Mèxic 2022 - La prèvia

Hola de nou, us escric avui un resum de la meva estada a Mèxic de la primavera de 2022, i cap al final us faré un anunci que potser us sorprendrà … només dir-vos que el títol d’aquesta entrada és un “spoiler” del que vindrà! Som-hi!

El viatge va començar a Barcelona on em vaig quedar a dormir en un hotel per esperar la sortida del meu vol després d’una visita de feina al departament d’astronomia de la UB. És possible que us xoqui el que decidís quedar-me en un hotel a Barcelona per esperar el vol, però sí, per una vegada vaig pensar que era molt millor quedar-me a dormir en un hotel que al terra de l’aeroport… ens fem grans … També és cert que podria haver-me quedat a casa i anar agafar una Teisa ben d’hora al matí, però la veritat és que l’estada a casa volia fer-la curta, per molts motius però en particular per intentar evitar un “rebot” del jet-lag (anar i tornar d’Europa a Amèrica en tres dies no és la millor idea, aconsello evitar-ho). Així doncs vaig marxar de casa un dia abans del vol i vaig aprofitar per visitar la Cesca, la meva directora de tesis (mare científica), els bons amics/gues de la UB, i per tenir reunions amb la Begoña, la meva estudiant de doctorat que justament estava d’estada a Barcelona amb la seva co-directora de tesi, la Teresa.

Tornem però a l’aeroport. Vaig arribar-hi ben d’hora, i sort que va esser així! Tot i que m’havia informat bé de les mesures sanitàries i dels documents que em feien falta per viatjar, no m’havien avisat que tan sols fer escala a un aeroport dels EUA significava haver de complir les mesures Covid dels EUA, és a dir, em feia falta un test d’antígens 24h abans del vol… Així doncs vaig haver d’anar a més córrer a la zona de l’aeroport habilitada pel negoci dels tests … sí, negoci, i és que ara ja no té cap motivació científica això dels tests, és només un altre punyetero negoci … em van fotre 50€ per un test ràpid que per com me’l van fer se’l podrien ben haver estalviat i demanar-me només que pagués i aire, què hi farem! … Ja amb el test a la mà, vaig anar a facturar la maleta i allà em van tenir 45 minuts perquè no els funcionava la màquina … també em van dir que em canviaven el vol de tornada a les 6:00am des de Ciutat de Mèxic. Jo els vaig dir que ni pensar-ho, que no volia sortir tan aviat, i així em van oferir una alternativa que el 5 d’abril faria escala primer a Miami, després a Madrid i finalment arribaria a Barcelona. Vaig acceptar, molest, però vaig acceptar.

A l’avió em vaig trobar que American Airlines té uns seients molt estrets, també pels viatges transatlàntics. Vaig demanar a la tripulació si em podien canviar de seient, i, com que el vol anava molt buit, em van deixar posar-me en una sortida d’emergència. Cal dir que ja ho havia intentat al taulell de facturació però allà em van dir que pel canvi havia de pagar 100€ addicionals … de veritat que trobo superinjust que la gent alta no tinguem el mateix dret a la “comoditat” que la resta de gent …, com si ho hagués escollit jo això d’esser alt! Finalment tot va acabar anant bé, també el transbord a Miami, i vaig arribar a Mèxic gairebé sense ni adonar-me’n.

Ja a Ciutat de Mèxic van començar a sorgir en la meva ment els records de les moltes vegades que havia visitat aquesta ciutat. La vaig trobar canviada, no només perquè tothom anava amb mascareta (m’hauria d’acostumar a dir-ne “cubrebocas”) sinó també perquè ha millorat moltíssim el transport públic. La ciutat té ara moltes línies noves de metro, de metrobús (un autobús que va molt ràpid per uns carrils especials), de trolebús (autobús elèctric tipus tramvia però amb rodes de autobús normal), i d’autobusos regulats, és a dir, no dels típics “camiones” o “combis” que et porten per tot arreu.

Sortint de l’aeroport vaig agafar el metro i després un metrobús, i cap a quarts de 12 arribava a l’hotel, el “Krystal Suites Inn - Insurgentes”, un prou bon hotel on m’estaria 28 dies. L’habitació, a la setena planta, tenia dos llits de matrimoni, una TV de plasma enorme, un escriptori per treballar, un lavabo amb un gran armari, i una petita cuina amb nevera, vitroceràmica, microones, cafetera tipus “nespresso”, i una pica per rentar els plats. Com veieu a la foto, estava prou bé, a més em van donar, el primer dia, dues càpsules de cafè (les següents les venien per un preu desorbitat, no en vaig comprar cap més), i cada dia em donaven dues ampolletes de 33cl d’aigua. Un extra d’aquest hotel era un gimnàs obert les 24h on cada matí vaig anar a fer 40 minutets d’el·líptica i una mica de màquines de peses … tot i que aquestes últimes eren tan velles i tan mal mantingudes que aixecar 20kg es convertia fàcilment en aixecar-ne 40 perquè a tots els mecanismes els faltava una bona engreixada. Però tornant al tema de l’habitació, no tot eren coses agradables, primer, la nevera no refredava gaire i em feia patir que es fés malbé el que hi posés, a més estava dins d’un armari que vaig decidir mantenir sempre obert perquè l’escalfor del motor pogués sortir per algun lloc, i segon, del lavabo en sortia una fortor bastant empipadora … crec que rebufaven gasos de les clavagueres … i fixeu-vos que us he dit que estava a la setena planta! Això però no era pas perquè no fos net, de fet passaven cada dia a netejar, a fer-me el llit i a canviar-me totes les tovalloles … A més també he de dir que tenia unes molt bones vistes i una butaca i un escriptori per relaxar-me mirant la ciutat (cosa que feia cada matí de cap de setmana).

Ja descansat, el divendres 11 de març de bon matí vaig anar caminant cap a l’Instituto de Astronomía de la UNAM. Per arribar-hi només havia de resseguir l’avinguda Insurgentes (la més llarga del món, amb una longitud de més de 70km), direcció sud durant mitja horeta, fins a la Ciudad Universitaria (CU), i ja en el recinte de CU caminar cap a l’Est uns 20 minuts més. Pel camí em trobava cada dia els típics (i enyorats) venedors i venedores de tot tipus de coses, en bona part aliments de tot tipus, des de “tortas” (entrepans), xurros, tamales, atole, fins a fruita, sucs de fruita i les típiques “palanquetas de amaranto”, conegudes també com “alegrías”.

Vaig arribar a l’IA-UNAM força d’hora, i el primer que em vaig trobar va esser la sorpresa que el mític vigilant de l’institut, “el playa” (podeu recuperar-ne histories en entrades pretèrites d’aquest blog) ja no hi era, s’havia jubilat. Tampoc hi era ja la “señora maru” que era la vigilant de la tarda, també jubilada ja. Després de demanar la clau al nou vigilant (oficina 206, compartida amb un altre post-doc), em vaig instal·lar i vaig intentar trobar a els meus antics amics a les seves oficines. No hi havia ningú, tothom encara estava fent teletreball. Frustrat vaig anar a la secció d’administració per intentar fer alguns tràmits que necessitava avançar de cares a un futur no molt llunyà del que ja us parlaré. La gent de l’administració sí que hi era i vaig tenir l’oportunitat de saludar a gent que havia arribat a apreciar molt en aquells anys de doctorat que vaig passar a l’institut. Desgraciadament per molt que hi vaig insistir no vaig poder avançar en cap dels tràmits que volia fer … ai que es farà dur això de la burocràcia!! A més de la gent de l’administració també em vaig passar el matí perseguint a la gent de “comunicacions” per aconseguir connectar-me a internet … un drama això d’aconseguir connectar-se a la wifi!

A mig matí, quan ja tenia internet, va arribar l’Octavio, el coneixeu, el meu antic director de tesi. Amb ell també va arribar el nostre estudiant compartit, l’Arturo, que s’ha de doctorar d’aquí a un any, i l’Héctor Velázquez, un altre colaborador molt bo en la part de simulacions i que treballa amb mi en el projecte “AGORA”. Vam dedicar tot el que quedava de matí a posar-nos al dia, i després l’Octavio em va convidar a dinar amb la seva dona, la Hortensia, i el seu fillastre, en un restaurant a “Perisur”. Vam menjar uns bons plats de marisc (tacos, tostadas, chilaquiles …), em van dir que era perquè m’hi anés acostumant (i ja us vaig donant més i més pistes!). A la tarda vam parlar una mica de tots els projectes presents i futurs, i començava el meu primer cap de setmana a Ciutat de Mèxic (ULL!! oficialment CDMX, ja no Mèxic DF!).

En el meu primer cap de setmana de retorn a Ciutat de Mèxic, vaig aprofitar per caminar una mica i visitar llocs que tenia en el record, i d’altres on encara no havia estat mai. Els dies de cap de setmana però començarien durant tota la visita amb el que per mi ja és una tradició de cap de setmana, visqui on visqui: esmorzar dolç (durant la setmana esmorzo salat) mentre escolto “La primera pedra” i el “Via lliure” de Rac1, assegut veient com surt el sol. Vaig caminar per tota la zona de Coyoacán (recordareu potser que hi havia viscut ja en un parell de les meves visites), i vaig fer una ruta prou llarga seguint la avinguda d’Insurgentes cap al nord fins a on es creua amb la “avenida de la Reforma”. Vaig seguir aquesta segona avinguda passant per “el ángel de la independencia” i fins al “Bosque de Chapultepec”, sorprenent-me dels enormes edificis que s’hi ha construït en els darrers anys. I parlant d’edificis alts, el més alt de la Ciutat ja no és la “Torre latinoamericana” de la que també us vaig parlar en una entrada anterior, sinó que s’ha construït una enorme torre que destaca per sobre de totes les casetes de la zona de Coyoacán, la “torre coyoacán” que és molts metres més alta. I el sorprenent de tot això és que, per llei, a Coyoacán no es pot construir cap edifici de més de 5 plantes, això degut a que és una zona on les ones sísmiques s’amplifiquen moltíssim i és perillòs tenir-hi edificis alts, imagino que aquesta enorme torre tindrà els mecanismes més moderns per prevenir els efectes dels terratrèmols … Després de donar una volta per la zona del Bosque de Champultepec, de comprar-me un suc de mango i de descansar una estona a la ombra d’un arbre, vaig tornar caminant cap a l’hotel. En total vaig fer uns 30 km. Per acabar el cap de setmana vaig anar al Wallmart a comprar pa, “jitomates” (els nostres tomàquets de tota la vida), formatge, llet, fruita, avena y iogurt, pels esmorzars i sopars de la setmana. Una altra sorpresa que em vaig trobar al Wallmart és que ja no es pot fer allò que us vaig explicar que feia durant les meves visites de doctorat: aprofitar les promocions i els tasts de productes dins del supermercat per fer un bon dinar … i és que degut a la pandèmia ja no n’ofereixen de tasts.

I després d’aquest primer cap de setmana, la meva primera setmana sencera de feina a Ciutat de Mèxic. No us explicaré tots els detalls de cada dia però sí que us faré un petit resum de la rutina que em va acompanyar durant tota la visita. Començava ben aviat al matí, una mica abans de les 5:00am, tot escoltant “El món a Rac1” (òbviament baixant-me el podcast, és a dir, amb un desfasament de 7 hores, el mateix que feia per escoltar “La primera pedra” o el “via lliure” de bon matí al cap de setmana). Escoltava només la part del programa que va de 6:00am a 6:45am del matí, que després ja cansa. Mentre escoltava la ràdio preparava l’esmorzar (pà amb tomàquet i formatge fresc, o blau, i alvocat, acompanyat d’un cafetó). Després d’esmorzar i rentar-me les dents i la cara baixava a la planta 1 de l’hotel, al gimnàs, i feia uns 40 minutets d’el·líptica i uns 30 minutets de màquines, em dutxava, i cap a l’institut caminant (uns 40 minuts). Tot caminant cap a l’institut escoltava el capítol de “el búnquer” de la nit anterior.  A l’institut treballava fins a migdia, la hora en la que cada dos dies trucava a casa per whatsapp. Per dinar anava normalment a buscar una “torta” i un got de fruita, o de suc a la sortida del metro de “Universidad”, i em tornava a posar a treballar fins a les 6:00pm-7:00pm depenent de la feina, tot això barrejat amb reunions, videoconferències, etc. Acabada la meva jornada laboral me’n tornava a l’hotel caminant per un altre camí, tot escoltant el capítol d’”Islàndia” de Rac1, o l’últim de “la ruina”, que publiquen els dimecres (em baixava els podcasts just abans de sortir de l’institut). A l’hotel preparava el sopar (normalment avena amb fruita i iogurt), i sopava mirant “l’està passant” per youtube (alguns dies també l’APM, el Polonia, l’Euforia, o algún capítol d’una sèrie), i cap a dormir.

I aquesta va esser més o menys la rutina de cada dia, amb petites variacions, és clar. A la rutina la va acompanyar un clima que només va variar lleugerament els primers dies amb algunes tempestes de tarda que a les 18:00h ja havien passat. Per altre costat la última setmana va esser molt calorosa i amb una contaminació en augment degut a un bloqueig anticiclónic … era tal la contaminació que es veia clarament la “boirina”, picaven els ulls, als matins t’aixecaves amb moltes llaganyes … i l’ambient era tan sec que el nas et quedava ressec ràpidament. Durant aquests dies de contaminació gairebé s’agraïa de tenir les mascaretes a mà …

Per acabar aquesta part de “la rutina de cada dia” només us explicaré algunes de les petites anècdotes que van trencar la rutina d’algun dels dies. La primera, que el dilluns de la primera setmana de la meva estada, a mig matí, mentre estàvem reunits amb l’Octavio i l’Arturo, va sonar l’alarma de terratrèmol. Recordareu que us vaig explicar que la Vall de Mèxic era un terreny pantanòs en l’antiguitat, terreny que ara està completament edificat, i que degut a tot això, les ones sísmiques dels terratrèmols que passen en tot l’entorn s’amplifiquen amb conseqüències a voltes devastadores. En els meus primers anys a Mèxic (en aquells 2010-2014), la gent no s’agafava massa seriosament les alarmes de terratrèmol, ja que la majoria acaben sentint-se com un petit tremolor sense conseqüències, però això va canviar després de la meva última visita, quan, també si ho recordeu d’una altra entrada al blog, vaig viure un terratrèmol dels grossos sense massa afectacions, però seguit per un altre que sí que va provocar l’enfonsament de molts edificis en la zona del centre de la Ciutat, això ja després que jo hagués volat de tornada a Europa. Des d’aquest ensurt la població es pren molt seriosament les alarmes, i, de fet, les cares de l’Octavio i l’Arturo en sentir l’alarma em van espantar més que no pas l’alarma en sí. El terratrèmol al final va esser dels petits, es va sentir bastant en la zona centre, però nosalters a CU, degut a que està construïda en una zona de roca volcànica dura, no a sobre de l’antic llac, no vam notar res. Després d’aquest ensurt l’Octavio em va portar amb la seva dona i el seu fillastre a dinar en un lloc de menjar tradicional on vam demanar la típica “comida corrida”, que per menys de 100 pesos mexicans (uns 5€) et donen una sopa, un primer plat, un segon plat, “agua sabor a fruta” i unes postres.

La segona cosa que va servir per trencar una mica la rutina va esser “el informe del director”, que de fet va esser el primer acte presencial de l’IA des que va començar la pandèmia. Ens vam reunir un bon grup d’investigadors a l’auditori de l’IA i vam escoltar el resum de l’any a l’institut. El director va parlar de pressupostos, de capital humà, de projectes de l’Observatorio Nacional, … tot prou interessant per algú que com jo … res, d’això ja us en parlaré més endavant. Acabat l’informe ens van oferir uns entrepans, una macedònia de fruita i unes galetetes i cafè. I en aquest moment de xerrada informal i pica-pica vaig retrobar-me amb en “Toño” el marit de la molt enyorada bona amiga “Bárbara Pichardo” que va morir de càncer ara ja fa tres anys … ell està continuant ara molts dels projectes de la Bárbara, una bona manera de recordar-la! 

Finalment, la última cosa que us vull explicar que va trencar la rutina del dia a dia va esser una visita al DGTIC (Dirección General de Tecnologías de la Información y la Comunicación). Allà hi vam anar l’últim divendres de la meva estada per empènyer un nou projecte de divulgació del que estem fent en la nostra recerca astrofísica. La idea és fer servir eines de visualització 3D per mostrar al públic general les simulacions que estem fent. Allà hi vam estar l’Octavio i jo més de dues hores, jugant amb les ulleres 3D com si tornéssim a esser nens petits … i hi hauríem estat més si no se’ns hagués fet tan tard!

Molt bé, ara ja sabeu doncs què és el que vaig estar fent durant la setmana, però, si heu seguit el blog en el passat sabreu bé que els caps de setmana són els moments en els que hom pot aprofitar per conviure amb la gent i visitar nous llocs. En aquests últims paràgrafs de la entrada us descriuré el que vaig fer els tres últims caps de setmana de l’estada (a Ciutat de Mèxic hi vaig estar quatre setmanes, però el que vaig fer durant el primer cap de setmana ja us ho he explicat).

Durant el meu segon cap de setmana a CDMX, en Josep Antonio Diego, un català de Girona que va venir a viure a Mèxic ja fa 20 anys, que hi va trobar parella i que va adoptar un nen, em va convidar a dinar a casa seva. Justament d’ell us en vaig parlar en una altra entrada quan també em va convidar a una arrossada. Aquesta vegada vam dinar una amanida de tomàquet amb formatge, una fideuà boníssima, i de postres un pastís de xocolata (vam celebrar Sant Josep), i síndria que els vaig portar jo, a més d’un bon vi que també els vaig portar, i ratafia casolana que li vaig portar com obsequi. El dinar va anar molt bé, tenint en compte que era la primera activitat social que feia la família des de l’inici de la pandèmia, tot un honor per mi! Vam parlar de moltes coses, i en Josep em va donar molts consells pel meu futur, és bo tenir un amic de la meva terra aquí a Mèxic! Tot això va esser el dissabte, al diumenge havíem planejat anar a passejar amb l’Octavio i la Hortensia pel “Bosc de Tlalpan”, que era un lloc on mai havia anat i que m’havien recomanat moltes vegades. Al final però hi vaig acabar anant sol (caminant des de l’hotel, és clar), ja que la Hortensia va agafar un virus intestinal (que acabaria encomanant a l’Octavio i al seu fillastre). Aquest parc és una sorprenent extensió de bosc enmig de la ciutat, amb unes vistes espectaculars, i és que de fet és una muntanya sencera on es poden fer unes bones rutes (hi ha molta gent fent esport). A les entrades del parc hi ha moltíssims venedors ambulants oferint tamales, atole, fruita … no em vaig poder resistir a comprar un tamal i atole champurreado (de xocolata). Després de visitar el bosc vaig tornar caminant cap a casa, pel que en total vaig fer una bona rutilla de 25km. A la tarda vaig aprofitar per fer les compres de la setmana al Wallmart, i a preparar una nova setmana de feina.

Al tercer cap de setmana vaig tenir un retrobament molt emotiu, em vaig retrobar amb la meva gran amiga Rut Salazar, gairebé una germana per mi. I us preguntareu perquè vam tardar tant a trobar-nos si som tan amics, doncs la resposta és “la Covid”, sí, la Rut va estar en quarentena de Covid fins el 21 de març, però de seguida que vam poder ens vam trobar, i vam decidir que el retrobament fos en forma d’excursió i dinar en un lloc del que també us vaig palar fa temps, “els Dínamos”, a la zona sud de Mèxic, pujant cap a la muntanya de l’Ajusco. Amb la Rut ens vam trobar a la sortida del metro “Miguel Àngel de Quevedo”, gairebé el centre neuràlgic de totes les meves visites a Mèxic, i juntament amb l’Héctor (que tinc la sospita ben fundada que és actualment la parella de la Rut), ens vam dirigir a el “Segundo Dínamo”, una zona de pícnics i gaudi de la natura, a 2750m sobre el nivell del mar (La Ciutat de Mèxic està a 2300). Vam anar-hi amb el cotxe de l’Héctor i vam tardar uns 45 minuts, incloent l’estona perduda deguda a que un policia ens va desviar per uns carrerons que al final ens van fer tornar al mateix lloc, on el mateix policia, ara sí, ens va guiar en la direcció correcta després que hi tinguéssim una petita discussió. En arribar a lloc em vaig sorprendre. La veritat és que recordava molt vagament aquell 2012 (crec que 2012 … i és que hauria de rellegir-me el blog per estar-ne segur si va esser aquest any), però de ben segur que no recordava que era tan preciós: una natura exuberant, un munt de petits restaurants entorn a un riu d’aigua cristal·lina plena de truites de riu … i el millor de tot, no massa gent! Vam passejar una estona i després de dubtar molt ens vam decidir per asseure’ns a una taula molt a prop del riu des d’on s’escoltava l’enyorada melodia de l’aigua fluint riu avall. Allà vam demanar per començar a dinar unes “quesadillas” tots tres les mateixes: una d’”hongos” (xampinyons), una de flor de calabaza i una de Huitlacotchle (el fong del blat de moro que era un menjar reservat pels reis mexicas). Jo vaig esser l’únic que la va demanar tal i com s’ha de demanar, amb quesillo! L’Héctor i la Rut s’han fet vegans així que res de formatge … ningú va demanar la truita de riu que és el menjar típic dels Dínamos. Després de les quesadillas jo em vaig deixar convèncer per demanar un taco de longaniza verde (no em va agradar massa), i l’Héctor va repetir de quesadillas. Per beure, la Rut es va demanar una Michelada (cervesa amb lima i chile), i l’Héctor i jo una “limonada con agua mineral”, que si recordeu era la meva beguda preferida a Mèxic: suc de llimona amb aigua amb gas. Finalment també vam decidir tastar el “pulque” amb gust a mango, recordeu que el pulque era la primera maceració del Maguey, l’equivalent al “most” del vi però pel procès de fer tequila/mezcal. Ens ho vam passar molt bé recordant experiències de fa anys, debatent sobre mil temes d’actualitat i rient d’acudits d’aquells que m’agraden a mi, els d’humor negre! jeje. Després de tot això vam agafar el cotxe i em van deixar a la porta de l’hotel, s’havia acabat un dissabte ple d’emocions i de records. Afegir que en aquest tercer dissabte, i també el quart, vaig aprofitar per portar la roba a una “lavandería” que per cap preu te la renten i la pleguen ben plegada, i la vaig anar a buscar el dilluns següent a la tarda (només afegir que la dona que se n’encarregava era molt simpàtica, tot i que insistia, i ho va fer les dues vegades que hi vaig dur roba, a parlar-me en anglès …). I al diumenge, doncs va esser un dia més relaxat en el que vaig aprofitar per anar a fer les compres de la setmana al Wallmart, vaig passejar per Coyoacán i San Àngel, i vaig tornar a caure a la temptació de comprar-me un tamal i veure atole, m’encanta!!

I per anar acabant, el quart cap de setmana, i últim, va començar amb un dinar amb l’Octavio, la Hortensia i el seu fill a Perisur, aquest cop vam menjar una sopa miso i unes peces de sushi (la meva sopa amb moooolt de wasabi, que és com a mi m’agrada!), i després em van convidar a unes postres que em vaig guardar per esmorzar l’endemà: un croissant amb formatge i guayaba. Aquí he de dir-vos que en tots els dinars fins al moment em van convidar l’Octavio, l’Héctor o la Hortensia, ja veiem com em cuiden!

Després del dinar ja gairebé era hora d’anar a la reunió de visualització 3D que us he explicat abans, una reunió que l’Octavio va organitzar a última hora i que va entrar en conflicte amb la quedada per fer un cafè i sopar a Coyoacán amb la Rut … per primer cop des que sóc a Mèxic vaig arribar tard a una cita, vaig arribar 52 minuts tard de fet! Tot i això, la Rut va arribar-hi 30’ (això sí que és més habitual … jeje), així que no em vaig sentir tan malament, tot i que no us enganyaria si us digués que em vaig disculpar per arribar tard més de deu vegades. Ens vam trobar doncs més o menys a les 20:00 a la font dels “coyotes” al bell centre de Coyoacan. Ens vam abraçar, vam seure en un banc, vam xerrar moooolta estona recordant bells temps, posant-nos al dia de tot el que havia passat en aquests últims tres anys tan estranys, i ella em va confessar que s’havia sentit malament per no organitzar una visita a Guanajuato per veure la seva mare (una dona que aprecio molt i sé del cert que ella també ho fa), però que li feia por encara que la seva mare agafés la Covid. I és que la seva mare pateix una malaltia dels pulmons degut a fumar massa i durant massa anys, té una capacitat pulmonar molt petita i ha d’anar sembre amunt i avall amb una bombona d’oxigen, de fet, van patir molt en el primer pic de la pandèmia quan trobar oxigen era gairebé impossible a Mèxic. Així doncs, i així mateix li vaig dir, ho entenia perfectament, i ja hi hauria temps en un futur per anar a visitar-la. Després de molt xerrar se’ns anava fent tard i vam decidir passejar una estona i anar a un bar de cuina vegana a sopar. Jo encara tenia el dinar a mig coll així que només em vaig prendre un batut boníssim de kiwi, pinya, plàtan i mango. La Rut va fer un àpat més complet, unes quesadillas i uns tacos. El lloc era molt agradable, a fora, en una petita taula en un jardí. Allà no només vam sopar sinó que també vam fer una bona sobretaula recordant com de bo era aquell grup de doctorands en aquell llunyà 2010 … en Rodrigo, en Roberto, les Ángeles, En Yaxki’n, en Fracinsco, l’Aldo, la Eva, la Eréndira, la Mónica, en Santiago, l’Alejandro, en Zeus i taaants d’altres estudiants de l’IA-UNAM… ara tots repartits pel món i molts d’ells/es amb càrrecs de responsabilitat en centres de recerca importants. El vespre va esser molt profitós i vam tenir temps també per anècdotes divertides, per exemple, la Rut gairebé mata al “mesero” (cambrer) en pensar-se que era un lladre que li volia robar el mòbil. També vam riure molt en adonar-nos que els mexicans m’han enganxat ja el costum de dir “nooo gracias” quan un captaire s’apropa a demanar diners … sí gent, els hi diem “Gracias”! XD “Gracias de qué?!” XD. I finalment una anècdota interessant que desconeixia totalment, els mexicans tenen un costum ben estrany: un parell de vegades l’any es “desparasiten” igual que nosaltres els Europeus fem amb els animals. Es veu que dos cops l’any es prenen unes pastilles per eliminar “amebes” i altres animalons que poden establir-se en els intestins … gairebé cedeixo a comprar-me les pastilles per fer-ho també, però m’estimo massa la meva flora intestinal! ;-). Després del sopar vam anar a donar una volta, vam estar xerrant una estona més i finalment vam decidir marxar ja que jo estava agafant una mica de fred (de dia feia moooolta calor, però al vespre refrescava bastant, i jo anava màniga curt …. ah, i parlant de vestuari, jo anava gairebé com un drapaire però la Rut anava guapíssima!). Així doncs la Rut va trucar l’Héctor que ens va venir a buscar i em van acompnyar a l’hotel, i així va acabar el divendres. Durant la resta del cap de setmana vaig aprofitar per anar al mercat d’artesania de Coyoacán a comprar regals per gent de Madrid i amics del poble, a això hi vaig dedicar tot un matí (com em costa decidir-me amb els regals!! Sóc dolentíssim amb aquestes coses … però al final en vaig marxar prou satisfet). Acabada la compra, vaig passejar una mica per San Àngel, i vaig posar-me a treballar en un projecte per esbrinar què li va passar a una galàxia per acabar tenint la forma d’anell que observem que té (la galàxia és la NGC922), així doncs ja veieu que no va esser un  cap de setmana massa interessant.

Finalment va arribar el meu últim dia a la Ciutat de Mèxic, un dia estressant, de moltes reunions, d’un test d’antígens absurd (tot i que aquest cop sí que me’l van fer a consciència, posant-me el pal gairebé fins al cervell …), un dinar amb l’Octavio i l’Héctor en un lloc on l’OCtavio em solia portar durant la tesi, el Portón de Miguel Angel de Quevedo (vam menjar tots el mateix, quesadilla de flor de calabaza i Hutilacotchle, l’Octavio i jo am formatge, l’Héctor sense res, i per veure limonada con agua mineral), i després de pagar (aquest cop vaig convidar jo) d’acomiadar-me (l’Octavio em va fer un regal de comiat, una tassa, unes xocolatines de tequila i unes xocolatines de “carajillo”, i jo li vaig regalar un pot de ratafia), vaig passar a buscar la roba de la “lavandería”, vaig recollir les coses de l’hotel, patint per fer-ho cabre tot a la maleta (incloent 25 potets de crema hidratant que vaig anar acumulat de les que cada dia em donaven a l’hotel), i ja ho tenia tot a punt per marxar.

El dimarts de bon matí vaig anar al gimnàs, vaig esmorzar, vaig carregar les motxilles i vinga amb metrobús i metro cap a l’aeroport. Vaig decidir aixecar-me molt aviat i esperar unes hores a l’aeroport per evitar la hora punta, hora que tan el metrobús com el metro están atapeïts, i va funcionar, vaig anar ben cómode i ample. Com a petita anècdota he de dir que vaig entrar al metrobús per la primera porta del davant, zona que, sense jo saber-ho (sí que sé que ho fan al metro, però no sabia que també era així al metrobús) és reservada només per dones … un parell de parades després de pujar em vaig adonar que era l’únic home del vagó, i una dona em va dir que estava en un lloc on no havia d’estar … ho vaig entendre de seguida i me’n vaig anar tot avergonyit a la zona de públic general (on hi ha via molt més espai per cert! Cosa que em va fer reflexionar sobre si és cert que les dones van a treballar més d’hora que els homes pel tipus de feina que fan, ho hauré d’investigar en un futur). Aquesta vegada per acabar d’arribar a l’aeroport vaig decidir fer servir una alternativa a la típica d’anar amb metro fins l’aeroport, vaig agafar un metrobús que va directe des de “San Lázaro”, una parada de metro que conec bé perquè és just on hi ha la TAPO, la “Terminal de Autobuses Poniente”, que vaig fer servir tantes vegades per les meves aventures als estats de l’Est de la federació mexicana. La veritat és que tot i que és més car que el metro (30 pesos), no ho és tan com el taxi, i és molt cómode. Arribat a l’aeroport em va costar una mica trobar la terminal de sortides internacionals (vaig voltar tota la planta baixa fins adonar-me que són a la primera planta), i finalment ja vaig facturar, sense cap problema, i vaig passar el control de seguretat. El vol va anar bé, una mica estressant a Miami on hi havia una cua horrorosa (i que em va semblar totalment injusta i racista) en el control de passaports (vaig estar-hi una hora fins que vaig demanar si em podien deixar passar per la cua ràpida de connexions urgents, i sort que ho vaig fer perquè no sé pas si hauria arribat si m’`hagués quedat a l’altra cua …), vaig passar un altre control de seguretat, i ja era al vol llarg amb el que creuaria l’atlàntic. Ja a l’avió, vaig demanar per canviar-me de lloc a un seient de sortida d’emergència, i després d’un xic de caos i de canvis diversos vaig acabar en un lloc on podia estar prou cómode (això només passa en vols on hi ha seients buits, i vaig tenir la sort que era així tan a l’anada com a la tornada). Al vol també em van donar sopar i esmorzar, “kosher” que és el menú que demano sempre i que crec que és molt millor que l’estàndard. Vaig aterrar a Madrid puntual després d’un vol amb moltíssimes turbulències (he d’investigar el perquè … i és que mai havia estat en un vol tan mogut). Finalment, després d’esperar una mica a Madrid vaig agafar el vol del pont aeri, vaig arribar a Barcelona (jo i motxilles, cap problema d’equipatge), i després bus, tren, teisa, i ja arribava a la Vall que havia deixat feina tantes setmanes.

Per acabar us deixaré només una anècdotes d’aquest viatge. La primera, sobre el canvi d’horari, una cosa que m’ha tocat patir des de Ciutat de Mèxic. I per què dic patir? Doncs perquè resulta que el canvi es fa en dates diferents al pacífic (California i Baixa California), a Méxic Centre, i a Europa … pels primers es fa la segona setmana de març, pels segons es fa la primera d’abril, i pels tercers la tercera de març … així que vaig estar tres setmanes sense saber molt bé a quina hora em reuniria amb els col·laboradors de California, i amb els Europeus… sort que als EUA ja han decidit que deixen de fer el canvi i que es queden amb l’horari d’estiu, a veure si Europa en fa avia també, però siusplau que decideixin quedar-se amb l’horari d’hivern!!!!

I això ha estat tot, un viatge intens, i he de reconèixer que no tant feliç/alliberador com va esser el de California … he d’analitzar el perquè per en un futur continuar estant bé física i mentalment, quelcom que havia perdut en els últims anys i que vaig veure com recuperava en la meva estada a les terres dels Redwoods! I amb això tampoc vull dir que hagi tornat al meu estat pre-tour per les amèriques eh! Que continúo estant molt millor del que havia estat en els darrers tres anys!!

Vinga doncs, us deixo que ja m’he enrotllat prou! Una abraçada si algú ha arribat fins aquí, i una al meu jo futur si algun dia pensa en rellegir-se tot això! 

Ep! Però abans us deixo aquí la noticia que us he promès des del principi: m’han donat una plaça fixa d’ìnvestigador a l’IA-UNAM a Ensenada, Baixa California. Deixo la Vall i me’n vaig a viure a Mèxic aquest Agost!!!

Continueu mirant les estrelles!!!