Continuo aquí el
meu diari de viatge per India-Nepal, amb el trekking de 4 dies que vam fer per
l’Himalaya.
Era el dilluns
dia 15, havíem passat una nit una mica mogudeta degut a un te amb llet (massala
tea) que ens vam prendre la nit anterior, i és que resulta que aquests tes
d’aquí són molt forts, no és gens recomanable de prendre’ls abans d’anar a
dormir. Així doncs, havent dormit poques hores i amb una mica de mal de cap (tot
per culpa de l’insomni derivat primer d’haver-nos pres el te i després d’unes fresses ben estranyes que
vam sentir durant tota la nit i que jo vaig interpretar com els roncs d’algú de
l’hostal mentre la Sandra va creure que eren els crits d’un animal, cosa que al
final no vam poder esbrinar) ens vam dirigir cap a l’estació de busos a Beni.
Era molt aviat al matí, tot just es feia clar. Hi havia boira i el mapa de la
nostra guia (la lonely planet) no indicava massa bé on era exactament la
parada, de fet indicava una carretera recta que en realitat tenia alguns
revolts ben evidents ... és per això que vam preguntar a unes quantes persones
del poble per la posició exacta de la parada. Finalment vam arribar a un lloc
on semblava que els busos es paraven, quins? Ni idea. I efectivament, aquest no era el lloc dels autobusos a Beni. Així
doncs, després d’anar fins allà i de no aconseguir una resposta concreta sobre
la localització de la parada per part dels locals, en un moment determinat en
que vaig veure que s’apropava un bus local per la carretera vaig decidir arrencar a córrer cap al bus i fer-lo parar al
mig de la carretera per demanar directament al xofer on era la parada. Va
resultar que aquesta aquell era just el
bus que buscàvem. Així doncs, després de regatejar el preu del bitllet (altre
cop ens volien fer pagar el doble), ens vam asseure al bus local i cap a
Nayapul. El trajecte va durar 1.5 hores, passant per una carretereta de
muntanya que s’enfilava des de la vall de Pokhara fins a un cims ben alts per
tornar a baixar cap a la vall de Nayapul (passant per uns quants poblets ben
pintorescos amb unes precioses vistes a la vall emboirada de Pokhara).
A Nayapul, a la
carretera que hi passa per sobre, concretament, és on ens va deixar el bus i on
va començar el nostre trekking, un trekking de 4 dies que ens portaría a
Tikedunga, Ulleri, Ghorepani, Pun Hill, Tadapani, Ghandruk i altre cop a Nayapul.
Vam baixar de la carretera cap al poble per unes escales una mica precàries,
vam atravessar Nayapul pel carrer
principal, on les botigues per turistes tot just començaven a obrir, i vam començar
a seguir una pista forestal tot seguint les indicacions dels locals. En un moment determinat ens vam veure
obligats a canviar de camí per evitar hàbilment els guies i portadors que esperaven
les seves “víctimes” just a l’inici del trekking. Amb aquest canvi de camí ens
vam veure obligats a fer una volteta que ens va portar a passar pel caminet de
terra d’enmig unes cases dels afores del poble on els nens ens van començar a
demanar xocolatines o diners, no els vam poder donar ni una cosa ni l’altra, i
vam continuar tot passant per un dels molts ponts penjants que ens trobaríem
pel camí, uns ponts que d’alguna manera ens recordaven al de Rupit.
Després d’això
vam arribar a un petit poblet prop de Nayapul on ens vam haver de registrar com
a ‘trekkers’ i on vam indicar els pobles per on passaríem. Ens van dir que
indicar els dies que estaríem de trekking així com els llocs per on passaríem
era una mesura de seguretat per tal de saber on anar-nos a buscar si al final
dels dies indicats no havíem tornat (també a tots els pobles importants hi ha
un punt on inscriure’s per indicar que hi has arribat i així fer més fàcil la
feina de recerca si et perds durant el camí). Fets els tràmits vam creuar un
pont de ferro ple de banderoles d’oració Tibetanes i vam arribar a una altra
taquilla on vam confirmar que havíem pagat la taxa ecològica i la d’entrada al
parc natural de l’Annapurna (34 euros en total). Amb això ja podíem començar!
El primer tram
del camí va esser una mica monòton. Vam haver de seguir una pista forestal durant una bona estona ja que normalment no hi
havia alternativa. Quan podíem però, sí que ens allunyàvem de la pista, tot i
anar en contra dels desitjos d’un local que ens va servir de guia un bon tros i
que no entenia que per anar d’un poble a l’altre no volguéssim anar pel camí
més llarg. El camí durant tot aquest primer dia transcorria tranquil·lament
enmig de camps d’arròs, ara secs i ja segats en la seva gran majoria, i per
agradables poblets. Aquí vull aprofitar un moment per dir que en aquest primer
tram (així com en l’últim) és on vam veure d’una manera més clara les conseqüències
del turisme massiu que pateix la zona
durant els mesos de temporada alta (setembre-novembre): a més de la molta porqueria
que hi ha pel camí, hi ha una dèria a construir
pistes forestals per arribar a tots els
poblets de la zona, destrossant els antics i bonics camins empedrats. Tornant a
la descripció de la ruta, i pel que fa a trobar turistes pel camí, com que ara
és hivern i per tant temporada baixa, en vam trobar ben pocs. El que sí que ens
vam trobar durant tota la ruta va esser un gran nombre de locals que carregaven
tot tipus de materials a l’esquena en uns cistells especials. Gossos que ens
perseguien durant un bon tros per aconseguir alguna cosa de menjar, i també ens
vam trobar gran nombre de portadors. Els portadors són una de les coses que
potser ens van sorprendre més, normalment són homes dels poblets que es
dediquen a carregar el material dels turistes que van a fer els trekkings, pel
que vam veure arriben a portar a l’esquena fins a 4 motxilles de muntanya de
les de 80 litres, ben carregades! És impressionant veure-ho, una passada!
Dues hores
després de començar a caminar vam arribar al poblet de Tikedunga on per fi, en
un pont penjant de ferro, acabava la pista forestal. A partir d’aquí ens esperaven
una gran quantitat d’escales que duien del fons de la vall fins al capdamunt de
les muntanyes circumdants, unes muntanyes plenes de neu als seus cims. Les escales
estaven interrompudes de tant en tant per alguna casa/hostal i també per gran
quantitat d’uns bancs de pedra típics del Nepal construïts expressament per
descansar durant la pujada. Durant aquesta pujada ens vam creuar un parell de
vegades amb una corrua de mules que carregaven unes alforges plenes de tot
tipus de materials, aquesta va esser també una imatge típica de la ruta ja que
pel que sembla, on no arriba la carretera, aquest és el transport típic. Una
altra cosa que ens va sobtar és que de tant en tant ens creuàvem amb gent que
pujava cistellats de mandarines (mandarines que aprofitava per intentar
vendre’ns), encara ens preguntem d’on les treuen ja que ni a baix ni a dalt vam
veure cap taronger ...).
A una hora i mitja de Tikedunga vam parar a
dinar i a descansar de la dura pujada per les escales. Després de dinar, trenta
minuts més amunt, vam arribar a la nostra primera fita: el poble d’Ulleri. En
arribar vam emplenar la cantimplora en una font (per si de cas, cada cop que
agafàvem aigua, ja fos d’una font, d’un riu o d’una aixeta d’una casa, hi
posàvem unes gotes del bactericida que faig servir a Mèxic, que no era de ioda
sinó de plata, cosa que remarco perquè vam tenir una petita confusió sobre el
tema durant la ruta). Aquí vam buscar un hostal amb llar de foc al menjador
comú (tal com ens havien recomanat la parella de Granollers que ens vam trobar
a Pokhara) i on estiguessin d’acord en fer-nos el tracte de no haver de pagar
l’estada a condició que ens quedaríem a sopar i a esmorzar allà (de fet, els
àpats en aquests poblets tenen uns preus molt elevats en comparació amb els de baix
a la vall de Pokhara, tot i això aquí no es podien regatejar ja que venen imposats
des del govern). Aquesta condició dels àpats ens la van acceptar ràpidament,
així que gairebé ens vam quedar al primer hostal que vam trobar. L’hostal, tot i no tenir una terrasseta on
toqués el Sol tal com tenien alguns altres que veiem des de la finestra, ni
tampoc senyal de wifi (molt fort el fet que en diversos hostals allà al mig de
la muntanya s’oferís wifi gratis), estava molt bé i els propietaris eren gent
molt agradable. Així doncs escollir aquest hostal va resultar esser una gran
elecció, vam esser els únics turistes que s’hi van estar aquella nit pel que vam passar-nos l’estona només acompanyats per
l’escalforeta de l’estufa de llenya (de seguida que es va pondre el Sol vam
demanar que ens l’encensessin ja que feia molt de fred) i la familia napalí.
Ben aviat (es feia fosc cap a les sis), després de trobar-nos, tot prenent els
últims rajos de Sol, un noi dels USA que havia estat estudiant alguna cosa de
futbol a BCN, vam sopar: arròs i caldo de patata, jo, per intentar calmar el
meu estómac al que el te del dia abans havia pertorbat. Després de sopar, i com
ja començava a esser habitual, va marxar la llum i per tant abans de les 8 ja vam
anar cap a dormir. Feia molt de fred però dins el sac i amb les supermantes de
llana de l’hostal (que de tan gruixudes semblaven més matalassos de llana que
mantes) vam dormir com turronets. Mentre ens adormíem, es veien llamps a la llunyania,
de fet, durant la nit va fer una bona ploguda.
I ens vam
despertar al dia 16, dimarts. Aquella nit havia estat plovent amb intensitat,
el que no sabíem és el que havia passat més amunt. Així doncs, ens vam
despertar just quan clarejava, i quan va sortir el sol, SORPRESA! Havia parat
de ploure, s’havia començat a aclarir el cel i així vam poder veure com la neu
havia caigut fins gairebé la nostra cota! Tots els cims de les muntanyes
estaven ben nevats! I justament avui ens tocava pujar amunt!
Vam esmorzar una
xocolata calenta amb muesli i vam iniciar el camí de pujada ben d’hora,
aprofitant que feia bon temps. Avui tocava tornar a pujar per una gran
quantitat d’escales cosa que semblava que seria bastant aburrida, tot i això la
situació va canviar completament quan vam començar a trobar neu. Primer només en
algunes raconades, després en forma de grans gotes d’aigua que es fonien de les
copes dels arbres degut al Sol i que ens mullaven les motxilles, pel que vaig
haver d’improvisar una coberta per la motxilla, i finalment, més a munt, neu,
molta, tova , humida i nova! Tot aquest
tram era molt més bonic que el del dia anterior, vam estar caminant la major
part del temps enmig de boscos que d’una manera estranya ens recordaven als
boscos de la Garrotxa. El paisatge tot nevat era espectacular, i més quan
passàvem pels petits hostals on els habitants havien començat a fer tot tipus
de ninots de neu.
Vam arribar a
Gorephani 3h i 15 minuts després de sortir d’Ulleri (vam arribar a les 11h), i
ja en aquest punt la quantitat de neu era molt important i el cel estava
tornant a posar-se amenaçador, així doncs, vam suspendre el nostre objectiu de fer el cim
del Pun Hill (3200m) aquella mateixa tarda. De fet, no tenia sentit fer-lo
aquest dia ja que hi volíem pujar justament per gaudir de les fantàstiques
vistes sobre el massís de l’Annapurna, que se’ns havia dit que era espectacular,
la qüestió era que amb el cel que hi havia ens hauria estat impossible de veure
res.
Així doncs, vam
escollir hostal (aquest cop vam haver de fer dos intents ja que al primer que
vam entrar no ens van acceptar el tracte de no pagar el dormir-hi). En l’hostal
que vam escollir també hi havia una estufa de llenya al menjador comunitari,
que ja estava en ple funcionament. A aquella hora també érem els únics turistes
de l’hostal. Després de deixar les coses
a l’habitació, vam anar directament a la vora de l’estufa on s’estava escalfant
tota la part femenina i de nens de la família (d’uns 7-8 membres), amb qui vam
acabar passant tot el dia i rient una bona estona, sobretot amb un nen ben
petit, d’un parell d’anys com a molt, que no tenia cap vergonya i que només
volia que juguéssim amb ell, de fet ens va intentar ensenyar algunes paraules
en nepalí i tot! Que recordi, per exemple, “baba” ens va dir que volia dir nen
molt petit, tot i això ens va intentar ensenyar moltíssimes altres paraules.
Durant la tarda vam veure com s’anava cobrint el cel i com es posava a nevar.
Els nens del poble sense cap por sortien al carrer a jugar amb la neu (amb el
fred que feia i que teníem nosaltres!). Altre cop, ben aviat, vam sopar, aquest
cop uns fideus amb verdures (noodles) i arròs.
Just després de sopar i de tornar-nos a escalfar a l’estufa, va arribar nou
turista, un noi anglès, amb qui vam
parlar una estoneta. Li vam fer saber que l’endemà volíem pujar al Pun Hill si
feia bon dia. Va resultar que ell no sabia què era això d’aquest pic i un cop
li vam explicar que és un mirador espectacular del massís de l’Annapurna, s’hi
va apuntar sense dubtar-ho. En aquest moment, i veient el temps que feia a fora
(continuava nevant) vam pactar amb la Sandra que si feia mal temps jo pujaria igualment
al cim (tenia moltíssimes ganes de fer un pic de l’Himalaya en aquesta ruta, i
un 3200 no estava gens malament) i ella es quedaria a l’hostal mentre que si
feia bon temps i estava el cel clar, a les 6 del matí pujaríem tots junts cap
amunt per veure la sortida del Sol des del cim. Decidit el pla de l’endemà i
com que no hi havia llum, després d’escalfar-nos una mica a l’estufa ens en vam
anar cap a dormir, altre cop abrigats amb mantes de llana (que com he comentat
eren tan gruixudes que semblaven matalassos) i
el sac de dormir.
En aquest punt no
puc oblidar-me de comentar que em vaig adonar, pensant a la vora de l’estufa de
llenya, que la relació amb la meva companya de viatge, la meva cosina Sandra,
era immillorable, ens estàvem portant molt bé, les pors inicials sobre les
possibles desavinences en un viatge així de llarg en uns països tan estranys,
s’havien esvaït. La veritat és que estava essent un plaer compartir un viatge
com aquest amb una persona com ella! I és que tot funcionava molt bé, quan hi
havia un problema el resolíem junts, quan teníem un problema entre nosaltres
ens ho dèiem a la cara sense dubtar de manera que ho podíem resoldre
ràpidament, i costava molt poc prendre les decisions! Ojalà pogués esser així
de fàcil amb tothom! Aquest viatge, sens dubte, entre el que estàvem veient i
les converses amb la meva cosina, m’estava canviant.
També em vaig
adonar en aquest moment que m’encantava el país i que sens dubte hauré de
tornar al Nepal per fer, com a mínim, el trekking de l’Annapurna sencer (15 o
20 dies).
I ja era el
dimecres 17, el dia del pic, el dia del Pun Hill. Em vaig despertar amb el cor
encongit, amb por de mirar el cel i veure que s’havia tornat a ennuv olar, i és
que durant la nit m’havia estat despertant unes quantes vegades i el cel era
ben serè! Amb un cel espectacular ple d’estrelles! Tot i això, en sonar el
despertador les meves pors es van fondre, i és que el cel continuava ben seré:
Podíem començar la pujada cap al Pun Hill!
Feia fred, molt
fred i encara era ben fosc quan vam començar a caminar des del poblet. El camí,
un cop més, s’enfilava per la muntanya amb una interminable escala, plena de neu
i de gel. Anàvem a contrarellotge, les primeres llums de l’alba ja s’albiraven
a l’horitzó. La lluna minvant presidia l’escena. A mitja pujada ens vam trobar
la caseta de cobrament, si sí, aquí també ens van cobrar, simplement per
accedir al cim de la muntanya, al mirador (sorprenent l’hora a la que es devien
aixecar els guardes per poder esser allà a cobrar-nos l’entrada a aquella
hora!). La pujada la vam fer fins a la meitat junts amb la Sandra, era feixuga
i es notava l’altura, a partir d’aquí i un cop estava segur que ja era prou
clar i ja no hi havia perill (hi havia molta altra gent pujant també) em vaig
avançar per poder arribar a dalt a veure la sortida de sol i fer unes quantes
fotos. Així doncs vaig accelerar el pas i vaig quedar sorprès en arribar al
cim! Quanta gent! Es nota va que era un punt turístic important! Tot i la
quantitat de gent que hi havia, les vistes de l’Annapurna et deixaven igualment
sense alè, i és que des d’aquest punt s’alçava majestuós tot el massís amb
diversos pics de 7000 i 8000 metres d’alçada, els primers que veia a la meva
vida. Aquests cims eren uns pics imponents i a més vam poder veure com
s’il·luminaven amb les primeres llums del dia, tot acompanyat i d’un fred molt
intens (no sabeu com vaig arribar a agrair en aquest viatge l’haver-me comprat
un gorro de llana de iak). Al cap de poca estona va arribar també la Sandra,
ens vam fer unes quantes fotos i vam decidir que ja era hora de baixar a
esmorzar a l’hostal, a la vora de l’estufeta.
Després
d’esmorzar, vam pagar l’hostal, ens vam acomiadar de l’agradable família i vam
iniciar la ruta cap al següent poble, Tadapani.
Pel que havíem vist
als mapes aquest havia d’esser un dia d’una caminada suau. Res més lluny de la
realitat. Vam començar el camí amb una contínua i inacabable pujada enmig de la
neu, de fet, era una pujada d’escales però hi havia tanta neu que no es podien
distingir. La pujada va acabar al cap d’una bona estona, en un pic que era fins
i tot més alt que el propi Pun Hill, tot i que les vistes des de dalt d’aquest
altre cim no eren tan espectaculars (era un cim d’uns 3400 m que ja havíem
pogut veure nevat des d’Ulleri, la primera nit, de fet Ulleri era clarament
visible al fons de la vall). El paisatge nevat era una passada però feia
l’avanç complicat i a les baixades a voltes fins i tot perillós ja que després
d’haver-hi passat gent i mules, tot
plegat s’havia convertit en una pista de gel.
A poc a poc vam
anar baixant, relliscant de tant en tant però no arribant a caure (sort en vam
tenir d’un bastó mig trencat que va trobar la Sandra el primer dia!) la neu va
anar disminuït, sobretot als costats solei de les muntanyes (tot i que en un principi vam estar passant
tota l’estona per l’obaga), fins que va arribar a desaparèixer del tot deixant
només un camí enfangat, que també, al final, va quedar endarrere per deixar pas
altre cop a un camí sec empedrat. Després d’una forta baixada, seguida d’una
forta pujada vam arribar per fi a Tadapani, un petit poble amb vistes
espectaculars al pic Annapurna Sud i al “cua de peix”, dos pics de 7000 metres
espectaculars, amb diversos rius i impressionants cascades relliscant per les
seves faldes. Vam dinar gaudint d’aquestes espectaculars vistes, m’atreviria a
dir que esser el dinar amb les millors vistes que he fet mai.
Després de dinar,
vam tenir un petit ensurt/aventura: vam seguir un camí de baixada que resultava
molt agradable per l’entorn en el que transcorria però que no semblava estar
tan arreglat i empedrat com el que havíem seguit fins aleshores. Ho vam trobar
estrany però la veritat és que no en vam fer cas, fins que el camí va deixar d’esser
un camí important per passar a ser un
corriol de muntanya. En aquest moment ens vam adonar que potser no anàvem
per bon camí. Així doncs, a una parella d’avis que vam trobar pel camí (i que
no sabien parlar anglès), els vam demanar amb la llengua internacional de les
mans, pel camí cap als pobles on havíem de passar per arribar a Ghorapani. La
seva resposta va esser clara i inconfusible, no anàvem gens bé! Tot i això ens van donar
unes poques indicacions que em van servir per situar-me altre cop. Vaig veure
un collet amb unes cases, al fons, i vaig decidir que allà és on havíem d’anar,
i més sabent que Ghorapani era just darrera la muntanya que estàvem rodejant.
Vam seguir per corriols de muntanya, moltes vegades gairebé gens marcats, i
després d’una bona estona vam arribar a aquelles cases que havíem vist i que
efectivament eren part del camí real, on el vam tornar a agafar. Al final
l’aventura per corriols de l’Himalaya va sortir prou bé, a més ens vam
estalviar de pujar fins dalt de la muntanya ja la vam vorejar (aquí la meva
cosina em va dir sincerament que no les tenia totes enmig dels corriols, que ja
es veia dormint al ras, jo per altra banda, tot i uns petits dubtes al
principi, estava convençut d’arribar). A una hora d’aquest grup de cases que es
trobaven en un collet, ja hi havia Ghandruk, que es veia perfectament des
d’allà dalt. El poble tornava a estar enmig de camps d’arròs, deixant endarrere
els frondosos boscos. Tocava tornar a
canviar de paisatge, dels boscos d’alta muntanya als arrossars. En acabar la
jornada, ja a Ghandruk, vam poder notar que estàvem realment rendits i és que havia
estat un dia d’una gran caminada, des de la pujada ben d’hora a Poon Hill fins
l’altra pujada i després l’interminable baixada. De fet, quan vaig suggerir
continuar fins al següent poble per avançar terreny del dia següent, la Sandra
gairebé em mata amb la mirada ... i és que havíem fet més de 8 hores amb un
desnivell acumulat d’uns 2000 metres.
Ghandruk va resultar esser el poble més gran
que vam trobar en la ruta, i, tot i que no ho semblava al principi, també el
més autèntic. Mentre que en tots els altres pobles la majoria de cases s’havien
transformat en hostals i restaurants per donar cabuda als milers de turistes de
la temporada alta, aquest conservava bona part de les cases tradicionals i pel
que es veia, també dels oficis tradicionals no relacionats amb el turisme.
Només alguns hostals i hotels de nova construcció apareixien a la part alta del
poble. En arribar ens vam trobar tots els nens tornant de l’escola (tots ben
uniformats) i també que ens demanaven contínuament una xocolatina. No vam
descobrir fins una bona estona després que tot derivava de la meva mania de recollir
les deixalles dels camins: duia una motxilla amb una bossa plena de papers de
xocolatina, patates, ... pel que a tots els nens els semblava que duia una
bossa plena de caramels i xocolatines i que no els en volia donar. En
referència a això de les deixalles, he de dir que vaig esser incapaç de
recollir totes les que em vaig trobar pel camí, només vaig recollir les que més
mal d’ulls em feien, la veritat és que tristament els camins eren força bruts
(tot i que res comparat amb el que he arribat a veure a Mèxic). A Ghandruk ens
vam quedar en una casa que, de tota la sortida era la que s’assemblava més a un
hotel, tot i que vam aconseguir el mateix pacte que en els altres i molt
fàcilment. La pega d’aquesta població és que no vam veure cap hostal on hi
hagués estufeta al menjador ni amb l’ambient familiar que havíem trobat a la
resta, i això de l’estufa era important ja que tot i que ja tornàvem a esser
molt avall, a la nit encara feia fred. Per aquest motiu no vam estar gaire estona en el menjador comú,
i de fet l’ambient tampoc acompanyava (aquí sí que hi havia molts més turistes,
erem uns 7, i no hi havia una família tradicional sinó uns gestors). Un cop més
vam anar a dormir ben aviat. He de dir que això d’anar a dormir tan aviat és
una cosa que em va anar molt bé ja que per primera vegada en anys estava
dormint tranquil·lament una mitjana de 9-10 hores al dia, cosa inaudita en mi!
Ens vam despertar
i ja era dijous dia 18, l’últim dia del trekking. Un cop més ens vam aixecar
ben aviat, la idea era poder arribar aviat a Pokhara per anar a fer una última
visita a la ciutat. Vam esmorzar una xocolata calenta amb muesli i unes
torrades amb melmelada que era barreja de moltes fruites i una mel pura deliciosa,
aquí vam decidir que portaríem mel pura de l’himalaya com a record per casa. Després
d’esmorzar vam pagar religiosament la clatellada que ens van fotre i cap avall!
El camí, desgraciadament es va transformar en pista un tros més enllà del poble.
Tot i això, en aquest cas bona part del camí tradicional empedrat estava
conservat i vam poder evitar passar per la pista durant bona part del trajecte,
de fet bona part de la baixada fins al fons de la vall la vam fer per unes interminables
escales. Després de passar per diversos poblets, creuar-nos amb molts vilatans
a qui ja saludàvem contínuament amb el típic “Namasté”, de trobar-nos amb
pagesos emparentats amb espanyols (és el cas d’un senyor la filla del qual es
va casar amb un noi d’alacant), i seguir alguns trams de pista, vam arribar a
Nayapul, 3 hores i mitja després de sortir de Ghandruk (tot un rècord tenint en
compte que als mapes posava que tardaríem unes 5-6 hores). Allà (de fet a un
petit poblet que hi ha abans, amb un pont de ferro ple de banderes d’oració
tibetanes) vam registrar la sortida del parc natural, i vam pujar a la
carretera on havíem arribat i a on vam haver d’esperar una bona estona el bus.
De fet, ens vam arribar a preocupar una mica ja que només veiem busos que
anaven en direcció oposada i els únics que pujaven no recollien passatgers. La qüestió
era que els busos locals no tenen horari sinó que surten del punt d’origen
només quan van plens. Gairebé una hora d’espera després va passar un bus ple a
vessar que sí que es va parar i ens va recollir. En aquest bus vaig haver d’anar dret una bona estona tot i
que, primer la Sandra i després jo vam acabar trobant seients. També en aquest
bus (com de fet ja ens havia passat a l’anada) vam haver de regatejar el preu i
és que per turistes ens volien tornar a cobrar el doble ...
En arribar a
Pokhara ens vam dirigir altre cop a “lakeside nord”, el lloc on es concentren
els hostals més econòmics, vam dinar unes pastes de canyella i ens en vam anar
a l’hostal on havíem deixat les motxilles grans (ens les guardaven els
propietaris a la seva habitació). Ens vam dutxar amb aigua calenta després de
quatre dies de suor (aquest cop sí que n’hi havia ja que havia fet un Sol
radiant que havia escalfat l’aigua) i després vam decidir anar a donar una
volteta tranquil·la al llac, no ens quedaven energies per pujar a un monument
anomenat “pagoda de la pau”, que es
troba a una hora de pujada de la ciutat, a més el pujar-hi era per tenir unes
bones vistes de l’Himalaya, i estàvem convençuts que aquestes no podrien esser
millors que les que ja havíem vist. Per acabar el dia, vam anar a sopar uns
momo’s i un daal bhat, mentre la corrent elèctrica anava i venia. Després de
sopar vam fer la motxilla i cap a dormir, que l’endemà havíem d’anar aviat a
buscar el bus Pokhara-Kathmandú i regatejar-ne el preu!
I ja era
divendres dia 19 de desembre, un dia en el qual ens vam llevar amb un bon
ensurt: ens va arribar un e-mail on se’ns deia que el nostre vol
Kathmandú-Delhi pel dia 21 s’havia cancel·lat! Uff ja ens veiem atrapats a
Kathmandú perdent la connexió Delhi-París! Vam estar tot el dia amb aquesta por
al cap.
Tot i això, el dia
continuava i teníem feina per fer. Ens vam llevar aviat i ens en vam anar cap a
la parada de busos turístics, evitant un cop més els taxistes pesats que
oferien agressivament els seus serveis. Un cop a la parada, vam veure que hi
havia una flota bestial de busos (desenes) que esperaven als turistes que
havien reservat o que anaven directament allà a regatejar el preu d’un bitllet
cap a Kathmandú. Vam intentar regatejar fins a pagar un preu semblant al que
pagaríem si agaféssim autobusos locals plens a vessar de gent, òbviament no ho
vam aconseguir. Ens vam quedar amb el primer bus que vam consultar, això sí amb
un preu raonable. Tot i això, i per sort, ens vam trobar un cop més a la noia
de Torelló (que ara conexiem per la “loca” de Torellò), i ens va avisar que
aquell bus no parava a prop de la zona d’hostals de Kathmandú coneguda com a
“Tamel”. Amb aquestes doncs, com que no havíem pagat res, vam agafar les
motxilles i sota les protestes dels responsables del bus ens vam dirigir al l’altre
on aquesta noia havia aconseguit seient. Tot i això, com que al final vam
aconseguir un bus una mica més barat, ens vam acabar tornant a canviar de bus.
Allà a la parada de busos vam aprofitar també per comprar unes pastetes (tipus
croissants) de xocolata (una xocolata molt rara, de fet semblava una barreja de
cacau i una massa de farina ...), que tindríem pel camí.
La flota de busos
va iniciar la seva marxa a les 7:30h del matí, i després de pujar i baixar
enormes muntanyes, per unes carreteres plenes de corbes, a tota pastilla, avançant
sense visibilitat, i fent només dues parades per menjar alguna cosa (en una de
les quals, on vaig comprar uns platanets deliciosos, una cabra una mica massa
curiosa ens va estar assetjant tota l’estona perquè li donéssim menjar), vam
arribar sans i estalvis a Kathmandú. La idea d’agafar el bus diürn va esser
molt bona, la veritat és que ara no em veig fent aquelles carreteres de nit,
segur que hauríem acabat bolcats o caient per algun precipici! I és que les
carreteres de Nepal són de les carreteres amb més accidents del món! I cal que
destaqui que aquesta horrorosa carretera de muntanya és la més important del
país! La que connecta les seves dues capitals!
Kathmandú es va
presentar com una enorme ciutat, contaminada i frenètica, així com desordenada,
però amb un ritme diferent al de les ciutats de la Índia, d’alguna manera molt
més agradable. Vam baixar del bus i seguint les indicacions de la gent del
carrer vam anar fins a “Tamel”, un barri de Kathmandú fet només per i per al
turisme, ple de botigues de records, restaurants Europeus amb preus també molt
Europeus i cafeteries. Allà, vam anar a un d’aquests cafès/pastisseria a
prendre alguna cosa per dinar i després ràpid a buscar un hostal, i és que
volíem poder tenir un lloc on dormir i anar corrents a arreglar el tema de la
cancel·lació del vol. Vam mirar diversos hotels i al final en vam trobar un
que, amb diferència, oferia la millor qualitat-preu, l’hotel President, que
potser era una mica més car del que esperàvem, però no hi havia més opcions. El fet és però que la propietària era una
dona molt simpàtica amb un riure eixordador, ens recordava algú de la família
...
Aprofito aquí per
dir que tot i que ens ha estat molt útil, la guia Lonely Planet del 2008 està
totalment desfasada pel que fa a preus i de fet alguns dels hotels i
restaurants que hi apareixen ja no existeixen.
Ja amb les coses
a l’hostal vam anar a un cibercafè a fer les trucades a l’agència Makemytrip i
a spicyjet (la nostra companyia de vols de baix cost) per arreglar el tema dels
vols. El senyor del cibercafè ens va explicar que aquesta companyia està molt
malament econòmicament i que ha cancel·lat molts vols últimament, amb això ja
ens temíem el pitjor, de fet ens va comentar que a partir del 23 de desembre ja
no oferia cap vol.
Amb la por al cos
vam intentar contactar primer amb la nostra agència de viatges (makemytrip)
però un contestador ens deia que si hi havia algun problema amb el vol, doncs
que ens espaviléssim, que no se’n feien responsalbes, literalment. La veritat
és que aprofito per desrecomanar a tothom l’utilitzar el makemytrip per
reservar un viatge així, és una companyia molt poc fiable i amb la que no pots contactar
si tens cap problema! Vam passar al pla B, intentar trucar directament a la
companyia, i finalment ho vam aconseguir. Després d’una bona estona al telèfon
vaig aconseguir canviar el bitllet de la Sandra per un vol que sortia al mateix
21 però a la tarda enlloc de al matí, tot i això, la llum del cibercafè va
marxar just quan ho estava confirmant pel que no estava clar si ja s’havia fet
el canvi, i jo encara no l’havia fet! Quina desesperació! Amb els nervis a flor
de pell la Sandra va anar a comprovar amb el mòbil si havia rebut el mail de
confirmació del canvi de vol mentre jo, amb un altre telèfon independent de la
xarxa elèctrica, tornava a intentar contactar amb spicejet. De seguida va
tornar la Sandra amb bones notícies, li havia arribat la confirmació, el seu
vol estava canviat. D’altra banda jo portava ja mitja hora intentant contactar
amb el personal de spicejet (intentant palar amb una persona, no amb un
ordinador) per canviar el meu vol, i ja estava desesperat. Finalment ho vaig
aconseguir, i, tot i les dificultats d’entendre el seu anglès vaig poder
canviar també el meu vol i rebre la confirmació (va esser l’únic moment del
viatge en que vaig obrir el mail de la feina). Tot i els mails de confirmació,
jo encara no les tenia totes pel que feia a la companyia Spicejet i sobre si el
nostre vol acabaria sortint o no de manera que vaig estar amb el neguit fins el
dia del vol. Després de tots aquests nervis vam decidir anar a donar una volta
per aclarir la ment i vam acabar en un restaurant molt acollidor, en un carreró
paral·lel a la zona turística de Tamel però molt poc freqüentat. Era una casa
de quatre plantes on cada planta tenia taules i cadires mentre la de dalt de
tot tenia una zona on seure a terra en coixins, i també la cuina oberta per si
volies veure com cuinaven. Aquest restaurant el regenten uns japonesos i ho fan
molt bé i molt barat, va esser la primera però no la última vegada que hi vam
anar a menjar. En aquest cas vam menjar uns momo’s de búfal d’aigua i de
pollastre acompanyats d’una sopa de bolets. Després de sopar, vam fer una
volteta i cap a dormir.
Ens vam despertar
el dissabte dia 20, ben d’hora, un cop més. L’objectiu era anar a passejar i
fer uns quants circuits pel casc antic de Kathmandú. Era dissabte, i com a tal
aquí era dia de festa (si si, aquí el dia de festa és el dissabte, no el
diumenge). Partíem avisats que per entrar a les places dels temples s’havia de
pagar una bona quantitat de rupies, cosa a la qual no estàvem del tot disposats.
Vam esmorzar uns panets i un cafè amb llet i ens vam fer els ornis tot
passejant per la plaça Durban, evitant les taquilles, la veritat és que ens va
sortir bé, vam veure tota la plaça sense pagar els 7.5 euros per cap que feien
pagar! Un preu que vam trobar molt abusiu! Després de fer un recorregut per tot
el cas antic veient temples i més temples vam parar a comprar pa amb formatge
per dinar, vam anar a l’hotel on ens vam dutxar i vam decidir que dedicaríem la
tarda a anar a visitar el temple hindú més important del Nepal i un temple
tibetà, un temple on viu la comunitat més gran de refugiats tibetans. Vam
caminar moltíssim i ens va costar Déu i ajuda trobar el temple hindú però
finalment ho vam aconseguir, tot i això el preu era elevadíssim per poder
entrar a veure’l (10 euros per cap) i
vam decidir que en fèiem prou veient-lo des de fora. Després d’això vam tornar
a posar-nos en ruta i altre cop, després d’una bona caminada i de comprar i
menjar unes mandarines boníssimes pel camí, vam arribar fins a la zona del
temple tibetà amb la seva magnífica estupa (construcció típica d’aquest tipus
de temples). En aquest cas el preu era una mica més baix però tampoc estàvem
disposats a pagar-lo pel que vam aconseguir entrar a la plaça del temple per un
carreró lateral on no hi havia taquilla i ningú ens va dir res (pel que vam
veure molta gent ho feia). Després de visitar l’estupa vam començar a passejar
per carrerons laterals i vam acabar a un temple on viuen més d’un centenar de
monjos just quan feien una cerimònia tibetana, ens hi vam quedar fins al final,
la veritat els sons eren molt profunds i commovedors! Va esser una experiència
màgica! Els tambors, les “tenores”, la cerimònia en si...
En acabar la
cerimònia, ens vam calçar i vam marxar en direcció a l’hostal tot recordant l’experiència
que acabàvem de viure. Es feia fosc i vam decidir fer drecera passant per
carrerons on podíem com viu realment la
gent de la ciutat. Aquí, com als pobles durant el trekking, ens vam adonar que
poca gent és realment pobra, viuen amb el que tenen i amb això en fan prou,
tots poden aconseguir unes rúpies treballant d’una cosa o altra i pel que
sembla ben pocs (a part dels que demanen pel carrer) passen gana. Després de la
passejada vam arribar, just quan es ponia el Sol, a la zona de Tamel. En aquest
moment és quan vaig anar a escriure l’entrada anterior del blog, mentre la
Sandra descansava a l’hostal. Més tard vam anar a sopar un Daal Bhat just a un
restaurant de sota l’hotel. Era tan bo que vam repetir de tot (tan del daal,
llenties, com de les altres salses). Per pair vam decidir anar a fer un passeig
pels carrers circumdants i va esser en aquest moment en el que ens vam adonar
que el viatge tocava a la seva fi i on vam començar a fer memòria de tot el que
havíem passat, concloent que havia estat un grandíssim viatge, on havíem aprés
moltes coses i on havíem tingut moltes experiències, tan bones com dolentes
(tot i això era clar que encara no s’havia acabat i que s’acostava el que jo
vaig anomenar el dia D, el dia de descontrol en el que o tot podia sortir bé o
molt malament, el dia 21). Vam anar a dormir esperant com seria el dia que
estava a punt d’arribar.
I va arribar el
dia 21, el dia D, el dia del vol de Kathmandú a Delhi, el dia en que tornaríem
a arribar de nit a Delhi i hauríem de buscar un hotel, la veritat és que podia
esser un dia molt dur. Tot i això vam començar aixecant-nos una mica més tard
de l’habitual, anant a esmorzar tranquil·lament i dirigint-nos cap al famós
temple dels monos, que es troba sobre un alt turó que domina la ciutat. Hi vam
arribar fent drecera per carrerons i travessant antics temples ara gairebé
abandonats, vam passar també enmig de zones d’artesans, fusters, ferrers, ... i
finalment vam arribar sota les escales del turó on ja vam veure els primers
micos. Allà vam decidir que intentaríem, un cop més, entrar fent-nos l’orni,
però aquest cop ens van atrapar i vam haver de pagar, aquest cop si,
gustosament, els 2 euros d’entrada per cap. Vam fer la visita i vam tornar cap
a l’hotel. Pel camí, just travessant un riu brut i molt desagradable, com tots
els rius que travessen aquest tipus de ciutats, uns francesos ens van demanar
com arribar al temple i quan els ho vam explicar dues noies que també passaven
per allà ens van notar l’accent i ens
van dir que elles també eren catalanes, una de Cardedeu i una d’Olot, la segona
havia jugat a futbol al Sant Esteve d’en Bas, li deien la Soco. Ens en vam
acomiadar i vam continuar fins a la zona de Tamel. En arribar-hi vam decidir
anar a relaxar-nos tot prenent un cafè amb llet i just en aquest moment ens va
arribar un altre mail de Spice jet, ens temíem el pitjor, tot i això només
anunciaven que aniríem amb una hora de retard. Vam anar a dinar uns chowmein
(noodles) al restaurant regentat pels japonesos del que us he parlat abans i
després a pagar l’hostal, a buscar un taxi i cap a l’aeroport. L’aeroport va
resultar esser un edifici molt rural amb controls de seguretat molt lleugers per
no dir una altra cosa. Al final, després d’esperar el vol, aquest va arribar
amb només l’hora de retard anunciada i a partir d’aquí, per sort, tot va anar
com la seda, el vol es va enlairar i aterrar sense problema i la motxilla que
vaig facturar també va arribar sense problema. Així doncs a quarts de 10 ja érem
a Delhi amb les motxilles recollides.
La veritat és que
després de la primera desagradable experiència que ens vam endur quan vam
arribar a Delhi el dia 7 de desembre, ens feia una mandra horrorosa tornar a
passar per aquesta ciutat, tot i això, aquest cop, tot va esser molt diferent.
I és que ara ja teníem llarga experiència en com funcionaven aquests països pel
que no ens va tornar a passar el mateix que al primer cop. Així doncs, vam
evitar els taxistes de la sortida de l’aeroport i vam anar directament a buscar
el metro (ojalà ho haguéssim fet així al primer dia! Tot i això, el primer dia,
quan vam arribar, degut al retard en el vol, el metro ja estava tancat, és per
això que hem posat una reclamació a Air France, a veure si cau alguna cosa!).
Vam agafar el metro i aquest ens va sorprendre per la modernitat i l’eficiència,
de fet ens va deixar directament a l’estació de trens de Nova Delhi, on,
seguint les indicacions d’un bon samarità, vam dirigir-nos directament al carrer dels hostals. Allà, no ens va
costar gaire escollir-ne un de baratet, tot i que aquest tenia unes habitacions
molt i sense finestres. La veritat però no ens importava massa ja que només estaríem
unes hores ... El problema que sí que ens vam trobar era que allà ens van dir
que no podrien guardar la motxilla pel que vam haver de pensar en una alternativa:
la deixaríem a les taquilles de l’estació de trens. Vam anar a dormir després
de sobreviure exitosament a aquest dia, el dia D.
I finalment ja
ens trobàvem al dilluns dia 22, l’últim dia per aquestes terres. Ens vam llevar
a una hora raonable (tot i que ens vam equivocar a l’hora de posar el
despertador i va esser més aviat del que esperàvem) i després vam anar a
esmorzar, de fet per primer cop al viatge vam fer un bon esmorzar continental: sis torrades,
suc de taronja, mantega, melmelada, caputchino ... En acabar vam canviar
calers, vam pagar l’hostal i cap a l’estació de trens. Allà, vam inventar-nos
el número de bitllet de tren (necessari per guardar coses al guardamaletes),
vam deixar les motxilles i ens vam endinsar a peu a una ciutat grisa per una
barreja de boira i contaminació deguda a la crema de les escombraries al carrer
i als cotxes (de fet hi va haver un moment que ben bé podria esser que ens
haguéssim col·locat de tan respirar fum de la crema de plàstics al carrer, i és
que ens va agafar un tonteria ... Vam començar la visita de Delhi per la
mesquita més gran de la Índia. I aquí, em permetré el luxe de definir el dia i
la visita en un verb i una frase: descalçar i els museus tanquen els dilluns. A
la mesquita va esser al primer lloc on ens van fer descalçar. Després d’això
vam anar cap al fort roig, que estava tancat (el dilluns tanquen), després a un
temple jaidista (una religió on professen un respecte immens per tot tipus de
vida), on ens van fer tornar a descalçar, i al seu hospital de les aus, i per acabar vam anar fins al ghat on van
incinerar a Mahatma Ghandi, i on ens van fer tornar a descalçar. En acabar la
visita ens vam dirigir cap a la plaça central de nova Delhi. Pel camí vam
descobrir un restaurant en un mercat on feien molt bons plats i molt econòmics,
així que ens hi vam parar a dinar. Vam menjar un thali. Vam continuar el camí,
parant a pair i descansar un parell de vegades, i vam arribar al centre de la
plaça on hi ha una enorme bandera Índia. Aquesta plaça és realment el centre
comercial de la zona adinerada de la Índia ja que hi ha totes les botigues
típiques Europees, cares. Vam fer unes
fotos i vam marxar cap al metro ja que la plaça en si estava també tancada
(dilluns).
A la tarda la
idea era anar a veure el temple més modern i complert de l’hinduisme a la
índia, tot i això, també era tancat (dilluns) pel que ens vam conformar amb un
temple petit del costat on també ens van fer descalçar. Per arribar a aquest
temple, com he dit, vam agafar el metro,
el que ens va sorprendre en aquest cas és que per accedir-hi vam haver de
passar uns controls de seguretat semblants als dels aeroports, molt estrictes. En
acabar la visita del petit temple hindú, vam decidir no anar a veure el temple
del lotus ja que era tard i igualment hi arribaríem de fosc. Així doncs ens en vam
anar cap a l’estació de Nova Delhi on vam recollir l’equipatge després d’evitar
que ens cobressin per tres equipatges enlloc de dos (sempre has d’estar amb els
ulls ben oberts perquè no et timin en aquest país!), i després cap a l’aeroport
de Delhi. I a l’aeroport vam tenir un últim problema. Resulta que no es pot
entrar sense ensenyar un bitllet d’avió o la reserva del mateix, i jo, no vaig
poder trobar el meu. De fet, la Sandra ja havia entrat i ara no la deixaven
sortir. Així doncs em vaig haver d’espavilar i finalment vaig aconseguir que
l’operadora d’airfrance me’n fés una cópia amb la que podria entrar, mentre la
Sandra, pobre, intentava parlar amb la companyia AirFrance des de dins, sense
saber on era jo. Amb la reserva impresa per fi, vaig anar altre cop a l’entrada,
ara però, els militars no em volien
deixar entrar fins 4 hores abans del vol (en faltaven 6). Vaig insistir en que tenia
una amiga a dins que feia estona que hi era i finalment em van deixar entrar. A
dins, vam esperar esperar una bona estona, la Sandra llegint, jo jugant al
solitari amb les cartes (ja m’havia polit el llibre que vaig dur), i 4 hores
abans del vol ens van deixar facturar, després vam passar els controls de
seguretat, vam anar al duty free a rapinyar mostres de xocolata, te i colònia i
finalment, a buscar el vol, cap a París!
El vol va esser
plàcid, nocturn, amb bon menjar i galetes per rapinyar durant el vol (altre cop
en vaig agafar unes quantes per tenir per nadal, ho estic convertint en una
tradició, però és que són tan bones que no me’n puc estar d’agafar-ne!), vam
mirar pel·lícules, vam dormir i vam arribar a París a l’hora que tocava, amb
temps de sobra per fer la connexió amb el vol a Barcelona.
Així doncs ja
erem a París, dia 23, i per no acabar el viatge sense un últim ensurt, vaig tenir un problema amb la targeta d’embarcament
al control de seguretat de la connexió de vols, un cop més ens vam separar amb
la Sandra, ella havia pogut passar sense problema. El problema va esser que targeta
d’embarcament a Paris-BCN no estava ben impresa pel que no podia passar el
control (ja em veia perdent la connexió), tot i això, al cap d’una estoneta ja
tenia una nova targeta i vaig poder entrar fins al control de seguretat, on,
per acabar d’arrodonir-ho tot plegat, em van fer una prova d’explosius, es veu
que dec fer cara de terrorista....
Altre cop amb els
horaris previstos vam fer el vol fins a Barcelona, la motxilla va arribar
correctament, vaig passar a buscar el mòbil al pis de la Sandra a BCN, i va
arribar l’hora del comiat, un comiat per pocs dies perquè ja vam quedar el dia
de sant esteve per veure les fotos!
Després d’això
vaig passar per la facultat, a veure la jefa i els companys de despatx, vam fer
un cafetó, vam xerrar una estona i, sorpresa, vam anar a buscar una panera de
nadal que ens ha fet el grup! I després d’això, tren i cap a casa!
I això ha estat
tot, un viatge molt intens amb moltes aventures i amb la molt bona companyia de
la meva cosina, un viatge per repetir! Ara us escric ben d’hora al matí, amb
uns ulls com unes taronges... maleït jet-lag!
Aquest ha estat
doncs el viatge de relax post-doctorat a la Índia i al Nepal, una gran aventura
on hem après moltes coses, tan del món com de nosaltres mateixos, de veritat
que ha valgut la pena, tot i el refredat que porto ara ...
Fins la propera i
ja ho sabeu, continueu mirant les estrelles!!
Hola, bon dia i bona setmana a tothom! Ja em torneu a tenir aquí, escrivint-vos des de Terra Santa. 
I què dir sobre aquest monestir? doncs que és enorme, que hi ha unes terrassetes interiors i patis molt tranquils on et pots relaxar, llegir i escoltar els ocells. L'ambient és molt agradable i les normes no són gens estrictes, pràcticament és com viure en un apartament normal, a més, al matí se sent el cant de molts ocells i a la nit se senten les guineus i els coiots del parc que envolta l'edifici. 
A l'edifici del monestir hi viu força gent. Hi viu des d'una parella de matemàtics espanyols (que em van convidar fa uns dies a sopar amb ells i em van presentar tots els seus amics, un grup molt maco i molt agradable), un rus matemàtic, un americà informàtic, una italiana i una grega que toquen el violí, la mare de la noia grega, dos guardes de l'ambaixada croata, dos mossèns (un, l'abat, viu a l'edifici gran de dalt de tot del monestir amb un gos llop molt maco que es diu Rex, l'altre és el nostre veí i és molt bon home), i dues monges, una de jove molt simpàtica i una de gran una mica diguem que "obscura".
Pel que fa a l'apartament on vivim he de dir que és molt gran, de fet ho podeu veure a les fotos. Tenim tres rebedors, el de l'entrada principal que té 6 butaques molt còmodes i elegants, un a la dreta d'aquest primer que fa de "distribuïdor" entre el lavabo i l'habitació gran, i un tercer, a l'esquerra, que fa alhora d'accés a la cuina i a l'habitació petita i de menjador. 
Com veieu, de moment estem molt contents del lloc, els únics problemes que té l'apartament són que de moment només tenim una nevera molt petitona (en principi ens en porten una altra d'igual el dia 1 de novembre), i que la rentadora es comparteix amb l'altra gent del monestir, està a la zona comuna i tenim un dia assignat cadascú per rentar la roba.
Tot va començar només d'arribar aquí a la ciutat. Després d'uns primers dies complicats jo estava desesperat, no hi havia manera de trobar pis i tot era caríssim. Dins la meva desesperació vaig publicar un missatge en un grup de facebook de gent de Jerusalem que ofereix/busca pis. I va ésser gràcies a aquest missatge que primer em va arribar una oferta d'un pis del que ja us vaig parlar, el pis on vivien un noi i una noia russos molt simpàtics. Però va ésser després de visitar aquest primer pis que també arran del missatge al facebook un altre noi, desesperat buscant pis com jo, va contactar amb mi i em va proposar d'ajudar-nos en aquesta tasca. A partir d'aquí tot va anar rodat, a aquest noi li va arribar el contacte del monestir i justament necessitava un company de pis per l'apartament que li oferien. Així doncs, vam quedar per fer el cafè, ens vam presentar, ens vam caure bé i vam decidir anar a veure el pis.
La veritat és que la visita al monestir va ésser una mica rara, fins i tot ens va fer tirar una mica endarrere (sobretot a en Roberto ja que jo estava bastant desesperat i tot m'anava bé ja). La qüestió és que hi havia dos capellans que vivien a l'apartament i dues monges que també estaven per allà quan nosaltres fèiem la visita. Això en sí no era un problema però ho era el que se'ns va avisar que el comportament d'aquests no sempre era correcte, i que millor que no hi parléssim més del necessari. Per acabar-ho d'adobar ens van posar moltes condicions, que al final resulta que no són tals excepte algunes en les que ja hi estem d'acord com per exemple que un dia al mes hi haurà jornada de treball comú i neteja del monestir, una jornada que sol acabar amb una barbacoa comuna. Tot plegat però en aquell moment ens va semblar molt complicat, ara bé, el preu era baratíssim per ésser Jerusalem, uns 450€ cada un tot inclòs excepte el gas i l'internet. Al final, després de pensar-ho molt, el dia següent vam anar directament allà i vam fer la paga i senyal a la senyora encarregada de la gestió dels lloguers, una senyora que tot i que és una mica rara (va molt estressada i de seguida es bloqueja) es veu molt bona persona. Després de fer la paga i senyal tocava fer una mica de feina, primer, contractar el servei d'internet, després esperar 10 dies fins que poguéssim entrar a viure-hi, i finalment fer les compres de tot el que fes falta, neteja, menjar, ... I per esperar el dia d'entrar a viure a l'apartament, se'ns va oferir de viure en una petita cel·la sense llum, amb humitat i amb només un lavabo i una cuina elèctrica, però vaja, és el que hi havia. Van passar els dies, i vam començar a fer els primers tràmits, vam haver d'anar diversos cops a la botiga d'internet (això és una cosa universal, contractar un nou servei sempre és complicat) però finalment vam aconseguir contractar el servei, venen el proper dimecres a posar l'aparell de wifi, seran 40Mbytes per 20 euros al mes!!! L'internet i la telefonia són les úniques coses barates aquí en aquesta ciutat, molt barates!
Semblava que tot rutllava i que ja estàvem a punt d'instal·lar-nos però no, les sorpreses no s'havien acabat, faltava el millor, el dia abans d'entrar a viure ens va arribar un missatge bomba, un missatge que deia: "Mañana no podreis entrar a vivir, en caso que no podáis os regresamos todo el dinero", és a dir, hi havia algun problema d'última hora i potser ens quedàvem sense casa! No podia ésser, més problemes no siusplau!! Vam trucar a l'encarregada de tot plegat i tot nerviosa ens va dir que no ens preocupéssim (si és clar, que no ens preocupéssim ... ens estàvem a punt de quedar sense casa!), i que dormíssim tranquils (si això, ben tranquils .... mare meva!). L'endemà però de bon matí ens va enviar un missatge que ja no hi havia cap problema i que ja podíem entrar, i així ho vam fer, ahir a les 18:00h vam arribar a la casa, ens van donar les claus, la monja vella (que és un xic especial) ens va perseguir una estona per la casa i ens va costar molt que marxés, i per fi vam poder acabar de fer el trasllat. I sí, per fi! Al·leluia! Ja teníem casa! Ja podíem desfer la maleta i instal·lar-nos definitivament! Ufff i quina casa!
Un cop instal·lats vam revisar tot el material que hi tenim, vam fer inventari del que hi ha i del que ens faltava, vaig conèixer la gata d'en Roberto, la blanca, una preciositat i super bona gata, i ens en vam anar a sopar, que ens ho mereixíem! Unes bones torrades amb tonyina i formatge fos per sobre, boníssimes.
No puc acabar però aquesta entrada resumint la meva vida aquí en l'última setmana. He de dir que tot plegat, per fi, es va estabilitzant, ja tinc gimnàs (màquines i piscina per 30 euros al mes), compte bancari, assegurança... i que ara ja puc començar a fer més activitats per conèixer més gent i la cultura. Pel que fa a la feina, també vaig avançant, més a poc a poc del que voldria però avançant al cap i a la fi. Una cosa de la feina que està molt bé és que els diumenges i els dijous tenim reunions de grup en les quals el jefe ens convida a pizzes per dinar i els dimarts tenim reunions/seminari del departament en els que ens conviden a falafel i hummus, amb això només hauré de cuinar el dinar dels dilluns i els dimecres, a part del cap de setmana és clar, tot i que com us imaginareu probablement estigui molt poc a casa! S'han de visitar taaaantes coses!!
