Bon viatge i bona ruta!

Hola a tots, benvinguts al meu blog!
Espero que aquest sigui un espai on pugueu seguir-me en els meus viatges, i que en un futur es converteixi en un espai d'aventures, de viatges, de ciència i de debat!

dimarts, 23 de desembre del 2014

Última part del viatge, trekking, Kathmandú i Delhi


Continuo aquí el meu diari de viatge per India-Nepal, amb el trekking de 4 dies que vam fer per l’Himalaya.

Era el dilluns dia 15, havíem passat una nit una mica mogudeta degut a un te amb llet (massala tea) que ens vam prendre la nit anterior, i és que resulta que aquests tes d’aquí són molt forts, no és gens recomanable de prendre’ls abans d’anar a dormir. Així doncs, havent dormit poques hores i amb una mica de mal de cap (tot per culpa de l’insomni derivat primer d’haver-nos pres el  te i després d’unes fresses ben estranyes que vam sentir durant tota la nit i que jo vaig interpretar com els roncs d’algú de l’hostal mentre la Sandra va creure que eren els crits d’un animal, cosa que al final no vam poder esbrinar) ens vam dirigir cap a l’estació de busos a Beni. Era molt aviat al matí, tot just es feia clar. Hi havia boira i el mapa de la nostra guia (la lonely planet) no indicava massa bé on era exactament la parada, de fet indicava una carretera recta que en realitat tenia alguns revolts ben evidents ... és per això que vam preguntar a unes quantes persones del poble per la posició exacta de la parada. Finalment vam arribar a un lloc on semblava que els busos es paraven, quins? Ni idea. I efectivament,  aquest no era el lloc dels autobusos a Beni. Així doncs, després d’anar fins allà i de no aconseguir una resposta concreta sobre la localització de la parada per part dels locals, en un moment determinat en que vaig veure que s’apropava un bus local per la carretera vaig decidir  arrencar a córrer cap al bus i fer-lo parar al mig de la carretera per demanar directament al xofer on era la parada. Va resultar que aquesta aquell era  just el bus que buscàvem. Així doncs, després de regatejar el preu del bitllet (altre cop ens volien fer pagar el doble), ens vam asseure al bus local i cap a Nayapul. El trajecte va durar 1.5 hores, passant per una carretereta de muntanya que s’enfilava des de la vall de Pokhara fins a un cims ben alts per tornar a baixar cap a la vall de Nayapul (passant per uns quants poblets ben pintorescos amb unes precioses vistes a la vall emboirada de Pokhara).
A Nayapul, a la carretera que hi passa per sobre, concretament, és on ens va deixar el bus i on va començar el nostre trekking, un trekking de 4 dies que ens portaría a Tikedunga, Ulleri, Ghorepani, Pun Hill, Tadapani, Ghandruk i altre cop a Nayapul. Vam baixar de la carretera cap al poble per unes escales una mica precàries, vam atravessar Nayapul  pel carrer principal, on les botigues per turistes tot just començaven a obrir, i vam començar a seguir una pista forestal tot seguint les indicacions dels  locals. En un moment determinat ens vam veure obligats a canviar de camí per evitar hàbilment els guies i portadors que esperaven les seves “víctimes” just a l’inici del trekking. Amb aquest canvi de camí ens vam veure obligats a fer una volteta que ens va portar a passar pel caminet de terra d’enmig unes cases dels afores del poble on els nens ens van començar a demanar xocolatines o diners, no els vam poder donar ni una cosa ni l’altra, i vam continuar tot passant per un dels molts ponts penjants que ens trobaríem pel camí, uns ponts que d’alguna manera ens recordaven al de Rupit.
Després d’això vam arribar a un petit poblet prop de Nayapul on ens vam haver de registrar com a ‘trekkers’ i on vam indicar els pobles per on passaríem. Ens van dir que indicar els dies que estaríem de trekking així com els llocs per on passaríem era una mesura de seguretat per tal de saber on anar-nos a buscar si al final dels dies indicats no havíem tornat (també a tots els pobles importants hi ha un punt on inscriure’s per indicar que hi has arribat i així fer més fàcil la feina de recerca si et perds durant el camí). Fets els tràmits vam creuar un pont de ferro ple de banderoles d’oració Tibetanes i vam arribar a una altra taquilla on vam confirmar que havíem pagat la taxa ecològica i la d’entrada al parc natural de l’Annapurna (34 euros en total). Amb això ja podíem començar!
El primer tram del camí va esser una mica monòton. Vam haver de seguir una pista forestal  durant una bona estona ja que normalment no hi havia alternativa. Quan podíem però, sí que ens allunyàvem de la pista, tot i anar en contra dels desitjos d’un local que ens va servir de guia un bon tros i que no entenia que per anar d’un poble a l’altre no volguéssim anar pel camí més llarg. El camí durant tot aquest primer dia transcorria tranquil·lament enmig de camps d’arròs, ara secs i ja segats en la seva gran majoria, i per agradables poblets. Aquí vull aprofitar un moment per dir que en aquest primer tram (així com en l’últim) és on vam veure d’una manera més clara les conseqüències del turisme massiu  que pateix la zona durant els mesos de temporada alta (setembre-novembre): a més de la molta porqueria que hi ha pel camí,  hi ha una dèria a construir pistes  forestals per arribar a tots els poblets de la zona, destrossant els antics i bonics camins empedrats. Tornant a la descripció de la ruta, i pel que fa a trobar turistes pel camí, com que ara és hivern i per tant temporada baixa, en vam trobar ben pocs. El que sí que ens vam trobar durant tota la ruta va esser un gran nombre de locals que carregaven tot tipus de materials a l’esquena en uns cistells especials. Gossos que ens perseguien durant un bon tros per aconseguir alguna cosa de menjar, i també ens vam trobar gran nombre de portadors. Els portadors són una de les coses que potser ens van sorprendre més, normalment són homes dels poblets que es dediquen a carregar el material dels turistes que van a fer els trekkings, pel que vam veure arriben a portar a l’esquena fins a 4 motxilles de muntanya de les de 80 litres, ben carregades! És impressionant veure-ho, una passada!
Dues hores després de començar a caminar vam arribar al poblet de Tikedunga on per fi, en un pont penjant de ferro, acabava la pista forestal. A partir d’aquí ens esperaven una gran quantitat d’escales que duien del fons de la vall fins al capdamunt de les muntanyes circumdants, unes muntanyes plenes de neu als seus cims. Les escales estaven interrompudes de tant en tant per alguna casa/hostal i també per gran quantitat d’uns bancs de pedra típics del Nepal construïts expressament per descansar durant la pujada. Durant aquesta pujada ens vam creuar un parell de vegades amb una corrua de mules que carregaven unes alforges plenes de tot tipus de materials, aquesta va esser també una imatge típica de la ruta ja que pel que sembla, on no arriba la carretera, aquest és el transport típic. Una altra cosa que ens va sobtar és que de tant en tant ens creuàvem amb gent que pujava cistellats de mandarines (mandarines que aprofitava per intentar vendre’ns), encara ens preguntem d’on les treuen ja que ni a baix ni a dalt vam veure cap taronger ...).
 A una hora i mitja de Tikedunga vam parar a dinar i a descansar de la dura pujada per les escales. Després de dinar, trenta minuts més amunt, vam arribar a la nostra primera fita: el poble d’Ulleri. En arribar vam emplenar la cantimplora en una font (per si de cas, cada cop que agafàvem aigua, ja fos d’una font, d’un riu o d’una aixeta d’una casa, hi posàvem unes gotes del bactericida que faig servir a Mèxic, que no era de ioda sinó de plata, cosa que remarco perquè vam tenir una petita confusió sobre el tema durant la ruta). Aquí vam buscar un hostal amb llar de foc al menjador comú (tal com ens havien recomanat la parella de Granollers que ens vam trobar a Pokhara) i on estiguessin d’acord en fer-nos el tracte de no haver de pagar l’estada a condició que ens quedaríem a sopar i a esmorzar allà (de fet, els àpats en aquests poblets tenen uns preus molt elevats en comparació amb els de baix a la vall de Pokhara, tot i això aquí no es podien regatejar ja que venen imposats des del govern). Aquesta condició dels àpats ens la van acceptar ràpidament, així que gairebé ens vam quedar al primer hostal que vam trobar.  L’hostal, tot i no tenir una terrasseta on toqués el Sol tal com tenien alguns altres que veiem des de la finestra, ni tampoc senyal de wifi (molt fort el fet que en diversos hostals allà al mig de la muntanya s’oferís wifi gratis), estava molt bé i els propietaris eren gent molt agradable. Així doncs escollir aquest hostal va resultar esser una gran elecció, vam esser els únics turistes que s’hi van estar aquella nit pel que  vam passar-nos l’estona només acompanyats per l’escalforeta de l’estufa de llenya (de seguida que es va pondre el Sol vam demanar que ens l’encensessin ja que feia molt de fred) i la familia napalí. Ben aviat (es feia fosc cap a les sis), després de trobar-nos, tot prenent els últims rajos de Sol, un noi dels USA que havia estat estudiant alguna cosa de futbol a BCN, vam sopar: arròs i caldo de patata, jo, per intentar calmar el meu estómac al que el te del dia abans havia pertorbat. Després de sopar, i com ja començava a esser habitual, va marxar la llum i per tant abans de les 8 ja vam anar cap a dormir. Feia molt de fred però dins el sac i amb les supermantes de llana de l’hostal (que de tan gruixudes semblaven més matalassos de llana que mantes) vam dormir com turronets. Mentre ens adormíem, es veien llamps a la llunyania, de fet, durant la nit va fer una bona ploguda.

I ens vam despertar al dia 16, dimarts. Aquella nit havia estat plovent amb intensitat, el que no sabíem és el que havia passat més amunt. Així doncs, ens vam despertar just quan clarejava, i quan va sortir el sol, SORPRESA! Havia parat de ploure, s’havia començat a aclarir el cel i així vam poder veure com la neu havia caigut fins gairebé la nostra cota! Tots els cims de les muntanyes estaven ben nevats! I justament avui ens tocava pujar amunt!
Vam esmorzar una xocolata calenta amb muesli i vam iniciar el camí de pujada ben d’hora, aprofitant que feia bon temps. Avui tocava tornar a pujar per una gran quantitat d’escales cosa que semblava que seria bastant aburrida, tot i això la situació va canviar completament quan vam començar a trobar neu. Primer només en algunes raconades, després en forma de grans gotes d’aigua que es fonien de les copes dels arbres degut al Sol i que ens mullaven les motxilles, pel que vaig haver d’improvisar una coberta per la motxilla, i finalment, més a munt, neu, molta, tova , humida i nova!  Tot aquest tram era molt més bonic que el del dia anterior, vam estar caminant la major part del temps enmig de boscos que d’una manera estranya ens recordaven als boscos de la Garrotxa. El paisatge tot nevat era espectacular, i més quan passàvem pels petits hostals on els habitants havien començat a fer tot tipus de ninots de neu.
Vam arribar a Gorephani 3h i 15 minuts després de sortir d’Ulleri (vam arribar a les 11h), i ja en aquest punt la quantitat de neu era molt important i el cel estava tornant a posar-se amenaçador, així doncs,  vam suspendre el nostre objectiu de fer el cim del Pun Hill (3200m) aquella mateixa tarda. De fet, no tenia sentit fer-lo aquest dia ja que hi volíem pujar justament per gaudir de les fantàstiques vistes sobre el massís de l’Annapurna, que se’ns havia dit que era espectacular, la qüestió era que amb el cel que hi havia ens hauria estat impossible de veure res.
Així doncs, vam escollir hostal (aquest cop vam haver de fer dos intents ja que al primer que vam entrar no ens van acceptar el tracte de no pagar el dormir-hi). En l’hostal que vam escollir també hi havia una estufa de llenya al menjador comunitari, que ja estava en ple funcionament. A aquella hora també érem els únics turistes de l’hostal.  Després de deixar les coses a l’habitació, vam anar directament a la vora de l’estufa on s’estava escalfant tota la part femenina i de nens de la família (d’uns 7-8 membres), amb qui vam acabar passant tot el dia i rient una bona estona, sobretot amb un nen ben petit, d’un parell d’anys com a molt, que no tenia cap vergonya i que només volia que juguéssim amb ell, de fet ens va intentar ensenyar algunes paraules en nepalí i tot! Que recordi, per exemple, “baba” ens va dir que volia dir nen molt petit, tot i això ens va intentar ensenyar moltíssimes altres paraules. Durant la tarda vam veure com s’anava cobrint el cel i com es posava a nevar. Els nens del poble sense cap por sortien al carrer a jugar amb la neu (amb el fred que feia i que teníem nosaltres!). Altre cop, ben aviat, vam sopar, aquest cop uns fideus amb verdures (noodles) i arròs.  Just després de sopar i de tornar-nos a escalfar a l’estufa, va arribar nou turista, un noi anglès,  amb qui vam parlar una estoneta. Li vam fer saber que l’endemà volíem pujar al Pun Hill si feia bon dia. Va resultar que ell no sabia què era això d’aquest pic i un cop li vam explicar que és un mirador espectacular del massís de l’Annapurna, s’hi va apuntar sense dubtar-ho. En aquest moment, i veient el temps que feia a fora (continuava nevant) vam pactar amb la Sandra que si feia mal temps jo pujaria igualment al cim (tenia moltíssimes ganes de fer un pic de l’Himalaya en aquesta ruta, i un 3200 no estava gens malament) i ella es quedaria a l’hostal mentre que si feia bon temps i estava el cel clar, a les 6 del matí pujaríem tots junts cap amunt per veure la sortida del Sol des del cim. Decidit el pla de l’endemà i com que no hi havia llum, després d’escalfar-nos una mica a l’estufa ens en vam anar cap a dormir, altre cop abrigats amb mantes de llana (que com he comentat eren tan gruixudes que semblaven matalassos) i  el sac de dormir.
En aquest punt no puc oblidar-me de comentar que em vaig adonar, pensant a la vora de l’estufa de llenya, que la relació amb la meva companya de viatge, la meva cosina Sandra, era immillorable, ens estàvem portant molt bé, les pors inicials sobre les possibles desavinences en un viatge així de llarg en uns països tan estranys, s’havien esvaït. La veritat és que estava essent un plaer compartir un viatge com aquest amb una persona com ella! I és que tot funcionava molt bé, quan hi havia un problema el resolíem junts, quan teníem un problema entre nosaltres ens ho dèiem a la cara sense dubtar de manera que ho podíem resoldre ràpidament, i costava molt poc prendre les decisions! Ojalà pogués esser així de fàcil amb tothom! Aquest viatge, sens dubte, entre el que estàvem veient i les converses amb la meva cosina, m’estava canviant.
També em vaig adonar en aquest moment que m’encantava el país i que sens dubte hauré de tornar al Nepal per fer, com a mínim, el trekking de l’Annapurna sencer (15 o 20 dies).

I ja era el dimecres 17, el dia del pic, el dia del Pun Hill. Em vaig despertar amb el cor encongit, amb por de mirar el cel i veure que s’havia tornat a ennuv olar, i és que durant la nit m’havia estat despertant unes quantes vegades i el cel era ben serè! Amb un cel espectacular ple d’estrelles! Tot i això, en sonar el despertador les meves pors es van fondre, i és que el cel continuava ben seré: Podíem començar la pujada cap al Pun Hill!
Feia fred, molt fred i encara era ben fosc quan vam començar a caminar des del poblet. El camí, un cop més, s’enfilava per la muntanya amb una interminable escala, plena de neu i de gel. Anàvem a contrarellotge, les primeres llums de l’alba ja s’albiraven a l’horitzó. La lluna minvant presidia l’escena. A mitja pujada ens vam trobar la caseta de cobrament, si sí, aquí també ens van cobrar, simplement per accedir al cim de la muntanya, al mirador (sorprenent l’hora a la que es devien aixecar els guardes per poder esser allà a cobrar-nos l’entrada a aquella hora!). La pujada la vam fer fins a la meitat junts amb la Sandra, era feixuga i es notava l’altura, a partir d’aquí i un cop estava segur que ja era prou clar i ja no hi havia perill (hi havia molta altra gent pujant també) em vaig avançar per poder arribar a dalt a veure la sortida de sol i fer unes quantes fotos. Així doncs vaig accelerar el pas i vaig quedar sorprès en arribar al cim! Quanta gent! Es nota va que era un punt turístic important! Tot i la quantitat de gent que hi havia, les vistes de l’Annapurna et deixaven igualment sense alè, i és que des d’aquest punt s’alçava majestuós tot el massís amb diversos pics de 7000 i 8000 metres d’alçada, els primers que veia a la meva vida. Aquests cims eren uns pics imponents i a més vam poder veure com s’il·luminaven amb les primeres llums del dia, tot acompanyat i d’un fred molt intens (no sabeu com vaig arribar a agrair en aquest viatge l’haver-me comprat un gorro de llana de iak). Al cap de poca estona va arribar també la Sandra, ens vam fer unes quantes fotos i vam decidir que ja era hora de baixar a esmorzar a l’hostal, a la vora de l’estufeta.
Després d’esmorzar, vam pagar l’hostal, ens vam acomiadar de l’agradable família i vam iniciar la ruta cap al següent poble, Tadapani.
Pel que havíem vist als mapes aquest havia d’esser un dia d’una caminada suau. Res més lluny de la realitat. Vam començar el camí amb una contínua i inacabable pujada enmig de la neu, de fet, era una pujada d’escales però hi havia tanta neu que no es podien distingir. La pujada va acabar al cap d’una bona estona, en un pic que era fins i tot més alt que el propi Pun Hill, tot i que les vistes des de dalt d’aquest altre cim no eren tan espectaculars (era un cim d’uns 3400 m que ja havíem pogut veure nevat des d’Ulleri, la primera nit, de fet Ulleri era clarament visible al fons de la vall). El paisatge nevat era una passada però feia l’avanç complicat i a les baixades a voltes fins i tot perillós ja que després d’haver-hi passat  gent i mules, tot plegat s’havia convertit en una pista de gel.
A poc a poc vam anar baixant, relliscant de tant en tant però no arribant a caure (sort en vam tenir d’un bastó mig trencat que va trobar la Sandra el primer dia!) la neu va anar disminuït, sobretot als costats solei de les muntanyes  (tot i que en un principi vam estar passant tota l’estona per l’obaga), fins que va arribar a desaparèixer del tot deixant només un camí enfangat, que també, al final, va quedar endarrere per deixar pas altre cop a un camí sec empedrat. Després d’una forta baixada, seguida d’una forta pujada vam arribar per fi a Tadapani, un petit poble amb vistes espectaculars al pic Annapurna Sud i al “cua de peix”, dos pics de 7000 metres espectaculars, amb diversos rius i impressionants cascades relliscant per les seves faldes. Vam dinar gaudint d’aquestes espectaculars vistes, m’atreviria a dir que esser el dinar amb les millors vistes que he fet mai.
Després de dinar, vam tenir un petit ensurt/aventura: vam seguir un camí de baixada que resultava molt agradable per l’entorn en el que transcorria però que no semblava estar tan arreglat i empedrat com el que havíem seguit fins aleshores. Ho vam trobar estrany però la veritat és que no en vam fer cas, fins que el camí va deixar d’esser un camí important per passar a ser un  corriol de muntanya. En aquest moment ens vam adonar que potser no anàvem per bon camí. Així doncs, a una parella d’avis que vam trobar pel camí (i que no sabien parlar anglès), els vam demanar amb la llengua internacional de les mans, pel camí cap als pobles on havíem de passar per arribar a Ghorapani. La seva resposta va esser clara i inconfusible,  no anàvem gens bé! Tot i això ens van donar unes poques indicacions que em van servir per situar-me altre cop. Vaig veure un collet amb unes cases, al fons, i vaig decidir que allà és on havíem d’anar, i més sabent que Ghorapani era just darrera la muntanya que estàvem rodejant. Vam seguir per corriols de muntanya, moltes vegades gairebé gens marcats, i després d’una bona estona vam arribar a aquelles cases que havíem vist i que efectivament eren part del camí real, on el vam tornar a agafar. Al final l’aventura per corriols de l’Himalaya va sortir prou bé, a més ens vam estalviar de pujar fins dalt de la muntanya ja la vam vorejar (aquí la meva cosina em va dir sincerament que no les tenia totes enmig dels corriols, que ja es veia dormint al ras, jo per altra banda, tot i uns petits dubtes al principi, estava convençut d’arribar). A una hora d’aquest grup de cases que es trobaven en un collet, ja hi havia Ghandruk, que es veia perfectament des d’allà dalt. El poble tornava a estar enmig de camps d’arròs, deixant endarrere els frondosos boscos.  Tocava tornar a canviar de paisatge, dels boscos d’alta muntanya als arrossars. En acabar la jornada, ja a Ghandruk, vam poder notar que estàvem realment rendits i és que havia estat un dia d’una gran caminada, des de la pujada ben d’hora a Poon Hill fins l’altra pujada i després l’interminable baixada. De fet, quan vaig suggerir continuar fins al següent poble per avançar terreny del dia següent, la Sandra gairebé em mata amb la mirada ... i és que havíem fet més de 8 hores amb un desnivell acumulat d’uns 2000 metres.
Ghandruk va resultar esser el poble més gran que vam trobar en la ruta, i, tot i que no ho semblava al principi, també el més autèntic. Mentre que en tots els altres pobles la majoria de cases s’havien transformat en hostals i restaurants per donar cabuda als milers de turistes de la temporada alta, aquest conservava bona part de les cases tradicionals i pel que es veia, també dels oficis tradicionals no relacionats amb el turisme. Només alguns hostals i hotels de nova construcció apareixien a la part alta del poble. En arribar ens vam trobar tots els nens tornant de l’escola (tots ben uniformats) i també que ens demanaven contínuament una xocolatina. No vam descobrir fins una bona estona després que tot derivava de la meva mania de recollir les deixalles dels camins: duia una motxilla amb una bossa plena de papers de xocolatina, patates, ... pel que a tots els nens els semblava que duia una bossa plena de caramels i xocolatines i que no els en volia donar. En referència a això de les deixalles, he de dir que vaig esser incapaç de recollir totes les que em vaig trobar pel camí, només vaig recollir les que més mal d’ulls em feien, la veritat és que tristament els camins eren força bruts (tot i que res comparat amb el que he arribat a veure a Mèxic). A Ghandruk ens vam quedar en una casa que, de tota la sortida era la que s’assemblava més a un hotel, tot i que vam aconseguir el mateix pacte que en els altres i molt fàcilment. La pega d’aquesta població és que no vam veure cap hostal on hi hagués estufeta al menjador ni amb l’ambient familiar que havíem trobat a la resta, i això de l’estufa era important ja que tot i que ja tornàvem a esser molt avall, a la nit encara feia fred. Per aquest motiu  no vam estar gaire estona en el menjador comú, i de fet l’ambient tampoc acompanyava (aquí sí que hi havia molts més turistes, erem uns 7, i no hi havia una família tradicional sinó uns gestors). Un cop més vam anar a dormir ben aviat. He de dir que això d’anar a dormir tan aviat és una cosa que em va anar molt bé ja que per primera vegada en anys estava dormint tranquil·lament una mitjana de 9-10 hores al dia, cosa inaudita en mi!

Ens vam despertar i ja era dijous dia 18, l’últim dia del trekking. Un cop més ens vam aixecar ben aviat, la idea era poder arribar aviat a Pokhara per anar a fer una última visita a la ciutat. Vam esmorzar una xocolata calenta amb muesli i unes torrades amb melmelada que era barreja de moltes fruites i una mel pura deliciosa, aquí vam decidir que portaríem mel pura de l’himalaya com a record per casa. Després d’esmorzar vam pagar religiosament la clatellada que ens van fotre i cap avall! El camí, desgraciadament es va transformar en pista un tros més enllà del poble. Tot i això, en aquest cas bona part del camí tradicional empedrat estava conservat i vam poder evitar passar per la pista durant bona part del trajecte, de fet bona part de la baixada fins al fons de la vall la vam fer per unes interminables escales. Després de passar per diversos poblets, creuar-nos amb molts vilatans a qui ja saludàvem contínuament amb el típic “Namasté”, de trobar-nos amb pagesos emparentats amb espanyols (és el cas d’un senyor la filla del qual es va casar amb un noi d’alacant), i seguir alguns trams de pista, vam arribar a Nayapul, 3 hores i mitja després de sortir de Ghandruk (tot un rècord tenint en compte que als mapes posava que tardaríem unes 5-6 hores). Allà (de fet a un petit poblet que hi ha abans, amb un pont de ferro ple de banderes d’oració tibetanes) vam registrar la sortida del parc natural, i vam pujar a la carretera on havíem arribat i a on vam haver d’esperar una bona estona el bus. De fet, ens vam arribar a preocupar una mica ja que només veiem busos que anaven en direcció oposada i els únics que pujaven no recollien passatgers. La qüestió era que els busos locals no tenen horari sinó que surten del punt d’origen només quan van plens. Gairebé una hora d’espera després va passar un bus ple a vessar que sí que es va parar i ens va recollir. En aquest bus  vaig haver d’anar dret una bona estona tot i que, primer la Sandra i després jo vam acabar trobant seients. També en aquest bus (com de fet ja ens havia passat a l’anada) vam haver de regatejar el preu i és que per turistes ens volien tornar a cobrar el doble ...
En arribar a Pokhara ens vam dirigir altre cop a “lakeside nord”, el lloc on es concentren els hostals més econòmics, vam dinar unes pastes de canyella i ens en vam anar a l’hostal on havíem deixat les motxilles grans (ens les guardaven els propietaris a la seva habitació). Ens vam dutxar amb aigua calenta després de quatre dies de suor (aquest cop sí que n’hi havia ja que havia fet un Sol radiant que havia escalfat l’aigua) i després vam decidir anar a donar una volteta tranquil·la al llac, no ens quedaven energies per pujar a un monument anomenat “pagoda de la pau”,  que es troba a una hora de pujada de la ciutat, a més el pujar-hi era per tenir unes bones vistes de l’Himalaya, i estàvem convençuts que aquestes no podrien esser millors que les que ja havíem vist. Per acabar el dia, vam anar a sopar uns momo’s i un daal bhat, mentre la corrent elèctrica anava i venia. Després de sopar vam fer la motxilla i cap a dormir, que l’endemà havíem d’anar aviat a buscar el bus Pokhara-Kathmandú i regatejar-ne el preu!

I ja era divendres dia 19 de desembre, un dia en el qual ens vam llevar amb un bon ensurt: ens va arribar un e-mail on se’ns deia que el nostre vol Kathmandú-Delhi pel dia 21 s’havia cancel·lat! Uff ja ens veiem atrapats a Kathmandú perdent la connexió Delhi-París! Vam estar tot el dia amb aquesta por al cap.
Tot i això, el dia continuava i teníem feina per fer. Ens vam llevar aviat i ens en vam anar cap a la parada de busos turístics, evitant un cop més els taxistes pesats que oferien agressivament els seus serveis. Un cop a la parada, vam veure que hi havia una flota bestial de busos (desenes) que esperaven als turistes que havien reservat o que anaven directament allà a regatejar el preu d’un bitllet cap a Kathmandú. Vam intentar regatejar fins a pagar un preu semblant al que pagaríem si agaféssim autobusos locals plens a vessar de gent, òbviament no ho vam aconseguir. Ens vam quedar amb el primer bus que vam consultar, això sí amb un preu raonable. Tot i això, i per sort, ens vam trobar un cop més a la noia de Torelló (que ara conexiem per la “loca” de Torellò), i ens va avisar que aquell bus no parava a prop de la zona d’hostals de Kathmandú coneguda com a “Tamel”. Amb aquestes doncs, com que no havíem pagat res, vam agafar les motxilles i sota les protestes dels responsables del bus ens vam dirigir al l’altre on aquesta noia havia aconseguit seient. Tot i això, com que al final vam aconseguir un bus una mica més barat, ens vam acabar tornant a canviar de bus. Allà a la parada de busos vam aprofitar també per comprar unes pastetes (tipus croissants) de xocolata (una xocolata molt rara, de fet semblava una barreja de cacau i una massa de farina ...), que tindríem pel camí.
La flota de busos va iniciar la seva marxa a les 7:30h del matí, i després de pujar i baixar enormes muntanyes, per unes carreteres plenes de corbes, a tota pastilla, avançant sense visibilitat, i fent només dues parades per menjar alguna cosa (en una de les quals, on vaig comprar uns platanets deliciosos, una cabra una mica massa curiosa ens va estar assetjant tota l’estona perquè li donéssim menjar), vam arribar sans i estalvis a Kathmandú. La idea d’agafar el bus diürn va esser molt bona, la veritat és que ara no em veig fent aquelles carreteres de nit, segur que hauríem acabat bolcats o caient per algun precipici! I és que les carreteres de Nepal són de les carreteres amb més accidents del món! I cal que destaqui que aquesta horrorosa carretera de muntanya és la més important del país! La que connecta les seves dues capitals!
Kathmandú es va presentar com una enorme ciutat, contaminada i frenètica, així com desordenada, però amb un ritme diferent al de les ciutats de la Índia, d’alguna manera molt més agradable. Vam baixar del bus i seguint les indicacions de la gent del carrer vam anar fins a “Tamel”, un barri de Kathmandú fet només per i per al turisme, ple de botigues de records, restaurants Europeus amb preus també molt Europeus i cafeteries. Allà, vam anar a un d’aquests cafès/pastisseria a prendre alguna cosa per dinar i després ràpid a buscar un hostal, i és que volíem poder tenir un lloc on dormir i anar corrents a arreglar el tema de la cancel·lació del vol. Vam mirar diversos hotels i al final en vam trobar un que, amb diferència, oferia la millor qualitat-preu, l’hotel President, que potser era una mica més car del que esperàvem, però no hi havia més opcions.  El fet és però que la propietària era una dona molt simpàtica amb un riure eixordador, ens recordava algú de la família ...
Aprofito aquí per dir que tot i que ens ha estat molt útil, la guia Lonely Planet del 2008 està totalment desfasada pel que fa a preus i de fet alguns dels hotels i restaurants que hi apareixen ja no existeixen.
Ja amb les coses a l’hostal vam anar a un cibercafè a fer les trucades a l’agència Makemytrip i a spicyjet (la nostra companyia de vols de baix cost) per arreglar el tema dels vols. El senyor del cibercafè ens va explicar que aquesta companyia està molt malament econòmicament i que ha cancel·lat molts vols últimament, amb això ja ens temíem el pitjor, de fet ens va comentar que a partir del 23 de desembre ja no oferia cap vol.
Amb la por al cos vam intentar contactar primer amb la nostra agència de viatges (makemytrip) però un contestador ens deia que si hi havia algun problema amb el vol, doncs que ens espaviléssim, que no se’n feien responsalbes, literalment. La veritat és que aprofito per desrecomanar a tothom l’utilitzar el makemytrip per reservar un viatge així, és una companyia molt poc fiable i amb la que no pots contactar si tens cap problema! Vam passar al pla B, intentar trucar directament a la companyia, i finalment ho vam aconseguir. Després d’una bona estona al telèfon vaig aconseguir canviar el bitllet de la Sandra per un vol que sortia al mateix 21 però a la tarda enlloc de al matí, tot i això, la llum del cibercafè va marxar just quan ho estava confirmant pel que no estava clar si ja s’havia fet el canvi, i jo encara no l’havia fet! Quina desesperació! Amb els nervis a flor de pell la Sandra va anar a comprovar amb el mòbil si havia rebut el mail de confirmació del canvi de vol mentre jo, amb un altre telèfon independent de la xarxa elèctrica, tornava a intentar contactar amb spicejet. De seguida va tornar la Sandra amb bones notícies, li havia arribat la confirmació, el seu vol estava canviat. D’altra banda jo portava ja mitja hora intentant contactar amb el personal de spicejet (intentant palar amb una persona, no amb un ordinador) per canviar el meu vol, i ja estava desesperat. Finalment ho vaig aconseguir, i, tot i les dificultats d’entendre el seu anglès vaig poder canviar també el meu vol i rebre la confirmació (va esser l’únic moment del viatge en que vaig obrir el mail de la feina). Tot i els mails de confirmació, jo encara no les tenia totes pel que feia a la companyia Spicejet i sobre si el nostre vol acabaria sortint o no de manera que vaig estar amb el neguit fins el dia del vol. Després de tots aquests nervis vam decidir anar a donar una volta per aclarir la ment i vam acabar en un restaurant molt acollidor, en un carreró paral·lel a la zona turística de Tamel però molt poc freqüentat. Era una casa de quatre plantes on cada planta tenia taules i cadires mentre la de dalt de tot tenia una zona on seure a terra en coixins, i també la cuina oberta per si volies veure com cuinaven. Aquest restaurant el regenten uns japonesos i ho fan molt bé i molt barat, va esser la primera però no la última vegada que hi vam anar a menjar. En aquest cas vam menjar uns momo’s de búfal d’aigua i de pollastre acompanyats d’una sopa de bolets. Després de sopar, vam fer una volteta i cap a dormir.

Ens vam despertar el dissabte dia 20, ben d’hora, un cop més. L’objectiu era anar a passejar i fer uns quants circuits pel casc antic de Kathmandú. Era dissabte, i com a tal aquí era dia de festa (si si, aquí el dia de festa és el dissabte, no el diumenge). Partíem avisats que per entrar a les places dels temples s’havia de pagar una bona quantitat de rupies, cosa a la qual no estàvem del tot disposats. Vam esmorzar uns panets i un cafè amb llet i ens vam fer els ornis tot passejant per la plaça Durban, evitant les taquilles, la veritat és que ens va sortir bé, vam veure tota la plaça sense pagar els 7.5 euros per cap que feien pagar! Un preu que vam trobar molt abusiu! Després de fer un recorregut per tot el cas antic veient temples i més temples vam parar a comprar pa amb formatge per dinar, vam anar a l’hotel on ens vam dutxar i vam decidir que dedicaríem la tarda a anar a visitar el temple hindú més important del Nepal i un temple tibetà, un temple on viu la comunitat més gran de refugiats tibetans. Vam caminar moltíssim i ens va costar Déu i ajuda trobar el temple hindú però finalment ho vam aconseguir, tot i això el preu era elevadíssim per poder entrar a veure’l  (10 euros per cap) i vam decidir que en fèiem prou veient-lo des de fora. Després d’això vam tornar a posar-nos en ruta i altre cop, després d’una bona caminada i de comprar i menjar unes mandarines boníssimes pel camí, vam arribar fins a la zona del temple tibetà amb la seva magnífica estupa (construcció típica d’aquest tipus de temples). En aquest cas el preu era una mica més baix però tampoc estàvem disposats a pagar-lo pel que vam aconseguir entrar a la plaça del temple per un carreró lateral on no hi havia taquilla i ningú ens va dir res (pel que vam veure molta gent ho feia). Després de visitar l’estupa vam començar a passejar per carrerons laterals i vam acabar a un temple on viuen més d’un centenar de monjos just quan feien una cerimònia tibetana, ens hi vam quedar fins al final, la veritat els sons eren molt profunds i commovedors! Va esser una experiència màgica! Els tambors, les “tenores”, la cerimònia en si...
En acabar la cerimònia, ens vam calçar i vam marxar en direcció a l’hostal tot recordant l’experiència que acabàvem de viure. Es feia fosc i vam decidir fer drecera passant per carrerons on podíem  com viu realment la gent de la ciutat. Aquí, com als pobles durant el trekking, ens vam adonar que poca gent és realment pobra, viuen amb el que tenen i amb això en fan prou, tots poden aconseguir unes rúpies treballant d’una cosa o altra i pel que sembla ben pocs (a part dels que demanen pel carrer) passen gana. Després de la passejada vam arribar, just quan es ponia el Sol, a la zona de Tamel. En aquest moment és quan vaig anar a escriure l’entrada anterior del blog, mentre la Sandra descansava a l’hostal. Més tard vam anar a sopar un Daal Bhat just a un restaurant de sota l’hotel. Era tan bo que vam repetir de tot (tan del daal, llenties, com de les altres salses). Per pair vam decidir anar a fer un passeig pels carrers circumdants i va esser en aquest moment en el que ens vam adonar que el viatge tocava a la seva fi i on vam començar a fer memòria de tot el que havíem passat, concloent que havia estat un grandíssim viatge, on havíem aprés moltes coses i on havíem tingut moltes experiències, tan bones com dolentes (tot i això era clar que encara no s’havia acabat i que s’acostava el que jo vaig anomenar el dia D, el dia de descontrol en el que o tot podia sortir bé o molt malament, el dia 21). Vam anar a dormir esperant com seria el dia que estava a punt d’arribar.

I va arribar el dia 21, el dia D, el dia del vol de Kathmandú a Delhi, el dia en que tornaríem a arribar de nit a Delhi i hauríem de buscar un hotel, la veritat és que podia esser un dia molt dur. Tot i això vam començar aixecant-nos una mica més tard de l’habitual, anant a esmorzar tranquil·lament i dirigint-nos cap al famós temple dels monos, que es troba sobre un alt turó que domina la ciutat. Hi vam arribar fent drecera per carrerons i travessant antics temples ara gairebé abandonats, vam passar també enmig de zones d’artesans, fusters, ferrers, ... i finalment vam arribar sota les escales del turó on ja vam veure els primers micos. Allà vam decidir que intentaríem, un cop més, entrar fent-nos l’orni, però aquest cop ens van atrapar i vam haver de pagar, aquest cop si, gustosament, els 2 euros d’entrada per cap. Vam fer la visita i vam tornar cap a l’hotel. Pel camí, just travessant un riu brut i molt desagradable, com tots els rius que travessen aquest tipus de ciutats, uns francesos ens van demanar com arribar al temple i quan els ho vam explicar dues noies que també passaven per allà ens van notar l’accent  i ens van dir que elles també eren catalanes, una de Cardedeu i una d’Olot, la segona havia jugat a futbol al Sant Esteve d’en Bas, li deien la Soco. Ens en vam acomiadar i vam continuar fins a la zona de Tamel. En arribar-hi vam decidir anar a relaxar-nos tot prenent un cafè amb llet i just en aquest moment ens va arribar un altre mail de Spice jet, ens temíem el pitjor, tot i això només anunciaven que aniríem amb una hora de retard. Vam anar a dinar uns chowmein (noodles) al restaurant regentat pels japonesos del que us he parlat abans i després a pagar l’hostal, a buscar un taxi i cap a l’aeroport. L’aeroport va resultar esser un edifici molt rural amb controls de seguretat molt lleugers per no dir una altra cosa. Al final, després d’esperar el vol, aquest va arribar amb només l’hora de retard anunciada i a partir d’aquí, per sort, tot va anar com la seda, el vol es va enlairar i aterrar sense problema i la motxilla que vaig facturar també va arribar sense problema. Així doncs a quarts de 10 ja érem a Delhi amb les motxilles recollides.
La veritat és que després de la primera desagradable experiència que ens vam endur quan vam arribar a Delhi el dia 7 de desembre, ens feia una mandra horrorosa tornar a passar per aquesta ciutat, tot i això, aquest cop, tot va esser molt diferent. I és que ara ja teníem llarga experiència en com funcionaven aquests països pel que no ens va tornar a passar el mateix que al primer cop. Així doncs, vam evitar els taxistes de la sortida de l’aeroport i vam anar directament a buscar el metro (ojalà ho haguéssim fet així al primer dia! Tot i això, el primer dia, quan vam arribar, degut al retard en el vol, el metro ja estava tancat, és per això que hem posat una reclamació a Air France, a veure si cau alguna cosa!). Vam agafar el metro i aquest ens va sorprendre per la modernitat i l’eficiència, de fet ens va deixar directament a l’estació de trens de Nova Delhi, on, seguint les indicacions d’un bon samarità, vam dirigir-nos directament  al carrer dels hostals. Allà, no ens va costar gaire escollir-ne un de baratet, tot i que aquest tenia unes habitacions molt i sense finestres. La veritat però no ens importava massa ja que només estaríem unes hores ... El problema que sí que ens vam trobar era que allà ens van dir que no podrien guardar la motxilla pel que vam haver de pensar en una alternativa: la deixaríem a les taquilles de l’estació de trens. Vam anar a dormir després de sobreviure exitosament a aquest dia, el dia D.

I finalment ja ens trobàvem al dilluns dia 22, l’últim dia per aquestes terres. Ens vam llevar a una hora raonable (tot i que ens vam equivocar a l’hora de posar el despertador i va esser més aviat del que esperàvem) i després vam anar a esmorzar, de fet per primer cop al viatge vam fer  un bon esmorzar continental: sis torrades, suc de taronja, mantega, melmelada, caputchino ... En acabar vam canviar calers, vam pagar l’hostal i cap a l’estació de trens. Allà, vam inventar-nos el número de bitllet de tren (necessari per guardar coses al guardamaletes), vam deixar les motxilles i ens vam endinsar a peu a una ciutat grisa per una barreja de boira i contaminació deguda a la crema de les escombraries al carrer i als cotxes (de fet hi va haver un moment que ben bé podria esser que ens haguéssim col·locat de tan respirar fum de la crema de plàstics al carrer, i és que ens va agafar un tonteria ... Vam començar la visita de Delhi per la mesquita més gran de la Índia. I aquí, em permetré el luxe de definir el dia i la visita en un verb i una frase: descalçar i els museus tanquen els dilluns. A la mesquita va esser al primer lloc on ens van fer descalçar. Després d’això vam anar cap al fort roig, que estava tancat (el dilluns tanquen), després a un temple jaidista (una religió on professen un respecte immens per tot tipus de vida), on ens van fer tornar a descalçar, i al seu hospital de les aus,  i per acabar vam anar fins al ghat on van incinerar a Mahatma Ghandi, i on ens van fer tornar a descalçar. En acabar la visita ens vam dirigir cap a la plaça central de nova Delhi. Pel camí vam descobrir un restaurant en un mercat on feien molt bons plats i molt econòmics, així que ens hi vam parar a dinar. Vam menjar un thali. Vam continuar el camí, parant a pair i descansar un parell de vegades, i vam arribar al centre de la plaça on hi ha una enorme bandera Índia. Aquesta plaça és realment el centre comercial de la zona adinerada de la Índia ja que hi ha totes les botigues típiques Europees, cares. Vam  fer unes fotos i vam marxar cap al metro ja que la plaça en si estava també tancada (dilluns).
A la tarda la idea era anar a veure el temple més modern i complert de l’hinduisme a la índia, tot i això, també era tancat (dilluns) pel que ens vam conformar amb un temple petit del costat on també ens van fer descalçar. Per arribar a aquest temple, com he dit,  vam agafar el metro, el que ens va sorprendre en aquest cas és que per accedir-hi vam haver de passar uns controls de seguretat semblants als dels aeroports, molt estrictes. En acabar la visita del petit temple hindú, vam decidir no anar a veure el temple del lotus ja que era tard i igualment hi arribaríem de fosc. Així doncs ens en vam anar cap a l’estació de Nova Delhi on vam recollir l’equipatge després d’evitar que ens cobressin per tres equipatges enlloc de dos (sempre has d’estar amb els ulls ben oberts perquè no et timin en aquest país!), i després cap a l’aeroport de Delhi. I a l’aeroport vam tenir un últim problema. Resulta que no es pot entrar sense ensenyar un bitllet d’avió o la reserva del mateix, i jo, no vaig poder trobar el meu. De fet, la Sandra ja havia entrat i ara no la deixaven sortir. Així doncs em vaig haver d’espavilar i finalment vaig aconseguir que l’operadora d’airfrance me’n fés una cópia amb la que podria entrar, mentre la Sandra, pobre, intentava parlar amb la companyia AirFrance des de dins, sense saber on era jo. Amb la reserva impresa per fi, vaig anar altre cop a l’entrada, ara però,  els militars no em volien deixar entrar fins 4 hores abans del vol (en faltaven 6). Vaig insistir en que tenia una amiga a dins que feia estona que hi era i finalment em van deixar entrar. A dins, vam esperar esperar una bona estona, la Sandra llegint, jo jugant al solitari amb les cartes (ja m’havia polit el llibre que vaig dur), i 4 hores abans del vol ens van deixar facturar, després vam passar els controls de seguretat, vam anar al duty free a rapinyar mostres de xocolata, te i colònia i finalment, a buscar el vol, cap a París!
El vol va esser plàcid, nocturn, amb bon menjar i galetes per rapinyar durant el vol (altre cop en vaig agafar unes quantes per tenir per nadal, ho estic convertint en una tradició, però és que són tan bones que no me’n puc estar d’agafar-ne!), vam mirar pel·lícules, vam dormir i vam arribar a París a l’hora que tocava, amb temps de sobra per fer la connexió amb el vol a Barcelona.

Així doncs ja erem a París, dia 23, i per no acabar el viatge sense un últim ensurt,  vaig tenir un problema amb la targeta d’embarcament al control de seguretat de la connexió de vols, un cop més ens vam separar amb la Sandra, ella havia pogut passar sense problema. El problema va esser que targeta d’embarcament a Paris-BCN no estava ben impresa pel que no podia passar el control (ja em veia perdent la connexió), tot i això, al cap d’una estoneta ja tenia una nova targeta i vaig poder entrar fins al control de seguretat, on, per acabar d’arrodonir-ho tot plegat, em van fer una prova d’explosius, es veu que dec fer cara de terrorista....
Altre cop amb els horaris previstos vam fer el vol fins a Barcelona, la motxilla va arribar correctament, vaig passar a buscar el mòbil al pis de la Sandra a BCN, i va arribar l’hora del comiat, un comiat per pocs dies perquè ja vam quedar el dia de sant esteve per veure les fotos!
Després d’això vaig passar per la facultat, a veure la jefa i els companys de despatx, vam fer un cafetó, vam xerrar una estona i, sorpresa, vam anar a buscar una panera de nadal que ens ha fet el grup! I després d’això, tren i cap a casa!
I això ha estat tot, un viatge molt intens amb moltes aventures i amb la molt bona companyia de la meva cosina, un viatge per repetir! Ara us escric ben d’hora al matí, amb uns ulls com unes taronges... maleït jet-lag!

Aquest ha estat doncs el viatge de relax post-doctorat a la Índia i al Nepal, una gran aventura on hem après moltes coses, tan del món com de nosaltres mateixos, de veritat que ha valgut la pena, tot i el refredat que porto ara ...

Fins la propera i ja ho sabeu, continueu mirant les estrelles!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada