Estiu o primavera? Suècia no té estiu …

Hola!! Doncs sí, Suècia no té estiu, per molt que els suecs diguin que sí, per molt que insisteixin en que això és el “sommar”, això no és estiu, és primavera!!! I m’encanta! Suècia, no té estiu.

I és que us escric de nou des de Suècia, un cop ja s’han acabat les meves activitats típiques del juny, és a dir, la Ratafia i la flama del Canigó, i, les fantàstiques estades al Pirineu de Lleida, al centre MónNatura Pirineus, dins del programa de Joves i Ciència (en una propera entrada us parlarè de tot això). 

Després del fantàstic “retreat” del que ja us vaig parlar, i de tres setmanes per Catalunya, ja tenia ganes de tornar a Suècia. Tenia ganes de tornar a veure la gent, de reviure l’ambient del departament d’astronomia… tot i això, no em vaig trobar res de tot això, tot era molt diferent de com ho vaig deixar! M’explico. Quan vaig marxar, els estudiants de màster tot just havien presentat les seves tesis, i els investigadors encara rondaven per aquí preparant les vacances, en la meva tornada però, ja no hi havia estudiants, i la majoria d’investigadors estaven de vacances. Érem quatre gats contats. El departament estava buit, ja no hi havia entrega de fruita gratis per els “fika”, i a l’hora de dinar érem ben poca gent. Tot i el xoc inicial però, realment aquell era un ambient interessant també, pau i tranquil·litat per treballar en d’altres projectes, i a fora la natura era exuberant gràcies als petits i ràpids ruixats que cauen cada dia. La veritat és que hi havia pau però no hi havia pas temps per l’avorriment, de fet, un dia després que jo tornés va arribar l’Arturo, el meu estudiant de Mèxic, a fer-me una visita d’una setmana. La visita però no va començar bé per ell, de fet es va convertir en una visita de només tres dies desprès que visqués una situació duríssima als aeroports europeus … va perdre un vol, n’hi van cancel·lar un altre, i la resta anaven tots amb retard … va estar més de 40 hores en aeroports abans de poder arribar a Lund! Tampoc l’estada en sí va esser massa productiva, vaig intentar fer que arreglès una mica la memória de la tesis (que ha de presentar molt aviat), i que avancéssim en un projecte que fa temps que intentem tirar endavant, però no hi va haver un progrès clar. Tot i això, en la part personal sí que vam poder parlar molt, sobre el passat i sobre el futur, necessitàvem fer-ho, és quelcom que tot director de tesi hauria de fer un dia o altre! 

La segona setmana també va esser ben entretinguda, l’Arturo ja havia marxat però a Lund se celebrava el congrés de GaiaNIR. GaiaNIR és la idea d’un nou satèl·lit que es preveu llançar al 2050. Per aquest congrés vam tenir molts visitants, i jo, juntament amb dos post-docs, ens vam encarregar d’organitzar totes les pauses del cafè (portar i tallar pastissos, sucs i cafè, etc.). En aquest congrés també van venir visitants del departament de física quàntica i astrofísica de la UB, bons amics i coneguts de fa molts anys, la Mercè Romero (que segur que us n’he parlat en entrades anteriors), i altres dos líders de la missió Gaia. En general m’ho vaig passar bé, i el més important, vam poder posar-nos al dia sobre com va tot per Barcelona i en l’astronomia espanyola. Un cop acabat el congrés, com sol passar (però aquest cop exagerat) ens vam poder repartir les coses que sobraven de les pauses del cafè … van sobrar una bestiesa de sucs, també fruita fresca, galetes salades, i molt de cava, sí, cava català, de fet ens en vam poder emportar dues ampolles cadascú a casa! I els sucs … els sucs encara omplen la meitat de la nevera del departament … no s’acabaran mai!

Sobre les activitats fora de la feina, primer dir que estic molt content que les meves veïnes, en particular la Pamela, una noia brasilera, em van cuidar molt bé les tomateres i les flors i ara ja tenen totes tomates verdes que van creixent! Aviat crec que se’n podran collir! D’altra banda la Rebecca em va cuidar les meves plantes de la oficina, i jo li he tornat el favor regant les seves aquests dies que ha estat de vacances (a ella i a totes les oficines on he vist plantes). I, parlant dels veïns, un divendres, tornant de la feina, em van convidar a la terrasseta que hi ha sobre el meu apartament (s’hi ha d’entrar des de la casa principal, passant per dins d’una de les habitacions) a fer un toc. Ens ho vam passar bé i ens vam conèixer tots una mica millor, la noia brasilera, una noia i el seu xicot australians, i un noi francès que és el coordinador dels escoltes de la seva regió. De fet, tot xerrant se’ns van fer ràpidament les 12 de la nit, i, segurament perquè havia sopat poc, aquella cervesa negra i aquelles copes de vi blanc em van pujar com mai abans … vaig anar a dormir bastant begut … però com que no tinc mai ressaca, l’endemà a les 7 del matí ja estava a tope per anar a donar una volta amb la bici! Mai me n’havia adonat de com de bo era això de no tenir ressaca …

No us explicaré altra vegada en aquesta entrada que cada cap de setmana sortíem amb l’Óscar a caminar, 40km, però que sapigueu que aquest cap de setmana, tot i l’excés d’alcohol del divendres, també hi vam anar!

Ja per anar acabant només comentar-vos que vaig tornar a organitzar un divendres de jocs de taula al departament, ens vam trobar 7 persones, molta gent tenint en compte que tothom està de vacances! Va esser un bon vespre, vam menjar “focaccia” i pastís de carbassó fets per en Johan (us vaig dir que és un molt bon cuiner), i vam brindar amb cava català (el que havia sobrat del congrés), tot mentre jugàvem a dos jocs de taula (vam fer dos grups), un de col·lectiu, és a dir que es juga tothom junt i contra el joc, que es diu “pandemy”,  i un altre de competitiu que va sobre ocells (recol·lectar mejar, pondre ous, …). Continuaré organitzant aquestes activitats, son molt bones per generar un bon ambient de treball, i així m’ho té dit l’Óscar Agertz, l’investigador i amic que em té contractat.

Com he dit, la natura a Suècia, els tots els seus parcs dins i fora de la ciutat, està preciosa, i el clima … aaai el clima! Plujeta cada dia, i molta fresqueta … és una primavera eterna! Fins i tot han començat a sortir cama-secs davant de l’entrada del departament, i, siurenys i mataparents davant de casa meva!! Crec que gaudiré molt d’aquest país! 

Però, torna a esser hora de marxar, amb molta pena per no poder veure com aquesta natura exuberant dona els seus fruits les properes setmanes! Aquest cop em toca marxar de congressos, amb una primera parada a Barcelona, al congrés del consorci d’ARRAKIHS i una segona als Estats Units, com cada estiu. En el primer congrés, el d’ARRAKIHS, hi poden passar moltes coses, de fet, espero poder sol·lucionar tots els conflictes que tinc amb la coordinadora científica … ja us ho explicaré en una altra entrada. I en el segon, doncs em torbaré amb vells coneguts, l’Avishai, en Ji-hoon, en Joel, i en Clayton que s’ha casat aquest estiu! També hi vindrà en Corentin (post-doc a suècia amb mi), i ja tenim planejada alguna caminadeta al parc de les sequoies … ja us ho explicaré també! Pel que fa a la feina, en aquest segon congrés també parlarem del projecte que estic liderant dins de la col·laboració AGORA, aquest any amb moltes coses noves per presentar-hi! Serà interessant!

Una abraçada a totes i tots i continueu mirant les estrelles, jo altra vegada ho faré pel món!

Comença l'estiu: Canigó, Ratafia i Joves i Ciència

Hola de nou, 

Aquesta primavera-estiu està essent una època interessant de la meva vida, i com a tal, tinc moltíssimes coses per explicar-vos, i moltíssimes entrades a fer per aquest blog, en tinc tantes que no dono l’abast! Us adonareu, de fet, que moltes de les entrades no les vaig escriure en l’ordre en que estan publicades,  fins i tot algunes les vaig escriure mesos després que passessin les coses que s’hi expliquen. Al final però l’important és explicar el que va passar, i, a més, com que ho escric bàsicament per mi més que per vosaltres (si és que encara hi ha algú que s’ho llegeixi tot això), a mi ja m’està bé ;-).

Dit tot això, avui us parlaré de tres activitats que com ja sabreu si heu anat seguint el blog, s’han convertit ja en una tradició vital a l’entrada de l’estiu. Aquest any però també en aquestes hi ha hagut alguns canvis.

Primer us parlaré de la tradició de la flama del Canigó. 

Aquest any, en paral·lel amb les meves ganes d’organitzar coses a la meva nova casa a Suècia, i exemplificant d’alguna manera com de be em sento personalment, vaig decidir implicar-me més que mai amb la tradició de la flama del Canigó. Per començar, em vaig apuntar en les comissions de la flama dins d’Ómnium Cultural, i de la nova entitat de la “Flama del Canigó”. Vaig assistir a moltes reunions, algunes més productives que d’altres, i finalment, després de molts entrebancs per part de les autoritats franceses que no es volien deixar fer l’acte amb l’excusa de la sequera, vam aconseguir organitzar la jornada de la Regeneració. En realitat vam tenir sort ja que les pluges de finals de maig i principis de juny van acabar completament amb les seves excuses, sabem però que l’any que ve en tindran d’altres, estarem preparats! 

Deixeu-me que faci aquí un parèntesis abans de continuar el meu relat sobre la flama del Canigó i que aprofiti per explicar com funciona tot això de la flama del Canigó exactament, pels que no ho conegueu. La festa de la flama del Canigó consta de dues jornades principals, la de la regeneració, que es fa el dia 22 de juny a les 12 de la nit, i la del 23, la revetlla de Sant Joan. 

Al primer dia, el 22 de juny, és quan pugem al cim del Canigó la flama que es manté encesa i resguardada al Castellet de Perpinyà durant tot l’any i que simbolitza la llengua i cultua catalana. Amb aquesta flama encenem una foguera just als peus de la creu del cim del Canigó, amb llenya portada d’arreu dels països catalans, i llegim un manifest per la defensa de la llengua i cultura catalanes. D’aquesta foguera encesa al cim del Canigó s’encenen quinquers, entorxes i espelmes que multitud d’esportistes baixen de la muntanya la mateixa nit i distribueixen arreu dels territoris de parla catalana perquè tothom pugui encentre les fogueres de Sant Joan amb aquest foc que simbolitza la unió cultural catalana. La flama també tornarà a baixar fins al Castellet de Perpinyà on es guardarà un any més, encesa, fins la següent regeneració i així mentre quedi gent que parli la nostra llengua. La tradició, sorprenentment, no és molt antiga, va començar a les acaballes del franquisme però per molts és molt mes que una simple tradició, és un símbol de la vitalitat de la nostra cultura. Sé que a molta gent que viu en països on la cultura i la llengua estan assegurades veuen això com quelcom nacionalista i retrògrad, he voltat molt pel món i a aquests sempre els dic el mateix, que el dia que sentin com la llengua dels seus pares està desapareixent, i que no tinguin instruments de país per ajudar a mantenir-la en tornarem a parlar, però fins que això no passi que no em donin lliçons de què significa esser d’esquerres i ciutadà del món …

Al segon dia, el 23, la revetlla de Sant Joan, la flama, guardada al refugi de Cortalets, torna a pujar dalt del cim del Canigó on es fa una gran foguera amb llenya portada també de molts territoris de parla catalana. 

Aquesta és doncs la tradició en la que he participat moltes vegades (menys de les que m’agradaria) des de ben jovenet. Aquest any, amb la Raquel i en Guillem, bons amics de la Vall (Geca, Pessebre Vivent, Marboleny …), vam decidir pujar-hi des del refugi dels estables, més amunt de Prats de Molló. Vam decidir que aquesta vegada sortiríem havent dinat de la Vall i aniríem directament fins al refugi dels Estables des d’on pujaríem fins dalt del Canigó a participar a la regeneració, i baixaríem a dormir amb tendes (o, en cas que hi hagués lloc, al refugi lliure) just sota la xemeneia, que pels que no ho sapigueu és el nom que rep la grimpada final per pujar al Canigó per la ruta del refugi de Marialles. I així ho vam fer. Després d’una pista interminable, plena de sots, amb la Raquel conduïnt un pèl massa ràpid pel meu gust, jo patint moltíssim a cada sot i fent de copilot (de tantes vegades que he vist gent deixant-s’hi el càrter en la pujada al Canigó per Cortalets he desenvolupat un trauma), i en Guillem rient darrera, vam arribar als fantàstics paratges del refugi dels Estables, i, per sorpresa nostra, hi estàvem sols. Primer vam pensar que potser era perquè era aviat, però realment no era pas així, anàvem justos de temps! Vam posar-nos en marxa i després de passar pels refugis del collet de Roques Blanques, on hi havia una parella de francesos molt estranya que creiem que havien fet d’aquell refugi lliure casa seva, vam dirigir-nos ràpidament fins al Refugi de Marialles. Allà vam creuar-nos amb la primera gent que vam trobar, i va ser quan ens vam adonar que no anàvem tan bé de temps com pensàvem. Així doncs, sense pràcticament parar, vam continuar amunt, mentre vèiem com s’anava ponent el Sol. Vam arribar al refugi de sota la xemeneia que ja fosquejava, i allà, vam trobar-nos-hi molta gent que s’hi havia quedat a sopar. Nosaltres no teníem temps. Tot i això, sí que vam poder deixar les motxilles al refugi ja que aquest estava desocupat, i de tota la gent que hi havia per allà, ningú pensava quedar-s’hi a dormir, tothom baixaría fins a Marialles, o, fins al Coll d’Ares, a entregar la flama aquella mateixa nit. Així doncs, sense sopar, vam tornar a posar-nos en marxa. Pel camí, vam atrapar un grup de gent entre els quals hi havia un bon amic del Rafel Tresserras, l’antic cap d’agrupament dels escoltes d’Olot (que petit que és el món!). Acompanyats d’aquest grup vam anar pujant, i se’ns va fer de nit quan encara quedava ben bé una hora de camí. A la xemeneia, on ens havien avisat que hi havia perill de caiguda de roques després d’una forta esllavissada que havia passat feia menys un any, alguns es van posar casc, d’altres vam decidir que el perill no era tan gran com se’ns havia dit (inconscients … sí, ho reconec), i després d’aquesta paradeta, cap amunt! En un tres i no res érem al cim, després de me´s de 100 metres de desnivell gairebé vertical. A dalt ens vam trobar que feia un fred horrorós i bastant vent, i no sé perquè sempre em sorpren això, amb els anys que fa que hi pujo, i sempre em passa el mateix! És gairebé un 3000! En Guillem anava màniga i pantaló curt, i jo, tot i anar molt abrigat, em vaig posar a tremolar com si m’estigués congelant, vaig detectar de seguida que el que em passava era que sense haver menjat res des del dinar i que estava patint una baixada de glucosa. Em vaig prendre un parell de sobrets de sucre (sempre en porto per si de cas, tot i que això no m’havia passat mai abans … ens fem grans!), i al cap d’una estona ja em vaig trobar millor. Allà al cim, tot i la recomanació de que no hi pugessin més de dues persones per equip de foc, hi havia molta gent, és cert però que ni de bon troç la bogeria de gent de fa uns anys. Vam esperar una estona que arribés la flama que pujaven des del Castellet de Perpinyà, i ens vam distreure una estona rient amb uns joves de Manresa que, per les bromes que feien, estava clar que havien begut una mica, i més quan ens vam adonar que portaven unes pataques amb un licor d’herbes ben fort. L’acte de la regeneració va acabar amb el cant dels segadors i amb molta gent emocionada, i ràpidament, tothom va començar a baixar, i és que el fred, la gana i la son ens empenyia. La baixada va esser ràpida, fins i tot la desgrimpada, i de seguida vam arribar al refugi on havíem deixat les motxilles. Allà ens hi vam trobar un parell de persones dormint, i vam decidir anar a fora a encendre un bon foc i sopar una mica (també a veure una mica del moscatell que en Guillem havia portat, un ampolla d’un litre i mig de fet). També, ens vam acomiadar dels nous amics que havíem fet (els de la pujada), donant-los una mica de moscatell per animar-los en el camí que els quedava, ells es dirigien al Coll d’Ares pel que els quedaven encara unes quantes hores de camí. Ja amb el foc ben encès, i sopats, van arribar un altre grup de persones, que justament eren els pares dels que dormien al refugi. Aquests, després de despertar als fills, també es van acomiadar i ens van deixar el refugi per nosaltres. Es feia tard i l’endemà al matí volíem matinar per arribar aviat a casa, així que vam agafar caliu del foc i vam encendre l’estufa de ferro colat del refugi, en un tres i no res el refugi es va escalfar i nosaltres ens vam posar a dormir a les lliteres de ferro (a baix) i fusta una mica trencada (a dalt). L’endemà al matí ens vam llevar, vam esmorzar ràpidament i cap avall! La tornada va esser feixuga, amb la son acumulada, i amb parades per recollir una de les últimes herbes que em faltaven per fer la ratafia, en concret la flor de pi. Vam arribar aviat al cotxe, i, després de poc més d’una hora de patiment pels sots altra vegada, vam para a fer un vermut en un bar de Prats de Molló. Jo no hi havia estat mai però el castell que queda just a sobre, i la zona medieval del mateix poble bé que mereixen una visita en un futur! Després del vermut vam marxar i directe fins a Olot, amb temps de sobres per dutxar-nos i preparar la revetlla. Jo, però, al final vaig decidir quedar-me a casa a descansar, i, un any més, no celebrar la revetlla amb ningú.

La segona cosa de la que us parlaré avui, i aniré molt per feina, és la ja llarga tradició de fer ratafia. Aquest any vaig decidir fer-la en “petit comité” a casa, amb la meva mare, en Marc Valls i la Núria Feixas. No tenia ganes de multituds … En vaig fer 10 litres amb anís anissat i 3 litres amb aiguardent destil.lat en el pessebre vivent de Joanetes, veurem  com queda! La veritat és que fer la ratafia així en “petit comité”,  sense l’estrès de tanta gent com els altres anys, és molt més agradable, feia anys que no gaudia del procès! Em sap greu per la gent que ja contava fer-ne cada any amb mi, però, anar a recollir les herbes (més de 52!), per molt que ara ho faci gairebé tot la meva mare que ja se les ha après, encarregar l’anís, fer el suc de taronja i llimona per tanta gent, preparar el material … era un estrès massa gran per mi, i aquest any no em venia de gust passar per tot això. Així que res, va anar bé, i crec que a partir d’ara ho faré així. Estic aprenent a intentar fer només el que realment em faci feliç i de la manera que a mi m’agradi, si em ve de gust fer-ho amb gent, ho faig, sinó no! Ja us explicaré com ha sortit la ratafia d’aquest any, i, potser, en rebreu alguna ampolleta ;-).

Finalment, la tercera cosa de la que us vull parlar, i també seré breu, tot i que podria explicar-vos-en mil i una històries, és sobre les estades de Joves i Ciència al MónNatura Pirineus, a les Planes de Son. Sí, un any més, i ja en portem vuit, vam fer el projecte d’astronomia amb la Laia, en Víctor i l’Ignasi acompanyats de 10 nenes i nens fantàstics, també de quatre grups més d’investigadors, monitors de lleure i personal del centre amb qui ja hem compartit moltíssims bons moments allà dalt als Pirineus. Aquest any però hi havia diverses novetats. La primera, trista, que en Víctor no va poder esser allà amb nosaltres fins la segona setmana, era la primera vegada que no compartíem les dues setmanes tots quatre junts, i es va notar, i molt! La segona, una altra persona que ja no la tenim a les estades, la Carla, l’antiga coordinadora del programa, ella ja no treballa en el projecte i, de fet, està de viatge pel món treballant i gaudint d’altres projectes personals i professionals molt interessants. De fet, la Carla és una de les impulsores d’un fantàstic projecte anomenat Hypatia. Aquest projecte el dirigeix un equip format íntegrament per investigadores, i el que fan és simular una missió espacial a Mart, treballant durant dues setmanes aïllades en al desert de Utah. L’altre projecte de la Carla, vital, és un viatge de diversos mesos per l’Amèrica llatina, quina enveja!! I ara, per acabar amb les novetats, una de relacionada amb el propi projecte de Joves i Ciència, una de les tardes de les estades la vam dedicar a una gimcana interdisciplinar. En aquesta gimcana els nois i noies hi participaven en grups on hi havia una participant de cadascun dels projectes de Joves i Ciencia (fotosíntesis artificial, física de partícules, biologia molecular, ecologia, i astronomia), i l’objectiu que tenien era resoldre 10 enigmes científics de totes i cadascuna de les branques de la ciència representades pels projectes. Ens ho vam passar molt bé, i vam aprendre també nosaltres moltes coses, entre d’altres, la dada curiosa que si poséssim en línia l’ADN de totes les cèlules de totes les persones del planeta, aquest arribaria fins a una galàxia a 40 milions d’anys llum!! Una bestiesa!

A part del projecte multidisciplinar, com cada any, vam fer classes teóriques, i, tot i el mal temps dels primers dies, vam poder observar moltíssimes coses al fantàstic cel nocturn del Pirineu. Les noies i nois del nostre projecte ens van sorprendre molt agradablement, van esser de fet dels millors que hem tingut fins ara. I, pel que fa a la part lúdica, vam fer uns quants dies crossfit i ioga, jo vaig fer meditació, i vam anar un parell de dies a sopar a Esterri, un dia amb tots els profes, i l’altre, quan ja va arribar en Víctor, nosaltres quatre. Ah, i l’excursió del diumenge (el dia que ens donen de festa, de les dues setmanes que estem allà dalt), vam anar a pujar al Montardo, una excursió que va acabar amb una bona remullada a un llac on corria l’aigua (sabeu que no us heu de banyar en llacs del Pirineu on l’aigua no corre, ja que allà s’hi acumulen tots els tóxics que porteu amb vosaltes! Crema solar, repelent de mosquits, la propia suor …). 

Com us he dit podria explicar-vos moltíssimes més coses sobre les estades de Joves i Ciència però no vull allargar tant aquesta entrada així que us deixaré només amb dues anècdotes que considero rellevants. La primera, que va esser la meva primera prova de foc com a vegà, i va anar prou bé! Menjar vegà no vol pas dir menjar malament, to tel contrari… l’únic punt negatiu és que en el sopar amb la resta de profes a Esterri vaig haver de saltar-me el veganisme … i és que en un restaurant típic dels Pirineus és difícil trobar opcions veganes, de fet, no hauria pogut menjar res! En el cas del sopar a Esterri amb la Laia, l’Ignasi i en Víctor, sí que vaig fer un bon sopar, una pizza vegana boníssima. La segona anècdota està relacionada amb una de les activitats lúdiques que fem cada any, la cursa d’orientació. Aquest any diversos dels professors, després de motivar-nos moltíssim, vam decidir participar a la cursa d’orientació, vam anar ràpid i vam aconseguir trobar totes les fites però en acabar alguns van descobrir que se’ls havien enganxat rènacs (paparres), dos ho van detectar la mateixa tarda però el tercer va tardar una mica més, i, de fet, se li va enganxar en un lloc ben íntim … per sort tot va quedar en una divertida anèctoda, tot i les preocupacions lógiques per totes les malaties que recentment estan escampant aquests maleïts xucladors de sang… 

I així, amb tot això, un any més, es van acabar les estades al MónNatura, i, només un dia després, jo tornava ja cap a Suècia.

Ah, no puc deixar de dir-vos que tot i que el dia després de tornar del MónNatura ja vaig tornar a Suècia, encara em va quedar temps per participar en una taula rodona sobre geometria i astronomía, que va esser, com ho podria expressar sense entrar en detalls … diguem que … com a mínim curiosa. Després vam sopar de pícnic i els vaig fer una observació astronómica pública que va tenir prou éxit. L’endemà però em vaig començar a trobar malament, i és que aquest any al MónNatura va estar circulant un virus estomacal ben estrany … una nit de febre i un dia de mal de panxa … molt contagiós! De fet ho vaig contagiar als de casa només veient-los una nit! A Suècia però em vaig recuperar ràpidament.

I amb això acabo l’entrada d’avui, des d’Olot i apunt per volar cap als estats Units! Sobre això, el congrés d’ARRAKIHS, i la meva visita llampec a la Vall, amb algunes sortides del grup de Gecaventura’t, us ho explicaré en una altra entrada!

Continueu mirant les estrelles!

Suècia, sis mesos ja!

Hola a totes i tots altra vegada des de Suècia!

Han passat moltíssimes coses des que us vaig escriure per última vegada sobre els meus dies per Lund, totes bones!

Per començar dir-vos que a la feina tot continua anant bé, amb alts i baixos, com a tot arreu, però en general molt bé. L’única cosa que ara mateix em preocupa és que no em sento del tot ben integrat en el nou equip d’ARRAKIHS, el que inclou científics de tot el món … en principi coordino el grup de simulacions però la coordinadora científica de la missió sembla que preferiria fer-ho ella. Això ho dic perquè tinc la sensació que m’ha estat posant pals a les rodes des del primer dia … vaja potser és una sensació meva, i, en tot cas, sortirem de dubtes a finals de juliol amb la primera reunió general presencial de la missió que serà a Barcelona ara a finals de juliol.

Per altra banda, l’ambient amb els companys de feina és molt bo, em sento com a casa. Ara ja estic ajudant en la direcció d’un treball de màster i dos projectes curts de final de carrera, i, fins i tot, he participat en la selecció dels futurs estudiants de doctorat de l’equip. Com a sorpresa agradable al final hem agafat un noi que va esser estudiant meu a Madrid! És bo, segur que farà una bona feina i que ens ho passarem bé!

I sobre el futur, doncs li han donat a l’Óscar Agertz un projecte per tirar endavant la missió ARRAKIHS, i dins del paquet de diners s’hi inclou el meu sou per uns quants anys, així que no em preocupo gens pel futur ara mateix! Tot va bé! Ah, i a més, m’han apujat el sou!!

I encara sobre la feina, també us vull explicar que hem fet diverses activitats “no acadèmiques” amb la gent del departament. Primer, la Bibi, l’estudiant de doctorat més activa i dinàmica que he conegut, i de qui segur que ja us he parlat abans, va organitzar el que va anomenar “astrolympics”, una gimcana “esportiva” on diferents equips havien de passar proves relacionades amb l’esport i l’astronomia, des d’un ping-pong-escacs, a una cursa amb cullera i ou, passant per una competició de dibuixar el·lipses, o, una d’entendre el que et diu un company mentres portes música en uns auriculars de cancel·lació de soroll … ens ho vam passar molt bé, i vam acabar amb una barbacoa de la que jo em vaig cuidar per tal que tothom pogués cuinar el que havia portat (recordeu que aquí a Suècia cadascú es porta el seu menjar”). 

La segona activitat que vam fer tots els membres de la Divisió d’Astrofísica és un “retreat” de dos dies que vaig organitzar jo. Pels que no ho sapigueu, un “retreat” és una activitat de recolliment dissenyada per estrènyer els llaços d’amistat i establir relacions de confiança entre els membres d’un equip/empresa/col·lectiu. L’activitat va durar dos dies i la vam fer en un castell antic aquí a Skane, el Norrmans Castle. L’activitat consistia en un primer dia amb xerrades sobre la feina de cadascú, però, presentada per altra gent seleccionada de manera aleatòria, és a dir, cadascú presentava la feina d’un altre. Al final d’aquest primer dia també hi havia xerrades “informals” sobre els hobbies de cadascú, mentre bevíem unes cerveses. La veritat és que en aquestes xerrades vam aprendre coses sorprenents de tothom, jo, en particular, vaig explicar-los com fer ratafia. Al segon dia els vaig organitzar una activitat de meditació al matí, i, després, una supergimcana, a l’estil escolta, que acabava amb la construcció d’un mapa de la Vía Làctia amb sorra, pedres i troncs. Tot va anar molt bé, i vam acabar, uns quants, fins i tot banyant-nos al llac que envolta el castell. Els he promès que continuaré organitzant aquestes activitats per unir encara més el departament, és bo per l’ambient de treball el fer aquestes sortides! I la veritat és que m’ho vaig passar molt bé organitzant-ho. Ah, i no puc oblidar-me de dir-vos que l’estada al castell, tan els àpats com les instal·lacions, va esser fantàstica!! Un luxe! (ho podeu veure a les fotos).

En la part més personal, aquestes setmanes, amb l’arribada del bon temps, he fet moltíssimes sortides i activitats a l’aire lliure. 

Per començar, hem sortit a caminar gairebé cada cap de setmana amb l’Óscar (l’estudiant que em visita des de Barcelona). Hem fet diverses etapes de l’Skaneleden, uns 40km cada vegada/dia. Per començar vam anar a fer part del camí dels emigrants (al centre-nord d’Skane), allà vam viure en pell pròpia l’horror d’estar envoltat de milers de mosquits (un problema molt comú en les zones humides aquí a Suècia!), però també vam gaudir d’uns paisatges espectaculars, vam dormir en uns refugis lliures molt ben cuidats, vam fer un foc de camp, i vam veure gran quantitat d’animals i arbres gegants, plantes, i fins i tot ens vam fer amics d’un gat. A part d’aquesta n’hem fet moltes d’altres, no us les explicaré totes però una en particular val la pena mencionar-la, és la ruta que ens va dur fins al parc natural de Kullaberg. Aquesta ruta ens va permetre descobrir el que jo anomeno la “Garrotxa marítima de Suècia” una cópia molt ben aconseguida de la Garrotxa, a nivell del mar. Els mateixos arbres, les mateixes plantes, animals, ambient tranquil … però al costat de la platja! Una platja en un mar molt poc salat, amb pedres i no pas la maleïda sorra fina, i amb meduses que no són urticants! Tot un paradís. En aquesta ruta vam fer bivac (jo vaig fer bivac i vaig deixar-li la tenda a l’Óscar), i vam poder fer unes de les millors fotos de postes de sol que he fet fins ara. Vaig fer també un vídeo de l’estona que tardava el Sol a pondre’s un cop el disc solar havia tocat l’horitzó per primer cop, 5 minuts va tardar! Ara vull fer el mateix a Catalunya, sé del cert que la teoria diu que és molt més ràpid (les postes de Sol duren molt menys a Catalunya) però ho vull comprovar jo mateix.

Finalment les aventures a la natura amb l’Óscar s’han acabat el cap de setmana del 22 de juliol amb una fantàstica volta al llac de Hässelholm (incloent un bon ruixat), i una travessa del parc natural de Söderarsen. Ambdues rutes han estat impressionants, la natura, els camins, … ho hem gaudit molt, i, fins i tot, hem pogut tastar ja les groselles i els nabius salvatges! N’hi havia per tot arreu! Ah, i, per esser 100% sincer també us he d’explicar que ens hi vam perdre diverses vegades, però què seria una ruta per la natura sense una mica d’aventura? Ara, mirant endarrera, també m’adono que absolutament en totes les rutes que hem fet hem acabat corrent per no fer tard i perdre un bus, un tren … però sempre, sempre, hem acabat arribant! Tot un èxit! No sé què faré ara que marxa, mai m’havia trobat un company de ruta amb un ritme semblant al meu! M’ha encantat trobar-me amb algú així! Ah, i, a més, com a regal de comiat, m’ha regalat una màrfega per la meva ruta al Kungsleden! Espero que ens tornarem a trobar ben aviat en alguna ruta per Catalunya!

A més de l’Óscar aquesta primavera també m’ha visitat un altre gran amic, l’Ignasi. Sí, el coneixeu, amb ell hem compartit molts bons moments en el programa de divulgació de Joves i Ciència, a més de moltes aventures a la muntanya.  En aquesta visita el va acompanyar la seva parella, la Carol, que estava fent una estada de doctorat a Estocolm. La visita va esser curta però intensa. Per començar, l’Ignasi va venir a treballar i a fer una xerrada al departament, que va acabar amb un sopar al centre, juntament amb d’altres membres del departament. El lloc escollit, l’”Hervibor”, s’està convertint en una tradició el portar els visitants a sopar allà! Ah, i em van convidar per celebrar el meu aniversari, molt agraït! El dia següent, que era dissabte, ens en vam anar cap a Copenhaguen a participar en la trobada castellera anual i on ens vam trobar amb la Laia Casamiquela, una altra bona amiga de doctorat, Joves i Ciència, i ara ja de la vida en general, i em va presentar el seu xicot, un noi molt maco franco-americà. La Laia és la cap de colla dels castellers de París, i jo, per un dia, em vaig tornar també membre de la seva colla. Ens ho vam passar molt bé i jo vaig aprendre moltes coses sobre els castells. L’única nota negativa és que el nostre últim castell va caure i uns quants membres de la colla es van fer mal, res greu, però va trencar una mica la màgia creada. La jornada va acabar amb una festa en una sala cultural de Copenhaguen, feia temps que no ballava tant! I em vaig acabar comprant el mocador dels castellers de Copenhaguen i prometent-los que m’apuntaré a la colla el proper setembre! 

Després d’aquesta jornada vam tornar a Lund a dormir, i l’endemà vam anar cap al sud-est d’Skane a començar tres etapes de l’Skaneleden, des de Ystad fins on arribéssim. Vam caminar molt i vam poder gaudir dels bons paisatges costaners del Sud, a més de visitar una zona arqueològica amb un cercle de pedres semblant a Stonehenge però en forma de vaixell. Vam dormir fent vibac (jo), i amb tenda (ells), en un petit relleix amb vistes al mar … una passada! Us diré aquí que, de fet, vam acampar a un lloc on en principi no es podia … però és que no teníem alternativa! Vam dormir prou bé, i de bon matí vam tornar a agafar la motxilla i a caminar! El problema però és que no vam trobar enlloc on comprar menjar, eren dies festius i estava tot tancat. Al final vam decidir arribar fins a un poble on hi havia parada de bus, agafar el bus fins al poble següent on sí que hi havia supermercat i allà reprendre la ruta. Així ho vam fer, i després de menjar alguna cosa vam tornar a agafar l’Skaneleden ara en la direcció oposada per acabar de fer la ruta planejada però en sentit invers. Vam passar per una zona preciosa de platja que semblava el Carib (un altre paisatge inesperat aquí dalt a Suècia) i al final vam arribar on hi havia el refugi on fer vibac la segona nit. Allà, vam trobar un càmping on vam poder comprar-nos uns gelats i alguna cosa per beure, i també ens vam poder connectar a internet. I aquí vam tenir una nova sorpresa desagradable, ens vam adonar que l’endemà no hi havia busos i que si ens quedàvem a dormir allà, no podríem tornar a temps i ells perdrien el tren cap a Estocolm. Així doncs, vam prendre la decisió de tornar cap a Lund aquell mateix dia. Vam arribar a temps al bus i al tren, i ja a Lund vam sopar i cap a dormir. L’endemà ells van decidir visitar Malmö, i jo me’n vaig anar a fer una barbacoa amb uns amics que m’havien convidat, això després d’acomiadar-nos. Com veieu va esser una visita curta però intensa!

D’activitats a la natura n’he fet moltes d’altes però també vull destacar la que vam fer juntament amb la Madeleine, la Rebecca, en Johan i l’Óscar. Aquesta va esser una activitat d’un dia, a Dalbi, on viuen la Rebecca i en Johan. Allà, a casa seva, vam fer-hi suc de saüc. Ho teníem planejat des de feia temps però vam haver d’esperar a mitjans de juny perquè comencés a florir. El dia el vam començar arribant a Dalbi on ja ens esperaven, vam anar a visitar el seu hort (molt ben cuidat), i després vam anar a casa seva, on vam tertuliar una estoneta i vam menjar-nos un fantàstic pastís de poma que havia fet en Johan, que és un cuiner fantàstic. Després, ens van deixar bicis per tots (en tenen sis!) i vam anar a recol·lectar el saüc per la zona. Finalment vam tornar i vam preparar la barreja, que es quedaria allà reposant uns dies (ens van portar ampolles amb aquest fantàstic beuratge dues setmanes desprès, a la feina). Per acabar la jornada, en Johan va preparar unes pizzes casolanes boníssimes, i en acabar, contents i tips, vam tornar cap a casa.

I ara, vull acabar aquesta entrada explicant una de les coses més boniques que m’han passat aquí a Lund. Potser alguns de vosaltres sabreu que el 22 de maig és el meu aniversari, alguns fins i tot recordareu el meu desengany amb els amics del poble quan el dia que complia 30 anys, a Jerusalem, ningú em va felicitar. Doncs aquí la situació ha estat radicalment la oposada. Per començar el dia, arribant al departament, vaig sorprendre’m en veure que algú havia escrit a la meva porta “Per molts anys” en anglès clar. Després, durant tot el dia molta gent del departament es va acostar a felicitar-me. Finalment, en acabar el dia i tornar a casa, les meves veïnes em van cridar i em van donar unes xocolatines com a regal d’aniversari. Vaig esser molt feliç. Però no s’acaba aquí la història, el diumenge després de l’aniversari vam organitzar una festa-barbacoa a casa d’un dels estudiants de màster, en Lucien, un estudiant alemany molts simpàtic. Va venir molta gent, vam passar-ho molt bé jugant a jocs tradicionals suecs i xerrant una mica de tot mentre gaudíem del bon temps de la primavera sueca. Però el que em va sorprendre i alhora emocionar més, va esser que se’m va anar acostant gent per fer-me regals. Em van fer un regal conjunt, una guia dels camins de l’Skaneleden que he fet servir molt, juntament amb un escrit molt emotiu sobre com de contents estan que hagi vingut a viure i treballar aquí. Però, no només em van fer el regal conjunt, a més, gent individual se’m va acostar a regalar-me altres coses, una ampolla de vi, una flor, uns bombons … i, la Rebecca i en Johan, un llibre sobre les tradicions sueques … em vaig emocionar molt, mai havia tingut una festa d’aniversari tan emocionant i amb tant de sentiment per part de tots. Que bé haver pogut trobar aquesta gent! Em van explicar, a més, que això dels regals individuals és quelcom habitual i que sol fer-ho la gent que et té un apreci especial, això encara em va fer més feliç, saber que he pogut tenir aquest efecte en la gent que m’envolta aquí, sens dubte ells també l’han tingut en mi!

Res i amb això, amb aquesta felicitat us deixo, continueu mirant les estrelles i intenteu suportar la calor d’aquest estiu infernal si esteu a Catalunya.

Cercle Polar, primer contacte (2ona part)

Hola de nou a totes i tots,

Continúo avui amb la segona entrada sobre la meva primera aventura al Cercle Polar, som-hi!Érem al nostre petit apartament del “Camp Ripan”, i havi arribat el gran dia, ens endinsaríem més encara al Cercle Polar, visitaríem Abisko!

Amb els nervis del viatge, de bon matí em vaig llevar i vaig anar a les 6:00am a esmorzar, que es a l’hora que en principi obria el restaurant del càmping (això deien els cartells i ens va confirmar el recepcionista el dia abans). Però no, aquell dia (1 de maig) van decidir posar un cartell a la porta que obririen a les 7:00am, així que jo, sense la targeta de l’apartament, vaig haver d’esperar-me una hora per fora, amb el fred que feia, fins que van obrir el restaurant i vaig poder entrar a esmorzar. L’esmorzar era molt complet, i vaig fer un bon tiberi. Quan els meus companys de viatge van arribar van fer el mateix, i entre tots vam decidir agafar també uns quants panets pel dinar de càmping. Durant l’esmorzar vam estar mirant de reüll a tots els altres visitants intentant descobrir (mig seriosament mig en broma), qui ens podia haver robat les cerveses el dia abans …

Després d’esmorzar, vam anar a recollir les raquetes a la recepció, ens vam preparar pel viatge, i, caminant, vam anar cap a l’estació de tren. Propera parada, Abisko!

El viatge no va pas esser molt llarg, i els paisatges que vam anar veient eren espectaculars. Mica en mica ens vam anar endinsant en la zona muntanyosa que fa frontera amb Noruega, vam passar a prop de grans cingles gelats amb cascades de gel espectaculars (més d’un que conec se li hauria fet la boca aigua amb la quantitat d’oportunitats d’esports d’aventura que ofereix aquest lloc), i vam anar-nos endinsant també en una zona de llacs gelats. Allà vam veure per primer cop com un dels mitjans de transport més importants a la zona, a l’hivern, són les motos de neu. En gairebé tots els llacs gelats vam albirar-hi pistes ben marcades per creuar-los amb moto de neu. De fet, hi havia moltíssima gent fet servir aquestes pistes, d’altres simplement creuaven el llac per llocs amb neu verge. Al cap d’una bona estona vam veure com el tren es posava a resseguir un llac enorme, el llac on justament es troba Abisko. La sorpresa en arribar a l’estació va esser que Abisko és un poblet ben petit. De fet, l’edifici principal de l’estació es veu molt abandonat, segurament perquè formava part de l’antiga indústria de transport de ferro a la zona, i ara ja no fa falta que parin els trens abans d’arribar al port de Narvik. A Abisko vam veure també amb preocupació que gairebé no hi havia neu … ens vam témer que tampoc podríem fer servir les raquetes… ja seria mala sort que no poguéssim fer cap activitat d’hivern! Tot i això, teníem la idea al cap de fer una ruta amb raquetes, i volíem dur-la a terme fós com fós. Així que ens vam dirigir caminant fins al refugi de muntanya d’Abisko, l’inici (o final) de la famosa ruta del “Kungsleden”. 

Vam arribar al refugi al cap de mitja hora i vam trobar-nos que era tot tancat. De fet, ja ens havien avisat per telèfon que seria així, era fora de temporada i eren dies de vacances. A l’edifici s’hi podia accedir però no hi havia ningú a la recepció. Vam trobar però gran quantitat d’informació sobre les rutes de la zona, i ens vam decidir a fer-ne una de curteta que seguiria un bon troç del Kungsleden. Així doncs, amb ganes de trepitjar neu ens vam endinsar al parc natural d’Abisko. L’experiència va esser realment espectacular, uns paisatges nevats infinits, rius semi-gelats, i sí, vam poder fer servir les raquetes una bona estona! Vam resseguir el riu, caminant per la vora (no sabíem si era realment la vora o justament sobre del riu gelat), i ens vam parar a dinar a un lloc amb unes vistes privilegiades sobre el riu i les muntanyes del nord de Suècia. La tranquil·litat (gairebé no vam trobar ningú) i la pau que transmetia aquest paisatge hivernal al cercle polar era espectacular. Després de dinar (hummus, pà amb tomàquet i una fruita) vam continuar la ruta i, a mig camí, vam decidir temptar la sort “fent el burro” sobre d’un llac gelat, la Laura va esser la primera en atrevir-se a entrar-hi un bon troç endins, desprès, hi vam anar tots … aquí m’he de disculpar amb la meva mare, resulta que em va venir de gust fer-li una vídeo-trucada justament quan entràvem al llac gelat, vam perdre cobertura i vaig penjar, i … no vaig tornar-la a trucar fins més de 12 hores desprès … crec que es pensava que ens havíem enfonsat dins el llac … sóc un mal fill.

Després de l’aventura amb les raquetes vam tornar a agafar el tren (que era el mateix tren nocturn que es dirigia altra vegada cap avall fins Estocolm, i quedeu-vos amb això perquè aquest tren tornarà a aparèixer en aquesta entrada). Cansats però contents vam arribar a Kiruna altra vegada, vam passar a comprar al supermercat i allà, sorpresa! Com no podia esser d’altra manera, una persona se’ns va acostar i ens va parlar català … vam trobar un català al cercle polar! Un investigador en ecologia del Cercle Polar … és que els catalans som a tot arreu eh! jeje. Després de l’anècdota del dia, ràpidament vam anar cap a l’allotjament. Com us vaig comentar ja en l’entrada anterior, aquella tarda-nit vam decidir tirar la casa per la finestra i pagar el servei complet de l’SPA de l’hotel. Va valer la pena. A l’SPA hi havia tres piscines, dues exteriors i una interior, amb unes vistes precioses de l’entorn nevat. Les dues piscines exteriors eren una de gran d’aigua calenta i una d’un metre quadrat, i dos metres de profunditat, amb aigua glaçada. La piscina interior era la típica de bombolles també amb molt bones vistes, de fet hi vam poder veure una llebre àrtica (de color blanc com la neu) passejar pel parc del costat. També hi havia tres saunes, una de seca, una de vapor, i una amb aromes. La sauna de vapor era extremadament calenta, un no podia aguantar massa estona dins, la seca tenia unes vistes precioses en direcció a la posta de Sol, i la d’aromes era fosca però molt agradable amb l’olor a herbes medicinals. El preu de l’Spa també incloïa té amb mel, bastonets de pastanaga i taronja (tants com volguessis), un tractament per la cara fet amb xocolata i cafè, un pels peus a base de sal i que es feia en uns cabassos prens de boletes de mineral de ferro, i un tractament a base d’oli d’oliva i sal per tot el cos (a fer al final, just abans de sortir de l’Spa). Ens hi vam divertir molt, i creiem que també vam fer divertir la resta de la gent que hi havia (no érem gaire gent, no més de 10 persones). Com? Doncs vam fer tot un espectacle en el procés d’anar de la piscina d’aigua calenta a la glaçada de fora … incloent tirar-nos de cara a la neu en el procès … és que no se’ns pot portar enlloc …. Ben relaxats, vam sortir just a l’últimissim minut permès (la noia ja feia cara de pomes agres perquè volia tancar, però ja que ho havíem pagat vam voler aprofitar fins l’últim minut!), ens van donar una aigueta amb gust de flors abans de sortir, i en Marc i jo, que vam anar me´s ràpid a dutxar-nos, vam tornar cap a l’apartament a preparar el sopar. 

I aquí es va trencar l’engany, sí, l’ENGANY! Resulta que la Núria va veure com la Laura remenava unes llaunes … sí, no ens havien robat les cerveses! La Laura i en Marc les havien amagat!!! Clar que sí! I és que no podia esser que els suecs, amb com de respectuosos són, ens haguessin robat les cerveses!! He de reconèixer que va esser una molt bona broma, i hi vaig caure de quatre potes!!

I així, sopant i rient va acabar el nostre últim dia/nit a Kiruna. L’endemà vam agafar un taxi fins l’aeroport (un aeroport petitíssim), vam anar fins Estocolm i allà ens vam acomiadar, els nostres camins es tornaven a separar, però ens ho havíem passat molt bé, feia molt temps que desitjava retrobar-me amb els amics de la meva terra en una aventura així!

El meu viatge encara no havia acabat però. Vaig agafar un tren des de l’aeroport d’Arlanda fins a un poblet del costat i allà un altre fins a l’estació central d’Estocolm des d’on sortia el tren d’alta velocitat que em deixaria després de 5 hores a Lund. El curiós del cas és que em vaig equivocar de tren i vagi agafar-ne un que tot i deixar-me igualment a l’estació central d’Estocolm, anava molt més ràpid (feia menys parades), no va passar revisor així que cap problema!  I aquí la última anècdota del viatge, resulta que ja a l’estació vaig veure arribar un tren nocturn que venia de Norvik, sí, era el mateix tren que havíem agafat el dia abans per tornar d’Avisko a Kiruna, quines casualitats!!

I aquí s’acaba la primera aventura al Cercla Polar! Curta, intensa, i simplement, la primera! Aviat hi tornaré, ara a fer el Kungsleden sencer, ja us explicaré com va!!!

Continueu mirant les estrelles en aquestes nits d’estiu! Feu-ho per mi que aquí dalt només en veiem una, el Sol!! 

Cercle Polar, primer contacte (1era part)

Hola a totes i tots,

Avui us vull explicar la meva primera visita a el Cercle Polar Àrtic, i ja us avanço que no serà pas la última. En aquesta primera aventura també hi van participar la Laura, la Núria i en Marc, bons amics de tota la vida i amb qui ja hem compartit molts viatges pel món. Va esser un viatge llampec al nord, en unes males dates (ni del tot estiu ni del tot hivern) i amb alguns desenganys, però amb un bon regust de boca al cap i a la fi. El nostre objectiu principal era anar a Kiruna, a 1850 km de Lund, és a dir, més de 20 hores de tren. Teníem pensat arribar-hi, anar fins a l’hotel, i contractar les activitats a la neu des de d’allà mateix (trineus amb gossos, esquí de muntanya, veure aurores …), aquesta part ja us dic que no va sortir bé, però vaja, així és la improvització, hi ha coses que no surten bé i de cop en fas de noves que són fantàstiques … i ja sabeu que així és com solc viatjar jo jeje.

El viatge va començar a Lund on, al migdia, ens vam trobar a l’estació de tren amb els meus companys de viatge. Trobar-nos ja no va esser fàcil, i és que justament eren les primeres persones que em venien a visitar pel que no tenia clar com de precises havien d’esser les indicacions d’arribada a l’estació de trens de Lund. El problema va esser que jo no sabia que hi haguessin dues sortides de l’estació de tren. No patiu però, si em veniu a visitar ara, segur que ens trobem de seguida! Després de 10 minuts de desconcert ens vam acabar trobant davant de la sortida principal. De seguida vam anar per feina i els vaig portar a fer una volta per la ciutat, feia un bon Sol i una mica de caloreta. Vaig aprofitar també per ensenyar-los-hi el meu petit apartament, i després vam anar a comparar el menjar pel llarg viatge de tren que ens esperava. Allà, al supermercat, van decidir comprar tot seguint les restriccions que m’imposo en la meva transició cap al veganisme, cosa que els agraeixo molt. Ja us explicaré en una altra entrada el com i el perquè però ja us avanço que no, no té a veure amb una empatiía extrema amb els animals (en tot cas la meva empatía extrema és cap a les plantes, els que em coneixeu ja ho sabeu) sinó en ètica i respecte al món on vivim, tan en la basant climàtica com la social, ja en parlarem ;-). A més de comprar al supermercat, també els vaig portar a la millor fleca de Lund, de la que ja us he parlat en entrades anteriors, i allà, tot i les dificultats d’aconseguir fer un simple cafè amb llet, vam sortir-ne esmorzats (en Marc i la Núria només havien aconseguit uns caramels i uns panets en una altra fleca, per esmorzar), i també amb dos pans artesanals que feien molt bona pinta.

Així doncs, ja amb el menjar comprat, i la visita llampec a Lund, vam tornar a l’estació i el tren va arribar ben puntual. Era només el primer tren, un tren d’alta velocitat entre Malmö i Estocolm. El viatge va passar prou ràpid, pel camí ens ens vam preparar uns entrepans molt bons amb hummus, alvocat i tomàquet, i vam tenir temps de posar-nos tots al dia, i de gaudir del paisatge, d’una nevada que ens va sorprendre a prop d’Estocolm (recordeu que he dit que a Lund feia caloreta!), i de l’espectacular canvi en la vegetació a mesura que ens dirigíem al nord. També, per primera vegada vaig esser conscient de com de plà és tota la regió del sud de Suècia (Skane), començant només unes poques muntanyes a partir de l’entrada a l’arxipèlag d’Estocolm. A Estocolm vam canviar de tren i vam pujar al famós tren nocturn que puja fins a la Lapònia Sueca, i que és la que arriba més amunt en latitud, del planeta, creuant i endinsant-se fins a Noruega i gairebé fins a Tromso. El tren era en sí interessant, hi havia uns quants vagons per viatjar assegut com en un tren normal, un bar amb varietat de menjar i beguda (en el nostre cas estava espatllada alguna cosa del vagó restaurant pel que vam haver de parar a canviar-lo a a mig camí), i després els vagons amb lliteres, els de primera classe amb lavabo propi i tres llits (un a sobre de l’altre), i els de segona classe amb lavabo compartit i sis llits, tres lliteres a casa costat, i una taula al mig. Pel viatge de dia, les dues lliteres de baix es convertien en sofà, així que es podia viatjar còmodament assegut.

El moment d’instal·lar-nos a la llitera va esser una mica caòtic. En el nostre compartiment, que era un pèl estret, hi érem nosaltres i dos persones més, un noi australià i un home amb qui no vam interactuar. Quan van arribar al compartiment i van veure el lío que teníem desfent maletes, posant coses a sota la llitera de baix i als guarda-maletes, intentant veure què hi havia al llit (un nòrdic, la seva funda, un coixí, la seva funda, i un cobrellit), van decidir marxar i tornar més tard, van prendre una bona decisió, hi vam estar una bona estona! Ja instal·lats i asseguts nosaltres el noi australià va tornar i es va instal·lar també, vam xerrar una estoneta i ja pràcticament no vam interactuar més fins a l’arribada a Kiruna. L’altre home va venir només a l’hora de dormir i no hi vam parlar gairebé gens. Vam passar l’estona xerrant i jugant un joc de taula molt divertit, un trivial de muntanya que es diu “fita”, amb preguntes realment complicades! Després d’això vam preparar uns altres entrepans d’hummus i alvocat, molt bons també i ja se’ns havia fet molt tard, tocava anar a dormir. La veritat és que no era gens evident que fos tan tard, a fora era bastant clar i ja eren més de les 10 de la nit, es començava a notar que érem molt al nord!! 

La preparació per anar a dormir va esser molt divertida, primer vam haver d’entendre com muntar les lliteres a partir dels sofàs que hi havia, després, a com posar el cobrellit, i, finalment, les fundes de nòrdic, tot en un espai tan petit. El noi australià va tornar a marxar veient la situació, i nosaltres allà, ens ho vam passar molt bé, amb atacs de riure i tot, i amb rialles de complicitat amb gent d’altres compartiments en el vagó que també estaven intentant posar les fundes de nòrdic fins i tot sortint al passadís on hi havia més espai. Ja amb tot a punt, jo em vaig posar els taps (imprescindibes en llocs així, ho he après a les males jeje) i ens vam posar a dormir, tot pensant en quin paisatge veuríem l’endemà al matí  quan ens llevéssim ja molt més al nord.

Al matí, com sempre, em vaig despertar a les cinc, i ja era del tot clar, el sol ja havia sortit feia una estoneta. Em vaig vestir i vaig baixar intentant no fer soroll (jo dormia entaforat a la llitera de dalt de tot), crec que no vaig despertar a ningú. Vaig posar-me els auriculars i quan va començar vaig posar la primera pedra de Rac1 (encara teníem cobertura a aquestes latituds), i vaig anar fins al vagó restaurant on vaig fer un primer cafè. Després, em vaig anar a seure a un  dels molts seients buits de la part on la gent anava asseguda. Allà vaig anar descobrint un paisatge del tot nevat, amb algunes muntanyes, i amb boscos immensos. El tren va anar parant a diverses estacions, pujava o baixava molt poca gent, i finalment vam arribar a Luleo, la última ciutat costanera del mar Bàltic que trobaríem, a partir d’aleshores vam començar a pujar directament cap al nord. En algun moment entre les 6 i les 7 del matí em vaig adonar que estàvem a punt de creuar el límit per entrar al Cercle Polar Àrtic, i vaig immortalitzar el moment amb un vídeo. Per fi, després de tants anys somniant-ho, vaig entrar al cercle polar àrtic, la terra on el Sol no es pon (com a mínim un dia a l’any). Em vaig aixecar del seient i vaig anar a explorar, en aquest moment és en el que em vaig adonar que es podia anar fins a la part del darrera del tot del tren des d’on es veien les vies que deixàvem endarrere, nevades, i enmig d’un paisatge de natura verge i salvatge, espectacular. 

Després d’una bona estona de gaudir del paisatge hivernal de boscos nevats i llacs glaçats, va venir la Núria, i la vaig acompanyar a anar a fer un te (i jo vaig demanar que em re-omplissin el got, i resulta que ho feien gratis!). Una estoneta després va arribar en Marc, a qui també vaig acompanyar a fer un café i després fins a la finestra de la part del darrera del tren. Allà, també mirant per la finestra vam trobar un noi francès que anava fins a Tromso, investigador en biologia marina, i ens vam adonar que ara ja no es veia gaire res per la finestra, i és que estava totalment coberta de gel. Una estona després va arribar la Laura, i li vaig anar a buscar un cafè per ella. El noi del restaurant em va dir, en to de broma, que ja n’hi havia prou de comprar tants cafès, i és que jo anava acompanyant a tothom a fer el cafè perquè vam decidir que ho pagaria jo tot durant el viatge (vaja tot menys si volien comprar tabac, per principis sabeu que no ho he fet mai! ;-)). Això ho fèiem perquè jo tinc una conta de banc amb moneda sueca, i així ens evitàvem les comissions del banc.

Finalment, després d’una bona estona al vagó amb seients, vam anar a recollir totes les motxilles, a desfer els llits (intentant no despertar al noi australià, ni al noi àrab, que ens va ben espantar a la nit perquè va tenir un malson i es va posar a cridar), i vam anar altra vegada al vagó de seients on vam esmorzar. Poca estona després ja arribàvem a Kiruna, una ciutat, en principi una mica lletja (hi ha una mina de ferro molt important just al costat, i a sota, cosa que ha fet que estiguin movent tota la ciutat a una altra banda). Feia fred, i hi havia un bon tou de neu!

Vam baixar del tren i vam veure com un grup de joves que havien fet el mateix viatge que nosaltres jugaven a tirar-se boles de neu, sens dubte tindríem temps també de fer-ho nosaltres, ara però havíem de trobar l’hotel, el cámping “Camp Ripan”. Allà mateix, al costat de la via del tren, i enmig de la neu (les carreteres no eren pas netes) esperava un autobús llançadora que feia el trajecte des de l’estació de tren fins al nou centre de la ciutat, passant pel vell. Era gratis, així que el vam agafar. Van anar passant parades i la veritat és que no teníem ni idea de si anàvem en la direcció correcta, això tot i els intents d’en Marc de controlar el recorregut amb el Google Maps. Pel que fa a la conducció, el conductor portava el bus per tot arreu sense cap por a la neu, i és que allà dalt tots els cotxes i busos estan obligats a portar rodes de contacte, cosa que pots escoltar perfectament quan passen pel carrer ja que els petits claus que porten incrustats al pneumàtic fan una fressa molt característica. El bus ens va portar primer al centre antic, on vam creure que no havíem de baixar, i després ens va portar cada cop més lluny d’on crèiem que era l’hotel. Finalment vam arribar a lla última parada, el nou centre de la ciutat Vam intentar demanar al conductor informació però el seu anglès era, com a molt, mediocre, i l’únic que en vam poder treure és que ens havíem equivocat i que segurament havíem de tornar a anar fins al centre antic de la ciutat i caminar fins el càmping des d’allà. El bus per tornar però sortiria mitja hora més tard (era el mateix, amb el mateix conductor), així que vam baixar i vam decidir intentar trobar un lloc on esmorzar. Mentrestant, caminant per carrers plens de neu, no vam poder evitar posar-nos a jugar amb la neu. De seguida però ens vam adonar que aquella ciutat nova semblava una ciutat fantasma. Veiem edificis nous per tot arreu però sense vida, gairebé no hi havia ningú pel carrer i els carrers eren plens de neu, ningú els havia passat a netejar… a més,  tots els comerços, fins i tot les cafeteries, eren tancats…  ens vam començar a desesperar, volíem esmorzar, o comprar alguna cosa per fer el dinar també! Finalment però vam trobar un supermercat obert i vam poder comprar una mica d’esmorzar, i cosetes per dinar. Vam tornar al bus i ara sí que vam baixar al centre antic. Allà ens vam tornar a trobar amb carrers plens de neu, zones i edificis rodejats de tanques amb senyalització de perill d’esfondrament, i altra vegada ningú al carrer. Cada cop teníem més la impressió que era una ciutat fantasma. Ens vam adonar de seguida però que el que passava era que aquell era un cap de setmana llarg, se celebrava el  Valborg, la festa dels focs i de benvinguda a la primavera, i  el dia següent l’1 de maig, el dia del treballador, era per això que tot estava tancat. Amb aquesta idea al cap, i la tranquil·litat que essent festiu segur que hi havia moltíssimes activitats de natura per fer, seguint les indicacions de Google Maps vam fer via cap al càmping. Pel camí vam recòrrer tota la ciutat de dalt a baix, vam albirar la pista d’esquí que domina la ciutat ocupant tota la vessant d’una petita muntanya que hi ha al costat, i vam creuar un institut colgat de neu. Aquest edifici de l’institut ens serviria de referencia per la resta dels dies ja que era just al costat del càmping. 

Des de lluny, veient ja les lletres que anunciaven l’arribada al càmping, ens vam fixar en que aquest tenia només un edifici de recepció on hi havia el restaurant i una petita botigueta, un altre edifici amb un SPA, i petites casetes-apartament a més d’alguns altres edificis ara colgats per la neu i que tenia tota la pinta que no es feien servir a l’hivern. Vam entrar ràpidament a la recepció i el recepcionista ens va indicar que ja teníem l’apartament a punt, això ens va alegrar el dia ja que volíem poder descansar i dinar tranquil·lament, però també ens va dir que totes les activitats de natura que es feien normalment a Kiruna, des dels trineus amb gossos, l’esquí de fons i excursions amb raquetes, fins a la visita a la mina de ferro, ja no es feien perquè s’havia acabat la temporada. Ens va dir que la temporada s’acabava quan s’acabava la neu, i  feia dues setmanes que no n’hi havia, de fet la que hi havia pels carrers havia caigut la nit anterior. No ens ho podíem creure … havíem planejat tot el viatge pensant que podríem organitzar les activitats des de l’hotel! Vam decidir no estressar-nos i mirar quines opcions teníem des de l’apartament, amb calma. L’apartament estava molt bé, era espaiós, amb dos habitacions, un bon lavabo, i la cuina en una de les habitacions. La cal·lefacció estava sempre a tope i no es podia regular, així que vam acabar passat molts moments amb les finestres obertes. Vam revisar del dret i del revés les opcions que teníem, vam trucar a diverses companyies que oferien activitats, però la resposta va esser sempre la mateixa, els guies havien marxat. Després d’una estona de desesperació vam decidir que l’endemà ens n’aniríem a caminar amb raquetes a Abisko, al parc natural on comença el Kungsleden, el camí que faré la pròxima tardor, i tornant aniríem a l’SPA a rel·laxar-nos. Vam comprar doncs els bitllets de tren, vam tornar a recepció i li vam dir a la recepcionista que ens reservés raquetes de neu pel dia següent, l’SPA pel vespre, i també que ens apuntés per sopar al restaurant. El sopar al restaurant però havia d’esser abans de l’hora que tancava l’SPA, així que vam decidir prescindir-ne, ja ens el faríem nosaltres. Aquest cop a la recepció hi havia una noia que semblava una mica més espavilada que el primer noi que hi vam trobar, i és que aquest primer ens va donar moltes informacions contradictòries, a més que sempre acompamyava la informació amb un “I think”(jo penso que) molt molest, la veritat és que semblava que era el primer dia que treballava. La recepcionista ens va ajudar també a decidir què fer aquell primer dia, i el que vam decidir va esser anar al poblet de “Kaseberga” que era l’únic de la zona on es tenia previst fer el foc del Valvorg y la celebració. Vam passar una estona mirant com arribar-hi amb bus i finalment vam decidir agafar un taxi per anar-hi i tornar, que sortia gairebé al mateix preu. 

Vam anar a dinar, vam agafar el taxi (molt puntual), i de seguida vam arribar al poblet. Allà hi havia un aparcament habilitat al camp de futbol i la gent anava arribant. La cel·lebració es feia al costat d’un edifici que vam deduïr que era la església protestant, i on hi havia grups de voluntaris venent frankfurts, hamburgueses, begudes i pastissos i cafè. Com que ens van dir que encara tardarien una hora a fer el foc, i la veritat és que feia bastant fred, vam decidir anar a donar una volta, primer apropant-nos al llac glaçat (no ens vam atrevir a pujar-hi, tot i que hi havia gent amb motos de neu que sí que ho feia), i després per tot el poble, que, en realitat, no era massa gran. Vam tornar just a temps per comprar unes hamburgueses i cerveses (jo no vaig comprar res ja que com us vaig comentar, estic intentant menjar vegà i allà no hi havia opcions). Al cap d’una estona, al darrera de la casa, van començar el foc (ens vam perdre l’inici! Estàvem distrets xerrant …). Una gran quantitat de gent es va unir a la vora del foc a veure-ho. Els nens jugaven amb la bassa d’aigua que es va formar en fondre’s la neu, i els adults es van quedar allà al costat mirant el foc i xerrant de les seves coses. No va passar res més, només això, una estona d’interacció social al costat d’una gran foguera. Nosaltres fèiem el mateix fins que vam decidir participar en fer que el foc agafès més. Hi havia tanta neu a sobre que li costava, i hi havia gent que de tant en tant agafava branques d’un costat i les tirava directament al foc perquè aquest es fes més gros. Al cap d’una bona estona la gent va començar a marxar tan ràpid com havia arribat i ens vam quedar sols a la vora del foc. Vam continuar una bona estona jugant a intentar que la foguera creixès, no hi havia perill de provocar un incendi amb tot l’entorn tant nevat! Allà ens hi vam quedar una bona estona i és que no teníem cap altra opció, el taxi tornava a venir a buscar-nos una hora més tard, així que no teníem res més a fer, i feia molt fred. Després d’una bona estona, i de compartir el foc amb gent que s’acostava de tan en tant també per fer-lo créixer una mica, vam veure com els organitzadors, tot i dubtar inicialment perquè hi érem nosaltres, agafaven les bosses d’escombraries i les tiraven directament al foc … era una cosa que no m’esperava dels suecs i sueques! Finalment va arribar el taxi i ens va deixar al super on vam comprar una mica més de coses pel dinar de càmping de l’endemà (pa, oli, sal, tomàquets i hummus), i unes cerveses. Vam deixar les cerveses a fora a la neu i ens vam posar a preparar el sopar. De sobte però, la Laura va tornar cridant que ens havien robat les cerveses de davant la porta de casa. No ens ho podíem creure!! A Suècia, em vaig quedar totalment desenganyat de com son els suecs … però … tot allò feia pudor de socarrim … En tot cas vam agafar les altres cerveses que teníem a la nevera i vam sopar junts. Xerrant no ens en vam adonar que s’havia anat fent tard. I és que el Sol tot just s’acabava de pondre, però ho havia fet ni més ni menys que gairebé pel nord, molt a prop de les 12 de la nit! Molt més tard de les 12 el cel encara era gairebé blau, i és que a aquella època ja no existia el crepuscle astronòmic. Aquest va esser un altre desengany, aquesta vegada no veuríem aurores boreals … El dia següent però ens endinsaríem encara una mica més en el Cercle Polar àrtic, segur que seria una bona aventura, una aventura que us explicaré en la propera entrada!

Continueu mirant les estrelles en aquestes caloroses nits d’estiu! Aquí a dalt, encara no ho podem fer, que no es fa fosc!