Nadal lluny de casa (Oaxaca)

Hola de nou, per fi he trobat el moment d'escriure l'última entrada d'aquesta sèrie de nadal.
Avui toca, Oaxaca.

Ja havia passat el dia de Nadal, el de Sant Esteve i també el Cap d'any, tot lluny de casa. Per sort, tot plegat havia estat una gran experiència en companyia de molt bons amics. En aquest moment però, dia 1 de gener, havia de començar una nova part de l'aventura, una aventura en solitari per la Sierra Norte de Oaxaca.

El dia 1 va esser un dia de viatge, com ja us vaig explicar en l'última entrada, vaig arribar a Tonalà fent autoestop i un cop allà vaig anar directament a la terminal d'autobusos OCC que m'havien de dur, primer a Tuxtla Gutiérrez, on esperaria 3 hores al següent autobús, i després a la capital de l'estat de Oaxaca, que té el mateix nom que aquest.

Moltes hores de viatge després, i sense més incidents que un control dels militars on ens van fer baixar de l'autobús per revisar totes les maletes (control rutinari per buscar drogues), vaig arribar a Oaxaca. Eren les 6 del matí del dia 2.

En arribar, el primer problema que vaig haver d'afrontar era clar, volia fer una ruta de 4 dies però duia dues motxilles i molta roba innecessària, massa motxilles i massa pes. Tot i això, en un principi semblava que la solució era fàcil, ho podia deixat tot en una taquilla de l'estació d'autobusos fins que tornés, no obstant el problema va sorgir quan vaig preguntar els preus i va resultar que és caríssim deixar-hi l'equipatge més d'unes hores. Així doncs, vaig haver de fer servir l'enginy i buscar una alternativa: vaig buscar una bugaderia i hi vaig deixar tota la roba que em sobrava (només em vaig quedar amb una muda), d'aquesta manera, i per una sisena part del preu de la taquilla de l'estació d'autobusos, tindria la roba ben guardada i a més me la tornarien neta. Va esser una gran idea!

Després de descarregar la motxilla, ja estava a punt per anar a buscar informació sobre les rutes que volia fer. Vaig anar a la seu d'Expediciones Sierra Norte, on em van explicar una mica com es treballa i la situació en que es troba la zona on volia anar, que és la zona dels Pueblos Mancomunados de Oaxaca. Els Pueblos Mancomunados són un conjunt de 7 pobles els terrenys dels quals no tenen propietaris sinó que són de tothom qui viu en els pobles, els recursos que s'hi generen són comunals de manera que tothom treballa per un bé comú (la pobresa hi és gairebé inexistent). També els beneficis del turisme s'inverteixen directament al poble (mantes per la gent gran quan arriba el fred, per exemple). Allà em van explicar que el millor per anar-hi de ruta era agafar un guia i quedar-se a les cabanyes preparades per turistes, i que ells em podien muntar tota la excursió, des de com arribar als pobles fins a com tornar. No obstant això, el que jo buscava era aventura, per tant, ni guies, ni ruta organitzada, només els vaig comprar el mapa de les rutes i la resta ja m'espavilaria jo! I és que les millors experiències són les que et trobes quan improvises!

Així doncs, amb l'esperit aventurer renovat, me'n vaig anar a passejar una mica pel Zócalo de Oaxaca i després directament a buscar el transport que em portaria, aquell matí, a unes de les ruïnes més espectaculars de la zona, les de l'antiga capital zapoteca: la majestuosa Monte Albán. Aquesta zona arqueològica es troba molt a prop de Oaxaca, de fet està just sobre d'una petita muntanya amb unes vistes espectaculars de totes les valls de l'entorn. Segons els estudis històrics aquesta ciutat Zapoteca va esser un centre de poder molt important després de la caiguda de Teotihuacan, i durant alguns segles va ser un punt de trobada de moltes cultures, des dels mateixos zapotecas fins a mayes, teotihuacans, mexiques, ... . Aquí a Monte Albán vaig conéixer un noi també del DF i vam fer tota la visita junts. Vam estar-hi tot el matí, fins a les 2 del migdia aproximadament, i és que són unes ruïnes espectaculars! El més interessant de tot, un edifici que trenca tots els esquemes de la ciutat: es troba enmig de la plaça dels temples però està orientat en un angle molt diferent a la resta de temples i no té una forma definida, sembla esser que era un observatori astronòmic (la estranya orientació de l'edifici no era més que l'intent d'utilitzar-lo per indicar la posició d'alguns astres en moments importants de l'any), a la vegada que també era un lloc on s'inscrivien les ciutats conquerides i les majors victòries dels Zapotecas.

Després de la visita a Monte-Albán, vaig tornar a Oaxaca, em vaig acomiadar del meu nou amic i me'n vaig anar a buscar la companyia d'autobusos que m'havia de dur a la meva primera parada a la Sierra Norte, Lachatao. Vaig travessar tot Oaxaca, i al final vaig arribar a l'adreça on hi havia d'haver la terminal d'autobusos que m'indicava la guia "Lonely Planet", el problema és que la guia és del 2009, i just en el lloc on hi hauria d'haver hagut la companyia d'autobusos ara hi havia una empresa de repartiment d'aigua embotellada, la companyia d'autobuos havia tancat i ja no hi havia busos que portèssin a Lachatao. Així doncs, primer imprevist, no obstant això vaig reaccionar de pressa i vaig fer un canvi de plans, començaria per un altre poble, Llano Grande, a on podia arribar mitjançant un bus d'una companyia d'autobusos de 2ona classe amb sèu a l'altra punta de la ciutat, bufff, a la terminal d'autobusos de segona classe (Flecha Zempoaltépetl és el nom de la companyia). En arribar-hi vaig demanar pel següent autobús i va resultar que sortia ben tard, a les 20:30 i que arribava a Llano Grande a les 23:15, una mica tard, però vaig pensar que no seria un problema.

El viatge va anar bé, vaig dormir una estona, i en arribar a Llano Grande, altre cop una nova sorpresa. El conductor va parar enmig del no-res, no hi havia cap farola i gairebé cap casa, i em va dir que allà era on jo havia de baixar, Llano Grande. Una mica sorprès/espantat, vaig baixar, i sort que duia el lot! Vaig voltar enmig d'aquella foscor, de lladrucs de gossos i de silencis, i vaig arribar a la sèu de Expediciones Sierra Norte, on lloguen les cabanyes, però ja estava tancat i no hi havia ningú enlloc, les cabanyes també estaven tancades. Feia fred, i no tenia on dormir, i ja eren les 24:00h, vaig pensar en posar-me a dormir en un porxo però voltant voltant vaig trobar una cabanya en construcció. La porta de la cabanya estava oberta i aquesta tenia teulada, parets, i un terra irregular: faria el fet, passaria una nit en plan okupa. Vaig dormir prou bé, dins el sac i amb roba a sota per aïllar del fred i la humitat del terra (no portava màrfega), i és que a més de 3000m d'alçada les nits sempre són fredes.

De bon matí (6:30) vaig desokupar la cabanya i vaig començar a caminar. Just abans de començar, però, vaig trobar-me els encarregats d'Expediciones Sierra Norte. No els vaig dir res d'on havia dormit, és clar, però sí que vaig haver de pagar-los amb molt de gust els 50 pesos d'entrada a la Mancomunitat (són uns d'aquells ingressos que com us he explicat repercuteixen directament en la gent dels pobles). Fet això, i amb el sol sortint ja del darrere de les muntanyes, vaig poder apreciar que Llano Grande és un poblet ben petit i que no és estrany que no hi hagi ni faroles (no crec que arribin als 200 habitants), aquí al bell mig de la Sierra Norte.

Ara sí, vaig començar a caminar, i tan sols començar ja vaig veure que seria tota una aventura seguir les rutes marcades al mapa: no hi havia pràcticament CAP indicació ni cap marca! És a dir, m'hauria de guiar únicament pel mapa, seguir els camins més transitats (en realitat no em vaig trobar ningú més fent les rutes), seguir petjades i marques de bicicleta, i orientar-me amb el sol per saber si anava en la direcció correcta.

El meu destí en aquest primer tram era arribar a Cuajimoloyas. Vaig prendre la decisió de no ser massa agosarat i mirar de fer rutes relativament curtes cada dia (màxim 5-6 hores) de manera que en cas que em perdés tingués temps de rectificar abans no es fes fosc. La caminada era dura, com sempre quan es camina per sobre dels 3000 metres, i és que els pobles pels que volia passar estaven tots entre els 3000 i 3300 metres d'açada, a la zona més alta de la Sierra Norte. Amb tot això, els paisatges eren realment espectaculars, aquests boscos de selva nuvolosa em recordaven estranyament a casa.

Vaig arribar a Cuajimoloyas cap al migdia. Cuajimoloyas és el poble més gran de la mancomunitat, amb uns 1500 habitants, és molt tranquil, i molt indígena, hi ha gent gran que ni sap el castellà, parlen només Zapoteco, en definitiva, és genial! En aquest poble vaig anar a la oficina de turisme i vaig reservar una cabanya compartida per passar la nit a Benito Juárez, el següent poble on volia arribar a dormir. Vaig dinar, vaig fer un suc de papaya que se'm va posar molt i molt bé, i em vaig tornar a posar en marxa. El camí de Cuajimoloyas a Benito Juárez és preciós, i et trobes en tot moment amb gent que cultiva blat de moro en els llocs més estranys possible, camps del tot inclinats, aprofitant al màxim la terra, i encara ho fan de la manera que ho feien fa segles, només amb tracció animal (llaurar per exemple) i amb les pròpies mans (sembrar, collir i tallar canyoques). El camí, encara estava més mal indicat que el primer tram, de fet només em vaig trobar UN indicador en tot el camí de 5 hores, em vaig perdre unes quantes vegades, a més només de començar em vaig adonar que havia perdut el mapa, ... quin desastre! Tot i això, seguint petjades i roderes de bicicletes me'n vaig acabar sortint, no sense moments d'estrès, ho he de reconèixer.

Esgotat, vaig arribar a El Mirador, un punt molt alt just sobre de Benito Juárez, i amb unes vistes increïbles. En aquest mirador hi han construït una torre de vigilància a la que es pot pujar, i també tot un parc d'aventura amb tirolines, ponts de mico etc etc. Un bon lloc per passar una tarda. M'hi vaig estar una bona estona descansant fins que vaig decidir baixar fins al poble.

Benito Juárez va resultar ser també un poble molt petit, amb no més de 300 habitants, i d'una bellesa indescriptible. És un poble molt indígena, on poca gent parla el castellà, de fet baixant em vaig trobar amb una senyora gran que en un castellà molt "patatero" em va preguntar d'on venia i què feia per allà, i em va explicar algunes coses del poble. Resulta que són un poble molt lligat a la natura, com els seus avantpassats, li tenen molt de respecte, i això es es pot comprovar en llegir el munt de cartells pro-natura que hi havia en tot el camí, un dels que em van agradar més deia: "La tierra ama nuestras pisadas pero teme a nuestras manos", una frase per reflexionar. En arribar al poble pròpiament dit em vaig trobar en que els d'Expediciones Sierra Norte estaven repartint mantes a tota la gent gran del poble, comprades amb els ingressos del turisme, en un acte molt bonic. En acabar l'acte, em van acompanyar a la meva cabanya "compartida" que no vaig compartir perquè era temporada baixa i era l'únic que es quedaría en una de compartida (sí que hi havia gent a les individuals). Hi havia aigua calenta, i la habitació era, pel meu gust, massa luxosa, però estava bé, em vaig dutxar i em vaig relaxar després d'un dia dur. Cap al vespre me'n vaig anar a sopar al menjador comunitari (una quesadilla i un suc, tot per 25 pesos), a observar com els nens, i alguns no tan nens, jugaven a bàsquet i a comprar alguna cosa per esmorzar l'endemà, i aviat cap a dormir.

Em vaig llevar ben d'hora, l'aire fresc del matí em va despertar i la sortida de sol va esser espectacular, sobretot amb el paisatge de bosc dens i emboirat que s'em regalava. Les teulades de les cases estaven plenes de blat de moro posat a assecar, i la gent tot just començava a treure el cap de les seves cases. Em vaig posar en camí, però no en el camí que havia previst ... La meva idea era anar fins a la Naveria i tornar, però si feia això no tindria temps de visitar uns altres punts dels Valles Centrales (ja fora de la Sierra Norte) que m'havien recomanat, per tant, sense tenir cap decisió presa vaig començar a caminar en direcció a la Naveria. I va esser just en sortir del poble que em vaig ben equivocar, vaig prendre un camí que no era ni el de la Naveria ni el de sortir de la Sierra Norte (per sortir de la zona havia d'anar fins a la carretera i agafar un bus), sinó que vaig agafar el camí de Teotitlán del Valle. I quina gran equivocació!! Com sempre, tot el que és improvisat et porta a les experiències més interessants!

El camí de Teotitlán del Valle era un camí de 25 Km, a ple sol, per pista forestal, però amb unes vistes espectaculars. El camí va esser esgotador, caminant sota un sol de justícia i recollint les escombraries que anava trobant (com sempre, hem de deixar el món millor de com l'hem trobat! Filosofia escolta sempre!), però va valer la pena, de fet, entre deixalla i deixalla, allà, enmig del no-res, em vaig trobar un bitllet de 20 pesos, quina sort! A veure si haurem de començar a creure en això del "karma"...
En tot el camí per pista forestal em vaig anar trobant miradors, fonts, dèus d'aigua, arbres monumentals, estranys animals, i també vaig poder veure clarament com la vegetació anava canviant a mesura que baixava des de la cota 3200 a la 1400 (a baix tot era ben sec mentre que dalt de la Sierra Norte era un bosc tropical humit).

Cap a la 1 del migdia vaig arribar a un petit pantà ple de flora i fauna (fotges, ànecs, ...) i just davant, en un turonet, ja hi havia Teotitlán del Valle. Teotitlán del Valle és una petita població, ja fora dels pobles mancomunats, on també es respira un ambient molt indígena, i on sembla que el temps s'hagi aturat. La gent em saludava pel carrer, vaig anar a passejar pel centre i vaig visitar, primer de tot, la magnífica església que té aquesta població, allà, es poden veure fragments d'un antic temple Zapoteco enganxades a les parets del temple actual. Em vaig passejar pel mercat d'artesania (aquesta població és famosa per l'artesania tèxtil  tota feta a mà i amb tints naturals, i pel que sembla és la de millor qualitat del país). Vaig aprofitar un moment per anar a escriure uns correus en una botiga on tenien internet (de fet era una farmàcia amb una habitació secreta on hi havia ordinadors ...) i finalment, me'n vaig anar al mercat municipal amb la intenció de fer un batut de fruites, tot i això el mercat estava gairebé tancat, eren la 1:30 i es veu que només obrien de 9 a 12. Era un mercat que tenia 3 seccions, la de fruita i verdura, la de "restaurant" i la de cacau i cafè. Tot i això vaig tenir sort i em vaig trobar una senyora a la secció de fruita i verdura que estava disposada a fer-me el batut. Era la "Doña Juana" i me'n va preparar un d'especial de plàtan, maduixa, papaya i llet pràcticament acabada de munyir. Era una senyora molt simpàtica, i vam xerrar una bona estona i una mica de tot:

-Ells parlen Zapoteco i una mica de castellà i als nens, a l'escola, encara se'ls ensenyen les dues llengües.

-Era una senyora soltera però amb 3 nebots que s'estima molt i que estan estudiant. Em va dir que li recordava molt a un d'ells.

-Vam parlar també de com de difícil és pagar-se els estudis i em va animar a continuar ja que em queda poc i que valdrà la pena.

Em va caure molt bé, i crec que jo també a ella, de fet, de cop va desaparèixer del mostrador i va reaparèixer portant-me tres mandarines que em va regalar, em va dir que si volia també em convidava a dinar. Tot i això, sabent-me molt greu li vaig haver de dir que no ja que encara volia fer moltes coses abans no s'acabés el dia. Ens vam acomiadar i li vaig prometre que li faria bona propaganda i que si mai tornava per Oaxaca, l'aniria a visitar.

Així doncs, després d'aquesta nova experiència vaig agafar un autobús, just davant del mercat (autobusos metropolitans de Oaxaca), i em vaig dirigir a la següent parada, el petit poble del Tule.

I perquè em vaig dirigir a aquest petit poble? Doncs perquè segons semblava era on podria trobar el que es considera l'arbre més gran del món (que no el més vell). I era cert, de lluny ja es podia veure com un petit bosc enmig del poble, i quan ens hi vam anar apropant ens vam adonar que no era un bosc sinó un sol arbre, just al costat de l'església. Vaig entrar al parc i em vaig posar a escriure unes paraules: "És un arbre impressionant i antic, un d'aquells éssers que et fan adonar de com de petits som els humans, 50, 100, ..., quants homes podrien abraçar-lo? això també em recorda aquell panell que vaig veure ahir on deia que a la terra li agraden les nostres petjades però tem les nostres mans. Quantes mans podrien abraçar aquest ésser, quantes mans es necessiten per protegir-lo? Que aquest arbre segueixi aquí és símbol que la terra pot témer menys les nostres mans? M'agradaria creure que sí, que no només els ingressos del turisme són els responsables que ell segueixi aquí."

Em vaig estar una bona estona a l'ombra d'aquell ésser magnífic i antic, però era hora de marxar. Tot i això vaig aprofitar uns últims moments per acabar de donar la volta. A l'altre costat de l'arbre hi vaig descobrir un fill seu, un arbre jove de no més de 50 anys, també, una mica més enllà, un altre fill, aquest més antic, d'uns 1000 anys, però encara no arribava ni a ser la meitat de gran que el seu progenitor. Me'n vaig anar amb la sensació d'haver vist una d'aquelles meravelles de la natura que has de veure com a mínim un cop a la vida, un ésser de milers d'anys d'antiguitat, enorme, més gran que qualsevol casa o església del seu entorn.

Ja era tard quan vaig arribar Oaxaca, de fet ja era fosc. Vaig buscar allotjament barat en un petit hostal, la veritat és que el que vaig trobar estava una mica destartalat però jo no necessitava comoditats, amb un llit en feia prou. Em vaig decidir per l'opció més barata, una habitació compartida, que altre cop va acabar essent no compartida perquè era temporada baixa (dels 14 llits només jo en vaig ocupar un). Em vaig dutxar i vaig sortir a passejar pel centre i a sopar. Vaig tornar d'hora per anar a dormir, l'endemà encara volia visitar unes quantes coses.

Em vaig aixecar ben d'hora i vaig fer la maleta petita, era dia 5 de gener i vaig decidir que també la nit de reis la passaria en aquell hostal. Vaig deixar la maleta gran a la recepció i me'n vaig anar a buscar un autobus de segona classe que em portés fins al meu objectiu del dia, Hierve el Agua. Hierve el Agua és un petit poble perdut enmig de les muntanyes (per arribar-hi has d'agafar un autobús fins a Mitla i després fer una hora i mitja amb camioneta per pistes forestals), al costat del qual, just a la vora d'uns cingles, brollen aigües termals sulfuroses. És un lloc molt impressionant ja que els brolladors són molt a prop dels cingles de manera que l'aigua regantella per les parets dipositant el calci i el sofre i creant unes espectaculars cascades de pedra, a més hi ha unes quantes piscines d'aigua calenta on et pots banyar. S'ha de dir que aquest lloc ja era conegut pels antics Zapotecas, i de fet, està ple de petits canals per transportar l'aigua d'un costat a l'altre indicant també llocs on hi havia brolladors que ara ja estan secs. Una altra cosa interessant és que en alguns punts concrets t'adones, fent copets a la roca, que aquesta està buida per dins.

Després de fer una volteta de mitja hora i de fer unes quantes fotos, vaig tornar a la zona de piscines i em vaig banyar tranquil·lament, conversant amb altres turistes que també s'estaven banyant. Ben relaxat vaig dinar i ja era hora de tornar a baixar amb la camioneta. Mentre m'esperava a que la camioneta arrenqués vaig tenir temps de conèixer una parella d'EUA molt simpàtics que havien estat fent un voluntariat per Puebla (aquí vaig descobrir que no tots els gringos són tan dolents com em pensava ...), i també vaig tenir temps de veure un colibrí i unes abelles compartint flors, tot un espectacle.

Després d'unes hores ja tornava a esser a Oaxaca, i a la terminal d'autobusos de segona classe em vaig permetre el luxe de provar el cacau pur, directament la llavor de cacau. Resulta que aquesta és amarga però boníssima. Després d'això me'n vaig anar a la bugaderia a recuperar la meva roba i vaig  tornar cap a l'hostal a deixar les coses.

Ja al vespre, vaig anar a fer la última passejada pel centre: el zócalo, la alameda, la catedral, la calle Alcalá, la església de Santo Domingo (una meravella de l'arquitectura i la decoració, tot i que no hi vaig poder estar gaire temps ja que hi havia un casament), ...

Ja era fosc i em vaig asseure just davant de l'església de Santo Domingo, allà em vaig posar a escriure unes paraules: "A tot arreu hi ha ambient de festa, i és que és nit de reis. A Catalunya ja han passat, segurament, allà ja són la 1:30h de la nit mentre aquí els reis encara recullen les cartes dels nens pel carrer. La gent passeja en l'ambient tranquil del capvespre Oaxaqueny, jo, també m'hi deixaré perdre en aquesta nit, la meva última nit de vacances."
Hi havia músics al carrer, i una cosa em va sorprendre, els tres reis d'orient mexicans no són com els europeus, aquí en tenen un de negre (africà, sense barba ni cabells sinó que porta un turbant, de fet aquest sí que és com el nostre), un de ros (també com el nostre) i un de pell blanca però amb barba i cabells negres, en definitiva, la diferéncia és que no hi ha rei blanc.
Aquest país no deixa de sorprendre'm.

Ja era tard i me'n vaig anar a sopar i a dormir. L'endemà, ben d'hora per no perdre el costum, em vaig aixecar, em vaig acomiadar dels propietaris de l'hostal i vaig dirigir-me a la terminal d'autobusos OCC per agafar un autobús cap al DF, a on vaig arribar a mitja tarda.
Vaig arribar al pis, tot correcte, vaig desfer les maletes i vaig descarregar les fotos del viatge.
El viatge s'havia acabat però les aventures i experiències quedarien per sempre més gravades a la meva ment. Sens dubte, aquest viatge m'havia canviat com cap altre ho havia fet abans.

I així es van acabar les vacances de nadal, unes vacances diferents, lluny de casa, però amb moltes i molt bones experiències.

I després del nadal, va tornar la rutina, petits viatges de cap de setmana i mooolta feina! Us ho explicaré tot en la propera entrada!

Salut, i continueu mirant les estrelles!!!

Nadal, lluny de casa (Boca del Cielo)

Hola a tots de nou! Començo aquí la tercera entrada d'aquesta sèrie de nadal!

Després de la pujada al Tacanà van arribar uns dies de descans i de reflexió en un paratge costaner fantàstic, Boca del Cielo.

D'aquest lloc n'havia sentit parlar molt, i molt bé, per boca de l'Esther i la Iris que hi van ésser durant les vacances de l'any passat. Les havia sentit parlar de les cabanyes "Guiri-Guiri" gestionades per uns catalans no com un negoci qualsevol sinó com una cooperativa, i amb molt bon rotllo, i és on també aquest cop aniríem a parar.

Així doncs, el dia 29 de desembre vam agafar l'autobús i ens vam dirigir cap a Tonalà, un petit poble des d'on surten les combis cap a la zona costanera de Boca del cielo. Aquest viatge però no el vam fer tots junts, hi vam anar en dos grups, en el primer erem les Núries, l'Esther i jo, en el segon en Víctor i els seus amics. Durant tot el camí vam poder veure als marges de l'autopista camps i camps d'arbres de mango (que recentment he descobert que no són autòctons de Mèxic) i d'altres espècies, i també, com no, vam dormir una mica.

Ja a Tonalà vam dinar i vam esperar l'altre grup que arribava, en principi, molt més tard. Un cop van haver arribat, abans del que ens pensàvem ja que ens van enxampar just acabats de dinar, ens vam tornar a dividir per acabar de comprar el menjar pels dies d'estada a Boca (allà només hi dinaríem, el sopar i esmorzar ens el portàvem), i després vam intentar arribar a Boca sense haver de pagar res, és a dir, fent autoestop, això va ésser tota una aventura:

-L'aventura de l'autoestopista: Ja us puc avançar des d'un principi que sí, vam arribar a Boca del Cielo fent autoestop, tot i que va ésser una mica més complicat del que pensàvem: 

1- Per aconseguir que ens recollissin per primer cop vam intentar la típica tècnica d'amagar els nois (jo) i que les noies intentessin fer parar alguna camioneta, no va funcionar, vam desistir de la tècnica i al final., fent autoestop tots junts vam aconseguir que es parés una camioneta on hi anava una parella. Aquests ens van dur fins a mig camí. 

2- El segon cop va ésser més fàcil, ja es feia fosc i uns nois joves ens van acostar fins al següent poble ja que no és molt segur estar en llocs foscos caminant, així doncs podem dir que bàsicament ens van recollir per pena. 

3- En el poble on ens van deixar el segon cop és on vam trobar-nos amb la aventura més divertida. Gairebé immediatament després d'arribar, un grup d'homes adults que anaven a ballar a una festa a Puerto Arista ens van oferir de portar-nos fins al trencall de Boca del Cielo. La qüestió és que ens van dir que ja marxàvem "ahorita mismo", però l'ahorita mismo mexicà ja sabem el que vol dir ... vam estar xerrant amb diversos dels homes de la camioneta, va passar mitja hora, i mica en mica veiem com ells anaven desapareixent, el motiu que ens donaven era que anaven a buscar al conductor que pel que semblava havia anat un moment a prendre alguna cosa, les nostres sospites eren que se n'havia anat a sopar, i el que més ens divertia és que cada vegada que un dels homes de la furgoneta deia que l'anava a buscar, ja no tornava ... al final vam començar a intentar fer parar d'altres camionetes, però quan ho intentàvem ens deien "tranquilos tranquilos ahorita mismo nos vamos", sí, ahorita mismo .... En un moment donat va passar una combi, i sorpresa! Era la resta del nostre grup, i tot i que havien hagut de fer diverses gestions a Tonalà, cosa que feia que anessin ja molt preocupats per fer-nos esperar, ja ens havien atrapat! Els vam dir adéu, i a esperar altre cop, i finalment, una hora i mitja després d'haver arribat en aquell poblet, per fi va tornar el conductor i la resta d'ocupants de la furgo, realment es veia que havien estat bevent (no el conductor), quina barra!! Tot i això com excusa per l'espera vam aconseguir que ens portessin directament a Boca del Cielo i no només al trencall! El camí fins allà va ésser ben divertit, amb tots aquells semi-borratxos fent broma i dient tonteries. Finalment doncs vam arribar a Boca!

Ja arribats a boca vam trobar-nos amb la resta del grup, però tocava tornar a esperar, ens faltaven dos membres que s'havien perdut. Al cap d'una bona estona els vam poder localitzar per telèfon i ens van dir que arribarien el dia següent, que havien tingut problemes per trobar transport. Així doncs, vam regatejar amb el barquer que ens havia de portar a la illa on hi ha totes les cabanes i vam aconseguir que ens baixés el preu a 10 pesos per persona! Quan ens en demanava 20! Perfecte! Cinc minuts després arribàvem a les cabanes. Ens vam instal·lar en una Palapa (bàsicament una estructura de fusta oberta per tots costats amb teulat de fulles de palmera) molt propera al mar, vam a sopar, i a dormir! Aquí vaig prendre una bona decisió, em vaig apropiar d'una hamaca i vaig decidir que aprendria a estar-hi i a dormir-hi fos com fos! I així ho vaig fer, vaig aprendre la tècnica de la diagonal, una tècnica que funciona moolt bé i que permet no despertar-te caient a terra durant la nit. Les hamaques, un cop t'hi acostumes, són ben còmodes! I sobretot, fresques!

L'endemà al matí ens vam llevar amb els rajos de sol a la cara, tot feia la impressió que seria un bon dia, i un bon dia va ser.

Ens vam aixecar, vam esmorzar, ens vam anar a banyar al pacífic (aquí ens van avisar que feia un parell de dies un noi s'havia ofegat just en aquell punt, en aquella platja, el consell a seguir, no entrar més endins d'on l'aigua t'arribi a la cintura, i és que al pacífic hi ha moltíssima mar de fons i moltes corrents perilloses), i desprès d'una petita anècdota amb un home que es dedica a collir i vendre cocos (es veu que l'atreia enormement l'Esther, o com a mínim una part d'ella ...), ens vam passar la resta del matí menjant coco, bevent aigua de coco, menjant més coco, obrint cocos amb els matxets, i fent vasos de coco, bàsicament vam passar un matí de menjar i de tallers. I per mi, va esser un grandíssim matí ja que com molts sabreu sóc un gran fan del coco i aquí vam poder tastar tan els cocos "joves" que tenen la polpa gelatinosa que es desfà a la boca, i són justament aquests els que es venen, i també els "vells" que són els que ens va regalar l'home ja que no es poden vendre (sorprenentment són també els que arriben als nostres mercats).

Just abans de dinar ens vam tornar a banyar i vam anar a veure els corrals de les tortugues, a la zona de recuperació. Allà ens van donar la mala notícia que per problemes de personal (són tots voluntaris) no tenien nius en que haguessin de néixer tortugues en aquells dies, ens perdríem doncs els alliberaments, què hi farem!

I amb tot això ja era hora de dinar, i quin dinar! Vam menjar fideuà amb all i oli! I això enmig de l'Amèrica més profunda!! Tot un luxe! I de segon un peix boníssim, que pel que em van dir és un peix anomenat Llisa.

En acabar de dinar, a fer migdiada a l'hamaca, i és que això sí que eren unes vacances de veritat! Vida de gos completament!

I a la tarda, com nens petits, ens vam dedicar a enterrar gent a la sorra, i quan dic gent vull dir a mi, i quan dic ens vam dedicar, vull dir es van dedicar, com podreu comprendre jo no podia fer més que estar enterrat. Ara bé aviso als que no els han enterrat mai, un cop surts de sota de la sorra la sensació és molt desagradable, et pica tot el cos d'una manera espantosa ja que la sorra bloqueja el rec sanguini d'alguns vasos de la pell! Quedes tot ben pigallat de vermell!

El dia es va acabar així, vam fer un sopar ràpid i unes cahuames (el que en diríem nosaltres unes xibeques), però va passar una cosa inesperada, mentre fèiem sobretaula tranquil·lament asseguts vam notar una cosa estranya, uns moviments de cisalla i una sensació molt rara al cos, era un terratrèmol, si sí, el primer terratrémol que he sentit mai va ésser aquí a Boca del Cielo, un terratrèmol de 5.2 graus a l'escala de Richter a les 19:18 minuts del dia 30 de desembre de 2012. Va ésser un altre detall curiós del dia.

Finalment i abans d'anar a dormir vam anar a fer una petita vetlla d'estels a la platja abans que sortís la lluna, que havia estat plena uns dies abans. Vam poder veure les constel·lacions del Peix austral, el Fènix, la Gralla, la Creu del sud altre cop, el Centaure,  i finalment la lluna. I he de dir una cosa curiosa sobre la lluna, aquí, a Mèxic, en estar a una latitud molt més baixa que Catalunya, a la lluna plena no s'hi veu una cara, s'hi veu clarament un conill!! Hi ha moltes llegendes de les antigues cultures mesoamericanes on es diu que el conill és un animal símbol de la lluna, d'entre aquestes n'hi ha on s'intenta explicar el perquè hi ha el conill gravat a la lluna.

I ja havia arribat l'últim dia de l'any, sense fer referència a la broma de l'home dels nassos va començar el dia. Va ésser un dia semblant a l'anterior, al principi com a mínim. Vam continuar anant tot el dia en banyador i prou, ens vam banyar, vam fer un taller de trenes amb fils enlloc del de vasos de coco, ens vam tornar a banyar, vam dinar guacamole (alvocat, tomàquet, ceba i llima, tot amanit amb sal i oli) amb totopos, amanida i sardines en llauna. Vam fer migdiada i a mitja tarda me'n vaig anar fins al tortugari on em van dir que era possible que al cap d'una hora (a les 17:30) se sabria si finalment aquell dia hi hauria alliberament de tortugues ja que bàsicament aquestes només surten de la sorra en dos moments molt concrets del dia, just a la posta de sol o just abans de sortir. Per esperar vaig decidir anar a fer un passeig en solitari per la platja. I mentre el sol anava baixant cap a l'horitzó i jo caminava per la platja cap als punts menys habitats de la illa, no podia deixar de pensar en Catalunya, què estarien fent els de casa? I la colla? I just a les 17:00 em vaig parar i vaig fer-me una foto amb el sol ponent-se i amb un Bon any nou 2013 escrit a la sorra, i és que en aquell moment ja eren les 24:00 a casa.

Havent fet la foto vaig girar cua i vaig tornar al tortugari. I allà vaig asseure'm just fora del corral per esperar a que fossin exactament les 17:30 ni un minut més ni un minut menys. I qui ho havia de dir que els cuidadors voluntaris m'estaven veient com vigilava els nius des de fora? Quan vaig entrar hi havia molta gent esperant per allà, mentre una de les voluntàries, una noia francesa, obria un per un els nius que ja haurien d'estar buits per veure si quedava alguna tortugaq mandrosa que encara no havia sortit i també per fer recompte de quants ous no eclosionarien mai. Entre totes les closques que va anar traient va trobar un ou que era bo i encara no havia eclosionat, ens va informar que era el d'una tortuga albina, les quals tardaven uns quants dies més a eclosionar (55 enlloc dels 45 habituals), cosa que els feia inviables ja que les tortugues necessiten l'ajuda de les seves germanes per poder travessar els 40 cm de sorra que els separen de la superfície. També s'hi va trobar el cadàver d'una petita tortugueta que no va aconseguir arribar a la superfície. Mica en mica la gent va anar marxant, perdent la esperança d'alliberar tortugues en aquell mateix dia, però jo em vaig quedar a observar, i això va portar a que, quan ja només quedava jo, i excepcionalment, l'encarregat em deixés entrar dins al recinte a ajudar amb les tasques d'obertura de nius i recompte d'ous eclosionats i no eclosionats, la veritat, va esser tota una experiència i un privilegi!

I enmig de la feina, una nova i grandíssima, i també tràgica, notícia: d'un niu natural no catalogat havien començat a sortir tortuguetes, però ho havien començat a fer massa d'hora i algunes s'estaven morint cremades a la sorra. Vam recollir i hi vam anar corrents (de fet tan corrents que tot i que vaig trobar-me pel camí a tots els meus companys de viatge només m'hi vaig tirar una foto i vaig prosseguir amb el camí de salvament). Quan vam arribar al lloc en qüestió ja hi havia mitja dotzena de tortuguetes mortes, tot i això en obrir el niu n'hi vam trobar una trentena d'encara vives i acabades de sortir de l'ou, més uns quants ous a punt d'eclosionar. Les tasques per obrir el niu van durar ben bé una hora i va ésser una hora molt i molt emotiva, per cada tortuga viva que sortia i per cada tortuga morta també. En acabar, vam enterrar amb delicadesa les restes de les que no ho havien aconseguit al matex lloc d'on havien sortit, allà és on havien de romandre, on la natura les hauria deixat per tal que formessin part, altre cop, del cicle de la vida. La resta de tortuguetes, les supervivents, serien enterrades un dia més a la sorra, en un ambient controlat, i és que encara tenien les panxes plenes d'aliment de l'ou, i en aquest estat no podien ser directament alliberades, no seria natural. Així doncs, tot i no poder veure com les alliberaven vaig poder tenir la satisfacció de veure com unes tortuguetes sortien de l'ou i del niu. Amb tot això vaig parar ben poca atenció a la última posta de sol de l'any, i és que va ésser una experiència que, crec, d'alguna manera m'ha canviat.

En tot el que va passar en aquesta tarda vaig poder reflexionar-hi una bona estona, la veritat em va deixar tan trastornat que no vaig poder gaudir tan com ho hauria fet en condicions normals de tot el que vindria aquella nit. De fet em vaig asseure en un moment concret de la nit i vaig escriure el que segueix:

"I aquí estem de nou, prop del mar, a Boca del Cielo, natura, pau, amics d'ara i d'abans, són moments de felicitat, per prendre decisions, pensar en la vida i en el que volem ser. La vida t'arrossega com la mar de fons i has de fer força, perseverar i decidir per aconseguir arribar on realment vols arribar, el que et portarà a la felicitat. Jo ha decidit, serà difícil però és el camí que vull, i només depèn de mi el seguir-lo. Biologia és la meva elecció. Un post-doc no és el meu futur, no ara.

És en moments de pau i amb poques coses al cap en el que som més conscients del que més ens importa."

Ho tenia clar en aquell moment, i molt present en els dies que van seguir, però també sóc conscient que precipitar-se no és bo i tot s'ha de sospesar. Aquestes paraules han quedat gravades en el meu cap i el que tinc clar i romandrà de tot això és que ja n'hi ha prou que la vida m'arrossegui, és hora de prendre decisions (o ho serà d'aquí a un any i mig quan acabi el doctorat), poc importarà el que desitgin els altres, el que importarà serà, per sobre de tot, i a diferència del que he fet fins ara, el que jo desitgi de veritat.

Va continuar la nit, els propietaris de les Palapas van preparar un bon sopar de cap d'any on hi havia de tot, per fer tacos, i també hi havia truita de patates en definitiva va ésser un molt bon sopar. I arribada l'hora de les campanades, doncs no teníem raïms i tampoc campanar, així que vam improvitzar i vam fer els quarts amb una paella i les campanades amb una olla (no sabem ni sabrem mai en quin moment van ésser les 12 de la nit de veritat ja que tots els rellotges que teníem anaven diferent), i a cada campanada, enlloc d'un raïm, un peto a algú dels que érem per allà. Va ésser un cap d'any ben curiós. Vam fer uns quants jocs de cau i per acabar vam anar a una foguera a la platja. Tot i això, com ja he comentat, jo no estava en les millors condicions per estar de festa de manera que me'n vaig anar a dormir aviat per aixecar-me a veure sortir el sol i fer la primera passejada de l'any.

Després d'haver dormit dues hores em vaig aixecar, just quant els últims companys anaven a dormir, i amb l'Esther i en Roger vam anar a veure la primera sortida de sol de l'any.

Després de la sortida de sol i de felicitar l'any a en Blas (antic co-propietari) me'n vaig anar a passejar per la platja, aquest cop en direcció nord, per anar a veure un bosc de manglars. Pel camí, amb els peus al rompent de les onades em vaig dedicar a espantar els petits crancs que es movien per la zona terra-aigua, i sorpresa, em vaig trobar una síndria que havia portat el mar! El primer regal de l'any! Vaig arribar al bosc de manglars, molt bonic, i vaig girar cua. En arribar a la Palapa la gent ja es començava a llevar, vaig esmorzar i vaig començar a fer la motxilla. Quan tothom es va haver llevat els vaig entregar la síndria, la vam encetar (tenia un estrany regust a mar però era prou bona), i al cap de poca estona ja m'estava acomiadant, ja era hora de començar la tercera i última part de l'aventura! El comiat però va ésser tan ràpid que em vaig oblidar de pagar una part de les despeses (les del beure), he de pensar a tornar els 95 pesos que dec a la Núria Feixas!

 

Així doncs després d'acomiadar-me de tothom vaig agafar una llanxa i cap al poble de Boca del Cielo. Allà vaig caminar una mica i fent autoestop (aquest cop també van haver d'esser tres vegades, però amb això va quedar demostrat que fer autoestop és una bona manera de viatjar pel sud de Mèxic, i que és segura i ben econòmica!) vaig arribar fins a Tonalà i fins a la parada de bus. A punt per començar la última part del viatge, una part que seria de reflexió, un petit viatge en solitari, només jo i la motxilla! 

Després de la grandíssima experiència a Boca del Cielo poques coses podien superar-ho però qui sap!

Així doncs, a la propera i última entrada de l'especial de nadal: Oaxaca!!

Continueu mirant les estrelles, i per d'aquí a uns dies a veure si em sabeu dir si veieu una cara o un conill a la lluna plena!!!

Nadal, lluny de casa (Tapachula)

I el viatge va començar.

Enrrera deixava la ciutat de Mèxic i al davant m'esperaven 17 hores d'autobús travessant els estats de Puebla,  Oaxaca, i pràcticament tot el de Chiapas. Punt d'arribada, Tapachula. Un viatge llarg en un autobús no sempre còmode, amb tres televisors on es reproduïen pel·lícules només fins a la meitat degut a algun problema del reproductor. Vaig intentar dormir i vaig intentar mirar alguna pel·lícula, el temps va passar prou ràpid i abans que me n'adonés fèiem una última parada, just a l'alba, en una àrea de servei perduda enmig de les carreteres de Oaxaca. Vaig menjar alguna cosa, encara quedaven coma mínim 5 hores abans d'arribar, vaig gaudir de l'aire fresc i la sortida de sol i a tornar-hi.

I així cap al migdia vaig arribar a Tapachula. Tapachula és una petita ciutat costanera gairebé a la frontera amb Guatemala, a una latitud d'uns 15 graus nord, és a dir ja ben entrada la zona tropical del nostre planeta (d'aquí que tot i ésser en aquestes dates hi faci igualment mooolta calor i hi hagi molts mosquits!).

En arribar ja gairebé m'esperaven la Núria i l'Esther: petons, abraçades i moltíssima il·lusió de tornar-les a veure. Per fi ja hi era i amb això començava un nadal ben especial.
Just després d'arribar i abans d'anar a deixar les maletes a la seva casa vam anar a prendre junts  un suc de fruites naturals (tropicals i no tropicals), una cosa tan típica aquí a Méxic i que tan es troba a faltar quan es torna a Catalunya, i ens vam posar al dia. Després vam passar pel mercat, i finalment vam anar a la casa on em vaig instal·lar a l'habitació de la Núria, juntament amb l'Esther, i vaig conèixer els seus companys de pis (també catalans), en Víctor i la Núria (Nú). A la tarda ... doncs tocava no adormir-se i anar a comprar tot el que fes falta per celebrar el nadal com si fóssim a casa! Ah i també a acabar de preparar les coses per fer cagar el tió, que ja érem dia 24!!

En aquest moment però, i abans d'anar a comprar, els vaig fer una petita sorpresa, vaig entregar el que em van regalar els amics de la colla i del cau justa abans de marxar: torrons, neules, bombons, galets i ratafia per passar un bon nadal! I també un pastís típic d'aquí que em va regalar una dels meus supervisors aquí a Mèxic just abans de marxar de vacances. Això sí que era bon material per passar un bon nadal!

A la nit del 24, tal com toca, vam fer el sopar de nadal (res de l'altre món, guacamole amb totopos i pa amb tomàquet i carn), i després a fer cagar el tió! Un tió que ja havien estat alimentant els últims dies i que estava disposat a cagar regals per un valor no superior a 50 pesos (uns 3.5 euros). Ho vam passar molt bé i va cagar mooltes coses! A mi un punt de llibre molt xulo i un ninotet Chiapanenc!

I va arribar el nadal, i de bon matí ja ens vam posar a preparar l'àpat del migdia, no podia ésser més tradicional: Escudella i carn d'olla!! Ens va quedar boníssima, tot i que a uns 30 graus menjar sopa es pot fer una mica complicat. I per postres, torrons!! Vam quedar tan tips que no vam poder ni sopar!

A la nit, tot i la infinitat de mosquits que em van deixar les cames fetes un mapa (aquella casa és un criador de mosquits!), vam mirar una pel·lícula  i cap a dormir. Perquè fos un dia perfecte només van faltar dues coses, la xocolata desfeta de bon matí, i poder trucar per videoconferencia a casa, però era festiu i no obrien enlloc, què hi farem, ens vam haver de conformar amb una trucada de les tradicionals!

I va arribar Sant Esteve, dia que aquí no se celebra i per tant tot està obert, pel que sí que vam poder videotrucar a casa i felicitar-los el nadal. També ens vam passar tot el matí a la cuina, i és que l'objectiu d'aquest dia era menjar uns bons canelons! I així van sortir! Uns canelons de peix i de verdura espectaculars! I altre cop torrons i bombons! Buff un dia més no vam poder ni sopar!

Després de tots aquests àpats era necessari fer una mica d'exercici, i feia molt temps que en Víctor tenia ganes d'anar a caminar i pujar a un volcà d'uns 4100 metres que es diu Tacanà, i que està just a la frontera amb Guatemala. Ens vam animar a anar-hi uns quants: en Víctor, la Núria Feixas, jo i un amic d'en Víctor que va arribar el mateix dia 26 al vespre-nit, en Tonet.

Així doncs vam fer la maleta, vam calçar les xiruques i en combis vam dirigir-nos a un poblet a uns 1100 metres d'alçada que es diu Unión Juárez. En aquest poblet hi viu un noi que es diu Romeo, que es dedica a fer de guia de muntanya per pujar al volcà però també per altres excursions per la Sierra Madre. Resulta que aquest noi es va fer molt amic d'en Víctor i la Núria en una excursió de feia uns mesos, pel que ens faria de guia per pujar al volcà sense cobrar-nos res, i fins i tot ens va convidar a sopar a casa seva! I és que a la gent aquí a Méxic no els costa res convidar-te a dinar, sopar o el que sigui, quina cultura tan diferent!

Just en arribar però, i abans del sopar, vam fer una petita excursió d'escalfament a un pic que es diu Pico del Loro, amb molt bones vistes. Per pujar-hi vam haver de creuar el bosc tropical cobert de plantes de cafè i altres plantes per mi desconegudes, en fi, un paradís. Després de menjar alguna cosa a dalt, i ja baixant, vam fer una parada a un riu on ens vam banyar en calçotets, el que fins a cert punt podia ésser una mala idea ja que no en portàvem de recanvi, però banyar-se en un riu aquí era una cosa que no ens podíem perdre, per tant, vam decidir que pujaríem al Tacanà sense calçotets si aquests no s'eixugaven per la nit! I de fet, això és exactament el que va passar! Vam pujar al Tacanà, sense calçotets, una experiència ben estranya.
Al vespre-nit va començar la excursió, i és que la idea era arribar a veure sortir el sol des del cim. A les 19:00 sortíem d'Unión Juárez, i després d'una estona de camioneta vam arribar al punt de sortida. La nit era clara, amb lluna gairebé plena, pel que vam poder caminar sense llanterna bona part del camí. A les 23:30 vam arribar a una zona de cabanes on vivia gent molt humil, en realitat podríem dir que indígenes, els ingressos dels quals provenen bàsicament dels caminants que pugen al volcà, tot i que del que viuen i per tant el seu tresor més apreciat és la terra que els envolta.

I en aquest punt, va arribar un d'aquells moments màgics que tenen aquests viatges: silenci, a la vora del foc, amb només la llum de la seva flama, una cafetera escalfa aigua sobre del foc mentre nosaltres ens anem prenent un cafè acabat de fer, un cafè natural de veritat, en companyia d'aquesta gent tan tan humil, i a poc a poc s'inicia una conversa sobre la situació dels indígenes, sobre com està el món, i sobre què es pot fer per canviar-lo. Ens vam estar allà fins les 2 de la matinada, moment en el qual vam decidir anar a dormir una horeta per tornar a posar-nos a caminar a les 3. I just a les tres un gall ens va despertar, ens vam posar a punt, i quan vaig sortir de la cabanya, una nova sorpresa, per fi vaig veure una cosa que feia molts anys que volia veure, i és que a 15 graus de latitud nord ja es veuen moltes constel·lacions de l'hemisferi sud: just en sortir i mirar el cel allà la vaig veure i la vaig poder reconèixer clarament, la famosa constel·lació de la  creu del sud, i una mica més avall, per fi, alpha centauri l'estrella més propera al nostre sistema estel·lar! Una visió, per mi, espectacular i inspiradora, un bon començament per la pujada que ens esperava!

Desgraciadament en aquest punt vam tenir una baixa, la Núria portava tota la primera part de la ruta no trobant-se massa bé i no va poder continuar, es va quedar a dormir a la cabanya, allà ens esperaria per quan baixéssim. I és que la pujada va ésser molt dura, el volcà és el típic volcà en forma de con, per tant no pares mai de pujar, no hi ha descans, i un cop passats els 3000 metres es comença a trobar a faltar un bon amic, l'oxígen!

Venus va sortir a l'horitzó, les primeres llums de l'alba van treure el nas darrera un paisatge espectacular de volcans enrraviats que deixaven anar udols i grans fumeroles, boscos tropicals i pins de les altures, i nosaltres amunt amunt. I per fi, just abans de sortir el sol vam arribar a la caldera volcànica, que no el cim, i des d'allà, vam gaudir d'una espectacular sortida de sol a més de 4000 metres!

Després de veure sortir el sol, vam anar a fer un cafè, un arròs amb llet, unes quesadillas, unes galetes, ... en les paradetes improvitzades que hi havia dins del cràter (i és que aquesta gent arriben a tot arreu per fer negoci!), i a descansar una miqueta abans d'acabar de pujar al castillo, que és com li diuen al cim.

I cap a les 9:30, ja érem a dalt! Al cim del Tacanà, 4092 metres! I aquest és un d'aquells llocs en els que no saps què dir, de fet, ni tan sols en quin país et trobes ja que la frontera imaginària entre Mèxic i Guatemala passa just per aquest pic. Ens vam fer les fotos de rigor, amb estelada, amb foulard, amb uns amics Guatemaltecs molt simpàtics, i vam gaudir del paisatge després del gran esforç de la pujada.

Ens hi vam estar una bona estona, però la sensació d'estar al cim no pot durar per sempre i finalment vam decidir que ja era hora de començar a baixar, i és que ens quedava una bona baixada!

Passant per les cabanyes vam recollir a la Núria que ja es trobava millor, i ens vam posar a endur-nos totes les deixalles escampades pel camí que vam poder (en aquest país, excepte alguns llocs com la Sierra Norte de Oaxaca, de la que us parlaré a la última entrada d'aquesta sèrie de nadal, no hi ha gens de consciència en el tema de no tirar la brossa a qualsevol lloc!).

En arribar a baix teníem diverses opcions per tornar a Unión Juárez (el punt d'arribada era bastant lluny del poble), algunes molt més cares que d'altres, però vam tenir la sort de trobar un altre grup de nois de Tapachula que també havia pujat al cim aquell dia i que es van oferir a portar-nos fins a la ciutat, estalviant-nos així uns quants pesos. En arribar a Unión Juárez ens vam aturar a deixar a en Romeo, de qui ens vam acomiadar apropiadament agraint tot el que havia fet per nosaltres. I just abans de marxar, un nou xoc cultural. Els nois de Tapachula es van posar a parlar amb en Romeo sobre llegendes molt estranyes de gent que es converteix en gats per fer malifetes, i de bruixes del bosc que fan que la gent es torni boja. El més xocant és que ho deien completament convençuts que era cert! I el xoc va ésser molt més fort encara en adonar-nos que en realitat no reconeixien que existissin malalties mentals sinó que creuen que la gent que està "boja" ho està degut a algun malefici d'algun esperit del bosc! I amb tot això també vull dir que ni els vull criticar ni els vull jutjar, simplement cal entendre que és una cultura diferent, i que segurament aquestes llegendes provenen de temps remots quan no existia cap dels medicaments ni diagnòstics moderns.

Finalment vam arribar a Tapachula després d'una bona estona en companyia dels nois que ens van acompanyar amb la seva antiga combi privada (eren pràcticament tots família, el conductor, era el seu tiet). Just després d'arribar nosaltres i d'acomiadar-nos dels nostres acompanyants, vam anar a una altra terminal de combis on van arribar més amics d'en Víctor i en Tonet, i que ens acompanyarien en la següent part d'aquest gran viatge!
En arribar a casa ens esperava un desordre complet, i no és que haguessin entrat a robar sinó que l'Esther i la Nú havien fet de les seves i hi havia una gran quantitat de llufes repartides per la casa, i és que sense adonar-nos-en estàvem de ple al dia de Sants Innocents!

Tots junts, un grup de 9 persones, vam anar a sopar en una parada de quesadillas i després a concert amb uns amics músics de la Núria, en Víctor i la Nú. Va ésser una bona nit tot i el cansament acumulat per la pujada al volcà.

I l'endemà, dia 29, objectiu Boca del Cielo! Però això és una altra història, una història que us explicaré en la propera entrada d'aquest blog!!!

Continueu mirant les estrelles en aquestes fredes nits d'hivern!!

Nadal, lluny de casa

Hola a tots, ja han passat les festes de nadal. Experiències noves, experiències perdudes, dies al costat de bons amics i dies de solitud, tot això és el que m'ha aportat aquest nadal. Amb aquesta entrada en vull començar una sèrie de 4 on explicaré com han estat aquestes vacances, el que he fet, què he sentit, què he viscut.

Així doncs, comencem.

25 anys signifiquen 25 nadals viscuts dels quals en puc recordar no menys de 20. D'aquests, alguns han estat il·lusionants, d'altres plens de sorpreses, també n'hi ha hagut de més tristos, alguns de rutina i fins i tot alguns de decepcionants. Tots però els he viscut a casa prop de la família, prop dels amics de tota la vida, vivint any rere any experiències a vegades noves i a vegades semblants a les d'anys anteriors.
Així, i amb el temps, quan m'he anat fent gran, he trobat que els nadals s'han anat tornant més i més rutinaris  i cada cop menys il·lusionants, i no sé si ha estat cosa de la perspectiva (nen-adult) o d'altres factors com  per exemple que des de fa uns anys en aquestes celebracions hi falten dues persones que van esser molt importants per mi, les meves àvies.

Aquest any però m'ha tocat viure-ho des d'un altre punt de vista, lluny de casa, veient com dia a dia s'acostaven les festes i com pel televisor proliferaven els anuncis de nadal, de retrobaments familiars i amb amics, d'àpats comuns, de regals, d'emocions. Mica en mica l'enyor s'anava apoderant de mi i barrejant-se amb les ganes d'iniciar el viatge cap al sud per retrobar-me amb dues bones amigues, la Núria i l'Esther, amb qui passar aquests dies de festa. Ho reconec, aquests dies previs al nadal van esser durs, els records m'assaltaven a cada moment, la pena per tot el que em perdria d'aquestes festes, el nadal i el sant esteve a casa amb els deliciosos plats que hauria preparat la meva mare, les quines, els pessebres vivents, les reunions i activitats de nadal del cau, el cap d'any i el tió amb la colla, el fred, l'olor dels focs a terra, la xocolata desfeta, la cavalcada de reis als Hostalets o a En bas i finalment el dia de reis amb el tortell de reis i els regals.

Amb tot això, he comprovat en pròpia pell que en aquests moments el millor remei per l'enyor és parlar amb la família, els petits detalls, regals amagats deixats expressament per esser trobats en el moment oportú, felicitacions de nadal, regals inesperats de gent inesperada, ..., tot això ajuda, no a superar però sí a  suportar tots aquests sentiments.
Un altre punt dur d'estar en aquestes dates lluny de casa és el pensar en com ho deuen estar passant els que t'estimes i t'estimen, ells que celebraran les festes al mateix lloc que cada any però aquesta vegada sense tu.

Sé que tot el que us estic explicant sona una mica de persona massa sentimental, però del que si que m'he adonat en aquest viatge, i ja és el quart en el que passo més de dos mesos i mig fora de casa, és que sóc una persona lligada a la família i a la terra, i que tot i que no em fa res restar fora de casa unes setmanes, o fins i tot mesos, no crec que pogués marxar més temps que això, i menys si el que vaig a fer no m'omple de manera suficient.

Els dies van passar i va arribar el dia 23, moment per fer la maleta, preparar-ho tot, deixar enrrere tots aquests pensaments i començar el viatge. Moment per pensar ja no en tot el que et perdràs sinó en tot el que viuràs, la gent que coneixeràs, els llocs que visitaràs, les noves experiències bones i dolentes i en general en el món que s'obre davant teu. I aquí, en aquest moment és on comença el viatge de veritat!

I aquí, tot comença i tot s'acaba, sempre mirant les estrelles ja que en elles sempre hi podrem trobar a aquells que trobem a faltar!

Així doncs, continueu mirant les estrelles!

Mèxic 2012, primeres setmanes (2ona Part)

Hola altre vegada aquesta setmana!

Avui continuaré amb la segona part d'aquesta entrada sobre les tres primeres setmanes per Mèxic2012.

Comencem doncs:

La festa de "Fin de año" de l'Institut d'Astronomia ja comença a esser un dels moments tradicionals de la meva estada per aquestes terres, de fet és el tercer any que hi participo directament, i, la veritat, cada cop ens surt millor!

La festa d'aquest any però va esser excepcional, a diferència dels altres anys, i degut a la bona acceptació que té entre els investigadors de l'IA, i, de fet, cada cop més bona, se'ns va donar un pressupost generós per tal de poder continuar la festa en una "Sala de festes/Restaurant". I a què es deu aquesta bona acceptació? Dons molt senzill, a que és un acte que permet distreure's del dia a dia de l'Institut i refer o eixamplar llaços entre els investigadors, estudiants, tècnics i gent d'administració i serveis.

En resum la festa va constar de:

-Concert musical

-Col·loqui de broma (aquesta és la part més tradicional de la festa)

-Dinar (amb concert de cantautor)

-Demostració de ball (salsa)

-Concurs de ball (també ja tradicional, amb músiques de tot tipus i parelles fetes per nosaltres)

-Ball amb música en directe

-Sorteig de regals per tots els membres de l'Institut

-Més ball, parlament del director i fi de festa

No em posaré a valorar cadascun dels punts, simplement dir que va sortir tot molt bé i que la gent, i nosaltres (el comitè de festa) també ens ho vam passar molt i molt bé.

Tot i això sí que he de destacar una part de la festa, i és el col·loqui de broma. I per què l'he de destacar? Doncs perquè vam fer un vídeo que vam titular Big Bangnam Style (podeu veure el vídeo aquí) que ha triomfat a Mèxic i fins i tot hem sortit per les notícies de les televisions més importants del país! Qui ho havia de dir! Però és que realment va esser molt divertit (i si voleu una sorpresa, mireu fins al final! jeje).

La resta de la setmana va esser de rutina, el dimecres (el dimarts 11 va esser la festa), era festiu (la verge de Guadalupe) i per tant vaig estar tot sol a l'IA treballant, i en arribar al divendres, cap al cine a veure el Hobbit en 3D!! Una molt bona pel·lícula (però m'hi va sobrar el 3D)! Ara bé, també he de dir que és tota una experiència anar al cine amb la gent d'aquí, la veritat és que és molt diferent a com ho fem Catalunya. Aquí just abans de començar la gent compra totes les porqueries hagudes i per haver, se les posa a la motxilla i cap a dins a la sala, i durant les 3 hores que s'està dins el cine no sé si mengen o miren la pel·lícula, la veritat. Molt curiós jeje.

El cap de setmana..., doncs dissabte a treballar i diumenge a voltar per Coyoacán (mercat d'artesania i mercat de fruita i verdura) i pel Zócalo.

Sobre el Zócalo, diverses coses. La Alameda Central ha canviat completament, ara no hi ha cap venedor ambulant i la han arreglat moltíssim amb moltes fonts i bancs per seure, de cop sembla que et trobis a Europa... tot i que ha quedat molt bé també crec que ha perdut part d'aquella autenticitat que tan m'agradava!

Per altre costat, em vaig trobar una manifestació del col·lectiu 132, una versió del 15M espanyol, però amb una història molt més profunda lligada a governs "corruptes" de fa molts anys.

I finalment, el gran espectacle del Zócalo: a 25 graus i el Zócalo ple de pistes de neu per esquiar i anar amb moto de neu i de gel per patinar! Típic de cada any pel que em van dir, però per això no deixa de ser sorprenent!

I res, per acabar i com a curiositats, dir que tot i que ja sumo 7 mesos a Mèxic, encara se m'escapen algunes frases fetes i algunes coses de caire més cultural. Per exemple és millor no dir la frase "va a haber galletas", entre d'altres que he anat descobrint ...

I aquí acabo el resum de les meves primeres tres setmanes a Mèxic, en una setmana en que en principi ja són vacances i que estic pràcticament sol a l'IA, a punt per afrontar la fi del món d'aquest divendres, i per si no s'acaba el món ja tinc bitllet per passar el nadal al sud, a Tapachula on estan a 30 graus, amb la Núria i l'Esther (amigues de fa mooolts anys!), serà molt diferent a estar amb la família però segur que ens ho passarem molt bé!

Espero aviat poder fer també una entrada especial de nadal!

Així doncs, bon nadal i bones festes a tots! I durant aquestes dates assenyalades, continueu mirant les estrelles, que hi ha un estel de nadal que s'apropa i a mitjans de març ens delectarà amb la seva arribada!!

Mèxic 2012, primeres setmanes (1era part)

Hola de nou a tots!

Ja ben instal·lat després de més de 15 dies per la capital mexicana, em disposo a escriure una nova entrada en aquest blog de viatges. Així doncs, aquí us deixo un petit resum del que han estat aquests primers dies (1era part).

Aquest, a diferència dels altres dos viatges va començar una mica diferent. No va ser la TEISA qui em va dur a Barcelona, sinó el tren Vic-Passeig de Gràcia, a l'estació del qual em van acompanyar els pares. Allà a l'estació de Vic, i després d'un ràpid comiat, vaig baixar a l'andana i vaig donar per iniciat el viatge de 24 hores que em portaria aquí on sóc ara i des d'on us escric.

Així doncs St. Esteve d'en Bas - Vic - Passeig de Gràcia (Barcelona) - Plaça Catalunya - Aeroport Terminal 1B - Paris Charles de Gauille - Méxic DF Terminal 1 - Av. Universidad, 1564.

Del viatge, què puc dir, doncs un vol més d'aquests transatlàntics dels que ja us he parlat en altres entrades, amb un al·licient, durant tot el recorregut (12 hores) va esser de dia, i vam poder veure les terres del nord del Quebec amb alguns cràters d'orígen meteòric bastant espectaculars, i tot cobert de neu. D'aquestes imatges em vaig quedar amb un detall molt concret: Des dels 11000 metres d'altura es pot veure claríssimament un efecte sobre el relleu que s'assembla enormement als petits talls a les roques que es veuen en les zones on antigament hi havia hagut glaceres (les glaceres arrosseguen pedres a la part de sota, la qual està en contacte amb la roca nua del fons, així doncs aquestes pedres arrossegades per la glacera van llimant i deixant rascades, unidireccionals, sempre seguint la direcció que porta la glacera cap avall, això fa que pels llocs on ha passat una glacera el terra sigui molt llis i amb les pedres totes plenes de ratllades). Documentant-me vaig poder veure que en realitat és justament això el que va passar a aquelles terres, però a una escala inimaginable, fa 10.000 durant la última glaciació, aquelles terres estaven sota glaceres que podien fer fins a algun quilòmetre d'alçada i que es movien de nord a sud, és per això que no es veuen muntanyes punxegudes sinó que tot són turons llisos plens de ratllades. 

A mesura que vam anar entrant al Estats Units, la neu va anar deixant pas als boscos i prats verds, i així fins al Golf de Mèxic, i Mèxic.

Arribat al DF, taxi i cap a la casa, on m'esperaven dos amics de l'institut d'astronomia (l'Aldo i la Eva), i que van ser els que em van aconseguir aquesta habitació. Una habitació que està molt bé, amb un llit de matrimoni, lavabo propi, escriptori, armari, etc etc. Pel que fa als companys de pis, poc en puc dir, la veritat coincidim molt poc (són metges i estan fent la seva residencia, en algun camp relacionat amb els ronyons), el que sí en puc dir és que no són el que en puguem dir "nets", però què hi farem, alguna pega havia de tenir el pis! A més al preu que pago de pis (3000 pesos) que són uns 200 euros, està molt bé per la zona i la mida de l'habitació, ah i també hi va inclosa la neteja (tot i que la dona de la neteja fa tres setmanes que està malalta). Així doncs espero que quan es recuperi la senyora de la neteja també el tema neteja millorarà una mica jeje.

Com ja he dit (i per tranquilitzar als pares) la zona on visc és ben tranquil·la, ho és tant que puc tornar caminant de l'IA sense problema, i ja ben entrada la nit (tardo uns 20 minuts), i no sóc l'únic sinó que molta gent ho fa.

Ben instal·lat al DF, vaig començar a fer el que he vingut a fer aquí, treballar, i també a organitzar la fiesta de fi d'any de l'IA com ja comença a esser tradició! Tot i això, encara no m'havia instal·lat al DF que ja em tocava marxar a una altra ciutat a treballar amb un altre investigador (i és que el meu jefe és de viatge a Veneçuela fins aquest dimarts). Així doncs dos dies després d'arribar, maleta feta i cap a Morélia!

4 hores d'autocar és el que es necessita per arribar a Morélia, capital de Michoacán (l'estat de les papallones monarca de les que us vaig parlar l'any passat). És una ciutat molt maca, amb un centre històric amb edificis colonials molt ben conservats. 

A Morélia vaig anar a treballar al CRyA, al campus de la UNAM, un campus molt més ben cuidat que el del DF, tot i que també molt més recent i en procés de construcció. I la casa on em vaig estar, doncs era just al costat (10 minuts caminant), i la veritat, molt i molt barata i en un petit poblet que es diu Emiliano Zapata, molt i molt tranquil (la dona de la casa va deixar-ho tot obert quan em va portar a veure la habitació! I mira que estava a 5 minuts d'allà!). Compartia pis amb dos persones, una noia que estudiava a la UNAM però alhora treballava de dona de la neteja en alguna de les facultats i un noi que estava a 3er curs de ciències Ambientals. La veritat, molt bona gent, molt simpàtics i divertits!

La feina al CRyA va anar prou bé, ja sabeu, simulacions i aquestes coses, i fins i tot vaig donar el col·loqui de la setmana! I em va anar tan bé que potser comenci una col·laboració amb dos investigadors d'allà! És una bona notícia ja que justament allà també hi haurà un amic amb qui vaig compartir despatx a BCN, durant els dos propers anys hi estarà fent el post-doc. Així doncs, ja no sóc l'únic DAMero per aquestes terres!

I les activitats socials, també molt bé, vaig anar a una preposada amb dos amigues que ja coneixia de l'IA, i vam menjar, vam fer una foguera, vam parlar, vam cantar, vam coure "bombones" que és aquella cosa que es veu a les pel·lícules que couen els scouts a les fogueres (com una llaminadura d'aquelles que diem "nubes" aquí a Catalunya) i hi va haver "piñata" també! També, el dia següent, i de fet, l'últim per Morelia, vaig anar a visitar el centre de Morelia i amb un amic de l'IA, que també va venir a Morélia, vam anar a la fira de San Diego, a menjar canya de sucre i veure llet de coco! A més ens vam passar pel mercat dels dolços a comprar cocada mmmmm!!!

Així va acabar la setmana per Morélia, i va començar la setmana de la "Fiesta de fin de año de l'IA"!! Però això ja és una altra història!!!

Una abraçada a tots i fins aviat!

Ah, i que no se us oblidi continuar mirant les estrelles! La lluna és molt maca aquests dies!