Papantla, rutina i Cometa ISON

Hola a tots de nou. M'ha costat trobar el moment però avui ja us puc escriure sobre el que he estat fent els dos últims caps de setmana i donar-vos una trista notícia sobre el cometa que ens ha estat visitant aquests dies.

Però, per començar, us parlaré de la meva visita a Papantla i a les runes de la capital Totonaca “ElTajín”, altrament anomenat poble del déu del tro.

Ja havien passat les setmanes d'estrès, el CNA, l'escola de Gaia, els canvis diversos de casa, ... i finalment ja em trobava instal·lat en una casa i amb ganes de voltar per Mèxic un altre cop. Aquesta vegada tocava fer una visita a un estat que no havia visitat mai, el de Veracruz, i treure'm una espina clavada des del primer any, visitar les molt recomanables runes del Tajín. I és que aquestes restes arqueològiques, així com Papantla, el “pueblo màgico” que hi ha a la vora, van esser una de les primeres recomanacions que vaig rebre en arribar a Mèxic, tan per part de la gent del DF com de la guia que he utilitzat durant tots aquests anys, la Lonely Planet.

Així doncs, vaig buscar a la guia com arribar-hi i vaig decidir fer una sortida de cap de setmana, marxar dissabte ben d'hora i tornar el diumenge cap a la tarda.

Vaig començar el viatge el dissabte dia 16 quan em vaig llevar a les 7 del matí i em vaig dirigir amb el metro a la “Terminal Norte”. Allà, vaig comprar una mica de menjar pel camí i vaig comprar els bitllets per un autobús de l'empresa ADO (realment aquesta companyia et porta a tot arreu). El bus va sortir puntualment a les 9:45h i a partir de llavors, a veure unes quantes pel·lícules! I és que el viatge va durar ni més ni menys que 6 hores! A més, com ja comença a esser costum em va tocar de seure al seient del darrere de tot, just al costat dels lavabos i amb uns veïns del davant que van decidir estirar el seient completament endarrere sense demanar-me permís i així aixafar-me els genolls durant tot el viatge. No obstant això, el viatge va passar prou ràpid.

Vaig arribar a les 15:30 a Papantla, on m'esperava un preciosa vista d'aquest bonic poble, tot envoltat de selva tropical, amb un zócalo molt tranquil, amb mercats plens de productes locals, fruita, roba, ...

La ganga del poble però va esser que just baixar del bus una xafogor inesperada em va caure a sobre. Sí, la típica calor de selva tropical, forta i sobretot molt molt enganxosa (humitat molt alta). Un cop recuperat del xoc de calor inicial em vaig dirigir directament cap al Zócalo: seria el meu punt de referència per visitar les moltes cosetes que tenia pensat visitar. Així doncs, arribat al Zócalo vaig començar la visita admirant els famosos murals de pedra que l'envolten, després vaig anar fins a l'església, molt bonica, vaig tornar al Zócalo i llavors em vaig decidir a pujar fins dalt un turonet del darrera de l'esglèsia on hi havia una monumental estàtua dedicada als voladors de Papantla. Els voladors de Papantla són una tradició d'aquesta zona, famosa per tot el territori Mexicà i datada de l'època prehispànica, en la que cinc persones pugen fins dalt d'un pal vertical de 20 metres on quatre d'ells es lliguen els peus mentre amb una corda que està enrotllada al pal, mentre un puja dempeus just sobre del pal on es posa a tocar un ritme amb el que sembla un flabiol i un tamborí. Quan comença la música, els que s'han lligat els peus es deixen caure i mentre la corda es descaragola del pal ells van “volant” de cap per avall apropant-se mica en mica al terra, és espectacular!

Dalt del monument em vaig trobar pràcticament sol, amb tot el poble als peus, un poble ple de verd, integrat completament a la selva.

Després d'aquesta excursioneta, ja s'havia fet tard, així que vaig tornar cap al Zócalo i em vaig posar a voltar per tots els mercats haguts i per haver buscant vainilla natural. Hi havia mercats de carn, de roba, de records, de tot barrejat, ... i és curiós però em va costar prou trobar la vainilla! I quan la vaig trobar, he de dir que, com a mínim la natural (les baines) era prou cara!

I, per què dic que és curiós? Doncs perquè Papantla significa vainilla, aquest és EL poble de la vainilla! Us deixo una foto amb la llegenda de al vainilla perquè la pugueu llegir, com veureu no és gens romàntica ja que és de l'estil de les llegendes en la cultura mesoamericana, sacrificis humans i tot això vaja.

S'anava fent fosc, era tard i no havia buscat encara on dormir per tant me'n vaig anar a comprar sopar, també uns plàtans manzanos (uns de petitons dels que ja us he parlat i que són molt adictius), i després a buscar un lloc on dormir. No era massa tard (20:30h) però estava cansat de voltar tot el dia i del viatge en bus, i a més em volia aixecar aviat per poder esser dels primers visitants a les restes arqueològiques del Tajín!

Vaig rebuscar per tot el poblet i resulta que només hi ha 5 hotels! 2 d'ells relativament barats però no tant com un esperaria, de fet, tenen els preus pactats a 200 pesos la nit, no hi ha manera de baixar-los. Així que em vaig conformar amb això. Vaig sopar i a dormir.

L'endemà em vaig tornar a aixecar a les 7:00h i vaig anar a buscar el bus local que em duria al Tajín. Ja al bus i pel camí vam passar per poblets encara més petits que Papantla, tots ells enmig de la selva, fins que finalment vam arribar a una zona plana on ja s'hi veien totes les paradetes de records, era sens dubte l'entrada a la zona arqueològica. Vaig afanyar-me a baixar del bus i em vaig dirigir a la zona de paradetes les quals ja començaven a obrir.

Eren les 8:15h però em vaig endur una sorpresa en veure que obrien a les 9:00h, tocava esperar, mala sort. A més era dia lliure, és a dir, tothom podia entra sense pagar, així que vaig pensar que hi hauria moltíssima gent, quina llàstima!

Quan van esser les 9h tocades em vaig dirigir a l'entrada, vaig dir que no a tots els guies que se'm van oferir (jo amb la meva guia impresa en feia prou), i vaig entrar. Del que vaig veure només en puc dir una cosa, és espectacular, i més tenint en compte que anava sol, la resta de la gent anava a pas de guia pel que jo vaig poder avançar-me i visitar bona part de les runes en completa soledat, brutal!

El Tajín, el poble del déu del tro, amb enormes piràmides, la dels nínxols amb 365 obertures una per cada dia de l'any, la piràmide del Tajín (dedicada al déu local), el Tajín Chico, i la Gran Greca, una construcció en forma d'espiral gegant, símil d'un cargol de mar. El que més em va fascinar és que en algunes zones es conservaven encara les restes de pintura blava i vermella que havien recobert, en el passat, totes les construccions de la ciutat, però també em va encantar el fet que els dos elements bàsics de decoració eren les “grecas” (Espirals), i els nínxols (forats poc profunds a les parets), completament diferent als estils mexicas, zapotecas, mayas, toltecas, tehotihuacanos, ... que havia vist fins ara.

Un cop visitat gairebé tot, em vaig asseure a dinar, però, mala idea, em vaig asseure prop d'un riu d'on vaig sortir ben pessigat pels mosquits! Ai quin cap que tinc!

Ja era migdia i havia d'anar acabant la visita així que em vaig dirigir a la sortida, vaig visitar el petit museu local, i ja va esser hora de tornar cap a Papantla a fer les compres d'útlima hora (la vainilla).

Marxant, vaig tornar a passar per tota la zona de botiguetes i allà hi vaig descobrir que la Vainilla és una planta enfiladissa molt semblant a una orquídia (si no és que és una orquídia, ara no us ho podria assegurar). Al final de la zona de botiguetes vaig agafar el bus per tornar.

Ja de nou a Papantla vaig acostar-me altre cop als mercats de l'entorn del Zócalo, vaig comprar la vainilla (em vaig decidir per un extracte natural sense sucre i amb poc alcohol etílic, un 15%, cosa que em van dir que era el millor que podia trobar després de la baina natural que com ja us he comentat no era gens barata, costava 15 pesos cada una), i després vaig tornar al Zócalo a provar una cosa que no havia menjat mai, un raspado. El raspado bàsicament és com un granissat que obtenen de rascar un bloc gegant de gel, un cop tenen el gel hi posen per sobre la salsa que un vulgui i després llet condensada, jo vaig triar, com no, salsa de vainilla. Era boníssim!!!

Amb tot això ja va esser hora de tornar, vaig agafar un altre bus ADO, i a viure 6 hores més de bus, moltes pel·lícules, i arribada al DF a les 19:00h.

Havia estat un molt bon cap de setmana!

El període intersetmanal (de dilluns a divendres vaja), va passar com totes les altres, amb una feinada de por. De fet aquesta setmana encara va esser més dura ja que un noi que està acabant el màster i que també és estudiant del meu director (l'Octavio) es va recolzar completament amb mi per seguir amb la seva investigació. Això últim però, he de dir que tampoc és una cosa del tot dolenta ja que em va fer adonar que me'n surto prou bé tenint un estudiant sota la meva direcció! Bon senyal ara que ja s'acaba el doctorat!

Acabada la setmana, el dissabte vaig tornar a anar a treballar a l'IA ja que el noi del que us he parlat marxava aquell mateix dia i encara havíem d'acabar unes cosetes. Un cop acabades aquestes cosetes, vam anar a dinar amb uns quants amics (Rut, Mauricio, Valentina) a un Norteño, unes quesadillas ben curioses (de formatge i frijoles amb llet, fetes a la planxa), uns tacos típics del nord i unes empanades norteñas, tot molt i molt bo, sobretot les empanades. Després de dinar vam tornar a treballar una mica més i ja cap a casa.

I el diumenge el vaig dedicar a anar a comprar al super, també fruit i verdura al mercat del carrer del costat de casa i finalment a visitar el Zócalo del DF, cosa que ja comença a esser tradició en les meves visites a Mèxic. Al Zócalo però em vaig adonar que MAI havia entrat al Palacio Nacional! Un dels atractius turístics de la zona!! No podia esser! Es per això que hi vaig anar directe, i, casualitat, també era gratis. Quina sort! Vaig visitar tot el palau per dins, els famosos murals de Diego Rivera, i en acabar, just sortint em vaig trobar que a l'edifici del davant hi havia una exposició de National Geographic anomenada “50 fotos que cambiaron el mundo”. Com que tampoc s'havia de pagar, vaig entrar-hi de pet. Era una exposició fantàstica, a més, en acabar la visita justament començava un concert de coral que va estar molt bé tot i que no m'hi vaig quedar fins al final ja que es feia tard.

I així es va acabar aquest segon cap de setmana.

I durant aquesta setmana, doncs han passat diverses coses, bones i dolentes. Començo per les bones: he avançat molt en la feina, estem a punt, ara sí, d'enviar el meu segon article i m'han contactat d'una revista científica per esser revisor d'un article del meu camp. D'això últim, tot i que he declinat la invitació perquè no veia gaire clar que l'article fora viable i no volia dir-li jo al pobre noi que l'havia escrit, n'extraiem que ja començo a fer-me un nom en el camp de l'estudi de braços espirals de les galàxies! Molt bona notícia!

La dolenta és que desgraciadament la mare d'una amiga de l'IA a qui aprecio moltíssim s'ha posat malalta, de veritat que espero de tot cor que es recuperi aviat i que ens puguem tornar a veure.

I després de tot això que us explico, què estic fent ara? Doncs planejant una visita a Xochimilco per aquest dissabte (també ja tota una tradició), una pujada a la Malinche per l'altre i el viatge a Guatemala que començo d'aquí a menys de 15 dies! Ah i la festa de “Fin de año” de l'IA, que tot i que aquest any té pinta que serà molt descafeïnada, ningú té massa ganes d'organitzar res, sempre és un dia ben festiu i divertit.

I, per acabar avui us vull explicar què és això del cometa ISON o “cometa del segle”.

La història comença ja fa més d'un any, quan es va descobrir un estrany objecte procedent del Núvol d'Oort (un magatzem d'objectes fets de gel i pols que envolta per complet el Sistema Solar, i que es troba molt més lluny que l'òrbita dels planetes nans de tipus “Plutó”). Aquests objectes, si per algun motiu s'apropen al Sol el seu contingut en gel es comença a evaporar convertint l'objecte en un cometa. En el cas que ens ocupa a aquest cometa se'l va batejar amb el nom de C/2012S1 o més popularment, com a cometa ISON. Molts astrònoms es van afanyar a calcular-ne l'òrbita i a predir quina seria l'evolució de la seva brillantor i molts van coincidir que podríem estar al davant del “cometa del segle” ja que semblava que brillaria moltíssim. Tot i això, com passa sempre amb els comets, cal esser molt cauts en les prediccions ja que aquests objectes són tots diferents i no coneixem en detall les característiques ni la proporció de gel versus pols, ni els tipus de materials etc de cada un, variables que poden determinar de manera clau l'evolució de la seva lluminositat. Les primeres prediccions apuntaven a un cometa que podia arribar a magnituds semblants a les de la lluna plena (és a dir, es va arribar a pensar que el veuríem fins i tot de dia), tot i això quan va apropar-se a l'òrbita de Mart ja vam poder veure que brillava molt menys de l'esperat. A partir d'aquí, de tan en tant ens va donar alguna sorpresa, petits increments sobtats de brillantor, cosa que, d'altra banda, era un símptoma que alguna cosa no funcionava, el cometa era més inestable del que s'havia pensat. El problema però vindria sobretot de la seva òrbita, el seu punt de màxima aproximació al Sol era de només una vegada el radi del mateix, és a dir, el cometa entraria a una regió on la temperatura ronda els 5000 graus, massa a prop d'un Sol, un Sol que, a més, està just en un màxim, és a dir, contínuament produeix explosions brutals alliberant moltíssima energia cap a l'espai.

I el moment clau ha arribat avui dijous 28 de novembre al migdia de Mèxic. En aquest moment el cometa arribava al periheli (màxima aproximació al Sol) i ja només les sondes com SOHO o SDO (podeu veure un vídeo si seguiu l'enllaç) que es dediquen habitualment a observar el Sol podien seguir el camí i la evolució del cometa. Desgraciadament el que ha passat és que hem pogut veure en directe com el cometa es fonia per complet en els moments previs a la seva màxima aproximació.

El que hauria pogut esser, no ha pogut esser, ens n'hem quedat amb les ganes, un cometa així passa ben poques vegades però què hi farem! I aquí s'acaba la història del cometa ISON.

Així doncs ja coneixeu la història de l'ex-cometa ISON, destinat a esdevenir el cometa del segle però finalment esborrat del mapa després de perdre l'autèntica batalla de Gel i Foc. D.E.P cometa ISON!

I així de trist pel fet que no podrem gaudir d'un espectacle tan anunciat i anhelat us deixo per avui. Continueu mirant les estrelles que potser, només potser, en algun moment de les nostres vides tornarem a trobar un cometa com aquest!  

ACTUALITZACIÓ a 19:30h del vespre!! El cometa ISON no ha mort del tot!!! Sembla que alguna coseta ha sobreviscut, ho haurem de seguir atentament! Vegeu el vídeo clicant aquí.

Tornada a l'escola, una setmana per recordar

Hola a tots de nou. Us escric ja per tercera vegada des d'aquest magnífic país que es diu Mèxic. Aquesta vegada us vull explicar com ha anat l'escola internacional de Dinàmica Galàctica de Gaia, ara que ja s'ha acabat i que ja estic instal·lat a la casa que serà on em quedaré durant les properes quatre setmanes.

Començo doncs:

Com ja us vaig dir a l'última entrada, aquesta ha estat una escola molt intensa, moltes hores de classe, moltes hores d'exercicis, molts coffee breaks, però també molts moments per compartir amb els estudiants, moltes noves idees per discutir, cerveses per degustar, nous llocs per visitar i d'altres de ja coneguts per recordar.

També ha estat un lloc per retrobaments amb amics de congressos de ja fa molt de temps, és el cas per exemple d'una noia molt i molt simpàtica dels EUA (qui ho hauria de dir!), que és sens dubte l'alegria dels congressos i de les festes!

Pel que fa als espais on vam estar, l'escola en si mateixa es va dur a terme gairebé íntegrament en un edifici anomenat “La casita de la ciencia” a la zona del recinte del museu “Universum”. Unes camionetes ens duien i tornaven cada dia a l'Hotel Camino Real el Pedregal, l'hotel de 4 estrelles del que ja us vaig parlar en una entrada anterior i que era el lloc on estàvem tots els de l'escola. Tot i que en aquest hotel havíem de renovar cada 24 hores la contrasenya d'internet, també s'ha de dir que tenia un gimnàs gratuït (on vaig anar gairebé cada matí), i un bon esmorzar continental + un plat a escollir (des de quesadillas o chilaquiles fins a pancakes o macedònia).

Van passar els dies i després de moltes classes i exercicis va arribar el dia de la visita turística de l'escola. Ens van dur a Teotihuacan, un lloc on tot i que jo ja hi he estat 3 vegades no em canso d'anar-hi. En entrades al blog dels anys anteriors us vaig parlar molt d'aquest lloc, de les seves tres magnífiques piràmides, de les més grans del món, de la historia, els mites etc. Aquest cop però ens van sorprendre amb dues coses. Primer, vam sortir de l'hotel cap a Teotihuacan a les 5 del matí, i us preguntareu per què, doncs perquè vam anar a veure l'alineament del Sol amb la piràmide del Sol just a l'alba. Vam arribar a les 6:20h a un petit monticle als afores de la zona arqueològica, un monticle que va resultar ésser també una petita piràmide encara per excavar. Vam pujar al cim, vam aguantar el fred tot esmorzant el que ens van donar a l'hotel i entorn a les 6:45 el Sol va començar a treure el nas pel darrere de la piràmide del Sol, va ésser un moment ben màgic.

Un cop vista la sortida de Sol, vam continuar a peu fins a la zona arqueològica, i no hi havia absolutament ningú, vam gaudir d'una bona estona tot sols en aquest lloc immens. Els nostres guies durant la visita van ésser un arqueòleg professional i un arqueoastrònom. Cadascun d'ells ens va donar la seva visió del que significava aquest lloc, des de la part socio-cultural fins als mites i tradicions d'aquella gent. Tot i això, l'opinió de l'arqueostrónom era que aquella gent van construir la ciutat alineant-la amb un munt de constel·lacions i coses del firmament, la veritat però és que la majoria de nosaltres vam creure que moltes de les seves explicacions estaven una mica agafades pels pèls, molt poc científic tot plegat! Al migdia, una nova sorpresa. Resulta que els arqueòlegs van fer fa poc un gran descobriment, un túnel que s'endinsa en una de les piràmides, la de quetzalcoàtl, la sorpresa és que ens hi van deixar entrar! Brutal! Això sí, sense càmeres ni mòbils, tot està per explorar encara!

Per acabar el dia vam anar fins un restaurant amb buffet lliure on ens vam atipar com lladres (i per menys de 6 euros!), de fet, vam menjar tant (sobretot jo i un parell d'amics), que els cambrers, dissimuladament, es van anar emportant coses cap a la cuina! Quin panxot de riure que ens hi vam fer!!

L'endemà de la visita turística, va ésser un dia de rutina com els altres, però era divendres i tocava anar aviat a l'hotel, mudar-se i cap al sopar de l'escola a l'Azul y Oro, un dels llocs més selectes de la Ciutat Universitaria. Tot i això amb el mal temps que ens va fer molts vam optar per no anar a canviar-nos i anar directament a sopar. En el sopar ens van servir bunyols d'ànec amb mole poblano, tostadas de cochinita pivil, un tamal de frijol i un d'una herba semblant als espinacs i de la que no recordo el nom, per beure, aigua d'orxata (d'arròs) i de jamaica i per postres espumós de mamey, tot una delícia! Ah i vi, però qui el volia l'havia de pagar a part, i, de fet, els que en van beure diria que van acabar pagant el sopar de tots! Era caríssim!!! I només mitja copa!!

Durant el sopar vam aprofitar per parlar dels problemes dels nostres respectius països i he de dir que crec que tenim uns quants adeptes més per la causa catalana, clar que sí! Fent país!!

Després de sopar ens en vam anar a fer un toc amb uns quants amics. La idea era anar a ballar però a l'últim moment tothom es va escapolir i vam acabar intentant anar a un bar de l'Av Universidad (de fet el bar que tenia al costat de casa l'any passat), el cas és que estava tancat, al final vam anar a parar a un altre bar també sobre aquesta avinguda però una mica més lluny. Vam beure un litre de cervesa negre cada un, i em van ensenyar com michelar-la (posar sal i llima al contorn de la copa), és ben útil i queda ben bo!

L'endemà, per no perdre el ritme, i tot i que era dissabte, vam començar altre cop ben d'hora les classes, tot i això, no seria un dia normal, de fet es convertiria en un dia ben ben especial!

Al migdia, vam dinar i després cap a canviar-nos de roba: era el dia de la “Noche de las Estrellas”, un esdeveniment de divulgació amb tots els ets i uts! És una super fira d'astronomia que visiten milers de persones. Hi ha carpes de totes les organitzacions astronòmiques, i molts, molts astrònoms per allà voltant responent les preguntes dels més petits i dels més grans, i jo molt agraït n'era un més aquest any! Per tot arreu es podien llegir cartells divertits on deia “Preguntale a un astrobiólogo”, “Abraza a un astrónomo”, ..., i de carpes, doncs n'hi havia de tots tipus. A mi m'havia tocat estar a la de carpa de Gaia, però, com no, em vaig apuntar en unes quantes més, a la de “Astrónomos en acción”, que era la dels estudiants de l'IA, a la de “Preguntale a un astrònomo” i també em va tocar fer una xerrada a la carpa nº1 de conferències. Pel que fa a la dels estudiants de l'IA allà vaig fer com a la de Gaia, quedar-me per allà voltant i esperar que algú gosés apropar-se per preguntar alguna cosa, i, oi tant que n'hi havia de gent que s'hi atrevia! I quines preguntes!! A la carpa de “Pregúntale a un astrónomo”, el funcionament era diferent, l'astrònom (és a dir nosaltres), s'asseia en un sofà i la gent s'apropava formant un cercle, llavors qualsevol que volgués preguntar-li alguna cosa ho podia fer, simplement era una carpa com a les anteriors però una mica més formal. En aquesta última carpa solien haver-hi els astrònoms més famosos, tot i això, un parell de vegades també hi vam anar uns quants estudiants.
 Després de tot això vam anar a sopar a la carpa de l'staff on ens van donar un parell d'entrepans, galetes a dojo, patates, cafè, beguda, tot gratis pels astrònoms. Un cop havent sopat, tocava anar cap a la carpa de conferències 1. A les 21:30 tenia la meva xerrada, clausuraria la carpa jo!

Vaig arribar-hi puntual i encara hi havia el conferenciant del a sessió anterior. Vaig poder escoltar-lo una estona i la veritat va fer una xerrada molt avorrida, la gent marxava i jo anava pensant “quina pena la meva xerrada serà només pels quatre que aguantin fins al final". Vaig començar la xerrada amb la carpa mig buida però, no sé com, quan me'n vaig adonar ja tenia la carpa plena de gom a gom, fins i tot amb gent dreta! Quan vaig acabar, en el torn de preguntes van començar les felicitacions: que si l'havia feta molt amena, que si molt entenedora, etc etc, i al final, la més gran de les sorpreses, es van a costar a demanar-me autògrafs!!! I una senyora fins i tot se'm va apropar i em va posar davant del nas un llibre del seu fill, jo pensava que volia només un autògraf però em va dir: “Ah por cierto, mi hijo se llama Cristian”, volia una dedicatòria!! No tenia ni idea de què escriure-hi, pel que hi vaig posar: “Para Cristian, de seguro un buen astrónomo para el futuro!”, i és que mai m'hauria pensat haver d'escriure una dedicatòria!

En acabar de signar autògrafs i de fer-me fotos amb la gent, vam recollir la carpa i ja s'havia acabat la “Noche de las estrellas”. Marxava amb un molt bon regust de boca, sentint-me com un heroi, i només pel sol fet d'ésser científic i astrònom. Aquest país no deixa de meravellar-me, un país on es pot tenir com a heroi un científic, i nosaltres arrogants en diem el tercer mon ..., seria impensable que passés una cosa així a casa nostra, ans el contrari, encara et pregunten que per què serveix això que fas i perquè hauria de cobrar tan un científic (i ni saben que de cobrar cobrem ben poc!), i per l'altre costat val la pena tenir-lo present, 11 persones corrent darrera d'una pilota cada cap de setmana cobren milionades, ah, però és clar, ells aporten moltíssim a aquesta societat!...

Per acabar la vetllada ens en vam anar a fer unes cerveses, però, com que era molt tard, molts lloc ja tancaven i vam haver de tornar a l'hotel sense haver pres res.

Passada la fantàstica “Noche de las estrellas” tocava començar els projectes finals de l'escola. En el meu grup ens vam posar en Javier, en Santiago (estudiant de la Bárbara, i que estudia òrbites d'estrelles entorn de la Vía Láctea i també discos protoplanetaris), la Luisa (també estudia òrbites amb la Bárbara, tot i que ella ja és postdoc) i la Carmen (estudia l'evolució dels cúmuls oberts dins el disc galáctic i intenta esbrinar l'origen del nostre Sol, també és postdoc). El projecte era molt ambiciós però estàvem animats i vam decidir tirar pel dret. Tot i això, va passar el diumenge i després el dilluns i hi va haver una part de la feina que ens va ésser impossible de fer, els codis de la Luisa no hi havia manera de fer-los funcionar (la veritat, creiem que sabia com utilitzar-los però va resultar que no), i del resultat dels seus programes en depenia tenir la base per fer anar els de la resta. Per sort els meus els vam poder fer anar amb una altra mostra. Amb tot això, vam acabar el projecte a les 6:30 del matí del dimarts, en aquell moment jo vaig preferir anar al gimnàs per acabar-me de despertar que no pas dormir 30 minuts. A les 7, somnàmbuls tots plegats vam anar cap a esmorzar, tot per començar l'últim dia d'escola, el dia de les presentacions dels projectes.
Per fer les presentacions ens vam dirigir a un auditori diferent al de les classes i exercicis, un al segon pis del propi museu. Pel que fa a les presentacions, la veritat és que hi havia treballs molt bons, d'altres potser no ho eren tant, però el que sí s'ha de dir és que tots hi vam posar el coll i que de veritat vam aprendre molt!

Per acabar l'escola, i després de les presentacions, ens van convidar a una visita guiada a Universum. El primer que vam visitar va ésser l'exposició “The Body Worlds”, una exposició de cossos humans reals, plastificats. Aquesta primera exposició va resultar ésser molt interessant ja que hom hi podia aprendre moltíssim d'anatomia; d'altra banda, he de dir que algunes de les coses que s'hi poden veure tenen un toc ben macabre ja que s'hi fan servir alguns cossos humans tallats de maneres diferents per intentar crear art (no obstant aquest petit detall jo ja era la segona vegada que hi anava ja que gràcies a l'escola ens era gratis i qui sap quan tornaria a tenir l'ocasió d'anar-hi). Després d'aquesta visita ens van portar a veure la resta del museu, la part de l'univers, l'evolució etc etc.

Després de la visita ens vam tornar a reunir, vam omplir l'enquesta de valoració de l'escola, vam votar el millor projecte (de fet tots vam acabar votant més amb el cor que amb el cap) i va guanyar el grup dels nois de llicenciatura, que tot i no fer un projecte brillant, s'ho van currar infinit!

En acabar vam anar cap a l'hotel a descansar, jo ni sopar vaig poder fer, vaig anar directament a dormir, i és que ja portava prop de 40 hores sense dormir!

Finalment, el dimecres, va tocar esmorzar per últim cop a l'hotel, acomiadar-se de tothom, de la Cesca, la Hoda, la Erica i de la resta de gent, i després cap a l'IA a continuar treballant! I al vespre, cap a la que seria la meva casa pel proper mes! Però això ja serà una historia per una altra entrada al blog!

I aquí acabo avui, ja veieu que ha estat una setmana molt intensa!

Continueu mirant les estrelles i al cometa ISON, que en els últims dies ha augmentat espectacularment la seva brillantor i ara ja es veu a simple vista! Ja ho sentireu a les notícies!

Una setmana d'estrès: una organització desorganitzada!

Hola de nou! Vaja, no vaig poder complir la promesa d'escriure-us el dilluns però, com diu el títol, buff quina setmana!!!

Us escric però assegut en un banc del MUTEC, acabant per fi el XXV Congrés Nacional d'Astronomia de Mèxic, i enmig de contínues i inacabables interrupcions de gent del congrés preguntant-me mil i una coses sobre el mateix. I perquè a mi? us preguntareu, sabent com sabeu que fa poc més d'una setmana que sóc per aquestes terres, doncs això és el primer que us vull explicar avui.

Com us vaig dir, ja era a Mèxic, per fi, després de l'aventura per l'aeroport de París ja m'havia instal·lat a l'hostal i podia començar a treballar. El dijous ja vaig anar ben d'hora a l'Institut, em van cedir un despatx provisional ja que, entre que la següent setmana començaria el Congrés Nacional d'Astronomia, i que les dues de després d'aquesta tindria l'Escola de dinàmica galàctica, no necessitaria un despatx fins al 13 de novembre, com a mínim.

Aquest primer dia va esser el dia de retrobaments, alguns de més emotius que d'altres, entrega d'obsequis (vaig dur unes quantes petaques de ratafia, quina llàstima que no me'n vaig guardar cap per mi!), i poca feina. Poca feina perquè va esser impossible veure ni l'Octavio (El meu director de tesi) ni la Bàrbara (col·laboradora) perquè estaven molt enfeinats organitzant el congrés de la setmana següent. I això justament va esser ja un mal presagi del que havia de venir.

El divendres vaig tornar a l'institut ben d'hora, recuperant-me del “jet lag”, i aquest dia sí que vaig poder trobar tan a l'Octavio com a la Bárbara, estaven molt i molt ocupats i de seguida els vaig dir que jo els podia ajudar amb la logística del congrés. I així va començar tot, un cap de setmana treballant tot el dia a l'IA (tan dissabte com diumenge) pel congrés, fent les credencials, el programa, ... i mil i un detalls més.

Aquí ho deixo perquè he d'anar a controlar l'entrada del lloc on es dina, sí, fins i tot això faig! ...

Continuo, molts dies després, ja passat el congrés i enmig de l'escola de dinàmica galàctica de GAIA.

Com us deia, vaig passar el cap de setmana treballant i amb el neguit d'haver de canviar d'hotel ja que, tot i que ja tenia pagat l'hostal (el Cenote Azul), resulta que m'havien reservat també habitació a l'hotel Camino Real (l'hotel del congrés), i volien que em quedés allà per ajudar amb els temes logístics. Tot i això m'havien pagat només de diumenge a divendres, i l'escola de Gaia, per la que tenia pagat altre cop el mateix hotel, començava l'altre diumenge. Així doncs els meus plans hotelers van esdevenir ben complicats: arribada-diumenge del congrés, al Cenote Azul, del diumenge de congrés al divendres, Camino Real, del divendres al diumenge, altre cop Cenote Azul i del diumenge al dimarts de l'altra setmana, altre cop al Camino Real ... un cop acabada l'escola, per fi, ja tindria un lloc estable, un pis compartit, i fins a la tornada.

Arreglat el tema d'on dormiria cada nit, va arribar el dilluns, la prova de foc, el dia d'estrès màxim. Va començar el registre dels participants i, mai ho hagués fet, em vaig posar com a responsable de la taula de registre. Amb això em vaig acabar passant tota la setmana a la taula, donant informació, cobrant el sopar i els dinars,del congrés, resolent problemes, ... en definitiva, vaig veure només 3 xerrades durant tot el congrés! I ni la meva, que vaig fer el divendres, em vaig poder preparar!

Per acabar-ho d'adobar tot plegat, l'organització era pèssima, mai havia anat a un esdeveniment de gran format com un congrés on els plans de TOT es canviessin a cada instant! Els participants paraven bojos, i jo, com a persona responsable de la taula d'informació, tres quarts del mateix, i a més afegint-hi les queixes que havia d'aguantar a cada moment.

Va esser una setmana de dormir poc i treballar molt, tot i això també va esser una setmana amb moments genials, amb la companyia dels bons amics de l'IA, també atrafegats com jo, responsables de mil i una coses del congrés (l'Alejandro sobretot, pobre, coordinant-ho tot plegat, la Rut i l'Eva, ajudant-me en el registre i a més coordinant sales de conferències, en Jose Gregorio, etc). I com a millor moment, el sopar del congrés, un molt bon sopar, amb vi del millor un vi d'Ensenada espectacular, unes postres que encara em cau la bava, mariatxis, ...

I amb tot això, vam arribar al divendres, vaig fer la meva presentació, i a la tarda vam clausurar el congrés. Per fi, un cop tot acabat i recollit, cap a dormir al Cenote Azul.

El cap de setmana va esser més tranquil, encara vaig anar a l'IA a treballar una mica amb l'article científic que estem a punt de publicar i en tancar el comptes del congrés. I el dissabte al vespre, amb la Rut, l'Eva, en Mauricio i en Yaxk'in vam anar a veure les ofrenes del dia de “muertos” a“las islas” de la UNAM. Un cop visitades (espectaculars), vam anar a menjar uns tacos i cap al cine a veure Thor 2, un bon final per una setmana tan intensa.

I el diumenge a la tarda, cap a Camino Real altre cop a registrar-nos ara per l'escola de dinàmicagalàctica de Gaia. I aquí explicaré què és aquesta escola: són 9 dies intensos compartits amb estudiants de màster, doctorat i post-doctorat de tot el món, uns 40, on s'imparteixen cada dia diverses classes que dirigeixen reconeguts investigadors en el camp de la dinàmica galàctica (com es mouen les estrelles i la galàxia en general). Durant els primers 5 dies hi ha cada dia unes 5-6 classes de 45 minuts i unes 4 hores d'exercicis, i els últims 4 els dedicarem a projectes que se'ns proposaran i dels quals esperem en surtin algunes col·laboracions ben profitoses.

Tornant al registre, allà ens van entregar una llibreta, un bolígraf i una calavera de sucre, això últim perquè com ja he explicat acabava de passar la festivitat de “muertos” i és tradicional regalar calaveres de sucre, xocolata o “amaranto” als convidats i amics. Un cop tots registrats, vam anar al còctel de benvinguda on vam provar uns tacos de “cochinita pivil”, arranchera, pollastre, ... vam menjar una calavera de xocolata, vam veure mooolt suc de taronja i vam passar una bona estona xerrant amb vells amics de congrés amb els quals només ens anem trobant en aquest tipus d'ocasions.

Després d'això, va començar la rutina de l'escola: classe-coffee break-classe-coffee break-classe-coffee break-classe-dinar-coffe break-classe-coffe break-classe-coffe break-exercicis. Com podeu comprovar moooolt de coffee!!

I aquí estem, ja a dimecres, a punt per un nou dia de rutina, però nerviosos per demà!! Demà hi ha la sortida de l'escola! Ens n'anem a veure la sortida de sol des de Teotihuacan, i tot i que estar-hi ja hi he estat 3 vegades, aquesta hi anem a les 5 del matí per veure com surt el sol i a més entrarem DINS de la piràmide de Quetzalcoatl!! Pot esser espectacular!! Ja us explicaré!

I aquí acabo, espero que després de l'escola tindré un moment per explicar-vos tot com ha anat, els nous projectes, les visites, el sopar del congrés, etc etc, ah, i també els plans pels propers caps de setmana! Em queden moltes coses per visitar d'aquest bonic pais!!!

Aah i continueu mirant les estrelles, que en aquests dies que venen us podeu endur alguna sorpresa!

Comiat pagà i aventures a París

Hola a tots! Quant de temps fa que no actualitzo aquest blog! I no és per falta de ganes eh, més aviat per falta de temps. Com ja sabeu, quan sóc a la meva terra, la Garrotxa i en general, Catalunya, el temps passa volant: cau, marboleny, caminades de cap de setmana, i feina, molta feina del doctorat, una rutina que es repeteix setmana rere setmana, exceptuant la petita pausa d'estiu.

En aquests últims mesos però hi ha hagut alguns canvis en la nostra vida i és que se'ns han acumulat diverses preguntes a tots els que en un any, sí, només un any, ja llegirem la tesis doctoral: I després què? I després on? I, el més important, què vull fer quan sigui gran?

Aquesta última pregunta, la maleïda pregunta, l'hem estat eludint durant molts anys, tants que finalment, cansada, se'ns ha plantat just al davant barrant-nos el pas. Ara ja no serveixen les excuses, hem de prendre la decisió, una decisió que potser molts ja van prendre als 16 o 18 anys mentre nosaltres, no sabria dir si per cobardia o per mandra, no ho hem fet fins ara.

En aquest punt del camí moltes portes se'ns obren, algunes d'elles ens porten a conèixer món, a conèixer gent, a avançar en la carrera investigadora, d'altres ens permeten fer un canvi de rumb en les nostres vides, tornar als orígens, a la terra, a la família, als amics de tota la vida. El problema és que algunes d'aquestes portes, un cop tancades costen molt de tornar a obrir. Aviat, molt aviat haurem de prendre una decisió, i depenent del que escollim la nostra vida pot canviar radicalment.

Però, tot i això, el moment de prendre la decisió encara el tenim a un any vista, per tant, com sempre, tanquem els ulls i endavant!

Així doncs, després d'aquesta breu introducció que us he fet per contextualitzar la situació en la que em trobo en aquest quart, i últim?, viatge a Mèxic, començo amb la història que realment us vull explicar avui.

Després de mig any per casa, ha tornat a arribar la tardor, moment en que, com ja és costum, faig la maleta i me'n vaig cap a Mèxic.

Tot i això, avui, escrivint-vos des de l'aeroport Charles de Gaulle de París vull començar no pel viatge sinó pel cap de setmana abans. Un cap de setmana intens com la majoría però potser una mica més: el cap de setmana de la festa pagana o del misteri de la lluna! M'explicaré, un grup d'amics de la facultat de física, de diverses promocions, va organitzar una sortida de cap de setmana a un lloc tan remot com fora possible i, com a requisit imprescindible, en un cap de setmana de lluna plena (o quasiplena). El lloc escollit va esser el llac del Montmalús, just a la frontera Catalano-Andorrana. La idea era sortir aviat el dissabre dia 19 i trobar-nos a Prullans (Alta Cerdanya) per dirigir-nos a Viliella on agafaríem una pista que s'endinsa a la Vall de la Llosa fins la última masia on començaríem a caminar. Un grup va fer exactament això, mentre que jo, enfeinat com sempre (Fira de Sant Lluc, dinar familiar, ...) vaig acabar sortint a les 4 de la tarda i arribant a Viliella a les 6. Era tard per posar-se a caminar però amb tot, vam quedar per pujar junts un altre noi, en Joan, que també anava tard. Vam començar a pujar a les 18:30h, i, tot i que ens havien dit que només tardariem 2 hores, van passar les dues hores, es va fer fosc i encara no haviem deixat la pista forestal que porta a la barraca de l'esparver (i mira que duiem un ritme ben fort!). Fosc, moments per reflexionar, i moments per perdre's, encara no havia sortit la lluna i no hi havia manera de trobar la barraca de l'esparver. Sabíem més o menys on érem i per tant vam decidir que a falta de camí, bona és direcció i ens vam emboscar pujant pel dret cap al llac del Montmalús. Quan ja erem gairebé a dalt de tot de la muntanya vam sentir uns crits, ens havien trobat, i no érem pas massa lluny del camí, la resta del grup ja era dalt, buscant llenya, fent foc i parant les tendes. Finalment vam arribar a dalt a les 21:45h, on vam trobar a tothom arraulit a la vora del foc, i és que feia molt fred! Vam decidir no parar la meva tenda (una supertenda de 6 plaçes amb un grandíssim avancer, i 10 kg de pes ...) ja que n'hi havia de sobra i vam començar un bon sopar compartit: pasta amb bolets, crema de formatge, amanida, escalivada, truites de tot tipus, torrades amb all i tomàquet, embotit ... i per postres pastís de carbassa i brownie!!! Ah i per beure, aigua, vi blanc i negre, moscatell, vi ranci, ratafia de montserrat i ratafia russet. I és que ens cuidem mooolt bé!!

Després de sopar va començar la festa pagana pròpiament dita. La música, motivats, havíem pujat un acordeó (en Ferran), una flauta travessera, una guitarra i dos uqueleles, cançons de cau, lluís llach, Gossos, ..., les danses, danses del món, danses tradicionals, ... la companyia, el foc, la lluna. Una gran nit.

De bon matí ens vam aixecar vam admirar la sortida de Sol i cap amunt! A fer el Montmalús (27??). I un cop fet, ràpidament cap avall, que alguns tenien hora per dinar a Lles de Cerdanya i d'altres havíem de tornar cap a casa. En definitiva, va esser un gran cap de setmana!

La segona aventura que us vull explicar és la que estic encara vivint en aquest moment. L'aventura dels aeroports!

Doncs sí, havia de passar, porto anys fent viatges en avió i un dia o altre, estadísticament, m'havia de trobar amb algun problema. El vol de Barcelona a París ja va anar mitja hora tard, patint per poder fer la connexió vaig arribar a París mitja hora abans que l'altre avió sortís, vaig haver de còrrer molt però al final vaig arribar sense problema. (i aquí deixo d'escriure perquè ens posem a parlar amb una companya d'aventures, sobre com de “gafe” és ella amb els aeroports i com reclamar que ens tornin alguna cosa del bitllet, llavors ja és hora de pujar a l'avió i he de parar el portàtil).

Continuo explicant-vos l'aventura ja des de l'Instiut d'Astronomia de la UNAM, acabat el viatge en avió i esperant a que els meus jefes arribin, per posar-nos a treballar.

A veure, on ho havíem deixat, ah sí, vaig arribar sense problema a l'altre avió, vaig asseure'm al meu lloc i a esperar que s'enlairés, i oi tant que vam esperar!! Dues hores dins l'avió, fins que ens van dir que cancel·laven el vol perquè hi havia una porta que no tancava bé! I després, tres hores més fent cua per tal que ens donessin un tiquet per sopar i esmorzar i un per dormir en un hotel, i és que el vol no sortiria fins l'endemà a les 10 del matí! Ara, tot s'ha de dir, es van portat prou bé, a la cua per aconseguir els tiquets ens van donar entrepans i beguda, el sopar va esser un buffet lliure, l'hotel estava molt bé i l'esmorzar també.

L'endemà, ja altre cop a l'aeroport i un cop passats tots els controls, una sensació de deja'vu flotava a l'aire mentre ens asseiem a l'avió, al mateix avió i al mateix seient que el dia anterior. Aquest cop però ja ens coneixíem amb la majoria de viatgers després de passar tantes hores junts, aquesta va esser l'única diferència amb el dia anterior ja que vam tornar a estar esperant dues hores a que s'enlairés el vol, aquest cop perquè no hi havien posat combustible!!! Com si no haguessin tingut tota la nit! Però al final, enmig d'aplaudiments, el vol es va enlairar, per fi.

12 hores després aterràvem a Mèxic, gairebé un dia més tard del previst. I després de passar tots els controls i que aquest cop sí em revisessin tooot l'equipatge (com si tot el que no m'havia passat fins ara en els tres viatges anteriors aquí a Mèxic, m'hagués de passar ara, així anunciant que probablement és el meu últim viatge a aquest país), taxi i cap a l'hostal “El Cenote Azul”, a comprar menjar, a sopar i a dormir!

I ahir, a les 6 amb uns ulls com unes taronges (jet lag), vaig aprofitar per passejar per CU i anar cap a l'IA ben d'hora on vaig aprofitanr per acabar aquesta entrada ja que, com sempre, aquí ningú arriba abans de les 9:30h! Jeje

Doncs res, això és tot per avui, a veure com van aquests primers dies! Dilluns una nova entrada!!!

I, com sempre, continueu mirant les estrelles (i els cometes, que aviat l'ISON farà acte de presència!!)

Torna la rutina al DF

Benvinguts de nou al meu blog!

Ja fa un mes que vaig tornar de les vacances de nadal i la rutina s'ha instal·lat còmodament a casa meva.

En aquestes últimes setmanes he estat treballant, anant al gimnàs per aclarir la ment i també, com no, fent una mica de turisme durant els caps de setmana.

Així doncs vull dedicar una entrada curta, curta per compensar els interminables escrits als que us he acostumat en les darreres setmanes, a explicar-vos aquesta rutina i els petits viatges de cap de setmana.

Començo doncs,

Rutina al DF, entre setmana,

ai la rutina d'entre setmana!

La rutina que tots patim i que fa que les setmanes passin volant sense ni adonar-se'n. En el meu cas, la meva rutina al DF és molt i molt senzilla, aixecar-me a les 6:50h, preparar la maleta, fer el llit, esmorzar una mica i marxar caminant cap a treballar on arribo a les 7:45h. I perquè marxar caminant? I tan aviat? Doncs perquè m'encanta sortir de bon matí i caminar, veure sortir el sol, sentir l'aire fresc del matí, despertar-me a poc a poc mentre vaig cap a la feina passejant pels parcs de Ciutat Universitaria. En fi, per mi, aquesta és una bona manera de començar el dia.

Quan arribo a la feina, reviso el correu, el facebook, les notícies (l'ARA, el 324 i a vegades ElUniversal de Mèxic), i un cop fet això, ja em poso a treballar. I quina és la meva ocupació actual? Doncs primer va ésser intentar acabar un article científic que fa més de mig any que intentem publicar, però com que els altres coautors no hi posen ganes, i després de batallar-m'hi i de deprimir-m'hi molt, també he abandonat el projecte i he preferit avançar en les meves investigacions en altres camps. Així doncs, què faig ara? Doncs simulo, i simulo molt! Estic creant, per ordinador, galàxies com xurros i moltes ja es comencen a assemblar molt a la nostra Vía Làctea, quan tingui les imatges us n'adjuntaré una de ben xula! I és que ja no són les típiques galàxies soses que feia al principi, ara ja hi tinc estrelles, gas, etc etc! Per altra banda m'estic escrivint un programa automàtic d'anàlisis d'aquestes galàxies, el meu objectiu és que quan el tingui acabat, apretant només un botó, s'analitzi tota la galàxia sola i em generi tootes les imatges que vull. Estic ben a prop d'aquest objectiu!!! Finalment també estic començant a llegir i escriure un segon article, esperem que aquest vaig més depressa que el primer!

Al migdia (14:00) dino, truco a casa, un parell de cops per setmana, i a treballar altre cop fins a les 19:30 quan me'n vaig a buscar el metro i cap al gimnàs. Allà hi estic de 20:00 a 22:00 i en surto ben relaxat.

Fet això, vaig cap a casa a fer el sopar i a dormir!

Ja ho veieu que és una rutina ben senzilla. El problema de les rutines és que un cop t'hi has enganxat costa molt de sortir-ne, i en el meu cas sóc especialment avesat a quedar-hi atrapat (qualsevol cosa que se surti de la rutina em sol posar nerviós i de mal humor, ... em costa molt acceptar els canvis o imprevistos quan aquests em trenquen la rutina, d'altra banda no em molesten quan passen als caps de setmana).

En aquestes setmanes he tingut dos trencaments de la rutina, trencaments que per d'altre banda no han estat dramàtics, ni molt menys, ja que els van provocar en Jordi Feixas, gran amic de pràcticament tota la vida, i la seva parella. Vaig tenir la sort de poder-los allotjar al meu pis i així tenir, encara que fos per només uns dies, una part de casa amb mi (a més em van dur un xoriç i un fuet boníssims!). Va ésser com si anés de campaments ja que, com que només tinc un llit, vaig decidir dormir jo al terra i ells dos al llit, crec que era la elecció més lògica, i així ho vaig fer (m'encanta dormir a terra ... cosa d'escolta suposo ... jeje). No obstant això, per desgràcia no els vaig poder acompanyar en cap de les seves visites ja que no podia deixar la feina, el sí que vam poder fer és passar unes quantes bones vetllades nocturnes, sopant i xerrant, posant-nos al dia. El millor lloc sens dubte, el sopar a l'Uruguayo de l'Av. Universidad, és el lloc on fan la millor carn que he tastat mmmm!

Per acabar amb aquest apartat sobre la rutina he de comentar també que els dissabtes al matí també ho solen ésser pel fet que m'he de quedar a vigilar a la senyora de la neteja tot el matí, què hi farem!
 

Els caps de setmana,

cinc caps de setmana, molts d'ells intentant organitzar sortides amb els estudiants de l'IA, però aquest any es veu que no estan per aquestes històries per tant m'he muntat jo els meus petits viatges. He visitat el centre del DF, el bosc de Chapultepec, Cuicuilco, (tot llocs on ja havia anat), i a més, la zona de les plazas de la computación (llocs on venen tecnologia barata, a vegades bona, a vegades pirata, ... m'ha sortit un rodolí, ...), Coyoacán durant la Feria del Tamal (1-3 de febrer) on hi havia una quantitat horrorosa de gent, i on em van acompanyar la Rut i el seu xicot, els viveros de Coyoacán, on, seguint les instruccions d'una agenda que em van regalar abans de marxar, em vaig fer una foto amb un grup d'escoltes mexicans, el grup 55 de Coyoacán. Grácies al petit detall de la foto em vaig fer molt amic d'aquest grup escolta fins al punt que m'han "llogat" perquè quan torni el proper any els vagi a ajudar a fer de cap i també els faci la descoberta de l'astronomia, mitjançant la qual els nanos podran aconseguir la insígnia de la ciència i tecnologia! Són un grup molt i molt maco, tot i que també molt diferent a com som els escoltes europeus. Em van recordar, un cop més, que som un moviment mundial i que a qualsevol lloc del món, si ets escolta, tens una casa. Una altra cosa que he fet, i justament l'he fet aquest cap de setmana, és anar al mercat de la Merced, on venen de tot però el més interessant és la part dels animals (tristement hi pots aconseguir qualsevol animal, encara que estigui en perill d'extinció), i la dels dolços, on hi ha de tot i molt molt barat! Ah i també m'he passejat pel barri xinès durant l'any nou xinès, he anat a escoltar música clàssica a l'auditori de la UNAM, i moooltes coses més!

Per altra banda, també he fet coses fora del DF: me'n vaig anar un cap de setmana a Cuernavaca, la capital de l'estat de Morelos, i també a Tepotzlan, un petit poble, declarat "Pueblo Mágico" per la seva bellesa, on vaig poder fer una caminadeta de 2 hores per pujar dalt de tot d'una muntanya, al cim de la qual hi havia una piràmide mexica, molt espectacular tot plegat. També vaig visitar Tula, a l'estat d'Hidalgo, la antiga capital d'un imperi més antic que els mexicas, els toltecas. Allà hi ha una zona arqueològica espectacular on habiten els "atlantes" unes figures de pedra enormes que representen guerrers toltecas! Allà vaig conèixer un noi argentí amb qui vam fer tota la visita, molt simpàtic, m'encanta conèixer gent!

Finalment, demà dia 17 de febrer hem decidit, per fi, fer alguna cosa amb els estudiants de l'IA! I farem una cosa que m'encanta, anar a caminar! L'objectiu, el pic de "las rodillas" de l'Iztacchiuatl, a més de 4850m d'alçada!!! Serà tota una aventura, ja us explicaré!

I amb això ja ho tinc tot dit! Només queda un caps de setmana, una setmana i mitja en realitat. El temps passa volant, tot i que en el dia a dia sembli que és moooolt lent. La veritat, tinc ganes de tornar, però ja falta poc! Ja us ho explicaré com haurà anat aquesta última setmana i últim cap de setmana per aquesta magnífica terra en l'última entrada d'aquest blog, des de Mèxic!!!

Continueu mirant les estrelles! I els asteroides, ah i els cometes que en venen uns quants!!!

Nadal lluny de casa (Oaxaca)

Hola de nou, per fi he trobat el moment d'escriure l'última entrada d'aquesta sèrie de nadal.
Avui toca, Oaxaca.

Ja havia passat el dia de Nadal, el de Sant Esteve i també el Cap d'any, tot lluny de casa. Per sort, tot plegat havia estat una gran experiència en companyia de molt bons amics. En aquest moment però, dia 1 de gener, havia de començar una nova part de l'aventura, una aventura en solitari per la Sierra Norte de Oaxaca.

El dia 1 va esser un dia de viatge, com ja us vaig explicar en l'última entrada, vaig arribar a Tonalà fent autoestop i un cop allà vaig anar directament a la terminal d'autobusos OCC que m'havien de dur, primer a Tuxtla Gutiérrez, on esperaria 3 hores al següent autobús, i després a la capital de l'estat de Oaxaca, que té el mateix nom que aquest.

Moltes hores de viatge després, i sense més incidents que un control dels militars on ens van fer baixar de l'autobús per revisar totes les maletes (control rutinari per buscar drogues), vaig arribar a Oaxaca. Eren les 6 del matí del dia 2.

En arribar, el primer problema que vaig haver d'afrontar era clar, volia fer una ruta de 4 dies però duia dues motxilles i molta roba innecessària, massa motxilles i massa pes. Tot i això, en un principi semblava que la solució era fàcil, ho podia deixat tot en una taquilla de l'estació d'autobusos fins que tornés, no obstant el problema va sorgir quan vaig preguntar els preus i va resultar que és caríssim deixar-hi l'equipatge més d'unes hores. Així doncs, vaig haver de fer servir l'enginy i buscar una alternativa: vaig buscar una bugaderia i hi vaig deixar tota la roba que em sobrava (només em vaig quedar amb una muda), d'aquesta manera, i per una sisena part del preu de la taquilla de l'estació d'autobusos, tindria la roba ben guardada i a més me la tornarien neta. Va esser una gran idea!

Després de descarregar la motxilla, ja estava a punt per anar a buscar informació sobre les rutes que volia fer. Vaig anar a la seu d'Expediciones Sierra Norte, on em van explicar una mica com es treballa i la situació en que es troba la zona on volia anar, que és la zona dels Pueblos Mancomunados de Oaxaca. Els Pueblos Mancomunados són un conjunt de 7 pobles els terrenys dels quals no tenen propietaris sinó que són de tothom qui viu en els pobles, els recursos que s'hi generen són comunals de manera que tothom treballa per un bé comú (la pobresa hi és gairebé inexistent). També els beneficis del turisme s'inverteixen directament al poble (mantes per la gent gran quan arriba el fred, per exemple). Allà em van explicar que el millor per anar-hi de ruta era agafar un guia i quedar-se a les cabanyes preparades per turistes, i que ells em podien muntar tota la excursió, des de com arribar als pobles fins a com tornar. No obstant això, el que jo buscava era aventura, per tant, ni guies, ni ruta organitzada, només els vaig comprar el mapa de les rutes i la resta ja m'espavilaria jo! I és que les millors experiències són les que et trobes quan improvises!

Així doncs, amb l'esperit aventurer renovat, me'n vaig anar a passejar una mica pel Zócalo de Oaxaca i després directament a buscar el transport que em portaria, aquell matí, a unes de les ruïnes més espectaculars de la zona, les de l'antiga capital zapoteca: la majestuosa Monte Albán. Aquesta zona arqueològica es troba molt a prop de Oaxaca, de fet està just sobre d'una petita muntanya amb unes vistes espectaculars de totes les valls de l'entorn. Segons els estudis històrics aquesta ciutat Zapoteca va esser un centre de poder molt important després de la caiguda de Teotihuacan, i durant alguns segles va ser un punt de trobada de moltes cultures, des dels mateixos zapotecas fins a mayes, teotihuacans, mexiques, ... . Aquí a Monte Albán vaig conéixer un noi també del DF i vam fer tota la visita junts. Vam estar-hi tot el matí, fins a les 2 del migdia aproximadament, i és que són unes ruïnes espectaculars! El més interessant de tot, un edifici que trenca tots els esquemes de la ciutat: es troba enmig de la plaça dels temples però està orientat en un angle molt diferent a la resta de temples i no té una forma definida, sembla esser que era un observatori astronòmic (la estranya orientació de l'edifici no era més que l'intent d'utilitzar-lo per indicar la posició d'alguns astres en moments importants de l'any), a la vegada que també era un lloc on s'inscrivien les ciutats conquerides i les majors victòries dels Zapotecas.

Després de la visita a Monte-Albán, vaig tornar a Oaxaca, em vaig acomiadar del meu nou amic i me'n vaig anar a buscar la companyia d'autobusos que m'havia de dur a la meva primera parada a la Sierra Norte, Lachatao. Vaig travessar tot Oaxaca, i al final vaig arribar a l'adreça on hi havia d'haver la terminal d'autobusos que m'indicava la guia "Lonely Planet", el problema és que la guia és del 2009, i just en el lloc on hi hauria d'haver hagut la companyia d'autobusos ara hi havia una empresa de repartiment d'aigua embotellada, la companyia d'autobuos havia tancat i ja no hi havia busos que portèssin a Lachatao. Així doncs, primer imprevist, no obstant això vaig reaccionar de pressa i vaig fer un canvi de plans, començaria per un altre poble, Llano Grande, a on podia arribar mitjançant un bus d'una companyia d'autobusos de 2ona classe amb sèu a l'altra punta de la ciutat, bufff, a la terminal d'autobusos de segona classe (Flecha Zempoaltépetl és el nom de la companyia). En arribar-hi vaig demanar pel següent autobús i va resultar que sortia ben tard, a les 20:30 i que arribava a Llano Grande a les 23:15, una mica tard, però vaig pensar que no seria un problema.

El viatge va anar bé, vaig dormir una estona, i en arribar a Llano Grande, altre cop una nova sorpresa. El conductor va parar enmig del no-res, no hi havia cap farola i gairebé cap casa, i em va dir que allà era on jo havia de baixar, Llano Grande. Una mica sorprès/espantat, vaig baixar, i sort que duia el lot! Vaig voltar enmig d'aquella foscor, de lladrucs de gossos i de silencis, i vaig arribar a la sèu de Expediciones Sierra Norte, on lloguen les cabanyes, però ja estava tancat i no hi havia ningú enlloc, les cabanyes també estaven tancades. Feia fred, i no tenia on dormir, i ja eren les 24:00h, vaig pensar en posar-me a dormir en un porxo però voltant voltant vaig trobar una cabanya en construcció. La porta de la cabanya estava oberta i aquesta tenia teulada, parets, i un terra irregular: faria el fet, passaria una nit en plan okupa. Vaig dormir prou bé, dins el sac i amb roba a sota per aïllar del fred i la humitat del terra (no portava màrfega), i és que a més de 3000m d'alçada les nits sempre són fredes.

De bon matí (6:30) vaig desokupar la cabanya i vaig començar a caminar. Just abans de començar, però, vaig trobar-me els encarregats d'Expediciones Sierra Norte. No els vaig dir res d'on havia dormit, és clar, però sí que vaig haver de pagar-los amb molt de gust els 50 pesos d'entrada a la Mancomunitat (són uns d'aquells ingressos que com us he explicat repercuteixen directament en la gent dels pobles). Fet això, i amb el sol sortint ja del darrere de les muntanyes, vaig poder apreciar que Llano Grande és un poblet ben petit i que no és estrany que no hi hagi ni faroles (no crec que arribin als 200 habitants), aquí al bell mig de la Sierra Norte.

Ara sí, vaig començar a caminar, i tan sols començar ja vaig veure que seria tota una aventura seguir les rutes marcades al mapa: no hi havia pràcticament CAP indicació ni cap marca! És a dir, m'hauria de guiar únicament pel mapa, seguir els camins més transitats (en realitat no em vaig trobar ningú més fent les rutes), seguir petjades i marques de bicicleta, i orientar-me amb el sol per saber si anava en la direcció correcta.

El meu destí en aquest primer tram era arribar a Cuajimoloyas. Vaig prendre la decisió de no ser massa agosarat i mirar de fer rutes relativament curtes cada dia (màxim 5-6 hores) de manera que en cas que em perdés tingués temps de rectificar abans no es fes fosc. La caminada era dura, com sempre quan es camina per sobre dels 3000 metres, i és que els pobles pels que volia passar estaven tots entre els 3000 i 3300 metres d'açada, a la zona més alta de la Sierra Norte. Amb tot això, els paisatges eren realment espectaculars, aquests boscos de selva nuvolosa em recordaven estranyament a casa.

Vaig arribar a Cuajimoloyas cap al migdia. Cuajimoloyas és el poble més gran de la mancomunitat, amb uns 1500 habitants, és molt tranquil, i molt indígena, hi ha gent gran que ni sap el castellà, parlen només Zapoteco, en definitiva, és genial! En aquest poble vaig anar a la oficina de turisme i vaig reservar una cabanya compartida per passar la nit a Benito Juárez, el següent poble on volia arribar a dormir. Vaig dinar, vaig fer un suc de papaya que se'm va posar molt i molt bé, i em vaig tornar a posar en marxa. El camí de Cuajimoloyas a Benito Juárez és preciós, i et trobes en tot moment amb gent que cultiva blat de moro en els llocs més estranys possible, camps del tot inclinats, aprofitant al màxim la terra, i encara ho fan de la manera que ho feien fa segles, només amb tracció animal (llaurar per exemple) i amb les pròpies mans (sembrar, collir i tallar canyoques). El camí, encara estava més mal indicat que el primer tram, de fet només em vaig trobar UN indicador en tot el camí de 5 hores, em vaig perdre unes quantes vegades, a més només de començar em vaig adonar que havia perdut el mapa, ... quin desastre! Tot i això, seguint petjades i roderes de bicicletes me'n vaig acabar sortint, no sense moments d'estrès, ho he de reconèixer.

Esgotat, vaig arribar a El Mirador, un punt molt alt just sobre de Benito Juárez, i amb unes vistes increïbles. En aquest mirador hi han construït una torre de vigilància a la que es pot pujar, i també tot un parc d'aventura amb tirolines, ponts de mico etc etc. Un bon lloc per passar una tarda. M'hi vaig estar una bona estona descansant fins que vaig decidir baixar fins al poble.

Benito Juárez va resultar ser també un poble molt petit, amb no més de 300 habitants, i d'una bellesa indescriptible. És un poble molt indígena, on poca gent parla el castellà, de fet baixant em vaig trobar amb una senyora gran que en un castellà molt "patatero" em va preguntar d'on venia i què feia per allà, i em va explicar algunes coses del poble. Resulta que són un poble molt lligat a la natura, com els seus avantpassats, li tenen molt de respecte, i això es es pot comprovar en llegir el munt de cartells pro-natura que hi havia en tot el camí, un dels que em van agradar més deia: "La tierra ama nuestras pisadas pero teme a nuestras manos", una frase per reflexionar. En arribar al poble pròpiament dit em vaig trobar en que els d'Expediciones Sierra Norte estaven repartint mantes a tota la gent gran del poble, comprades amb els ingressos del turisme, en un acte molt bonic. En acabar l'acte, em van acompanyar a la meva cabanya "compartida" que no vaig compartir perquè era temporada baixa i era l'únic que es quedaría en una de compartida (sí que hi havia gent a les individuals). Hi havia aigua calenta, i la habitació era, pel meu gust, massa luxosa, però estava bé, em vaig dutxar i em vaig relaxar després d'un dia dur. Cap al vespre me'n vaig anar a sopar al menjador comunitari (una quesadilla i un suc, tot per 25 pesos), a observar com els nens, i alguns no tan nens, jugaven a bàsquet i a comprar alguna cosa per esmorzar l'endemà, i aviat cap a dormir.

Em vaig llevar ben d'hora, l'aire fresc del matí em va despertar i la sortida de sol va esser espectacular, sobretot amb el paisatge de bosc dens i emboirat que s'em regalava. Les teulades de les cases estaven plenes de blat de moro posat a assecar, i la gent tot just començava a treure el cap de les seves cases. Em vaig posar en camí, però no en el camí que havia previst ... La meva idea era anar fins a la Naveria i tornar, però si feia això no tindria temps de visitar uns altres punts dels Valles Centrales (ja fora de la Sierra Norte) que m'havien recomanat, per tant, sense tenir cap decisió presa vaig començar a caminar en direcció a la Naveria. I va esser just en sortir del poble que em vaig ben equivocar, vaig prendre un camí que no era ni el de la Naveria ni el de sortir de la Sierra Norte (per sortir de la zona havia d'anar fins a la carretera i agafar un bus), sinó que vaig agafar el camí de Teotitlán del Valle. I quina gran equivocació!! Com sempre, tot el que és improvisat et porta a les experiències més interessants!

El camí de Teotitlán del Valle era un camí de 25 Km, a ple sol, per pista forestal, però amb unes vistes espectaculars. El camí va esser esgotador, caminant sota un sol de justícia i recollint les escombraries que anava trobant (com sempre, hem de deixar el món millor de com l'hem trobat! Filosofia escolta sempre!), però va valer la pena, de fet, entre deixalla i deixalla, allà, enmig del no-res, em vaig trobar un bitllet de 20 pesos, quina sort! A veure si haurem de començar a creure en això del "karma"...
En tot el camí per pista forestal em vaig anar trobant miradors, fonts, dèus d'aigua, arbres monumentals, estranys animals, i també vaig poder veure clarament com la vegetació anava canviant a mesura que baixava des de la cota 3200 a la 1400 (a baix tot era ben sec mentre que dalt de la Sierra Norte era un bosc tropical humit).

Cap a la 1 del migdia vaig arribar a un petit pantà ple de flora i fauna (fotges, ànecs, ...) i just davant, en un turonet, ja hi havia Teotitlán del Valle. Teotitlán del Valle és una petita població, ja fora dels pobles mancomunats, on també es respira un ambient molt indígena, i on sembla que el temps s'hagi aturat. La gent em saludava pel carrer, vaig anar a passejar pel centre i vaig visitar, primer de tot, la magnífica església que té aquesta població, allà, es poden veure fragments d'un antic temple Zapoteco enganxades a les parets del temple actual. Em vaig passejar pel mercat d'artesania (aquesta població és famosa per l'artesania tèxtil  tota feta a mà i amb tints naturals, i pel que sembla és la de millor qualitat del país). Vaig aprofitar un moment per anar a escriure uns correus en una botiga on tenien internet (de fet era una farmàcia amb una habitació secreta on hi havia ordinadors ...) i finalment, me'n vaig anar al mercat municipal amb la intenció de fer un batut de fruites, tot i això el mercat estava gairebé tancat, eren la 1:30 i es veu que només obrien de 9 a 12. Era un mercat que tenia 3 seccions, la de fruita i verdura, la de "restaurant" i la de cacau i cafè. Tot i això vaig tenir sort i em vaig trobar una senyora a la secció de fruita i verdura que estava disposada a fer-me el batut. Era la "Doña Juana" i me'n va preparar un d'especial de plàtan, maduixa, papaya i llet pràcticament acabada de munyir. Era una senyora molt simpàtica, i vam xerrar una bona estona i una mica de tot:

-Ells parlen Zapoteco i una mica de castellà i als nens, a l'escola, encara se'ls ensenyen les dues llengües.

-Era una senyora soltera però amb 3 nebots que s'estima molt i que estan estudiant. Em va dir que li recordava molt a un d'ells.

-Vam parlar també de com de difícil és pagar-se els estudis i em va animar a continuar ja que em queda poc i que valdrà la pena.

Em va caure molt bé, i crec que jo també a ella, de fet, de cop va desaparèixer del mostrador i va reaparèixer portant-me tres mandarines que em va regalar, em va dir que si volia també em convidava a dinar. Tot i això, sabent-me molt greu li vaig haver de dir que no ja que encara volia fer moltes coses abans no s'acabés el dia. Ens vam acomiadar i li vaig prometre que li faria bona propaganda i que si mai tornava per Oaxaca, l'aniria a visitar.

Així doncs, després d'aquesta nova experiència vaig agafar un autobús, just davant del mercat (autobusos metropolitans de Oaxaca), i em vaig dirigir a la següent parada, el petit poble del Tule.

I perquè em vaig dirigir a aquest petit poble? Doncs perquè segons semblava era on podria trobar el que es considera l'arbre més gran del món (que no el més vell). I era cert, de lluny ja es podia veure com un petit bosc enmig del poble, i quan ens hi vam anar apropant ens vam adonar que no era un bosc sinó un sol arbre, just al costat de l'església. Vaig entrar al parc i em vaig posar a escriure unes paraules: "És un arbre impressionant i antic, un d'aquells éssers que et fan adonar de com de petits som els humans, 50, 100, ..., quants homes podrien abraçar-lo? això també em recorda aquell panell que vaig veure ahir on deia que a la terra li agraden les nostres petjades però tem les nostres mans. Quantes mans podrien abraçar aquest ésser, quantes mans es necessiten per protegir-lo? Que aquest arbre segueixi aquí és símbol que la terra pot témer menys les nostres mans? M'agradaria creure que sí, que no només els ingressos del turisme són els responsables que ell segueixi aquí."

Em vaig estar una bona estona a l'ombra d'aquell ésser magnífic i antic, però era hora de marxar. Tot i això vaig aprofitar uns últims moments per acabar de donar la volta. A l'altre costat de l'arbre hi vaig descobrir un fill seu, un arbre jove de no més de 50 anys, també, una mica més enllà, un altre fill, aquest més antic, d'uns 1000 anys, però encara no arribava ni a ser la meitat de gran que el seu progenitor. Me'n vaig anar amb la sensació d'haver vist una d'aquelles meravelles de la natura que has de veure com a mínim un cop a la vida, un ésser de milers d'anys d'antiguitat, enorme, més gran que qualsevol casa o església del seu entorn.

Ja era tard quan vaig arribar Oaxaca, de fet ja era fosc. Vaig buscar allotjament barat en un petit hostal, la veritat és que el que vaig trobar estava una mica destartalat però jo no necessitava comoditats, amb un llit en feia prou. Em vaig decidir per l'opció més barata, una habitació compartida, que altre cop va acabar essent no compartida perquè era temporada baixa (dels 14 llits només jo en vaig ocupar un). Em vaig dutxar i vaig sortir a passejar pel centre i a sopar. Vaig tornar d'hora per anar a dormir, l'endemà encara volia visitar unes quantes coses.

Em vaig aixecar ben d'hora i vaig fer la maleta petita, era dia 5 de gener i vaig decidir que també la nit de reis la passaria en aquell hostal. Vaig deixar la maleta gran a la recepció i me'n vaig anar a buscar un autobus de segona classe que em portés fins al meu objectiu del dia, Hierve el Agua. Hierve el Agua és un petit poble perdut enmig de les muntanyes (per arribar-hi has d'agafar un autobús fins a Mitla i després fer una hora i mitja amb camioneta per pistes forestals), al costat del qual, just a la vora d'uns cingles, brollen aigües termals sulfuroses. És un lloc molt impressionant ja que els brolladors són molt a prop dels cingles de manera que l'aigua regantella per les parets dipositant el calci i el sofre i creant unes espectaculars cascades de pedra, a més hi ha unes quantes piscines d'aigua calenta on et pots banyar. S'ha de dir que aquest lloc ja era conegut pels antics Zapotecas, i de fet, està ple de petits canals per transportar l'aigua d'un costat a l'altre indicant també llocs on hi havia brolladors que ara ja estan secs. Una altra cosa interessant és que en alguns punts concrets t'adones, fent copets a la roca, que aquesta està buida per dins.

Després de fer una volteta de mitja hora i de fer unes quantes fotos, vaig tornar a la zona de piscines i em vaig banyar tranquil·lament, conversant amb altres turistes que també s'estaven banyant. Ben relaxat vaig dinar i ja era hora de tornar a baixar amb la camioneta. Mentre m'esperava a que la camioneta arrenqués vaig tenir temps de conèixer una parella d'EUA molt simpàtics que havien estat fent un voluntariat per Puebla (aquí vaig descobrir que no tots els gringos són tan dolents com em pensava ...), i també vaig tenir temps de veure un colibrí i unes abelles compartint flors, tot un espectacle.

Després d'unes hores ja tornava a esser a Oaxaca, i a la terminal d'autobusos de segona classe em vaig permetre el luxe de provar el cacau pur, directament la llavor de cacau. Resulta que aquesta és amarga però boníssima. Després d'això me'n vaig anar a la bugaderia a recuperar la meva roba i vaig  tornar cap a l'hostal a deixar les coses.

Ja al vespre, vaig anar a fer la última passejada pel centre: el zócalo, la alameda, la catedral, la calle Alcalá, la església de Santo Domingo (una meravella de l'arquitectura i la decoració, tot i que no hi vaig poder estar gaire temps ja que hi havia un casament), ...

Ja era fosc i em vaig asseure just davant de l'església de Santo Domingo, allà em vaig posar a escriure unes paraules: "A tot arreu hi ha ambient de festa, i és que és nit de reis. A Catalunya ja han passat, segurament, allà ja són la 1:30h de la nit mentre aquí els reis encara recullen les cartes dels nens pel carrer. La gent passeja en l'ambient tranquil del capvespre Oaxaqueny, jo, també m'hi deixaré perdre en aquesta nit, la meva última nit de vacances."
Hi havia músics al carrer, i una cosa em va sorprendre, els tres reis d'orient mexicans no són com els europeus, aquí en tenen un de negre (africà, sense barba ni cabells sinó que porta un turbant, de fet aquest sí que és com el nostre), un de ros (també com el nostre) i un de pell blanca però amb barba i cabells negres, en definitiva, la diferéncia és que no hi ha rei blanc.
Aquest país no deixa de sorprendre'm.

Ja era tard i me'n vaig anar a sopar i a dormir. L'endemà, ben d'hora per no perdre el costum, em vaig aixecar, em vaig acomiadar dels propietaris de l'hostal i vaig dirigir-me a la terminal d'autobusos OCC per agafar un autobús cap al DF, a on vaig arribar a mitja tarda.
Vaig arribar al pis, tot correcte, vaig desfer les maletes i vaig descarregar les fotos del viatge.
El viatge s'havia acabat però les aventures i experiències quedarien per sempre més gravades a la meva ment. Sens dubte, aquest viatge m'havia canviat com cap altre ho havia fet abans.

I així es van acabar les vacances de nadal, unes vacances diferents, lluny de casa, però amb moltes i molt bones experiències.

I després del nadal, va tornar la rutina, petits viatges de cap de setmana i mooolta feina! Us ho explicaré tot en la propera entrada!

Salut, i continueu mirant les estrelles!!!