Una mica de turisme i mooolta feina!!

Hola a tots de nou! Poc tinc per explicar-vos aquesta setmana, massa feina, però per això sóc a Mèxic no?

Va, us comentaré una mica el que vaig poder fer el cap de setmana passat, i el que he fet aquesta setmana.

El cap de setmana passat,

Després del partit de futbol del divendres, on em vaig esquerdar un dit del peu (ara ja no el tinc ni blau i ja quasi no em fa mal, ho aclareixo perquè sé que la meva mare llegirà això i es començarà a preocupar ... no, mare, no vaig anar ni al metge, estic bé, perfecte de fet, i el genoll tampoc em fa mal ja! tranquil·la!), el dissabte va esser una dia tranquil, de mercat, de neteja, de relax, que ja tocava, i també amb l'intent d'anar al cine a la tarda, i dic intent perquè es va quedar en això, m'explicaré: després de passar el matí a casa, una mica avorrit, vaig decidir anar a donar una volta al parc de Cuicuilco (que ja havia visitat en nombroses ocasions l'any passat però que continuo trobant igual de relaxant), on hi ha la gran piràmide de Cuicuilco, dedicada al déu del vent, i una de les més antigues de Mèxic; a les 5 quan van tancar el parc, em vaig dirigir a Perisur (un centre comercial amb botigues, cinema, etc etc) amb l'objectiu de trobar una peli que fessin entorn a aquella hora i que m'agradés, la sorpresa va esser que en 8 de les 12 sales feien la mateixa pel·lícula!! Crepúsculo!! mare meva! I les altres sales tampoc tenien una programació gaire atractiva fins a les 10 de la nit, ... Decebut, vaig estar dubtant si perdre el temps fins les 10 i després entrar a la peli que m'agradava, o marxar, el problema venir quan amb la depressió per no haver trobat una bona peli a l'hora que volia, vaig trobar una botiga de xocolata, una combinació fatal! Crec que no havia menjat tanta xocolata en molt temps, a més, a la sortida, hi havia un bol amb grans de cafè recoberts de xocolata, de mostra, no sé com no em van venir a fer fora, potser me'n vaig fotre mig bol!! 

Després del fart de xocolata me'n vaig anar cap a casa caminant, i a veure una pel·lícula per Internet.

El diumenge, d'altra banda, va ser molt més entretingut. Feia unes setmanes que m'havien comentat que hi havia unes ruïnes arqueològiques molt poc conegudes al DF, i molt a prop, que no havia visitat. Em vaig decidir doncs a buscar on eren i com arribar-hi (no surten ni a la guia del Lonely Planet).
Ben informat, ja sabent on anar, i de bon matí, per aprofitar el dia, vaig agafar el metro fins a la terminal ponent (TAPO) on vaig agafar un "camión" fins a Texcoco.

Aclareixo aquí que Texcoco rep el nom del llac més meridional de la Vall de Mèxic. En realitat la Vall de Mèxic contenia un sol llac gegant però els Mexicas el van dividir en diversos alguns dels quals es van convertir en llacs d'aigua dolça mentre els altres va continuar essent d'aigua salada (un llac d'aigua salada a 2200 m d'altura ...).  Texcoco, Zumpango, Xaltocan, Chalco i Xochimilco són els llacs que conformaven la conca de la Vall de Mèxic, els tres primers d'aigua salobre, els altres dos, d'aigua dolça; actualment en queda ben poc d'aquells llacs, i com a mínim, el que queda de Texcoco no és res més que unes aigües residuals i pestilents.

Arribat a Texcoco vaig anar fins a la catedral, a fer unes fotos, i després cap a una terminal de "combis", que són unes furgonetes que fan la funció dels "camiones" per regions on és complicat arribar amb un vehicle gran i on a més no hi ha gaire demanda (les terminal de combis es pot veure en una de les fotos). Vaig trobar la combi que necessitava, i cap a Tlaminca (en náhuatl "terra de guerrers"). I allà, al petit poblat de Tlaminca, em vaig trobar en una de les zones arqueològiques de Mèxic menys coneguda, però igual d'espectacular; a mesura que et vas enfilant a la muntanya (el cerro Tláloc) et comences a trobar unes llargues i antigues escales que porten fins als "banys de Nezahualcoyotl, el rei poeta dels mexicas", una zona impressionant, practicament tot arquitectura civil mexica, amb aqüeductes, sistemes de reg, banys, fonts, cisternes, etc etc, i la cirereta del pastís, el tron del rei i el temple a Tláloc, just dominant la Vall de Mèxic, al cim de la muntanya amb el mateix nom! Aquestes ruïnes són en un lloc difícil d'accedir-hi, però la pau, la tranquil·litat, el bon estat de conservació, i sobretot, el que signifiquen, valen la pena el viatge!

Aquí vull explicar que Tláloc, és el déu de la pluja i de "l'aigua que ve de dalt",`de l'aigua que ve de dalt perquè també hi ha un altre déu que és el de l'aigua que corre per la terra. Tláloc era un dels déus més venerats ja que era a qui s'havien d'encomanar per demanar la pluja o per demanar que aquesta deixés de caure, un element imprescindible per les seves collites. A Tláloc se li van dedicar quatre temples al cim de quatre muntanyes que van rebre el seu nom, una en cada un dels punts cardinals (actualment només se'n coneixen 2), i al cim de cada temple hi havia una figura enorme de moltes tones, representant aquest déu. La figura del temple de Tlaminca se la va endur el govern per situar-la davant del Museu Nacional d'Antropologia

Acabada la visita, després de veure les piscines on el rei per un costat i la reina per l'altra, es banyaven, i el magnífic temple de Tláloc, vaig baixar de la muntanyeta i vaig emprendre el camí de retorn (pel camí, com sempre, em vaig trobar amb molt bona gent amb qui parlar, la gent d'aquí són molt però que molt cordials). I així va acabar el cap de setmana.

El dilluns, tot i que era festiu (els 101 anys de la revolució mexicana), vaig anar a treballar. Em queda moltíssima feina i ja només tinc dues setmanes i mitja per fer-la!! I així tota la setmana, treballant les meves 12 a 14 hores diàries. També vaig passar així ahir dissabte, treballant. Tot i això entre setmana sempre hi ha moments de desconnexió: els col·loquis, els seminaris del DAEC (Departament d'Astrofísica Extragalàctica i Cosmologia), algun seminari que vaig intentar organitzar jo, la preparació de la festa de fi d'any de l'IA (sí, com a casa, aquí també m'emmerdo tant com puc ficant-me a organitzar coses, però què faria sinó sense tenir al cap tantes coses per fer?).

La sorpresa final va ser arribar a casa a les 10 del vespre i que la companya de pis se'm desmaiés allà mateix! Quin ensurt! La vaig agafar, la vaig estirar al llit, li vaig tirar aigua a la cara i quan va estar una mica millor (després de 20 segons per ser exactes) li vaig donar aigua amb sucre i es va refer. Tot i això vaig insistir fins a les 12 de la nit que hauríem de trucar un metge però ella va preferir posar-se a dormir i descansar. Avui al matí ja es trobava millor però l'he obligat a anar al metge, li han receptat unes pastilles i ja està ara està molt millor! Però de veritat, quin espant!!

I ara, a fer el vago tot el diumenge, descansar una mica per tornar demà a treballar amb forces renovades, i a esperar que aquest divendres arribin l'Esther i la Iris! Tot i que no podré estar tant per elles com m'agradaria, jo sóc aquí per treballar, espero que la seva estada a Mèxic sigui ben profitosa (per elles que venen a fer turisme, segur que ho serà!).

Doncs res, una abraçada ben forta a tots, abrigueu-vos ara que diuen que ve el fred, i sortiu a mirar les estrelles, nosaltres hi sortirem dissabte i intentarem fer un rècord guiness (el número màxim de telescopis apuntant un mateix objecte al mateix temps, el "Reto México 2011!!!" ).

Excursió al Nevado de Toluca

Hola de nou! Com havia promès, eus aquí la segona entrada de la setmana!

Avui us vull explicar com va anar la nostra excursió al Xinantépetl, o més conegut com a Nevado de Toluca (4690 m).

El context:

A la caminada al cerro Coyotes de fa unes setmanes em vaig animar a fer caminades una mica més serioses, així doncs vaig enviar un e-mail a tots els estudiants de l'IA per veure qui s'animava a acompanyar-me a l'Iztacchiuatl (5200 m). Em van respondre diverses persones però vam acordar que el millor, per veure l'efecte de l'altura sobre nosaltres (la majoría no haviem caminat mai a més de 4500 m), era començar per un volcà una mica més baixet. Vam decidir anar al Xinantépetl (4690 m).

Vam intercanviar diversos correus amb recomanacions per l'altura (veure molta aigua, portar aspirines, ...), la roba i sabates que s'havien de dur, els horaris, el mitjà de transport per arribar-hi, en definitiva tota la logística per fer un cim d'aquestes característiques. La data escollida, dissabte 12 de novembre, l'hora, les 6 del matí.

Va arribar el divendres 11, erem 8 persones apuntades a l'excursió (a la que es va mal anomenar "segon Santitour", el primer el vaig organitzar l'any passat per anar a veure la migració de les papallones monarca... jeje), i alguns van anar a llogar els dos cotxes que necessitàvem per arribar a la falda del volcà, que es troba a unes dues hores del DF, a Toluca, Estat de Mèxic. He de dir que llogar els cotxes va esser realment complicat, com a Catalunya aquí ningú vol posar-se al davant en l'organització d'aquestes coses i un ha de tirar del carro, ..., però arreglat això al final no hi va haver problema i la sorpresa va esser el dissabte a les 6 del matí quan els que no haviem anat a buscar els cotxes vam veure que havien llogat una furgoneta enorme! Una bona elecció, només necessitariem un conductor, només hauriem de pagar una vegada els peatges i la gasolina i podriem anar tots junts; va esser una molt bona decisió.

Va arribar el dia i sorprenentment tothom va esser bastant puntual, a les 7 ja sortiem amb la nostra furgoneta cap a Toluca. Tots molt adormits però sorprenentment xerraires vam fer el camí fins a la famosa zona de restaurants/parc natural del costat de l'autopista DF-Tolucda, anomenat La marquesa  on ens vam parar per esmorzar i agafar forces amb un bon atole de xocolata (champurrado) i unes quesadillas, a més de comprar una cocada i alguna altra cosa amb sucre per a la pujada. Cap a les 9:30 ja arribàvem al parc natural del Nevado de Toluca, després d'haver creuat tota la ciutat de Toluca. Ens vam parar just abans de començar a pujar fins a la caldera per fer unes fotos i començar l'adaptació a l'altura (Toluca és la ciutat que es troba més amunt en tot Méxic, pràcticament a 3000 m). Vam arribar a l'estacionament de sota la caldera a les 10h (resulta que ara ja no es pot arribar amb el cotxe fins allà mateix, la veritat una molt bona decisió del govern per preservar aquest magnífic paratge natural), vam fer uns estiraments, vam preparar les motxilles i vam començar a caminar.

La primera part de la caminada, d'una mitja hora, consistiria en arribar a la paret de la caldera. Sens dubte aquesta primera part va esser la part amb el final més espectacular ja que just arribar a la vora de la caldera s'obre un paissatge impressionant, dos llacunes, la del Sol i la de la Lluna i el dom central del nou volcà al que antigament se l'anomenava el llombrigo del món (tot procedeix de la cultura prehispànica dels mexicas), a més al fons ja es podia veure el cim que voliem assolir.

En aquest punt m'agradaria comentar que aquest volcà, com tants d'altres (el teide per exemple), va col·lapsar després de la última erupció fa milers d'anys. Això va passar perquè en acabar l'erupció va quedar una gran cavitat buida just on abans hi havia la lava emmagatzemada, dins el volcà, caviatat que es va enfonsar i va fer que tot el volcà s'ensorrés sobre d'ell mateix, donant lloc a aquesta estructura tan característica de parets verticals en forma de cercle i una plana just enmig. En aquesta zona central és on habitualment es formen llacunes (en el cas del Teide, la zona de "las cañadas"). També és molt característic i indicatiu de que el volcà no està extingit, la reaparició d'un pic just enmig del cràter, al que se l'anomena dom, i que indica que hi ha un augment de pressió dins el volcà degut a que la lava està tornant a ocupar un lloc en la xemeneia volcànica.

Fet aquest apunt, continuo amb l'excursió:

Vam baixar cap a la caldera, prop de les llacunes, ens vam fer unes fotos i vam començar a dirigir-nos, ara sí, cap al cim. Aquí van començar els problemes; poc abans d'arribar a la cota on començava a haver-hi neu, dos membres del grup es van començar a trobar molt malament (mal de cap, set, desorientació, ... en definitiva, mal d'altura) i van decidir abandonar, es quedarien caminant a la vora dels llacs. La resta del grup vam inentar que un altre dels membres també es quedés, amb el poc troç que haviem fet també es començava a trobar malament, i no estava acostumat a caminar, tot i això s'hi va negar, ho vam respectar i vam continuar tots junts. Ja en la zona de neu, jugant a tirar-nos boles (com nens petits, ..., però és que després de tant temps sense veure neu, a qui no li'n haurien agafat ganes?), vam començar a veure que més amunt podriem tenir problemes amb el membre que va voler continuar, però la decisió era seva, no nostra, per tant cap amunt!

Als 4200 m va començar la part més perillosa de l'ascens, amb parets verticals i una tram de grimpada bastant important, en aquest punt ja ens haviem de parar cada 5 minuts perqué hi havia qui ja no podia més, com a grup vam decidir que jo em posaria darrera de tot per ajudar en la grimpada i donar ánims i que tots aniriem al ritme que fes falta, en aquest punt era més fàcil arribar al cim i baixar que no recular pel mateix camí, per tant, junts, cap amunt! Un nou problema, en aquest punt va començar a pujar la boira!

Ens vam perdre, vam tornar a trobar el camí, vam patir, un altre membre va agafar mal d'altura, ens vam haver de parar mitja hora a recuperar forces, aigua, sucre, aspirines, ... el tram que s'havia de fer en 2 hores es va fer en 4, i ja patiem perqué no se'ns fes fosc, sort que els dos més muntanyencs duiem llanternes i això feia que no patíssim tant. Per acabar-ho d'arreglar, el membre a qui haviem intentat convèncer de que no pugés se li van trencar les botes i les vam haber d'arreglar amb cordons de les motxilles, com vam poder ... buffff (aquí, ho he de reconéixer, els dos que estem més acostumats a caminar ens vam enfadar de veritat, però no ho vam mostrar en cap moment al grup, tot i que més endavant sí que ho vam comentar entre nosaltres).

Finalment, i després d'un gran esforç per part de tots, vam arribar al cim, 4690 m, on ens esperava un missatge de felicitació per haver-ho aconseguit, eren les 15:30h. Ens vam fer fotos, vam gaudir del paissatge, tan com la boira ens va permetre, i al final el fred ens va fer fora del cim i vam anar a menjar alguna cosa a un collet just a sota.

La baixada va esser divertidíssima, tot el que vam pujar en 4 hores, es podia baixar en 10 minuts per una tartera que no exagero si dic que tenia un desnivell de 70 graus, tot i que també és cert que els que mai havien baixat per una tartera, van tardar una hora. Jo i l'altre muntanyenc ens vam avançar (aquí no hi havia més perill que algun cop de cul, per tant sí que ens podiem separar, i ja teniem ganes de córrer una mica i fer una mica el boig!), en 10 minuts erem a baix, no sense unes quantes caigues, de les cuals encara en noto les conseqüéncies (vaig fer un cop de genoll en una roca, i encara em fa una mica de dolor, tot i això ni se m'ha posat blau i la inflamació ja està baixant). A baix ens vam separar, jo em vaig descalçar i vaig arribar fins a un illot enmig de la llacuna del Sol on em vaig estirar i vaig poder gaudir del silenci més intens que he pogut percebre mai, enmig del llac, amb el cel enfosquit, la brisa, la pau, la tranquilitat, la inmensitat de la caldera, ... quin gran moment!

 

Van arribar els altres companys, i en el punt de trobada que vam marcar pels dos que van abandonar des de l'inici vam trobar un missatge on deien que s'avançaven i ja anaven cap al cotxe, i és que ja eren les 6:30h de la tarda!! I ja es feia fosc!

Ens vam posar en marxa, vam pujar altre cop per la paret inferior de la caldera (altre cop vam patir aquí, ara ja tothom menys tres tenien mal d'altura o estaven esgotats, i ja se'ns feia fosc), i per fi, a les 7 vam arribar al cotxe on ja ens esperaven, molt més recuperats, els altres.

Vam arribar just a temps per no haver d'encendre els lots, ja era pràcticament fosc, la lluna, Venus, Júpiter i Mercuri ja havien sortit. Baixant amb el cotxe ens vam veure obligats a parar en un prat per gaudir, que ja tocava després de tantes setmanes al DF on no es veu res, d'una fantàstica vista de la Vía Làctea, les constel·lacions de tardor, i un cop més de la pau de la muntanya.

En aquest moment vam decidir continuar directe al DF, sense parar a Toluca (aquí recordo que no haviem ni dinat, el pla era arribar a temps per dinar a Toluca, però a les 7 de la tarda ...). Tornaríem el cotxe i aniríem a fer un bon sopar. Pràcticament tots ens vam adormir en el viatge de tornada, i de seguida vam esser a l'aeroport on haviem de tornar el cotxe, cansats però contents vam agafar un taxi fins a una taqueria, vam sopar, riure, comentar l'experiencia, ens vam acomiadar i per fi, a les 10h, cap a dormir! Quin gran dia!!!

Més enllà del dissabte, el diumenge va esser dia de descans i de mercat, la setmana ha estat tranquila, amb dia de pizzes inclòs i també amb partit de futbol ahir al migdia, i ara, aquest dissabte i diumenge, aprofitarem per anar al cine i visitar Texcoco, acabat això, una setmana més ja haurà passat! L'Esther i la Iris arriben d'aquí a 15 dies, i d'aquí a un mes ja serà hora de tornar, com passa el temps!!

Ara, un cop comprovat que el mal d'altura no és un problema greu, com a mínim per mi, ja estic esperant a veure si em recupero del genoll a temps, i si és així, el divendres 2 o dissabte 3 de desembre intentarem per fi un 5000!

No m'agradaia acabar sense un comentari final: després de la gran experiéncia al Nevado he de dir que poques vegades he presenciat un nivell major de companyerisme, va esser realment bonic i emocionant com tots vam fer el que vam poder per ajudar, i com al final tots vam arribar al cim; vam patir, ens vam enfadar, vam riure, alguns pràcticament van plorar, però al final, junts, vam fer el cim!

Doncs res, que passeu una bona setmana (amb eleccions incloses), i espero que tot i el mal temps, encara pogueu seguir mirant les estrelles, jo, per fi, ja ho vaig poder fer!

Cap de setmana a Guanajuato

Ei!!! Quant de temps!! Buff, la setmana passada no vaig trobar el moment per escriure al blog, però com a compensació aquesta setmana en tindreu dues entregues!!!

Per començar dir-vos que tot va molt bé per aquí, que a la feina potser no avanço tan depressa com m'agradaria, i us mentiria si no digués que us trobo a faltar i que per un costat tinc ganes de tornar, però per l'altre també m'hi trobo molt bé aquí.

Dit això, començo amb la primera entrega, el cap de setmana a Guanajuato.

Però, qué és Guanajuato?

Guanajuato és un dels estats de Mèxic i també és el nom de la capital d'aquest. Aquesta, per ser a Mèxic, és una ciutat molt petita, menys de 100.000 habitants, i es troba en una zona on un no esperaria trobar una ciutat, a les vessants de les muntanyes tallades per un petit riu.

Guanajuato va nèixer quan els españols van arribar a aquesta zona de Mèxic i van descobrir que les muntanyes del voltant contenien filons molt importants de plata i or (la plata de Guanajuato és coneguda arreu del món), és a dir, va començar com una colónia minera. Els indígenes de la zona eren nómades pel que no s'en conserven grans construccions com passa en d'altres regions de Mèxic, tot i això és una ciutat amb molta cultura indígena ja que els espanyols van obligar a membres d'altres comunitats (mexicas, purépechas, toltecas, ...) a venir a viure i treballar a les mines.

La ciutat és molt semblant a les ciutats espanyoles de l'època, és d'una arquitectura escencialment colonial, molt bonica,  i s'hi celebra un festival d'art molt important (el Cervantino). A part de la plata un altre element característic de la ciutat són les mómies de Guanajuato; les mómies són completament naturals, fet que es deu a que degut a la composició del terreny, quan s'enterra a un difunt, aquest entra en un procés de momificació natural enlloc de descompondre's.

Finalment, com a últim apunt, dir que Guanajuato va esser escenari de les primeres revoltes que van conduïr a la independència de Mèxic ... quina enveja oi?!

Ara que ja sabeu qué és Guanajuato, us explicaré com va anar el cap de setmana.

Vam sortir, la Rut i jo, el divendres a la nit de l'IA cap a la terminal nord d'autobusos on vam agafar un autobús ETN (són relativament cars però molt cómodes per a persones de talla mitjana, no tant per mi ...), i vam començar el viatge de 5 hores que ens duria cap a Guanajuato. L'ETN va resultar ser una mica defectuós i ni vam poder veure la peli que van posar, ni escoltar música, ni anar a internet, la veritat, no valia la pena el que en vam haber de pagar!

Vam arribar a Guanajuato a les 2 de la nit i vam agafar un taxi fins a casa de la Rut, que m'havia ofert de quedar-m'hi durant el cap de setmana. Un cop a la porta de la casa la Rut es va adonar que les seves claus, que eren noves, no obrien, i vam haber de despertat a la seva mare, que de seguida va sortir per la finestra i ens va dir "un momento, que ahora os aviento la ventana" i ens vam quedar ?¿?¿?¿, més tard ens vam adonar que era que acabava d'arribar de sopar i que havia begut una mica ... jeje. Em vaig instal·lar a la habitació del germà de la Rut (que aquesta nit no hi era), i cap a dormir.

L'endemà al matí em vaig despertar i em van tractar de seguida com un rei, un molt bon esmorzar (frijoles, ous remenats, llet, ...), vam parlar una bona estona amb la seva mare, que tot i que està jubilada em va explicar que ara es dedica a pintar, i la veritat, ho fa molt bé, i després ella ens va dur cap al centre. És impressionant com aquesta ciutat té dos nivells, just per sota de tota la ciutat, i amb una construcció molt semblant a la dels túnels de les mines, hi ha un munt de carrers que et porten ràpidament a qualsevol punt.

Vam dedicar el matí a visitar un museu de llegendes de Guanajuato, molt divertit (Guanajuato és també ciutat de llegendes, n'hi ha moltes i de molt variades), i també el museu iconogràfic del Quijote (és un museu realment espectacular, i hi vaig descobrir un cuadre de Dalí). Vam fer un bon dinar (enchiladas mineras, típiques de la zona), i després vam anar a donar una volta per la zona antiga, començant per la Basílica de la verge de Guanajuato, la Universitat de Guanajuato, la plaça de San Roque (on es va iniciar el festival del Cervantino), els carrerons, ..., fins i tot vam ser víctimes del "Just for Laughts" quan unes nenes ens van dir si les podiem ajudar a agafar una caixa i resulta que sota hi havia una persona per espantar-nos, jo m'ho vaig ensumar de seguida i els vaig dir que no les ajudaria pas però la Rut ben bona persona les va anar a ajudar i es va endur un bon ensurt!

Cap al vespre ens en vam anar a donar una volta pel mercat (dins un edifici ben curiós) i després cap a la alhondiga on ens vam asseure a descansar mentre escoltàvem una banda de tambors i trompetes, i on ens va venir a buscar la mare de la Rut per anar a sopar i després a veure el Pípila (un monument molt important a Guanajuato, i del que si en voleu saber més haureu de seguir l'enllaç ... XD), des del que hi ha una vista impressionant de la ciutat sobretot de nit.

En acabar la visita vam anar cap a la casa on ja havia arribat el germà de la Rut pel que em vaig canviar d'habitació (avui dormiria a la de la Rut i ella amb la seva mare), i ens vam posar a xerrar sobre les relacions entre germans (la conclusió a la que vam arribar és que a tot el món aquest tipus de relacions són iguals, ..., ai els germans!), i sobre moltíssimes altres coses, va ser realment una gran vetllada, i vam anar a dormir cap a la una.

L'endemà al matí es va repetir el magnífic esmorzar del dia anterior, i la mare de la Rut ens va dur a visitar la mina de la Valenciana, la presa des d'on s'agafa l'aigua per la ciutat, i vam anar a comprar pan de muertos de Guanajauto i "cajeta de muertos" com una melmelada de Guayava o de nous que és típica, a l'igual que el pan de muertos, de principis de novembre (de pan de muertos n'hi ha a tots els estats de Mèxic però a tot arreu es fa diferent).

Després de tot això vam tornar a la casa, vam demanar unes pizzes, vam dinar, vam fer les maletes i ens vam acomiadar, moment en el cual la mare de la Rut em va regalar un cuadre, la veritat va esser una gran amfitriona, una vegada més em vaig topar amb una gran família, molt molt agradable.

Fet tot això ens en vam anar cap a buscar l'ETN, la Rut, el seu germà i jo. La tornada va esser una mica millor, com a mínim vam poder veure la peli, tot i que encara no hi havia internet ...

Vam arribar al DF a les 10, i amb el metro i un autobús cap al pis i a dormir.

Un cop més, i ja en porto diversos, vaig passar un grandíssim cap de setmana!!

I aquí acabo, espero que tot us estigui anant molt bé, i que hi continui anant!

Una forta abraçada i continueu mirant les estrelles vosaltres que podeu!

Puebla, Cholula i Tonanzintla, cultura, bon menjar i molt bona gent

Ei! Altre cop per aquí! I avui us vull explicar com ha anat aquest últim cap de setmana, ja que ha estat un dels millors des que estic per Mèxic (i crec que no vaig errat si us dic que també ha estat el millor tot i contar l'estada de l'any passat!).

Començo pel context de la sortida.

L'any passat, en l'estada anterior, vaig conèixar una amiga de la meva directora de tesi, que es diu Izbeth i que és de Puebla (un estat que està al sud est de Ciutat de Mèxic). Des d'aquell dia i gràcies a les seves recomanacions, vaig decidir que en una o altra ocasió li aniria a fer una visita. Així doncs, un cop instal·lat a Mèxic li vaig enviar un mail per veure com estava i per si li semblava bé que l'anés a veure. Va respondre de seguida que cap problema i que quan tingués un cap de setmana lliure li fes saber.

Van passar un parell de setmanes i parlant amb la Rut ella també es va voler apuntar a l'excursió, vam quedar d'anar-hi el cap de setmana del 29-30 d'octubre. Van passar els dies i en arribar al divendres, la Rut no va venir ni a l'IA, estava ben malalta i em va dir que hi hauria d'anar sol. Així doncs, vaig preparar la maleta amb el sac de dormir i quatre coses, i a les 8 del matí al metro i cap a la terminal orient d'autobusos (TAPO). He de dir que vaig marxar literalment "amb una mà a cada ou", ja que no ens haviem enviat cap més mail amb la Izbeth des de feia dues setmanes, i jo no tinc móbil, ... però cap problema, com sempre estaba convençut que em sabria espavilar (la lonely planet hi te molt a veure en tot això).

A la TAPO vaig demanar per l'autobús de primera (hi ha diferents clases d'autobús segons el preu, la clase negocis, la primera i intermitja, amb la diferència que la primera te lavabo i és més ample i que a la de negocis, a més, et donen menjar), vaig pagar els 126 pesos que costava, i a les 9:25 marxavem cap a Puebla.

El viatge es va fer relativament llarg, tot i que només va durar dues hores, i en arribar a Puebla no sabia què pensar, si la Izbeth m'esperaria a la terminal d'autobusos o no (creia recordar que així haviem quedat). Al final va resultar que no, vaig agafar un "camión" i cap al Zócalo de Puebla, i només en aquest curt trajecte vaig poder veure que l'estil de ciutat (5 milions d'habitants) és molt diferent al que havia vist fins ara: edificis baixets de molts colors, una arquitectura del tot colonial, molt bonic, i amb moltíssimes esglèsies (com ja m'havien avisat).

Arribat prop del Zócalo, vaig trobar una botiga d'aquestes on pots connectar-te a internet per un preu módic, i des d'allà vaig enviar un mail a la Izbeth per si volia quedar a la 1:30 davant de la catedral de Puebla (jo ni l'havia vist, i no m'esperava que dir davant de la catedral fora tan relatiu ...), i que com que no tenia manera de contactar-hi, si no podia, jo tornaria a esser allà mateix a les 6. Vaig passar la resta del matí fent turisme i a la 1:30 cap a la catedral.

Ja davant de la catedral vaig estar esperant i esperant i em vaig adonar que hi havia molts "davants" de la catedral, però al final ens vam trobar amb ella i amb una seva amiga que la acompanyava. Els tres, després de les presentacions vam anar cap a dinar, un diar típic de "tacos y quesadillas àrabes, y de tomar, agua de orchata". Després de dinar elles tenien feina pel que em van donar la direcció de la casa de l'Izbeth i jo me'n vaig anar cap a fer turisme. Ho vaig visitar tot, vaig recorrer tot el centre, des de la catedral (amb els campanars més alts del pais) fins als museus i esglèsies més allunyades del centre (tot recomanat per la lonely planet).

Cap a les 7 de la tarda em vaig dirigir caminant cap a la casa, que va esser relativament fàcil de localitzar, ja que els carrers porten el nom d'un número de l'1 al que sigui seguit de nord, sud, orient o occident segons on es troben respecte al Zócalo. El mateix passa en molts dels pobles i ciutats de Puebla.

En arribar em van rebre molt i molt bé, tots molt agradables, de fet mentre la Izbeth es preparava per la festa de disfresses de la nit (es va disfressar de Catrina, la protagonista del "Día de Muertos", li quedava espectacular!! de fet va guanyar el segon premi!), ens vam posar a parlar una bona estona amb la seva mare d'una mica de tot. Al final, cap a les 9 de la nit van arribar els amics de l'Izbeth, i tot i que en tenia moltes ganes, no em vaig atrevir a anar a la festaja que no se'm va posar molt bé el dinar ...

Aquell vespre vaig conèxier a le seves cosines, als seus avis, i als tiets, tots viuen a la mateixa casa, i tots són molt però que molt hospitalaris! De veritat que és de les millors experiències que he tingut en aquest país, conviure amb aquesta família, una nit.

Finalment, cansat, però ja recuperat, a la 1:30 anava a dormir en una habitació que havien preparat expressament per mi (no vaig haver ni de fer servir el sac de dormir).

L'endemà al matí em vaig llevar molt d'hora, a les 7! (havien canviat l'hora i no vaig pensar-hi), i vaig despertar mitja família quan el seu gosset em va fer córrer la marató! Quin espant que em va fotre el p**o canitxe! Però és lógic, no em coneixia i de cop surto de l'habitació ... va ser un tema que ens va fer riure tot el matí.

Vaig baixar a la cuina i em vaig posar a ajudar al seu avi (sempre es desperta molt aviat) que estava preparant una barbacoa. Em va ensenyar tot orgullós el seu hortet, em va fer un bon esmorzar, vam parlar una mica de la situació del país, vam fer molta broma, vam tenir un petit problema canviant l'hora d'un rellotge, i vam esperar que tothom s'anés despertant. Un cop tots desperts, i després de xerrar una bona estona, em vaig acomiadar donant moltíssimes gràcies mil vegades a tots i cada un, i prometent-los que els aniria a veure quan tornés, i que si ho necessitaven, tenien una casa a Barcelona. Em van donar indicacions de com arribar al següent punt del meu viatge i vaig marxar.

El meu destí ara era Acatepec i la seva preciosa església que vaig visitar ràpidament (sí ja començava a estar cansat de tantes esglèsies). Un cop visitada, em vaig dirigir caminant cap a la que és considerada l'esglèsia més bonica d'estil barroc indígena de tot Mèxic, la famosa esglèsia de Tonantzintla, i sí, realment va valer la pena.

Ja cap a les 12 del migdia vaig agafar un altre camión i cap a Cholula.

Cholula és una de les ciutats més antigues de Mèxic (més de 2000 anys), d'estils molt diferents (cosa que només es pot observar en les zones arqueològiques), mexica, totonaca, etc etc. Tot i això, en arribar els espanyols, van proposar-se (o això diu la llegenda) construïr una esglèsia sobre cada un dels temples i construccions prehispàniques de la ciutat, pel que Cholula té el trist rècord de ser la població amb una densitat més gran d'esglèsies (39!!). Una altra dada d'aquest poble és que hi havia la piràmide més gran del món, sí sí, més gran que qualsevol de les d'egipte o de Teotihuacan; ara aquesta piràmide no és més que un turó amb una esglèsia al cim.

Ja a Cholula, vaig passejar pel centre, pel mercat, vaig comprar pan de muertos, vaig fer un bon dinar, i vaig anar a visitar la piràmide i la zona arqueològica. He de dir, tot i que actualment ja no és possible, que fins fa un any l'atracció més gran de la zona era entrar i recòrrer els centenars de túnels que hi ha dins l'antiga piràmide-turó.

De la zona arqueològica, a part que a mi m'encanta poder gaudir del que queda de la gran civilització mexica, he de destacar el pati dels altars; és espectacular que tot i que en queda ben poc del que havia estat, si et col·loques enmig de la plaça i aplaudeixes sents clarament que el ressó de l'aplaudiment es converteix en una cópia calcada del crit d'un Quetzal!! És realment espectacular!

Un cop acabada la visita vaig comprar una beguda que data de l'època prehispànica (el que surt directament de la llavor de cacao), boníssima, i vaig anar cap a buscar l'autobús per tornar cap al DF (ja era força tard). En aquesat ocasió vaig voler viure una mica més el dia a dia de Mèxic, i vaig agafar l'autobús del "poble", el de categoria "intermedia" que para absolutament a tots els pobles entre Cholula i el DF, i que tarda 4 hores en fer el trajecte. L'ambient molt auténtic, sí, però he de dir que al final em vaig ben adormir.

En arribar, vaig agafar el metro, vaig tornar a intentar trobar el segon llibre de juego de tronos a la llibreria on fa un mes que em diuen que arribarà la pròxima setmana (començo a dubtar que existeixi tal llibre), vaig anar a fer algunes compres per passar la setmana i cap a casa.

I així es va acabar l'excursió del cap de setmana, un cap de setmana, un cop més, d'allò més profitós!

Per acabar, qué us he de dir, doncs que demà i demà passat és dia de Muertos! Menjarem pan de muertos, anirem a mirar les ofrenes, a treballar a l'institut, intentaré fer panellets, etc etc.

I a esperar que aquesta nit no vinguin gaires nanos a tocar el timbre per demanar caramels! 

Bona nit, que passeu un bon dia de tot sants i de castanyades i sobretot, continueu mirant les estrelles, ben abrigadets que ja comença a fer fred!

Gran cap de setmana, noves aficions i nous plans

Hola a tots i totes! A punt per llegir una nova entrada? Sí? Doncs comencem!

Avui us vull explicar bàsicament dues coses, de fet tres, la sortida del divendres a Tonanzintla (un petit poble al costat de Puebla, a 2h del D.F., regió característica pel seu gran nombre d'esglèsies, edificades sobre piràmides mexicas), l'excursió del dissabte, i plans de futur, ja que tota la resta continua igual i no m'agradaria avorrir-vos (com segurament ja he fet en alguna altra entrada ...).

Per començar, i ràpidament, comentar que el divendres passat ens vam escapar amb un investigador de l'IA i dos dels seus estudiants cap a l'INAOE (una escisió de l'Institut d'Astronomia de la UNAM), que es troba a Tonanzintla (Puebla) per poder parlar amb un investigador que fa coses semblants a les que fem nosaltres. Vam marxar cap a les 12:30 del DF i hi vam arribar cap a les 14:30 quan vam començar la reunió. Cal dir que el campus de l'INAOE és impressionant, moltíssima natura i molt ben cuidat, de veritat que val la pena anar-hi alguna vegada per gaudir del paisatge, amb el Popo i l'Izta darrere.

Sobre la reunió, doncs la veritat, tot i que és bo fer contactes i conèixer gent, no vaig aprendre gaire res de nou ... i vam acabar a les 7 de la tarda! I nosaltres sense dinar! Tot i això en acabar vam anar ràpidament a fer una visita als observatoris (un d'ells des del que Haro va fer les seves famoses observacions dels xocs als extrems dels jets que produeixen les estrelles en formació), i cap a dinar/berenar/sopar a un italià on vam menjar moooolt bé i en un ambient molt agradable. Finalment vam arribar al DF a les 10 de la nit.

 

Dissabte va ser dia de descans, de mercat, i per preparar l'excursió del diumenge.

I diumenge ... a les 5:45 del matí em vaig llevar, a punt per fer l'entrepà de pa amb tomàquet, oli, sal, formatge i pernil dolç, agafar l'aigua de la nevera, la fruita i els fruits secs, posar-me les xiruques i cap a buscar un taxi fins al punt de trobada. A les 7:25 començava l'aventura (amb el "Club Citlaltepetl de México A.C."), em presentava a tothom com "el nuevo", i de seguida ens posavem en marxa cap a la zona de l'Ajusco, per coronar 3 cims de més de 3800 metres, anant de travessa (el més important dels pics, el "cerro coyotes"). Però abans ens vam parar a una botigueta de carretera a menjar uns bons "tamales" i prendre un bon "atole de higos" per agafar força.

Vam començar a caminar a les 10:30, ja amb el sol ben alt però amb un fred important. La caminada realment va esser molt light, 5 horetes caminant, una per dinar i quatre horetes més fins arribar al "camión", sens dubte vaig poder comprovar que estic completament adaptat a la altura, en cap moment vaig notar falta d'aire, ni als 3800 metres.

Coses a destacar; els camins no estan indicats, ells en diuen "veredas" i simplement els has de buscar, estan indicats simplement pel nombre de persones que hi han passat abans que tu, la veritat és que les excursions són molt més a l'aventura; aquesta gent, com nosaltres, se saben cuidar, per dinar hi havia vi del Ribera del Duero, cafè amb anís, pastetes, llaminadures, i fins i tot portaven un fogonet per escalfar el cafè!, a més sempre ho comparteixen tot, de veritat, molt bona gent; també dir que ens vam fer bastant amics amb l'altre noi jove (menys de 35) que hi havia, i aquest és el que em va posar al cap d'anar a l'Iztaccihuatl; finalment destacar que a la baixada vam trobar mooolts bolets, rovellos i siurenys! qui ho havia de dir! Aquesta tardor n'hauré trobat més jo a Mèxic que la gent a Catalunya!

L'excursió es va acabar a les 10 del vespre quan vam arribar al DF altre cop, amb un gran somriure i amb moltíssimes ganes de tornar-hi!

I per acabar l'entrada dir que m'han agafat unes ganes enormes de començar a fer caminades una mica més serioses que fins ara, tinc ganes de comprar-me una mica més d'equip (bons pantalons i jaqueta, polaines, guants etc) i quan torni intentar buscar gent amb ganes del mateix (algun grup excursionista, la GECA potser? ...). Tot i això el repte ara (tot i que és bastant improbable que ho faci) és pujar a l'Iztaccihuatl (5200 m) d'aquí a dues setmanes, i dic que és bastant improbable perquè no és pujar i baixar sinó que és una estada de cap de setmana a més de 4900 metres, pel que el mal d'altura és molt fàcil que apareixi, i no sé si em vull arriscar. Un altra possibilitat és pujar al nevado de Toluca (4700 m), però ja es veurà! De moment, el més immediat és la sortida de turisme a Puebla, d'aquest cap de setmana! Ja us explicaré!

Doncs res, això és tot per avui!

Seguiu mirant les estrelles, que com està el Sol, és probable que vegeu alguna aurora boreal!

PD: Pel que fa a les fotos: 1-Observatori INAOE, 2-Companys de ruta, 3-En primer pla l'Ajusco, al fons a la dreta, el Popocatepetl fumejant (fen honor al seu nom náhuatl, la muntanya que fumeja), 4-Un dels tres cims, el "cerro triángulo", 5-A l'esquerra l'Iztaccihuatl, a la dreta el Popocatepetl fumejant, 6- Jo en un dels cims de 3800 metres.

Llibres i cuina!

Hola hola!
Primer de tot, bona setmana a tothom, comencem amb energia? Espero que sí!

Us escric avui una brevíssima entrada al blog sobre què ha donat de sí el cap de setmana.

Com diu el títol ha estat un cap de setmana un cop més, tranquil, bàsicament perquè no vaig tenir temps d'anar a pagar l'excursió del diumenge (de fet l'estona que tenia per anar a pagar-la, me la vaig passar fent cua a la sucursal del banc Banamex, quan jo havia d'anar a pagar al Bancomer ...) pel que no hi vaig poder anar, ... què hi farem, un altre dia serà! Espero que diumenge que ve!
Dir també que he passat el cap de setmana sol al pis ja que la noia amb que el comparteixo se'n va anar dissabte al matí amb el gos (que per cert es diu Plank) cap a Toluca, on viuen els seus pares. Així doncs vaig aprofitar per fer el mandra el dissabte al matí (fer rentadores etc), i també per ajudar a la dona de la neteja que va venir amb el seu fill a netejar el pis (sí, sí, tenim dona de la neteja, que per 200 pesos ho neteja tot). A la tarda me'n vaig anar cap a buscar altre cop el maleït llibre de juego de tronos, la veritat crec que estic destinat a no llegir-lo... em van dir que arribarà d'aquí a una setmana i mitja (fa dues setmanes que em diuen el mateix!). Després de la nova frustració llibretera, per sort, em vaig trobar uns quants amics de l'IA al metro i vam quedar per sopar (els amics són dos guatemalencs i un hondureny).
Així doncs amb bones perspectives pel vespre, vaig decidir a anar a fer gana, pel que vaig passar la tarda caminant pels "Viveros de coyoacán" d'on es diu que surten totes les plantes que hi ha al DF i mira que és gran la ciutat! Enmig de la natura em vaig posar a llegir i mirar com el grup escolta de coyoacán feia les seves activitats (quins records, i quines ganes de tornar a veure tota la gent del cau!). Quan va esser la hora (la veritat és que per mi ara mateix esser la hora és una mica relatiu, ja que no porto ni rellotge, ni mòbil, i he de preguntar la hora als guardes urbans...) me'n vaig anar cap al centre de Coyoacán on vaig aprofitar per passejar pel mercat d'art i artesania a veure si alguna cosa em feia el pes, però res. I a les 9:00 hora del DF cap a sopar a la "taqueria Pepe Coyote", on vam menjar uns tacos boníssims, una llimonada fresquíssima i una cerveseta que estava prou bé, mentre discutíem de política i altres temes. Després de sopar, caminadeta fins a l'avinguda de Miguel Ángel de Quevedo, taxi, i cap a dormir.

El diumenge va esser un dia de mercat, primer al super-mercat (MEGA) a comprar les coses bàsiques de la setmana (llet, tonyina, carn, peix, ... etc) i després al mercat local que paren al costat de casa tots els dissabtes i diumenges, a comprar fruita, espècies, huitlacotchle, espazote, ous, etc etc, tot el que vulguis allà ho trobaràs, i molt fresc i bé de preu! M'hi vaig passar literalment hores! I un cop comprat, cap a la cuina, on vaig fer un deliciós arròs amb huitlacotchle, espazote, all, ceba, espècies, ou ferrat, carbassons, i de postres, platanets i guayaba! Mmmmm bonissíssim!

A la tarda per fer baixar tot això vaig anar a passar l'estona al Zócalo, on hi havia la onzena fira del llibre, però, un cop més, no vaig trobar res del que buscava, em penso que ho tinc malament això de llegir, ...

I res, així es va acabar el cap de setmana, un més, i el temps va passant, mica en mica sense que te n'adonis ... però mentrestant a gaudir del moment!

Una abraçada a tots, i em torno a posar a treballar!

Ah i continueu mirant les estrelles vosaltres que podeu!!

Plans i més plans

Hola a tothom, eus aquí una nova entrada! Ja tocava no? I us prometo ser breu avui!

Primer de tot dir que això està anant molt bé. Cal que sapigueu que quan ja han passat unes setmanes és quan comences a estar del tot integrat, comences a fer nous amics i recuperar la confiança amb els vells, comences a fer nous projectes, a proposar excursions ..., i és genial perquè la gent hi respon molt bé! Els que heu estat fora durant uns mesos, de ben segur que us heu trobat amb situacions semblants.

Va doncs, dit això, entrem en matèria, començo amb un petit resum del que ha donat de si la setmana:

El cap de setmana passat va ser un cap de setmana bastant tranquil, fins i tot una mica aburridot. Bàsicament el dissabte vam anar a sopar amb la companya de pis, el seu xicot, el seu director de tesi (quina marxa que porta el tio!), dos post-docs (un argentí i un colombià) i la mare d'un d'ells. Tot i que va ser complicat arribar al restaurant (un paraguayà, sí sí, això ja sembla un acudit, ... anaven un catalpa, un mexicà, un colombià i un argentí a sopar a un paraguayà, .. XD), degut a que ens va sorprendre uns fortíssima tempesta anant en cotxe (pel que diuen aquest any està essent mooolt atípic, la temporada de plujes hauria d'haver-se acabat a finals de setembre però sembla que s'allargarà fins al novembre!), hi vam menjar molt bé, pràcticament tots vam menjar uns taquitos i un "vacío de ternera" boníssissim, acompanyat d'una jerra d'aigua de jamaica. Després de sopar i, óbviament, de parlar dels temes científics d'actualitat, vam tornar a agafar el cotxe i cap a un dels nombrosos pubs que hi ha sobre l'avinguda d'Insurgentes (l'avinguda més llarga del món! fa uns 30 Km!). Allà, tot i que no era barat, vam fer uns tequilas con sangrita y limón, boníssims, mentre gaudiem d'un concert en directe (mare meva com desafinaven ...!!). I així, després d'una bona vetllada, cap a quarts de quatre vam anar a dormir.

El diumenge me'l vaig prendre de relax, anant a veure si podia trobar el segon llibre de juego de tronos (cada cop veig més clar que és un cas perdut), posant roba a rentar (amb aquesta humitat no hi ha manera que s'assequi), anant a passejar per Coyoacán, a comprar fruita al seu famós mercat (mangos de manila, papaya, tunas, prunes, guayabas, ..., com ho trobava a faltar!!), on per cert, vaig tornar a oblidar-me de regatejar i em van cobrar 4 vegades més del que valia ... (un exemple, 16 pesos per dues prunes, és a dir 1 euro ...), i finalment me'n vaig anar a seure als parcs de CU per llegir tranquil·lament. I així va acabar el cap de setmana.

Pel que fa a la setmana, ha anat prou bé, ja tinc resultats molt interessants de la meva feina; he anat a varis col·loquis sobre el premi nobel de física, molt interessants; dimecres vam anar a menjar unes pizzes amb els estudiants de doctorat, a coyoacán; i ahir divendres vam passar la tarda a un lloc espectacular, enmig de la natura, amb un rierol ple de truites de riu, unes cabanyes molt acollidores on poder dinar ... i tot a 20 minuts del DF!! Inimaginable!! La zona s'anomena "Los Dínamos". Allà hi vam menjar unes "Quesadillas" delicioses, una sopa de bolets per xupar-se els dits i vam beure el famós "pulque" casolà, que vam escollir amb gust a pinyons. Va ser una tarda per recordar la veritat!

I amb tot l'anterior, ja ha passat una setmana més.

Ara els plans de futur:

Per començar aviat, als divendres, començarà una competició de futbol entre els diferents instituts de CU, i n'estic convençut que l'IA guanyarem el campionat, no és per res, però som mooolt bons jeje!
Divendres que ve també em tocarà anar cap a Tonazintla, una ciutat veïna del DF, a visitar un investigador que fa servir técniques semblants a les meves.

De cara al cap de setmana, m'he apuntat a una excursió del Club Citlaltépetl de México A. C., que durarà tot el diumenge, i és que ja trobo a faltar anar a caminar per la muntanya!
I més enllà, tenim previst anar a visitar Puebla, Guanajuato, a caminar pel Nevado de Toluca, d'aventures amb una investigadora que es diu Erika Sohn, ..., buff, mooltes coses i pocs caps de setmana!!

Doncs res, espero que a tots vosaltres també us estigui anant tot molt bé, i aquí us deixo! Seguiu mirant les estrelles i vigileu que no us caigui cap satèl·lit al cap!!