Jerusalem: Nadal, reflexions d'una anada i d'una tornada

Hola a tots, ja em torneu a tenir aquí, instal·lat a Jerusalem després d'unes bones vacances al costat de la majoria de vosaltres. Probablement degut a que fa tan poquet que ens hem vist us preguntareu perquè he decidit fer una entrada al blog just ara. És una molt bona pregunta ja que poques aventures he pogut tenir aquí a terra santa en les poques hores que fa que he tornat. La resposta però és molt més senzilla del que us podeu imaginar, aquesta serà una entrada atípica, una entrada sense fotos ni aventures. Però deixeu que m'expliqui abans no us esquinceu les vestidures i em maleïu per una altra entrada llarga i avorrida. Avui sóc egoista, faig una entrada més per mi que per vosaltres, la faig perquè d'alguna manera necessito obrir el meu cor i explicar els sentiments que he tingut durant aquesta breu tornada de nadal a casa. Amb tot això doncs, als que busqueu aventures o històries estranyes com les de l'entrada de la "telenovela al monestir" ja us dic ara que aquí no les hi trobareu, tot i que us prometo que ben aviat tornaré a la normalitat i n'escriuré una altra, que hi torna a haver teca per explicar sobre aquest tema! 

Començo doncs amb aquesta entrada estranya, una entrada que podríem definir com a "especial nadal".

Anar a viure fora és una experiència molt estranya, molt intensa, una experiència que porta fins al límit moltes emocions. Hi ha qui diu que quan es marxa a viure fora es passa per un procés de diferents etapes, exactament igual que el que passa en els processos de dol. És important tenir en compte però que aquest procés, així com les seves diferents etapes, no és exactament igual per tothom. També us puc dir per pròpia experiència que aquest procés tampoc és exactament el mateix cada vegada que es marxa a viure fora.

Per començar us explicaré que el procés més típic, i el que vaig viure quan vaig estar a Mèxic les dues primeres vegades (períodes de 3 mesos) es divideix en unes 8 o 9 fases. La primera fase, que es viu quan encara s'és a casa, durant els dies previs a marxar, es caracteritza per una oscil·lació en l'estat d'ànim, des de la tristesa i l'angoixa produïda pel fet de separar-se d'amics i família, fins a l'euròfia i nerviosisme per les ganes de conèixer una nova cultura i per iniciar una nova vida completament independent de la que hom ha dut sempre a casa. La segona fase comença poca estona després del comiat, a l'avió, al bus, al tren ...  durant aquestes primeres hores de viatge és quan es comença a acceptar que s'ha marxat i també quan es comença a imaginar la nova vida, planificar el nou dia a dia, pensar en les activitats i llocs que es faran i visitaran ... aquesta segona fase és una fase d'eurfòria, una fase que comença quan s'inicia el viatge i dura fins unes setmanes després d'haver-se instal·lat en el nou país. Durant aquests primers dies tot és nou i emocionant, tot és diferent, hi ha moltes coses per descobrir i sembla que no hi ha temps per poder-ho veure tot. No obstant això, a mesura que passen les setmanes la rutina es torna a instal·lar a la vida diària, un s'acostuma a tot el que era nou, tot el que inicialment semblava tan exòtic i emocionant ja no ho és i a vegades fins i tot es comencen a enyorar petits detalls de la nostra vida anterior. És en aquest moment en el que en molts casos comença un període de depressió en la qual s'idealitzen coses que fèiem amb els amics, amb la família, i que eren rutinàries. Finalment, després d'uns dies o setmanes s'accepta que la vida al nou lloc té coses tan o més interessants que les que fèiem a casa nostra, amb l'acceptació s'arriba altre cop a l'equilibri emocional tot i que és cert que mai es deixa del tot de banda l'enyorança per tot el que s'ha deixat endarrere i per tots els moments familiars i amb amics que ens estem perdent (actualment tot això encara es nota més degut a l'existència de tecnologia com el Whatsapp o el facebook). Ara bé, després de tot aquest procés i d'haver assolit aquesta estabilitat tot canvia altre cop quan s'apropa el moment de tornar a casa, i és que quan s'acosta el viatge de tornada comencen a créixer les ganes de veure la família i els amics i de tornar a viure aquelles experiències que tenim tan idealitzades. Els dies comencen a passar molt a poc a poc i tornen els alts i baixos emocionals, i és que ara també hi ha moltes coses que ens agraden de la nostra nova vida i que no volem deixar. Quan arriba el viatge de tornada però es torna a viure una explosió de sentiments i d'alegria; retrobaments, sopars de benvinguda, ... però poc després arriba el xoc, tot allò que es tenia tan idealitzat no sembla omplir tan com es recordava, el desengany creix a mesura que passen els dies i es torne altre cop a un estat depressiu i apàtic en el qual ara s'idealitza la vida que es portava fora. Tot i això, finalment, després d'un temps d'haver tornat, un es torna a adaptar a la rutina de casa i el que queda és un sentiment de nostàlgia i d'agraïment pel que es va viure en aquell lloc tan llunyà. De tot aquest procés però en quedarà sempre una marca en la nostra ment i és que encara que no ho sembli mai es torna a ésser el mateix que s'era abans de marxar.

Aquest procés que us he explicat és habitual quan es fa un únic viatge a un lloc llunyà. Com segurament sabreu però el meu cas no és aquest ja que vaig anar quatre cops a Mèxic. El que també és excepcional del meu cas és que les visites a Mèxic estaven separades per ni més ni menys que 9 mesos, temps de sobra per tornar a la rutina de casa. El saber que anava a viure a un lloc que ja coneixia, que tornaria a casa en breu i, que un cop a casa tornaria a Mèxic en un futur no molt llunyà va fer que en les meves dues últimes visites la primera i segona fases gairebé no van existissin.  Potser us preguntareu perquè, doncs és molt simple, ja coneixia el lloc, la cultura, la gent, i tot i que Mèxic és un país molt gran on sempre et queden coses per visitar i conèixer, jo anava a treballar sempre en el mateix lloc, a més s'ha d'afegir el fet que els amics que hi tenia de les dues primeres vegades havien anat marxant perquè havien acabat el seu doctorat, així doncs totes aquestes coses van fer que la motivació per anar-hi es reduís.

El cas de la present estada a Jerusalem és completament diferent del que us he explicat i és que el viatge no és de 3 mesos sinó d'1 a 3 anys, molt més temps. Pel que fa a les diferents fases emocionals he de dir que he passat més o menys per totes, excepte potser la segona que no vaig poder viure plenament ja que prou feina tenia buscant casa on viure. Tot i això aquí s'hi suma un nou procés, justament el que ha motivat aquesta entrada al blog, i és el procés de tornar a casa sabent que poc després haurem de tornar a marxar. Així doncs a continuació us explicaré els meus sentiments durant la meva estada de nadal a la Vall, sentiments que pel que m'han dit es poden resumir en un síndrome psicològic àmpliament conegut i que fins i tot té un nom, el síndrome del viatger etern.

Per començar poc abans de nadal, com ja he explicat que passa en la majoria de casos en que es marxa a viure fora, va semblar que els dies passaven més lentament. Els nervis per la tornada a casa, els plans pels dies de festes, les ganes de celebrar tots aquests dies en família i amb els amics, les ganes de fer coses, de no quedar-se a casa, s'anaven fent més i més grans. Finalment va arribar el dia, amb les motxilles a sobre em vaig dirigir a l'aeroport, vaig gaudir del viatge, vaig arribar a Barcelona on carregat com un burro vaig comprar el menjar i decoració de la festa sorpresa que estava organitzant pel 60é aniversari de la meva mare (no sense problemes ja que just en el moment de pagar em vaig adonar que no tenia euros i vaig bloquejar la targeta de la caixa en no recordar el PIN ..., vaig haver de pagar amb la targeta d'Israel tot i l'enorme comissió que em cobren ...), i finalment vaig anar a buscar la TEISA que em va portar fins Olot. Allà m'esperava el meu germà, ens vam saludar, li vaig explicar algunes de les meves batalletes i cap a casa la Marta Vila on em vaig quedar a dormir i vaig aprofitar per recollir el pastís d'aniversari que va fer la Marta Puigvert. La Marta Vila va ésser la primera persona de casa amb qui realment vaig reconnectar després d'aquests mesos fora, vam tenir una vetllada molt agradable, vam xerrar molt i de tot i finalment vam anar a dormir. L'endemà va ésser un dia de bojos, i un dia molt feliç ja que va ésser el dia de retrobament amb molta gent i a més el dia tan esperat de la festa sorpresa a la meva mare. Vaig anar a Can Llonga a buscar el pa, a la perruqueria de la Gloria a buscar el cigrons i cap a casa a cuinar i preparar taules i decoració. Pel que fa al dinar l'hummus, el falafel, el guacamole, les amanides, la carn a la brasa i les torrades amb all i tomàquet van ésser molt bons, ara bé res podria superar el pastís d'aniversari que va fer la Marta Puigvert, i tampoc res podria superar la cara d'emoció i d'alegria de la meva mare en trobar-se amb la festa sorpresa i amb mi allà al mig. Va ésser un dia inoblidable, ple d'emocions, molt intens. A partir d'aquí però tot va anar decaient, la veritat és que em va agafar alló que en diem un "baixón", aquella nit ja no vaig ésser capaç d'anar a veure la gent dels escoltes que feien la seva festa de nadal (tot i que inicialment ho tenia planejat i em feia molta il·lusió), i l'endemà, tot i que hi vaig anar, tampoc em va fer una il·lusió excessiva anar a la festa de nadal de la Marboleny (si que em va fer moltíssima il·lusió retrobar-me amb els amics però la sensació global va ésser molt estranya ...), després d'això vaig anar a Barcelona a treballar on em vaig retrobar amb la gent del departament, també em va agradar poder-los veure de nou, dinar i sopar amb ells, ... però tot era estrany, diferent de com ho havia imaginat. Després d'aquests dies a Barcelona va arribar el Nadal, que el vam celebrar a casa els tiets, va passar molt ràpid. Acabat el dinar de nadal tocava anar al pessebre vivent de Joanetes, i un cop més, no sé perquè, i a diferència de tots els anys anteriors, l'apatia em va assaltar i no vaig ésser capaç de fer res més que seure a la vora del foc (i així els tres dies de pessebre), per algun motiu estava desmotivat, res em feia il·lusió, res era com havia esperat. Va passar el dia de Sant Esteve, sopars i dinars de retrobament amb amics, cafès, però tot era molt menys intens del que esperava i les ganes que tenia d'organitzar coses i de no estar a casa quan estava a punt de tornar s'havien esvaït, no tenia ni ganes d'acabar d'organitzar el cap d'any en un refugi de la Cerdanya tal com havíem planejat. Tot i això va arribar el dia de cap d'any, i malgrat que tenia molt poques ganes d'anar a celebrar-lo, vam agafar el  cotxe i em vaig anar animant, un cop al refugi, de fet, encara que només va ésser per unes hores, em tornava a sentir com el Santi que sempre havia estat. Després del cap d'any però el meu estat d'ànim va tornar a decaure. El dia 2 vam matar porc, una festa familiar que sempre m'ha motivat moltíssim i on sempre m'ha agradat molt ésser, tot i això, com tot l'anterior, per algun motiu tampoc aquesta era tal com recordava, alguna cosa fallava i segurament era jo. Va ésser a partir d'aquest dia que em vaig adonar que el sentiment de provisionalitat, de que tot allò era temporal, que casa meva ja no era casa meva sinó que ara la meva vida era a Jerusalem, no m'havia abandonat durant totes les festes, que cada dia era part d'un compte endarrere per tornar cap a terra santa, i això precisament m'impedia viure les festes amb la intensitat que recordava. En aquest punt ja quedaven pocs dies per tornar, els nervis i el desig de poder quedar-me amb la família i amics de tota la vida van anar en augment, va arribar la nit de reis i no podia parar de pensar en que tot el que feia era l'últim cop que ho feia a casa (l'últim sopar amb els pares, l'últim esmorzar, l'última passejada, ...) finalment va arribar l'últim dia i un cop més es van succeir aquelles situacions que tan em desagraden i que trobo tan incòmodes i artificials: tota la família asseguda al sofà, callats, mirant la tele, amb una tensió amb prou feines dissimulada i que se sumava a la meva angoixa per haver de marxar. El viatge va ésser dur, i el primer dia a Jerusalem encara més, les festes havien passat tan de pressa i les havia aprofitat tan poc! I m'havia sentit tan sol! Perquè no les havia pogut gaudir com d'altres anys? Perquè tot és tan diferent? Perquè no sóc capaç de sentir-me al 100% a gust i motivat com ho havia estat abans, ni a Jerusalem ni a casa? Doncs pel que sembla tot això té una explicació senzilla i és que és un sentiment molt ben conegut i que té la majoria de gent que viu fora, és el síndrome del viatger etern, de l'home sense pàtria, del que no se sent ni d'aquí ni d'allà, el que no té temps per estabilitzar-se i definir així un lloc com casa seva.

Ara, un cop passats dos dies a Jerusalem, mica en mica tot torna al seu lloc, recuperaré la rutina, passaran els dies i arribarà el dia en que tornaré a fer una visita a Catalunya, tot i això aquesta no serà res més que això, una breu visita probablement molt menys intensa del que m'hauré imaginat. I això no canviarà fins el dia en que per fi em pugui estabilitzar a un lloc o altre.

Per acabar, trencant amb aquest pessimisme, he d'explicar-vos un altre efecte que crec és molt important i que només es produeix quan es marxa tan de temps de casa, els vincles d'amistat i sobretot els familiars es fan més forts a mesura que vivim fora, jo ho noto molt. Probablement aquest efecte és el responsable que cada cop sigui més difícil dir adéu després d'una visita a casa.

Espero no haver-vos avorrit amb aquestes reflexions, avui, més que mai, us he obert el cor i us he explicat els sentiments que té un expatriat com jo a l'hora de tornar a casa. Perdoneu-me per no haver estat més actiu, més simpàtic, més visible en aquestes festes, en aquesta curta visita a casa, simplement no n'he estat capaç.

Aquesta entrada la vaig gestar a l'avió de tornada, un vol nocturn, un vol que vaig aprofitar per reflexionar sobre tot això mentre mirava les estrelles de l'hemisferi sud que es poden veure des de latituds baixes (la creu del sud, alpha centauri, ...). Tal com passa amb el foc mirar les estrelles ens deixa embadalits i ens motiva a reflexionar, així doncs, com sempre, us recomano que continueu mirant les estrelles i que reflexioneu sobre les vostres vides, sobre el que esteu fent, estudiant, treballant, sobre els amics, la família, les coses importants del dia a dia, ... val la pena fer-ho de tan en tant per intentar trobar què és el que realment ens motiva i ajuda a tirar endavant! Fins la propera!

Jerusalem: Mirant les estrelles

Hola de nou! Ja em torneu a tenir aquí! Avui parlaré una mica de la meva feina i d'algunes activitats que se n'han derivat! Prometo que serà com a mínim igual d'interessant com les entrades anteriors!

Som-hi doncs, vaig per feina. Com segurament tots ja sabreu aquest blog el vaig començar quan vaig iniciar la meva carrera investigadora, vaja, de fet, per ésser un xic més precís ja que definir l'inici de la carrera investigadora no és senzill, vaig fer les meves primeres entrades a l'inici del doctorat. I perquè el vaig començar? doncs simplement per donar informació als de casa sobre el que anava fent durant els meus viatges. La meva idea era escriure bàsicament sobre la meva feina, tot i això, com en tantes altres coses de la vida, no tot acaba sortint com un espera. El fet és que escriure sobre feina no sol ésser molt motivador, a més és molt fàcil que els textos es tornin avorrits i que la gent no els acabi llegint, sobretot els que no treballen en el mateix que tu. És per tot això que aquest blog s'ha convertit més en un llibre de viatges que no pas en un blog de ciència. Avui, per no perdre'n del tot l'objectiu original us parlaré una mica sobre la meva feina. No no us espanteu però, serà un resum de la feina però també de les activitats he anat fent amb els companys i el jefe.

Començo doncs explicant-vos el que he vingut a fer aquí a Jerusalem, que ja toca a aquestes alçades.

Molts ja sabreu o m'haureu sentit dir que no sóc un astrònom observacional, és a dir, que no faig servir els telescopis per dur a terme les meves investigacions. Ara bé, si només us digués això probablement us preguntaríeu com es pot ésser astrònom sense fer servir telescopis. Per tal que entengueu bé aquest punt us he d'explicar que en general,en les darreres dècades i en tots els camps de la ciència s'ha posat molt de moda fer servir simulacions. Resulta que aquests mètodes, les simulacions, són una eina molt útil que ens permet veure i estudiar processos (explosions d'estrelles, formació de planetes, formació d'algunes molècules, evolució del clima a llarg termini ...) que no podem veure en el dia a dia o bé perquè passen a escales de temps molt grans (molt més grans que la vida d'una persona o molt més petites del que podem percebre), o bé tan lluny que no ho podem veure directament. Però què són les simulacions exactament? Doncs per fer-ho senzill dir-vos que el que es fa en les simulacions és dir-li a un ordinador quines són les teories científiques conegudes  que creiem que regeixen l'univers i demanar-li que ens digui com reaccionaria la natura si aquestes teories són  realment certes. Amb aquests experiments podem descartar o inventar noves teories que expliquin millor la realitat que ens envolta. Dit això, ara ja teniu els ingredients bàsics per entendre'm quan dic que jo sóc un astrònom teòric/computacional, és a dir un astrònom que fa servir simulacions per predir l'evolució de l'univers sota certes hipòtesis, que comprova si aquestes són certes o no i les modificar si cal. Per ésser una mica més concret encara, aquí a Jerusalem em dedico a simular la formació de galàxies (conjunts de milions i milions d'estrelles, gas i pols) molt grans i que es troben molt lluny en el temps (prop de l'origen de l'univers). El que intento descobrir com es van formar i com pot ésser que existeixin les galàxies que veiem avui dia i que són la conseqüència d'aquelles primeres.

Com us vaig comentar, la meva jornada laboral comença d'hora, a les 8 del matí normalment. Just acabat d'arribar al despatx faig un cafè mentre reviso el correu personal, el facebook, el correu de la feina i una pàgina web on la gent penja les últimes investigacions del meu camp d'estudi (cal estar al dia del que fa la resta de la gent per saber si el que un està fent és original o no). Després de tot això ja em poso a treballar en els objectius de la setmana que poden ésser des d'iniciar noves simulacions a analitzar-ne d'antigues. Aquesta rutina que us acabo d'explicar però no és monòtona, els diumenges i dijous tenim reunions de grup a les 12:30, unes reunions on algú del grup, cada setmana algú diferent, presenta un article interessant o la feina que ha estat fent durant les últimes setmanes. Un altre element que trenca la monotonia són les reunions/seminari de departament que tenim els dimarts a les 12:30 on un investigador convidat sol explicar els seus resultats. En totes aquestes reunions, i com a motivació per assistir-hi (i  també perquè solen durar bastant estona, just al migdia) se'ns dona dinar, els dies de reunió de grup se'ns dona pizza i el dia de reunió de departament un bon entrepà de falafel. A part de les reunions, la resta d'hores/dies les dedico als meus projectes, tan als antics que continuen amb la gent de Mèxic i Barcelona com els nous d'aquí.

Com a anècdota sobre tot això no puc deixar de dir que, imagino que com passa a tot arreu, hi ha qui passa per la zona on es deixen les pizzes o dels entrepans de falafel, se n'emporta uns quants i acaba no entrant a les reunions. També hi ha qui n'agafa molts més d els que li pertoquen i se'ls amaga a la motxilla del portàtil ... és curiós que aquest comportament el puguis trobar absolutament en tots els instituts de recerca d'arreu del món! És digne d'un estudi sociològic.

Perfecte doncs, amb això ja us he resumit la meva feina. Ara, si us heu quedat amb ganes de saber-ne més sapigueu que em podeu demanar el que vulgueu posant un comentari aquí al blog! Ja hi ha qui ho ha fet alguna vegada!

Continuo aquesta entrada explicant-vos un parell d'activitats interessants  que he fet les dues últimes setmanes i que deriven directament de la feina. En concret,  aquest parell d'activitats han nascut de la visita de dos investigadors de Zurich, un noi doctorand i una catedràtica. La primera activitat va ésser en honor a la visita del doctorand i va consistir en un sopar en un luxós restaurant prop de la ciutat antiga (i pagat pel jefe), la segona, va ésser en honor a la visita de la catedràtica, i va resultar ésser una grandíssima visita al nord  d'Israel que va acabar amb una festa de hanukkah amb la família del jefe, i el millor de tot, tot pagat pel jefe altre cop!

Començo doncs explicant-vos el sopar. Per començar he de dir que crec que mai he anat a sopar en un restaurant tan luxós com aquest, un restaurant que a més de bon menjar te'n porten en quantitat! El lloc on ens va dur el jefe es diu el restaurant l'Eucaliptus.

El sopar va començar a les 19:00h, molt aviat, però és que aquí en general se sol sopar d'hora, bé de fet això no és estrictament cert ja que degut al fet que Israel és un país que s'ha format com a combinació de múltiples cultures jueves d'arreu del món un no pot generalitzar en absolutament cap dels costums que tenen aquí. És curiós veure com cada família fa les coses a la seva manera i seguint les tradicions que han portat amb ells des dels països dels seus avantpassats (vull recordar que la majoria de la gent que hi ha avui dia a Israel són descendents dels jueus que es van veure obligats a marxar dels seus països durant la segona guerra mundial).

Un cop hi vam ésser tots (estudiants de màster, doctorands, post-docs, el convidat i l'Avishai, el nostre jefe), ens van començar a servir un vi negre Iraelià boníssim (i molt car segons hem sabut més tard ...) i unes gerres amb aigua aromatitzada amb 5 herbes típiques d'aquí, amb flors de jamaica que li donaven un to rogenc i finalment endolcida amb estèvia. Pel que fa al menjar ens van començar a servir unes amanides lleugeres, hummus, llenties, pà/coca, remolatxa,... i també nyoquis amb una salsa boníssima, caviar, confit d'ànec, tastet de sopetes de la casa, assortit de patè, hummus de peix i un munt més d'aquestes petites porcions típiques dels restaurans de luxe. E sopar però no  es va acabar aquí, després de tot això ens van dur coll de vedella estufat, albergínia farcida de salmó, figues estofades amb pollastre, i van acabar amb una tradició del restaurant, un arrós amb pollastre boníssim! I dic una tradició perquè per servir-lo porten una cassola ben gran mentre toquen un gong, la cassola la porta el cap de cuiners (també és el propietari) i quan arriba davant dels començals l'alça i la gira de cop sobre una plata, escull una persona de la taula (el jefe em va obligar a anar-hi a mi! Tot un honor!), li posen un davantal, li fan fer set voltes amb les mans sobre la cassola i després la hi fan d'alçar a poc a poc, un cop alçada l'escollit ha d'ensenyar a la gent el cul de la cassola perquè puguin veure el recremat de sota que diuen que és el més bo. La veritat és que tot i la vergonya que vaig passar estava boníssim!! Ara que, amb tot el que ja havíem menjat, no quedava gaire espai als nostres estómacs per res més ... Però quedaven les postres i la veritat és que van ésser una delícia! De postres ens en van dur 4 de diferents per cadascú: una mena de coulant de xocolata, un pastís de tahni, unes maduixes amb una salsa boníssima i una mena de crema que es veu que és molt típica d'aquí. Després d'això ens van dur tes i cafès i per acabar un licor típic d'aquesta zona (arak), tot boníssim!!

En acabar el sopar el cuiner/propietari es va acostar i ens va dir que són molt amics amb el nostre jefe. El fet és que el nostre jefe va ésser un dels primers que li va portar un grup important de gent al seu restaurant just en el moment que havia obert i en el que havia plantat l'eucaliptus que ara domina la sala principal (d'això en fa més de 30 anys!). Llavors aquest ens va explicar algunes histories que li havien passat en els països que estaven representats a la taula (fins i tot ha estat a Barcelona),  es veu que li agrada molt fer propaganda del negoci i de les múltiples seus que ha anat obrint per tot el món, tot s'ha de dir però, és una persona molt agradable i amigable!

Acabat tot això tocava pagar, i va arribar aquell moment que tothom es remena nerviós per saber si haurà de pagar o el jefe convida, ... i és que si el jefe no convidava probablement no portéssim diners suficients a sobre ..., quan el jefe es va aixecar sense dir res i va entrar a la cuina del restaurant va semblar que tothom sospirava d'alleujament! Estàvem convidats! jeje, i només us puc dir que el menú va costar bastant més de 80 euros per cap ...

Ja veieu que el jefe ens cuida molt bé, vam fer un bon sopar, tot i això la cosa no acaba aquí, durant la setmana passada ens va convidar a un cafè el dimecres la tarda (era un cafè trampa ja que va ésser una reunió camuflada d'uns quants estudiants amb una catedràtica de Zuric que es dedica a observar un gran nombre de galàxies amb telescopis molt potents), i després a una sortida, aquest cop només a mi i al seu doctorant més gran i a qui aprecia més, una sortida on anirien ell, la seva dona i la catedràtica.  Però abans de començar a explicar-vos el viatget us vull comentar la manera com em va convidar, i és que va ésser tot un exemple de com és la gent aquí a Israel. El fet és que simplement es va acostar dos dies abans de la data del viatge i em va dir si tenia ganes d'anar al nord d'Israel amb ells, li vaig dir que si i es va limitar a dir-me l'hora que havíem de quedar amb el seu doctorant, que té cotxe, per tal d'anar fins a Tel Aviv on ell viu i començar la sortida, no em va dir res més, així ras i curt, sense més informació sobre el lloc, sobre què hauria de pagar, ...

I el viatge va començar a les 8, de fet les 8:30 ja que el doctorand va arribar tard (un altre vici que està estes per tot el món, i jo sense aprendre'n, a les 7:45h era allà on havia quedat, plantat esperant que un miracle fés que es presentés abans d'hora, ... no sé perquè encara espero que passin aquestes coses després de tants desenganys!). Ja al cotxe el noi es va mostrar molt interessat en el tema català, la veritat és que no tenia massa idea ni d'història de Catalunya ni d'história d'Espanya pel que li vaig haver de fer una classe d'història accelerada sobre els últims 500 anys, dictadures, guerres, ... tot per acabar amb el procés independentista, la veritat és que em va semblar molt obert i molt disposat a entendre el perquè dels nostres anhels.

Vam arribar a Tel Aviv i el jefe ja ens esperava amb el seu Audi blanc, ens vam saludar amb la seva dona (que ja havia conegut a California aquest estiu), amb la catedràtica de Zuric (una dona molt simpàtica amant dels gats i que simplement no calla ...) i amb el jefe. I res, ja ens vam dirigir cap al nord, ens esperaven tres hores de cotxe. Pel camí vam parlar d'una mica de tot, però com si ens ho haguéssim promès no es va parlar en cap moment de feina, només de coses personals i de l'actualitat.

Després de dues hores de viatge vam fer la primera parada, parada a Tiberíades, considerada una de les ciutats més antigues d'Israel, just a la vora del mar de Galilea (que en realitat es diu, segons la bíblia, Kinneret). I la parada no va ésser res més que una parada per admirar aquest "mar", a més li va servir al jefe per donar-nos una classe de geografia i història molt interessant. Entre d'altres coses ens va ensenyar el lloc on es diu que Jesús va caminar sobre les aigües, l'esglèsia que es va erigir on es va fer el miracle dels pans i els peixos, la ciutat que es troba més amunt del país, la frontera amb Síria, els alts del Golan (els teníem allà mateix a l'altre costat del mar), ens va explicar també els problemes que hi ha encara en aquesta zona per definir les fronteres amb els estats veïns, sobretot amb Síria, i més ara amb la guerra contra l'estat islàmic a tocar. Acabada la visita al mirador (li dic mirador per dir alguna cosa ja que en realitat era una zona completament desolada i deixada i de difícil accés, era molt còmic veure la investigadora convidada amb les sabates de taló i ben vestida passant pel mig d'esbarzers i males herbes! jeje), vam tornar al cotxe i allà ens van sorprendre amb un petit pícnic de pastetes, té, i unes fruites.

Després d'aquesta parada vam baixar avall cap al llac Kinneret,  pel camí ens vam maravellar en veure un cartell que indicava que passàvem a estar sota el nivell del mar (el llac es troba a 200 metres sota el nivell del mar), i vam admirar les vistes d'aquesta grandíssima extensió d'aigua dolça, sí dolça! Sorprenent no? sorprenent perquè d'aquest llac en surt el riu Jordà que va a parar la Mar Mort, el llac amb l'aigua més salada del món! I perquè passa això? Doncs molt senzill, al llac Kinneret l'aigua si que es mou i es renova (hi arriba un riu i en surt un riu) de manera que funciona com qualsevol altre llac, les sals que hi entren en surten altre cop. En el cas del Mar mort però només hi arriba el riu Jordà i no en surt cap altre riu, l'aigua simplement s'evapora deixant les sals cada cop més concentrades al seu fons, d'aquí que sigui tan salat. Com a curiositat  sobre el llac Kinneret vull afegir que aquest és d'on surt bona part de l'aigua dolça que es consumeix al país (tot i que ha augmentat moltíssim l'ús de dessaladores per motius obvis i relacionats amb el canvi climàtic) i també que és un bon indicador de la sequera o de l¡excès d'aigua ja que el seu nivell és molt sensible a canvis en la pluviometria.

Continuant amb el viatge, ens vam dirigir altre cop cap amunt, seguint per la vall de l'alta Galilea, i el curs del riu jordà cap a la frontera amb el Líban i Síria. Al fons dominava la muntanya més alta d'Israel que és alhora un punt triple on s'uneixen les fronteres del Líban, Síria i Israel, una muntanya que queda coberta de neu a l'hivern i on fins i tot hi ha pistes d'esquí. En un cert moment ens vam començar a enfilar per el costat occidental de la profunda vall del golan, passant per boscos on pel que diuen s'hi fan molts rovellons, i vam arribar a una antiga fortalesa militar ara reconvertida en museu, un museu que va fundar el pare del meu jefe en honor als seus companys que van morir allà durant la guerra d'Israel contra els veïns àrabs l'any 1948. Vam visitar el museu i la veritat és que la història d'aquest senyor i de com pràcticament la totalitat dels seus companys van morir allà per defensar l'estat d'Israel just després de proclamar-se independent va ésser molt emotiva. Acabada la visita (que vam fer a correcuita ja que el museu tancava a les 13:00h i nosaltres hi vam arribar a les 12:55h), vam aprofitar per admirar les vistes de la vall, a l'altre costat, ben a la vora, els Alts del Golan, i va esser en aquest moment que vam escoltar com un retrunyir i vam veure fum a l'altre costat de les muntanyes, segons ens van dir eren les conseqüències de la guerra contra l'estat islàmic que hi ha just després de la frontera amb Síria. Amb el cor en un puny vam baixar i tocava córrer per dinar ja que ens esperaven a la següent parada. Vam parar a una estació de servei on vam comprar un kebab (que van tardar moltíssim a servir-nos), i ens vam dirigir cap als aiguamolls de la vall del golan, menjant-nos el kebab al  cotxe.

La història sobre aquests aiguamolls també és prou interessant com perquè m'aturi un moment per poder-vos-la resumir. Fa 70 anys riu amunt des del llac Kinneret hi havia un altre llac, un llac d'aigua poc profunda que ara ja no existeix. Llavors van arribar els primers israelians i van veure una oportunitat de tenir terres molt fèrtils ja que aquesta vall està coberta de material volcànic (els alts del Golan són un conjunt de volcans que segueixen la vall del Rift, una falla que comença al mar roig i que està separant la placa asiàtica de la placa africana) que com bé sabem és ric en minerals i permet l'existència de molt bones terres per conrear. És per això que van començar a assecar el llac i a plantar conreus a les terres emergides. Amb això van aconseguir dues coses, la primera que gran quantitat d'ocells trobessin en aquest lloc un espai perfecte per fer una parada en la seva migració cap a àfrica des de Rússia (sobretot Grues), i la segona convertir aquelles terres en un lloc molt poc fèrtil, sembla una contradicció oi? doncs resulta que quan la terra es va veure exposada a les altíssimes temperatures de l'estiu que s'assoleixen a la zona aquesta va fermentar i va produir tal quantitat de matèria orgànica que es va tornar fins i tot tòxica. La zona es va convertir en una regió tan tòxica que va començar a sortir metà (encara es pot veure com en alguns llocs l'aigua bombolleja), un gas que encara fan servir en alguns pobles del voltant com a combustible per escalfar les cases. La toxicitat creixia tan que amenaçava de contaminar el llac Kinneret. Per evitar-ho el govern va decidir recuperar part del llac i regar contínuament les zones agrícoles per evitar la fermentació. Com a conseqüència d'això van aconseguir també que cada cop més i més ocells fessin parada aquí, i va arribar el punt en que actualment més de 4000 espècies d'ocells diferents hi fan parada. Amb els ocells van arribar els turistes però també alguns problemes amb els ocells. La gran quantitat d'aus que feien parada a la zona es van començar a menjar bona part dels sembrats, i és que hi paren més de 40.000 grues a descansar durant els mesos d'hivern. Finalment la solució que s'ha trobat és cobrar als turistes una entrada al parc que serveix per comprar menjar i alimentar a les Grues. A més a més en el moment d'alimentar-les s'aprofita per portar als turistes a la zona on se'ls dona el menjar amb uns tractors i així poden gaudir de l'espectacle. Dit tot això imagino que ja teniu tots al cap que  la següent parada de la nostra visita va ésser els aiguamolls a veure ocells!

Vam començar la visita amb uns petits cotxes molt semblants als que es fan servir als camps de golf. Ens va acompanyar una biòloga apassionada pels ocells que ens va fer de guia durant la primera part de la visita. Durant el recorregut vam veure gran quantitat d'ocells de tot tipus, martinets, agrons, corbs, corbs marins, moltíssimes aus rapinyaires, ànecs, ibis, ... i també mamífers (porc senglars, kuipus, ...) i tortugues d'aigua, i ... vaja, una munt d'altres animals. Amb tot això ja es feia fosc i era l'hora justa per anar a buscar un dels tractors grans que porten els turistes a la zona on alimenten a les Grues. Vam agafar el tractor i WOW, una experiència brutal, literalment ens vam posar enmig de milers i milers de Grues que cridaven molt i fort barallant-se pel menjar, ufff una passada! Després d'una bona estona enmig d'aquesta gran quantitat d'ocells ja era fosc i feia fred de manera que vam acabar el passeig amb el tractor turístic  i vam decidir marxar. Ja era tard i teníem 2 hores per davant de cotxe, ara amb l'objectiu no de tornar a Jerusalem sinó d'anar a una festa de Hanukkah on ens va convidar el jefe, una festa de Hanukkah amb la seva família a Tel Aviv. 

Però què és el Hanukkah?

Per començar dir-vos que en la cultura jueva s'utilitza un objecte on es posen 7 espelmes  o 7 recipients amb oli i una metxa i que es manté encès en les sinagogues per a la oració d'un sàbat a l'altre, aquest objecte és la menorah. La història diu que fa molts segles durant una de les moltes guerres que han patit els jueus, un grup enemic va assetjar el Temple major (el que van destruir i del que ara només en queda el mur de les lamentacions). Van passar els dies i un dia es van adonar que que només els quedava oli per la menorah per uns pocs dies, no en tenien suficient per aguantar al següent sàbat que era quan havien d'arribar els reforços. El cas és que la llegenda diu que l'oli va aguantar 8 dies enlloc dels 7, just fins que van arribar els reforços i amb ells l'oli per tornar a omplir la Menorah. Per commemorar aquest miracle, durant 8 dies que solen coincidir a l'entorn del nadal cristià, es fa servir una menorah amb 8 braços + el 9é que serveix per encendre la resta. A aquesta se li encén cada dia un braç (1 al primer dia i 8 l'últim) fins arribar a encendre tots els braços. Durant aquest dies els nens tenen vacances de l'escola i es fan tot tipus de celebracions entorn a l'encesa de les espelmes, també es mengen uns dolços molt típics, sempre fregits amb oli, que es diuen sufganiyot, i que són com dònuts, i els avis donen diners als nens perquè se'ls juguin en un joc d'atzar que consisteix en fer girar una baldufa de 4 cares i apostar a quin costat pararà.

Així doncs vam arribar a la casa de la germana de l'Avishai i ens vam anar presentant a tota la gent que va anar arribant, vam assistir a l'encesa de la hanukkiah (menorah de 9 braços), i als càntics en hebreu i vam gaudir de la vetllada, que tot i que va ésser sempre en hebreu ens va permetre viure d'una manera molt intensa l'ambient familiar (no us podeu ni imaginar la nostàlgia que ens va agafar!). I de sopar ens van donar de tot, des d'una bona amanida, sopa, pastís de patata, vedella estofada, nyoquis amb julivert, moniatos al forn, ... i de postres pastís d'oreos i els dolços típics de hanukkah farcits de "dulce de leche", nata, xocolata, melmelada de maduixa ... un molt bon sopar i una molt bona vetllada plena de jocs (us he de recomanar un joc per fer en família, es diu kahoot i s'ha de fer servir una aplicació del mòbil però és molt divertit!) i cants i sobretot presidida per la mare de l'avishai que ja té 86 anys. La veritat és que ens van tractar com uns més de la família!

Quan va acabar la festa ens vam acomiadar i vam marxar cap a Tel Aviv on vaig agafar un taxi compartit que em va tornar a Jerusalem.

Amb això acabo, només dir-vos que com podeu veure de la feina també en surten coses ben interessants i divertides!

Només vull afegir una coseta més sobre el hanukkah. Aquí a jerusalem és una època molt bonica, del nivell de com ho és el nadal a casa nostra, i és que tot i que aquí no se celebra el nadal, els carrers s'omplen de llums i de hanukkias, totes les cases tenen la seva davant de la porta i passejar per la ciutat, sobretot els barris residencials, durant aquesta època és tota una experiència i és molt i molt bonic!

Espero que ara que arriba el nadal continueu mirant les estrelles! Jo encara ho faré uns dies més per aquí a Jerusalem però probablement la propera entrada ja la faci des de terres Catalanes! Si sí, vinc per nadal! Que vagi molt be!!

a

Jerusalem: temps lliure

Hola a tots, primer de tot vull aprofitar per agrair-vos els missatges que m'esteu enviant! M'agrada molt que us interessi el que escric aquí al blog, per molt que a vegades (més sovint del que m'agradaria) acabo amb unes entrades eternes!

Avui em toca explicar-vos les cosetes que he anat fent en el meu temps lliure, i és que entre les histories dels viatges i de la telenovela que vivim al monestir encara no he tingut temps d'explicar-vos les petites anècdotes del dia a dia. Ah, i per cert, també us prometo que per més endavant em guardo una entrada per resumir-vos la feina que estic fent i com evoluciona la meva relació amb els companys de feina i amb el jefe.

Abans de començar amb les histories del meu temps lliure però, i per concloure d'alguna manera l'entrada anterior, us he de donar una última informació sobre la telenovela del monestir i és que la cosa encara sembla que no s'ha acabat!

Per posar-vos en context us he de dir que l'administradora ens va deixar una taula i unes cadires que eren seves (no sé si recordeu que quan vam entrar a viure al pis havien desaparegut les taules d'estudi que hi havia a les habitacions quan vam anar a veure'l per primer cop i que després de molt discutir amb ella vam aconseguir que ens prometés que ens en deixaria una). També, com us vaig explicar, els sacerdots van decidir fer fora a la senyora per temes de calers (van canviar el pany) i li van donar de temps fins dilluns passat per venir a buscar totes les seves coses. Com veieu doncs hi havia un petit problema a casa nostra, què passaria amb la taula i les cadires? Doncs resulta que pocs dies després de saber que marxava ens va enviar un missatge on ens demanava que les traguéssim de la nostra casa i les deixéssim en un lloc concret del monestir (molt lluny del nostre apartament). Ho vam comentar als sacerdots i aquests ens van dir que de cap manera, que ho deixéssim a la zona comuna que es troba just al costat de la nostra casa, i així ho vam fer. Amb això van passar els dies, un dels sacerdots se'n va anar a Grècia a renovar-se la visa (encara hi és), i llavors, en el dia de la data límit per la senyora, aquesta va aparèixer altre cop al monestir amb un camió de mudances. En el moment en que va aparèixer només hi havia el meu company de pis (jo ja era a la universitat), de fet ell se la va trobar just a fora quan ja marxava també cap a la universitat. Se la va trobar a la parada de bus,  fent temps per esperar a la policia i al camió de mudances, allà, refermant l'opinió que ja tenim d'ella, li va fer un paper molt altiu de fet gairebé no el va ni voler saludar. Més tard es veu que la senyora va començar a carregar totes les coses al camió de mudances però no va trobar la taula al lloc on ens havia dit que volia que la deixéssim, és per això que em va intentar trucar, malauradament jo estava reunit i no vaig poder atendre la trucada. Ella, en veure que no la responia va redactar un SMS on hi deia que com que no trobava la taula suposava que li compràvem ... en veure aquest missatge (i amb l'esperança que potser ens tornaria alguna cosa del que ens havia robat si li tornàvem la taula) vaig sortir de la reunió i la vaig trucar. Em va agafar el telèfon de seguida i ja vaig veure que estava molt alterada, em va començar a fer crits i dir-me que al lloc on havíem deixat la taula ella no hi podia entrar (recordeu que us he dit que la vam deixar a l'espai comú, un lloc obert on pot entrar tothom), és   per això que em va començar a dir que si no anava a posar-li la taula al camió suposava que li havíem comprat, i va afegir que ens estàvem portant molt malament amb ella. Jo en aquell moment no em vaig poder aguantar més, estava en una reunió, tenia molta feina, ens havia estafat i a sobre encara em volia fer sentir malament! És per això que en contra de tot el que una persona que em coneixi bé esperaria, em vaig enfurismar i li vaig respondre molt enfadat que era ella la que ens havia tractat malament, que jo no podia anar al monestir perquè estava treballant, que en cap moment havíem dit que li compràvem la taula i que si la volia que l'agafés, que era ella la que ens estava tractant malament, com a resposta ella va em va dir altre cop que l'estàvem tractant molt malament i em va penjar. En aquest moment vaig avisar al meu company de pis del que havia passat i després de parlar una estona vam decidir que ens hauríem de resignar, si en tornar al monestir trobàvem la taula, la tornaríem a entrar a la casa i d'aquí a un temps quan marxéssim del monestir la vendríem per recuperar els diners. Van passar les hores i finalment a la tarda la senyora em va enviar un altre missatge on em deia que al final ho havien pogut treure tot (veieu com no era tan difícil...), així que aquí es va acabar el problema... Esperem sincerament no haver de tractar més amb aquesta senyora, a no ser que sigui per recuperar els diners que ens ha fotut!

Molt bé, després de tancar aquest tema ara sí que ja puc començar a explicar-vos algunes coses de les que he estat fent en les estones lliures aquí a Jerusalem. 

I per començar us vull explicar quatre coses sobre unes trobades que hem estat fent amb els altres post-docs de la Universitat.  Abans d'entrar en matèria però us he de dir que la Universitat Hebrea de Jerusalem (HUJI) compta amb una associació de post-docs de ciències, una cosa molt difícil de trobar en les universitats. Aquesta és una associació que es va crear fa uns 2 anys i que es dedica a organitzar trobades i activitats pels post-docs de tots els campus de la Universitat. Per començar doncs us diré que la primera trobada la vam fer ja fa un parell de setmanes, un dijous a la tarda, just abans del cap de setmana. La trobada va estar molt bé, se'ns va oferir un pica-pica (en realitat era un bon sopar ja que ens van servir pizza, arròs, torradetes amb humus i tonyina, fruita i verdures diverses, pastes i cafè) i després ens van fer una xerrada molt interessant sobre com els jeroglífics egipcis van anar evolucionant pe reconvertir-se en l'abecedari hebreu, grec i romà. Va ésser una xerrada molt interessant tot i que es va allargar molt i no m'hi vaig poder quedar fins al final. I perquè vaig haver de marxar una mica abans? doncs perquè just després havia quedat per anar a un concert de música folk americana al famós "Abraham Hostel", un hostal famós per tots els "motxilleros" que visiten Israel i que organitza moltes activitats. Per no entrar massa en detalls simplement dir-vos que tan la trobada de posdocs com el concert van estar prou bé, tot i això hi ha un parell de curiositats que sí que us vull comentar. Primer, pel que fa a la trobada de post-docs he de dir que vaig conèixer molta gent (la majoria indis o xinesos, que en realitat són la comunitat de post-docs més nombrosa aquí, i per molt!), i el que va ésser curiós és que molts d'ells en saber que era català em van demanar sobre la situació de Catalunya, sobre el perquè de voler la independència etc etc. I segon, resulta que tots vam poder veure com alguns post-docs (sobretot espanyols ...) venen a les trobades, mengen com desesperats i després se'n van sense assistir a l'event que s'ha organitzat ... de veritat que crec que donen una imatge pèssima, de molt poc respecte pels organitzadors ... què hi farem! Pel que fa al concert, he de comentar que hi vaig trobar a faltar algun animador (com la Núria feia amb els set de folk) i és que tot i que la música feia venir moltes ganes de ballar mentre que el concert estava pensat per ésser escoltat assegut en una cadira. Crec que degut a això hi havia molta gent que no estava interessada en el concert en sí de manera que es quedaven entorn al bar fent moltíssim soroll, hi havia moments que fins i tot era difícil escoltar les cançons ...

Pel que fa a la segona trobada de post-docs i que es va fer el dimecres passat a la tarda, explicar-vos que va començar un cop més un pica-pica-sopar (pizza, cuscus, quichs de formatge i bolets, amanida de formatge, verdures, arrós embolicat amb fulles de parra, taronjada natural i llimonada ...) i que després es va convertir en una festa de coneixença. En aquesta festa una artista/actriu famosa israeliana ens va animar amb un conjunt d'activitats destinades a perdre la vergonya i fer amistat amb d'altres post-docs, va ésser molt divertit, ens vam sentir altre cop nens d'esplai/cau. D'aquesta trobada però n'he de destacar una cosa important, i és que vaig poder veure altre cop que el tema polític aquí a Israel domina la vida diària. El punt és que en un moment concret de la festa va sortir el tema de com funciona l'organització de les nacions unides. Degut a això l'actriu israeliana va canviar completament d'actitud i es va posar seriosa (i mira que fins al moment estava ben animada), ens va dir que no creia en les nacions unides, que no eren en absolut l'esperança de la humanitat, que sempre anaven en contra d'Israel i que ja es podrien dissoldre ara mateix ... ens va intentar convèncer d'això  i la veritat ho va fer d'una manera que per mi va ésser molt desagradable. Poc després que passés això vaig marxar.

I ja està, ara a esperar la propera torbada de "Post-doc get together"! Es veu que contractaran una persona per ensenyar-nos hebreu!

Continuo aquesta entrada al blog canviant radicalment de tema, deixo la universitat per explicar-vos algunes noves escapades de Jerusalem.

Per començar, Betlehem, primer sol, després amb el meu company de pis. I és que sí, hi he anat dos caps de setmana consecutius (després del primer cop que hi vaig anar a visitar la basílica de la nativitat com ja us vaig explicar). D'aquestes dues últimes visites, la primera la vaig fer  amb la intenció que Betlehem fos el punt de partida d'una de les caminades que surten al llibre que em vau regalar "Walking palestine". La realitat però va ésser que no vaig poder trobar el bus que m'havia de dur al lloc exacte on començar la ruta i és que als àrabs els interessa molt més fer negoci i portar-te ells als llocs amb taxi que no donar-te la informació correcta... així doncs vaig acabar dedicant la visita a comprar al mercat, robar algunes figues d'una figuera i a fer un grandíiiissim passeig que em va portar a veure una bona part de la zona antiga i residencial de Betlehem i també la zona on s'ha erigit una església grega ortodoxa en record als pastors a qui l'àngel va anunciar el naixement de Jesucrist. He de dir-vos que aquesta església que es diu la del camp dels pastors és espectacular, hi ha unes pintures murals precioses que expliquen les diferents històries de la vida de Jesús, els seus miracles, el bateig, la vida i la crucificció ... és  molt recomanable anar a veure-la! Després de visitar aquesta església, on vaig estar una bona estona, vaig tornar cap a Betlehem, al mur de la vergonya i llavors vaig decidir creuar per una frontera coneguda com a frontera 300, que només es pot creuar a peu (us la vaig mostrar en l'entrada que vaig dedicar a Betlehem i Ramala). Abans d'entrar però em vaig trobar uns palestins que em van intentar fer creure que la frontera estava tancada i així em podrien dur en taxi ... ai aquest àrabs, sempre mirant pel negoci! No me'ls vaig creure i ben fet que vaig fer, la frontera estava ben oberta i a més, tot i que m'esperava que seria molt dur el creuar-la, al final va resultar molt fàcil i em van tractar infinitament millor de com ho van fer a la frontera amb  Ramala. Finalment, després de passar tots els controls, un altra sorpresa, el bus des d'aquesta frontera fins a Jerusalem és molt més barat i ràpid que el que passa per l'autopista, està a meitat de preu i tarda la meitat del temps! I aquí s'acaba la primera visita a Betlehem.

Com us he dit, el cap de setmana següent el meu company de pis em va demanar que l'acompanyés a veure la basílica de la natalitat i a comprar al mercat (el mercat de Betlehem és molt barat i val la pena passejar-hi, és molt autèntic), així doncs altre cop cap a Betlehem. En aquesta ocasió vam sortir ben d'hora del monestir, vam anar a la porta de Damasc a buscar el bus 21 és a dir, la ruta que passa per l'autopista i és que tot i que aquesta opció era més cara que la de la frontera 300, li volia ensenyar els dos recorreguts al company de pis. Ja a Betlehem, just en baixar del bus, i com ja és habitual, ens van assetjar els àrabs palestins per tal que els contractéssim un taxi, ens els vam treure de sobre com vam poder i vam encaminar-nos cap a la basílica (la veritat és que ara ja em coneixo molt bé el camí  i totes les draceres). En arribar a la basílica vam haver de fer una mica de cua però com que era molt aviat al matí encara no hi havia massa turistes (de fet n'hi ha molt pocs durant tot el dia i la gent que viu del turisme en les ciutats palestines està realment preocupada ja que tot i que la situació no és ni molt menys tan dolenta com pinten els mitjans internacionals, la gent no ho sap i ha deixat de venir a visitar el país deixant sense feina a moooolta gent! Quin mal que fa la desinformació!). Vam fer la visita, vam sortir, vam anar a visitar la cova de la llet (ja us en vaig parlar l'altre dia també), i després vam passar per uns tallers de fustes que es dediquen a fer talles amb fustes d'olivera, unes talles precioses (em recorden moltíssim a les que fa en Jesús de la coma! Una passada de figures de pessebre, sants, creus, ...), i vam aprofitar per pujar a un mirador sobre d'un d'aquests tallers on es veu tot Betlehem, entre d'altres coses es veu el cementiri dels nens que Herodes va fer matar la nit dels sants innocents. Després de descansar en el mirador ens en vam anar cap a la mesquita d'Omar, a l'altre costat de la plaça de la basílica de la nativitat i allà em vaig tornar a trobar el noi palestí que la primera vegada que vaig visitar Betlehem em va intentar fer contractar el seu taxi, es recordava de mi i també que li havia dit que quan tornés a Betlehem sí que li contractaria un servei de taxi ... la veritat és que tampoc podíem aquell dia i això li vaig dir quan vam acabar la visita a la mesquita, evidentment es va enfadar una mica però vaja,  és que són tan pesats...  Sobre la mesquita només us vull dir que no és res de l'altre món, és un edifici de tres pisos, al del mig resen les dones, al de dalt els homes i al de baix es guarden les sabates.

Sortint de la mesquita ens vam dirigir ràpidament cap al mercat on vam passejar, regatejar, vam fer un cafè àrab boníssim en una cafeteria molt autèntica (era en realitat el garatge d'una casa reconvertit en "bar", en realitat potser m'he passat en dir reconvertit, diguem que amb quatre tamborets i una nevera ... jeje), i vam passar per un supermercat on vam comprar cafè àrab que ens van moldre just davant nostre. Després d'això ja ens vam encaminar cap al mur i la frontera 300. Era d'hora, per això vam decidir donar una volta per la zona residencial i després entrar en un dels nombrosos restaurants prop de la frontera. En aquest restaurant vam dinar un entrepà de falafel i un shawarma, boníssims, i vam beure un suc natural de taronja. I amb el dinar es va acabar la visita, vam creuar la frontera (aquest cop va ésser un xic més llarg i complicat que la primera vegada però ni molt menys tan com a Ramala), i cap a casa.

Molt bé, ja per anar acabant dir-vos que el cap de setmana passat va ésser ben interessant. Per començar, el divendres al matí vaig anar a conèixer una gent d'aquí a Jerusalem que es volien vendre dues fures femelles. Vaig veure l'anunci a internet i la veritat és que m'hi vaig interessar de seguida, sobretot pel preu, tot i que no les tenia totes pel tema que cada tres mesos tinc pensat viatjar cap a Catalunya i no sabia què en faria. Després de contactar amb els venedors vam quedar per tal que me les presentarien. Una fura? I què se'n pot fer d'un animal així pensareu alguns. Doncs us he de dir als que no ho sapigueu que ja en tenim una a casa dels pares, a Catalunya,. Les fures domèstiques són uns animals que es fan estimar moltíssim, són tan intel·ligents com els gossos més intel·ligents i per altra banda tan juganers i independents com els gats. Tornant al tema de les fures de Jerusalem, com us he dit vam quedar per tal que les conegués així que el divendres ben d'hora vaig anar cap a la casa d'aquesta gent. Tot i això la visita no va anar de cap manera com m'havia esperat. Vaig arribar, ens vam presentar, em van presentar les dues fures femella, es diuen "Sansa i Arya", unes de les protagonistes de la història de "Cançó de gel i foc", i llavors, com a presentació per part de les fures, una bona queixalada! A partir d'aquí, tot i que els propietaris eren molt bona gent l'experiència no va anar massa bé, resulta que van resultar ésser molt agressives (i mira que són molt més petites que la que tenim a casa, que és un mascle, i que és el doble o triple de gros!), i també pel fet d'esser femelles feien molta pudor. Per acabar-ho d'adobar em van explicar que fan les seves necessitats pertot arreu ... en fi, que al final res de res, ja tinc decidit que no hi haurà fures al monestir.

Continuant amb el cap de setmana, el dissabte al matí com ja us he explicat vam anar a Betlehem amb el meu company de pis, mentre que a la tarda una noia italiana que viu també al monestir ens va convidar a anar a recollir olives al parc del costat del monestir (sí, és un parc d'oliveres i en aquesta època la gent de Jerusalem va allà a collir olives, es veu que les oliveres són públiques). El que em va proposar aquest noia era d'anar a ajudar-la a recollir olives i que després em deixarien anar al molí on es fa l'oli a veure to tel procés. Malauradament al final no tot va sortir així com m'havien promès ... ara us ho explico. Com us he dit vaig arribar de Betlehem a mitja tarda, vaig deixar les coses a casa i vaig anar cap a buscar olives. Quan vaig arribar al lloc on hi ha els arbres em vaig trobar només a la noia italiana, estava tota sola collint olives tot i que en principi havíem d'esser uns quants ajudant-la, tot i això, cap problema,  això de collir olives va resultar esser molt entretingut, vam passar una tarda molt agradable, vam estirar una lona al terra i vam anar collint les olives una a una o bé sacsejant l'arbre per tal que caiguéssin i després collir-les. Vam tenir temps de parlar una mica de tot, de les nostres vides, de política, de cultura, ..., una tarda molt agradable. 

Finalment en fer-se fosc vam recollir i vam anar cap a casa. Al monastir, camí d'estendre les olives ens vam trobar a un dels sacerdots amb qui vam decidir d'anar a casa la noia italiana a xerrar una estona. Ja a la casa aquesta ens va oferir un bon berenar, un te, pastís, ..., i mentre erem allà va arribar un noi rus,que també viu al monastir, i va portar fruites, llavors el sacerdot va anar a buscar formatge grec, la noia italiana va portar uns cacahuets, i així vam acabar sopant. Mentre menjàvem vam parlar una mica de tot , sobretot però del tema de la administradora, amb el que vam riure una estona (que ja toca començar a riure's del tema!), però també de molts altes temes. Ja cap al tard va arribar un noi que també viu aquí al monastir i que és dels USA, feia molt mala cara pel que el sacerdot va anar a buscar un termòmetre i vam comprovar que estava  a 39 de febre. Li vam fer un te calent, li vam donar medicaments i cap a dormir! Finalment ja molt tard va arribar el xicot de la noia italiana, portava un munt de tuppers de menjar ja que treballa en un restaurant i li feia pena llençar tot el que havia sobrat. Ens vam repartir els tuppers de verduretes amb salsa, pollastre amb cigrons i pèsols, fruita ...  i ens vam tornar a posar a xerrar. Ja era tard i jo ja em temia que no anriríem al molí a veure com es fa l'oli, a més havia quedat amb el meu company de pis per anar a veure el Barça-Madrid al centre! Vaig decidir que preferia anar a veure a fer oli (i qui sap si per la feina d'ajudar-los a collir olives me'n donarien una mica), i per tant vaig enviar un missatge al meu company de pis que hi arribaria tard i em vaig quedar a esperar. Ja eren les 7:30 del vespre (el Madrid-Barça ja havia començat) quan es van decidir a anar al molí, així doncs vam començar a posar les olives en sacs (n'hi havia més de 150kg), les vam portar al cotxe i quan vam haver acabat, una sorpresa desagradable, el xicot de la noia italiana va i em di que no hi ha lloc al cotxe i que no hi puc anar ... tota la tarda treballant, després esperant i al final aquest noi, a més d'una manera molt poc agradable, va i em diu que no hi puc anar ... ja veieu, no es pot esser bo en aquest món! Per consolar-me he de dir que la bona tarda que vaig passar no me la traurà ningú. Per acabar el dia i per treure'm la desil·lusió me'n vaig anar a donar un volta (el Barça-Madrid ja estaria acabant ...) i després vaig tornar a casa. A casa em vaig trobar al company de pis amb qui em vaig disculpar (tot i que ja li havia enviat un missatge que al final no hi aniria, i de fet ell hi anava amb una amiga seva de la uni), i em va dir quin havia estat el resultat, la veritat és que m'ho explicava tot moix ja que ell és del madrid. Amb això ja era hora d'anar a dormir, s'havia acabat un altre cap de setmana intens però molt profitós.

Perfecte doncs, acabo dient-vos que aquest cap de setmana ha estat molt més relaxat, el divendres l'hem dedicat a netejar, fer feina, anar a fer una volteta, obrir una nova conta en un banc on no em cobrin tantes comissions com en el que tinc la conta ara (el discount banc, un banc on tot, absolutament tot, també a la web, està en hebreu ...), a més de cuinar uns super gnocchi amb salsa quatre formatges i salmó! boníssim!!! El dissabte l'he dedicat a anar a la ciutat antiga a demanar preus d'alguns productes que necessitem a la casa, a escriure aquesta entrada i probablement ara al vespre anirem a fer unes cervesetes al centre.

Ara toca planejar el proper cap de setmana, la idea era anar a veure el Mar mort, tot i això sembla que el temps ha de fer un tomb i a partir d'aquesta setmana comença el fred i les pluges, té pinta que haurem de deixar la visita per després de l'hivern/época de pluges! Ah i enllaçant amb l'arribada del fred em deixava de comentar-vos que aquesta setmana hem aconseguit a molt bon preu un parell d'estufes elèctriques, una bikinera i un forn elèctric! Ja tenim un pis ben equipat i a punt per l'hivern!!

Ara sí, amb això acabo, a veure què fem la propera setmana, ja us explicaré! 

I recordeu, continueu mirant les estrelles i feu-ho ben abrigats que ja sé que també a casa ja ha arribat el fred! Ja era hora no?! Fins la propera entrada!

Jerusalem: una telenovel·la al Monestir

Hola a tots! Avui, en lloc del resum de les cosetes que han anat passant en el meu dia a dia, us vull explicar una història. Avui us explicaré el que podem qualificar com al primer capítol de la "telenovel·la" del monestir, i és que com diuen, no tot són flors i violes al paradís (i tampoc al monestir!).

Com ja sabeu visc en un antic monestir (del segle VI) al vell mig de Jerusalem. És un monestir grec ortodox on viuen dues monges, dos capellans, dos nois palestins que regenten la cafeteria, el museu i la botiga de records i tot un conjunt de persones que no tenim res a veure amb la religió que es professa al monestir i que paguem un lloguer per viure en una de les antigues estances dels monjos.  La gent que vivim al monestir en règim de lloguer som una barreja d'estudiants de grau, postdoctors i investigadors de grups de recerca de la Universitat Hebrea de Jerusalem, a més de dos guardes de seguretat del consolat georgià i una senyora periodista que és (era, i aquí la historia de telenovel·la) la que cobrava els lloguers i portava els comptes del monestir.

Començo doncs amb la telenovel·la.

Tot va començar el dia que vam tenir el primer contacte amb la gent del Monestir. Com us vaig explicar, el meu actual company de pis va trobar la oferta per facebook, ens vam posar d'acord en compartir el pis i vam respondre als mails que ens van enviar. En els primers mails que ens van enviar ("on the behalf of the abot" deia sempre al final dels mails, és a dir, en nom de l'abat del monestir), se'ns avisava que la vida al monestir era diferent que a fora, que s'havien de seguir unes normes, i també se'ns insistia en que interactuéssim tan poc com es pogués amb els sacerdots i les monges ja que si ho fèiem això ens podia portar problemes (no enteníem a què es referien en aquell moment). Després de respondre als mails, enviar còpies dels passaports i tot d'altres informacions que ens van demanar, ens vam posar d'acord per anar a veure l'apartament. I és en aquest moment quan vam conèixer a l'administradora del monestir, una senyora llatinoamericana molt rara, molt misteriosa i que resulta que era la que ens enviava tots aquells mails. Només d'arribar i presentar-nos ja ens va tornar a insistir en que parléssim tan poc com poguéssim amb les monges i els sacerdots, que eren molt estranys i fins i tot ens va arribar a dir que bevien molt i que podien ésser perillosos ... quin panorama ... a més, aquell mateix dia, per acabar-ho d'adobar, quan vam arribar a l'apartament per veure'l ens vam trobar que dins hi havia l'abat en pijama, l'altre sacerdot netejant-ho tot obsessivament i una monja que ens perseguia per tot arreu on anàvem. Vam comprovar sorpresos que durant la visita la senyora administradora s'anava posant nerviosa perquè la monja ens seguia,  es va posar tan nerviosa que va explotar i ens va arribar a dir: feu-la fora o marxem tots! I així ho va fer, va apagar els llums i vam haver de marxar.

Després d'aquest primer contacte i durant els deis següents vam reflexionar molt sobre el que havia passat, havia estat molt estrany i preocupant tot plegat però a aquelles alçades ja volíem tenir un lloc definitiu on viure, així doncs ens vam decidir a agafar l'apartament. Vam enviar un mail de confirmació i la resposta que vam rebre va tornar a sorprendre'ns desagradablement, la senyora administradora ens va respondre que molt bé però que el preu havia canviat i que enlloc de 4200 shekels valia 4400 (un preu que significava pagar 1100 euros entre els dos). Malgrat aquest nou imprevist vam decidir continuar endavant amb el lloguer del pis. Una altra sorpresa ens esperava però els següents dies i és que vam rebre un nou mail on la senyora ens deia que no podríem entrar a viure a l'apartament fins una setmana més tard del que ens havia dit inicialment, en el mateix mail però també ens deia que el preu al final seria inferior a l'acordat ja que compartiríem la cuina amb un altre noi, un Israelià (la historia sobre el pobre israelià també és bona, ara ho veureu!). Decebuts per tot plegat i cada cop més mosquejats (teníem ganes de tenir ja una casa pròpia) vam acceptar i vam haver d'esperar.

Van passar els dies, cadascú fent la seva vida però els dos amb ganes que arribés la data de l'entrada al Monestir, i quan per fi ja s'acostava la data i semblava que per fi tot anava sobre rodes ... el dia abans ... galletada d'aigua freda! Ens va arribar un mail on deia que no podíem entrar a viure-hi el dia següent i que probablement no hi podríem entrar mai ja que havia passat alguna cosa dolenta al Monestir. En aquest mateix mail que podríem qualificar de mail bomba, se'ns deia també que en aquest últim cas ja ens tornarien els diners! Com ho faríem! Ja no teníem casa on quedar-nos! Com ens podien dir això el dia abans de mudar-nos?! A més la senyora ens va dir que només hi contactéssim per telèfon que mai se'ns acudís anar a trucar a la porta de casa seva, que la seva vida personal era independent de la del Monestir ...

Gairebé ens agafa un cobriment de cor, per sort tot es va arreglar tan ràpid com s'havia embolicat quan al matí següent vam rebre un mail on es deia que oblidéssim el mail anterior. Així doncs a la nit ja vam poder anar a viure a l'apartament. Tot i això, com no podia ésser d'altra manera, sorpresa! A l'apartament no hi havia moltes de les coses que se'ns havien promès que hi hauria i que anaven incloses en el preu: no hi havia la rentadora, havien tret les taules de les habitacions, només hi havia una micronevera pels tres que compartíem cuina, ... ràpidament ho vam comentar tot a l'administradora i aquesta, en un primer moment, ens va dir que això era problema nostre. Ens va costar molt pair aquesta nova situació, per sort la senyora va canviar d'opinió (com tants altres cops) i ens va dir que ja ho instal·larien tot (excepte la rentadora, que hauríem de compartir amb tota la gent del Monestir ... ). Finalment, una sorpresa agradable, el preu per l'apartament es va quedar en uns 4000 shekels, això contant que compartiríem la cuina amb el noi Israelià. I aquí us explico el merder amb el noi israelià, resulta que la senyora li va dir que els sacerdots no accepten a gent jueva vivint dins els murs del Monestir i que per tant els havia d'enganyar i dir que era dels estats units! A més aquesta senyora li va dir (sense consultar-nos-ho) que no només compartíem la cuina amb ell sinó també la resta de rebedors del nostre apartament! Això no era ni molt menys el que havíem acordat! Per culpa d'aquest comentari que li va fer la senyora al noi Israelià, sense nosaltres saber perquè ho feia ens el vam trobar un parell de vegades dins de casa nostra! Quins ensurts que ens donava! A partir d'aquell moment, i aprofitant que la porta de la cuina té clau pròpia, vam començar a tancar la porta d'accés al nostre apartament a través de la cuina amb clau, és incòmode però ho és més trobar-te algú passejant per dins de casa!

Després de totes aquestes primeres trifulgues, les coses es van anar posant al seu lloc, vam adaptar-nos a la vida aquí, vam insistir en que ens donessin com a mínim una taula per poder treballar (les que hi havia al nostre apartament les havien posat a l'habitació del noi Israelià, una habitació que està molt millor que la nostra i ell paga molt menys...), una altra nevera, que instal·lessin la rentadora, ... tot i això passaven els dies i no semblava que la cosa hagués de millorar massa. Va arribar el novembre i vam pagar el mes a la senyora, 4000 shekels, dels quals 1600 eren per llum i aigua, 2000 de lloguer i 400, en principi, era la comissió que s'enduia ella com a administradora. Aquí és important que us faci notar que vam pagar només el novembre tot i que el pacte que havíem fet amb ella era pagar cada 3 mesos, això ho vam fer perquè la facultat encara no ens havia pagat i simplement no teníem els diners (com veureu d'aquí a res això de pagar només un mes en realitat va ésser una sort!).

Els dies van anar passant i ens vam adonar que alguna cosa rara hi havia en tot el tema del monestir. Tot i això no hi vam parar massa atenció ja que ens van portar la taula, la nevera nova i també van instal·lar la rentadora. La vida continuava i durant aquells primers dies ja vam començar a poder parlar amb l'altra gent que viu aquí. De les converses amb els nostres veïns vam anar-nos formant una idea més estranya encara (sí, era possible després de tot el que ja ens havia passat) de la situació que es vivia allà dins, i és que tots ells ens parlaven de com de rara era l'administradora i de com de bona gent eren els sacerdots i les monges (amb qui, per insistència de la administradora no havíem parlat massa, i és que ella ens havia fet creure que eren gent una mica perillosa). 

I finalment, va arribar un dia en que tot va fer un tomb. Ens vam assabentar que hi havia hagut una discussió molt forta entre la monja superiora i l'administradora just el dia abans que entréssim a viure al monestir (aquest és el perquè del mail que us he explicat que ens van enviar on se'ns deia que no potser no podríem entrar mai a viure al Monestir). En aquell mateix moment ens vam assabentar també que algunes coses anaven molt malament allà dins i que l'administradora possiblement hauria de marxar del monestir. Degut a tot això, tot i les advertències de la senyora, vam anar a parlar amb els sacerdots i, sorpresa!, vam veure que eren molt bona gent (per posar-vos un exemple, a partir d'aquell moment, cada cop que ens els trobàvem ens regalaven una cosa o altra, una capsa de galetes, una cistella de fruita, una bona conversa ...) i el mateix amb les monges, unes bellíssimes persones! Molt amables! Perquè doncs se'ns havia dit que no hi parléssim? Perquè se'ns havia dit que no els donéssim informació sobre el que pagaven ni els donéssim mai diners? Perquè se'ns deia que l'abat era un bevedor i que vigiléssim molt amb ell (tot i que mai l'havíem vist begut i fins i tot ens havia convidat a pujar al seu apartament i despatx a sopar)? Començàvem a sospitar moltes coses, hi havia una mà negra en tot això, una mà que cada cop semblava més evident que s'estava ficant a la caixa del monestir, oi que m'enteneu?

I tot va petar un dia després que el meu company de pis, sense cap mala fe, respongués una pregunta a un dels nois palestins que regenten la botiga del monestir: què pagueu de lloguer? Vam veure que alguna cosa passava quan un xic més tard d'aquesta conversa el noi palestí va anar a parlar amb una de les monges, i més encara quan el dia després vam sentir crits, cops de porta i finalment quan els sacerdots van venir a parlar amb nosaltres. Què volien? Doncs molt senzill, ens van demanar el que pagaven i després d'això ens van dir que a partir d'aquell moment el lloguer es el pagaríem a ells. 

L'endemà, sospitosament, vam rebre un mail de l'administradora, i era un mail directament del seu mail personal, sense passar pel mail del monestir. En aquest mail, amb un to molt més suau que el que ens tenia acostumats, ens deia que volia parlar amb nosaltres. Aquest dia i els tres següents van ésser un no parar de converses amb els sacerdots, amb l'administradora i amb l'altra gent que viu al monestir. Els sacerdots i les monges ens van dir que ells eren els que manaven i que no féssim més cas de l'administradora, que de fet la fotien fora. Per altra costat l'administradora ens va citar a un lloc fora del monestir en secret, ens va ensenyar els números i ens va dir que a partir d'ara paguéssim als sacerdots però que si volíem, i ho va dir amb tot el morro, li podíem continuar pagant la comissió del 10% ... la pregunta que encara ara ens estem fent és per quina feina volia que li paguéssim? Encara no ho sabem. Per acabar la reunió secreta ens va dir que no diguéssim a ningú que ens havíem trobat, que d'això en depenia la seva vida! Ens va ensenyar unes gravacions que deia que eren dels sacerdots posant-se violents, es va posar a plorar ... ara sabem que tot plegat era un grandíssim teatre però en aquell moment semblava tan real ... el cas és que després d'això ens va enviar un mail dient que no li tornéssim a escriure mai més per temes del Monestir i que si volíem recuperar els diners de les factures de l'aigua i la llum que ja li havíem pagat, a més de l'assegurança de claus i neteja que ens va fer pagar al principi ho hauríem de fer a través d'advocats ja que tot el tema del monestir i les finances estava als jutjats ... 

I pràcticament aquí s'acaba tota la historia, la conclusió que hem tret després de parlar amb l'altra gent del Monestir i amb els sacerdots és que aquesta senyora ens estava estafant a tots, a més dels 400 shekels de comissió que li pagàvem resulta que es quedava bona part del que pagàvem de factures ja que mai eren tan cares, i és que el que pagàvem de lloguer a l'abat eren en realitat només 1000 shekels cada un! I això l'abat tampoc ho sabia! Per sort com us he dit només havíem pagat un mes i a partir d'ara només pagaríem els 1000 shekels al mes més les factures a part. D'altra gent no va tenir tanta sort, a un altre noi que va entrar a viure al Monestir al mateix moment que nosaltres li va fotre els calers de 3 mesos! Tristament ara ens tornarà a tocar pagar la llum i l'aigua de novembre ja que la senyora s'ha fugat amb tots els calers, ... què hi farem! 

I us he dit que pràcticament s'acabava la historia, i és que l'última cosa que va passar ho va fer fa quatre dies. Fa quatre nits els sacerdots van venir a casa nostra i en van portar unes claus noves, havien canviat el pany de la porta de fora. Llavors es veu que quan la senyora va intentar entrar al monestir es va trobar tacada a fora (vam sentir crits), i va haver de venir amb la policia perquè la deixessin entrar a buscar algunes coses per anar a dormir a un hotel. I és que després de tot el que havia passat, aquí, al monestir, ja no hi dormiria més, només faltaria! I pensar que ens va enganyar tant, fent-nos creure que ella era la víctima, que els sacerdots la assetjaven, que l'havien amenaçat de matar-la ...  la conclusió de tot plegat és que està totalment boja i que és una lladre!

Després de tota aquesta història tan surrealista ens hem començat a portar molt bé amb els sacerdots i les monges, és una comunitat molt ben avinguda. Qui ho hauria dit que la dolenta de la pel·lícula era l'administradora! 

De fet, és una comunitat tan ben avinguda que tothom es preocupa per tothom, ahir, sense anar més lluny, vaig anar a sopar a casa d'una noia italiana i uns altres veïns, en un moment del sopar va aparèixer l'abat amb formatge grec i més tard un noi d'estats units que feia cara de malalt. Preocupats li vam fer posar el termòmetre (tenia febre) li vam fer un caldo i vam estar una bona estona xerrant de tota la historia i peripècies que ens havien passat i que havia provocat l'administradora, va ésser molt il·lustratiu tenir per fi la versió de la història des del punt de vista de l'abat del Monestir. Actualment hem creat fins i tot un grup de facebook on tenim agregats també als sacerdots.

Ja ho veieu, hem estat ben entretinguts. Enmig de tot això he de dir que hem tingut un altre show, el d'aconseguir tenir internet al pis, ... hem perdut mooolts dies, i la paciència també diverses vegades, però ho hem aconseguit! També tenim el problema del noi Israelià, que és molt brut i mai neteja la cuina tot i que la compartim, ... ja us explicaré com va tot plegat en els propers dies, ah i també el tema del banc, resulta que a la uni em van fer la conta en el pitjor banc possible, em cobren comissions per tot i a la pàgina web no hi ha l'opció de posar les coses en anglès, només es pot posar en rus, hebreu o àrab ... m'he d'anar a fer una conta en un altre banc ben aviat.

Sobre el dia a dia i els viatges que he estat fent us en parlaré en la propera entrada que aquesta, a més de no tenir fotos, ja m'ha quedat prou llarga!

Fins la propera! I, com sempre us recomano que entre capítol i capítol d'aquesta novel·la que és la nostra vida, continueu mirant les estrelles!