Tornada a l'escola, una setmana per recordar

Hola a tots de nou. Us escric ja per tercera vegada des d'aquest magnífic país que es diu Mèxic. Aquesta vegada us vull explicar com ha anat l'escola internacional de Dinàmica Galàctica de Gaia, ara que ja s'ha acabat i que ja estic instal·lat a la casa que serà on em quedaré durant les properes quatre setmanes.

Començo doncs:

Com ja us vaig dir a l'última entrada, aquesta ha estat una escola molt intensa, moltes hores de classe, moltes hores d'exercicis, molts coffee breaks, però també molts moments per compartir amb els estudiants, moltes noves idees per discutir, cerveses per degustar, nous llocs per visitar i d'altres de ja coneguts per recordar.

També ha estat un lloc per retrobaments amb amics de congressos de ja fa molt de temps, és el cas per exemple d'una noia molt i molt simpàtica dels EUA (qui ho hauria de dir!), que és sens dubte l'alegria dels congressos i de les festes!

Pel que fa als espais on vam estar, l'escola en si mateixa es va dur a terme gairebé íntegrament en un edifici anomenat “La casita de la ciencia” a la zona del recinte del museu “Universum”. Unes camionetes ens duien i tornaven cada dia a l'Hotel Camino Real el Pedregal, l'hotel de 4 estrelles del que ja us vaig parlar en una entrada anterior i que era el lloc on estàvem tots els de l'escola. Tot i que en aquest hotel havíem de renovar cada 24 hores la contrasenya d'internet, també s'ha de dir que tenia un gimnàs gratuït (on vaig anar gairebé cada matí), i un bon esmorzar continental + un plat a escollir (des de quesadillas o chilaquiles fins a pancakes o macedònia).

Van passar els dies i després de moltes classes i exercicis va arribar el dia de la visita turística de l'escola. Ens van dur a Teotihuacan, un lloc on tot i que jo ja hi he estat 3 vegades no em canso d'anar-hi. En entrades al blog dels anys anteriors us vaig parlar molt d'aquest lloc, de les seves tres magnífiques piràmides, de les més grans del món, de la historia, els mites etc. Aquest cop però ens van sorprendre amb dues coses. Primer, vam sortir de l'hotel cap a Teotihuacan a les 5 del matí, i us preguntareu per què, doncs perquè vam anar a veure l'alineament del Sol amb la piràmide del Sol just a l'alba. Vam arribar a les 6:20h a un petit monticle als afores de la zona arqueològica, un monticle que va resultar ésser també una petita piràmide encara per excavar. Vam pujar al cim, vam aguantar el fred tot esmorzant el que ens van donar a l'hotel i entorn a les 6:45 el Sol va començar a treure el nas pel darrere de la piràmide del Sol, va ésser un moment ben màgic.

Un cop vista la sortida de Sol, vam continuar a peu fins a la zona arqueològica, i no hi havia absolutament ningú, vam gaudir d'una bona estona tot sols en aquest lloc immens. Els nostres guies durant la visita van ésser un arqueòleg professional i un arqueoastrònom. Cadascun d'ells ens va donar la seva visió del que significava aquest lloc, des de la part socio-cultural fins als mites i tradicions d'aquella gent. Tot i això, l'opinió de l'arqueostrónom era que aquella gent van construir la ciutat alineant-la amb un munt de constel·lacions i coses del firmament, la veritat però és que la majoria de nosaltres vam creure que moltes de les seves explicacions estaven una mica agafades pels pèls, molt poc científic tot plegat! Al migdia, una nova sorpresa. Resulta que els arqueòlegs van fer fa poc un gran descobriment, un túnel que s'endinsa en una de les piràmides, la de quetzalcoàtl, la sorpresa és que ens hi van deixar entrar! Brutal! Això sí, sense càmeres ni mòbils, tot està per explorar encara!

Per acabar el dia vam anar fins un restaurant amb buffet lliure on ens vam atipar com lladres (i per menys de 6 euros!), de fet, vam menjar tant (sobretot jo i un parell d'amics), que els cambrers, dissimuladament, es van anar emportant coses cap a la cuina! Quin panxot de riure que ens hi vam fer!!

L'endemà de la visita turística, va ésser un dia de rutina com els altres, però era divendres i tocava anar aviat a l'hotel, mudar-se i cap al sopar de l'escola a l'Azul y Oro, un dels llocs més selectes de la Ciutat Universitaria. Tot i això amb el mal temps que ens va fer molts vam optar per no anar a canviar-nos i anar directament a sopar. En el sopar ens van servir bunyols d'ànec amb mole poblano, tostadas de cochinita pivil, un tamal de frijol i un d'una herba semblant als espinacs i de la que no recordo el nom, per beure, aigua d'orxata (d'arròs) i de jamaica i per postres espumós de mamey, tot una delícia! Ah i vi, però qui el volia l'havia de pagar a part, i, de fet, els que en van beure diria que van acabar pagant el sopar de tots! Era caríssim!!! I només mitja copa!!

Durant el sopar vam aprofitar per parlar dels problemes dels nostres respectius països i he de dir que crec que tenim uns quants adeptes més per la causa catalana, clar que sí! Fent país!!

Després de sopar ens en vam anar a fer un toc amb uns quants amics. La idea era anar a ballar però a l'últim moment tothom es va escapolir i vam acabar intentant anar a un bar de l'Av Universidad (de fet el bar que tenia al costat de casa l'any passat), el cas és que estava tancat, al final vam anar a parar a un altre bar també sobre aquesta avinguda però una mica més lluny. Vam beure un litre de cervesa negre cada un, i em van ensenyar com michelar-la (posar sal i llima al contorn de la copa), és ben útil i queda ben bo!

L'endemà, per no perdre el ritme, i tot i que era dissabte, vam començar altre cop ben d'hora les classes, tot i això, no seria un dia normal, de fet es convertiria en un dia ben ben especial!

Al migdia, vam dinar i després cap a canviar-nos de roba: era el dia de la “Noche de las Estrellas”, un esdeveniment de divulgació amb tots els ets i uts! És una super fira d'astronomia que visiten milers de persones. Hi ha carpes de totes les organitzacions astronòmiques, i molts, molts astrònoms per allà voltant responent les preguntes dels més petits i dels més grans, i jo molt agraït n'era un més aquest any! Per tot arreu es podien llegir cartells divertits on deia “Preguntale a un astrobiólogo”, “Abraza a un astrónomo”, ..., i de carpes, doncs n'hi havia de tots tipus. A mi m'havia tocat estar a la de carpa de Gaia, però, com no, em vaig apuntar en unes quantes més, a la de “Astrónomos en acción”, que era la dels estudiants de l'IA, a la de “Preguntale a un astrònomo” i també em va tocar fer una xerrada a la carpa nº1 de conferències. Pel que fa a la dels estudiants de l'IA allà vaig fer com a la de Gaia, quedar-me per allà voltant i esperar que algú gosés apropar-se per preguntar alguna cosa, i, oi tant que n'hi havia de gent que s'hi atrevia! I quines preguntes!! A la carpa de “Pregúntale a un astrónomo”, el funcionament era diferent, l'astrònom (és a dir nosaltres), s'asseia en un sofà i la gent s'apropava formant un cercle, llavors qualsevol que volgués preguntar-li alguna cosa ho podia fer, simplement era una carpa com a les anteriors però una mica més formal. En aquesta última carpa solien haver-hi els astrònoms més famosos, tot i això, un parell de vegades també hi vam anar uns quants estudiants.
 Després de tot això vam anar a sopar a la carpa de l'staff on ens van donar un parell d'entrepans, galetes a dojo, patates, cafè, beguda, tot gratis pels astrònoms. Un cop havent sopat, tocava anar cap a la carpa de conferències 1. A les 21:30 tenia la meva xerrada, clausuraria la carpa jo!

Vaig arribar-hi puntual i encara hi havia el conferenciant del a sessió anterior. Vaig poder escoltar-lo una estona i la veritat va fer una xerrada molt avorrida, la gent marxava i jo anava pensant “quina pena la meva xerrada serà només pels quatre que aguantin fins al final". Vaig començar la xerrada amb la carpa mig buida però, no sé com, quan me'n vaig adonar ja tenia la carpa plena de gom a gom, fins i tot amb gent dreta! Quan vaig acabar, en el torn de preguntes van començar les felicitacions: que si l'havia feta molt amena, que si molt entenedora, etc etc, i al final, la més gran de les sorpreses, es van a costar a demanar-me autògrafs!!! I una senyora fins i tot se'm va apropar i em va posar davant del nas un llibre del seu fill, jo pensava que volia només un autògraf però em va dir: “Ah por cierto, mi hijo se llama Cristian”, volia una dedicatòria!! No tenia ni idea de què escriure-hi, pel que hi vaig posar: “Para Cristian, de seguro un buen astrónomo para el futuro!”, i és que mai m'hauria pensat haver d'escriure una dedicatòria!

En acabar de signar autògrafs i de fer-me fotos amb la gent, vam recollir la carpa i ja s'havia acabat la “Noche de las estrellas”. Marxava amb un molt bon regust de boca, sentint-me com un heroi, i només pel sol fet d'ésser científic i astrònom. Aquest país no deixa de meravellar-me, un país on es pot tenir com a heroi un científic, i nosaltres arrogants en diem el tercer mon ..., seria impensable que passés una cosa així a casa nostra, ans el contrari, encara et pregunten que per què serveix això que fas i perquè hauria de cobrar tan un científic (i ni saben que de cobrar cobrem ben poc!), i per l'altre costat val la pena tenir-lo present, 11 persones corrent darrera d'una pilota cada cap de setmana cobren milionades, ah, però és clar, ells aporten moltíssim a aquesta societat!...

Per acabar la vetllada ens en vam anar a fer unes cerveses, però, com que era molt tard, molts lloc ja tancaven i vam haver de tornar a l'hotel sense haver pres res.

Passada la fantàstica “Noche de las estrellas” tocava començar els projectes finals de l'escola. En el meu grup ens vam posar en Javier, en Santiago (estudiant de la Bárbara, i que estudia òrbites d'estrelles entorn de la Vía Láctea i també discos protoplanetaris), la Luisa (també estudia òrbites amb la Bárbara, tot i que ella ja és postdoc) i la Carmen (estudia l'evolució dels cúmuls oberts dins el disc galáctic i intenta esbrinar l'origen del nostre Sol, també és postdoc). El projecte era molt ambiciós però estàvem animats i vam decidir tirar pel dret. Tot i això, va passar el diumenge i després el dilluns i hi va haver una part de la feina que ens va ésser impossible de fer, els codis de la Luisa no hi havia manera de fer-los funcionar (la veritat, creiem que sabia com utilitzar-los però va resultar que no), i del resultat dels seus programes en depenia tenir la base per fer anar els de la resta. Per sort els meus els vam poder fer anar amb una altra mostra. Amb tot això, vam acabar el projecte a les 6:30 del matí del dimarts, en aquell moment jo vaig preferir anar al gimnàs per acabar-me de despertar que no pas dormir 30 minuts. A les 7, somnàmbuls tots plegats vam anar cap a esmorzar, tot per començar l'últim dia d'escola, el dia de les presentacions dels projectes.
Per fer les presentacions ens vam dirigir a un auditori diferent al de les classes i exercicis, un al segon pis del propi museu. Pel que fa a les presentacions, la veritat és que hi havia treballs molt bons, d'altres potser no ho eren tant, però el que sí s'ha de dir és que tots hi vam posar el coll i que de veritat vam aprendre molt!

Per acabar l'escola, i després de les presentacions, ens van convidar a una visita guiada a Universum. El primer que vam visitar va ésser l'exposició “The Body Worlds”, una exposició de cossos humans reals, plastificats. Aquesta primera exposició va resultar ésser molt interessant ja que hom hi podia aprendre moltíssim d'anatomia; d'altra banda, he de dir que algunes de les coses que s'hi poden veure tenen un toc ben macabre ja que s'hi fan servir alguns cossos humans tallats de maneres diferents per intentar crear art (no obstant aquest petit detall jo ja era la segona vegada que hi anava ja que gràcies a l'escola ens era gratis i qui sap quan tornaria a tenir l'ocasió d'anar-hi). Després d'aquesta visita ens van portar a veure la resta del museu, la part de l'univers, l'evolució etc etc.

Després de la visita ens vam tornar a reunir, vam omplir l'enquesta de valoració de l'escola, vam votar el millor projecte (de fet tots vam acabar votant més amb el cor que amb el cap) i va guanyar el grup dels nois de llicenciatura, que tot i no fer un projecte brillant, s'ho van currar infinit!

En acabar vam anar cap a l'hotel a descansar, jo ni sopar vaig poder fer, vaig anar directament a dormir, i és que ja portava prop de 40 hores sense dormir!

Finalment, el dimecres, va tocar esmorzar per últim cop a l'hotel, acomiadar-se de tothom, de la Cesca, la Hoda, la Erica i de la resta de gent, i després cap a l'IA a continuar treballant! I al vespre, cap a la que seria la meva casa pel proper mes! Però això ja serà una historia per una altra entrada al blog!

I aquí acabo avui, ja veieu que ha estat una setmana molt intensa!

Continueu mirant les estrelles i al cometa ISON, que en els últims dies ha augmentat espectacularment la seva brillantor i ara ja es veu a simple vista! Ja ho sentireu a les notícies!

Una setmana d'estrès: una organització desorganitzada!

Hola de nou! Vaja, no vaig poder complir la promesa d'escriure-us el dilluns però, com diu el títol, buff quina setmana!!!

Us escric però assegut en un banc del MUTEC, acabant per fi el XXV Congrés Nacional d'Astronomia de Mèxic, i enmig de contínues i inacabables interrupcions de gent del congrés preguntant-me mil i una coses sobre el mateix. I perquè a mi? us preguntareu, sabent com sabeu que fa poc més d'una setmana que sóc per aquestes terres, doncs això és el primer que us vull explicar avui.

Com us vaig dir, ja era a Mèxic, per fi, després de l'aventura per l'aeroport de París ja m'havia instal·lat a l'hostal i podia començar a treballar. El dijous ja vaig anar ben d'hora a l'Institut, em van cedir un despatx provisional ja que, entre que la següent setmana començaria el Congrés Nacional d'Astronomia, i que les dues de després d'aquesta tindria l'Escola de dinàmica galàctica, no necessitaria un despatx fins al 13 de novembre, com a mínim.

Aquest primer dia va esser el dia de retrobaments, alguns de més emotius que d'altres, entrega d'obsequis (vaig dur unes quantes petaques de ratafia, quina llàstima que no me'n vaig guardar cap per mi!), i poca feina. Poca feina perquè va esser impossible veure ni l'Octavio (El meu director de tesi) ni la Bàrbara (col·laboradora) perquè estaven molt enfeinats organitzant el congrés de la setmana següent. I això justament va esser ja un mal presagi del que havia de venir.

El divendres vaig tornar a l'institut ben d'hora, recuperant-me del “jet lag”, i aquest dia sí que vaig poder trobar tan a l'Octavio com a la Bárbara, estaven molt i molt ocupats i de seguida els vaig dir que jo els podia ajudar amb la logística del congrés. I així va començar tot, un cap de setmana treballant tot el dia a l'IA (tan dissabte com diumenge) pel congrés, fent les credencials, el programa, ... i mil i un detalls més.

Aquí ho deixo perquè he d'anar a controlar l'entrada del lloc on es dina, sí, fins i tot això faig! ...

Continuo, molts dies després, ja passat el congrés i enmig de l'escola de dinàmica galàctica de GAIA.

Com us deia, vaig passar el cap de setmana treballant i amb el neguit d'haver de canviar d'hotel ja que, tot i que ja tenia pagat l'hostal (el Cenote Azul), resulta que m'havien reservat també habitació a l'hotel Camino Real (l'hotel del congrés), i volien que em quedés allà per ajudar amb els temes logístics. Tot i això m'havien pagat només de diumenge a divendres, i l'escola de Gaia, per la que tenia pagat altre cop el mateix hotel, començava l'altre diumenge. Així doncs els meus plans hotelers van esdevenir ben complicats: arribada-diumenge del congrés, al Cenote Azul, del diumenge de congrés al divendres, Camino Real, del divendres al diumenge, altre cop Cenote Azul i del diumenge al dimarts de l'altra setmana, altre cop al Camino Real ... un cop acabada l'escola, per fi, ja tindria un lloc estable, un pis compartit, i fins a la tornada.

Arreglat el tema d'on dormiria cada nit, va arribar el dilluns, la prova de foc, el dia d'estrès màxim. Va començar el registre dels participants i, mai ho hagués fet, em vaig posar com a responsable de la taula de registre. Amb això em vaig acabar passant tota la setmana a la taula, donant informació, cobrant el sopar i els dinars,del congrés, resolent problemes, ... en definitiva, vaig veure només 3 xerrades durant tot el congrés! I ni la meva, que vaig fer el divendres, em vaig poder preparar!

Per acabar-ho d'adobar tot plegat, l'organització era pèssima, mai havia anat a un esdeveniment de gran format com un congrés on els plans de TOT es canviessin a cada instant! Els participants paraven bojos, i jo, com a persona responsable de la taula d'informació, tres quarts del mateix, i a més afegint-hi les queixes que havia d'aguantar a cada moment.

Va esser una setmana de dormir poc i treballar molt, tot i això també va esser una setmana amb moments genials, amb la companyia dels bons amics de l'IA, també atrafegats com jo, responsables de mil i una coses del congrés (l'Alejandro sobretot, pobre, coordinant-ho tot plegat, la Rut i l'Eva, ajudant-me en el registre i a més coordinant sales de conferències, en Jose Gregorio, etc). I com a millor moment, el sopar del congrés, un molt bon sopar, amb vi del millor un vi d'Ensenada espectacular, unes postres que encara em cau la bava, mariatxis, ...

I amb tot això, vam arribar al divendres, vaig fer la meva presentació, i a la tarda vam clausurar el congrés. Per fi, un cop tot acabat i recollit, cap a dormir al Cenote Azul.

El cap de setmana va esser més tranquil, encara vaig anar a l'IA a treballar una mica amb l'article científic que estem a punt de publicar i en tancar el comptes del congrés. I el dissabte al vespre, amb la Rut, l'Eva, en Mauricio i en Yaxk'in vam anar a veure les ofrenes del dia de “muertos” a“las islas” de la UNAM. Un cop visitades (espectaculars), vam anar a menjar uns tacos i cap al cine a veure Thor 2, un bon final per una setmana tan intensa.

I el diumenge a la tarda, cap a Camino Real altre cop a registrar-nos ara per l'escola de dinàmicagalàctica de Gaia. I aquí explicaré què és aquesta escola: són 9 dies intensos compartits amb estudiants de màster, doctorat i post-doctorat de tot el món, uns 40, on s'imparteixen cada dia diverses classes que dirigeixen reconeguts investigadors en el camp de la dinàmica galàctica (com es mouen les estrelles i la galàxia en general). Durant els primers 5 dies hi ha cada dia unes 5-6 classes de 45 minuts i unes 4 hores d'exercicis, i els últims 4 els dedicarem a projectes que se'ns proposaran i dels quals esperem en surtin algunes col·laboracions ben profitoses.

Tornant al registre, allà ens van entregar una llibreta, un bolígraf i una calavera de sucre, això últim perquè com ja he explicat acabava de passar la festivitat de “muertos” i és tradicional regalar calaveres de sucre, xocolata o “amaranto” als convidats i amics. Un cop tots registrats, vam anar al còctel de benvinguda on vam provar uns tacos de “cochinita pivil”, arranchera, pollastre, ... vam menjar una calavera de xocolata, vam veure mooolt suc de taronja i vam passar una bona estona xerrant amb vells amics de congrés amb els quals només ens anem trobant en aquest tipus d'ocasions.

Després d'això, va començar la rutina de l'escola: classe-coffee break-classe-coffee break-classe-coffee break-classe-dinar-coffe break-classe-coffe break-classe-coffe break-exercicis. Com podeu comprovar moooolt de coffee!!

I aquí estem, ja a dimecres, a punt per un nou dia de rutina, però nerviosos per demà!! Demà hi ha la sortida de l'escola! Ens n'anem a veure la sortida de sol des de Teotihuacan, i tot i que estar-hi ja hi he estat 3 vegades, aquesta hi anem a les 5 del matí per veure com surt el sol i a més entrarem DINS de la piràmide de Quetzalcoatl!! Pot esser espectacular!! Ja us explicaré!

I aquí acabo, espero que després de l'escola tindré un moment per explicar-vos tot com ha anat, els nous projectes, les visites, el sopar del congrés, etc etc, ah, i també els plans pels propers caps de setmana! Em queden moltes coses per visitar d'aquest bonic pais!!!

Aah i continueu mirant les estrelles, que en aquests dies que venen us podeu endur alguna sorpresa!

Comiat pagà i aventures a París

Hola a tots! Quant de temps fa que no actualitzo aquest blog! I no és per falta de ganes eh, més aviat per falta de temps. Com ja sabeu, quan sóc a la meva terra, la Garrotxa i en general, Catalunya, el temps passa volant: cau, marboleny, caminades de cap de setmana, i feina, molta feina del doctorat, una rutina que es repeteix setmana rere setmana, exceptuant la petita pausa d'estiu.

En aquests últims mesos però hi ha hagut alguns canvis en la nostra vida i és que se'ns han acumulat diverses preguntes a tots els que en un any, sí, només un any, ja llegirem la tesis doctoral: I després què? I després on? I, el més important, què vull fer quan sigui gran?

Aquesta última pregunta, la maleïda pregunta, l'hem estat eludint durant molts anys, tants que finalment, cansada, se'ns ha plantat just al davant barrant-nos el pas. Ara ja no serveixen les excuses, hem de prendre la decisió, una decisió que potser molts ja van prendre als 16 o 18 anys mentre nosaltres, no sabria dir si per cobardia o per mandra, no ho hem fet fins ara.

En aquest punt del camí moltes portes se'ns obren, algunes d'elles ens porten a conèixer món, a conèixer gent, a avançar en la carrera investigadora, d'altres ens permeten fer un canvi de rumb en les nostres vides, tornar als orígens, a la terra, a la família, als amics de tota la vida. El problema és que algunes d'aquestes portes, un cop tancades costen molt de tornar a obrir. Aviat, molt aviat haurem de prendre una decisió, i depenent del que escollim la nostra vida pot canviar radicalment.

Però, tot i això, el moment de prendre la decisió encara el tenim a un any vista, per tant, com sempre, tanquem els ulls i endavant!

Així doncs, després d'aquesta breu introducció que us he fet per contextualitzar la situació en la que em trobo en aquest quart, i últim?, viatge a Mèxic, començo amb la història que realment us vull explicar avui.

Després de mig any per casa, ha tornat a arribar la tardor, moment en que, com ja és costum, faig la maleta i me'n vaig cap a Mèxic.

Tot i això, avui, escrivint-vos des de l'aeroport Charles de Gaulle de París vull començar no pel viatge sinó pel cap de setmana abans. Un cap de setmana intens com la majoría però potser una mica més: el cap de setmana de la festa pagana o del misteri de la lluna! M'explicaré, un grup d'amics de la facultat de física, de diverses promocions, va organitzar una sortida de cap de setmana a un lloc tan remot com fora possible i, com a requisit imprescindible, en un cap de setmana de lluna plena (o quasiplena). El lloc escollit va esser el llac del Montmalús, just a la frontera Catalano-Andorrana. La idea era sortir aviat el dissabre dia 19 i trobar-nos a Prullans (Alta Cerdanya) per dirigir-nos a Viliella on agafaríem una pista que s'endinsa a la Vall de la Llosa fins la última masia on començaríem a caminar. Un grup va fer exactament això, mentre que jo, enfeinat com sempre (Fira de Sant Lluc, dinar familiar, ...) vaig acabar sortint a les 4 de la tarda i arribant a Viliella a les 6. Era tard per posar-se a caminar però amb tot, vam quedar per pujar junts un altre noi, en Joan, que també anava tard. Vam començar a pujar a les 18:30h, i, tot i que ens havien dit que només tardariem 2 hores, van passar les dues hores, es va fer fosc i encara no haviem deixat la pista forestal que porta a la barraca de l'esparver (i mira que duiem un ritme ben fort!). Fosc, moments per reflexionar, i moments per perdre's, encara no havia sortit la lluna i no hi havia manera de trobar la barraca de l'esparver. Sabíem més o menys on érem i per tant vam decidir que a falta de camí, bona és direcció i ens vam emboscar pujant pel dret cap al llac del Montmalús. Quan ja erem gairebé a dalt de tot de la muntanya vam sentir uns crits, ens havien trobat, i no érem pas massa lluny del camí, la resta del grup ja era dalt, buscant llenya, fent foc i parant les tendes. Finalment vam arribar a dalt a les 21:45h, on vam trobar a tothom arraulit a la vora del foc, i és que feia molt fred! Vam decidir no parar la meva tenda (una supertenda de 6 plaçes amb un grandíssim avancer, i 10 kg de pes ...) ja que n'hi havia de sobra i vam començar un bon sopar compartit: pasta amb bolets, crema de formatge, amanida, escalivada, truites de tot tipus, torrades amb all i tomàquet, embotit ... i per postres pastís de carbassa i brownie!!! Ah i per beure, aigua, vi blanc i negre, moscatell, vi ranci, ratafia de montserrat i ratafia russet. I és que ens cuidem mooolt bé!!

Després de sopar va començar la festa pagana pròpiament dita. La música, motivats, havíem pujat un acordeó (en Ferran), una flauta travessera, una guitarra i dos uqueleles, cançons de cau, lluís llach, Gossos, ..., les danses, danses del món, danses tradicionals, ... la companyia, el foc, la lluna. Una gran nit.

De bon matí ens vam aixecar vam admirar la sortida de Sol i cap amunt! A fer el Montmalús (27??). I un cop fet, ràpidament cap avall, que alguns tenien hora per dinar a Lles de Cerdanya i d'altres havíem de tornar cap a casa. En definitiva, va esser un gran cap de setmana!

La segona aventura que us vull explicar és la que estic encara vivint en aquest moment. L'aventura dels aeroports!

Doncs sí, havia de passar, porto anys fent viatges en avió i un dia o altre, estadísticament, m'havia de trobar amb algun problema. El vol de Barcelona a París ja va anar mitja hora tard, patint per poder fer la connexió vaig arribar a París mitja hora abans que l'altre avió sortís, vaig haver de còrrer molt però al final vaig arribar sense problema. (i aquí deixo d'escriure perquè ens posem a parlar amb una companya d'aventures, sobre com de “gafe” és ella amb els aeroports i com reclamar que ens tornin alguna cosa del bitllet, llavors ja és hora de pujar a l'avió i he de parar el portàtil).

Continuo explicant-vos l'aventura ja des de l'Instiut d'Astronomia de la UNAM, acabat el viatge en avió i esperant a que els meus jefes arribin, per posar-nos a treballar.

A veure, on ho havíem deixat, ah sí, vaig arribar sense problema a l'altre avió, vaig asseure'm al meu lloc i a esperar que s'enlairés, i oi tant que vam esperar!! Dues hores dins l'avió, fins que ens van dir que cancel·laven el vol perquè hi havia una porta que no tancava bé! I després, tres hores més fent cua per tal que ens donessin un tiquet per sopar i esmorzar i un per dormir en un hotel, i és que el vol no sortiria fins l'endemà a les 10 del matí! Ara, tot s'ha de dir, es van portat prou bé, a la cua per aconseguir els tiquets ens van donar entrepans i beguda, el sopar va esser un buffet lliure, l'hotel estava molt bé i l'esmorzar també.

L'endemà, ja altre cop a l'aeroport i un cop passats tots els controls, una sensació de deja'vu flotava a l'aire mentre ens asseiem a l'avió, al mateix avió i al mateix seient que el dia anterior. Aquest cop però ja ens coneixíem amb la majoria de viatgers després de passar tantes hores junts, aquesta va esser l'única diferència amb el dia anterior ja que vam tornar a estar esperant dues hores a que s'enlairés el vol, aquest cop perquè no hi havien posat combustible!!! Com si no haguessin tingut tota la nit! Però al final, enmig d'aplaudiments, el vol es va enlairar, per fi.

12 hores després aterràvem a Mèxic, gairebé un dia més tard del previst. I després de passar tots els controls i que aquest cop sí em revisessin tooot l'equipatge (com si tot el que no m'havia passat fins ara en els tres viatges anteriors aquí a Mèxic, m'hagués de passar ara, així anunciant que probablement és el meu últim viatge a aquest país), taxi i cap a l'hostal “El Cenote Azul”, a comprar menjar, a sopar i a dormir!

I ahir, a les 6 amb uns ulls com unes taronges (jet lag), vaig aprofitar per passejar per CU i anar cap a l'IA ben d'hora on vaig aprofitanr per acabar aquesta entrada ja que, com sempre, aquí ningú arriba abans de les 9:30h! Jeje

Doncs res, això és tot per avui, a veure com van aquests primers dies! Dilluns una nova entrada!!!

I, com sempre, continueu mirant les estrelles (i els cometes, que aviat l'ISON farà acte de presència!!)

Torna la rutina al DF

Benvinguts de nou al meu blog!

Ja fa un mes que vaig tornar de les vacances de nadal i la rutina s'ha instal·lat còmodament a casa meva.

En aquestes últimes setmanes he estat treballant, anant al gimnàs per aclarir la ment i també, com no, fent una mica de turisme durant els caps de setmana.

Així doncs vull dedicar una entrada curta, curta per compensar els interminables escrits als que us he acostumat en les darreres setmanes, a explicar-vos aquesta rutina i els petits viatges de cap de setmana.

Començo doncs,

Rutina al DF, entre setmana,

ai la rutina d'entre setmana!

La rutina que tots patim i que fa que les setmanes passin volant sense ni adonar-se'n. En el meu cas, la meva rutina al DF és molt i molt senzilla, aixecar-me a les 6:50h, preparar la maleta, fer el llit, esmorzar una mica i marxar caminant cap a treballar on arribo a les 7:45h. I perquè marxar caminant? I tan aviat? Doncs perquè m'encanta sortir de bon matí i caminar, veure sortir el sol, sentir l'aire fresc del matí, despertar-me a poc a poc mentre vaig cap a la feina passejant pels parcs de Ciutat Universitaria. En fi, per mi, aquesta és una bona manera de començar el dia.

Quan arribo a la feina, reviso el correu, el facebook, les notícies (l'ARA, el 324 i a vegades ElUniversal de Mèxic), i un cop fet això, ja em poso a treballar. I quina és la meva ocupació actual? Doncs primer va ésser intentar acabar un article científic que fa més de mig any que intentem publicar, però com que els altres coautors no hi posen ganes, i després de batallar-m'hi i de deprimir-m'hi molt, també he abandonat el projecte i he preferit avançar en les meves investigacions en altres camps. Així doncs, què faig ara? Doncs simulo, i simulo molt! Estic creant, per ordinador, galàxies com xurros i moltes ja es comencen a assemblar molt a la nostra Vía Làctea, quan tingui les imatges us n'adjuntaré una de ben xula! I és que ja no són les típiques galàxies soses que feia al principi, ara ja hi tinc estrelles, gas, etc etc! Per altra banda m'estic escrivint un programa automàtic d'anàlisis d'aquestes galàxies, el meu objectiu és que quan el tingui acabat, apretant només un botó, s'analitzi tota la galàxia sola i em generi tootes les imatges que vull. Estic ben a prop d'aquest objectiu!!! Finalment també estic començant a llegir i escriure un segon article, esperem que aquest vaig més depressa que el primer!

Al migdia (14:00) dino, truco a casa, un parell de cops per setmana, i a treballar altre cop fins a les 19:30 quan me'n vaig a buscar el metro i cap al gimnàs. Allà hi estic de 20:00 a 22:00 i en surto ben relaxat.

Fet això, vaig cap a casa a fer el sopar i a dormir!

Ja ho veieu que és una rutina ben senzilla. El problema de les rutines és que un cop t'hi has enganxat costa molt de sortir-ne, i en el meu cas sóc especialment avesat a quedar-hi atrapat (qualsevol cosa que se surti de la rutina em sol posar nerviós i de mal humor, ... em costa molt acceptar els canvis o imprevistos quan aquests em trenquen la rutina, d'altra banda no em molesten quan passen als caps de setmana).

En aquestes setmanes he tingut dos trencaments de la rutina, trencaments que per d'altre banda no han estat dramàtics, ni molt menys, ja que els van provocar en Jordi Feixas, gran amic de pràcticament tota la vida, i la seva parella. Vaig tenir la sort de poder-los allotjar al meu pis i així tenir, encara que fos per només uns dies, una part de casa amb mi (a més em van dur un xoriç i un fuet boníssims!). Va ésser com si anés de campaments ja que, com que només tinc un llit, vaig decidir dormir jo al terra i ells dos al llit, crec que era la elecció més lògica, i així ho vaig fer (m'encanta dormir a terra ... cosa d'escolta suposo ... jeje). No obstant això, per desgràcia no els vaig poder acompanyar en cap de les seves visites ja que no podia deixar la feina, el sí que vam poder fer és passar unes quantes bones vetllades nocturnes, sopant i xerrant, posant-nos al dia. El millor lloc sens dubte, el sopar a l'Uruguayo de l'Av. Universidad, és el lloc on fan la millor carn que he tastat mmmm!

Per acabar amb aquest apartat sobre la rutina he de comentar també que els dissabtes al matí també ho solen ésser pel fet que m'he de quedar a vigilar a la senyora de la neteja tot el matí, què hi farem!
 

Els caps de setmana,

cinc caps de setmana, molts d'ells intentant organitzar sortides amb els estudiants de l'IA, però aquest any es veu que no estan per aquestes històries per tant m'he muntat jo els meus petits viatges. He visitat el centre del DF, el bosc de Chapultepec, Cuicuilco, (tot llocs on ja havia anat), i a més, la zona de les plazas de la computación (llocs on venen tecnologia barata, a vegades bona, a vegades pirata, ... m'ha sortit un rodolí, ...), Coyoacán durant la Feria del Tamal (1-3 de febrer) on hi havia una quantitat horrorosa de gent, i on em van acompanyar la Rut i el seu xicot, els viveros de Coyoacán, on, seguint les instruccions d'una agenda que em van regalar abans de marxar, em vaig fer una foto amb un grup d'escoltes mexicans, el grup 55 de Coyoacán. Grácies al petit detall de la foto em vaig fer molt amic d'aquest grup escolta fins al punt que m'han "llogat" perquè quan torni el proper any els vagi a ajudar a fer de cap i també els faci la descoberta de l'astronomia, mitjançant la qual els nanos podran aconseguir la insígnia de la ciència i tecnologia! Són un grup molt i molt maco, tot i que també molt diferent a com som els escoltes europeus. Em van recordar, un cop més, que som un moviment mundial i que a qualsevol lloc del món, si ets escolta, tens una casa. Una altra cosa que he fet, i justament l'he fet aquest cap de setmana, és anar al mercat de la Merced, on venen de tot però el més interessant és la part dels animals (tristement hi pots aconseguir qualsevol animal, encara que estigui en perill d'extinció), i la dels dolços, on hi ha de tot i molt molt barat! Ah i també m'he passejat pel barri xinès durant l'any nou xinès, he anat a escoltar música clàssica a l'auditori de la UNAM, i moooltes coses més!

Per altra banda, també he fet coses fora del DF: me'n vaig anar un cap de setmana a Cuernavaca, la capital de l'estat de Morelos, i també a Tepotzlan, un petit poble, declarat "Pueblo Mágico" per la seva bellesa, on vaig poder fer una caminadeta de 2 hores per pujar dalt de tot d'una muntanya, al cim de la qual hi havia una piràmide mexica, molt espectacular tot plegat. També vaig visitar Tula, a l'estat d'Hidalgo, la antiga capital d'un imperi més antic que els mexicas, els toltecas. Allà hi ha una zona arqueològica espectacular on habiten els "atlantes" unes figures de pedra enormes que representen guerrers toltecas! Allà vaig conèixer un noi argentí amb qui vam fer tota la visita, molt simpàtic, m'encanta conèixer gent!

Finalment, demà dia 17 de febrer hem decidit, per fi, fer alguna cosa amb els estudiants de l'IA! I farem una cosa que m'encanta, anar a caminar! L'objectiu, el pic de "las rodillas" de l'Iztacchiuatl, a més de 4850m d'alçada!!! Serà tota una aventura, ja us explicaré!

I amb això ja ho tinc tot dit! Només queda un caps de setmana, una setmana i mitja en realitat. El temps passa volant, tot i que en el dia a dia sembli que és moooolt lent. La veritat, tinc ganes de tornar, però ja falta poc! Ja us ho explicaré com haurà anat aquesta última setmana i últim cap de setmana per aquesta magnífica terra en l'última entrada d'aquest blog, des de Mèxic!!!

Continueu mirant les estrelles! I els asteroides, ah i els cometes que en venen uns quants!!!

Nadal lluny de casa (Oaxaca)

Hola de nou, per fi he trobat el moment d'escriure l'última entrada d'aquesta sèrie de nadal.
Avui toca, Oaxaca.

Ja havia passat el dia de Nadal, el de Sant Esteve i també el Cap d'any, tot lluny de casa. Per sort, tot plegat havia estat una gran experiència en companyia de molt bons amics. En aquest moment però, dia 1 de gener, havia de començar una nova part de l'aventura, una aventura en solitari per la Sierra Norte de Oaxaca.

El dia 1 va esser un dia de viatge, com ja us vaig explicar en l'última entrada, vaig arribar a Tonalà fent autoestop i un cop allà vaig anar directament a la terminal d'autobusos OCC que m'havien de dur, primer a Tuxtla Gutiérrez, on esperaria 3 hores al següent autobús, i després a la capital de l'estat de Oaxaca, que té el mateix nom que aquest.

Moltes hores de viatge després, i sense més incidents que un control dels militars on ens van fer baixar de l'autobús per revisar totes les maletes (control rutinari per buscar drogues), vaig arribar a Oaxaca. Eren les 6 del matí del dia 2.

En arribar, el primer problema que vaig haver d'afrontar era clar, volia fer una ruta de 4 dies però duia dues motxilles i molta roba innecessària, massa motxilles i massa pes. Tot i això, en un principi semblava que la solució era fàcil, ho podia deixat tot en una taquilla de l'estació d'autobusos fins que tornés, no obstant el problema va sorgir quan vaig preguntar els preus i va resultar que és caríssim deixar-hi l'equipatge més d'unes hores. Així doncs, vaig haver de fer servir l'enginy i buscar una alternativa: vaig buscar una bugaderia i hi vaig deixar tota la roba que em sobrava (només em vaig quedar amb una muda), d'aquesta manera, i per una sisena part del preu de la taquilla de l'estació d'autobusos, tindria la roba ben guardada i a més me la tornarien neta. Va esser una gran idea!

Després de descarregar la motxilla, ja estava a punt per anar a buscar informació sobre les rutes que volia fer. Vaig anar a la seu d'Expediciones Sierra Norte, on em van explicar una mica com es treballa i la situació en que es troba la zona on volia anar, que és la zona dels Pueblos Mancomunados de Oaxaca. Els Pueblos Mancomunados són un conjunt de 7 pobles els terrenys dels quals no tenen propietaris sinó que són de tothom qui viu en els pobles, els recursos que s'hi generen són comunals de manera que tothom treballa per un bé comú (la pobresa hi és gairebé inexistent). També els beneficis del turisme s'inverteixen directament al poble (mantes per la gent gran quan arriba el fred, per exemple). Allà em van explicar que el millor per anar-hi de ruta era agafar un guia i quedar-se a les cabanyes preparades per turistes, i que ells em podien muntar tota la excursió, des de com arribar als pobles fins a com tornar. No obstant això, el que jo buscava era aventura, per tant, ni guies, ni ruta organitzada, només els vaig comprar el mapa de les rutes i la resta ja m'espavilaria jo! I és que les millors experiències són les que et trobes quan improvises!

Així doncs, amb l'esperit aventurer renovat, me'n vaig anar a passejar una mica pel Zócalo de Oaxaca i després directament a buscar el transport que em portaria, aquell matí, a unes de les ruïnes més espectaculars de la zona, les de l'antiga capital zapoteca: la majestuosa Monte Albán. Aquesta zona arqueològica es troba molt a prop de Oaxaca, de fet està just sobre d'una petita muntanya amb unes vistes espectaculars de totes les valls de l'entorn. Segons els estudis històrics aquesta ciutat Zapoteca va esser un centre de poder molt important després de la caiguda de Teotihuacan, i durant alguns segles va ser un punt de trobada de moltes cultures, des dels mateixos zapotecas fins a mayes, teotihuacans, mexiques, ... . Aquí a Monte Albán vaig conéixer un noi també del DF i vam fer tota la visita junts. Vam estar-hi tot el matí, fins a les 2 del migdia aproximadament, i és que són unes ruïnes espectaculars! El més interessant de tot, un edifici que trenca tots els esquemes de la ciutat: es troba enmig de la plaça dels temples però està orientat en un angle molt diferent a la resta de temples i no té una forma definida, sembla esser que era un observatori astronòmic (la estranya orientació de l'edifici no era més que l'intent d'utilitzar-lo per indicar la posició d'alguns astres en moments importants de l'any), a la vegada que també era un lloc on s'inscrivien les ciutats conquerides i les majors victòries dels Zapotecas.

Després de la visita a Monte-Albán, vaig tornar a Oaxaca, em vaig acomiadar del meu nou amic i me'n vaig anar a buscar la companyia d'autobusos que m'havia de dur a la meva primera parada a la Sierra Norte, Lachatao. Vaig travessar tot Oaxaca, i al final vaig arribar a l'adreça on hi havia d'haver la terminal d'autobusos que m'indicava la guia "Lonely Planet", el problema és que la guia és del 2009, i just en el lloc on hi hauria d'haver hagut la companyia d'autobusos ara hi havia una empresa de repartiment d'aigua embotellada, la companyia d'autobuos havia tancat i ja no hi havia busos que portèssin a Lachatao. Així doncs, primer imprevist, no obstant això vaig reaccionar de pressa i vaig fer un canvi de plans, començaria per un altre poble, Llano Grande, a on podia arribar mitjançant un bus d'una companyia d'autobusos de 2ona classe amb sèu a l'altra punta de la ciutat, bufff, a la terminal d'autobusos de segona classe (Flecha Zempoaltépetl és el nom de la companyia). En arribar-hi vaig demanar pel següent autobús i va resultar que sortia ben tard, a les 20:30 i que arribava a Llano Grande a les 23:15, una mica tard, però vaig pensar que no seria un problema.

El viatge va anar bé, vaig dormir una estona, i en arribar a Llano Grande, altre cop una nova sorpresa. El conductor va parar enmig del no-res, no hi havia cap farola i gairebé cap casa, i em va dir que allà era on jo havia de baixar, Llano Grande. Una mica sorprès/espantat, vaig baixar, i sort que duia el lot! Vaig voltar enmig d'aquella foscor, de lladrucs de gossos i de silencis, i vaig arribar a la sèu de Expediciones Sierra Norte, on lloguen les cabanyes, però ja estava tancat i no hi havia ningú enlloc, les cabanyes també estaven tancades. Feia fred, i no tenia on dormir, i ja eren les 24:00h, vaig pensar en posar-me a dormir en un porxo però voltant voltant vaig trobar una cabanya en construcció. La porta de la cabanya estava oberta i aquesta tenia teulada, parets, i un terra irregular: faria el fet, passaria una nit en plan okupa. Vaig dormir prou bé, dins el sac i amb roba a sota per aïllar del fred i la humitat del terra (no portava màrfega), i és que a més de 3000m d'alçada les nits sempre són fredes.

De bon matí (6:30) vaig desokupar la cabanya i vaig començar a caminar. Just abans de començar, però, vaig trobar-me els encarregats d'Expediciones Sierra Norte. No els vaig dir res d'on havia dormit, és clar, però sí que vaig haver de pagar-los amb molt de gust els 50 pesos d'entrada a la Mancomunitat (són uns d'aquells ingressos que com us he explicat repercuteixen directament en la gent dels pobles). Fet això, i amb el sol sortint ja del darrere de les muntanyes, vaig poder apreciar que Llano Grande és un poblet ben petit i que no és estrany que no hi hagi ni faroles (no crec que arribin als 200 habitants), aquí al bell mig de la Sierra Norte.

Ara sí, vaig començar a caminar, i tan sols començar ja vaig veure que seria tota una aventura seguir les rutes marcades al mapa: no hi havia pràcticament CAP indicació ni cap marca! És a dir, m'hauria de guiar únicament pel mapa, seguir els camins més transitats (en realitat no em vaig trobar ningú més fent les rutes), seguir petjades i marques de bicicleta, i orientar-me amb el sol per saber si anava en la direcció correcta.

El meu destí en aquest primer tram era arribar a Cuajimoloyas. Vaig prendre la decisió de no ser massa agosarat i mirar de fer rutes relativament curtes cada dia (màxim 5-6 hores) de manera que en cas que em perdés tingués temps de rectificar abans no es fes fosc. La caminada era dura, com sempre quan es camina per sobre dels 3000 metres, i és que els pobles pels que volia passar estaven tots entre els 3000 i 3300 metres d'açada, a la zona més alta de la Sierra Norte. Amb tot això, els paisatges eren realment espectaculars, aquests boscos de selva nuvolosa em recordaven estranyament a casa.

Vaig arribar a Cuajimoloyas cap al migdia. Cuajimoloyas és el poble més gran de la mancomunitat, amb uns 1500 habitants, és molt tranquil, i molt indígena, hi ha gent gran que ni sap el castellà, parlen només Zapoteco, en definitiva, és genial! En aquest poble vaig anar a la oficina de turisme i vaig reservar una cabanya compartida per passar la nit a Benito Juárez, el següent poble on volia arribar a dormir. Vaig dinar, vaig fer un suc de papaya que se'm va posar molt i molt bé, i em vaig tornar a posar en marxa. El camí de Cuajimoloyas a Benito Juárez és preciós, i et trobes en tot moment amb gent que cultiva blat de moro en els llocs més estranys possible, camps del tot inclinats, aprofitant al màxim la terra, i encara ho fan de la manera que ho feien fa segles, només amb tracció animal (llaurar per exemple) i amb les pròpies mans (sembrar, collir i tallar canyoques). El camí, encara estava més mal indicat que el primer tram, de fet només em vaig trobar UN indicador en tot el camí de 5 hores, em vaig perdre unes quantes vegades, a més només de començar em vaig adonar que havia perdut el mapa, ... quin desastre! Tot i això, seguint petjades i roderes de bicicletes me'n vaig acabar sortint, no sense moments d'estrès, ho he de reconèixer.

Esgotat, vaig arribar a El Mirador, un punt molt alt just sobre de Benito Juárez, i amb unes vistes increïbles. En aquest mirador hi han construït una torre de vigilància a la que es pot pujar, i també tot un parc d'aventura amb tirolines, ponts de mico etc etc. Un bon lloc per passar una tarda. M'hi vaig estar una bona estona descansant fins que vaig decidir baixar fins al poble.

Benito Juárez va resultar ser també un poble molt petit, amb no més de 300 habitants, i d'una bellesa indescriptible. És un poble molt indígena, on poca gent parla el castellà, de fet baixant em vaig trobar amb una senyora gran que en un castellà molt "patatero" em va preguntar d'on venia i què feia per allà, i em va explicar algunes coses del poble. Resulta que són un poble molt lligat a la natura, com els seus avantpassats, li tenen molt de respecte, i això es es pot comprovar en llegir el munt de cartells pro-natura que hi havia en tot el camí, un dels que em van agradar més deia: "La tierra ama nuestras pisadas pero teme a nuestras manos", una frase per reflexionar. En arribar al poble pròpiament dit em vaig trobar en que els d'Expediciones Sierra Norte estaven repartint mantes a tota la gent gran del poble, comprades amb els ingressos del turisme, en un acte molt bonic. En acabar l'acte, em van acompanyar a la meva cabanya "compartida" que no vaig compartir perquè era temporada baixa i era l'únic que es quedaría en una de compartida (sí que hi havia gent a les individuals). Hi havia aigua calenta, i la habitació era, pel meu gust, massa luxosa, però estava bé, em vaig dutxar i em vaig relaxar després d'un dia dur. Cap al vespre me'n vaig anar a sopar al menjador comunitari (una quesadilla i un suc, tot per 25 pesos), a observar com els nens, i alguns no tan nens, jugaven a bàsquet i a comprar alguna cosa per esmorzar l'endemà, i aviat cap a dormir.

Em vaig llevar ben d'hora, l'aire fresc del matí em va despertar i la sortida de sol va esser espectacular, sobretot amb el paisatge de bosc dens i emboirat que s'em regalava. Les teulades de les cases estaven plenes de blat de moro posat a assecar, i la gent tot just començava a treure el cap de les seves cases. Em vaig posar en camí, però no en el camí que havia previst ... La meva idea era anar fins a la Naveria i tornar, però si feia això no tindria temps de visitar uns altres punts dels Valles Centrales (ja fora de la Sierra Norte) que m'havien recomanat, per tant, sense tenir cap decisió presa vaig començar a caminar en direcció a la Naveria. I va esser just en sortir del poble que em vaig ben equivocar, vaig prendre un camí que no era ni el de la Naveria ni el de sortir de la Sierra Norte (per sortir de la zona havia d'anar fins a la carretera i agafar un bus), sinó que vaig agafar el camí de Teotitlán del Valle. I quina gran equivocació!! Com sempre, tot el que és improvisat et porta a les experiències més interessants!

El camí de Teotitlán del Valle era un camí de 25 Km, a ple sol, per pista forestal, però amb unes vistes espectaculars. El camí va esser esgotador, caminant sota un sol de justícia i recollint les escombraries que anava trobant (com sempre, hem de deixar el món millor de com l'hem trobat! Filosofia escolta sempre!), però va valer la pena, de fet, entre deixalla i deixalla, allà, enmig del no-res, em vaig trobar un bitllet de 20 pesos, quina sort! A veure si haurem de començar a creure en això del "karma"...
En tot el camí per pista forestal em vaig anar trobant miradors, fonts, dèus d'aigua, arbres monumentals, estranys animals, i també vaig poder veure clarament com la vegetació anava canviant a mesura que baixava des de la cota 3200 a la 1400 (a baix tot era ben sec mentre que dalt de la Sierra Norte era un bosc tropical humit).

Cap a la 1 del migdia vaig arribar a un petit pantà ple de flora i fauna (fotges, ànecs, ...) i just davant, en un turonet, ja hi havia Teotitlán del Valle. Teotitlán del Valle és una petita població, ja fora dels pobles mancomunats, on també es respira un ambient molt indígena, i on sembla que el temps s'hagi aturat. La gent em saludava pel carrer, vaig anar a passejar pel centre i vaig visitar, primer de tot, la magnífica església que té aquesta població, allà, es poden veure fragments d'un antic temple Zapoteco enganxades a les parets del temple actual. Em vaig passejar pel mercat d'artesania (aquesta població és famosa per l'artesania tèxtil  tota feta a mà i amb tints naturals, i pel que sembla és la de millor qualitat del país). Vaig aprofitar un moment per anar a escriure uns correus en una botiga on tenien internet (de fet era una farmàcia amb una habitació secreta on hi havia ordinadors ...) i finalment, me'n vaig anar al mercat municipal amb la intenció de fer un batut de fruites, tot i això el mercat estava gairebé tancat, eren la 1:30 i es veu que només obrien de 9 a 12. Era un mercat que tenia 3 seccions, la de fruita i verdura, la de "restaurant" i la de cacau i cafè. Tot i això vaig tenir sort i em vaig trobar una senyora a la secció de fruita i verdura que estava disposada a fer-me el batut. Era la "Doña Juana" i me'n va preparar un d'especial de plàtan, maduixa, papaya i llet pràcticament acabada de munyir. Era una senyora molt simpàtica, i vam xerrar una bona estona i una mica de tot:

-Ells parlen Zapoteco i una mica de castellà i als nens, a l'escola, encara se'ls ensenyen les dues llengües.

-Era una senyora soltera però amb 3 nebots que s'estima molt i que estan estudiant. Em va dir que li recordava molt a un d'ells.

-Vam parlar també de com de difícil és pagar-se els estudis i em va animar a continuar ja que em queda poc i que valdrà la pena.

Em va caure molt bé, i crec que jo també a ella, de fet, de cop va desaparèixer del mostrador i va reaparèixer portant-me tres mandarines que em va regalar, em va dir que si volia també em convidava a dinar. Tot i això, sabent-me molt greu li vaig haver de dir que no ja que encara volia fer moltes coses abans no s'acabés el dia. Ens vam acomiadar i li vaig prometre que li faria bona propaganda i que si mai tornava per Oaxaca, l'aniria a visitar.

Així doncs, després d'aquesta nova experiència vaig agafar un autobús, just davant del mercat (autobusos metropolitans de Oaxaca), i em vaig dirigir a la següent parada, el petit poble del Tule.

I perquè em vaig dirigir a aquest petit poble? Doncs perquè segons semblava era on podria trobar el que es considera l'arbre més gran del món (que no el més vell). I era cert, de lluny ja es podia veure com un petit bosc enmig del poble, i quan ens hi vam anar apropant ens vam adonar que no era un bosc sinó un sol arbre, just al costat de l'església. Vaig entrar al parc i em vaig posar a escriure unes paraules: "És un arbre impressionant i antic, un d'aquells éssers que et fan adonar de com de petits som els humans, 50, 100, ..., quants homes podrien abraçar-lo? això també em recorda aquell panell que vaig veure ahir on deia que a la terra li agraden les nostres petjades però tem les nostres mans. Quantes mans podrien abraçar aquest ésser, quantes mans es necessiten per protegir-lo? Que aquest arbre segueixi aquí és símbol que la terra pot témer menys les nostres mans? M'agradaria creure que sí, que no només els ingressos del turisme són els responsables que ell segueixi aquí."

Em vaig estar una bona estona a l'ombra d'aquell ésser magnífic i antic, però era hora de marxar. Tot i això vaig aprofitar uns últims moments per acabar de donar la volta. A l'altre costat de l'arbre hi vaig descobrir un fill seu, un arbre jove de no més de 50 anys, també, una mica més enllà, un altre fill, aquest més antic, d'uns 1000 anys, però encara no arribava ni a ser la meitat de gran que el seu progenitor. Me'n vaig anar amb la sensació d'haver vist una d'aquelles meravelles de la natura que has de veure com a mínim un cop a la vida, un ésser de milers d'anys d'antiguitat, enorme, més gran que qualsevol casa o església del seu entorn.

Ja era tard quan vaig arribar Oaxaca, de fet ja era fosc. Vaig buscar allotjament barat en un petit hostal, la veritat és que el que vaig trobar estava una mica destartalat però jo no necessitava comoditats, amb un llit en feia prou. Em vaig decidir per l'opció més barata, una habitació compartida, que altre cop va acabar essent no compartida perquè era temporada baixa (dels 14 llits només jo en vaig ocupar un). Em vaig dutxar i vaig sortir a passejar pel centre i a sopar. Vaig tornar d'hora per anar a dormir, l'endemà encara volia visitar unes quantes coses.

Em vaig aixecar ben d'hora i vaig fer la maleta petita, era dia 5 de gener i vaig decidir que també la nit de reis la passaria en aquell hostal. Vaig deixar la maleta gran a la recepció i me'n vaig anar a buscar un autobus de segona classe que em portés fins al meu objectiu del dia, Hierve el Agua. Hierve el Agua és un petit poble perdut enmig de les muntanyes (per arribar-hi has d'agafar un autobús fins a Mitla i després fer una hora i mitja amb camioneta per pistes forestals), al costat del qual, just a la vora d'uns cingles, brollen aigües termals sulfuroses. És un lloc molt impressionant ja que els brolladors són molt a prop dels cingles de manera que l'aigua regantella per les parets dipositant el calci i el sofre i creant unes espectaculars cascades de pedra, a més hi ha unes quantes piscines d'aigua calenta on et pots banyar. S'ha de dir que aquest lloc ja era conegut pels antics Zapotecas, i de fet, està ple de petits canals per transportar l'aigua d'un costat a l'altre indicant també llocs on hi havia brolladors que ara ja estan secs. Una altra cosa interessant és que en alguns punts concrets t'adones, fent copets a la roca, que aquesta està buida per dins.

Després de fer una volteta de mitja hora i de fer unes quantes fotos, vaig tornar a la zona de piscines i em vaig banyar tranquil·lament, conversant amb altres turistes que també s'estaven banyant. Ben relaxat vaig dinar i ja era hora de tornar a baixar amb la camioneta. Mentre m'esperava a que la camioneta arrenqués vaig tenir temps de conèixer una parella d'EUA molt simpàtics que havien estat fent un voluntariat per Puebla (aquí vaig descobrir que no tots els gringos són tan dolents com em pensava ...), i també vaig tenir temps de veure un colibrí i unes abelles compartint flors, tot un espectacle.

Després d'unes hores ja tornava a esser a Oaxaca, i a la terminal d'autobusos de segona classe em vaig permetre el luxe de provar el cacau pur, directament la llavor de cacau. Resulta que aquesta és amarga però boníssima. Després d'això me'n vaig anar a la bugaderia a recuperar la meva roba i vaig  tornar cap a l'hostal a deixar les coses.

Ja al vespre, vaig anar a fer la última passejada pel centre: el zócalo, la alameda, la catedral, la calle Alcalá, la església de Santo Domingo (una meravella de l'arquitectura i la decoració, tot i que no hi vaig poder estar gaire temps ja que hi havia un casament), ...

Ja era fosc i em vaig asseure just davant de l'església de Santo Domingo, allà em vaig posar a escriure unes paraules: "A tot arreu hi ha ambient de festa, i és que és nit de reis. A Catalunya ja han passat, segurament, allà ja són la 1:30h de la nit mentre aquí els reis encara recullen les cartes dels nens pel carrer. La gent passeja en l'ambient tranquil del capvespre Oaxaqueny, jo, també m'hi deixaré perdre en aquesta nit, la meva última nit de vacances."
Hi havia músics al carrer, i una cosa em va sorprendre, els tres reis d'orient mexicans no són com els europeus, aquí en tenen un de negre (africà, sense barba ni cabells sinó que porta un turbant, de fet aquest sí que és com el nostre), un de ros (també com el nostre) i un de pell blanca però amb barba i cabells negres, en definitiva, la diferéncia és que no hi ha rei blanc.
Aquest país no deixa de sorprendre'm.

Ja era tard i me'n vaig anar a sopar i a dormir. L'endemà, ben d'hora per no perdre el costum, em vaig aixecar, em vaig acomiadar dels propietaris de l'hostal i vaig dirigir-me a la terminal d'autobusos OCC per agafar un autobús cap al DF, a on vaig arribar a mitja tarda.
Vaig arribar al pis, tot correcte, vaig desfer les maletes i vaig descarregar les fotos del viatge.
El viatge s'havia acabat però les aventures i experiències quedarien per sempre més gravades a la meva ment. Sens dubte, aquest viatge m'havia canviat com cap altre ho havia fet abans.

I així es van acabar les vacances de nadal, unes vacances diferents, lluny de casa, però amb moltes i molt bones experiències.

I després del nadal, va tornar la rutina, petits viatges de cap de setmana i mooolta feina! Us ho explicaré tot en la propera entrada!

Salut, i continueu mirant les estrelles!!!

Nadal, lluny de casa (Boca del Cielo)

Hola a tots de nou! Començo aquí la tercera entrada d'aquesta sèrie de nadal!

Després de la pujada al Tacanà van arribar uns dies de descans i de reflexió en un paratge costaner fantàstic, Boca del Cielo.

D'aquest lloc n'havia sentit parlar molt, i molt bé, per boca de l'Esther i la Iris que hi van ésser durant les vacances de l'any passat. Les havia sentit parlar de les cabanyes "Guiri-Guiri" gestionades per uns catalans no com un negoci qualsevol sinó com una cooperativa, i amb molt bon rotllo, i és on també aquest cop aniríem a parar.

Així doncs, el dia 29 de desembre vam agafar l'autobús i ens vam dirigir cap a Tonalà, un petit poble des d'on surten les combis cap a la zona costanera de Boca del cielo. Aquest viatge però no el vam fer tots junts, hi vam anar en dos grups, en el primer erem les Núries, l'Esther i jo, en el segon en Víctor i els seus amics. Durant tot el camí vam poder veure als marges de l'autopista camps i camps d'arbres de mango (que recentment he descobert que no són autòctons de Mèxic) i d'altres espècies, i també, com no, vam dormir una mica.

Ja a Tonalà vam dinar i vam esperar l'altre grup que arribava, en principi, molt més tard. Un cop van haver arribat, abans del que ens pensàvem ja que ens van enxampar just acabats de dinar, ens vam tornar a dividir per acabar de comprar el menjar pels dies d'estada a Boca (allà només hi dinaríem, el sopar i esmorzar ens el portàvem), i després vam intentar arribar a Boca sense haver de pagar res, és a dir, fent autoestop, això va ésser tota una aventura:

-L'aventura de l'autoestopista: Ja us puc avançar des d'un principi que sí, vam arribar a Boca del Cielo fent autoestop, tot i que va ésser una mica més complicat del que pensàvem: 

1- Per aconseguir que ens recollissin per primer cop vam intentar la típica tècnica d'amagar els nois (jo) i que les noies intentessin fer parar alguna camioneta, no va funcionar, vam desistir de la tècnica i al final., fent autoestop tots junts vam aconseguir que es parés una camioneta on hi anava una parella. Aquests ens van dur fins a mig camí. 

2- El segon cop va ésser més fàcil, ja es feia fosc i uns nois joves ens van acostar fins al següent poble ja que no és molt segur estar en llocs foscos caminant, així doncs podem dir que bàsicament ens van recollir per pena. 

3- En el poble on ens van deixar el segon cop és on vam trobar-nos amb la aventura més divertida. Gairebé immediatament després d'arribar, un grup d'homes adults que anaven a ballar a una festa a Puerto Arista ens van oferir de portar-nos fins al trencall de Boca del Cielo. La qüestió és que ens van dir que ja marxàvem "ahorita mismo", però l'ahorita mismo mexicà ja sabem el que vol dir ... vam estar xerrant amb diversos dels homes de la camioneta, va passar mitja hora, i mica en mica veiem com ells anaven desapareixent, el motiu que ens donaven era que anaven a buscar al conductor que pel que semblava havia anat un moment a prendre alguna cosa, les nostres sospites eren que se n'havia anat a sopar, i el que més ens divertia és que cada vegada que un dels homes de la furgoneta deia que l'anava a buscar, ja no tornava ... al final vam començar a intentar fer parar d'altres camionetes, però quan ho intentàvem ens deien "tranquilos tranquilos ahorita mismo nos vamos", sí, ahorita mismo .... En un moment donat va passar una combi, i sorpresa! Era la resta del nostre grup, i tot i que havien hagut de fer diverses gestions a Tonalà, cosa que feia que anessin ja molt preocupats per fer-nos esperar, ja ens havien atrapat! Els vam dir adéu, i a esperar altre cop, i finalment, una hora i mitja després d'haver arribat en aquell poblet, per fi va tornar el conductor i la resta d'ocupants de la furgo, realment es veia que havien estat bevent (no el conductor), quina barra!! Tot i això com excusa per l'espera vam aconseguir que ens portessin directament a Boca del Cielo i no només al trencall! El camí fins allà va ésser ben divertit, amb tots aquells semi-borratxos fent broma i dient tonteries. Finalment doncs vam arribar a Boca!

Ja arribats a boca vam trobar-nos amb la resta del grup, però tocava tornar a esperar, ens faltaven dos membres que s'havien perdut. Al cap d'una bona estona els vam poder localitzar per telèfon i ens van dir que arribarien el dia següent, que havien tingut problemes per trobar transport. Així doncs, vam regatejar amb el barquer que ens havia de portar a la illa on hi ha totes les cabanes i vam aconseguir que ens baixés el preu a 10 pesos per persona! Quan ens en demanava 20! Perfecte! Cinc minuts després arribàvem a les cabanes. Ens vam instal·lar en una Palapa (bàsicament una estructura de fusta oberta per tots costats amb teulat de fulles de palmera) molt propera al mar, vam a sopar, i a dormir! Aquí vaig prendre una bona decisió, em vaig apropiar d'una hamaca i vaig decidir que aprendria a estar-hi i a dormir-hi fos com fos! I així ho vaig fer, vaig aprendre la tècnica de la diagonal, una tècnica que funciona moolt bé i que permet no despertar-te caient a terra durant la nit. Les hamaques, un cop t'hi acostumes, són ben còmodes! I sobretot, fresques!

L'endemà al matí ens vam llevar amb els rajos de sol a la cara, tot feia la impressió que seria un bon dia, i un bon dia va ser.

Ens vam aixecar, vam esmorzar, ens vam anar a banyar al pacífic (aquí ens van avisar que feia un parell de dies un noi s'havia ofegat just en aquell punt, en aquella platja, el consell a seguir, no entrar més endins d'on l'aigua t'arribi a la cintura, i és que al pacífic hi ha moltíssima mar de fons i moltes corrents perilloses), i desprès d'una petita anècdota amb un home que es dedica a collir i vendre cocos (es veu que l'atreia enormement l'Esther, o com a mínim una part d'ella ...), ens vam passar la resta del matí menjant coco, bevent aigua de coco, menjant més coco, obrint cocos amb els matxets, i fent vasos de coco, bàsicament vam passar un matí de menjar i de tallers. I per mi, va esser un grandíssim matí ja que com molts sabreu sóc un gran fan del coco i aquí vam poder tastar tan els cocos "joves" que tenen la polpa gelatinosa que es desfà a la boca, i són justament aquests els que es venen, i també els "vells" que són els que ens va regalar l'home ja que no es poden vendre (sorprenentment són també els que arriben als nostres mercats).

Just abans de dinar ens vam tornar a banyar i vam anar a veure els corrals de les tortugues, a la zona de recuperació. Allà ens van donar la mala notícia que per problemes de personal (són tots voluntaris) no tenien nius en que haguessin de néixer tortugues en aquells dies, ens perdríem doncs els alliberaments, què hi farem!

I amb tot això ja era hora de dinar, i quin dinar! Vam menjar fideuà amb all i oli! I això enmig de l'Amèrica més profunda!! Tot un luxe! I de segon un peix boníssim, que pel que em van dir és un peix anomenat Llisa.

En acabar de dinar, a fer migdiada a l'hamaca, i és que això sí que eren unes vacances de veritat! Vida de gos completament!

I a la tarda, com nens petits, ens vam dedicar a enterrar gent a la sorra, i quan dic gent vull dir a mi, i quan dic ens vam dedicar, vull dir es van dedicar, com podreu comprendre jo no podia fer més que estar enterrat. Ara bé aviso als que no els han enterrat mai, un cop surts de sota de la sorra la sensació és molt desagradable, et pica tot el cos d'una manera espantosa ja que la sorra bloqueja el rec sanguini d'alguns vasos de la pell! Quedes tot ben pigallat de vermell!

El dia es va acabar així, vam fer un sopar ràpid i unes cahuames (el que en diríem nosaltres unes xibeques), però va passar una cosa inesperada, mentre fèiem sobretaula tranquil·lament asseguts vam notar una cosa estranya, uns moviments de cisalla i una sensació molt rara al cos, era un terratrèmol, si sí, el primer terratrémol que he sentit mai va ésser aquí a Boca del Cielo, un terratrèmol de 5.2 graus a l'escala de Richter a les 19:18 minuts del dia 30 de desembre de 2012. Va ésser un altre detall curiós del dia.

Finalment i abans d'anar a dormir vam anar a fer una petita vetlla d'estels a la platja abans que sortís la lluna, que havia estat plena uns dies abans. Vam poder veure les constel·lacions del Peix austral, el Fènix, la Gralla, la Creu del sud altre cop, el Centaure,  i finalment la lluna. I he de dir una cosa curiosa sobre la lluna, aquí, a Mèxic, en estar a una latitud molt més baixa que Catalunya, a la lluna plena no s'hi veu una cara, s'hi veu clarament un conill!! Hi ha moltes llegendes de les antigues cultures mesoamericanes on es diu que el conill és un animal símbol de la lluna, d'entre aquestes n'hi ha on s'intenta explicar el perquè hi ha el conill gravat a la lluna.

I ja havia arribat l'últim dia de l'any, sense fer referència a la broma de l'home dels nassos va començar el dia. Va ésser un dia semblant a l'anterior, al principi com a mínim. Vam continuar anant tot el dia en banyador i prou, ens vam banyar, vam fer un taller de trenes amb fils enlloc del de vasos de coco, ens vam tornar a banyar, vam dinar guacamole (alvocat, tomàquet, ceba i llima, tot amanit amb sal i oli) amb totopos, amanida i sardines en llauna. Vam fer migdiada i a mitja tarda me'n vaig anar fins al tortugari on em van dir que era possible que al cap d'una hora (a les 17:30) se sabria si finalment aquell dia hi hauria alliberament de tortugues ja que bàsicament aquestes només surten de la sorra en dos moments molt concrets del dia, just a la posta de sol o just abans de sortir. Per esperar vaig decidir anar a fer un passeig en solitari per la platja. I mentre el sol anava baixant cap a l'horitzó i jo caminava per la platja cap als punts menys habitats de la illa, no podia deixar de pensar en Catalunya, què estarien fent els de casa? I la colla? I just a les 17:00 em vaig parar i vaig fer-me una foto amb el sol ponent-se i amb un Bon any nou 2013 escrit a la sorra, i és que en aquell moment ja eren les 24:00 a casa.

Havent fet la foto vaig girar cua i vaig tornar al tortugari. I allà vaig asseure'm just fora del corral per esperar a que fossin exactament les 17:30 ni un minut més ni un minut menys. I qui ho havia de dir que els cuidadors voluntaris m'estaven veient com vigilava els nius des de fora? Quan vaig entrar hi havia molta gent esperant per allà, mentre una de les voluntàries, una noia francesa, obria un per un els nius que ja haurien d'estar buits per veure si quedava alguna tortugaq mandrosa que encara no havia sortit i també per fer recompte de quants ous no eclosionarien mai. Entre totes les closques que va anar traient va trobar un ou que era bo i encara no havia eclosionat, ens va informar que era el d'una tortuga albina, les quals tardaven uns quants dies més a eclosionar (55 enlloc dels 45 habituals), cosa que els feia inviables ja que les tortugues necessiten l'ajuda de les seves germanes per poder travessar els 40 cm de sorra que els separen de la superfície. També s'hi va trobar el cadàver d'una petita tortugueta que no va aconseguir arribar a la superfície. Mica en mica la gent va anar marxant, perdent la esperança d'alliberar tortugues en aquell mateix dia, però jo em vaig quedar a observar, i això va portar a que, quan ja només quedava jo, i excepcionalment, l'encarregat em deixés entrar dins al recinte a ajudar amb les tasques d'obertura de nius i recompte d'ous eclosionats i no eclosionats, la veritat, va esser tota una experiència i un privilegi!

I enmig de la feina, una nova i grandíssima, i també tràgica, notícia: d'un niu natural no catalogat havien començat a sortir tortuguetes, però ho havien començat a fer massa d'hora i algunes s'estaven morint cremades a la sorra. Vam recollir i hi vam anar corrents (de fet tan corrents que tot i que vaig trobar-me pel camí a tots els meus companys de viatge només m'hi vaig tirar una foto i vaig prosseguir amb el camí de salvament). Quan vam arribar al lloc en qüestió ja hi havia mitja dotzena de tortuguetes mortes, tot i això en obrir el niu n'hi vam trobar una trentena d'encara vives i acabades de sortir de l'ou, més uns quants ous a punt d'eclosionar. Les tasques per obrir el niu van durar ben bé una hora i va ésser una hora molt i molt emotiva, per cada tortuga viva que sortia i per cada tortuga morta també. En acabar, vam enterrar amb delicadesa les restes de les que no ho havien aconseguit al matex lloc d'on havien sortit, allà és on havien de romandre, on la natura les hauria deixat per tal que formessin part, altre cop, del cicle de la vida. La resta de tortuguetes, les supervivents, serien enterrades un dia més a la sorra, en un ambient controlat, i és que encara tenien les panxes plenes d'aliment de l'ou, i en aquest estat no podien ser directament alliberades, no seria natural. Així doncs, tot i no poder veure com les alliberaven vaig poder tenir la satisfacció de veure com unes tortuguetes sortien de l'ou i del niu. Amb tot això vaig parar ben poca atenció a la última posta de sol de l'any, i és que va ésser una experiència que, crec, d'alguna manera m'ha canviat.

En tot el que va passar en aquesta tarda vaig poder reflexionar-hi una bona estona, la veritat em va deixar tan trastornat que no vaig poder gaudir tan com ho hauria fet en condicions normals de tot el que vindria aquella nit. De fet em vaig asseure en un moment concret de la nit i vaig escriure el que segueix:

"I aquí estem de nou, prop del mar, a Boca del Cielo, natura, pau, amics d'ara i d'abans, són moments de felicitat, per prendre decisions, pensar en la vida i en el que volem ser. La vida t'arrossega com la mar de fons i has de fer força, perseverar i decidir per aconseguir arribar on realment vols arribar, el que et portarà a la felicitat. Jo ha decidit, serà difícil però és el camí que vull, i només depèn de mi el seguir-lo. Biologia és la meva elecció. Un post-doc no és el meu futur, no ara.

És en moments de pau i amb poques coses al cap en el que som més conscients del que més ens importa."

Ho tenia clar en aquell moment, i molt present en els dies que van seguir, però també sóc conscient que precipitar-se no és bo i tot s'ha de sospesar. Aquestes paraules han quedat gravades en el meu cap i el que tinc clar i romandrà de tot això és que ja n'hi ha prou que la vida m'arrossegui, és hora de prendre decisions (o ho serà d'aquí a un any i mig quan acabi el doctorat), poc importarà el que desitgin els altres, el que importarà serà, per sobre de tot, i a diferència del que he fet fins ara, el que jo desitgi de veritat.

Va continuar la nit, els propietaris de les Palapas van preparar un bon sopar de cap d'any on hi havia de tot, per fer tacos, i també hi havia truita de patates en definitiva va ésser un molt bon sopar. I arribada l'hora de les campanades, doncs no teníem raïms i tampoc campanar, així que vam improvitzar i vam fer els quarts amb una paella i les campanades amb una olla (no sabem ni sabrem mai en quin moment van ésser les 12 de la nit de veritat ja que tots els rellotges que teníem anaven diferent), i a cada campanada, enlloc d'un raïm, un peto a algú dels que érem per allà. Va ésser un cap d'any ben curiós. Vam fer uns quants jocs de cau i per acabar vam anar a una foguera a la platja. Tot i això, com ja he comentat, jo no estava en les millors condicions per estar de festa de manera que me'n vaig anar a dormir aviat per aixecar-me a veure sortir el sol i fer la primera passejada de l'any.

Després d'haver dormit dues hores em vaig aixecar, just quant els últims companys anaven a dormir, i amb l'Esther i en Roger vam anar a veure la primera sortida de sol de l'any.

Després de la sortida de sol i de felicitar l'any a en Blas (antic co-propietari) me'n vaig anar a passejar per la platja, aquest cop en direcció nord, per anar a veure un bosc de manglars. Pel camí, amb els peus al rompent de les onades em vaig dedicar a espantar els petits crancs que es movien per la zona terra-aigua, i sorpresa, em vaig trobar una síndria que havia portat el mar! El primer regal de l'any! Vaig arribar al bosc de manglars, molt bonic, i vaig girar cua. En arribar a la Palapa la gent ja es començava a llevar, vaig esmorzar i vaig començar a fer la motxilla. Quan tothom es va haver llevat els vaig entregar la síndria, la vam encetar (tenia un estrany regust a mar però era prou bona), i al cap de poca estona ja m'estava acomiadant, ja era hora de començar la tercera i última part de l'aventura! El comiat però va ésser tan ràpid que em vaig oblidar de pagar una part de les despeses (les del beure), he de pensar a tornar els 95 pesos que dec a la Núria Feixas!

 

Així doncs després d'acomiadar-me de tothom vaig agafar una llanxa i cap al poble de Boca del Cielo. Allà vaig caminar una mica i fent autoestop (aquest cop també van haver d'esser tres vegades, però amb això va quedar demostrat que fer autoestop és una bona manera de viatjar pel sud de Mèxic, i que és segura i ben econòmica!) vaig arribar fins a Tonalà i fins a la parada de bus. A punt per començar la última part del viatge, una part que seria de reflexió, un petit viatge en solitari, només jo i la motxilla! 

Després de la grandíssima experiència a Boca del Cielo poques coses podien superar-ho però qui sap!

Així doncs, a la propera i última entrada de l'especial de nadal: Oaxaca!!

Continueu mirant les estrelles, i per d'aquí a uns dies a veure si em sabeu dir si veieu una cara o un conill a la lluna plena!!!