vent gèlid i la boira pixanera, així com el fet de no poder gaudir en absolut de les vistes de ciutat de Guatemala o dels altres volcans. Finalment vam arribar a un collet (allà vam poder  veure que dues noies daneses ja havien caigut a la temptació d'anar a cavall) que es troba entre els dos pics del Pacaya, el cerro Chino i el cerro Grande (el chino és un d'extingit, el grande és el que està en erupció), i aquí el guia (i després jo) ens va fer una breu descripció de la situació del volcà:

El Pacaya és un volcà actiu. La seva última gran erupció en relació a fluxos de lava perillosos pels pobles veïns va passar als anys 50. L'any 2010 va emetre grans fluxos de cendra i petits rius de lava. Finalment, aquesta primavera i estiu ha estat emetent petits fluxos de lava i ha passat a una fase d'erupcions silencioses, és a dir, sense previ avís llança a l'aire pedra fosa i gasos tòxics. És justament per aquest últim punt que no es permet anar més a prop del volcà que el lloc on ens trobàvem, el coll entre el cerro Chino i el Grande.

El guia, però, es va compadir de nosaltres i de que no haguéssim pogut veure res, i sota pena de perdre el carnet de guia (amb la boira ni els vigilants havien pujat al volcà, pel que s'ho podia permetre) ens va dur fins a la zona del forn, just el lloc on aquest estiu van arribar els fluxos de lava, allà, vam coure uns "bombones", el que nosaltres en diem "nubes", a l'escalfor del volcà i vam poder tocar la roca encara calenta dels últims fluxos de lava. Ens vam fer les fotos de rigor, i cap avall! I mentre baixàvem, un regal de la natura, es va obrir mínimament el cel i davant nostre es van elevar majestuosos el volcà "Agua", "Fuego" (també actiu), i, al fons, "Acatenango", els volcans que es troben entorn a Antigua, descoberts de núvols i vistos des de l'altre costat. Vam arribar a baix, vam donar propina al guia, i cap Antigua altre cop.

I ja altre cop a la ciutat, vaig tornar a pujar al cerro de la cruz a provar sort amb els volcans, però, com no, a aquest costat i a favor del vent, els volcans estaven altre cop coberts de núvols, i pel que vaig sentir, portaven així una setmana, des de l'arribada del front fred, mala sort!

Baix baixar, em vaig passejar pel mercat de "La merced" plena d'acolorides teles típiques, i després vaig anar cap al mercat municipal, on em vaig deixar perdre per les mil i una paradetes que hi ha, des de la zona més turística a la zona totalment popular on els pagesos de les rodalies porten a vendre els seus productes. Vaig aprofitar per buscar desesperadament una cosa que m'havien dit que només podria trobar al mercat, uns "Chuchos" o "chuchitos", que venen a ser uns tamals a l'estil guatemaltec. Els vaig trobar per 3 quetzales, molt bé de preu, vaig comprar fruita i cap a dinar! La sorpresa del dinar és que dins del chuchito hi vaig trobar un troç de carn ben petit amb un ós ben gros, i un chile habanero sencer! Sempre més em preguntaré si aquella dona em volia matar ... Després de dinar vaig passar pel mercat d'artesania on vaig regatejar ferotgement per aconseguir alguns petits records, i després vaig anar decidit a intentar complir un encàrrec que m'havia fet una amiga que havia estat per aquí l'any anterior, la Nuria. Tot i això, no el vaig poder complir, la botiga que em deia era tancada justament aquest dia, no tinc ni idea de perquè! Em sap greu Nuri!!

Decebut, vaig vagarejar per la ciutat, per acabar al parque central, on vaig planejar el viatge de l'endemà al lago atitlàn. Ja tard, vaig anar a donar una altra volta per la ciutat i em vaig adonar de dues coses, primera, que els carrers són tots com l'antic carrer Taixeda, és a dir, haurem de fer venir en Ramón del Piquers a repicar-los les pedres! Segona, que els cables elèctrics, cosa que també havia vist a la selva, estan plens d'unes plantes aèries, plantes que estan acostumades a créixer a llocs elevats (normalment arbres més grans enmig de la selva, però a falta d'arbres, bons son cables elèctrics). Per acabar la volta vaig passar pel museu de la xocolata on vaig provar té de cacau (boníssim), les llavors de cacau, que ja havia provat a Oaxaca, i xocolata acabada de fer. Tot, una delícia. Per acabar la volteta, vaig passar per una paradeta on vaig comprar dulces de leche i cocadas Guatemalteques (no tenen res a veure amb les Mexicanes, les cocadas, millors de Mèxic, les de Guate no tenen coco, ... el dulce de leche millor el de Guate, està fet de llet condensada), i cap a l'hotel a fer el sopar i dormir, que l'endemà tornava a tocar llevar-se a les 6 del matí aquest cop per anar al Lago Atitlàn!

I de bon matí, cap a buscar el bus. Tot i això, sort en vaig tenir d'una bona dona d'una fleca que em va avisar que havien canviat de lloc la parada, que sinó... I en aquest moment, per primera vegada en el viatge (i no seria ni molt menys l'última), em topava amb els famosos "Chicken Bus", uns divertits autocars americans (els típics grocs de les pel·lícules), tunejats i que ara serveixen d'autobusos públics a un preu molt econòmic.

Tot i que de manera no molt còmode, i després de 5 hores, arribava al llac Atitlàn. I quines vistes ja des del poblet de Sololà! Brutal, el llac amb els tres grans volcans de fons!

Just arribar a Panajachel, el poble més gran dels molts que hi ha entorn al llac, vaig veure clar el perquè se'l mal anomena "Gringotenango", està pleníssim de turistes, no obstant, només has d'allunyar-te una mica dels carrers principals o de la zona del llac per gaudir de l'ambient de poble. Tenia poc temps per gaudir del llac així que em vaig instal·lar ràpidament a l'hostal (Posada Tomy), i me'n vaig anar al moll de les llanxes que marxaven cap al poblet de San Pedro, creuant tot el llac. La llanxa havia de sortir a les 13:00 però vam sortir mitja hora tard ja que es va esperar a emplenar (si no hi havien com a mínim 10 persones, el capità no dona l'ordre de sortir).

Vam creuar ell llac en una mitja hora i en aquest temps, durant el recorregut, algú va comentar que el llac no ha deixat de pujar de nivell en els últims anys, de fet és cert que es poden veure moltes cases mig submergides als ports dels pobles. No està clar si això passa perquè encara s'està emplenant, és a dir que des que es va formar (quan la caldera d'un antic i enorme volcà va col·lapsar), encara no s'ha omplert del tot.

Vam arribar a San Pedro, i quina diferencia! Aquest sí que era un poble de veritat, amb els seus carrerons on només hi havia la gent del poble i amb un ambient ben tranquil sense restaurants, bars, botiguetes de records, ...només el carrer principal que uneix els dos molls és una mica més turístic. Jo, el primer que vaig fer va ésser anar a buscar el camí de pujada al volcà San Pedro (just sobre del poble), per tenir bones vistes del llac i del poblet. En baixar vaig anar a parar a la zona que toca el llac tot creuant horts amb plantes de cafè, alvocats, plàtans, ... i allà em vaig endur una sorpresa que només esperava de San Marcos, que és un altre poblet de l'entorn al llac. D'aquesta sorpresa n'he de fer una reflexió, ja que no és una sorpresa agradable sinó una cosa que realment em molesta, i que, alhora, potser farà que algú dels que em llegeixi no hi estigui d'acord o fins i tot que s'enfadi:

El tema és sobre tota aquesta fornada de gent "neohippie" occidental que s'estén per tot arreu com una plaga. I no és que em molesti que s'estenguin per tots els hostals que tenen un ambient mínimament agradable, cosa que no em faria ni fred ni calor, sinó que han començat a instal·lar-se als pobles i a a competir amb els comerciants locals venent coses semblants, també a penjar paperots pels poblets anunciant les seves neohippie flower power parties, etc etc. I jo penso: que no els els vam fer prou mal a aquesta gent en el passat? Ara a més els hem de fotre els negocis? No ho entenc, justament aquesta gent que en principi són els que més a prop estan de la natura i de comprendre la vida local, es dediquen a destruir-la! O simplement intenten convertir-le (vegeu en què s'ha convertit el poblet de San Marcos!), són com una nova religió, amb els mateixos perills i les mateixes amenaces que la resta.

Després d'indignar-me així i de decidir no visitar San Marcos, vaig pujar altre cop als carrers més elevats, de vida més tradicional, i em vaig asseure en una vorera. De cop i volta, mentre escrivia, una bona experiència, una nena local em va cridar, una nena d'uns 4 anys, la Olguita, i em va començar a interrogar sobre si m'agradaven o no tota mena de coses, algunes més inversemblants que d'altres. Vam cantar junts, vam riure,  vam xerrar, en definitiva, vam passar una bona estona. Després d'això ja tocava tornar a agafar la llanxa i tornar a Pana.

A Pana altre cop, vaig aprofitar per anar al mercat, a la plaça principal i a veure l'església, i tornant, altre cop, sorpresa! Un senyor em va cridar de lluny, se'm va apropar i em va fer la salutació scout, era un formador de "scouters", molt simpàtic, que em va explicar com pujar al volcà Santa Maria quan anés a Quetzaltenango l'endemà. I és que és ben fàcil fer amics portant penjat el foulard!

S'acabava el dia i vaig anar a la vora del llac. El sol es ponia darrere del volcà San Pedro i mentrestant jo reflexionava i sentia pena de no poder quedar-me més temps en aquest lloc meravellós que és el llac Atitlàn. Era fosc i vaig posar-me en camí per tornar a l'hostal, tot i això, pel camí no vaig desaprofitar l'oportunitat de comprar un gelat "sombrilla" com m'havia recomanat la Núri. Vaig escollir el d'alvocat banyat de xocolata blanca, boníssim!

Arribava el meu penúltim dia a Guate i tocava anar cap a Quetzaltenango (Xela). Abans, però, vaig decidir anar a fer una última visita al llac Atitlan. Allà, un cop més i amb gran desconcert, no dirieu mai qui m'hi vaig trobar! Als Alemanys!!!! No pot ésser!! Segur que em persegueixen! jeje. Vam xerrar una estona, i aquest cop sí, ens vam intercanviar els e-mails i ens vam acomiadar, possiblement, ara sí, per última vegada.

Vaig recollir les coses i vaig anar a agafar el Chicken bus que em portaria primer fins a "Los Encuentros" i allà transbordaria a un altre fins a l'entrada de Xela, on començaria el repte del dia, arribar a la pujada del volcà Santa Maria. I és que Xela és una altra ciutat que viu al peu d'un fantàstic volcà, el Santa Maria, i al costat d'un de més petit però molt actiu, el Santiaguito (del que us vaig parlar l'any passat ja que el vam veure en erupció des del Tacanà, a Chiapas).

Tot va anar bé, vaig arribar a l'entrada de Xela, vaig canviar de bus a un altre que em va dur a una rotonda de més endavant, allà vaig agafar un microbús que em va dur a la zona "la democracia", i d'allà vaig agafar un altre bus que em va portar fins a Llanos del Pinal, el punt de partida per pujar al volcà. Eren les 3 de la tarda, tenia poc temps i volia arribar fins al mirador del Santiaguito, així que em vaig posar a caminar de seguida, em vaig trobar molta i molta gent de baixada, a aquella hora es veu que no és massa aconsellable començar a pujar, i menys en un dia en el que la boira és intensa als cims, tot i això, jo, endavant. Fins i tot una local que baixava es va encomanar a Déu per mi perquè no em passés res ... curiós com a mínim ... Vaig pujar i pujar i al final vaig arribar al mirador, i què es veia? RES!! Quina mala sort amb el temps! En aquest viatge només m'ha perdonat a Tikal i al llac Atitlàn. Tot i això la sorpresa va ésser quan, just en el moment que volia tornar, vaig sentir un fort rugit. Era el volcà, el Santiaguito, i quin rugit més estrany! Vaig esperar a comprovar si el que deien era cert, i efectivament, cada 20 minuts el volcà rugeix (i deixa anar una bafarada de vapor i cendre, cosa que óbviament no vaig poder veure). Després del segon rugit vaig pensar que ja era tard i vaig començar a baixar (m'havia arriscat ja una mica pujant sol, no calia arriscar-se més). En baixar però em vaig anar adonant que el perill no hi és tan gran, de fet el paisatge és realment molt semblant al que probablement veuria un a la Vall fa 50 anys, gent tornant dels camps amb les seves mules i cavalls, camps a les vores dels camins, un ambient molt tranquil ... i és que també em va fer pensar en la zona més tranquil·la de Mèxic, la sierra madre de Oaxaca a on vaig estar caminant l'any passat. Després d'una bona estona de baixada vaig arribar a Llanos del Pinal on molts nens sortits de qui sap on em van començar a preguntar coses i a envoltar-me cridant i jugant, molt divertit tot plegat, la veritat, quin poblet més adorable! I a més vaig tenir moltíssima sort! Vaig arribar just a temps per agafar l'últim bus cap a Xela! Uff, no sé què hauria fet si l'hagués perdut!

Ja a Xela,  vaig baixar a la parada del cementiri municipal, vaig anar a buscar l'hostal "Casa Argentina", vaig deixar totes les coses, per fi (les havia pujat fins al mirador), i em vaig dirigir al centre de la ciutat on vaig menjar un "platano frito", vaig veure un "ponche de leche" típic de nadal, vaig menjar un "pupusas", una "tortilla de maiz rellena de queso y chicharrón, con ensalada y salsa picante" (a més d'un parell de chiles jalapeños sencers) i vaig anar a visitar el mercat. I després de tot això, m'he parat a un local amb internet per escriure aquesta entrada. La penúltima entrada!

I aquí estic, amb una pena enorme perquè demà ja vaig cap a la frontera! Que bonica és Guatemala!

Fins la propera! Continueu mirant les estrelles en aquestes ja, nits d'hivern. Ah i no feu com jo, que fins avui no he sabut que la missió Gaia (clau pel meu futur professional) es va llançar amb èxit!

L'entrada eterna: Tikal-Semuk Champey-Antigua

Hola a tots, us escric avui des d'Antigua Guatemala, la que va ésser, abans de tres desastrosos terratrèmols, la capital del país.

En aquesta entrada vull intentar condensar totes les vivències dels últims dies, però n'he passat tantes que de ben segur que no ho aconseguiré, així doncs, perdó per endavant per la seva extensió, espero no sigui una lectura feixuga.

Comencem doncs on ho vam deixar, a l'illa de Flores.

Havia passat ja la primera nit a l'hostal i tocava llevar-se d'hora, a les 4:30 sortia la combi cap a Tikal. Però, us preguntareu, què és Tikal? Doncs Tikal és una de les ciutats-estat maies que més poder van tenir durant l'època clàssica, una ciutat aliada amb una altra no-maia que ja hauríeu de conèixer prou bé de tantes vegades com us n'he parlat, Teotihuacan (al nord de la vall de Mèxic). Aquesta ciutat va entrar en decadència i va esser abandonada quan Teotihuacan va caure, pocs segles després la va seguir tot l'imperi maia.

Tornant al viatge, he de dir que ja a l'anada un se n'adona que aquesta no serà una visita a unes ruïnes com totes les altres (i mira que nphe visitat!), el fet és que a 30 quilòmetres de les ruïnes ja desapareixen totes les finques i totes les zones de selva tropical talada i comença una zona de selva abundant i contínua, només interrompuda per la petita carretera que ens porta a la zona arqueològica. Quan vam arribar el guia ens va donar 20 minuts abans de començar la visita, per anar al lavabo. Ens va explicar que són unes ruïnes molt extenses i que hauríem de caminar molt. El millor però éra que estaríem pràcticament sols, encara no era època turística, per tant podríem passejar per la selva en total tranquil·litat i soledat si això es el que volíem. Jo, que no vaig contractar guia, no vaig tardar a deixar-me perdre passejant per camins eternament humits i envoltat per la més densa i exuberant selva que us podeu imaginar. Amb la meva guia de paper em vaig orientar per poder arribar tan ràpid com fos possible a la piràmide número IV, la més alta i una de les que poden pujar-se. Arribat a dalt , estava sol, sota els meus peus, columnes de boira s'aixecaven d'enmig dels arbres mentre els cims de les piràmides I, I i III intentáven, orgulloses, rivalitzar-hi. Em vaig asseure i vaig començar a contemplar, en silenci, l'espectacle que es produïa sota els meus peus, els crits dels ocells, dels monos udoladors, dels insectes, un cor de vida saludava el dia a la selva.
Em van interrómpre, després d'una bona estona, uns altres turistes, era hora de baixar i seguir la visita. I aquí he de remarcar que sens dubte va esser una visita d'una zona arqueològica com cap altre, tot està cobert de selva, només algunes estructures restaurades sobressurten mentre la majoria de les altres resten com petits monticles coberts d'arbres i molses, allà, enmig de la selva, a cada pas. Vaig continuar caminant i caminant sense parar, ho volia veure tot, i crec que puc dir que després de 5 hores, ho vaig aconsegur, no sense alguna petita ferida després de patinar en diverses ocasions en els humits camins de la zona. Vam soritr de la zona arqueològica a les 13:00h, més que satisfet per la visita a aquesta meravellosa ciutat antiga.

Altre cop a Flores, vaig anar a passejar pel mercat de Santa Elena i em vaig deixar perdre pels petits carrerons de l'illa, acabant el dia passejant per la vora del llac. Vaig anar a dormir aviat, l'endemà a les 8 sortia la combi cap a Semuk Champey!

El Camí cap a Semuk Champey és llarg, primer per carretera fins a Coban (on vam fer una parada per dinar i on vaig conèixer un grup de Scouts de Coban, la unitat dels rovers, que tornava d'explorar unes coves i que després de les salutacions formals, em van regalar un foulard! Molt bona gent això dels scouts jeje), després de Coban, mig per carretera mig per camí de terra fins al Lanquín i després ... doncs després per un camí de rocs fins a l'hostal ... En aquest trajecte es passa de la selva tropical baixa a la selva nebulosa/plujosa, i això últim, mai millor dit! Com he dit el camí va ésser llarg, però sobretot la part final va ésser sonada! La combi ens va deixar al poble del Lanquin i allà ens esperava la pick-up que ens havia de portar fins a l'hostal "El zapote", el problema era que ja es feia fosc, s'havia posat a diluviar i a la furgo només hi cabien 2 persones a cobert, la resta havia d'anar a la part del darrera, seure al terra (moll) i cobrir-se amb el mateix plàstic humit que cobria les motxilles: el punt, nosaltres, érem 3. Com no, vaig oferir-me per anar a la part del darrere i va ésser tota una experiència! tres quarts d'hora botant darrera la furgo, cobert de la lona humida, passant fred, patint per les maletes, i endinsant-nos més i més a la selva! 

Quan vam arribar, ens esperava una cabanya de dos pisos amb 10 matalassos al pis de dalt, i un petit llençol per cobrir-nos. Em vaig canviar la roba humida i la vaig estendre tot esperant que s'assequés (il·lús de mi, assecar roba enmig de la selva...), en acabar me'n vaig anar a estirar en una hamaca mentre els meus veïns alemanys sopaven, jo estava destrossat i em vaig quedar veient com es feia fosc, des de l'hamaca. Un cop fosc, es van encendre els llums de l'hostal, peró no van durar, plovent intensament i de forma contínua, en un lloc tan aïllat, la llum ve i va quan vol. Just en aquest moment, quan la llum havia marxat, a les fosques, amb només la llum d'una espelma que il·luminava la taula dels alemanys vaig escriure:

"Poques coses poden ésser millors que aquests petits moments, a l'hostal "el Zapote", caient una pluja intensa, típica de la selva nebulosa on ens trobem. Ha marxat la llum i escric això a la llum d'una espelma mentre fora, les cuques de llum volten i volten sense, aparentment, un rumb fix. La fressa de la pluja, dels ocells, de les bèsties selvàtiques, m'envolcalla mentre em balancejo en una hamaca, intentant, alhora, protegir-me dels mosquits que m'assetjen indiferents a la pluja. Hem tardat 9 hores a arribar des de Flores, però ha valgut la pena, els paisatges, uff, només la pena per tanta selva tropical talada m'ha retornat a la realitat. Selva talada per subsistir, blat de moro, pastures, llenya, aquest és el destí de la selva Guatemalteca. Un cop a Lanquin hem canviat de combi, justament enmig de l'aiguat. Hem quedat xops, i la sorpresa és que érem tres i només hi havia dues places cobertes! Jo he cedit el meu lloc i m'he quedat al darrere (lona, seure, ... morir). Ara, les cuques de llum s'encenen i apaguen, i com els estels fugaços, molts cops només les pots veure de reüll."

Després d'això vam anar cap a dormir tot esperant que la pluja parés per poder anar l'endemà a veure Semuk Champey!

I va passar la nit i no va deixar de ploure, així que a mig matí vaig escriure:

"Uff, fred de nit a la selva tropical? Doncs sí! Amb aquesta pluja ...

Aquí anar a dormir aviat és habitual, es fa fosc aviat i la llum se'n va fàcilment per tant l'únic que queda és sopar i dormir.

M'he despertat aviat, abans de les 6, quan una forta pluja ha començat a repicar a la teulada de llauna. He estat fins les 9 del matí donant voltes al llit esperant que deixés de ploure, no ho ha fet. Així doncs, he decidit que ja que era aquí, havia de veure sí o sí Semuk Champey! He posat en bosses tots els papers i diners, una bossa d'escombraries enorme m'ha fet d'impermeable improvisat (a mi i a la motxilla) i vinga, a caminar, pel mig de la selva, els camps de blat de moro acabat de sembrar, les plantacions de cafè i cacau, i anar parant quan la pluja és més intensa (no sabeu el servei que fa una fulla de plàtan com a paraigües!). He creuat poblets on habiten maies de veritat i on els nens surten quasi-despullats a demanar Quetzals (monedes) o a vendre't xocolata.

Després d'una horeta de caminar sota la pluja, dins la bossa de plàstic/sauna, he arribat a un pont destartalat que creua un riu realment crescut per les pluges d'aquests dies, 15 minuts després arribo a Semuk Champey, i el primer que faig és pujar al mirador, així que a suar, i ben moll tan per dins com per fora. Ha valgut la pena però! Estic tot sol admirant unes vistes espectaculars de la selva i del pont de pedra calcària que cobreix el riu desbocat, mostrant un color turquesa-marronós."

Aquí vaig deixar d'escriure en veure'm envoltat d'una colla de turistes gringos, i vaig baixar a veure el riu de més a prop. 

Aquí, abans de continuar però us vull explicar què significa "Semuk Champey". Semuk Champey és un nom maia en dialecte "q'eqxí" que és el que parla tothom de la zona i significa "on el riu s'amaga en la muntanya". Aquesta estructura es va formar en esllavissar-se part de la muntanya sobre el riu formant un pont calcari natural, amb els mil·lenis, els rierols de la muntanya van anar deixant les restes de roca que portaven dissoltes (el mateix que passa quan es formen estalagmites i estalactites a les cove) i van formar aquestes piscines naturals. Ara, les piscines es continuen alimentant de l'aigua neta dels rierols (per això sempre tenen un color més o menys turquesa) mentre el riu passa per sota, blau o marronós segons el seu cabal i les pluges. Ja sabeu doncs què és això de Semuk Champey.

Continuo doncs, com us he dit em vaig acostar al riu, a la zona on aquest desapareix sota les piscines naturals (el sumidero en diuen), i em vaig quedar allà fins que em van fer marxar pel perill que el riu cresques encara una mica més i es desbordés. Vaig continuar fins a la zona de bany on em vaig quedar una bona estona parlant amb un dels guies del parc que em va explicar que hi treballen una quinzena de persones, tots habitants dels poblats de les rodalies. M'explica que la seva llengua materna (i noto que la utilitzen sempre per parlar entre ells) és el maia q'eqxí. També m'explca que pràcticament totes les "aldeas" tenen escoles on els ensenyen a llegir i escriure en la seva llengua, i aprofita per ensenyar-me'n algunes paraules. El guia es deia Marvel, que significa Katún, un dels períodes del calendari maya. I, justament enmig de la conversa amb aquest simpàtic maia vaig sentir algú parlar una llengua que m'era més que coneguda! Uns altres catalans, aquí, en un lloc tan aïllat? Doncs sí, dos "xavas" de Barcelona, altre cop! I és que estem a tot arreu els Catalans!

En acabar de parlar, es va posar a ploure fort un altre cop, vaig esperar que parés però en veure que no ho feia, em vaig tornar a equipar i me'n vaig anar per la vora del riu cap a la sortida. De tornada va deixar de ploure i vaig poder arribar a l'hostal, dutxar-me i xerrar una bona estona amb la parella d'alemanys que em segueixen des de Flores. Es va fer fosc, i cap a dormir, aquest cop amb llum. Tot i això ens va costar una miqueta més dormir ja que es van presentar 4 japoneses que no parlaven un borrall de castellà ni d'anglès i ens van muntar el seu espectacle transformant completament l'habitació en 10 minuts, són sorprenents! 

I a les 5:10 del matí, altre cop llevat, i amb la sorpresa que els alemanys, al final, també m'acompanyarien fins a Antigua, la meva propera parada! I sorpresa perquè òbviament, tornaríem a tenir el problema amb la furgoneta. Aquest cop però, ells van ésser els últims d'apuntar-se al viatge, per tant els va tocar a ells anar al darrera, tot i que jo vaig estar ben a punt de tornar-m'hi a oferir en veure que el noi feia anar-hi a la noia! I és que són ben poc cavallers aquests Alemanys!

El viatge ha tornat a esser llarg, després de diverses voltes per Coban ens hem posat en camí cap a Ciutat de Guatemala. En aquest cas el paisatge no ha estat res de l'altre món, la carretera, necessitava una altra capa d'esfalt i estava molt transitada, i a prop de Ciutat de Guatemala, unes cues immenses! Hem travessat la ciutat (ben lletja tot s'ha de dir), i hem arribat fins la bonica població d'Antigua cap a les 14.00..

Així que ja sóc a Antigua, i ja he aprofitat l'estona! Primer he anat a canviar diners, que ja n'anava faltat, després he buscat hotel (la posada Dionisio), he contractat el tour al volcà Pacaya per demà al matí (a les 6 del matí, per variar), i m'he posat a recòrrer la ciutat de dalt a baix. Primer al mirador del "Cerro de la Cruz" des d'on es veu la petita ciutat enmig dels majestuosos volcans "Agua", "Acatenango" i una mica més lluny "Fuego" els tres de més de 3500 metres (Antigua esta a 1500), tot i que ben tapats pels núvols avui, i després m'he recorregut tota la ciutat, tots els convents i esglésies en runes (pels terratrèmols del segle XVIII, els mateixos que van fer que s'abandonés la ciutat i es fundés la nova capital a Ciutat de Guatemala), el parc central, la catedral, ... tot molt bonic però molt molt turístic!

I aquí estic, a punt per la caminadeta de demà.

Doncs res, després d'aquest rotllo aquí us deixo doncs. Fins la propera!

Continueu mirant les estrelles!