Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (4rta part)

Hola a tots, ja torno a ser aquí i avui vinc amb la quarta entrada sobre l'aventura al nord d'Idaho!

Recordareu que a l'última entrada em vau deixar dormint fent "bivac" a la petita ciutat universitària de Rexburg, on vam arribar amb penes i treballs. Així doncs avui començaré aquesta entrada pel moment en què em vaig despertar, moment decisiu per saber si finalment el cel serè ens acompanyaria, i és que tot i que les previsions eren boníssimes ja no volia donar res per suposat, amb tot el que ja ens havia passat en aquest viatge ... Som-hi!

Era aviat al matí i jo estava totalment dins del sac, talment com una mòmia, de fet, estava tan enroscat allà dins que només me'n sortia el nas per poder respirar. Em vaig despertar després d'haver dormit relativament bé durant 8 hores (tot un rècord per mi), tot i que si us haig de ser sincer, havia passat una mica de fred de peus. A aquelles hores, entorn de les 6 del matí, i amb un bon fred, feia molta mandra aixecar-se, però l'emoció d'estar només a unes hores de l'alineament perfecte del Sol, el nostre satèl·lit natural (la Lluna) i el punt precís sobre la superfície de la Terra on ens trobàvem, em va fer començar a buscar la manera de sortir del sac. De fet era important que ens aixequéssim aviat (potser no tan aviat...) per arribar reservar-nos el millor lloc per veure l'eclipsi, el lloc que havíem escollit el dia anterior. El primer que vaig fer va ser intentar eixamplar el forat de sortida del sac, l'únic que necessitava en aquell moment era comprovar que, com estava previst, no hi havia ni un sol núvol al cel. Esperava poder espiar pel forat del sac de dormir i veure un cel completament estrellat, tot i això la realitat no va pas ser aquesta. Així doncs, un cop eixamplat el forat, molt nerviós, i de fet amb els ulls tancats, vaig treure el cap. De cop el fred de l'alba em va colpejar i em va acabar de despertar. Vaig esperar uns minuts per calmar-me i gaudir de la brisa pura d'aquest poblet de les grans esplanades americanes, fins que em vaig decidir a obrir els ulls. I en aquell moment, sorpresa! Em va caure el món a sobre! No podia veure cap estrella! Just a sobre del meu cap hi havia quelcom totalment inesperat, un cel d'un color grisós que ho omplia tot. Era núvol? No podia ser!!!

I no, no era.

La foscor de la nit ja s'havia trencat i el cel ja era un xic massa brillant perquè es veiessin les estrelles. Em va costar una estona adonar-me'n, i de l'esglai no vaig ser capaç de continuar dins el sac ni un minut més. Així doncs vaig sortir del sac, em vaig vestir, vaig recollir silenciosament totes les meves coses i me'n vaig anar a donar una volta per fotografiar la sortida de sol. També vaig aprofitar per anar fins a una gasolinera propera a fer un cafetó d'aquells de litre amb gust de vainilla i coco, sí, m'havia tornat addicte. Quan vaig tornar em vaig trobar pràcticament tothom llevat, i després dels "bon dies" (de fet "good mornings") protocol·laris vam decidir tots plegats de deixar les tendes muntades i les motxilles a dins, i anar ràpidament a reservar lloc. Esmorzaríem "in situ", tot esperant que l'ombra de la lluna ens atrapés.

Per anar fins al lloc, com ja vam fer el dia abans per tornar-ne, vam fer dues tongades de cotxe. Al primer grup hi vam anar els més matiners: jo, en Jorge i en Daniel i la seva dona. Vam arribar al lloc i encara hi havia molt poca gent (encara quedaven 3-4 hores per l'inici de l'eclipsi). Vam deixar les coses al lloc on havíem decidit quedar-nos, i vam anar, uns quants, a donar una volta i a fotografiar la sortida de sol. Anava arribant gent, també va arribar el nostre segon grup, i poca estona després ja vam començar a veure gent provant les seves càmeres, els drons, etc. Vam tenir molt temps per inspeccionar millor la zona, i jo, en una de les sortides de reconeixement que vaig fer em vaig adonar que hi havia llocs des d'on veuríem millor l'eclipsi que el que vam escollir el dia abans. De fet, el lloc que vam escollir era bo perquè es veia tot l'horitzó, però allà les ombres dels arbres eren molt indefinides (ara us explicaré perquè això era important), i també hi teníem una gran carretera i una reixa de ferro molt gran i lletja just davant, molt poc fotogènica. El fet és que el meu objectiu era fer un "timelapse" de l'arribada de la ombra de la lluna, i tenir un pla amb una carretera i una reixa metàl·lica mentre l'ombra s'acostava no era precisament el muntatge que jo tenia al cap. Així doncs de tornada al punt de trobada em vaig reunir amb tothom, vam esmorzar i els vaig comentar que tornava a sortir per remirar-me un lloc que m'havia semblat molt més adient. La veritat és que la noia rara m'havia estat fent posar molt nerviós durant l'esmorzar (i mira que costa eh!) i desitjava allunyar-me del grup una estona tot valorant tranquil·lament altres llocs on posar la càmera, sol. Però sabeu què? Que ella sense demanar-ho va dir que també venia. Jo vaig posar l'excusa que no calia, que aniria molt més ràpid sol (intentant donar a entendre que el que volia era caminar sol). I sabeu què va fer? Doncs com una nena petita es va arrencar a córrer tot dient, "vaig més de pressa que tu" .... uffff. Així que em va seguir. Em vaig posar a buscar llocs des d'on l'enquadrament era millor que el que teníem en el lloc on ens havíem instal·lat, i ho vaig fer com si ella no hi fos. Finalment en vaig trobar un que em va agradar, amb bones vistes a l'horitzó, enmig d'un parc i amb una església a primer pla (segurament ho haureu vist en alguna de les fotos del blog). A més a més, com a punt positiu addicional hi havia uns lavabos allà mateix. 

Un cop em vaig haver decidit per aquell lloc li vaig dir a la noia que ja podíem tornar, ella però, tota boja, em va començar a dir que ella creia que aquell no era millor que el primer lloc i es va començar a inventar coses sobre com la ombra de la lluna vindria, d'on ... com si ella s'ho hagués preparat i en fora una experta! El fet és que abans del viatge ni sabia que existís tal ombra i el que feia era només reinterpretar les informacions que jo els havia donat! Em va començar a interrogar sobre el pequè aquell era millor lloc. Vaig intentar fer-li entendre els motius però ella va continuar dient que des d'allà no veuríem la ombra de la lluna, com si en fos una gran entesa, i em va dir que no ens mouríem de lloc ... en aquell moment vaig explotar, mai m'havia passat amb una persona desconeguda o que fes poc que conegués! Li vaig dir exactament tot el que pensava, que n'estava fart d'ella, que tot i que s'havia unit a l'últim moment i que no havia ajudat a organitzar res es passava tota l'estona criticant i posant traves, que no tenia gens de sentiment de grup i que només feia que molestar a la resta. No la vaig esperar i me'n vaig tornar al lloc de trobada. Allà la resta del grup descansava tot esperant l'inici de l'eclipsi. Just arribant, i sense esperar que arribés la noia rara, els vaig comentar la meva idea de canviar de lloc, vaig recollir les meves coses i me'n vaig tornar cap al lloc nou. Es veu que mentre vaig ser fora la noia va arribar i es va posar a criticar-me. Pel que em van comentar més tard va dir-los que tot el viatge estava molt mal organitzat i que a Sèrbia ho fan molt millor ... sort que no hi era jo, no sé pas com hauria reaccionat... vaja, ja no hi podia pas fer res més, jo ho havia organitzat tan bé com havia pogut, ningú m'havia demanat que ho fes, i de fet la meva idea original sempre havia estat anar-hi sol ...

Vaig estar esperant una estona a la nova ubicació, provant la càmera, diferents enquadraments, fins que va arribar en Daniel i la seva dona i em van dir que alguns pensaven quedar-se a l'altre lloc per fer algunes fotos de la totalitat amb l'església gran de primer pla. En aquest moment vaig entendre també que havia pres algunes decisions sense consensuar-les amb el grup, i que potser m'havia excedit un xic en la meva condició de líder de l'expedició. Vaig tornar i els vaig dir que per descomptat es podien quedar al lloc que volguessin per veure la totalitat, i que només havíem de tenir clar on ens trobaríem quan s'acabés. En aquell moment però no hi havia ni en Fangzhou ni la noia rara, que havien anat a donar una volta. És per això que la resta em van explicar el que els havia estat dient la noia, de mi i de l'organització ... Vaig tornar a la nova ubicació una mica molest/ofès/trist i poc després la resta del grup es va acabar reunint allà amb mi.

Ja al nou punt de trobada en Fangzhou va treure un trípode que va dir que no faria servir i me'l va deixar, es veu que li vaig fer pena quan va veure que em barallava amb un arbre tot intentant fixar-hi la meva càmera per prendre les fotos del timelapse. Amb el trípode vaig poder posar la càmera en un lloc amb un pla molt més fotogènic que incloïa unes muntanyes al fons des d'on es veuria arribar l'ombra de la lluna, una església blanca en segon pla, església que canviaria de color en fer-se fosc, i un parc en primer pla amb la ombra clara d'alguns arbres sobre un passeig de ciment (ara us explicaré el perquè era tan important això de les ombres, tal com ja us he promès abans), a més a més també enganxaria a la gent que passegés pel parc.

Amb tot a punt, l'estona que faltava per l'inici de l'eclipsi la vam passar xerrant amb la gent de l'entorn (el parc s'havia començat a omplir), acabant de preparar les càmeres i distribuint les ulleres per veure l'eclipsi. D'ulleres al final en vam tenir prou, ja que jo en duia un parell que em va regalar una antiga estudiant de l'Avishai (de fet aquesta me n'havia regalat tres però en vaig donar unes a l'Avishai que se n'havia anat a veure la seva família a Seattle) i la resta de gent o se les van dur de casa o les van comprar allà mateix, a la gasolinera on vaig anar a fer el cafè al matí, per 1,5 $. També vam estar una bona estona xerrant entre nosaltres sobre temes de ciència, de política, ... mentrestant la noia rara no parava de repetir que ella aniria a un altre lloc per veure la ombra, un lloc que ella creia que era millor (no sabia de què parlava pobra ...).

Durant aquesta estona d'impàs, i de llarga i lenta espera, també vam intentar trobar la manera de tornar a Santa Cruz després de l'eclipsi, i és que d'això encara no us n'he parlat, oi?! Recordareu que quan va arribar el segon grup amb el cotxe a Rexburg vam fer una petita reunió i vam comentar que en aquell moment allà érem 8 i que teníem només un cotxe on hi podien anar 5 persones, vaja, que 3 de nosaltres s'haurien de sacrificar i tornar amb transport públic. Vam insistir també que érem un grup i que per tant no hi havia cap motiu pel qual la mateixa gent que havia patit a l'anada hagués de tornar a patir a la tornada. De fet, el més lògic, just, i el que hauria fet jo, és que la gent que va anar còmodament fins a Rexburg, i que va dormir bé en una casa en lloc del terra de l'aeroport, ara tornés amb cotxe i dormís al motel que havíem reservat a Reno, no ho veieu així també vosaltres? Doncs com potser us podeu imaginar, ningú es va oferir a part d'en Jorge i jo, a més en Fernando va rebre la confirmació que s'hauria de quedar més temps a Salt Lake City, ja que el cotxe estava completament mort i era millor vendre'l com a ferralla que no instal·lar-li un nou motor, ... si gent, pobre Fernando, quin merder! I ningú li donava suport, només jo em vaig oferir a quedar-me amb ell, tot i que tenia tanta o més feina que la resta de gent... entenia però que jo era l'organitzador i que per tant tenia la responsabilitat de fer front als problemes que van sorgir.

Assumint que ningú no se sacrificaria per la resta, i que es creien que jo era una agència de viatges que ells havien contractat per dur-los a veure l'eclipsi cobrant-los 0 € ... en Jorge, en Fernando i jo vam cancel·lar la reserva d'una habitació al motel de Reno i vam posar-nos a buscar busos. Estava clar però, i no els en deixaríem passar ni una, que tot el grup pagaria els nostres busos i les despeses del viatge. Aquesta decisió però, com veureu a la part final d'aquesta sèrie d'entrades, no la va acceptar pas tothom, per sorprenent que sembli, si nois, quina barra que tenen alguns! Referent al lloguer dels busos, en Jorge n'estava fart de tants contratemps i sense reflexionar-ho massa, va dir que no volia patir més, es va llançar a comprar els primers bitllets de bus que va trobar que el portaven directament des de Rexburg fins a Santa Cruz, en un viatge de 32 hores amb parada a Salt Lake City, Las Vegas i Los Àngeles. Per part meva jo encara estava dubtant si em quedaria o no amb en Fernando, a més esperava resposta d'uns amics/coneguts de BCN que estaven per la zona i a qui havia demanat ajuda; així que, tot i la insistència d'en Jorge perquè l'acompanyés, de moment no vaig reservar res. Una horeta més tard i ja a punt per a l'eclipsi vaig tornar-me a mirar el trajecte que havia reservat en Jorge i em vaig adonar que hi havia un problema, amb les presses aquest es va equivocar i va reservar els bitllets en un bus que sortia dos dies després de l'eclipsi en lloc de l'endemà, arribaria a Santa Cruz el dijous, massa tard perquè perdria tota la setmana! I perquè m'estava tornant a mirar els trajectes de tornada amb bus? Doncs perquè en Fernando em va animar a marxar en lloc de quedar-me amb ell, sabia que jo tenia reunions el dimecres i que ja les havia canviat de data quan vaig decidir que no tornaria amb el cotxe; a més, ja m'havien respost els meus amics de BCN i ningú tenia espai al cotxe per tornar-me cap al sud. Finalment vaig decidir agafar un bus de Rexburg a Salt Lake a les 14:00 (l'eclipsi acabava a les 12:45) i des d'allà connectar amb un bus fins a Reno, allà connectar amb un altre fins a Oakland i després amb tren fins a San José i bus fins a Santa Cruz (complicat oi?), si anava tot bé (que en aquest viatge no era pas el més probable) arribaria el dimarts a la tarda. El bus de Rexburg a Salt Lake era el mateix que havia reservat en Fernando, i agafar-lo va ser una mala idea! Ja ho veureu ja ... Per la seva banda en Jorge va pagar un altre bitllet, semblant al primer però que sortia a la nit després de l'eclipsi i en principi faria també la tornada sol, qui hauria dit que passaria el que va acabar passant...

I ja érem al moment just abans de començar l'eclipsi. Ara sí que crec que toca que us expliqui què és tot això de buscar les ombres dels arbres del que us he parlat ja en diverses ocasions. Resulta que per poder veure un eclipsi solar hi ha diverses maneres. Primer de tot, i espero que tothom ho tingui molt clar, el més important és que mai s'ha de mirar el Sol directament, és a dir sense protecció. Per mirar-lo es pot mirar fent servir un filtre solar (molt potent, no s'hi val fer servir unes ulleres de Sol, un vidre fumat o radiografies), o bé per projecció. I què és això de la projecció? Doncs és una manera de mirar el Sol fent servir una tècnica anomenada de la càmera fosca. I què és això de la càmera fosca? Doncs el principi bàsic d'una càmera fosca és el de fer que la llum del Sol passi per un petit forat fet en una cartolina, un cartó, o un altre tipus d'objecte extens que projecti una bona ombra, i que permeti veure clarament la imatge de la llum que es filtra pel forat (en aquest cas la llum del Sol), perfectament enquadrada enmig de l'ombra. Idealment l'objecte amb el forat s'ha de poder moure més a prop o més lluny de la superfície on es projecta l'ombra de manera que variant aquesta distància es pot enfocar la imatge de la font de llum. Sí, ho sé, un xic complicat tot plegat. Aquest efecte de la càmera fosca es dóna de manera natural amb els petits forats que es formen entre les fulles dels arbres, sempre que la distància fulles-projecció de l'ombra sigui la correcta. Potser us hi heu fixat, o potser no, però gràcies a aquest efecte es veuen cercles o altres figures ovalades en lloc de formes amb arestes clares a l'ombra dels arbres. Aquests petits cercles que podeu veure a les ombres (si no us hi heu fixat mai, us recomano que ho feu) no són res més que la imatge del Sol. Veureu en algunes de les fotografies que us poso en aquest blog que quan hi ha un eclipsi, les rodones a les ombres dels arbres es converteixen en petites llunetes, no és res més que la imatge del Sol parcialment eclipsat per la lluna. Aquest efecte es dóna sempre que generem situacions on hi hagi petites escletxes que deixin passar la llum del Sol, també en la nostra ombra, i hi podem jugar tot fent servir els dits de les mans, els nostres braços, el cos sencer, etc, per generar més i més llunetes petites (ho podeu veure en algunes fotografies del blog també).

Molt bé doncs, després d'aquesta petita explicació de l'efecte de la càmera fosca, només em queda dir que l'espectacle va començar!

Això però us ho explicaré a la propera entrada del blog!

Continueu mirant les estrelles, ben abrigats en aquestes nits de desembre!

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (3era part)

Hola a tots de nou, avui escric la tercera entrada de l'aventura de l'eclipsi total de Sol a Idaho (EUA).

Era diumenge, érem a l'aeroport de Salt Lake City on havíem intentat dormir entre cadires, passadissos i gent molt rara, i tocaven ja les 6 del matí. Era molt d'hora pero no volíem perdre el bus que pujava cap a Rexburg, el nostre destí, el punt d'observació de l'eclipsi que vaig escollir ja feia tants mesos. Així doncs la noia rara (Marijana), en Jose i jo vam anar cap a la terminal de busos tot deixant en Fernando a la terminal de l'aeroport. En Fernando es quedava per anar a buscar el cotxe que havíem deixat abandonat al mig del desert de sal, amb sort ens trobaríem al punt d'observació a la nit. Allà, a la terminal de bus que quedava al davant de l'entrada de l'aeroport vam conèixer d'altes persones que viatjaven amb el mateix objectiu que nosaltres, arribar a Rexburg per veure l'eclipsi. Puntuals vam pujar en un minibus que conduïa una senyora grossa, molt grossa, la típica americana, i molt simpàtica. La nostra noia rara es va asseure de copilot (pobre conductora!), ja que segons ella "es marejava" ... I vam arrancar. Ja fora de la zona de l'aeroport la conductora ens va explicar com funcionaria el trajecte: Era un trajecte de quatre hores i mitja amb una parada de mitja hora enmig per poder anar al lavabo i comprar quelcom per menjar (que bé! i és que amb la ximpleria ja portàvem gairebé un dia sense menjar res). Pel camí vam dormir una mica, vam intentar veure el paisatge de les grans esplanades americanes (espectacular un cop es va fer de dia) i sense gairebé adonar-nos-en ja érem a la zona on vam fer la parada tècnica. Jo, vaig baixar a fer un riu i em vaig comprar un altre d'aquells fantàstics cafès amb gust de vainilla i coco (com us vaig comentar m'estava tornant addicte!); al cap de mitja hora vam continuar el nostre viatge. 
Van passar les hores, vam dormir una mica més i també vam tenir temps per conversar amb la conductora i la resta del passatge. Bona part dels passatgers eren persones dels EUA que pujaven fins a Rexburg per veure l'eclipsi solar, i és que el lloc es trobava en un punt estratègic, un punt amb poca probabilitat de núvols i amb una durada de la totalitat bastant prop del màxim, 2 minuts i 18 segons (el màxim estava a prop de la costa Est i era de 2 minuts i 30 segons aprox.), de fet el lloc era tan bo que al final quatre persones més de BCN eren molt a prop, entre elles la Cesca, la coneixeu d'altres entrades oi? Va ser la meva directora de tesi. Fet aquest petit parèntesis torno al tema del viatge, i és que finalment, després d'un dia i mig de viatge, i de moltíssimes aventures, ja érem a Rexburg. Havíem arribat molt de pressa, tothom estava molt sorprès perquè no havíem trobat trànsit a la carretera, l'anada va ser molt més tranquil·la del que tots esperàvem, a més, a la petita ciutat tampoc hi havia massa merder, tot i que més tard els locals ens van comentar que per ells sí que s'havia notat l'augment de trànsit. Després de voltar una mica per la ciutat amb el minibus per deixar baixar l'altra gent, finalment ens va tocar baixar a nosaltres. La conductora ens va portar fins ben a prop d'on teníem reservat el terreny d'acampada i allà ens va comentar, no sé ben bé si de broma o un xic molesta, que ens havia fet un servei especial, que normalment només parava en un lloc concret de la ciutat. Abans de baixar encara va tenir temps de comentar-nos que ella no veuria l'eclipsi, que enmig de la totalitat estaria conduint de tornada a Sant George, molt al sud de Salt Lake City (no semblava pas molt afectada per no poder veure'l ...).

I ara sí, ja hi érem, per fi! Vaja, almenys 3 dels 8 membres de l'expedició.

Sorprenentment semblava que no teníem ganes de baixar del bus, i és que després de tot el que ens va passar, el bus va ser l'únic lloc en el qual vam trobar per fi la pau per poder descansar, tot i això tocava anar a buscar el lloc d'acampada i, el més important, el lloc des d'on veuríem l'eclipsi l'endemà. Així doncs vam baixar, ens vam acomiadar i amb el mòbil a la mà i el google maps obert vam caminar fins al punt on crèiem que hi havia la zona d'acampada que havíem llogat. Tot i això vam cometre un petit error. Resulta que els carrers a Rexburg tenen els noms posats com en moltes ciutats de Mèxic, bàsicament no tenen noms com els nostres carrers sinó que aquests estan donats en forma de quadrícula numerada, com si de coordenades es tractés: començant per l'1 després del carrer principal (zero), i seguint en forma de quadrícula (primer nord, segon nord ... per un costat, primer sud, segon sud, ... per l'oposat, primer oest, segon oest, ... per un tercer i finalment primer est, segon est, ... per l'altre). Amb això ens en vam anar a buscar el número 333 del carrer 2 sud, però el terreny estava al 2 nord! Òbviament no hi havia manera de trobar-lo. Finalment un noi ens va cridar i ens va dir si ens podia ajudar, li vam demanar on quedava i ens va indicar que havíem comès un error i que el carrer que buscàvem estava una mica més enllà d'una milla direcció nord ... així doncs vam agafar altre cop tendes, sacs de dormir i motxilles i quan ja marxàvem tot arrossegant els peus en direcció nord, el noi va córrer darrere nostra i ens va dir que ens hi acostava. Una altra vegada vam topar amb un bon samarità, de veritat que aquesta va ser una de les bones coses del viatge, descobrir que encara queda tan bona gent! I va ser tan bo que tot i estar a càrrec del seu nadó, simplement el va agafar, el va asseure a la cadireta darrera del cotxe i ens va portar fins a la porta de la casa. Ens va explicar que ell era militar de la marina dels EUA i que estava de permís, visitant la seva dona i fill. 

Després d'una bona conversa ens vam acomiadar i ja érem a la casa/zona d'acampada. Vam arribar-hi entorn de la 1 del migdia, ells ens esperaven a les 16:00 pel que tot just acabaven de preparar el terreny, que de fet era el jardí/hort de la casa. Molta gent a la ciutat havia aprofitat l'ocasió de l'eclipsi i dels turistes que aquest atreia per fer alguns calerons. Els nostres amfitrions eren també molt bona gent, tot i que ens va costar entendre (jo encara no ho he fet) la relació entre tota la gent que vivia en aquella petita casa (una dona de Puerto Rico i el seu fill, un noi jove americà, dues noies estrangeres ...). Ens vam presentar, es van presentar, vam deixar les coses que dúiem a sobre en una petita cabana que tenien, i els vam deixar acabar de preparar el terreny. La nostra idea era, tot esperant la resta del grup, anar a dinar, i és que ja feia moltíssimes hores que no menjàvem res decent. Abans de marxar però no vaig poder evitar d'agafar una poma d'una de les seves pomeres, en aquells moments crec que tot el que fós menjar feia molt bona pinta. Vam demanar a la gent de la casa on trobar un lloc on menjar i ens van indicar que al carrer principal ("Main street") hi havia molts restaurants, la majoria tancats, ja que, com els jueus a Jerusalem, els Mormons ho tancaven absolutament tot per celebrar el dia del senyor, en aquest cas el diumenge. No us ho he dit però l'estat de Utah i Idaho estan dominats per Mormons, una "secta" cristiana. Finalment, després de marxar del terreny d'acampada i de caminar una mica vam acabar en un "Pizza Hut". Allà vam començar a demanar, jo una barra d'amanida (vaig repetir 4 cops com a mínim), i els altres (en Jorge i la noia rara), una pizza cadascú. Mentrestant vam avisar la gent de l'altre cotxe que vinguessin directament a la pizzeria, ja que el camp encara no estava a punt.

Poca estona després ens reuníem tots 7 i féiem, per fi, un dinar junts mentre cadascú explicava la història sobre el seu viatge fins a Rexburg.

Després de dinar (i d'un xic de desconcert quan la noia rara la va tornar a embolicar a l'hora de pagar, ja que no estava d'acord en dividir el preu del dinar entre tots perquè ella havia menjat "menys patates fregides"), vam decidir deixar el cotxe allà aparcat i anar a donar una volta per buscar el millor lloc per veure l'eclipsi. Només d'arribar jo ja havia clissat uns quants llocs dalt del turó que dominava la ciutat i on hi havia una gran església dels Mormons. Ens hi vam dirigir només per descobrir que era just al costat de la universitat (Que és coneguda també per ser una universitat on bàsicament només hi estudien Mormons). Vam caminar un xic, vam fer algunes fotos i finalment vam decidir que el millor lloc era el que es trobava just al costat de l'esglèsia: amb vista al nort-oest, des d'on jo sabia segur que la ombra de la lluna arribaria. Ens vam asseure en un camp d'exuberant herba verda, dins un parc enganxat a l'església (no les teníem totes que això fóra legal però una patrulla de policia que va passar un parell de vegades per davant no ens va dir res), vam descansar una bona estona i finalment vam decidir tornar a on havíem deixat el cotxe. Un primer grup vam pujar al cotxe (en Jorge, jo i en Clayton) i vam anar fins a la zona d'acampada a començar a parar les tendes. Un dels nois a càrrec de la casa ens va donar uns cartrons per aïllar-nos, nosaltres i les tendes, del terra, i és que hi havia les puntes tallades de la tija d'unes herbes gruixudes i un xic massa dures. També ens van instal·lar un punt d'aigua i una latrina. Una estona després van arribar en Daniel i la seva dona, en Fangzhou i en Clayton. Finalment la noia rara va aparèixer, sospitosament, quan tota la feina ja estava feta. 
Pel que fa a dormir, jo vaig decidir no dormir en una tenda i dormir fent 'beback', primer perquè així la resta estava més còmode dins les tendes i segon perquè com sabeu, m'encanta dormir sota les estrelles! En Jorge va decidir fer el mateix que jo, en el seu cas perquè el preocupava roncar massa i no deixar dormir a la resta, és molt bon home! Així doncs vam estirar un parell de cartrons per aïllar-nos del terra, i de la humitat, i vam posar el sac de dormir a sobre. A la noia rara li va costar un xic decidir en quina tenda aniria a dormir, va estar una bona estona repetint que no volia dormir sola, que tenia por ... però ningú volia dormir amb ella ...

Acabades de muntar les tendes vaig anar a carregar les bateries de la càmera i el mòbil a la casa (només tenien un endoll de manera que vaig haver de fer-hi uns quants viatges) i després d'esperar que haguéssim tornat tots a la zona d'acampada, vam treure el menjar que el grup del cotxe havia anat a comprar i ens vam posar a sopar. Per sopar vam menjar pernil dolç, paó, formatge, pa, una amanida de cítrics, un burrito vegà i una amanida (això últim ho vam comprar expressament per la noia rara que es veu que no menjava res més). També van comprar unes mandarines, unes barretes energètiques i unes galetes pel berenar, i tot i que jo hi estava totalment en contra, plats, coberts i gots de plàstic, a més de tovalloletes desinfectants.

Acabats de sopar vam rentar els plats (els que tenim més consciència ecològica ... la resta els va llençar directament), i ens vam preparar per dormir, ja que es feia fosc i la ciutat es caracteritzava per tenir molt poca llum als carrers. En Fangzhou i en Clayton es van esperar una estona (fins quarts d'11) per anar a buscar en Fernando a la parada de bus, que va arribar puntualment i es va posar a dormir amb nosaltres, i ara sí, ja hi érem tots, a punt per veure l'eclipsi! Quins nervis! Vam dormir mitjanament bé, amb una mica de fred i humitat cap a la matinada, però suportable (com a mínim per mi, la resta no va comentar massa res sobre el tema tot i que vaig sentir a en Jorge remugar un xic sobre el fred que havia passat ...).

I va arribar el matí del dia tan esperat, però això us ho explicaré en la propera entrada!

Continueu mirant les estrelles!

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017 (2ona part)

Hola de nou, continuo amb aquesta entrada sobre la gran aventura de l'Eclipsi de Sol als EUA, 2017!

Va arribar el dia! I quin dia!

Em vaig llevar ben d'hora (de fet a la mateixa que habitualment, una mica més tard de les 5 del matí), vaig acabar de preparar la motxilla (una muda de roba, el sac de dormir, la tenda que em van deixar els meus companys de pis, el coixí inflable, el moneder, el mòbil i per descomptat les ulleres per veure l'eclipsi), i vaig sortir al carrer a esperar en Fernando. Havíem quedat a les 6 del matí però vaja, van acabar essent les 6:20h, ja estic acostumat a esperar. Després de recollir-me a mi vam anar cap a buscar a en Jorge. La veritat és que la segona havia de ser la noia rara però no ens va indicar massa bé on anar-la a buscar i no ens agafava el telèfon pel que vam preferir anar per feina. Després de recollir a en Jorge sí que vam tornar cap a la zona on la noia ens havia dit que ens esperaria. La vam trucar, ens va agafar el telèfon i li vam dir que s'acostés a la carretera principal. No hi havia manera de trucar-la així que vam decidir aventurar-nos cap a uns carrerons secundaris, i allà la vam trobar ... no s'havia mogut del lloc, res d'acostar-se a la carretera principal ... i és que n'era de rara la noia!! Això desgraciadament només seria un tastet de què vindria.

Ja tots al cotxe vam comprovar per WhatsApp que l'altre cotxe també estava en marxa i vam decidir de trobar-nos a Sacramento a casa d'en Clayton on recolliríem el material d'acampada (3 hores de conducció). El primer conductor va ser en Fernando, i després de posar gasolina a tot gas ens va portar fins a Sacramento (volíem atrapar l'altre grup que havia estat un xic més puntual i havia marxat abans). Vam arribar gairebé al mateix temps que l'altre grup (com devia patir el cotxe! Un cotxe de principis dels 90 ... quina por ...). A casa d'en Clayton vam conèixer la seva mare, la seva germana i dos gossets molt simpàtics. La seva mare planejava també una aventura per anar a veure l'eclipsi, de fet, en principi, una aventura més gran que la nostra, hi anava amb avioneta! Després d'una estona de descans i d'intercanvi d'opinions sobre el millor lloc i la millor manera de veure l'eclipsi ens vam acomiadar i vam marxar cap a la següent parada, pararíem a posar gasolina prop de Reno, 200 milles (uns 300km) de Sacramento. La parada però la vam fer un xic abans, la noia rara es trobava malament ... primer es va marejar, cosa que pot passar, així que la vaig deixar posar de copilot (tot i que no actuava pas com a tal), i li vam recomanar deixar d'escriure al whatsapp i de tirar fotos, no ens va fer cas ... òbviament una estona després vam haver de parar. Després de parar en un lloc bastant pintoresc, de fet la viva imatge de l'oest americà, amb unes granges enormes enmig d'extensions infinites de terreny vam aprofitar per posar gasolina i vam canviar de conductor, ara seria jo. Vaig demanar amablement que si la noia ja es trobava millor que deixés a en Fernando ser el copilot (necessitava a algú que realment tingués el mapa a mà). Vam acordar amb l'altre grup de trobar-nos a Lovelock, 200 milles més enllà per posar altre cop gasolina (aquest cotxe gastava una barbaritat!) i aprofitar per dinar. També he de dir aquí, i serà important per la resta de l'aventura, que vaig provar per primera vegada un cafè aigualit (de 1litre!) amb gust de vainilla i coco que em va entusiasmar ...

Dit això, ja érem altra vegada a la carretera, vaig intentar seguir a l'altre cotxe però vaig veure que el nostre s'escalfava massa si anava de pressa i vaig preferir no prémer tant l'accelerador i gaudir del paisatge, un paisatge d'altra banda espectacular, i molt molt canviant, des de l'alta muntanya al principi fins a extenses planes salades més tard. Sobre la conducció només un parell de cosetes, primer que tot està en unitats imperials (milles, milles per hora, etc), i segon que cada cop que canviàvem d'estat canviaven també les normes de circulació i els límits de velocitat, s'havia d'estar al cas! Finalment vam arribar a Lovelock i vam entrar al primer restaurant que vam trobar, un d'estil Mexicà (quina novetat! Ho dic irónicament, ja que en aquest sector dels EUA moltíssimes coses són d'estil mexicà, tenen la cultura mexicana a la sang aquesta gent! I ara volen fer un mur per separar-se de Mèxic, maleït Trump ...). Allà, al restaurant cadascú va demanar una cosa diferent però bàsicament amanida/hamburguesa/llimonada o cervesa + cafè pels conductors. Després de dinar ja se'ns havia fet tard, de fet tan tard que no crèiem possible arribar prou d'hora a Salt Lake City per fer-hi una petita visita (oi tant que no hi arribaríem! Amb el que ens esperava!). Vam posar gasolina i vinga, carretera i manta! I vam continuar 200 milles més fins a West Wendover, un petit poblet amb un gran casino. Allà vam veure la posta de Sol, vam posar gasolina (tota reticent aquest cop va pagar la noia, vaja, vam pagar amb la targeta de la noia, ja que ella no sabia com fer-ho) em vaig veure un altre d'aquests bons cafès de litre dels que us he parlat i vam cometre el que seria L'ERROR del viatge / l'inici de l'aventura: en Fernando va tornar al volant. Es feia fosc, vam travessar una grandíssima esplanada salada, que havia estat un mar interior fa milers d'anys i del qual en resta només el llac conegut com a "Salt Lake" (llac de sal en anglès), i del nom del llac, el nom de la ciutat més gran que hi ha a la seva riba "Salt Lake City" (molt original el nom, bàsicament la ciutat llac salat). En Fernando premia a fons l'accelerador per seguir l'altre cotxe, que havia marxat un xic abans de la gasolinera. I, en una pujada, el desastre! Primer el cotxe va començar a anar més i més a poc a poc, però en Fernando tot i això pitjava el gas a fons, fins que finalment el cotxe es va aturar. Ai si hagués estat jo el conductor! Però vaja, ja sabeu que és pervers això de pensar en l'"i si ...". Quan vaig mirar cap al panell del cotxe vaig veure la broca de la temperatura del motor fora d'escala! Com havia permès en Fernando que això passés? Doncs pel que em va dir més tard no tenia ni idea de perquè servia aquella broca ... mare meva ... què hi farem! 
Quan el cotxe es va aturar en Fernando el va dirigir al voral aprofitant la inèrcia, i tot just arribar al voral un munt de vapor va començar a sortir del motor. La noia rara, tota boja va obrir la porta (la del costat de l'autopista) i va sortir corrent sense mirar si venien cotxes, per un miracle no se la van endur! No us podeu imaginar els crits que li vaig arribar a fer! Després d'això vam mirar si teníem triangles i armilles reflectants, i com que no en teníem vam sortir igualment (quin remei) a mirar com obrir el capó (ens va costar prou) i quan ho vam aconseguir vam afegir tanta aigua com teníem en un pot que hi havia al costat dret del motor i on posava "cooler" és a dir refrigerant (un altre error, i més endavant us explico el perquè). En aquest moment jo tenia tota l'esperança que només havíem d'esperar que es refredés, que després tornaria a funcionar. El temps va passar i molt molt a poc a poc es va començar a refredar. Vam intentar arrancar diverses vegades i res de res. Al principi, il·lusos de nosaltres, vam pensar que hi havia un mecanisme de seguretat que no permetia engegar el cotxe fins que la temperatura del motor baixés, i cada cop que fallàvem en els nostres intents per engegar-lo pensàvem que havia de baixar encara un xic més ... i això fins que la broca de la temperatura va baixar de la meitat. En aquest moment vam assumir que no es tornaria a engegar. Entre pitus i flautes, mentre esperàvem que baixés la temperatura va passar vora d'una hora. Mentrestant vam tenir temps de mirar el cel, reconèixer constel·lacions, la Via Làctia, Andròmeda ... astrònoms havíem de ser ... Quan vam reconèixer que hauríem de buscar un pla B ens vam adonar que la sort ens havia somrigut almenys en una cosa, el cotxe havia deixat de funcionar a 50 metres d'una estació de servei! I dic que és una sort, ja que durant molts quilòmetres enmig del llac salat no hi havia res de res, ni rastre de civilització, hauria estat molt pitjor quedar allà atrapats. Vam donar un cop d'ull i vam valorar les nostres opcions, primer si era millor empènyer el cotxe de recules fins a l'entrada de l'àrea de servei (era més lluny i probablement més perillós, però feia baixada ...) o empènyer endavant fins a la sortida i després entrar a contra direcció. En Jorge va anar a mirar l'entrada i la sortida de l'àrea i va tornar totalment convençut que el millor era empènyer endavant. 
Ens hi vam posar. Jo em vaig posar a guiar el cotxe, la resta darrera empenyent. Crec que feia temps que no feia tant exercici! Com van costar aquells 50 metres! Vam canviar un parell de cops de persona al volant, per descansar un xic, i finalment vam arribar a un lloc on podíem creuar fins a la via de sortida de l'àrea. Vam empènyer fort i vam fer passar el cotxe pel mig de l'herba fins a la via de sortida, encarant-lo en direcció a l'àrea (direcció contrària). Fet això el cotxe es va començar a moure sol (baixada!!!) pel que vaig saltar al seient del conductor a guiar-lo. El cotxe anava tan de pressa que em pensava que encara m'empenyien, així que vaig estar una bona estona parlant tot sol i demanant si volien un canvi ... quan me'n vaig adonar ja arribava a l'àrea de servei (de fet n'hauria de dir àrea de descans, ja que no hi havia cap tipus de botiga/gasolinera sinó només uns lavabos i unes màquines de begudes/menjar). Lluny, vaig veure la resta del grup com s'acostava. I ara potser us preguntareu, i què se'n va fer de l'altre cotxe de l'expedició, els que havien continuat sense problema? Doncs la veritat és que les nostres informacions eren bastant vagues, només la noia rara tenia connexió al mòbil i aquesta no era massa comunicativa ... només vam ser capaços d'esbrinar que ells també havien tingut algun petit problema (la dona d'en Daniel es va trobar malament i van haver de parar prop de Salt Lake City), tot i això van poder continuar en ruta fins a la casa d'Airbnb que havíem llogat. Tornant als nostres problemes, encara a l'àrea de servei, un parell de persones ens havien vist patir i se'ns van acostar. El primer, un camioner que s'havia parat a dormir, simplement ens va demanar què ens havia passat i un cop informat va marxar. El segon, un noi jove, probablement de la nostra edat, ens va demanar què ens passava i si podia ajudar. De fet aquest segon ens havia vist apretant el cotxe, havia anat a donar la volta a un canvi de sentit de l'autopista i havia vingut expressament per ajudar-nos. Encara queda bona gent en aquest món! Amb ell vam tornar a obrir el capó i ens va preguntar pel que havíem fet des que el cotxe s'havia parat, li ho vam explicar tot fil per randa, en acabar es va posar les mans al cap i ens va comentar que al lloc on havíem posat l'aigua no era el correcte, allò era el sobreeixidor... el que hauríem hagut de fer era obrir el tap del radiador i afegir l'aigua allà! Sobretot però anant amb compte a l'hora d'obrir, ja que podria sortir vapor a alta temperatura i pressió (la veritat, sort que no sabíem el que s'havia de fer, estic convençut que si ho haguéssim fet, hauríem acabat tots a l'hospital). Allà, en obrir el tap del radiador vam trobar-nos amb un primer senyal que tot anava malament, resulta que el mateix tap del radiador s'havia fos parcialment! Corrents vam anar a buscar aigua i més aigua (vam posar-hi probablement unes 5 ampolles de 2 litres) fins a emplenar el radiador del tot. Un cop ple vam tornar a intentar engegar el cotxe, res de res, malament rai! Vist que no hi hauria manera d'engegar el cotxe el noi, molt amable, ens va oferir d'acostar-nos fins a l'Aeroport de Salt Lake City, allà podríem intentar llogar un altre cotxe, i és que l'objectiu no havia canviat, havíem d'arribar a Rexburg a veure l'eclipsi!! 

Així doncs vam tornar a empènyer el cotxe un bon tros per aparcar-lo correctament (els aparcaments quedaven a l'altre costat d'un edifici, edifici que quedava bastant lluny la veritat, i ja estàvem exhausts ... la veritat és que ens va caure l'ànima als peus quan vam veure que hauríem de tornar a empènyer!) i un cop aparcat i transferits tots els sacs, tendes i motxilles al cotxàs del nostre salvador (el típic tot terreny americà), vam marxar cap a Salt Lake city. Sobre el nostre salvador dir que era un treballador de la construcció que treballava a Sacramento (la veritat tenia tota l'aparença dels típics americans fornits 100% carnívors que surten a la TV), i que anava a visitar als seus pares a Salt Lake City. Tenia un cotxe enorme, una d'aquestes grans pick-up d'aquí als USA, millorada per ell mateix. Durant el trajecte en Jorge es va asseure de co-pilot, en Fernando i la noia rara als seients del mig i jo al darrere. I per si creieu que encara no havia fet prou el noi ens va donar aigües, tantes com volguéssim (duia un pack enorme d'aigua al cotxe). I va ser durant el trajecte fins a l'aeroport que vam tenir una primera enganxada amb la noia rara. La veritat és que durant tot el viatge i amb tots els problemes que havíem tingut s'havia mostrat totalment passiva, no havia ajudat ni havia proposat cap solució, de fet en prou feines havia apretat el cotxe a l'autopista. I això us ho dic perquè va arribar el moment d'actualitzar a la resta del grup sobre la nostra situació. Com us he dit ella tenia l'únic mitjà disponible per comunicar-nos, així que li vam demanar si em podia donar el mòbil per trucar l'altre grup i explicar-los-ho. Ens va dir que no, que el mòbil era seu i que només ella parlava ... li vam intentar fer entendre que era molt més fàcil que parlés jo que ho tenia tot clar i podia aconsellar l'altre grup sobre què fer (per això jo era l'organitzador no?) ella ens va dir que no, que li diguéssim el que havia de dir ... amb tot vam intentar a veure si ens deixava com a mínim escriure'ls un missatge, també ens ho va negar, va dir que li diguéssim el que havia d'escriure i que ho faria ella ... em vaig enfadar tant que li vaig dir que d'acord, que escrigués ella el que li semblés ... i la veritat és que quan ens vam trobar amb l'altre grup ens van confessar que no havien entès res de la nostra situació fins que en Fernando va poder carregar el mòbil a l'aeroport i parlar amb ells directament ...

Després d'aquest moment de tensió vam arribar a l'aeroport de Salt Lake city. El noi ens va dur fins a la porta de la terminal, just en la secció del lloguer de cotxes. La veritat és que va ser extremadament amable! Va ser la llum dins la foscor de tot el que va passar aquella tarda-nit ... i és que encara no s'havia acabat. Ens vam acomiadar i vam entrar cap a la zona de lloguer de cotxes.

La cosa no pintava massa bé. Per començar en Fernando estava preocupat per haver deixat el cotxe allà a l'àrea de servei, enmig del desert d'Idaho, tot i que s'ho agafava amb tan bona cara com podia. Per altra banda la noia rara divagava contínuament, i només en Jorge i jo estàvem realment pendents de buscar un cotxe de lloguer. I us he dit que la cosa pintava malament, i és que degut a l'eclipsi solar (que era l'esdeveniment del segle aquí als USA) pràcticament no quedaven cotxes a cap companyia de lloguer, i en les que en quedaven eren caríssims (de l'ordre de 700 euros per dos dies). Ens vam col·lapsar, no sabíem què fer, en aquest moment ens vam posar a parlar en castellà, ja que ens sentíem més còmodes mirant de resoldre tots aquests problemes en aquest idioma. Vam discutir i discutir sobre les alternatives, vam mirar els lloguers per internet (amb l'ordinador portàtil d'en Fernando que en aquell moment era el nostre únic aparell amb connexió a internet), vam mirar si seria més barat anar fins a Salt Lake City ciutat, etc. I enmig de les discussions de cop i volta una de freda i una de calenta. Primer, en un moment de lucidesa la noia va proposar d'anar amb bus. D'entrada vam descartar l'opció, però més endavant, com veureu, va ser l'única manera d'arribar a veure l'eclipsi. Just després d'aquest comentari que acabaria essent de tanta ajuda, la noia es va tornar mig boja, un xic violenta, i ens va començar a recriminar que parléssim en castellà, que ella no l'entenia i que era molt poc cortès per part nostra ... li vam intentar fer entendre que per prendre algunes decisions ens sortia automàticament, ja que ens era més còmode en aquells moments d'estrès, no ho va entendre i va marxar tot enfadada. Van passar les hores, era tard, estàvem cansats, i finalment vam cedir i vam decidir resoldre només la part de l'anada fins a Rexburg, sobre la tornada ja en parlaríem amb els altres (de fet érem un grup oi? No teníem per què ser nosaltres els que es busquessin la vida per tornar, ... sí, això és el que hauria estat més raonable, desgraciadament pel que vam poder comprovar el sentiment de grup no tothom el té i vam acabar essent nosaltres els que ens vam buscar la vida, ja ho veureu més endavant). Així doncs vam anar per feina i vam decidir comprar tres bitllets de bus Salt Lake City Airport - Rexburg amb la companyia "Sant George Shuttle", sí només tres, ja que en Fernando es quedaria a Salt Lake City, aniria a buscar el cotxe (havia aconseguit un servei de grua gratis a través dels contactes d'un amic) i el portaria a algun mecànic, a temps per venir amb l'últim bus de la nit fins a Rexburg, i finalment veure l'eclipsi. Fet això ens en vam anar cap a la terminal i ens vam asseure a terra/unes cadires, per intentar dormir una mica (el bus sortia l'endemà a les 7 del matí i arribava a Rexburg al migdia). Per cert, aquestes cadires acabarien essent com la meva casa, no va ser l'última vegada que hi vaig intentar dormir en aquest viatge. Les hores van passar, vam dormir poc, molt poc, vam xerrar amb gent, gent estranya ens va parlar a nosaltres, en Fernando es va passar la nit buscant informació sobre com podia arreglar el cotxe ... i així finalment va arribar l'hora d'anar a buscar el bus. I en aquest punt potser us preguntareu, i l'altre grup? Doncs els altres, després d'uns primers moments de tensió en no poder obrir la porta de la casa que havíem llogat (anava amb un codi, no amb clau), finalment van poder entrar i van dormir còmodament en uns bons llits.

Així s'acabava el primer dia i començava el segon de la nostra aventura, el segon però us l'explicaré en la propera entrada al blog!

Continueu mirant les estrelles!

Records d'un estiu inoblidable: TheGreatAmericanEclipse2017

Hola de nou, avui començo una sèrie de com a mínim sis entrades on us explicaré una gran aventura que vam viure aquest estiu 8 astrònoms de diferents parts del món i que amb prou feines ens coneixíem.

Tot va començar fa un any, quan, des de San Francisco (USA) estava decidint si continuar o no amb el meu post-doc a Jerusalem, Israel, un segon any. En aquella època moltes coses em passaven pel cap, coses tan importants com el futur familiar i/o professional, però també cosetes molt menys importants però que tot i això són capaces de donar-te una empenta en una direcció o altra. Entre d'altres, una d'aquestes cosetes insignificants era l'oportunitat de per fi, després de més de 18 anys d'espera, poder veure un eclipsi total de Sol. I és que una de les primeres coses que em van passar pel cap quan al primer any el meu jefe em va dir que si acceptava el post doc a Israel, passaríem tots els estius a Califòrnia, va ser que el 2017 un eclipsi total de Sol creuava els Estats Units de costa a costa, a l'estiu.

Com sabeu finalment em vaig decidir a continuar un any més a Israel, una decisió que em va portar a viure grandíssimes experiències i a entendre un xic més aquest país. A més de tot això, i en vaig ser plenament conscient des del principi, quedar-me un any més em donaria l'oportunitat de ser als EUA durant l'eclipsi total de Sol del 2017. Així doncs de seguida, i d'això ja en fa gairebé un any, vaig començar a pensar com aniria a veure l'eclipsi. Inicialment vaig pensar que seria una bona idea pujar fins al parc nacional de Yellowstone. Mataria dos pardals d'un tret, ja que aquest és un dels parcs dels EUA que sempre he volgut visitar. Més endavant però em vaig adonar que la totalitat (la ombra de la Lluna sobre la Terra), no passava exactament per aquest parc nacional, a més segurament aquesta regió estaria absolutament col·lapsada amb turistes. Així doncs vaig deixar la decisió del lloc i de com arribar-hi per més endavant, de fet, per quan ja estigués instal·lat a Califòrnia, cosa que passaria a mitjans de Juliol de 2017.

El temps va passar i, com ja us vaig escriure en una entrada anterior d'aquest blog, després d'un viatge un xic accidentat, ja era als EUA, era Juliol de 2017 i la data de l'eclipsi tan anhelat, s'acostava.

Encara no tenia gairebé res pensat, només havia decidit que el millor lloc per anar, i un lloc on probablement no hi hauria excessiva gent, era Rexburg, un petit poblet al nord de Salt Lake city, a l'estat d'Idaho. Vaig mirar primer els bitllets d'avió però eren extremadament cars. Finalment vaig decidir que quan s'apropés la data em miraria el lloguer de cotxes i hi aniria amb cotxe (14 hores de conducció però vaja, sempre podia fer alguna paradeta i en llocs ben interessants).

I va arribar l'agost, i amb l'agost, tal com també ja us he explicat, un parell de setmanes boges amb un congrés rere l'altre. I va ser enmig dels congressos on vaig pensar "i perquè no intentes trobar a algú que ja tingui previst anar a veure l'eclipsi i t'hi ajuntes? O en el cas que no trobis a ningú, perquè no muntes tu una expedició? Segur que hi ha molta gent interessada!". Dit i fet, em vagi posar a preguntar a la gent del congrés, i també a amics de Catalunya que podrien tenir ganes de venir a venir. Finalment, després d'uns quants dies de preguntar sense massa èxit, em vaig adonar que no seria tan senzill d'organitzar, i és que en aquell moment la gent que tenia ganes d'anar a veure l'eclipsi ja estava situada en dos grups ben definits, un primer on ja tenien un pla molt tancat i estava clar que no els interessava convidar-m'hi (tan els amics i coneguts que venien des de Catalunya, com els locals), i un segon de gent que tot i tenir-ne ganes no s'havien plantejat seriosament d'anar-lo a veure fins que jo els ho vaig dir (vaja, que si algú els ho organitzava, hi anirien, i sinó, no). Per acabar també hi havia algunes persones molt motivades però que no sabien com posar-se a organitzar-ho i que per tant estaven frustrades per no saber com fer-s'ho per anar-lo a veure. Així doncs, amb aquest panorama, i motivat com sempre, em vaig posar a organitzar un viatget de 4000 km en cotxe amb un grup de gent amb orígens molt diferents i que pràcticament no es coneixien entre ells! Quina bogeria oi?!

Una decisió que vaig prendre només de començar, i que els vaig comunicar a tots, era que no intentaria consensuar tots i cadascun dels passos que faria per organitzar el viatge. Sí, és cert, no és la manera més democràtica però un viatge tan llarg amb gent que no coneixies de res pot convertir-se en un malson si no es pren el lideratge des de bon principi (i així i tot ... ja veureu en la propera entrada com va anar tot plegat...).

Així doncs, a mig agost, a punt per acabar el congrés principal on vaig estar, el Santa Cruz Galaxy Workshop 2017, el grup que m'acompanyaria en aquest viatge ja gairebé estava del tot format. Érem el post-doc xinès que treballa amb mi, una doctorand israeliana, un post-doc espanyol que va ser estudiant del meu jefe, la dona del post-doc espanyol, un investigador permanent de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC), un doctorant d'aquí de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz (UCSC), un post-doc xilè que ara està treballant a París i jo, 8 en total. L'últim dia de congrés però la noia Israeliana va decidir que tenia massa feina i que preferia no venir. A canvi d'aquesta noia (i quin mal canvi!!! Mare de Déu si haguéssim sabut el que ens queia a sobre ...) ens va assaltar, literalment, una noia Sèrbia, amb la que ja havia tingut un primer contacte el primer dia de congrés i que ja m'havia semblat molt rara. Aquesta noia simplement es va acostar, ens va preguntar de què estàvem parlant i després d'explicar-li va dir, sense preguntar, que ella també venia ... vaja, com que teníem lloc al cotxe, i per com sóc jo, no vaig saber dir-li que no. Així doncs érem 8 altra vegada.

Els dies després del congrés vam quedar un parell de vegades per acabar d'organitzar l'anada i els llocs on dormir. La idea era marxar el dissabte ben d'hora, conduir fins a Salt Lake City (unes 15 hores), dormir allà, de bon matí anar a comprar menjar en un supermercat pel dinar-sopar-berenar (es preveia que tot estaria molt col·lapsat a Rexburg) i marxar de seguida per tal d'evitar el trànsit que hi havia previst, fins a Rexburg (Idaho). La tarda del diumenge la dedicaríem a buscar el millor lloc per veure l'eclipsi. I el dilluns a primeríssima hora, cap al lloc escollit i a esperar a les 10:15 hora local (una hora més que a Califòrnia), quan començaria l'eclipsi. Just després d'acabar l'eclipsi la idea era marxar ràpidament per arribar a Reno (Nevada) on dormiríem, i el dimarts ens llevaríem ben aviat i seguiríem cap a Santa Cruz amb l'objectiu d'arribar-hi al migdia, perdent així només un dia i mig de feina.

El primer que vam intentar resoldre va esser el tema del mitjà de transport. Teníem dos cotxes, el del noi que és estudiant de la UCSC i el del noi xilè. Hi havia però un problema d'horaris, el noi xilè tenia un casament el dissabte pel que només podia marxar dissabte tard al vespre i conduir de nit sense parar fins a atrapar l'altre grup a Rexburg. Jo no les tenia totes pel que em vaig oferir d'anar amb ell. La veritat és que tot plegat es feia una mica complicat, ja que pel que ens va dir el noi xilè el seu cotxe era prou gran per portar 6 persones, el que volia dir que el noi de la UCSC hauria de deixar el seu cotxe, agafar el del noi xilè, portar 6 persones fins a Salt Lake city, i nosaltres (jo i el noi xilè, que es diu Fernando,... a partir d'ara faré servir els noms que sinó és molt complicat això) agafaríem el cotxe del noi de la UCSC (que es diu Clayton) i els atraparíem a Rexburg. Amb tot aquest embolic vam començar a pensar que la millor idea seria llogar un cotxe (tant de bo ho haguéssim fet!!!! A la propera entrada veureu el perquè ...). Tot i això al final en Fernando va decidir no anar al casament pel que vam acabar decidint sortir a les 9 del matí del dissabte tots plegats. Sí tot molt enrevessat, i més que s'hi tornaria!

Un cop això decidit vam llogar el terreny d'acampada a Rexburg (tota la resta, hotels, hostals, ... estava tot ocupat o caríssim, tot com a conseqüència de l'eclipsi solar). El terreny el vam trobar a través de l'aplicació "airbnb" i era clarament de nova creació ... bàsicament una família (entre moltes d'altres) va decidir que era una molt bona idea llogar el seu jardí/hort a la gent que anava a veure l'eclipsi, i així fer algun caleró. El negoci és el negoci nois! Com que estaríem d'acampada necessitàvem doncs tendes, sacs de dormir, ... jo vaig poder aconseguir una tenda de 2 places (me la van deixar els meus bons companys de pis), i portaria el meu sac. L'home de l'IAC (Jorge), va llogar un sac, i tota la resta de gent podria fer servir algun sac/tenda de la família d'en Clayton; sí, la família d'aquest noi són grans fans de l'acampada i tenen sacs i tendes per donar i per vendre!

Pel que fa a l'estada a Salt Lake City, vam trobar un airbnb per un preu raonable al nord de la ciutat, amb 7 llits (érem 8 però recordeu que teníem una parella, el post-doc espanyol i la seva dona, en Daniel i la Maria José, ells dormien junts).

Finalment vam llogar quatre habitacions de la famosa cadena de Motels americans coneguda com a "Motel 6", a Reno, per la tornada.

I ja ho teníem tot a punt! Vam quedar per acabar de polir alguns detalls el dia abans, el divendres, a casa d'en Fernando per fer una petita barbacoa i beure un xic de vi, sidra i cervesa. El sopar va anar bé però allà ens vam adonar, encara una mica més, que la noia Sèrbia (Marijana) era molt molt, però que molt, rara eh! Ufff no us ho podeu imaginar!! Ja veure ja a la propera entrada!

Vam acabar de sopar i ja teníem decidit que enlloc de marxar a les 9 del matí marxaríem a les 6, per arribar aviat a Salt Lake City i visitar-la (il·lusos de nosaltres ...). En Jorge, la Marijana i jo aniríem amb el cotxe d'en Fernando (jo i en Fernando seríem els conductors), en Daniel, la Maria-José, en Fangzhou i en Clayton al cotxe d'en Clayton (en Daniel i en Clayton serien els conductors). Després de sopar en Fernando ens va portar a casa a mi i en Jorge (la Marijana havia marxat a peu feia ja una estona), i així ja sabia on ens havia de venir a buscar l'endemà. En Clayton va fer el mateix amb la resta. I així ja estava tota punt, només quedava fer la motxilla i a dormir! Quins nervis!!! Un eclipsi total! Per fi!!! No puc acabar però sense comentar-vos que des de casa d'en Fernando fins a casa meva vaig tenir temps més que suficient per adonar-me que alguna cosa podia fallar ... el cotxe d'en Fernando era tan vell ... i feia una fressa tan estranya!! Ai si haguéssim fet cas al nostre instint (en Jorge va pensar el mateix) i haguéssim llogat un altre cotxe!

A la propera entrada, comença l'aventura! Great American Eclipse 2017!

Continueu mirant les estrelles!!

Jerusalem: Tota aventura té un final

Hola a tots avui, després de dos anys molt intensos us escric per última vegada des de Jerusalem. Sí, avui dia 29 de setembre de 2017 deixo definitivament aquesta ciutat, aquest país i la meva feina d'astrofísic, i no penso tornar o hi penso en va, sóc pres de les ganes de marxar (permeteu-me aquesta petita llicència cómico-poètica).

Als que heu estat seguint aquest blog no us puc enganyar, sabeu de sobra que he tingut moments molt baixos (de fet tinc una entrada del blog que mai vaig arribar a publicar en la qual us anunciava que renunciava a la feina de postdoc, ja a mitjans del 2016!), però també que m'ho he passat molt bé. De fet, mirat en perspectiva només puc dir que viure a Israel ha estat una experiència vital inigualable, tant per especial com per enriquidora, i que ha canviat la meva vida i la dels que m'envolten en direccions que mai hauria sospitat. Tot i això també sabeu que professionalment ha estat una gran decepció, de fet ha estat tan gran que m'ha fet plantejar deixar la ciència. Us en parlaré un xic més endavant.

Ara és moment de fer balanç, de pensar en el que ha anat bé, el que no, i de tenir present que tant de les bones com de les males experiències se'n pot aprendre alguna cosa.

Sobre les coses positives destacar que he conegut un país nou, amb una cultura nova molt diferent de la nostra i de la que poc havia sentit parlar, i que he fet molts amics entre els quals alguns d'aquells que segur que duraran tota la vida. També m'he conegut molt millor a mi mateix, els meus límits, les meves pors, els meus vicis, les meves virtuts... He après a valorar coses que tinc quan sóc a Catalunya que mai m'havia plantejat que fossin tan importants, no us les enumeraré totes però d'entre aquestes moltes són petites coses relacionades amb les relacions familiars i amb els amics de tota la vida. Finalment, la meva família també ha canviat moltíssim, qui hauria imaginat que la meva mare podria posar-se a aprendre anglès i finalment acabar venint a visitar-me? Ni més ni menys que a Jerusalem! Agafant un vol de 7 hores tot i tenir posat al cap que li feia por volar! Increïble oi?

Com us he dit també hi ha hagut coses negatives, de totes però se'n pot aprendre. Per començar m'he adonat que hi ha quelcom en la ciència (o en la manera de fer-la) que no m'agrada, que em desmotiva, que em converteix en una persona apàtica i sense ganes de treballar. També que hi ha quelcom en la manera de fer dels Israelians que no m'agrada, és dur viure aquí si no t'acostumes al fet que la gent sigui desagradable a tot arreu, al banc, al supermercat, els conductors de bus ... i no sóc l'únic que ho penso eh, n'he parlat amb molts amics estrangers i tothom pensa el mateix.

Dit tot això encara us podria escriure molts més paràgrafs sobre totes les experiències que he viscut aquí, sobre el que hi he vist, el que hi he fet... tot i això no ho faré, ja que simplement em repetiria, tot això ja ho trobareu a les altres entrades del blog. Avui només us explicaré una mica què he fet durant aquesta setmana de comiat, la meva última setmana a Jerusalem, i us donaré algunes pistes de com pot esser el meu futur (si us he d'esser sincers les pistes que us donaré també són les que tinc jo, mai m'havia passat, és aterridor i excitant alhora, però el meu futur ara mateix és completament incert).

Així doncs, què us puc dir sobre la meva última setmana a Terra Santa? Doncs la veritat és que força cosa, i és que sempre passen coses en aquest lloc tan estrany!

Per començar, sobre on m'he quedat a dormir tots aquests dies només puc dir que tot i que vaig fer un pacte amb la noia que s'ha quedat l'apartament on em vaig allotjar els dos primers anys, per tal de poder-m'hi queda aquesta setmana de setembre a l'habitació petita, al final se l'ha passat pel forro i no li ha donat la gana de deixar-m'hi quedar tot i que la té buida i no hi havia ni entrat encara ... si és que no es pot esser bo eh ... i mira que li vaig donar totes les facilitats per tal que l'abat l'acceptés ... amb això he hagut de buscar una alternativa al Monestir. No la vaig trobar. Com pot esser? Doncs perquè ja sabeu que tot és absurdament car en aquesta ciutat. Finalment doncs he acabat demanant ajuda a l'abat, que com sempre molt amablement m'ha ofert de quedar-me al Monestir, en aquest cas a l'habitació de convidats de casa seva, tot un luxe. A part de la comoditat i del luxe de la seva casa el fet d'estar-me allà també m'ha permès, com ja havia fet en el passat, entaular converses molt interessants amb ell i amb la germana Nina, una monja d'un monestir georgià que va tot sovint a visitar el Monestir de la Santa Creu i que va arribar el dia 22 de setembre. Tot i que alguns dies (vespres de fet) hem mantingut bones converses, durat la major part de la meva estada gairebé no ens hem vist, ni amb l'abat, ni amb la monja ni amb la resta de gent del Monestir, i és que els meus horaris (anar a dormir aviat i aixecar-me cap a les 5am) no encaixen massa amb els seus. De fet, ahir al matí quan vaig marxar definitivament, no em vaig poder ni acomiadar, només vaig poder deixar-li una carta on li agraïa haver-me llogat l'apartament durant aquests dos anys. La veritat és que ja em va anar bé no veure'l, detesto els comiats! 

Abans d'acabar el tema de l'allotjament a la casa de l'abat però, vull explicar-vos que per fi he acabat entenent el perquè es gasta tanta llum al Monestir ... l'abat té tot el dia l'aire condicionat activat (o calefacció a l'hivern) i aquests dies no fa pas tanta calor a Jerusalem! De fet he hagut de dormir amb nòrdic cada dia del fred que tenia amb l'aire condicionat! Ara sí, per acabar aquesta part de l'entrada us he de confessar dues coses, primer que vaig manllevar/tastar algunes de les delícies georgianes que la germana va portar de Geòrgia i que estaven temptadorament a la vista a la nevera comuna ... però no ho digueu a ningú eh! I segon que em va provocar una gran tristesa veure que bona part del parc que hi ha al costat del Monestir està cremat, amb les oliveres i els altres arbres morts o quasi-morts a causa d'un incendi provocat per jueus ultraortodoxos. Aquesta grisor que ara envolta el Monestir s'ha convertit per mi en una metàfora de la meva vida actual però també del meu futur, i és que la vida sempre s'obre pas, i ara, un mes després de l'incendi, rebrots d'un verd intens ja es poden veure aquí i allà, rebrots que es faran forts i que aviat quan arribin les pluges convertiran el gris de la cendra en un verd frondós. Deixant a banda el paral·lelisme que es pot fer amb la meva vida, aquesta és una de les coses que em sap més greu perdre'm, el renaixement de la natura després del dur i sec estiu! És l'espectacle que més m'agradava de Jerusalem, dies en què recuperava les ganes de treballar i continuar endavant amb els projectes que duia entre mans.

Canviant de tema, ara sí, passo a parlar-vos de la feina que he fet aquests dies i de les coses que han passat a la Universitat. Un resum ràpid seria que m'he dedicat a avançar en alguns dels projectes internacionals que encara tinc, vaja que no he fet res de la feina amb l'Avishai, ... i és que l'ordinador on tinc totes les dades ha estat fora de servei tota la setmana, ... aquesta estada/feina a Jerusalem no podia acabar de cap altra manera, amb l'eina bàsica per la meva feina fora de servei ... tant de bo hagués sabut des del principi que passaria tot això durant aquests dos anys i hagués prioritzat les col·laboracions internacionals ... tot podria haver anat d'una manera mooolt diferent! Vaja, dit això només afegir que hem tingut també tres reunions d'aquestes que fèiem amb dinar inclòs (falàfel i entrepans de tonyina, ou dur o verdures al forn amb pesto), i que he aprofitat per anar a fer alguns cafetons amb amics del gimnàs (al que vaig anar cada matí per acomiadar-me'n).

Què dir sobre el dia a dia d'aquesta última setmana? Doncs simplement que he anat a l'Abraham hostel un parell de dies a treballar (el cap de setmana que vaig arribar era el cap d'any jueu i tot estava tancat), i que he aprofitat per anar a transferir els meus estalvis a una conta fora d'Israel i a tancar la conta corrent que vaig obrir fa dos anys. No ha estat massa difícil però com sempre els israelians han fet gala de la seva mala educació i poc tacte tot tractant-me bastant malament fins al nivell d'acabar tirant-me literalment els diners en efectiu que he volgut treure ... Relacionat amb aquesta mala educació dels israelians, hi ha alguna cosa que m'he resistit a explicar-vos fins ara, una opinió generalitzada en la comunitat estrangera que habita a Israel i que es pot resumir en un fet: qui ve a viure a Israel, si no és jueu, mai aguanta més de 2 o 3 anys. I per què? Doncs per moltes coses, primer perquè en general els israelians són molt tancats, res a veure amb els Mexicans per exemple, que de seguida et fan sentir com a casa ..., segon perquè són per naturalesa desagradables, amb poc tacte, poc amigables, costa molt fer-t'hi amic, et posen les coses sempre tan difícils com poden, són profundament egoistes, no són gens ni mica treballadors (tot i que ells sempre et diran el contrari), són intrínsecament victimistes i s'aprofiten del fet de pertànyer a una cultura que ha estat molts anys perseguida per excusar totes les maldats i atrocitats que cometen, ah, i a més, si poden, i et deixes, et foten amb tot el que poden. Sí, és cert, no es pot generalitzar, però quan veus que la gran majoria dels estrangers amb qui he parlat pensen el mateix, i que molt pocs han aguantat viure envoltats de gent així més de 3 anys ... i això us ho dic perquè justament aquesta setmana n'he parlat amb l'abat, amb amics de la uni i també amb un senyor francès que no coneixia de res i que he conegut a l'aeroport després de passar per tots els maleïts controls israelians (que espero no tornar a passar mai més). Cert, ho torno a dir, no es pot generalitzar i de fet vull trencar també una llança per alguns israelians que he acabat coneixent molt bé durant aquests dos anys i amb qui hem acabat essent molt bons amics. Aquests són la Sharon (recordareu que era amb nosaltres a Santa Cruz), en Tomer (estudiant de màster de l'Avishai, membre del servei d'intel·ligència de l'exèrcit i company de penes en el que fa referència a la feina), i l'Omry, un noi jove que tot just està acabant la carrera però ja treballa amb l'Avishai i qui m'ha agafat un afecte i una confiança espectacular en l'any que fa que ens coneixem. Aquest últim de fet s'ha compromès amb la seva xicota i ja m'ha dit que em farà arribar una invitació pel casament aquest estiu! Aquesta gent són tot el contrari de tot el que us he dit més amunt, bona gent, agradables i molt bons amics. També puc afegir en aquest pac d'israelians "diferents" als meus amics del gimnàs, la Sara (que un mes després de conèixer-me ja em va convidar a una celebració típica jueva amb la seva família) i en Moti, un noi molt especial, sortit d'una família ultraortodoxa (un pas molt difícil de fer), i amb una energia inacabable.

Ara que ja m'he desfogat continuo amb com ha acabat aquesta última setmana.

La setmana ha passat, he buidat el que em quedava al Monestir, al despatx, he intentat vendre'm la tenda i el forn elèctric (la tenda gairebé la venc però al final el comprador no s'ha presentat on havíem quedat tot i que m'he estat esperant una hora al carrer, de nit, passant fred), i finalment, en no aconseguir-ho, he regalat el forn al Monestir i la tenda a en Jonathan, el noi francès amb qui vam fer tantes bones caminades i a qui li he arrancat la promesa que la farà servir tant com ho hauria fet jo. Finalment l'últim dia m'he endut tot el grup de l'Avishai a sopar en un restaurant Georgià al centre de la zona de restaurants de Jerusalem. Al principi l'Avishai no n'estava massa convençut, i de fet vaig veure clarament que tot i que em deia que escollís jo, que era el meu comiat, volia anar a l'Eucaliptus, un restaurant molt car del que ja us he parlat ... no obstant jo no ho veia gens clar, ja que no tenia pas pensat convidar-los a tots, i em temia, amb raó, que ell tampoc (una altra cosa que tenen els israelians, i altra vegada és lleig generalitzar, és que són bastant garrepes), en aquesta situació no podia pas demanar als estudiants del grup (que com bé sabeu els que heu seguit una carrera investigadora cobren molt poc per treballar molt) que es paguessin un sopar així, i realment volia que estiguessin amb mi en aquest últim sopar. Finalment doncs hem anat al georgià, al Kangaroo. Què en puc dir d'aquest restaurant? Doncs que és un restaurant petit, amagat enmig de carrerons de part més antiga de la nova Jerusalem, de la Jerusalem jueva de fora les muralles. L'ambient és molt familiar, una sola sala petitota decorada amb motius Georgians. El restaurant el porta una família d'aquest país, la filla n'és la cambrera mentre que la mare i la tieta estan a la cuina. La carta no és molt llarga ni molt explicativa, està plena de noms de plats georgians, acabada amb un petit escrit sobre la història del país, molt interessant: sabeu que a la regió se la coneixia com a "Ibèria" fa 2000 anys? Quina relació deu tenir aquesta regió amb els Ibers de la península Ibèrica? Serà només una coincidència? Li ho he demanat a la cambrera i no m'ha sabut respondre, ho haurem d'investigar!

Els primers a arribar al restaurant hem estat l'Avishai, en Jonathan i jo. Allà asseguts hem començat a mirar la carta i ens hem convençut que la millor opció era que la cambrera ens portés el que ella cregués que era més típic, que ens servís un sopar Georgià de veritat. Ens ha avisat que a Geòrgia quan fan un àpat no fan primer plat, segon plat i postres sinó que porten gran varietat de plats i comparteixen. Això doncs és el que he decidit fer. També ens ha deixat tastar uns vins Georgians (blanc, negre i negre/dolç) i finalment hem optat per sopar amb un vi molt estrany, un vi dolç al qual ens ha assegurat que no s'hi afegeix sucre i que tampoc s'assembla gens al moscatell ... una cosa molt estranya a mig camí de vi negre i moscatell. La resta del grup ha arribat 20 minuts més tard (en Tomer, la Sharon, l'Omri i un nou estudiant de l'Avishai), i finalment, l'últim d'arribar ha estat en Yuval, el que està destinat a esser aviat el successor com a professor titular de la secció de cosmologia de l'institut de física de la HUJI (d'aquí a un any i mig l'Avishai es jubila). Just després d'arribar en Yuval ha arribat el primer plat, una amanida combinada boníssima. Us he de dir que organitzar el sopar li ha estat prou complicat a la pobra cambrera, ja que teníem dos vegetarians (els Georgians com molts dels països de l'est mengen molta carn), i un que menja kosher ... tot i això se n'ha sortit prou bé. Per començar ens ha portat l'amanida combinada i uns pans farcits de formatge fos i ou ferrat; després, ens ha començat a portar tot de platets: sopa de xai, fetges de pollastre, amanides diverses ... molt bo i hem quedat ben tips, l'únic que la gent ha trobat a faltar són les postres, i és que resulta que no fan postres normalment a Georgia. Ja després de sopar ens hem quedat una bona estona xerrant amb aquesta dona que la veritat és que se li notava que tenia ganes de parlar del seu país (i més quan li he comentat que jo era català ... de seguida m'ha parlat del referèndum i de com ens entenia com a cultura oprimida).

Hem pagat (jo encara tenia l'esperança que l'Avishai ens convidaria, ... no ha estat així), i hem pagat uns 150 shekels per cap, el que ve a esser uns 35€, el sopar més car que he fet des que sóc a Israel però vaja, era el meu últim dia!

Hem sortit del restaurant i ja era hora de fer allò que m'agrada menys, acomiadar-me. Ha estat molt trist i la veritat us he de dir que aquí és on m'he adonat de com de bon amics són i de com d'intensa i profunda s'ha fet l'amistat amb tota aquesta gent de la Universitat. Costa molt fer amics jueus però un cop els has fet ho són molt, i per tota la vida. La Sharon, l'Omri i en Tomer, sobretot aquest últim, es van entristir molt quan els vaig dir que marxava i el comiat no ha estat pas menys dur. Els recordaré sempre, i ara, després d'aquests dos anys, sé que si torno a Israel, sempre hi trobaré bons amics.

Després d'acomiadar a tothom, de rebre la benedicció de l'Avishai (literalment una benedicció jueva), i de jugar amb unes cadires musicals al centre de Jerusalem, ens hem dirigit a la casa d'en Jonathan (només jo i ell). Allà, al seu nou apartament hem organitzat una nit de pel·lícules amb la resta d'amics que he fet a Israel, o com a mínim amb els que queden, ja que molts han marxat o estava fora del país aprofitant les vacances jueves. Al final hem estat només en Jonathan (propietari de la casa), l'Edwin (post-doc procedent de Hong Kong), i la Manu una noia Índia de la uni de Tel Aviv. Una mala sorpresa ha estat que a l'últim moment una molt bona amiga, la Mahua (també de l'Índia i estudiant de la Universitat de Tel Aviv) no ha pogut venir. Després d'una bona estona xerrant i fent el té per tal de posar-nos al dia (i que arribés la Manu per sorpresa després d'haver-nos dit que no podria venir ...) hem decidit mirar una peli d'anime japonès anomenada "Totoro", un clàssic, una bona peli. Després d'acabar la pel i de fer postres a base d'un pastís de pastanaga boníssim que ha cuinat la Manu per desitjar-me bon viatge, ja era hora de tornar al campus, acabar la maleta i marxar cap a l'aeroport.

Aviat al matí, a les 4, he sortit del despatx amb les meves motxilles (sense dormir), i he fet el camí que em separava de la parada del bus 485. Allà a la parda de bus he tingut finalment la sensació que tot s'acaba, que s'acaba una etapa important de la meva vida que ha durat més de 12 anys i que per primera vegada començo un període totalment obert on no tinc ni idea d'on acabaré ni fent què. Després de 2 anys molt intensos deixo Jerusalem la meva tercera casa després de Catalunya i Mèxic. He enfilat doncs el camí cap a l'aeroport, he passat els ridículs controls de seguretat, controls que espero no tornar a passar i que desitjo que algun dia també se'ls apliquin als Israelians d'una manera tan "racista" com ells ens els apliquen a nosaltres, i finalment ha arribat l'hora de volar. He volat amb Turkish Airines, la millor companyia per volar a Israel, amb el millor servei i millors avions, us ho dic amb l'experiència de 2 anys i mooolts vols/companyies aèries.

No he tingut cap problema amb els vols, només em quedaven un parell de sorpreses desagradables. La primera, descobrir un cop arribat al Prat que m'havien tornat a obrir la maleta per revisar-la. Que com me n'he adonat? Doncs perquè m'han deixat un paperet a dins avisant-me i, a més, perquè tot estava molt més ben plegat i ordenat dins la maleta de com ho havia deixat ... La segona doncs que després de recollir la maleta he anat corrents a agafar el tren de Rodalies Renfe i m'han estafat en comprar la T10. L'he comprat de 6 zones, me l'han cobrat més cara del normal, i a més, me l'han imprès només d'una zona... em tocarà reclamar, quin remei! Finalment, després de patir per no trobar-me el revisor (recordeu que tenia una T10 d'1 zona i fins a Vic en són 6), i de xerrar una bona estona amb una dona molt simpàtica de Parets del Vallès, s'ha acabat aquesta aventura de 2 anys, a Vic. Allà assegut tot esperant a què la Núria Feixas em vingui a buscar m'he posat a pensar en què faré els dies que vénen. El primer que faré és anar a buscar bolets, el dia següent votaré, votaré independència, després d'això, i qui sap si ja en un estat independent, començar el màster de formació al professorat, aniré a Kènia amb el meu germà ... i moltes coses més, a part d'acabar els projectes de Jerusalem. Ah també comentar que he demanat plaça a Madrid (dubto molt que me la donin), i m'han ofert d'anar com a professor fix a Mèxic ... però és tan lluny ... vaja, ja veieu que el meu futur ara mateix és molt obert, no tinc ni idea d'on, com, ni fent què acabaré! Per primer cop a la meva vida no ho tinc tot previst i sabeu què? És una sensació que m'encanta!!!!!

Gent, ha estat un plaer compartir aquests anys amb vosaltres, no descarto fer alguna altra entrada en un futur (us dec la història de l'eclipsi solar a Amèrica, potser també una sobre el viatge a Kènia amb el meu germà), però a partir d'avui ja res serà el mateix!

Continueu mirant les estrelles, jo, com a professional, potser ja no ho faré més!

PD: Aquesta entrada la vaig escriure just després d'arribar d'Israel, encara no havia passat res del que ha passat aquest cap de setmana, no havíem viscut els fets vergonyosos que van passar durant la jornada del referèndum de l'1-O. El govern Espanyol no té excusa i ara més que mai sento que no vull pertànyer mai més a un estat com aquest. I tot i això, tot i la repressió, tot i els atacs injustificats, aquest va esser un dia brutal, un dia de germanor, un dia d'esperança, un dia en què els pobles es van unir més que mai mostrant la cara més bonica de la societat! Sí, vam estar moltes hores en tensió, patint de paranoia per si la guàrdia civil arribava al poble, per si hi havia agents infiltrats ... però en vam sortir reforçats, com a persones, com a comunitat, com a país. L'estat Espanyol no va aconseguir el que volia, ans el contrari, ens va fer més forts, més units i més determinats que mai a aconseguir allò que volem, la llibertat del nostre poble.